Les persones amb trastorns mentals i l’estigma social

xavi estiu 5per Xavier Cunyat Rios

El pròxim dia 10 d’octubre serà el Dia de la Salut Mental. Amb motiu d’aquesta fita vam podrem vore a les xarxes socials i a alguns mitjans de comunicació xicotetes campanyes de sensibilització o conscienciació respecte de les particularitats i necessitats de les persones que conformen el col·lectiu dels malalts i les malaltes mentals.

He de dir que aquesta atenció per part d’alguns mitjans generalistes que per primera vegada semblen situar-se del costat de les persones afectades, em provoca certa alegria, perquè el que venia sent habitual és que els mitjans tractaren les malalties mentals i els seus afectats de manera sensacionalista, per no dir morbosa, contribuint a l’alimentació i sosteniment d’això que els professionals de la salut mental, els malalts i malaltes i els seus familiars coneixen bé des de fa temps, que no és altra cosa que l’estigma social.

Voldria reflexionar a continuació sobre aquesta xacra social que pateixen moltes persones amb trastorns mentals. Aquestes persones, a més de patir una malaltia considerablement destructiva i incapacitant, han de patir en molts casos això que s’anomena “estigma”.

soccomtu

L’estigma és el prejudici que predisposa a actituds negatives cap a la persona amb trastorn mental. Implica un conjunt de creences errònies, actituds de rebuig social, temor i accions excloents que dificulten els processos de recuperació i augmenten el risc d’exclusió social i de discriminació.

Aquesta actitud apareix també entre els familiars (que al seu torn la pateixen), els professionals i els mateixos afectats (autoestigma). La tendència a la negació que es puga patir una malaltia mental sol propiciar el rebuig a la petició d’ajuda professional i, en conseqüència, retard en la detecció, el diagnòstic i l’inici del tractament.

Els estereotips més freqüents són: perillositat i relació amb actes violents, responsabilitat sobre la malaltia, incompetència i incapacitat per a tasques bàsiques de la vida, impredictibilitat de les seues reaccions i manca de control. L’estigma es manté pel desconeixement i per creences i prejudicis molt arrelats en la població, pel que comporta una forta resistència a l’argumentació lògica. Els mitjans de comunicació poden contribuir poderosament a seu manteniment o bé a contrarestar la dimensió del problema.

estigma

Hi ha dades favorables pel que fa a eficàcia en reducció de l’estigmatització de campanyes educatives a escala local, de campanyes amb segmentació de l’audiència i de campanyes que augmenten el contacte amb els afectats, ja que el coneixement personal de la malaltia mental s’associa amb una major tolerància. No obstant això moltes intervencions tenen un caràcter molt local i per això poc generalitzable.

Per l’eliminació de l’estigma informa’t, sigues tolerant, respecta i sigues amable amb aquest col·lectiu de persones, del qual segur que en coneixes alguna. T’ho agrairan.

La Biblioteca de Babel i els límits del món

xavi estiu 5per Xavier Cunyat Rios

Hui pràcticament tothom hem normalitzat l’ús de la tecnologia digital en la nostra vida quotidiana. L’època en que es parlava de «bretxes digitals», ja siga d’accés o d’ús, ha quedat enrere, encara que això no vol dir que no hi haja diferències, particularitats o jerarquies entre els usuaris en quant a domini i aprofitament dels recursos actuals per a tractar amb la informació. No obstant, es pot dir que hi ha un estàndard d’usuari, i que és tan normal i estès estar connectat com vore la tele o fregir un ou.

Ara bé, podem fer-nos algunes preguntes sobre la incorporació d’aquestes tecnologies al nostre entorn: Què hem guanyat i què hem perdut amb la transformació digital? Hem millorat com a persones individualment i col·lectiva des de que estem totes i tots hiper-connectats? Són útils per a la vida totes les coses noves en que ens hem ensinistrat? Ho eren aquelles que han caigut en desús o hem oblidat?

Sé que sobre aquestes qüestions hi haurà tantes opinions com experiències personals, i que el que per a uns ha estat un descobriment meravellós, per a altres ha sigut un mal viatge. En aquest sentit jo vull dir la meua, i per això, en el que segueix faré un repàs sobre la història de la Web i la transformació digital al nostre entorn tal com les he conceptualitzades en aquests darrers 25 anys, o tal com les comprenc, i diré per què pense que aquesta tecnologia de la informació i la comunicació encara ens pot millorar la vida, o té alguna cosa que aportar a la nostra condició en tant que essers humans.

bab3

Ciberespai i Utopia

Per a mi els primers anys de la Web i la seua expansió estan marcats per la visió utòpica. En 1994 va ser quan vaig vore per primera vegada una pantalla connectada a Internet, i va ser a un departament de la universitat. No coneixia a ningú que tinguera connexió a casa, i Telefónica encara tardaria en traure al mercat Teleline i la tarifa plana. Internet la coneixien quatre gats. Eixe mateix any del 94 es publicava un llibre, «Ciberia», d’un autor que després ha tingut molt de ressò amb llibres sempre relacionats amb el fet digital, Douglas Rushkoff.

El llibre descriu, de forma un tant romàntica, als personatges que poblaren els inicis (70’s i 80’s) d’una xarxa global d’ordinadors connectats i la propagació de la tecnologia digital. Hackers barbuts, drogues psicodèliques, contracultura i ambients underground, amb la música de Grateful Dead com a principal banda sonora, formen l’agar cultural en el que alguns visionaris ciberpunks trobaren en el «ciberespai» i les noves realitats que la tecnologia digital començava a deixar vore, una promesa de llibertat o un salt evolutiu de la humanitat.

Per a la majoria dels autors del moviment ciberpunk, en el ciberespai es podien crear comunitats ideals al voltant d’una cibercultura tecno-emancipatòria, en les que els subjectes socials compartiren sense friccions rellevants experiències, preocupacions, reivindicacions, interessos i aspectes identitaris. Aquestes propostes apunten a una realitat en el ciberespai com a alternativa radical a la física i quotidiana. En aquesta realitat les capacitats humanes són ampliades per efecte de la tecnologia com la forma de superació final de les contradiccions que persisteixen en la societat.

Hui, pràcticament tots els ciberpunks i visionaris, com Hakim Bey, que veien en aquestes tecnologies motius per imaginar utopies, han desistit d’aquests tipus d’exercicis, i troben més aviat que Internet s’ha convertit en un instrument de control panòptic, o en una mutació de la societat espectacular de sempre amb el seu fetitxisme mercantil. No obstant, vos recomane llegir el llibre perquè és una activitat divertida conèixer el folklore de la ideologia californiana que dóna pas a aquest gran invent que és la xarxa, o si més no, conèixer un poc de la seua història.

bab4

Nova economia, Web Social i P2P

Cap a finals dels noranta es donaren noves transformacions de la web en consonància amb el nou caràcter massiu que aquesta estava prenent. En efecte, la web dels hackers i els ciberpunks dels inicis, encara era cosa de minories, d’iniciats i entesos, però a finals dels noranta són molts milions els usuaris que arreu el món s’incorporen a la xarxa.

Amb aquesta popularització d’Internet, si més no als països desenvolupats, es donen diversos efectes. Un d’ells és que comença a vore’s la dimensió econòmica de la web, la possibilitat de fer negocis. Apareix el concepte de «Nova economia» per a referir-se a les empreses que oferien serveis tecnològics o que radicaven la seua activitat a la xarxa.

El creixement de la nova economia va ser fulgurant fins a l’esclafit de la coneguda com «Bombolla Puntcom». Aquest és un terme que es refereix a un període de creixement en els valors econòmics d’empreses vinculades a Internet. Aquesta corrent econòmica especulativa molt forta es va donar entre 1997 i 2001. Durant aquest període, les borses de valors de les nacions occidentals van veure un ràpid augment del seu valor causa de l’avanç de les empreses vinculades al nou sector d’Internet i a la nova economia. En passar el temps, moltes d’aquestes empreses van fer fallida o van deixar d’operar. El període va ser marcat per la fundació (i en molts casos, espectacular fallida) d’un nou grup de companyies basades en Internet designades comunament empreses «Puntcom».

Una combinació d’un veloç augment de preus de les accions, l’especulació individual i la gran disponibilitat de capital de risc van crear un ambient exuberant. L’esclat de la bombolla va marcar el principi d’una relativament suau però llarga recessió en les nacions occidentals.

Aquesta crisi de l’economia va tindre efectes en la pròpia naturalesa de la web. Durant el període de propagació de l’ús de la xarxa havien aparegut moltíssimes empreses vinculades a Internet i amb aquesta crisi moltes feren fallida i desaparegueren. Les que varen sobreviure tenien algunes característiques comunes les quals per a molts eren la causa o raó d’aquesta supervivència. Aquestes conjunt de webs reberen un nom: Web Social o Web 2.0 .

bab5

«Web Social o 2.0» és un concepte que es va encunyar el 2003. El terme estableix una distinció entre la primera època de la web, on l’usuari era bàsicament un subjecte passiu que rebia la informació o la publicava, sense que existiren massa possibilitats perquè es generés la interacció, i la revolució que va suposar l’auge dels blogs, les xarxes socials i altres eines relacionades.

La Web 2.0, per tant, està formada per les plataformes per a la publicació de continguts, com Blogger, les xarxes socials, com Facebook, els serveis coneguts com wikis (Vikipèdia) i els portals d’allotjament de fotos, àudio o vídeos (Flickr, YouTube). L’essència d’aquestes eines és la possibilitat d’interactuar amb la resta dels usuaris o aportar contingut que enriquisca l’experiència de navegació.

Cal esmentar que les diferències entre la primera i la segona era de la web no es basaven en un canvi a nivell tecnològic en els servidors, encara que naturalment s’ha donat un considerable avanç en el maquinari; és l’enfocament de la xarxa, els objectius i la forma en què els usuaris van començar a percebre la informació en línia el que caracteritza aquest renéixer, que va tenir lloc silenciosa però veloçment, al començament del nou mil·lenni.

Fins llavors, Internet era un univers de dades majoritàriament estàtiques, una font de consulta revolucionària que atreia milions de persones a contemplar-la passivament. Si bé els fòrums i el xat daten de la web 1.0, aquests es trobaven ben diferenciats dels llocs tradicionals; navegar era similar a visitar un gran centre comercial, amb infinitat de botigues, en les quals era possible comprar productes, però no alterar els seus aparadors. Amb l’arribada de la Web 2.0, es va produir un fenomen social que va canviar per sempre la nostra relació amb la informació, principalment perquè ens va fer part d’ella.

bab7

Un altre efecte social de la xarxa el representa l’aparició de les xarxes de distribució de fitxers P2P. Una «Xarxa P2P» (Peer-to-peer), també coneguda en valencià com a xarxa entre parells o d’igual-a-igual, és una de les formes més importants i populars de compartir tot tipus de material entre usuaris d’Internet, independentment de la plataforma de programari utilitzada ni el lloc o moment en què es troben.

A partir que al maig de 1999 sortira al mercat Napster, considerada com la primera aplicació que va inaugurar les xarxes Peer-to-peer, la tecnologia P2P no ha parat de créixer, tant en termes d’usuaris com d’avenços en la seua estructura.

Bàsicament, les xarxes P2P són una xarxa d’ordinadors que funciona sense necessitat de comptar ni amb clients ni amb servidors fixos, el que li atorga una flexibilitat que d’una altra manera seria impossible d’aconseguir. Això s’obté gràcies a que la xarxa treballa en forma d’una sèrie de nodes que es comporten com iguals entre si. Això en poques paraules vol dir que els ordinadors connectats a la xarxa P2P actuen al mateix temps com a clients i servidors respecte als altres computadors connectats.

bab6

Un altre dels avantatges associats a les xarxes P2P és que les mateixes poden aprofitar de millor manera l’ús de l’ample de banda disponible entre els usuaris per a l’intercanvi d’arxius, el que permet d’aquesta manera obtenir una millor performance i rendiment en les connexions, el que es tradueix en una millor velocitat de transferències, i per tant en una baixada d’arxius més ràpida.

Les xarxes P2P van ser i són molt útils per a tot el que té a veure amb compartir dades entre usuaris, i va ser i és molt utilitzada per compartir entre els usuaris que es connecten amb qualsevol dels clients que hi ha al mercat tot tipus de material, tant de vídeo, com d’àudio, programes i literatura, entre d’altres.

Malgrat tot el material subjecte a les diferents lleis de protecció de la propietat intel·lectual que podem trobar a les xarxes P2P, les mateixes en si no són il·legals, el considerat il·legal en molts països del món són els llocs que proveeixen dels enllaços per que es puguem descarregar aquest tipus de contingut.

bab8

La xarxa com Intel·ligència Col·lectiva

Aquesta dimensió social que esdevingué amb l’aparició de la web 2.0 i les xarxes P2P va fer que començaren a desenvolupar-se tot tipus de fenòmens al voltant de la «sociabilitat» que la xarxa permetia. Apareixen tot un seguit de comunitats distribuïdes d’intercanvi i tractament d’informació. La societat mateix comença a percebre’s i caracteritzar-se primàriament com un entramat de relacions sense centre. Dels sistemes de propagació d’informació clàssics moderns com són els diaris, les emissores de ràdio i la televisió, els quals tenen una estructura centralitzada i un missatge unidireccional, passàvem amb Internet a tota una atapeïda xarxa de nodes interconnectats de manera distribuïda i de missatge multidireccional.

Açò portà aparellat que es començara a parlar de noves formes de distribució d’intel·ligència, cultura, autoritat i identitat. Hi havia qui, tornant un poc als plantejaments utòpics dels inicis de la web, parlava de la xarxa com un gran cervell social (social brain), on els nodes es connecten a la manera com les neurones es relacionen al cervell humà i el seu sistema nerviós. Una de les obres que, al meu parer, millor tracta aquesta possibilitat d’una «ment comuna» és el llibre de l’antropòleg Pierre Lévy «Intel·ligència col·lectiva: per una antropologia del ciberespai», publicat el 2004.

Pierre Lévy està interessat pels ordinadors i per Internet en tant que mitjans capaços d’augmentar no només les capacitats de cooperació de l’espècie humana sinó també les dels col·lectius com ara associacions, institucions, empreses, col·lectius locals o grups que comparteixen afinitats. Sosté que, en tant que mitjà, el fi últim d’Internet és la «intel·ligència col·lectiva», concepte que centra els interessos de recerca del professor Lévy així com el seu impacte en les noves societats basades en el coneixement. Lévy és un pensador mundialment reconegut per les seues aportacions en el camp de la cibercultura.

En aquest llibre, Pierre Lévy parteix d’un precepte segons el qual les xarxes de comunicació i les memòries numèriques abastaran pròximament a la majoria de les representacions i missatges en circulació al planeta. El ciberespai, com a nou escenari de la construcció social i cultural planteja nombrosos interrogants. D’una banda es critica el control social encarnat en la data-vigilància, el registre de les persones, els poders anònims, la desaparició de la memòria tal com la coneixem. D’altra banda, hi ha una postura optimista que veu en el ciberespai l’oportunitat de constituir una intel·ligència col·lectiva, democràtica, on es poden descobrir nous àmbits del llenguatge i de la societat mateixa, al redefinir els vincles que hui es debiliten.

Els coneixements vius, la perícia i les competències dels éssers humans estan sent reconegudes com la font de totes les altres riqueses. Llavors, quina finalitat s’atorga a les noves eines de comunicació? La seua utilització més útil socialment seria sense dubtes subministrar als grups humans instruments per unir les seues forces mentals amb la finalitat de constituir intel·lectes o imaginants col·lectius. La informàtica comunicant es presentaria llavors com la infraestructura tècnica del cervell col·lectiu o de l’hipercórtex de comunitats vives. El paper de la informàtica i de les tècniques de comunicació de suport numèric no seria el de «reemplaçar la humanitat» ni d’acostar-se a una hipotètica «Intel·ligència artificial», sinó d’afavorir la construcció de col·lectius intel·ligents en els quals les potencialitats socials i cognitives de cadascú podran desenvolupar-se i ampliar mútuament. Segons aquest enfocament, el projecte arquitectural major del segle XXI serà imaginar, construir i condicionar l’espai interactiu i movent del ciberespai. Potser llavors serà possible sobrepassar la societat del espectacle per abordar una era post-mèdia, era en què les tècniques de comunicació serviran per filtrar els fluxos de coneixements, per navegar pel coneixement i per pensar en conjunt més que per arrossegar masses de informacions.

