No molt però, “eu falo galego”

Xavier Cunyat Rios

 

Des de fa uns anys que venim fent ús de les xarxes socials, l’experiència de expressar-se per escrit en un context social o públic ens ha aportat noves situacions, les quals tenen ingredients, diguem-ne, nous, i d’altres que ja coneixíem.

En primer lloc, jo que sóc un parlant valencià que m’expresse habitualment en valencià, he pogut comprovar com molta gent d’una certa edat ha trobat amb aquestes noves formes digitals de comunicació i socialització, una oportunitat impagable per a decidir-se a emprar la llengua per escrit i en contextos que no són estrictament íntims, sinó públics. Hi ha qui amb les dificultats pròpies d’una gent que no ha estat escolaritzada en valencià i que no ha tingut massa oportunitats de escriure en la seua llengua al llarg de la vida, no sap escriure correctament, però que per la força de l’autenticitat a la que crida la conversa amb persones conegudes ha fet l’esforç d’expressar-se en la seua llengua. I la veritat és que he presenciat una progressió molt positiva en persones que abans d’internet, pot ser, ni eren conscients d’aquesta limitació que la nostra històrica minorització lingüística ens ha imposat.

En segon lloc, l’ampliació del ventall de contactes amb altres persones valencianoparlants ha fet que haja pogut conèixer mots, expressions i, en general, formes de parlar, de multitud d’indrets que abans no tenia a l’abast, de manera que el meu vocabulari i coneixement de la llengua s’ha eixamplat prou.

En tercer lloc, la transició del paper al bit, ha fet que tinguem a la ma moltes més publicacions en valencià/català, així com tenim molt més fàcil l’ús de diccionaris en línia i d’altres materials escrits, així com de traductors i correctors que sovint resulten molt útils. Sé que tampoc és que siga açò una panacea, però pense que amb la hiper-connectivitat hem guanyat en oportunitats en les que exercir de parlants i escrivents.

Però, vet ací, que també he trobat situacions i actituds lingüístiques a les xarxes que ja coneixia de sobra, i que no són tan positives. És habitual trobar en fòrums digitals persones refractaries a la diversitat que troben en l’ús de llengües, de les anomenades perifèriques, una dificultat comunicativa i una impostura, o directament una ofensa o una manca d’educació. Res que no se sabera ja, però aquesta vegada en el context de les xarxes. Quan persones que dominen una llengua romànica com la meua, argumenten una incapacitat o impossibilitat total a aprendre o entendre el valencià sé que no estan sent honestos, i que més aviat la dificultat rau en prejudicis i pors infundades. Ho sé per experiència pròpia. Vos contaré una història.

Allà per l’any 1999, acabada la llicenciatura i el CAP (hui Màster en Professorat) em vaig disposar a treballar a l’ensenyament secundari. Amb certa pressa innecessària, m’apuntí a totes les borses d’interinatges i oposicions a les que vaig poder, i es donà la circumstància que eixe any l’única comunitat autònoma que va convocar oposicions a algunes places de la meua especialitat va ser Galícia. Com era lògic aquestes places tenien “requisit lingüístic”, i per a poder optar a opositar per una d’aquestes places havia d’estar en possessió del certificat de gallec. En el cas que no el tinguera (que era el meu cas) cabia la possibilitat de fer uns exàmens previs als exàmens de l’especialitat, que si se superaven equivalien al certificat. Lluny d’acovardir-me davant el repte vaig decidir que els quatre mesos que restaven fins a la data de les proves anava a preparar-me per a les proves de gallec.

Al carrer Pelaio de València, en la llibreria París-Valencia, em vaig agenciar un vocabulari Galego-Castelán (el qual conserve) i una amiga gallega de l’adolescència (de Pontedeume) em va enviar per correu alguns llibres en gallec i uns quaderns d’exercicis. En 1999, internet no oferia tant de material com hui, però ja existia un diari, O Correo Galego, que publicava en línia una versió del periòdic en gallec i una en castellà, les quals consultí diàriament.

Comptat i debatut, en eixos quatre mesos i des del meu poble de Silla (és a dir amb un grau d’immersió lingüística rallant el cero) em vaig introduir en aquella llengua diferent a les que coneixia, el valencià i el castellà, però que s’assemblava en tantes coses a aquestes dues que dominava.

