Cafè i altres líquids

per Francesc Giner

Irene para elegant, sempre. Dempeus i acotada a la pica, en barnús, me la mirava com si ens acabàrem de conèixer. Aquest matí a l’entrar a casa, en tornar de deixar la xiqueta cals sogres, l’he trobat encorbada mentre s’alleujava la ressaca. En girar el rostre i vore’m, m’assenyalà amb l’índex i acabà de vomitar. Tu! pareixia que diguera, i jo només li veia la figura felina i els ulls d’ametla.

M’havia parat al pas de la porta de la cuina i la veia, fràgil, a la meua dona.

Anit, Irene anava beguda, i aquest matí no li queda res de beure.

Mentre dormia, em vaig alçar i vaig tirar totes les botelles al contenidor més allunyat del xalet on vivim, en la urbanització L’Encontrada a quatre quilòmetres de Picassent. Els havia buscat de manera metòdica, els vidres plens, i els vaig trobar en racons insospitats. Vaig furonejar els llocs on sabia que podia amagar-ne d’alcohol. Al davall del gran sofà del saló, darrere del televisor de plasma, en la xemeneia que no enceníem i en el lavabo. Vaig retirar el líquid de cremar la llenya, inclús vaig regirar una mà dins del dipòsit del wàter i en vaig rescatar una de vodka rosa, que vaig buidar en la tassa. Me les vaig endur, encara de nit, carregat amb dos borses del CONSUM plenes de botelles de vi i de begudes fortes amb la xiqueta al braç. Irene no beu cervesa, no en prenem. La nena es va comportar com una doneta obedient. Fa res, a l’alba i endormiscada, l’he deixat cals sogres. Viuen a unes tres mançanes més avall. I me n’he tornat a peu amb les mans buides, descansat i lleuger, sense notar-me que no havia dormit gens. Com alliberat de l’esforç de cavil·lar-me el que havia de fer.

Irene s’ha despertat més prompte del que pensava i ha baixat a la cuina per buidar-se l’ànima. Quan he entrat per la porta principal, l’he sentit estossegar i he volgut acostar-me. M’ha frenat en sec amb el dit acusador. M’he quedat a un metre, dempeus i calm i flairant-la, perfilant-li les corbes. Mirant-me-la, endevinava l’estat en què es trobava.

Era una dona capaç de remenar-se el poal del fem, les papereres, el separador de residus a l’entrada del garatge, el portamaletes de la Mercedes, els armaris… per si haguera llançat endins les botelles plenes. Però no en quedava gens d’alcohol a casa.

M’insultà, m’amenaçà, fill d’una gossa —en castellà— apleguí a entendre-li, i no sé què més va dir d’un abandó, aquesta vegada en valencià. No vaig fer massa cas. Vaig suposar que volia espantar-me amb allò que se n’aniria amb la filla, que em deixaria. La xiqueta era d’un primer matrimoni seu. Té cinc anys.

S’alçà del seu metre vuitanta i es plantà, obrint les cames i mig nua, i es recolzà al banc de foguers. Uns ulls verds de gata inquieta em fitaren, callats, i me’ls vaig imaginar com si fos el primer dia que em miraven. A l’adolescència bullien, i hui esguitaven. Anàvem a la mateixa classe, un col·legi religiós dels afores de València ciutat amb separació de sexes i tota la pesca. No tant com per a fer impossible els contactes fora de les classes lectives.

Aquest matí, no he volgut tindre-li en compte el filet de bava que li s’escorria barbeta avall. M’he avançat per abraçar-la, de nou. M’ha girat la cara. Ha mogut cap endins de la planta baixa del dúplex, decidida i lenta, amb els braços primets per davant, palpant-se sa casa. En arribar al saló, s’ha recolzat al respatller del sofà d’esquenes a l’enemic, s’ha baixat el coll de la roba amb una mà i m’ha mostrat una amenaça. La blaüra que li vaig fer anit, quan vaig aconseguir arrancar-li dels llavis el darrer colpet de vodka.

Es va tornar cara a mi de seguida, va creuar els braços en una posició que no pogué mantindre i buscà el cau del sofà. Es va allargar fins a falcar-se, es va arreglar el camisonet i alçà el rostre, o la mirada. Ja no ho recorde, i fa d’això mitja hora o així. Només veia una esfinx eixuta que m’imantava.

