Xavier Cunyat Rios
El món ha canviat amb l’aparició d’Internet i, en general, les tecnologies de la informació i la comunicació. En el si d’aquesta societat informacional existeixen uns personatges que han donat peu a llegendes, mites, pors i criminalització. Aquests personatges són els «Hackers». Es defineixen a si mateixos com a persones que es dediquen a programar de manera apassionada i creuen que és un deure per a ells compartir la informació i elaborar programari gratuït. Cal no confondre’ls amb els crackers, els usuaris destructius l’objectiu dels quals és el de crear virus i introduir-se en altres sistemes: un hacker és un expert o un entusiasta de qualsevol tipus que pot dedicar-se o no a la informàtica.
L’ètica hacker és una nova moral que desafia l’ètica protestant del treball, tal com la va exposar fa gairebé un segle Max Weber en la seua obra clàssica L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, i que està fundada en la laboriositat diligent, l’acceptació de la rutina, el valor dels diners i la preocupació pel compte de resultats. Enfront de la moral presentada per Weber, l’ètica del treball per al hacker es fonamenta en el valor de la creativitat, i consisteix a combinar la passió amb la llibertat. Els diners deixen de ser un valor en si mateix i el benefici es xifra en fites com el valor social i el lliure accés, la transparència i la franquesa.
En el que segueix farem una caracterització dels hackers, la seua història, la seua ètica i la seua incidència social en els últims anys.
Els orígens
A la fi dels anys cinquanta i durant els anys seixanta, en els laboratoris del MIT (Massachusetts Institute of Technology) es començava a treballar amb els ordinadors, que llavors eren grans màquines que requerien habitacions senceres, amb centenars de transistors, vàlvules i targetes perforades. Consumien ingents quantitats d’electricitat i desprenien tanta calor que necessitaven una refrigeració exclusiva per ventilar. El 1959 la institució va oferir el primer curs de programació i un grup d’alumnes van quedar literalment presos dels ordinadors i del que es podia arribar a fer amb ells. Aquest grup d’alumnes pertanyia majoritàriament a TMCR (Tech Model Railroad Club o Club de Model de Trens) i per la complexitat dels primers computadors poques vegades podien accedir directament a ells. Poc després va arribar al MIT el TX-0, un ordinador nou per a l’època i Jack Dennis, antic membre del TMCR i professor del MIT va facilitar als seus alumnes un ampli accés a aquest ordinador. Aquest ordinador tenia un teclat per introduir dades, i no les tedioses targetes perforades que fins llavors es feien servir. El teclat va suposar un avanç extraordinari, ja que permetia interactuar directament amb l’ordinador i veure immediatament el resultat de la feina. El grup d’alumnes cada vegada passava més temps amb l’ordinador i començar a fer coses que ni els enginyers que havien dissenyat l’ordinador mai havien somiat.
A partir d’aquest moment és quan el terme hacker es comença a aplicar a un grup d’alumnes fanàtics dels ordinadors que comencen a desenvolupar un treball que va més enllà del que llavors es creia possible. Pensen per si mateixos, exploren els límits i descobreixen nous horitzons, començant a perfilar una manera de treballar nova, unes noves normes i regles, i inconscientment una nova ètica.
Altres autors assenyalen que l’origen dels hackers cal buscar-los en el món de les comunicacions, en els laboratoris de la Bell Telephone. Alguns tècnics d’aquests laboratoris van començar a desenvolupar unes tècniques i uns invents que van revolucionar el món de les comunicacions i la informàtica.
La història, o potser més aviat la llegenda, indica que l’etimologia hacker neix quan un operari de telefonia donava un cop sec i contundent a l’aparell de telèfon (un hack o cop de destral) i aconseguia que funcionara. El terme hacker és un terme d’argot d’impossible traducció.
