Les Rondalles Valencianes són una sèrie de rondalles populars, recopilacions de narrativa tradicional d’arrel oral, replegades i literaturitzades per Enric Valor i Vives, essent un apartat importantíssim dins de la seua obra, i el més ben acollit pel públic lector. Estan considerades un referent ineludible de l’etnopoètica valenciana.
Durant molts anys, Enric Valor va recopilar a les zones rurals del País Valencià rondalles de la tradició oral. Els contes que s’expliquen estan replets d’històries meravelloses, llocs encantats i personatges increïbles, capaços de transportar-nos a un altre lloc o a una altra època. Aquests estan fent molt més que fascinar o divertir, ja que gràcies a ells, es pot arribar a conèixer altres formes de vida, uns altres temps i altres cultures. Les Rondalles Valencianes són un treball impecable que reflecteix la cultura popular valenciana a través d’un llenguatge i un estil perfectament cuidats.
Aquesta rondalla que hui publiquem és la segona d’una sèrie de cinc que anirem publicant. Valguen aquestes entrades com un humil reconeixement i homenatge al savi de Castalla.
El Cresol
El xiquet que va nàixer de peusA la Foia de Castalla hi havia fa molts anys, moltíssims anys, vora les muntanyes del port de Biar, una casa de camp molt pobreta, que li deien el Maset. Allí vivien un matrimoni que no tenia fills.
Però vet ací que un matí de desembre que nevarsejava, van recollir una gitana que el masover s’ha-via trobat gelada de fred pel camp.
La masovera li va fer una bona tassa de brou, i, vora al foc, en un bell en sec me la van retornar.
―I per què va tota soleta pel món en un dia com avui? ―li preguntava la dona.
―Ai, perquè no tinc ningú que m’acompanye.
―Si vol es pot quedar amb nosaltres ―li oferí aleshores el masover.
―No puc, no puc. Déu em té manat de caminar ―respongué tota misteriosa la gitana. L’endemà feia també un fred que raïa. Tanmateix, després d’esmorzar, la gitana va dir-los: ―Me n’haig d’anar ara mateix, ploga o neve.
No li ho pogueren llevar del cap, i així, menjada i vestida amb unes peces de roba abrigades que li havia donat la masovera, l’estranya dona s’acomiadà del matrimoni i tirà cap a Biar.
L’home, encuriosit, la va seguir un tros de camí unes quantes passes darrere, fins que la gitana es va girar i li cridà:
―¡Jordi, la teua dona tindrà un fill el dia de la Mare de Déu d’Agost! ¡I el tal xiquet naixerà de peus i es casarà amb la fillastra del rei!
Jordi es va quedar sense paraula, i la gitana va seguir el seu camí.
Al mes d’agost, dia per dia, com va pronosticar la gitana, la masovera infantà un xic ros i polit.
L’infant va nàixer de peus, i com que tots els que van assistir al naixement estaven borrats i confusos, Jordi no va poder deixar de contar allò que li havia dit la gitana.
Les veïnes ho van xarrar als homes i altres veïnes, i una blanca molt parladora que ho van sentir tot, ho va escampar per tota la rodalia.
―Joooòc! Joooòc! ―feia la xafardera―. ¡El xiquet de Jordi ha nascut de peus! I es casarà amb la fillastra del rei.
La notícia va córrer lluny lluny i, pel seu temps, arribà a cal rei. I aquest, que era un reiot gros i des-tralejador, es va enfadar que feia por de sentir-lo.
―Casar-se amb la fillastra del rei! Casar-se amb la meua fillastra!
Quan es tranquil·litzà, va fer comparéixer davant sa reial presència Xampeina, el guerrer més ferés-tec de la seua guàrdia, acompanyat del capità, que li deien el Tort, perquè ho era d’un ull.
El rei els va manar amb una veuota grossa com un barranc:
―Agafeu els cavalls, aneu a la Foia de Castalla, agafeu el xiquet que va nàixer de peus i li talleu el cap.
Quan devien ser les dotze de la nit, després de quatre dies de camí arribaren, enmig d’una fosca com una gola de llop, al maset de Jordi.
Tot el que s’hi va esdevenir fou molt ràpid i molt esborronador. El Tort i Xampeina semblava que volien tombar la porta. Toc toc!
Jordi va eixir a obrir. I ells, a l’acte que el veren, me’l passaren amb les espases de part a part. La dona sent el crit de mort, ix corrents i mor també a mans d’aquella parella de criminals. Tot seguit en – tren dins la casa i van directes al bressol on dormia el xiquet. Xampeina me l’amanolla dels peus i anava ja a clavar-li la ganivetada, quan heus ací que el capità sent que el cor li fa un bot dins el pit.
―Alto! ―crida tan fort com pot―. Espera’t, espera’t. Vull veure jo aquest xiquet abans de matar-lo!
