El programa “Clar i valencià”, per Abelard Saragossà

per Abelard Saragossà

Objectius i mitjans del programa Clar i valencià, (Televisió Mediterráneo)

Orgull pel valencià que hem heretat

Hui, comença el programa Clar i valencià. La finalitat que tenim és mostrar que qualsevol comarca valenciana practica una llengua molt bona, una llengua que té una personalitat clara en relació al castellà. El valencià té personalitat en la fonètica, en té en les paraules que usem assovint en la vida quotidiana. I això des de la comarca del Maestrat (al nord de la Comunitat Valenciana) fins a les Valls del Vinalopó (al sud, al costat d’Oriola, que era una de les ciutats més importants del Regne de València).

La qualitat del valencià viu comporta que els professionals de la llengua hauríem d’actuar d’una manera constructiva: fent que els parlants siguen conscients de característiques positives del valencià que parlen en la vida diària. La manera positiva s’oposa a la negativa, que consistix en rectificar i rectificar els parlants.

Ser conscients de la qualitat del valencià que parlem fa sentir-nos orgullosos de la llengua que hem heretat. Que hem heretat o que hem deprés, perquè no pocs dels valencianoparlants som fills de pares castellanoparlants; però hem decidit fer nostre el valencià i practicar-lo en la vida de cada dia.

Un model lingüístic digne (ni vulgar ni elitiste)

En l’episodi anterior de Clar i valencià, diguérem que la finalitat és remarcar quantes coses positives té el valencià popular. Un model lingüístic valencià fonamentat en la llengua viva augmenta la nostra identificació com a valencians, i fa confiar en la personalitat del poble valencià.

Però el programa també vol aconseguir un segon objectiu. El valencianisme (que naixqué cap a 1860) partia de la llengua viva fins a 1939. Però, en els anys 50, aparegué un model que confiava poc en el valencià popular, i com a conseqüència es separava innecessàriament de la forma espontània de parlar. Era un valencià elitiste, poc identificador per als valencians, i els efectes negatius que tingué arriben als nostres dies.

I bé, el segon objectiu del programa és contribuir a recuperar l’ideari del primer valencianisme. No tenim interés per un valencià vulgar, perquè a ningú li agrada ser vulgar. Però també volem evitar el valencià elitiste. Treballem per un model valencià que siga digne i natural per a la immensa majoria dels valencians, que siga identificador i assimilable, i per això mateix que siga practicable en la comunicació pública. En definitiva, volem un model que siga clar i valencià.

Un model que potencie la identitat valenciana

En el programa Clar i valencià, partirem de les persones, dels parlants: dels valencians. Buscarem potenciar la identitat valenciana; procurarem augmentar la consciència i la voluntat de ser valencians; treballarem per un model lingüístic valencià que incremente la cohesió de la societat valenciana. La nostra perspectiva és constructiva, és democràtica, és humanista. I la nostra manera de mirar el valencià té eixes característiques perquè confiem en el poble valencià.

El programa no el farà una persona, sinó un equip obert de professionals de la llengua. Som membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; som professors universitaris i d’institut; som tècnics lingüístics d’institucions públiques; som autors de manuals i correctors d’editorials.

Comentarem paraules i pronunciacions; farem observacions sobre escriptors i sobre com s’hauria d’ensenyar el valencià; i, en general, parlarem sobre característiques que hauria de tindre el model lingüístic valencià. També tractarem criteris de la normativa lingüística (com hem fet en els dos episodis anteriors). Per cert, esperem les vostres opinions, esperem preguntes: esperem les vostres intervencions.

“Historia del Apellido Luz en el Reino de Valencia”, per Javi Luz

No recorde el moment exacte en el qual vaig decidir traslladar a un llibre tota la informació aconseguida sobre el meu cognom i ancestres. Potser no va existir un moment concret, i la idea va nàixer i creixent per si mateixa fins que finalment es va convertir en la publicació que ara està entre les meues mans. Però una vegada decidit a fer-ho, va ser per a mi -que mai havia tingut una estreta relació amb la literatura- un repte que en principi em va semblar de una gran dificultat, quasi impossible. Per altra banda, a més de les meues limitacions, constantment em preguntava si mereixia la pena fer l’esforç, per que … ¿A qui pot interessar un llibre genealògic sobre un cognom tan poc comú? Durant molt temps li vaig anar donant forma al meu cap, i al temps que trobava ancestres, descobria fets històrics ocorreguts a la meua terra, València. Així que finalment vaig decidir estructurar-lo de forma en què, a través dels meus avantpassats, donar a conèixer la geografia, la forma de vida, i els successos ocorreguts en aquells temps i llocs en que van habitar. Per allò que un treball que pretenia ser un homenatge familiar es va anar convertint poc a poc en alguna cosa més, traient a la llum fets de la història local i regional valenciana pràcticament desconeguts per a gran part de la societat. Fins i tot m’he atrevit a exposar la meua humil opinió sobre un tema tan controvertit com la llengua valenciana. Com a fil conductor, he intentat ser fidel a la cronologia dels meus propis descobriments, procurant d’aquesta manera que la trama es desenrotlle amb un cert sentit, i que la lectura siga lo més amena possible. El lector trobarà a més de arbres genealògics, o biografies i imatges de personatges destacats que portaren el cognom, referències a la història de València, Espanya i Europa Occidental.

