No ser res si no s'és poble
El Cresol.-24-05-2017
El passat dijous els joves de la productora Three Roots Media varen fer la presentació a la Nau de la Cultura del projecte de micromecenatge (Verkami) del documental “L’ultim brigadista”. Continua la lectura de “El Verkami de “L’ultim brigadista” està disponible”
– 18-05-2017 –
per Benja Domènech
Manolo Melero era amic. L’estimava molt. La primera vegada que el vaig veure actuar fou a la Lírica en “Tres forasters de Madrid” d’Eduard Escalante amb una versió molt bona de Rodolf Sirera. Vaig eixir encantat. Hui encara recorde les interpretacions de Julio Garcia Celda, Xelo Carbonell i, sobre tot, de Manolo. Una direcció per part d’Albert Forner més pròpia de la comèdia de l’art. Divertida i contemporània. Recorde els músics al fons de l’escenari que imprimien un ritme espectacular. Això fou l’any 1979. Jo tenia 15 anys.
No vaig tornar a saber més d’ell fins l’any 1985 després de la representació de de la primera obra de l’Escola Municipal de Teatre de Silla: “Santos, santones y calaveras” dirigida per Ramon Moreno, Enrique Herreras i Amparo Pedregal. Manolo va vindre a veure la funció i es va esperar fins al final. Tot nerviós em va donar l’enhorabona i començà a preguntar-me sense parar i amb un punt de malestar. No entenia com ell no s’havia assabentat. Volia saber que era això de l’escola de teatre. Volia saber si això anava a continuar. Volia saber, en definitiva, si ell podia entrar a formar part.
Perquè m’ho va preguntar a mi? Ell sabia que jo era el director de Maduixa Titelles i que tot el meu grup estava en la representació que havia vist i per tant tenia la intuïció que jo era l’enllaç per poder entrar a formar part del grup. Jo sols li vaig dir que, evidentment, podia entrar. Que la idea de l’ajuntament era continuar amb les classes i fer obres de teatre. A l’escoltar açò els seus ulls brillaven. Quedarem que l’avisaria per al proper curs.
Manolo portava en la sang el teatre. Era la seua vida. En la reunió que vam tindre al mes d’octubre per iniciar el segon any de l’escola el vaig avisar. Ell ja sabia el dia i la data i puntualment va vindre a la reunió que férem a l’ajuntament. Va estar callat escoltant-nos a tots. Quan li va tocar a ell parlar contà tot el que havia fet fins aleshores: “Peret o els miracles de l’astúcia” (1972), “Tres forasters de Madrid” (1979) amb el seu Grup Boira. Els professors ens comenten els dies d’assaig al Institut M. Sanchis Guarner i els horaris. Manolo sols va dir: “Allí estaré”. Vam eixir a la plaça, ens vam encendre una cigarreta, ens férem unes cerveses i parlarem, parlarem molt i riguérem molt.
El primer dia de classe fou molt divertit. N’érem molts. Els professors inicien la sessió amb expressió corporal: córrer, provar veu, saltar, abraçar-se, mirar-se… en definitivament jugar. Manolo no es va immutar: ho feu tot. Ens seguia, al seu ritme, sense dir ni mu. Quan fèiem improvisacions ell les rebentava i, nosaltres, ens moríem a riure. Fèiem tallers de maquillatge i li encantava. S’ho passava en gran. Es maquillava de vell, de Drag Queen… el què fera falta. Fèiem tallers de veu, de pals…. del que fora i ell puntual i aprendre sense cap complex. Però quan iniciem els assajos de l’obra de teatre ell, amb un esguard còmplice i mig somriure, deia: ara és la meua! I en efecte es convertia en el gran actor que ha sigut. Gaudia cada minut, cada segon, cada paraula que, de vegades, es passava de poble i era quan el jove director, Ramon, l’aturava i el conduïa… A Manolo no li agradaven molt les rectificacions però les acceptava i com millorava la seua actuació poc a poc començà a créixer com actor. Ell estava encantat.
