per Francesc Giner
Hola Xavier,
Et faig cas. Repasse el post Novembre 100 anys, publicat en 2016 a la revista electrònica El Cresol de Silla. Hui, no escric amb eixe estil. És pompós. Dubte doncs. No sé si vull revisar l’article.
Em fa la impressió que visc una època on dubtar està mal vist. Si dubtem ens posem a tir del ZASCA: la porra de les xarxes socials. Qui dubta, a per ell. Llenya al mono. Com si dubtar fora ser feble. Podria ser que el nyas-coca! provoque orgasmes o sensacions ASMR* al bescoll.
Un exemple. Les xarxes van plenes de talibans que et corregeixen qualsevol falta d’ortografia amb la intenció d’humiliar. Aprecie les correccions que mostren allò que desconec de la meua llengua —que és molt. Sé com parlaven els meus pares, però— inclús si no les he demanat. El que importa és la intenció. El zasca és la guillotina que cau i talla un cap de seguida. El mecanisme d’una botija. L’acatxes i cau aigua, la poses dreta i no. És un tècnica dicotòmica. L’ús continuat provoca dogmes.
El talibà xarxaire s’acarnissa sobre la opinió que raspalla el seu dogma. La seua veritat. Un va canviar la seua premissa —hem de fomentar el valencià parlat pel poble— per a zascar-me. Quedaria com un déu davant la seua congregació. Em reprotxava que usara l’e eufònica castellana —no tinc ni idea del que és— i que havia d’aprendre dels pares. No tenia cap intenció d’ensenyar valencià, el Mocholí. Estava en la zona del zasca! Li’l torne, el nyas-coca.
La zona de pensament que m’interessa és la incertesa. I se n’eixim pel dubte metòdic. Xavier, tu ens saps molt més del tema. Podries fer un post, per favor. Encabotar-se amb la pròpia raó pareix un error fatal.
A veure que han fet els científics. Anem a vore:
A) Una rateta en una caixa de laboratori —la caixa del desig— dubtava. Anava tocant palanquetes fins que trobà la que li donà més plaer. Una satisfacció immediata. El Zasca! Després, la rata només punxava eixa palanca, i sempre la mateixa.
Científics nord-americans ho varen demostrar fa mig segle. Posaren cocaïna o morfina, poc importa, i aigua. Les substàncies eixien segons la palanca que les rates activaven. Preferien pegar-li a la de la morfina abans que punxar el botonet que els donava aigua. Les rates no dubtaven: Moriren.
I açò se va convertir en dogma als anys 70 i 80 del segle XX. En una certesa immutable. Si la droga enganxa i mata, tots els addictes a desintoxicar. I mut: cap dubte! Qui no volia o no ho podia fer, al carrer. Nyas-coca! Resultat: la major part de malalts se moriren (i les presons estaven plenes). No moriren només per sobredosi o per suïcidi, sinó per les infeccions apegades per les xeringues brutes i compartides. Al principi estava mal vist parlar de reducció de riscos. Era dubtar del dogma. El drama del SIDA va fer canviar el paradigma. I els metges preferírem que els nostres malalts visqueren a que deixaren la droga. Vàrem estendre el tractament de manteniment amb metadona —o altres opioides— i les xeringues netes de franc. I altres estratègies de reducció de riscos. I qui volia, a desintoxicar-se. El resultat fou que, si bé els heroïnòmans mantenien l’addicció, no se morien ni delinquien. No tant com abans.
B) Els investigadors de la caixa del desig de les rates no pensaren a on les havien tancat. Menysprearen la importància del ambient i de la satisfacció que procura relacionar-se.
L’experiment del Parc de les Rates paga la pena de ser compartit. Punxeu dos vegades ràpid dalt de la imatge —si voleu— i obtindreu satisfacció. Accedireu al vídeo (en què pensaveu?).
En resum, les rates prefereixen la interacció social a l’heroïna o a l’amfetamina. Açò és el que li titula un diari a NIDA: Agost 18, 2020. By William Ross Perlman, Ph.D., CMPP, NIDA Notes Contributing Write. Article aparegut a Nature Neuroscience. Mireu d’on hi he tret el text:
Però no és la realitat. És un títol d’un diari. Un zasca menor. Una part de les rates renunciaren al consum de la substància d’abús i altra no. Quines sí i quines no? No ho sé. Aquesta incertesa obre noves portes a la investigació. Anem a pams i dubtem. Així que la rata en perill de mort —com el valencià/català a València. Neurociencetje de manera conscient— prefereix relacionar-se que punxar la palanca del zasca: la satisfacció immediata.
