Les Rondalles Valencianes són una sèrie de rondalles populars, recopilacions de narrativa tradicional d’arrel oral, replegades i literaturitzades per Enric Valor i Vives, essent un apartat importantíssim dins de la seua obra, i el més ben acollit pel públic lector. Estan considerades un referent ineludible de l’etnopoètica valenciana.
Durant molts anys, Enric Valor va recopilar a les zones rurals del País Valencià rondalles de la tradició oral. Els contes que s’expliquen estan replets d’històries meravelloses, llocs encantats i personatges increïbles, capaços de transportar-nos a un altre lloc o a una altra època. Aquests estan fent molt més que fascinar o divertir, ja que gràcies a ells, es pot arribar a conèixer altres formes de vida, uns altres temps i altres cultures. Les Rondalles Valencianes són un treball impecable que reflecteix la cultura popular valenciana a través d’un llenguatge i un estil perfectament cuidats.
Aquesta rondalla que hui publiquem és la primera d’una sèrie de cinc que anirem publicant. Valguen aquestes entrades com un humil reconeixement i homenatge al savi de Castalla.
El Cresol
EL JUGADOR DE PETRER
per Enric Valor
Açò va passar en aquells temps antics que hi havia dimonis ben abillats, els quals solien visitar els camps i les viles quan algú se’ls encomanava.
En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com un convent, vivia tot sol un fadrinot d’uns quaranta anys, que li deien don Pere Mestre.
Aquell senyor tenia una bona colla d’amics molt inclinats tots a moure tabola, organitzar soparots i passar les nits entre saraus i festes.
Don Pere tenia també un altre vici: el de jugar-se els diners, i, com sol esdevenir a tots el jugadors que hi ha hagut en el món, a la llarga perdia les orelles.
De primer es jugà tots els diners de les collites; després vengué un mas per jugar-se’l. Per fi es va quedar amb la casa del carrer Major com a única heretat.
Ell abans tenia una vella serventa ―Francisqueta― molt fidel, molt fidel… Però la Francisqueta morí quan ell es trobava més agoniat de diners.
Una nit, estava ell amanint-se un miserable sopar mentre que pensava: “Ah, si jo pogués jugar…!
Segur que em rescabalaria de tot el que he perdut”. Irritat, va bramar en veu alta:
―Però no tinc un clau! No tinc un clau i no podré jugar ja mai més de la vida, i em podriré ací dins, i un dia em trobaran en el meu llit, ert de fam i de misèria.
Una idea esgarrifosa va creuar pel seu cervell.
―Si em feia ric altra volta ―prometé en forta veu―, donaria la meua ànima al dimoni.
Com a resposta, un tro va fer tremolar la casa pairal dels Mestres fins als seus mateixos fonaments, i don Pere, esbalaït, a la mitja claredat que feia un llum d’oli, va distingir a la punta del corredor un cavaller alt, ben abillat, de refinat aspecte.
―M’heu cridat, don Pere? ―va dir inclinant-se en una lleugera reverència.
―Sí, sí, us he cridat ―va respondre l’hereu tot seré. I pensà de seguida: “Estic en presència del dimoni”, cosa que l’alegrà―. Passeu si us plau ―pregà polidament.
I va menar el misteriós personatge al seu escriptori.
―Encara que ja us ho deveu suposar, us haig de dir que jo sóc el dimoni i que em diuen Capralenc el Fi ―es presentà la visita.
Don Pere digué que se n’alegrava molt. I era la veritat.
―He sentit dir que voleu ser ric.
―Sí, no hi aneu gens enganyat. ¿Podeu dir-me, vós, dimoni muntanyenc, com puc tornar a ser ric? Us haig d’advertir que estic dispost a tot.
―Mireu, distingit cavaller ―informà Capralenc―, us convé, per no moure una dienda en el poble de Petrer, tornar a jugar. Sí… tornar al joc, perquè jo us hi duc diners… i ara guanyareu sense parar.
Capralenc el Fi tragué de davall la capa una bossa de monedes d’or de les que s’estilaven en aquella època, i la deixà damunt la taula escriptori.
―I açò, com m’ho doneu?
Capralenc somrigué i es retirà el serrell de cabells que li queia una mica damunt el front, i llavors se li van veure les puntes de les banyes. Es dugué una mà al cor per traure’s de davall del vestit un pergamí finament enrotllat.
―Teniu, don Pere, i llegiu.
―Sí que ho heu preparat en pocs segons ―observà el cavaller.