El guerrer, tot sostenint-lo dels peus, li’l mostra, tan ros, tan grosset… I al capità el cor li feia bots sense parar. I és que al Tort, l’any anterior, se li havia mort el fill petit i ara sentia un entendriment que no se li estava bé.
―Et mane que no mates el xiquet que ha nascut de peus! ―És que el rei… ―comença a dir el borinot de Xampeina.
―Ni rei ni roc! ―escridassà el capità―. El ficarem dins una caixa i l’amollarem riu avall, i que Déu el porte per on vulga.
Així és va fer. El capità Tort en persona ajudà el guerrer a amanir un vell caixó de fusta que van tro-bar; hi ficaren el xiquet sobre un petit jaç de palla, i damunt li posaren un tros de flassada per tal que navegàs abrigat. El caixó el dipositaren en el mateix naixement del riu de Castalla.
Allà, bastant lluny del port de Biar, vora el pantà de Tibi, hi havia en aquells temps un molí de farina molt famós que es deia el Molí Nou.
Els moliners hi treballaven nit i dia i no donaven abast a tanta de comanda com els portaven de tota la contornada.
I heus ací que allà a les vuit del matí de l’endemà dels fets que hem referit, en aquell molí es va pa-rar la mola misteriosament.
Bernat ―que així deien al moliner― va descobrir que la roda no rodava perquè, entre roda i parets de la cacau, hi havia empalancada una caixeta de fusta. I dins la caixeta es sentia el plor d’un xiquet!
Bernat es va quedar que veia llumenetes.
―Gerarda, Geraaardaa! Puja, puja!
La dona va pujar-hi. Entre tots dos, amb forces i gemecs, van aconseguir traure la caixeta de la ca-cau, i, a l’acte, la roda es va posar una altra vegada en moviment.
Al poc, alçaren les posts de la tapadora, llevaren el bocí de flassada i van poder tots dos contemplar temorosos i esbalaïts d’admiració, el xiquet que havia nascut de peus.
―Reina Santíssima! ―es va aclamar Gerarda.
―És un xic la cosa fina del món ―va reconéixer l’home.
Bernat i Gerarda se’l van afillar i li posaren Bernadet.
El xiquet va anar creixent molt, i els seus pares li van ocultar el seu origen, per por que no fos que un dia eixissen els de veritat i hi hagués un entreval. Tanmateix, ell els tenia per pares i ells per fill i pels anys Bernadet fou el seu orgull.
Molts anys després, una tardor, el comte de Cocentaina va convidar els personatges de la cort i el mateix rei a fer una caçada en les serres de la Carrasqueta i de la Penya Roja, puix que ell hi tenia un gran vedat ple de tota mena de caça de pèl i de ploma.
Un dia que anava el rei, el comte i molts altres senyors i criats caçant per dalt les carenes, els va sor-prendre una forta tempesta en la mateixa Penya Roja. Tots escaparen a córrer i, quan va caure la nit, el rei es trobà sol i perdut.
Es posà a cercar un abric i a la fi va trobar el Molí Nou.
Baixa del cavall i toca grans tocs a la porta. Dins el Molí, malgrat l’hora avançada, es sentia la re-mor de les moles.
El seu esbalaïment fou gran quan s’obrí la porta i aparegué un jove amb un fanalet a la mà: el seu posat era tan noble…!
―Déu vos guard! ―li va dir el fadrí―. Passeu, gran senyor! El rei contestà el salut amablement; després, va entrar al molí.
Bernat i Gerarda, que ja dormien, van comparéixer perquè els va cridar Bernadet en vista de l’arribada d’un tan alt personatge com semblava ser aquell.
Tots tres li feren tota mena d’oferiments i li donaren bon vi de la terra i un sopar esplèndid i casolà. Quan ja el tingueren eixut de roba, ben menjat i ben begut, Gerarda li parà la millor cambra del molí per a gitar-se.
En acabant de sopar, quan el rei els va dir: “Ja és hora que sapieu qui sóc: sóc el rei!”, tots tres caigueren agenollats als seus peus.
―Senyor ―va dir Bernat―, ací teniu tres vassalls que ja us estimaven sense conéixer la vostra majestat.
―I tu què dius! ―va preguntar el rei a Bernadet.
―Que molt m’estime els pares i el molí; però, després de haver-vos conegut, gustós us serviria en el vostre palau.
És que aquell monarca de pocs escrúpols tenia tal cara de pasqües quan estava de bones, que li la pegava, al sol de migdia. Els va fer alçar, regracià amb bones paraules els seus mots, i se’n va anar a dormir.
L’endemà es va despertar ben tard.
