No ser res si no s'és poble
per Xavier Cunyat Rios
Una de les faenes que de jove feia al camp amb els meus germans i mon pare era birbar les basses d’arròs. La faena de birbar consisteix en repassar la terra pam a pam, identificar la brossa roin que es mimetitza amb la planta bona, arrancar-la i traure-la al camí. És una faena dura, perquè, com quasi totes les faenes de marjal, es fa en estiu amb un sol que cau a pla i que bada les pedres. Continua la lectura de “La faena de birbar l’arròs”
per Rubén Giner Escorihuela
El doctor i professor titular de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, Francesc Mesquita-Joanes, ha informat sobre la situació descontrolada en la qual es troba l’expansió del “cranc blau”, una espècie invasora procedent de l’Atlàntic oest, la presència del qual amenaça la biodiversitat dels aiguamolls valencians. Mesquita ha afirmat que Conselleria de Medi Ambient manca de plans de control ja que l’espècie es troba en un estat “quasi impossible d’eradicar”. El Callinectes Sapidus (comunament anomenat també com a “cranc de Florida”) ha sigut qualificat pel ICONA (Institut per la Conservació de la Natura) com una de les 100 espècies invasores més perilloses registrades en el mediterrani, “una amenaça per a les espècies endèmiques”, qualificat així per Mesquita. “El cranc blau és més gran i violent que altres crustacis del nostre ecosistema, és omnívor amb una gran tolerància a ambients contaminats o degradats, a més, la seua capacitat d’adaptació li permet sobreviure en aigües de diversa salinitat” ha certificat el doctor. “Una espècie es declara invasora seguint diversos paràmetres, generalment es fa atenent al seu volum reproductiu o al seu potencial impacte per a l’ecosistema”, ha afirmat Mesquita respecte al tractament d’un invasor d’aquestes característiques. Continua la lectura de “La invasió descontrolada del “cranc blau” a l’Albufera”
El Cresol.- El passat dijous un grup de persones de Silla van poder compartir amb amigues i amics una esplèndida jornada en la que van realitzar una visita al llac de l’Albufera. En efecte, el grup va rebre ací a Silla la visita d’un col·lectiu de l’associació València Acull, en concret una vintena de dones i homes, nouvingudes i nouvinguts, que vingueren des de València capital amb la intenció de conèixer el nostre Parc Natural i viure una jornada lúdica i de gaudi d’aquest entorn incomparable.
El transcórrer de la jornada va estar òptim i pogueren gaudir de molt bon oratge. Eixiren al llac des del Port de Silla i van creuar l’ample amb dos barques fins a arribar a la Gola del Pujol, on desembarcaren. Travessaren la devesa a peu i aplegaren vora mar. Seguidament dinaren a l’ombra d’una pinada, i desprès mamprengueren el camí de tornada.
El grup de Silla estigué compost per, Raquel Sánchez, Regidora d’Igualtat i Educació, qui va rebre al grup a l’estació i els donà una complida benvinguda al poble. A continuació Paco Baixauli i Antonio, posaren a disposició les barques per a la travessia. Paco va exercir d’excel·lent amfitrió fent explicacions sobre la història, fauna i flora de l’ecosistema que ens envoltava, i a més, va tindre la gentilesa de contar als assistents una rondalla relacionada amb el llac. I finalment Josep Aguado, el càmera i editor del vídeo (el qual enllacem), que amb la seua diligència i professionalitat ha deixat un document de gran vàlua.
Des d’El Cresol volem felicitar València Acull, i en especial a la seua Coordinadora, Mercedes Bonet, pel seu interès pel poble de Silla i el seu entorn, i per haver possibilitat amb les seues gestions aquesta activitat. També volem donar les gràcies a aquesta associació per desenvolupar una tasca de solidaritat i humanitat que millora, i de quina manera, la nostra societat.
– 29-04-2017 –
per Esteve Cunyat Rios
El Parc Natural de l’Albufera de València, situat entre els rius Xúquer i Túria té una superfície de 21.120 ha, de las quals 2.720 ha corresponen a l’Albufera, llacuna litoral somera amb una profunditat mitjana de 90 cm, separada del mar per la restinga arenosa de la Devesa i comunicada amb aquest a través de tres goles (Perelló, Perellonet y Pujol Nou). L’Albufera té una sèrie de mates o illes colonitzades por vegetació palustre, distribuïdes por tot el llac que ocupen en conjunt una superfície de 1.287 ha, la resta 2.433 ha son aigües lliures, aquestes a la part central del llac reben el nom de lluent.
L’Albufera es trobava encara en bon estat ecològic fins ben entrada la dècada de 1960. La transparència de les aigües deguda a l’abundància i qualitat dels cabdals que l’alimentaven, junt amb l’escassa profunditat, permetien el desenvolupament d’espeses praderíes de vegetació submergida que arribava a ocupar la major part de la llacuna. Apareixen denses formacions de macròfits aquàtics i algues (géneres Ceratophyllum, Myriophyllum, Potamogeton i Charas, entre d’altres), conegudes com asprellars, ocupant prop de les dos terceres parts de la superfície del llac, dominant amplament tot el sector occidental del mateix, tal i com es dedueix de l’observació dels fotogrames aeris del vol americà de 1956 i d’abundants testimonis. A la imatge que s’adjunta es pot observar com gran part del perímetre del llac que es troba baix la influència del terme municipal de Silla presentava abundants formacions de macròfits aquàtics.
A principis de la dècada de 1970 el llac evoluciona ràpidament cap a un estat de màxima eutròfia (excés de nutrients i fitoplàncton), conseqüència de la degradació de l’aigua por contaminació industrial, agrícola i vessaments urbans, que es tradueix en una desmesurada proliferació de cianobacteris i en un gran augment de la terbolesa, que limiten el pas de la llum a uns pocs centímetres més enllà de la superfície. En aquestes condicions, la vegetació aquàtica, sense possibilitats de captar la radiació solar que necessiten per a dur a terme la fotosíntesi i debilitada pels plaguicides, entra en regressió, desapareixent totalment del llac.
Cap destacar, que aquesta lamentable situació del llac i el seu entorn queda molt ben refletida en el curtmetratge-documental dirigit pel cineasta valencià Carles Mira, Biotopo (1973).
