Els versos de Jopi, La infanta no sap res – El duc està empalmat

Per Jopi

Vull que perda ‘La Roja’

 

 

per Josep Pitarch

Malgrat que me la bufa el futbol perquè més que esport és un negoci, sovint brut, que enerva les persones, excita les passions i suscita controvèrsies estèrils i pernicioses, no és pot ignorar que el futbol és present als mitjans i tothora. I com els poders polítics fan servir el futbol per encendre i manipular les passions populars, induint la gent a creure que l´honor d´una nació depèn de guanyar una competició, aquesta manipulació la trobe menyspreable. El que defensen els nostres intrèpids futbolistes són els immensos interessos econòmics d´uns i d´altres; que es deixen d´històries.

A qui votaran els del PP de Silla?

per Nora Company

Em conta la tia Amparito que a la presentació d’un llibre de Joan Iborra (Àlex, per a la gent de la meua edat), sobre cuina, va assistir molt poca gent. És evident que en el poble ha desaparegut molt l’interès que hi havia fa anys per la cultura, pels llibres, per a assistir a actes d’aquesta índole. És evident també que els anys que fa que Àlex marxà de Silla l’han anat desdibuixant, llevat dels amics més íntims. És el que et passa a tu, filla, que des que te n’anares a treballar de mestra has anat desconnectant-te del poble, de les teues amigues. Tia, li dic, els castellans diuen que “una és de donde pace y no de donde nace” i “pacer” vol dir pasturar. Però filla, així com vols trobar novio al poble? Deixa la xiqueta tranquil-la, diu la mare.

Els versos de Jopi: La Bonig, què és el que llig?

 

FOTO D’INMA CABALLER – CORTS VALENCIANES

per Jopi

Pel que sembla, no llig res

i, si llig, ni s’assabenta.

A València diem coenta

a la gent inculta, que, a més,

s’ufana de la ignorància,

del seu pensament espés

i la seua intolerància,

emparats en l’arrogància

i el seu tarannà obsés.

Ara s’ha acabat això,

perquè qui llig els diaris

i veu els telediaris,

ací i a la Vall d’Uixó,

ja sap que la Gürtel

li pagava les campanyes

a la toca’m les castanyes

de la Bonig cara-de-mel.

No vulga fer-se l’estreta,

doncs, i vaja fent la maleta.

El cine que em va parir : Superman (1979) de Richard Donner

per Josep Aguado

Dedicat als meus cosins cordelleros i en especial a la meua germana, que haurà vist Superman i Grease més voltes que ningú al món.

A finals dels anys 80, recorde que vaig veure la pel·lícula de Superman protagonitzada pel desaparegut Christopher Reeve. Supose que la lloguearíem al mític videoclub Maran, que regentaven Ricardo Carbonell i el Cubelo.

Aquesta experiència en la meua infantesa, em va marcar moltíssim i em mi es despertà l’interés per saber més d’aquell home que volava i així em vaig aficionar als tebeos de superherois, com els de Marvel o DC, Tintín o Bola de Drac; en definitiva, tot el que queía a les meues mans ho deborava, de manera incessant, i allò va despertar la meua afició a la lectura, als còmics, al cinema i a moltes més coses relacionades amb la cultura pop.

Els versos de Jopi, La destronà. (II) Raxoi i la penya, a la merda

L’Estat amb les vergonyes a l’aire

 

per Josep Pitarch

Article publicat a Levante-EMV el dia 11 de maig de 2018

Dubtava entre parlar del govern o de l´Estat, en qualsevol cas de les vergonyes a l´aire amb què estan exposats davant del món sencer. He optat per l´Estat, perquè la vergonya pública abasta des del cim de la cosa (monarquia i Govern), s´estén per totes les vessants de la geografia i dels estaments, arriba a la base de la societat i encara davalla per les mateixes clavegueres: tot l´Estat, doncs, està amb les vergonyes a l´aire. I per culpa d´alguns, tots nosaltres estem amb les vergonyes a l´aire. Quina vergonya i quin fàstic d´Estat!

Ensenyar les vergonyes és com mostrar-se nu davant del poble, davant Europa i davant del món. En una situació així, qui s´hi troba, sap que fa, o hauria de saber-ho, un ridícul espantós, que provoca la riota general i que cau en el descrèdit més absolut. Per això, voluntàriament, ningú ensenya les vergonyes; altra cosa és qui té la mala sort que l´enxampen i per això digué Alberto Núñez Feijóo (o Feixó, en gallec) referint-se a Francisco Camps: ha tenido mala pata y lo han pillado. A Cristina Cifuentes, li ha passat el mateix. I fins i tot a la justícia, pel cas del procés, perquè Europa ha dit que no, a les pretensions antidemocràtiques de les extradicions. Sols faltava la sentència de La Manada.