Gerarda va preparar un esmorzar tan bo com el sopar. I després de menjar-s’ho tot, el rei va demanar-los, de sobretaula, que li explicassen qui eren i quina era la seua història. I ells també l’obeïren en això.
―¿Com essent vosaltres tan poc agraciats de cara ―va preguntar-los després, amb tot el poc trellat que tenia―, heu criat un fill tan formós i revingut?
―Senyor ―informà Bernat tot seriós―, perquè no és fill, encara que el volem com a tal, sinó afillat.
―Com es això?
I, punt per randa, li ho contaren tot.
―I quan dieu que us el vau trobar?
―Fa més de vint anys, senyor; pel mes de maig…
El rei no va dir res; però es quedà tot pensarós i ple de recel.
Després va tenir desigs de passejar tot sol per les engires del molí, i mentre ho feia anava dient-se:
―Sí, sí; em sembla que sí. ¿Quan vaig enviar a matar el xiquet que va nàixer de peus? Era pel maig. Sí, i farà d’això denou o vint anys. I el capità Tort no em sabé donar raó de com havia mort el xi-quet… Que si ell… que si el guerrer… No hi ha cap dubte: el xiquet és Bernadet. I Bernadet és un jove valent i fort i vindrà per la meua fillastra, com deia la profecia! Per la fillastra del rei!
Pensat i fet. Se’n torna al molí, dina com un rei que era, i diu a Bernadet.
―Dóna’m ploma i paper. Vaig a escriure una carta, i tu t’encarregaràs de portar-la a València i donar-la al capità de la meua guàrdia en el palau reial.
El fadrí li va dur de tot, i el rei, en la mateixa taula de la cuina, va escriure una carta, la tancà i segellà i la va donar a Bernadet, juntament amb una bossa de doblons.
―Açò per al viatge, i el que sobre, per a tu. A l’acte que seràs al palau, et presentes al capità i li lliures la carta. Ell et donarà la resposta sense perdre punt, i tu me la portaràs al palau comtal de Cocentaina.
El Tort feia anys que havia mort, i ara el rei tenia un altre capità, que li deien Menjacrús.
La carta que havia de dur Bernadet només deia que agafassen el jove portador, Bernadet del Molí Nou, i li tallassen el cap amb una destral.
En això, es va sentir un gran aldarull vora el molí. Era que, per fi, havien trobat el rastre del rei i venien a cercar-lo. Quanta de gent, quants de vestits luxosos, quina de cavalls blancs, negres i rojos! Ber-nat, Gerarda i Bernadet n’estaven esbalaïts.
Aquell matí va ser memorable per al Molí Nou.
A la fi, el rei i els cortesans caçadors es van acomiadar i tornaren a la cacera, i Bernadet, en un bon cavall que li havia regalat el rei, se’n va anar fent el camí de la llunyana capital.
A Bernadet se li va fer nit fosca en els espessos boscos de la Covalta, vora la vall d’Albaida. S’ha-via desfermat un temporal de pluja fina i el jove es va veure negre.
Ja es veia ben perdut quan va creure albirar una lleu resplendor.
Descavalcà d’un bot, lligà el cavall en una soca i es va acostar a la llum: era l’entrada d’una cova.
Bernadet s’hi va ficar sense titubeigs.
―Qui hi ha ací? ―va preguntar en alta i sonora veu.
―Passa, passa qui sigues, que fa mala nit ―li respongueren dins.
I ell va passar avant. La cova era immensa i mal enllumenada per una foguera que hi havia en un costat.
Allà hi havia una vella asseguda en un gros cantal que li feia d’escó. Bernadet s’hi va acostar i la saludà tot alegre com era ell.
Ella li va dir en un to tot natural:
―Assenta’t, fadrí, a la vora del foc: descansa, sopa i després ja tindràs temps d’amagar-te.
Bernadet es va asseure en un altre cantal gros, i començà a eixugar-se la roba.
―Però amagar-me jo, ha dit?
―És clar, fill meu; t’hauràs d’amagar i no tardarà massa. Perquè t’has ficat en la cova dels Vents. Ací descansen tots quan no bufen per l’ample món. No passa nit que no en vinga un, o dos, o tres… I tots tenen uns geniots que fan por.
Es va posar a riure.
―Me’n fan a mi, que sóc sa mare! ―afegí.
―Així, que tenen mal geni els seus fills! ―comentava el fadrí tot convençut―. Això és una bona cosa. La gent de mal geni m’agrada. Crec que hi faré bones miques.
―Ni pensar-ho! ―s’aborronava la mare dels Vents―. A tu et convé gitar-te en un racó que jo et buscaré, i dormir tota la nit. Jo et despertaré a la matinada quan ells estaran torrats.
Bernadet es reia, i li donava la raó:
―Bé, bé. Soparé, i a roncar!
Després de sopar xarraren una mica, i el fadrí li va contar qui era, com li deien i que anava al palau del rei a fer una raó.