Vaig agafar una cadira i em vaig asseure com els vaquers de pel·lícula. Col·loquí el puf entre els dos per fabricar un espai de negociació silenciosa. Va acollir el rebuig d’una puntada, feble, que no va voler respondre. Li passí una tovallola per a que es netejara la cara que no rebutjà, i s’acoblà al cau de defensa i d’atac.

Durant un polsim de segon, vaig viure fora del temps mirant-la. Suficient per a envejar el motle on hi jeia i se m’escapava. La meua dona. Vaig voler ser la corda que la lligara i el nuc suau que la calmara. El tirant tibant que l’aferrara a terra, a la meua hostessa de l’aire en caiguda lliure. No podia parar de mirar-me-la ni pensar.

El temps passava lent.

—No la voràs més —em va dir, rogallosa, com si m’arrapara.

Va alçar els braços, els va entrellaçar per les monyiques i els col·locà en creu sota el bescoll. Em fità, els ulls mig clucs.

—Buscarem ajuda. Un metge. Altres psicòlegs —vaig dir.

—Ni ho somnies. La xiqueta és meua —i va apartar la mirada. Pensava.

No li vaig contestar.

Els ossos em cruixiren quan m’alcí. Des de la cuina, vaig esprémer un suc de taronja, vaig afegir una pastilla efervescent de vitamines i vaig esperar que es disolguera. Irene mirava l’infinit d’un matí de diumenge. A setembre, la primera llum del dia entrava en beis pel finestral, i ens dibuixava, ens difuminava.

—Et farà bé. Pren —li vaig dir, mentre s’acabaven de desfer les miquetes i bullia el líquid.

Va voler beure un traguet. S’alça amb el got a la mà i buscà els Diazepam de dins del caixonet de la tauleta, entre forquetes i ganivets, de la cuina. Dempeus al costat de la nevera, vaig notar com li augmentava el tremolor d’aquelles mans suaus i fermes. Va agafar els Valium. En prengué un parell del cinc i es va acabar el got de vitamines d’un glop. S’assegué en una cadira, al costat del finestral que donava al jardí. No em vaig adonar que vigilava l’interior de la casa. Vaig fer dos Nespressos, li’n vaig allargar un de ben dolç i em vaig asseure a l’altra banda de la taula. Altre espai de negociació i d’infinita paciència.

—Li l’has deixat a ma mare? —va preguntar.

La seua veu era decidida. La meua, cansada.

—Clar. No patisques per la xiqueta. Demà estaràs millor.

—No li hauràs dit res a són pare? Per telèfon?

—No, dona. Dorm tot el dia. O mirem la tele, alguna sèrie. Prepararé un bany d’espuma i et poses el pijama més còmode. Ho passarem junts, açò.

—Deixa’m en pau. Ves-te’n.

—No vull —vaig dir.

Irene s’alçà de sobte i trontollà. Es va agafar a la taula, la va bordejar i se’n va anar cap endins. La vaig sentir tancar-se al lavabo. De passada, havia llançat el got contra l’espill que ens compràrem per la boda. No el va trencar. Me’n vaig anar al banc de foguers i em vaig preparar un altre expresso. Estava tranquil. Voldrà dutxar-se i arreglar-se, em vaig dir. No vaig sentir el clic del forrellat quan va tancar la porta per dins. Era fluix, d’alumini mal clavat, i l’obriria d’una trompada quan jo voldria si calguera, em diguí. Vaig tornar a asseure’m a la cuina i la vaig esperar. La volia vestida i sensata.

Abans d’acabar-me el café, vaig saltar endavant com si tinguera escurçons punxant-me l’ànima, i vaig trencar la porta del lavabo amb una potada. M’havia adonat que, en un dels armariets, teníem la farmaciola. Irene estava asseguda a la banyera amb les cames obertes i nua, els colzes sobre els genolls. Li suportaven el pes del somriure. Amb el polze, em va llançar un tap de plàstic a la cara. Vaig vore com, entre els peus, jeia buida la botelleta d’alcohol de desinfectar. Vaig recordar de seguida què li podria passar, de quan estudiàvem Biologia en dos cursos diferents i ens coneguèrem. Després, cadascú va pegar per un costat i va fer la seua vida, fins que ens retrobàrem i me’n vinguí a viure a sa casa. Anit, va fer un any. Festejàrem l’aniversari.

