per Josep Pitarch
Article publicat a Saó el dia 7 de maig de 2018
Avui, continuant les meues reflexions (Pensant en coses santes, 17/4) especialment sobre sant Vicent Ferrer, ja que s’ha iniciat la seua festa centenària, em referiré al paper que tingué en el Compromís de Casp (1412), que fou l’assemblea entre 9 representants de Catalunya, València i Aragó, per a resoldre la qüestió de la successió del rei Martí, que havia mort sense nomenar successor. Havien d’elegir entre 9 pretendents, tots de la família, que finalment es resumiren en dos, un que era castellà i un altre català. Les maniobres entre els diversos pretendents i llurs partidaris foren un seguit de tira i arronsa, a veure qui era qui tenia més drets a l’herència. El Papa Luna (Benet XIII), després de les seues intrigues amunt i avall i tenint interès a treure’n profit per a la seua causa papal, havia arribat a un acord amb els castellans i el seu pretendent, Ferran d’Antequera.
També sant Vicent s’inclinà per ell, al qual pintava com el millor de tots. Amb el seu prestigi, aconseguí convèncer la majoria i així fou com les nostres terres passaren a mans castellanes, els Trastàmara, posant fi a la Casa de Barcelona i iniciant la presència castellana, que tants mals de cap ens reportaran d’ara endavant. No se sap si els ossos dels nostres reis tremolaren de ràbia i d’indignació. Sant Vicent introduí, doncs, la guineu al nostre galliner o, siga que ens traí a favor de Castella. Tant visionari com era el sant i amb la relació directa que tenia amb el mateix Crist, que el visità personalment a Avinyó, on estava malalt (3 d’octubre de 1398) sanant-lo; amb tanta gràcia al seu abast, no va veure el que ens anava a caure a nosaltres a sobre. I precisament ell, que preveia la fi del món, no preveié la nostra desgràcia. Una llàstima… Alguna cosa fallà doncs en aquesta qüestió i per això no m’explique l’afició pel sant, fins i tot devoció, que professen alguns erudits de casa nostra.
Immediatament a la decisiva intervenció de Vicent Ferrer en l’elecció del pretendent castellà, també ho féu en la solució del Cisma d’Occident, que durava des de 1378, mantenint la cristiandat dividida entre l’obediència al papa de Roma o al d’Avinyó, el papa Luna. Finalment, el sant, que estava al seu favor, se’n passà de bàndol i començà a predicar i a maniobrar en la seua contra. També guanyà aquesta partida, perquè tothom començà a cedir, començant pels Trastàmara, evidentment, i passant-se a la nova obediència. S’acabà el Cisma (1417).
Per tot això, els castellans, per una banda, que havien obtingut les nostres terres, gràcies al frare Vicent, i l’església, per l’altra, que havia vist solucionat el problema del cisma, gràcies també al pare Vicent, promogueren la seua santificació fulminant: en 36 anys: elsant morí en 1419 i el canonitzaren en 1455). Se suposa que l’església faria de franc aquesta canonització, o l’hauria d’haver fet, i cal suposar que els castellans si que pagarien la seua part, o ens la feren pagar a nosaltres? Sant Vicent es convertí en un dels sants amb més altars dedicats a tot el món; jo, que estic un poc obsessionat per aquest contradictori personatge, quan visite qualsevol catedral, església o ermita, tracte de localizar-lo i l’he vist per tot arreu, sempre amb el dit índex de la mà dreta cap amunt i poc santament, amenaçant amb l’Apocalipsi i l’anti-Crist.
Amb els miracles que li atribueixen els seus hagiògrafs n’hi ha per a escriure més d’un llibre i de fet en té més dedicats a la seua glorificació, que la major part dels altres sants, la major part dels quals no li arriben ni a la sola de la sabata. Era tot un crack. No tant, però, com per a posar-lo al nivell de la Mare de Déu o quasi, com pretén algun pseudoerudit local. Les coses li vingueren ben dades i ell s’ho treballà molt, això sí.
