Conceptes del Temps (VII): Els mites i el temps sagrat en Mircea Eliade

per Xavier Cunyat Rios

Mircea Eliade (Bucarest, 9 de març de 1907 – Chicago, 22 d’abril de 1986) fou un estudiós romanès especialitzat en mitologia i història de la religió. Gran coneixedor d’idiomes i amb formació en filosofia, va divulgar i analitzar relats i símbols relacionats amb les creences del món europeu i oriental.

L’obra d’Eliade es divideix en dues categories: científica i literària. Es pot comprendre la seua obra científica a través d’aquestes àrees, idees religioses o aquests conceptes filosòfics: Homo religiosus, sagrat, hierofania, alquímia, xamanisme, ioga, símbol, mite com una història sagrada, la religió com una experiència, el cristianisme còsmic i el temps sagrat.

Des de la perspectiva del fet religiós va fer especial èmfasi a l’estudi dels símbols i els mites, als que va interpretar en les seues diverses funcions antropològiques. En contra de les interpretacions més difoses del pensament mític, Eliade pensava que en els mites, així com en la concepció d’allò sagrat i el profà (contrari al sagrat), es manifesten els trets específics d’allò humà. Els mites, lluny de ser simples fenòmens històrics, perviuen i han de ser utilitzats per l’home modern per a renovar-se i percebre, a través d’ells, l’etern. No obstant, aquesta pervivència no s’efectua només pel record dels mites ancestrals sinó que, en cada època, s’engendren mites propis, de manera que també existeixen mites propis de l’era contemporània. Per això, la seua investigació dels símbols està orientada cap a la recerca de les manifestacions del sagrat entre les realitzacions de l’home modern, aparentment dessacralitzades i secularitzades, però que segueixen conservant aspectes essencials del sagrat. Eliade, que va crear el terme «hierofania» per a referir-se a la manifestació d’allò sagrat, assenyala que fins i tot les nocions d’un espai sagrat -diferent de l’espai profà- són presents en l’home no religiós, com també ho està la noció d’un temps sagrat -diferent del temps profà-. Propugna un nou «humanisme» que adopta com a base el sagrat en tant que estructura la consciència humana.

El Gran Temps

En el marc de les grans intuïcions de Mircea Eliade, la forma de concebre el temps com a durada, elaborada sobretot des del camp de les filosofies occidentals, escapa a la manera d’entendre el temps a l’àmbit de les societats més tradicionals i arcaiques. Per a l’home primitiu amb prou faenes té algun sentit concebre el temps com a simple durada o com a història. El temps de la faena diària, de les accions vulgars i comunes, només té sentit en la mesura que aquestes imiten i repeteixen les accions exemplars paradigmàtiques, realitzades pels grans herois en el temps mític, en el «gran temps». Les accions de l’home són reals, és a dir, tenen sentit autèntic, en la mesura que reprodueixen els grans gestos d’aquell temps, en la mesura que participen d’una realitat que els transcendeix.

El valor de les accions de l’home no apareix vinculat a la condició física en si, sinó al fet que reprodueixen un acte primordial, repeteixen un exemplar mític. Per a l’home arcaic no hi ha cap acte que no haja estat realitzat i viscut anteriorment per un altre, per algú que no és un home. El que ell fa ja ha estat fet per un altre; la seua vida és la repetició ininterrompuda de gestos inaugurats per altres. Certament, en aquest cas la noció del que és «real» o del «no real» escapa a la conceptualització de les metafísiques occidentals.

Què és el temps mític? Evidentment, no cal identificar-ho ni amb l’eternitat, que transcendeix el temps, ni amb la prehistòria, concepte provinent del camp de la ciència. El temps mític és el temps primordial, el temps en què se situen les gestes prodigioses dels herois mítics. És el temps veritablement real, el temps paradigmàtic que confereix realitat i sentit a les accions dels homes al llarg de la història.

Aquest temps ni s’inventa ni s’institueix per decret, artificialment. És la memòria col·lectiva la que transforma, de manera inconscient però profunda, la història en mite. La memòria col·lectiva, com demostren els fenomenòlegs i historiadors de la religió, és capaç de transformar a l’espai de dos o tres segles un esdeveniment històric en una llegenda o en un mite. La memòria popular reté amb dificultat les connotacions “individuals” dels esdeveniments de la història. Perquè funciona amb diverses estructures: categories en comptes d’esdeveniments, arquetips en comptes de personatges històrics. El personatge històric s’identifica progressivament amb el model mític, amb l’heroi, i l’esdeveniment s’interpreta en termes de mite ancestral.