L’he arrossegat pels muscles fins el sofà, fa un moment. L’he gitat de costat i li he cobert el cos amb un llençol. S’ha deixat fer, respirava, però m’ha tancat eixos ulls verds rabiosos que no paraven de cridar-me adés, mentre avisava al 112. Assegut com un sac faig guàrdia, des de la butaca d’enfront d’on hi jau la Irene elegant de sempre.

Ens ha deixat Josep Almudéver Mateu, l’últim brigadista internacional

per Josep Antich i Brocal

Ha mort a França Josep Almudéver Mateu, als 101 anys d’edat, una font inesgotable de vitalitat, compromís polític i perseverança. El temps l’havia convertit en l’últim supervivent d’aquelles Brigades Internacionals, que mogudes per un ideal vingueren a combatre la sublevació franquista.

Vivia a Alcàsser, però va nàixer a Marsella quan els pares estaven treballant a França, per això posseïa la doble nacionalitat. Tornaren a casa 11 anys després i es va dedicar a treballar, però també a instruir-se. Era un lector infatigable, impartia classes d’adults i llegia els diaris als analfabets del poble.

Proclamada la República va fer seus els ideals de progrés i una setmana després del colp d’Estat de 1936, quan encara era menor d’edat es va allistar en la columna Germania, però no el deixaren combatre. Ho intentà en la Pablo Iglesias del Partit Socialista, estant destinat al Front d’Aragó, on va resultar ferit. Una vegada recuperat, amb el passaport francès va ingressar a les Brigades Internacionals en la bateria Carlos Roselli allotjada al Molí de Magalló de Silla. Amb ells va combatre fins que el Comitè de No Intervención els va desmobilitzar.

L’any 1938 es trobava refugiat a Marsella, però en seguir les noticies d’Espanya va decidir tornar al front. Després d’un temps de combat i davant la derrota imminent, va fugir en companyia de son pare al port d’Alacant, esperant un vaixell que mai arribaria.

L’1 abril de 1939 va ser empresonat en el camp d’Albatera, on va compartir penalitats amb altres 17.000 presos republicans, fins l’extrem, que avui encara el persegueixen els malsons d’aquell horrible trauma: Fam, malalties, pallisses, tortures, suïcidis, execucions… sense saber qui seria el pròxim en ser afusellat. D’Albatera és transferit a Portacelli; després a la Modelo, condemnat a mort pel delicte de «auxilio a la rebelión» (sentència commutada per 30 anys de presó). Posteriorment se li rebaixa a 12 anys, fins que per bona conducta, en novembre de 1942 ix en llibertat condicional.

Aleshores es va casar amb Carmen Ballester, de Silla, i semblava l’hora de descansar i formar una família. Però decideix continuar el combat contra la dictadura enrolant-se en l’Agrupació Guerrillera de Llevant. Allí actuarà d’enllaç fins a 1946, quan a ran de l’atemptat del ferrocarril a Catarroja, són detinguts la majoria dels companys, entre ells, tres veïns de Silla: els germans Victor i José Benedicto, i José Arévalo, afusellats a Paterna.

Es veu obligat a fugir a Barcelona, i clandestinament creua els Pirineus per establir-se definitivament a França. Allí va refer la vida relacionat amb els espanyols exiliats, les associacions franceses i participant en diversos aplecs internacionals. Totes aquestes vivències les relata en un llibre, en conferències i entrevistes de premsa i ràdio, i al documental ‘L’últim brigadista’.

Almudéver ha rebut homenatges per tot arreu dels instituts i les universitats valencianes i catalanes, on ha departit amb els joves, destacant especialment l’Alta Distinció que l’any 2016 li va atorgar la Generalitat posant en valor el seu compromís de valentia i dignitat. El novembre de 2017 també va rebre el Porrot d’Honor “Ciutat de Silla”.

Repose en pau.

Necrològica publicada per Levante-EMV el 25 de maig de 2021 per Josep Antich.

