L’asprella al llac de l’Albufera de València

foto – 29-04-2017 –

per Esteve Cunyat Rios

 

El Parc Natural de l’Albufera de València, situat entre els rius Xúquer i Túria té una superfície de 21.120 ha, de las quals 2.720 ha corresponen a l’Albufera, llacuna litoral somera amb una profunditat mitjana de 90 cm, separada del mar per la restinga arenosa de la Devesa i comunicada amb aquest a través de tres goles (Perelló, Perellonet y Pujol Nou). L’Albufera té una sèrie de mates o illes colonitzades por vegetació palustre, distribuïdes por tot el llac que ocupen en conjunt una superfície de 1.287 ha, la resta 2.433 ha son aigües lliures, aquestes a la part central del llac reben el nom de lluent.

L’Albufera es trobava encara en bon estat ecològic fins ben entrada la dècada de 1960. La transparència de les aigües deguda a l’abundància i qualitat dels cabdals que l’alimentaven, junt amb l’escassa profunditat, permetien el desenvolupament d’espeses praderíes de vegetació submergida que arribava a ocupar la major part de la llacuna. Apareixen denses formacions de macròfits aquàtics i algues (géneres Ceratophyllum, Myriophyllum, Potamogeton i Charas, entre d’altres), conegudes com asprellars, ocupant prop de les dos terceres parts de la superfície del llac, dominant amplament tot el sector occidental del mateix, tal i com es dedueix de l’observació dels fotogrames aeris del vol americà de 1956 i d’abundants testimonis. A la imatge que s’adjunta es pot observar com gran part del perímetre del llac que es troba baix la influència del terme municipal de Silla presentava abundants formacions de macròfits aquàtics.

alb1
L’Albufera. Vista aèria del llac. S’observen formacions de macròfits ocupant gran part del llac junt a les mates. Font: Servei de Vida Silvestre, @gva.
alb2
Vista del llac de l’Albufera on es veu gran part de la seua superfície coberta per asprella. Principis del s. XX. Font: Servei de Vida Silvestre, @gva.

A principis de la dècada de 1970 el llac evoluciona ràpidament cap a un estat de màxima eutròfia (excés de nutrients i fitoplàncton), conseqüència de la degradació de l’aigua por contaminació industrial, agrícola i vessaments urbans, que es tradueix en una desmesurada proliferació de cianobacteris i en un gran augment de la terbolesa, que limiten el pas de la llum a uns pocs centímetres més enllà de la superfície. En aquestes condicions, la vegetació aquàtica, sense possibilitats de captar la radiació solar que necessiten per a dur a terme la fotosíntesi i debilitada pels plaguicides, entra en regressió, desapareixent totalment del llac.

Cap destacar, que aquesta lamentable situació del llac i el seu entorn queda molt ben refletida en el curtmetratge-documental dirigit pel cineasta valencià Carles Mira, Biotopo (1973).

Per altra part, al desaparèixer la vegetació aquàtica també desapareix l’efecte protector que exercia, de forma que, al contrari que abans, amb vents forts es generen embats de la massa d’aigua d’accentuat poder erosiu (onades) que ha anant reduint las mates de forma considerable (efecte). Es pensa que poc té a veure, en aquest procés, el fet de deixar de cremar les mates, a diferència del que es creu popularment, ja que, abandonat l’aprofitament de la vegetació, especialment la bova i demostrat el fort impacte negatiu de la crema en les postes i cries de les diferents espècies d’aus que nidifiquen en elles, quin sentit té regenerar-les mitjançant l’ús del foc? l’aigua lliure de la lligassa que fà l’asprella continua exercint el seu efecte erosiu (causa), independentment de si la vegetació és jove o vella.

Amb la declaració el 8 de juliol de 1986 del Parc Natural de l’Albufera de València començà el procés de restauració que continua en l’actualitat, iniciant-se la recuperació de la qualitat del medi aquàtic a través de l’establiment d’infraestructures de sanejament i de depuració.

Amb el pas dels anys, s’ha observat l’aparició paulatina d’algunes mates de diferents espècies de macròfits en el llac, sobretot en les desembocadures de les principals séquies i sequiols que desemboquen en ell. El fenòmen ocurreix durant la tardor i continua fins l’hivern probablement afavorit por l’aparició de les anomenades “fases clares” del llac i per l’aturada del cultiu de l’arròs. En quant arriba la primavera i es reinicia el cultiu en la marjal, las plantes desapareixen pràcticament per complet, excepte en escasos punts perifèrics del llac.

Durant la dècada dels 80 diferentes autors com Margalef en 1981 o Carretero & Boira en 1989 citen espècies de macròfits com Ceratophyllum demersum, Ceratophyllum submersum, Myriophyllum spicatum, Potamogeton nodosus i Potamogeton pectinatus, encara que pocs exemplars i en zones molt concretes del llac o sequiols que desemboquen en el mateix.

Més recentment, entre els anys 1997 y 2014, se citen Ceratophyllum demersum, Myriophyllum spicatum, Potamogeton crispus, Potamogeton nodosus i Potamogeton pectinatus, en general pocs exemplars i també en zones molt puntuals del llac de l’Albufera.

És a l’any 2015 i especialment el 2016, quan s’aprecia un considerable augment d’aquestes formacions de macròfits.

Les espècies que es localitzen al llac son Ceratophyllum demersum, Myriophyllum spicatum, Potamogeton crispus, Potamogeton nodosus i Potamogeton pectinatus, ja citades en el passat i Najas marina localitzada per primera vegada en el 2016 i que es concentra en el sud-oest de l’Albufera.

Sent les espècies més abundants en el conjunt del llac Potamogeton pectinatus, Myriophyllum spicatum i Najas marina. La tendència és un clar increment tant en distribució com en superfície d’ocupació. La distribució es fonamentalment per la perifèria del llac i en major quantitat per la zona sud.

La planta es concentra en la perifèria i junt a les mates, zones amb menor profunditat i en les que, per tant, les plantes aquàtiques disposen de major quantitat de llum.

alb3
Indicacions de limitacions temporals de navegació a barques d’esbargiment. Font: Servei de Vida Silvestre, @gva.
alb4
Miriophyllum spicatum. Any 2015. Font: Servei de Vida Silvestre, @gva.
alb5
Potagometon pectinatus. Any 2016. Font: Servei de Vida Silvestre, @gva.

La presència o absència dels macròfits en el llac de l’Albufera es veu afectata per un conjunt de factors ecològics que influeixen en el seu estat de conservació:

Pel que respecta a la transparència, en la actualitat es freqüent alcançar els 30 cm de profunditat, el que es tradueix en 60 cm de zona fòtica, és a dir, la zona en la que arriba més de l’1% de la llum incident, aprofitable per la vegetació submergida. Açò explicaria la presència majoritària dels macròfits en les àrees menys profundes del llac. Al tractar-se dun llac somer (90 cm de profunditat mitjana), qualsevol augment estable de la transparència afavorirarà sustancialmente la superfície colonitzada pels macròfits. En 2015 y 2016 s’han alcançat transparències mitjanes anuals de 31,4 cm i 29,1 cm de profunditat, respectivament.

El Pla Director per al Sanejament Integral de l’Albufera (COPUT, 1989) inicia les actuacions en matèria de sanejament d’aigües residuals que completaran posteriorment el Pla Director de Sanejament i Depuració de la Comunitat Valenciana (Generalitat Valenciana, 1993) i el Pla Nacional de Sanejament i Depuració d’Aigües Residuals 1995‐2005 (MMA, 1995) amb la posada en funcionament del tractament terciari en l’EDAR Albufera‐Sud en 2006 y la posada en servei de la de Paterna‐Font del Jarro en 2007.

En Silla durant aquests anys, es construeix el col.lector, traçat del qual discorre paral·lel al camí Vell de Russafa i que arreplega les aigües negres del casc urbà i les aigües residuals de indústries altament contaminants finalitzant en la depuradora de Pinedo.

Aquest moment marca un punt d’inflexió en el sistema, que comença a donar mostres de certa recuperació amb l’aparició en alguns anys del que s’ha donat en anomenar “fase clara”, en la que milloren las condicions de l’aigua, proliferant certes espècies de zooplàncton filtrador, que contribueix a disminuir la concentració de fitoplàncton i afavorint l’augment de la transparència.