Ell i jo, durant molts anys, hem fet parella artística. Ell baixet i entrat en carns i jo alt i prim com una raspa. Des del primer moment hem fet parella en moltes obres: “Solfatara de fums – 1986” on fèiem d’àngels, “L’Illa del tresor – 1988” fèiem de pirates, “Questi fantasmi! -1990” la gran obra d’Eduardo de Filippo o “L’audició 92 – 1992” on fèiem una col·laboració divertidíssima. Molts anys creixent junts i, sobre tot, aprenent a ser actors. Amb totes aquests obres vam visitar moltes poblacions, sobre tots amb el Quest Fantasmi. Vam representar prop d’un centenar d’actuacions des del principat de Catalunya, Illes Balears fins tot el País Valencia des de Castelló fins Alacant. Moltes històries i, algunes, molt divertides. Recorde una on anàvem a actuar amb el Questi a Ondara. Jo ja estava al teatre perquè a part d’actuar en aquella època també muntàvem l’escenografia i tota la part tècnica de llums i so. Estàvem esperant el cotxe que portava Manolo amb la resta d’actors. Estem a la porta del teatre i en això que veiem a la guàrdia civil de tràfic que anava dirigint el cotxe que conduïa Melero i en aturar-se davant el teatre van baixat les actrius i una d’elles maquillada tota la cara de blanc amb el monyo tot estirat i cardat de dins del cotxe de tràfic. Una escena quasi de Berlanga. Era Empar que feia un personatge de botja. Em mira i em diu: “no passa res, tranquil, no passa res…” Era una escena còmica. I allí estava Melero, com un senyor, donant-li les gràcies als agents i quan van marxar, ja dins del teatre, comencen a morir-se a riure. El que va passar fou que la guàrdia civil els va parar per velocitat. Manolo corria molt, sempre deia “tot el que done el cotxe”. La Guàrdia civil demana papers i en això que Empar baixa del cotxe, s’asseu a terra i comença a maquillar-se i a cardar-se el pel… un agent, tot estanyat, li pregunta a Melero “si le pasa alguna cosa” i Melero li diu amb molta normalitat “es que tenemos un funcion de teatro y llegamos tarde y se tiene que maquillar de loca”. Les altres actrius imiten i també comencen a maquillar-se i els agents que comencen a posar-se nerviosos i decideixen que pujen tots al cotxe que això d’estar en la cuneta de la carretera no és molt correcte i que els portarien escoltats fins el teatre.
Històries com aquesta en tenim moltes. Un dissabte vam anar a Emperador un poble de l’Horta Nord amb uns 180 habitants. Truquem per telèfon per saber com era el teatre i ens diuen que és un musical. Amb tranquil·litat anem i s’assabenten que de teatre no en tenen que és un magatzem de camions. El propietari era l’alcalde. Posem molts dubtes i diguem que allí no es pot fer la funció. L’alcalde ens diu que no hi ha problema que portaran rolls de plàstic i forraran tot el magatzem. Que l’alcalde te una fàbrica de plàstic i en un no res tot forrat i arreglat. I en efecte en menys d’una hora comencen a posar plàstic de color verd per tot el magatzem amb una il·lusió per veure l’obra que sols vam dir: clar que si! Anem a actuar! Vam fer una de les actuacions més divertides del Questi Fantasmi. Manolo, que feia de porter, va estar genial i divertidíssim. Vam improvisar i ens vam gastar moltes bromes dins de la funció. Açò demostra que de vegades tot es reuneix per fer brillant un dia que s’iniciava amb molts problemes. Però fèiem un gran grup d’amics. Era Antara Teatre i vam eixir de l’EMT de Silla. Ens unia el teatre però també l’amistat que des d’aleshores quan quedem sempre parlem de les xiques i dels xics d’una forma no sexista sinó d’una forma amb molta estima.
L’any 1993 Ramon Moreno ens contracta en la seua productora, Posidònia Teatre, per fer a la Sala Escalante “L’illa de tresor” adaptació de l’obra de Stevenson i de l’obra que férem a l’escola. A mi em va proposar fer de pirata ras (en Silla vaig fer de protagonista, de Silver) i Manolo repetiria el personatge de Barril. Els dos vam acceptar. Era el moment, i l’oportunitat, de professionalitzar-nos. L’obra va ser tot un èxit. Jo compaginava el meu treball a l’ajuntament de Silla donat classe de teatre per les vesprades amb l’actuació a la Sala Escalante. Amb aquesta funció jo em vaig créixer i vaig continuar uns anys més com a professional però l’any 2001 vaig dir prou. I vaig decidir treballar per a l’ajuntament de Silla i deixar fora la meua vena artística. Sols la vaig mantindré donant classe i dirigint les obres que m’agradaven a l’EMT de Silla.
I Manolo? Ell va continuar formant-se i treballant tant en el teatre professional com en el cinema. En teatre va treballar per a les grans companyies valencianes:
“L’illa del Tresor” (1993), dirigida per Ramon Moreno i produïda per la Diputació Provincial de València per a POSIDÒNIA, estrenada en març del 1993 a la SALA ESCALANTE de VALÈNCIA.
“EL METGE A GARROTADES” (1994) de Moliere, dirigida per Rafa Calatayud per a PAVANA PRODUCCIONS i produïda per la Diputació Provincial de València.
“NAPOLS MILLIONARIA”(2000) d’Eduardo de Fillipo, dirigit per Joan Peris per a la Companyia MICALET
“EL BURGES GENTILHOME”(2001) de Moliere, dirigit per Joan Peris per a la Companyia MICALET
“SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU” (2002) de Williams Shakespeare, dirigit per Joan Peris per a la Companyia MICALET
“L’URINARI”(1997) de Francisco Sanguino, dirigit per Carles Alfaro per a la Companyia MOMA TEATRE
“DEL CIELO AL INFIERNO” dirigida per Juan Ramon Botella
“MARIA FIDEUS (2005) de Roberto García. Dirigida per Roberto García per a l’HORTA TEATRE
I en cinema i televisió?
