Una aproximació a la religiositat popular de Silla

Aquest article de l’any 2001, que reproduïm parcialment i que enllacem en el seu format original, es va publicar en la primera revista Algudor, per l’antic CEL (Centre d’Estudis Locals) del qual encara existeix la web.

El Cresol

Una aproximació a la religiositat popular de Silla

per Josep Antich i Brocal

 

El costumari, la festa i les antigues tradicions, tan sovint ignorades pel convencionalisme academicista, també foren elements conformadors de les col·lectivitats, en haver generat al seu voltant complexes reaccions socials tan mereixedores d’atenció com els grans paradigmes històrics. L’anàlisi d’aquests comportaments gregaris moltes vegades ens conduirà a la submissió i la debilitat humana, des de segles instrumentalitzades en benefici de la trama eclesiàstica, l’assignatura pendent de totes les historiografies locals en haver estat considerada una temàtica controvertida, que al cas de Silla caldrà escorcollar a fons precisament per la identitat dels seus dominadors feudals, doncs sembla que els frares i bisbes foren més importants que el rei o el Costum (l’u desobeït, i l’altre ignorat).

Malgrat la manipulació de què foren objecte, interessaria retrobar les arrels sociològiques que ens eren pròpies, doncs mantenint-les en l’oblit correm el perill de què n’apareguen altres noves volent usurpar-les… o tal vegada extingir-les. De totes elles, la més arrelada al poble fou l’advocació a Sant Roc, una tradició medieval força paradigmàtica que romandrà activa durant cinc segles com a consol i remei sobrenatural contra les desgràcies; manifestant el grau de religiositat d’uns camperols sotmesos a un poder que els atemoria mentre subsistien en condicions extremes, aclamant-se a qualsevol sant per implorar salut, l’única protecció que aleshores podien demanar de franc.

La seua transcendència fou tan evident, que per tot arreu encara ens apareixen testimonis, doncs de molt antic tenim documentat el camí a Sant Roc, nomenat així perquè conduïa a un lloc concret: “tomando el camino tal i com vamos hacia San Roque, al cabo de la calle”, tanmateix llegim “por el camino real que va a San Roque”… Expressions que demostren l’entitat pròpia d’un nucli allunyat de la població amb suficients característiques singulars per haver cedit el seu nom. Aquella passera s’integrava en l’antiga ruta que més tard anomenaren “camino Real de San Phelipe” (Xàtiva), sobre la qual anirien assentant-se els primers edificis particulars configurant l’actual carrer de Sant Roc, ja present als documents de mitjan segle XVI.

En construir-se la Séquia Reial del Xúquer, trobarem als plànols del projecte “el brazal de San Roque”, una de les branques secundàries que s’adreçaven de l’Algudor a la Vega. I si visitem l’Albufera, només eixir al lluent topa-rem amb “la mata de Sant Roc”, l’exuberant illa de canyes batejada pels pescadors de Silla i enregistrada amb aquest nom a la cartografia oficial del llac.

Amb el creixement demogràfic sobrevingut, es consolidaria un tercer barracam anomenat “las Barracas de San Roque”, popularment coneguda com: “bario de Sant Roc” (sic), corresponent al nucli conformat per la Plaça de Ribera i els trams inicials dels carrers Moreral i Caritat (el Perol), un petit poblament envoltat d’eres i plantacions de moreres fins als ribassos de la Rambleta.

I a hores d’ara tenim amb el mateix topònim el “Parc de Sant Roc”, una barriada d’aluvió migratòria amb elevada densitat poblacional, que en precisar d’un temple propi donarà lloc a la fundació de la “Parròquia de Sant Roc”, a més d’un centre d’E.G.B que deliberadament també batejaren “Col·legi Sant Roc”.

Però sense dubte, l’element historic-geogràfic generador d’aquesta reiterada toponímia fou l’ERMITA DE SANT ROC, que malgrat la popularitat assolida segles enrere, avui resta totalment ignorada per la majoria dels veïns de Silla. Si volem donar compte d’ella, haurem d’assabentar-nos dels motius concrets que justificaren la fundació, del perquè elegiren aquesta advocació i no altres més apropiades… del paper mediàtic que representava, així com de les causes que motivaren el posterior abandó d’un espai sacralitzat, trencant una tradició de romiatge que no tornarà a reviscolar ni als anys de nacional-catolicisme de postguerra, període que recuperarà per tot arreu velles al·legories devocionals en forma de peirons de pedra, restauració d’antigues ermites, creus de “caidos”, coves santes, calvaris, viacrucis, etc., fomentant-se l’afluència a uns indrets rurals determinats on la gent s’aplegava des d’èpoques precristianes, barrejant la festa pagana amb les devocions religioses (la muntanyeta dels sants a Sueca, Santa Anna d´Albal, castell de Cullera, la Murta d’Alzira, el Puig de Xàtiva, etc.).

Centrarem la investigació en tres objectius bàsics: Els aspectes materials com la tipologia i dimensions de l’edifici. La cronologia activa, a partir d’una hipòtesi que situaria la fundació del santuari a les acaballes del segle XIV, preveient el termini del culte durant la dècada final del XIX. Sense oblidar el context cultural dels anys d’esplendor amb les diverses expressions de religiositat popular que es donaren. Però prompte comprovarem una carència d’informació, tant bibliogràfica com arxivística, doncs ni tan sols apareix esmentada als llibrets de festes que solien glossar el santoral casolà, evidenciant-se així l’escàs interès suscitat pel tema.

Continua a…

“Una aproximació a la religiositat popular de Silla”, Revista Algudor n. 2, nov. 2001. (Article complet)

La Mort segons Edgar Morin

Xavier Cunyat Rios

 

Ja s’acosta la festivitat de Tots Sants. Per a les catòliques i els catòlics un dia per a la remembrança dels que ja no estan, dels difunts. Les famílies visiten als seus avantpassats als cementeris i els porten ramells de flors amb els que adornen les làpides.

Tanmateix, en la cultura popular s’ha obert camí el Halloween, costum o celebració secular d’origen angle-saxó que molts anomenen “el dia dels morts”, i que amb un ànim jovial ompli els espais socials de festes plenes de disfresses i motius al·legòrics més o menys “sinistres” de la mort.

Per això, hui vos introduïsc i també vos enllace un llibre del filòsof Edgar Morin que analitza des de l’antropologia i altres ciències el fenomen de la Mort. Es tracta del llibre “L’Home i la Mort”.

La mort introdueix la ruptura més radical i definitiva entre l’home i l’animal. Es pot dir que l’home és home des que enterra els seus morts, sent en aquest moment quan comencen les creences religioses: l’altre món. La màgia, la bruixeria, l’espiritisme, els xamans, les creences en l’altra vida, en la resurrecció, en la immortalitat, neixen de l’intent humà de resoldre el problema de la mort.