No obstant, les dades sobre l’evolució dels paràmetres hidrològics de l’ecosistema reflectits en informes oficials revelen que en aquest mateix període s’ha produït una reducció molt important de les aportacions del Xúquer, les de major qualitat a l’aiguamoll, aportacions que han representat des de finals del S. XVIII més del 85% de totes les entrades al sistema.

És per tant, indubtable que en matèria de sanejament s´han fet importantíssims avanços, donat que en l’actualitat estan construïts i en funcionament la totalitat dels sistemes de depuració previstos en els successius plans de sanejament. Per tant, l’enorme reducció de càrrega de nutrients que les depuradores han evitat és probablement, el principal factor que ha permès una millora en les condicions de transparència de les aigües i la conseqüent proliferació de macròfits en el llac que s’ha senyalat.

Per un altra banda, es detecta que els episodis d’empitjorament de les condicions en certes èpoques de l’any estan molt relacionats amb les variacions del cabdals per les necessitats del cultiu, principalment quan es redueix substancialment l’entrada de cabdals procedents del Xúquer, en els mesos previs a la perellonà (setembre/octubre) i abans de la inundació de la marjal (març/abril). També durant el temps de durada de l’eixugó en el que, a més a més, es tira el guano i el granulat per al serreig, incrementant-se aleshores, la concentració de nutrients orgànics i compostos químics que accedeixen al llac.

A continuació anem a descriure els projectes de restauració ecològica més interessants que s’han dut a terme en els últims anys en l’entorn de L’Albufera i que indubtablement estan contribuint a la millora de la qualitat de les aigües i al manteniment de la vegetació pròpia del Parc Natural, actuant com a filtres verds, focus de propagació i reservoris de biodiversitat:

Tancat de la Pipa. Catarroja. Els tancats de l’Albufera són zones de marjal, guanyades a poc a poc a la llacuna després dels històrics aterraments duts a terme en els segles XIX i XX. El nivell d’aquestes basses es troba per baix del nivell de les aigües de la llacuna, per tant necessiten estar completament aïllats de les aigües de l’Albufera mitjançant altes motes (elevació del terreny que perimetra la llacuna). Si no ho estiguessen, el nivell d’aigua en la marjal arribaria a igualar els nivells de l’Albufera, i romandrien constantment inundats. Així, tots els tancats comparteixen un mateix sistema hídric: l’aigua entra per gravetat espontània, i es desaigua amb l’accionament de les turbines dels motors.

El Tancat de la Pipa s’alimenta de les aigües de l’Albufera i és el resultat del projecte de restauració d’hàbitats i adequació per a l’ús públic en la desembocadura del Barranc del Poio a través de la col·laboració entre la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la Conselleria d’Agricultura, Media Ambient i Canvi Climàtic de la Generalitat Valenciana. Aquest projecte entrà dins del programa A.G.U.A.-Albufera.

A través de les successives fases del projecte, iniciat l’any 2007 s’han transformat 40 hectàrees de marjal, en un conjunt d’hàbitats d’aigua dolça típics del Parc Natural de l’Albufera amb caràcter d’àrea de reserva.

El Tancat de la Pipa es troba obert al públic, mitjançant el programa de visites guiades, difusió i educació ambiental, en el que es realitzen tot un seguit d’activitats destinades a posar en valor el Tancat, i la importància de la conservació de les zones humides.

Amb l’objectiu d’aplicar una gestió adequada a la zona restaurada, es realitza el seguiment científic dels principals paràmetres ambientals, sobretot centrats en les aigües. A més a més, del seguiment exhaustiu del sistema de depuració (filtre verd), s’està estudiant l’evolució de les comunitats de plàncton, macròfits, artròpodes, aus i rates penades.

alb6
Tancat de la Pipa. Àrea de reserva i filtre verd. Catarroja.

Tancat de la Milia. Sollana. Este projecte és un altre filtre verd de 33,4 ha per depurar les aigües procedents dels efluents de la depuradora Albufera-Sud (Almussafes). Es millora així la depuració de les aigües procedents de la depuradora, ja que es continua reduint nutrients i a més a més es millora la qualitat biològica de l’aigua, ja que els efluents de la depuradora eixen pràcticament asèptics. L’aigua al circular pel filtre, carrega llavors i especialment zooplàncton, per a posteriorment decantar-la al llac.

alb7
Tancat de Milia. Àrea de reserva i filtre verd. Sollana.

Tancat de l’Illa. Sueca. Aiguamoll artificial de 16 ha que funciona com a filtre verd, perfilant la depuració dels efluents de la depuradora d’aigües residuals de Sueca i renaturalitzant-los.

alb8
Tancat de l’Illa. Àrea de reserva i filtre verd. Sueca.

Ullals de Baldoví (Sueca) i Font del Forner (Sollana)

Aquests ecosistemes són molt importants per a subministrar aigües superficials sense càrrega contaminant. Són una part fonamental del sistema hidrològic de la marjal i de l’Albufera, ja que aquest tipus d’afloraments d’aigua s’associa amb àrees en què, com a conseqüència de l’existència de capes subterrànies impermeables pròximes a la superfície, afavoreixen l’eixida d’aigües freàtiques, donant lloc a sorgències, en alguns casos amb cabdals importants.

També són importants perquè s’han configurat com una veritable reserva genètica i de biodiversitat. En aquests enclavaments sobreviuen espècies vegetals i animals desaparegudes en altres àrees del Parc Natural per la deficient qualitat de les aigües, aleshores funcionen com a focus de propagació d’aquestes espècies.

alb9
Ullal de Baldoví i la Muntanyeta del Sants. Sueca.
alb10
Ullal de la Font del Forner. Sollana.

Reserva de Samaruc. Algemesí. Aiguamoll artificial que recrea les condicions de la marjal en quant a qualitat de les aigües, vegetació aquàtica, palustre, arbòria i fauna. A més a més, funciona com un extraordinari focus de propagació. És visitable i es duen a terme projectes de conscienciació i educació ambiental dintre de l’àmbit local. Possiblement un dels llocs més visitats del poble d’Algemesí.

alb11
Vista aèria del la Reserva de Samaruc. Algemesí.
alb12
Detall de la Resrva de Samaruc. Algemesí.

En Silla, hi ha projectes semblants, encara que de menor entitat, en el Tancat de la Ratlla i sembla ser que també en la partida de la Torreta Estreta , i que a més de focus de propagació de vegetació, diversifiquen l’hàbitat en l’entorn de l’arrossar, sent un extraordinari menjador natural per a les aus que ens visiten.

alb13
Tancat de la Ratlla i zona d’influència de la Mata de l’Antina.

Precisament, la zona d’influència de la mata de l’Antina (Tancats de la Ratlla, la Foia i el Grau), és una de les zones on més intensament esta regenerant-se la vegetació aquàtica, especialment Najas marina i on abans de la degradació de les aigües, l’asprella era tan espessa que fins i tot impossiblitava la navegació dels albuferencs, surant per damunt de la superfície de l’aigua, “ensurat” és la paraula per a anomenar aquest fenòmen segons testimonis locals i que s’espera es recupere de l’oblit, junt amb l’asprella, per al gaudi i satisfacció de les actuals i noves generacions de sillers i silleres.

alb14
Najas marina. Any 2016. Font: Servei de Vida Silvestre, @gva.

A la nostra marjal, de tant en tant, s’observen basses o camps amb flotons de vegetació espontània, fruit de l’abandonament o de la dificultat del cultiu en elles (estacades recurrents de les màquines) que a mode de metàfora semblen reductes de resistència davant el progrés, entès aquest, des de la perspectiva dels nostres avantpassats, en els que transformar i produir era una tradicional costum o necessitat.

alb15
Motor El Progrès. Any de construcció 1894. Silla.
alb16
Un flotó de canyís qualsevol (la resistència).

Recordem que a finals del segle XIX i bona part del segle XX, es construiren els motors que permeteren i continuen permetent bombejar l’aigua superficial i la del subsòl, facilitant l’assecat i la inundació de la marjal segons les necessitats del cultiu. S’ha de tindre en compte que el nivell freàtic per estes terres nostres està molt alt i cultivar amb terres sovint fangoses deuria ser una penitència quan no directament un impossible, que exigia enginy i molt d’esforç. Nombrosos són els sequiols, séquies i camins que tenen el nom d’una font o ullal al terme de Silla, ullals que hui en dia romanen aterrats o dessecats en nom del progrés, considerats aleshores perduts que només que feen que empestar la marjal.

Els temps canvien i les percepcions i les necessitats de la gent també, va sent hora de mirar la marjal vegent no només arròs sinó també ecosistema i permetre que la vegetació típica de la marjal recolonitze determinades àrees, així com la restauració d’altres.