Per altra part, al desaparèixer la vegetació aquàtica també desapareix l’efecte protector que exercia, de forma que, al contrari que abans, amb vents forts es generen embats de la massa d’aigua d’accentuat poder erosiu (onades) que ha anant reduint las mates de forma considerable (efecte). Es pensa que poc té a veure, en aquest procés, el fet de deixar de cremar les mates, a diferència del que es creu popularment, ja que, abandonat l’aprofitament de la vegetació, especialment la bova i demostrat el fort impacte negatiu de la crema en les postes i cries de les diferents espècies d’aus que nidifiquen en elles, quin sentit té regenerar-les mitjançant l’ús del foc? l’aigua lliure de la lligassa que fà l’asprella continua exercint el seu efecte erosiu (causa), independentment de si la vegetació és jove o vella.
Amb la declaració el 8 de juliol de 1986 del Parc Natural de l’Albufera de València començà el procés de restauració que continua en l’actualitat, iniciant-se la recuperació de la qualitat del medi aquàtic a través de l’establiment d’infraestructures de sanejament i de depuració.
Amb el pas dels anys, s’ha observat l’aparició paulatina d’algunes mates de diferents espècies de macròfits en el llac, sobretot en les desembocadures de les principals séquies i sequiols que desemboquen en ell. El fenòmen ocurreix durant la tardor i continua fins l’hivern probablement afavorit por l’aparició de les anomenades “fases clares” del llac i per l’aturada del cultiu de l’arròs. En quant arriba la primavera i es reinicia el cultiu en la marjal, las plantes desapareixen pràcticament per complet, excepte en escasos punts perifèrics del llac.
Durant la dècada dels 80 diferentes autors com Margalef en 1981 o Carretero & Boira en 1989 citen espècies de macròfits com Ceratophyllum demersum, Ceratophyllum submersum, Myriophyllum spicatum, Potamogeton nodosus i Potamogeton pectinatus, encara que pocs exemplars i en zones molt concretes del llac o sequiols que desemboquen en el mateix.
Més recentment, entre els anys 1997 y 2014, se citen Ceratophyllum demersum, Myriophyllum spicatum, Potamogeton crispus, Potamogeton nodosus i Potamogeton pectinatus, en general pocs exemplars i també en zones molt puntuals del llac de l’Albufera.
És a l’any 2015 i especialment el 2016, quan s’aprecia un considerable augment d’aquestes formacions de macròfits.
Les espècies que es localitzen al llac son Ceratophyllum demersum, Myriophyllum spicatum, Potamogeton crispus, Potamogeton nodosus i Potamogeton pectinatus, ja citades en el passat i Najas marina localitzada per primera vegada en el 2016 i que es concentra en el sud-oest de l’Albufera.
Sent les espècies més abundants en el conjunt del llac Potamogeton pectinatus, Myriophyllum spicatum i Najas marina. La tendència és un clar increment tant en distribució com en superfície d’ocupació. La distribució es fonamentalment per la perifèria del llac i en major quantitat per la zona sud.
La planta es concentra en la perifèria i junt a les mates, zones amb menor profunditat i en les que, per tant, les plantes aquàtiques disposen de major quantitat de llum.
La presència o absència dels macròfits en el llac de l’Albufera es veu afectata per un conjunt de factors ecològics que influeixen en el seu estat de conservació:
Pel que respecta a la transparència, en la actualitat es freqüent alcançar els 30 cm de profunditat, el que es tradueix en 60 cm de zona fòtica, és a dir, la zona en la que arriba més de l’1% de la llum incident, aprofitable per la vegetació submergida. Açò explicaria la presència majoritària dels macròfits en les àrees menys profundes del llac. Al tractar-se d‘un llac somer (90 cm de profunditat mitjana), qualsevol augment estable de la transparència afavorirarà sustancialmente la superfície colonitzada pels macròfits. En 2015 y 2016 s’han alcançat transparències mitjanes anuals de 31,4 cm i 29,1 cm de profunditat, respectivament.
El Pla Director per al Sanejament Integral de l’Albufera (COPUT, 1989) inicia les actuacions en matèria de sanejament d’aigües residuals que completaran posteriorment el Pla Director de Sanejament i Depuració de la Comunitat Valenciana (Generalitat Valenciana, 1993) i el Pla Nacional de Sanejament i Depuració d’Aigües Residuals 1995‐2005 (MMA, 1995) amb la posada en funcionament del tractament terciari en l’EDAR Albufera‐Sud en 2006 y la posada en servei de la de Paterna‐Font del Jarro en 2007.
En Silla durant aquests anys, es construeix el col.lector, traçat del qual discorre paral·lel al camí Vell de Russafa i que arreplega les aigües negres del casc urbà i les aigües residuals de indústries altament contaminants finalitzant en la depuradora de Pinedo.
Aquest moment marca un punt d’inflexió en el sistema, que comença a donar mostres de certa recuperació amb l’aparició en alguns anys del que s’ha donat en anomenar “fase clara”, en la que milloren las condicions de l’aigua, proliferant certes espècies de zooplàncton filtrador, que contribueix a disminuir la concentració de fitoplàncton i afavorint l’augment de la transparència.
No obstant, les dades sobre l’evolució dels paràmetres hidrològics de l’ecosistema reflectits en informes oficials revelen que en aquest mateix període s’ha produït una reducció molt important de les aportacions del Xúquer, les de major qualitat a l’aiguamoll, aportacions que han representat des de finals del S. XVIII més del 85% de totes les entrades al sistema.
És per tant, indubtable que en matèria de sanejament s´han fet importantíssims avanços, donat que en l’actualitat estan construïts i en funcionament la totalitat dels sistemes de depuració previstos en els successius plans de sanejament. Per tant, l’enorme reducció de càrrega de nutrients que les depuradores han evitat és probablement, el principal factor que ha permès una millora en les condicions de transparència de les aigües i la conseqüent proliferació de macròfits en el llac que s’ha senyalat.
Per un altra banda, es detecta que els episodis d’empitjorament de les condicions en certes èpoques de l’any estan molt relacionats amb les variacions del cabdals per les necessitats del cultiu, principalment quan es redueix substancialment l’entrada de cabdals procedents del Xúquer, en els mesos previs a la perellonà (setembre/octubre) i abans de la inundació de la marjal (març/abril). També durant el temps de durada de l’eixugó en el que, a més a més, es tira el guano i el granulat per al serreig, incrementant-se aleshores, la concentració de nutrients orgànics i compostos químics que accedeixen al llac.