Les ciències de l’home han defugit sistemàticament la qüestió. Amb una agilitat sorprenent Morin aborda, partint de la biologia, la problemàtica antropològica de la mort, les concepcions que d’ella va tenir l’home primitiu, les seues cristal·litzacions històriques i aquesta contemporània “crisi de la mort”, que relaciona amb la crisi de la individualitat; és a dir, mitjançant un sistema obert, interdisciplinari, s’ocupa de les qüestions antropològiques, històriques, sociològiques, psicològiques, filosòfiques i polítiques al voltant del tema de la Mort.

Qui és Edgar Morin?

Edgar Morin (1921) és un pensador i escriptor francès de destacada trajectòria intel·lectual amb una singular reflexió i un compromès protagonisme en els debats sobre els esdeveniments més destacats del segle XX. Membre de la resistència francesa va enfrontar al nazisme en la seua joventut, després va acompanyar a l’exèrcit francès a l’ocupació d’Alemanya per col·laborar en la comunicació de postguerra. S’incorpora al partit comunista i roman fins a finals dels ’60 quan trenca amb el mateix, per iniciar una crítica al marxisme i aprofundir en els estudis sobre les causes del totalitarisme d’estat.

El seu pensament excèntric respecte al clima cultural europeu, caracteritzat pel protagonisme de l’estructuralisme i el post-estructuralisme, el va portar a investigar en forma independent i allunyat de la vida acadèmica, sobre el que després s’anomenarà “humana condició” i la complexitat de la identitat humana . La seua preocupació per trobar un enfocament no reduccionista dels fenòmens complexos com és el cas de l’humà i el seu entorn, l’impulsa a transitar diferents paradigmes en recerca d’una plataforma, un pensar i un camí (mètode) que denominarà “pensament complex”, en un context inèdit de la relació de la humanitat amb el planeta, que juntament amb altres pensadors, caracteritzarà com “era planetària”, situant el naixement de la mateixa en el descobriment d’Amèrica.

La inèdita circumstància de la humanitat en relació amb el desafiament d’una nova escala d’organització política, el porta a investigar sobre les condicions de possibilitat d’una antro-política civilitzatòria que done compte de la construcció d’una “Terra-pàtria” i al mateix temps, contemple un projecte educatiu d’acord amb els desafiaments que això implica. En aquest sentit, a partir de la dècada dels ’90 centrarà els seus esforços a proposar alternatives al dèficit principal del sistema educatiu, consistent en l’organització fragmentària dels seus continguts, efecte i al mateix temps causa del fenomen de la hiper-especialització, la tendència obstaculitza l’estudi dels desafiaments més urgents de la vida planetària que desborden aquest ordre fragmentari de coneixements. La seua proposta d’articulació de sabers i la seua pregunta sobre quina és la visió de transdisciplinarietat més apropiada a les circumstàncies, són l’eix de les seues aportacions a les reformes educatives del present.

Més de cinquanta llibres, molts d’ells traduïts a nombrosos idiomes, doctorats honoris causa de més de trenta universitats del planeta, premis i reconeixements internacionals, donen compte de la destacada tasca d’Edgar Morin.

L’Home i la Mort

Tot i que no es realitze de manera formal o contínua, existeix entre els éssers humans un exercici immemorial que ha donat lloc a tota una varietat de resultats, i aquests al seu torn han exaltat camps tan diversos com la literatura, la pintura, l’arquitectura i per suposat la medicina; l’exercici en qüestió consisteix en el plantejament de la immortalitat, la possibilitat ideal de perpetuar l’existència sobre la terra i el desenvolupament de mitjans que permeten la consecució d’aquesta idea.

Els resultats que l’exercici projecta van des del camp de l’hipotètic fins el realitzable, afegint amb creativitat tot allò que faça falta per omplir els forats conceptuals que puguen existir en la idea de la no-mort o la vida eterna, donada la nostra manca de comprensió d’aquests fenòmens. La pretensió d’ostentar un cos humà de manera indeterminada es presenta en moltes facetes, algunes una mica més resignades i terrenals que altres, però usualment conservant la idea de prosperar més enllà del moment en què perdem contacte amb tot allò que coneixem i que, sumàriament, ens ha donat la idea d’existència i de vida.

D’aquesta manera han estat els nostres utensilis les proves immanents de la nostra validesa i pas, a través de la història, els mateixos que ens han permès donar compte de les primeres gambades cap a la projecció i comprensió del fenomen de la immortalitat. La construcció de tombes i espais designats per a la conservació del cadàver són aquest primer intent, i sorprenentment han estat el més prevalent per retenir el cos ideal i, al seu torn, allunyar la imatge del cos físic que entra en descomposició i horroritza als que sobreviuen al difunt.

Aquestes tombes primitives complien particularment bé la missió d’ocultar la mort com a concepte, a causa que no donaven peu a la visió de la transformació del cadàver, permetent així perllongar la idea que aquest ‘seguia ací’, però havia estat pres per la terra o devorat pel cofre que el retenia (d’ací el terme ‘sarcòfag’, devorador de cadàvers). Aquesta desaparició del cadàver suposa un nou nivell de realització de la immortalitat, ara en matèria d’allò que transcendeix el sensorial i terrenal, i per tant aborda el difús tema de la esjatologia (discurs sobre les coses últimes); un terme que val la pena distingir momentàniament de l’escatologia.

Compresa com l’explicació o indagació d’allò que succeeix a la mort, l’esjatologia posa de manifest una manca d’abstracció a l’hora d’imaginar possibles realitats posteriors al decés, i per tant, mantenen una atmosfera de familiaritat pel que fa a les locacions i motius amb els quals es presenten aquests destins fúnebres. La idea que l’existència continue de manera lineal suposa un gran alleujament als que pateixen l’horror de la mort, anteriorment descrit per l’ocultació del cadàver durant el procés més gràfic i xocant al que pot donar lloc, la descomposició i putrefacció.

Sent l’horror a la mort i la seua aversió natural al coadjuvant principal per aconseguir alternatives d’immortalitat, és vàlid destacar el seu paper dins dels nínxols socials i com aquest ha adquirit tant protagonisme com repudi dins les societats occidentals modernes, obstinades a ocultar tota relació amb aquell horror, encara que l’alimenten constantment en la mesura que l’oculten. L’horror a la mort permet assolir les primeres i més fràgils sensibilitats al voltant de la vida, i li donen un sentit molt especial a aquestes, desenvolupant elaborades reflexions en el procés. Així, la infantesa és especialment protegida de la noció del mortuori i el fúnebre, tot i que més aviat que tard hauran de contactar aquest univers i considerar-lo com propi, així com començar a adscriure a la recerca de la immortalitat.

L’horror necessàriament propulsa els mètodes pragmàtics d’ocultació dels cadàvers, així com els dissenys ideals dels mons esjatològics, afegint o restant una mica de cada element d’acord a les necessitats culturals que, tot i ser un viatge emprès pels morts, la qual observen tots els vius reunits en el límit de la frontera. Així inicia el primer llibre de Morin, explorant aquesta relació entre l’humà i el absent, intentant explicar a través d’ella com hem desenvolupat rituals que ens permeten sentir-nos més a resguard de l’inexorable destí que a tots ens espera.