Aquest procés de «mitificació» o de transformació de la història en mite és freqüent i es troba en nombroses tradicions antigues. Els hebreus, per tal de poder «suportar la història», és a dir, les derrotes militars i humiliacions nacionals, interpreten els esdeveniments contemporanis mitjançant l’antiquíssim mite cosmogònic-heroic de la victòria provisional del drac, que, al seu torn, serà definitivament vençut pel Messies.

D’aquesta manera, el mite esdevé en un temps -valga l’expressió- intemporal, en un instant sense durada, com certs místics i filòsofs es representen l’eternitat.

Reproduïsc a continuació un breu text que és un fragment de la seua obra El sagrat i el profà, que explica de manera molt sintètica la diferència que existeix entre la concepció del Temps sagrat i la concepció de temps profà, la qual segur que trobeu interessant.

Duració profana i Temps sagrat

Mircea Eliade (1956)

Com l’espai, el Temps no és, per al home religiós, homogeni ni continu. Existeixen els intervals de Temps sagrat, el temps de les festes (en la seua majoria festes periòdiques); existeix, d’altra banda, el Temps profà, la durada temporal ordinària que s’inscriuen els actes desposseïts de significació religiosa. Entre aquestes dues classes de Temps hi ha, ben entès, una solució de continuïtat; però, per mitjà de ritus, l’home religiós pot «passar» sense perill de la durada temporal ordinària al Temps sagrat.

Una diferència essencial entre aquestes dues classes de Temps ens sorprèn abans que res: el Temps sagrat és, per la seua pròpia naturalesa, reversible, en el sentit que és pròpiament parlant, un Temps mític primordial fet present. Tota festa religiosa, tot Temps litúrgic, consisteix a una actualització d’un esdeveniment sagrat que va tindre lloc en un passat mític, «al començament». Participar religiosament en una festa implica el sortir de la durada temporal «ordinària» per reintegrar el Temps mític reactualitzat per la festa mateixa. El Temps sagrat és, per tant, indefinidament recuperable, indefinidament repetible. Des d’un cert punt de vista, podria dir-se d’ell que no «transcorre», que no constitueix una «durada» irreversible. És un Temps ontològic per excel·lència, «parmenidi»: sempre igual a si mateix, no canvia ni s’esgota. En cada festa periòdica es retroba el mateix Temps sagrat, el mateix que s’havia manifestat en la festa de l’any precedent o en la festa de fa un segle: és el Temps creat i santificat pels déus arran dels seus gesta, que es reactualitzen precisament per la festa. En altres termes: es retroba en la festa la primera aparició del Temps sagrat. Doncs aquest Temps sagrat que es desenvolupa la festa no existia abans de les gestes divines commemorades per ella. Al crear les diferents realitats que constitueixen hui dia el Món, els déus fundaven així mateix el Temps sagrat, ja que el Temps contemporani d’una creació quedava necessàriament santificat per la presència i l’activitat divina.

L’home religiós viu així en dues classes de Temps, de les quals la més important, el Temps sagrat, es presenta sota l’aspecte paradoxal d’un Temps circular, reversible i recuperable, com una espècie d’etern present mític que es reintegra periòdicament mitjançant l’artifici dels ritus Aquest comportament amb respecte al Temps basta per distingir a l’home religiós del no-religiós: el primer es nega a viure tan sols en el que en termes moderns s’anomena el «present històric»; s’esforça per incorporar-se a un Temps sagrat que, en certs aspectes, pot equiparar-se amb l’«Eternitat».

Seria més difícil precisar en poques paraules el que és el Temps per al home no-religiós de les societats modernes. No pretenem parlar de les filosofies modernes del Temps ni de conceptes que la ciència contemporània utilitza per a les seues pròpies investigacions. La nostra meta no és la de comparar sistemes o filosofies, sinó comportaments existencials. Ara bé: el que es pot comprovar amb relació a un home no-religiós és que també coneix una certa discontinuïtat i heterogeneïtat del Temps. Per a ell també existeix, fora del temps més aviat monòton del treball, el Temps de les alegries i dels espectacles, el «temps festiu». També viu d’acord amb ritmes temporals diversos i coneix Temps d’intensitat variable quan escolta la seua música predilecta o, quan està enamorat, espera o es troba amb la persona estimada i experimenta evidentment un ritme temporal diferent de quan treballa o s’avorreix.