Per fi, el vinet, el sopar i l’escalforeta de la llar li feren entrar son.
―Senyora, me n’hauré d’anar a dormir ―va dir a la vella.
―Sí, fill meu; vine en aquest racó.
I en un badall de penya, molt arredossat i calent, me’l va tapar amb una bona flassada, i, damunt, li posà un gran braçat de brosta seca d’olivera per tal d’ocultar-lo del tot. Bernadet es va adormir a l’acte com l’algeps. Després, en una mitja volta que pegà, se li’n va eixir de la butxaca la famosa carta, de la qual se’n veia un cantell blanc.
La mare dels Vents es va recordar que, quan arribava Bernadet, havia sentit un cavall; el va anar a buscar i l’amagà bé.
Llavors tocaren les dotze; la pluja, fora, va parar de rondó, i es sentí una remor terrible. Era el Po-nent que venia agranant-ho tot, fins i tot l’ample cel de la nit, que prompte es va veure ple de lluentes estreles.
Buuum! Booom! Va entrar el Ponent a la cova udolant com un llop.
―Maree, qui hi ha ací?
―Entra i sopa, Ponentot. Qui vols que hi haja?
―Sent una estranya olor humana.
―Vinga, vinga, Ponent! Això són ganes de sopar!
El Ponent era grandíssim; tenia la cara fosca, els ulls d’un blau cel, clar i bonic. I quines manotes! Sa mare li posà dos cànters d’aigua en una gaveta, i ell en va donar compte en més poc que canta un
gall.
―Oh, també venia sec! ―comentà tot contentó.
Després es va posar a sopar.
Ell, tot menjant, no parava:
―Aquesta olor de foraster, deu ser del sopar?
―Que pesat que et posaràs, Ponentet! ―li deia tota amorosa la mare―. Ets un doctorejador que ja ja! Vols saber-ho?
―Sí.
―Promet-me que no t’enfadaràs…
―Promés.
―És un jove que porta una raó al palau del rei. Se li ha fet fosc ací; el teu germà Llevant enviava vent-pluig, i el xicot s’ha hagut de recollir en aquesta cova.
―Jo vull veure aqueix jove.
―Sí, però no el despertes.
Sa mare el va dur on Bernadet estava adormit com un infant.
―I açò, què és?
El Ponent havia vist el bocí de carta que eixia entre la brosta. I a l’acte la va agafar.
Ell i sa mare tornaren al racó del foc. Allí llegiren la carta, i els cabells se’ls van posar tesos com a fusos al veure la maldat d’aquell rei que patien. De manera, que el xic, ben confiat i content anava a fer
una raó a palau, i la raó era la seua mort!
―Açò sí que és bo! ―féu la mare.
―Sé ben cert qui és el rei; és un malvat com un tigre… Segur que Bernadet és un innocent com una casa. ¡Ara veuràs quina passada que faig al tirà!
Estant en aqueixes, es sentí un brum per fora; semblava una melodia fina, suau. Al moment, per la porta de la cova va entrar un gegant, alt com el Ponent, groc de cara, d’ulls mig clucs en un somrís de
bonhomia. Era el Vent de Xaloc, que venia de l’Egipte sec i misteriós.
―Bona nit, mare; bona nit, germà.
―A temps arribes! ―li va fer el Ponent―. Estàvem tractant de solucionar un problema.
Li ho va contar tot en quatre paraules mentres que el Xaloc sopava.
―Sí, ja ho veig ―va resumir―; es tracta de falsificar la carta. No crec que em siga difícil…
Agafà la carta i va dir tot llegint-la:
―Sí; es pot arreglar.
Sa mare li va dur tinta i una ploma d’ànec silvestre, i, en un dir Jesús, ell raspà les línies on es parla-va de la mort de Bernadet i al seu lloc va escriure:
“A l’acte que arribe al palau el portador de la present lletra, el noble En Bernadet del Molí Nou, es disposarà tot el necessari i de seguida es casarà amb la princesa Carmesina, la meua amada fillastra.”
Davall quedava el signe i l’encuny reial.
En acabant, la posaren amb molt de compte en la butxaca del fadrí, i tots dos vents i sa mare es retiraren cadascun al seu racó de cova.
A les cinc de la matinada, la dona despertà Bernadet i li va dir:
―Mira, ací tens una moneda de metall d’estrela. Si arribes a València i trobes les portes tancades, ofereix-la al guardià i te les obriran. Jas també aquesta flauteta. Si Menjacrús, el capità, vol tirar-te una ballestada abans que dones la carta del rei, toques la flauteta i et tractarà bé.
Bernadet li donà mil gràcies, va pujar en el cavall, s’acomiadà i va eixir al camp. El temps era quiet.