Edgar Morin
EL HOMBRE Y LA MUERTE
https://bit.ly/2S9FWLK

Els paisatges de Silla

Aquest article de l’any 2000, que reproduïm parcialment i que enllacem en el seu format original, es va publicar en la primera revista Algudor, per l’antic CEL (Centre d’Estudis Locals) del qual encara existeix la web.

El Cresol

 

Els paisatges de Silla

per Victoria Avinyó

Els paisatges són el resultat, en general, de la geomorfologia, el clima, les plantes, els animals i la incidència de les alteracions de tipus natural i de les modificacions antròpiques.

El taronjar i l’arrossar són, per a la gent que vivim en la comarca de l’Horta, el nostre paisatge rural. Però els nostres avis, els documents escrits i les fotografies antigues ens diuen que abans els conreus que formaven el paisatge del terme eren uns altres. La marjal ha crescut pels aterraments de l’Albufera. El taronjar ha substituït els camps d’hortalisses i també els garroferars i oliverars del secà en transformar-los en regadiu. És un paisatge que canvia buscant la rendibilitat econòmica, està domesticat pel llaurador des de temps remots. És l’expressió del seu treball i si aquest l’abandonara per falta de guanys tots eixiríem perdent.

Un camp de secà al costat d’un bosc si es deixa de cultivar és envaït pel bosc. El taronjar està lluny de qualsevol espai natural que el puga ajudar a recuperar-se amb les seues llavors, amb l’agreujant que estem en una zona de poques pluges. La verdor del bosc de tarongers que tenim és gràcies a l’aigua que desviem cap ací amb els assuts i séquies, principalment del riu Xúquer.

La marjal que està en cota més baixa, més prop de la vegetació espontània de l’Albufera, si es deixara de conrear sí que es recuperaria espontàniament, la resta no.

El paisatge rural ben tractat ens aporta beneficis des de psicològics i socials fins a ambientals. L’estudi del paisatge ens ajuda en l’ordenació dels usos del territori. És molt important decidir on ubicar les indústries, i on l’agricultura i de quin tipus, així com altres serveis o necessitats d’un poble. Tot el territori no té el mateix valor, ni la mateixa capacitat d’acollida per a les diferents activitats humanes. S’ha de decidir fins on volem que cresca el poble i els polígons industrials. Si cal tindre camps o pel contrari que tot el terme siga urbà i uns pobles s’ajunten en altres, com ja es veu en la pista de Silla, des de València fins a quasi el nostre poble tot esta construït. També per la carretera o pel camí reial un poble segueix a l’altre sense discontinuïtat. És tot com una ciutat territori.

Continua a….

“Els paisatges de Silla” de Victoria Avinyó, 2000.

 

 

 

Els Criteris lingüístics de la DGPL davant de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Abelard Saragossà

Acadèmia Valenciana de la Llengua i Universitat de València

1. Causes i efectes de crear l’Acadèmia

1.1 Factors valencians

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser creada per les Corts per a omplir un buit: per a establir la normativa lingüística valenciana i posar-la en la legalitat valenciana. La conseqüència és que la normativa de l’Acadèmia és obligatòria per a totes les institucions públiques de la societat valenciana, siga quin siga el seu àmbit geogràfic i siga quina siga la institució de què depenen. En paraules de la primera llei valenciana: «la normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’aplicació obligatòria a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana» (art. 41 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana).

La Llei de creació de l’Acadèmia (1998) desplega l’abast de les seues normes:

Hauran de ser observades per totes les institucions de la Generalitat, pels Poders Públics, per la resta d’Administracions Públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i empreses, de titularitat pública o que compten amb finançament públic (art. 5).

L’Acadèmia també té competència sobre l’onomàstica valenciana (noms propis de lloc i de persones). Però la seua funció no es limita a elaborar normes. Les Corts Valencianes també han encomanat a la institució una missió social important per a la majoria de valencians: contribuir a superar la fractura social a causa de la naturalesa del valencià. En concret, la llei de creació especifica que l’Acadèmia també es crea per a ajudar a solucionar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians».

No cal dir que eixa problemàtica perjudica el valencià: si usar-lo comporta conflictes, és preferible recórrer a la llengua que no en comporta, el castellà. Una de les manifestacions de la fractura social ha sigut supeditar el valencià als interessos de partits polítics. L’actitud i les accions de l’Acadèmia haurien d’afavorir que els valencians arribem a acords en la defensa del valencià i de la valencianitat.

A causa de la funció social que ha de complir, l’Acadèmia hauria de caminar cap a dos objectius lingüístics. Internament (en relació a la normativa lingüística), hauria de procurar arribar a consensos davant de les diverses sensibilitats lingüístiques que hi han en la societat valenciana, sempre mirant d’actuar d’una manera objectiva (fonamentant-se en el coneiximent de la història lingüística valenciana, i en les dades i estructures actuals).

Socialment (externament), la institució deu buscar, per imperatiu legal (i per principis sociològics), un model lingüístic que siga identificador i que siga assumible i practicable per la majoria de la societat valenciana. Eixa assumpció per una gran part de valencians serà el procés que farà que la normativa (i, en general, el model lingüístic valencià) passe, de ser subjectivament desitjable, a estar objectivament consolidat.

Cal dir que, entre la fundació (2001) i el 2016, l’Acadèmia ha caminat cap als dos objectius lingüístics indicats (buscar el consens intern, i la identificació i assumpció social). Tenint en compte que al principi eren  pocs els partidaris de la institució i molts els adversaris, cal reconéixer que les persones que han treballat en l’Acadèmia durant eixos anys ho han fet francament bé.

1.2 Factors internacionals

Si adoptem ara un punt de vista internacional, constatarem que les gramàtiques i els diccionaris d’una llengua civilitzada i culta són acumulatius en dos sentits: en relació al passat i en relació als altres pobles que compartixen la mateixa llengua. Un bon diccionari de l’anglés procurarà tindre aquelles paraules de Shakespeare que no es diuen en l’anglés actual; així mateix, si és un diccionari d’Estats Units mirarà d’incorporar les particularitats d’uns altres pobles (com ara el d’Anglaterra o el d’Austràlia). Eixa actuació té un complement pràcticament obvi: el fet que els parlants d’un poble preferixquen les particularitats actuals d’eixe poble. Ho demana la identificació, la naturalitat, la llealtat.

L’Acadèmia ha actuat com tocava: els seus diccionaris i gramàtiques són acumulatius davant del passat (especialment, el període clàssic) i davant de les Illes Balears i de Catalunya; i procura donar preferència a les particularitats valencianes. Les seues obres posen criteris per a indicar quines paraules, quines construccions i quines formes són les que la institució troba més adequades per als usos generals, per als escrits oficials i per a les administracions públiques: en definitiva, com hauria de ser el model lingüístic valencià.

