La filosofia de Karl R. Popper

xavier3 – 03-10-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

No deixarà mai de sorprendrem la facilitat amb que som capaços com a col·lectivitats i com a individus de mantindre idees absurdes o manifestament falses. A la ràdio i televisió, públiques o privades, pul·lulen des de fa molt de temps programes que alimenten idees, discursos, debats o teories d’aquelles que es titlen de pseudociència, com experiències paranormals, fenòmens sobrenaturals o visites inquietants d’essers misteriosos. La nostra experiència quotidiana està farcida d’afirmacions falses i judicis o proposicions de més que dubtosa qualitat científica o epistemològica. Com distingir els discursos valuosos dels que només despisten o directament ens porten a creure disbarats? Hi ha criteris fiables per a justificar o fonamentar les nostres maneres d’agenciar-nos idees, conceptes, teories o creences?

Aquest tema sobre com podem saber el que és el coneixement i com es distingeix de la xerrameca banal, de la mentida interessada o simplement de l’error, és un tema del que fa temps que la filosofia tracta i se’n ocupa. L’epistemologia o teoria del coneixement és la branca de la filosofia que intenta comprendre i explicar què és i com funciona la ciència, ja siga natural o social i humana.

Doncs bé, en aquest text tractaré de fer una síntesi introductòria a una de les filosofies que més influència ha tingut en el segle XX a l’hora d’establir el que és ciència i el que no ho és. Aquesta filosofia és el racionalisme crític de Karl Popper, el qual aportà en el seu moment un mètode de justificació de teories, i per tant de conformació, manteniment i reforma de les nostres creences, el qual es coneix com falsacionisme.

popper1

Karl Raimund Popper fou un filòsof de la ciència britànic, d’origen austríac, famós per la seua teoria del mètode científic i per la seua crítica del determinisme històric. Va néixer a Viena i es va doctorar en filosofia per la universitat de la seua ciutat natal en 1928. Des 1937-1945 va exercir la docència a la Universitat de Canterbury (Nova Zelanda) i, més tard, a la Universitat de Londres. Va morir el 17 de setembre de 1994.

Encara que proper a la filosofia neopositivista del Cercle de Viena, va dur a terme una important crítica d’alguns dels seus postulats; així, va acusar d’excessivament dogmàtica la postura de dividir el coneixement entre proposicions científiques, que serien les úniques pròpiament significatives, i metafísiques, que no serien significatives. Per Popper, bastaria amb delimitar rigorosament el terreny propi de la ciència, sense que fora necessari negar l’eficàcia d’altres discursos en àmbits diferents al de la ciència.

També va dirigir les seues crítiques cap al verificacionisme que mantenien els membres del Cercle, i ha defensat que la ciència operava per falsació, i no per inducció. Aquesta és, en rigor, impossible, ja que mai es podrien verificar tots els casos sobre els quals regiria la llei científica. La base del control empíric de la ciència és la possibilitat de falsar les hipòtesis, en un procés obert que conduiria progresivament a la veritat científica.

Popper va desenvolupar aquest principi a La lògica de la investigació científica (1934), on va establir també un criteri per a delimitar clarament la ciència dels altres discursos: perquè una hipòtesi siga científica cal que es desprenguen d’ella enunciats observables i, per tant, falsables, de manera que si aquests no es verifiquen, la hipòtesi puga ser refutada.

Aquesta concepció oberta de la ciència es correspon amb el antiesencialisme de Popper, que va mantindre en obres posteriors dedicades a la crítica de l’historicisme, entès com aquella doctrina que creu possible determinar racionalment el curs futur de la història. Així, La societat oberta i els seus enemics (1945) i La misèria de l’historicisme (1957) duen a terme una rigorosa crítica cap a qualsevol forma de dogmatisme i una defensa de la democràcia com a sistema obert capaç d’optimitzar la justícia de les institucions polítiques.

popper5

El racionalisme crític: «el problema de Kant», el criteri de demarcació i el falsacionisme