D’aquests antecedents es dedueix que un hacker és una persona tècnica, amb grans i amplis coneixements, un expert, apassionat per la informàtica, els ordinadors i els llenguatges de programació, però que substancialment desafia els límits i que vol anar més enllà, investigar, treballar i descobrir. Té una passió pel coneixement fonamentada en la diversió i la satisfacció personal. Els hackers són en el seu sentit original uns entusiastes de la informàtica amb un enorme interès, sovint passió, en aprendre-ho tot dels sistemes informàtics, superar els seus límits teòrics i usar-los de formes innovadores. Un hacker és un profund coneixedor d’una tecnologia, que té ànsia per saber-ho tot i desafia els límits. Una de les seues característiques fonamentals és la seua ànsia de coneixement i la seua contrarietat a acceptar límits o qualsevol tipus de restriccions a les possibilitats de coneixement.
Catedral o Basar?
Un text fonamental en la història i l’ideari hacker és La Catedral i el Basar, probablement l’assaig més important per entendre un fenomen com el del codi obert. Escrit el 1997 per Eric Raymond ha estat revisat a principis de 2001. El text parteix de la contraposició entre dos models de desenvolupament. En els seus orígens Raymond pensava que el desenvolupament de qualsevol programa informàtic havia de seguir un mètode similar a la construcció d’una catedral. És a dir, en la construcció d’un temple petits grups d’artesans, vidriers, marbristes, picapedrers, escultors realitzen la seua parcel·la de treball de manera aïllada i independent, sense cap interrelació entre ells, i la suma de tots els treballs és la catedral. Pensava que en el desenvolupament d’un programa el millor mètode de treball era el dels savis individuals o petits grups de treball realitzaren la seua feina aïlladament, sense publicar cap beta (primera versió d’un programa). Però el desenvolupament especialment del llenguatge Linux li fa canviar totalment de plantejament.
Raymond constata que la interrelació, la fi de l’aïllament, l’intercanvi constant, gairebé la promiscuïtat entre els membres del grup de treball, dóna millors fruits. A partir de la metàfora del basar afirma que l’èxit d’un projecte es fonamenta en l’intercanvi permanent, en una relació sorollosa, alegre, desordenada i eficient de tots els que treballen en un projecte. Afirma que és molt més eficaç el model del basar que el de la catedral, és a dir, resulta més productiu desenvolupar programes o qualsevol projecte informàtic en un entorn de comunitat oberta que en un sistema tancat. La col·laboració i la revisió crítica constant per múltiples interlocutors assegura una qualitat final incomparablement superior.
Aquest text s’ha convertit en una de les pedres angulars del moviment a favor de codi obert, que pretén canviar radicalment el model imperant de desenvolupament tecnològic del programari. El moviment de codi obert parteix de la premissa que ningú és propietari del codi font del programa, que qualsevol usuari pot utilitzar-lo, millorar-lo i redistribuir-lo i es contraposa al model del codi propietari, on l’usuari no té cap dret sobre un programa, simplement un dret d’ús. Aquest és un debat apassionant entre el model Linux i el model Microsoft, els dos extrems més emblemàtics de cada línia, amb importantíssimes implicacions econòmiques, polítiques, de seguretat i pràcticament de política internacional.
Sociologia
És una mica estrany que la sociologia estiga reaccionant en general amb lentitud davant els enormes canvis en l’estructura social que es deriven de les noves tecnologies i del que es coneix com a societat de la Informació. Estem en un període apassionant de profunds canvis socials, fins i tot de canvi de paradigma per a alguns autors, i la sociologia (excepte honroses i destacades excepcions) no sembla dedicar grans esforços a l’anàlisi d’això. Si considerem que això és així, l’estudi sociològic del món hacker o més aviat la inexistència d’estudis del col·lectiu hacker resulta totalment comprensible. Un col·lectiu tan heterogeni, singular i inclassificable com el hacker sembla llunyà als interessos dels sociòlegs.
En la majoria dels casos els estudis realitzats més o menys científicament sobre la comunitat hacker ha tingut un enfocament jurídic-criminalista o bé una orientació civil o de defensa de les llibertats civils. La col·lectivitat hacker té un paper molt més important del que aparentment pot semblar en el món de les noves tecnologies. D’una banda és un motor constant de progrés tecnològic, amb la seua exploració dels límits, i d’altra banda és l’abanderat de les lluites informals contra la llibertat i les restriccions en les noves tecnologies. Pel seu caràcter revolucionari en alguns aspectes i en altres anti-convencional quan no obertament antisistema, el moviment hacker és sovint criminalitzat i desprestigiat.