A continuació anem a descriure els projectes de restauració ecològica més interessants que s’han dut a terme en els últims anys en l’entorn de L’Albufera i que indubtablement estan contribuint a la millora de la qualitat de les aigües i al manteniment de la vegetació pròpia del Parc Natural, actuant com a filtres verds, focus de propagació i reservoris de biodiversitat:
– Tancat de la Pipa. Catarroja. Els tancats de l’Albufera són zones de marjal, guanyades a poc a poc a la llacuna després dels històrics aterraments duts a terme en els segles XIX i XX. El nivell d’aquestes basses es troba per baix del nivell de les aigües de la llacuna, per tant necessiten estar completament aïllats de les aigües de l’Albufera mitjançant altes motes (elevació del terreny que perimetra la llacuna). Si no ho estiguessen, el nivell d’aigua en la marjal arribaria a igualar els nivells de l’Albufera, i romandrien constantment inundats. Així, tots els tancats comparteixen un mateix sistema hídric: l’aigua entra per gravetat espontània, i es desaigua amb l’accionament de les turbines dels motors.
El Tancat de la Pipa s’alimenta de les aigües de l’Albufera i és el resultat del projecte de restauració d’hàbitats i adequació per a l’ús públic en la desembocadura del Barranc del Poio a través de la col·laboració entre la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la Conselleria d’Agricultura, Media Ambient i Canvi Climàtic de la Generalitat Valenciana. Aquest projecte entrà dins del programa A.G.U.A.-Albufera.
A través de les successives fases del projecte, iniciat l’any 2007 s’han transformat 40 hectàrees de marjal, en un conjunt d’hàbitats d’aigua dolça típics del Parc Natural de l’Albufera amb caràcter d’àrea de reserva.
El Tancat de la Pipa es troba obert al públic, mitjançant el programa de visites guiades, difusió i educació ambiental, en el que es realitzen tot un seguit d’activitats destinades a posar en valor el Tancat, i la importància de la conservació de les zones humides.
Amb l’objectiu d’aplicar una gestió adequada a la zona restaurada, es realitza el seguiment científic dels principals paràmetres ambientals, sobretot centrats en les aigües. A més a més, del seguiment exhaustiu del sistema de depuració (filtre verd), s’està estudiant l’evolució de les comunitats de plàncton, macròfits, artròpodes, aus i rates penades.
– Tancat de la Milia. Sollana. Este projecte és un altre filtre verd de 33,4 ha per depurar les aigües procedents dels efluents de la depuradora Albufera-Sud (Almussafes). Es millora així la depuració de les aigües procedents de la depuradora, ja que es continua reduint nutrients i a més a més es millora la qualitat biològica de l’aigua, ja que els efluents de la depuradora eixen pràcticament asèptics. L’aigua al circular pel filtre, carrega llavors i especialment zooplàncton, per a posteriorment decantar-la al llac.
– Tancat de l’Illa. Sueca. Aiguamoll artificial de 16 ha que funciona com a filtre verd, perfilant la depuració dels efluents de la depuradora d’aigües residuals de Sueca i renaturalitzant-los.
– Ullals de Baldoví (Sueca) i Font del Forner (Sollana)
Aquests ecosistemes són molt importants per a subministrar aigües superficials sense càrrega contaminant. Són una part fonamental del sistema hidrològic de la marjal i de l’Albufera, ja que aquest tipus d’afloraments d’aigua s’associa amb àrees en què, com a conseqüència de l’existència de capes subterrànies impermeables pròximes a la superfície, afavoreixen l’eixida d’aigües freàtiques, donant lloc a sorgències, en alguns casos amb cabdals importants.
També són importants perquè s’han configurat com una veritable reserva genètica i de biodiversitat. En aquests enclavaments sobreviuen espècies vegetals i animals desaparegudes en altres àrees del Parc Natural per la deficient qualitat de les aigües, aleshores funcionen com a focus de propagació d’aquestes espècies.
– Reserva de Samaruc. Algemesí. Aiguamoll artificial que recrea les condicions de la marjal en quant a qualitat de les aigües, vegetació aquàtica, palustre, arbòria i fauna. A més a més, funciona com un extraordinari focus de propagació. És visitable i es duen a terme projectes de conscienciació i educació ambiental dintre de l’àmbit local. Possiblement un dels llocs més visitats del poble d’Algemesí.
En Silla, hi ha projectes semblants, encara que de menor entitat, en el Tancat de la Ratlla i sembla ser que també en la partida de la Torreta Estreta , i que a més de focus de propagació de vegetació, diversifiquen l’hàbitat en l’entorn de l’arrossar, sent un extraordinari menjador natural per a les aus que ens visiten.
Precisament, la zona d’influència de la mata de l’Antina (Tancats de la Ratlla, la Foia i el Grau), és una de les zones on més intensament esta regenerant-se la vegetació aquàtica, especialment Najas marina i on abans de la degradació de les aigües, l’asprella era tan espessa que fins i tot impossiblitava la navegació dels albuferencs, surant per damunt de la superfície de l’aigua, “ensurat” és la paraula per a anomenar aquest fenòmen segons testimonis locals i que s’espera es recupere de l’oblit, junt amb l’asprella, per al gaudi i satisfacció de les actuals i noves generacions de sillers i silleres.
A la nostra marjal, de tant en tant, s’observen basses o camps amb flotons de vegetació espontània, fruit de l’abandonament o de la dificultat del cultiu en elles (estacades recurrents de les màquines) que a mode de metàfora semblen reductes de resistència davant el progrés, entès aquest, des de la perspectiva dels nostres avantpassats, en els que transformar i produir era una tradicional costum o necessitat.
Recordem que a finals del segle XIX i bona part del segle XX, es construiren els motors que permeteren i continuen permetent bombejar l’aigua superficial i la del subsòl, facilitant l’assecat i la inundació de la marjal segons les necessitats del cultiu. S’ha de tindre en compte que el nivell freàtic per estes terres nostres està molt alt i cultivar amb terres sovint fangoses deuria ser una penitència quan no directament un impossible, que exigia enginy i molt d’esforç. Nombrosos són els sequiols, séquies i camins que tenen el nom d’una font o ullal al terme de Silla, ullals que hui en dia romanen aterrats o dessecats en nom del progrés, considerats aleshores perduts que només que feen que empestar la marjal.