Com el rosari de casos de corrupció ens els sabem tots, de tant que se´n parla, i com la major part van a càrrec de polítics del PP, hem de parlar clar i dir que aquests són un tall de lladres. Aquesta és la percepció que, finalment, ja té la gent, com acabe d´escoltar a uns veïns amb els qui prenia un cafè: Espanya és un desastre, deien, que jo els redefinia així: és una merda.

El més llegit de tots els tertulians diu que, fins i tot els jutges i el ministre de Justícia, són unes desgràcies. En tot el món se´n parla del cas de La Manada, equiparant-lo amb els casos de l´Índia. El que passà a Pamplona que va ser una violació amb tots els agreujants, dos jutges ho han qualificat d´agressió i prou, que té menys pena. El que intenta el ministre, atacant més un jutge, és una maniobra de distracció: la llei és la que és (masclista i injusta).

Crec que hi ha unanimitat en la societat que la situació és insostenible, com demostren les protestes feministes, dels jubilats, de tothom. Tot plegat, el que està passant és com una pesta contagiosa, que no sabem com aturarà, ni qui ho farà. Mai havíem vist la gent tan indignada com ara i crec que el PP ha arribat al zenit de la seua desgràcia. Algú demana què faran els de Albert Rivera, o per què no piulen més fort els socialistes, o per què no s´aclareixen els podemites… Altra cosa seria si a Catalunya arriben enlloc, si Compromís continua a l´alça, si els bascos aconsegueixen l´augment de les pensions i la desaparició del 155…

 

 

 

Sant Vicent ens traí a favor de Castella

per Josep Pitarch

Article publicat a Saó el dia 7 de maig de 2018 

Avui, continuant les meues reflexions (Pensant en coses santes, 17/4) especialment sobre sant Vicent Ferrer, ja que s’ha iniciat la seua festa centenària, em referiré al paper que tingué en el Compromís de Casp (1412), que fou l’assemblea entre 9 representants de Catalunya, València i Aragó, per a resoldre la qüestió de la successió del rei Martí, que havia mort sense nomenar successor. Havien d’elegir entre 9 pretendents, tots de la família, que finalment es resumiren en dos, un que era castellà i un altre català. Les maniobres entre els diversos pretendents i llurs partidaris foren un seguit de tira i arronsa, a veure qui era qui tenia més drets a l’herència. El Papa Luna (Benet XIII), després de les seues intrigues amunt i avall i tenint interès a treure’n profit per a la seua causa papal, havia arribat a un acord amb els castellans i el seu pretendent, Ferran d’Antequera.

També sant Vicent s’inclinà per ell, al qual pintava com el millor de tots. Amb el seu prestigi, aconseguí convèncer la majoria i així fou com les nostres terres passaren a mans castellanes, els Trastàmara, posant fi a la Casa de Barcelona i iniciant la presència castellana, que tants mals de cap ens reportaran d’ara endavant. No se sap si els ossos dels nostres reis tremolaren de ràbia i d’indignació. Sant Vicent introduí, doncs, la guineu al nostre galliner o, siga que ens traí a favor de Castella. Tant visionari com era el sant i amb la relació directa que tenia amb el mateix Crist, que el visità personalment a Avinyó, on estava malalt (3 d’octubre de 1398) sanant-lo; amb tanta gràcia al seu abast, no va veure el que ens anava a caure a nosaltres a sobre. I precisament ell, que preveia la fi del món, no preveié la nostra desgràcia. Una llàstima… Alguna cosa fallà doncs en aquesta qüestió i per això no m’explique l’afició pel sant, fins i tot devoció, que professen alguns erudits de casa nostra.

Immediatament a la decisiva intervenció de Vicent Ferrer en l’elecció del pretendent castellà, també ho féu en la solució del Cisma d’Occident, que durava des de 1378, mantenint la cristiandat dividida entre l’obediència al papa de Roma o al d’Avinyó, el papa Luna. Finalment, el sant, que estava al seu favor, se’n passà de bàndol i començà a predicar i a maniobrar en la seua contra. També guanyà aquesta partida, perquè tothom començà a cedir, començant pels Trastàmara, evidentment, i passant-se a la nova obediència. S’acabà el Cisma (1417).

Per tot això, els castellans, per una banda, que havien obtingut les nostres terres, gràcies al frare Vicent, i l’església, per l’altra, que havia vist solucionat el problema del cisma, gràcies també al pare Vicent, promogueren la seua santificació fulminant: en 36 anys: elsant morí en 1419 i el canonitzaren en 1455). Se suposa que l’església faria de franc aquesta canonització, o l’hauria d’haver fet, i cal suposar que els castellans si que pagarien la seua part, o ens la feren pagar a nosaltres? Sant Vicent es convertí en un dels sants amb més altars dedicats a tot el món; jo, que estic un poc obsessionat per aquest contradictori personatge, quan visite qualsevol catedral, església o ermita, tracte de localizar-lo i l’he vist per tot arreu, sempre amb el dit índex de la mà dreta cap amunt i poc santament, amenaçant amb l’Apocalipsi i l’anti-Crist.