Arribat el dia, una setmana abans de les primeres proves, agafí la maleta i el tren, i em vaig plantar a Santiago de Compostela. A l’habitació de la pensió que trobí tenia un televisor i ràpidament em posí TVG (la tele galega) per tal de posar a prova la meua comprensió oral del gallec, i, oh meravella¡¡ s’entenia quasi tot¡¡ Durant aquella setmana prèvia a l’examen vaig buscar amb insistència persones i situacions en les que poguera provar a parlar i escoltar gallec. No obstant, però, el meu optimisme topetà amb alguna dificultat. Passejant per les aldees del voltant de Santiago vaig vore a una dona major vestida de negre i amb mocador al camp fent una feina al peu d’un hórreo, plegava creïlles en un cabàs crec. Vaig intentar parlar amb ella però quan em va contestar no entenia el que deia. Car, una cosa era entendre l’estàndard de TVG i altra mantindre una conversa nivell indígena.

Arribat el dia de les proves en vaig fer un parell per escrit, comprensió lectora i ortografia, i una altra oral. A l’examinador de la prova oral li semblava increïble que un opositor de València haguera fet 900 kilòmetres per a examinar-se de gallec. Pense, a més, que els examinadors van ser benevolents en general, però el cas és que vaig aprovar aquelles proves. Quan vaig vore el meu nom en la llista d’aprovats me’n aní a esmorzar al carrer del Franc i vaig seure un ratet a la plaça del Obradoiro. Les campanes sonaven celestials.

No vaig aprovar les oposicions aquella vegada a Galícia i, per tant, no vaig exercir de professor en gallec, però estic segur que si m’haguera quedat uns anys a aquella terra hauria esdevingut un parlant competent en la llengua d’allí.

No cal ser Einstein per a aprendre una llengua, i molt menys una romànica, així que si en general férem un esforç per eixir de la comoditat imposada o auto-imposada de no anar més enllà dels parlars que ens són familiars o propis, no se’ns caurien els anells.

Jo puc dir que, no molt, però, “eu falo galego”.

Salut

Enllaços relacionats

– Les xarxes socials catapulten l’ús del valencià entre els internautes de la Safor

– Les empreses i el valencià a les xarxes socials: camp per córrer

– Com usar les xarxes socials si eres valencià

 

 

 

 

 

La força dels mites (II): Ròmul i Rem

Xavier Cunyat Rios

 

Hui vos recordaré una llegenda en la que dos xiquets germans van ser alletats i criats per un mare un tant especial. Es tracta de Ròmul i Rem, fundadors, segons el mite tradicional, de la ciutat de Roma i el seu Senat, i de Luperca, la “mare” que salvà als menuts de la mort, la qual fou una lloba, que desprès seria coneguda com “la lloba capitolina”. Aquesta és la seua història.

Segons la tradició romana, els germans Ròmul i Rem (llatí: Romulus et Remus) van ser els fundadors de la ciutat de Roma i del senat romà. Ròmul va convertir-se a més en el seu primer rei. La seua llegenda ha tingut diverses versions.

Aquesta llegenda popular sobre la fundació de Roma neix a començaments del segle VI aC, o anteriorment.

Després de la Guerra de Troia, Enees, un príncep troià que va sobreviure a la destrucció de la seua ciutat, es va refugiar amb la seua família a la plana del Laci. Anys després, el seu fill, Ascani, va fundar la ciutat d’Alba Longa.

Quatre segles més tard, un dels reis d’Alba Longa, Numítor, va ser destronat pel seu germà petit Amuli, qui el va expulsar de la ciutat, va matar els seus fills i va obligar la seua filla Rea Sílvia a dedicar-se al culte de Vesta. Tanmateix, el déu Mart va fer mare a la filla de Numítor, donant-li els bessons Ròmul i Rem.

Amuli, enfurismat, va ordenar que els xiquets foren llançats a les aigües del riu Tíber, però la cistella en què havien estat dipositats va quedar varada a la vora i una lloba, coneguda com a Luperca, va trobar els germans i els va alletar com si fos la seua pròpia mare. Més tard, van ser recollits i criats pel matrimoni de pastors Faustulus i Acca Laurèntia.

Els bessons van descobrir el seu origen. Cercant venjança, van tornar a la seua ciutat natal per matar el seu oncle avi i retornar el tron al seu avi Numítor. Aquest, en agraïment, els va lliurar als territoris del nord-oest del Laci. Amb 18 anys (753 aC) van decidir fundar una ciutat just on la lloba els va trobar. Discutint sobre el nom de la ciutat, van decidir que el triaria aquell que fos designat pels déus mitjançant el vol dels ocells, prova que va superar Ròmul. Rem deia que era un auguri les sis aus que assenyalaven l’Aventí, mentre que Ròmul va entendre com un altre auguri les dotze aus que van assenyalar el Palatí, al peu del qual es va fundar la nova ciutat.

