Històries de la bruixa Neleta

A continuació reproduïm un conte infantil, en aquesta ocasió, de Mª Carmen Antich. Recordar-vos que ens podeu enviar contes o relats per a publicar a El Cresol, amb l’únic condicionant que han de tindre alguna relació amb Silla.

MCarmen Antich Històries de la bruixa Neleta

per Mª Carmen Antich Brocal

Aquesta història va ocórrer, fa moltíssims anys, a un poblet de la comarca de l’Horta Sud de València anomenat Silla.

A mi me la contava la meua avia Dolors quan jo era una xiqueta i cada nit, abans de dormir, em portava un got de llet calenteta al llit. O quan, assegudes davant de la llar, passàvem les llargues vesprades dels diumenges d’hivern.

Assegurava l’avia que, a la primavera, la flor dels tarongers afalagava els olfactes de tots els habitants. I quan bufava el llebeig, arribava l’olor del quitrà amb que els pescadors del port pintaven el casc de les barques per poder eixir cap a l’Albufera. A poqueta nit l’oloreta a gamba fresca, a llisa, i anguiles acabades de pescar, que la tia Doloretes la “pequenya” anunciava per tot el poble amb el seu característic: compreu peix!, feia les delícies de majors i menuts.

neleta2

Pel setembre, amb motiu de la sega de l’arròs, el color daurat dels camps de la marjal que semblava fondre’s amb el mateix sòl començava a desaparèixer, i impregnava l’aire d’una flaire a palla seca. I una incòmoda sensació viscosa irritava la pell dels més delicats.

En aquell temps els xiquets i les xiquetes naixien a casa, i els ancians morien al seu llit envoltats pels seus familiars. Les haques, els rucs, i d’altres animals de labor, és podia dir que convivien amb les persones. Els conills, gallines, ànecs, borregos, porcs i vaques, habitaven els corrals i els estables de les cases, oferint aliment i productes de mercaderia.

El cel era tan blau que és confonia amb les aigües transparents de les sèquies que regaven els horts, alimentant les fèrtils terres que donaven treball i menjar a les dones i els homes senzills que les poblaven. Els dies de pluja, quan escampava, tots s’afanyaven a eixir a la porta del carrer per contemplar el colorit Arc de Sant Martí. Fou un d’aqueixos dies quan, per primera vegada, un home i el seu fill albiraren sobre l’horitzó un estrany objecte que es desplaçava amb rapidesa causant-los una gran impressió.

-Vicentet, tu has vist el mateix que jo? –Preguntà Vicent al seu fill en veure aquell artefacte.

Bocabadat encara, Vicentet contestà:- Si pare! No sé ben bé el que he vist, però ho he vist!

Un poc esglaiats se’n entraren cap a dins i no digueren res a ningú, per por a que no els creguessin.

L’endemà Maria, la dona de Vicent, va anar de bon mati a comprar el pa al forn de la tia “correua”, al carrer de Sant Josep. Només entrar escoltà un rebombori de veus i laments.

-Que ha passat ací? –Preguntà.

-Ai Maria! Aquesta nit han entrat i s’ho han emportat tot: coques, pastissets, rosquilletes… i el pa perquè encara no estava cuit, que si no…

En tornar a casa Maria li digué al seu marit el que havia passat, i aquest ho escoltà comentar als altres homes mentre treballaven al camp. Com que no pensà que l’incident tingués res a veure amb l’aparició que havien presenciat el dia d’abans, no va obrir la boca ni per a dir ni mut. Llavors, començaren a ocórrer al poble coses que mai no havien passat. De cop i volta, la casa que acabaven d’agranar apareixia plena de pols i papers, els cànters amb aigua que recent s’havien ompli’t de la font romanien buits, les cadires del menjador es movien a soles… Ningú no podia entendre tot aquell sobtat desori, i la por anava apoderant-se de la població.

Tan gran era el disgust d’aquelles bones persones, que l’alcalde convocà una reunió amb tots els veïns i veïnes per tal de prendre les mesures pertinents. Després de tres hores de deliberacions decidiren muntar guàrdia, nit i dia, en grups de tres, per tal de sorprendre a l’autor o autora de les malifetes. Anaven passant els dies i cap presència estranya és deixava veure per cap lloc. Tot i això, a cada nit continuaven desapareixent ous dels ponedors, embotits de les carneres, i algun que altre plat de sopà que les mestresses deixaven reposant a la serena.

