Diògenes el Cínic i “Sito” Rus

REPUNT El Repunt – 31-01-2016 –

Per Josep L. Pitarch

Fa més de 2300 anys, el filòsof Diògenes el Cínic aparegué per l’àgora d’Atenes, a plena llum del dia, amb un cresol encès. Anava dient que cercava homes honestos i que no en trobava cap. Imaginem-lo ara, pels nostres pobles i ciutats, cercant polítics honestos: en trobaria molts? Sí que en trobaria, però pocs; dels populars, nidiogenesngú.

Diògenes, que vivia amb una manta, un sarró i un bastó, pràcticament a l’aire lliure i refugiant-se en un tonell, creia en la virtut i menyspreava els honors i les riqueses. Deia que el savi s’ha d’alliberar dels desitjos i reduir al mínim les seues necessitats. Un dia, el mateix Alexandre el Magne, delerós per veure’l, l’anà a visitar i com quedà meravellat amb l’enraonada que tingueren, volgué obsequiar-lo. Demana’m el que vulgues. Doncs, aparta’t, perquè em tapes el Sol, li contestà Diògenes.

Vint-i-tres segles després, la fiscalia i la guàrdia civil pel seu costat, i la premsa per l’altre, i per descomptat el veïnat, tots estem convençuts que en el PP valencià no hi ha ningú que no estiga corromput. El mateix Rajoy ho ha reconegut, dissolent la direcció i nomenant una gestora. Desesperat, s’haurà dit que a quina mala hora digué en un míting: te quiero, Rus, coño. Precisament ara, el cas Taula o Rus ha acabat amb qualsevol esperança que ningú em vote, haurà pensat.

Doncs, molt bé, finalment el PP ha caigut estrepitosament. Sols falta que amb l’actuació de la justícia, recuperem tot el que han furtat, i que els imposen el càstig que mereixen i que el poble siga venjat. Ja sabeu que jo crec en la revenja civilitzada que practiquen els jutges en nom del poble.

Però deixar sols en mans de la policia, de la fiscalia i dels periodistes la recerca de les malifetes d’aquesta gentola, potser que siga insuficient. Per això crec que els nous governs han de fer una neteja en profunditat del merder que s’han trobat quan han accedit a les institucions. De cap a cap de l’administració, fins als darrers ajuntaments. Els ciutadans tenim l’obligació d’aportar tot el que sabem. Jo, en el cas de Silla, ja he anat fent-ho.

Sempre he defensat que crec en el dret del poble a mostrar de manera contundent el repudi dels corruptes; amb “escratges” o siga amb escarnis, fins i tot. Perquè, per molt que els fem, els corruptes saben que la gent tenim tendència a oblidar-nos-en, al cap d’un cert temps. Saben que acabem acostumant-nos-en, perquè ho han vist i experimentat, compten amb aquest factor i pensen: ens faran pagar quatre xavos, ens posaran a la presó uns pocs anys i… a viure!

alfonso-rus‘SITO’ RUS

També volia referir-me al personatge estrella d’aquests dies, a ‘Sito’ Rus, com era conegut pels companys de l’institut de Xàtiva, on començà a convertir-se en la figura grotesca en què ha esdevingut. De ben jovenet ja mostrava un bon caràcter, divertit i histriònic, que el feia el més simpàtic de l’institut, on practicava el paper entre don Pio i ‘el xiquito de la calçada’, que a la llarga li hauria de donar tan d’èxit en el partit.

Curiosament, també era un xivato. Encara que els més amics l’advertien perquè mantinguera la llengüeta quieta, era un bocamoll i de fet, en el pati, més d’una vegada algú el cercà per a escalfar-li la cara, cosa de la qual es lliurava perquè la seua quadrilla el protegia.

Sito, que era aplicat i bon estudiant, amb bones notes, duia bé el tema de la política i era de la OJE, cosa que agradava al famós professor falangista Sanchis. Tenia problemes, però, amb la gimnàstica, concretament perquè no podia saltar el poltre. De tota manera i premonitòriament, sempre hi havia qui l’ausava, espentant-lo pel cul.

Quan acabà el batxillerat ja estava convençut que tenia el món per a ell, sencer: jo arribaré molt alt, deia als amics (i mira on ha arribat, em diu el meu informador). La seua quadrilla era memorable, composta pel millor de cada casa, sempre amb diners a la butxaca, que podien permetre’s anar a Eivissa a fer el hippy (mándame dinero, papá). El llistat que m’han fet arribar comptabilitza 22 d’aquells joves, de Xàtiva i de Manuel.

Un d’aquells col·legues de l’institut, el millor amic que tenia, era el famós lladregot d’Imelsa, Benavent, que en aquella època ja tenia clar que si convenia vendre un germà, el venia. Ja era un traïdoret i un embolicador de mena, em diuen. Era més llest que Sito, més cautelós i preferia anar pel darrere, en lloc de donar la cara. En efecte, sembla que per salvar-se ell, se n’ha anat de la llengua, ha cantat i ha traït l’amic.

O siga que els qui han encès la traca final de la falla popular han estat aquests pillastres de Xàtiva, de vides tan exemplars. A continuació de la traca de Rus, cremarà i molt bé, la falla, perquè té bons ninots i està ben feta: Barcenas, Camps, Rita, Rato, Matas, Cospedal, Arenas, Grau, Cotino, Castellano, Rus… Al caramull, Rajoy. No hi haurà cap ninot indultat, ho ha dit Pedro Sanchez. De les quatre escenes, la més grandiloqüent serà la valenciana.

Visca València o, com diria Sito Rus, visca la mare que ens ha parit, xe!

Josep L Piatrch, alcalde de Silla 2003/2007.

Les dones al Nomenclàtor de Silla

Còpia de Pepe 2007  – 30-01-2016 –

Per Josep Antich Brocal

Al llarg de la història, el nom dels carrers sempre ha assolit un simbolisme molt acusat, el qual va evolucionar des del referent toponímic o gremial vers al santoral, la nòmina de polítics triomfadors i els personatges cèlebres, que generalment han estat dedicats als homes, amb l’única excepció de la reina Isabel II (als períodes constitucionals), la Mare de Déu i les diferents verges pietoses. Les dones “normals” no mereixien cap rellevància social ni política perquè no era aquest el seu paper, i només de quan en quan despuntava alguna escriptora o artista, però sense rebre la consideració de ser recordada, acabant eclipsades per un masclisme excloent i una societat patriarcal que es reservava tots els honors, entre altres, figurar al Nomenclàtor.

Bernadina Torres
Bernardina Torres

No resulta fàcil trobar noms femenins “importants” perquè la dona va tardar segles en incorporar-se al món professional i a les funcions públiques. Va ser a les acaballes del segle XIX quan els primers moviments d’alliberament van conscienciant la societat i modificant les pautes de comportament, atorgant a les dones el rang que requerien, permetent-los accedir a la docència i la medicina auxiliar. Mestres d’escola, comares i infermeres… eren les tres carreres que aleshores les dones podien desenvolupar, doncs la resta de titulacions eren patrimoni del sexe masculí. El primer pas s’havia donat, però encara era insuficient per a generar els referents socials mínims que es requerien per passar a la posteritat.

A partir d’ací ja coneixem l’evolució de la presència femenina en tots els estaments socials, fins i tot superant els homes en algunes activitats, però malgrat aquest nivell que ja gaudeixen diverses generacions, encara són pocs els indicadors de la genealogia femenina en les ciutats, on els noms de carrers continuen bastant desequilibrats en detriment seu. Per aquesta raó, considerem que és arribada doncs l’hora de l’equiparació, i si els criteris polítics passen per batejar els nous viaris amb noms de persones (una opció que requereix moltes precaucions), caldrà analitzar la composició actual i anar enllestint una proposta protagonitzada per dones, però sense caure en l’extrem contrari de la discriminació, ni tampoc obstinar-se en equilibrar la proporció només per què si, sinó elegir aquells casos veritablement importants, al marge del seu gènere.

El cas de Silla és una evidència que es pot extrapolar a la majoria de poblacions, ja que consultant els documents d’arxiu només hem localitzat, a començament del segle XIX, un carrer de Serafina (Serafina Ferrando), que corresponia a l’actual carrer de la Llibertat, anomenat d’aquesta manera perquè la senyora en qüestió era la propietària de la majoria de les cases. A hores d’ara, dels 230 noms adjudicats, només 8 tenen relació amb la dona (un 3’4%).