Un altre dogma seria que els nostres pares parlaven molt bé fins que els catalanistes vingueren per a fotre’ns. Tenen raó aquells que defenen aquesta hipòtesi? Ho dubte. Els nostres pares no parlaven millor que la meua generació. La del Baby-Boom. Nosaltres poguérem estudiar i eixir del país. Vore Món i comparar. Ells, no. Ells s’havien criat només a l’escola feixista (nosaltres menys). Potser que les nostres àvies i avis sí que parlaven com cal. No n’estic segur —no soc filòleg— però tal com els recorde escric. Els nostres pares deien calsonsillos, seniser i recibidoret —li ho he llegit a un feixbuquer—. Però feren el que havien de fer: parlar en el seu català de València a les filles. Tal com havien fet les seues mares. Pense: i com li deien els avis als calçotets? Calçons. I calces a les bragues de les dones? Com avui a Catalunya? O no n’usaven? Ni idea.
Fuster va escriure que si no tens ni idea d’un tema i ho dius és un mal argument. Fuster era advocat, i els advocats usen aquesta premissa per a defendre dels seus clients —psiquiatres i advocats no fem bona lliga als judicis. A la cafeteria sí. Açò és un altre tema, però. Disculpa, Xavier—. Fuster s’equivocava ací. Crec. Però si ho deia, potser, era perquè li arreaven canya al mono. Com quan va dir que no hem de fer faltes d’ortografia. La premissa impedeix l’accés a l’escriptura en les xarxes socials de massa valencians d’ara. Van plenes de talibans! No n’hi havia de Facebook i ni xarxes a l’època de Joan, és clar. L’home no podia preveure-ho tot. I no són arguments per a desqualificar-lo.
Està de moda desqualificar Fuster, que era advocat. No era filòleg. Però va escriure Nosaltres els valencians en català/valencià en plena dictadura. A Sanchis Guarner li posaren una bomba a sa casa. A Fuster, dos. Pompeu Fabra era enginyer, crec, i va atrevir-se a començar a normalitzar una llengua.
Mostre un argument-zasca que porta més de mig segle entre nosaltres. A Silla, a l’Horta-sud (abans La Ribera) del País Valencià. 2020: Yo aprenderé el valenciano, pero no el de Pompeo. Nyas-coca! I qui te parla en català oriental a Silla? Si no el parles és perquè no vols, amic d’adolescència. Si no l’escrius bé, no m’importa. Amic, portes cinquanta anys ací. Aquí, si vius a Dénia. És la mateixa falòria que diu: no vull que als meus fills els ensenyen el català. Castellà, sí. Nyas-coca!
No som a la mateixa època que Fuster i Fabra. Els intel·ligents actuals faran millor que ells? I, sense denigrar-los? Esperem els resultats. Pareix que passa com amb alguns deixebles de Freud. Quan va morir el mestre, li reprotxaren que no havia pensat en tal o qual aspecte de la Teoria. A aquella època, eixa doctrina estava en posició dominant, i acabà con la delicà de Gandia**. Morta per excessiva escrupolositat. Els analistes no volgueren fer passar el seu mètode pel filtre de la metodologia científica. La que és reproduïble per altres investigadors. I la convertiren en dogma. Els científics de les ratetes sí que ho feren. Nous autors analítics volen, ara, construir noves formulacions d’aquella tècnica. Açò és un altre tema, però, Xavier.
Acabe. Em pareix que quan parlem dels pares eixim del pensament racional. Eixa paraula punxa palanques que activen xarxes al cervell emocional. Hi han mots que no són neutres, van carregats d’emoció. Pare, mare, filla, fill, germans… sobre tot Mare! Quan persones desconegudes parlen dels teus propis pares provoquen ràbia. Odi instantani. I ve el nyas-coca: No teniu dret a parlar en el nom dels pares! És com aquell. U que te el seu avi ben soterrat al cementeri, de segur que sí, però que s’atreveix a parlar dels desapareguts a la guerra. Siempre con la guerra del abuelo, deia: A la séquia fonda, xe!
Acadèmiques, podríeu usar altres conceptes per a transmetre el que voleu mostrar? Com que: les generacions anteriors parlaven correctament. Molt bé, diríem. I que això ha estat menyspreat pels educadors que volien una normalització homogènia. Per exemple. Els catalans de La Sénia de segur que m’entenen
No sé si m’he aclarit. Sobre el post d’El Cresol Novembre 100 anys: El que està fet està fet i no vull retocar-ho. Seria com si renegués dels granets de l’adolescència quan tinc la cara mig arrugada. Seria com si m’esborrara una part punxosa de la joventut. No renegaré de la faena dels pares, que m’han criat i m’han permés d’estudiar (treballe de psiquiatra. Ho saps, Xavier). Nostres mares i pares passaren el fred de la dictadura a pèl i nosaltres tenim aire condicionat. Deixe aquell post com està. Cap dubte.
Fins l’altra, amic.
Francesc Giner.
Silla. 05/02/2023.
* ASMR. Està a Google i al Youtube. A TikTok. Funciona millor que el nyas-coca.
** La delicà de Gandia.
El Cresol de Silla 