Com els vents dormien, no es movia ni un bri d’herba.
Per les seus jornades, camina que caminaràs, el fadrí va arribar a la capital. I ―just i cabalet― se li havia fet de nit i les portes estaven tancades.
Descavalcà i va fer dos trucs a la porta. Dalt en la muralla es va obrir una espitllera per on va eixir la cara barbuda d’un ballester.
―Què voleu en aquestes hores? ―va dir-li amb els pitjors modos del món.
―Porte una moneda per al guàrdia major ―retrucà el xic.
―Passeu, passeu ―li digué aleshores el guàrdia en persona mentre que obria les portes.
Bernadet li donà la moneda i aleshores tot foren reverències.
El jove sopà i dormí molt bé en un hostal, i l’endemà, a mitjan matí, se’n va anar a cal rei. S’acostà a la guàrdia i digué que venia en nom del sobirà. Menjacrús n’era prop i va dir en un crit: ―Qui és aquest desgraciat?
―U que diu que ve de part del rei.
―Ha, ha! ―va riure sarcàstic el capità―. Amolleu-li una bona fletxada!
Però, en aqueix moment, Bernadet féu sonar la flauta.
―Calleu ―féu llavors Menjacrús―, que sent la contrasenya del nostre rei.
I canviant de to com de la nit al dia, deia a Bernadet:
―Passeu, passeu i perdoneu. Ja veig que sou de casa.
El fadrí va entrar en el palau i donà la carta a Menjacrús. ¡I què esbalaït es va haver de quedar el ca-pità només llegir-la!
Amb gran respecte, el van dur a la presència de la reina i la princesa Carmesina.
―Alteses, aquest és el gran Bernadet del Molí Nou, de Tibi. Du una carta del rei nostre senyor or-denant que es case immediatament amb missenyora la princesa Carmesina.
Les dues s’alegraren molt per la presència del fadrí, i, és clar, qui més contenta semblava fou Car-mesina que, només de mirar-lo, se’n va enamorar.
El rei, mentrestant, seguia caçant en les propietats del comte de Cocentaina. I, en la seua absència, ho disposaren tot en el palau i van celebrar amb gran pompa el casament de Bernadet i Carmesina.
Però la desgràcia no va tardar gens a arribar. Bernadet havia enviat un propi al Molí Nou per tal que explicàs la seua sort. Aquest es va trobar amb el seguici del rei i els ho xarrà tot. ¡I allà va ser la gros – sa! Quan la nova arribà al rei, aquest es posà com una fera i se’n tornà corrents cap al seu palau per po-der castigar aquell traïdor.
El propi féu per arribar-hi primer, i ho explicà tot a la parella de novençans: que el rei cridava que Bernadet era un xiquet que havia nascut de peus i que en la carta que ell li donà en el Molí Nou no ma-nava que es casàs amb Carmesina sinó que Menjacrús el matàs d’un colp de destral.
La Carmesina, que també tenia un geni fort, va exclamar:
―Ara sabrà el meu padrastre qui sóc jo!
I féu venir a l’acte tota la seua guàrdia personal i sa mare la reina i els cortesans que, farts del rei, s’havien afectat ja a Bernadet.
Mentrestant, el rei entrava en el palau fet un bou. Quan trobà la reina, aquesta li argüí. Ferma:
―Bernadet és un home llest, honrat i valent.
―És el meu marit i l’estime ―resumia Carmesina; però el rei no canviava de parer.
En parlaren hores i hores, feren tots mala sang i no pogueren evitar que el tancàs en un calabós. Però dona i fillastra no pararen de porfidiar, i la ira del rei va anar cedint a poc a poc i l’endemà va
manar que traguessen Bernadet del calabós i el féu dur a la seua reial presència, junt amb Carmesina.
Llavors va dictar el seu veredicte.
―Viureu junts i en llibertat… si tu, Bernadet, vas a l’infern i em portes els tres cabells d’or del di-moni. ―I encara argumenta: ―Diuen que qui els tinga no es farà malalt mai.
Bernadet hi va estar d’acord i l’endemà se n’hi va anar molt de matí.
No sabia quin camí triar; així, que en va emprendre un arreu, un que menava cap a dins del país.
A dues hores de camí de la ciutat, va anar a demanar aigua per a beure en una petita barraca que hi havia vora una séquia. Li va eixir a l’encontre un vellet, molt vellet.
―Què voleu?
―Aigua per favor, i fer-vos un preguntat.
Bernadet baixà del cavall i va beure d’una canterella que li tragué el vell.
―Gràcies, bon ancià… Veureu… la pregunta és que vaig cap a l’infern… per fer-hi una comanda.
Però el cas és que no en sé el camí.
El vellet sí que el sabia i li’l va explicar. Bernadet li ho agraí amb unes monedes i reprengué la mar-xa.