La firma curtmetratge de David Molina
El desafio de los dioses (TV – 1994)
Benifotrem (1995) TV dirigida per Toni Canet
La ciudad de los prodigios (1999) de Mario Camus.
La tarara del chapao (1999) d’Enrique Navarro.
Tramvia a la Malvarrosa (1997) de José Luís García Sánchez.
Hospital Central (TV sèrie) capítol Alta tensión (2000) de Jacobo Rispa.
Maestros (2000) d’Óscar del Caz.
Manos a la obra (1997-2001) capítol ¿De verdad que los ninos vienen de Paris? (2001) de Fernando Marino.
¿Dónde està? (Tv movie – 2002) de Juan Carlos Claver
La gran aventura de Mortadelo y Filemón (2003) de Javier Fesser
Cañas y barra (2003) d’Alberto Arguelles
El coche de pedales (2004) de Ramón Barea
Sprint especial (Tv movie – 2005) de Juan Carlos Claver
Tráfico en hora punta (Short – 2005) de Jaume Bayarri
Aquí no hay quien viva (TV 2003-2006) capítol Érase unes vacaciones (2005) d’Alberto Caballero.
El síndrome de Svensson (2006) de Kepa Sojo.
Pacient 33 (2007) de Silvia Quer
Tot un currículum molt digne. Manolo va treballar i va viure de la seua professió: del teatre.
El grup Antara feu la seua darrera funció l’any 1996 amb la Nit Golfa de Carles Pons. Vam iniciar el grup amb Questi Fantasmi (1990) d’Eduardo de Filippo, L’estrany genet (1991) de Michael de Ghelderode i L’últim mos (1993) d’Eduardo Zamanillo. Tant Manolo com jo vam col·laborar en alguns muntatges de l’EMT com Història d’uns pocs de J. M. Rodríguez Méndez (1999) o Divines Paraules de Valle Inclán (2005) i ens encantava. Érem com dos velles glòries que tornàvem a casa i gaudíem d’allò que més ens agradava: de nosaltres, dels nous companys i, sobretot, del teatre fet a casa nostra.
L’any 2007 vaig tindre l’oportunitat de fer a Silla un gran muntatge per commemorar un esdeveniment que va ocórrer cent anys abans: la troballa de les hòsties consagrades que van ser robades a l’església i que durant tots aquests anys es troben incorruptes. Vaig muntar l’acte sacramental de Joan de Timoneda El castell d’Emaús que, amb una adaptació de Josep Pitarch, vam representar el 27 i 28 d’abril de 2007. Jo vaig voler recuperar tot el grup Antara, recuperar el meu grup d’amics i amigues que estimàvem el teatre per damunt de tot. Vaig tindre la sort de poder-los dirigir en una obra magna amb música en directe amb l’orquestra i el cor de La Lírica i amb una il·luminació espectacular a càrrec de Víctor Antón. No ho he dit mai, però vaig tindre la sensació d’acomiadament. Tots els meus amics van estar espectaculars: Xaxi, Xema, Melero, Mariví, Rosa… l’ajuda de Mª Rosa, de Paco d’Empar…
Un temps després Manolo va patir un ictus. Vam anar a veure’l a l’hospital, ell estava allí amb un somriure. Crec que no ens va reconèixer. Vam plorar.
A poc a poc es va recuperar. Li van prohibir fumar i durant un temps ho feu. Li agradava molt fumar. Dins de la seua recuperació, a poc a poc, començà a tornar a vindre al teatre. La seua passió. No se’n va perdre cap. Durant tots aquests anys va veure totes les funcions que s’han programat. Jo sempre l’esperava, era el primer espectador a vidre.
L’any 2010 és reconegut amb el Porrot d’Honor a l’Activitat Cultural per tota la seua carrera. Va ser tot un honor per mi poder organitzar-ho.
Aquest any 2017, per culpa del mal oratge, la Fira de Sant Sebastià s’ajorna una setmana i fa coincidir l’obra programada en les activitats pròpies de la fira. El dissabte 28 de gener d’aquest any teníem a Arden Produccions amb el seu darrer muntatge Shakespeare en Berlín. Ell, com no podria ser d’una altra manera, va vindre. No podia faltar. Jo el vaig veure a l’eixida i de lluny. No el vaig poder saludar. Tres dies després ens deixa i com diuen alguns: «Se’n va de viatge».
Manolo no sols era un bon actor també era un home amb uns ideals i valors progressistes, feministes, d’esquerra i valencianistes que molts volgueren tindre. Va ser un home compromès amb el dia a dia i amb els seus. Va ser un bon amic d’aventures i quan pense que ja no està, encara m’afecta i molt.
Però vull acabar aquest escrit dient que vull recordar el seu somriure. El seu somriure era únic.
