La vesprada de dijous vaig tindre l’oportunitat de participar en la presentació del llibre de Silvestre Vilaplana Un sepulcre de lletres minúscules. Aquesta ha estat organitzada per la regidoria de Cultura i Memòria Històrica, en concret per Vicent Carbonell (Pani) i Benja Domènech. Precisament ells dos em van convidar a llegir el llibre de Silvestre, i a presentar-lo al públic de Silla. Segons explica Vicent a la mateixa presentació, han tingut la idea de convidar a ciutadanes i ciutadans del poble a presentar, junt a ells, les obres i els autors que conviden als actes de la regidoria. Aquesta presentació ha estat la primera, i he de dir, que la idea em sembla molt encertada. Però anem a l’autor i la seua obra.
Silvestre Vilaplana i Barnés (Alcoi, 1969) és un escriptor valencià que ha conreat els gèneres de la poesia, la novel·la i la narrativa, en català del País Valencià. Les seues obres han estat distingides amb diversos premis i reconeixements com el de Crítica Serra d’Or, el Ciutat d’Alzira o el Miquel Martí i Pol de poesia. Vilaplana es va llicenciar en filologia catalana a la Universitat d’Alacant i actualment és professor de secundària a l’institut La Foia d’Ibi (l’Alcoià). El 2011 rebé el premi Alfons el Magnànim per la seua novel·la El quadern de les vides perdudes. Altres novel·les de Vilaplana són Les cendres del cavaller (2005) la qual es un relat biogràfic de la figura històrica de Joanot Martorell; L’anell del pescador (2005); L’estany de foc Premi Blai Bellver, Ciutat de Xàtiva (2009); i Un sepulcre de lletres minúscules (2015).
L’obra que presentàvem Un sepulcre de lletres minúscules és una novel·la negra en la que huit personatges conviuen en una casa durant els seus últims quatre dies, i en la que trobaran la mort. Aquests personatges, presentats al text de manera coral, tenen en comú que la seua vida travessada pel dolor, la solitud i la incomprensió, està en el punt en el que totes i tots es plantegen el suïcidi. En aquest punt als personatges se’ls presenta un misteriós home (l’Enterrador), que els proposa ingressar en la casa a canvi de compensacions. En aquest habitar conjunt, el relat va mostrant-nos els esdeveniments, desitjos, decisions i records que expliquen per què aquests homes i dones han arribat a plantejar-se la mort. L’addicció a drogues d’una jove que entra en el món dels famosos, l’addicció al joc d’un empleat de banca, les necessitats i tribulacions d’una jove immigrant, o la perspectiva de l’escarni públic o la presó d’un exmilitar pedòfil, entre d’altres, són les històries que van fent comprensibles aquests personatges als quals se’ls presenta la mort com a única eixida.
Segons ha explicat Vilaplana a la presentació, aquestes històries de dolor i frustració li han estat inspirades per la situació que la crisi li ha produït a moltes persones en l’actualitat. A l’autor li crida l’atenció que la xifra de suïcidis és més alta que la de víctimes de la violència de gènere o de les últimes epidèmies com la grip A, i no obstant, no hi ha programes governamentals per a tractar els suïcidis o el tractament mediàtic és molt més suau.
A mi m’ha cridat l’atenció en aquesta novel·la la versemblança de la narració a l’hora de descriure inferns com els de l’addicció o la prostitució. Tanmateix, el fet que la trama es desenvolupe en una casa on els diversos personatges conviuen, m’ha recordat lectures com El Decameró de Giovanni Bocaccio o La muntanya màgica de Thomas Mann.
En definitiva, aquesta novel·la és molt digna de ser llegida, i és un luxe per a mi que en Silla puguem gaudir de la presència d’un autor de la trajectòria i entitat de Silvestre Vilaplana. El llibre ha estat editat per Bromera, i hi han exemplars per al préstec en la biblioteca municipal.
Em comenta un amic que, fa uns anys, el pas ferroviari del Canal, el que connecta França i Anglaterra, va patir una greu avaria. Al sendemà, el diari The Sun publicava en primera plana que el continent havia restat aïllat fins que els tècnics aconseguiren resoldre els problemes al túnel. Els britànics són així, molt seus. Aquesta darrera setmana el Regne Unit ha decidit abandonar la Unió Europea, però els resultats del referèndum han obert una escletxa important al territori britànic. Escòcia i Irlanda del Nord volen romandre a Europa i aquesta circumstància pot obrir una nova oportunitat per a les seues aspiracions independentistes. Ja veurem.
Sobre les conseqüències d’aquesta fugida pot parlar-se molt i molt però no és el meu interès fer una anàlisi del que pot ocórrer. El que sí que ha cridat la meua atenció ha estat un comentari del nostre president, Mariano. Aquest home ha dit, dalt o baix, que la nova situació pot afavorir la recuperació de Gibraltar per a l’estat espanyol. He de confessar que el meu ànim ha experimentat als darrers temps certa intolerància a les humorades del senyor Rajoy i de la colla d’amigots que l’acompanyen en la tasca de govern. Gibraltar va ser un regal d’un dels nostres reis Borbons als anglesos en el tractat d’Utretcht. Un regal per a tota la vida. L’única manera de recuperar el penyal seria consensuar una data de caducitat per als papers d’Utrecht però en eixe mateix acord hi està inclosa la pèrdua de llibertats tradicionals catalanes. És a dir, que si Gibraltar pot ser espanyol, Catalunya pot recuperar també els drets anteriors a la Guerra de Succesió. Ja sabeu que la victòria del Borbó en aquella guerra va condemnar els pobles amb identitat pròpia a una trista existència dins d’un estat centralitzat que atemptava contra els drets històrics de catalans, valencians i illencs, i contra la seua cultura. Un bon negoci per a Castella. No caldrà recordar que eixe mateix rei va cremar Xàtiva i li va canviar el nom. La va batejar amb l’il·lustre nom de San Felipe.
La cosa és que Mariano i els seus tenen un dolor a l’ànima perquè eixe tros de terra és britànic, i això ho senten com una mena d’humiliació, com un greuge per al sentiment patri espanyol. Com que les seues ocurrències no troben límit, els imagine intentant negociar un referèndum a Gibraltar. La veritat és que no tenen cap possibilitat d’èxit. Des de fa més de tres-cents anys, els espanyols s’ho han fet tan malament que a Gibraltar es senten més anglesos que la reina Isabel i els catalans, aleshores víctimes de l’estratègia centralista del Borbó, reclamen a hores d’ara la seua independència. És paradoxal que en uns hipotètics referèndums a Gibraltar i a Catalunya, ni els uns ni els altres triarien pertànyer a Espanya.
En la línia del despropòsit, els resultats de les eleccions del 26 J han pintat de blau popular la pràctica totalitat de la península. Només Catalunya i Euskadi han resistit l’impuls dretà a l’estat. Açò em preocupa força.
Tot i que fa temps que ho sospitava, avui tinc la certesa de que la dreta espanyola, i la valenciana, fa un sospitós olor a feixisme tardofranquista. Potser és que els conservadors ja actuen sense vergonya i a cara descoberta. Les declaracions del bisbe Cañizares (que ha prés el relleu de Rouco) en contra del col·lectiu LGTB, les concentracions de fanàtics catòlics en defensa de l’escola concertada, les trames de corrupció a la Generalitat i a l’Ajuntament de València que són més pròpies de governs autoritaris que d’un sistema democràtic… Totes eixes coses només són el reflex d’una política practicada en un estat espanyol que és permissiu amb l’abús de poder, que és soci de l’església, xenòfob i intolerant. No podem oblidar-nos, en aquest catàleg de virtuts, de la manipulació informativa, del clientelisme i de l’adoctrinament ideològic. El lector pot pensar que aquest és un article pamfletari però, si fem només un lleuger exercici de memòria, podrem trobar les dades objectives i els arguments que atorguen veritat a d’aquestes ratlles.
En un país com el meu, el valencià, on la transició democràtica mai no ha estat tancada, on la dreta va potenciar el nostre auto-odi i els socialistes van trair els nostres interessos, no ens pot estranyar que el partit popular siga, altra vegada, la força més votada. Els valencians ens movem en la contradicció del ser o no ser i vivim la misèria d’una identitat extirpada. Sembla que, quant més fort és el càstig més el gaudim. Som un poble masoquista.
Afortunadament, hi han valencians que tenim vergonya de la nostra realitat, que no ens identifiquem amb els agressors i que no patim aquesta mena de síndrome d’Estocolm. Per exemple, un conegut em comentava que el defecte de la democràcia és que el vot és secret, que ell vol fer públic el seu vot perquè així podrà demostrar que mai no ha traït el futur dels seus fills. Un altre amic m’ha dit que no pot entendre que votem en massa i sistemàticament una llista encapçalada per Alibabà.
A la fi, haurem de triar entre perdre la il·lusió o oferir resistència. La segona opció sembla més digna i menys avorrida. Jo començe a resistir avui, escrivint aquest article sense tacte ni mesura, preocupat pels resultats electorals al meu país, però entre tanta tristor he trobat consol: si ací estem fotuts, que serà dels amics de Gibraltar? Que vagen amb cura. Els populars els volen espanyols.
En aquest article anem a tractar en la nostra secció d’El cine que em va parir, com l’homosexualitat ha estat tractada històricament en l’àmbit del cine, des de les primeres aproximacions al tema fins a les pel·lícules que ho han fet o ho fan en l’actualitat.
Encara que puga sorprendre, el tema de l’homosexualitat s’ha tractat des dels inicis o principis del cinema. Anders als die Andern (Different from the Others) de 1919, va ser el primer film que tractava aquest fet, també denunciava l’abús a què es veia el protagonista, extorsionat perquè no es revelara la seua condició sexual. Aquesta pràctica era molt habitual, atès que es denunciava la sodomia en la presó, i Different from the Others no sols va ser la primera pel·lícula de la història que va fer visible aquest abús comú, sinó que va dignificar la deformada imatge social dels homosexuals. No sorprèn que fos rodada a la Alemanya entre guerres, un paisatge col·lectiu de grans misèries però també d’alliberament sexual. Per desgràcia i contra tot pronòstic, en pocs anys d’aquella llibertat es va passar a l’horror dels camps de concentració i les persecucions.
Dècades més tard Alemanya torna a ser l’exemple internacional de la comunitat gai en la gran pantalla. En els 80’s la Berlinale és el primer festival que lliura un premi a les pel·lícules de temàtica homosexual els “Teddy Awards” i el primer a guanyar-lo va estar Pedro Almodóvar amb “La ley del deseo”. Darrere van venir més festivals que van copiar la idea, i això sens dubte es va deure a la presència sense embuts del món gai en un dels arts més influents de tots, la llum al final del túnel tan desitjada per molts.
En termes de visibilitat Hollywood va recollir des dels seus inicis una suggerent ambigüitat. la força del codi Hays i les seues imposicions estúpides i imposicions morals feien difícil l’esment de l’homosexualitat en les històries. El simple fet de ser gai en una societat intolerant, era gairebé sempre retratat amb personatges turmentats. Existien directors valents com William Wyller i la seua denúncia de les persecucions per escàndol públic amb pel·lícules com “Estos tres” o “La Calúmnia”. Però existien casos més alegres però amb excessius clixés com “La escalera“ de Stanley Donen. És clar però, que eren casos més aïllats, ja que no era la dinàmica dels grans estudis, els quals tendien a censurar fins i tot el que sols s’insinuava, com en “Espartaco” de Stanley Kubrick en el qual una simple conversa sobre les ostres i els cargols cau sota la tisora censora sense cap tipus de pietat, i que no es va poder rescatar fins entrat el segle XXI amb una remasterització.
O casos més sorprenents com “Midnight Cowboy” la qual es va qualificar com “X” per la relació que mantenien John Voight i Dustin Hoffman en el film de John Schlesinger que es va imposar en contra de tot pronòstic a la nit dels Oscars de 1969.
