L’ètica i la llibertat segons Baruc Spinoza

xavier3 – 27-05-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

Segur que alguna vegada vos heu fet preguntes sobre si les coses que passen en general, és a dir els esdeveniments del món i els successos que li passen a u, ocorren perquè han d’ocórrer de manera inevitable, o per contra, són modificables per l’acció de la pròpia voluntat i caprici. Dit d’altra manera, podem controlar coses com la natura o el destí? No serà més aviat una il·lusió això de que som lliures i amos del que passa i en realitat estem sotmesos i determinats per l’ordre implacable de la natura o la providència? En resum, som lliures? I si ho som, en virtut de què i fins a quin punt?

Molts són els filòsofs que al llarg de la història s’han fet preguntes com aquestes, perfilant un tema filosòfic per excel·lència que es concreta en la dicotomia determinisme/llibertat. Hui, no obstant ens detindrem en examinar la solució que hi va trobar un filòsof modern racionalista que ha tingut molta influència en la nostra cultura. I reparem en aquest filòsof perquè aparentment, o vist de manera superficial, la seua és una solució contradictòria, la qual es resumeix dient que la llibertat consisteix precisament en el coneixement profund de l’absoluta necessitat que regna en la realitat. Aquest filòsof és Baruc Spinoza.

Spinoza
Baruc Spinoza

Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza (Amsterdam, 24 de novembre de 1632 – La Haia, 21 de febrer de 1677) fou un filòsof neerlandès nascut al si d’una família jueva d’origen portuguès. Educat per exercir de rabí, als quinze anys, la lectura de René Descartes li forjà una actitud crítica que li acabà provocant l’excomunió de la comunitat jueva d’Amsterdam pel seu perfil independent. Va haver d’abandonar el negoci familiar i es va fer tallador de lents. Va viure als afores d’Amsterdam, a Rijnsburg, a Voorburg i finalment a La Haia, on va morir als quaranta-cinc anys. A causa del seu pensament s’enemistà amb tots els estaments socials i religiosos de l’època: jueus, catòlics i protestants.

Deus sive natura

La tesi més coneguda de Baruc Spinoza fa: “Deus sive natura”; és a dir, “Déu o bé la natura”, també traduïble per “Déu o si tu ho prefereixes la natura”. Aquesta afirmació significà una revolució per a la filosofia en la mesura que obri una possibilitat tant a l’ateisme com a una nova comprensió racionalista del paper de la divinitat. En la tradició jueva, platònica i escolàstica, Déu se situa fora del món, en la mesura que és un esperit pur, immaterial; per això mateix el món té alguna cosa de degradat (“material”); en canvi el déu de Spinoza no és “exterior” a res ni no hi ha res exterior a Déu, que es confon estrictament amb l’Univers.

panteismoD’aquesta tesi en deriven, com a mínim, tres conseqüències importants per a qualsevol teologia posterior –i de retruc també per a l’ètica de la modernitat. La primera és que Déu no és una “persona” és a dir algú situat fora del món, perquè fora del món, extern a la Natura, no hi ha res. La segona és que, per tant, Déu no és “provident”, no consisteix en una voluntat que puga prendre decisions al marge, o més enllà, de les lleis de la Natura (o de les lleis que una raó natural puga comprendre o desvelar). La tercera és que, en conseqüència, creure que Déu pot modificar l’ordre del món o canviar d’opinió –fer miracles, mogut per la pregària, per exemple– resulta senzillament absurd.

D’aquesta manera tot el que succeeix en la Natura té un caire de necessitat. Resulta impensable el caprici, l’arbitrarietat o una suposada voluntat divina que faça un món diferent del que el món realment és. Segons la tesi espinoziana si Déu és perfecte no es perquè siga bo sinó perquè la realitat –la Natura– no pot ser diferentment a com ella és. Déu o la Natura és una “substància infinitament infinita” sense exterior i sense passions, que es mou segons la seua pròpia necessitat interna. Com diu Spinoza “per perfecció i per realitat entenc la mateixa cosa”. No hi ha res exterior a la realitat mateixa.