Popper ha donat a la seua filosofia el nom de racionalisme crític, que és tant una actitud racional general, com una filosofia de la ciència. Aquesta actitud crítica, que adopta com a mètode, sorgeix, per una part com una reflexió a partir del treball de Sòcrates com a model d’honestedat intel·lectual perquè afirma que el tret principal de la filosofia i de la ciència és la recerca sense acceptar mai cap dogmatisme, i, per altra part, del que ell anomena «el problema de Kant» -en quines condicions podem dir que un enunciat és científic-, o problema del criteri de demarcació entre el que és ciència i el que no ho és, que comença a plantejar-se des dels anys de la seua joventut i que desenvolupa com una teoria sobre la natura de la ciència, denominada falsacionisme.

La incomoditat que experimenta, cap a l’any 1919, amb relació a les teories de Marx, Adler i Freud, que es presentaven com a científiques, el va portar a comparar-les amb l’actitud que -segons observa- manté Einstein sobre les seues pròpies teories físiques; Einstein, lluny de desitjar confirmar a tota costa les seues teories, sosté que bastaria només un fracàs en una predicció per rebutjar-les, per la qual cosa anhela sotmetre-les a experimentació, cosa que ocorre en ocasió de l’experiment d’Eddington de 1919, mentre que aquelles teories marxistes i psicològiques es consideren immunes a tota prova i es consideren verificades en tots els casos possibles. D’ací, contraposant a l’intent de confirmar les pròpies teories l’intent de refutar-les, dedueix la seua teoria que el que defineix el caràcter científic d’una teoria és la seua contrastabilitat, i el que defineix a aquesta és la refutabilitat, i que una teoria és científica i significativa només si és en principi incompatible amb alguns fenòmens observables.

Per establir la refutabilitat com a criteri de demarcació, Popper ha de criticar el criteri de demarcació admès pels neopositivistes del Cercle de Viena. Sostenen aquests que el criteri per acceptar un enunciat com a científic i significatiu és la seua verificabilitat, i que tot enunciat no verificable no és científic i que, per tant, manca de significat. Popper sosté, enfront d’aquest criteri empirista del significat, que el problema està a decidir què és científic i què no ho és, i que no ha d’identificar-se científic amb significatiu, de manera que molts enunciats no científics, com per exemple, els metafísics o filosòfics, són enunciats significatius, malgrat no ser científics: el criteri del caràcter científic d’un enunciat resideix en la seua refutabilitat, però no el del significat. La fonamentació de la refutabilitat com a criteri porta al desenvolupament d’una nova concepció de ciència i de teoria científica.

L’asimetria entre verificació i refutació

Les ciències són sistemes de teories científiques, i aquestes han de concebre’s com a aproximacions a la realitat, com «xarxes», diu metafòricament, que llancem per comprendre el món, «per racionalitzar-lo, explicar-lo i dominar-lo», i la manera d’aconseguir que la malla d’aquestes xarxes siga cada cop més fina és procurant eliminar totes aquelles teories e hipòtesis que no diuen res sobre el món, perquè són falses. Ja que les teories i hipòtesi són enunciats universals, eliminarem de la ciència les hipòtesis falses sotmetent els seus enunciats universals a refutació. La asimetria lògica existent entre verificació i refutació, o confirmació i desconfirmació, quan es parla d’enunciats universals, justifica que Popper afirme que la confirmació d’hipòtesi és irrellevant per establir la veritat d’una teoria, atès que un enunciat universal no és lògicament verificable, mentre que la refutació cobra tota la importància, ja que basta un sol cas de refutació per rebutjar com fals un enunciat universal. Milers de proves que confirmen que «els cignes són blancs» no fan vertader a aquest enunciat; en canvi, basta un sol cas de cigne negre per rebutjar-lo com fals. De la mateixa manera, en la metodologia científica no interessa esforçar-se per la confirmació de les teories i de les hipòtesis científiques: la teoria que afirma que les òrbites dels planetes de tot l’univers són el·líptiques no es demostra d’una forma concloent adduint exemples d’òrbites planetàries el·líptiques, mentre que un sol cas d’òrbita circular refutaria la hipòtesi. Vista aquesta asimetria, o disparitat de característiques respecte de la mateixa qüestió, no hi ha raó lògica perquè, en metodologia científica, s’esforce el científic a confirmar i salvar les pròpies teories; no pot demostrar-se que una teoria científica siga vertadera, però és possible rebutjar-la com falsa. El que importa, per tant, és eliminar totes les teories falses sotmetent-les a intents de refutació. Això suposa un canvi de perspectiva en la teoria de la ciència mantinguda fins llavors.