Aquest projecte convoca a un nou humanisme que inclou i eixampla el «Coneix-te a tu mateix» a «aprenguem a conèixer-nos per pensar junts» i que generalitza el «pense, per tant existisc» a «formem una intel·ligència col·lectiva, per tant existim com a comunitat eminent». Es passa del cogito cartesià al cogitamus. Lluny de fusionar les intel·ligències individuals en una mena de magma indistint, la intel·ligència col·lectiva és un procés de creixement, de diferenciació i de reactivació mútua de les singularitats. La imatge inestable que emergeix de les seues competències, dels seus projectes i de les relacions que els seus membres mantenen en l’espai del coneixement constitueix per a un col·lectiu una nova manera d’identificació, oberta, viva i positiva. Noves formes de democràcia, millor adaptades a la complexitat dels problemes contemporanis que les formes representatives clàssiques, podrien llavors sorgir. I açò ens porta a parlar de política.

bab9

Poder, Comunicació i Moviments Socials

Si hi ha una obra i un autor que ha investigat a fons i de manera rigorosa la xarxa telemàtica i la seua vinculació amb la societat, la política i les seues més recents transformacions, eixa obra és la de Manuel Castells.

Després de «L’era de la informació» (1996-98), en l’any 2009, Castells publica «Comunicació i poder», on aborda les particularitats de l’estratègica convergència entre tecnologia, comunicació i poder. Basant-se en diversos enfocaments socials, econòmics, polítics i psicològics, l’autor penetra en els bastidors on s’entreteixeixen i s’articulen relacions estratègiques de poder, control i supervisió de les pràctiques socials, culturals i polítiques per mitjà de processos que denomina com «auto-comunicació de masses», les noves formes de comunicació en xarxa.

Segons Castells, el poder i la política es decideixen en el procés de construcció de la ment humana a través de la comunicació. En el nostre tipus de societat, els mitjans de comunicació de masses són decisius en la formació de l’opinió pública que condiciona la decisió política. La política és sobretot política mediàtica, cosa que té conseqüències importants sobre la política mateixa, ja que condueix a la seua personalització i la política de l’escàndol. Ara bé, la comunicació de masses està sent transformada per la difusió d’Internet i la Web 2.0, així com per la comunicació sense fils. L’emergència de la «auto-comunicació de massa» desintermedia als mitjans i obri el ventall d’influències en el camp de la comunicació, permetent una major intervenció dels ciutadans, la qual cosa ajuda als moviments socials i a les polítiques alternatives. Però al mateix temps també les empreses, els governs, els polítics intervenen en l’espai d’internet. Per aquest motiu les tendències socials contradictòries s’expressen per un i altre costat tant en els mitjans de comunicació de masses com en els nous mitjans de comunicació. D’aquesta manera, el poder es decideix cada vegada més en un espai de comunicació multimodal. En la nostra societat, el poder és el poder de la comunicació.

bab10

Com la comunicació, i en especial la comunicació socialitzada, la que existeix en l’àmbit públic, ofereix el suport per a la producció social del significat, la batalla de l’opinió de les persones es juga en gran part en els processos de comunicació. I això és encara més aplicable a la societat en xarxa, que es caracteritza per l’omnipresència de xarxes de comunicació en un hipertext multimodal. En efecte, l’actual transformació de la tecnologia de la comunicació en l’era digital amplia l’abast dels mitjans de comunicació a totes les esferes de la vida social en una xarxa que és a un temps global i local, genèrica i personalitzada segons un patró sempre canviant. Com a resultat, les relacions de poder, és a dir, les relacions que constitueixen els fonaments de tota societat, a més dels processos que desafien les relacions de poder institucionalitzades, es determinen i decideixen cada vegada més en el camp de la comunicació.

Els mitjans de comunicació de masses no són els dipositaris del poder, però en conjunt constitueixen l’espai en què es decideix el poder. En la nostra societat, els polítics depenen dels mitjans de comunicació. El llenguatge dels mitjans té les seues pròpies regles.

La difusió d’Internet, la comunicació mòbil, els mitjans digitals i una varietat d’eines de programari social han impulsat el desenvolupament de xarxes horitzontals de comunicació interactiva que connecten local i globalment en un temps determinat. El sistema de comunicació de la societat industrial es centrava en els mitjans de comunicació de masses, caracteritzats per la distribució massiva d’un missatge unidireccional d’un a molts. La base de la comunicació de la societat xarxa és la web global de xarxes de comunicació horitzontal que inclouen l’intercanvi multimodal de missatges interactius de molts a molts, tant sincrònics com asincrònics.

En efecte, ens trobem en un nou àmbit de comunicació i, en última instància, en un nou mitjà, l’eix principal està compost per xarxes informàtiques, el llenguatge és digital i els remitents estan distribuïts per tot el món i són globalment interactius. En veritat, el mitjà, fins i tot un mitjà tan revolucionari com aquest, no determina el contingut i l’efecte dels seus missatges. Però fa possible la diversitat il·limitada i l’origen en gran mesura autònom de la majoria dels fluxos de comunicació que construeixen i reconstrueixen a cada segon la producció global i local de significat en l’opinió pública.

bab11

En l’any 2012, Castells publicà «Xarxes de indignació i esperança». El 2011 va ser un any més en la crisi econòmica global, però, fonamentalment, va ser l’any de la primavera àrab, de la indignació, de les revolucions, de les protestes multitudinàries i de l’acolliment de nous moviments socials. En aquesta obra Castells analitza el paper de d’Internet i les noves tecnologies en la formació, dinàmica i perspectives de canvi social d’aquests moviments.

Van ser les xarxes socials del Internet sense fil, la difusió viral d’imatges i idees, les que van fer que aquests sentiments d’ira, indignació i esperança s’estengueren pel món com una forma de contagi. Castells és emfàtic en assenyalar que, si bé el paper de Internet i la comunicació sense fils han estat fonamentals en aquests moviments socials, en cap cas poden ser considerades com els seus referents causals. Assumir que els moviments han estat creats per Internet implicaria caure en el que alguns anomenen el «determinisme tecnològic». Les revoltes sorgeixen per les contradiccions i conflictes de diferent tipus que hi ha a cadascuna de les societats, bé siga pels règims autoritaris, per les crisis econòmiques o per la connivència entre la política i el capital, però és a través de la xarxes interactives de comunicació com la gent aconsegueix connectar entre si i compartir la seua indignació. En aquest sentit, Internet és un suport material, un instrument d’acció d’aquests moviments, en la mesura que els permet mobilitzar, organitzar, deliberar, coordinar i decidir.

Segons Castells, aquesta relació entre Internet i els moviments socials en xarxa no és merament instrumental, sinó que, a més, dóna lloc a una «cultura de l‘autonomia», entesa com la capacitat d’un actor social per convertir-se en subjecte definint la seua acció al voltant de projectes construïts al marge de les institucions de la societat, d’acord amb els valors i interessos de l’actor social. Castells assegura que hi ha un cercle virtuós entre les noves tecnologies i l’autonomia, ja que a través de la connexió en xarxa actors individuals construeixen la seua autonomia amb persones de similars idees a través de les xarxes que preferisquen.

bab12

Privacitat, Algoritmes i Post-veritat

Malgrat que en el tractat fins ací en referència a Internet la majoria de les fites ressenyades tenen un distintiu d’optimisme o utopisme emancipatori, he de dir que en els darrers anys s’han accentuat socialment alguns efectes negatius de la xarxa. Per exemple, la concentració del tràfic de dades en unes poques companyies o empreses, l’accés d’algunes d’elles a les dades personals i de múltiples aspectes com el hàbits de consum, les quals converteixen aquesta informació de milions de persones en mercaderia per a la mineria de dades (Big Data), així com l’aplicació no massa clara i raonada d’algoritmes a masses ingents de dades i persones, fan pensar en les facetes menys ètiques i més desagradables d’Internet respecte de drets fonamentals com el de «Privacitat».

Així mateix han aparegut, amb la popularització de l’ús de xarxes socials, efectes en el psiquisme social de dubtós benefici per a la integritat de la dignitat moral o dels usos socials. Per exemple l’anomenada «Extimitat». Aquest és un terme nou per al concepte oposat al de intimitat. És l’exposició dels aspectes íntims de la persona: les relacions, els costums privats, el propi cos, els pensaments, etc. L’individu no es mostra per compartir alguna cosa amb els altres, sinó que usa als altres com un mirall per reafirmar-se. Hui en dia, la gent té la necessitat d’exhibir i de construir un personatge que siga més acceptat que la persona mateixa. La nostra societat ja no només consumeix objectes sinó que nosaltres mateixos ens convertim en objectes a vendre i comprar. Llavors, els mitjans comunicatius funcionen com expositors d’individus que s’han de mantenir en el mercat i porten les seues regles a la pròpia vida.

La socialització virtual segueix el patró del màrqueting, i les eines electròniques d’aquest tipus de socialització estan fetes a la mida de les seues tècniques. Les xarxes socials mostren la intimitat que vol ser mostrada i la que els altres volen veure. Sura en l’ambient col·lectiu una mena de narcisisme exacerbat.

Recentment, el filòsof alemany d’origen coreà, Byung-Chul Han, ha tractat fenòmens com aquest en un interessant llibre, «La societat de la transparència» (2013). En ell el filòsof aprofundeix sobre les conseqüències que l’abandonament de la negativitat i de tota resistència a l’alteritat està operant en la societat actual, totalitzant el concepte de la transparència fins a convertir-la en un fetitxe.

Cap altre lema domina hui el discurs públic com la transparència, explica Byung-Chul Han. L’omnipresència d’allò transparent no pot reduir-se a un canvi en l’àmbit de la política o l’economia, sinó que troba la seua explicació dins d’un canvi de paradigma social, al qual l’autor anomena la nova «societat positiva». L’abolició d’allò negatiu ha inundat el torrent del capital, la comunicació i la informació, el càlcul, la direcció i el control, i sotmet hui les nostres accions tornant-les transparents.

bab13

La mirada absoluta de l’era digital ha destituït la imatge de control del panòptic dissenyat per Jeremy Bentham al segle XVIII, que era un sistema de visibilitat concebut per a la vigilància en les presons. El disseny comprèn una estructura circular amb una torre d’inspecció situada al seu centre, des de la qual els encarregats de la institució penal són capaços de controlar els reclusos, que es situen al voltant del perímetre del seu punt d’observació. Per a Han, el «panòptic digital» actual és no perspectivista, és a dir, sense que la despòtica vigilància omnipresent provinga d’una figura del centre. La distinció entre centre i perifèria s’ha diluït, el panòptic digital funciona sense cap òptica de perspectiva, la seua eficàcia és que es produeix des de l’exterior, des de tots els indrets.

La solitud, l’aïllament i la incomunicació pròpia del model panòptic que s’aplica en la instal·lació de Bentham, no és aplicable al model digital. Els habitants del panòptic digital es connecten i comuniquen entre si. El que garanteix la transparència no és la solitud mitjançant l’aïllament, sinó la hiper-comunicació. A més, els habitants del panòptic digital col·laboren activament en la construcció del mateix, i en la seua conservació, ells s’exhibeixen i es despullen. L’exhibicionisme i el voyeurisme alimenten les xarxes del panòptic. L’exhibició pornogràfica i el control panòptic es compenetren.

Segons Han, el desenvolupament actual del món s’orienta cap a un gran panòptic digital. Un panòptic total, sense separacions de dins o fora, sense murs. Google i les xarxes socials, que es presenten com a espais de llibertat, adopten formes panòptiques. Hui, contra tot el que se suposa normalment, la vigilància no es realitza com un atac a la llibertat. Més aviat cadascú es lliura voluntàriament a la mirada panòptica digital. L’habitant del panòptic digital és víctima i actor alhora. Ací està la dialèctica de la llibertat, que es fa patent com a control.

Altres efectes, al meu parer perniciosos que han dut l’ús massiu de xarxes socials són la Infoxicació, les Cambres d’Eco i la Post-veritat.

bab14

La «Infoxicació» afecta sobretot als usuaris d’Internet i els professionals del coneixement, pel que pot assegurar-se que són poques les persones que poden lliurar-se d’aquest fenomen. La infoxicació és la sobrecàrrega o excés d’informació originada per la profusió de continguts a la xarxa. Una víctima de la infoxicació pateix desconcert, angoixa i paràlisi davant l’elevat volum de dades i informació. Està considerada com la malaltia de la societat digital.

La infoxicació es produeix perquè recollim més quantitat d’informació de la que realment és necessària, que en ocasions ni s’ha sol·licitat ni resulta d’utilitat. La recerca d’informació es fa amb l’ànim de comprovar que el que realment diem és cert o per a justificar la presa de decisions. El fet que hi haja una quantitat d’informació sobre alguna cosa ens fa pensar que alguna cosa és més real.

Les «Cambres d’Eco» són un efecte estudiat recentment sobre sociabilitat, opinions polítiques i xarxes socials. Les xarxes socials són un mitjà molt interessant per analitzar les opinions i adherències polítiques dels seus usuaris, els que s’informen i comparteixen punts de vista amb persones del seu entorn o d’arreu el món al voltant de temes d’interès tant local com mundial. Però es tracta de mitjans realment democràtics, definint aquests com a mitjans on totes les veus siguen escoltades i la discussió fluïsca cap a un millor enteniment comú de l’organització social?

De nou, amb l’aplicació de «Algoritmes» a les xarxes socials els individus són exposats cada vegada mes únicament a la informació que reforça els seus punts de vista previs, evitant així la confrontació d’opinions, excloent la pluralitat en la deliberació sobre els problemes comuns a tota la societat. Això genera un ambient de caixa de ressonància, per dir-ho d’alguna manera, que fomenta l’extremisme i la polarització política. I açò ens porta a altre tema, la Post-veritat.

bab15

La «Post-veritat» o mentida emotiva és un neologisme que descriu la distorsió deliberada d’una realitat, per tal de crear i modelar l’opinió pública i influir en les actituds socials, a la qual els fets objectius tenen menys influència que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals.

En cultura política, s’anomena política de post-veritat (o política post-factual) a aquella en què el debat s’emmarca en apel·lacions a emocions desconnectant dels detalls de la política pública i per la reiterada afirmació de punts de discussió en els quals les rèpliques fàctiques -els fets- són ignorades.

Els mitjans o xarxes socials afegeixen una dimensió addicional, ja que les xarxes que els usuaris creen poden convertir-se en cambres d’eco on domina un únic punt de vista polític i l’escrutini de les reivindicacions falla, permetent l’existència d’un ecosistema mediàtic paral·lel de llocs web, editorials i canals informatius que acaben repetint afirmacions post-fàctiques sense refutació. La manipulació de la informació fa que el públic no puga conèixer què és veritat i què falsedat. Això es deuria a la transformació de la comunicació política en propaganda, la pèrdua de principis ètics pel periodisme actual i la seua submissió a interessos totalment particulars, així com la posada en escena dels polítics cap a l’espectacle, la manipulació i la fragmentació de la ciutadania.

La recent elecció de Donald Trump com a president dels EUA i l’estil de la seua política comunicativa, així com l’estratègia comunicativa i posterior la pujada electoral de partits xenòfobs d’ultradreta a diversos països, en serien una mostra d’aquest fenomen.

bab2

Epíleg: La Biblioteca de Babel

He fet un repàs prou extens, si bé no exhaustiu, de com he experimentat i conceptualitzat la xarxa digital en els meus darrers vint-i-cinc anys com a usuari de la mateixa. I ara recupere alguna de les preguntes que em feia al principi de l’escrit: Què he guanyat i què he perdut amb totes aquestes coses? Probablement he perdut moltes hores fent el babau consumint estupideses i frivolitats, però pense, honestament, que he tret d’Internet molts més beneficis que pèrdues.