Cal destacar també el corrent underground que va aparèixer als EUA, el qual, sense buscar satisfer interessos comercials i sense desitjar explicar al públic els problemes del col·lectiu gai, intenta enriquir el seu món i destacar la seua iconografia. Andy Wharhol i Jack Smith van ser els pioners que van portar a museus i sales d’art i assaig, les seues modestes produccions. A Europa va trigar més a arribar però va ser amb un cinema d’una força pertorbadora, amb cineastes com Pasolini o Derek Jarman.
En els 70 ‘s es gesten als EUA pel·lícules trencadores que ja no busquen la reconciliació, ni la comprensió de l’espectador només la seua complicitat o en el millor dels casos el rebuig. John Waters fa un cinema que s’apodera dels estereotips que l’heterosexual llança sobre el gai i aquest els s’els torna com dient: ¿No voleu sopa? doncs dos tasses. Aquest cinema s’apoderava del corrent creixent per escandalitzar els més reaccionaris i per això connectava tan bé amb la joventut.
Aquest fet faria possible que futurs cineastes es veieren amb menys problemes de finançament per posar en marxa els seus projectes sobre transformisme o l’alliberament sexual en general. Hui dia afortunadament és habitual trobar en cartell protagonistes i situacions vitals en un altre temps prohibides. Roman present el cinema denúncia com ara “Boy’s do not Cry”, encara que no siga estrictament dramàtic com la divertida “In and out”. L’assoliment a celebrar és que ja hi ha un tipus d’espectador capaç de celebrar una història d’amor sense entrar en consideracions de gènere.
Al cinema com a eina de socialització i cultura, i a la societat en general, encara li queda per davant una important tasca al servei de la integració d’una condició sexual que encara és delicte en 78 països i et pot portar a la pena de mort en cinc.
Josep M. Aguado és Graduat en Comunicació Audiovisual.
Muhammad Ali va ser un dels esportistes més grans de tots els temps. La seua fama va anar més enllà del quadrilàter quan es va convertir a l’Islam i va engrandir la seua llegenda en enfrontar-se al govern nord-americà amb la seua negativa d’anar a Vietnam. Des d’El Cresol volem rendir-li homenatge amb un article des de la secció d’El Cine que em va parir amb un documental que s’aproxima a la figura d’Ali anomenat «When we were Kings» (Cuando éramos reyes) que retrata una època de la boxa i el seu llegat esportiu i cultural.
El meu primer contacte amb la figura d’Ali va ser en la cambra de la meua avia Vicenta. Jo tindria cinc o sis i anys i a la cambra de la meua iaia estava el que va ser l’habitació de mon pare. Allí només hi havia que un llit, un armari i junt al llit una còmoda típica on es guarden calçotets i calcetins. Damunt d’aquesta hi havia la foto d’un jove negre fent un gest de pegar amb el puny. Innocent de mi, vaig pensar que es tractava d’algun familiar que teníem a França o veges tu a saber el que se’m va passar pel cap en aquell moment. Però aquella imatge quedà enregistrada a foc en la meua memòria.
Anys més tard la meua aproximació a la boxa i al cine, van fer que descobrira la figura d’aquest boxejador a través d’històries que sentia a multitud de gent que li agradava aquest esport; com mon pare i amics seus de Silla aficionats aquest noble esport o el meu amic Manel Valero, gran aficionat i practicant d’arts marcials com el Full-Contact o el Muay-Thai. Per la banda que fa al cinema vaig descobrir el documental “When we were Kings” aproximadament fa uns cinc anys en un visionat i em van fer, si cap més, admirar la figura del boxejador que no callava, que volava com una papallona i picava com una abella.
El documental des de el meu punt de vista, és una peça en la que no solament s’ens proporciona que coneixem l’anomenat combat del segle entre Foreman i Ali a través de les imatges enregistrades en aquells dos mesos que dura l’esdeveniment al Zaire, on es congregaren multitud d’artistes afroamericans, com B.B. King, James Brown, Nina Simone i molts més. També és una manera de conèixer més detalladament a través de les imatges d’arxiu anteriors magníficament muntades com un collage durant el documental, per a conèixer la història d’una època en EEUU en la que un jove Alí no sols lluitava al ring per a coronar-se com a campió del món, sinó que també lluitava a favor dels drets dels negres al seu país i que va prendre una decisió tan digna i tan humana, com no voler anar a la guerra per a matar i que li va costar la corona en la plenitud de la seua carrera.
A través de les entrevistes dins del film també podem conèixer de primera mà comentaris de gent com Spike Lee, Norman Mailer o Lloyd Price, entre d’altres, per a configurar el trencaclosques i fer al espectador desxifrar i apropar si cap més la figura d’Ali i humanitzar-la. El director de Malcom X o Haz lo que debas diu textualment;
“La generació jove de hui es perd en moltes coses, ja no se’n recorden ni del que va passar l’any passat. Hi ha grans històries i grans esdeveniments històrics, i no em referisc a coses de 1850. No saben qui és Malcolm X, no saben qui és Kennedy, Muhammad Ali o Jackie Robinson. Segueixes amb la llista i et fa por. La gent jove de hui s’està perdent moltes coses si no coneixen el llegat de Muhammad Ali”.
Espere que aquesta introducció vos haja despertat l’interes per aquesta peça documental, i per aquesta icona de la cultura contemporània que és Muhammad Ali. Com anècdota, vos conte que el dia que en que Ali faltà, prenent un cafè un amic i jo ens trobàrem al tio Celda (eminent boxejador del poble en temps de joventut) i al dir-li que Ali havia mort, el primer que ens va nomenar sobre ell no van ser les seues virtuts esportives, sinó la seua vessant de ciutadà crític i lluitador pels drets civils. Muhammad Ali va ser molt més que un bon boxejador.
Cuando Eramos Reyes – Muhammad Ali vs. George Foreman
Josep M. Aguado és Graduat en Comunicació Audiovisual.
En els últims deu o dotze anys han estat diverses les anàlisis i aproximacions que he llegit i investigat sobre els nous efectes que en la societat s’han donat, i sobre les noves possibilitats que s’han obert per a les col·lectivitats i els individus, amb el desenvolupament i propagació de les tecnologies de la informació i la comunicació. Recentment dediquí ací a El Cresol un article a l’obra del sociòleg Manuel Castells, on comentàvem llibres com L’era de la informació o Comunicació i poder en les quals, des de la sociologia, s’extrauen conclusions sobre les conseqüències que per a les complexes societats contemporànies han suposat la informacionalització generalitzada i les noves formes de comunicació social. Altres lectures, com la que fa des de la filosofia Pekka Himanen en L’ètica del Hacker i l’esperit de l’era de la informació, també em descobriren aspectes molt interessants de la transformació que en la tecnologia de la informació s’havia precipitat en quant a valors morals o de l’ètica. Tanmateix, trobí també tremendament interessants els plantejaments ètic-polítics que es formaren al voltant d’eixos tecnològics i informacionals com els dels moviments del Programari Lliure, per exemple el Projecte GNU, conformat per comunitats de programadors com Richard Stallman.
Però una de les lectures que més goig em va produir en descobrir-la va ser la reflexió que, des de l’antropologia, va fer allà pel 2004, el sociòleg tunisià Pierre Lévy amb el seu llibre Intel·ligència Col·lectiva: per una antropologia del ciberespai, obra de la qual tractaré d’oferir una síntesi introductòria en aquest article.
Pierre Lévy
Doctor en sociologia i en ciències de la informació i la comunicació, Pierre Lévy ocupa actualment la càtedra en intel·ligència col·lectiva i és actualment professor en el Departament de Comunicació de la Universitat d’Ottawa. Anteriorment va exercir la docència a la Universitat del Quebec i al departament d’hipermèdia de la Universitat de París VIII. Pierre Lévy ha estat assessor de diversos governs, grans empreses i organismes internacionals sobre aspectes de les implicacions culturals de les noves tecnologies.
Pierre Lévy està interessat pels ordinadors i per Internet en tant que mitjans capaços d’augmentar no només les capacitats de cooperació de l’espècie humana sinó també les dels col·lectius com ara associacions, institucions, empreses, col·lectius locals o grups que comparteixen afinitats. Sosté que, en tant que mitjà, el fi últim d’Internet és la intel·ligència col·lectiva, concepte que centra els interessos de recerca del professor Lévy així com el seu impacte en les noves societats basades en el coneixement. A més, és un pensador mundialment reconegut per les seues aportacions en el camp de la cibercultura.
En el llibre que anem a comentar, Intel·ligència col·lectiva: per una antropologia del ciberespai, Pierre Lévy parteixd’unprecepte segons el qual les xarxes de comunicació i les memòries numèriques abastaran pròximament a la majoria de les representacions i missatges en circulació al planeta. El ciberespai, com a nou escenari de la construcció social i cultural planteja nombrosos interrogants. D’una banda es critica el control social encarnat en la data-vigilància, el registre de les persones, els poders anònims, la desaparició de la memòria tal com la coneixem. D’altra banda, hi ha una postura optimista que veu en el ciberespai l’oportunitat de constituir una intel·ligència col·lectiva, democràtica, on es poden descobrir nous àmbits del llenguatge i de la societat mateixa, al redefinir els vincles que hui es debiliten.
Economia
La prosperitat de les nacions, les regions, les empreses i els individus depèn de la seua capacitat per navegar per l’espai del coneixement. La potència és conferida per la gestió òptima dels coneixements, ja siguen tècnics, científics, de l’ordre de la comunicació o que tinguen a veure amb la relació “ètica” amb l’altre. Mentre millor aconseguisquen els grups humans constituir-se en col·lectius intel·ligents, en subjectes cognitius oberts, capaços d’iniciativa, d’imaginació i de reacció ràpides, millor asseguren el seu èxit en el medi altament competitiu com és el nostre. El nostre vincle material amb el món es manté per una formidable infraestructura epistèmica i lògica: institucions d’educació i de formació, circuits de comunicació, tecnologies intel·lectuals amb suport numèric, actualització i difusió de coneixements ininterrompudament. Tot es basa a llarg termini en la flexibilitat i la vitalitat de les nostres xarxes de producció, de transacció i de intercanvi de coneixements.
Assimilar, sense més, la transició cap a l’edat del coneixement a la terciarització de l’economia seria una simplificació reductora. I la terciarització en si mateixa no redueix tampoc a un pur i simple desplaçament de les activitats industrials cap als serveis. En efecte, el món dels serveis està cada vegada més envaït per objectes tècnics, ell “s’industrialitza”: distribuïdors automàtics, cambrers telemàtics, programes d’ensenyament, sistemes experts, i altres. Els industrials, tanmateix, conceben cada vegada més la seva activitat com un servei. Per respondre a les noves condicions de la vida econòmica, les empreses tendeixen a organitzar-se de manera que puguen ser recorregudes per xarxes d’innovació.
Això significa, per exemple, que en una gran empresa, un servei pot connectar-se en qualsevol moment a qualsevol altre, fora de procediment formalitzat de concertació, amb intercanvi constant d’informació i de personal. Els processos de relació i les xarxes de innovació contemporanis són transversals, i sobretot transempreses. El desenvolupament creixent de col·laboració i d’aliances és un testimoni d’açò.
Noves competències han de ser importades, produïdes, instal·lades permanentment (en temps real) en tots els sectors. Les organitzacions han d’obrir a una circulació contínua i sempre renovada de coneixements científics, tècnics, socials o fins i tot estètics. En quant aquesta renovació disminueix, l’empresa o l’organització està en perill d’esclerosi i després de mort. El coneixement s’ha convertit en la nova infraestructura.
No es tracta només del gran salt de les economies occidentals cap al terciari, sinó d’un moviment molt més profund, d’ordre antropològic. A partir dels anys setanta, per l’obrer, l’empleat, l’enginyer, era cada vegada menys possible heretar la tradició d’un “ofici”, assumir-la i transmetre-la gairebé sense canviar-la, acomodar-se en una identitat professional. No només es transformaven les tècniques a un ritme accelerat, sinó que es feia necessari aprendre a comparar, regular, comunicar i a reorganitzar la seua activitat. Calia exercir permanentment totes les seves potencialitats intel·lectuals. A més, les noves condicions de la vida econòmica conferien un avantatge competitiu a les organitzacions en què cada membre era capaç de prendre en el moment oportú iniciatives de coordinació.