Benja Domènech, amic de Manolo.
– 17-05-2017 –
per Josep Melero Martí
La setmana passada es va produir un fet que ha omplert diaris, noticiaris, xarxes socials i converses de bar. El fet no és un altre que la negociació per actualitzar el “cupo” basc que el Partido Nacionalista Vasco (PNV) ha portat endavant amb el PP per donar suport als pressupostos de l’Estat. De moment no coneixem res més que les declaracions del President del Govern, Mariano Rajoy, i del president de l’Euzkadi Buru Batzar de EAJ-PNV, Andoni Ortuza on anunciaven l’acord pel qual a canvi de l’actualització del “cupo” el grup parlamentari del PNV al Congrés prestaria els seus cinc diputats per a fer possible l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat.
Però què és el que han aconseguit realment els del PNV a la negociació? Doncs sembla que més que l’actualització del cupo que estava per fer, aquesta vegada els ha tocat el cuponazo, la grossa i l’euromilió tot alhora. Anem per parts, per una banda l’Estat espanyol els pagarà 1600 milions d’euros que segons ells han pagat de més atesos els retards acumulats en la revisió, per altra han renegociat que l’aportació que fan anualment a l’Estat passe de 1525 milions d’euros que venien pagant a 950 milions, una rebaixa de més del 40% dels impostos que la hisenda basca paga a l’estat espanyol per les competències no transferides, defensa, ambaixades, interessos del deute i altres. Aquesta rebaixa es pacta per a 5 anys, el que han vingut a denominar com a “pau fiscal”, el que suposarà un increment de recursos de al voltant de 3000 milions d’euros per al tresor basc. Si per si de cas tot açò no fos suficient l’acord també inclou una partida de 3.380 milions d’euros fins 2023 per a la principal infraestructura ferroviària, l’anomenada Y basca, que connecte les tres capitals en alta velocitat, i a més de 2023 a 2025 hauran de finalitzar les obres a les estacions de les tres capitals basques: Bilbao soterrada, Vitòria parcialment i Sant Sebastià a plataforma, i per acabar amb els trens, i que no falte de res, s’impulsaran les plataformes logístiques a Lezo (Guipúscoa), amb uns 100 milions i la Intermodal de Jundiz, a Àlaba, amb altres 120 milions d’euros. I ja que estaven posats, i aprofitant l’avinentesa, també hi haurà Una rebaixa tarifària de l’electricitat que començarà a aplicar-se en les empreses basques a partir de l’u de gener de 2018 el que suposarà, segons els càlculs que s’han ofert, un estalvi per a les firmes basques de 50 milions d’euros anuals del que no se’n beneficiaran la resta d’empreses de l’estat.
Arribats a aquest punt ens hem de preguntar que és el cupo i per què el tenen els bascs i els navarresos i no el tenim la resta de de territoris de l’estat? El “cupo” és la quantitat que Euskadi paga a l’Estat per les competències no transferides, com les ambaixades, defensa o interessos de deute i que naix com a conseqüència del Concert Econòmic Basc. El Concert Econòmic és el sistema de finançament propi del País Basc, en virtut del qual s’estableixen i regulen les relacions financeres i tributàries amb l’Estat espanyol. El Concert Econòmic sorgeix després de l’abolició foral a la finalització de la II Guerra Carlista a la fi del segle XIX com a sistema de contribució de les províncies basques a les finances del Regne d’Espanya, reconeixent a les diputacions forals la facultat de recaptar els seus propis impostos per tal de fer front a les despeses pròpies i les comunes de l’Estat. El primer Concert Econòmic es va aprovar el 1878 i ha estat renovat successivament fins als nostres dies, amb l’única excepció del període franquista que va suspendre la seua aplicació en Biscaia i Guipúscoa fins que es va recuperar l’any 1981.
Amb les facultats que reconeix el Concert Econòmic, el País Basc recapta els impostos que paguen els ciutadans bascos per fer front a les despeses necessàries per a la prestació dels serveis públics que reben. Els territoris històrics (Biscaia, Guipúscoa i Araba-Àlaba), a través de les seues institucions (Juntes Generals) decideixen els impostos que els ciutadans han de pagar així com la quantia dels mateixos i s’encarreguen (diputacions forals) de gestionar-los i recaptar-los, atribucions que no tenen la resta de comunitats autònomes que es regeixen pel sistema general de finançament autonòmic com és el cas del País Valencià, el que suposa una discriminació i un greuge comparatiu que es recull a la pròpia constitució de 1978 com a preu que hagué de pagar l’Estat espanyol per a que els bascos no reclamaren la independència en un context d’enfrontament violent. A efectes pràctics els que suposa és que cada ciutadà del País Basc rep 4000 euros per part del seu govern per a finançar les despeses de l’estat del benestar i altres competències transferides, mentre que un ciutadà valencià en rep al voltant de 1900 pels mateixos conceptes. La pregunta que cal fer-se arribat a aquest punt és, per què es consent aquesta desigualtat entre ciutadans del mateix estat, és sostenible a curt termini mantenir aquestes desigualtats, si és bo el Concert Econòmic per al País Basc per què no ho hauria de ser per a la resta de comunitats autònomes?