L’ètica del hacker
El moviment hacker, sovint desprestigiat, criminalitzat socialment i reduït a espais marginals, ha rebut un important reconeixement científic, acadèmic i social amb les propostes del jove filòsof finlandès establert als Estats Units Pekka Himanen a partir de la seua obra L’ètica Hacker i l’esperit de l’era de la informació.
Himanen parteix d’una crítica de fons a l’anomenada ètica del treball formulada per Max Weber en L’ètica del treball i l’esperit del capitalisme fonamentada en la laboriositat, la rutina, la diligència, la gran importància dels diners i del compte de resultats com últim objectiu social, i tracta d’oferir un nou codi moral i ètic basat en la creativitat a la feina, a la llibertat de la imaginació en les tasques laborals, en la passió per la investigació i el descobriment de nous escenaris. Els diners no és la recompensa suprema de la feina, sinó l’accés al coneixement, el reconeixement social i la llibertat.
Enfront de la caduca societat industrial capitalista, que s’ha construït a partir de l’ètica protestant del treball, ha desenvolupat i fomentat aquests valors fins convertir-los en paradigma del neoliberalisme, segons Himanen en la nova societat del coneixement o Informació que s’està gestant a partir dels canvis que provoquen les noves tecnologies, aquest codi moral i la seua ètica ha quedat passada de moda i ha de superar-se.
La seua proposta és formular una nova ètica del treball per al nou mil·lenni més adaptada als canvis socials generats pels canvis tecnològics. Aquesta nova ètica del treball s’ha de basar en la passió, en la intel·ligència, la inspiració, l’entreteniment, a la creativitat sense condicions, en la llibertat en la investigació i la creació, i les seues recompenses són el coneixement, la satisfacció personal i el reconeixement de l’esforç en la societat. A més la seua proposta hacker va associada a un cert estil de vida, fundada en la llibertat personal, en saber compaginar la feina amb l’oci al lliure albir, en la superació dels formalismes.
En aquest sentit un hacker pot ser-ho tant un fuster com un astrònom, si posen passió en el seu treball i es diverteix amb ell, si tenen una actitud de superació i de llibertat i intenten anar més enllà dels límits coneguts fins al moment, si comparteix amb la societat el fruit del seu esforç.
Per Himanen el millor exemple d’aquesta concepció del hacker seria Sòcrates, per la seua actitud, per la seva passió enorme i alhora humil pel coneixement, la seua obertura d’esperit i la seua amplitud intel·lectual. Himanen tracta de formular un nou model social per a l’era postindustrial i per a la nova societat de la informació.
La proposta de Himanen no ha passat desapercebuda i ha obert un cert debat. D’una banda se li reconeix l’important esforç d’aproximar als enormes canvis provocats per les tic, el seu intent de fer propostes més adaptades a les noves condicions socials i laborals, alhora que es jutja de manera positiva la bondat d’algunes de les seues propostes. Es valora la reivindicació del concepte original del hacker que proposa, distingint-lo de qualsevol relació amb la delinqüència o les operacions il·lícites.
Paral·lelament moltes persones li plantegen importants critiques, fonamentalment per la ingenuïtat d’algunes de les seues propostes, per no adonar-se que la societat de la informació reprodueix sovint els vells esquemes capitalistes en les relacions laborals que segons ell haurien d’estar desapareixent. Així mateix s’assenyala el fet que molts autèntics hackers, quan han arribat a llocs de responsabilitat o poder (per exemple els fundadors de Microsoft, Apple, Sun, Oracle i altres importantíssimes empreses en els seus començaments eren autèntics hackers) no han aplicat els postulats hackers, sinó els teòricament caducs de les velles societats capitalistes. En un altre àmbit s’apunta que si la filosofia Hacker depèn de les decisions individuals, la majoria de treballadors, ciutadans i persones, per les circumstàncies socials, polítiques, econòmiques, històriques i laborals tenen absolutament vedades les possibilitats de decidir el seu comportament i actuar i comportar-se com un hacker si així ho volgueren. A més se li critica la seva visió occidentalista i pròpia del privilegiat món ric, assenyalant-se que són propostes únicament viables en teoria en societats altament desenvolupades i tecnificades, oblidant al tercer món i fins i tot que algunes d’aquestes propostes poden ser obscenes respecte als milions de persones que viuen en l’absoluta pobresa i moren de fam. Finalment s’assenyala que el sistema ètic que proposa és clarament insuficient per recollir tots els aspectes fonamentals per a una ètica col·lectiva i social, i descuida molts aspectes ètics fonamentals.