Fa dos dècades, quan era estudiant, si volia llegir un clàssic de la filosofia i no tenia prou diners per a compra-me el llibre havia d’anar a la biblioteca, trobar-lo (si estava), endur-me’l en préstec per uns dies limitats i tornar-lo en acabar. Si tenia els diners me’l comprava clar, adore els llibres, però havia d’anar a la llibreria i buscar-lo o encarregar-lo si no estava exhaurit. Tot açò cada exemplar. La lectura era solitària i podia intercanviar impressions sobre el text amb dos o tres persones del meu entorn més immediat com a molt.

Amb Internet la cosa de llegir canvià bastant. Puc cercar l’exemplar en varies pàgines si vull comprar-lo. Hi ha pàgines i revistes sobre novetats a orri. Si busque clàssics o llibres que tenen ja un temps son fàcilment trobables a la xarxa gratuïtament (per què no dir-ho). Puc cercar comentaris a blogs, resums, sinopsis i investigacions. Puc compartir el fitxer del llibre amb molta gent d’ací i d’allà. Puc tindre un blog on fer ressenyes o articles. I serà per llibres, pel·lícules o música?

Per a mi Internet és com «La Biblioteca de Babel» que imaginà J. L. Borges, infinita i atapeïda de llibres que tracten de milions de temes i conten una multitud inacabable de històries.

A més a més, l’experiència comunicativa en els diversos formats de la informació de la que faig ús a la xarxa és tremendament més colpidora e interessant que la que oferien i ofereixen els mitjans de comunicació tradicionals. Encara consumisc ràdio i televisió, però lluny queden els temps en que era un espectador passiu incrustat en una butaca. Preferisc la interactivitat i el retorn d’informació de la xarxa, i la capacitat de triar i filtrar els continguts més enllà de les opcions disponibles del dial radiofònic o de la TDT.

A les xarxes socials, tot i l’agressivitat que desprenen a vegades, procure viure amb serenitat i ser constructiu aportant materials i informacions que crec poden beneficiar d’alguna manera als contactes amb qui em relacione. En definitiva, intente mantindre una comunicació el més rica i complexa possible, que alhora siga equilibrada i saludable.

La comunicació, siga a través de la tecnologia digital o no, està relacionada amb el llenguatge, sense el domini del qual no seria possible. Doncs bé, m’ha vingut al cap un aforisme del gran filòsof Ludwig Wittgenstein que diu: «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món». M’agradaria pensar que sempre tindré a l’abast una Biblioteca de Babel on puga trobar nous horitzons que amplien els límits del meu món, i on sempre puga gaudir de la companyia d’algú amb qui poder raonar i desplegar llargues conversacions.

La Transició a Silla (13): Entrevista a Josep Antich

Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Josep Antich del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.

El Cresol

IMG_0757

vicent san ramonENTREVISTA A JOSEP ANTICH

per Vicent San Ramon

Josep Antich va ser una persona implicada políticament en temps de la Transició. Les seues inquietuds van nàixer a l’àmbit obrer i després va decidir-se per l’acció antifranquista participant en diferents activitats reivindicatives de caire cívic i social com, per exemple, l’associacionisme veïnal. Destaca també la seua participació al CUIDES i el seu paper polític des del PSOE. Va ser alcalde de Silla, circumstancialment, durant sis mesos.

Josep, ara que li he explicat un poc el que estic fent m’agradaria escoltar el seu testimoni. Si li sembla una bona idea, crec que seria interessant abordar temes com la realitat obrera, la seua incorporació al PSOE, l’experiència del moviment associatiu veïnal, el Comitè Unitari i la seua vivència al capdavant de l’Ajuntament… Potser són moltes coses?

En realitat són coses que van de la mà i que resulta difícil abordar-les per separat. Jo vaig contant i tu m’assenyales el que més interessa.

El primer que he de dir-te es que la meua elecció política no va resultar fàcil. En el temps en que decidisc definir-me políticament jo dubtava entre dues opcions: El PSOE i el PC, perquè el meu ideal utòpic, quan era jovenet, venia marcat pels herois de la resistència antifranquista i açò m’apropava més als comunistes. El PSOE, quan va reviscolar, va fer una campanya molt interessant: Utilitzaren la imatge de Pablo Iglesias i llençaren missatges del tipus “cien años de honradez”… Pense que la meua militància a l’UGT va ser important per decidir-me. L’UGT va tindre un paper important al nodrir les files del PSOE, hi existia una mena d’obligació moral d’acabar engreixant el partit si havies estat vinculat a l’UGT. La meua alta contradicció però, era el valencianisme. Jo vaig créixer al si d’una cultura castellana i espanyolitzadora, d’educació religiosa i de tradició falangista. Als col·legis i centres formatius només es fomentava una filosofia, que era la del “espíritu nacional”. Vuit hores al dia entre frares i falangistes condicionen moltíssim. Quan vaig eixir al carrer vaig adonar-me’n que hi existia un món que era tot el contrari del que m’havien explicat. “I ara on vaig?”, em qüestionava. Vull assenyalar-te també una cosa important. El meu cas és el d’un localisme ideològic, al que van afegint-se altres coses de la realitat més ampla (van marcar-me d’alguna manera l’assasinat de Carrero Blanco, els moviments que es percebien a València, els missatges de la “nova cançó”), però a mi el que realment m’interessava era Silla. I ara és el moment de combinar el tema de la meua decisió política i un altre, que és de la realitat obrera.

Em sembla perfecte.

Parlar-te de la realitat obrera és, inevitablement, parlar-te de noms propis. Cal mencionar ací diferents persones arribades a Silla per motius de treball i que provenien de l’històric sindicalisme de RENFE. Són Ignacio Rodríguez i Diego Torres. I a més, cal mencionar un altre home, jubilat (i et parle dels anys 1973-1974) que acabà sent President de l’Agrupació Socialista: Bernat. El càrrec evidentment era honorífic i no executiu però era un homenatge perque havia lliurat la seua vida pel sindicalisme i la lluita obrera ferroviària. Bé, doncs Ignacio Rodríguez i Diego Torres ens aporten (als que tenim l’honor de conèixer-los) “l’escola” del moviment laboral a RENFE que, havia reviscolat molt abans que els conflictes laborals de Ford, i ja als 68, 69 i 70 havia estat capaç d’organitzar mogudes importants. Rodríguez i Torres no van dubtar en clavar-se de seguida en les accions socials de protesta al poble. A Ganal, d’altra banda, “l’alma mater” de totes les reivindicacions era Esteban Villagrasa Valero.

Còpia de Pepe 2007
Josep Antich i Brocal

I, és cert que es produeix una mena de “parasitació” del Vertical?

Sí. A l’últim període del Vertical, les empreses, molt hàbilment, ja nodreixen el sindicat de persones d’esquerres, però no revolucionàries. Els patrons mateixos fomentaren eixa incorporació… Era millor tindre’ls dins que a fora. I les persones d’esquerra argumenten la seua decisió amb el pensament: “Preferisc entrar per a transformar que no ser fora i no fer res”. Les dos estratègies, podem dir, convergeixen. Evidentment el treballador mai no havia pensat firmar part d’aquell sindicat però és que a l’any 1973-74 la patronal ja detecta la necessitat de canviar-li la cara al sindicat i comencen a entrar gent que després va estar al camp de l’esquerranisme (UGT, CCOO, USO…). L’estratègia del treballador en aquest cas es: Rebre major informació, poder fer proselitisme i treballar per la causa.

Així i tot, l’evolució política va ser tan ràpida i les mobilitzacions en van ser tantes que el paper d’eixos “infiltrats”, tot i ser fructífer (a Ganal en mig any es van aconseguir coses que no s’havien pogut fer realitat en set o vuit anys) es veu complicat. Les vagues del metal i d´altres sectors i les protestes a Macosa o Renfe proliferen i causen un efecte multiplicador. La radicalitat del moviment és un problema per als obrers clavats al Vertical perquè si ells aguditzen la seua postura antisistema poden ser acomiadats amb facilitat.

Però sí, eixa va ser l’estratègia. És el cas de Porras, per exemple, que va entrar al Vertical (amb la crítica d’alguns companys perquè és obvi que ell no podia fer ban de la seua intenció) i des de dins va treballar per la causa.

A la fi, entre unes coses i altres, el Sindicat Vertical tirà la tovallola. Però en eixe moment la legislació no estava preparada per a l’altre sindicalisme. Hi existia un buit legal. D’aquesta manera s’organitzaven les eleccions espontànies de representants a les empreses al 1975 o 1976. L’empresa no reconeixia la legitimitat d’unes eleccions celebrades fora de llei i sense cap vigilància ni control del procediment, però açò no va impedir que els treballadors celebraren eleccions per tot arreu. En alguns casos en votava dins de caixes de cartró, urnes improvisades. Tampoc es disposava de cap model d’acta. A Ganal, l’acta la va dissenyar el delineant amb el sistema de plantilla de noms i creuetes.

La nova gent del sindicalisme era més radical o potser més compromesa. La il·legalitat dels nous sindicats creà situacions de tensió a les empreses i tot allò no va calmar-se fins que l’engranatge democràtic va posar-se efectivament a funcionar i els empresaris van adonar-se’n que la cosa havia canviat definitivament, que la força era al carrer i que no hi havia més remeï que acceptar la nova situació.

La Transició del Vertical al nou sindicalisme lliure i plural no va ser ni reglada ni lineal. Es va produir un trencament, una ruptura, un parèntesi d’indefinició de quasi un any de durada.

Per la meua part, jo vaig entrar a treballar a Ganal al voltant de l’any 1968 i és allí on conec Villagrasa, que és una de les persones més conscienciades al món laboral i polític que he tingut l’oportunitat de conèixer. Els esmorzars a Ganal eren especials perquè ens ajuntàvem deu o dotze persones (entre ells “Paquiu” i el “Pau”) que sempre trobàvem temps per parlar de política. Comencem a interessar-nos per les condicions de treball, pels salaris, per la seguretat laboral… Tot açò ens condueix a formar una plataforma reivindicativa per tal de pressionar el Vertical, i El Vertical pressionava l’empresa motivat per nosaltres. Però l’empresa sabia perfectament qui érem i ens “fitxà” a tots. Al 1974 convoquem una vaga (que resultà històrica a Ganal, i molt exitosa) i allò ens fa iniciar un camí més seriós. Els treballadors decidim buscar l’empar dels sindicats de València: Uns optem per l’UGT, uns altres opten per CCOO (que no era ni una sindicat sinó més bé una entelèquia, sense locals ni res, i allò era una cosa molt meritòria). El sentiment des de l’any 1974, per entendre’ns, era que calia passar a l’acció. Una persona que en aquella època tinguera idees progressistes i malgrat açò optara per militar “romànticament” des de la lectura i la conversa amb els amics, simplement estava cometent una traïció generacional. Pertocava passar a l’acció, una acció “senzilla” si vols, com mantenir viva la reivindicació al lloc de treball.

El pas de l’UGT al PSOE era aleshores l’opció lògica. Villagrasa em va comunicar llavors que s’havia afiliat clandestinament al partit. I jo darrere. Passat el temps, no massa temps, recorde un dia que València, de la nit al matí, va aparèixer plena de cartells de diferents partits demanant l’afiliació… Afiliar-se ens semblava una deure…

Però això seria després de la llei d’Associacions…

No, és que una cosa anava a “remolque” de l’altra. La legislació anava sempre un pas enrere de les demandes socials, i això no ho capgirava ningú. Els que manaven sabien que el que la gent demanava es convertiria en una realitat immediata. No els convenia dilatar les coses, era millor per a ells anticipar-se a una mobilització major.

El fet és que a Cirilo Amorós en van fer l’encàrrec formal de crear una agrupació local del PSOE a Silla. Nosaltres impulsàrem l’estructura i buscàrem gent del poble que coneixíem i de la qual sospitàvem la seua afinitat al PSOE. Açò seria l’any 1975, coincidint amb la mort de Franco. Tots nosaltres, la gent de l’agrupació, estàvem convençuts que havíem de fer política i treballar pel poble i com que no podíem anar per lliure havíem d’integrar-nos a eixa plataforma unitària, per ajuntar forces amb l’objectiu comú, que era el CUIDES.

Per favor, parle’m del Comitè.

En els inicis del CUIDES ens reuníem d’amagatotis a un xalet, crec que propietat d’uns familiars de Pitarch, a Picassent. Després, ja al poble, hi érem a un local del carrer Hernán Cortés. Evidentment, les autoritats no es refiaven. El cas és que recorde un dia que Cases projectava una pel·lícula del Cinema-Club i una altra persona hi era a la porta fent la doble funció de porter i de vigilància, per si de cas. El local era a fosques i no hi havia ningú perquè hi érem a la part del darrere reunits per parlar del que calia fer per respondre al govern local. Hi seriem un bon grapat de gent: Josep Ramón Bermell, Lluís Martínez, Pitarch, Ignacio Rodríguez, Villagrasa, Llucià i Conxa… (Per cert que Llucià va ser un dels expedientats de Shark en companyia d’altres com, per exemple, Manolo Soler, igual que “Paquiu” i Faubel que van ser expedientats a Ganal. Llucià era de l’USO i els altres de CCOO). Però, al que anem… Allí es plantejaven accions concretes com: Pintades, pamflets, la confecció d’una revista de la qual s’encarregaria Inés Felipe… Ens reuniem i ens portaven notícies de fora. Pitarch i Inés coneixien més coses potser pels amics i contactes que tenien… Eren tots antifranquistes i “antimalaena” i allò era el nexe d’unió. Quan el CUIDES va desaparèixer, alguns havien marxat perquè ho portaven dins (les sigles, el partit..) i el Comitè havia proporcionat l’única formula possible de ajuntar-se i de treballar junts, de canviar impressions… Recorda que no hi havia afiliació formal i que la propaganda era clandestina. Al CUIDES era possible ajuntar-se vint persones en una reunió i parlar només dels interessos del poble (mai no des de la perspectiva de cap partit). La idea era tan localista que resultava efectiva: La unificació d’esforços, la cohesió de les diferents ideologies (des dels conservadors fins els nacionalistes) era la clau de l’èxit. Però quan els partits van obrir legalment les portes, cadascú va anar-se’n a la seua casa ideològica.

pepe raça 2Aleshores tinc un dubte, l’associació de Veïns del Poble Vell és anterior o posterior al CUIDES?

No, l’associació és anterior. És que tot açò va ser tan accelerat que és difícil ficar-li data a les coses. L’associació era anterior i es plantejava necessitats com, per exemple, l’impuls d’una altra associació com la del Parc Sant Roc. La del Parc Sant Roc era una associació veïnal més pragmàtica, que proposava reivindicacions derivades dels problemas d’habitatge i de serveis del barri. A la nostra associació la cosa era molt més ideològica, i hi havia també elements del món de la cultura com Marina Zaragozá, Carmen i Xelo “Les Casandres”…

Parlàvem de tot un poc i vàrem veure la necessitat també de fer un nou col·lectiu, que jo pense que va ser la idea que va donar cos al CUIDES. I així tornem al CUIDES. El Comitè naix del fet que calia donar-li al moviment de resposta antifranquista un caràcter, fins i tot, estatutari per tal d’organitzar-nos i no dispersar esforços, fixar un patró ideològic i d’acció. Després, com t’he comentat abans, amb la llei d’Associacions, Villagrasa, Ignacio Rodríguez i jo mateix (els representants del PSOE al CUIDES) dedicàrem la nostra activitat al partit. El CUIDES va tindre una vida aproximada d’un any i va passar les etapes pròpies de qualsevol organització: un inici il·lusionant, una etapa d’acció coordinada, més tard una inevitable descoordinació i, finalment, la seua dissolució. En aquell intent cohesionador el CUIDES va tindre dos referents clau, dues persones experimentades, Pitarch i Lluís Martínez. Ells sabien el que volien des del principi: Una entitat, un estatut i un reglament per tal que les coses funcionaren.

