per Xavier Cunyat Rios
Mircea Eliade (Bucarest, 9 de març de 1907 – Chicago, 22 d’abril de 1986) fou un estudiós romanès especialitzat en mitologia i història de la religió. Gran coneixedor d’idiomes i amb formació en filosofia, va divulgar i analitzar relats i símbols relacionats amb les creences del món europeu i oriental.
L’obra d’Eliade es divideix en dues categories: científica i literària. Es pot comprendre la seua obra científica a través d’aquestes àrees, idees religioses o aquests conceptes filosòfics: Homo religiosus, sagrat, hierofania, alquímia, xamanisme, ioga, símbol, mite com una història sagrada, la religió com una experiència, el cristianisme còsmic i el temps sagrat.
Des de la perspectiva del fet religiós va fer especial èmfasi a l’estudi dels símbols i els mites, als que va interpretar en les seues diverses funcions antropològiques. En contra de les interpretacions més difoses del pensament mític, Eliade pensava que en els mites, així com en la concepció d’allò sagrat i el profà (contrari al sagrat), es manifesten els trets específics d’allò humà. Els mites, lluny de ser simples fenòmens històrics, perviuen i han de ser utilitzats per l’home modern per a renovar-se i percebre, a través d’ells, l’etern. No obstant, aquesta pervivència no s’efectua només pel record dels mites ancestrals sinó que, en cada època, s’engendren mites propis, de manera que també existeixen mites propis de l’era contemporània. Per això, la seua investigació dels símbols està orientada cap a la recerca de les manifestacions del sagrat entre les realitzacions de l’home modern, aparentment dessacralitzades i secularitzades, però que segueixen conservant aspectes essencials del sagrat. Eliade, que va crear el terme «hierofania» per a referir-se a la manifestació d’allò sagrat, assenyala que fins i tot les nocions d’un espai sagrat -diferent de l’espai profà- són presents en l’home no religiós, com també ho està la noció d’un temps sagrat -diferent del temps profà-. Propugna un nou «humanisme» que adopta com a base el sagrat en tant que estructura la consciència humana.
El Gran Temps
En el marc de les grans intuïcions de Mircea Eliade, la forma de concebre el temps com a durada, elaborada sobretot des del camp de les filosofies occidentals, escapa a la manera d’entendre el temps a l’àmbit de les societats més tradicionals i arcaiques. Per a l’home primitiu amb prou faenes té algun sentit concebre el temps com a simple durada o com a història. El temps de la faena diària, de les accions vulgars i comunes, només té sentit en la mesura que aquestes imiten i repeteixen les accions exemplars paradigmàtiques, realitzades pels grans herois en el temps mític, en el «gran temps». Les accions de l’home són reals, és a dir, tenen sentit autèntic, en la mesura que reprodueixen els grans gestos d’aquell temps, en la mesura que participen d’una realitat que els transcendeix.
El valor de les accions de l’home no apareix vinculat a la condició física en si, sinó al fet que reprodueixen un acte primordial, repeteixen un exemplar mític. Per a l’home arcaic no hi ha cap acte que no haja estat realitzat i viscut anteriorment per un altre, per algú que no és un home. El que ell fa ja ha estat fet per un altre; la seua vida és la repetició ininterrompuda de gestos inaugurats per altres. Certament, en aquest cas la noció del que és «real» o del «no real» escapa a la conceptualització de les metafísiques occidentals.
Què és el temps mític? Evidentment, no cal identificar-ho ni amb l’eternitat, que transcendeix el temps, ni amb la prehistòria, concepte provinent del camp de la ciència. El temps mític és el temps primordial, el temps en què se situen les gestes prodigioses dels herois mítics. És el temps veritablement real, el temps paradigmàtic que confereix realitat i sentit a les accions dels homes al llarg de la història.
Aquest temps ni s’inventa ni s’institueix per decret, artificialment. És la memòria col·lectiva la que transforma, de manera inconscient però profunda, la història en mite. La memòria col·lectiva, com demostren els fenomenòlegs i historiadors de la religió, és capaç de transformar a l’espai de dos o tres segles un esdeveniment històric en una llegenda o en un mite. La memòria popular reté amb dificultat les connotacions “individuals” dels esdeveniments de la història. Perquè funciona amb diverses estructures: categories en comptes d’esdeveniments, arquetips en comptes de personatges històrics. El personatge històric s’identifica progressivament amb el model mític, amb l’heroi, i l’esdeveniment s’interpreta en termes de mite ancestral.
Aquest procés de «mitificació» o de transformació de la història en mite és freqüent i es troba en nombroses tradicions antigues. Els hebreus, per tal de poder «suportar la història», és a dir, les derrotes militars i humiliacions nacionals, interpreten els esdeveniments contemporanis mitjançant l’antiquíssim mite cosmogònic-heroic de la victòria provisional del drac, que, al seu torn, serà definitivament vençut pel Messies.
D’aquesta manera, el mite esdevé en un temps -valga l’expressió- intemporal, en un instant sense durada, com certs místics i filòsofs es representen l’eternitat.
Reproduïsc a continuació un breu text que és un fragment de la seua obra El sagrat i el profà, que explica de manera molt sintètica la diferència que existeix entre la concepció del Temps sagrat i la concepció de temps profà, la qual segur que trobeu interessant.
Duració profana i Temps sagrat
Mircea Eliade (1956)
Com l’espai, el Temps no és, per al home religiós, homogeni ni continu. Existeixen els intervals de Temps sagrat, el temps de les festes (en la seua majoria festes periòdiques); existeix, d’altra banda, el Temps profà, la durada temporal ordinària que s’inscriuen els actes desposseïts de significació religiosa. Entre aquestes dues classes de Temps hi ha, ben entès, una solució de continuïtat; però, per mitjà de ritus, l’home religiós pot «passar» sense perill de la durada temporal ordinària al Temps sagrat.
