D’un blau quasi transparent

mcantichM Carmen Antich

 

La infermera arrossega el petit bressol amb delicada destresa, posant la cura de qui és ben conscient de la fragilitat d’allò que transporta. En passar pel meu costat s’atura uns segons.

– A la sala de parts necessiten una auxiliar –em diu.

Aguaite i una criatura rosada em mira amb uns ulls molt blaus, quasi transparents.
Aquell lloc on he passat, dia rere dia, més de deu anys està tot envoltat de blanc: les parets, el sostre, la llum, els llençols, la roba… fins i tot les cares de les pacients es descoloreixen a causa de l’esglai. No obstant això, a mi aquest color m’aporta serenitat.

La mare del nadó és una xica molt jove que roman al quiròfan despertant-se de l’anestèsia. Li han practicat una cesària. Allí dins el blanc perd protagonisme, el color verd recorda la brossa humida i la por es converteix en un indici d’esperança.

En veure-la pense: aquesta és la xica de la 512 i encara no sap que té un fill que sembla un àngel. Complint amb el meu comés la rente i li canvie el camisó tacat de sang. En obrir els ulls li dic:¡Hola! ¿Te encuentras bien? A dures penes assenteix amb el cap.

El meu torn està a punt d’acabar. Em desprenc de l’uniforme, faig uns comentaris sobre la feina als meus companys, i m’acomiade fins l’endemà. En el camí de tornada a casa aquells ullets blaus continuen clavats a la meua retina.

A la vivenda tot està com ho havia deixat, la mare postrada al llit, el gat dormint al sofà, i les plantes un poc més marcides a causa de l’escalfor permanent de l’aire condicionat. Després de preguntar a la cuidadora com ha passat el dia la mare, em dispose a realitzar el ritual que dura ja dotze anys. Els dos primers, des que va patir l’ictus, em vaig dedicar a ella, amb el cos i l’ànima, les vint-i-quatre hores del dia.

Passat el temps, i per necessitats econòmiques intentí reprendre la meua activitat com infermera i només vaig trobar treball d’auxiliar en aquella clínica privada.

En apropar-me al llit articulat li done un bes al front com cada dia. Ella em mira. Amb aigua tèbia li rente el cos, li canvie els bolquers, li cure les úlceres, li done l’aliment a través de la sonda, li administre la medicació i la canvie de postura. Mentre ho fas li parle de la jove i del seu fill, dues llàgrimes li recorren la cara. Intente esquivar la seua mirada suplicant-me pietat i no ho aconseguisc. Un dia més comprove que el seu cos està ferit sense remei, que cada minut de la seva supervivència constitueix una condemna sense redempció.

A les huit del mati comença de nou el meu torn de treball. Deu minuts abans em dirigeixc a la cinquena planta i, com un autòmat, busque la historia clínica de la pacient de l’habitació 512. Comprove que procedeix d’un país de l’est d’Europa, que té vint i dos anys i que està ací sola. Sense dubtar-ho un minut entre a l’habitació. La xica està desperta i li pregunte: -Buenos dias, cariño ¿Como te encuentras?

-Bien -contesta amb un filet de veu.

-¿Te acuerdas de mi? Soy la que te preparó antes del parto.

Es queda mirant-me i dibuixa un tímid somriure.

-Tienes un niño precioso. –Supongo que estará en el nido.

-No lo se, dijeron que le pasaba algo. –contesta amb molta dificultat.

-¿Como dices? Tranquila, seguro que no será nada. Enseguida te traigo el desayuno.

Immediatament em posse en marxa. Després d’ocupar-me dels meus quefers amb la resta de pacients comence a investigar. No m’explique perquè em mou aquell impuls, aquella curiositat que va tornant-se en preocupació. Conec a la persona encarregada del departament de neonatologia i li pregunte directament. El preciós xiquet d’ulls blaus pateix una síndrome de nom impronunciable que consisteix en una malformació de venes, artèries, capil·lars, vasos limfàtics, etc. Ho han descobert a traves d’un sospitosa taca que tenia en una de les extremitats en el moment de nàixer.