Nascudes a Silla: (5) Bernardina Torres, mestra. Carmen Navarro, cantant. Dolors Salvador,mestra. La Catarra (Dolors Iborra), benefactora. Vicenta Gomar, comare.

Relacionades professionalment: (1) Jesusa Pertejo, doctora.

Relacionades per veïnatge: (1) Pilar Soler, lluitadora antifranquista.

Sense cap relació: (1) Sor Isabel de Villena, escriptora.

Referent als homes se’n localitzen 65 (el 28% del total) , però només hi ha 8 nascuts a Silla: Vicent Zaragozà, militar; Ricardo Garcia, metge; Artur Simó, el Satisfetxo; Planells (José Maria) alcalde; Mestre Penella (Fernando), músic; José M. Zaragozà Antich, pedagog; José Iborra (de Germans Iborra) benefactor. Germans Antich, músics. (total 8).

Fet aquest recompte superficial, també apreciem una discriminació respecte dels nadius. Què vol dir això?… És que a Silla no tenim Història pròpia?… És que no hi ha hagut cap celebritat?… L’explicació ve donada pels criteris que s’utilitzaren al moment de revisar els noms durant el canvi democràtic de 1979, quan es va optar per “despersonalitzar” un nomenclàtor, aleshores castellanitzat i feixista. No obstant, malgrat els importants canvis duts a terme, es respectaren els referents religiosos i encara se’n deixaren altres molt qüestionables en un sistema democràtic, com l’ideòleg franquista José Maria Pemán; el genocida Hernán Cortès; el Marqués del Túria (vinculat a Silla només per les propietats que tenia al poble); el mestre Ribera, un carlí exaltat que va combatre amb la facció armada la Constitució de 1869; Vicent Zaragozà, un oficial del bàndol nacional, que estaria mínimament justificat si també figurara en la placa el seu germà José Zaragozà Romeu, el Groguet, capità de l’exèrcit republicà.

Aleshores, en compte de magnificar altres noms propis representatius de la democràcia i l’esquerra governant, es varen fixar les bases de les futures retolacions, acordant, que si no era necessari i per evitar greuges comparatius, havia que limitar els noms de persona. D’aquesta manera es va continuar retolant, fins que l’any 2000, a ran de l’expansió del planejament urbà es tornen a aprovar noms de persones, algunes d’elles relacionades amb Silla, però d’altres no, deixant de costat noms populars que encara perviuen en la memòria col·lectiva.

Julia celda
Júlia Celda

Com a cronista, he participat en elaborar les propostes que m’han encomanat, sempre asèptiques i localistes, doncs batejar un carrer és un tràmit molt seriós i independent de la ideologia del govern de torn, un acord que mai s’hauria de modificar en el futur, doncs el procés és senzill quan es tracta de carrers nous, però bastant complicat si és tracta d’un canvi de nom que cal comunicar a les instàncies oficials i a les companyies de serveis. Si volem la perpetuïtat basada en el consens, és aconsellable reflectir la geografia de l’entorn, referents de la història local, els costums, els oficis perduts, les tradicions… i si cal també de persones, però sempre que es donen unes condicions mínimes de selecció i mereixements.

Si l’objectiu és equilibrar el nomenclàtor perquè reflectisca un exponent qualificatiu i quantitatiu (ja que el percentatge de dones és el 52% del cens), hem de treballar en dos nivells referencials, el passat i el present. Caldrà revisar la història local i retrobar minuciosament la presència femenina; i sobre el moment actual fer visibles les dones que, des de diferents camps d’actuació i el treball en la societat civil, han destacat per la seua contribució a la cultura, l’art, el treball, la solidaritat, la pau i el civisme. Podríem citar bastants exemples de noms inèdits, almenys una dotzena, però com requereixen una argumentació documentada, deixem el tema obert per si algun responsable municipal demana una proposta concreta o la gent s’anima a fer suggeriments.

Per anar fent boca, podíem començar amb: Carrer del Molí de les Xiques i les mestres naturals de Silla Carmen Valero i Júlia Celda.

Josep Antich és Cronista de Silla.

Cançons populars autòctones de Silla: La Murga

salvamestre – 29-01-2016 –

Per Salvador Mestre Zaragozá

El treball que presentem consisteix en la codificació musical de cançons populars autòctones de Silla, i el seu abast es limita a una mostra de trenta-quatre cançons de la Murga. Hem agrupat les cançons segons la seua música. Així, hi ha tres grups principals (a,b,c) que assenyalen les melodies que probablement eren les més utilitzades (que no les úniques…hi ha tres melodies més que hem inclòs en este treball, i molt probablement n’hi hagen més…) per musicar les diverses lletres que elaboraven els murguistes amb les seues crítiques i reivindicacions. Cada cançó, no obstant, té les seues pròpies xicotetes característiques melòdiques, rítmiques i mètriques en funció de la lletra, a més d’altres diferències, sobre tot en les inflexions melòdiques, que no es poden sinó entendre més que com a variacions al gust del cantant. Hem respectat cadascuna d’elles per entendre que la inventiva i continua transformació és una característica intrínseca a tota expressió de cultura popular.

lamurgaEl material del que hem disposat per a la nostra feina han sigut gravacions efectuades a persones majors del poble de Silla. Aleshores ens hem vist obligats a afrontar diversos factors: la qualitat molt defectuosa de les gravacions (ja que daten dels anys setanta), la qualitat en l’afinació i entonació de les veus (que pertanyen a persones majors, les quals mostren el que sens dubte foren bones veus en la joventut però que ja no entonen ni porten el ritme com abans… estem parlant, per exemple, del tio Tramusser, un home que fou precisament el cor de la Murga). Per tant el nostre treball no ha pogut, desgraciadament, limitar-se a una plasmació en el codi musical seguint el dictat de la cançó sinó que s’ha imposat un treball de reconstrucció musical en totes les seus vessants: rítmica, mètrica i tanmateix melòdica. La mètrica musical està executada, en el document auditiu de què disposem, d’una forma molt laxa i molt poc rigorosa, però els accents rítmics i les direccions melòdiques es presenten de forma suficientment clara com per a efectuar una reconstrucció (establir una medida, un compàs, els dissenys melòdics…) acceptable del que seria la plasmació codificada musicalment en el paper de la realitat sonora dels cantants de la Murga de Silla.

Perquè hem d’assenyalar, i ens pareix molt important, que no es deu confondre el que seria la realitat sonora amb el que es presenta en este treball: una aproximació (com ho és tota teorització o racionalització d’una realitat viva), una codificació que té per objectiu establir una plasmació lingüística musical que permeta una reproducció el més fidel possible d’estes cançons populars.

La cançó popular, per definició, no és una expressió cultural estàtica i acabada, sinó que és molt dinàmica i canviant: és per eixa raó que en distintes cançons que comparteixen una mateixa música, es veuen variacions melòdiques en funció de la lletra o del gust dels executants… també hem trobat gravacions d’una mateixa cançó executades per persones diferents on la música era igual però amb variacions en la lletra (encara que no significatives en quant al sentit de la mateixa). Ací hem hagut d’optar, en totes les cançons que presentem, per una de les, de segur, nombroses versions que els murguistes cantarien en el poble.

partitura1La murga és una cançó popular que, com sol passar arreu del món, és monofònica (és a dir, s’executa a una veu: la melodia). No obstant, hem procedit a harmonitzar-les per tal de donar una ajuda als hipotètics cantants, en forma d’acompanyament al piano, i també per donar esta possibilitat, potser més lúdica, a la seua interpretació. Es tracta d’harmonitzacions molt senzilles basades en els graus tonals (tònica, dominant i subdominant) amb molt pocs moviments a altres graus de l’escala (predominantment major) i amb escassíssimes modulacions, que quan es donen ho fan a tonalitats veïnes: aquelles que estan, en el cercle per quintes de les tonalitats, al costat de la tonalitat inicial de la cançó…Estem parlant d’una espècie de proximitat, diguem-ho així, “espacial” entre distints centres tonals; per tant, quant més lluny estiga un centre tonal de la tonalitat inicial més complexe serà el moviment harmònic cap a eixa nova tonalitat, més lluny ha de “viatjar” el centre tonal sobre el que es seguirà desenrotllant la cançò. Haver efectuat harmonitzacions més complexes hauria suposat trair el caràcter senzill d’esta música popular que, a més a més, per la seua pròpia essència melòdica, no “demana” complexitat harmònica en un hipotètic acompanyament que, per altra banda, no contempla en els seus orígens creatius.