El diccionari diferencia entre entrades principals i secundàries. Així, el verb jaquir era d’ús habitual en el valencià clàssic fins a 1450. Però fa segles que els valencians només diem deixar. En conseqüència, el diccionari de l’Acadèmia inclou l’entrada jaquir, però envia a deixar. Ara, un exemple geogràfic: com que el valencià (i també el català occidental) diu espill, l’entrada mirall (que és la paraula viva en balear i en català oriental) remet a espill. Les jerarquies referides impliquen que un escrit oficial o d’una administració pública deu usar deixar i espill.

La veritat és que els principis descrits (acumulació i preferència per les formes pròpies) responen al sentit comú. Si hem dedicat tres paràgrafs al tema, és perquè, conscientment o inconscientment, alguns no sempre seguixen el camí de triar regularment les paraules, les formes i les construccions valencianes.

En el llibre El valencianisme lingüístic (2018), recorrent a sociolingüistes i ideòlegs (Lluís Polanco, Toni Mollà, Enric Sòria) he intentat mostrar que l’origen d’eixa actuació està en el valencià escrit dels anys setanta i huitanta (§10.3.1). També hi tracte quins efectes negatius tingué aquell model lingüístic, i com el valencianisme més avançat intentà solucionar-los (§10.3.2). Una conseqüència va ser que el Bloc Nacionaliste Valencià estigué clarament al costat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua durant tot el procés de creació (§10.3.3).

2. Els Criteris de la DGPL abans de publicar-los

2.1 Els Criteris i la finalitat social de l’Acadèmia

És preceptiu que, en qüestions de llengua, tota iniciativa pública demane un informe a l’Acadèmia. Com a conseqüència, el dia 29 de juliol del 2016 la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPL) envià a l’Acadèmia un llibre titulat Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana, i demanà l’informe per via d’urgència. Entre el final de juliol i el principi de setembre, l’Acadèmia no té activitat. Això obligà a reunir, en agost, tres acadèmics i un tècnic lingüístic per a estudiar l’obra i elaborar un informe, que fon enviat a la DGPL el dia 13 de setembre (es pot consultar en http://www.avl.gva.es/web/acords).

El document recorda la necessitat que el model lingüístic valencià no estiga subordinat a partits polítics: «pensem que seria desitjable disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques, a fi d’evitar que vagen canviant segons les vel·leïtats personals de cada redactor o les preferències del partit que governe en cada moment».

Convé destacar-ho: si una de les raons de crear l’Acadèmia era evitar que el valencià estiguera supeditat a partits polítics (§1.1), la decisió de la DGPL del 2015-2019 de proposar un model té la conseqüència d’anar arrere. Hem tornat al període anterior a crear l’Acadèmia: supeditar el model lingüístic al «partit que governe en cada moment». Si el Govern Valencià actual no rectifica, a partir d’ara cada Govern Valencià tindrà dret a elaborar el seu model lingüístic.

2.2 Rang legal de l’Acadèmia i dels Criteris de la DGPL

La decisió descrita (§2.1) prové d’un òrgan secundari, i té un estatus legal baix. L’informe de l’Acadèmia constata que la seua normativa té la jerarquia màxima per dos raons: per l’article 41 de l’Estatut d’Autonomia (ja reproduït, §1), i perquè la institució forma part de l’Estatut, que és la primera llei valenciana. Un altre informe de la institució (27-01-2017) ho expressa així:

La normativa de l’AVL té valor ergaomnes, un valor conferit, a més, per una llei orgànica de caràcter paccionat entre l’Estat i la Comunitat Valenciana, que forma part del bloc de constitucionalitat, com ho és l’Estatut d’Autonomia.

Per contra, els Criteris de la DGPL tenen un rang legal baix:

A diferència del caràcter prescriptiu universal de la normativa de l’AVL, els Criteris no tenen el caràcter de disposició de caràcter general ni han sigut tramitats seguint el procediment legal establit per a l’elaboració d’este tipus de normes jurídiques.

De fet, el llibre de la DGPL només és una «resolució administrativa». Quant a la DGPL, és un òrgan de quart nivell (Consell / Conselleria d’Educació / Subsecretari Autonòmic d’Educació / DGPL).

La suma de les característiques dites explica que les instruccions de la DGPL només són aplicables al Consell i a les conselleries, de manera que es queden fora del seu abast els ajuntaments, les diputacions, les universitats, l’escola, els mitjans de comunicació, l’administració de l’estat espanyol. I també la majoria de les institucions de la Generalitat (les Corts, la Sindicatura de Comptes, etc.): totes les institucions de la Generalitat excepte el Consell i les conselleries).

2.3 Títol del llibre

L’obra que la DGPL envià a l’Acadèmia es titulava Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana. Davant d’eixe nom, l’informe recorda que la Generalitat és «el conjunt de les institucions d’autogovern de la Comunitat Valenciana» (art. 20 de l’Estatut): el Consell, les Corts, la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges, el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Jurídic Consultiu…

Eixa constatació implica que el títol que havia posat la DGPL era poc adequat (i poc legal). De fet, el títol insinuava que l’Acadèmia (una institució de primer nivell) hauria de seguir les instruccions d’un òrgan de quart nivell (la DGPL). En paraules de l’informe:

Si la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme vol aprovar uns criteris lingüístics propis caldrà precisar que són els criteris de la Direcció General o, en tot cas, del Consell, però no de la Generalitat, sobretot si eixos criteris, tal com s’especifica en l’informe adjunt, divergixen en alguns aspectes de les normes i recomanacions establides per l’AVL, que és, de conformitat amb el que indica l’Estatut, “la institució normativa de l’idioma valencià” (art. 6.8).

Davant de la incoherència descrita, el document de l’Acadèmia deduïx que «caldria corregir» el títol, i suggerix que siga «criteris lingüístics de la Direcció General o, en tot cas, del Consell, però no de la Generalitat».

Les propostes de l’Acadèmia són clares i inequívoques, ja que expressen o bé qui ha elaborat el llibre (la DGPL), o bé a qui es pot aplicar (al Consell).

2.4 La DGPL es separa de les recomanacions de l’Acadèmia

Sabem que l’informe de l’Acadèmia constata que els Criteris de la DGPL van contra la necessitat social que el valencià no estiga supeditat a partits polítics (§2.1). Ara, hem trobat la concreció: «eixos criteris, tal com s’especifica en l’informe adjunt, divergixen en alguns aspectes de les normes i recomanacions establides per l’AVL» (§2.3). L’informe descriu 21 «revisions» que haurien de fer les instruccions de la DGPL.

2.5 Dos anomalies metodològiques dels Criteris de la DGPL

En la confecció del llibre de la DGPL, hi ha alguna anomalia metodològica. Contràriament als Criteris lingüístics de 1995 (publicats per la Conselleria d’Educació quan encara no existia l’Acadèmia ni el projecte de crear-la), els Criteris de la DGPL no posen qui ha dirigit l’obra, qui l’ha redactada i quines persones han col·laborat. Un treball públic deu dir qui són els autors per a poder atribuir-los els mèrits (i, si escau, per a demanar-los responsabilitats).