Ara bé, aquesta mobilització constant de les capacitats cognitives i socials pressuposa necessàriament una forta implicació subjectiva. D’ara endavant, ja no n’hi ha prou amb identificar-se passivament amb una categoria, amb un ofici, amb una comunitat de treball, cal comprometre la seua singularitat, la seua identitat personal en la vida professional. Sens dubte, la interpenetració de l’entreteniment, de la cultura i del treball en una mena de compromís subjectiu i social global segueix sent encara privatiu dels caps d’empresa, dels quadres més qualificats, d’algunes professions liberals, dels investigadors i dels artistes. Però hi ha indicis que permeten pensar que aquest model està cridat a propagar-se, a “baixar” per capil·laritat a totes les capes de la societat. Si la frontera es dilueix entre la vida professional i el desenvolupament personal, llavors és la mort d’un cert economicisme. Els imperatius econòmics i l’eficàcia no poden ja circular en circuit tancat. Des del moment en què un veritable compromís subjectiu és requerit per actors humans, les finalitats econòmiques han de remetre a allò polític, en el sentit ampli, és a dir a l’ètica i la vida de la comunitat. Igualment ha de reflectir significacions culturals. Allò econòmic pur o l’eficàcia nua perden la seua eficiència. Únicament una composició amb finalitats culturals i morals o experiències estètiques li permeten connectar-se amb les subjectivitats dels actors de l’empresa com amb les dels clients. L’empresa no és només consumidora i productora de béns i de serveis, com ho proclama l’enfocament econòmic clàssic. No contenta amb concebre, elaborar i distribuir competències i coneixements, com ho mostra el nou enfocament cognitiu de les organitzacions, cal reconèixer, a més, que l’empresa, conjuntament amb altres institucions, acull i construeix subjectivitats. Ja que ella condiciona totes les altres, la producció contínua de subjectivitat serà probablement considerada, en el proper segle, com l’activitat econòmica principal.
Sota el règim assalariat, l’individu ven la seua força o el seu temps de treball de manera quantitativa i fàcilment mesurable. Ara bé, aquest règim podria aviat cedir el seu lloc a la valorització directa de la seua activitat -és a dir, de les seues competències qualitativament diferenciades- per productors independents o petits equips. En efecte, individus i microempreses són més aptes que les grans societats per la reorganització permanent i per a la valorització òptima de peritatges precisos, que són hui les condicions de l’èxit. La vida econòmica ja no estaria llavors essencialment animada per una competència entre grans companyies que s’allisten sota les seves banderes un treball quantitatiu i anònim. Presenciem més aviat el desenvolupament de formes complexes d’interdependència conflictiva entre zones de competències imprecises, sense ubicació determinada, aprofitant totes les seues singularitats, agitades per moviments moleculars permanents d’associació, de intercanvi i de rivalitat. La capacitat per formar i reformar ràpidament col·lectius intel·ligents es convertirà en l’arma decisiva de les conques regionals de coneixements especialitzats en competència dins d’un espai econòmic mundialitzat. Ja no serà només en el marc institucional de les empreses, sinó dins de interaccions cooperatives en el ciberespai internacional que s’han de tractar la emergència i la redefinició constant d’identitats distribuïdes.
Antropologia
Que el saber es convertisca en el primer motor, i veurem com s’erigeix davant els nostres ulls un paisatge social desconegut, en el que són redefinides les regles del joc social i la identitat dels jugadors. Desenvolupem la hipòtesi que un nou espai antropològic, l’Espai del coneixement, s’obre hui i que podria bé governar els espais antropològics anteriors que són la Terra, el Territori i l’Espai mercantil.
Què és un espai antropològic? És un sistema de proximitat (espai) propi del món humà (antropològic) i per tant, depenent de les tècniques, de les significacions, llenguatge, la cultura, les convencions, les representacions i les emocions humanes.
La Terra va ser el primer gran espai de significació obert a la nostra espècie. Reposa en tres caràcters primordials que distingeixen a l’homo sapiens: el llenguatge, la tècnica i les formes complexes d’organització social (la religió, presa en el seu sentit més ampli). Només els humans viuen a la Terra; els animals només habiten nínxols ecològics. La relació amb el cosmos constitueix l’eix del primer espai, tant des d’un pla que qualificaríem hui d’imaginari (animisme, totemisme), com des d’una perspectiva molt pràctica, ja que el contacte amb la natura és en ell extremadament limitat. Les maneres de coneixement específics d’aquest primer espai antropològic són els mites i els ritus. A la Terra, la identitat s’inscriu a la vegada en el vincle amb el cosmos i en la relació de filiació o d’aliança amb altres homes.
Un segon espai, el Territori, es crea a partir del neolític amb la agricultura, la ciutat, l’estat i l’escriptura. Aquest segon espai no suprimeix la gran Terra nòmada, sinó que la recobreix parcialment i tracta de sedentaritzarla i domesticar-la. Les riqueses no vénen més de la recol·lecció i de la caça, sinó de la possessió i explotació dels camps. En aquest segon espai antropològic, els modes de coneixement dominants estan fundats en l’escriptura: comença la història i el desenvolupament de coneixements de tipus sistemàtic, teòric o hermenèutic. Ací, l’eix de l’existència no és ja la participació en el cosmos, sinó el vincle amb una entitat territorial (pertinença, propietat i altres), definida per les seues fronteres. En l’actualitat, tots tenim, després del nostre nom, una “direcció” que és, de fet, la nostra identitat en el Territori dels sedentaris i dels contribuents. Les institucions en què vivim són també territoris, o juxtaposicions de territoris, amb les seues jerarquies, les seues burocràcies, els seus sistemes de regles, les seues fronteres, les seues lògiques de pertinença i d’exclusió.
A partir del segle XVI, es desenvolupa un tercer espai antropològic, l’Espai de les mercaderies. Comença sense dubtes a dibuixar-se amb la primera obertura d’un mercat mundial, en ocasió de la conquesta d’Amèrica pels europeus. El principi organitzatiu del nou espai és el flux; flux d’energies, matèries primeres, mercaderies, capitals, mà d’obra i d’informacions. El gran moviment de desterritorialització que comença a desenvolupar-se a l’inici dels temps moderns no culmina amb la supressió dels territoris sinó amb la seua subversió, amb la seua subordinació als fluxos econòmics. L’Espai de les mercaderies no suprimeix els espais precedents, sinó que els sobrepassa veloçment. És el nou motor de l’evolució. La riquesa ja no ve del domini de les fronteres, sinó del control dels fluxos. D’ara endavant regna la indústria, en el sentit molt ampli del tractament de la matèria i de la informació. La ciència experimental moderna és un manera de coneixement típic del nou espai dels fluxos. Però aquesta ciència clàssica està ella mateixa en vies de deterritorialització. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial ella cedeix el seu lloc a una “tecnociència” moguda per una dinàmica permanent de la investigació i de la innovació econòmica. Al parell teoria/experiència de la ciència clàssica li fa la competència una ascensió en potència de la simulació i del modelat numèric que qüestiona els esquemes habituals de l’epistemologia i deixa endevinar els fulgors d’un quart espai. Tenir una identitat, existir en l’espai dels fluxos mercantils és participar en la producció i en els intercanvis econòmics, ocupar una posició en els nusos de les xarxes de fabricació, transacció i comunicació. No és convenient estar aturat a l’Espai de les mercaderies ja que la identitat social es defineix en ell per la feina, és a dir, de fet, per a la majoria de la població per un lloc assalariat.
És possible fer sorgir un nou espai en què es poguera posseir una identitat social, encara que no es tinguera professió? Potser la crisi actual de les localitzacions i de les maneres socials d’identificació assenyale l’emergència, encara mal percebuda, incompleta, d’un nou espai antropològic, l’Espai del coneixement i de la intel·ligència col·lectiva l’adveniment definitiu del qual no està en absolut garantit per mediocres “lleis de la història”. Com els precedents espais antropològics, el Espai del coneixement tendiria a dirigir els espais anteriors i no a fer-los desaparèixer. En efecte, d’ara endavant, és de les capacitats d’aprenentatge ràpid i d’imaginació col·lectiva dels éssers humans que les poblen que depenen tant les xarxes econòmiques com les potències territorials. I passa el mateix sense dubtes en el referent a la supervivència de la gran Terra nòmada.
La intel·ligència i la perícia humana sempre han estat al centre del funcionament social. La nostra espècie ha estat molt justament anomenada sapiens. Per altra banda, hem indicat que a cada espai antropològic corresponia una manera de coneixement específic. Però llavors, per què anomenar Espai del coneixement al horitzó nou de la nostra civilització? La novetat, sobre això, és almenys triple; té a veure amb la velocitat d’evolució dels coneixements, amb la massa de persones cridades a aprendre i a produir nous coneixements i té a veure, en fi, amb l’aparició de nous instruments (els del ciberespai), capaços de fer sorgir sota la boira de la informació paisatges inèdits i diferents, identitats singulars pròpies d’aquest espai i noves figures sociohistòriques.
La velocitat: mai l’evolució de les ciències i de les tècniques ha estat tan ràpida, amb tantes conseqüències directes en la vida quotidiana, a la feina, en les maneres de comunicació, en la relació amb el cos, amb l’espai, etc. Actualment, és en l’univers dels coneixements i de les competències on les acceleracions són més fortes i les configuracions més inestables. Aquesta és una de les raons per les quals el coneixement (entès en el sentit més ampli) implica les altres dimensions de la vida social.
La massa: ha estat impossible reservar el coneixement, ni fins i tot el seu moviment, per castes d’especialistes. És el conjunt del col·lectiu humà qui deu adaptar-se, aprendre i inventar per viure millor en l’univers complex i caòtic en el qual vivim.
Les noves eines: la quantitat de missatges en circulació mai ha estat tan gran, però disposem de molt pocs instruments per filtrar la informació pertinent, per a realitzar aproximacions segons significacions i necessitats sempre subjectives, per localitzar-nos dins el flux d’informació. És ací que l’espai del coneixement deixa de ser objecte d’una certesa per convertir-se en projecte. Constituir l’Espai del coneixement significa dotar-se dels instruments institucionals, tècnics i conceptuals per fer la informació navegable, perquè cadascú puga localitzar-se a si mateix i reconèixer als altres en funció dels interessos, les competències, els projectes, els mitjans i de les identitats mútues en el nou espai. La implantació deliberada d’un sistema d’expressió de l’Espai del coneixement permetria plantejar correctament i potser resoldre, molts problemes crucials que ja no troben hui formulació adequada en els conceptes i instruments que expressaven els espais precedents.
Els coneixements vius, la perícia i les competències dels éssers humans estan sent reconegudes com la font de totes les altres riqueses. Llavors, quina finalitat s’atorga a les noves eines de comunicació? La seua utilització més útil socialment seria sense dubtes subministrar als grups humans instruments per unir les seues forces mentals amb la finalitat de constituir intel·lectes o imaginants col·lectius. La informàtica comunicant es presentaria llavors com la infraestructura tècnica del cervell col·lectiu o de l’hipercórtex de comunitats vives. El paper de la informàtica i de les tècniques de comunicació de suport numèric no seria el de “reemplaçar la humanitat” ni d’acostar-se a una hipotètica “Intel·ligència artificial”, sinó d’afavorir la construcció de col·lectius intel·ligents en els quals les potencialitats socials i cognitives de cadascú podran desenvolupar-se i ampliar mútuament. Segons aquest enfocament, el projecte arquitectural major del segle XXI serà imaginar, construir i condicionar l’espai interactiu i movent del ciberespai. Potser llavors serà possible sobrepassar la societat del espectacle per abordar una era postmèdia, era en què les tècniques de comunicació serviran per filtrar els fluxos de coneixements, per navegar pel coneixement i per pensar en conjunt més que per arrossegar masses de informacions.
Vincle social i relació amb el coneixement
Més enllà d’una indispensable instrumentació tècnica, el projecte de l’espai del coneixement incita a inventar de nou el vincle social al voltant de l’aprenentatge recíproc, de la sinergia de les competències, de la imaginació i de la intel·ligència col·lectiva. S’haurà comprès, que la intel·ligència col·lectiva no és un objecte purament cognitiu. La intel·ligència ha de ser compresa aquí en el seu sentit etimològic, és a dir treballar en conjunt (inter legere), Com a punt d’unió no només d’idees sinó també de persones, “construint la societat”. Es tracta d’un enfocament molt general de la vida en societat i del seu futur possible. La intel·ligència col·lectiva de la qual parla Lévy en aquest llibre és un projecte global les dimensions ètiques i estètiques del qual són tan importants com els aspectes tecnològics o organitzacionals.