Amb els miracles que li atribueixen els seus hagiògrafs n’hi ha per a escriure més d’un llibre i de fet en té més dedicats a la seua glorificació, que la major part dels altres sants, la major part dels quals no li arriben ni a la sola de la sabata. Era tot un crack. No tant, però, com per a posar-lo al nivell de la Mare de Déu o quasi, com pretén algun pseudoerudit local. Les coses li vingueren ben dades i ell s’ho treballà molt, això sí.

Tornem a l’enigmàtic tema de la llengua, perquè a València sempre s’ha defensat que els seus sermons els feia en valencià. El conjunt dels seus 280 sermons publicats no omplen la seua llarga vida de sermonaire convençut, a banda que en repetí molts, com indica en els seus sermons, oportunament. Per exemple, parlant de la Magdalena i dels set dimonis que portava al cos, sols s’entreté amb Leviatan, “que la feia pomposa, vana i superbiosa” i “el segon dimoni, que es deia Mammoma, etc.”. A continuació i entre parèntesi hi ha la indicació (vide sermonem suum, et sermonem nupciarum, veieu el seu sermó i el de les núpcies). També emprava llargues cites en llatí, perquè tenia una memòria prodigiosa i n’era capaç; els escribes no les reproduïen per innecessari, ja que les cites estaven perfectament identificades, amb les primeres paraules.

La part en valencià dels sermons, són les més vives i segurament les més interessants per a l’auditori, format de creients obnubilats i enfervorits. Estic ocupat en llegir-me tots els sis volums de l’editorial Barcino, traient aquestes parts i puc assegurar que donen per a un llibre. De fet em recorden els sermons de quaresma que, quan jo era escolanet, feia al meu poble (Albal) un frare franciscà, el pare Salvador. Tothom eixia de l’església reconfortat per les paraules més gracioses, pels acudits més explícits, i no tant pel contingut doctrinal dels sermons. I recorde que predicava en valencià, cosa que congratulava molt els assistents, però tot era fum d’un dia, del dia de sant Vicent, que estava permès. Ja sabem que la llengua que ha emprat l’església valenciana, des de fa molts segles, ha estat el castellà, que ja substituí el llatí. L’església valenciana té, doncs, dos pecats mortals de linguacidi: contra la llengua pròpia i contra el llatí i en ambdós casos a favor del castellà. Per això el PP i Ciutadans estan tant per anar a missa, com per atacar el valencià.

Sant Vicent Ferrer, però, ho tenia més clar que els bisbes i preveres, forasters o indígenes, que controlen el negoci de les ànimes valencianes. No puc evitar citar un dominicà, també valencià, que en 1560 professà al convent de predicadors de València, del qual fou elegit prior. Publicà en castellà la Vida y historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer, del qual vull copiar les seues paraules: “predicó en su natural lenguaje catalán, y con ser ello así, era tal la gracia que Dios le habia comunicado, que toda suerte de gente le entendía”. I més endavant encara escriu que, segons sant Antoní de Florència, “predicaba en catalán, porque antiguamente el lenguaje valenciano no se diferenciaba casi nada de aquel otro, como quiera que Valencia fue poblada de gente catalana”.

En el 6 Centenari de la mort del sant, que les autoritats eclesiàstiques, civils, universitàries, militars i falleres, commemoraran amb alguna festa, certamen, congrés o qualsevol fastuositat, seria oportú reobrir una lectura sincera del personatge que, per molt sant que siga, té les seues llums i les seues ombres. I caldria fer-ho desapassionadament, tractant d’aclarir els aspectes més controvertits. Al cap i a la fi, el mateix Papa ha revisat el concepte de l’infern i ha desautoritzat l’abús que se n’ha fet al llarg de la història: no hi ha infern, però, sant Vicent deia tot el contrari; què li farem ara?

Ma mare (97 anys), que s’ha assabentat de la novetat, està molt intrigada i em diu que no ho comprèn i em pregunta si tampoc no hi haurà dimoni. M’ho pregunta a mi, perquè el rector del poble ja no la visita com abans, per a confessar-la i pernoliar-la i, a falta de capellà, ella creu que jo, que estudiava al seminari, en sabré, i vol que li diga. És una curiosa pregunta: si no hi ha infern, quina feina té, doncs, el dimoni? Confie que qualque rector ho sàpiga explicar, per poder-li-ho traslladar a ma mare i que estiga tranquil·la. Fa anys em passà que vaig visitar un il·lustre, bondadós i benemèrit bibliotecari, que estava molt malalt. Me’l trobí llegint llibres d’educació sexual. Davant la meua sorpresa m’explicà que ho feia per a veure la quantitat de coses que s’havia perdut, per haver fet massa cas als capellans. Laus Deo.