Per als veïns de Silla, el llibre es pot demanar en Gráficas Fortuny (Rambla Independència, 70, Silla – Telf. 961200938), i per a familiars o demés interessats que esteu lluny, en la tenda on-line de Amazon*, en el següent enllaç: https://cutt.ly/lhZ2Sw5

Independentment del canal de compra elegit, qualsevol que el vulga signat o en dedicatòria de l’autor, només te que demanar-me-la. *També disponible en format electrònic Kindle per a e-book (sense arbres ni imatges, per 2,99€).

“Millor a casa”, per M. Carmen Antich

per M. Carmen Antich i Brocal

El pacient de l’habitació contigua a la nostra és un senyor major que sembla que té Alzheimer. No l’he vist mai. Als familiars que l’acompanyen tampoc. A tothom ens han prohibit (per prevenció) eixir al passadís si no és estrictament necessari. Les visites tampoc no estan permeses. Tot i això, les seues veus se’m fan conegudes. Una nit, afectada per les circumstàncies, em va parèixer que era la veu de mon pare quan, tot just, se li escapava la vida. Em va colpir ben fort. Segurament, també pateix d’alguna malaltia cardíaca ja que, com el meu marit, està ingressat a la planta de cardiologia de l’hospital La Fe de València.

Ací dins el rellotge porta un ritme peresós, pausat, i lent. Diferent al que preval a l’exterior, on el sol i la gent transiten pels carrers que s’endevinen més enllà del pati interior envoltat de finestres, les quals donen claror a les habitacions que acullen malalts i malalties de més o menys gravetat, i que és l’única cosa que nosaltres albirem des de la nostra.

Tampoc no sé els seus noms. Però quan, inevitablement, escolte que la situació es complica, després de tants dies i tantes nits compartint barandat, sent que l’empatia i la tristor m’apropen a ells. I voldria, a voltes, poder parlar amb l’anònim acompanyant per donar-li un poc de calor humà, just el que jo també he necessitat en els pitjors moments. A l’habitació d’enfront hi ha una dona a qui no acompanya cap familiar. Em fa molta llàstima.

Dues plantes més avall es troba la d’infantil. Quan puge o baixe per l’escala, per anar a menjar alguna cosa, escolte plorar als menuts segurament afectats pel desfici o la por. Alguna vegada els he pogut veure (excepcionalment) a una saleta amb les mares, que a penes poden ocultar l’angoixa en veure desesperar-se els seus fills o filles malalts.
Les bates blanques i els pijames verds, blaus, o liles, desfilen lleugers pels corredors, llargs i lluents, intentant una normalitat difícil, però necessària, per tal de realitzar el seu important treball diari. El personal sanitari, en general, s’esforcen per treure’ns un somriure o dedicar-nos unes paraules amables. Tot i que els metges i metgesses sempre van amb la veritat per davant, per dura que puga resultar. La meua admiració i agraïment a tots ells i elles.

La torre del costat acull els pacients infectats de COVID. Ells no tenen acompanyants de la família, no tenen una ma tèbia que els acaricie, ni una cara coneguda que els reconforte. Allí dins les mans que s’hi apropen son de làtex, i els rostres, tapats amb les mascaretes i ulleres protectores, s’esforcen a transmetre confiança i tendresa, procurant que els ulls valents i cansats, lluitant sense treva per salvar vides, no es desborden de sentiment i d’impotència. Sentir-los tan a prop, i conèixer la identitat d’alguns d’aquests malalts, em resulta duríssim.

Malgrat els dies i setmanes que van succeint-se ací dins, no acabes d’acostumar-te a aquest lloc. Sovint et trobes com dalt d’una muntanya russa carregada d’emocions, que roda, i puja, i baixa… sense detenir-se a penes. T’empasses el nus que t’ofega la gola i tires endavant.

Les persones que us estimen envien, des de fora, força, paciència, ànims, i els besos i les abraçades que no et poden donar. De veritat que ho agraeixes, malgrat estar trasbalsada per la situació. I, al remat, romans amb el teu familiar estimat en aquest confinament preventiu i necessari, a l’habitació de la planta de cardiologia, carregada de pors i d’esperances, donant gràcies encara per no haver de trobar-nos en un lloc pitjor.
L’estada a un hospital, i més si és llarga, et treu de la normalitat. Crea un abans i un després en la vida del malalt, dels familiars i de qui l’acompanya. Suposa un remei, una cura, una esperança que mai no s’ha de perdre. És una prova d’humanitat i d’humilitat, on t’adones que absolutament tots som igualment vulnerables al sofriment, i et reafirmes en comprovar que hi ha feines que no és paguen amb diners.

Son moltíssimes les persones que, a causa d’aquesta maleïda pandèmia, romanen als hospitals més aïllats del que seria desitjable. No deu ser gens fàcil per a ningú.
Els cors dels nostres malalts son delicats, febles, i sensibles, i els dels familiars que els acompanyen, (o no ho poden fer), han de ser resistents, estar plens d’amor, i treure forces de flaquesa per rescatar-los indemnes d’aquesta dura experiència. Tot un repte.
Al nostre veí d’habitació li acaben de donar l’alta, i altres persones ja l’ocupen. A nosaltres ens queda un poquet encara, però tot va millor. Només volia compartir la nostra experiència, i instar-vos a que es cuideu molt, perquè poder estar a casa tranquils, sans, i estalvis no te preu.

Mª Carmen Antich Brocal