FOTO: Armand Zaragozà

Miracle Eucarístic de les Sagrades Formes de Silla – Documental complet

Hui enllacem el recent documental publicat per la Parròquia de Nostra Senyora dels Àngels, que narra el Miracle Eucarístic de les Sagrades Formes de Silla, que des de fa més de cent anys, des de l’any 1907, es mantenen incorruptes.

El miracle eucarístic de Silla és dels més nous que es celebren en aquest any jubilar de el Sant Calze. Amb poc més d’un segle d’antiguitat, el poble de Silla encara recorda el robatori i posterior troballa de les sagrades formes que hui es veneren a la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels. En dues ocasions, es va autentificar la veracitat dels fets.

Hui cuinem “arròs en perol”

Per Maise B. Senón

Encara que és més conegut com «arròs amb fesols i naps», en Silla, el nostre poble i els seus voltants el coneixem com “arròs en perol” perquè té algunes variants pel que fa al primer. A més segons la zona o regió se li coneix també per «arròs junt», «olleta»… entre d’altres. Sense oblidar que en algunes taules encara hui s’inclou l’ànec, com antany es feia, amb els ànecs de la nostra Albufera.

La meua mare, i em consta que moltes altres, feien servir pollastre o conill per alleugerir el plat perquè no hi ha dubte que és un plat molt nutritiu. Ella ho posava tot en cru, però jo he volgut fer-ho amb la meua manera de cuina habitual. No cal dir que és un arròs per llevar-se el barret.

Ingredients: Els que jo he posat perquè sens dubte a cada casa es posen a el gust dels comensals. A la meva som tres però ens agrada repetir:

– 250 g. d’arròs

– 1 peu de porc oberta en dos

– 1 cua de porc xicoteta

– 1 tros de corbet de porc

– 1 tros de costella de porc

– 2 botifarres de ceba

– 2 trossets de costella de vedella

– 1 tros de garreta de vedella

– 1 nap gran

– 2 napicols xicotets

– 1 carlota

– 1 moniato

– 200 g. de garrofó

– 1 manat de bledes (al voltant de 50 g.)

– 1 manat d’espinacs (al voltant de 50 g.)

– 4 o 5 grans d’alls grans

– 2 tomates xicotetes madures

– 1 cullerada de pibe-roig

– Uns brins de safrà

– Oli, sal i aigua

Com ho prepare jo: Primerament daurem bé tota la carn amb sal al costat dels grans d’all en una cassola gran. Portem els trossos de carn i el garrofó ficat en una malla de cocció (el meu era sec i el vaig tenir a remull des del dia anterior), a una altra cassola amb aigua freda i deixem coure suaument uns 90 ‘. El tractem com qualsevol altre caldo, llevant la bromera bé des del seu primer bull. Retirem els alls de la primera cassola i en aquest mateix oli sofregim els tomates ratllades fins que s’evapore tota la seua aigua. Tirem la cullerada de pibe-roig i després d’un vaivé ràpid li afegim part del caldo de la carn per evitar que se’ns creme. Afegim també tots els trossos de carn, el garrofó ja sense la malla, el nap gran, el moniato i la carlota al costat del napicol xicotets ratllats, (truc que em va compartir la meva amiga d’infància i també natural de la vila Maite Soto Zaragozà i a la qual des d’ací de nou li ho agraïsc; seria una veritable llàstima que els secrets o truquets de les nostres àvies, no compartits, es perderen). Comprovem de sal i tirem el safrà. Deixarem de nou bullir fins que el nap i moniato estiguen quasi tendres. Llavors afegim les botifarres prèviament punxades perquè durant la cocció no se’ns desfacen, encara que si passa tampoc ens importa molt, contràriament ens agrada. Afegim també les bledes netes, desfilatxades i tallades. Els espinacs nets i tallats. Deixem coure tot el conjunt uns minuts més per així integrar tots els sabors. Jo ací afegisc més caldo de l’altra olla. No gaire, però sí el suficient perquè l’arròs que vaja a fer es coga amb comoditat i em quede un arròs amb caldo. Quan bull una altra vegada afegisc l’arròs i el deixe coure al voltant de 18 ‘. Ens anem a la taula amb el “l’arròs en perol” i amb un pot amb caldo restant ben calent per si ens volem fer més. (En el meu cas m’agrada desgreixar tot el caldo prèviament). Podríem esmicolar la carn i així presentar la cassola sense entrebancs. Això a gustos, a casa ens agrada així.