Les cançons anotades al títol amb la lletra “c” posseeixen la característica estructural d’estar construïdes en dos parts amb caràcters musicalment diferents. La peculiaritat de la primera part d’estes cançons la fa difícilment harmonitzable, i l ́acompanyament que proposem (com la millor possibilitat que hem trobat una volta posats a harmonitzar les cançons) sona un tant estrany. La raó és que, més que una melodia, esta primera part sembla més bé un recitatiu que no es presta, per tant, a ser harmonitzat, i que fa que, encara que l’acompanyament que es puga proposar siga lògic des de pressupostos harmònic-musicals, la seua execució amb acompanyament no s’ajuste al seu autèntic caràcter no polifònic. L’hipotètic intèrpret d’estes partitures deurà tindre-ho en compte i contemplar la possibilitat, pensem que encertada, d’executar esta part amb un acompanyament monofònic (on l’instrument acompanyant executa únicament la melodia a l’uníson amb els cantants), o potser, també, sense cap acompanyament. Aleshores, queda l’harmonització d’esta part només com un suggeriment.

Ja hem dit que este treball és bàsicament una reconstrucció a partir de gravacions. Això implica que, sens dubte, el resultat seria diferent amb un autor diferent (potser diferents metritzacions, inflexions melòdiques… recordem la mala qualitat de les gravacions on moltes vegades era molt difícil discernir l’autèntica entonació de notes, etc…). Ara bé, sens dubte el resultat compliria més o menys el mateix objectiu, que no pot ser altre, que ser una aproximació codificada a la realitat sonora dels murguistes de Silla. Partint d’este fet, d’esta limitació ineludible, l’hipotètic executant d’estes partitures deuria enfocar el seu treball interpretatiu no com a reproducció del que s’ha escriturat sinó com un viatge a través dels signes cap al significat ocult darrere de les notes on, es troba l’expressió cultural pròpia d ́un poble. Això implica que la seua interpretació, una vegada desxifrada la partitura, no pot estar constreta pel compàs ni per les barres de compàs (que marquen una pulsació rígida en el fraseig musical…com a exemple més evident, els finals de les melodies del grup “c”), i que deu buscar eixa flexibilitat expressiva pròpia d’allò que és popular.

Salvador Mestre Zaragozá és Músic i Pianista

Article extret de:

“La Murga”, Salvador Mestre, Revista Algudor, 2000, document complet on es troben les partitures de les trenta-quatre cançons estudiades.

La vil·la romana del Mas de Baix de Silla

alapont– 28-01-2016 –

Per Llorenç Alapont Martín

Pilar Mas Hurtuna

Adrià Pitarch Tarramera

En este treball mostrem els resultats obtinguts de l’estudi d’un extens nombre de fragments de pintura mural trobats en diversos nivells d’una àrea destinada a abocador, que permeten recrear parcialment la rica decoració d’algunes de les estàncies de la vil·la. Els fragments de pintura mural aparegueren en una zona on es van abocar gran quantitat de runes i materials inservibles de divers tipus. Estos materials procedeixen d’una vil·la romana localitzada en el paratge conegut com Mas de Baix (Silla, València). Segons els materials trobats la vil·la va tindre una pervivència prolongada, almenys des d’època imperial fins ben entrada l’antiguitat tardana.

Les excavacions efectuades l’any 2010 van suposar la confirmació de l’existència de restes arqueològiques d’època romana i andalusí al paratge del Mas de Baix de Silla. La zona ja es trobava delimitada i catalogada como jaciment arqueològic a partir de nombroses troballes superficials i documentació històrica. No obstant, amb anterioritat mai s’havien realitzat intervencions arqueològiques de cap mena. L’actuació que ens ocupa es va efectuar per motius preventius i de salvament degut a la construcció d’un canal per a la conducció de pluvials de la localitat, la ubicació i traçat del qual afectava directament un espai que es situava clarament dins de l’àrea arqueològica.

Ubicació geogràfica i context històric

El Mas de Baix es troba al terme municipal de Silla, municipi de l’Horta Sud, ubicat al sud de la comarca i molt a prop del llac de l’Albufera. Aquest mas es troba situat concretament al nord-est de la població a la partida del Mas, direcció al llac de l’Albufera i dins del parc natural. Es tracta d’un paisatge d’horta, dins d’una zona protegida on l’element paisatgístic, agrícola i mediambiental és el que predomina, ja que molt a prop d’aquest punt es troba l’Albufera i els camps d’arròs, tant característics de la marjal que envolten el llac (Fig. 1).

alapontfig1

Al final del segle I a.C., l’Imperi romà havia conquerit la península Ibèrica i, amb l’arribada dels romans, es produirà una sèrie de canvis que transformaran completament la fisonomia del nostre territori. Aquesta terra conquerida serà la base de la colonització romana a les darreries del segle II a.C. amb l’aparició de la ciutat de Valentia, fet que coincideix amb l’eclosió de les primeres vil·les rurals, com la del Mas de Baix. A partir de la segona meitat del segle I a.C., i especialment durant el principat d’Octavi, el procés de romanització del nostre territori es fa una realitat inqüestionable, sobretot després de la consolidació de Valentia com a colònia llatina. És a partir d’este moment quan proliferen les vil·les com a llocs essencialment de producció. No serà fins a la segona meitat del segle II quan es produirà una inversió de luxe en aquestes vil·les que fa suposar que els propietaris passen llargues temporades a les seues possessions rurals, equipades amb totes les comoditats i sofisticacions a les quals estaven acostumats a la ciutat.

La intervenció arqueològica

L’excavació es va produir a l’any 2010, i va suposar la troballa de restes arqueològiques d’època andalusina i romana. Com s’ha pogut constatar, la presència d’assentaments en aquest indret abraça una cronologia ampla que es desenvolupa des d’època romana republicana fins l’època moderna. L’excavació arqueològica realitzada al Mas de Baix de Silla va traure a la llum dues sènies per obtenir l’aigua del nivell freàtic.

Una d’aquestes datada en època andalusina per la seua tipologia i ceràmica associada. La tradició de l’ús de les sènies es va prolongar segles després en documentar arqueològicament uns metres més a l’oest una altra sènia d’època moderna.

Al mateix jaciment del Mas de Baix, l’excavació arqueològica va documentar uns fonaments de maçoneria que servirien per suportar una conducció d’aigua tipus aqüeducte. La ceràmica trobada dins d’aquestes estructures de maçoneria, decorada amb tècnica de corda seca, indica que aquesta obra estaria datada al segle X. També a l’alqueria del Mas de Baix varen aparèixer dos soterraments d’època andalusina amb els individus dipositats decúbit lateral dret, orientats amb els peus al nord i el cap al sud i el bloc crani-facial recolzat sobre el parietal, de forma que la mirada es dirigia cap a l’est.

L’excavació arqueològica va aportar sobretot un important nombre de restes materials i estructurals d’època romana, concretament, un abocador, un forn i alguna estructura aïllada. El forn romà es localitza en el camí del Mas, molt prop del camí Vell de Russafa. Estava destinat a la producció de teules planes, rajoles, llosetes per als paviments, etc. El praefurnium i la cambra de combustió estaven excavades en el terreny natural d’argila. Per accedir a aquestes dues cambres se va excavar un corredor de entrada per facilitar el pas i treball del terrisser a l’hora d’alimentar la combustió. La cambra de combustió era de tir directe, evacuant els gasos calents per uns conductes excavats al perímetre de les parets. A un nivell superior estava la cambra de combustió, que no s’ha conservat (Fig. 2).

alapontfig2

No obstant, la major part dels materials recuperats provenen del suposat abocador de la vil·la. Aquestes troballes es situen cronològicament des del primer terç de segle I. Sobretot a partir de la presència de terra sigil·lata hispànica i sud gàl·lica, africanes A, C i D, àmfores Beltrán IIb, eines de pesca, llànties, ceràmica comuna, etc., ens aporten una cronologia que es desenvolupa entre els segles I-III. Els fragments de vidre bufat trobats en aquest abocador també es situen a l’Alt Imperi, tenint en consideració que el ús d’aquest tipus de materials es va intensificar durant aquest període. L’abocador té poca presència de restes posteriors al segle III; el buit en materials a partir d’aquest moment, que correspon a la crisi de l’Imperi romà, confirma un fet contrastat en altres jaciments romans, tot i que l’aparició de restes materials del segle V-VI (troballa d’una fíbula discoïdal) (Fig. 3), ens confirma la continuïtat d’hàbitat fins l’època tardo-antiga.alapontfig3

A més de materials d’ús domèstic (llànties, contrapesos de telar, recipients per servir, cuinar, emmagatzemar, transportar, etc.), també trobem elements d’abillament i adorn personal com són anells, collars, polseres, botons, agulles d’os, etc., que es poden situar cronològicament a finals del segle II.