Però, amb relació a l’home religiós, existeix una diferència essencial: aquest últim coneix intervals «sagrats» que no participen de la duració temporal que els precedeix i els segueix, que tenen una estructura totalment diferent i un altre «origen», doncs és un Temps primordial santificat pels déus i susceptible de fer-se present per mitjà de la festa. Per al home no-religiós aquesta qualitat transhumana del Temps litúrgic resulta inaccessible. Per a l’home no-religiós, el Temps no pot presentar ni ruptura ni «misteri»: constitueix la més profunda dimensió existencial de l’home, està lligat a la seua pròpia existència, doncs té un començament i un fi, que és la mort, l’anihilament de l’existència. Qualsevol que siga la multiplicitat dels ritmes temporals que experimente i les seues diferents intensitats, l’home no-religiós sap que es tracta sempre d’una experiència humana en què no pot inserir-se cap presència divina.

Per al home religiós, al contrari, la durada temporal profana és susceptible de ser «detinguda» periòdicament per la inserció, mitjançant ritus, d’un Temps sagrat, no-històric (en el sentit que no pertany al present històric). A l’igual d’una església constitueix una ruptura de nivell dins de l’espai profà d’una ciutat moderna, el servei religiós que se celebra a l’interior del seu recinte assenyala una ruptura en la durada temporal profana: ja no és el Temps històric actual el que en ella és present, aquest temps que es viu, per exemple, als carrers i les cases veïnes, sinó el Temps en el qual es desenvolupament la existència històrica de Jesucrist, el temps santificat per la seua predicació, per la seua passió, la seua mort i la seua resurrecció. Precisem, no obstant això, que aquest exemple no destaca amb la deguda claredat totes les diferències que existeixen entre el Temps profà i el Temps sagrat; en comparació a les altres religions, el cristianisme ha renovat, efectivament, l’experiència i el concepte del Temps litúrgic a l’afirmar la historicitat de la persona de Crist. Per al creient, la litúrgia es desenvolupa en un Temps històric santificat per l’encarnació del Fill de Déu. El Temps sagrat, reactualitzat periòdicament en les religions pre-cristianes (sobretot en les religions arcaiques), és un Temps mític, un Temps primordial (inidentificable amb el passat històric), un Temps original en el sentit que ha sorgit «de cop», que no està precedit per cap Temps, perquè no podia existir cap Temps abans de l’aparició de la realitat relatada pel mite.

Conceptes del Temps (VI): Heidegger i el concepte del temps

per Xavier Cunyat Rios

Martin Heidegger (1889 – 1976) fou un filòsof alemany que és àmpliament considerat com un dels filòsofs més importants del segle XX. És conegut sobretot per les seues contribucions a la fenomenologia, l’hermenèutica i l’existencialisme.

Al text fonamental de Heidegger «L’ésser i el temps» (1927), s’introdueix el terme ‘Dasein’ per al tipus d’ésser específic que posseeixen els humans. Dasein és un mode d’ésser que s’ha traduït com “existència”, “realitat humana” o principalment “ser ací”. Heidegger creu que Dasein ja té una comprensió “pre-ontològica” i no abstracta que dona forma a la seua vida. Els comentaristes han assenyalat que Dasein i “estar al món” són conceptes unitaris en contrast amb la visió “subjecte / objecte” de la filosofia racionalista, almenys des de René Descartes. Heidegger utilitza una anàlisi de Dasein per abordar la qüestió del significat de l’ésser, un mode d’estar “preocupat per allò que fa que els éssers siguen intel·ligibles com a éssers”.

El concepte de temps

«El concepte de temps» és el text de la conferència que Heidegger va pronunciar davant la Societat Teològica de Marburg el 1924. S’hi arriba una panoràmica summament interessant del període d’elaboració i maduració de la seva obra magna, «L’èsser i el temps», publicada el 1927.