Cap a mitjan matí del tercer dia de caminar, va trobar un poblet. Entrà pel carrer major i es trobà mig veïnat assegut en rotle en la plaça de l’església tots trists, sense dir paraula.
Bernadet va aturar el cavall i, animós com era, els va preguntar:
―Què us passa, que açò pareix un soterrar?
Un vell de barba blanca li contestà.
―Bon foraster, el que passa és que abans aqueixa font major que vós veeu ací davant era la nostra riquesa. Nit i dia brollava d’aquesta font un doll d’oli com una cuixa… I ara s’ha assecat.
―Jo vaig a l’infern, i, de seguida que hi arribe, preguntaré al dimoni què haveu de fer perquè torne a brollar.
I tric, trac, tric, trac, va seguir el seu camí.
Uns dies després va trobar un llogaret que també es trobava tot trist i silenciós. Hi cercà l’hostal i trucà a la porta.
―Què voleu, bon foraster? ―li va dir un home vell que va eixir a obrir-li.
―Vull dinar i descansar.
―Passeu, però no sé què deu quedar-nos.
Estem tots arruïnats.
Bernadet passà, i l’hostaler li explicà el que s’esdevenia en aquell poblet, que es deia de la Fi del Món.
―Mire, abans teníem, enmig de l’horta principal de la vila, una pomera grandíssima ―la tenim!― que feia les pomes d’or. Cada setmana collia les pomes un veí, les venia en els pobles de l’altra banda del desert, i d’això passava ben bé tot l’any. Així ens apanyàvem tots ben apanyats, perquè la pomera no parava de fer pomes.
L’hostaler no va poder contenir el plor, però a l’acte prosseguí:
―Doncs bé… un mal dia, les fulles comencen a fer-se-li grogues, les pometes d’or paren de créixer, i, des d’allò, ja no n’ha tornades a fer.
Bernadet estava baldat com un lluç i s’adormia sense voler-ho.
―Ja li buscarem l’enfilador quan m’alçaré, bon hostaler ―va dir-li. I es va deixar caure en el llit i dormí una hora profundament.
Al despertar-se, va dir al vell:
―Mire, germà, vaig cap a l’infern a fer una comanda. Preguntaré al dimoni què passà a la pomera, i en tornar els diré el que m’haja dit.
Una estona després, pujà en el seu cavall i se n’anà.
Travessà una ampla serra, i la senda, de sobte, començà a davallar, a davallar, i el portà a un barranc fondíssim. Bernadet baixava, baixava sense parar al bon pas del seu corser.
A la fi s’acabà el barranc. Bernadet veié ara un pla enllumenat per una pàl·lida lluna. Un ample riu li barrava el pas.
Va descavalcar. Darrere una motada de vímens, va descobrir una barca, on hi havia un home d’edat mitjana, flac i esperitat.
Bernadet s’acostà a la vimenera i va lligar-hi el cavall, tot dient-li com si la bèstia el pogués entendre:
―Espera’m unes hores, que tornaré.
Després es va acostar a la barca.
―Em passareu a l’altra banda?
―Per a això estem ―va dir el barquer.
Saltà el jove àgilment a l’embarcació i començaren els colps de rem. Així anaren avançant silenciosament per mig les aigües lentes del riu.
Un quart d’hora després, eren ja prop de l’altra riba on, enmig d’una rastellera de penyes, es veia la boca de l’infern.
S’aproparen i Bernadet saltà en terra, que era un arenal.
―Teniu ―va dir al temps que donava a l’home una grossa moneda d’or.
―Escolteu, bon germà ―féu el barquer des de la seua barca―. No sé quin gest noble trobe en vós que m’anima a prendre’m la llibertat… Si parleu amb el dimoni, ¿voldreu preguntar-li per què estic ací tota la vida, sense que ningú no em relleve?
―Li ho preguntaré, barquer. I si torne, com crec, ja us en donaré la resposta.
Bernadet travessà l’arenal i es parà en la porta de l’infern.
Toc, toc!
―Qui és? ―va sentir que preguntaven de dins.
―És ací cal dimoni?
―Sí ―li va respondre una vella des de l’espiera de la porta. Després li va obrir, i Bernadet hi va entrar.
Allí feia una calor de forn. Cap a dins hi havia un corredor tot vermell, ple de flames i guspires; a mà dreta, l’estatge de la vella, la qual era ni més ni menys que la mestressa de l’infern.
―Us heu mort, vós? ―li preguntà la vella, que no semblava mala dona.
―No… Això podíem fer! ―va saltar el jove tot rient.
―Sí que sou atrevit, així… El mestre està a punt d’arribar. Si us troba ací, us cremarà viu sense cap mena de compassió.