Després d’una discussió, Ròmul va decidir marcar els límits de la futura ciutat, coneguts com el pomerium, i va amenaçar de matar tot aquell que els creués. Rem va desobeir i va creuar amb menyspreu la línia, argumentant que mai arribaria a ser rei. Ròmul no ho va dubtar i va posar fi a la seva vida. Penedit, va decidir enterrar el seu germà al cim del Palatí, i en honor al seu propi nom va anomenar la nova ciutat amb el nom de Roma. Llavors, va emprendre una nova etapa com a únic, i primer, rei de Roma.

Va crear el senat romà —format cent persones conegudes com a patres, descendents dels quals van ser els patricis— i va dividir la ciutat en 30 cúries o congregacions.

Ròmul va acceptar tota mena de gent: refugiats, lliberts, esclaus pròfugs, etc. Tanmateix, amb aquest mètode la població era eminentment masculina. Va organitzar unes proves esportives en les quals va convidar les poblacions veïnes (principalment sabins) i durant les quals en va aprofitar per raptar llurs dones (un fet conegut com el rapte de les sabines). Els sabins van atacar Roma per alliberar-les, però al final les esposes dels romans (les sabines) els van suplicar que no s’entremataren. Tot va acabar amigablement i Ròmul va formar amb el rei sabí, Titus Taci, una diarquia que va durar poc, fins a la mort del sabí.

Acabada la guerra amb els sabins, Ròmul va establir la diarquia amb el rei sabí, Titus Taci, i va augmentar el nombre de senadors fins a 200. Ròmul, a més, va crear les primeres tres tribus: romans, sabins i la població restant. A més, va dividir cadascuna d’aquestes tribus en 10 cúries, cadascuna de les quals es va anomenar amb el nom de trenta de les sabines raptades. Al seu torn, va dividir aquestes en 10 gens, famílies.

Ròmul també va formar les primeres legions que estaven conformades per 3000 d’infanteria i 300 de cavalleria, és a dir, cada cúria havia d’aportar una centúria d’infanteria i una decúria de cavalleria. També va crear la guàrdia dels celeres, que era la guàrdia personal dels reis. El seu nom derivava de Celer, qui era el seu cap i el conseller més important de Ròmul. Aquesta guàrdia estava conformada per 300 homes d’infanteria, segons alguns historiadors, o bé de cavalleria, segons altres.

Ròmul va morir enmig d’una tempesta provocada pel déu Mart, el seu pare, esdevenint el déu Quirí. Després d’aquest fet es va produir un any d’interregnum i, seguidament, Numa Pompili el va succeir com a rei de Roma.

En la cronologia actual del calendari gregorià, es va fixar el 21 d’abril de 753 aC, sent l’any 0 en el calendari romà, simbolitzant la fundació de Roma. Per exemple, 200 auc (Anno 200 ab urbe condita) es llegiria com «l’any 200 des de la fundació de l’urbs de Roma»).

La força dels mites: El mite romà de Cura

Xavier Cunyat Rios

 

En els últims anys s’ha encunyat el terme “economia de la cura” per referir-se més específicament a l’espai d’activitats, béns i serveis necessaris per a la reproducció quotidiana de les persones. Tindre compte dels majors, atendre als xiquets, administrar i mantindre la llar, són activitats específiques de l’economia de la cura.

S’ha demostrat que l’economia de la cura té una particular configuració de gènere. Aquest treball, sovint no remunerat, no mediat de manera mercantil, recau majoritàriament en les dones.

Però, s’heu parat a mirar què significa “cura”? quin és l’origen de la paraula? vos contaré una història de fa molts anys.

Una de les formes de l’Amor és la CURA (tindre cura, cuidar de). El significat de la paraula “cura” es remunta a un origen mitològic.

El significat dels mites

El aprofundir en la interpretació de les faules-mites ens enforteix i il·lumina per conèixer l’essència de la humanitat i així fonamentar un Ethos per al nostre temps.

Una faula és una narrativa imaginària els personatges de la qual, per regla general, són animals o plantes que personifiquen qualitats, virtuts i vicis humans per tal de transmetre lliçons morals o de tornar concreta una veritat abstracta. .

El mite encarna una gran complexitat. El seu llenguatge comú per a la comunicació en massa serveix de vehicle per a la transmissió d’una visió reduccionista, oculta i interessant de la realitat. El mite designa clixés o creences col·lectives sobre temes rellevants sobre subjectes, situacions i esdeveniments que circulen en la nostra cultura.

Cura és una divinitat de l’antiga Roma. Representa l’atenció i el neguit en un mite de la creació de l’home. El mite de Cura es troba a la compilació de llegendes Fabulae, obra atribuïda a Caius Julius Hyginus.