Agraïsc també des d’ací a les meues amigues Nela García Navarro i Rosa Estruch pels seus regals enviats d’alguns productes autòctons imprescindibles per aquest arròs com són les botifarres, el garrofó i el napicol, aquest últim tan nostre i durant algun temps oblidat. Visc fora de la Comunitat i això m’impossibilita el trobar-los per ací. I per descomptat agrair a Xavier Cunyat per deixar-me aquest espai a El Cresol.

M’agradaria animar els lectors d’aquesta pàgina a publicar també les seues receptes perquè com ja he esmentat abans compartir és NO oblidar la nostra gastronomia, la qual continuarà enriquint més si cap a les futures generacions.

Acabe amb aquesta frase que un dia em va recordar també un altre amic: “És més Feliç aquell que proporciona Felicitat als altres amb una mica d’Arròs”.

El programa “Clar i valencià”, per Abelard Saragossà

per Abelard Saragossà

Objectius i mitjans del programa Clar i valencià, (Televisió Mediterráneo)

Orgull pel valencià que hem heretat

Hui, comença el programa Clar i valencià. La finalitat que tenim és mostrar que qualsevol comarca valenciana practica una llengua molt bona, una llengua que té una personalitat clara en relació al castellà. El valencià té personalitat en la fonètica, en té en les paraules que usem assovint en la vida quotidiana. I això des de la comarca del Maestrat (al nord de la Comunitat Valenciana) fins a les Valls del Vinalopó (al sud, al costat d’Oriola, que era una de les ciutats més importants del Regne de València).

La qualitat del valencià viu comporta que els professionals de la llengua hauríem d’actuar d’una manera constructiva: fent que els parlants siguen conscients de característiques positives del valencià que parlen en la vida diària. La manera positiva s’oposa a la negativa, que consistix en rectificar i rectificar els parlants.

Ser conscients de la qualitat del valencià que parlem fa sentir-nos orgullosos de la llengua que hem heretat. Que hem heretat o que hem deprés, perquè no pocs dels valencianoparlants som fills de pares castellanoparlants; però hem decidit fer nostre el valencià i practicar-lo en la vida de cada dia.

Un model lingüístic digne (ni vulgar ni elitiste)

En l’episodi anterior de Clar i valencià, diguérem que la finalitat és remarcar quantes coses positives té el valencià popular. Un model lingüístic valencià fonamentat en la llengua viva augmenta la nostra identificació com a valencians, i fa confiar en la personalitat del poble valencià.

Però el programa també vol aconseguir un segon objectiu. El valencianisme (que naixqué cap a 1860) partia de la llengua viva fins a 1939. Però, en els anys 50, aparegué un model que confiava poc en el valencià popular, i com a conseqüència es separava innecessàriament de la forma espontània de parlar. Era un valencià elitiste, poc identificador per als valencians, i els efectes negatius que tingué arriben als nostres dies.

I bé, el segon objectiu del programa és contribuir a recuperar l’ideari del primer valencianisme. No tenim interés per un valencià vulgar, perquè a ningú li agrada ser vulgar. Però també volem evitar el valencià elitiste. Treballem per un model valencià que siga digne i natural per a la immensa majoria dels valencians, que siga identificador i assimilable, i per això mateix que siga practicable en la comunicació pública. En definitiva, volem un model que siga clar i valencià.

Un model que potencie la identitat valenciana

En el programa Clar i valencià, partirem de les persones, dels parlants: dels valencians. Buscarem potenciar la identitat valenciana; procurarem augmentar la consciència i la voluntat de ser valencians; treballarem per un model lingüístic valencià que incremente la cohesió de la societat valenciana. La nostra perspectiva és constructiva, és democràtica, és humanista. I la nostra manera de mirar el valencià té eixes característiques perquè confiem en el poble valencià.

El programa no el farà una persona, sinó un equip obert de professionals de la llengua. Som membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; som professors universitaris i d’institut; som tècnics lingüístics d’institucions públiques; som autors de manuals i correctors d’editorials.