Uns dels elements més interessants són els materials vinculats a la pesca. Entre aquests materials trobem un ham de bronze, que constata la pesca a canya (harundum) (Fig. 4), i diversos ploms i contrapesos per enfonsar les xarxes i agulles de bronze per reparar-les, fet que prova la practica del laculum.

En el gran replè que conformava l’abocador o escombrera, van aparèixer gran quantitat d’elements constructius de la vil·la. Entre aquests productes trobem llosetes de paviments i murs, teules, morters, enlluïts, etc., que ens han aportat molta informació respecte els materials i tècniques empleades en l’edificació de les estances de la vil·la. Però, sense dubte, els elements constructius més significatius documentats a l’abocador són el nombrosos fragments de morter parietal amb

decoració pictòrica de tipus diversos. Aquesta decoració musivària ens ha permet recrear, encara que parcialment, l’ornament de les habitacions i per extensió la inversió en luxe i ostentació de la vil·la.

alapontfig4

Llorenç Alapont, Pilar Mas i Adrià Pitarch són Arqueòlegs

Aquest article està extret del treball:

“Recreació de la decoració pictòrica de la vil·la romana del Mas de Baix de Silla (València)”, dels mateixos autors. (Document complet)

Silla Calling (I): Els joves del poble en la dècada dels vuitanta

vicentsanramon

– 27-01-2016 –

Per Vicent San Ramón

Silla Calling és una aproximació a la realitat d’un segment poblacional que va viure d’una manera especial els canvis històrics, socials i culturals que van produir-se als anys vuitanta del segle passat.

scalling1Aquest és un informe sobre la primera generació del nostre present, la primera en democràcia, un estudi sobre la generació dels joves que encetaren la societat que ara coneguem. London Calling és una cançó de The Clash, una cançó que defineix perfectament la perplexitat amb la qual viuen aquells que no entenen els mecanismes que fan funcionar el món.

Cap la possibilitat que aquestes línies siguen ser interpretades com un treball de història menor, i potser açò siga cert, però nosaltres pensem que qualsevol manifestació del passat és important per entendre els fets posteriors. En realitat aquestes ratlles podrien ser considerades com la primera crònica d’un temps, aparentment, sense història. Oblidats els esdeveniments del seixanta-vuit i ofegada la convulsa etapa de la transició, els vuitanta del segle passat no atressoren la importància històrica de les dècades anteriors pel que fa al protagonisme de la ciutadania en la construcció del seu avenir.

scalling3Efectivament, els vuitanta van ser una època en la qual sembla no ocórrer res destacable però potser al contrari, i d’una manera gairebé imperceptible, van cimentar-se les bases de la societat actual. Els referèndums enverinats (recordeu allò de “OTAN d’entrada no”) i la incorporació al mercat comú europeu potser siguen els esdeveniments més importants d’una època en la qual caminàvem amb pas ferm (sota les ordres de la classe política) cap a un nou escenari desconegut fins aleshores.

La internacionalització de l’economia i la delegació de la sobirania estatal en òrgans decisoris europeus obeïen a estratègies econòmiques que el poble observava amb dubtes i incerteses, però amb una alarmant apatia. L’absència d’enemics i l’estabilitat política van influir en aquest procés de decreixement de la participació ciutadana. La democràcia espanyola, hereva d’una transició que ha estat defensada pels teòrics com un exemple de cohesió política i civisme, va ser ratificada i lloretjada després de l’intent de colp d’estat de 1981 (i de la intervenció del rei espanyol per a la resolució d’aquella crisi).

scalling4

Després d’aquells esdeveniments, les veus crítiques van ser aïllades i el poble va experimentar un important canvi d’actitud que, trobant refugi en l’argument d’un profund respecte a les institucions democràtiques, va conduir-nos a una conducta col·lectiva pròxima a la submissió.

Probablement, la generació de joves dels vuitanta patiren, d’una manera acusada, aquella situació de calma històrica, sotmesos per l’anomenada desmobilització social que va produir-se en els primers anys de la democràcia.

Silla es trobava immersa en una altra transició. D’una banda hi era l’assimilació d’una població forana que havia acudit cercant millor sort a una zona de pròspera industrialització i que s’havia establert als nous barris de Sant Roc i Sant Lluís. D’altra banda hi trobàvem les circumstàncies econòmiques que desplaçaven l’agricultura a un segon plànol en el dibuix socio-econòmic del poble. Finalment hi era constatable la irrupció de nous models culturals propis d’un règim polític oberturista a l’estat espanyol i al País Valencià. La suma de totes aquestes circumstàncies provocava una important tensió entre la tradició i la modernitat.

scalling5

En aquest context general i particular van haver de viure els joves de Silla en els anys vuitanta del segle XX. Reduït l’espai de participació política a la militància partidista (una opció poc atractiva per a una població desmobilitzada), la joventut va haver de cercar altres manifestacions per tal d’expressar el seu ideari o contingut generacional. Sabem que l’adolescència no admet fàcilment les normes, els axiomes, les evidències, i en eixe trànsit vital entre la negativa de les instruccions socials i l’acceptació del rol de persona adulta (culminació de la socialització), la desobediència permet ocupar un espai social de representació de la identitat individual i col·lectiva.

És fàcil concloure que a les manifestacions juvenils hi trobarem un alt grau de conductes basades en la desobediència de la norma, o en el límit d’aquesta, però la dificultat d’un estudi com aquest rau en poder descriure i entendre les esmentades manifestacions d’una generació que, a més, va patir una mena de doble anòmia: la que és pròpia de l’adolescència i la que experimentaven l’estat, el país i el seu poble.

scalling6

Són aquests arguments el bastant importants com per encetar un estudi sobre aquella generació? Els vuitanta del segle passat ja són historiables perquè, trenta anys després, podem observar aquella dècada des de l’objectivitat, i podem identificar un procés que a l’àmbit ideològic i actitudinal diferencia aquella generació de les immediatament anteriors i posteriors.La dels vuitanta ha estat considerada per alguns com una generació lliure, i per altres com una generació desorientada. Potser en la combinació d’aquests dos adjectius hi trobem la seua definició correcta i el seu tret diferencial. Si més no, sembla interessant centrar la nostra mirada en una etapa en la qual la influència política, social i econòmica va propiciar una nova construcció simbòlica de la realitat. Les persones són sempre permeables a les circumstàncies d’un context històric en procés de canvi i aquesta permeabilitat condiciona i orienta la seua resposta.

scalling8Aquella generació, sense remeï ni excusa, va ser la primera dels nostres temps, la que va trencar amb el passat i va encetar el present que ara vivim, i la que va moure’s al compàs de l’eslògan “no hi ha futur”. Definitivament, caldria qüestionar-nos si eixe maleït eslògan no és més cert ara que llavors i si els adolescents, ara i abans, són víctimes propiciatòries d’un món que els promet la possibilitat del canvi i que acaba per convèncer-los (superada la pubertat) que eixa oportunitat és una fal·làcia interessada que, amb el pas del temps, només serveix per injectar-los el verí de la desil·lusió, anestesiant l’esperit i domesticant les persones.

Vicent San Ramón és Sociòleg.

Article extret del treball

“SILLA CALLING: ELS JOVES DEL POBLE EN LA DÈCADA DELS VUITANTA”, de Vicent San Ramón i Primi Sáez (Document complet).

Silla_calling

vicentsanramon.es

En memòria d’un socialista

alcaldes024.jpg
Alberto Vedreño Gastaldo. Foto: Pedro Picazo

 – 26-01-2016 –

 Per Josep Antich Brocal

Fa uns dies va morir Alberto Vedreño Gastaldo, de 76 anys d’edat, una de les figures més comentades de la transició política al nostre poble, doncs va ser el primer alcalde de la democràcia i el protagonista d’una inesperada i polèmica dimissió. Pertanyia a una família extensa i de llarga tradició republicana, per aquesta raó, l’any 1977, provinent del sindicat UGT i de la mà d’Esteve Villagrasa Valero (recentment desaparegut),va ser un dels primers afiliats a l’Agrupació Socialista de Silla.