L’ètica i la justícia

Traslladada a l’àmbit de la moral, la tesi també té un seguit de conseqüències immediates: si l’home és “una part de la natura”, tot el que els humans pensem, sentim i desitgem no depèn ni deriva de la nostra voluntat subjectiva (o de la nostra suposada però inexistent llibertat), sinó de la necessitat que és la regla de la Natura. “La nostra ànima en tant que percep les coses veritablement és una part de l’enteniment infinit de Déu”. Déu o la natura tenen un caràcter necessari i l’acció humana també la té.

Aplicada a l’anàlisi de l’acció humana aquesta tesi podria tenir un aspecte immoral o desesperant. Si el criminal o l’heroi no podrien actuar altrament a com ho fan, els judicis morals que ens podem plantejar sobre el bé o el mal en els humans són perfectament il·lusoris o fins i tot nefastos. D’ací neix la llegenda sobre el famós riure de Spinoza. Per què reia Spinoza quan parlava sobre moral? Doncs perquè si s’assumeix el seu plantejament no té cap sentit discutir sobre “el bé” o “el mal”. De la mateixa manera que un núvol quan porta pedra i destrueix les collites no pot ser considerat “bo” o “dolent”, perquè no té una voluntat pròpia i no pot evitar la seua pròpia necessitat, tampoc la conducta moral no pot ser jutjada en termes voluntaristes.

Quin espai resta, doncs, per a fonamentar ja no la teoria moral sinó l’ètica –entesa com una manera de viure– i per què Spinoza és tot el contrari d’un nihilista? Amb Spinoza es capgira el plantejament de la tradició clàssica que es fonamentava en les diverses teories més o menys subjectivistes sobre la virtut proposades des d’Aristòtil; a partir de Spinoza la qüestió que ha d’esbrinar l’ètica no és la “bondat” (fictícia perquè es basa en la hipòtesi a parer seu errònia segons la qual podríem actuar diferent de com ho fem) sinó –i això és fonamental– el que ens ha de preocupar és la justícia, en tant que previsió del mal futur.

Spinoza_EthicaL’ètica és aquella manera de viure tal que les falses perspectives desapareixen. Desembarassar-se de miratges com la reflexió sobre la “bondat” moral i subjectiva, vol dir optar per la justícia que és política i social. El món és com és (ni bo ni dolent, simplement necessari); de manera que per comptes de queixar-nos de la maldat humana el que cal fer és comprendre-la, perquè pertany a l’àmbit de la necessitat. Potser no podrem fer res per evitar les inclemències; però, com a mínim, conèixer per què s’esdevenen ens permet una acció més o menys eficaç –i en tot cas, més eficaç que la submissió a uns designis suposadament arcans.

El sacrifici moral, per posar només un exemple, no té cap sentit en un món en què Déu és la Naturalesa perquè no canviarà les coses; no hi ha escapatòria perquè el que és real (Deu o la Natura) ho ocupa tot; i desil·lusionar-nos (deixar de confiar en pures il·lusions) és la primera forma de la saviesa.

Per a Spinoza, creure que som castigats o posats a prova per la voluntat de Déu és un “refugi de la ignorància”. Ho explicarem amb un exemple. De la mateixa manera que quan plou podem posar-nos a cobert per resguardar-nos i que el llaurador pot buscar algun sistema per protegir les seues collites (tapant els encisams amb un plàstic o amb una lona, per exemple) –i actuem així perquè comprenem que la pedra ens pot arruïnar–, també podem buscar una manera de viure (no un sistema, ni us valors) en què les falses perspectives i l’autoengany desapareguen, substituïdes per una comprensió racional de la necessitat. Cal comprendre com són les coses per comptes de lamentar-nos de com són.