Probablement Himanen únicament proposa una nova forma d’organitzar els descansos a la feina i prendre la vida amb més alegria i filosofia, però el gran aparell mediàtic internacional que ha acompanyat al llançament del seu llibre ha intentat vendre molt més de les intencions reals de l’autor.
Conclusió
El moviment hacker és ampli i important, a més de controvertit i polèmic. Com qualsevol aspecte de la vida presenta aspectes positius i altres criticables. La seua lluita per la llibertat, per la superació de les restriccions, per la no subjecció a les normes, les seues propostes individuals són altament suggerents. És innegable el protagonisme històric de l’ideari hacker en el naixement i desenvolupament dels canvis tecnològics que han donat lloc a les noves tecnologies i els seus importants canvis socials. Sense cap dubte Internet, el moviment a favor de codi obert, singularment el fenomen Linux, les propostes en favor de la llibertat d’expressió i comunicació, les lluites contra les patents i lleis restrictives sense l’ideari hacker serien molt diferents i l’escenari social que s’hauria dibuixat sense aquest hacktivisme seria un altre.
Indubtablement el moviment hacker, en el seu sentit original, té un important estigma social provocat pels crackers que violen sistemes, generen i distribueix virus altament destructius, roben informació, tomben servidors i realitzen tot tipus d’actes il·lícits. La majoria de les persones, i els mitjans de comunicació, no saben distingir entre els hackers i crackers, englobant totes dues actituds i accions en el mateix paquet, quan haurien de delimitar-les.
Volem reivindicar el sentit original i primigeni del Hacker. Reivindicar el hacker com aquella persona fascinada pel coneixement, siga tècnic, informàtic o d’un altre àmbit, que vol compartir amb altres persones les seues capacitats per crear entre tots unes comunitats d’intercanvi creatiu del coneixement.
Reivindiquem el hacker refractari a les estructures i sistemes tancats, a les portes que tanquen el pas a la llibertat de circulació del coneixement, a una determinada concepció de la propietat intel·lectual basada només en el rendiment i explotació econòmica.
Ens agrada la filosofia hacker de superació i provocació, el concepte del joc a la feina, la passió pel descobriment i la finalitat de compartir-ho tot. La filosofia hacker de superació, de repte intel·lectual, de millora resulta innegablement atractiva. Aquesta filosofia, no exclusiva del hacktivisme, sinó lligada a la mateixa filosofia del món artístic i de la comunitat científica, i està relacionada amb una certa psicologia i a una ètica de la creativitat.
Però no s’oculten les limitacions del discurs hacker. La filosofia hacker s’enfronta al poder institucionalitzat, al sistema, i per això és perseguit, desprestigiat i criminalitzat. Per la seua pròpia naturalesa el hacktivisme exigeix una elevada formació i coneixements tècnics, i per això els seus membres formen part d’una elit. Això planeja el dubte de la possible incidència social de l’ideari hacker.
Una de les cruïlles del moviment hacker és definir la seua voluntat d’incidència social. Per amplis sectors del moviment un hacker en el fons només vol superar-se tècnicament a si mateix, marcar-se un repte i donar-se la satisfacció personal de superar-lo, sense importar-li la incidència social dels seus actes. Un altre corrent del moviment defensa l’extensió de l’ideari hacker a la societat, provocant canvis en tots els ordres, legals, laborals, polítics, econòmics, per construir una societat més justa i lliure. El debat no està tancat.
Xavier Cunyat Rios
El Cresol de Silla 