Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Rafi Jareño del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.
El Cresol
ENTREVISTA A RAFI JAREÑO
per Vicent San Ramon
Important activista contra el règim franquista, Rafi Jareño va desenvolupar la seua tasca a l’àmbit de la lluita obrera i va participar també a les diferents accions de protesta impulsades per les associacions de veïns. Va ser militant de l’OIC i del MC i va jugar un paper important en el procés de creació d’un vertader moviment feminista a Silla. Aquella tasca de conscienciació va cristal·litzar anys més tard amb l’aparició i consolidació del Col·lectiu de Dones.
Per què va implicar-se en aquell moviment contra el regim?
En primer lloc he de dir-te que mai no ha estat el meu desig convertir-me en cap referent polític. Considere que en aquella època només vaig aportar la meua ajuda, com tants altres, arrossegats per la il·lusió i la motivació d’un canvi a la nostra realitat. Vaig treballar des de la base, muscle amb muscle amb els companys i companyes, sense cap intenció d’assolir protagonisme. I així ha estat sempre.
Però és cert que el seu paper ha estat reconegut per la resta de protagonistes…
A mi la Transició em va sorprendre. Era una xica molt jove i, de sobte, les circumstàncies van voler que front als meus ulls s’obrira un món nou. Jo treballava i treballe a Incusa. Vaig voler estudiar, créixer intel·lectualment, i al Sanchis Guarner s’oferia la modalitat d’estudis de vesprada/nit, el “nocturn”. Amb aquella opció podia compatibilitzar el treball i els estudis.
Va ser allí (a l’institut) on vaig conèixer els que van convertir-se en referents per a mi, gent il·lusionada amb el canvi que s’anunciava, implicada en la lluita antifranquista. Parle de Joan Iborra, Elisa Montagud i Bonifaci Conde. D’altra banda hi eren els professors: Elia Serrano i Josep Pitarch. La major influència per a mi va ser la d’Elia. Ella militava a l’OIC i jo vaig decidir conéixer més d’aquell món. L’OIC defensava uns arguments obertament anticapitalistes i la seua organització i funcionament era assembleària. Totes aquelles idees van potenciar la meua actitud de lluita.
I aquelles idees eren oposades a les condicions laborals que patien els treballadors en aquells anys…
Era un moment de gran intensitat a l’àmbit de la lluita obrera. El sindicat vertical perdia força i, com que era un instrument del règim franquista, ningú no es sentia representat. A Incusa va assolir protagonisme el CSUD. Més tard aquell sindicat va ser desplaçat per UGT i CCOO que eren els sindicats majoritaris per la seua vinculació amb el PSOE i el PCE respectivament. A Incusa la nostra reivindicació era principalment salarial. Al 1978 vàrem iniciar un moviment de protesta importantíssim amb el qual vàrem obtindre els resultats esperats. Va resultar tot un èxit. Els treballadors vàrem romandre a les portes de l’empresa al llarg d’un mes i mig.
Això és molt de temps…
I tant, però en aquells temps eixes coses eren possibles. L’esperit de la democràcia hi era per tot arreu. Cal atorgar molta importància a l’arribada de Ford a València. La multinacional acollia un gran nombre de treballadors i, en conseqüència, una enorme sensibilització dels obrers per la consolidació dels sindicats democràtics. Podríem dir que a la resta dels treballadors, en moltes ocasions, ens servia l’exemple del que ocorria a Almussafes.
D’altra banda, els treballadors de Ford que vivien a Silla van tenir també un paper destacable en la propagació de les idees democràtiques. Molts d’ells vivien al Parc Sant Roc. En aquell barri es va crear una Associació de Veïns que va tindre el seu protagonisme al moviment de la Transició a Silla. La seu, si ho recorde bé, era en un local que després va ser Casal de la Falla.
I vosté també va formar part d’aquella associació…
Els que participàvem dels moviments prodemocràtics teníem una energia sorprenent. A hores d’ara em pregunte com podíem estar a tots els llocs, no dormíem. En qualsevol cas, tot i pertànyer a l’associació, no vaig participar a totes les seues accions reivindicatives. En recorde una especialment en què els veïns del barri van deixar tot el fem d’aquells carrers a la porta de ca l’alcalde. Aquell barri patia grans mancances pel que fa als serveis públics i hi havia una gran polèmica amb l’Ajuntament i el constructor. Les vivendes tenien dèficits importants.
Definitivament, aquells eren temps de canvi, d’accions al carrer, de reivindicacions… Les idees ens apropaven els uns als altres. Jo formava part de l’OIC, altres pertanyien al PCE, altres al PSOE.. Però tots semblàvem units per un objectiu comú.
Què va passar amb l’OIC?
L’OIC va acabar per integrar-se dins un moviment més important: l’MC Però els grans partits polítics d’esquerres (PSOE i PCE) aglutinaven el major nombre de militants. L’MC va tenir dificultats fins i tot per legalitzar-se. A les primeres eleccions vàrem replegar signatures per participar. A Silla no vàrem obtindre representació. Ens va votar molt poca gent.
En qualsevol cas, va ser al si d’aquell partit on va nàixer el germen del primer moviment feminista a Silla. Algunes dones teníem inquietuds i, un poc al marge de l’organització, encetàrem una tasca de conscienciació del feminisme. Va resultar un experiment sobre la base de la lliure participació, i va prendre força gràcies a que ens unirem dones que veníem de diferents trajectòries polítiques. Vull fer referència a Conxa Sebastián, i també a Xelo Zaragozá Millán i Inés Felipe.
L’èxit d’aquella idea, i potser també el seu major handicap, ha estat la mancança d’una estructura formal. En conseqüència, el naixement del Col·lectiu de Dones és molt més antic del que diu la data al registre d’associacions. Recorde que organitzàvem activitats al voltant de temàtiques com l’anticoncepció i l’avortament, i la celebració del dia de la dona, el 8 de març. Pel que fa al nostre funcionament, ens influenciava la dinàmica importada d’Europa basada en els grups d’autoajuda. Aquella és potser l’única organització vertaderament plural i independent que ha perdurat al món associatiu del poble.
L’MC va diluir-se en diferents coalicions, però del seu ideari van sorgir diferents organitzacions. Al País Valencià va nàixer Revolta. Jo, i alguns companys i companyes continuàrem fent camí dins d’aquesta organització.
Què pensa a hores d’ara de tot el que va ocórrer a la Transició?
Va ser una etapa on el desig i les possibilitats de canvi es convertiren en motor per a l’acció. Realment, pensàvem que anàvem a aconseguir allò pel que lluitàvem. Potser molts objectius van ser assolits però, ara i des de la distància, podem afirmar que hem fet un pas enrere pel que fa als drets socials. La dinàmica democràtica ha perdut aquell esperit participatiu. La gent pensa que les coses només poden solucionar-se mitjançant el vot, però les polítiques dels partits de diferent signe sovint es confonen.
Supose que abans teníem clar contra què lluitàvem, i ara els joves no sabem què volen canviar.
La Transició a Silla (1): El futur no és el que era
La Transició a Silla (2): L’últim govern franquista al poble
La Transició a Silla (3): El moviment estudiantí
La Transició a Silla (4): El moviment cívic i cultural
La Transició a Silla (5): El moviment obrer
La Transició a Silla (6): El moviment polític
La Transició a Silla (7): Entrevista a Roberto Brocal
La Transició a Silla (8): Entrevista a Pau Lluesa
La Transició a Silla (9): Entrevista a Alberto Vedreño
El Cresol de Silla 