Hirszenberg_Spinoza_wyklêty_Excommunicated_Spinoza_1907

Spinoza considera que si la vella moral de les virtuts o de les religions no serveix és perquè suposa que l’home pot ser diferent a com realment és. El que resultaria significatiu no és la lamentació, sinó l’esforç racional de comprensió del que passa, i establir en la vida social regles de justícia per actuar de manera previsora davant el que és inevitable. No podem “esperar” en un Déu-Natura que actua per regles de caire necessari; el que podem és esforçar-nos a conèixer i a preveure el funcionament de la Natura. En aquest sentit la justícia no és una forma de reparar el mal, ni tampoc no pot impedir-lo; consisteix en tot cas en una forma de previsió del mal futur i, en aquest sentit, és també una forma de “salvar-nos” –entenent la salvació d’una manera que ja no és ultramundana, sinó profundament civil.

La proposta ètica espinoziana deriva de la seua comprensió del caràcter necessari de la Natura; ens convida a deixar de lamentar-nos per un món que és com és i a actuar amb previsió bastint un món més just, és a dir, participat per la raó. Hem de fer com el llaurador que sap que la pluja pot ser circumstancialment un incordi però que també és necessària, que té coses bones i que, en tot cas, sempre podem trobar una manera de resguardar-nos de les inclemències si obrem racionalment, resistint serenament l’adversitat. Aquesta és la lliçó que tota l’ètica posterior ha après de Spinoza.

La llibertat humana

Spinoza va concloure que l’experiència confusa, el raonament deductiu i la intuïció intel·lectual són els graus del saber humà, en relació al sistema únic format per Déu, exclusiva substància real subjacent en totes les coses. Va entendre que “l’home no és més que un imperi dins d’un imperi”, un microcosmos en un macrocosmos, una part de les parts connectades entre si que formen el Tot. Com tota la realitat, però, l’ésser humà tendeix a perseverar en el seu ésser, en mantenir i desenvolupar les característiques particulars com a unitat d’existència, i aquest esforç (conatus), pel que fa tant al cos com l’ànima, se li pot denominar apetència o passió: “La apetència no és altra cosa més que l’essència de l’home, la naturalesa segueix necessàriament el que serveix per a la seua conservació”.

aletrisEn l’home tot es pot reduir, simplement, a la raó i a les passions/afectes, dels quals reconeix tres tipus: l’alegria, la tristesa i el desig. Aquests afectes primaris (negatius i positius) sorgeixen de l’afany o impuls natural de totes les coses per perseverar en el seu ésser i, l’ésser humà, com a part d’un mateix sistema monista i panteista, no es guia en la seua existència per una moral o ètica basada en la idea de bé o mal, sinó a perseguir allò que consolide les seues particularitats i l’ajude a obtenir avantatge en general. Per tant, per Spinoza, en un primer moment de reflexió antropològica, la virtut no és més que l’esforç de l’home per perseverar en el seu ésser. “No ens esforcem per res, no volem ni ens abelleix res, ni volem cap altra cosa perquè la jutgem bona, sinó al contrari, jutgem que una cosa és bona perquè tendim cap a ella, la volem, l’abellim i la desitgem “.

Sembla, doncs, que tot el que ocasiona alegria és bo i, per tant, si s’harmonitza amb els dictats de la raó, s’inicia el camí de la virtut, que no és altre que conèixer la substància única i bé comú a totes les coses, és a dir, el que ve sent Déu: “Qui sap rectament que tot és producte de la necessitat de la naturalesa divina i passa segons les lleis i les regles eternes de la naturalesa, no trobarà res que siga mereixedor de l’odi, de la burla o del menyspreu “.