popper4El «problema de Hume»: la crítica a l’inductivisme

La concepció heretada de la ciència, impulsada sobretot pels patrocinadors del Cercle de Viena i el neopositivisme en general, sostenia una concepció de la ciència basada en l’inductivisme. La inducció importava tant en el context de descobriment de les hipòtesis com en el context de justificació d’aquestes. La ciència -se suposava- és inductiva, i les hipòtesis corresponen normalment per generalització dels casos particulars observats. A més a més, una hipòtesi es justifica, això és, es raona que és vertadera, sotmetent-la a la contrastació, el resultat de la qual pot ser la confirmació o la refutació. Si la hipòtesi resulta confirmada per la prova experimental, la hi admet com vertadera o, almenys, com probable; aquest moment de justificació és també inductiu, atès que es recolza sobre un raonament inductiu, com és l’esquema lògic de la confirmació d’hipòtesi.

A aquesta teoria inductiva de la ciència, oposa Popper el seu deductivisme. D’una banda, no és possible fundar la ciència en un procés d’inducció per generalització perquè, tal com va demostrar Hume, no està lògicament justificat passar d’enunciats particulars a enunciats universals, i, a més a més, la ciència no parteix de l’observació de casos concrets, sinó dels problemes que susciten teories per resoldre’ls i qualsevol observació suposa ja una teoria prèvia, que és el que ens incita a observar. Com s’originen les hipòtesis és només una qüestió subjectiva o psicològica. L’important és com es justifiquen i, donada la impossibilitat de la verificació de les hipòtesis, la seua confirmació és irrellevant i només resulta rellevant la seua possible refutació. No és possible verificar teories, i el procés científic ha de concebre’s com una elaboració d’hipòtesi, a manera de conjectures, de les que s’extreuen prediccions que es contrasten amb fets que puguen refutar-les, amb l’ànim d’eliminar les que resulten falses. Aquest mètode, anomenat de conjectures i refutacions, és el mètode propi de les ciències empíriques i Popper considera que és, al mateix temps, la solució al problema de la inducció -que anomena «el problema de Hume»-, que considera innecessària com a fonament de la ciència, pel fet que simplement no hi ha inducció. Com entenia Kant, l’home imposa les seues hipòtesis -els seus propis punts de vista- a la natura, i les hipòtesis provenen de la ment humana, no de la natura; la natura, si de cas, les refuta.

Coneixement objectiu

Segons Popper, totes les ciències, tant les naturals com les socials, parteixen sempre de problemes, i les ciències, igual com fa la la nostra entesa en altres casos, surten a l’encontre dels problemes presentant temptatives de solució, que no són sinó un cas concret del mètode general de assaig i error. Proposem intents de solució i els posem a prova i eliminem aquelles solucions que no ho són.

