Amarcord VIII. A Silla parlem en valencià i entenguem, perfectament, el castellà

 – 21-07-2017 –

per Benja Domènech

Vaig conèixer i gaudir de la mare de mon pare, m’abuela Nieves, que era una dona alta, prima i amb topo al cap. Tota vestida de negre per culpa de les morts que va patir durant la seua vida. Ella caminava amb molta rapidesa. A Silla se li coneixia com a tia Nieves. Vivia al carrer del Toll. Abans de la segona República es deia Sant Francesc i posteriorment es canvià per Colom. Tant en República, en l’època franquista i en democràcia ja no es va tornar a canviar, però tothom el coneix i l’anomenen Toll.

M’abuela no sabia castellà. No l’entenia. Ella parlava en valencià. No coneixia cap d’altre idioma. Quan venia a casa i estava la televisió en marxa, no prenia atenció perquè segons ella «parlaven en una llengua estranya». No li interessava ni s’esforçava a entendre el castellà. No li feia cap falta. Quan anava a missa, s’aprenia de memòria algunes línies de les lletanies dels missals i, com que no s’havia què significava, quan intentava entonar-les, el que feia era que les anava mesclant i, llavors, les dones que seien al seu costat es perdien en les entonacions. Era tota una festa!

Com passa el temps!

 – 07-07-2017 –

per Lluís Martínez i Benaches

La pèrdua d’un ésser volgut ens provoca nostàlgia i una barreja de tristesa pel record dels moments viscuts amb la persona que ens ha deixat, que sabem que mai més no tornarà, i també una certa dolçor, un tant esvaïda, originada pels bons moments que hem compartit amb l’ésser finat.

Uns dies després del traspàs de la meua esposa, Xelo, impulsat per aquesta barreja de sensacions, em vaig posar a regirar unes capses de fotografies que la meua germana havia trobat escorcollant pels racons de la casa dels meus pares i que s’havia afanyat a donar-me en un intent de contribuir a la meua recuperació moral. Entre elles vaig descobrir aquesta que il·lustra el present article i que pense que té un interès que sobrepassa l’àmbit personal i familiar.