 

 

Big Band La Lírica de Silla “Concert antològic”

El Cresol.-

L’auditori de La Lírica de Silla ha acollit aquest diumenge l’actuació de la Lírica Big Band , una formació de només un any, amb pocs concerts a l’esquena però amb moltes ganes i bon fer damunt de l’escenari.

Un Morera de festa

El Silla C.F. ha arribat a la penúltima jornada de Lliga en el G-VI de 3ª Divisió, salvat. Objectiu que ha costat de certificar més del que calia esperar al principi, però que, tard o d’hora, al final de l’exercici és aconseguir l’única i ferma meta esportiva proposta per un club que la pròxima temporada tornarà a competir en 3ª per tercera campanya consecutiva en els seus 91 anys d’història. I serà un motiu per a festejar-ho davant de la fórmula de l’èxit del Silla C.F. més contemporani: CLUB + EQUIP + AFICIÓ = SILLA C.F. L’última aparició oficial en el Vicent Morera, abans de tancar el campionat a Borriol el proper cap de setmana, tindrà com a rival al Novelda C.F.

El conjunt verd-i-blanc del Vinalopó va redreçar el rumb en la segona volta amb la incorporació a la banqueta de Fran Onrubia, en substitució de Víctor Bautista, tècnic que va debutar precisament contra el Silla C.F. en la Jornada 20 amb un triomf per la mínima (1-0) solucionant la ‘papereta’ d’eixir dels llocs baixos de la classificació, poc freqüentats per un Novelda C.F. que ha rendit per baix del que sempre cal esperar en La Magdalena. En la J-32 i després d’encadenar 5 derrotes seguides, la definitiva enfront del C.D. Roda en el Morera (0-2), a més de ja venir oferint massa sensacions negatives i amb un calendari tremendament difícil per davant, la qual cosa enguany s’ha denominat en el G-VI com el ‘Tourmalet’ a l´enfrontar-se als adversaris més qualificats pràcticament sense descans, el Silla C.F. prenia el dilluns 12 de març la decisió de cessar en les seues funcions d’entrenador a Ximo Enguix.

Era la primera vegada que l’actual Junta Directiva adoptava una determinació d’aquest tipus amb l’única finalitat de revertir la dinàmica descendent del primer equip blanquet i el dimecres 14 de març el President, Ricardo Peris, sorprenia a tots anunciant la contractació del jove il·licità René Martínez, procedent de l’organigrama tècnic de l’Elche C.F. SAD, com a nou mister del Silla C.F. i, a més, debutant en 3ª Divisió.

Les reaccions amb aquesta elecció no es van fer esperar en el món del futbol i en el nostre municipi amb el repte tan suposadament arriscat que s’assumia i el màxim mandatari i ‘alma mater’ siller ja afirmava a Ibi que “algú haurà de rectificar” sobre les seues opinions respecte al fitxatge de René i, sens dubte, el temps li ha donat, una vegada més, la raó en períodes complicats, com així s’ha vist sobre els terrenys de joc. El Silla C.F. va canviar radicalment a ulls de propis i estranys, va guanyar en confiança tant individualment com a col·lectiu; va empatar a Ibi (1-1) encaixant el gol local en el minut 94 i de penal amb Carles d’improvisat porter, se li va vèncer al C.D. Eldense (2-0), va oferir una gran imatge en Castàlia (3-1), una polèmica acció li va privar dels 3 punts davant l´At. Levante (2-2), va caure en Orriols amb l´altre arbitratge qüestionat (2-0) i va derrotar al Paiporta C.F. (3-0) i el C.D. Olímpic (0-2) en La Murta de Xàtiva per a tancar, per fi! la continuïtat en la categoria

El diumenge, a les 17:00 hores, no solament ens alegrarem tots els blanquets de mantenir-nos en 3ª sinó que també homenatjarem abans de l’inici del partit als campions i ascendits del Silla C.F. “B” i l’Infantil “B”, a l’espera de més alegries per part de més representants blanquets lluitant en aquests moments per situar-se en el més alt i aconseguir títols per a les vitrines de la nostra institució, que està gaudint, a tots els nivells, d’un moment futbolístic per al record. Per 2 € (la rifa), els no socis, podran presenciar en directe aquest compromís lliguer, el darrer en el Vicent Morera!