Per una altra banda, els Criteris no expliciten si seguixen o no seguixen les normes i les recomanacions de l’Acadèmia. L’actuació adequada hauria sigut que, cada volta que l’òrgan inferior es separara de la institució superior, ho constatara i, sobretot, ho justificara.

Un exemple: l’Acadèmia posa en igualtat Vos quedeu i Us quedeu; però només usa vos en els seus escrits perquè és l’actuació dels valencians (i dels balears); i, especialment, perquè us sona estrany a la majoria de valencians (No puc entendre-vos / entendre-us). En canvi, els Criteris es decanten per us sense aportar cap justificació. Constatar i fonamentar les decisions és una actuació pròpia d’una societat democràtica, transparent, coherent i eficaç, a on cada institució i cada òrgan fa la seua funció.

I bé, en la confecció dels Criteris de la DGPL hi ha hagut l’actuació contrària de la previsible: han sigut els elaboradors de l’informe de l’Acadèmia els qui han hagut de llegir els Criteris i, instrucció a instrucció, contrastar-les amb les normes i les recomanacions de les obres de l’Acadèmia per a trobar les divergències.

3. Els Criteris lingüístics publicats

3.1 La DGPL no aplica els títols proposats per l’Acadèmia

Després de comentar característiques dels Criteris abans de publicar-los, mirarem si l’informe de l’Acadèmia ha incidit en l’obra editada (en novembre del 2016).

Hem vist que l’informe observa que el llibre de la DGPL va contra una de les necessitats de la societat valenciana (evitar que el model lingüístic estiga supeditat a partits polítics, §2.1); i sabem que l’obra tenia un títol que comportava que un òrgan de quart nivell (§2.2) manaria sobre una institució de primer nivell (§2.3). Eixes deficiències detectades en l’informe ¿no eren prou per a persuadir un polític reflexiu i responsable sobre la necessitat de modificar l’obra (o sobre la conveniència de no publicar-la)? Això no obstant, l’obra s’ha publicat sense incorporar en general les «revisions» de l’Acadèmia.

La DGPL no ha aplicat els títols proposats (Criteris lingüístics de la DGPL, o del Consell). Al nom inicial (Generalitat), ha incorporat Administració (Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat). Eixa paraula ¿soluciona els efectes negatius del primer títol, o els augmenta? El nom administració implica que l’obra no seria aplicable als qui l’han aprovada (explícitament o tàcitament): els polítics del Consell.

A més d’incrementar un efecte negatiu, el títol conserva l’anomalia inicial. L’expressió Administració de la Generalitat fa pensar als lectors que els administratius de tota institució de la Generalitat externa al Consell i les conselleries (les Corts, la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges, el Consell Valencià de Cultura, el Consell Jurídic Consultiu…) haurien d’aplicar les normes de la DGPL. En realitat, els mateixos administratius de l’Acadèmia no haurien d’aplicar les normes de la institució, sinó les instruccions de la DGPL. De fet, una administrativa de l’Acadèmia rebé una telefonada de la DGPL preguntant-li quants exemplars dels Criteris volien a fi que els administratius de l’Acadèmia els aplicaren.

Estem davant d’una actuació que fa pensar, més que en una societat transparent i coherent, en una societat fosca i poc democràtica.

El fet de no posar un nom que expresse a qui són aplicables legalment les normes de la DGPL ha anat acompanyat d’una altra anomalia: repartir el llibre per fora del Consell i les conselleries. Com ara, al cap d’onze dies haver publicat els Criteris (4-12-2016) la DGPL els enviava a tots els ajuntaments valencians. També l’ha repartit a persones, com els assistents al «xvi Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana» (València, 4-6 abril del 2017). És com si els destinataris dels Criteris no foren els qui determinen les lleis valencianes, sinó els que apunten el títol posat.

Per una altra banda, el títol del llibre possibilita la coacció, la qual s’ha materialitzat segons informació privada que m’ha arribat (en la p. 176 del llibre El valencianisme lingüístic, 2018, n’hi ha un exemple).

3.2 La DGPL no aplica les recomanacions sobre el model

La Introducció del llibre publicat diu que ha acceptat «algunes» recomanacions de l’Acadèmia («D’acord amb l’informe emés per l’AVL en data 13 de setembre de 2016, s’han revisat algunes solucions a fi d’adequar-les a les seues recomanacions», p. 13). La paraula algunes implica una part no alta, de manera que un lector reflexiu pensa que la DGPL no deu haver aplicat la majoria de les recomanacions. Dos paràgrafs més avant, ho corroborarem.

En una societat transparent i coherent, l’actuació esperable hauria sigut comunicar que la DGPL havia aplicat les revisions que havia demanat la institució que té la competència sobre la normativa (i sobre el model lingüístic valencià, §1). Certament, tots podem caure en errors. Però, en eixe cas, calia explicar per quins motius tal o tal recomanació de l’Acadèmia no seria pertinent. En canvi, no dir quines revisions s’han acceptat i quines no, torna a ser poc adequat per a una societat que busca l’objectivitat i l’eficàcia.

La realitat és la següent. De 21 revisions que conté l’informe de l’Acadèmia, n’hi han dotze que afecten el model lingüístic valencià. Les altres són detalls insignificants (com ara canviar el holding per l’holding). I, d’eixes dotze recomanacions, la DGPL no n’ha introduït cap, com mostra la secció §9.3 del llibre El valencianisme lingüístic.

En canvi, la carta que la DGPL envià als ajuntaments amb un exemplar dels Criteris (13-12-2016) descrivia la qüestió com si la DGPL haguera aplicat les correccions i les recomanacions de l’Acadèmia: «Els criteris han comptat, com no podia ser d’una altra manera, amb l’informe preceptiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, arran del qual es corregiren algunes qüestions que no seguien la normativa i s’incorporaren al text altres suggeriments de millora».

Seguim en l’actuació indicada pel títol de l’obra (§3.1): l’òrgan de quart nivell estaria al capdamunt de la jerarquia i, per tant, no tindria per què seguir les recomanacions de la institució de primer nivell. Això mateix explicaria l’anomalia metodològica que ha sigut l’Acadèmia qui ha hagut de buscar les separacions de les seues normes i recomanacions, en compte d’exposar-les l’òrgan inferior (§2.5).

3.3 L’informe ¿coincidix amb l’objectiu dels Criteris?

Al costat de no aplicar les recomanacions de l’Acadèmia, hi ha l’afirmació que el seu informe coincidiria amb l’objectiu dels Criteris de la DGPL:

D’acord amb l’informe emés per l’AVL en data 13 de setembre de 2016, s’han revisat algunes solucions a fi d’adequar-les a les seues recomanacions, amb el desig exprés de “disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques”. L’objectiu compartit amb l’AVL ha sigut la llavor d’aquest treball que ara presentem. (Introducció, p. 13)

Això no obstant, hem vist cap al principi (§2.1) que l’Acadèmia presenta negativament l’actuació de la DGPL per una raó clara (perquè supedita el model lingüístic a partits polítics: «pensem que seria desitjable disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques, a fi d’evitar que vagen canviant segons […] les preferències del partit que governe en cada moment»).