Les respostes poc tenen a vore amb la racionalitat econòmica i amb el compliment dels principis d’igualtat i solidaritat que han de regir qualsevol sistema de finançament autonòmic, i molt amb l’arquitectura política necessària per a què l’Estat espanyol no salte pels aires. Des de el punt de vista de si seria viable un concert per a totes les autonomies la resposta és sí, sempre que hi haguera una valoració igual per a tots dels costos dels tres pilars de l’estat del benestar: educació, sanitat i prestacions per benestar social. És a dir, que a partir d’aquesta valoració uniforme cap ciutadà rebera més en cap territori per prestacions iguals i reconegudes com drets de ciutadania. En aquest context els territoris podrien recaptar els impostos pels distints conceptes produïts al seu territori i si són suficients per a cobrir aquestes despeses abonar a l’estat la resta per a què fora aquest, previ tracte amb els territoris, el que compensara els territoris que no recapten suficient per cobrir les esmentades despeses. Amb el sobrant una vegada igualats tots els territoris i ciutadans, s’haurien de cobrir les despeses comunes de l’Estat i finalment les competències assumides per cadascuna de les comunitats autònomes amb la finalitat d’acomplir el principi de suficiència financera. Note el lector que ací el que es proposa és que siga cada comunitat autònoma qui recapte els seus impostos i que amb acords bilaterals acorde la seua aportació a l’Estat, justament el que ara poden fer País Basc i Navarra.
Si la resposta és sí tant des del punt de vista polític i econòmic, per què no es fa? Doncs per què l’Estat perdria el monopoli de la recaptació i l’obligaria a un exercici de transparència total amb els comptes i a negociar les despeses comunes, coses que haurien de passar a un estat democràtic normal. La realitat però és ben distinta i no és altra que aquest sistema s’acorda amb bascs i navarresos durant la transició per apaivagar-los i fer possible que eixira endavant el règim del 78. El que els van donar a tots dos territoris és una capacitat de negociació extraordinària en ambdós sentits de la paraula perquè només la tenen ells i perquè els posa en una situació de poder que ningú més té: tenen les claus de la caixa. Poca broma.
El debat s’ha centrat doncs en si els partits polítics valencians, en especial Compromís, els diputats del PP i del PSOE ni estan ni se’ls espera, haurien pogut fer com el PNV i haver negociat amb el Govern el seu suport als pressupostos a canvi d’un tracte just en el finançament autonòmic i més i millors inversions per millorar la qualitat de vida dels ciutadans i la competitivitat de les empreses, estan en joc inversions com el Corredor Mediterrani, el tren Gandia-Dènia o Xàtiva-Alcoi, i un finançament que no aboque a la Generalitat al tutelatge de l’Estat i a la seua desaparició. De fet institucions com les patronals i altres lobbys han demanat Compromís que assumirà eixe rol. Però era això possible i viable? La resposta és no, i per diverses raons.
La primera no és altra que la posició d’extrema feblesa que tenim els valencians a l’hora de negociar, una societat civil desestructurada i ofrenadora de Madrid, els dos partits del sistema subjugats a les decisions de les seus centrals, i sobretot, la gran diferència els bascos tenen la clau de la seua hisenda pública, és a dir controlen els seus recursos, mentre que els valencians depenem total i absolutament de les decisions del Ministeri d’Hisenda.
La segona, i malgrat que Compromís hauria de tindre la vocació de ser l’únic partit amb capacitat d’influència real a Madrid, no és altra que el context polític de descomposició i putrefacció del règim del 78 aconsellen no negociar amb el partit del govern immers en innumerables casos de corrupció. Un fals debat doncs en la mesura en què d’haver-se encetat aquestes negociacions el govern sabedor de la feblesa dels valencians hagués aprofitat la foto per normalitzar una situació anòmala mentre que el més probable hagués sigut que una vegada més els valencians haguérem eixit amb una mà davant i l’altra darrere i Compromís retratat a un retrato del tot improcedent. És l’hora doncs de vertebrar el País Valencià, la seua societat, la seua economia i només quan aquesta tasca estiga acabada serà l’hora de negociar o millor exigir el que ens pertoca.
Josep Melero és Regidor de Promoció Econòmica, Projectes i Inversions de l’Ajuntament de Silla.
– 12-05-2017 – El Cresol.-
És un autèntic goig comprovar i publicitar que les nostres escoles són projectes ben dissenyats i portats a terme, on el nostres menuts gaudeixen d’un conjunt de serveis i persones que velen per optimitzar les oportunitats educatives que tota persona ha de tindre des de la seua tendra infantesa.
Hui vos presentem aquest vídeo del CEIP Lluís Vives de Silla, on es mostra l’escola que és possible quan els implicats en el quefer educatiu tenen ganes i professionalitat.