La sang se’m gela, i malgrat l’experiència de tants anys no puc reprimir l’emoció. Posteriorment parle amb el ginecòleg per a interessar-me de l’estat de la mare. La cesària evoluciona bé, en un parell de dies li donaran l’alta.

-Però, això no pot ser! –Eixa xica no te ningú, i enviar-la tan prompte a casa…

El metge em mira als ulls i verbalitzà: farem el que podrem.

L’hora de repartir el dinar està pròxima i me les arregle per a portar-lo jo a l’habitació 512. La dona asseguda en la butaca plora desconsoladament.

-Eiii, ¿Pero que pasa? ¿No te encuentras bien?

Conforme pot m’explica que l’han informat del problema que te el seu fill, sap que això suposa un risc per a la seua vida, a més de repetides intervencions quirúrgiques i molta atenció. La console i l’anime a menjar alguna cosa. En acabar amb el repartiment del dinar ja tornaré a veure-la. Ja amb tranquil·litat, quan la planta es queda en silenci perquè tot el mon dormita la mig diada, m’endinse en l’habitació.

-¿Como estas? -¿Creo que hoy has tenido una visita?

L’estat de solitud i tristor que te aquella dona la fa confiar en una desconeguda, i entre llàgrimes m’explica quina es la seua situació. Immediatament vaig a parlar amb la treballadora social, utilitze contactes, amistats i influències per a posar remei a aquella lamentable circumstància.

-¿Tienes a donde ir? –No, respon.

Quan propose a aquella persona desconeguda que ella i el seu fill vinguen a viure a ma casa només diu una cosa: ¿Porqué?- Jo ben bé tampoc no ho sé. Tan sols sé que l’única visita que ha rebut es de l’home que un dia li va prometre feina digna i una vida millor, que temps després li va assegurar que es faria càrrec del seu fill, probablement per a traficar amb ell com ho havia vingut fent amb la mare. Que li havia dit que pagaria el cost de la clínica, i li procuraria a la criatura una família on no li faltaria de rés. Les falses promeses es quedaren en això doncs, en assabentar-se de la malaltia de la criatura els havia deixat tirats com a una deixalla. I jo pensí que això últim havia estat una gran sort per a tots dos.

-Te invito a mi casa porqué allí hace falta vida- li dic.-

Considere que la por, la desesperació, i qui sap quantes coses més, l’obligen a contestar a la meua proposta afirmativament.

Aquesta vesprada torne a casa carregada de moltes coses materials i immaterials. Es com si tot allò que havia desitjat, dia rere dia, durant deu anys anara a complir-se de sobte.

Comence amb el ritual de costum. La mare, que normalment emet una mena de sorolls guturals, ara gemega i crida a cada moviment del seu cos.

-Ja ni ha prou! –exclame

Comence a buscar una vena en condicions per agafar-li una via, no es gens fàcil. Finalment aconseguisc introduir l’agulla i el líquid transparent comença a gotejar molt lentament.

Al cap d’unes hores aquell rostre crispat pel dolor està relaxat, seré, i la respiració en un principi accelerada va fent-se lenta. Ni un minut em separe del seu costat. Li prenc la ma deformada per l’artrosi fins que exhala el darrer sospir. Li retire la via. Passada una estona òbric les finestres, totes, i l’aire gelat em colpeja la cara com una tralla. Cride el seu metge que signa el certificat de defunció sense qüestionar res. Li pose la roba que més li agradava i li transforme el desagradable rictus en un lleu somriure. I la bese al front, a la cara, als ulls, al cabell, a les mans…

Passades 48 hores l’habitació de la mare està buida, i les parets de tota la casa son blanques com el paper. Les plantes tornen a ser verdes, l’aire fa olor a llima, a sucre escalfant-se, a talc, a llet, a vida, a un indici d’esperança.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s