Atribuir a algú l’afirmació contrària de la que ha dit no és precisament una actuació ètica encomiable.

3.4 Informació electrònica catalana, però no valenciana

En la bibliografia, els Criteris de la DGPL no posen l’adreça electrònica del diccionari de l’Acadèmia. Però sí que està la dels diccionaris de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Enciclopèdia Catalana i del Diccionari català-valencià-balear. Semblantment, no està l’adreça electrònica de la gramàtica de l’Acadèmia. En canvi, sí que apareix la de tres obres gramaticals catalanes.

Per una altra banda, la bibliografia no conté les gramàtiques de Manuel Sanchis Guarner, de Carles Salvador i d’Enric Valor. En el llibre citat (2018: §2.3), informe que la consulta d’eixes gramàtiques hauria evitat errors significatius dels Criteris de la DGPL (i faig deu remissions per a verificar-ho).

En el mateix llibre (en §9.4), estudie les variacions entre la primera edició dels Criteris (2016) i la segona (2017), les més importants de les quals són poc positives.

4. Conclusions

En el 2015, el canvi de govern en la Generalitat feia pensar en una millora de les condicions democràtiques. I així ha sigut en molts camps del Consell i de les conselleries. Un exemple destacable és que el Govern Valencià del període 2015-2019 ha posat en funcionament una Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, dirigida per Manuel Alcaraz Ramos, professor d’Alacant de dret.

A més, són molts els polítics d’eixe govern que han anat pel camí de recuperar dignitat per a la política valenciana, actuació que impulsa els valencians a tornar a confiar en la Generalitat. Però els fets que hem descrit ací (§2 i §3) no van per eixa direcció.

Les Corts varen crear l’Acadèmia per a establir i legalitzar la normativa lingüística, i també per a llevar el model lingüístic valencià del tutelatge de partits polítics (§1). En canvi, l’actuació de la DGPL vulnera eixe objectiu de les Corts i supedita el model lingüístic del Consell als polítics que hi hagen (§2.1 i §3.2).

Per una altra banda, el títol de l’obra (§2.1 i §3.1), la distribució per fora del Consell (§3.1) i la manera d’elaborar-la (§2.5) comporten la voluntat de posar un òrgan de quart nivell per davant d’una institució de primer nivell. Per últim, la DGPL fa dir a l’informe de l’Acadèmia el contrari del que diu (§3.3).

Tot això és poc favorable per a la cohesió de la societat valenciana, ja que no busca l’objectiu de superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians» (Llei de Creació de l’Acadèmia).

A més, tornar a supeditar el model lingüístic valencià a partits polítics va contra l’ús social del valencià. És obvi que un model lingüístic valencià transversal afavorix l’ús públic de la llengua pròpia dels valencians, de la mateixa manera que la vinculació del model a una ideologia induïx a no parlar en valencià aquelles persones que no compartixen eixa ideologia.

El panorama descrit és més trist si tenim en compte que la DGPL és un òrgan d’un Govern Valencià que està clarament a favor de potenciar l’ús públic del valencià. Esperem que el segon Govern del Botànic sàpia rectificar els errors ací descrits, de manera que la seua actuació sobre el model lingüístic valencià siga modèlica per als governs valencians posteriors.

El realisme polític i el pensament de Carl Schmitt

Xavier Cunyat Rios

 

És prou comú que hui en dia a l’hora de parlar de la manera que tenen els polítics de conduir-se dir que són «schmittians». Amb aquest qualificatiu el que es vol dir generalment són varies coses. Una és que són realistes o apliquen el «realisme polític», ço és, que en lloc de mantindre una ètica política, o una praxi fonamentada en principis i valors, més aviat apliquen un pragmatisme que renuncia a instàncies normatives més enllà de les tàctiques o els imperatius que imposen les lluites de poder. Altra és que aquests polítics comprenen allò polític com pura competició, pugna o lluita. O estàs amb mi o estàs contra mi, tal és el joc de suma zero en el que estem embarcats. La tercera és que consideren tot intent de justificació o fonamentació de la política en l’ètica com mera fantasia, metafísica inaprehensible o mera moralina per a dèbils i escrupolosos, la política és quelcom més seriós i cru, i per tant, no pot entretindre’s en jocs morals per a infants.

Igual té que els polítics siguen de dreta o esquerra, la majoria assumeixen el paradigma schmittià per a concebre la seua praxi. Però qui fou Carl Schmitt? Fou el filòsof de la política més important del segle XX, si més no, dels més importants i influents. En el que segueix farem, despès d’una breu introducció a que siga això del realisme polític, una caracterització de la seua filosofia.

Lucrècia Borja amb el seu pare, el Papa Alexandre VI (Lucrezia Borgia col pare), pel pintor italià Giuseppe Boschetto.

Realisme polític o Realpolitik

La Realpolitik («política dels fets reals» en alemany) és la política basada en el racionalisme pràctic més que en principis absoluts ètics o ideològics. És una forma de pragmatisme. Hom ha defensat que la realpolitik és imprescindible per a poder realitzar una part dels objectius i ideals, i protegeix contra l’aplicació totalitària de principis per majories absolutes. Queda un dilema ètic entre el realisme del possible, el pragmatisme polític i el cinisme de la realpolitik econòmica que només veu els valors financers sense tenir compte de valors ecològics, culturals o socials.

Otto von Bismarck va encunyar el terme complint la petició del príncep Klemens von Metternich de trobar un mètode per a balancejar el poder entre els imperis europeus. El balanç de poders significava la pau, i els practicants de la realpolitik intentaven evitar la carrera armamentista.

Un dels seus precursors més famosos va ser Nicolau Maquiavel, conegut per la seva obra El Príncep. Maquiavel sostenia que l’única preocupació d’un príncep deuria ser la de buscar i retenir el poder, sense importar consideracions ètiques o religioses. proclamant que aquestes consideracions eren inútils per a aquest fi. Sostenia a més Maquiavel que el benestar de l’Estat depenia que el governant aprengués a utilitzar el mal per aconseguir el bé, assumint que el “príncep” havia de realitzar els enganys i intrigues que foren necessàries per no caure en els enganys i intrigues dels seus rivals.

El Cardenal Richelieu en el lloc de la Rochelle, pintura romàntica d’Henri–Paul Motte (1881).

Les seues idees van ser més tard expandides i practicades pel Cardenal Richelieu en la seua Raison d’etat durant la Guerra dels Trenta Anys. L’historiador grec Tucídides i el teòric militar xinès Sun Tzu també són citats com a precursors de la realpolitik en postular que els mandats ètics i religiosos de les seues respectives cultures eren inútils per explicar o assegurar l’èxit polític.