Doncs, si li sembla, parlem ara del PSOE, de la unió amb el PSPV, de Vedreño…

Al PSOE hi havia dos perfils diferents. D’una banda hi eren els majors, que havien viscut la Guerra Civil, amb idees molt sentimentals i que arrossegaven certa emoció d’amargura per tot el que havien passat (alguns van afiliar-se en contra de l’opinió de la seua família, dels seus fills): El tío Paco, Coa.. I d’altra banda hi havia un altre perfil de gent molt jove, entre els vint i quatre i els vint i sis anys. Tinguérem la sort (llevat de l’anècdota de la làpida i perquè els ho devíem als majors) de ajuntar-nos molts amb ganes de fer coses pel poble, programes d’actuació i temes a reivindicar com el de l’Ambulatori i d’altres…

Pot explicar-me un poc millor el tema de la “làpida”?

Sí, vàrem fer una placa reivindicativa pels morts de la República i recorde perfectament que allò va tindre moltíssimes conseqüències. Seguíem, en realitat, la línia reivindicativa i volíem deixar un recordatori dels caiguts del bàndol republicà. Clar, la Transició estava entre cotons (hi existia un subterrani pacte de no agressió entre dretes i esquerres) i varen arribar uns bojos de Silla i se’ls va ocórrer ficar una placa a les quatre de la matinada a la porta de l’església, tapar-la amb la quadribarrada i inaugurar-la al dia següent, després de misa major. Allò va ser una bomba. Va ser una iniciativa espontània de l’Agrupació Local que automàticament anava a ser censurada, Manolo Rivas, Secretari d’Organització de la Comarca va acudir a la seu del Carrer Doctor Peset i ens vàrem emportar un bon estiró d’orelles. És un exemple del que significaria més tard la manca d’autonomia dels partits polítics als pobles. Però continuem on ho havíem deixat…

En aquells temps es va produir la fusió amb el PSPV i amb una minoria del PSP. Al PSPV militaven Lluís Martínez, Cases, Joan Iborra, Bermell… Ells n’eren vuit o nou, i nosaltres uns quaranta, però cadascú d’ells valia per quatre de nosaltres per la seua experiència i perquè aportaven ganes i estratègia. Ells vingueren a desenvolupar una forma més “professional” de fer política. És clar que el PSPV volia obtindre protagonisme dins del partit i allò, evidentment, es va reflectir a la confecció de les llistes electorals. I potser el procés no va ser gestionat com calia i allò, segurament, va fer créixer alguns problemes interns als quals no vàrem saber donar solució. El fet és que Vedreño va ser triat el número un i que Lluís va ser el número dos. L’esquerra va guanyar les eleccions però al PSPV-PSOE ens calia un regidor més per tal de governar i, per això, el lligam lògic amb el PC va imposar-se i el govern socialista-comunista va ser el primer en democràcia.

El primer any de legislatura van prendre’s decisions polítiques importantíssimes com la retirada de la Creu dels Caiguts o la nova retolació dels noms dels carrers (gràcies que no tocàrem els carrers amb nom de Sants i optàrem per la toponímia local!). L’ultra dreta pressionava i creava tensió: Anònims, amenaces, pamflets… L’alcalde (Vedreño) no va resistir aquella situació perquè calia una gran calma de caràcter i ell, a més, afegia als problemes polítics altres de tipus personal. I va dimitir. Va presentar la seua dimissió al mes d’agost i jo m’assabentí pel diari…

antich esglesia

Però ell li havia comunicat la decisió abans a Viñals (corresponsal)…

Sí, perquè dimiteix d’una manera poc ortodoxa i mentre no convocara un plenari per dimitir, jo havia d’ostentar el càrrec d’alcalde provisional, perquè era el primer tinent d’alcalde. Des d’agost fins gener o febrer vaig ser alcalde i vaig haver d’enfrontar-me a molts problemes.

Potser és que la decisió de triar Vedreño es basava només en el fet que ell arrossegava més vots que Martínez?

Vedreño era un home de família llarga, d’antecedents republicans, era una persona activa que venia del sector de la fusta de l’UGT i tenia quaranta anys, que era l’edat òptima en aquells moments per ser alcalde. És cert que després, al llarg de quatre anys, van passar moltes coses com la caiguda d’AP o l’auge del felipisme i és cert que tot això va afegir-li vots al PSOE però, tenint en compte i tot eixes circumstàncies, el fet que la següent legislatura Lluís Martínez obtinguera onze regidors (majoria superabsoluta) és molt meritori. Es que onze regidors en són molts.

I al seu temps d’alcalde va haver de viure l’experiència de Quart?

Sí, com alcalde accidental vaig viure i patir de ben a prop els efectes de la Batalla de València. A Catarroja, recorde que l’alcalde Cubillos ens va convidar a un acte del partit i, pel carrer, l’extrema dreta ens llençava de tot i ens insultava. La història de Quart va ser més impressionant però aquelles coses, en certa manera, m’encoratjaven (ser l’objectiu de l’extrema dreta em reafirmava en les meues conviccions polítiques). I la història del 23-F va ser més grossa encara: Aquella impotència, aquella incertesa… l’experiència sorpresiva d’observar reaccions, en un bàndol i el altre, que no “quadraven” als esquemes que prejutjaves… Com va ser el cas del recolzament de favor de la democràcia de Lluesa.

I vull fer referència al Cap de la Guàrdia Civil, José Soto, no per la seua actuació al 23-F, que també, sinó per la seua actuació al llarg d’aquella complicada primera legislatura. Era una persona capaç de mediar entre les forces antagonistes i va desenvolupar un paper important, com responsable de l’ordre públic, en el control de les accions ultra-dretanes i, fins i tot, amb l’actitud conciliadora que intentava contagiar-nos a la resta.

Josep, podria fer una valoració final d’aquells temps?

En legislatures posteriors vaig tornar a la política i vaig fer-me càrrec de la gestió urbanística amb una vessant molt més tècnica, o totalment tècnica, i allò també requeria un alt nivell d’exigència, i tant l’experiència “ideològica” d’aquells primers anys com la següent experiència “tècnica” em demostren que la política absorbeix i esgota. No vull que s’entenga, de cap manera, que estic decebut amb la Transició, el que passa es que la política, des de meu punt de vista, s’ha vist reduïda en l’aspecte humà i ha guanyat excessivament en termes de mercat polític. I aquest tendència, malauradament, va encetar-se també als primers anys.

Hi ha, a hores d’ara, una dinàmica que afavoreix el conflicte personal i els interessos partidistes que allunya el polític de la realitat i del projecte de poble i, a la inversa, allunya als ciutadans dels polítics. La dinàmica de partits, el pes de les sigles, malbarataren des del principi una idea, un fenomen, que havia nascut de la il·lusió. Una il·lusió que, d’altra banda, ha anat esvaint-se i que potser no torne. Em pregunte cóm podia haver transcorregut tot allò, als últims anys de la Transició, si el fenomen haguera pres una altra orientació, recollint el millor i oblidant-se de les errades… Em plantege les possibilitats: I si..?, i si…?


La Transició a Silla (1): El futur no és el que era

La Transició a Silla (2): L’últim govern franquista al poble

La Transició a Silla (3): El moviment estudiantí

La Transició a Silla (4): El moviment cívic i cultural

La Transició a Silla (5): El moviment obrer

La Transició a Silla (6): El moviment polític

La Transició a Silla (7): Entrevista a Roberto Brocal

La Transició a Silla (8): Entrevista a Pau Lluesa 

La Transició a Silla (9): Entrevista a Alberto Vedreño

La Transició a Silla (10): Entrevista a Vicent Saragossà

La Transició a Silla (11): Entrevista a Francesc López

La Transició a Silla (12): Entrevista a Rafi Jareño

Les xiquetes i xiquets del Sàhara ocupat

sah14

per Kaid Chej

El passat dissabte partiren des de terres valencianes  l’últim grup de xiquetes i xiquets sahrauís que han vingut a passar l’estiu amb famílies valencianes gràcies al programa de Vacances en Pau.

Aquest programa es va iniciar en els anys huitanta organitzat per les associacions que hi havia en aquell moment al llarg de tot l’Estat. Associacions compromeses amb la causa sahrauí i els refugiats sahrauís, que veien prioritari la necessitat de donar un estiu diferent als refugiats més menuts i evitar que patiren les dures condicions climatològiques que hi ha a l’hamada de Tindouf, al sud-est d’Algèria.

El que havia començat per a durar uns pocs anys fins a una prompta resolució del problema de l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental i el retorn dels refugiats, han passat ja més de 40 anys de l’exili i ocupació sense que les grans potències i l’ONU obliguen al Marroc a acatar les nombroses resolucions a favor de la descolonització de l’última colònia d’Àfrica.

Espanya com a potència administradora i l’única amb sobirania sobre el territori fins a dia de hui no ha volgut participar activament en la resolució d’aquest problema que s’està cronificant. Els diferents governs socialistes i populars no han volgut assumir la responsabilitat i es posicionaren amb la dictadura per tal de seguir amb l’ocupació.

Oblidant-se de que el Sàhara és la província número 53, de que els sahrauís tenen DNI espanyol i de la crisi humanitària causada per una mala descolonització, que fins i tot el rei Juan Carlos va prometre en Al-Aaiun ajudar i no permetre l’ocupació del territori per part de Mauritània i el Marroc. Una mentida al poble sahrauí perquè ja els havia traït signant amb el Marroc i Mauritània els Acords Tripartits de Madrid, que suposaven l’entrada militar dels països veïns i del repartiment dels recursos entre els tres països signants de l’acord.

Eixe mateix acord, va permetre el genocidi de bona part de la població sahrauí, de l’exili de més de 200.000 sahrauís i de les greus violacions dels drets humans dels sahrauís que hi quedaren als territoris ocupats.

És molt important que la ciutadania valenciana siga conscient d’aquesta problemàtica i participe pressionant als polítics per a que es busque una solució a aquest problema, com va fer Portugal amb Timor Oriental.

Es pot participar formant part de les diferents associacions que hi ha en tot el territori, acollint mitjançant el programa Vacances en Pau que porta a terme la Federació d’Associacions de Solidaritat amb el Poble Sahrauí del País Valencià (FASPS-PV), en les concentracions i manifestacions a favor de la causa sahrauí. FASPS-PV té facebook, twitter, gmail i instagram pel que podeu contactar: @faspspv.


Kaid Chej és sahrauí, activista de FASPS-PV i Metge.

 

 

 

La Transició a Silla (12): Entrevista a Rafi Jareño

Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Rafi Jareño del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.

El Cresol

IMG_0757

vicent san ramonENTREVISTA A RAFI JAREÑO

per Vicent San Ramon

Important activista contra el règim franquista, Rafi Jareño va desenvolupar la seua tasca a l’àmbit de la lluita obrera i va participar també a les diferents accions de protesta impulsades per les associacions de veïns. Va ser militant de l’OIC i del MC i va jugar un paper important en el procés de creació d’un vertader moviment feminista a Silla. Aquella tasca de conscienciació va cristal·litzar anys més tard amb l’aparició i consolidació del Col·lectiu de Dones.

Per què va implicar-se en aquell moviment contra el regim?

En primer lloc he de dir-te que mai no ha estat el meu desig convertir-me en cap referent polític. Considere que en aquella època només vaig aportar la meua ajuda, com tants altres, arrossegats per la il·lusió i la motivació d’un canvi a la nostra realitat. Vaig treballar des de la base, muscle amb muscle amb els companys i companyes, sense cap intenció d’assolir protagonisme. I així ha estat sempre.

rafi1
Rafi Jareño

Però és cert que el seu paper ha estat reconegut per la resta de protagonistes…

A mi la Transició em va sorprendre. Era una xica molt jove i, de sobte, les circumstàncies van voler que front als meus ulls s’obrira un món nou. Jo treballava i treballe a Incusa. Vaig voler estudiar, créixer intel·lectualment, i al Sanchis Guarner s’oferia la modalitat d’estudis de vesprada/nit, el “nocturn”. Amb aquella opció podia compatibilitzar el treball i els estudis.

Va ser allí (a l’institut) on vaig conèixer els que van convertir-se en referents per a mi, gent il·lusionada amb el canvi que s’anunciava, implicada en la lluita antifranquista. Parle de Joan Iborra, Elisa Montagud i Bonifaci Conde. D’altra banda hi eren els professors: Elia Serrano i Josep Pitarch. La major influència per a mi va ser la d’Elia. Ella militava a l’OIC i jo vaig decidir conéixer més d’aquell món. L’OIC defensava uns arguments obertament anticapitalistes i la seua organització i funcionament era assembleària. Totes aquelles idees van potenciar la meua actitud de lluita.

I aquelles idees eren oposades a les condicions laborals que patien els treballadors en aquells anys…

Era un moment de gran intensitat a l’àmbit de la lluita obrera. El sindicat vertical perdia força i, com que era un instrument del règim franquista, ningú no es sentia representat. A Incusa va assolir protagonisme el CSUD. Més tard aquell sindicat va ser desplaçat per UGT i CCOO que eren els sindicats majoritaris per la seua vinculació amb el PSOE i el PCE respectivament. A Incusa la nostra reivindicació era principalment salarial. Al 1978 vàrem iniciar un moviment de protesta importantíssim amb el qual vàrem obtindre els resultats esperats. Va resultar tot un èxit. Els treballadors vàrem romandre a les portes de l’empresa al llarg d’un mes i mig.

Això és molt de temps…

I tant, però en aquells temps eixes coses eren possibles. L’esperit de la democràcia hi era per tot arreu. Cal atorgar molta importància a l’arribada de Ford a València. La multinacional acollia un gran nombre de treballadors i, en conseqüència, una enorme sensibilització dels obrers per la consolidació dels sindicats democràtics. Podríem dir que a la resta dels treballadors, en moltes ocasions, ens servia l’exemple del que ocorria a Almussafes.

D’altra banda, els treballadors de Ford que vivien a Silla van tenir també un paper destacable en la propagació de les idees democràtiques. Molts d’ells vivien al Parc Sant Roc. En aquell barri es va crear una Associació de Veïns que va tindre el seu protagonisme al moviment de la Transició a Silla. La seu, si ho recorde bé, era en un local que després va ser Casal de la Falla.

obrer5
Factoria de Ford Almussafes, 1979.

I vosté també va formar part d’aquella associació…

Els que participàvem dels moviments prodemocràtics teníem una energia sorprenent. A hores d’ara em pregunte com podíem estar a tots els llocs, no dormíem. En qualsevol cas, tot i pertànyer a l’associació, no vaig participar a totes les seues accions reivindicatives. En recorde una especialment en què els veïns del barri van deixar tot el fem d’aquells carrers a la porta de ca l’alcalde. Aquell barri patia grans mancances pel que fa als serveis públics i hi havia una gran polèmica amb l’Ajuntament i el constructor. Les vivendes tenien dèficits importants.

Definitivament, aquells eren temps de canvi, d’accions al carrer, de reivindicacions… Les idees ens apropaven els uns als altres. Jo formava part de l’OIC, altres pertanyien al PCE, altres al PSOE.. Però tots semblàvem units per un objectiu comú.

Què va passar amb l’OIC?

L’OIC va acabar per integrar-se dins un moviment més important: l’MC Però els grans partits polítics d’esquerres (PSOE i PCE) aglutinaven el major nombre de militants. L’MC va tenir dificultats fins i tot per legalitzar-se. A les primeres eleccions vàrem replegar signatures per participar. A Silla no vàrem obtindre representació. Ens va votar molt poca gent.