La llibertat humana, està unida a la necessitat encara que semble contradictori, perquè segons Spinoza una cosa que hi siga per necessitat pot ser al mateix temps lliure quan hi siga per necessitat exclusiva de la seua pròpia naturalesa. No obstant això, tot afecte pot deixar de tenir el seu efecte si ens formem una idea clara i distinta d’ell, és a dir, quan el coneixem: l’alliberament de les passions es produeix quan l’ànima té un coneixement clar i distint de les coses i les afeccions que provoquen. “Un afecte que és una passió deixa de ser passió tan aviat com ens formem d’ell una idea clara i distinta”. Així sembla ser, a la manera spinoziana, que la llibertat és coneixement de la necessitat, comprensió de la realitat, representació clara i distinta del que és necessari en l’ordre racional geomètric, general i natural (diví) de les coses, sota la llum de la raó, que recull els regnes dels sentits i els condueix per mitjà del coneixement. L’ésser humà lliure per antonomàsia és el savi que es lliura al “amor intel·lectual de Déu” (amor Dei intellectualis), intentant “no riure, no plorar, no odiar, sinó comprendre”, arribant a la fidedigna felicitat, que és la virtut en si mateixa. El savi, però, la aconseguirà no de forma individual aïllat del món, sinó en la col·lectivitat, interactuant amb les parts del Tot del qual forma part. Perquè no hi ha dita, delit o plaer intel·lectual més gran que conèixer a la substància o Déu, causa universal, a través de l’ordre de la realitat. Déu no és diferent del món i de l’ésser humà (en tant que manera finita en què es realitza la seua essència) i en aquesta identificació, l’amor de Déu per si mateix, l’amor de Déu pels homes i l’amor amb què aquests estimen Déu, són una i la mateixa cosa. “L’amor intel·lectual de l’ànima cap a Déu és l’amor mateix de Déu amb que Déu s’estima a si mateix, no en tant que Déu és infinit, sinó en la mesura que, considerat des de la perspectiva de l’eternitat, pot explicar-se a través de l’essència humana: és a dir, l’amor intel·lectual de l’ànima cap a Déu és una part de l’amor infinit amb què Déu s’estima a si mateix”.

D’ací se segueix que Déu estima els homes en la mesura que s’estima a si mateix i, per tant, que l’amor de Déu envers els homes i l’amor intel·lectual de l’ànima cap a Déu són una i la mateixa cosa. A partir d’això comprenem clarament en què es fonamenta la nostra salvació, o felicitat, o llibertat: en un constant i etern amor a Déu, és a dir, en l’amor de Déu envers els homes. Aquest amor o felicitat és anomenat “glòria” en els llibres sagrats, i no sense motiu. En efecte, aquest amor, ja es referisca a Déu o l’ànima, pot ser anomenat correctament “content de l’ànim”, que no es distingeix realment de la glòria.

Xavier Cunyat és Professor.

3 thoughts on “L’ètica i la llibertat segons Baruc Spinoza

  1. Molt atractiu, Xavier, trobe el pensament de Spinoza. Per darrere de les paradoxes, veig una persona molt tranquil·la i equilibrada: molt ben orientada. Potser hauria d’haver aplicat més el seu pensament als jueus, catòlics i protestants ¡per a no acabar renyit amb tots! És a dir: hauria d’haver deduït com reaccionarien a les seues propostes. Ara: a posteriori tots som molt sabuts… El mèrit (i la dificultat) és saber prevore el futur.
    En l’exposició que he llegit, només he vist una discrepància significativa: per a mi, la il·lusió és necessària. Això sí: no ha de ser una il·lusió il·lusòria, sinó constant: que dure anys i anys. Per damunt dels alts i els baixos (inevitables), tota la vida. Ara: això que he anomenat “il·lusió constant” ¿no és el sentiment que Spinoza anomenava “abelliment” (apetència en la teua adaptació)?

    M'agrada

    1. Gràcies pel comentari Abelard. Celebre que trobes interessant Spinoza. I sí jo també considere que certa il·lusió és necessària per a viure. Gràcies per fer-me vore que la paraula “abelliment” és millor.

      M'agrada

  2. M’ha entusiasmat el teu text. Jo no conec la terminologia però basicament el que ens diu és que la llibertat implica el coneixement de les regles i l’espai de joc per tirar i arriscar segons les passions del nostre ésser. No la defineix com l’elecció d’allò que mou l’humà sino mès aviat com la capacitat d’escollir la manera de ser feliç.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s