Tornem a l’enigmàtic tema de la llengua, perquè a València sempre s’ha defensat que els seus sermons els feia en valencià. El conjunt dels seus 280 sermons publicats no omplen la seua llarga vida de sermonaire convençut, a banda que en repetí molts, com indica en els seus sermons, oportunament. Per exemple, parlant de la Magdalena i dels set dimonis que portava al cos, sols s’entreté amb Leviatan, “que la feia pomposa, vana i superbiosa” i “el segon dimoni, que es deia Mammoma, etc.”. A continuació i entre parèntesi hi ha la indicació (vide sermonem suum, et sermonem nupciarum, veieu el seu sermó i el de les núpcies). També emprava llargues cites en llatí, perquè tenia una memòria prodigiosa i n’era capaç; els escribes no les reproduïen per innecessari, ja que les cites estaven perfectament identificades, amb les primeres paraules.
La part en valencià dels sermons, són les més vives i segurament les més interessants per a l’auditori, format de creients obnubilats i enfervorits. Estic ocupat en llegir-me tots els sis volums de l’editorial Barcino, traient aquestes parts i puc assegurar que donen per a un llibre. De fet em recorden els sermons de quaresma que, quan jo era escolanet, feia al meu poble (Albal) un frare franciscà, el pare Salvador. Tothom eixia de l’església reconfortat per les paraules més gracioses, pels acudits més explícits, i no tant pel contingut doctrinal dels sermons. I recorde que predicava en valencià, cosa que congratulava molt els assistents, però tot era fum d’un dia, del dia de sant Vicent, que estava permès. Ja sabem que la llengua que ha emprat l’església valenciana, des de fa molts segles, ha estat el castellà, que ja substituí el llatí. L’església valenciana té, doncs, dos pecats mortals de linguacidi: contra la llengua pròpia i contra el llatí i en ambdós casos a favor del castellà. Per això el PP i Ciutadans estan tant per anar a missa, com per atacar el valencià.
Sant Vicent Ferrer, però, ho tenia més clar que els bisbes i preveres, forasters o indígenes, que controlen el negoci de les ànimes valencianes. No puc evitar citar un dominicà, també valencià, que en 1560 professà al convent de predicadors de València, del qual fou elegit prior. Publicà en castellà la Vida y historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer, del qual vull copiar les seues paraules: “predicó en su natural lenguaje catalán, y con ser ello así, era tal la gracia que Dios le habia comunicado, que toda suerte de gente le entendía”. I més endavant encara escriu que, segons sant Antoní de Florència, “predicaba en catalán, porque antiguamente el lenguaje valenciano no se diferenciaba casi nada de aquel otro, como quiera que Valencia fue poblada de gente catalana”.
En el 6 Centenari de la mort del sant, que les autoritats eclesiàstiques, civils, universitàries, militars i falleres, commemoraran amb alguna festa, certamen, congrés o qualsevol fastuositat, seria oportú reobrir una lectura sincera del personatge que, per molt sant que siga, té les seues llums i les seues ombres. I caldria fer-ho desapassionadament, tractant d’aclarir els aspectes més controvertits. Al cap i a la fi, el mateix Papa ha revisat el concepte de l’infern i ha desautoritzat l’abús que se n’ha fet al llarg de la història: no hi ha infern, però, sant Vicent deia tot el contrari; què li farem ara?
Ma mare (97 anys), que s’ha assabentat de la novetat, està molt intrigada i em diu que no ho comprèn i em pregunta si tampoc no hi haurà dimoni. M’ho pregunta a mi, perquè el rector del poble ja no la visita com abans, per a confessar-la i pernoliar-la i, a falta de capellà, ella creu que jo, que estudiava al seminari, en sabré, i vol que li diga. És una curiosa pregunta: si no hi ha infern, quina feina té, doncs, el dimoni? Confie que qualque rector ho sàpiga explicar, per poder-li-ho traslladar a ma mare i que estiga tranquil·la. Fa anys em passà que vaig visitar un il·lustre, bondadós i benemèrit bibliotecari, que estava molt malalt. Me’l trobí llegint llibres d’educació sexual. Davant la meua sorpresa m’explicà que ho feia per a veure la quantitat de coses que s’havia perdut, per haver fet massa cas als capellans. Laus Deo.
per Rubén Giner Escorihuela
per Rubén Giner Escorihuela
per Josep L. Pitarch
El Cresol de Silla 