Els temps canvien i les percepcions i les necessitats de la gent també, va sent hora de mirar la marjal vegent no només arròs sinó també ecosistema i permetre que la vegetació típica de la marjal recolonitze determinades àrees, així com la restauració d’altres.
Per últim, remarcar que al poble de Silla, hi ha un lloc que ens identifica a tots. Albuferenc per antomàsia, entre terra d’horta i marjal, al voltant del qual trobem sequers, motors, barraques, sequiols i camins. Eixe lloc que et condueix al Parc Natural a través del seu camí i posteriorment t’endinsa en el llac a través del seu sequiol, eixe lloc, al voltant del qual, molts hem aprés a nadar o hem començat la pesca, el piragüisme o la navegació, perxant, a motor o amb la vela llatina, eixe lloc on molts ens hem reunit al voltant d’un all i pebre, una paella o un arròs en perol, eixe lloc, que clama al cel, un projecte de restauració integral seriós i ambiciós, semblant als que s’han enumerat anteriorment, on la col·laboració entre les diferents administracions, la conservació, l’educació ambiental, l’ús públic i com no la tradició vagen ben agarrats de la mà.
Perquè el terme també és poble, i com digué el nostre poeta, “allò que val es la consciència de no ser res, si no s’és poble”.
Per últim, agrair al Servei de Vida Silvestre de la Generalitat Valenciana el seu treball i la iniciativa de compartir coneixement i divulgar-lo.
Font principal consultada: Informe sobre la distribució i estat de conservació dels macròfits aquàtics en el llac de L’Albufera de València. Servei de Vida Silvestre. Direcció General de Medi Natural. Generalitat Valenciana.
Esteve Cunyat és Enginyer Forestal.
– 07-09-2016 –
per Josep Antich i Brocal
Durant els segles XIV, XV, XVI i XVII els nostres avantpassats varen sofrir un règim de mortalitat catastròfica, com si casualment confluïren totes les circumstàncies adverses possibles: sequeres, males collites, pujada de preus, carestia, conflictes socials, fam, mala alimentació, etc. amb la qual cosa es potenciaven les epidèmies, multiplicant la mortalitat i anul·lant els excedents de població que durant els anys favorables s’hagueren pogut acumular.
Per primera vegada, el cultiu de l’arròs amb aigües estancades tenia la culpa de la majoria dels contagis per les rates, mosques, mosquits. Tan insalubre es considerava, que molt sovint va ser prohibit per disposició reial, precisament pel greu dany que causava a la salut; no obstant el perill, el reviscolament poblacional i la política senyorial de noves concessions o “establiments” varen impulsar els aterraments de parcel·les improductives, augmentat així la superfície de cultiu donat el bon preu de l’arròs, però també el risc afegit. Vegem què deia el botànic Cavanilles de les poblacions del Xúquer:
“Si estas reflexiones produxesen el efecto que deseo en los cultivadores del arroz, o si el Gobierno a vista de ellas tomase la providencia de desterrar esa planta de los pueblos indicados, lograria el Reyno un grande aumento en riqueza y población. Esta operación deseada y aún solicitada en varias épocas, seria la felicidad del Reyno, pues liberaria de la muerte a muchos millares de hombres, restituiria la salubridad a la atmósfera, la fertilidad al suelo, y presentaria al Estado la doblada ganáncia de hombres y riquezas”. CAVANILLES Josef. “Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia…”
Malgrat la millora sanitària en arribar l’aigua de la Séquia Reial, encara va haver una greu epidèmia de tercianes l’any 1794, on Silla es va mantenir obligatòriament aïllada i en una severa “quarantena” després de patir 800 afectats sobre una població de 1.419 habitants, produint-se una mortaldat de 31 víctimes, la majoria homes joves, qüestionant-se novament el conreu de l’arròs. Durant algun temps també restaren vedats els recursos de l’Albufera: la pesca, cacera, sega de boga i mansega, l’extracció de sorra, etc, pel perill de transmissió de malalties endèmiques propagades per mosquits portadors del paludisme, la picà del tabe, el dengue, o el famós “mal de la rata”, donant-se períodes de veritable angoixa amb l’abandó forçat de l’arrossar, com l’esdevingut l’any 1798, quan en plena expansió econòmica i agrària, la marjal conreada es va haver de reduir a la meitat, doncs, de 5.500 fanecades que havia plantades al recompte de 1795, a només 2.386 fanecades.
Però el veritable infern es va patir durant tot el segle XIX amb sis epidèmies de còlera, quan de 1834 a 1890 es van contagiar a Silla 1.245 persones, de les quals moriren 434. La situació endèmica es va mantenir pràcticament fins a les darreries del segle, quan comença a veure’s modificada com a resultat d’una lluita reiterada i eficaç contra la malaltia. El resultat va ser un important increment de l’esperança de vida, encara que la gent que aconseguia arribar a “ser vella” es moria als 60 anys i al mateix llit on havia nascut. Posteriorment, els veïns encara haurien de patir l’epidèmia l’anomenada “gripe española” (1918-1920), la qual va deixar 45 morts. Llevat d’això, les futures causes de mortaldat en adults es centraven en episodis aïllats de tuberculosi, tètanus, tifus i malalties pulmonars, fins que l’aparició de la penicil·lina va posar remei a la majoria d’infeccions.