Una diferència essencial entre aquestes dues classes de Temps ens sorprèn abans que res: el Temps sagrat és, per la seua pròpia naturalesa, reversible, en el sentit que és pròpiament parlant, un Temps mític primordial fet present. Tota festa religiosa, tot Temps litúrgic, consisteix a una actualització d’un esdeveniment sagrat que va tindre lloc en un passat mític, «al començament». Participar religiosament en una festa implica el sortir de la durada temporal «ordinària» per reintegrar el Temps mític reactualitzat per la festa mateixa. El Temps sagrat és, per tant, indefinidament recuperable, indefinidament repetible. Des d’un cert punt de vista, podria dir-se d’ell que no «transcorre», que no constitueix una «durada» irreversible. És un Temps ontològic per excel·lència, «parmenidi»: sempre igual a si mateix, no canvia ni s’esgota. En cada festa periòdica es retroba el mateix Temps sagrat, el mateix que s’havia manifestat en la festa de l’any precedent o en la festa de fa un segle: és el Temps creat i santificat pels déus arran dels seus gesta, que es reactualitzen precisament per la festa. En altres termes: es retroba en la festa la primera aparició del Temps sagrat. Doncs aquest Temps sagrat que es desenvolupa la festa no existia abans de les gestes divines commemorades per ella. Al crear les diferents realitats que constitueixen hui dia el Món, els déus fundaven així mateix el Temps sagrat, ja que el Temps contemporani d’una creació quedava necessàriament santificat per la presència i l’activitat divina.
L’home religiós viu així en dues classes de Temps, de les quals la més important, el Temps sagrat, es presenta sota l’aspecte paradoxal d’un Temps circular, reversible i recuperable, com una espècie d’etern present mític que es reintegra periòdicament mitjançant l’artifici dels ritus Aquest comportament amb respecte al Temps basta per distingir a l’home religiós del no-religiós: el primer es nega a viure tan sols en el que en termes moderns s’anomena el «present històric»; s’esforça per incorporar-se a un Temps sagrat que, en certs aspectes, pot equiparar-se amb l’«Eternitat».
Seria més difícil precisar en poques paraules el que és el Temps per al home no-religiós de les societats modernes. No pretenem parlar de les filosofies modernes del Temps ni de conceptes que la ciència contemporània utilitza per a les seues pròpies investigacions. La nostra meta no és la de comparar sistemes o filosofies, sinó comportaments existencials. Ara bé: el que es pot comprovar amb relació a un home no-religiós és que també coneix una certa discontinuïtat i heterogeneïtat del Temps. Per a ell també existeix, fora del temps més aviat monòton del treball, el Temps de les alegries i dels espectacles, el «temps festiu». També viu d’acord amb ritmes temporals diversos i coneix Temps d’intensitat variable quan escolta la seua música predilecta o, quan està enamorat, espera o es troba amb la persona estimada i experimenta evidentment un ritme temporal diferent de quan treballa o s’avorreix.
Però, amb relació a l’home religiós, existeix una diferència essencial: aquest últim coneix intervals «sagrats» que no participen de la duració temporal que els precedeix i els segueix, que tenen una estructura totalment diferent i un altre «origen», doncs és un Temps primordial santificat pels déus i susceptible de fer-se present per mitjà de la festa. Per al home no-religiós aquesta qualitat transhumana del Temps litúrgic resulta inaccessible. Per a l’home no-religiós, el Temps no pot presentar ni ruptura ni «misteri»: constitueix la més profunda dimensió existencial de l’home, està lligat a la seua pròpia existència, doncs té un començament i un fi, que és la mort, l’anihilament de l’existència. Qualsevol que siga la multiplicitat dels ritmes temporals que experimente i les seues diferents intensitats, l’home no-religiós sap que es tracta sempre d’una experiència humana en què no pot inserir-se cap presència divina.
Per al home religiós, al contrari, la durada temporal profana és susceptible de ser «detinguda» periòdicament per la inserció, mitjançant ritus, d’un Temps sagrat, no-històric (en el sentit que no pertany al present històric). A l’igual d’una església constitueix una ruptura de nivell dins de l’espai profà d’una ciutat moderna, el servei religiós que se celebra a l’interior del seu recinte assenyala una ruptura en la durada temporal profana: ja no és el Temps històric actual el que en ella és present, aquest temps que es viu, per exemple, als carrers i les cases veïnes, sinó el Temps en el qual es desenvolupament la existència històrica de Jesucrist, el temps santificat per la seua predicació, per la seua passió, la seua mort i la seua resurrecció. Precisem, no obstant això, que aquest exemple no destaca amb la deguda claredat totes les diferències que existeixen entre el Temps profà i el Temps sagrat; en comparació a les altres religions, el cristianisme ha renovat, efectivament, l’experiència i el concepte del Temps litúrgic a l’afirmar la historicitat de la persona de Crist. Per al creient, la litúrgia es desenvolupa en un Temps històric santificat per l’encarnació del Fill de Déu. El Temps sagrat, reactualitzat periòdicament en les religions pre-cristianes (sobretot en les religions arcaiques), és un Temps mític, un Temps primordial (inidentificable amb el passat històric), un Temps original en el sentit que ha sorgit «de cop», que no està precedit per cap Temps, perquè no podia existir cap Temps abans de l’aparició de la realitat relatada pel mite.
El Cresol de Silla 