Per últim, remarcar que al poble de Silla, hi ha un lloc que ens identifica a tots. Albuferenc per antomàsia, entre terra d’horta i marjal, al voltant del qual trobem sequers, motors, barraques, sequiols i camins. Eixe lloc que et condueix al Parc Natural a través del seu camí i posteriorment t’endinsa en el llac a través del seu sequiol, eixe lloc, al voltant del qual, molts hem aprés a nadar o hem començat la pesca, el piragüisme o la navegació, perxant, a motor o amb la vela llatina, eixe lloc on molts ens hem reunit al voltant d’un all i pebre, una paella o un arròs en perol, eixe lloc, que clama al cel, un projecte de restauració integral seriós i ambiciós, semblant als que s’han enumerat anteriorment, on la col·laboració entre les diferents administracions, la conservació, l’educació ambiental, l’ús públic i com no la tradició vagen ben agarrats de la mà.

Perquè el terme també és poble, i com digué el nostre poeta, “allò que val es la consciència de no ser res, si no s’és poble”.

alb17
Port de Silla.

Per últim, agrair al Servei de Vida Silvestre de la Generalitat Valenciana el seu treball i la iniciativa de compartir coneixement i divulgar-lo.

Font principal consultada: Informe sobre la distribució i estat de conservació dels macròfits aquàtics en el llac de L’Albufera de València. Servei de Vida Silvestre. Direcció General de Medi Natural. Generalitat Valenciana.

Esteve Cunyat és Enginyer Forestal.

El cine que em va parir: Salvador (Puig Antich) de Manuel Huerga

-25-04-2017-

per Josep Aguado

Dedicat als milions d’espanyols que s’enfrontaren amb la dictadura pagant-ho amb càrcel o amb la seua vida. Gràcies per ser un exemple per a nosaltres i per a les generacions futures.

Últimament estem vivint temps convulsos arreu del territori espanyol.  Es condemna a gent per fer us de la seua llibertat d’expressió a les xarxes socials com Cassandra Vera o el  cantant  César Strawberry  del conegut grup Def con dos o el raper Pablo Hásel. També  tenim recentment els casos dels ajuntaments denunciats (entre els quals està Silla) per delegació de govern per penjar banderes republicanes per a commemorar l’aniversari de la II República.

En plena voràgine de nostàlgia per part de l’extrema dreta per recordar  temps franquistes i de perseguir tot el que fa olor a llibertat, l’altre dia va morir el ministre franquista José Utrera Molina i els seus camarades junt al seu gendre Ruiz Gallardón (ex-ministre de l’era Aznar) li dedicaren un sonat  Cara el Sol per a acomiadar-lo. José Utrera va ser l’home que va condemnar  a Salvador Puig Antich de només 23 anys a morir per garrote vil, mentre ell ha tingut una vida plena i ha pogut morir junt amb els seus a una edat de 91 anys. Cal que mai s’obliden fets com aquestos i per això, aquesta entrega del cine que em va parir el dediquem al film que tracta la vida i mort de l’anarquista barceloní.

El 2 de març de 1974, el jove anarquista Salvador Puig Antich, militant del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), es va convertir en l’últim pres polític executat a Espanya mitjançant  garrote vil. Aquesta  pel·lícula tracta  un dels episodis més obscurs de la dictadura franquista, aquesta també és la història dels intents desesperats de la  família, companys i advocats per evitar la seua execució.

salvador2

La cinta consta de dos parts clarament diferenciades: La primera és un llarg flashback que és narrat per un boca d’un Puig Antich pres que relata al seu advocat com acabat a la presó. Aquesta part té un ritme viu,  ens presenta de com acaba militant amb el MIL, combina àgilment discussions i tensió organitzatives, la iniciació sexual i els primers amors, però sobretot  els perquès de Salvador i el seu idealisme. En aquesta part els plànols són més oberts i colorits.

maxresdefault

 El ritme de la  segona part és lenta i claustrofòbica, destinada a elevar fins a la enèsima potència la càrrega emocional. La narració fa que l’espectador s’involucre fins al màxim i així puguem acompanyar al protagonista fins al seu dramàtic desenllaç. Ací per el contrari els plànols són cada volta més tancats i més ombrius amb un aspecte que recorda a l’expressionisme alemany.

18616638.jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

Una seriosa aposta pel realisme més descarnat. Els últims moments transmeten una ansietat pesada i dolorosa. I és en aquests instants quan estem sentint precisament el que el seu director Manuel Huerga pretenia que sentirem. Extraordinari.

La mort de Salvador

Cal destacar l’actuació de Daniel Brhül en la que construeix un personatge amb simples gestos i mirades. En tot moment veiem a Salvador, un jove idealista, intel·ligent que té que viure l’agonia de ser condemnat a mort.

També hi ha que fer menció a la banda sonora composada per Lluís Llach per a la pel·lícula. A banda d’adaptar  I si canto trist (que va escriure al 1974 després de la mort de Puig Antich)  amb el valencià i membre fundador d’Al-Tall Miquel Gil , també composà una melodia simfònica que és transforma en el leiv motiv de la cinta.

I si canto trist de Lluís Llach i Miquel Gil

En definitiva, d’especial importància és el seu visionat actualment, podem estar d’acord o no amb les idees de Salvador i amb la seua forma d’actuar. Però això no ens té que importar, no m’importa la ideologia quan et condemnen a mort. No es tracta d’estar a favor dels mals o dels bons, es tracta d’estar a favor de la vida i en contra de les injustícies.

Per finalitzar vos deixem amb l’última carta que va escriure Salvador al seu germà:

Estimat germà Quim:

La nova és escueta: condemnat a mort. Han portat a terme una venjança irracional. Seria molt difícil exposar els meus sentiments en aquests moments. Fàstic, fàstic és el que sento.

Accepta aquestes línies com a afirmació dels meus sentiments vers vosaltres. Jo he trencat amb tot i accepto les meves responsabilitats. Sang que es vessarà, però no inútilment.

Bé, xiquet, tot el que possiblement podria dir-te va dins d’aquestes línies i en la tristesa del vent.

T’estima,

Salvador Puig Antich.

Salut i anarquia.

1444917959972.jpg

En el Dia del Llibre: Llegim llibres d’autors de Silla

-23-04-2017-

El Cresol.-

El Dia Internacional del Llibre és una festivitat celebrada internacionalment amb l’objectiu de promoure la lectura. Des del Cresol commemorant aquesta festivitat volem apropar-vos una selecció de llibres d’autores i autors del nostre poble i que van des de la poesia, sociologia, història i arqueologia fins a la novel·la romàntica. Hui més que mai hem de promoure la lectura i reivindicar a les autores i autors del nostre poble.

Lluitant contra l’oblit de Laura Ballester. El 3 de juliol de 2006, el subsòl de València vivia el pitjor accident de metro de la història de l’Estat espanyol. A les vies de l’estació de Jesús, hi quedaren 43 persones mortes, 47 ferides de gravetat i les esperances trencades de centenars de famílies. A la superfície, els representants institucionals s’afanyaven a passar pàgina. La versió oficial de la fatalitat s’imposava, el blindatge governamental obstaculitzava les investigacions i una densa capa d’oblit s’escampava sobre la tragèdia. Però les víctimes sempre van mantenir la dignitat. I l’esperança. Eren i són conscients que encara queda soterrada la supervivent negada d’aquell sinistre: la veritat. Lluitant contra l’oblit és el relat necessari de la llarga lluita per rescatar-la. Continua la lectura de “En el Dia del Llibre: Llegim llibres d’autors de Silla”

De quan Julio Just va visitar el Casino Republicà de Silla

foto-jesus-escorihuela – 19-04-2017 –

per Jesús Escorihuela Castells

Julio Just Gimeno (Alboraia 1894-París 1976), polític, escriptor i enginyer, va ser cofundador d’Esquerra Valenciana, diputat per València en les Corts Constituents de 1931 per Autonomistes Republicans; en 1933 per Unió Republicana Autonomista i en 1936 per Esquerra Republicana.