Heidegger introdueix una sèrie de termes i temes fonamentals que ajuden a comprendre el significat de l’anàlisi de l’existència humana que més tard cristal·litza a «L’ésser i el temps», tals com l’ésser-en-el-món, la cura, la quotidianitat, l’un, la mort, la historicitat i la temporalitat.

A partir de la pregunta ‘què és el temps?’ s’elabora una exegesi crítica de la concepció tradicional del temps imperant en la física i en la filosofia en un diàleg fructífer amb Aristòtil i sant Agustí, per desembocar en el projecte d’una ontologia fonamental que afirma la radical historicitat de la vida humana des d’una suggestiva interpretació del fenomen de la mort.

Martin Heidegger – EL CONCEPTO DE TIEMPO – https://tinyurl.com/2fjybnah

L’ésser i el temps

Martin Heidegger va ser el filòsof més important del segle XX. És impossible comprendre la filosofia posterior a Heidegger sense conèixer a aquest filòsof alemany. L’obra fonamental de Heidegger és “L’ésser i el temps”, llibre de 1927, el qual és el que hui vos enllace. 1927, falten 6 anys perquè Hitler siga canceller d’Alemanya.

“L’ésser i el temps” ve a trencar amb les filosofies basades en una teoria del coneixement. Per Heidegger, no hi ha un subjecte i un objecte, ni el subjecte constitueix l’objecte ni l’objecte condiciona al subjecte. Per Heidegger, hi ha el Dasein, que per la seua traducció a l’alemany significa “ser-ací”. El Dasein és l’ésser humà existencial, que cau llançat al món, com ejectat cap al món. La relació ser-món és indissociable. Abans que el Dasein fora, hi havia món, i quan neix el Dasein, cau llançat cap a ell, però l’ésser no resideix en si mateix sinó que està-en-el-món.

El Dasein és l’ésser que s’angoixa, que mor i que assumeix que mor. És un ésser que no recorre a Déu per evitar pensar en la mort. És l’ésser que es va a preguntar pel ser. En aquest sentit, Heidegger recupera la pregunta pel ser, oblidada des de les ontologies dels filòsofs grecs. Heidegger posa en el centre al Dasein, com a ens fonamental a partir del qual la pregunta pel ser arriba a aquest món. Per tant, “L’ésser i el temps” no és una ontologia (estudi del ser), sinó una antropologia existencial, en la qual el Dasein té un lloc privilegiat en el món, davant del món còsic (animal, pedra, arbre …). Per Heidegger, l’ésser humà, el Dasein, és un ésser privilegiat perquè es pregunta pel ser.

El Dasein és el ser-per-a-la-mort, que no només mor, sinó que sap que morirà i s’angoixa per això. No obstant això, la filosofia de Heidegger no és una filosofia depressiva, sinó que parteix de l’angoixa de l’ésser per la seua finitud per aconseguir el que Heidegger va a anomenar “existència autèntica”.

Martin Heidegger – SER Y TIEMPO – https://tinyurl.com/3w3mvt6f

Nyas-coca¡

per Francesc Giner

Hola Xavier,

Et faig cas. Repasse el post Novembre 100 anys, publicat en 2016 a la revista electrònica El Cresol de Silla. Hui, no escric amb eixe estil. És pompós. Dubte doncs. No sé si vull revisar l’article.

Em fa la impressió que visc una època on dubtar està mal vist. Si dubtem ens posem a tir del ZASCA: la porra de les xarxes socials. Qui dubta, a per ell. Llenya al mono. Com si dubtar fora ser feble. Podria ser que el nyas-coca! provoque orgasmes o sensacions ASMR* al bescoll.

Un exemple. Les xarxes van plenes de talibans que et corregeixen qualsevol falta d’ortografia amb la intenció d’humiliar. Aprecie les correccions que mostren allò que desconec de la meua llengua —que és molt. Sé com parlaven els meus pares, però— inclús si no les he demanat. El que importa és la intenció. El zasca és la guillotina que cau i talla un cap de seguida. El mecanisme d’una botija. L’acatxes i cau aigua, la poses dreta i no. És un tècnica dicotòmica. L’ús continuat provoca dogmes.