Hui dia, la part «realista» d’un partit o ideologia política no té problemes per cedir en alguns dels seus principis o valors si cal, per tal d’aconseguir cert progrés en altres -que podrien ser considerats més importants o centrals-, mentre que els sectors més «fonamentalistes» eviten de totes totes cedir en els seus principis o comprometre’ls, encara que això supose renunciar a posicions que els permeten bé posar en pràctica altres, bé influir en el seu desenvolupament o en la presa de decisions al respecte.

Carl Scmitt amb Ernst Jünger

Carl Schmitt

Jurista i pensador polifacètic i controvertit, va néixer a Plettenberg (Westfàlia) en 1888. Després de cursar estudis de dret a Berlín, Munic i Estrasburg, es doctora en 1910 i inicia la seua carrera acadèmica en 1915. Romanticisme polític (1919) i La dictadura ( 1921) es compten entre les seues primeres publicacions rellevants. La seua tasca científica donarà a llum la fonamental Teoria de la Constitució (1928). D’aquesta època, en què Schmitt destacarà per les seues crítiques al parlamentarisme i a la Constitució de Weimar, són també les seues obres El Guardià de la Constitució (1931), El concepte del polític (1932) i Legalitat i legitimitat (1932). En 1933 ingressa en el partit nacionalsocialista (NSDAP). Entre 1933 i 1945 és catedràtic de Dret a la Universitat de Berlín. Després de 1937 va anar abandonant gradualment les seues posicions com un dels representants destacats de l’ordre juridicopolític del Tercer Reich. El 1945 és apartat de la docència, detingut i interrogat a Nuremberg. A partir de 1950 viurà retirat, però seguirà publicant obres com El nomos de la terra o Teoria del partisà. Mor a la seua ciutat natal en 1985.

Pensament

Schmitt va ser un dels principals ideòlegs del Moviment Revolucionari Conservador d’Alemanya. La seua teorització es basa en la necessitat d’instaurar un poder de «decisió» adequat que acabe amb la lluita de classes, cosa que no és possible en un Estat liberal, en el qual no es pot justificar l’exigència del sacrifici de la vida a favor de la unitat política.

Schmitt concep la «acció política» com «decisió» que ha de tenir la talla de produir un «mite» que comprometa els individus: tal «producció» només pot resultar de la guerra. L’Estat ja no és el portador del monopoli polític, ja que s’ha vist reduït en importància a tan sols una «associació» més i que no es troba per sobre de la societat.

Schmitt proposa una pluralitat, amb l’Estat com a comunitat suprema i més intensa. Concep la idea de «comunitat» amb «persones essencialment lligades» i no una societat de «persones essencialment separades». Schmitt va mantenir una polèmica amb Hans Kelsen sobre la concepció de l’Estat, la defensa de la Constitució i altres formes jurídiques democràtiques.

Aquesta «comunitat» és la que pot portar a superar la degradació que a l’Estat s’ha produït el liberalisme que, amb la seua negació de la política, l’ha convertit en un «servent burocràtic armat». El seu rebuig a les democràcies parlamentàries pluralistes, quant incapaços de controlar els nous potencials sorgits de la socialització creixent del segle XX, li fan optar per la dictadura com a forma de govern.

Congrés de Nuremberg, 1934

El concepte d’allò polític

El concepte d’Estat pressuposa el «d’allò polític», i l’Estat és definit com l’estatus polític d’un poble organitzat sobre un territori delimitat. En l’època actual, l’Estat es troba entremesclat amb la societat, al punt que allò polític no admet ser definit a partir del que siga l’Estat. Per això, per arribar a una definició d’allò polític es requereix la descoberta i la fixació d’una distinció específica a la qual siga possible referir les accions i els motius polítics. Aquesta distinció és la distinció de «amic i enemic», la qual determina l’essència de la política, i des d’aquest criteri es pot determinar allò polític i allò apolític. En la mesura que no és derivable d’altres criteris, aquesta distinció o categoria correspon, per a la política, als criteris relativament autònoms d’altres àmbits humans: bo i dolent per a la moral, bell i lleig per a l’estètica, etc.

Així, l’essència de les relacions polítiques és l’antagonisme concret originat a partir de la possibilitat efectiva de lluita. allò polític és, llavors, una conducta determinada per la possibilitat real de lluita; és també la comprensió d’aquesta possibilitat concreta i la correcta distinció entre amics i enemics. El medi polític és, per tant, un mitjà de combats concrets.

El significat de la distinció d’amic-enemic és el d’indicar l’extrem grau d’intensitat d’una unió o d’una separació, que pot subsistir teòrica i pràcticament sense que, al mateix temps, hagen de ser emprades altres distincions morals, estètiques, econòmiques, etc., ja que no hi ha necessitat que l’enemic polític sigua moralment dolent o estèticament lleig, «l’enemic és simplement l’altre que està en contra de la meua posició». L’enemic polític és un conjunt d’homes que combat, almenys virtualment, o siga sobre una possibilitat real, i que es contraposa a un altre agrupament humà del mateix gènere. Enemic és només l’enemic públic, ja que tot el que es refereix a tal agrupament, i en particular a un poble íntegre, esdevé per això mateix públic, és per això que encara que l’enemic siga polític no necessàriament ha de ser un enemic a la esfera de les relacions individuals.

L’antagonisme polític és el més intens i extrem de tots i qualsevol altra contraposició concreta és tant més política com més s’aproxima al punt extrem, el de l’agrupament basat en el concepte amic-enemic. Aquesta relació té les següents característiques:

Sentit polèmic. Tots els termes i expressions polítiques posseeixen un sentit polèmic, tenen present una conflictivitat concreta la conseqüència extrema és l’agrupament en la polaritat amic-enemic (que es manifesta en la guerra i la revolució).

Sentit polític-partidari. En l’ús de la polèmica quotidiana a l’interior de l’estat, polític és hui usat sovint en el mateix sentit que polític-partidari, la inevitable manca d’objectivitat de totes les decisions polítiques (reflex de la distinció amic-enemic immanent a tot comportament polític).

L’eventualitat en termes reals de lluita. En tot agrupament amic-enemic sempre està latent la possibilitat de la guerra. La guerra és un pressupost sempre present com a possibilitat real i que determina de manera particular el pensament i l’acció de l’home, provocant així un comportament polític.

El grau d’intensitat. Tot enfrontament pot extreure la seua força dels més diversos sectors de la vida humana, de contraposicions religioses, econòmiques, morals, etc., però és veritablement polític si és prou fort com per reagrupar als homes entre amics i enemics. El grau d’intensitat és el que imprimeix el caràcter polític.

Duelo a garrotazos, Francisco de Goya

L’Estat total

Per Schmitt la democràcia és entesa a partir del concepte de «Estat total». L’Estat total és aquell que ha superat el moment liberal. És un Estat fort, que es fica en totes les esferes de la vida en societat. En la democràcia, per Schmitt, tot és polític.