– 08-05-2017 -per Ivan Canet Moreno
Començàrem parlant de Marcel Proust i la seua magdalena, després li va arribar el torn a Antón Chéjov. Des que iniciàrem aquest taller d’Escriptura Creativa el passat octubre (conegut ara com a taller de Creació Literària), molts han sigut els autors i autores que han protagonitzat d’una forma o d’una altra les diferents lliçons que hem anat impartint durant aquests mesos: des de l’enigmàtica Zadie Smith fins al mestre de les constel·lacions literàries, el portuguès Fernando Pessoa. També han sigut objecte d’estudi poetes com la premi Nobel Gabriela Mistral, o dramaturgs, com ara la francesa Yasmina Reza, ja que el curs no s’ha centrat exclusivament en la narrativa, sinó que ha explorat tots els aspectes de la creació, fins i tot aquells que tenen a veure amb la interartisticitat, i que ens han portat a analitzar performances de Marina Abramovic i a descobrir la relació entre la música i la literatura, enguany, precisament, que l’Acadèmia Sueca ha decidit premiar Bob Dylan. Aquest ha sigut un any de descobriments, de debat, d’idees i de pràctiques dirigides a estimular el pensament crític i la contemplació –posat que sense cap d’aquestes dues facultats, l’escriptura, per molt creativa que siga, queda buida i freturosa de sentit–, un any dedicat a descobrir què és literatura, i com es practica. Un any, a més, que ens ha permès adquirir alguns coneixements i destreses per a millorar els nostres textos, i que ens ha recompensat el dia 28 d’abril amb tres premis Sambori a tres dels nostres companys: Juli Ferrer, Mari Carmen Antich i Paco Magalló, per les seues tres creacions narratives. Ara, continuarem descobrint autors, explorant tècniques, qüestionant-nos models, llegint i rellegint. Queda molt per fer, i molt per escriure. I en el taller de Creació Literària seguirem amb un llapis en les mans.
Ivan Canet és Professor del taller de Creació Literària de l’E.P.A. de Silla.
– 05-05-2017 –
per M. Carmen Antich
El passat divendres dia 28 d’abril tingué lloc, al Teatre Germanies de Manises, el lliurament comarcal dels Premis Sambori 2017. En aquesta ocasió pertocava als alumnes de Primària, Secundaria, Batxillerat, Cicles Formatius, i d’Escoles de Formació de Persones Adultes, que competien en les distintes categories amb els seus treballs literaris escrits en valencià.
Majors i menuts ompliren el pati de butaques amb la il·lusió instal·lada als ulls, i amb una dosi variable de nerviosisme que cadascú gestionava conforme podia, esperant escoltar el nom de la seua classe, o el seu propi, per tal de pujar a l’escenari i recollir els guardons que els atorgaven. No varen faltar ni la música ni el teatre, interpretat per alumnes, que amenitzaren l’acte.
Els Premis Sambori venen lliurant-se, des de fa dinou anys, per tal de promoure i difondre l’ús literari del valencià dins de l’àmbit escolar, i gaudeixen d’un elevat nivell de participació arreu del País Valencià.
Enguany tres alumnes del Centre de Formació de Persones Adultes de Silla, entre els quals em trobe, hem estat seleccionats i premiats, en la fase comarcal, entre tots els participants de L’Horta Sud.
Resulta curiós com qualsevol reconeixement que ens puguen fer a les persones ens dona empenta per continuar desenvolupant, amb millor ànim, la tasca que ha estat motiu de ser considerada. Des d’ací moltes gràcies, per la part que em pertoca, als qui ho han fet possible.
Escriure és una forma d’expressió, de comunicació. És una manera de compartir el que sentim, pensem, inventem, somniem o patim. A Paco Magalló Mayo, a Juli Ferrer Boix, i a mi mateixa ens ensenyen cada dijous com fer-ho per a que resulte més clar, més interessant, més creatiu. Primer fou Pilar Centeno Vecino, a qui mai no oblidarem, i ara és Ivan Canet Moreno qui ens ajuda a aconseguir-ho. És evident que el treball d’ambdós està donant fruits. Gràcies Ivan, i gràcies Joan, director del centre, per acompanyar-nos en aquell acte de fa hui una setmana.
Em sent orgullosa de la nostra activitat, dels nostres companys i companyes que també han resultat guanyadors/es de premis en altres ocasions, i agraïda als nostres professors. Tots tres fantasiegem amb que “La Soldadeta de Plom”, “L’Espill”, o “Ni el Temps ni la Distància”, que son els títols dels nostres corresponents relats, passen a la següent fase: País Valencià. I els puguem vore editats en un llibre. Mentrestant, continuarem infatigables amb els nostres modestos, però no menys interessants projectes, i ho farem amb la il·lusió de compartir-ho amb qui ens vullga llegir.