―No… És que en tenim ja redactats… dos o tres models. No m’ha calgut més que posar-hi el vostre honorable nom.
Don Pere va llegir el pergamí, que contenia les clàusules habituals: ell es faria càrrec de la bossa de monedes que el farien ric, i, barata això, signava el document i es comprometia a donar l’ànima al dimoni a partir del terme de deu anys.
―Us semblen prou deu anys? ―preguntà Capralenc.
―Bé.
―Teniu temps de ser feliç. Us podreu casar amb una rica hereva; podreu tenir fills i assegurar la dinastia. Jo no vindré per la vostra ànima sinó durant l’any onzé…
―Bé ―advertí don Pere―; però us vull posar una petita condició. Us la donaré tot volenter, a partir dels deu anys comptats des d’avui, però no podreu venir per ella més que quan no hi haurà garrofes en els garrofers.
―I quin capritxo? ―somrigué el diable.
―Manies de terratinent, bon collidor de garrofes…
―No hi tinc res a oposar ―atorgà el dimoni. I ho consignà com volia don Pere en el curiós perga-mí.
Després tots dos signaren el contracte. I, en aquell moment, amb una flameradeta de sofre, discreta i curta com les seues banyes, el diable va desaparèixer.
Llavors, don Pere, calculà que devia ser la mitjanit, l’hora de la partida a ca don Antoni, el del Pla de Dalt. Es vestí com corresponia i poc després ja li responien de darrere la porta de la mansió:
―Qui truca?
―Sóc don Pere.
Grinyolà el forrellat, rotllaren una clau, despenjaren una cadena i badaren la porta just per deixar-lo passar. A l’arribar al salonet on era la partida, don Pere saludà tothom.
―Quant de temps sense tenir l’honor!… ―va fer el més jove de tots, un baronet.
―Penseu de jugar? ―va dir don Antoni.
―A això vinc ―respongué don Pere després que hagué donat la capa al criat.
Quan tragué la bossa, la va mig obrir i féu lluir un grapat de monedes d’or. Tots se’n feren creus.
Començaren la partida i eixiren les quatre cartes.
―A la sota! ―féu don Pere. I hi va posar deu monedes com deu sols.
I va sortir la sota. Ell recordava aquella cançoneta de xic:
Sota manrota
s’empina la bóta
i no en deixa ni gota.
Seguí la partida. I va sortir un set. Don Pere, mentre que hi posava deu monedes més, pensava la cançó d’infant:
Set setaire,
set seràs,
a presidi
m’aniràs
i ja no
me n’eixiràs
tancadet
amb forrellat
Dues vegades guanyava ja quan cridà:
―Al rei! ―i amollà vint monedes vora la carta.
I aparegué l’altre rei
vestit de burell,
les calces arnades
i sense capell,
que cantaven els xics del poble.
―Al cavall d’espases! ―posà don Pere.
I no tardà a sorgir, de dins d’aquella maleïda
baralla, un altre cavall
botejant cap amunt,
botejant cap avall,
des del capdamunt,
fins al capdavall.
Don Pere guanyava tant, que necessitava que li deixassen una altra bossa on poder alçar-se les monedes.
―A mi ja no em queden diners ―confessà el baronet―, però demà ens heu de donar la revenja.
―Demà no ―clamà un altre―, deixem-ho per a dissabte.
Tots quedaren d’acord i s’alçà la partida.
Per a què contar més? Don Pere va tornar a ser ric en poc més de mig any. Comprà totes les seues antigues propietats amb els diners que guanyava, que, per cert, no eren tots de Petrer. Quan en aquest poble no quedà ja una moneda que jugar-li, anà a Monòver i a Novelda.
L’any següent va parar de jugar. La dienda era massa grossa, i a més a més, ja en tenia prou. Ara, a cercar promesa. I la trobà a Novelda, alta i ferma, rossa com l’or. Es casaren ben prompte i ella fou la brillant mestressa de la casa del carrer Major; tingueren tres fills i una filla i, mentrestant, passaren els deu anys que el dimoni havia posat de terme a la seua felicitat terrenal.
Ara el que el preocupava era saber fer complir el tracte al dimoni; si no, estava perdut.
“Ho sabré fer. I a més tinc tota la raó… de l’astúcia”, es deia.
I en aqueixes, va arribar l’any onzé, és a dir, l’any que es presentaria Capralenc el Fi a endur-se la seua ànima.
Aquell any la collita de garrofes havia estat magnífica. I el dimoni, allà a l’agost, una nit va deixar la serra de Castalla i baixà a la vall de Petrer.