El talibà xarxaire s’acarnissa sobre la opinió que raspalla el seu dogma. La seua veritat. Un va canviar la seua premissa —hem de fomentar el valencià parlat pel poble— per a zascar-me. Quedaria com un déu davant la seua congregació. Em reprotxava que usara l’e eufònica castellana —no tinc ni idea del que és— i que havia d’aprendre dels pares. No tenia cap intenció d’ensenyar valencià, el Mocholí. Estava en la zona del zasca! Li’l torne, el nyas-coca.

La zona de pensament que m’interessa és la incertesa. I se n’eixim pel dubte metòdic. Xavier, tu ens saps molt més del tema. Podries fer un post, per favor. Encabotar-se amb la pròpia raó pareix un error fatal.

A veure que han fet els científics. Anem a vore:

A) Una rateta en una caixa de laboratori —la caixa del desig— dubtava. Anava tocant palanquetes fins que trobà la que li donà més plaer. Una satisfacció immediata. El Zasca! Després, la rata només punxava eixa palanca, i sempre la mateixa.
Científics nord-americans ho varen demostrar fa mig segle. Posaren cocaïna o morfina, poc importa, i aigua. Les substàncies eixien segons la palanca que les rates activaven. Preferien pegar-li a la de la morfina abans que punxar el botonet que els donava aigua. Les rates no dubtaven: Moriren.

I açò se va convertir en dogma als anys 70 i 80 del segle XX. En una certesa immutable. Si la droga enganxa i mata, tots els addictes a desintoxicar. I mut: cap dubte! Qui no volia o no ho podia fer, al carrer. Nyas-coca! Resultat: la major part de malalts se moriren (i les presons estaven plenes). No moriren només per sobredosi o per suïcidi, sinó per les infeccions apegades per les xeringues brutes i compartides. Al principi estava mal vist parlar de reducció de riscos. Era dubtar del dogma. El drama del SIDA va fer canviar el paradigma. I els metges preferírem que els nostres malalts visqueren a que deixaren la droga. Vàrem estendre el tractament de manteniment amb metadona —o altres opioides— i les xeringues netes de franc. I altres estratègies de reducció de riscos. I qui volia, a desintoxicar-se. El resultat fou que, si bé els heroïnòmans mantenien l’addicció, no se morien ni delinquien. No tant com abans.

B) Els investigadors de la caixa del desig de les rates no pensaren a on les havien tancat. Menysprearen la importància del ambient i de la satisfacció que procura relacionar-se.

L’experiment del Parc de les Rates paga la pena de ser compartit. Punxeu dos vegades ràpid dalt de la imatge —si voleu— i obtindreu satisfacció. Accedireu al vídeo (en què pensaveu?).

En resum, les rates prefereixen la interacció social a l’heroïna o a l’amfetamina. Açò és el que li titula un diari a NIDA: Agost 18, 2020. By William Ross Perlman, Ph.D., CMPP, NIDA Notes Contributing Write. Article aparegut a Nature Neuroscience. Mireu d’on hi he tret el text:

https://nida.nih.gov/es/news-events/nida-notes/2019/08/las-ratas-prefieren-la-interaccion-social-la-heroina-la-metanfetamina

Però no és la realitat. És un títol d’un diari. Un zasca menor. Una part de les rates renunciaren al consum de la substància d’abús i altra no. Quines sí i quines no? No ho sé. Aquesta incertesa obre noves portes a la investigació. Anem a pams i dubtem. Així que la rata en perill de mort —com el valencià/català a València. Neurociencetje de manera conscient— prefereix relacionar-se que punxar la palanca del zasca: la satisfacció immediata.

Un altre dogma seria que els nostres pares parlaven molt bé fins que els catalanistes vingueren per a fotre’ns. Tenen raó aquells que defenen aquesta hipòtesi? Ho dubte. Els nostres pares no parlaven millor que la meua generació. La del Baby-Boom. Nosaltres poguérem estudiar i eixir del país. Vore Món i comparar. Ells, no. Ells s’havien criat només a l’escola feixista (nosaltres menys). Potser que les nostres àvies i avis sí que parlaven com cal. No n’estic segur —no soc filòleg— però tal com els recorde escric. Els nostres pares deien calsonsillos, seniser i recibidoret —li ho he llegit a un feixbuquer—. Però feren el que havien de fer: parlar en el seu català de València a les filles. Tal com havien fet les seues mares. Pense: i com li deien els avis als calçotets? Calçons. I calces a les bragues de les dones? Com avui a Catalunya? O no n’usaven? Ni idea.