Conte tot açò, per evocar la meritòria lluita que les autoritats i els professionals sanitaris varen afrontar contra les malalties endèmiques, especialment el còlera, ja que aleshores, el Pressupost Municipal s’encarregava de finançar els medicaments, les vacunes i els remeis necessaris per abastar l’hospital de pobres que havia al nostre poble. Però el més elogiós era la preocupació per estudiar les causes del mal i el medi físic per on es propagaven, sol·licitant nombrosos informes i estudis als facultatius, com foren els emesos pel metge Josep Miñana. Antigament, tal vegada per la indefensió o per una exacerbada responsabilitat, havia molta preocupació en prendre mesures preventives. Però no sempre han estat així de racionals (per no dir indiferents) les reaccions davant l’amenaça d’una epidèmia. I ara passem al present amb algunes preguntes:
Què s’està fent per investigar l’actual situació sanitària a Silla?… Convindrem, que ací està passant algun fenomen estrany més enllà de les estadístiques a nivell nacional i autonòmic. Si cada any es diagnostiquen a la Comunitat Valenciana 20.118 casos de càncer… Quants corresponen a Silla?… Qui coneix les dades concretes?… Perquè no les publiquen?… No es tracta de ser alarmistes, sinó realistes, doncs als darrers anys tots coneixem algun cas al nostre entorn, quan no en la nostra pròpia persona. Davant d’aquest panorama tan preocupant, algú hauria d’explicar per què de repent apareix un tumor i ens diagnostiquen un càncer més o menys maligne. Haurem de tornar a fixar els ulls en la marjal?…
Quan jo era jove, les males herbes de l’arrossar (serreig, xufera, gram, créixens, borronet, etc.) es birbaven manualment. Poc després, per estalviar esforços i mà d’obra, es fumigaven amb herbicides químics carregant al llom motxilles rudimentàries que arruixaven directament sobre els guaixos. I a hores d’ara, són avionetes que de manera intensiva escampen núvols de matèria letal per a les plantes. Però, què passa amb les persones que ho respirem?… Quan bufa “el llevantet” i estan fumigant la marjal, es molt probable que a la població també arriben productes nocius en suspensió.
Les últimes investigacions de la Universitat Carlos III i l’Institut Geològic Nacional han detectat un sobre excés d’arsènic en les capes superiors del terreny, un verí mortal quan ens afecta directament, i en dosis mínimes o indirectes és considera el responsable de moltes tipologies de càncer. Han elaborat un mapa del País, ressaltant en color marró i roig les zones més afectades, tant per residus de mineria, contaminació aqüífera o l’abús de plaguicides i pesticides, i allí apareix la zona humida del voltant de l’Albufera, on es troba Silla. També han demostrat, que l’arròs és el cereal amb més capacitat d’absorció de l’arsènic present en el fang on es cria. Serà veritat o sensacionalisme?… Haurem de renunciar a la paella i l’arròs al forn?…
Una altra preocupació que es manifesta a Silla, i que tampoc ningú ens explica, són els casos d’Alzheimer que des de l’any 1991 s’han multiplicat per 5 en homes i per 6 en dones, i cada vegada amb més freqüència la gent va perdent memòria fins que als pocs anys es converteix en un vegetal. Què està passant?… Quines seran les conseqüències socials a mig termini?… On estan a Silla els “centres de dia” i les atencions neurològiques que precisen els malalts en fase inicial?… Els politics callen i no preveuen solucions públiques, tot es mou a nivell dels familiars i les associacions particulars, ja que la gestió està pensada prioritàriament per a la gent jove i mentalment sana. Està molt bé esmorzar, jugar al bingo i ballar al local dels jubilats, però cal fer algun programa terapèutic per a la gent major que no raona adequadament.
Ho estem acceptant com una malaltia “moderna” irremeiable, però segur que hi haurà alguna causa que el provoca, doncs no val allò de què la gent viu més anys i l’organisme acaba degradant-se, perquè coneixem persones afectades que encara són bastant joves. Sobre les causes de l’Alzheimer s’han formulat moltes hipòtesis, algunes raonables relacionades amb patologies secundaries com la diabetis, hipertensió, colesterol, desequilibris alimentaris, lesions cranials, demències hereditàries, etc. També es parla de la influència negativa de les radiacions electromagnètiques que emeten les línies d’alta tensió, els aparells domèstics (microones, frigorífic, rentadora, etc.), fins les antenes i els aparells de telefonia mòbil que han teixit la xarxa malèfica que a tots ens envolta amb el perill de degradar-nos les neurones o provocar tumors cerebrals. Serà el preu a pagar a tanta modernitat?… Pensem en les comunicacions fàcils, els whatsapps, e-mails, Internet, senyals múltiples de ràdio i TV, i els demés invents electrònics que la societat de consum ha posat al nostre abast per fer-nos més dependents del sistema.
Resulta evident que aquestes dues malalties degeneratives estan proliferant al nostre poble amb caràcter alarmant, i alguna mesura hauran de prendre els responsables sanitaris, almenys informar, tranquil·litzar la població i interessar-se un poc més per les necessitats, presents i futures dels malalts. El silenci i la indiferència, a més d’una falta de compromís, és una covardia.
Josep Antich és Cronista de Silla.
– 02-08-2016 –
per José Domingo Monforte
Diuen els més majors que hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què es podia beure l’aigua de l’Albufera. Els pescadors, allargaven el braç des de la barca, i carregaven el seu got d’aigua neta i clara. Hui és impensable fer això en un llac amenaçat per la contaminació, d’aigües tèrboles, on les espècies autòctones es veuen obligades a conviure, sovint, amb bosses de plàstic, ampolles, restes de carburant i una infinitat d’abocaments innombrables.
Viure a la vora del llac imprimeix caràcter. Això ho saben bé els veïns de València, Alfafar, Sedaví, Massanassa, Catarroja, Alfafar, Beniparell, Sollana, Sueca, Algemesí, Albalat de la Ribera i com no, del meu Silla natal. Som de raça albuferenca. Fills d’un llac que va ser declarat Espai Natural Protegit fa ara 30 anys. Des de llavors, s’ha treballat molt per recuperar les seues aigües, però encara queda camí per recórrer. I és obligació de tots, però especialment, dels pobladors del llac, perxar junts per recuperar la seua essència.
No es tracta de frenar el desenvolupament, sabem que l’Albufera és un oasi natural enmig d’un paisatge urbà, però cal respectar els límits que es van establir per garantir la seua supervivència. I, per sobre de tot, dotar-la de vida.
Sempre la va tindre. Les seues aigües amaguen encara restes arqueològiques que es remunten a la prehistòria i que ens recorden com van ser i com van viure els nostres avantpassats més remots. Hi va haver un temps, allà pel segle XV, en què els ports de l’Albufera eren internacionals. Silla i Sollana, segons recull l’arqueòleg i historiador Miquel Martí, van aportar mariners i calafats a la flota de la Corona d’Aragó.