En qualsevol cas, va ser al si d’aquell partit on va nàixer el germen del primer moviment feminista a Silla. Algunes dones teníem inquietuds i, un poc al marge de l’organització, encetàrem una tasca de conscienciació del feminisme. Va resultar un experiment sobre la base de la lliure participació, i va prendre força gràcies a que ens unirem dones que veníem de diferents trajectòries polítiques. Vull fer referència a Conxa Sebastián, i també a Xelo Zaragozá Millán i Inés Felipe.

L’èxit d’aquella idea, i potser també el seu major handicap, ha estat la mancança d’una estructura formal. En conseqüència, el naixement del Col·lectiu de Dones és molt més antic del que diu la data al registre d’associacions. Recorde que organitzàvem activitats al voltant de temàtiques com l’anticoncepció i l’avortament, i la celebració del dia de la dona, el 8 de març. Pel que fa al nostre funcionament, ens influenciava la dinàmica importada d’Europa basada en els grups d’autoajuda. Aquella és potser l’única organització vertaderament plural i independent que ha perdurat al món associatiu del poble.

L’MC va diluir-se en diferents coalicions, però del seu ideari van sorgir diferents organitzacions. Al País Valencià va nàixer Revolta. Jo, i alguns companys i companyes continuàrem fent camí dins d’aquesta organització.

rafi2
Col·lectiu de Dones, Silla, en l’actualitat.

Què pensa a hores d’ara de tot el que va ocórrer a la Transició?

Va ser una etapa on el desig i les possibilitats de canvi es convertiren en motor per a l’acció. Realment, pensàvem que anàvem a aconseguir allò pel que lluitàvem. Potser molts objectius van ser assolits però, ara i des de la distància, podem afirmar que hem fet un pas enrere pel que fa als drets socials. La dinàmica democràtica ha perdut aquell esperit participatiu. La gent pensa que les coses només poden solucionar-se mitjançant el vot, però les polítiques dels partits de diferent signe sovint es confonen.

Supose que abans teníem clar contra què lluitàvem, i ara els joves no sabem què volen canviar.


La Transició a Silla (1): El futur no és el que era

La Transició a Silla (2): L’últim govern franquista al poble

La Transició a Silla (3): El moviment estudiantí

La Transició a Silla (4): El moviment cívic i cultural

La Transició a Silla (5): El moviment obrer

La Transició a Silla (6): El moviment polític

La Transició a Silla (7): Entrevista a Roberto Brocal

La Transició a Silla (8): Entrevista a Pau Lluesa 

La Transició a Silla (9): Entrevista a Alberto Vedreño

La Transició a Silla (10): Entrevista a Vicent Saragossà

La Transició a Silla (11): Entrevista a Francesc López

Petit manual per a una edutopia quotidiana

xavi estiu 5per Xavier Cunyat Rios

En pocs dies els engranatges que componen eixe gran mecanisme humà u organització social que coneixem com institucions educatives es posaran en moviment. Escoles i instituts, amb uns dies previs de preparació de programes i instal·lacions per part de professores i professors i dels equips directius, obriran les seues portes a la xicalla i la joventut per tal d’encetar un nou curs. He sigut profe de secundària durant quinze anys i per aquestes dates sempre m’entrava una sensació barreja de nervis, expectatives i il·lusions. Crec que aquest és un bon moment, tant si som alumnes, pares o mares, però sobre tot mestres i professors, per fer un pensament, una petita reflexió sobre què volem que siga l’educació, i com s’ho farem per a portar-ho a terme.

En primer lloc; els valors. Les pràctiques educatives han d’estar prenyades de valors perquè l’educació és primer que tot orientació, formació, ajuda i assistència de persones, i per tant la dimensió ètica de les nostres accions i relacions al si de la institució educativa ha d’impregnar-ho tot. En temps prou recents grans capitostos dels assumptes educatius posaven en dubte la pertinència d’assignatures que formaren els alumnes en qüestions ètiques o que ensenyaren els rudiments de la reflexió crítica. Argumentaven que educar és principalment una funció utilitària, un tema en el que allò que en realitat importa no és tant formar persones, si no instruir els alumnes fins aconseguir crear operaris eficients inseribles en el sistema productiu, previ pas per la regulació que estableix el mercat laboral. Pura conducta condicionada, pura obediència a unes ordres, i… pura ceguera moral. No, el món educatiu no ha de ser una espècie de centre d’instrucció on inserir el codi que conforma el software humà necessari per satisfer les necessitats de la producció i les demandes del mercat que origina. El món educatiu ha de ser un ecosistema on les persones puguen desenvolupar la seua humanitat, un lloc on puguen arribar a comprendre, mitjançant la generació d’hàbits i l’exercici de la raó, la naturalesa de la dignitat humana inherent a tota persona. I açò em porta al següent punt.

utopia1

En segon lloc: raó instrumental i alienació. Max Weber ja va distingir entre dos tipus de racionalitat, distinció que van heretar Adorno i Horkheimer, i que sembla cada dia més pertinent de recordar. Aquesta distinció consisteix a reconèixer una acció racional d’acord amb fins u objectius en la que el que prima és el calcul dels mitjans necessaris per tal d’assolir el objectius, els quals es consideren ja donats o que es pressuposen, o siga, que no es pensen, es tenen. L’altre tipus d’acció racional és la que es regula o determina d’acord amb valors, determinada per la creença conscient en el valor propi i absolut d’una determinada conducta, sense cap relació amb el resultat. Doncs bé, per a molts filòsofs en la nostra civilització s’ha produït una hegemonia per part del primer tipus de racionalitat, és a dir, la instrumental, i açò ha estat així perquè la proliferació dels models de comprensió científic-tècnics ha portat a una extensió de la seua aplicabilitat a tota problemàtica possible. Aquesta mecanització racional i aquesta calculabilitat creixents s’estén a totes les formes de manifestació de la vida, colonitzant-les. L’alienació creixent de l’individu enfront del seu producte, enfront de si mateix i davant de tota la societat s’estén en tots els àmbits de la seua vida. La creixent racionalització parcial dels diferents elements de la societat es veu acompanyada d’una irracionalitat, també creixent, del conjunt de la societat. La racionalitat extrema dels mitjans coexisteix i reforça a una irracionalitat global cada vegada més preocupant. Les institucions educatives no són alienes a aquests processos globals d’irracionalitat en el si de les societats. L’administració de centres i aules porta aparellada una proliferació gegantina de burocràcia: normatives, programacions, índex de productivitat, qualificacions i avaluacions, notes, software de control i supervisió, graelles d’horaris i distribució d’espais, etc… Tot i que l’ordre és necessari cal escoltar i tindre flexibilitat, perquè una cosa és regular i administrar una institució o grup humà, i una altra és crear autèntiques micro-societats del control extrem verdaderament infernals.

utopia2

En tercer lloc: cosificació i nihilisme. Íntimament lligada al conjunt de problemes als que ens acabem de referir és l’experiència de la cosificació i el nihilisme. L’educació és una activitat en la que tant els subjecte com l’objecte de la mateixa són éssers humans. Quin és el perill que es corre? Doncs que en una carrera per la productivitat mesurable i l’optimització del temps i els recursos, acabem convertint les persones en coses. En efecte, la universalització del paradigma científic-tècnic a tots els àmbits porta aparellada la tendència a reduir tot allò que es pot experimentar a la condició de matèria quantificable i mesurable. Com va assenyalar Heidegger, el fenomen de la instrumentalització-cosificació es comprèn des d’una prèvia concepció del concepte de “món” en la que aquest món assumeix els trets d’un co-estar que garanteix i justifica la relació o co-existència amb els altres. La disposició que possibilita la relació del Dasein mateix amb els altres Dasein o, dit d’una altra manera, de les diverses subjectivitats en un Dasein comú, és la sol·licitud. Per mitjà de la sol·licitud, l’ens particular que compareix en un món, ho fa com un ens en relació al qual el Dasein es comporta en quant co-estar. Aquest co-estar és una manera respectuosa amb el caràcter de persona humana de l’altre o de la seua natura de fi-en-si-mateix i no de mitjà per a un fi. Per a Heidegger l’emancipació respecte de les relacions de cosificació (en tant instrumentalització dels subjectes) en aquestes societats serà vinculada a la recuperació d’una relació ontològica fonamental; aquesta és la relació que el Dasein mateix manté amb si mateix quant reconeix i justifica la seua acció en un món de vida (ser-en), o des d’un rerefons intersubjectiu (ser-amb) emmarcat en un llegat històric. Aquest rerefons semàntic constitueix pròpiament la noció de ser. La reducció dels altres a la condició de útils o mitjans al meu abast porta a una violència en les societats i institucions modernes, inclosa l’escola, en forma de nihilisme. No concebre’s a un mateix com un ésser humà o persona que co-existeix amb altres éssers humans amb idèntiques expectatives, té un efecte nihilitzador. Aquest nihilisme finalment s’experimenta com angoixa davant l’absència de sentit. Hem de ser conscients d’aquests efectes globals en la particularitat de les nostres pràctiques. Hem de tindre present cada dia que les persones no són instruments a la mà, ni coses que podem mesurar i jutjar.

utopia3

En quart lloc: el repte tecnològic i comunicatiu. Les generacions més actuals han nascut immerses en la digitalització, davant de les generacions anteriors que no havien entrat en aquest organisme digital o han hagut de fer-ho de formes més lentes, amb dificultats i limitacions diverses. És cert que hui, amb la proliferació d’Internet i la massificació del seu ús, han aparegut models de comunicació nous o, si més no, diferents als propis del segle XX, i que aquestes novetats han fet augmentar la complexitat de les societats en general i els seus problemes. Aquestes novetats han estat tematitzades per sociòlegs i comunicòlegs actuals, com per exemple és el cas de Manuel Castells. La web en general, les xarxes socials, les fake-news, el sexting, el ciberbullyng, la infoxicació, l’extimitat (sobreexposició pública d’intimitats) són fenomens nous que porten aparellats mals usos que porten a patologies individuals i socials respecte de les quals les institucions educatives han d’estar a l’aguait pel bé de les seues usuàries i usuaris, els alumnes. Tanmateix, no tot són perills i mals usos. La tecnologia digital i la hiper-comunicació obrin possibilitats a la pràctica educativa que fins fa pocs resultaven impensables. Cal estar al dia per a aprofitar aquestes possibilitats reciclant els nostres coneixements com a docents i transformant les nostres metodologies didàctiques cap a les exigències i necessitats de les generacions actuals. Tres quartes del mateix es pot dir respecte dels mitjans de comunicació de masses, principalment la televisió. El consum diari dels mitjans de comunicació no garanteix, per si sol, que s’adquirisquen competències mediàtiques o una comprensió assenyada del què són i com funcionen aquests mitjans. Per a que aquestes competències i comprensió es donen és imprescindible una formació crítica en alfabetització audiovisual i mediàtica, entenent aquestes com les destreses, habilitats, actituds i aptituds mínimes -que no professionals- per poder interpretar assenyadament el bombardeig d’imatges, continguts i aplicacions de comunicació, que formen part ja consubstancial del nostre hàbitat quotidià. El consum de mitjans de comunicació en la societat actual és un fet innegable. Les hores davant de les pantalles de tots els sectors socials copen gran part del temps d’oci dels ciutadans de qualsevol racó del món. No obstant això, davant aquesta presència massiva dels mitjans, els ciutadans han comptat amb poques experiències formatives de desenvolupament de les seues competències mediàtiques audiovisuals. Hi ha molt per avançar en educació mediàtica i la responsabilitat és de tota la societat, l’escola, la família, les empreses audiovisuals, les institucions i l’administració pública. La manca de formació al voltant de la competència mediàtica pot arribar a ser una nova forma d’analfabetisme que posarà en risc d’exclusió social als individus que no en tinguen.

intel3

En cinquè lloc; assertivitat i emocions. En el món actual l’educació ha de permetre als seus alumnes desenvolupar l’assertivitat i el coneixement de les emocions i l’equilibri que els és propi, nocions les quals havien estat menystingudes u oblidades i que hui es revelen més que necessàries. L’assertivitat és la capacitat d’auto-afirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres. Ser assertiu consisteix a ser capaç de plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d’una actitud de confiança en un mateix; encara que contradiga el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. És una habilitat comunicativa, molt emprada a la psicologia i que s’ha aplicat a tota mena de camps, inclòs la política. Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingeixen dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influencien i acaben acceptant o creient allò que l’agressiu els hi diu. Els comunicadors agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb el propòsit que acaben defensant les seues postures. En canvi, els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seues opinions o intentar influenciar els altres, però sempre respectant els límits dels altres i intentant aprendre de les seues opinions, encara que en un principi siguen oposades a les seues. Els assertius també són capaços de defensar-se davant l’intent d’invasió comunicativa que fan els comunicadors agressius. Tanmateix, també s’ha tornat actual parlar-ne de les emocions, i més encara en l’escola i la institució educativa. La psicologia hui en dia reconeix uns nous tipus d’intel·ligència que no es limiten als aspectes cognitius o instrumentals de la mateixa si no que fan incidència en la intel·ligència social o de les emocions. El clàssic concepte de motivació l’hem d’actualitzar i formar uns joves ben armats per a un món adult on les amenaces de la precarietat i la depredació laboral, comercial, social i personal seran més que probables troballes.

utopia5

I en sisé i darrer lloc; dones i feminisme. El passat 8 de març un terratrèmol feminista sacsejà moltes consciències adormides que s’havien engronsat en la idea que el feminisme és una moda que prompte passarà. El feminisme i la perspectiva de gènere per a avaluar les relacions socials i les persones són una realitat incontestable. És un deure de les institucions educatives no sols formar i fomentar les relacions igualitàries si no que també han d’evitar que els estereotips i les deficiències d’un patriarcat omnipresent es reproduïsquen a les aules. Les alumnes han de conèixer els seus drets com a dones i la tendència històrica a la seua conculcació, i els alumnes han de ser conscients de les noves exigències socials respecte dels rols de gènere i les formes discriminatòries que s’havien conreat en èpoques anteriors.

utopia7

He provat de fer un petit manual per a alumnes, pares/mares i profes que creuen en les potencialitats de les institucions i activitats educatives. Pot ser no siga exhaustiu (altre dia reflexionarem sobre altres aspectes, altres temes), però no és poca cosa per a una mestra o un profe novell tindre presents i pensats aquests temes. Si per contra ja ets una profe o un mestre avesat, pot ser aquestes línies t’animen a millorar o a introduir d’una vegada aquells canvis que tenies pensats i que encara no havies pogut implementar.

Que tingueu totes i tots un bon curs i, molta força¡¡

Salut.

La Transició a Silla (11): Entrevista a Francesc López

Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Francesc López del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.

El Cresol

IMG_0757

vicent san ramonENTREVISTA A FRANCESC LÓPEZ

per Vicent San Ramon

Francesc López va ser estudiant a l’Institut Nacional d’Ensenyament (l’actual Manuel Sanchis Guarner), va col·laborar en ocasions amb el grup de teatre “Boira” i participà amb el grup “Llavor”.

 

Aquell va ser un període d’una important activitat contra el règim franquista…

Sí, hi havia un grapat de joves amb ganes de participar d’un canvi. Les coses que ocorrien no ens semblaven justes i calia implicar-se per fer oposició. En aquells temps començaren a obrir-se fronts a favor de la democràcia. Hi estava la gent vinculada als partits polítics en la clandestinitat i, sobretot, el sector sindical obrer.

El conflicte laboral més intens que recorde es visqué amb la vaga de Ford. Van ser interessants els canvis que sorgiren a Shark-Uniwall, que per la seua quantitat de treballadors agrupà a moltes persones lluitadores pels drets sindicals. El tancament de la fàbrica comportà una llarga crisi, però abans d’aquella tensió tingueren lloc algunes iniciatives de caire social. Els treballadors d’Uniwall van voler crear una mena de cooperativa de consum semblant als “economatos” de RENFE o Correus. La idea era l’adquisició de productes a un preu més just i contra les primeres grans superfícies que s’instal·laven a prop del poble. Els treballadors d’altres empreses com Ganal i Maplex també hi estaven interessats. Eren un important nombre de socis i la cooperativa la van obrir  en un local de La Rambleta, amb tanta mala sort que una inundació quasi va propiciar la desaparició d’aquell projecte. Per solventar la situació calien més socis i la cooperativa hagué d’obrir-se a la participació d’altres capitals i dels ciutadans del poble que hi volgueren. Aquell va ser el naixement d’una important empresa de supermercats: Consum.