La qüestió de la construcció o de la reconstrucció del vincle social és particularment sensible en el moment en què els grups humans implosionen, es canceritzen, perden les seues localitzacions i veuen com es disgreguen les seues identitats. És urgent explorar altres vies que la “inserció” per un treball assalariat en vies de desaparició. És molt necessari obrir altres camins ja que la producció de comunitat per pertinença ètnica, nacional o religiosa condueix als punts morts sagnants que coneixem. Fonamentar el vincle social sobre la relació amb el coneixement significa encoratjar l’extensió d’una cortesia desterritorialitzada que coincideix amb la font contemporània de la potència, travessant la més íntima de les subjectivitats.
A les nostres interaccions amb les coses, vam desenvolupar competències, per mitjà de la nostra relació amb els signes i amb la informació adquirim coneixements. En relació amb els altres, mitjançant iniciació i transmissió fem viure el coneixement. Competència, coneixement i saber són tres maneres complementaries de la transacció cognitiva i passen incessantment d’una a l’altra. Cada activitat, cada acte de comunicació, cada relació humana implica un aprenentatge. Per les competències i els coneixements que cobreixen el transcurs d’una vida poden així sempre alimentar un circuit d’intercanvi o alimentar una sociabilitat de coneixement. Exposem explícita, oberta i públicament l’aprenentatge recíproc com mediació de les relacions entre els homes.
Les identitats es converteixen llavors en identitats de coneixement. Les conseqüències ètiques d’aquesta nova institució de la subjectivitat són immenses: qui és l’altre? És algú que sap. I que sap, a més, coses que jo no sé. L’altre ja no és un ésser horrible, amenaçador: com jo, ignora molt i domina certs coneixements. Però com les nostres zones de inexperiència no es recobreixen, ell representa una font d’enriquiment possible de els meus propis coneixements. Pot augmentar les meues potències de ser i això pel fet que difereix de mi. Podria associar les meues competències amb les seues de manera que faríem millor junts que si ens quedàrem separats. Els arbres de competències, en l’actualitat en ús en les empreses, escoles i barris permeten ja trobar-nos amb l’altre, com un ram de coneixements en l’espai del saber i no com una paraula, una adreça, una professió o un estatus social.
Però la transparència no serà mai total, i no ho ha de ser. La saviesa de l’altre no pot reduir-se a una suma de resultats o de dades. El coneixement, en el sentit que Lévy tracta de promoure ací és també un savoir-vivre, és indissociable de la construcció i de l’habitació d’un món, incorpora el llarg temps de la vida. Per això, fins i tot si he de informar-me i dialogar, fins i tot si puc aprendre de l’altre, jo no sabria mai tot el que ell sap. La necessària escolta de l’altre no pot reduir-se a la construcció d’un coneixement sobre ell, a la pura i simple captació de la seua experiència o de les informacions que posseeix. L’aprenentatge, en el sentit sòlid del terme, és també una trobada de la incomprensibilitat, de la irreductibilitat del món de l’altre, que fonamenta el respecte que tinc d’ell. Font possible de la meua potència, mantenint-se enigmàtic, l’altre es converteix totes llums en un ésser desitjable.
Si el proïsme és una font de coneixement, la recíproca és immediata. Jo també, qualsevol que siga la meua situació social provisional, qualsevol que siga el judici que la institució escolar ha pronunciat al meu respecte, jo també sóc per als altres una oportunitat d’aprenentatge. Per la meua experiència de vida, per la meua trajectòria professional, per les meues pràctiques socials i culturals i ja que el saber és coextensiu a la vida, oferisc recursos de coneixements a una comunitat. Fins i tot si sóc aturat, si no tinc diners, si no tinc diploma, si vaig a passejar per un raval, si no sé llegir, no sóc per això una nul·litat. No sóc intercanviable; tinc una imatge, una posició, una dignitat, un valor personal i positiu en l’espai del coneixement. Tots els humans tenen el dret de veure reconeguda una identitat de coneixement.
L’espai del coneixement s’activa quant experimentem relacions humanes fundades en principis ètics de valoració dels individus per les seues competències, de transmutació real de les diferències en riquesa col·lectiva, d’integració a un procés social dinàmic d’intercanvi de coneixements en el qual cadascú és reconegut com una persona plena i no es veu limitada en els seus projectes d’aprenentatge per programes, prerequisits, classificacions a priori o prejudicis sobre els coneixements que valen o no la pena.
Què és la intel·ligència col·lectiva?
És una intel·ligència repartida a tot arreu, valoritzada constantment, coordinada en temps real, que condueix a una mobilització efectiva de les competències. Afegeix Lévy a la definició aquesta idea indispensable: el fonament i l’objectiu de la intel·ligència col·lectiva és el reconeixement i l’enriquiment mutu de les persones, i no el culte de comunitats fetitxitzades o hipostasiades.
Una intel·ligència repartida a tot arreu: tal és l’axioma de partida. Ningú ho sap tot, tothom sap alguna cosa, tot el coneixement està en la humanitat. No hi ha cap reservori de coneixement transcendent i el coneixement no és altre que el que sap la gent. La llum de l’esperit brilla fins i tot allà on es tracta de fer creure que no hi ha intel·ligència: “fracàs escolar”, “simple execució”, “subdesenvolupament “, etcètera. El judici global d’ignorància es torna contra el que l’emet. Si li assalta la debilitat de pensar que algú és ignorant, busque en quin context el que ell sap es converteix en or.
Una intel·ligència valoritzada constantment: La intel·ligència és repartida per tot arreu, és un fet. Però es fa necessari ara passar del fet al projecte, doncs aquesta intel·ligència sovint menyspreada, ignorada, inutilitzada, humiliada no és valorada amb justesa. Mentre que ens preocupem cada vegada més per evitar el malbaratament econòmic o ecològic, sembla que es malbarata impetuosament el recurs més preciós en rebutjar prendre’l en compte, desenvolupar-lo i fer-lo servir on siga que es trobe. Des del butlletí escolar fins els gràfics estadístics en les empreses, des de modes arcaics de gestió fins a l’exclusió social per la desocupació, assistim hui a una veritable organització de la ignorància de la intel·ligència de les persones, a un espantós malbaratament d’experiència, de competències i de riquesa humana.
La coordinació en temps real de les intel·ligències implica ajustos de comunicació que, més enllà de cert llindar quantitatiu, només poden basar-se en tecnologies numèriques de la informació. Els nous sistemes de comunicació haurien d’oferir als membres d’una comunitat els mitjans per coordinar les seues interaccions en el mateix univers virtual de coneixements. No es tractaria doncs només de concebre el món físic ordinari, sinó també de permetre als membres de col·lectius delimitats d’interactuar dins d’un paisatge mòbil de significacions.
Esdeveniments, decisions, accions i persones estarien situats en els mapes dinàmics d’un context compartit, i transformarien contínuament l’univers virtual dins del qual prenen sentit. En aquesta perspectiva, el ciberespai es convertiria en l’espai inestable de les interaccions entre coneixements i coneixents de col·lectius intel·ligents desterritorialitzats.
Per a conduir a una mobilització efectiva de les competències, si es volen mobilitzar, caldria identificar-les. I per localitzar-les cal reconèixer-les en tota la seua diversitat. Els coneixements oficialment validats només representen hui una ínfima minoria dels que són actius. Aquest aspecte del reconeixement és capital perquè no té només per finalitat una millor administració de les competències en les empreses i els col·lectius en general, posseeix també una dimensió ètic-política. En l’edat del coneixement, no reconèixer l’altre en la seua intel·ligència, és negar la seua veritable identitat social, és alimentar el seu ressentiment i la seua hostilitat, és sustentar la humiliació, la frustració de la qual neix la violència. No obstant això, quan es valora a l’altre, segons la gamma variada dels seus coneixements se li permet identificar-se d’una manera nova i positiva, es contribueix a mobilitzar-lo, a desenvolupar en ell, en canvi, sentiments de reconeixement que facilitaran com a reacció, la implicació subjectiva d’altres persones en projectes col·lectius. L’ideal de la intel·ligència col·lectiva implica la valoració tècnica, econòmica, jurídica i humana d’una intel·ligència repartida a tot arreu per tal de desencadenar una dinàmica positiva del reconeixement i de la mobilització de les competències.
Aquest projecte convoca a un nou humanisme que inclou i eixampla el “Coneix-te a tu mateix” a “aprenguem a conèixer-nos per pensar junts” i que generalitza el “penso, per tant existisc” a “formem una intel·ligència col·lectiva, per tant existim com a comunitat eminent”. Es passa del cogito cartesià al cogitamus. Lluny de fusionar les intel·ligències individuals en una mena de magma indistint, la intel·ligència col·lectiva és un procés de creixement, de diferenciació i de reactivació mútua de les singularitats. La imatge inestable que emergeix de les seues competències, dels seus projectes i de les relacions que els seus membres mantenen en l’espai del coneixement constitueix per a un col·lectiu una nova manera d’identificació, obert, viu i positiu. Noves formes de democràcia, millor adaptades a la complexitat dels problemes contemporanis que les formes representatives clàssiques, podrien llavors sorgir.
Joan Iborra i Gastaldo és un siller que viu i treballa a la Safor, als peus del Mondúver (Xeraco), però que manté vives les seues arrels silleres (l’Horta). Dedicat a l’ensenyament i a la investigació, la publicació dels seus interessants treballs demostren que l’erudició és la conseqüència de molt de treball i de molt esforç intel·lectual i no del còpia-enganxa, o el producte de la improvisació. Vull destacar les seues edicions crítiques de la Crònica de Viciana i de les Històries de Pere Tomic. La música en temps del Tirant. El tinell del Tirant…
Durant la seua joventut, Joan Iborra (Àlex per als amics) visqué intensament aquest compromís a Silla, participant activament en activitats culturals, sindicals i polítiques, clarament del costat de l’oposició al franquisme local. La fortuna l’han portat en un altre poble, no molt lluny de Silla, però distint, encara que similar, llevat que a Xeraco viu a l’ombra del muntanyam del Mondúver, cosa que no tenim els sillers, veïns d’un poble pla i albuferenc.
Joan Iborra i Gastaldo
És evident que la incardinació del nostre paisà al poble on ha anat a raure, a casar-se i a tindre dos fills, respon a una manera d’entendre que l’arrelament d’un foraster al poble d’adopció, mai no és fortuït ni gratuït, sinó que respon a un compromís amb la terra, amb la gent, amb el país i amb la llengua, o siga que comporta una ideologia nacionalista, en el millor sentit de la paraula.
Iborra, a més del seu treball docent i de la investigació, encara té temps per a dedicar-se a la recerca de les receptes de la cuina popular. Per això vull fer algun comentari del seu recent llibre: A l’ombra del Mondúver. Que subtitula: El costum de guisar a Xeraco i Xeresa.
En el cas d’aquest llibre que acaba de publicar i que comentem avui, Iborra ha fet una impressionant tasca de recerca d’informació “de la cuina familiar, popular i empírica… de regust certament atàvic”. Com diu, la seua ha estat una recerca “en la cuina de costum, la de sempre”.
En l’atavisme dels plats que comenta Iborra, que ell considera la tenacitat de les arrels valencianes, ha reviscut els plats casolans de la seua infantesa i la seua joventut, els plats que preparava sa mare, a la qual tant s’assembla, físicament i amb seues les dots culinàries. Estic convençut que la seguretat que mostra en les explicacions que dóna, des del pròleg a la darrera de les noranta tres receptes que explica, són el resultat d’aquesta conjunció.
Divideix el llibre en set apartats: Cassoles, perols i mesclats. Coques i pastissos. Arrossos, caldos i paelles. Marina i marjal. La salaó. Carns viandes i volateria. Dolça sucreria. Cada capítol té al voltant de deu receptes diferents, llevat del dels arrossos als quals en dedica el doble, però especialment del de la sucreria, al qual en dedica gairebé el triple.