Comentarem paraules i pronunciacions; farem observacions sobre escriptors i sobre com s’hauria d’ensenyar el valencià; i, en general, parlarem sobre característiques que hauria de tindre el model lingüístic valencià. També tractarem criteris de la normativa lingüística (com hem fet en els dos episodis anteriors). Per cert, esperem les vostres opinions, esperem preguntes: esperem les vostres intervencions.

“Historia del Apellido Luz en el Reino de Valencia”, per Javi Luz

No recorde el moment exacte en el qual vaig decidir traslladar a un llibre tota la informació aconseguida sobre el meu cognom i ancestres. Potser no va existir un moment concret, i la idea va nàixer i creixent per si mateixa fins que finalment es va convertir en la publicació que ara està entre les meues mans. Però una vegada decidit a fer-ho, va ser per a mi -que mai havia tingut una estreta relació amb la literatura- un repte que en principi em va semblar de una gran dificultat, quasi impossible. Per altra banda, a més de les meues limitacions, constantment em preguntava si mereixia la pena fer l’esforç, per que … ¿A qui pot interessar un llibre genealògic sobre un cognom tan poc comú? Durant molt temps li vaig anar donant forma al meu cap, i al temps que trobava ancestres, descobria fets històrics ocorreguts a la meua terra, València. Així que finalment vaig decidir estructurar-lo de forma en què, a través dels meus avantpassats, donar a conèixer la geografia, la forma de vida, i els successos ocorreguts en aquells temps i llocs en que van habitar. Per allò que un treball que pretenia ser un homenatge familiar es va anar convertint poc a poc en alguna cosa més, traient a la llum fets de la història local i regional valenciana pràcticament desconeguts per a gran part de la societat. Fins i tot m’he atrevit a exposar la meua humil opinió sobre un tema tan controvertit com la llengua valenciana. Com a fil conductor, he intentat ser fidel a la cronologia dels meus propis descobriments, procurant d’aquesta manera que la trama es desenrotlle amb un cert sentit, i que la lectura siga lo més amena possible. El lector trobarà a més de arbres genealògics, o biografies i imatges de personatges destacats que portaren el cognom, referències a la història de València, Espanya i Europa Occidental.

Per als veïns de Silla, el llibre es pot demanar en Gráficas Fortuny (Rambla Independència, 70, Silla – Telf. 961200938), i per a familiars o demés interessats que esteu lluny, en la tenda on-line de Amazon*, en el següent enllaç: https://cutt.ly/lhZ2Sw5

Independentment del canal de compra elegit, qualsevol que el vulga signat o en dedicatòria de l’autor, només te que demanar-me-la. *També disponible en format electrònic Kindle per a e-book (sense arbres ni imatges, per 2,99€).

“Millor a casa”, per M. Carmen Antich

per M. Carmen Antich i Brocal

El pacient de l’habitació contigua a la nostra és un senyor major que sembla que té Alzheimer. No l’he vist mai. Als familiars que l’acompanyen tampoc. A tothom ens han prohibit (per prevenció) eixir al passadís si no és estrictament necessari. Les visites tampoc no estan permeses. Tot i això, les seues veus se’m fan conegudes. Una nit, afectada per les circumstàncies, em va parèixer que era la veu de mon pare quan, tot just, se li escapava la vida. Em va colpir ben fort. Segurament, també pateix d’alguna malaltia cardíaca ja que, com el meu marit, està ingressat a la planta de cardiologia de l’hospital La Fe de València.

Ací dins el rellotge porta un ritme peresós, pausat, i lent. Diferent al que preval a l’exterior, on el sol i la gent transiten pels carrers que s’endevinen més enllà del pati interior envoltat de finestres, les quals donen claror a les habitacions que acullen malalts i malalties de més o menys gravetat, i que és l’única cosa que nosaltres albirem des de la nostra.

Tampoc no sé els seus noms. Però quan, inevitablement, escolte que la situació es complica, després de tants dies i tantes nits compartint barandat, sent que l’empatia i la tristor m’apropen a ells. I voldria, a voltes, poder parlar amb l’anònim acompanyant per donar-li un poc de calor humà, just el que jo també he necessitat en els pitjors moments. A l’habitació d’enfront hi ha una dona a qui no acompanya cap familiar. Em fa molta llàstima.