Una nit, els tres joves que feien la ronda passejaven tranquil·lament quan darrere d’uns núvols blancs com el cotó, va aparèixer una esfera de foc creant un espectacle de llum i color que superava l’esplendor de l’alba. A continuació, un dels xicots que sempre mirava embadalit al cel perquè estava mig enamorat, va observar com una dona asseguda en una cadireta voladora aterrava, amb el singular vehicle, dalt del campanar de l’església.

-És una bruixa! Una bruixa voladora!- Cridà.

Corrent és dirigiren a les cases de l’alcalde i del retor, qui va donar l’ordre que les campanes tocaren a foc. Tots acudiren al mig de la plaça espantats. La pau i la quietud, que fins aleshores gaudien, s’havia vist trastocada inesperadament, però al menys ara sabien quina era la causa i decidiren que havien de trobar una solució.

La bruixa posseïa infinitat de poders. Tan prompte apareixia com una anciana innocent, com és convertia en una dona jove i bonica, per no parlar de la facilitat que tenia per tornar-se invisible. Amb tanta activitat com tenia portava a tot el poble de coroneta. Fins que un dia, sembla ser que feu un pensament, i optà per descansar i quedar-se definitivament en aquell indret encantador. Li agradava el clima, el menjar, el paisatge…, i sobre tot apreciava la bondat de la gent. Així doncs, és digué a ella mateixa: d’ara endavant utilitzaré els meus poders màgics tan sols per a fer bones accions. D’aquesta manera, tal vegada s’oblidaran de les meues innocents malifetes i consentiran que em quede a viure ací.

I així fou que començà a preocupar-se per la vida i el benestar d’aquelles bones persones. I, en conter de fer-los enfadar, intentava ajudar-los tant com podia i els alleugerava, amb la seua màgia, el treball de cada dia.

Continuava explicant l’avia que un comerciant de taronja, que era un poc desconsiderat, tenia per costum anar-se’n de festa deixant la seua dona, sola a casa, tenint cura dels seus quatre fills. Una vegada el fill més menut es va ficar molt malalt, eixiren a buscar son pare però el comerciant no apareixia per cap lloc. Fou gràcies a un veí molt servicial, que no dubtà en anar a cridar al metge, que el xiquet no acabà a l’hospital. En assabentar-se d’això la bruixa, indignada, va utilitzar novament els seus poders i una nit li va eixir al davant, a l’esmentat irresponsable, en forma d’animeta del purgatori, i el va espantar dient-li:”Si continues amb aquesta actitud tan egoista, no tardaré gaire a emportar-te amb mi.” Al mateix temps se li va aparèixer en somnis a la seua esposa, i li va advertir que el seu marit mentia més que alenava, i alenava tant com un porc. Diu la llegenda que l’home s’emportà tal ensurt que va córrer, sense parar, dues dies amb les seues corresponents nits, fugint per la comarca i mai més se li va passar pel cap enganyar la seua dona.

Sembla ser que a Silla també hi havia una dona molt dolenta que maltractava els seus fills, i escridassava contínuament el seu marit i els seus sogres, que eren molt vellets i vivien amb ells. La bruixa, un bon dia, li feu un encanteri i la deixà muda per a tota la vida. Mai més tornà a maltractar ningú.

A partir d’aquestos succeïts, les opinions sobre la bruixa és dividiren. Uns pensaven que no era dolenta, que simplement havia fet tot allò perquè s’avorria i volia cridar la seua l’atenció. Altres mantenien que vivien més tranquils abans que arribés al poble. Mentrestant, ella se les arreglava per a no deixar-se veure.

Ja estava novament restablerta la calma, quan un desafortunat accident va canviar l’actitud de tot el poble respecte a la bruixa. En eixir de l’escola, un grapat de xiquets i xiquetes corrien i jugaven pels afores del poble, quan escoltaren un soroll estrepitós. Curiosos s’aproparen a mirar que passava. En arribar al lloc on s’havia format un gran clot, caigueren en la profunditat d’un pou que acabava d’enfonsar-se a les mateixes entranyes de la terra. Com que no tornaven a casa, a poqueta nit els pares i les mares, molt preocupats, eixiren a buscar-los.

Una llarga estona després els trobaren. Alguns estaven inconscients, els altres, aterrits, ploraven i cridaven que els tragueren d’aquell lloc. La foscor i la profunditat del clot feien impossible el rescat. Els familiars,desesperats, avisaren a la resta del veïnat, i tot el que podia ajudar acudia amb cordes i animals de tir per a que arrossegaren cap a fora als menuts. Alguns joves eixerits intentaren baixar per ajudar-los, i després tampoc podien pujar. La terra estava tan tova després de molts dies de pluja, que a cada moviment és produïen nous despreniments.