Fa poc més d’un segle, la vida de l’Albufera eren els pescadors que trobaven allà el suport per a les seues famílies: gambeta, anguila, llissa, saltaven a les seues barques gairebé sense tirar les xarxes. Fins i tot era fàcil trobar a l’extraordinari samaruc, un peixet autòcton que hui és ja una espècie en extinció. Després van arribar els aterraments, i els arrossars van anar guanyant espai al llac i van configurar la imatge que hui coneixem. La convivència entre pescadors i arrossaires sempre ha estat complicada … però possible.
Hui tot just queden alguns romàntics que conserven l’art de la pesca a l’Albufera, herois que protegeixen amb les seues canyes i les seues xarxes la tradició. Els cultius d’arròs han perdut també la rendibilitat d’abans i els agricultors sobreviuen a base de subvencions. Hem de cuidar-los a tots perquè la seua tasca continue passant de generació en generació i no es perden les arrels del llac.
Però també hem de reinventar l’Albufera i adaptar-la al segle XXI sense deixar que perda la seua essència. El turisme és una gran aposta. Però també s’han de potenciar els esports que tenen al llac un escenari d’incomparable bellesa.
En Silla el piragüisme, la vela llatina, han tornat a esquitxar el parc natural d’embarcacions que recorren les seues aigües. La pesca de canya s’ha convertit en una activitat lúdica i esportiva. I això està bé, perquè li dóna una nova vida al llac, potser més d’acord amb els nous temps.
El millor antídot contra la degradació de l’Albufera és l’educació i la cultura. Que la gent d’ací i de tot el món conega el valor del nostre llac, el visite, el gaudisca i el visca. Conèixer-lo és estimar-lo. D’aquest amor deixen constància les novel·les de Blasco Ibáñez o els llenços de Sorolla. I és tasca dels hereus del llac, dels que l’habiten, transmetre aquesta afecció per l’Albufera a les noves generacions, perquè l’ànima del llac continue viva.
José Domingo és Advocat (www.domingomonforte.com).
Aquest article ha estat publicat en castellà al diari Las Provincias el dia 1 d’agost .
– 28-04-2016 –
per Vicent Zaragozá Huesa
Fa uns mesos, poc abans de les festes del Crist, just quan els camps d’arròs ensenyen al sol les seues primeres espigues, un grup d’amics decidirem viatjar en novembre a Amsterdam. M’atreia molt la idea de visitar aquella ciutat en alguns temps centre del comerç mundial. Navegar pels seus canals, admirar la singular traçada dels seus edificis, passejar per la Plaça Dam, l’estació Central, comprovar en primera persona l’horror nazi en la Casa d’Ana Frank, contrastar l’ambient en absolut degradant del barri roig. En definitiva, conviure amb els ciutadans d’unes terres guanyades a l’aigua i que hui per hui tenen un nivell de vida dels més alts.
El viatge estava organitzat. Un cuquet, en l’estómac hem feia recordar un altre assumpte del que no hem podia oblidar. Havia de volar per primera vegada. No tenia por i m’haguera agradat estar un poc nerviós, però res, com si tingués a agafar el “tren de cercanias Gandia-Valencia con parada en todas las estaciones”. Cosa estranya pel pànic que tinc a les altures.
L’avió enfilava la pista d’envol i jo sols desitjava que s’elevara per vore des de lo alt les terres que sempre hi havia vist a nivell. Manises, els xalets del voltant, la mar i de sobte, darrere l’ala, l’Albufera. El cor s’accelerà, la boca se’m va obrir, la veu em tremolava, un nuc en la gola no deixava passar l’aire i els ulls s’enrogiren per unes llàgrimes traïdores, que no vols que vegen els demés, perquè no les entendrien la majoria, però que son les més dolces. Era el paratge que més estime, tot en una imatge als meus ulls. Era el poble on viuré sempre, per primera vegada a l’objectiu de la meua càmera. Vaig fotografiar aquella imatge que sols durà uns segons. Duia tant sols un minut a l’avió i ja estava segur que seria una de les experiències mes extraordinàries que anava a viure.
El viatge durava dues hores. Desprès d’observar una estona la il·lògica imatge de tindre els núvols als peus, vaig buscar la foto de l’Albufera. No era el mateix. Aquella imatge la veia quasi diàriament en el Google Earth, però servia com a record digital del que havien vist els meus ulls. Mirant-la i ampliant-la en el zoom hem proposí un exercici per quant arribarem a la capital dels Països Baixos. Comparar la vida en dos ciutats que viuen en part del seu terme per baix del nivell del mar, Silla i Amsterdam.
Conforme l’avió descendia jo maleïa l’oratge que feia en aquell país. Havíem deixat el sol i la temperatura suau de València per uns núvols i un fred desconegut per a mi. No havia pogut vore en cap moment res d’aquella població holandesa des del cel. Vaig pensar que el que m’havia suggerit a mi mateixa en l’avió no tenia sentit, València o millor dit Silla no tenia res a veure en aquella malhumorada ciutat.
El viatge va ser curt però intens, d’aquells que com tens poc de temps, ho vols vore tot i no veus quasi res, però en el que caminant en els ulls ben oberts i observant les coses més banals et deixa la sensació d’haver conegut una cultura propera, però del tot diferent. En absolut pensí en buscar similituds com m’havia proposat a l’avió. Va ser després en arribar a Silla, contant el viatge a uns amics en la marjal, quant m’adoní de lo increïble d’aquell país dels tulipes i de la tristor del nostre llac de canyes i fang. Pensí en eixos moments: “ells no tenen bon clima, però son sensats en la terra on viuen, nosaltres tenim bon clima…”.