La recompensa serà: potser una paraula…, potser un somriure…
– 04-05-2017 –
per Vicent San Ramon
En els articles sobre les Retòriques de la Dominació, publicats ací mateix, vaig afirmar que vivim immersos en un procés de conflicte per l’hegemonia en el qual només pot resultar guanyador un dels bàndols enfrontats: a la fi d’aquest procés serem espanyols o valencians però no ambdues coses.
Amb aquesta nova sèrie vull encetar una reflexió sobre el discurs de la nació, el del bàndol del valencianisme d’aspiració identitària.
Tinc a casa un llibre que m’agrada llegir amb certa regularitat. No és un clàssic del nacionalisme valencià però sí que ofereix un ventall de tendències i discursos diferents sobre la manera en que caldria defensar la valencianitat completa, per tal de respondre al procés assimilador espanyol. Els texts (que són una mena d’intervencions separades per capítols) els escriuen Cucó, Franch, Garcia, Guia, Mira i Mollà. Com que el llibre és de l’any 1987 usaré el pretèrit per tal de referir-me al que s’hi pot llegir:
∙Hi podem trobar una visió, diguem-ne, federalista defensada per Cucó que aspirava a la reconstrucció del País Valencià dins d’un estat espanyol “solidari, igualitari i multinacional”. Cucó no observava cap possibilitat d’èxit d’una opció independentista.
∙Després podem llegir Josep Guia. Aquest parlava clara i obertament de la catalanitat del nostre poble i intentava mostrar Espanya com el nostre únic enemic. Aquest era un discurs completament sobiranista.
∙Joan Francesc Mira propugnava una solució consensuada per superar la complexitat del debat valencianista, sempre i quan foren respectats dos punts bàsics que havien de fonamentar la pràctica del valencianisme polític: “resistència a la castellanització i reforç de l’autonomia”.
∙Hi havia una altra visió, la d’Ernest Garcia, que apuntava la possibilitat d’una adscripció nacional des de la vinculació a posicionaments socio-polítics en l’àmbit dels conflictes socials. Era una visió molt “moderna” l’any 1987. Garcia opinava que la centralitat social d’aquests problemes assoliria notorietat en les següents dècades. La seua opció definitiva parlava d’un valencianisme impregnat dels valors de «l’ecopacifisme».
∙Finalment, Damià Mollà, que presentava el seu “De Impura Natione”, volia ser més pragmàtic que la resta i parlava d’una nova possibilitat que ens podia ser molt útil a l’àmbit polític i econòmic. El nacionalisme de tipus frontissa era presentat com una oportunitat en el joc del poder polític. Com que al nostre país hi havia un conflicte entre dues visions de la realitat, l’espanyola i la valenciana, i aquesta última resultava perillosa per a l’estat per allò de la connexió catalanista, el millor era traure’n profit de la situació de dualisme i ser hàbils quan calguera negociar amb l’estat. Ell ho definia d’aquesta manera: “l’actual Estat de les Autonomies no és més que un pastís, les postres del poder central, a repartir entre la perifèria. Les porcions de pastís que cada societat perifèrica s’enduga depèn de la força i de l’habilitat amb les quals compte la seua classe política”.
De l’opció presentada per Mollà caldrà dir que a hores d’ara (observats els últims esdeveniments sobre les condicions del finançament valencià) el nacionalisme ja no pot jugar l’estratègia, carregada de cinisme, que proposava l’alternativa “frontissa”. Hem estat maltractats sistemàticament per l’estat central i el poble valencià ja no representa cap element de pressió per al govern espanyol. Aquesta proposta potser fóra vàlida l’any 1987, però sembla que trenta anys més tard el País Valencià no pot plantejar-se cap negociació amb Madrid perquè ocupa una posició subordinada i, a més, mostra una profunda mancança de capacitat per a ser percebut com un element de força que puga desestabilitzar l’equilibri nacional a l’estat.
L’opció de Josep Guia, d’un fusterianisme radical, no troba correspondència a hores d’ara amb la realitat social valenciana perquè suposa acceptar una identitat catalana per als valencians i les valencianes, i vincular el nostre destí al de Catalunya. No trobe com poguera tenir èxit.
L’opció federalista de Cucó podria resultar assumible en aquest moment pel nacionalisme i per l’esquerra moderada del nostre país. Caldria preguntar-se també per quina mena de federalisme: “solidari, igualitari i plurinacional?” No trobeu en l’afirmació de Cucó un excés d’optimisme?
També el nacionalisme moderat de Joan Francesc Mira podria quallar, tot i ser un nacionalisme de mínims des del qual poder créixer.
Finalment, el discurs d’Ernest Garcia (que llegit a hores d’ara és molt coherent i demostra tenir una vigència indiscutible) és aplicable a les actuals circumstàncies del País Valencià. El posicionament del nacionalisme valencià respecte dels eixos de conflicte social que afecten tota la població podria definir una visió del món que aglutinara al seu voltant una ampla base de recolzament entre el poble.