Vull subratllar que entre tantes receptes hi ha les referides als dos temes que, donada la procedència albuferenca d’Iborra, estic convençut que més l’hauran estimulat. Un d’ells són els arrossos caldosos, encara que trobe curiós que no fa cap al·lusió a les aus de l’Albufera (fotges, coll-verds…), que també les haurà a les marjals de la Safor, amb les quals fem l’arròs en perol a Silla, que és la mateixa recepta de l’arròs de matança del llibre. També l’haurà estimulat l’espardenyà (ara sí, amb coll-verds inclosos) i sobre tot l’l’allipebre d’anguiles.
Pel que fa a la sucreria, Iborra, que és un llèpol, en dóna una ampla i erudita informació. Prèviament explica la importància del sucre des de l’època dels àrabs, que són els seus introductors entre nosaltres. Informa sobre la seua elaboració, de llarga tradició a la Safor. També explica que la medicina medieval i moderna (Arnau de Vilanova i Lluís Alcanyís, per exemple), creia en les seues bondats, recomanant el consum de fruites en confitura, els xarops, etc. Finalment, distribueix tantes receptes al llarg de les quatre estacions de l’any, amb tot de torrons, massapans, coques, pastissets, rotllets, melmelades i confitures… Relaciona tantes llaminadures amb les festes, especialment les de Pasqua i Nadal.
Aquest llibre de cuina popular de Joan Iborra és encara més suggerent o sorprenent per alguns plats concrets, que se suposen més desconeguts per a alguna gent de ciutat, encara que no per als que vivim als pobles, encara que, poc habituals, si que poden resultar-nos enyoradissos. La medicina actual els pot mirar amb un cert recel, per allò del colesterol, la tensió arterial, l’obesitat, etc. Aquestes malalties, pel que es veu, abans no existien tant com ara; quina pena.
Em referisc especialment a alguns arrossos al forn més potents, als figatells, a la fetjada i a alguns pastissos. La fetjada per exemple, que en alguns pobles diuen corada, consisteix en mig quilo d’entranyes de porc (fetge, cor, llengua, lleu i renyons), un quart de costelles també de porc, cansalada i sagí… Suculenta recepta, poc virtuosa però santament explosiva.
Un altre exemple, la corona de glòria, que és un pastís blanc i rodó, fet amb mig quilo de sucre, 375 grams d’ametla, vuit ous i un bescuit de quatre ous. L’elaboració no és gaire complicada i, segons Iborra s’ha de menjar l’endemà de la seua preparació … “o dins la mateixa jornada, si l’ànsia us domina l’ànima”. Segurament ho diu pensant amb ell mateix.
Per a compensar, però, els excessos d’algunes receptes, també les hi ha de més tranquil·litzadores que cap metge prohibirà, especialment si ningú els invita: el guisat de dejuni, la crema i les mandonguilles d’abadejo, un suquet de peix, els esclata-sangs amb alls tendres, les coques de ceba, de pebre (pimentó a Silla), de pèsols, la caragolada, els bunyols de carabassa…
En conclusió, aquestes fantàstiques receptes, amb les quals vivíem, fèiem festa i engreixàvem, continuen vives als nostres pobles… i engreixant-nos. Algunes persones especialment sensibles, com Joan Iborra, les recullen i les publiquen. No dubte, doncs, a recomanar aquest llibre, editat per l’A.C La Goleta, i il·lustrat amb magnífiques fotografies, que és un aspecte molt important per entendre millor la literatura culinària.
Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.
Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.
El llibre més antic que tinc de ciència-ficció és El Otro Mundo (o Los estados e imperios de la luna/los estados e imperios del sol) escrit per Cyrano de Bergerac, quiva ser un llibertí il·lustrat que poc o gens va tenir a veure amb el personatge que ens va mostrar Edmond Rostand. L’obra és del segle XVII i en ella Cyrano es val de la seua fantasia per fer a través de la descripció d’una utopia una àcida crítica de la societat de la seua època, en ella vaig trobar curiositats com que per exemple l’autor aconsegueix anticipar-se a Isaac Newton he intuir la idea de la llei de la gravetat.
Potser comunament acceptem la novel·la Frankenstein de Mary Shelley com la primera novel·la de ciència-ficció. Mary Shelley que era filla del pensador anarquista William Godwin i de l’escriptora feminista Mary Wollstonecraft, i esposa del poeta romàntic Percy B.Shelley va concebre durant una estada a Ginebra al costat del seu marit, George Gordon Byron, John William Polidori i Claire Clairmont aquesta novel·la gòtica de forta càrrega filosòfica que com bé dic se sol acceptar com a tret de sortida de la ciència-ficció moderna.
L’autor més conegut pel gran públic sol ser Jules Verne, aquell que va dir: Tot el que una persona puga imaginar, altres podran fer-ho. Gairebé tots ho hem llegit en la nostra joventut, i novel·les com: De la tierra a la luna, Viaje al centro de la tierra, 20.000 leguas de viaje submarino, La Isla Misteriosa, La vuelta al mundo en 80 días,… Formen part de l’imaginari col·lectiu, va ser una gran influència per a les avantguardes del segle XX, especialment pel surrealisme. Algunes de les anticipacions de l’autor van ser:
Ante la bandera/Los quinientos millones de Begún: Armes de destrucción masiva.
Robur el Conquistador: Helicòpter.
De la tierra a la luna/Alrededor de la luna: Cohets espacials.
Una ciudad flotante: Grans transatlàntics,nines parlants (autòmats).
París en el Siglo XX: Internet, motors d´explosión, trens de alta velocitat.
20.000 leguas de viaje submarino/La Isla Misteriosa: Submarins, motors eléctrics.
La Isla Misteriosa: Ascensor.
També es reconeix la seua visió d’anticipar futurs descobriments i esdeveniments històrics, entre ells:
Cinco semanas en globo: El descubriment de les fonts del Nil.
Las aventuras del capitán Hatteras/La esfinge de los hielos/20.000 leguas de viaje submarino: La conquista dels pols.
Los quinientos millones de Begún: Governs totalitaris.
De la tierra a la luna/Alrededor de la luna: Viatge a la lluna.
Jules Verne va ser bastant crític amb el futur i prova d’això és París en el Siglo XX on es ret un homenatge a la il·lustració i a les lletres Franceses, en el qual se’ns adverteix que la modernitat no hauria d’acabar amb tot això i del perill subjacent en cas de fer-ho.
Al costat de Jules Verne hauríem de situar a H.G Wells i a Hugo Grensback (Els premis Hugo s’anomenen així en el seu honor). Aquests serien els pares de la criatura per així dir-ho. H.G Wells també va utilitzar la ciència-ficció per criticar els vicis i costums de la seua època, La màquina del temps és una clara mostra d’això. Hi ha adoradors d’aquesta primera ciència-ficció que han desenvolupat un subgènere literari propi denominat Steampunk. Aquest estil ucrònic es caracteritza per que el futur que se’ns representa en elles té clares reminiscències de l’època Victoriana i la revolució industrial. Però fem un llistat de gèneres i subgèneres, i de les seues principals obres per no perdre’ns.
Comencem amb el gènere de les utopies. Utopia ve de la paraula llatina Uhtopus que significa lloc imaginari. En ella se’ns descriu una societat on regna la pau i la justícia social, i en la qual l’ésser humà es troba en equilibri amb si mateix i amb el seu entorn. Es sol utilitzar per deixar palès els vicis d’una societat o una època en contraposició a ella. exemples:
La República.(Platón).
Utopía.(Thomas More).
La Ciudad del Sol.(Tomasso Campanella).
La Nueva Atlantida.(Francis Bacon).
El Otro Mundo.(Cyrano de Bergerac).
Libertalia.(Daniel Defoe).
Pablo y Virginia.(Jacques-Henri Bernardin de Saint-Pierre).
Mirando Atrás.(Edward Bellamy).
Noticias de Ninguna parte.(William Morris).
Shangri-la.(James Hilton).
Continuem amb les distopies. La paraula distopia prové de la cultura anglosaxona. Pel que fa a etimologia, el terme es va encunyar a partir dels termes del grec antic δσ (dus) “prefix de sentit negatiu” i τόπος (tópos) “lloc, paisatge, escena”. El terme va ser encunyat a finals del XIX per John Stuart Mill, qui també emprava el sinònim creat per Bentham cacotopía, de l’adjectiu κακός (kakos) “dolent” i τόπος.
Tots dos termes es van basar en el terme Utopia encunyat per Thomas More significant ‘bon lloc’, un lloc imaginari, no existent on habita una societat idealitzada.
Distopia o cacotopia són termes antònims d’utopia significant una ‘utopia negativa’, on la realitat transcorre en termes antitètics als d’una societat ideal, representant una societat hipotètica indesitjable. Exemples:
Nosotros.(Yevgueni Zamiatin).
1984.(George Orwell).
Un Mundo Feliz.(Aldous Huxley).
Fahrenheit 451.(Ray Bradbury).
Todos sobre Zanzíbar.(John Brunner).
¡Hagan sitio, hagan sitio!.(Harry Harrison).
Neuromante.(William Gibson).
¿Sueñan los Androides con ovejas eléctricas?.(Philip K.Dick).
Watchmen.(Novela gráfica).(Alan Moore).
La trilogía: Mundo sumergido,La sequía,El mundo de cristal.(J.G Ballard).
Desprès també hi ha les ucronies. La ucronia és un gènere que també podria denominar-se novel·la històrica alternativa i que es caracteritza perquè la trama transcorre en un món desenvolupat a partir d’un punt en el passat en el qual algun esdeveniment va succeir de forma diferent a com va passar en realitat (per exemple, els vençuts de determinada guerra serien els vencedors, o tal o qual rei va continuar regnant durant molt de temps perquè no va morir fruit de les ferides rebudes). La ucronia especula sobre realitats alternatives fictícies, en les quals els fets s’han desenvolupat de diferent forma de com els coneixem. Aquesta línia històrica es desenvolupa a partir d’un esdeveniment històric extensament conegut, significatiu o rellevant, en l’àmbit universal o regional. Aquest moment o esdeveniment comú que separa la realitat històrica coneguda de la realitat ucrònica es diu Punt Jonbar.
Un Punt Jonbar és un esdeveniment singular i rellevant que determina la història futura. Es denominen així en honor a John Barr, personatge d’un relat de Jack Williamson dels anys 1930.
Les ucronies són una branca completa de la qual especulen sobre les possibles conseqüències que un punt Jonbar haguera tingut un resultat diferent al que va tenir en la nostra línia temporal. Exemples:
Al Oeste del Edén.(Harry Harrison).
Roma Eterna.(Robert Silverberg).
Ada o el Ardor.(Vladimir Nabokov).
El Hombre del Castillo.(Philip K. Dick).
Pavana.(Keith Roberts).
Anem ara amb els subgèneres. Hi ha un subgènere literari que és en si mateix una ucronia, aquest és el Steampunk. Dins d’ell també trobaríem altres subgèneres alhora, que serien: Steamgoth, Gaslamp Fantasy i Weid West. Els subgèneres Cyberpunk i Dieselpunk estaran més enfocats a descriure distopies.
Utopía i Socialisme
Hi ha dues novel·les de marcada ideologia socialista aquestes són Mirando atrás i Noticias de ninguna parte.