Dues plantes més avall es troba la d’infantil. Quan puge o baixe per l’escala, per anar a menjar alguna cosa, escolte plorar als menuts segurament afectats pel desfici o la por. Alguna vegada els he pogut veure (excepcionalment) a una saleta amb les mares, que a penes poden ocultar l’angoixa en veure desesperar-se els seus fills o filles malalts.
Les bates blanques i els pijames verds, blaus, o liles, desfilen lleugers pels corredors, llargs i lluents, intentant una normalitat difícil, però necessària, per tal de realitzar el seu important treball diari. El personal sanitari, en general, s’esforcen per treure’ns un somriure o dedicar-nos unes paraules amables. Tot i que els metges i metgesses sempre van amb la veritat per davant, per dura que puga resultar. La meua admiració i agraïment a tots ells i elles.

La torre del costat acull els pacients infectats de COVID. Ells no tenen acompanyants de la família, no tenen una ma tèbia que els acaricie, ni una cara coneguda que els reconforte. Allí dins les mans que s’hi apropen son de làtex, i els rostres, tapats amb les mascaretes i ulleres protectores, s’esforcen a transmetre confiança i tendresa, procurant que els ulls valents i cansats, lluitant sense treva per salvar vides, no es desborden de sentiment i d’impotència. Sentir-los tan a prop, i conèixer la identitat d’alguns d’aquests malalts, em resulta duríssim.

Malgrat els dies i setmanes que van succeint-se ací dins, no acabes d’acostumar-te a aquest lloc. Sovint et trobes com dalt d’una muntanya russa carregada d’emocions, que roda, i puja, i baixa… sense detenir-se a penes. T’empasses el nus que t’ofega la gola i tires endavant.

Les persones que us estimen envien, des de fora, força, paciència, ànims, i els besos i les abraçades que no et poden donar. De veritat que ho agraeixes, malgrat estar trasbalsada per la situació. I, al remat, romans amb el teu familiar estimat en aquest confinament preventiu i necessari, a l’habitació de la planta de cardiologia, carregada de pors i d’esperances, donant gràcies encara per no haver de trobar-nos en un lloc pitjor.
L’estada a un hospital, i més si és llarga, et treu de la normalitat. Crea un abans i un després en la vida del malalt, dels familiars i de qui l’acompanya. Suposa un remei, una cura, una esperança que mai no s’ha de perdre. És una prova d’humanitat i d’humilitat, on t’adones que absolutament tots som igualment vulnerables al sofriment, i et reafirmes en comprovar que hi ha feines que no és paguen amb diners.

Son moltíssimes les persones que, a causa d’aquesta maleïda pandèmia, romanen als hospitals més aïllats del que seria desitjable. No deu ser gens fàcil per a ningú.
Els cors dels nostres malalts son delicats, febles, i sensibles, i els dels familiars que els acompanyen, (o no ho poden fer), han de ser resistents, estar plens d’amor, i treure forces de flaquesa per rescatar-los indemnes d’aquesta dura experiència. Tot un repte.
Al nostre veí d’habitació li acaben de donar l’alta, i altres persones ja l’ocupen. A nosaltres ens queda un poquet encara, però tot va millor. Només volia compartir la nostra experiència, i instar-vos a que es cuideu molt, perquè poder estar a casa tranquils, sans, i estalvis no te preu.

Mª Carmen Antich Brocal

Estudi fonètic de la parla de Silla – per Marina Zaragozá

Enguany l’Ajuntament de Silla ha guardonat a Marina Zaragozá Pérez amb el Porrot d’Honor de l’Activitat Cultural, a títol pòstum. Aprofitem l’ocasió per a recuperar aquest estudi fet per Marina sobre la parla de les silleres i sillers, publicat a la Revista Algudor del Centre d’Estudis Locals en l’any 2000. Enllacem el pdf amb el document complet.

Estudi fonètic de la parla de Silla – Revista Algudor, 2000 (Document complet).