No vull oblidar-me de les activitats culturals que s’organitzaven com el grup de teatre “Boira” i m’agradaria afegir que molts dels implicats en aquells moviments vam obrir els ulls gràcies al nostre pas per l’Institut.

Què passava a l’Institut?

A l’Institut, inaugurat el curs 70-71, van coincidir un grup de professors conscienciats pel canvi. Aleshores les contractacions eren responsabilitat del director. El Ministeri demanava, a l’inici de cada curs escolar, un Certificat de Bona Conducta dels contractats.

03 Paco
Paco López, 1980.

Què era allò?

Allò era la prova que el professor havia mantingut una conducta correcta des de la perspectiva de “règim”, que no s’havia clavat anteriorment en cap ‘embolic’, polític contra el règim s’entén; en realitat, es tractava d’un Certificat de penals. Els defensors d’aquell ‘control’ explicaven que així era garantida una bona educació per als alumnes quan només era un mecanisme de control ideològic.

Crec que els fets importants van ocórrer al voltant del 1974. Aquell grup de professors estava composat, entre d’altres, per Elia Serrano, Elisa Sanchis, Josep Lluís Pitarch,  Vicent Bermejo.  El cas és que els alumnes, pense que en major mesura els de nocturn pel fet d’estar ja treballant i, en algun cas, patint certes situacions d’abús per part d’alguns patrons, es van veure influenciats per les seues idees. Recorde que amb Elia, professora de Filosofia, vàrem fer un treball de camp on entrevistàvem alguns patrons d’empreses situades al municipi. El fet és que en aquell qüestionari introduíem preguntes sobre seguretat laboral. Ja pots imaginar la cara de molts gerents quan escoltaven allò. Sense ser-ne molt conscients, Elia ens formava en matèria de Dret del Treball. D’altra banda, Elisa impartia Manualitats i, entre d’altres, va aprofitar l’assignatura per ensenyar-nos a fer fitxers i fitxes de lectures o matèries que obligava l’alumnat a aprendre a estudiar d’una nova manera. Pitarch, per exemple, aprofitava algunes hores de Tutoria que li cedia Vicent Sarrión per ensenyar Valencià als alumnes que de manera voluntària n’estàvem disposats.

I la majoria d’aquells professors van ser expulsats…

Sí, uns per manifestar la solidaritat amb els qui no havien rebut aquell Certificat de penals i altres perquè no reberen aquell certificat de “Bona conducta”. Crec que a Elisa no li’l donaren perquè havia participat en una manifestació i va ser fitxada per la policia. Allò li suposà un expedient i la impossibilitat d’obtindre el Certificat de Bona Conducta. La resta de professors es va solidaritzar amb ella. Van estar, si més no, tres setmanes sense entrar a classe. Alguns alumnes vam solidaritzar-nos també i s’afegirem a la protesta. Finalment, aquell grup de professors va haver d’abandonar l’Institut.

Entre la resta de professors no implicats en els fets alguns manifestaren que “no volien més embolics”.

Elia i Elisa van obrir una llibreria. Altres professors, com Pitarch que, posteriorment, treballà a Acció Cultural, van obrir una acadèmia.

 

I què va ser dels alumnes?

Els alumnes no vam tirar la tovallola.  Entre les activitats que es van ficar en marxa hi hagué un Cineclub. Aquella idea va ser prompte neutralitzada i es decidí continuar en un local del poble.

En aquell any 74 es projectà part de la filmografia de Buñuel o “Fahrenheit 541”, sobre els perills de la censura. Així que, quan no es podien anunciar obertament aquelles pel·lícules, l’estratègia era anunciar títols espanyols de cine “amable”. L’espectador sabia perfectament el que venia a veure.

Parle’m del “Boira”.

L’activitat teatral no comptava amb el vist i plau de l’Ajuntament. Els que formaren aquell grup volien assajar i fugir del nucli del conflicte. La Falla del Poble, aleshores amb Vicent Martínez, va oferir la possibilitat de continuar amb aquella activitat a la comissió fallera. L’única condició era que els actors foren fallers. “Boira” era el nom triat pel grup per distingir-se de la resta de la comissió. En una representació van fer una crítica als polítics locals franquistes i allò suposà un gran control sobre el grup de teatre per part de la policia local i la Guàrdia Civil. Vull aclarir que, tot i estar vinculat per amistat amb els membres del grup, la meua presència activa al “Boira” va ser molt posterior a la seua creació. El grup, finalment vinculat a la Falla del Port sempre de la mà de Martínez, va estrenar “Tres forasters de Madrid” i l’obra va ser representada també als Vivers de València. Crec rercordar que aquella va ser l’última obra escenificada pel “Boira”. Els seus components, corria l’any 81, van optar alguns per la militància política i altres van continuar al teatre des d’una perspectiva menys “amateur”.

Els noms del teatre a Silla són els de Xelo Carbonell, Pau Lluesa, Vicent Alba, Bonifaci Conde, Manolo Melero i Albert Forner entre d’altres.

IMG-20180606-WA0020
Francesc López

Va participar de cap altra activitat en aquells temps?

Sí, a l’any 1980 vaig formar part d’altre grup cultural. Els Scouts estaven fortament vinculats a l’església i aquella organització no ens omplia després de l’eixida de Corell. Pots adonar-te’n de la importància d’aquell home a la Transició al poble.

A més, els Scouts acollien els xiquets i nosaltres preteníem influir a la gent més majoreta. Vam crear el Club Cultural “Llavor”. Alguns dels components del grup eren Llucià, Boro Luzón, Lluís Cases, Xelo i Imma Calvo, Joan Perales… Organitzàrem activitats de senderisme, teatre, cineclub, i editàvem una revista.

Al 79-80, o potser abans, es va organitzar un concert de Paco Muñoz. No comptàvem amb els permisos adients (era la manera de censurar de l’època) i, crec, la Guàrdia Civil va prohibir l’audició. Tot i que l’Ajuntament ja era democràtic, hi existien alguns residus històrics del règim que feien la guitza sempre que podien. El concert es va celebrar després.

Mai no tingueren por?  I les famílies, eren conscients del que estàveu fent?

Sí, en ocasions; però les ganes de canvi ens feien que la vencérem.

Les famílies era una altra cosa, mantenien la por per tot el que havien passat en les primeres dècades de la dictadura. El franquisme havia colpejat fort al llarg de quaranta anys. Jo vaig assabentar-me tard que el meu avi havia estat empresonat. Ell va estar empresonat i a punt de ser afusellat en dos ocasions. Tant és així que en un d’eixos “passejos”, van assassinar Peset Aleixandre, company seu a la presó. Mon pare, des de l’any 40 fins al 53 havia de presentar-se setmanalment a la caserna de la Guàrdia Civil per ser fill d’un represaliat. Comptant amb aquestes circumstàncies, hem d’entendre que les nostres famílies patiren per nosaltres.

Per acabar, Francesc, què va suposar la Transició a la seua vida?

Tot allò que va passar em va servir per formar el meu pensament crític. Vaig ser capaç de pensar i prendre decisions que m’allunyaren d’un estil de comportament dòcil o políticament “correcte”. Vaig tenir diversos treballs mentre estudiava i, finalment, vaig optar per l’educació; volia influir, també ideològicament, a millorar el meu entorn. És per això que vaig deixar d’usar el castellà habitualment; ma mare no era valenciana i a casa no usàvem massa el valencià. Dedicar-me a l’ensenyament em va permetre també lluitar en la defensa de la nostra llengua…

La Transició em va ajudar a refusar els models repressius i optar per altres modes de viure i conviure: escoltar i dialogar són valors fonamentals per a mi.


La Transició a Silla (1): El futur no és el que era

La Transició a Silla (2): L’últim govern franquista al poble

La Transició a Silla (3): El moviment estudiantí

La Transició a Silla (4): El moviment cívic i cultural

La Transició a Silla (5): El moviment obrer

La Transició a Silla (6): El moviment polític

La Transició a Silla (7): Entrevista a Roberto Brocal

La Transició a Silla (8): Entrevista a Pau Lluesa 

La Transició a Silla (9): Entrevista a Alberto Vedreño

La Transició a Silla (10): Entrevista a Vicent Saragossà

La Transició a Silla (10): Entrevista a Vicent Saragossà

Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Vicent Saragossà del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.

El Cresol

IMG_0757

vicent san ramonENTREVISTA A VICENT SARAGOSSÀ

per Vicent San Ramon

Vicent Saragossà va ser estudiant de l’INEM, membre dels grups jovenívols Avant i Llavor, partícep de l’experiència de la Cooperativa de Consum i és profund coneixedor del sentiment obrer a la Transició.

Sé que va a ser difícil parlar de tot el que va ocórrer però potser jo vaig oferint pistes i vostè va contant-me.

Em sembla perfecte. I per on vols que comencem?

Per l´Institut, pel que va passar allí, per l´expulsió dels professors…

Per començar cal dir que l’Institut no estava acabat quan va començar el curs i estàvem (els alumnes) ací i allà. Nosaltres hi érem al Cinema de la Plaça i vam fer una colla d’allò més divertida: Albert Forner, Cristina González, Imma Calvo… Però després ja ocupàrem l’edifici que el van fer on abans hi havia un camp de futbol i s’havien deixat els vestidors per tirar a terra. Allí organitzàrem més d’una cosa per traure diners per fer algun viatge o excursió.

Els professors eren una molt bona influència. Pitarch, per exemple, ensenyava valencià els dissabtes, recorde que usàvem un llibre que es deia “Faristol”, i també era el promotor dels viatges. Després estaven Esperanza, Elia, Elisa… I el que descobrírem és que hi havia professors compromesos i professors que vivien en la seua Torre de Marfil. El contrast era molt evident. Amb Bermejo van vore al cinema “El espíritu de la Colmena” i analitzàvem la pel·lícula des d’aspectes que no podíem ni imaginar sense la seua ajuda.

Nosaltres vivíem al poble, érem pràcticament tots fills de llauradors, i ells (els professors) s’encarregaren d’ajudar-nos, de fer-nos conèixer coses noves.

Jo treballava i estudiava. I allò de l’expulsió dels professors va ocórrer quan cursava nocturn. La gent deia “si s’ha de fer alguna cosa, de segur que ho impulsen els de la nit”. Sí que va haver alguna resposta. La gent estava més o menys compromesa políticament. Decidírem fer una assemblea i deixarem d’assistir a classe durant tres dies. Vàrem redactar un pamflet i tot però tot allò havia desbordat el director i este havia cridat la Guàrdia Civil. Estaven allí, a la porta, controlant, i clar, allò va provocar una mena “d’espantada”.

A tot açò, Bermejo havia filtrat a un diari a Catalunya la notícia. Tots estaven molt nerviosos, més que ningú el director (Ferrando) que serà l’únic del que puc permetre’m parlar malament a esta entrevista. Era un home amb molta mala llet.

Finalment crec recordar que van ser despatxats quatre professors.

Després, les coses van continuar més o menys amb normalitat però allò havia ocasionat una situació molt tensa i vàrem ser injustos amb la substituta d’Esperanza a la qual boicotejàrem al llarg del curs. I és que s’havien establert entre professors i estudiants uns importants lligams afectius.

Però d’aquell conflicte (de l’expulsió) a l’Institut vull matisar una cosa, mai cap estudiant, que jo sàpiga, van parlar durant el mateix amb els professors expulsats. Les accions s’havien de produir de forma autònoma. Crec que així ho van entendre ells i nosaltres. Vicent Bermejo en alguna ocasió discretament i fora de l’institut va informar dels estats d’ànim.

estudianti3

L’etapa a l’Institut, finalment, la considere una època de descobriment, de portes que s’obrien, de cultura, de foment del pensament crític, d’autèntica formació i, d’alguna manera, de coneixement de la realitat que ens envoltava i també vàrem prendre consciència de la complexa realitat del món adult. Eixa és la importància que cal atorgar-li a l’Institut que no és poca cosa, però no pot afirmar-se que fóra un primer cicle obligatori en el camí dels joves antifranquistes. La implicació de la gent en activitats “subversives” no segueix un camí cronològic, són coses que van, més bé, en paral·lel. Per exemple, hi havia gent un parell d’anys majors que nosaltres que s’organitzaven per tal de muntar històries contra el règim i que gaudiren del nostre reconeixement, com era la colla de Lluís Martínez, Joan Iborra, les Casandres, Bonifaci Conde, etc. I també en paral·lel la creació del grup Avant i el moviment jovenívol…

Què pot contar-me sobre això?

Moltíssimes coses. Pense que aquella organització i en major mesura la posterior creació del grup Llavor van ser importantíssimes per a molts de nosaltres i d’alguna manera un nou camí de descobriment, d’indagació en la realitat, de conscienciació ideològica. En conseqüència, aquells grups eren alguna cosa més que el que puga semblar-li al que no coneix el tema. Avant és una iniciativa que naix de la mà de Pep Benlloch i Imma Calvo. La història és la següent:

Els Scouts, estretament vinculats a l’esglèsia, tenien una manera de funcionar que ratllava l’adoctrinament i també una estètica que recordava el militarisme. Els Scouts de Silla pertanyien a l’Associació d’Scouts d’Espanya i, d’altra banda, el moviment Junior, més feble quan a plantejaments ideològics i adoctrinants i amb connexió amb associacions valencianes, semblaven una opció més interessant per a la gent que et parle. Els Juniors van acollir Benlloch, Imma i uns altres i així va anar configurant-se el grup Avant. Vull contar-te que el grup humà que va coincidir a Avant era extraordinari. Benlloch coneixia gent de Tarragona i aquells joves baixaven a Silla amb regularitat, tots els dissabtes. A més de les activitats típiques d’un grup jovenívol vàrem ser capaços d’atorgar-li a l’Agrupació un valor afegit. L’habitual era allargar les nostres reunions dels dissabtes i dedicar-nos a parlar i debatre sobre temes diversos: Política, evidentment, i també Pedagogia (Freire, Piaget…), sobre la igualtat home/dona. Recorde llargues vesprades de conversa amb José Monzó, Lola Báguena, Pep Albentos, Boro Luzán, Avelino… No puc deixar de mencionar l’arribada al poble d’un jove de Benissa (Paco Ferrer) que vivia soles a un pis que va convertir-se per a nosaltres en un espai de llibertat on parlar i gaudir escoltant-nos. Mira, t’he de dir una cosa: Les circumstàncies d’aquells temps amb la manca de llibertats, la censura de l’esperit dels joves en combinació amb la radicalització dels posicionaments ideològics i el desencís post-transició va ocasionar o potser aguditzar, uns sentiments que han afectat la vida de tota una generació en dos sentits igualment negatius: Afavorint el fenomen del passotisme i/o alimentat la tendència a l’autodestrucció. No vull dir que el nostre moviment jovenívol ens va mantenir sans i estalvis d’aquests perills però d’alguna manera vam saber moure’s entre la injustícia social del règim i una formació ideològica plural que, en certa manera, ens mantenia a prop de l’anàlisi i la reflexió. Potser, al fil d’açò, podríem començar a parlar de Llavor.

vicent saragossa canó
Vicent Saragossà

Quan vullga, jo estic a punt…

El pas del Grup Avant a Llavor es va produir quasi sense que ens adonarem. En realitat tot ocorria igual en aquells temps. Sense saber molt bé per què, et trobaves involucrat en altra història. Però el grup Llavor és importantíssim en temps de Transició. No t’he parlat encara de dues persones que van calar-me ben a dins i que guarden relació en tot açò que vaig a contar-te. Es tracta de Ponxo (Juan Alfonso) i José Mª Corell, els rectors del Parc Sant Roc. Quan jo vaig conèixer els rectors tenia grans dubtes sobre la conveniència de fer colla amb gent vinculada a l’esglèsia. No volia escoltar doctrina. Però els amics que ja els coneixien va assegurar-me que eren persones implicades, que només eren gent conscienciada amb la lluita obrera i que treballaven per mantenir-se sense diners de l’esglèsia. I, en conèixer-los, vaig descobrir unes persones molt respectuoses, molt implicades en el moviment de resposta contra el règim i molt interessants també a nivell intel·lectual. Vas a permetre’m fer un incís i et contaré un parell de coses que recorde bé i que no vull deixar-me per contar. El pis de Ponxo i Corell era la casa de tots, ens reuníem, xerràvem i passàvem allí molt de temps. Un dia, com el que no vol la cosa, els rectors van comentar-me que podria assistir a una reunió de les J.O.C. (Joventuts Obreres Cristianes). Jo no volia anar pels meus prejudicis però ells van insistir que no jutjara abans de conèixer i, amb la companyia de Benlloch, em vaig plantar allí. El discurs d’aquella convenció era pur marxisme. Hi havia treballadors de tots els indrets del País Valencià: Alcoi, Bunyol, Vall d’Uixò… I el més important era el nivell organitzatiu, era una altra dimensió. La consciència de classe estava acompanyada d’una autèntica estructura sindicalista i, a més, l’espectre era plural. Hi eren els del MC, els d’USO, CNT, PC, Moviment Anticapitalista… La gent provenia de diferents indústries i sectors. Per exemple, gent de Segarra, una empresa en crisi on el moviment obrer era molt important. Per part de Segarra hi eren Conxa i Pilar Sebastián que, a conseqüència d’aquell conflicte, acabaren per vindre a viure a Silla. La segona cosa que volia contar va ser quan una vesprada, a poqueta nit, vaig visitar Corell i Ponxo al seu pis i els vaig vore preparant un fum de pamflets que valoraven una vaga a Shark, i em vaig quedar allí ajudant-los sense saber molt bé com era possible clavar-me en un fregat darrere d’altre.

