Un premi a Cosidó

 

per Jopi

Un que diu la veritat, al PP,
es mereix un premi per això;
és el cas del fatxa Cosidó
que ha dit que ells, i en dóna fe,
han maniobrat, bruts i a traïció,
per controlar el mateix Suprem,
clavant un gol als socialistes,
qui ni s’haurien adonat.
És a dir, que ha dit la veritat:
que ells manipulen la justícia.
Això prova que els franquistes
continuen i no han acabat
amb les martingales feixistes
per a controlar l’Estat.
Franco ho deixà tot ben lligat
amb tant que aprengué dels nazis,
mentre els socialistes tanasis
continuen mamant-se el dit.
Cosidó, doncs, mereix un premi,
perquè fent el burro, com és,
ha dit el que ha dit i sabem
que el Suprem i tot el gremi
puden potser més que el fem.
Gràcies a aquest Cosidó,
que té cara de purgació,
es recusarà el jutge del Procés,
i, a continuació, encara més:
traurà trellat la nació
amb referèndum de determinació,
la república, la independència,
el retorn del Rosselló i dels països.
Tot és, evidentment, una il·lusió,
producte de la impaciència,
però, com qui no plora no mama
i qui mama ja no plora,
fem que córrega la brama
que aviat arribarà l’hora
d’acabar amb la indecència
de patir més cosidons
i s’acabaran els malsons.
Un premi, doncs, a aquest ase
que és Cosidó. Quins collons!

La por de la flor i nata

per Jopi

La por d’alguns polítics,
que els criden pel carrer,
o esbronquen a la plaça,
o als missatges grafítics,
és perquè tenen cors raquítics
i temen i no volen saber
que, realment, el que passa
és que instal·lats en el merder
de la corrupció i la prepotència
(i omplint-se molt bé la cabassa),
la gent ja ha perdut la paciència
i ha dit que ja n’hi ha massa,
que tot el que s’ha vist i oït,
és més del que estava escrit.
Com també els seus sicaris
tenen molt que callar,
siguen jutges, o vicaris,
siguen banquers, industrials,
i tota mena de voltors,
també han l’angoixa als cors
i per això volen aprovar
lleis per a protegir-se
d’escratges i de pintades,
i de qualsevol trasbals.
Creuen ser la flor i nata
però tenen un cor de rata,
i com no són cap bona gent,
reben el que és pertinent.

Un adéu respectuós

per Josep Antich Brocal

Ha mort Consol Benaches i Peris, als 99 anys, i era coneguda popularment com Consuelo la Torubia, Poc li faltava per celebrar el centenari, però com ningú passa de vell, quan la Natura ha dit prou ens ha deixat. Estic convençut que el dia de l’aniversari li haurien preparat una bona festa acompanyada de la seua família, eixos fills, néts i besnéts dels que tant presumia. Segur que l’obsequiarien amb regals i un gran ramell de flors, li llegirien discursos emotius, els mòbils es cansarien de fer-li fotografies i vídeos, i el Cronista del poble li dedicaria algun article commemoratiu… Però no ha pogut ser.

No obstant això, “la tia Consuelo” no necessitava arribar als 100 anys per a que se li reconeixeren els seus mèrits, que n’eren molts, sobretot en la maduresa de la vida, quan en compte d’assossegar l’esperit i dedicar-se a la contemplació de la tele-basura (cosa habitual en la gent major), ella mostrava les forces suficients i la il·lusió d’una jove per mantindre una frenètica activitat física i intel·lectual. Amb 80 anys complits encara estudiava, assitia a cursets de formació, feia punt de ganxo i altres curioses manualitats que regalava generosament entre el veïnat. Des de la mort del seu marit, Veremon Martinez, vivia a soles amb total autosuficiència per cuinar i portar la casa endavant, sense consentir que ningú li ajudara i la dirigira “mangonejant les meues coses”, com ella deia quan mostrava el geni, fins últimament quan es va fer necessària la companyia d’una cuidadora i una assistència mèdica permanent en un centre especialitzat.

La meua relació amb ella ve de tems enrere, per ser militant del partit socialista i la mare de Lluís Martínez (alcalde de Silla durant 10 anys i actual Jutge de Pau), però va quallar més en convertir-se en una de les fonts informatives que jo feia servir per als treballs d’investigació. Quedàvem a sa casa i primer que res m’explicava el repertori de fotografies familiars que penjaven de les parets, especialment el diploma que la Universitat de València li havia atorgat. Després obria el dormitori i m’ensenyava el cobertor de llana amb vistosos quadres de colors que ella mateixa havia dissenyat i brodat.