Ara fa un any, un bon amic bibliotecari, Vicente Meneses, em va posar al corrent d’una troballa que havia fet: un llibre de Julio Just, La pluma en la barricada, editat a Madrid l’any 1934 per Impremta Galo Sáez, en què l’autor dedica unes pàgines a recrear-se descriptivament per la plaça del nostre poble aprofitant una visita al Casino Republicà. Descriu el polític els edificis que l’envoltaven i el discórrer de la gent que –ahir com hui- marquen el pols del pas dels temps. Ens recorda que la plaça principal de Silla déu el seu nom, de la Constitució, a una antiga disposició de les Corts que és general a tots els pobles. És xicoteta, de traçada irregular i el terra desigual. La travessen els tramvies de València, llegim, “…sorollosos, vells i polsegosos, que avançaven cabotejant-se i tombant-se de volta en volta sobre un costat, com tartanes de molls relaxats”, i també la travessen els cotxes i carros que des de la ciutat de València es dirigeixen cap al sud.

Julio_Just
Julio Just

En la plaça tenim, d’una banda l’ajuntament, edificat sobre el solar de l’antiga fortalesa que va emparar el naixement de la vila: l’arxiu dels seus fets, el rastre memorable de la seua vida a través dels segles; d’una altra, l’església amb una façana vulgar i davant mateix, el Centro Instructivo Republicano. El Centro Republicano és una casa fonda, de sostre baix, amb un corralet al fons de parets emblanquinades, i al damunt del Centre, la Escuela Laica “que sosté aquest, el sentit de millora, l’anhel de transformació de futur de Silla”.

L’autor es recrea en el seu relat tot i donant dades del centre i apunta que aquest casino es va fundar cap al 1898-1900, “quasi al mateix temps que Blasco Ibáñez començava a fer popular el seu nom”. De fet, escriu, que el seu retrat estava en lloc d’honor, com ocorria en tots els casinos del republicanisme valencià. El casino va iniciar des del primer moment una activitat atapeïda d’actes culturals, conferències i mítings, i es quedava xicotet per acollir el nombre de socis que tenia, puix els assistents omplien la vorera i el carrer. Des de la seua tribuna parlaren Blasco, Morayta, Gil i Morte, Pallarés i Azzati per apropar la idea de la República. Així, podem llegir, “…la vida adquiria sota aquelles idees un nou sentit”, “…els vells recorden amb emoció el despertar de la seua intel·ligència a la nova fe. Amb el nou regim no hi hauria jerarquies immutables: ascendirien els millors, els més virtuosos, els més intel·ligents, l’ensenyament seria lliure i gratuït, serien alliberades de la secular servitud a què estan sotmeses les immenses energies del país, no sols els pobres farien el servei militar…”.

És ací on Julio Just, en referir-se a aquells vells, escriu: “…un vell d’aquests, amb eixe esperit heroic, gràcies al qual es va poder resistir la persecució d’Echagüe quan els successos de Cullera (1911) i la de cacics com Valdecabres, era Pascual Veres Giner, joliana, (alcalde de Silla per Esquerra Republicana, 1931-1933), el retrat del qual adorna, junt amb de Blasco, les parets del casino. Era Pascual Veres, home animós en la desgràcia, honrat i noble en el tracte, lleial al combatre els enemics, i valerós sempre”.

Un polític de principis. Julio Just va viure molt intensament aquells anys i, com a diputat i com a director general d’Obres Hidràuliques primer, i ministre d’Obres Públiques després, va recórrer molts –sinó tots- els pobles valencians per conèixer la seua realitat i les seues gents, els seus problemes i demandes, tota vegada que es comprometia fins la melsa: impulsor del pantà d’Alarcón i el de Forata, de la regulació del Xúquer, de la defensa de l’Albufera, de les comunicacions ràpides entre Madrid i Barcelona i de multitud de camins per a unir pobles aïllats, a més de construir refugis contra l’aviació rebel que massacrava valencians. La seua vida a l’exili va estar al servei dels refugiats i va mantindre el Centre de Refugiats Polítics de París en contra de les contínues pressions dels ambaixadors de Franco. Un polític de principis i al servei del poble fins als seus darrers dies.

Article publicat a El Punt. Juliol 2008.

El darrer brigadista, encara viu

-14-04-2017-   article publicat originalmet a la revista Saó

pitarch                                                                                               per Josep Pitarch

La increïble i romàntica història dels vora 60.000 brigadistes que participaren en la Guerra Civil, encara té un testimoni viu, Josep Almudéver Mateu, un personatge singular i lúcid, que malgrat que havia nascut a Marsella, era de procedència valenciana, d’Alcàsser. D’aquest brigadista, tres joves intrèpids contaran la història, en un film-reportatge que preparen. Són els tres membres de la productora Three Roots (tres arrels), formada per Carles Sànchez, de la Font d’en Carròs, Marina Fuertes, saragossana de Gandia. I hi ha Josep Aguado, de Silla.

Els tres productors-directors es coneixen per haver estudiat el grau de Comunicació Audiovisual, de la Universitat Politècnica de València, al Campus de Gandia. Tots tres tenen, evidentment, una sòlida formació tècnica i de producció. Si els considere intrèpids, és perquè tot just han acabat la carrera, ja han format una productora (2013). Abans havien fet algunes coses conjuntes, durant els estudis, però l’èxit del primer treball, Arrels Canyes i Fang, els animà a continuar junts. Després, el curtmetratge Setmana Santa, premiat al CIM (Cinema Internacional de Merda) de Sueca; el documental de la Falla Port de Silla, De raça Albuferenca; el concert de presentació del primer disc d’Ivan Brull, Canvi dels Àngels; el comercial de la cadena de perfumeries Jaromas…

La pel·lícula que ara porten entre mans, L’últim Brigadista és un viatge pels records d’Almudéver, que ell, als 98 anys, encara manté segur, emocionat i reivindicatiu. El seu periple i les experiències assolides, són especialment singulars. Només tenia 17 anys quan vingué de França, on vivia i d’on tenia la nacionalitat, a participar en la guerra, sense tenir l’edat. Finalment aconseguí que l’admeteren a les Brigades Internacionals, en el grup francès. La Guerra Civil espanyola; l’estada en camps de concentració; el posterior exili a França… Almudéver és una memòria històrica encara viva i sorprenent.

El treball dels nostres joves directors no és solament biogràfic, sinó d’investigació i compleix amb la missió de recuperar una part del temps i la memòria que han conformat la nostra història. Em diuen que la màxima que els ha inspirat és la memòria i la reparació i que han acceptat la responsabilitat i el repte de narrar una visió viva de la guerra. Estan convençuts, per altra banda, que no sols han retratat la figura de Josep Almudéver, sinó la de totes aquelles dones i homes que vingueren em 1936, procedents de 54 països, a lluitar per la República Espanyola, contra el feixisme i contra Franco.

El documental es troba en procés de producció, i ja han filmat una entrevista amb Almudéver, a sa casa de Pamiers, Alcàsser i Silla. Ja estan elaborant el guió, que es recolzarà en la veu en off d’Albert Forner, que farà més lleuger el recorregut per la memòria del brigadista. Forner, actor de teatre, cine i televisió, té una veu especialment apropiada, amb el seu to greu i profund, per als objectius que persegueixen.

També compten amb la col·laboració de l’artista Paco Roca, amb un premi Goya en el seu haver; concretament els cedeix una sèrie d’imatges de la seua novel·la gràfica “Los surcos del azar”, on relata un episodi que protagonitzà en primera persona Josep Almudéver. Comptem també amb l’historiador Josep Antich, cronista oficial de Silla, que a més de facilitar-los informació, farà la revisió històrica. Amb Armand Zaragozá, que és professional de l’edició de vídeo i de gravacions.

Finalment compten amb el grup musical La Raiz, que els cedeix la cançó Suya Mi Guerra del disc “Así en el cielo como en la Selva”, que formarà part de la banda sonora del documental. I amb Ivan Brull, que també els cedirà una cançó del seu disc “Propietats Medicinals-Tabula Rasa”.

Amb tot aquest material comencen a planificar la manera d’obtindre els recursos necessaris per a fer més complet el relat de la pel·lícula. I per tal de cohesionar visualment el documental, estan elaborant un disseny per a una animació i els títols de crèdit inicials i finals que, juntament amb les grafismes, potenciaran el producte.

Ara també s’han de moure per aconseguir recursos d’imatge i de so, en exteriors; per al muntatge de la imatge i del so; per a musicar la pel·lícula… Barallen, fins i tot crear una obra musical original, composada expressament per al documental. D’altra banda, volen potenciar l’aspecte visual i sonor, fent un tractament del color a l’altura d’una obra cinematogràfica. Per a finalitzar, volen que, tant el públic francòfon com l’anglosaxó, així com el públic castellano-parlant, puguen visualitzar “L’últim brigadista” en la seua pròpia llengua, traduint el contingut i elaborant els respectius subtítols.