Aquest és un esquema que pot aplicar-se no sols al mètode científic, sinó a l’evolució dels organismes particulars i a la mateixa evolució de les espècies. Així com tota adaptació és un intent de solució de problemes, així també tot augment de coneixement mitjançant la ciència és un intent de sortir d’una situació problemàtica. La diferència que existeix entre l’evolució biològica i la científica és que aquesta es du a terme d’una manera conscient i que l’home està interessat a eliminar els errors; i en això consisteix precisament la racionalitat humana: a recórrer voluntàriament a la crítica de les pròpies teories i opinions. Aquest recurs a la crítica es du a terme per mitjans lingüístics, és a dir, amb arguments i contrastacions. En ells ens expressem mitjançant enunciats que tothom pot acceptar o rebutjar; són els enunciats que se sotmeten a crítica o a contrastació i que, per tant, constitueixen un saber objectiu, «tan objectiu com una catedral» construïda amb constants aportacions al llarg dels anys: la ciència no la constitueixen pensaments o idees subjectius (en els que importaria la certesa o la veritat), sinó enunciats, arguments, contrastacions i eliminació d’errors. I pel fet que tot això pot objectivar-se en enunciats, que poden ser criticats i contrastats, diem que la ciència és un coneixement objectiu, que no busca la certesa del subjecte, sinó el major acostament possible a la veritat.

Veritat i versemblança

Allò propi del mètode científic no és només comparar enunciats amb les seues possibles refutacions dels fets, sinó també comparar unes teories amb altres. Ambdues coses suposen concebre les teories científiques com una aproximació a la veritat. Popper distingeix, com a conceptes fonamentals, la idea de veritat, la idea de contingut lògic i empíric d’una teoria i la idea de contingut de veritat d’una teoria, o aproximació a la veritat, i els dóna la categoria de idees reguladors, o pautes directives en la pràctica científica.

El coneixement científic tendeix a la veritat, encara que, «la veritat no siga l’únic objectiu de la ciència», ja que la ciència busca pròpiament la «veritat interessant», és a dir, aquella que resulta ser explicació i resposta als nostres problemes. El simple fet d’eliminar els errors o les hipòtesis que es consideren refutades és una forma d’acostament a la veritat.

El contingut d’una teoria és la classe de les proposicions que poden deduir-se d’ella (contingut lògic) i la classe d’enunciats empírics (contingut empíric) que la teoria prohibeix. Cada enunciat que pot contradir a una teoria és un falsador potencial d’aquesta i el nombre de possibles falsadores d’una teoria o d’una hipòtesi està en relació directa amb la quantitat d’afirmacions, o capacitat explicativa, d’una hipòtesi: com més afirma una hipòtesi (capacitat explicativa), més gran és el nombre de possibles falsadores; quant més gran és el seu contingut empíric (nombre més gran de possibles falsadores), més gran és també la seua refutabilitat. Per consegüent, com més refutable és una hipòtesi, més grans són el seu contingut lògic i el seu contingut empíric i més gran la seua aproximació a la veritat. En cap cas pot dir-se que siga vertadera, perquè basta amb què un dels possibles falsadores corresponga en realitat a un fet, perquè la teoria quede empíricament falsada. Que les teories científiques poden estar més o menys prop de la veritat, significa també que descriuen la realitat i que parlen del món, perquè la contrastabilitat de les hipòtesis significa que determinats fets del món no poden ocórrer; la ciència busca descriure i explicar la realitat.

D’aquesta manera la ciència es concep com un conjunt de teories que s’accepten provisionalment, mentre no resulten refutades per intents constants i rigorosos d’aconseguir que ho siguen. La ciència és saber provisional, conjectura: «no sabem, només suposem», i el seu quefer consisteix pròpiament en «criticar teories». Tot coneixement és hipotètic, conjectural, i la vertadera teoria del coneixement consisteix en l’examen crític de les teories; per això, «la veritat no és l’únic objectiu de la ciència», sinó la «veritat interessant», aquella que ve a ser explicació i resposta als nostres problemes.