Mirando atrás (Edward Bellamy) conta la història de Julian West, un jove benestant i acomodat, d’acord amb les normes i convencions que corresponen a la ideologia de la seva època, els anys finals del segle XIX, desperta un dia, mitjançant un estrany viatge en el temps , al Boston l’any 2000. Davant ell, es presenten un futur i una ciutat, la seva ciutat natal, absolutament sorprenents i impactants; res és com ho espera: la societat que troba és radicalment oposada a la que deixa en el seu propi temps; una utopia socialista en la qual tots els éssers humans gaudeixen de drets universals, en la qual el treball i l’esforç es veuen recompensats en la mesura que es mereixen i en què l’estat del benestar cobra, del tot, la seua real i més digne significat. Segons Erich Fromm, Mirant Enrere, és “un dels més notables llibres mai publicats a EUA”. En termes de popularitat, era el més famós després de La cabaña del tío Tom i Ben-Hur a la fi del segle XIX.La novel·la va influir en gran nombre d’intel·lectuals, i apareix pel títol en molts dels principals escrits marxistes en el seu dia, “és un dels pocs llibres mai publicats que van crear un moviment de masses de caràcter polític gairebé immediatament després de la seva aparició”. Als Estats Units, van sorgir “Bellamy Clubs” per tot arreu; en ells es discutien i es propagaven les idees del llibre. La novel·la també va inspirar diverses comunitats utòpiques. En l’actualitat l’empresa SpaceX està desenvolupant un mètode de transport denominat Hiperloop la idea està extreta d’aquesta novel·la.
Com a resposta negativa a la centralització de l’estat i de la incorporació de la tecnologia en la vida de la urbs i dels seus habitants de la novel·la d’Edward Bellamy va sorgir la de William Morris, Noticias de ninguna parte. Escrita en1890, aquesta novel·la va transcendir la narrativa del seu temps. L’autor exposa les seues solucions utòpiques i al mateix temps els defectes i mals del segle XIX, desenvolupant la seua inclinació futurista i política i la seua imaginació redemptora a través d’una utopia rural. En definitiva, la visió del futur que hauria desitjat per a la humanitat. Després d’una animada discussió sobre el futur de la societat, l’autor s’adorm i desperta en la societat de l’any 2000. En aquest època futura, el progrés de la civilització està concebut com un retorn a la senzillesa gairebé primordial de la vida; les màquines i la velocitat espasmòdica han estat abolides i oblidades en la serena pau de la vida campestre. L’urbanisme ha estat combatut, i s’han enderrocat els barris miserables.
L’anivellament social és absolut, ja que tots treballen pel sol gust de crear el que és necessari i tots gaudeixen de l’abundància. William Morris va estar estretament vinculat a la Germandat Prerrafaelita, moviment que rebutjava la producció industrial a les arts decoratives i l’arquitectura, i propugnava un retorn a l’artesania medieval, considerant que els artesans mereixien el rang d’artistes. Per aquest motiu la visió del futur distarà tant de la de Bellamy. Morris va ser molt crític amb la direcció que estava prenent la humanitat i té altres textos com La Era del Sucedáneo y otros textos contra la civilización moderna.
Una altra utopia que s’està desenvolupant actualment és El Projecte Venus, que és una organització fundada pels nord-americans Jacque Fresco i Roxane Meadows. Registrada com The Venus Project Inc, i com a associació sense ànim de lucre Future by Design Inc a l’estat de Florida. Pretén eliminar la guerra, la pobresa, l’elitisme, la devastació ambiental i altres problemes globals mitjançant un pla global holístic-sistèmic per tal de crear una civilització mundial pacífica, avançada i sostenible superant el sistema monetari i de mercat, aplicant el mètode científic directament al sistema social juntament amb l’automatització progressiva de la producció, distribució i reciclatge, per crear abundància i igualtat en accés als béns i serveis i declarar els recursos de la Terra com a patrimoni comú de tots els habitants de la mateixa. Deu el seu nom al fet que el seu centre d’investigació de 8.7 hectàrees està localitzat a Venus (Florida), EUA.
Distopies
Les novel·les distòpiques per antonomàsia són 1984 de George Orwell i Un Mundo Feliz d’Aldous Huxley. A la primera prenent com a influència la novel·la Nosotros de l’escriptor rus Ievgueni Zamiatin es descriu un món en amenaça constant de guerra, amb un estat policial i militar que exerceix una forta vigilància i control sobre els seus ciutadans, amb la mentida i la por com a principals estratègies repressives . Un Mundo Feliz de Huxley per la seua banda ens presenta una societat dividida per castes, amb ciutadans anestesiats i passius lliurats a una mena d’hedonisme induït que quan tenen qualsevol desequilibri psíquic o emocional recorren a la soma per apaivagar-lo.
“Oh quina meravella! Quantes criatures belles hi ha aquí! Com de bella és la humanitat! Oh món feliç, en què viu gent així!.”
Puc imaginar-me a un jove Huxley recordant aquestes paraules de Miranda a la Tempestat de Shakespeare, traslladant al paper aquesta cançó i mirant el futur com un lloc indolor, incolor i insípid. Un món feliçment adormit que ha deixat enrere la lluita, la naturalesa, la rebel·lió, els sentits, els mals records. Un món hipnotitzat per les sensacions artificials que els proporcionen des de dalt, per a mantenir-los en una constant sensació de felicitat controlada.
D’altra banda, el seu contemporani Orwell, un altre britànic avançat al seu temps, i amb tan sols uns anys de diferència, va dibuixar un futur molt menys letàrgic. La seua visió incloïa un ferri control de la vida, una sola direcció i dolor per a qui se’n sortira d’ella.
“Si vols fer-te una idea de com serà el futur, imagina una bota aixafant un rostre humà incessantment.”
1984, la novel·la més pertorbadora d’Orwell i Un Mundo Feliz de Huxley. Dues obres escrites en la primera meitat del segle XX que s’aventuraven en la sempre difícil tasca de descobrir els camins cap als que la humanitat estava encaminant els seus passos. Dues visions basades en la tumultuosa realitat d’aquells anys en què els autors imaginaven els seus propis futurs i expressaven els seus majors pors. Bé … per a ells, ja estem ací … el nostre temps, el temps en què vivim, és el futur d’Orwell i Huxley, i hui em ve de gust preguntar-me quin d’ells va aconseguir apropar-se més al nostre actual mode de vida, quins dels seus temors s’han convertit en realitat.
Orwell temia que un gran germà, un ull vigilant controlés tota la informació. Un estat policial que ens privara de la veritat. La por d’Huxley era que la informació ens sobrepassara, que la confusió no deixara diferenciar veritats i mentides. En l’estat controlador d’Orwell els llibres, el coneixement i l’experiència serien rígidament censurats. Les comunicacions i les fonts d’informació serien filtrades prèviament. Un poder superior ho controlaria tot i tan sols ens deixaria entreveure allò que s’ajustara als seus paràmetres.
Huxley era més benèvol, però no per això menys enrevessat. En el seu món feliç no hi hauria necessitat de censurar llibres, perquè ningú estaria interessat en ells. Els seus mecanismes adormidors aconseguirien que nosaltres mateixos no voldríem llegir-los.
Per Orwell i el seu 1984 tota la informació que rebérem estaria censurada. El seu futur de control i censura tan sols ens oferiria una part de la realitat. Com en el mite platònic, el món estaria fora de la nostra caverna i davant solament ens posarien imatges i visions distorsionades. Huxley però va afirmar en una ocasió: “Una veritat sense interès pot ser eclipsada per una falsedat emocionant”, i aquest seria la seua por. Un món en el qual la veritat estiguera ofegada en un oceà de irrelevàncies. Una tempesta de sensacions que ens allunyaren de la grisa informació correcta i ens dirigiren cap el cridaner, el colorit …
Orwell temia un món vigilat. El seu gran germà atent a totes hores, descobrint tots els nostres secrets, observant tots els nostres passos. Com Sàuron des de la seva talaia de Barad dûr, escrutant totes les nostres accions i moviments. Per Huxley mai va ser necessari el gran ull. Nosaltres mateixos proporcionaríem voluntàriament tota la informació que el control superior necessitara … i ho faríem encantats, immersos en una insulsa cultura del que és públic.
Orwell temia un món violent, torturat i castigat. Huxley va imaginar un món anestesiat i adormit. Dues idees de control i apaivagament social que aconseguien els mateixos objectius. El 1984 es controlava a la gent infligint dolor. Suprimint sensacions i emocions. Vigilant i censurant. En un món feliç, el control arribava injectant una falsa sensació de plenitud, un món engreixat a base d’amenes i reconfortants sensacions, un món satisfet.
Encara perseguint els mateixos objectius, és possible que les dues imatges del futur que Orwell i Huxley van tenir en els seus temps foren radicalment diferents. Un món controlat de diferents maneres, amb diferents conseqüències però amb finals molt similars.
Hui, com ja deia al principi de l’article, estem vivint el futur dels dos escriptors i no tinc molt clar quin dels dos es va acostar més a la realitat actual. Potser una barreja de tots dos, elements escollits de les dues novel·les … és estrany el món en què vivim, unió de les línies d’Orwell i Huxley, un estricte reglament de sensacions controlades i un estrany muntatge de irrellevàncies i distraccions.
Personalment, no sé qui es va acostar més, segurament els dos van encertar en alguna mesura. En el “primer món” anem camí del món feliç, adormits pel balanceig de les irrellevants veritats que ens inunden, en altres llocs el rígid control de les persones segueix campant a plaer.
Orwell o Huxley … potser som una barreja, i ens mantenim feliçment controlats. Per si de cas, jo per la meua banda, em quede amb aquella frase d’Orwell que deia: “Veure el que està davant dels nostres ulls requereix un esforç constant”.
Sens dubte aquest principi de segle té en el terreny de la política, al meu parer, un protagonista, el Realisme polític. L’arxiconeguda «declinació de les utopies» advinguda amb la caiguda del «bloc de l’Est» i la conseqüent universalització del model democràcia/capitalisme. Els anys dels «Chicago Boys» amb Milton Friedmann al capdavant, anaven assessorant governs en les tècniques per a implatar programens neoliberals de xoc (Naomi Klein i la Doctrina del Schock) o les crides a l’acatament d’una legalitat econòmica que es lliura a la seua pròpia lògica reproductiva, o que arriba a concebre’s com a «ordre natural» de les coses i el món. «El millor dels mons possibles» que diria Francis Fukuyama.
Aquest Realisme el destila a xorros l’administració republicana dels EUA. Hui és l’histrionisme pragmàtic de mira curta d’un Trump que es burla i desautoritza els diagnòstics sobre un calfament de la Terra per tal de no amainar emissions. Fa uns anys, en el període Bush fill, eren altres els falcons que cernien el poder però amb patrons semblants.
És d’aquest realisme que tot ho impregna amb la seua prepotència del que vos voldria parlar. Perquè davall d’aquest magma ideològic-moral hi ha una forma de comprendre’s a u mateix en la Modernitat i els seus esdevindre que beu en la filosofia per a conformar-se. Es tracta de la ideologia neoconservadora americana. Sobre el tòtem filosòfic sobre el que s’aguanta aquesta manera de vore el món, el homes i la societat i la història, versaré a continuació. En concret vos vaig a explicar la filosofia de Leo Strauss en relació als vincles que filosofia i política establiren entorn a al grup dels «straussians», dels quals parlarem altre dia.
Leo Strauss és nascut el 20 de setembre de 1899 a Kirchain, a la regió de Hessen (Alemanya) i mort el 18 d’octubre de 1973, era fill d’Hugo Strauss i Jannie David. Leo Strauss era fill d’un piadós comerciant jueu, habitual de la sinagoga de la seva ciutat i als 17 anys ja era sionista .. Estudi batxillerat a Marburg i durant la Primera Guerra Mundial va ser reclutat per l’exèrcit en on va servir com a intèrpret. Acabat el conflicte, el 1921, es va doctorar en filosofia a la Universitat d’Hamburg.
Va dirigir els seus primers passos per l’existencialisme i va orientar els seus estudis cap a la filosofia de Husselr i de Heidegger. El seu primer llibre, sobre el filòsof jueu Spinoza va ser publicat el 1930. En un moment en què l’antisemitisme augmentava a Alemanya, Strauss s’havia especialitzat en la filosofia jueva medieval i havia estat contractat a Berlín per l’Acadèmia d’Investigació Jueva. Proveït d’una beca, va abandonar Alemanya 1932; primer es va establir a París (on es va casar) i després a Cambridge el 1938. El seu segon llibre, publicat quan el nacionalsocialisme ja es trobava en el poder, el 1935, tractava sobre Maimònides. A Londres, va publicar un estudi sobre la filosofia política de Hobbes. Tot seguit, va passar als EUA d’on no tornaria a sortir en tota la seua vida.