Es parà davall d’un garrofer coput. Les garrofes eren ja madures i només tocar-les, pegaven en terra.
Capralenc es va dir molt fluixet:
―Dins quinze dies no en quedarà cap dalt i llavors m’enduré l’ànima d’aquell calavera de don Pere.
Millor… Li donaré un mes encara. Així ben cert que no hi haurà garrofa que ens destorbe el tracte.
A darrers d’octubre, don Pere, acabat de sopar, en tranquil·la companyia de tota la família, xarrant de sobretaula, va veure aparèixer a la porta del menjador l’elegant figura de Capralenc el Fi. El cor li féu un bot!
Per sort no el veia ningú més que ell, perquè ni la seua dona ni els fills, ningú no va fer cap escarafall. Veient-lo tan preocupat pels altres, el dimoni es posà a riure.
―No em veu ningú més que vós, hereu don Pere. I ningú no em sent tampoc. Si us alceu i dieu d’anar a casa de don Antoni, la vostra muller no ho estranyarà gens.
Don Pere es va alçar.
―Ara me’n recorde ―va fer tot natural―; aquesta nit tinc promesa una visita al meu amic del Pla de Dalt.
―No tardes a tornar, espòs meu! ―digué tota afectuosa Maria.
Don Pere va besar un per un fills i filla.
―Beseu la dona, si us plau ―va dir tot irònic Capralenc―, i així els teniu tots acomiadats. És dolorós, però no els tornareu a veure mai més.
Don Pere no es va immutar gens i isqué de la casa amb capa i capell i seguit del dimoni.
Pels carrers no passava ningú.
―Doneu-me ja l’ànima ―va dir el dimoni.
―Espereu, Capralenc… Els tractes són tractes ―s’oposà tot content i seré don Pere.
―Quins tractes? ¡Ja passa molt de temps del terme promès!
―Aneu a espai, amic! ―prosseguí tot cortesà l’hereu―. Vosaltres teniu fama de ser seriosos i formals.
―Ja, ja ―feu impacient Capralenc―. Però jo tinc pressa.
―I les garrofes? Hem de comprovar això de les garrofes.
―Ja no en queda cap ―rigué el dimoni―. He baixat tres o quatre vegades de la serra per veure com les arreplegaven els camperols.
Enfilaren carrer avall i eixiren al camí d’Elda i cavaller i diable es pararen davall del primer garrofer que els vingué al davant.
―Fa bona lluna ―digué el dimoni―. Vegeu si en veieu cap, de garrofa, ni dalt ni baix.
―Segons a què us referiu, dimoni Capralenc. Vós no és just que digueu solament garrofes a les que heu vist ensacar durant l’arreplegada. Doneu-vos-en compte; acosteu-vos ací.
I l’hereu, amb cara afable, mostrà al dimoni les garrofes tendres que hi havia agafades per totes les branques, des de les grosses fins a les fines.
―Què és això? ―botà el diable desconcertat.
―No s’ha complit el terme fixat, Capralenc ―sentencià en veu forta don Pere―, perquè el garrofer és un arbre que no para mai: ¡quan no en té de madures en té de verdes!
―Brrr! ―començà a bramular Capralenc―, jugador, més que jugador, ¡m’heu fet trampes en el joc del contracte!
I és que aquell dimoni vivia a les terres altes, on no hi ha garrofers, i li eren quasi per complet desconeguts, almenys en el detall de la collita.
―Si no us agrada el tracte, culpeu-ho a la vostra ignorància ―digué don Pere, que, tes com un fus, no sabia què fer: si anar-s’en com si fugís o quedar-se i veure en què parava la cosa. Llavors li vingué a la imaginació, d’encomanar-se al patró del poble, a sant Bonifaci gloriós.
―Sant Bonifaci, pare nostre… ―començà en veu alta.
I Capralenc es quedà quiet i tot tremolós.
―Teniu raó, don Pere! He perdut! Me’n vaig! ―escridassà.
S’obrí un forat enmig de terra i Capralenc el Fi, amb una gran flamerada, desaparegué per sempre. Don Pere tornà a pleret a casa seua. Hi regnava un gran silenci. Tots dormien un son tranquil i confiat.
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 5 (Tàndem edicions · Albatros)
Aquest text ha estat extret d’un document públic del portal gva.es (https://bit.ly/2erIC4p). Aquesta reproducció ha estat realitzada sense cap ànim de lucre.
El Cresol de Silla 
Molt divertit!
M'agradaM'agrada