popper2Filosofia social i política

En La misèria de l’historicisme i La societat oberta i els seus enemics, Popper desenvolupa la seua filosofia social i sobretot la seua filosofia de la història, i aplica al terreny pràctic les idees fonamentals de la seua filosofia de la ciència. Manté que en realitat només hi ha un tipus de ciència, aquella que recorre a hipòtesi falsables, i si de cas, hi ha diferents classes de problemes, per a la resolució de la qual inventem hipòtesis històriques, econòmiques o psicològiques, segons el cas. Ara bé, els principis metodològics de la ciència natural no són directament aplicables a les ciències humanes: en aquestes no hi ha lleis tan rigorosament definides ni les seues hipòtesis són tan clarament refutables. El mètode crític de Popper, consistent en falsar teories a través del seu contacte amb els fets, es converteix en les ciències socials en l’actitud crítica que ens porta a analitzar situacions històriques o socials concretes problemàtiques, els nostres intents de solució i les conseqüències inesperades d’aquestes temptatives. Però si en les ciències de la natura el mètode crític persegueix l’eliminació de les hipòtesis falses, en les ciències socials l’actitud crítica busca l’eliminació dels mals i errors socials.

Popper rebutja, junt amb l’historicisme -doctrina que sosté que l’objectiu de les ciències socials és establir lleis generals que regeixen la història amb igual caràcter determinista que les lleis de la natura, i que critica específicament en La misèria de l’historicisme– aquelles interpretacions de la història que la transformen en una totalitat, l’ànima de la qual són els grans homes, les nacions o els períodes històrics; no hi ha cap totalitat d’aquest tipus i no hi ha més curs de la història que el que determinen les accions lliures dels homes que interactuen entre si i que lliurement decideixen l’orientació, el sentit i la finalitat que volen donar a les seues accions. El futur no està determinat per cap llei de tipus històric; és lliure i està obert a la lliure aplicació dels nostres coneixements sobre el món. «Ni la natura ni la història ens poden dir el que hem de fer».

En La societat oberta i els seus enemics, i continuant amb la mateixa temàtica, se centra en la crítica a Plató, Hegel i Marx -enemics de la societat oberta, en tant que filòsofs que han alimentat amb les seues idees i principis a l’historicisme- i analitza les característiques d’aquesta societat, que no és més que la democràtica. La «societat oberta», la societat democràtica, és aquella en què els individus poden exercir lliurement les seues facultats crítiques i l’única compatible amb la seua idea d’actitud crítica i racionalisme crític.

Només hi ha dos sistemes de govern: la democràcia i la dictadura, és a dir, aquella forma en què és possible enderrocar al govern sense vessament de sang per mitjà d’una votació, i aquella en què això és impossible. Popper substitueix l’antiga problemàtica platònica, exposada en la República, sobre “qui ha de governar?” per la pregunta “hi ha formes de govern rebutjables?” Hi ha formes de govern que poden impedir la substitució d’un govern incompetent o dolent? I fa seues les paraules que Tucídides posa en boca de Pèricles: «Només uns pocs estem capacitats per governar, però tots som capaços de jutjar una política».

El nostre judici de la política en la societat oberta ha de comprendre no sols l’esforç per mantindre la capacitat i la llibertat de poder destituir el governant sense vessament de sang, sinó també la lluita pel domini de la raó, la justícia, el dret, la llibertat i l’abolició de la guerra. El polític, per la seua banda, ha de limitar-se a lluitar contra els mals concrets de la societat, en comptes d’intentar imposar o combatre valors superiors, com la felicitat.

Llibertat enfront de la història, enfront de l’Estat, i optimisme davant l’avanç de la civilització en el present i en el futur constitueixen les característiques generals fonamentals de la filosofia social i política de Popper.

 

4 thoughts on “La filosofia de Karl R. Popper

  1. Bona concepció, la de Popper. En la lingüística, són importants les excepcions o irregularitats, que cal justificar una a una. Un bon científic sempre unix la ciència i l’ètica i, per tant, la ciència i la política. A això, ajuntaria un altre factor: l’optimisme. El fet de posar la ciència dins de la persona porta a l’humanisme: a la confiança en la persona i en els pobles. A voltes, n’hi han que s’aprofiten de la confiança. Però, per cada u d’eixos, n’hi han cent dels altres.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s