Bé, per què et conte tot açò?

Era un incís.

Cert. Un autor va comparar una vegada el procés d’enamorament amb el procés revolucionari. Jo estava tan àvid de coneixement, de idees noves, tan replet d’il·lusió, que pensava: “la societat va a canviar d’ací a dos dies”. Tot aquell moviment ideològic em va atrapar com eixe nèctar dolç que va atraure als Deus… L’ambrosia. Tot allò va dirigir-me de cap als estudis de Dret. Vaig deixar Incusa, on treballava i havia fet amistat amb molta altra gent interessant com Pep Girona, Rafi Jareño i el Tio Pipa, i em vaig dedicar a estudiar. I també vaig ser collidor de taronja amb el meu company d’estudis Albert Peris. I tot açò té a veure, d’alguna o d’altra manera, amb Llavor perquè aquell grup representava el que passava en aquells temps.

Llavor era un grup obert, un lloc de lliure afluència on confluïen totes les idees. Era un centre de cultura i dinamització, un context per a l’impuls. I hi havia una màxima: No forçar a ningú més enllà d’on volguera arribar-hi. A Llavor, com sempre i des “d’Avant”, estaven Corell i Ponxo i persones que provenien de diferents tendències polítiques i que tenien el costum de deixar-se “l’etiqueta” a la porta. Recorde alguns d’ells i segurament em deixaré a molts per mencionar. Parle de memòria: Asensio, que era el President, Vicent Brocal, Abelard Saragossà, un que li deien “El Habas”, uns altres que es feien dir Pepe i Pepa (dinamitzadors de l´OIC), Vicent Soriano i Inés Felipe, Benito Floro i, per suposat, Benlloch i Imma Calvo…

El fet és que allí es respirava un ambient especial. Llavor havia fet possible l’ideal assembleari, la llibertat de idees i d’expressió. Pense que Corell també representava eixes idees. Era un home convençut de la revolució obrera, partidari de les Plataformes de Poder Obrer (però no de l’estructura que proposava l’OIC). Ni ell, i tampoc l’USO, practicaren el proselitisme. Mai no va intentar “vendre-nos” el sindicat, potser era massa respectuós amb les idees de la resta. Tant és així que ningú no va sospitar que ell hi representava l’USO a la Taula de FPS del PV fins que va produir-se la seua detenció. I això que havia organitzat una festa quan al 1975 va rebre al referent sindicalista Nicolás David després del seu exili.

Ens reuníem a un local parroquial que Corell i Ponxo ens havien cedit (a nosaltres i a Lluís Martínez que havia muntat l’AISO i realitzava la seua tasca des d’allí).

Nosaltres organitzàvem tot tipus d’activitats, de de cinema i xerrades fins altres coses de major pes reivindicatiu.

Recorde alguna coseta, des de Llavor i conjuntament amb altres organitzacions es va organitzar una manifestació l’1 de Maig de 1976. Hi havia planejat un parlament i un recorregut a peu pels carrers del poble però les forces de seguretat van dissoldre la manifestació a l’altura de La Rambleta. Serien unes tres-centes persones i tot el cos de la Guàrdia Civil, porra en mà. També el dia del Crist de 1977 es va produir una protesta a la Plaça perquè l’alcalde no havia deixat ballar els Porrots. Però tornem on estàvem…

En aquell moment jo era el Secretari i habitualment era requerit a la caserna de la Guàrdia Civil per rebre la negativa del Govern Civil quan intentàvem organitzar qualsevol acte.

I no tenia por? La por seria un sentiment molt intens en aquella època?

La por existia sempre, però potser la gent major la sentia més. Jo crec que la gent de més edat, potser resignada, exercia una resistència silenciosa. Moltes famílies havien experimentat fets traumàtics als primers anys del règim (pares i avis represaliats) però, tot i no abanderar cap causa ni clavar-se en embolics, no dubtaven en encobrir els més rebels, o queixar-se d’amagotis de la dictadura. Al camp, per exemple, els llauradors (quan hi havia confiança) no dubtaven en parlar de política. I a Silla (i a molt poques poblacions del País Valencià) es produeix un fenomen curiós que no és extrapolable a altres indrets. Parle del “enterros”, on curiosament els homes tradicionalment no entren a l’església, en una expressió potser heretada de l’anticlericalisme de principis del segle passat.

Parlem de la Cooperativa de Consum?

Aquella va ser una idea que va nàixer a Shark-Uniwall i, evidentment, Corell tenia molt a vore. Era la materialització d’eixa idea que parlava de les plataformes obreres, del avanç en la conscienciació com una arma revolucionària, de l’organització de les masses i del treball conjunt amb la gent. Però era, i açò és més important, el sumatori de tres eixos d’acció: el discurs, el lideratge (abanderar el moviment) i l’honestedat (cal creure’s el discurs i crear la confiança).

Entre el 1973 i el 1974 va posar-se en marxa la Cooperativa, d’obrers, per als obrers i autofinançada. Del projecte van participar també altres empreses, unes més i altres menys, com Ganal, Incusa, Maplex i Tableros Felipe. Tots participaven d’alguna o altra manera en la Junta o en el Consell de Vigilància.

El Cap de Recursos Humans de Shark, un home que era conegut com “El Ruso” va veure amb bons ulls aquella idea i va aconseguir una financiació de 100000 ptes i també vàrem obtindre el favor de COVABAL, comandada aleshores per Jesús Martínez que després va ser alcalde d’Alfafar. D’altra banda, Pepe Vedreño va cedir el local, a la Rambleta.

Pel que fa als socis calia pagar una quota de 3000 ptes i complir una única condició: ser treballador per compte propi o compte aliè. Va arribar-se a la xifra de set-cents socis dalt o baix i la cosa funcionava bastant bé. La idea d’una cooperativa per a gent humil amb la venda de productes més barats va agradar. Era com un somni complit.

Jo era el secretari d’aquella cooperativa i he de reconèixer que tot i els problemes d’organització i tot el que es treballava, estava orgullós del que s’havia aconseguit. No puc negar tampoc que va haver problemes. El sentiment obrer era molt fort i es va produir un fet que va crear contradiccions importants a la cooperativa. Alguns membres de la Junta van pensar que era una bona idea promocionar la cooperativa assistint al sopar del Càncer (abanderada a nivell estatal per Carmen Polo de Franco). I ho van fer. En la següent Assemblea allò va provocar un esclafit important entre els treballadors. Realment el que estava produint-se allí era l’expressió de la consciència obrera però potser la postura crítica de la majoria va resultar excessivament dura amb eixos membres de la Junta, que van abandonar els seus càrrecs.

Després, amb un nou President i un nou tresorer, les coses continuaren pel bon camí. És obvi que una cooperativa d’aquest tipus no podia estar exempta de dificultats. El nou tresorer va marxar perquè tenia projectes professionals també al sector comercial de l’alimentació i allò no va caure massa bé. El cas és que mesos després vaig desvincular-me de la cooperativa perquè tenia altres coses al cap i havia de marxar de Silla.

I finalment, va ocórrer el desastre. Una inundació va desfer el local i tots el productes. Un colp com aquell era insuportable per a l’economia de la cooperativa. Recorde que vaig ser testimoni de la magnitud de la desfeta i que vaig sentir una profunda tristesa. Podríem dir que aquella inundació havia ofegat també la il·lusió i l’esperit del projecte.

Sense entrar en detalls, la decisió va ser integrar-se en el que ara és Consum, els supermercats.

Què va fer vostè després?

Treballava a Burjassot primer, i després per a l’USO. Allò va ser també una experiència inoblidable. USO tenia a Silla una envejable xifra d’afiliats (unes 350 persones). I més tard van alliberar-me. Amb 23 anys vaig rodar per tot el País Valencià oferint cursos i desfent algun embolic. Però eixa és altra història.

Hem d’acabar valorant la Transició.

Bé, no puc jutjar tot el procés, només puc opinar del que vaig viure abans de marxar de Silla. Jo pense que va ser un temps d’il·lusió i esperança. Molta gent suposava (fent una anàlisi del que podia passar) que la dictadura s’esgotaria amb Franco perquè el rei no apostaria per la continuïtat del règim. Això seria com un suïcidi.

Supose que cadascú tenia un somni, una alternativa. La nostra era l’autogestió a través de la dinamització d’estructures socials. La idea era assolir l autogestió a nivell personal, grupal i col·lectiu.

Preteníem els moviments de masses organitzades perquè el treballador disposara del poder econòmic. Com es lluita contra el capitalisme? Controlant les empreses i socialitzant el capital. Combinàvem, no sé com dir-ho, un esperit cristià i un sentiment llibertari. L’USO va perdre eixe esperit entre el 1977 i el 1980 quan UGT i CCOO arraconaren la resta de sindicats i pretengueren engolir-los.

Guarde un molt bon record de tota la gent de Silla que va participar del moviment antifranquista. No estic decebut, potser perquè no vaig quedar-me i no vaig ser espectador de l’inevitable emergència del mercat polític. A hores d’ara continue pensant que a Silla hauria estat possible la col·laboració de les forces i dels seus líders, tots junts formant una esquerra plural.


La Transició a Silla (1): El futur no és el que era

La Transició a Silla (2): L’últim govern franquista al poble

La Transició a Silla (3): El moviment estudiantí

La Transició a Silla (4): El moviment cívic i cultural

La Transició a Silla (5): El moviment obrer

La Transició a Silla (6): El moviment polític

La Transició a Silla (7): Entrevista a Roberto Brocal

La Transició a Silla (8): Entrevista a Pau Lluesa 

La Transició a Silla (9): Entrevista a Alberto Vedreño

La Transició a Silla (9): Entrevista a Alberto Vedreño

Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Alberto Vedreño del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.

El Cresol

IMG_0757

vicent san ramonENTREVISTA A ALBERTO VEDREÑO

per Vicent San Ramon

Alberto Vedreño va ser el primer alcalde democràtic després de l’etapa Franquista. La seua dimissió, al poc temps d’obtenir l’alcaldia, va suposar un fet d’especial importància als convulsos temps de la Transició.

Com va plantejar-se vosté entrar en política?

Bé, jo treballava a una empresa del sector de la fusta, als Quatre Camins. Quan el Sindicat Vertical va desaparèixer vaig passar a formar part de l’UGT. Era l’Enllaç Sindical. Des de l’UGT era fàcil implicar-se en política i, normalment, per afinitat el pas cap a la política havia de ser a les llistes del PSOE.

El fet que vostè siga familiar d’un antic alcalde republicà, tingué alguna cosa a veure amb la seua decisió?

No. Allò no va influir de cap manera. De fet, la meua família no volia que jo em dedicara a la política, i molt menys que encapçalara cap llista. Aquell familiar al que et refereixes ho va passar malament i va estar cinc anys tancat a la presó. L’experiència no aconsellava ostentar de nou un càrrec polític. I els temps de la Transició eren tan difícils com els últims de la República.

alcaldes024
Alberto Vedreño

Tant?

Sí, i a totes hores es comentava que podia produir-se una sublevació militar. De fet, una anys després de les primeres eleccions va passar tot allò del Colp d’Estat.

I malgrat tot, vostè va presentar-se candidat pel PSOE, que aleshores acollia el grup del PSPV?

Sí, i a nivell nacional, també s’haviem ajuntat amb el PSE de Tierno Galván, que va ser alcalde a Madrid.

I van tenir problemes amb els “nous”?

Sí, no va resultar fàcil. En l’Assemblea per triar el candidat hi érem dos possibles persones per encapçalar la llista. D’una banda la gent del PSOE i d’altra banda Martínez Benaches i els seus. Dels de sempre hi érem Antich, Villagrasa, Martínez (el de la Falla) i jo. Amb Martínez Benaches hi era, que jo recorde, Helena Cubells i alguna persona més. Havíem de triar entre Lluís i jo.

I la majoria PSOE va triar-lo vostè?

Sí, però no sempre podia dir-se que érem dos grups clarament definits. Hi ha gent que no prenia part decididament per un bàndol o altre.

I van guanyar les eleccions.

Vam guanyar les eleccions. Vam obtenir vuit regidors. Això suposaven molts vots. Jo tenia una família llarga, molts amics i un bon “cartell” al poble. Lluís Martínez, no. L’Assemblea va pensar que jo podia fer-ho bé, si no fóra aixina per què em triaren candidat?

poli6
Acte d’investidura d’Alberto Vedreño, primer alcalde democràtic de Silla. 1979.

L’UCD també va traure molts vots.

Sis regidors. Però els comunistes en van traure tres. Governàrem amb ells. L’UCD tenia el referent de Suárez que resultava una bona imatge i per això el vot moderat del poble era per a ells.

I què tal va resultar l’experiència?

Malament, fill. A mi m’agradava la idea de treballar pel poble. Entre alguns de nosaltres no hi havia grans diferències, uns del PSOE i altres d’UCD…, però tots amb interessos similars. Tots podíem entendren’s. Però alguns del PSOE i els comunistes no pensaven igual. Tot era molt difícil al meu propi grup. I tot allò de les banderes…

Què era allò de les banderes?

Uf!, aquella legislatura era la més difícil. Hi havia molts conflictes i jo era moderat. Altra gent era més radical. Lluís i els seus (i també els comunistes, Llavata…) arribaren a organitzar una manifestació pels carrers i a la plaça per demanar la quadribarrada al balcó de l’Ajuntament. Jo no tenia res contra la quadribarrada però altra gent del poble volia el blau. Mentre jo era alcalde els dos pendons eren penjats. Ni per a uns ni per als altres, penjant les dues banderes, tots contents (diu amb un lleuger somriure). I això no ho va acceptar Lluís.

No tenien una bona relació.