A partir de 1937 va ser professor a la Universitat de Columbia i després, de 1938 a 1948 va ensenyar Ciències Polítiques i Filosofia a la New School for Social Research de Nova York, on romandria fins a la seva jubilació en 1968. Els seus llibres, a partir d’aquests moments, comencen a ser estranys i inclouen enigmàtiques especulacions d’aparent innocuïtat. Aquesta tendència es farà encara més palpable a partir de 1949 quan va ser contractat com a professor de filosofia política de la Universitat de Chicago. D’aquest període destaquen les seues obres sobre Maquiavel (1958), Sòcrates i Aristòfanes (1966), Dret Natural i Història (1953), La Ciutat i l’Home (1964) i Liberalisme Antic i Modern (1968).
Va passar els seus últims anys d’ensenyament, entre 1968 i 1973, com a professor honorari a les universitats de Califòrnia i Maryland, període en el qual va aprofundir els seus estudis sobre la Grècia clàssica. Va morir el 1973. Queden després d’ell molts seguidors que el van conèixer de prop i van assimilar els seus ensenyaments, alumnes que són ells mateixos figures de l’acadèmia, la política o les arts. Són els coneguts com straussians o escola que segueix sent una veu influent en la ciència política nord-americana. Doncs bé, efectivament, aquests straussians amb coneguts per altres com “la càbala” i, en qualsevol cas, constitueixen la medul·la del pensament neoconservador nord-americà, i van ser el motor ideològic de l’administració Bush.
Per Strauss la veritat és perillosa i destructiva per a la societat. Des del principi dels temps, els homes han elaborat mentides per poder viure amb més tranquil·litat. La religió, per exemple. L’esperança en el més enllà, en el càstig als dolents i en el premi als bons, la reencarnació, la resurrecció, la vida eterna, la imatge mateixa de Déu … tot això no són més que esperances per poder viure. Són “mentides necessàries”, sense les quals, el més probable és que la majoria d’éssers humans es desesperarían i fins i tot es suïcidarien en saber que aquesta vall de llàgrimes no té un final feliç. Strauss, va aprendre de Nietzsche que només uns pocs estan en condicions de conèixer la veritat sense esfondrar-se. Els filòsofs no poden dir el que pensen veritablement.
En la seua anàlisi sobre Aristòtil i Plató, Strauss havia descobert alguns elements incomprensibles, d’una banalitat exasperant que era indigne del pensament d’aquells savis. Examinant altres textos sapiencials de l’antiguitat, va arribar a la conclusió que els antics feien servir freqüentment diferents nivells de llenguatge (Al-Farabi el va induir també aquesta idea) el més profund dels quals està dedicat a aquells escassos i especials éssers capaç de comprendre-ho. Si no hagueren utilitzat el secret, els filòsofs de l’antiguitat, haurien estat freqüentment perseguits i linxats pels ciutadans. Ningú pot suportar la veritat si aquesta ataca el més íntim de les seves esperances, sense reaccionar iradament.
Sabem quines eren les fonts del pensament de Strauss en l’antiguitat: Aristòtil, Plató, Maimònides, Al-Farabi … però també és altament tributari de tres pensadors moderns: Frederic Nietzsche, Martin Heidegger i Carl Schmitt als quals dóna una interpretació particular.
De Heidegger, Strauss extreu l’odi per la modernitat, el rebuig al cosmopolitisme universalista i a la societat corrupta que el filòsof ha de contribuir a reformar sinó a destruir. De Schmitt, la necessitat d’establir clarament distincions entre amic-enemic i la “reteologització de la política, la unió de política, religió i moral”. No és que li interesse ni la religió ni la moral, però considera que tenen una capacitat de mobilització molt superior a la política. Strauss creu que religió i moral són un frau elaborat conscientment pels savis per tranquil·litzar els que no estan disposats a conèixer la veritat. De Nietzsche extreu la concepció del “home superior” que, per a ell, és el “filòsof”, considerant com a tal a aquell que coneix la veritat.
Els “filòsofs” han d’ocultar les seues posicions per no ferir els sentiments i l’ego de les persones i per a protegir-se a ells mateixos i a l’elit de govern de les possibles represàlies. Llavors és quan apareix l’ombra Nietzsche sobre el pensament de Strauss.
No existeix, per al “filòsof”, un altre dret natural que el dels superiors sobre els inferiors, els amos sobre els esclaus i els “filòsofs” sobre la plebs. Són el que Strauss anomena “ensenyaments tirànics dels antics”. Manejant cites de Plató i textos clàssics, entre d’altres sobre l’escola pitagòrica, conclou que els “antics estaven decidits a mantenir aquests ensenyaments tirànics en secret perquè no era probable que el poble tolerés el fet que estaven destinats a la subordinació”. En efecte, podrien exterioritzar el seu ressentiment en forma de persecució i, per evitar-ho, la mentida havia de ser l’armilla antibales dels “filòsofs” i de l’elit dels superiors, enfront del vulgus.
Els tres tipus humans
El tres és el número clau per Strauss com ho va ser també per a Al-Farabi. Cada individu en la societat pot ocupar, des de la seva perspectiva, tres estrats: “savis”, “senyors” o “gentils” i “vulgus”. Shadia Drury, comentarista de Strauss, ens els defineix: “Els savis són els amants de la dura veritat nua i sense alteracions. Són capaços de mirar a l’abisme sense por i sense tremolar. No reconeixen ni Déu ni imperatius morals. Són devots, per sobre totes les coses, de la recerca per si mateixos dels “alts” plaers, que procura simplement el associar-se amb els seus joves iniciats. El segon grup, els gentils, són amants de l’honor i la glòria. Són els més complidors de les convencions de la seva societat -és a dir, les il·lusions de la cova. Són veritables creients en Déu, en l’honor i en els imperatius morals. Estan llestos i desitjosos d’escometre actes de gran heroisme i autosacrifici sense previ avís. Els del tercer tipus, la majoria del vulgus, són amants de la riquesa i el plaer. Són egoistes, ganduls i indolents. Poden inspirar-se per elevar-se per sobre del seu embrutida existència només per la por de la mort imminent o a la catàstrofe “.
Strauss, seguint a Plató, creia que l’ideal polític suprem és el govern dels savis, però tal govern és impossible per que en les democràcies formals és el “vulgus” qui decideix. Així doncs caldrà recórrer a la mentida ia la simulació per controlar i manipular la gent del poble. Utilitzant una cita il·localitzable de Jenofonte, al·ludeix al fet que “el govern encobert dels savis”, és facilitat per “l’aclaparadora estupidesa” dels gentils, els quals “com més crèduls, simples i poc perceptius siguen, més fàcil serà per als savis controlar-los i manipular-los”.
És fàcil comprendre el drama de Strauss, extremadament allunyat de la modernitat i dels seus valors. Per a ell, la justícia, l’ordre, l’estabilitat, el respecte a l’autoritat, no tenen sentit per que són precisament aquests valors en què es reconeix la plebs. En la nostra època, el vulgus ha tingut tot allò al que aspirava en altres èpoques, però, ni tan sols amb això han remeiat la seua situació, tot el contrari, de fet, hui estan més reduïdes que mai al seu paper miserable de bèsties de càrrega. Els quaranta anys que va passar Strauss als EUA no van servir perquè acceptara els valors de la mentalitat d’aquell país. En realitat, estava convençut que el procés degeneratiu dels temps moderns estava més avançat als EUA que a qualsevol altre lloc i que la vida, tal com preveiera Carl Schmitt s’havia trivialitzat.
La combinació entre democràcia formal, economia liberal i trivialització de la vida, acabarien, segons Schmitt i Strauss, destruint la política i convertint la vida en un entreteniment. En realitat, Schmitt i Strauss coincideixen a percebre la política com un conflicte entre grups enemics disposats a competir i lluitar fins a la mort. L’ésser humà, per Strauss, ho és només en tant està disposat a lluitar, vèncer, o morir.
Dissabte passat, amb la victòria contra l’equip d’Utiel (2 – 3), el Silla C.F ascendia a la Tercera Divisió, la categoria nacional que mai s’havia aconseguit en la història del futbol local, per aquesta raó cal felicitar els jugadors, l’entrenador, els directius i els aficionats en general que amb el seu suport, cada diumenge, han fet possible aquest merescut triomf.
Si fem memòria, veiem que Silla sempre s’ha caracteritzat per ser un poble futboler. Els orígens del nostre club es remunten a la dècada dels anys vint, potser el 1927 quan apareix per primera vegada federat i adscrit en competicions oficials, no obstant això, hi ha referències anteriors jugant partits esporàdics als pobles del voltant, concretament a Sueca i Catarroja, que eren les poblacions capdavanteres en aquest esport importat pels anglesos. Aleshores, ja s’havia popularitzat del tot, desbancant el tradicional joc de pilota valenciana i la boxa, que eren els habituals esports de masses en aquella època.
La jovenalla jugava a qualsevol lloc, principalment a les eres, organitzats en “penyes” i fent servir balons artesanals fabricats de draps i cordells, fins que arreplegaven suficients diners per comprar un “baló de reglament”, tot un luxe que calia conservar. En un calendari de 1935 hem localitzat les penyes: Barba, Abisinia, Conill, los Tres Rivales, los Solteros, Mistela, Gorra, Lebrel, Poco Gasto, Desesperats, i el 13 de Cavalleria. Entre els jugadors apareixen: Navarro (el Nene), Garcia (Llavata), Mirabet, Sebastià, Miano, Sarrión, Alba, Sañudo, Bou, el Suecà, Santos, etc.
Penya Barba
Després de la Guerra Civil, el “Frente de Juventudes” de Falange va organitzar un torneig quadrangular de futbol, reviscolant al poble tot un seguit de nous clubs que, junt al Silla, es mantingueren competint durant una dècada: la Penya Asènsi, Acción Católica, el Huracán i el C.F Macho. Una vegada dissolts, als anys 50 van aparèixer el Sant Sebastià, l’Olympic i la Penya Túria, sense oblidar l’equip del Molí de les Xiques, un dels més potents.
Per al Silla C.F condicionaren uns terrenys que havia a espatlles de l’hort de Ferrer, al camí de Llusiano (on actualment es troba la caserna de la Guàrdia Civil). El 1953 es traslladaren al carrer de Planells, en l’anomenada “Era de Monato”, on després edificaren les “cases de les Andreses”. En 1956 es va inaugurar un nou terreny de joc, més ample i adequat que l’anterior, on actualment es troba l’Institut Sanchis Guarner, fins que es traslladaren a l’Amet, un lloc més apartat. És ara quan van aparèixer les primeres diferències amb l’Ajuntament, optant la directiva per desvincular-se de la tutela municipal, i amb el patrocini de la Federació Valenciana de Futbol traslladar el terreny de joc al Camp del Port. Però aquesta ubicació tan allunyada no va afavorir l’economia del club, ja que molta gent no tenia possibilitat de desplaçar-se, fins que l’any 1993 es va inaugurar l’actual estadi a l’interior del nou Poliesportiu.
Quant a persones vinculades al club i els jugadors del nostre poble, podríem omplir una pàgina sencera donant noms de gent que va fer del futbol la il·lusió de la seua vida, treballant gratis i en alguns casos soltant diners de la butxaca. Per posar un exemple, recorde de quan jo era jove: Vicent Ferrer el Corretger, Elies Olmos, Felipe el Sigronero, Pepe Bacardi, el tio Mocaurets, “Valentinet”, el tio Peiró, Follo, Rafel Fortuny, Pepe Domingo, el tio Panxaverda, el tio Tarín, el Palaco, Abelardo Simeón, Molina, Pepe Riera, Roberto Rozalen, i Antonio Xarpeta, l’animador oficial… una gent incondicional que esperava ansiosament el diumenge per animar el club allà on anara a jugar.
En les plantilles del Silla es van formar molt bons jugadors, que en diverses èpoques pogueren fitxar per equips de categoria nacional, com Vicent Morera, Manolo Cabello i Emilio Garcia Faubel al València C.F. Vicent Amigó al Barcelona. Javi Moreno a l’Atlètic de Madrid i la Selecció Nacional. Sañudo i Paco Ballester al Levante. Pasqual Ballester al Badajoz. Salvador Gomar al Múrcia, etc., o Benito Floro que va entrenar el Madrid i encara continua actiu a l’estranger. Amb aquest passat carregat de tradició futbolera, no és d’estranyar que, amb constància, il·lusió i sacrifici, les generacions noves puguen arribar tan lluny.
