“Millor a casa”, per M. Carmen Antich

per M. Carmen Antich i Brocal

El pacient de l’habitació contigua a la nostra és un senyor major que sembla que té Alzheimer. No l’he vist mai. Als familiars que l’acompanyen tampoc. A tothom ens han prohibit (per prevenció) eixir al passadís si no és estrictament necessari. Les visites tampoc no estan permeses. Tot i això, les seues veus se’m fan conegudes. Una nit, afectada per les circumstàncies, em va parèixer que era la veu de mon pare quan, tot just, se li escapava la vida. Em va colpir ben fort. Segurament, també pateix d’alguna malaltia cardíaca ja que, com el meu marit, està ingressat a la planta de cardiologia de l’hospital La Fe de València.

Ací dins el rellotge porta un ritme peresós, pausat, i lent. Diferent al que preval a l’exterior, on el sol i la gent transiten pels carrers que s’endevinen més enllà del pati interior envoltat de finestres, les quals donen claror a les habitacions que acullen malalts i malalties de més o menys gravetat, i que és l’única cosa que nosaltres albirem des de la nostra.

Tampoc no sé els seus noms. Però quan, inevitablement, escolte que la situació es complica, després de tants dies i tantes nits compartint barandat, sent que l’empatia i la tristor m’apropen a ells. I voldria, a voltes, poder parlar amb l’anònim acompanyant per donar-li un poc de calor humà, just el que jo també he necessitat en els pitjors moments. A l’habitació d’enfront hi ha una dona a qui no acompanya cap familiar. Em fa molta llàstima.

Dues plantes més avall es troba la d’infantil. Quan puge o baixe per l’escala, per anar a menjar alguna cosa, escolte plorar als menuts segurament afectats pel desfici o la por. Alguna vegada els he pogut veure (excepcionalment) a una saleta amb les mares, que a penes poden ocultar l’angoixa en veure desesperar-se els seus fills o filles malalts.
Les bates blanques i els pijames verds, blaus, o liles, desfilen lleugers pels corredors, llargs i lluents, intentant una normalitat difícil, però necessària, per tal de realitzar el seu important treball diari. El personal sanitari, en general, s’esforcen per treure’ns un somriure o dedicar-nos unes paraules amables. Tot i que els metges i metgesses sempre van amb la veritat per davant, per dura que puga resultar. La meua admiració i agraïment a tots ells i elles.

La torre del costat acull els pacients infectats de COVID. Ells no tenen acompanyants de la família, no tenen una ma tèbia que els acaricie, ni una cara coneguda que els reconforte. Allí dins les mans que s’hi apropen son de làtex, i els rostres, tapats amb les mascaretes i ulleres protectores, s’esforcen a transmetre confiança i tendresa, procurant que els ulls valents i cansats, lluitant sense treva per salvar vides, no es desborden de sentiment i d’impotència. Sentir-los tan a prop, i conèixer la identitat d’alguns d’aquests malalts, em resulta duríssim.

Malgrat els dies i setmanes que van succeint-se ací dins, no acabes d’acostumar-te a aquest lloc. Sovint et trobes com dalt d’una muntanya russa carregada d’emocions, que roda, i puja, i baixa… sense detenir-se a penes. T’empasses el nus que t’ofega la gola i tires endavant.

Les persones que us estimen envien, des de fora, força, paciència, ànims, i els besos i les abraçades que no et poden donar. De veritat que ho agraeixes, malgrat estar trasbalsada per la situació. I, al remat, romans amb el teu familiar estimat en aquest confinament preventiu i necessari, a l’habitació de la planta de cardiologia, carregada de pors i d’esperances, donant gràcies encara per no haver de trobar-nos en un lloc pitjor.
L’estada a un hospital, i més si és llarga, et treu de la normalitat. Crea un abans i un després en la vida del malalt, dels familiars i de qui l’acompanya. Suposa un remei, una cura, una esperança que mai no s’ha de perdre. És una prova d’humanitat i d’humilitat, on t’adones que absolutament tots som igualment vulnerables al sofriment, i et reafirmes en comprovar que hi ha feines que no és paguen amb diners.

Son moltíssimes les persones que, a causa d’aquesta maleïda pandèmia, romanen als hospitals més aïllats del que seria desitjable. No deu ser gens fàcil per a ningú.
Els cors dels nostres malalts son delicats, febles, i sensibles, i els dels familiars que els acompanyen, (o no ho poden fer), han de ser resistents, estar plens d’amor, i treure forces de flaquesa per rescatar-los indemnes d’aquesta dura experiència. Tot un repte.
Al nostre veí d’habitació li acaben de donar l’alta, i altres persones ja l’ocupen. A nosaltres ens queda un poquet encara, però tot va millor. Només volia compartir la nostra experiència, i instar-vos a que es cuideu molt, perquè poder estar a casa tranquils, sans, i estalvis no te preu.

Mª Carmen Antich Brocal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s