Sense cap dubte, la proposta d’aquests joves de contar la vida del darrer brigadista internacional que queda viu al món, és tan ambiciosa, com interessant i ha de merèixer tots els respectes i ajuts. Per descomptat, ens proporcionaran més coneixements de la nostra història, de la memòria històrica.

Compten amb la col·laboració de l’ajuntament de Silla, regidoria de Memòria Històrica (Valentín Mateos Mañas) i s’espera la resposta a la petició presentada per l’alcaldia a la Generalitat, mitjançant la Direcció de Cultura i Patrimoni i la Casa de la Cultura de Gandia. Evidentment, hauran de recaptar altres aportacions, cosa que confien aconseguir a mida que avancen les gestions cinematogràfiques, perquè el projecte s’ho val. Ells diuen que s’hi barregen sentiments com la ràbia i la nostàlgia, però jo crec que, a més a més, hi posen intel·ligència, esforç i coratge.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007

14 d’Abril

valentin mateos – 14-04-2017 –

per Valentín Mateos

El 14 d’abril de 1931 es proclamava la II República Espanyola, un esdeveniment que va suposar una profunda transformació i avenç en els drets i llibertats a l’estat Espanyol i que va tindre el seu inici després d’unes eleccions municipals quan les candidatures republicà-socialistes van guanyar en 41 de les 50 capitals de província.

Un període de la nostra història que va obrir un temps de justícia i avenços socials mitjançant la instauració d’un sistema democràtic i parlamentari, amb reconeixement de la llibertat ideològica i de pensament; basat en el sufragi universal amb el consegüent dret de vot a les dones per primera vegada en la història d’Espanya i que va ser eliminat després d’un cop militar que va implantar 40 anys de dictadura.

Una etapa democràtica que va anar acompanyada de nombrosos avenços en la legislació social i en les condicions i drets dels treballadors, en el reconeixement a l’avortament, així com en una transcendental millora de l’educació pública i de la seua generalització, que es va traduir en la construcció de col·legis i en un fort i sòlid va imposar a la cultura i en l’aparició d’una rica producció cultural i científica que va obtindre un ampli reconeixement internacional, amb personalitats de primera línia en les arts plàstiques, la literatura, la cinematografia i la ciència com Pablo Picasso, Antonio Machado, Federico García Lorca, Miguel Hernández, Luis Buñuel, Severo Ochoa i un llarg etcètera que o bé van ser assassinats o bé van haver d’abandonar Espanya i exiliar després del cop feixista que va acabar amb la República.

bandera balco

Però hui, després de complir 86 anys des de la seua proclamació, nous aires circulen pels governs municipals que surten a exigir amb la bandera republicana la necessitat de seguir lluitant per més justícia social, per més igualtat i per un nou procés constituent que supere la transició que ens va ser imposada per un règim que no estava tan mort com alguns consideraven.

Uns aires de canvi, que poden quedar-se en simple política d’aparador i convertir en peça de museu la II República que simplement recordarem cada 14 d’abril. O bé servir d’exemple de transformació i d’unitat enfront de la dreta més reaccionària que es posa nerviosa quan l’esquerra aplica polítiques (remunicipalizacions, educació pública, transport públic, etc.) que amenaça els seus privilegis. Aquesta última opció és el veritable homenatge que podem fer a tots aquells que van lluitar per la República.

Pot ser que per aquest motiu el delegat del Govern a València, el senyor Juan Carlos Moragas (PP), prohibeix que les banderes republicanes onegen als ajuntaments. I més en concret a Sagunt i a Silla, on cridem: Visca la República!

Valentín Mateos és Regidor de Cultura i Memòria Històrica a l’Ajuntament de Silla.

El cine que em va parir: Land and Freedom (Terra i llibertat) de Ken Loach

13-04-2016

per Josep Aguado

Coincidint amb la celebració del 86é aniversari de la proclamació de la II República, durant aquesta setmana, al Cresol, publicarem diversos articles relacionats amb aquesta temàtica.

vlcsnap-2017-04-13-09h01m34s768

Dirigida pel britànic Ken Loach, representant del realisme social british, aquesta pel·lícula està basada en el llibre  de George Orwell  Homenatge a Catalunya, que com Hemingway, van vindre a lluitar al nostre país sense cap sentiment patriòtic, solament per lluitar contra l’avanç del feixisme (aquest senyor, per qui no ho sàpiga, era escriptor i periodista, i va deixar obres indispensables de la literatura com a Rebel·lió en la granja i 1984) així que, qui millor per explicar la història que algú que va estar allí. 

9788499301020
El llibre de George Orwell en el que està basat el guió de Land and freedom

El guió escrit per Jim Allen i basat parcialment en el llibre que mencionàvem abans, ens conta la història a través de flashbacks de David, un jove comunista en atur, que deixa Liverpool en la tardor de 1936 per intervenir en la guerra civil espanyola, dins del bàndol republicà, i ingressa en les Brigades Internacionals al front d’Aragó. Allí coneixerà a molts milicians procedents de tota Europa i Estats Units, especialment l’espanyola Blanca (interpretada per l’actriu valenciana Rosana Pastor), una anarquista que combat al mateix front. David i Blanca estan convençuts de lluitar per la defensa de la llibertat. La igualtat entre les persones i el fet de compartir terra i béns, sense existència de classes socials i són els ideals que defensen. Però com veurem en el desenvolupament de la història de vegades l’enemic no solament està entre les files del bàndol adversari. La pel·lícula és molt rica perquè presenta enfocaments històrics i antropològics a certs moments. L’enfocament antropològic es reflecteix tant en l’assemblea després de la conquesta d’un poble al bàndol nacional, que comentarem més endavant, com en el fil conductor de la pel·lícula i que va enllaçant la història. La néta de David en el present. Aquesta a través d’objectes, cartes i retalls de diaris anirà construint la narració fins al desenllaç en un exercici de memòria històrica.

vlcsnap-2017-04-13-08h57m30s662

Des del punt de vista cinematogràfic el director usa un to realista i exposa els fets de manera crua i sense concessions, per aquest motiu per moments sembla que estem davant d’un documental. El treball de Ken Loach és meticulós i tan proper als protagonistes que de vegades tens la impressió d’estar allí mateix. L’escena en la qual veiem en un poble l’assemblea popular sobre la col·lectivització de les terres i el desarmament dels integrants del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), en ella el director no va donar text als actors, únicament els va dir la posició que devien adoptar en realitzar-la, i donant una versemblança encara major si cap. També hauria que destacar el paper de les dones en la pel·lícula, en un primer moment actives en el combat armat (impagable l’escena d’Iciar Bollaín al principi de la pel·lícula en la qual s’enfronta a un superior i li demostra que una dona pot ser instruïda en el combat igual que un home) queposteriorment durant el transcurs de la guerra per ordres de les faccions soviètiques estalinistes, relegades a un segon pla en tasques mèdiques o de cuina.

vlcsnap-2017-04-13-08h59m48s657

No estem davant d’un relat a l’ús de l’enfrontament fraticida, és una autocrítica amarga i àcida enla qual Loach ens mostra les baralles ideològiques i de barricada, a Barcelona, entre anarquistes de la CNT, el POUM i altres faccions lleials al govern de la República  per a partir el cor de l’idealista protagonista b que només pot aplicar el bàlsam de l’amor a l’eterna ferida oberta de la fragmentació de l’esquerra.

La cinta finalitza amb un poema de William Morris que es necessari recordar:

“Come, join in the battle wherein no man can fail, Where who so fadeth and dieth, yet his deed shall still prevail”.
Uneix-te a la batalla, en la qual cap home fracassa, perquè encara que desapareix o és mor, els seus actes prevaldran. 

Silla republicana

antich-cresol – 12-04-2017 –

per Josep Antich Brocal

De 1868 a 1874, després de dècades de persecució, l’Ajuntament de Silla va ser governat per una Junta Revolucionaria, nomenant el primer alcalde republicà Venancio Serra Simeón. Tot allò va ser aniquilat en la Restauració alfonsina de 1875, esdevenint un caciquisme alternatiu de conservadors i liberals (Cànovas i Sagasta) que va deixar fora de joc els partits republicans. No serà fins l’any 1917 quan torna a l’alcaldia de Silla un altre republicà, José Micó Vendrell, recolzat per una majoria de liberals i obreristes que va ser definitivament descabalada en la dictadura de Primo de Rivera, fins que es proclama la II República. Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 no foren un tràmit habitual per renovar els ajuntaments, doncs estava en joc alguna cosa més. S’entenien com un judici a la monarquia i els partits que la recolzaven: catòlics, liberals i conservadors, per decidir si Espanya devia continuar amb un règim definitivament desprestigiat per les guerres de Cuba i del Marroc, la corrupció dels politics i el suport que el rei Alfonso XIII va donar al colp d’estat militar del 1923.