La lluita contra la vulneració dels drets dels col·lectius tradicionalment marginats, la defensa d’un model econòmic menys agressiu i més equitatiu i la proposta de polítiques contràries a la depredació del territori i respectuoses amb la natura són, efectivament, algunes de les concrecions que han portat el valencianisme polític actual a competir pel govern del nostre país. Així les coses, quin és el problema que presenta aquest últim discurs?
Personalment pense que només hi ha un problema, i en arribar a aquest punt he de suposar que em clavaré en un embolic. En realitat, el valencianisme del segle XXI pateix la mateixa malaltia que el del segle passat: no hi ha consens sobre el discurs de la nació.
La força política que representa el nacionalisme al nostre país ha estat capaç de resoldre qüestions importants com, per exemple, el decret d’ensenyament plurilingüe (que pretén situar la nostra llengua en una posició no subordinada respecte del castellà), el requisit lingüístic per a la funció pública i l’homologació de títols de competència lingüística. Són accions que cal valorar molt positivament. Tot i això, una part del valencianisme troba a faltar un discurs més contundent pel que fa a les aspiracions sobiranistes per al nostre territori. Aquesta visió ha pres força després de conèixer que el govern espanyol insistirà novament en deixar el nostre país en una posició de marginalitat en els pressupostos generals de l’estat. Els pressupostos, per cert, han estat aprovats gràcies a un altre partit nacionalista, el basc, a canvi de mil quatre-cents milions d’euros per al seu territori.
El problema del finançament valencià se’ns presenta com un tema capital en l’actual moment social i econòmic. El nostre país pateix un evident maltracte per part del govern central des de fa molts anys. Podríem resumir-ho així: aportem a l’estat més diners dels que ens torna en forma d’inversions i la distància entre el que li paguem a Espanya i el que rebem a canvi és tan gran que hem de concloure que estem sotmesos a un espoli institucional. En realitat caldria parlar d’un doble espoli: primer perquè no rebem el que ens pertoca i després perquè ens veiem obligats a demanar un préstec al propi estat (el FLA), el qual hem de tornar amb interessos.
En un context com l’actual, en què el govern espanyol travessa una etapa de descrèdit per allò de la corrupció, quan el bipartidisme viu una època de declivi per primera vegada en la història d’aquesta democràcia i on la pròpia unitat espanyola es juga a Catalunya, un sector del valencianisme creu veure el que podem anomenar “una estructura d’oportunitat política” per a fer créixer i reivindicar una solució sobiranista. El conflicte del finançament valencià podria convertir-se en un pilar fonamental per a l’èxit d’aquestes renovades aspiracions nacionals.
Però aquest tema del finançament és alguna cosa més que un hipotètic eix aglutinador del valencianisme. La crisi és tan important que podria tenir efectes definitius per al nostre futur. Cal pensar que en un període breu de temps, sense el finançament que mereixem, podríem perdre la capacitat d’assumir les despeses bàsiques del benestar ciutadà (parle de sanitat, d’educació i de serveis socials) i, a més, la ferida econòmica seria tan gran i sagnant que ens situaria ben a prop de l’abisme. L’estat espanyol no trobaria millor argument per a “intervindre” la nostra autonomia, afeblir-la o, simplement, arrabassar-nos-la.
És a dir, que un agreujament del problema del finançament ens aproparia a una mena de solució final sobre el dilema hegemònic al nostre país. A la fi, sembla que la reacció nacionalista és una qüestió d’emergència.
La pregunta, però, continua sent la mateixa: quin discurs cal usar? I aquesta no és una qüestió menor. Crec que la marca valencianista en el mercat polític ha estat encertada al triar un posicionament socio-polític en els eixos de conflicte social. Eixa ha estat, possiblement, la clau del seu creixement en el sistema representatiu de partits. Ben pensat ha estat un moviment coherent perquè, efectivament, aquests conflictes han crescut fins assolir una centralitat social i perquè tradicionalment ha existit una confluència (diguem-ne simpatia) entre el nacionalisme i els grups ecologistes, feministes, antibel·licistes i altres col·lectius que cercaven la defensa dels seus drets. Potser hi trobem en aquesta massa de votants un component nacionalitari el suficientment fort com per a defensar una realitat plenament valenciana. O potser no. Si la resposta fóra negativa, la proposta obertament sobiranista podria afectar negativament els resultats de les properes eleccions. I en aquest punt, s’encetaria una nova crisi al valencianisme polític, i potser nous debats: on es troba l’equilibri entre l’èxit electoral i la idea nacionalista? el fet de governar pot orientar, en major grau, la consciència dels ciutadans cap el valencianisme? caldrà pensar en la possibilitat d’un “valencianisme” sense aspiracions sobiranistes? Quant de temps caldrà esperar per consensuar un discurs?
Promet continuar reflexionant al voltant d’aquestes qüestions. Tot i que siga només per distreure’m.
El Cresol de Silla 