El treball està fet i l’objectiu complit, però encara resta el més important: intentar mantindre la categoria, però sense traumes ni pretensions impossibles, sinó divertint-se jugant al baló com aquesta plantilla ha demostrat que sap fer. Però això no serà possible sense l’ajuda de molta gent que s’haurà d’implicar encara més, les institucions públiques, patrocinadors, i aficionats, mantenint “el pase” encara que el club aplique un increment econòmic del tot justificat, i el públic en general responent a la campanya de captació de socis que deurà començar ben aviat. La categoria nacional resulta cara en arbitratges, desplaçaments i condicionament de les instal·lacions segons obliguen les normatives, tot açò representarà triplicar el pressupost actual. Però ja vindrà el moment de la veritat, ara es tracta de gaudir l’ascens i felicitar als responsables de l’èxit aconseguit.
Per una sèrie de raons, potser l’edat, fa temps que no segueixc el futbol local, fins l’extrem (i tinc vergonya de confessar-ho) que no conec ningun jugador de l’actual plantilla, no obstant, en assabentar-me pel meu amic “Paquiu”, de la promoció del Silla a la Tercera Divisió, em va fer evocar aquells anys seixanta quan anava cada diumenge a veure jugar la gent de la meua generació: Walter, Sargues, Pepito el Sagal, Manolo Pinazo, Bonell, Arturet, Torres, Puskas… que mantenien el club apujant i baixant de la Regional Preferent.
Dissabte passat estava pendent de la notícia, i quan m’informaren de la victòria, sense dubtar vaig acudir a la plaça a aplaudir els jugadors que tornaven en autobús, perquè ells s’ho mereixen i perquè Silla mereix que el seu nom traspasse nous horitzons esportius, com s’està aconseguint en altres especialitats. Llàstima que no hi haguera més gent concentrada… Segur que en altres pobles la plaça estaria plena encara que siga dissabte a les 11 de la nit. Aquests detalls són molt importants, i cal cuidar-los, preparant anticipadament l’acte i convocant el veïnat només conèixer el resultat favorable del partit.
Per la meua part i per donar exemple, em faré soci del Silla, i quan l’ocasió ho permeta (serà difícil) aniré al camp de futbol com quan tenía vint anys.
L’inefable Rajoy diu que per a governar cal tenir experiència de governar, així que, ja que cap dels seus contrincants ha estat president ni ha governat enlloc, tots fora. Per aquesta raó, i en contra de la Constitució, la totalitat dels ciutadans i ciutadanes estan desqualificats per a presentar-se a les eleccions presidencials, llevat de Felipe Gonzalez, d’Aznar i de Zapatero. És la teoria del Papa Luna, que ja explicaré altre dia.
Cal dir que és inefable “aquell a qui no es pot definir amb paraules”, però no crec que Rajoy, d’ara endavant l’inefable a seques, es moleste per l’adjectiu que li adjudique, perquè és el mateix que el de Déu, segons l’encíclica Ineffabilis Deus, de Pius IX, sobre la Immaculada. Així que pot sentir-se satisfet, doncs, i ben pagat de reunir unes condicions tan especials. No sé si ningú li ho ha dit; de res.
Però malgrat que no hi haja paraules per a descriure’l, podem intentar-ho. Com és l’inefable president en funcions? Com pensa, com actua, què diu, què vol dir…? Jo el definisc en primer lloc, com un cagadubtes sistemàtic; en segon, com un mentider compulsiu; finalment, com un penell, que canvia com bufa el vent.
Dit d’altra manera, l’inefable, quan ha de resoldre res, mai no sap com deseixir-se’n i per això és un cagadubtes indecís. Diu les mentides que vol de manera compulsiva, que és com actuen les “autoritats” que volen que tothom accepte el que diuen perquè sí (en valencià, per collons), encara que se li nota quan menteix, perquè gira els ulls delatant-se. I és un penell sotmès a les bufades del vent de Berlín i de Bruxel·les, com fan els penells quan bufa el vent.
Ja ho digué Sant Vicent Ferrer, que era un profeta, segurament pensant en l’inefable de qui parlem: “tenim un àrbitre que canvia així com fa un penell”. Els espanyols al penell li diuen veleta, però ells què saben.
Tornant al tema de l’experiència, quina en tenia ell quan es posà de regidor, de ministre, de president? Podem preguntar-nos el mateix de tots els polítics populars: amb quina experiència comptaven la primera volta que s’estrenaren? La resposta és que amb la mateixa que quan anaren de putes per primera vegada, o siga, amb ninguna. Aquestes coses s’aprenen amb la pràctica i tothom té dret a posar-s’hi.
Pegant-li la volta, podríem demanar-nos: i per a què els ha servit a la rècula popular tenir tanta “experiència”? Referint-nos solament als lladregots conversos, convictes, sospitosos o investigats, és evident que tanta experiència sols els ha servit per a omplir-se les butxaques. Així que Rajoy és un tocacampanes, o com un fantasma dels contes, que fa més riure que por.
Aquest candidat a president ho té ben complicat, si vol que ningú confie amb ell perquè repetisca en la presidència del govern. Fins i tot el qui és més procliu als populars, Rivera, li ha dit que no compte amb ell. (Jo crec, però, que, arribats al cas, si aquests dos partits fan ambo, pactaran, perquè Rivera no és de fiar).
Així és que els populars, el dia 26J hauran d’acceptar que els ha arribat l’hora de la porga, com als caragols i que s’han de dedicar a depurar responsabilitats; a pagar els deutes i les multes; a acceptar les sentències judicials, la presó inclosa… Molta feina, doncs, per no parlar de la lluita successòria que hauran de lliurar entre ells.
L’altre candidat, que deixa’l córrer, és el socialista. Pedro Sánchez s’ha fet amb la pitxa un embolic de cagar-se. A mi, la veritat és que em fa llàstima. Hereu d’un partit que ha anat davallant sense parar, des de les famoses majories absolutes de Gonzalez, no té, el pobre, ni capacitat per a decidir, i supose que ni per a pensar, perquè ja ho fan per ell la baronessa, els barons, i tots els bla-bla-bla de Ferraz.
Encara gràcies que l’Iglesias els ha donat tema, amb l’ocurrència de la socialdemocràcia i s’han posat a discutir qui ho és més, qui estava primer… El “debat” és tan bizantí, com quan els bisbes discutien si els àngels tindrien sexe o no. Sembla mentida que dos partits que, finalment, han de governar plegats (m’hi he jugat una paella), i que s’han canviat de camisa tantes vegades, es posen a discutir per una banalitat, en lloc d’anar fent alguna cosa positiva, si s’han d’entendre.
Finalment, com tindrem govern podemita-socialista, o a l’inrevés, vull fer alguna reflexió als “meus”. En primer lloc, crec que hauran d’anar molt alerta, no se’ls apuge l’èxit al cap i confien que ja ho tenen tot fet; que pensen amb Grècia, amb Tsipras… i amb la Merkel. En realitat, no tindran ni temps per a anar de festa, sinó molta feina i hauran de saber explicar les coses amb pedagogia, perquè al poble ens ha de quedar clar que sí que hi ha una altra manera de governar, més democràtica i eficaç que la vella política.
Una segona reflexió sobre el paper dels partits independentistes catalans i bascos. En realitat crec que són els guanyadors, perquè han posat la por en el cor dels espanyols, que han d’implorar “que no se’n vagen”. Quina oportunitat per a anar-se’n, no? Mentrestant, han d’aprofitar els trenta-cinc diputats nacionalistes que els reserven les enquestes, perquè poden ésser decisius segons per a què. Els espanyols inevitablement s’hauran de posar a tall de parlar, d’arribar a acords, de fer referèndums… d’acceptar que som al final d’una història i a l’inici d’una altra millor per a tots. Ja veurem.
Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.
Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.
– 01-06-2016 –
L’obra que presentàvem Un sepulcre de lletres minúscules és una novel·la negra en la que huit personatges conviuen en una casa durant els seus últims quatre dies, i en la que trobaran la mort. Aquests personatges, presentats al text de manera coral, tenen en comú que la seua vida travessada pel dolor, la solitud i la incomprensió, està en el punt en el que totes i tots es plantegen el suïcidi. En aquest punt als personatges se’ls presenta un misteriós home (l’Enterrador), que els proposa ingressar en la casa a canvi de compensacions. En aquest habitar conjunt, el relat va mostrant-nos els esdeveniments, desitjos, decisions i records que expliquen per què aquests homes i dones han arribat a plantejar-se la mort. L’addicció a drogues d’una jove que entra en el món dels famosos, l’addicció al joc d’un empleat de banca, les necessitats i tribulacions d’una jove immigrant, o la perspectiva de l’escarni públic o la presó d’un exmilitar pedòfil, entre d’altres, són les històries que van fent comprensibles aquests personatges als quals se’ls presenta la mort com a única eixida.
– 29-06-2016 –
– 28-06-2016 –
– 27-06-2016 –
– 26-06-2016 –
Economia
– 25-06-2016 –
Vull subratllar que entre tantes receptes hi ha les referides als dos temes que, donada la procedència albuferenca d’Iborra, estic convençut que més l’hauran estimulat. Un d’ells són els arrossos caldosos, encara que trobe curiós que no fa cap al·lusió a les aus de l’Albufera (fotges, coll-verds…), que també les haurà a les marjals de la Safor, amb les quals fem l’arròs en perol a Silla, que és la mateixa recepta de l’arròs de matança del llibre. També l’haurà estimulat l’espardenyà (ara sí, amb coll-verds inclosos) i sobre tot l’l’allipebre d’anguiles.
– 21-06-2016 –
Utopía i Socialisme
Com a resposta negativa a la centralització de l’estat i de la incorporació de la tecnologia en la vida de la urbs i dels seus habitants de la novel·la d’Edward Bellamy va sorgir la de William Morris, Noticias de ninguna parte. Escrita en1890, aquesta novel·la va transcendir la narrativa del seu temps. L’autor exposa les seues solucions utòpiques i al mateix temps els defectes i mals del segle XIX, desenvolupant la seua inclinació futurista i política i la seua imaginació redemptora a través d’una utopia rural. En definitiva, la visió del futur que hauria desitjat per a la humanitat. Després d’una animada discussió sobre el futur de la societat, l’autor s’adorm i desperta en la societat de l’any 2000. En aquest època futura, el progrés de la civilització està concebut com un retorn a la senzillesa gairebé primordial de la vida; les màquines i la velocitat espasmòdica han estat abolides i oblidades en la serena pau de la vida campestre. L’urbanisme ha estat combatut, i s’han enderrocat els barris miserables.
Leo Strauss és nascut el 20 de setembre de 1899 a Kirchain, a la regió de Hessen (Alemanya) i mort el 18 d’octubre de 1973, era fill d’Hugo Strauss i Jannie David. Leo Strauss era fill d’un piadós comerciant jueu, habitual de la sinagoga de la seva ciutat i als 17 anys ja era sionista .. Estudi batxillerat a Marburg i durant la Primera Guerra Mundial va ser reclutat per l’exèrcit en on va servir com a intèrpret. Acabat el conflicte, el 1921, es va doctorar en filosofia a la Universitat d’Hamburg.
Per Strauss la veritat és perillosa i destructiva per a la societat. Des del principi dels temps, els homes han elaborat mentides per poder viure amb més tranquil·litat. La religió, per exemple. L’esperança en el més enllà, en el càstig als dolents i en el premi als bons, la reencarnació, la resurrecció, la vida eterna, la imatge mateixa de Déu … tot això no són més que esperances per poder viure. Són “mentides necessàries”, sense les quals, el més probable és que la majoria d’éssers humans es desesperarían i fins i tot es suïcidarien en saber que aquesta vall de llàgrimes no té un final feliç. Strauss, va aprendre de Nietzsche que només uns pocs estan en condicions de conèixer la veritat sense esfondrar-se. Els filòsofs no poden dir el que pensen veritablement.
El Cresol de Silla 