De talant moderat i dialogant, mantenia bones relacions amb el sector agrari, i també en la indústria del moble on exercia com a representant sindical dels treballadors. Ates el seu perfil d’home respectat i conegut al poble, el PSPV-PSOE el va situar de cap de llista a les eleccions municipals de 1979, quan va aconseguir 7 regidors al consistori, que junt als 3 regidors del Partit Comunista poguérem configurar una majoria suficient per a formar govern, amb la intenció de millorar els equipaments socials i acabar amb les carències que existien el poble. Però sobretot, encetar una nova manera de fer política amb transparència i honestedat, unes qualitats que fins aleshores no s’havien prodigat massa en l’administració franquista.

Alberto va ser elegit alcalde de Silla el mes de juny de 1979, però aleshores transcorrien temps difícils per als “novatos” que accedíem per primera vegada als càrrecs públics. La dinàmica interna dels partits i els pactes de govern obligava a molts debats per aconseguir consensuar les propostes, i més encara quan havia esclatat una cruenta batalla pels senyals d’identitat, la bandera i la llengua.

Cal reconèixer, que les relacions amb l’oposició del moment a Silla, la UCD d’Adolfo Suárez, era cordial i de bona entesa, exceptuant els temes “culturals”, però en assumptes de gestió havia una total col·laboració. Persones com Ximo Magalló, Juan Llopis, José Emilio, Pepe Peris, Paquito Espuig, Tormos, Salvador Alapont… compartíem amb nosaltres treball i preocupacions. El problema estava en la dreta tradicional, millor dit, la ultradreta política i econòmica, que es sentia desposseïda de les parcel·les de poder en la Diputació i de l’especulació urbanística que acostumava a mangonejar sense donar comptes a ningú, la qual no perdia ocasió de criticar la gestió municipal, quan no, boicotejar-la, pressionant als regidors centristes per què foren més bel·ligerants.

Jo estava al seu costat, doncs també figurava a la candidatura socialista i mantenia el càrrec de Primer Tinent d’alcalde, per decisió personal seua, per això puc testimoniar els atacs, els insults, les amenaces i les humiliacions que Vedreño va haver de suportar pel canvi dels noms franquistes, en penjar al balcó la bandera autonòmica “sense blau”, però sobretot en revisar expedients d’obra i d’activitats industrials irregulars, que no tenien llicència o havien desaparegut de l’Ajuntament.

Tot açò desbordava la seua capacitat de resistència i li va suposar una incipient crisi nerviosa, agreujada també per altres problemes familiars que finalment van provocar la marxa de l’Ajuntament. El dia 5 d’agost de 1979, prenent el sol a la platja de Cullera em vaig assabentar pel diari que Alberto havia marxat “de vacances”, deixant-me al front de l’alcaldia. Aquesta decisió precipitada i inesperada, va ser el principi de la retirada, doncs les absències eren cada vegada més llargues, originant una situació d’interinitat que es va perllongar durant uns mesos, fins que va presentar formalment la dimissió, assumint l’alcaldia Lluís Martínez Benaches.

Podem resumir que, la seua estada al front del consistori va ser breu, massa curta per poder demostrar tot allò que haguera pogut dur a terme en condicions normals, ja que, modèstia apart, disposava d’un bon equip de treball, però les circumstàncies personals i polítiques li ho van impedir. Aquells que el tractarem personalment i continuarem gaudint de la seua amistat, podem afirmar que era un bon home, a qui la vida no va tractar com ell mereixia.

Alberto, descansa en pau…

Còpia de Pepe 2007  Josep Antich Brocal és Cronista de Silla

El Port de Silla

Còpia de Pepe 2007

– 25-01-2016 –

Per Josep Antich Brocal

 

Aquest lloc tan entranyable per on accedim directament a l’Albufera, a més de ser un referent paisatgístic singular, també té molta història al seu voltant. Emplaçat a 2 quilòmetres a l’est de la població, al límit entre l’horta i l’arrossar, quan els visitants el descobreixen per primera vegada, sempre de manera casual… troben un paratge relaxant i deliciós per on sembla que no ha passat el temps.La seua antiguitat no la podem datar amb exactitud, ni tan sols el punt exacte on va estar emplaçat el primer embarcador; només hi ha referències escrites dels antics cronistes (Beuter, Escolano, Huici, etc) que daten els aprofitaments naturals en una cronologia pre-romana, com foren les primeres dessecacions fetes pels cartaginesos a la frontera oest, just on es troba el nostre terme.portsilla

Però, deixant de costat hipòtesis no demostrades, si sabem d’una important activitat pesquera al segle XIII, doncs segons el privilegi lliurat el 5 de febrer de 1248 a favor de l’Orde de l’Hospital, el rei Jaume I, que tres anys abans havia decretat l’expulsió dels musulmans de l’horta de València, per assegurar-se l’impost del “quint” amb que estava gravat el peix, permeté a cent famílies de moros seguir habitant a Silla, de les quals, seixanta havien de ser homes que saberen navegar les barques que havia disponibles, uns pescadors que foren desallotjats del Barrasí i enviats als afores, vora el camí del Port, naixent d’aquesta manera l’anomenat Raval, que correspon a la zona de la Font de la Bàscula. Aquest document demostra la importància que aleshores assolia el Port, capaç d’allotjar almenys 60 embarcacions i la infraestructura complementaria formada pels habitatges, magatzems per guardar les xarxes, drassanes per treballar els calafats, etc.

Sobre l’emplaçament antic, atenent la traça dels camins, la composició material dels terrenys adjacents, les dimensions del llac al període medieval, i tenint en compte que el creixement de l’arrossar és artificial a partir dels “establiments” dels segle XVIII, caldrà situar-lo prop del lloc actual, on aleshores arribava la línia d’aigües del lluent. Segons els homes vells, sembla que el primer embarcador estava situat pels voltants del Saladar, el testimoni més evident ve donat per la quantitat de carreus que fins una quarantena d’anys encara havia escampats per la zona, unes pedres que foren reutilitzades en reforçar diverses sèquies del terme, quan no destrossades i picades per compactar els camins.

La seua funció va donar nom a una partida del terme a banda i banda de l’anomenat camí del Port o “de les Eres”, que foren donades al poble l’any 1307 per a batre el blat, la collita majoritària, ja que aleshores, l’arròs era molt escàs i només es cultivava als aiguamolls naturals. Tota aquesta zona formava una franja de terreny que al segle XVIII encara trobem batejada com “la partida del Ràfol, el Puerto”, demostrant així una supervivència toponímica arrossegada del temps de la conquesta: possiblement el “Ràfol d’Abinsalbo”, una gran heretat latifundista, tan extensa i variada que comprenia des d’un bosc de carrasques fins les pastures del “bovalar”, incorporant també varies cases amb horts frugals, a més d’una torre de vigilància.

Són nombroses les referències que tenim sobre els pescadors i els barquers de Silla, tant en les ordenances com en els impostos i les sancions, estant requerits fins i tot com a remers per a la galera reial San Tomé, en un viatge que feu a Niza el rei Ferran, en 1415. Durant el segle XVI apareixen descripcions del Port als amollonaments de la marjal; i també els greus conflictes existents entre els pescadors i els ramaders que pasturaven els sequiols, demostrant l’existència d’una comunitat de pescadors nombrosa i organitzada. De 1726 tenim diverses denuncies del guarda per contravindre el període de veda, a: Roque Mas, Miquel Antich, Pasqual Saragosà, Antoni Saragosà, Felip de Vicente i Antoni Martí, pescadores de Silla, todos tienen barca de su propiedad…. I a les Reials Ordenances de Carles III sobre l’ús de l’Albufera, datades el 1761, apareix residint al Port un funcionari recaptador, el qual s’encarregava de cobrar diàriament l’impost del “quint”:

portsilla1A més de l’activitat pesquera allí es concentraven altres ocupacions, convertint-se també en el punt d’eixida de les barques destinades a l’extracció de sorra per a la construcció; la sega de bova per a l’artesania cadirera i la brossa per a les vaques estabulades. Però el moviment més espectacular era l’envasament de terra per reblir la marjal en la fase d’expansió de l’arrossar, originant un gran tràfec de carros i matxos d’albarda procedents dels terrers de l’horta, que encara augmentava durant la sega de l’arròs amb el transport de garbes dels “tancats”. Períodes d’esplendor que s’alternaven amb altres d’abandonament, sobretot durant les epidèmies del “mal de la rata”, el paludisme, les febres tercianes i “la picà de mosca”, malalties greus que patien els jornalers, així ho refereix Cavanilles en Las Observaciones…

El trànsit per l’interior del llac, tradicionalment a vela, va reviscolar amb les noves tecnologies. En 1849 funcionava una línia fluvial de València a Sueca, formada per dos vaixells per al transport de persones i mercaderies, els quals travessaven longitudinalment l’Albufera tres voltes cada dia. La gent els anomenava “vaporets”, un invent que mostrava una roda lateral per a impulsar l’aigua; i era prou normal que els pescadors l’abordaren a mitjan camí per recollir o deixar algun encàrrec, fins i tot adquirint productes dels “venedors de fardo” que per allí viatjaven. També hi ha constància de que circulava una barca correu, recreada magistralment per Blasco Ibàñez en la novel·la Cañas y barro.