No. Algunes persones campaven per l’Ajuntament com per sa casa i furtaren les banderes. També a l’àrea d’urbanisme vàrem tindre problemes. El meu temps a l’Ajuntament va ser sempre conflictiu amb Martínez Benaches i els seus. Jo no vaig poder aguantar perquè tenia molts problemes personals que s’afegien a la situació. Mira, jo no tenia dedicació exclusiva a l’Ajuntament i les hores que no treballava havia de tornar-li-les a l’empresa. Una vegada vaig demanar 25000 ptes per la dedicació al poble, allò no era com ara que ho cobren tot: reunions, comissions. Aquella quantitat també la demanava per a Antich que patia la mateixa situació que jo. Lluís Martínez va ser el primer en oposar-se. Ell deia que l’honor de ser alcalde n’era prou. I després va i quan jo dimitisc penja la blava perquè els de l’UCD li diuen que eixa era l’única manera d’aprovar-li un sou al mes. Unes 80000 ptes cobrava.

I jo, a fora de l’Ajuntament vaig tindre que tornar-li 300 hores a la meua empresa sense haver vist un duro d’Alcalde.

Però és que, a més, jo vaig passar una depressió abans de dimitir. El meu fill patia una greu malaltia sense cura possible i començava a experimentar els seus primers símptomes. I allò va ser la gota definitiva. En altres temps, amb la democràcia més rodada potser si que podia haver continuat, però aixina no podia ser. Massa problemes…, molts problemes.

I la gestió que havia fet Brocal, com la valora?

No sabria dir-te. Brocal era dels temps de Franco, tenia poder absolut i els seus regidors no s’oposaven a res. Simplement eren altres temps i ara arribaven noves maneres de governar, amb opinions diferents i més diàleg. Quan el seu equip va acomiadar-se jo vaig voler assistir a l’acte però el partit considerava que no era bona idea. El poble passava temps molt difícils, ideologies enfrontades i tot allò.

He de pensar que per a vostè ser alcalde no va resultar una bona experiència…

No. Bé, era bonic ser alcalde del teu poble i a l’acte de nomenament va vindre Albiñana… Jo sabia que era una gran responsabilitat. I més en aquells temps, que comptàvem amb 60 milions de pressupost. El justet per a reparacions i pagar treballadors.

Però no vaig poder aguantar. Entre el setembre i l’octubre de 1979 vaig signar la meua renúncia definitiva. I després, com Lluís era el número dos i no va renunciar, va ser alcalde. Jo crec que Antich haguera sigut millor alcalde.

Vostè ara no repetiria, veritat?

No, de cap manera. D’Alcalde, no. El meu paper va ser guanyar les eleccions. Lluís Martínez va guanyar les següents però, segurament, no haguera guanyat les primeres. I que vols que et diga fill? Jo sóc un home de pau i no m’agrada gens estar sempre en guerra.


La Transició a Silla (1): El futur no és el que era

La Transició a Silla (2): L’últim govern franquista al poble

La Transició a Silla (3): El moviment estudiantí

La Transició a Silla (4): El moviment cívic i cultural

La Transició a Silla (5): El moviment obrer

La Transició a Silla (6): El moviment polític

La Transició a Silla (7): Entrevista a Roberto Brocal

La Transició a Silla (8): Entrevista a Pau Lluesa

La Transició a Silla (8): Entrevista a Pau Lluesa

Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Pau Lluesa del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.

El Cresol

IMG_0757

vicent san ramonENTREVISTA A PAU LLUESA

per Vicent San Ramon

Pau va ser estudiant a l’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà, va ser membre fundador del grup de teatre “Boira” i va formar part, més tard, de l’O.I.C.

Pau, conte’m coses de l’Institut i de tot el que va ocórrer allí.

Si em permets, primer volguera parlar-te de la meua escolarització per tal que pugues fer-te una idea de cóm eren les coses abans de la democràcia. Com tothom coneix, mon pare, Vicent Lluesa, va ser alcalde de Silla abans de l’arribada de Roberto Brocal. Aquell càrrec obligava en certa manera a que els seus fills acudirem a una escola catòlica. En el meu cas, per tant, vaig ser escolaritzada al col·legi de Les Monges. Era precís per evitar que “la gent parlara”. He de confessar que aquells primers anys d’escola van resultar una mica traumàtics per a mi. No guarde un bon record de la “pedagogia” de les monges. Després vaig passar a l’institut, però a Silla encara no hi havia cap centre de batxillerat i vaig acabar en Sant Vicent Ferrer, a València. Allí coincidirem altra gent del poble. Cristina Gonzàlez i jo, al contrari que Imma i Xelo Calvo, vam ser assignades a una aula on gràcies a l’opció de llengua estrangera hi estaven les xiquetes de famílies importants de la capital. El fet és que allò va resultar un autèntic calvari. Nosaltres érem per a elles una mena d’analfabetes perquè usàvem el valencià. Tant va ser així que optàrem per parlar castellà. El valencià era estigmatitzat a l’època de Franco.

pau1

Quan, finalment, a Silla va ofertar-se el batxillerat vam tornar-se’n a casa. L’Institut no era encara en peu però s’havien improvisat uns locals per a impartir docència. Recorde que un d’aquells locals era l’antic Cinema de la Plaça. Els professors parlaven mentre nosaltres hi érem a les butaques i hi havia un piano amb el qual Albert Forner matava el desfici i encenia les ires dels professors. Anècdotes, ja veus, que il·lustren bastant bé tota aquella època.

A la fi, poc després que Brocal ocupara el lloc de mon pare a l’alcaldia, l’Institut va ser definitivament inaugurat. No és precís aclarir que la gestió per a l’arribada de l’Institut no podem atorgar-li-la Brocal perquè els tràmits van ser fets abans que ell fora l’alcalde. Allí, és cert, vaig tenir la sort de trobar un professorat compromès i amb ganes de treballar, res semblant al que havia patit anys abans. La matèria de Filosofia la impartia Esperanza i recorde que als alumnes de lletres ens va regalar un llibre. Un per cap. A mi em va oferir un de Kafka. D’altra banda, després d’un curt període amb el rector En Fernando, els professors Leopoldo i Vicent Bermejo ens impartiren Religió. Fixa’t que les classes amb Leopoldo les dedicàvem a analitzar textes de Marx o Bakunin, tota una experiència. Pitarch ens va fer escoltar als intèrprets de “La nova cançó” i, fins i tot, va crear un cor que va deixar de funcionar en poques setmanes.

A l’Institut passaven moltes coses. Supose que la conjugació d’alumnes i professors era explosiva. D’entre els alumnes recorde Vicent Zaragoza “Canó”, Cristina González, Rafa Magalló, Albert Forner, Imma Calvo… Els dissabtes de vesprada, en horari no lectiu, s’organitzaven moltes activitats. Entre les que em venen al cap, un grup de guitarra i cançó, una revista de continguts polítics i culturals en la qual jo era responsable de la secció de cine… En aquells temps Llach era un cantant perseguit per la censura i les seues lletres no eren permeses. Jo vaig aconseguir la lletra de “L’Estaca” i vam fer un pamflet que repartirem per tot l’Institut. Altra cosa, per exemple, va ser la idea de formar un grup de teatre. Pitarch va impulsar la idea i nosaltres vam participar-hi perquè érem gent amb ganes de fer mil coses. Recorde alguns integrants d’aquell grup com Cristina González , Miguel “Cantarrana” o Albert Forner.

pau2

Amb tanta activitat “subversiva” no és estrany que molts professors foren expulsats…

Bé, els professors van ser expulsats per motius polítics però no pel seu procedir amb nosaltres. Elia Serrano (crec que va ser ella) va ser fitxada per la policia en una manifestació i allò, per qüestions de reglament docent no li permetia seguir a l’Institut. La resta dels professors expulsats van haver d’eixir-se’n perquè es van solidaritzar amb ella. Els alumnes també s’organitzàrem per tal de protestar. Vam decidir no entrar a classe i vam signar algun que altre escrit a favor de la professora.

El fet és que els professors van deixar l’Institut i van escollir altres itineraris professionals. Uns van acabar treballant a la Universitat, com és el cas de Pitarch. Altres van obrir llibreries. Crec que Esperanza i Elisa en van obrir una. Leopoldo va obrir la llibreria “La Nau”. A Silla, Pontxo?, amb un “rector” anomenat Corell, continuaren treballant amb els obrers, Corell treballava a Ford i era membre de l’USO. Alguns de nosaltres acabàrem col.laborant amb el sindicat. Volia també afegir que Corell i Pontxo? compartien casa i que compartirem, alguns estudiants i ells , intenses vetlades de sopar i xerrades ideològiques…

Molts dels entrevistats m’han parlat de Corell.

Aquelles persones treballaven per la democràcia i pel poble. Els Scouts, per exemple, van nàixer a la Transició. Corell estava en aquesta història, també hi era En Fernando. Després es va crear un altre grup, Llavor, que treballaven amb els més joves, però jo no vaig compartir aquella experiència massa temps.

Què pot contar-me de la seua experiència al “Boira”?

Doncs moltes coses. Aquell grup era una reunió de gent amb ganes i il·lusió per fer teatre. Però de primeres ja ens vam trobar amb la negativa de l’alcalde. Aleshores Vicent Martínez ens va oferir l’oportunitat de continuar fent teatre protegits per una entitat com la Falla del Poble. I acceptàrem.

En aquella primera època hi érem Forner, Melero, Cristina González, Bonifaci Conde, Joan Iborra (que dirigia el grup) i jo. No vull oblidar-me de Remigio i “El Veterano” que eren fallers i van voler sumar-se a l’experiència. I ara sí que espere no haver oblidat ningú. La nostra representació més exitosa va ser “Peret o els miracles de l’astúcia”, una obra d’Escalante. Amb aquella peça guanyàrem un segon premi a un concurs on participaven grups de tot el País Valencià. I actuàrem per tot arreu. Després, també sota el mant protector de la falla, es van celebrar unes Jornades de Teatre al cinema Rex.

Recorde molt aquells temps. Assajàvem després de sopar, a les onze de la nit. Tot per amor a l’art.

El “Boira” va encetar una segona època amb noves cares: Vicent Català, Paco “El Francés”, Vicent Alberola, Vicent Brocal, i els de sempre, amb Bonifaci com director i ja sense Joan Iborra. Amb el temps, el grup va desfer-se pel cansament, per les noves expectatives personals i professionals dels components…

pau3

El teatre havia guanyat la batalla a la censura de l’alcalde…

La cultura, en general, va guanyar aquella batalla. Paral·lelament al grup de teatre funcionaven altres activitats, com el Cine-Fòrum, a un baix del centre del poble on vaig ser espectadora de pel·lícules de Buñuel, Berlanga, cine italià…Venia gent d’altres pobles i després de la sessió s’encetava un col·loqui. Aquelles xerrades, de vegades, eren millor que les pròpies pel·lícules. Allò tenia una atmosfera de clandestinitat que s’aguditzava amb el soroll que feia la persiana metàl·lica quan la baixaven abans de la projecció.

També va vindre gent del món de la música a Silla. De la mà de Miquel Gil, que havia estudiat també a l’Institut, va actuar Pi De La Serra. També vingueren Paco Muñoz, El Sifoner, Els Pavesos i Llach, que va oferir un esplèndid concert al Cine d’Estiu.

I cóm va arribar a l’OIC?

Bé, alguna gent d’aquella organització es dedicava a cercar gent per ampliar el nombre de col·laboradors. Recorde una parella, Pepa i Pepe (segurament noms “de guerra”), que van informar-me sobre l’ideari de l’OIC. Aquesta organització funcionava assembleàriament, estava implicada en la lluita obrera i, evidentment, antifranquista. La seua referència filosòfico-política era un pensador anomenat Gramsci. També em cridava l’atenció que hi havia un grupuscle de caire feminista.

Vaig entrar a formar part de les Joventuts d’OIC. Treballàvem de manera clandestina. Teníem reunions als llocs més insospitats. Com que hi havia molta gent d’altres pobles, de vegades ens reuníem a fora de Silla. Quan s’organitzava qualsevol acció, el costum era reunir-se a Alcàsser. A les reunions parlàvem de l’actualitat obrera, i del poble… I preparàvem diferents accions. Sovint realitzàvem pintades, de nit, de matinada, i protegint els nostres rostres per tal de no ser reconeguts. En qualsevol cas, la majoria de les consignes venien de dalt, des de les instàncies superiors. Jo no coneixia els màxims responsables però ren ells el que marcaven l’estratègia.

Va estar molt de temps amb ells?

Amb l’arribada de la democràcia, des del meu enteniment, la lluita perdia un poc el seu sentit. Tot i anar desvinculant-me de l’OIC local, vaig continuar amb ells a la facultat. Però en temps d’Universitat el meu pensament va tenyir-se de certa influència anarquista.

A més, vaig viure a València una temporada i allò va ser definitiu per trencar els vincles amb OIC a Silla. Només acudia quan les feministes, Rafi Jareño al cap, organitzaven qualsevol activitat.

Els obrers estaven fotuts…

Sí. Recorde que vaig poder presenciar la famosa manifestació de Ford al poble, en qualitat “d’observadora”. La imatge il·lustra bé la intensitat de la lluita obrera: A l’estació va arribar un tren carregat amb manifestants i en baixar del tren, d’una manera prèviament estudiada, van dispersar-se per tal d’acudir al lloc de la concentració. La policia es desesperava perquè no va poder controlar el obrers al mateix moment que baixaven del tren. En aquella manifestació hi havia més gent que els treballadors de Ford. L’ocasió, de segur, va servir per aglutinar obrers, sindicats i d’altres organitzacions clandestines.

Pau… I sent filla d’un ex alcalde franquista, cóm vivien a casa el seu activisme pro-democràtic?

Mon pare era una persona molt especial, res a veure amb el model autoritari franquista. Era un home respectuós, li agradava dialogar amb els fills. Amb l’educació que ens havia transmès a casa no podia prohibir-nos res. Allò haguera estat una mostra de incoherència. Evidentment, ens demanava que no cridàrem l’atenció. Una vegada em van identificar penjant cartells subversius i mon pare va molestar-se.

Però era ma mare la que més mostrava la seua preocupació, i ens manifestava el seu patiment i la seua por. Tots els fills ens havíem orientat cap l’esquerra.

Per deixar constància del tarannà de mon pare puc explicar-te algunes coses. Per exemple, el meu avi va ser afusellat a la Guerra Civil i mon pare no sentia cap sentiment de rancúnia, ni res semblant. Era tolerant i solidari. Tenia una molt bona relació amb famílies de diferents creences, cultura i ètnia. Allò no era molt habitual per a un representant del règim.

Altra cosa que recorde és que, als primers temps de democràcia, ell va treballar de comptable a l’Ajuntament i el dia del Colp d’Estat, al Febrer del 81, mon pare va acudir per oferir tota la col·laboració que el govern democràtic necessitara. Va ficar-se a disposició de l’alcalde.

Tot açò manifesta una personalitat que no era adient a la figura d’un alcalde franquista. Ell era una persona creativa, amb un sentit de l’humor excepcional. I va ser alcalde als temps de Franco, un llast que va haver d’arrossegar la resta de la seua vida.

I ara, què pensa de tots aquells temps?

Ara tot és diferent. La situació sembla més complexa si es tracta d’esbrinar on és l’enemic. Però això no ens ha de servir d’excusa. Hem de continuar lluitant, especialment la gent que tenim consciència i compromís per la justícia social. A hores d’ara apareixen nous grups feixistes que aprofiten el descontent o la confusió dels joves…

Personalment, aquells temps em van aportar molta vida. No em considere una persona “cremada” ni desil·lusionada.



La Transició a Silla (1): El futur no és el que era

La Transició a Silla (2): L’últim govern franquista al poble

La Transició a Silla (3): El moviment estudiantí

La Transició a Silla (4): El moviment cívic i cultural

La Transició a Silla (5): El moviment obrer

La Transició a Silla (6): El moviment polític

La Transició a Silla (7): Entrevista a Roberto Brocal