Açò em va fer reflexionar i el reflexionar em va fer maleir. I pensant i maleint m’adoní que tenim molt poc que fer, que lo que tant estimem està hipotecat. La perfecta harmonia fluvial d’Amsterdam i la seua renovació anual de tota l’aigua dels seus canals, contrastava en el meu cap en la cada vegada menor aportació d’aigua al nostre llac. Els sillers i pobles riberencs em estat convivint durant tota la nostra historia en les aigües del llac, formant nuclis de població al seu voltant. El comerç i explotació des de fa centenars d’anys mai no havien ferit tant fort a l’Albufera com fa encara menys de 40 anys. En l’actualitat han desaparegut gran quantitat d’espècies animals i vegetals per la pobra qualitat de l’aigua. El comerç en pesquera i cacera es pràcticament inexistent. El tràfic fluvial es majoritàriament de recreació. Grans empreses i xicotets polítics convertiren en un comú el que sempre havia segut el menjador de la casa. Darrere dels grans projectes ecològics proposats pels polítics, sempre s’amaga el menyspreu als grans conservadors del llac, el llauradors. Ells son qui mes coneixen i respecten el llac perquè el necessiten per a viure. No han estat ells el que l’embrutaren fa uns quant anys. Però han estat ells els que mai no han deixat de treballar les seues terres, mai no han deixat de dragar els sequiols, de fer motes i marges, de demanar l’aigua justa que ens furten per dalt. Es a d’ells a qui es deuria cuidar. Però no en “subvencionetes” econòmiques que amaguen la realitat i afavoreixen sempre al que mes terreny té i en absolut al correcte cultiu de l’arròs. Deuríem valorar el seu treball i intentar conservar-lo perquè en menys de vint anys no ni haurà cap llaurador que sàpiga treballar l’arròs. Si no cultivem l’arròs (cada any es multipliquen el nombre de basses sense barrejar) la marjal es convertirà en un gran canyar, desapareguen-ne sequiols, camins, basses, fent perillar així la salut pública dels pobles del voltant. Haurem de tancar les comportes de la mar i impedir que arribe aigua per evitar que s’empantane. Sense aigua i el canvi climàtic l’Albufera es convertirà en un gran secà… ideal per a construir, apartaments, hotels i camps de golf. El que ara et pot semblar ironia i irrealitat et recorde que arreu del mon i d’Espanya està passant. El creixement demogràfic mundial ens farà ocupar zones pròximes als grans nuclis de població on les ofertes de prosperitat seran més segures. Per sort o per desgracia estem en un lloc privilegiat i com ja varen fer, continuaran en un procés de deteriorament que ens durà al vell refrany valencià “de fora vindran i de casa ens tiraran”. L’Albufera es nostra però no ens pertany.
Poden semblar un desenllaç un poc catastrofista, però davant el poc interès que demostren les autoritats en escoltar a la gent que cuida al llac, el futur el mes negre que el tarquim. La solució està en les seues mans, perquè jo no fique la meua en el foc per ningú dels propietaris de bases de la meua generació, tots acomodats en bon nivell de vida, on no menegem un dit si reialment no tenim un braç que guanyar. Els llauradors de l’actualitat son els últims que queden i se’ls està maltractant. Els compren l’arròs per baix del preu de cost del seu cultiu. Sols es trau escassos beneficis per una ajuda estatal que pot ser en pocs anys ja no donaran. En desaparèixer el llaurador, desapareixerà l’Albufera.
En la ràbia en les entranyes de pensar el malament que nosaltres ho em fet, en venen al cap els edificis i ponts fets fa centenars d’anys a Amsterdam. Però sobretot envege els seus canals plens de fotges, cignes i ànecs. La necessitat de l’home en adequar-se al seu entorn, no te perquè dur, en absolut, a la desaparició d’aquest. En aquella llunyana capital han estat els mateixos habitants els qui s’han encarregat de conservar al llarg dels anys l’encant de la ciutat. En l’Albufera nosaltres em fet el mateix. Però qui no l’estima i sols veu garbes de bitllets on deurien haver-hi garbes d’arròs, provocà fa uns anys i provoca en l’actualitat que la ferida oberta encara continue sagnant.
Sempre recordaré aquell viatge que em va fer comprendre, encara mes, que el futur de l’Albufera depèn de nosaltres… la gent de raça albuferenca.
Vicent Zaragozá és Tècnic de Cultura de l’Ajuntament de Silla.
– 14-03-2016 –
per Esteve Cunyat Rios
M’agradaria presentar-vos un magnífic exemplar d’arbre adult, de l’espècie Pinus Canariensis, originari de les Illes Canàries, i que amb les seues proporcions, probablement, siga l’arbre més gran del poble de Silla, ateses les seues dimensions de perímetre de tronc, diàmetre de copa i talla. És el Pi del Parc de l’Estació.
Dimensions que el fan mereixedor de ser engalanat en Nadal, és a més d’un arbre excepcional, també patrimoni cultural local.
Un arbre d’interès local és aquella planta llenyosa que destaca dintre del municipi per una o varies característiques de tipus biològic, paisatgístic, històric, cultural o social, i que previ el corresponent procediment, es declarat com a tal, i catalogat, la qual cosa implica que siga d’interès públic la seua protecció i conservació.
El pi canari és un arbre elevat, que habitualment alcança 15-25 m encara que pot sobrepassar els 60 m de talla i 2,5 m de diàmetre en la part baixa del tronc. Sistema radical potent, arrel principal penetrant i secundàries fortes i allargades. Tronc recte, amb escorça grossa en edat adulta.
És característica de la espècie la presència sobre el tronc de turions esblanqueïts, vestits d’acícules aïllades, aspres. Copa cònica. Acícules de 20-30 cm de llarg per 1 mm de gros, molt fines i flexibles. Pinyes oblong-fusiformes, pardes-rogenques, llustroses. Floreix entre març i abril, segons l’altitud. Fructifica anualment, però abundant cada 3 o 4 anys. Longevitat entre 4 i 6 segles.
La peculiaritat més destacable d’esta espècie és la magnífica adaptació front als incendis forestals, brotant abundantment de soca o al llarg del tronc, com si d’un Au Fènix es tractara.
L’àrea natural d’este pi queda limitada a les illes occidentals i centrals de l’Arxipèlag Canari. És l’únic pi de tres agulles espontani en l’Occident de l’Antic Món.
Espècie de llum, de temperament robust, xeròfila, oròfila i molt frugal. Resistent a grans oscil·lacions tèrmiques i pluviomètriques. És espècie ornamental de primer ordre pel seu fullatge llarg, fi i penjollós, i d’intens color verd, port cònic, ramificació regular en forma de canelobre i de gran amplitud ecològica.
Valguen estes línies com un suggeriment o una crida a que este exemplar de pi canari que tenim al nostre Parc de l’Estació, el qual està en la retina de moltes generacions de silleres i sillers, siga catalogat i qualificat com un arbre d’especial interes, cosa que hauria de servir per a que siga preservat com a patrimoni del nostre poble.