– Si Mari Carmen en vol un aixina, que compre la llana i jo li’n faré -… I es quedava tan a gust, convençuda de què era capaç de teixir aquell enorme mantell. Jo la deixava parlar, i quan li semblava, em convidava a seure a la taula al seu costat. – Què vols que et conte hui – D’aquesta manera tan assequible i voluntariosa vaig omplir centenars de fulles amb anècdotes, noms i successos que ella havia viscut, tot explicat amb una memòria i una precisió increïbles per a una persona d’edat tan avançada. Em parlava del Molí de les Xiques, on va entrar a treballar amb 13 anys… de la vida quotidiana durant la Guerra Civil, dels protagonistes, de dretes i d’esquerres… de les festes i tradicions antigues, dels malnoms populars, els llinatges familiars, etc, etc, etc… Gràcies a aquelles converses vespertines vaig poder documentar de primera mà molts episodis de la història contemporània de Silla.

Avui, 13 de novembre de 2018, a hores d’ara (5 de la vesprada) estan oficiant el soterrar, però malauradament no puc assistir perquè estic a l’hospital amb la meua esposa. M’haguera agradat acomiadar-me de la tia Consuelo i donar el condol personalment a Xelo, Lluís i família. Només puc dedicar-li questes improvisades línies, un pensament afectuós i el reconeixement públic a una dona amable, activa, valenta i decidida… tot un exemple a seguir.

Descanse en pau.

Rosaris, difunts i mòmies

per Josep L. Pitarch

Com ara poca gent va a missa, ni posen noms cristians a les criatures, fins i tot la beateria ja no sap dir-te ni perquè toquen les campanes, ni quin sant és avui. A mi aquestes ignoràncies em fan gràcia, però no em desplauen, perquè volen dir que la gent ha soltat amarres i cada dia va passant més de l´obsessió religiosa d´abans, producte de la ignorància i de la moral de l´estat franquista. La jerarquia catòlica, però, es resisteix a perdre poder i tracta d´orquestrar respostes catòliques, a les laiques dels governs progressistes. Ho fan per enredar i en defensa, especialment, dels temes que afecten la seua economia; compten amb el concurs de la dreta.

Aquest més d´octubre els qui tenim més anys, recordem que era el mes del rosari, perquè a les escoles ens el feien resar; recordem també el rosari de l´aurora pels carrers: «Dios te Salve Maria, llena eres de gràcia…». Allò era cosa de dones i qui en mormolava ho feia en casa i ben colgat al llit. Passat el temps, la resada matinera i pedestre ha anat amainant, tant que alguns rectors han decidit suprimir l´activitat, «porque la gente se rie de vosotras…», els ha dit el rector del meu poble.

A continuació venien els difunts, que també tenien la seua càrrega fastigosa, morbosa i cruel; la gent tenien por a les animetes que pul·lulaven aquella nit i ningú gosava eixir de casa. No se m´han esborrat del cap els versos tètrics que cantaven: «por las pobrecitas almas, todos debemos rogar, que Dios las saque de penas y las lleve a descansar. Allí tienes a tus padres, madres, hermanos y abuelos, conocidos y compadres, amigos y bisabuelos, sin alivio ni consuelo, por no quererte acordar…». En aquest sentit ens hem d´alegrar que amb el Halloween, la gent es pen a conya les animetes.

Recordar aquestes burdes maniobres dels capellans ve a compte de poder dir que és un abús la intromissió de l´Església en els assumptes civils, com estan fent en el cas de la mòmia de Franco. El Govern no n´ha de fer cas i aplicar la Llei de Memòria Històrica. Tampoc els netíssims han de poder imposar-se: Franco no pot anar a l´Almudena. Contràriament, tots patirem, l´església inclosa, tota mena d´ensurts i contrarietats per part dels feixistes. Els franquistes són feixistes i se n´ufanegen, i no tenen cabuda a la civilització. A més a més, la legislació espanyola, europea i internacional també estan contra el feixisme.

L´església, al llarg de la història, quan ha volgut o li ha convingut, s´ha negat a sebollir morts poc recomanables, pecadors, heretges, suïcides i assassins, i per tant, el millor que pot fer en aquest cas és no inhibir-se, sinó donar la cara i dir que no. Si Franco fou un dictador amb les mans brutes de sang pels milers de crims perpetrats, no entenc que això no siga motiu suficient per a negar-li el soterrament a l´Almudena. Altrament, l´església tindrà problemes durant dècades, precisament pels fatxes.

——————————————————————————————-

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.