01

Als comicis eixiren guanyadores la majoria de les candidatures republicanes; només a les zones de l’interior, fèrriament controlades pels cacics, pogueren mantindre els monàrquics algun avantatge. A la ciutat de València hi hagué 37.300 vots antidinàstics enfront dels 15.912 monàrquics, però a la província el resultat va ser de 626 regidors republicans i 570 monàrquics, unes diferències que variaven en funció de la grandària de les localitats i el temor als canvis polítics.

D’aquesta manera es tancava definitivament una dictadura de vuit anys, on els republicans, els nacionalistes, els sindicats i els partits d’esquerra varen estar perseguits, quant no prohibits. Aleshores, als seguidors monàrquics no els quedava un altre remei que la resignació, molt decebuts per l’actitud del monarca, la poca capacitat de resposta dels militars addictes, i el recolzament que el nou regim rebia dels intel·lectuals i la burgesia agrària i comercial del país. Aleshores, el partit hegemònic a la majoria dels pobles valencians era Unión Republicana Autonomista (PURA), el qual tenia a Silla 263 socis, un casino propi des del 1891 i un centre instructiu amb dues acadèmies on estaven matriculats 96 alumnes, cosa que demostrava la forta implantació de les idees blasquistes. Però la transició no fou gens fàcil.

1(1)

Atesa la forta implantació de les organitzacions republicanes i d’esquerra que copaven les manifestacions des de la caiguda de la Dictadura, els polítics que anaven a perdre el poder s’encarregaren de boicotejar el procés electoral, fins i tot amb violència, com va ser el cas de Silla, on un piquet d’exaltats (catòlics i conservadors) s’encarregaren de trencar les dos urnes que havia a l’entrada de l’ajuntament. Així ho arreplegava el diari La Voz Valenciana del 14 d’abril del 1931:

En el Gobierno Civil se recibió aviso que en Benifayó habían sido rotas cuatro urnas. También en Masanasa, Antella y Aldaya, con graves incidentes en Benipeixcar. En Silla van a repetirse las elecciones municipales. El pasado domingo, las coacciones llegaron a tal extremo que los ciudadanos se convirtieron en gente sumisa como en tiempos de vergonzosa esclavitud. La compra de votos llegó al punto culminante de verificarse públicamente, sin tener respeto a la Ley ni temor a nadie. Esto debe evitarse, pero no lo evitaremos si la autoridad superior no pone de su parte los medios que están a su alcance, en caso contrario, no sería extraño que las nuevas urnas corrieran la misma suerte que las otras. Llamamos la atención de la autoridad competente para que evite la actuación de los caciques, avezados a vulnerar las leyes e imponer su voluntad.

De la mateixa manera ho expressava El Mercantil Valenciano:

En Silla, un numeroso grupo de electores entró atropelladamente en los colegios electorales resultando rotas las urnas y siendo imposible realizar el escrutinio. Se dice que los republicanos habrían obtenido una respetable mayoría en los dos colegios.

La nul·litat del procés va provocar un gran escàndol, i es produïren nombroses protestes formals per la impunitat amb què la Guàrdia Civil va tractar els autors materials del boicot, perfectament identificats. No obstant això, el dimecres 14 d’abril ningú va anar a treballar, tancaren els comerços i les escoles, i a mitjan matí, acompanyats de la banda de música interpretant la Marsellesa i l’Himne de Riego, José Gimeno (a) Roget de Quintin i Celestino Millán Llácer, entre forts aplaudiments i vitols passejaren la bandera tricolor per tots els carrers del poble, i després la penjaren definitivament al balcó de l’Ajuntament.

2(5)

La situació d’interinitat era insostenible, doncs la candidatura guanyadora ja havia ocupat l’Ajuntament. L’alcalde Sanchís, un radical de de tradició carlina, es va absentar del poble perquè no era reconegut ni tenia capacitat de maniobra, fins que l’1 de juny es van repetir les votacions en tots aquells pobles on havien estat anul·lades per alguna irregularitat. A Silla varen competir cinc candidatures: Independientes, PSOE, Partido Radical Socialista, PURA, i DLR. Calia elegir 14 regidors, i malgrat els intents de desestabilitzar novament la jornada electoral, custodiada ara per la Guàrdia Civil, els resultats van ser 9 regidors per al PURA i 5 per a l’antiga Derecha Liberal, que vespres de les eleccions s’havia afegit el qualificatiu de “Republicana” (DLR). Això va significar la marginació de l’extrema dreta monàrquica i dels catòlics, però també dels partits obreristes que no obtingueren cap representació per no haver volgut pactar prèviament amb el PURA.

La nova corporació estava formada per l’alcalde Pascual Veres Giner; Álvaro Celda Forner de primer tinent d’alcalde; Rafael Cordellat Codoñer, Adolfo Gimeno Zaragozá, Francisco Ríos Tortajada, Herminio Riera Burguet, José Giner Carbonell, Francisco Zaragozá Casany, Pascual Vedreño Farinós, José Espuig Benaches, Salvador Peris Iborra, José Gomar Carbonell i Luis Costa Ríos. Com a síndic comptador nomenaren Manuel Millá Riera

Immediatament actualitzaren el nom dels carrers principals amb personatges emblemàtics del règim sobrevingut, i com era previsible començaren per la Plaça de la República. Però, només transcorreguda una setmana, la premsa ja donava compte de desordres a la capital i algunes poblacions industrials. Per una part estaven els monàrquics que començaven a refer-se de la sorpresa, organitzant manifestacions al carrer que foren considerades una provocació, i per altra, els exaltats que intentaven assaltar els locals dels conservadors que havien intentat boicotejar les eleccions. En conseqüència, el capità general declarà l’estat de guerra a tota la província, i els ajuntaments foren obligats a fer un ban donant la notícia i prendre mesures de precaució, entre elles, la requisa de les escopetes als caçadors, mentre tant, la dreta més bel·ligerant que s’organitza al voltant dels nous partits emergents, a Silla, Renovación Eepañola, Falange Española i Derecha Regional Valenciana.

3(5)

Aquest panorama de controvèrsies socials és el que va acompanyar el naixement de la II República, amb un govern de centre i esquerra moderada, del qual, ningú pot qüestionar les millores que va dur a terme (almenys durant els primers cinc anys) en educació, sanitat, les arts, la cultura, l’associacionisme, els drets de les dones, l’agricultura, les infraestructures, etc., intentant transformar un país obscur i endarrerit per segles de caciquisme, en un país modern al nivell de les democràcies europees.

Per a Silla va suposar un esclat d’il·lusió i llibertats, aleshores manifestada amb una vertebració social sense precedents. Havia tres cooperatives de consum, 12 casinos, cadascú representant una entitat esportiva o cultural. Tres bandes de música, sis clubs de futbol, dos penyes de colombaires, dos penyes ciclistes, dos clubs de boxa, tres associacions femenines, i tot un seguit de festivitats cíviques com: la festa de l’arbre, la festa del llibre, la festa de la flor, concurs de bellesa local, concurs de disfresses al Carnestoltes, etc. i cada dissabte, la Murga s’encarregava d’amenitzar les vetllades dels casinos llençant confetti i peladilles.

En educació, el ministeri de Marcelino Domingo ens va construir un col·legi modern amb vuit aules (el Blasco Ibañez); el Casino Republicà sustentava l’Acadèmia Cervantes, d’ideologia laica, amb dos sucursals, respectant les dues escoles privades (donya Conxa i les Monges). El sindicalisme local vivia la seua època durada amb la CNT (212 afiliats) i l’UGT amb 98, per a una població de 6.100 habitants. El camp estava ben treballat, per la qual cosa, els preus de les collites i els jornals eren bastant acceptables, i el poder adquisitiu de les famílies permetia almenys “passar casa” sense massa sacrificis.