Esteve Cunyat és Enginyer Forestal
– 10-03-2016 –
per Borja Chust Navarro
El Parc Natural de l’Albufera de València és un dels aiguamolls europeus existents més importants, i el seu valor mediambiental no resideix tant en la varietat d’ambients que interactuen en un mateix espai físic sinó en la varietat d’espècies i nombre d’individus d’aus que decideixen habitar a la zona al llarg de l’any.
Aquesta importància ve justificada mitjançant la declaració de Parc Natural a partir del Decret 86/1986, de 8 de juliol, la seva inclusió en la llista de zones humides d’importància internacional de la Conferència de Ramsar el 8 de maig de 1990, la seva declaració com a àrea ZEPA (zona d’Especial Protecció per a les Aus) en funció de la Directiva 94/24 / CE, del 8 de juny de 1994, així també com a zona LIC (Lloc d’Interès Comunitari).
Actualment hi ha 179 km de línies elèctriques, aproximadament, causants de milers de mortaldats d’aus a l’any. Aquestes es troben distribuïdes de manera ramificada al llarg de tot el límit del parc natural, i ocupant la major part d’extensió superficial.
L’impacte ambiental que les infraestructures lineals ocasionen sobre les aus són per causes de col·lisió (per xoc de l’au sobre els cables elèctrics) o electrocució (mitjançant el contacte simultani de cable-torre o cable-cable) quan aquestes es posen sobre les mateixes. Per açò, es justifica la necessitat de prendre mesures urgents per a resoldre aquest problema, i amb això pal·liar els impactes que aquestes línies ocasionen sobre l’avifauna.
En l’actualitat existeix un estudi realitzat per mi titulat “Valoració dels efectes de les línies elèctriques aèries del Parc Natural de l’Albufera de València sobre l’avifauna. Proposta d’un protocol per establir prioritats en el seu soterrament o eliminació”. El principal objectiu de l’estudi és l’establiment d’un protocol de prioritats d’actuació sobre les línies elèctriques a partir de la valoració de la perillositat de les esteses sobre l’avifauna.
La importància en l’establiment del protocol de prioritats es justifica amb la realitat en la disposició de recursos econòmics per dur a terme l’anterior, de manera que la major o menor actuació vindrà donada segons la disponibilitat dels recursos necessaris.
Finalment cal destacar que importància del tema i repercussió del mateix ha despertat els interessos pel mateix a l’actual Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, l’organització SEO / BirdLife, el Levante el Mercantil Valenciano, a la Universitat Miguel Hernández d’Elx i a empreses del sector energètic.
Borja Chust és Llicenciat en Ciències Ambientals
– 05-02-2016 –
per Judit Gonzàlez Simeón
Recorde quan era xicoteta que el meu iaio em portava en la barca i m’explicava tot el que sabia sobre l’Albufera; les transformacions el llac, els camps d’arròs, els animals que hi habitaven i les formes de moure’s pel llac.
Mai oblidaré aquell moment en el que pujàvem a la barca i em feia seure dins per a evitar que em caiguera a l’aigua, jo sempre treia el cap i acabava sempre dalt de la barca, veia aquell preciós paisatge on els canyars i els camps d’arròs, ens acompanyaven durant tot el trajecte. De quan en quan ens trobàvem algun veí amb la seua barqueta que tornava al port.
A vegades, dins del llac, veiem una barca diferent a la del meu iaio, portava una vela triangular i amb una estructura diferent de les altres. Em va explicar que era una barca amb Vela Llatina i des d’aquell moment, em vaig voler pujar a una d’aquestes. La Vela Llatina no és un tipus d’embarcació, sinó un tipus de vela. Concretament una vela triangular que es troba disposada en una antena que creua obliquament el pal, normalment situat en proa, i que recorre longitudinalment el casc.
No va ser fins al cap d’uns anys, a la Fira de Sant Sebastià que vaig veure la caseta de l’Associació de Vela Llatina de Silla i vaig decidir, havia arribat l’hora de realitzar el somni: gaudir de l’Albufera a mans d’una Vela Llatina.
Des de l’Associació de Vela Llatina de Silla em van explicar que l’associació va nàixer el 21 de maig de 1988 i que els seus objectius són col·laborar, cuidar i promoure el Parc Natural de l’Albufera; preservant el patrimoni històric, cultural i estètic constituït per embarcacions tradicionals, autòctones a vela llatina.
I per fi, va arribar el dia, recorde els meus nervis i la il·lusió que em feia aquest moment: el començament no va ser gens fàcil, hi havia noms que no havia escoltat en la vida: la quilla, la trossa, la sobre-trossa, l’antena, el dogal, l’arbre, etc. i controlar d’on venia el vent era pitjor encara. Però no ens vam rendir, i tranquil·lament em van ensenyar per a què i com servia cada cosa i a poc a poc, ho vam aconseguir.
Amb el pas del temps hem començat a recuperar aquelles tradicions que pareixien perdudes, amb els dies de paella, les exhibicions de vela, els memorials o simplement poder quedar per practicar amb la barqueta i ens han fet marcar-nos nous objectius: la creació de l’escola municipal de Vela Llatina de Silla, arribar a la joventut del poble per a que no perdem aquesta tradició i augmentar el nombre d’exhibicions. Però açò també ens ha fet veure l’actual estat de l’Albufera, un tresor natural que pateix degut a l’abandonament de les institucions, a l’alta contaminació i la falta d’aigua que fa que poc a poc anem perdent aquest tresor.
Tot i els problemes que té el nostre llac, estem d’enhorabona, per fi el Ple del Consell ha tramés la resolució interposada per la Conselleria d’Educació, investigació, Cultura i Esport per declarar la vela llatina i la pesca artesanal “Bé d’Interès Cultural Immaterial”.
Cal no oblidar que l’Albufera ja va ser declarada per la Generalitat com a Parc Natural i posteriorment, també s’encarregava de protegir la seua fauna autòctona. Ara, amb l’inclusió de la vela llatina i la pesca, és reconeixen dues activitats que formen part d’aquest ecosistema únic.
Crec que mai podré demostrar el meu agraïment a totes les persones que m’ha fet estimar i defensar aquest espai tan necessari i tan meravellós.
Judit Gonzàlez és estudiant.
El Cresol de Silla 