– 02-06-2017 –
per Vicent San Ramon
La sèrie sobre Les Retòriques de la Dominació i sobre El discurs de la Nació, publicats a El Cresol, completen un grapat d’articles que parlen de la realitat valenciana des de la seua dimensió nacional. No componen una anàlisi exhaustiva però aspiren a ser aclaridors sobre la situació de la valencianitat en un context de lluita per l’hegemonia identitària al nostre territori. El Cresol és una revista que vol ser divulgativa i no hi caben articles d’una complexitat que ultrapasse els seus propis objectius. Per aquest motiu entenc que puguen sorgir dubtes amb la lectura dels esmentats articles. Això no em disculpa. Assumisc, si cal, la meua responsabilitat si no he estat capaç de fer entendre el que he escrit. Recomane, si accepteu el consell, llegir aquest article després de l’últim que vaig publicar en aquesta revista, que parlava sobre la mancança de consens sobre el discurs de la nostra nació. Tanmateix, he d’assenyalar que he intentat usar un llenguatge de fàcil enteniment i he emprat arguments que aproparen el discurs al lector. Espere haver encertat.
En aquest últim article vull escriure sobre dos discursos que no ajuden a generar una “voluntat nacional” al País Valencià. Parle de l’anticentralisme i del victimisme.
El de l’anticentralisme és un discurs que només pot conduir a una situació de cul-de-sac. És habitual escoltar els arguments de l’anticentralisme en la veu dels ciutadans valencians que defensen, en major o menor grau, el nostre fet diferencial. I tampoc no és estrany que un discurs com aquest siga triat per defensar els nostres interessos perquè, a la fi, l’anticentralisme té la virtut de descobrir-nos un enemic sobre el qual descarregar la nostra ira quan es produeix alguna situació percebuda com injusta. L’anticentralisme, però, és un discurs de recorregut curt i estèril. Potser puga convertir-se en un argument previ a l’adquisició de certa consciència i potser puga servir com un discurs embrionari d’un altre que el complete i li atorgue una major consistència, però cap discurs “anti” pot arribar a vertebrar i cohesionar una resposta nacionalitària. En certa manera, és un discurs de base simplista que té una vida útil efímera: és puntual, circumstancial, immediat i fugaç, no aspira a la seua permanència en el temps.
Posem l’exemple de la qüestió del finançament valencià per part de l’estat espanyol: podem omplir els carrers de València demanant un tracte just del govern central per als valencians i les valencianes, eixa seria una resposta puntual, circumstancial i immediata que trobaria una justificació raonable, però això no podrà evitar que la relació entre l’estat i el nostre país continue sent jeràrquica i desequilibrada, sotmesa a una lògica d’obediència i de respecte a una sobirania (l’espanyola) sobre la qual el poble valencià no pot exercir cap influència. Superar el discurs de l’anticentralisme, en aquest cas, hauria de suposar comptar amb un discurs aclaridor i contundent sobre la idea de país que volem, més enllà de la reivindicació esmentada.
Al fil de la qüestió del finançament, propose unes preguntes per a les quals no acabe de trobar resposta: demanar un “tracte just”, respon a una consigna d’un programa nacional per al nostre país (és a dir, pot despertar la consciència plenament valenciana) o potser és només una exigència que descansa sobre els ciments de fang de l’anticentralisme? I com que parlem de lemes i eslògans, quan pensem en una manifestació en defensa d’un finançament adient a les circumstàncies valencianes, és el mateix demanar un “tracte just” que les “claus de la caixa”? No aconseguim consensuar ni la frase d’una pancarta.
Més enllà d’aquestes dues preguntes “menors” en presentaré una altra que potser siga més important: perquè cap organització política és capaç de parlar obertament d’un projecte valencià que reclame la nostra plena sobirania?
L’anticentralisme, com una oposició o posicionament contrari a la política centralista de l’estat, no ens situa en un plànol reivindicatiu de base nacionalista. El problema és l’absència del projecte nacional valencià. O, si més no, el consens sobre el discurs de la nació. Potser per això l’estat espanyol manté una posició hegemònica al nostre país i es permet un tracte semblant al d’un imperi sobre les seues colònies.
Íntimament connectat amb el discurs de l’anticentralisme hi trobem els arguments del victimisme. El perill d’aquest discurs rau en què responsabilitza els altres dels mals que ens són propis. Aquest discurs presenta dues vessants. D’una banda, reconeix que el poble valencià és víctima de l’abús de l’estat. Prendre consciència d’aquesta situació hauria de resultar força positiu i permetria articular una resposta (perquè ens sentiríem responsables del mal que patim), però ocorre tot el contrari. L’absència de resposta, que és la conseqüència de fer responsables a uns altres, col·loca l’opció valencianista en una mena de “via morta”. Si el nacionalisme valencià no és capaç de consensuar un discurs que atribuïsca al nostre fet nacional un valor altíssim, tan alt com per poder disputar l’hegemonia al nostre territori, intentar refer el nostre país haurà perdut el seu sentit. Si som una nacionalitat oprimida, caldrà resistir a l’opressió. Qualsevol altra consideració pot fer entendre que no existeix un fet diferencial potent i capaç d’enfrontar-se a la situació de submissió i aleshores el discurs del victimisme serà del tot vàlid i es convertirà en l’única resposta a l’abús permanent dels governs centrals.
La segona vessant del victimisme és més interessant perquè el discurs és usat com una coartada pels teòrics i pels polítics del valencianisme des de l’etapa de la transició. Aquesta versió acusa el propi poble valencià de no creure en una opció plenament valenciana i ha servit per disculpar els fracassos dels partits nacionalistes fins l’any 2015. És ben conegut el tòpic del meninfotisme i també ho és l’estratègia de confusió creada arran de la Batalla de València (amb conseqüències que encara arrosseguem, molts anys després) però caldrà plantejar la responsabilitat dels nacionalisme polític en el fet de no haver trobat el recolzament del poble per al projecte valencianista fins que arribaren les darreres i “miraculoses” eleccions autonòmiques, fa dos anys.
El discurs del victimisme no ajuda a trobar solucions.
Aquest article trobarà el seu punt i final amb una última reflexió sobre la situació actual del valencianisme en el conflicte per l’hegemonia al País Valencià. El lector haurà percebut que he estat crític amb els actuals representants del nacionalisme valencià (em fa por que caiguen en la temptació d’emprar un valencianisme, diguem-ne, abstracte, poc orientat a la praxi, a despertar consciències) però també haurà pogut intuir que la meua opció és la valencianista, sense cap dubte. La construcció d’un país democràtic, solidari i responsable amb la seua ciutadania i amb el seu entorn depèn de la voluntat del poble valencià. I no trobe millor alternativa que l’autogovern per apropar-nos a una realitat que propose més democràcia i més solidaritat, la conservació del medi i dels nostres recursos naturals. Potser aquesta afirmació semble radical. Ho és. L’hegemonia sobre aquest país la disputen dos discursos antagònics: l’espanyolista i el valencianista. La realitat d’aquest territori, en el futur, respondrà als interessos dels uns o dels altres. No hi trobe acord possible. Com pot haver-hi acord amb aquells que entenen els nacionalismes perifèrics com un desafiament a la “legalitat democràtica”, amb aquells que neguen el dret dels pobles a decidir, amb aquells que no respecten més llengua i més cultura que la seua… Ells inventen les retòriques de la dominació i nosaltres hem de consensuar el discurs de la nació. La nostra.
– 28-06-2017 –
– 26-06-2017 –
– 24-06-2017 –
– 14-06-2017 –
– 14-06-2017 –
Article publicat a 
El Cresol de Silla 