Amb l’arribada del ferrocarril aflueix a Silla una gran quantitat d’usuaris de l’Albufera; caçadors i pescadors que abans s’havien de desplaçar de València en tartana fins l’embarcador del Saler, però ara venien en tren carregats amb el caixonet adreçant-se al Port i els sequiols del voltant, aleshores minats d’anguiles. Per Sant Martí i Santa Catalina, els dies de tirada franca, era tanta la reserva de billets, que la companyia ferroviària va haver de doblar els serveis amb horaris especials, publicant la notícia al Diario Mercantil de Valencia, el 8 de novembre de1852.

La Confraria de Pescadors, que tenia un magatzem al Port, va ser legitimada per Decret Reial de la reina Isabell II, qui l’any 1858 els atorga entitat pròpia deslligant-los de la mediació de Catarroja, situació que va afavorir la demanda de llicències i la vida quotidiana de l’embarcador. Era tanta l’activitat allí desenvolupada i l’accés de gent, que l’any 1873 l’ajuntament va encomanar un projecte que pretenia construir un canal d’enllaç entre el poble i l’Albufera: … por la fuente llamada de la Torreta en dirección al campanario de Silla, terminando al punto llamado de “los cuatro caminos”.

Per altra banda, l’increment de la zona conreada d’arròs va originar a finals del segle XIX la construcció d’una nova xarxa de reg amb “fonts” de nòria i de palangana, així com dels sequiols mares; reservant el canal central d’eixida a l’Albufera que s’encarregaria d’aportar les aigües cap a amunt. El mecanisme encarregat d’aquesta funció fou un “vapor” de caldera que funcionava amb un forn soterrani, del qual, encara s’aprecia el basament del fumeral exterior, de sis cares, que proveït d’una escala de caragol, també actuava a manera de mirador del vedat. Fou instal·lat a la part sud l’any 1894 per la comunitat de regants la Providència, i va originar nombrosos conflictes per la disparitat de criteris i les fortes despeses que s’hagueren d’afrontar.portsilla2

El 1909 cometeren obres de millora a l’embarcador, que foren adjudicades al constructor Pasqual Sòria per 3.500 pessetes, completant un conjunt format per una casa d’habitatge de dues plantes i el magatzem de la trilladora, que encara es conserva intacte. L’altre element afegit era un canalet lateral que s’utilitzava per accedir per baix a “la barraca de D. Ricardo” i l’espai de treball del calafat. El sequer, tot ell pavimentat de rajola, disposava d’un embarcador particular per a la descàrrega de la collita, al qual s’accedia per baix del pont de fusta llevadís (per poder passar les veles), accionat a manilla des d’un cassetó blanc, ja desaparegut, que malgrat restar inoperant i sense els aparells mecànics originals, encara ofereix un toc especial a l’entorn. La bomba elèctrica o “motor” fou instal·lada en la dècada dels anys 20, bastint una línia trifàsica directa des del poble i vora camí, amb postes de fusta que va muntar Paco Gimeno, el tio Traca. La trilladora, l’habitatge i els camps adjacents formaven l’heretat d’un particular de València, Vicente Hernández Reynal, encara que les procurava José Mas Raga, el qual vivia allí des de 1898, quan es va casar amb Antònia Guillem Ricart, els pares d’Antònia, Elies, Vicent i Josep Mas Guillem, que portaven de sobrenom: els del Port.

També tenim una ressenya a càrrec d’un científic alemany, el doctor F. Haas, el qual va residir al port mentre investigava els petxinots del llac, un estudi publicat i traduït l’any 1930 com: Las náyades de la Albufera de Valencia. Aquest home elogia la sapiència i habilitat dels barquers de Silla, sobretot José Zaragozà, l’agüelo Rull, l’home que l’acompanyava diàriament.

Un altra faceta desconeguda és el contrabando, doncs aprofitant la poca vigilància, el llac s’utilitzava per introduir productes colonials que desembarcaven a les platges del Saler, sobretot sucre i cafè, que en compte d’anar direcció a la capital, la mercaderia viatjava als ports de Catarroja i Silla, fugint dels consumers que s’apostaven a l’entrada de la ciutat. Mes endavant, durant els anys de la postguerra, l’estraperlo va seguir el mateix sistema embarcant remitjons d’arròs blanc, fesols i moniatos que eren venuts a la carretera de la Devesa.

I finalment, no podem oblidar l’antic costum d’eixir a passejar en barca el dia de Sant Pere, quan de bon matí acudia la gent al Port carregada amb mantes, bosses i garrafes d’aigua… pujant amb tres o quatre barques que es nugaven formant un comboi humà disposat a passar el dia a la pinada o la platja, conduïdes per dos mestres de la navegació: el tio Sulema i Paco Palau, que passaren la vida treballant al llac.

Aquell costum d’anar a la mar en barca, va decaure a mesura que la gent adquiria cotxes i autonomia de desplaçament, deixant de funcionar coincidint amb el final de l’extracció d’arena, l’eliminació dels estables de les cases i l’abandó de la pesca professional. Tot açò va fer entrar el Port en un període d’oblit, agreujat per la contaminació progressiva de les aigües, estant només freqüentat pels encarregats del motor o aquells que tenien embarcació i solien anar “avall” a donar una volta, entre altres: Jacobo, Paco Baixauli, Pepito el Tarugo, Serenya, Vicent el Moreno, el Gallinero, Toni i Roberto Lahoz,Tomàs Coll, el Salero, Patalarga, José i Felip, Angelet el calafat… els assidus de tota la vida que formaven part del decorat. Tan sols funcionava la vella trilladora durant la vereda, assistida per una quadrilla de segadors vinguts de Tuejar, que va ser modernitzada pel mecànic Pepe Fuster el Touero, dissenyant una cinta transportadora de palla per estalviar feina, fins el 1964 que es va pegar foc a conseqüència d’un curtcircuit elèctric, acabant així la seua activitat.

piraguaEn la dècada dels 70 es va edificar la primera nau dels piragüistes, una reivindicació del Club que va possibilitar l’expansió d’aquesta pràctica fluvial que tantes satisfaccions ha donat a l’esport local. També cal parlar, en 1993, d’un intent d’actuació integral que pretenia reviscolar la imatge solitària i degradada que mostrava, vinculant-lo operativament al conjunt del Parc Natural i assignant-li una utilitat més pedagògica. Afectava la rehabilitació integral dels habitatges i el magatzem, la neteja i urbanització de l’entorn, així com la construcció d’un centre de recepció amb un mirador i aula didàctica a manera de museu virtual on es mostraria als escolars els detalls de la fauna, la flora i l’àmbit geogràfic del Parc. Però els canvis polítics que sobrevingueren deixaren de costat aquesta iniciativa, que tampoc s’ha reprès a nivell local, només la Confraria de Pescadors va edificar dues barraques per a magatzem i seu social.

A hores d’ara està molt concorregut, mostrant un alt nivell d’ocupació i retrobant la imatge tradicional gràcies a les barques equipades amb vela llatina, un encert històric i estètic que hem d’agrair als aficionats. No obstant, l’afluència diària de vehicles estacionats dins del recinte, el poc civisme d’alguns visitants, i l’erosió de les motes del canal molt castigades per les ones de les embarcacions, estan deteriorant greument l’entorn.vellallatina

Mil anys de cultura albuferenca bé mereixen l’atenció d’un lloc emblemàtic com aquest, per tant, millorem els elements deteriorats, recuperem la funcionalitat dels edificis, incrementem la vigilància i sancionem els infractors, però mantenint sempre l’aspecte original i sense caure en el parany de l’explotació turística, que acabaria desvirtuant l’encís que encara conserva.

—-

Josep Antich és Cronista de Silla

El blog de Josep Antich

Navaixes d’Albacete, a bon preu

REPUNT

 – 24-01-2016 –

Per Josep L. Pitarch

Parle amb Toni, que incomprensiblement encara és del PP, sobre el fracàs de Rajoy per a formar govern. L’amic, que ho és de la família, perquè els pares varen estar junts al front de Terol, i de qui ja he parlat altres vegades, està passant molta vergonya, em diu, pel trist paperot que està fent el seu partit. Tots els partits l’estan fent, li dic.