Fuster va escriure que si no tens ni idea d’un tema i ho dius és un mal argument. Fuster era advocat, i els advocats usen aquesta premissa per a defendre dels seus clients —psiquiatres i advocats no fem bona lliga als judicis. A la cafeteria sí. Açò és un altre tema, però. Disculpa, Xavier—. Fuster s’equivocava ací. Crec. Però si ho deia, potser, era perquè li arreaven canya al mono. Com quan va dir que no hem de fer faltes d’ortografia. La premissa impedeix l’accés a l’escriptura en les xarxes socials de massa valencians d’ara. Van plenes de talibans! No n’hi havia de Facebook i ni xarxes a l’època de Joan, és clar. L’home no podia preveure-ho tot. I no són arguments per a desqualificar-lo.

Està de moda desqualificar Fuster, que era advocat. No era filòleg. Però va escriure Nosaltres els valencians en català/valencià en plena dictadura. A Sanchis Guarner li posaren una bomba a sa casa. A Fuster, dos. Pompeu Fabra era enginyer, crec, i va atrevir-se a començar a normalitzar una llengua.

Mostre un argument-zasca que porta més de mig segle entre nosaltres. A Silla, a l’Horta-sud (abans La Ribera) del País Valencià. 2020: Yo aprenderé el valenciano, pero no el de Pompeo. Nyas-coca! I qui te parla en català oriental a Silla? Si no el parles és perquè no vols, amic d’adolescència. Si no l’escrius bé, no m’importa. Amic, portes cinquanta anys ací. Aquí, si vius a Dénia. És la mateixa falòria que diu: no vull que als meus fills els ensenyen el català. Castellà, sí. Nyas-coca!

No som a la mateixa època que Fuster i Fabra. Els intel·ligents actuals faran millor que ells? I, sense denigrar-los? Esperem els resultats. Pareix que passa com amb alguns deixebles de Freud. Quan va morir el mestre, li reprotxaren que no havia pensat en tal o qual aspecte de la Teoria. A aquella època, eixa doctrina estava en posició dominant, i acabà con la delicà de Gandia**. Morta per excessiva escrupolositat. Els analistes no volgueren fer passar el seu mètode pel filtre de la metodologia científica. La que és reproduïble per altres investigadors. I la convertiren en dogma. Els científics de les ratetes sí que ho feren. Nous autors analítics volen, ara, construir noves formulacions d’aquella tècnica. Açò és un altre tema, però, Xavier.

Acabe. Em pareix que quan parlem dels pares eixim del pensament racional. Eixa paraula punxa palanques que activen xarxes al cervell emocional. Hi han mots que no són neutres, van carregats d’emoció. Pare, mare, filla, fill, germans… sobre tot Mare! Quan persones desconegudes parlen dels teus propis pares provoquen ràbia. Odi instantani. I ve el nyas-coca: No teniu dret a parlar en el nom dels pares! És com aquell. U que te el seu avi ben soterrat al cementeri, de segur que sí, però que s’atreveix a parlar dels desapareguts a la guerra. Siempre con la guerra del abuelo, deia: A la séquia fonda, xe!

Acadèmiques, podríeu usar altres conceptes per a transmetre el que voleu mostrar? Com que: les generacions anteriors parlaven correctament. Molt bé, diríem. I que això ha estat menyspreat pels educadors que volien una normalització homogènia. Per exemple. Els catalans de La Sénia de segur que m’entenen

No sé si m’he aclarit. Sobre el post d’El Cresol Novembre 100 anys: El que està fet està fet i no vull retocar-ho. Seria com si renegués dels granets de l’adolescència quan tinc la cara mig arrugada. Seria com si m’esborrara una part punxosa de la joventut. No renegaré de la faena dels pares, que m’han criat i m’han permés d’estudiar (treballe de psiquiatra. Ho saps, Xavier). Nostres mares i pares passaren el fred de la dictadura a pèl i nosaltres tenim aire condicionat. Deixe aquell post com està. Cap dubte.

Fins l’altra, amic.

Francesc Giner.

Silla. 05/02/2023.

* ASMR. Està a Google i al Youtube. A TikTok. Funciona millor que el nyas-coca.

** La delicà de Gandia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Delic%C3%A0_de_Gandia