―Vaig a contar-vos-ho tot, bona mestressa. És que em passa…
Li ho va explicar tot en quatre mots i la mestressa se’l va escoltar atentament.
―Mireu ―digué tot seguit―, m’haveu caigut en grat. Us tornaré puça i us amagaré en els plecs de la meua falda. Ell, quan torna a l’infern, com que en el món dorm en mals hostals i tracta amb gentola, vol que l’esplugue, perquè li pica tot. Jo procuraré llavors arrancar-li els tres cabells d’or que vol el vostre sogre i, alhora, li preguntaré les tres coses que voleu saber.
En això estaven quan sentiren que el dimoni rodava la clau, obria i entrava, pegant bufits.
―Torna’t puça! ―havia invocat ja la mestressa.
El dimoni venia mig nuet i renegant; duia la cua roscada i les banyes polsoses del viatge.
Es va asseure en una altra cadira de ferro al costat de la mestressa.
―Què tens tan esclafat?
―El món, que fa agonia! No hi trobes més que babaus i complidors del deure. S’acaba la gent de tro, mestressa! De sobte, olorant pels dos nassos féu:
―Ah! Ací ha entrat algú!
―Calla, home! Tu somies. Vine, gita el cap en la meua falda i et trauré els polls.
El dimoni la va obeir. La vella començà a esplugar-lo, i ell es va endormiscar de seguida. Aleshores,
pèm!, li pega estirada i li cull un cabell d’or.
―Què fas? ―va escridassar l’animalot.
―No t’enfades… És que m’he adormit jo també i he tingut un somni… ―Quin somni?
Bernadet, fet puça, no perdia punt.
―Que hi ha una font en un poble del desert i, abans, aqueixa font rajava oli i ara no.
―Quins ases que són en aqueix poble! ―va comentar rient el dimoni―. Si descobrissen l’alcavó de la font, hi trobarien una serp com la soca d’un pi, que es beu tot l’oli i no en deixa eixir ni gota.
Dit açò, callà, i, al poc, s’havia adormit de nou. La vella li torna a pegar estirada i li trau un altre ca-bell d’or.
―Calla, no t’enfades… És que m’havia tornat a adormir jo també… He somiat que hi havia una po-mera que…
―Ho, hooo! ―rigué el dimoni―. Sí, ja ho sé; una pomera que feia pomes d’or en el poblet de la Fi del Món.
―Ara no en fa.
―És clar ―conclogué el dimoni―; mentre que no traguen un gripau gros com un carro que li rose-ga les arrels, no faran res.
Es va tornar a adormir.
Quan li arrancà el tercer cabell, el dimoni es va despertar.
―Ahhh! ―va badallar i tot―. Em fa mal ací… com si tingués tres picades. Me’n vaig a pegar qua-tre furgades als condemnats.
―Ah… escolta; abans que te’n vages… Sempre que trac el nas a la porta veig el mateix barquer. Que no hi ha qui el relleve?
―Bé s’ho té merescut per ignorant i servicial! Però no li digueu res. Si ell ho sabia… No té més que donar, al primer que arribe, el rem amb la mà esquerra i que el viatger li l’agafe amb la mà dreta… Aquest es quedaria de barquer amb el rem apegat als dits.
Quan va desaparéixer pel corredor, va dir la dona:
―Ja pots tornar-te home.
I Bernadet recobrà la figura humana.
―Gràcies, senyora; ho he sentit tot sense perdre’m res.
―Doncs jas els tres cabells d’or.
―Com us haig de recompensar tot el que heu fet per mi?
―Ja em trobe ben pagada amb… no sé… amb l’escalforeta que sent al cor.
Bernadet s’acomiadà i començà a peu el seu camí de retorn.
Quan arribà on era la barca, el barquer li digué:
―Oh, fadrí, quant que m’alegre de veure-us de tornada! Què us ha dit el dimoni? Li heu preguntat allò?
―Ben cert barquer. A l’altra banda del riu us ho diré.
En efecte, quan posà els peus en terra, li explicà:
―Doneu el rem amb l’esquerra al primer que arribe, i ell que us l’agafe amb la mà dreta. Quedareu lliure.
Pujà al cavall i costa amunt aquest corria més que mai: era curiós!
Al fer-se de dia arribà al poblet de la Fi del Món.
―Ja ha tornat de l’infern el foraster ―deien xics i grans.
―Escolteu, bona gent ―digué a la que s’havia congregat al seu voltant―, la pomera no fa pomes d’or perquè en les arrels té un gripau gros com un carro que li les rosega. Si el mateu, tornareu a ser rics.
Com era cert el que els havia dit, contents i satisfets li regalaren una talequeta d’or, i Bernadet, ben menjat i ben dormit, va seguir avant fins que va arribar al poble de la font de l’oli. Quan els va dir que dins mateix de l’alcavó hi havia un serp grossa com la soca d’un pi que es bevia l’oli, s’avalotaren tots i agafaren pics, destrals i garrots i la mataren. Després, agraïts, van fer acceptar a Bernadet un sac de joies i monedes arreplegades de totes les cases.