En aquest marc, s’entenen les seues crítiques al liberalisme, al Parlament com a institució i al parlamentarisme com a forma de govern. La democràcia per a ell no requereix del vot secret (doncs la política es fa en l’espai públic). Per contra és la acclamatio, l’elecció a viva veu i en massa, la qual li resulta compatible amb la seua idea de democràcia. La democràcia és directa: no hi ha representants, ni eleccions. La representació necessàriament mediatitza la immediatesa de la voluntat popular, fent-la, en definitiva, desaparèixer.

Tampoc admet la idea de pluralisme, ja que sosté que a la democràcia li és pròpia l’homogeneïtat, de manera que la unanimitat és el caràcter propi d’aquesta democràcia. Les diferències seran llavors excloses o eliminades a l’interior de la unitat política.

OBRES de Carl Scmitt

A continuació ressenye i enllace completes algunes de les obres més importants de Carl Schmitt, i més avall d’altres autors esmentats al text.

La dictadura

Aquesta investigació clàssica de Carl Schmitt, la primera edició de la qual va ser publicada en 1931, utilitza un amplíssim material històric, científic-jurídic i filosòfic per il·lustrar el desenvolupament d’aquest concepte «des dels començaments del pensament modern de la sobirania fins a la lluita de classes proletària» . Es tracta, en última instància, de traçar la història de la «situació excepcional» (la llei marcial, l’estat de setge, l’estat de guerra) com a component actual o potencial de la vida de l’Estat, examinada a la llum de l’evolució de les idees polítiques en l’època moderna i des d’enfocaments pertanyents al món del dret.

Carl Schmitt
LA DICTADURA
https://bit.ly/2UebbFS

El concepte d’allò polític

Escrit sota l’impacte d’una guerra de dimensions inèdites, va pretendre en el seu moment aïllar allò polític, posar límit, si més no en els conceptes, a un element la lògica del qual havia conduït a una guerra sense fronteres. Tot i que les propostes de Schmitt no van poder prevenir la barbàrie en què va desembocar aquella crisi històrica, no pot dubtar-se que han contribuït al fet que en el constitucionalisme posterior a la Segona Guerra Mundial haja estat possible un plantejament en el fons més radical, més veraç i més proper a la vida constitucional diària dels pobles i dels homes.

Carl Schmitt
EL CONCEPTO DE LO POLÍTICO
https://bit.ly/1PIJIYT

Teoria del Partisà

“Teoria del partisà. Acotació al concepte polític”, té el seu origen en la conferència que el 1962 Carl Schmitt va pronunciar a la Universitat de Saragossa al Tercer curs sobre defensa nacional, una activitat organitzada per la càtedra “General Palafox”, i que va ser batejada com “Teories modernes sobre el partisà “.

En aquesta obra, destaquen tant la brevetat, com la contundència i claredat del discurs de Schmitt. Pot un estar o no d’acord, però ningú li pot arrabassar a aquest alemany que va formar part del Partit Nacionalsocialista, la força i precisió del seu discurs. Dir, també, que per la seua obra va ser amenaçat per les SS, cosa que li costaria no formar part de la primera línia pública.

En “Teoria del partisà”, Schmitt pren com a punt de partida el context històric i polític en el qual els Estats romanien en les seues relacions mútues en l’estat de naturalesa hobbesià. Això es tradueix, en que mentre una pau relativa governava la política interna d’un país, la política exterior estava marcada per la guerra. Els conflictes bèl·lics entre diferents estats, Schmitt els defineix com “un duel de cavallers”, en els quals es distingia entre civils i militars, entre combatents i criminals, i el que és més important, entre guerra i pau, això últim, implica la possibilitat que entre els diferents estats s’aconseguisquen “veritables tractats de pau”.

Amb la fallida del nomos antic continental, la fi de l’estat de coses que acabem de descriure, neix la figura que serà l’objecte d’anàlisi en aquesta obra de Schmittt, ens estem referint al partisà, que serà descrit de la manera que segueix:

“El combatent que criminalitza al seu adversari i es proposa exterminar per tots els mitjans. És el combatent irregular que es confon amb la població civil i ataca per sorpresa a les tropes regulars a la rereguarda. No porta les seues armes a la vista, no s’identifica com a combatent, i la seua lluita imprevisible no renuncia a res que puga danyar l’enemic”.

“El partisà modern no espera ni gràcia ni justícia de l’enemic. Va donar l’esquena a l’enemistat convencional amb les seues guerres domesticades i acotades, i se’n va anar a l’àmbit d’una altra enemistat veritable, que s’enreda en un cercle de terror i contraterror fins l’aniquilació total”.

Carl Schmitt
TEORÍA DEL PARTISANO (o DEL GUERRILLERO)
https://bit.ly/2J2Dfee

ALTRES AUTORS

El príncep

És un tractat de política escrit per Nicolau Maquiavel (1469 – 1527). L’obra, redactada el 1513 i fou dedicada a Llorenç de Mèdici per exhortar-lo a alliberar i unificar políticament Itàlia.

“El príncep” fou publicat pòstumament el 1532 i representa una fita en el desenvolupament d’una concepció realista de la política. L’obra ha estat considerada com el punt de partida de la ciència política moderna, ja que Maquiavel, fonamentant-se en el naturalisme renaixentista, trenca amb la dependència de la política amb la moral, amb la religió o amb la idealització, i realitza una anàlisi i una descripció de la societat que es basa en la realitat efectiva, segons principis realistes i immanents.

El seu objectiu és mostrar com els prínceps han de governar els seus Estats, segons les diferents circumstàncies, per poder conservar-los amb èxit en el seu poder, la qual cosa és constantment demostrada mitjançant múltiples referències a governants històrics i a les seues accions. Presenta com característica destacada el mètode de deixar de banda sistemàticament, pel que fa a les estratègies polítiques, les qüestions relatives a la moral i a la religió. Només interessa conservar el poder (de fet, per Maquiavel així obren fins i tot papes com Alexandre VI, el que constitueix la clau del seu èxit.)

La conservació de l’Estat obliga a obrar quan és necessari «contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat i contra la religió.” I això requereix a nivell teòric -en oposició a tota la tradició de la filosofia política des de Plató a endavant- deixar d’idealitzar governs i ciutats utòpiques i inexistents per inclinar en canvi pels homes reals i els pobles reals, examinar els seus comportaments efectius i acceptar que l’exercici real de la política contradiu amb freqüència la moral i no pot guiar-se per ella.

Amb aquest llibre s’enceta el que després s’ha conegut com “maquiavel·lisme” de la política, el qual significa bàsicament que no hi ha més raó que el pragmatisme del poder, i que l’Estat no s’ha d’atindre a consideracions ètiques o morals en les seues actuacions (Raó d’Estat).

Nicolás Maquiavelo
EL PRÍNCIPE
http://bit.ly/1ETHZ8e