La bruixa, que des de les altures ho havia vist tot, no dubtà a baixar arriscant la seua integritat física per ajudar-los. Davant l’estupor de tot el poble va anar traient, un per un, a cada xiquet i xiqueta de les profunditats de la terra. Abraçats al seu si, damunt d’aquella cadireta de boga, protagonitzaren una emocionant escena pròpia d’un conte fantàstic. Però, allò no era cap conte, allò era la pura realitat. Per lo qual el Sr. Notari de Silla, amb un acuradíssim escrit, donà fe dels tràgics esdeveniments i de la providencial intervenció de la bruixa.

A la fi, ja tots estaven sans i estalvis. Alguns tenien contusions que al poc de temps és curaren, i l’ensurt que tots havien patit va anar apaivagant-se a poc a poc. Dies després els pares i les mares s’adreçaren a la bruixa per donar-li les gràcies, i oferir-li sa casa per a allò que pogués necessitar.

-Senyora bruixa vostè ha salvat la vida dels nostres fills i filles. Com podem mostrar-li el nostre agraïment?

-Això no fa cap falta, bona gent! –contestà ella. Els infants son la meua debilitat i jo ho he fet de molt bona gana. Només us demane una cosa: que em deixeu viure al vostre poble. Ja sóc molt major i em convindria quedar-me a un lloc tranquil per a la resta de la meua llarga vida.

-Això està fet! -digué el pare de Josep i de Carme. Demà mateix parlarem amb l‘alcalde i li donarem a vostè una contestació.

– Sra. Bruixa, vostè te algun nom?-Preguntà Andreu.

-Clar que si! El meu nom és Neleta, i així és com vull que em crideu.

-Tant de gust Neleta! –contestaren tots.- Fins demà!

Al dia següent l’alcalde va convocar un plenari extraordinari i, atenent les peticions de tot el poble, decidiren que la bruixa Neleta podia quedar-se definitivament a viure a Silla. Com que havien de buscar-li un lloc per a allotjar-se, també acordaren que podia instal·lar-se a la torre musulmana que s’alçava orgullosa al mig de la Plaça Major, i que per a ells constituïa un valuós tresor que havien heretat dels seus avantpassats. D’aquesta manera, en qualsevol moment, podria eixir a fer un tomb amb la seua cadireta i alçar el vol amb major facilitat.

Des d’aleshores tots tutejaven Neleta, i fins i tot la convidaven a dinar i sopar, i a tastar els dolços casolans i les llepolies que tant li agradaven. Els xiquets i les xiquetes escoltaven, bocabadats, les seues històries asseguts al voltant de les fogueres que ella preparava com mai ningú no ho havia fet. La respectaven i se l’estimaven com a un membre més de la seua família, aprenent així que no és deu jutjar ningú pel seu aspecte físic, ni pel que els demés puguen pensar. I que la convivència entre persones de bona voluntat és totalment possible, sigui quina sigui la seua procedència, la seua raça, religió, i ó condició social.

Les posteriors generacions gaudiren també de la seua companya i de la seua inestimable saviesa. En repetides ocasions la nomenaren filla predilecta, premiant les seues bones accions i lliurant-li, simbòlicament, les claus de la ciutat. Que per cert , no necessitava per a rés, perquè ella entrava i eixia de les cases quant li venia de gust.

Un dia qualsevol Neleta desaparegué, i cap ningú no la va tornar a veure mai més.

neleta3A hores d’ara circula per tot arreu una llegenda urbana que diu: que a la Torre Musulmana de Silla, que actualment alberga un museu, de tant en tant s’escolten dolces melodies que ningú no coneix. Que inexplicablement els objectes canvien de lloc. Que als seus murs de pedra apareixen i desapareixen imatges de llauradors i pescadors, abillats amb antigues vestimentes. Es veuen les cares d’ancians i xiquets, paisatges del passat i arbres florits… I que una embafadora flaire a pomes verdes impregna l’olfacte d’aquells que asseguren haver vist, alguna vegada, relliscar pels estrets passadissos l’ombra d’una bella dama.

Mª Carmen Antich és alumna del taller d’escriptura creativa de l’E.P.A. de Silla.

4 thoughts on “Històries de la bruixa Neleta

  1. M’encantat❤️❤️❤️… Sencillament puc dir que no coneixia esta faceta teua, encara que sabía de la teua personalitat i sabiduría… Enhorabona!!! Vicky Ortiz.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s