El món virtual com a succedani del món real

Xavier Cunyat Rios

Una de les «maldats» que va executar Martí Luter en la seua lluita personal contra el Papa de Roma fou la traducció de la Bíblia del grec hel·lenístic al vernacle alemany a principis del segle XVI, la qual fins a eixe moment sols es llegia en llatí a la cristiandat occidental. Aquesta «malifeta» tenia un sentit i una intenció, trencar el monopoli que les autoritats eclesials tenien sobre la interpretació de les sagrades escriptures. En efecte, per a Luter qualsevol camperol alemany, artesà o comerciant havia de tindre accés al sentit dels textos bíblics.

La propagació de la impremta, que va coincidir en el temps, va fer la resta, ates que l’invent que Gutenberg havia ideat uns anys abans, feia que tècnicament els escrits foren molt més fàcils de produir i distribuir en massa. Les idees de Luter i la propagació de la tecnologia de fabricar llibres són fites indiscutibles dels albors de la Modernitat.

En altres termes podríem dir que Luter i la impremta varen eliminar mediacions autoritzades, varen desintermediar el sentit de les escriptures, fent competents i responsables a tots i cadascun dels individus, i la propagació de textos impresos va precipitar l’alfabetització de parts cada vegada més grans del poble, i fins i tot la regularització de l’idioma alemany.

Evidentment, per a molts, el domini del llatí suposava un avantatge, una forma de poder sobre el «vulgus», però aquests enginys que produïen textos de forma barata i fàcilment distribuïble suposà una hecatombe, la caiguda del monopoli interpretatiu.

Una cosa pareguda ha passat o està passant en els nostres dies amb l’aparició del «món virtual». L’accés massiu a les TIC’s, que ja té unes dècades d’edat, ha desintermediat a molts agents administradors del coneixement i els productes culturals.

Discogràfiques, editorials, capçaleres de diaris, cadenes de televisió i ràdio, escoles i universitats, etc… han vist com el seu públic s’ha tornat volàtil. La distribució telemàtica de bits de informació ha trencat els clàssics canals i contenidors de discursos i imatges, i hui qualsevol que vullga fer-ho pot consumir i produir els objectes culturals que estime convenient.

Aquesta desintermediació brutal que les TIC’s han ocasionat ha suposat per a molts monopolis i estructures comunicatives la caiguda en una greu crisi. Alguns veuen en aquest fenomen una autèntica barbàrie, un desastre incontenible en el que qualsevol «idiota» pot sortejar els controls sobre els continguts culturals, i en el que tot quisqui pot dir la seua.

Hi ha qui diu que el «món virtual» és sols un succedani del «món real», que la presencialitat és molt més rica que la comunicació digital, i que aquesta no ofereix tants avantatges com les relacions cara a cara, ja siga per a educar, treballar o comunicar-se en general. A mi això em sembla que és nostàlgia dels costums analògics. Segurament als clergues papistes als que Luter i l’impremta arravataren els privilegis que donava l’exclusivitat de l’autoritat interpretativa, també els sonava més autèntica la missa en llatí.

 

Carmen Valero Gimeno: Crònica d’una dona lluitadora – Documental complet

El Cresol.- Oferim a continuació, el recent documental sobre la mestra de Silla, Carmen Valero, estrenat el mes passat a Silla, i produït per Josep Aguado i Armando Zaragozà. Agraïm a aquests dos joves cineastes del nostre poble el fet que alliberen el documental per a general gaudi i coneixement. Enhorabona.

josep aguado i armando
Josep Aguado i Armando Zaragozá a l’estrena del documental.

“Retrobar la vida i obra de Carmen Valero Gimeno, no només suposa donar compte d’una excel·lent persona, una dona activa avantatjada per a la seua època, i una mestra que va ser recordada amb gratitud a tots els llocs on va exercir la docència, sinó que a més a més representa un exemple de modernitat, progressisme, compromís polític i unes inquietuds socials molt diferents de les idees que predominaven entre les dones de Silla a començament del segle XX, un temps de submissió i masclisme que els coartava la capacitat de decisió, convertint-se així i sense voler, en una precursora del feminisme. Però sobretot, cal dir que Carmen era una intel·lectual, eixe seria el qualificatiu més adequat de tots els que li pugem atribuir, doncs sempre es va caracteritzar per l’assimilació del saber i la difusió dels coneixements adquirits, d’una manera innovadora, però sense abandonar mai els principis que de ben jove la mogueren a donar la cara pel seu gènere i la seua professió”. (Josep Antich).