L’endemà, es posà una altra volta en camí amb les alforges del cavall farcides d’allò més.
Quan arribà a València era mitjan matí. L’encontre amb Carmesina fou emocionant de veritat; quant al rei, el va trobar tan sever i altiu com ja podia imaginar-ho. Només veure el fadrí, li va espletar:
―Portes els tres cabells?
―Ací els teniu, sogre.
Quan veié també les alforges carregades d’or que portava un criat, preguntà encuriosit:
―Això què és?
―Or de l’arenal que hi ha a l’altra banda del riu de l’infern. S’alçà del tron; l’enveja el rosegava; per fi va escridassar: ―Enretireu-vos tots!
La reina, Carmesina i Bernadet es quedaren sols amb el rei. I, aleshores, la reina, que era l’única persona que li parlava clar i ras, li va dir:
―Bé; Bernadet ha complit; ja tens els tres cabells d’or del dimoni. Ara digues què han de fer ell i Carmesina.
―Què han de fer?… És clar… Bernadet, m’has vençut. Però ja que jo complesc la meua paraula, m’has de dir per on es va a l’infern.
―És clar que us ho diré.
I li ho va explicar detalladament.
―Vull anar a buscar sacs d’or com el que tu te n’has dut… El tresor reial està exhaurit ―explicava amb tossuderia ingènua i amb avarícia.
―Senyor ―parlà Bernadet―, vós tot sol no podreu dur tant d’or. I si aneu acompanyat, els dimonis no us deixaran passar el riu.
―Mira, la meua gent m’acompanyaran fins al barranc i allí m’esperaran; jo aniré fent viatges al riu, fins que carregaré tot l’or que em faça falta.
L’endemà, el rei ambiciós va eixir al front de vint-i-cinc mules. L’acompanyaven soldats i patges. El camí se’ls féu llarg i costós, però, per fi, veren l’entrada del Barranc de l’Infern. Després de da-
vallar-lo durant dues hores i prop del capdavall, el rei va deixar el seu seguici i va continuar sol, bar-ranc avall, fins al riu.
Es presentà al barquer amb el seu posat superb i ofensiu, i sense dir-li ni “bon dia” li ordenà:
―Passeu-me!
I aquest va fer un somrís i li respongué amb fingida humilitat.
―Sí, gran senyor. Ara us passaré.
―Hi ha molt d’or a l’altra banda?
―Que si n’hi ha? A cabassos el podreu arreplegar ―li mentí el barquer per engrescar-lo i que no se’n tornàs arrere. I afegí tot melós:
―Permeteu-me, altesa ―li ho havia notat per la capa d’ermini i el capell de rei―; agafeu el rem si us plau per saltar millor dins la barca.
I li’l va allargar amb la mà esquerra. I el trompellot del rei l’aferrà bé amb tota la seua mà dreta.
Entrar ell en la barca i eixir-se’n el barquer com un coet, va ser tot u. El sobirà es va quedar esbalaït.
―Què féu, barquer del dimoni? ―va dir en un bram.
Volgué eixir-se’n també ell, però el rem se li havia apegat com una llapassa en el palmell de la mà i els peus semblaven pesar-li centenars d’arroves: no els podia moure. L’exbarquer corria mentrestant, per l’altra vora del Riu de l’Infern, camí del món i de la vida. I el rei malvat es quedà per sempre de barquer de l’infern.
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 7 (Tàndem edicions · Albatros)
Aquest text ha estat extret d’un document públic del portal gva.es (https://bit.ly/2erIC4p). Aquesta reproducció ha estat realitzada sense cap ànim de lucre.
JOAN ANTONI I ELS TORPALLS
Joan-Antoni els donà les gràcies i començaren, com de costum en aquests casos, a fer-li preguntats, i tots amb la boca badada, a escoltar les coses que ell contava del seu poble.
Fent-se també els seus raonaments i després d’haver-se entretingut a dinar a la vora d’una fonteta, va arribar a un poble blanc com una serrada de coloms.
I sabeu què va veure? Era una fadrina ben bonica: l’apujaven dalt d’un balcó; baix, en el carrer, unes dones sostenien les mitges pel capdamunt, obertes, i la núvia era tirada daltabaix, dreta, per tal que encertàs a ficar un peu en cada mitja.
EL JUGADOR DE PETRER
Tots quedaren d’acord i s’alçà la partida.
―I les garrofes? Hem de comprovar això de les garrofes.
per Carmen Primo
.
per Mª Carmen Antich Brocal
per Francesc J. López
El Cresol de Silla 