Ell defensava Rajoy, però ara ja està convençut que no, perquè ha gestionat molt malament el tema de la corrupció; per la prepotència; per haver-se encapsulat; a més de la seua incapacitat a cercar una solució per a Catalunya. Ara, ja ho veus, em diu, tampoc no té amb qui pactar. També creu que no han estat molt encertats els equips de què s’ha rodejat, especialment la Cospedal, de la qual sempre ha desconfiat i algunes vegades me n’ha malparlat.

Em diu que en el partit ja estan esmolant les navaixes. Qui m’ho havia de dir, s’exclama. Evidentment, Toni està molt afectat. Com m’agrada la ironia de sal grossa i li tinc confiança, li dic que la senyora Cospedal, que ha estat reina de la fira d’Albacete i presidenta autonòmica, com ara no tindrà res a fer, podria organitzar una empresa de vendre navaixes i, sense moure’s del Parlament, oferir-ne a bons preus, a tots els partits, grossos i menuts. Floriano i Hernando podrien fer-li de comercials i el negoci els podria eixir rodó. A més dels populars, els socialistes també en comprarien, perquè tenen experiència.

Toni no està per a bromes i el comprenc. Tampoc jo hauria d’estar-ho, pel meu partit, el Bloc. A mi, però, els vint-i-dos anys que tinc més que ell, m’ajuden a desdramatitzar les coses. Al cap i a la fi, la llista dels actes de caïnisme dels partits que he vist i de les navaixades, és llarga i prolixa. Fem una repassada pels partits estatals i pels autonòmics; també pels dels PPCC, terme en el qual Toni si que hi creu, encara que sols m’ho confessa a mi.

Toni posa la mateixa cara anguniosa que, aquests dies, en Rajoy i la seua tropa. Em sap greu pel meu pobre amic, però li dic que els qui s’han d’amoïnar són els qui han d’afrontar els judicis que estan en marxa i els que vindran a continuació, perquè el fenomen no para. Hauran de tornar els diners que han pispat, aniran uns anys a la presó, i passaran a la història com uns xoriços i uns indocumentats, encara que rics.

Toni, tu no tens res a amagar, sols que has estat un ingenu i has col·laborat innocentment. Al món n’hi som molts i precisament d’això se n’aprofiten els poca-vergonya, li dic. Com ell llegeix el que vaig escrivint i sap les contrarietats que he hagut de suportar, em mira i em somriu. Realment riem per no plorar.

La informació que ens hem intercanviat de les respectives famílies és positiva; ell continua amb la seua feina docent i jo porte bé la jubilació amb unes analítiques acceptables. Aleshores esmorzem, com fem periòdicament, continuant la tradició paterna.

Em comenta que no li agradà el meu darrer article sobre la venjança. Alguns lectors m’han escrit dient-me el mateix. Això és perquè us creieu la retorçuda idea del perdó, que us infonen els rectors, perquè precisament la història de l’església és de revenja pura i dura; de fet, sols creuen en el perdó en profit propi. Per això justificaren (justifiquen) els assassinats del franquisme, i estan a favor que no es remoga res d’aquella barbàrie.

Ens n’hem d’anar, ell a classe i jo a passejar i fer salut. Fent-nos la darrera, em comenta les picabaralles que s’estan organitzant sobre l’assistència o no de les autoritats a les processons i a missa. En aquest tema pensa com jo i sempre ha defensat que jo no anara mai a cap acte religiós, quan era alcalde. Està d’acord que no s’ha de fer política amb la religió, o siga amb l’aconfessionalitat de l’Estat i que el seu partit no està encertat, defensant tot el contrari.

És que estem molt verds en democràcia, Toni, i hi ha molta hipocresia. Ja veus com han quedat el beats del teu partit, com Cotino. Ens riem recordant quan volgué convèncer-me que entrara amb ell a l’església, un dia del Crist que vingué a Silla: alcalde, vinga a missa, que allí ens volen a tots… Ves, ves i demana perdó, so beata, pensí.

Sobre l’afer del Punt, aquests dies estic contestant molts lectors que volen saber més coses. Com estic esperant una resposta del director, que encara no s’ha dignat a fer-ho, les dues coses que els transmet és que pot haver-hi, al darrere de la depuració de què hem estat víctimes, la mà tenebrosa d’Eliseu Climent.

També els informe que m’he donat de baixa de la subscripció del diari. Precisament el Punt/Avui és un dels mitjans més beneficiat de les subvencions catalanes (Convergència pura i dura). Només em faltava saber això. Els dic que, emulant Francesc de Borja, jo també he jurat no servir mai més cap senyor que em puga estafar. A bona hora, em diu Toni.

Tens algun tuït preparat? Li l’he portat escrit: Podem i els seus afins, al Bloc han deixat fora; doncs, millor sols i a la vora, que no malament i dins. Ací cadascú va per ell, com a Beniparrell (no ho dic pel poble en concret, sinó per fer-ho en verset).

—-

Josep L. Pitarch, alcalde de Silla 2003/2007

Blog de Josep L. Pitarch

Sant Sebastià a la cultura religiosa, l’art i la cultura popular

El dia 20 de gener se celebra Sant Sebastià a les esglésies occidentals, i és el sant patró de diversos pobles o localitats, entre elles Silla. Al nostre poble des de l’any 2000 es ve celebrant la Fira comercial, ecològica i de l’alimentació de Sant Sebastià. Aquesta fira s’ha anat consolidant aquests anys i constitueix un èxit de participació tant d’expositors com de públic. Vos convidem a visitar-la i gaudir dels productes, activitats i gent, que es podran trobar en la que ja és una de les principals cites de la comarca en el mes de gener. Però… qui fou Sant Sebastià? i què significa aquesta figura?

 

Sant Sebastià en el cristianisme

Sebastià era fill de família militar i noble, oriünd de Milà i oficialment és patró dels soldats, els arquers i els esportistes. Va ser tribú de la primera cohort de la guàrdia pretoriana en la qual era respectat per tots i molt apreciat per l’Emperador, que desconeixia la seua qualitat de cristià.

Complia amb la disciplina militar, però no participava en els sacrificis idolàtrics. Com a bon cristià, no només exercitava l’apostolat entre els seus companys sinó que també visitava i encoratjava als cristians empresonats per causa de Crist. Va ser a partir de l’empresonament de dos joves, Marc i Marcelià, quan Sebastiá va començar a ser reconegut públicament com a cristià. Els dos joves van ser arrestats i els va ser concedit un termini de trenta dies per renegar de la seva fe en Déu o seguir creient en Crist. Sebastià, assabentat de la situació, va baixar als calabossos per donar paraules d’ànim als joves. A partir d’aquest moment, es van produir moltes conversions i, com a terrible conseqüència, martiris, entre ells el dels dos joves empresonats, Marc i Marcelià.

A causa de tot això, el Papa Sant Gai el va nomenar defensor de l’Església. No obstant això, l’Emperador Dioclecià també va saber que Sebastià era cristià i va manar arrestar-lo. Sebastià va ser capturat en el moment en que enterrava a altres màrtirs, coneguts com els “Quatre Coronats”. Va ser portat davant Dioclecià que li va dir: “Jo t’he tingut sempre entre els millors del meua palau i tu has obrat a l’ombra contra mi, injuriant als déus”.

Martirio de san Sebastián

Sant Sebastià no es va acovardir amb aquestes paraules i va reafirmar novament la seva fe en Jesucrist. La pena ordenada per l’Emperador era que Sebastià fora lligat i cobert de fletxes en zones no vitals del cos humà, de manera que no morira directament pels fletxes, sinó que morira al cap d’un temps, dessagnat, entre grans i llargs dolors. Els soldats, complint les ordres de l’Emperador, el van portar a l’estadi, el van despullar, el van lligar a un arbre i van llançar sobre ell una pluja de sagetes. Quan van acabar la seua missió i van veure que Sebastià ja estava gairebé mort, van deixar el cos inert del sant crivellat per les fletxes. No obstant això, els seus amics que estaven a l’aguait, es van acostar, i al veure’l encara amb vida, el van portar a casa d’una noble cristiana romana, anomenada Irene, que el va mantenir amagat a sa casa i li va guarir les ferides fins que va quedar sa.

