Xavier Cunyat Rios
Una de les «maldats» que va executar Martí Luter en la seua lluita personal contra el Papa de Roma fou la traducció de la Bíblia del grec hel·lenístic al vernacle alemany a principis del segle XVI, la qual fins a eixe moment sols es llegia en llatí a la cristiandat occidental. Aquesta «malifeta» tenia un sentit i una intenció, trencar el monopoli que les autoritats eclesials tenien sobre la interpretació de les sagrades escriptures. En efecte, per a Luter qualsevol camperol alemany, artesà o comerciant havia de tindre accés al sentit dels textos bíblics.
La propagació de la impremta, que va coincidir en el temps, va fer la resta, ates que l’invent que Gutenberg havia ideat uns anys abans, feia que tècnicament els escrits foren molt més fàcils de produir i distribuir en massa. Les idees de Luter i la propagació de la tecnologia de fabricar llibres són fites indiscutibles dels albors de la Modernitat.
En altres termes podríem dir que Luter i la impremta varen eliminar mediacions autoritzades, varen desintermediar el sentit de les escriptures, fent competents i responsables a tots i cadascun dels individus, i la propagació de textos impresos va precipitar l’alfabetització de parts cada vegada més grans del poble, i fins i tot la regularització de l’idioma alemany.
Evidentment, per a molts, el domini del llatí suposava un avantatge, una forma de poder sobre el «vulgus», però aquests enginys que produïen textos de forma barata i fàcilment distribuïble suposà una hecatombe, la caiguda del monopoli interpretatiu.
Una cosa pareguda ha passat o està passant en els nostres dies amb l’aparició del «món virtual». L’accés massiu a les TIC’s, que ja té unes dècades d’edat, ha desintermediat a molts agents administradors del coneixement i els productes culturals.
Discogràfiques, editorials, capçaleres de diaris, cadenes de televisió i ràdio, escoles i universitats, etc… han vist com el seu públic s’ha tornat volàtil. La distribució telemàtica de bits de informació ha trencat els clàssics canals i contenidors de discursos i imatges, i hui qualsevol que vullga fer-ho pot consumir i produir els objectes culturals que estime convenient.
Aquesta desintermediació brutal que les TIC’s han ocasionat ha suposat per a molts monopolis i estructures comunicatives la caiguda en una greu crisi. Alguns veuen en aquest fenomen una autèntica barbàrie, un desastre incontenible en el que qualsevol «idiota» pot sortejar els controls sobre els continguts culturals, i en el que tot quisqui pot dir la seua.
Hi ha qui diu que el «món virtual» és sols un succedani del «món real», que la presencialitat és molt més rica que la comunicació digital, i que aquesta no ofereix tants avantatges com les relacions cara a cara, ja siga per a educar, treballar o comunicar-se en general. A mi això em sembla que és nostàlgia dels costums analògics. Segurament als clergues papistes als que Luter i l’impremta arravataren els privilegis que donava l’exclusivitat de l’autoritat interpretativa, també els sonava més autèntica la missa en llatí.
El Cresol de Silla 