És en aquesta obra “Fabulae su genealogiae“, traduït com “Genealogia de la faula“ on recopila històries i mites de la tradició grega i llatina. Ací es troba el mite–faula sobre Cura i la seua creació del primer ésser humà, així que podem categoritzar-la com un mite de creació. “Fabulae su genealogiae“ conté materials de diverses procedències i estils, contradiccions que fan pensar que el llibre no és exclusivament d’Hyginius. A més, la gran cultura que posseïa Hyginius no fa pensar que aquestes eren producte de la seua mà. El mite–faula de Cura constitueix el nombre 220 (“Fabulae su genealogiae“ conté 300 llegendes, històries i mites) i és d’origen grec.

El mite de Cura

Cura fou un dona jove. Una vegada veient el fang a la vora d’un riu, va entretenir-se fent la forma d’un home. Una vegada acabada la figura va demanar a Júpiter que li donés la vida infonent-li l’esperit o alè (spiritus). Júpiter consentí, però quan la dona va demanar-li permís al déu per donar a l’home el nom d’ella, Júpiter es va negar. Mentre discutien va aparèixer Tellus la deessa de la terra i va declarar que l’home havia de portar el seu nom, car havia estat format a partir del seu propi cos.

Finalment va arribar Saturn per posar pau i va decidir que com l’alè de l’home havia estat donat per Júpiter, aquest recuperaria l’esperit després de la mort. Tellus tindria el cos de l’home després de la mort. Mentrestant, com que Cura l’havia creat, tindria cura d’aquest durant la seua vida. El nom que va rebre la nova criatura fou homo (home) en llatí, en concessió a Tellus, car havia estat format a partir de l’humus (terra).

La interpretació de Martin Heidegger

Aquest mite romà va cridar l’atenció del filòsof alemany Martin Heidegger, que va veure en el fet que Cura, una dona o figura femenina preexistent, fos la creadora de l’home, una inversió de la creació segons el Gènesi, en el qual la dona és creada al final.

Heidegger observà, “El doble sentit de Cura es fa a la cura però no com una preocupació ni una aflicció. Sinó com una concentració al món, però també cura en el sentit de la devoció”.  Heidegger considera la faula com una “interpretació ingènua” del concepte filosòfic que denomina com Dasein, “ser en el món” (secció 42 de “Ser i Temps”).

La interpretació que Heidegger li dóna a la faula és el compte que Cura li dóna a l’home com la seua pròpia creació, començant per la concepció pre-ontológica, on es refereix al punt de constitució i destinació. L’home és una creació composta, com es pot veure en el mite, Júpiter li dóna l’esperit al temps que Tellus, el cos; deixant-lo com una síntesi d’allò Heterogeni, un ésser “entre” físic i metafísic, sent Cura la síntesi entre tots dos. No obstant això, l’ésser que li va donar el nom, és a dir l’existència, va ser Saturn: el temps, qui dicta la sentència. Cura és l’encarregada de la cura, no només de l’home, sinó també de la separació de les coses dels mortals amb els immortals, passant pel riu Leteu, el de l’oblit.

En “Ser i temps” Martin Heidegger, per excel·lència un filòsof de la cura, demostra com realitats tan fonamentals com el voler o el desitjar es troben arrelades en la cura essencial. Ambdues condicions es materialitzen a partir de la dimensió humana de la cura. D’acord a Heidegger la cura és “una condició ontològica sempre subjacent a tot el que l’ésser humà emprèn, projecta i fa; la cura constitueix la plataforma des d’on es genera qualsevol interpretació sobre l’ésser humà“. Així que per aconseguir comprendre l’activitat humana, necessitem conèixer el que és la cura. Cal pensar sobre com vivim la cura i com s’estructura en nosaltres mateixos. Nosaltres tenim “cura”. Nosaltres som cura, de manera que la cura és una condició ontològica que constitueix l’ésser humà. És una forma molt particular de ser en cada home i dona. Sense cura ens deshumanitzem.

La interpretació etimològica

En la seua forma més antiga “cura” s’escrivia coera en llatí i era utilitzat en diversos contextos de relacions amoroses i d’amistat. Cura expressava desvetllament, preocupació i inquietud per la persona estimada o per l’objecte en estima. Una altra versió de l’arrel llatina de “cura” és cogitare-cogitatus, el sentit era bàsicament el mateix; mostrar interès, expressar una actitud de desvetllament i preocupació. La cura sorgeix quan algú pren importància per a mi, llavors passe a dedicar-me a ell o ella, em dispose a participar del seu destí, de les seues recerques i sofriments; en fi de la seua vida.

Tots dos significats ens confirmen que la cura és més que un acte singular o virtut, és una manera de ser relacionada amb la forma en què un subjecte intervé en el món amb els altres i amb totes les coses. La cura significa una forma d’existir i co-existir, de navegar per la realitat i fer-se present en el món. A través d’aquesta navegació, d’aquest joc de relacions, l’ésser humà va construint el seu propi ésser i la seua pròpia identitat.