4(3)

5(2)

Però a nivell nacional, els successius governs s’anaven debilitant amb les controvèrsies ideològiques, les precipitacions dels sindicats, la divisió de l’esquerra i dels propis partits republicans, per la benevolència amb els militars ostentosament monàrquics, per l’anticlericalisme exacerbat, l’excés de confiança amb alguns sectors del capital, i d’altres errades involuntàries que al govern se li s’escaparen de les mans. En febrer de 1936, després de dos anys de govern de dretes (la CEDA) intentant derogar la majoria de lleis i normes progressistes, l’esquerra va aconseguir tot el poder, desbancat les opcions conservadores i moderades, esdevenint immediatament les reivindicacions pendents… vagues generals, manifestacions sindicals i algunes actuacions violentes al carrer. Tot això va afavorir i “justificar” la sublevació del 18 de juliol de 1936.

A partir d’eixa data es trenca la normalitat republicana. Com les urnes havien decidit en contra dels reaccionaris, l’única solució era el colp d’Estat militar, planificat per a eliminar radicalment els nous valors democràtics que ja començaven a quallar en la societat espanyola. I des de l’endemà de l’alçament i sense existir encara cap acció de combat, les tropes franquistes comencen “la depuració ideològica”, una repressió brutal que va deixar milers de morts a les tàpies dels cementeris i les cunetes de la zona ocupada (principalment Andalusia, Extremadura, Galícia i el nord de Castella), amb l’afusellament de milers de sindicalistes i càrrecs públics d’esquerres.

Les notícies d’aquestes massacres indiscriminades no ajudaren a respectar l’adversari ideològic que havia recolzat la sublevació, cosa que provocà en la majoria de pobles fidels una resposta visceral que va desbordar el control dels ajuntaments i el govern, i que desembocaria en els fets revolucionaris immediats i una cruenta guerra civil de tres anys que Franco va guanyar gracies a Hitler i Mussolini. A Silla, entre agost i novembre de 1936 varen ser assassinades 16 persones per ser dirigents dels partits de dreta (encara que ningú va ser mort per gent de Silla).

Durant el temps de guerra, varen ser mobilitzats 987 soldats del poble, de 18 a 42 anys d’edat, dels quals, 80 varen morir en combat i 15 resultaren ferits i invàlids de per vida. Per la falta de ma d’obra, el camp es va perdre quasi totalment, el desabastament d’aliments i l’economia de guerra no permetien anar més enllà de la simple subsistència, apareixent la fam i la misèria, cosa que mai s’havia donat a Silla. I per complicar més la situació, tingueren que acollit més de 200 famílies de refugiats de les zones del front, que s’hagueren de distribuir en l’església, en cases particulars on havia lloc, en motors i cases de camp, en mig d’un ambient de por, de moviments militars, de desconfiança entre famílies, i bombardejos sistemàtics (la Pava) que obligaren als veïns a construir 12 refugis antiaeris.

El dia 31 de març de 1939, els conservadors de Silla ocuparen l’Ajuntament pistola en mà, i obligaren al darrer alcalde republicà, Miguel Alaver Mas, a signar l’acta de lliurament del poder. L’endemà mateix, la columna militar “Galicia”, de Falange, formada per 200 voluntaris, va ocupar la població, dedicant-se a fitxar tots els homes majors de 16 anys, i a detindre casa per casa a “llista negra” de dirigents de sindicats i els partits d’esquerres, total 211 noms a neutralitzar, dels quals, 19 seran afusellats a Paterna, i 158 encausats en Consells de Guerra Sumaríssims amb condemnes de 6 a 30 anys de presó.

6 Miguel Aaver Mas.
Miguel Alaver Mas

Aquesta va ser la revenja franquista, deixant-nos un poble devastat econòmica i socialment, on ser un simple simpatitzant republicà era un pecat que calia porgar amb el descrèdit familiar o amb la presó. Van transcórrer dècades d’humiliacions i de silenci, i en la propaganda del règim (obligatòria a tots els nivells), la República va ser el dimoni, una mala experiència que mai s’ha de tornar a repetir. Però ara ja sabem moltes veritats que ens havien ocultat, sabem què va ocórrer i qui és qui en aquesta malaurada història, i estem en condicions de reconèixer tot allò positiu que de 1931 a 1936 van gaudir els veïns de Silla, i també, la cruenta repressió que patiren posteriorment.

Josep Antich és Cronista de Silla.

El Cresol entrevista al Brigadista Internacional Josep Almudéver

-11-04-2017-

El Cresol.-

Estar al costat de Josep Almudéver és estar davant d’un supervivent de la Guerra Civil.  Concretament davant de l´últim dels Brigadistes internacionals que queda viu al món, donada la seua doble nacionalitat francesa i espanyola. Però no només això: Almudéver és un lluitador infatigable per la llibertat i la justícia, i als seus 98 continua tenint una memòria increïble i parla perfectament el valencià. Tot i viure a França, tots els estius torna al seu poble natal, Alcàsser,  i el poble on va viure amb la seua dona Carmen Ballester “La Cordellera” abans d’exiliar-se a França.  Aprofitant la recepció per part del Regidor Valentín Mateos li va fer dissabte passat a l’exposició de Manuel Azaña, li hem fet una xicoteta entrevista  que vos reproduïm a continuació.

–Com s’explica que un xic de 17 anys done la seua vida per la República?

Perquè abans la fam ens va fer “listos”, i eixa situació ara no passa.

IMG_0708

–A la seua família li arribà una carta que deia: «Josep Almudéver ha sigut afusellat a Castelló a les 5 del matí del dia 18 de gener de 1938 per l’atroç delicte de traïció a la pàtria». Què va significar allò?

En 1938 vaig ingressar en la 129 Brigada Bateria Italiana Carlos Roselli de les Brigades Internacionals, i no podíem eixir de València si no teníem un vaixell de guerra que ens en traguera. Quan anàvem a eixir ens envien un telegrama dient que no podien enviar-nos el vaixell perquè ho impedia el Comité de No-Intervenció, així que haguérem d’eixir de nit. I u d’Alcàsser se n’assabentà i em denuncià. I per fer creure que havien agarrat el vaixell, envien un certificat a l’Ajuntament d’Alcàsser dient que havia sigut afusellat el 18 de gener, que és quan nosaltres vam arribar a Barcelona. Era una forma de desmotivar i desmoralitzar l’enemic, però jo vaig arribar a Marsella, i al cònsol li vaig dir que volia tornar a València. Quan vaig arribar al Port, com que anava amb el carnet de les Brigades Internacionals, em vam portar amb el comissari, qui em va arreglar els papers perquè entrara en la Quarta Regionària de València. Quan vaig pujar a l’autobús per arribar a Alcàsser, tota la gent em mirava sorpresa. Vaig aplegar a Alcàsser i em van vore, tres dones van eixir corrent. Clar, pensaven que estava mort, però jo no en sabia res! Quan em van dir que m’havien afusellat a Castelló de la Plana em vaig quedar petrificat.

valentin i josep
Josep Almudéver amb el Regidor de Cultura i Memòria Històrica Valentín Mateos, dissabte passat a l’exposició de Manuel Azaña

Al seu llibre de memòries “El pacto de no intervención. Pobre república” relata les seues experiències viscudes al port d’Alacant i posteriorment als camps de concentració de los Almendros i Albatera. Ens pot explicar aquestos fets?

Em van detindre al port d’Alacant, però allà va haver una desgràcia. Quan vaig arribar estava ple de dones, i vaig vore baixar un camió en joves cantant el «Cara al sol» amb la metralladora, amb la finalitat de fer por. On estàvem els d’Alcàsser hi havia molts sacs de llentilles, i damunt dels sacs hi havia una dona embarassada. Suposadament el port era internacional i no podien passar els nacionals, però va arribar un vaixell amb italians, i de 17.000 persones que hi érem, 12.000 estaven armats. Hi havia 2.000 dones i 1.000 xiquets. Aixina que molts començaren a suïcidar-se. Al costat de la dona embarassada es va posar un home i va començar a afaitar-se, i quan acabà d’afaitar-se va agafar la navalla i es va llevar la vida. La dona, quan ho va vore, pegà tal crit que va donar a llum. Aquesta és una de les moltes coses que allà van passar.

El dia 30 de març em porten a Los Almendros, i el responsable de l’assassinat del doctor Peset va ser el Comité de No-Intervenció, perquè hi havia un vaixell que eixia de Gandia amb el coronel Casado amb 300 italians, però no hi havia lloc per al doctor Peset! Aplegaren a Albatera l’1 d’abril, quan Franco donà la guerra per finalitzada. Ens van dir que els qui tinguérem documents que els mostràrem i ens enviarien a casa, i jo els vaig portar, i com que tenia un paper que deia que havia vingut de França, es pensaren que la República Francesa m’enviava per a salvar la República espanyola, i em van traslladar al calabós.