Quan Sebastià va estar novament restablert, els seus amics li van aconsellar que s’absentés de Roma, però el sant es va negar rotundament perquè el seu cor ardorós de l’amor de Crist, impedia que ell no continués anunciant al seu Senyor. Va tornar a presentar-se amb valentia davant l’Emperador, quan aquest es trobava en plena ofrena a un déu, quedant desconcertat perquè el donava per mort, moment que Sebastià va aprofitar per carregar amb força contra ell i les seues creences. Maximià el va ordenar assotar fins a morir (any 304), i aquesta vegada, els soldats es van assegurar bé d’acomplir sense errors la missió.

El cos sense vida de Sant Sebastià va ser recollit pels fidels cristians i sepultat en un cementiri subterrani de la Via Apia romana, que hui porta el nom de Catacumba de Sant Sebastià.

Sant Sebastià en l’art

La iconografia de Sant Sebastià és amplíssima. La representació més antiga data del segle V, descoberta a la cripta Sant Cecília, a la catacumba de Sant Calixt. A partir del Renaixement els artistes el representen com a soldat, generalment seminú lligat a un arbre i estarrufat de fletxes. Per ser un dels sants més reproduïts per l’art és conegut com l’Apolo cristià.

 

Des del Renaixement fins al segle XX, la imatge va ser explorada pels artistes com a excusa per a una investigació sobre l’anatomia humana, la seua iconografia va construir i va immortalitzar una nova bellesa masculina i, alhora, com a símbol de l’agonia i l’èxtasi.

Sant Sebastià en la cultura profana

El sant ha esdevingut una icona de la comunitat homosexual, hi ha hagut un veritable culte homoeròtic a la seua imatge artística, també literària, que ha sigut modelada per la tradició homosexual.

santsebasEls motius que van portar al reconeixement de la figura de sant Sebastià fou el potencial evocador i metafòric de la seua figura i martiri. Les representacions artístiques rememoren la bellesa clàssica, hi impera la puresa i l’harmonia; la bellesa masculina fou una de les reivindicacions del segle XX, n’és un exemple la pel·lícula de 1976 Sebastiane de Dereck Jarman, on reivindica la bellesa de l’home amb una mirada homosexual. El mateix martiri és una metàfora de la força davant del sofriment, com Sebastià lluny de morir o de semblar esgotat, apareix usualment vigorós. Hi ha artistes que fins i tot han recreat les seues vides en la simbologia homoeròtica del sant, un dels més és el japonès Yukio Mishima. La figura del sant va despertar l’interès de molts altres artistes, com Federico García Lorca i Salvador Dalí, que intercanviaren papers i dibuixos sobre el màrtir.

Sebastián-Lorca y Dalí

Popularment conegut com el sant protector i guaridor dels empestats, aquesta característica seua va ser extrapolada a la malaltia que ha sigut anomenada, curiosament, «la pesta del segle XX», és a dir la sida.

Per la seua banda, l’Església Catòlica s’ha mantingut al marge, amb una actitud d’indiferència, no s’ha mostrat a favor ni en contra de la visió profana que ha adquirit el sant.

mohamedali

Breu història de la premsa i la comunicació a Silla

En les societats modernes resulten un element essencial per a la funcionalitat social i política l’existència de mitjans de comunicació que permeten la formació de l’opinió pública. És conegut el vincle existent entre l’aparició de les societats plenament modernes i l’aparició i popularització de diaris escrits i del paper imprès.

laalboradaEls inicis

A Silla, el nostre poble, no va ser fins a l’any 1915 que va aparèixer una publicació escrita. Es tractava d’una publicació aperiòdica de la qual aparegueren únicament cinc números, i s’anomenava «La Alborada». Impulsada per la flor i nata de l’elit cultural i intel·lectual del poble i dirigida per José Juan Martínez. De contingut blasquista i republicà, en aquesta publicació es tractaven temes com l’art, la literatura i coses relacionades amb la cultura. En aquell moment es publicava en castellà, però hi havia una secció en valencià, on es publicaven versos, composicions satíriques i altres. Finalment l’experiment no va quallar per diverses qüestions però principalment pel baix interès per part de la població.

amanecerPosteriorment a la dècada dels 50, durant el franquisme, va aparèixer una publicació baix la tutela de l’Ajuntament i l’alcalde era Elías Olmos Fortea. Aquest era un butlletí propagandístic del moviment falangista, totalment en castellà que s’anomena «Amanecer».

La democràcia

Anys després, en 1980, amb l’adveniment de la democràcia, l’única publicació regular al poble va ser el «Butlletí d’Informació Municipal» (BIM). En els primers governs, Josep Antich, regidor de cultura del govern socialista encapçalat per l’alcalde Lluís Martínez, s’encarregà de dirigir i coordinar aquesta publicació municipal; principalment era un butlletí que arreplegava informació del poble, articles d’opinió i reportatges de cròniques locals. En l’etapa posterior a la d’Antich el BIM va ser dirigit per Jesús Escorihuela, persona històricament vinculada a l’àmbit cultural local.

butlletíAl principi el BIM s’editava en dues llengües; castellà i valencià. En aquell moment la major part de la població encara no estava familiaritzada a llegir en valencià i s’optà per aquesta fórmula durant els primers deu números. Posteriorment la publicació s’escriuria totalment en valencià.

El BIM es va mantenir durant tots els governs socialistes fins que arribà el quadripartit l’any 1998 en el que es va deixar de publicar el BIM i únicament és va editar «El Punt de Silla», publicat en paper i aspecte de periòdic, i amb periodicitat mensual igual que el BIM. El Punt, que ja existia com diari local independent, assumeix les funcions informatives de la institució i també de l’equip de govern amb pàgines per a les institucions del poble com ara l’Ajuntament, el Consell Agrari o la Sèquia Reial del Xúquer però també amb informacions generalistes. Per El Punt de Silla han passat periodistes com Laura Ballester, Trini Soler, Raquel Sànchez, Cristina Vallés i Cristina Muñoz, algunes de les quals s’encarregaven no sols de la redacció de notícies, sinó també de la maquetació i recerca de publicitat.

elpuntAmb el canvi al capdavant del consistori del govern de Josep Pitarch pel nou govern socialista encapçalat per Francesc Baixauli, l’any 2006, es produeix un fenomen doble en relació a la premsa local. Per una banda es deixa de publicar El Punt de Silla, atès que la redacció central del Punt deixa de considerar viable mantenir l’edició del diari local independent. Açò fa que principalment per l’empenta de Josep Pitarch, es comence a gestar una nova publicació continuadora d’El Punt de Silla anomenada «El Punt i seguit», l’elaboració de la qual assumeix una associació de col·laboradors i col·laboradores. Aquesta publicació està redactada principalment per Raquel Sánchez i també arreplega moltes i diverses col·laboracions en forma d’articles d’opinió. La seua periodicitat és bimensual i és d’idèntic format al d’El Punt de Silla. No obstant després de sis números la publicació s’extingeix.

magazimPer altra banda, el govern municipal de Francesc Baixauli impulsa des del consistori la publicació del «Magazim». Aquesta publicació es presenta com a continuadora de l’antic BIM però amb un perfil periodístic menys polític i més de societat. Aquest es caracteritza per donar menys espai a discursos institucionals i d’opinió política i més a informacions recolzades sobretot en documents gràfics.

Era digital

Cal dir que les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) que a partir de la segona meitat dels 90 anaren penetrant en els diferents àmbits, també en l’àmbit de la premsa local i la comunicació municipal, canviaran notablement el panorama comunicatiu del nostre poble. En primer lloc, l’Ajuntament des de fa uns anys cap ací informa a la ciutadania a través de la seua web institucional. Així mateix publicacions històriques com El Punt de Silla s’han estat durant uns quants anys publicant i distribuint en digital.

elpuntdigitalTambé a partir de 2008 l’ús de xarxes socials com Facebook i Twitter han transformat la manera de comunicar-se de la ciutadania, de forma que s’ampliat molt la participació de les veïnes i veïns. Tanmateix les associacions del poble, els partits polítics i totes les entitats en general fan ús de la tecnologia digital per a generar i distribuir informació, funció que abans sols complien publicacions en paper que adés hem descrit.

llantiaEl Cresol de Silla

En l’actual context comunicatiu, travessat per la digitalització, considerem necessari per a la bona salut i qualitat de la democràcia i els seus valors, l’existència de mitjans comuns que permeten el conreu d’una opinió pública informada i amb criteri. Per això hem creat aquesta modesta pàgina on esperem que totes i tots puguem seguir l’actualitat del poble de Silla des del respecte i la pluralitat, i on puguen ser satisfetes algunes de les necessitats i exigències que caracteritzen les complexes societats contemporànies.

Josep M. Aguado i Xavier Cunyat