IMG_0690

–I com va eixir d’allí?

Hi havia tants crims que fins i tot Franco en va tindre por. I va posar regulars, moros, i un dia em van cridar i em van dir que el fet que jo fóra francés no era motiu perquè estiguera al calabós. Em van preguntar on volia anar! Em deixaren en llibertat l’1 de març de 1940, però em tornaren a detindre, ara per roig!

–Després de les experiències, com va ser tornar a casa en llibertat?

L’octubre de 1952, l’ONU va rebre Franco, i van triar eixe dia per donar-me la llibertat definitiva, però em prohibeixen tornar a Espanya. Em donaren l’autorització per a tornar el 5 d’agost de 1965. Havia estat 13 anys sense poder tornar al meu poble i a Silla on té família la meua dona Carmen.

josepiximo
Amb el president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig, quan va rebre el premi 9 d’Octubre

-L’any passat va rebre el premi 9 d’octubre d’embaixador de la Comunitat Valenciana, cóm ho va viure?

-Amb molta emoció, el que passa és que no em deixaren treure la bandera republicana que porte sempre darrere pel protocol o veges tú saber que. Això sí, em vaig baixar de la tarima quan va sonar l’himne espanyol. Eixe no és el meu himne, eixe ens l’inposaren després de la guerra.

Video on es pot veure com Josep baixà de la tarima quan sonà l’himne d’Espanya

-Què pensa de l’ascens de l’extrema dreta on viu vosté  o ací en Espanya?

No hi ha idiotes més grans que la classe obrera. Me caguen la mar. Els patrons només tenen un sindicat, nosaltres. La culpa la tenim els obrers i la gent treballadora.

-Fent la vista enrere, com descriuria la seua vida?

–No estic enfadat pel que m’ha passat, al contrari. Vaig a les universitats, instituts i escoles  on conte les meues experiències. La gent jove està molt preparada, tots volen fer-se fotos amb mí i la bandera. No em penedisc de res; tornaria a fer el mateix.

Entrevista realitzada per Xavier Cunyat i Josep Aguado. Fotos: Josep Aguado

Gibraltar és dels gibraltarenys

– 010-04-2017 –     Article publicat al blog El repunt  

pitarch-estiu

per Josep L. Pitarch

Gibraltar és un tema que no m’ha interessat mai, perquè tal com s’ho plantegen els espanyols i els anglesos, es tracta d’una colònia, de la qual disputen la seua possessió. Com estic en contra que cap nació tinga cap dret sobre ningú, i a favor de les independències de totes les colònies, jo ho tinc més que clar: Gibraltar és dels gibraltarenys.

Lamentablement, quan anava a escola, la “doctrina” amb què ens ensinistraven els mestres i la propaganda franquista, volia fer-nos creure que Gibraltar era “una espina que llevamos clavada en el corazón” (tinc davant meu el llibre de política i vaig copiant). Jo no sentia cap espina clavada ni en el cor, ni enlloc, però ens deien que sí, que allò era “nuestro” i que l’hauríem de recuperar. Ens feien cantar “Gibraltar, Gibraltar, punta amada de nuestra nación… A la lid, con valor, empuñemos de nuevo el fusil, a luchar, con valor, que en tus rocas sabremos morir”.

Jo tenia uns deu anys i intuïa que allò no podia anar de debò, anar-se’n a assaltar res. Crec que la gent, que havia passat la cruel guerra civil i que, aquesta si, encara la tenia clavada a l’ànima, tampoc feia massa cas. En efecte, anaven passant els anys i encara que la dictadura treia el tema, sempre que hi havia alguna crisi, en realitat Gibraltar continuava estant on sempre. Gibraltar sols era tema dels ardorosos franquistes, dels ingenus  estudiants que anaven als campaments de la OJE, dels militars que enardien els soldats pelats… Curiosament vaig tindre la sort de poder-me lliurar de caure en la manipulació, encara que sí que vaig estar fent l’idiota a una caserna i vestit de quequi, però sense entusiasme, o siga amb desídia.

Després, estudiant a la Universitat, vaig saber la veritat del cas Gibraltar, però també altres coses que tenen a veure amb qüestions territorials ben contradictòries. Per exemple, que els espanyols, tot just 54 anys abans de haver de cedir la roca que ara reclamen, havien fet una altra cessió, encara major, la del Rosselló i altres comarques de l’altra part dels Pirineus, que no han reclamat mai. Com és que sols se’n recorden i reclamen el que els convé?

Resumint, en 1659 signaren el Tractat d’Utrecht, amb què finalitzava la Guerra dels Pirineus. Casaven el rei francès amb la filla de Felip IV de Castella i aquests cedien a les pretensions franceses d’una sèrie de territoris catalans de l’altra banda dels Pirineus (Rosselló, Vallespir, Capcir, Conflent, Cerdanya i Fenolleda). Ho feren sense comptar amb les nostres Corts, com era preceptiu i legal, o siga que ho feren il·legalment. Així són ells.

La següent Guerra, la de Successió, que grosso modo fou entre castellans i francesos contra nosaltres i els anglesos, acabà amb el Tractat d’Utrecht (1713), segons el qual els castellans cedien Gibraltar i altres territoris d’Amèrica, al Regne Unit. Així és que els espanyols, que sols reclamen Gibraltar, sols ho fan d’allò que els convé, “la punta amada”.

A Franco li venia molt bé el cas de Gibraltar com a coartada en moments de crisi, per a distreure la població dels greus problemes que s’arrossegaven des que havia acabat la guerra. També ho feia perquè tocar la fibra “patriòtica” era el seu deler durant els quaranta anys de la seua dictadura, com és molt típic en els feixismes. Els seus mestres més immediats havien estat Hitler i Mussolini.

Però Gibraltar ha passat de ser una important plaça militar, que era el motiu principal per als anglesos, a actualment un paradís fiscal. Enllà s’ha anat forjant una història d’interessos econòmics extraordinaris, que no sé si la Udef vigila o no, ni tampoc si ho fan els periodistes que destaparen els Papers de Panamà. Qui controla Gibraltar, senyor Montoro?

Per altra banda hi ha la població, que s’hi ha anat establint i ha anat forjant un territori de gairebé 7 k2. Es tracta d’uns 32.000 i pico gibraltarenys, gents d’al·luvió procedents de totes bandes, perquè la població indígena marxà a l’altra banda de la frontera (La Línia i San Roque).  Gent que parla el llanito, que és una mescla d’andalús i anglès, i que viuen dels serveis i del contraban.

Així és que aquella espina que els espanyols duen clavada al cor ja no és el que era, quan se’ls clavà en 1713. La colònia ha esdevingut un territori anglès d’ultramar i Londres no vol soltar el mos. Els gibraltarenys tampoc no volen perdre l’avantatge de la tutela anglesa. Com als espanyols els va molt bé mantenir la reivindicació, l’atzucac és evident. Tampoc no crec que les empreses i els bancs que hi figuren com a radicats, que són tantes com habitants hi ha a la ciutat, vulguen que canvie l’estatus de què gaudeixen…

Mentrestant, als nostres territoris de l’altra part dels Pirineus, la cosa és diferent. La Catalunya Nord, que és com denominem aquelles comarques germanes, no és cap paradís fiscal, sinó al contrari. Sotmesos a l’estricte control tributari francès i a llur llengua i interessos polítics, constitueixen la cua de França, la part més meridional i extrema i de fet sols són el 0’6% de la població francesa. Aquests territoris, poc industrialitzats, depenen de l’agricultura, la ramaderia i els serveis.

Així és que, menystinguts pels francesos i desconeguts pels espanyols, els catalans del nord sols tenen el recolzament de Catalunya i tenen Barcelona i el govern català com els seus referents més favorables. Saben que el seu futur és, com el seu passat, el de Catalunya.

Així doncs i per recapitular i acabar, el tema de Gibraltar, en realitat és una paròdia, tant per al govern de Madrid, com per al de Londres i no crec que canvie la situació per molt de brexit que s’invoque. Bufes de pato. Hi ha massa interessos econòmics en joc per a uns i per ala altres i els gibraltarenys viuen instal·lats en un xollo, que no pensen soltar. Gibraltar, per acabar, no és cosa nostra i ja s’ho faran.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.