Les Icones Pop de l’artista de Silla Salva Rios

Salva Rios, València 1977, artista, creatiu i desenvolupador de tècniques pictòriques, la seua vida sempre ha girat al voltant de les arts, la cultura i tot el relacionat amb la creativitat. Immers en un món d’aprenentatge continu, ha desenvolupat la seua pròpia expressió i el seu marcat estil.


El Cresol.– Hola Salva, gràcies per atendre’ns. El teu cognom és molt de Silla, ens podries dir quin és el teu vincle amb la nostra localitat?

Salva.- La meua família és de Silla de tota la vida. Tant per part de mare com per part de pare, el meu avi matern rebia el sobrenom de ‘Musiqueta’, per part del meu pare Salvador Rios, els meus avis tenien una botiga d’ultramarins al carrer Mestre Ribera. Sempre ha estat una família molt arrelada a el poble i les seues tradicions encara que jo sempre he estat una ànima més lliure.

El Cresol.- El teu interès per l’artístic és molt matiner, podries explicar-nos d’on ve i quina és la teua formació?

Salva.- Ja des de molt xicotet em vaig interessar pel dibuix, recorde que als 11 anys vaig rebre les meues primeres classes de dibuix al taller de Gradolí, al carrer Sant Roc. En aquells anys era conserge de la meua escola i encara que no sé molt bé com vaig acabar allà, vaig aprendre dibuix i em va iniciar en la talla de fusta. A aquesta edat gairebé tots els xiquets només tenien interès pel futbol, ​​a mi se’m donava millor difuminar que córrer. Des que tinc record sempre he tingut interès pel dibuix, la pintura, el disseny, la música, la creativitat i l’art en tots els seus estats. Per sort, més endavant a l’Institut Sanchis Guarner de Silla s’acabava d’implantar el batxillerat d’arts, les meues ganes per aprendre a dibuixar van fer que escollira aquest camí i mes tard el del disseny a l’Escola d’Arts i Oficis de València.

El Cresol– Quina etiqueta posaries a la teua obra? Quina o quines són les teues principals tècniques a l’hora de pintar?

Salva.- Tot treball evoluciona i encara que és cert que en aquests tres últims anys he notat com la meua obra anava d’una figuració expressionista cap a una figuració realista, no m’agrada etiquetar, preferisc deixar que cada obra em diga en quin punt vol que la deixe en pau. Durant molts anys l’aquarel·la i el pastís han estat les meues tècniques predilectes, només en aquests últims anys m’he decantat per l’acrílic per la versatilitat que dona a l’hora de realitzar obres de format gran. Per que acrílic i no oli? bàsicament per que té un assecat ràpid i no necessita cap tipus de preparació abans ni després, es dilueix fàcilment amb aigua i és força més estable que altres pigments naturals.

El Cresol.- Has exposat alguna vegada a Silla? En quins altres llocs has realitzat exposicions?

Salva.- Aquests dos últims anys han estat molt intensos, el 2018 vaig tindre l’oportunitat d’exposar la meua obra uns dies a la Nau de la Cultura de Silla, crec que la gent la va acollir molt bé i es va sorprendre de veure que algú del poble es dedicava a fer aquestes coses. Aquest últim any han estat 5 mostres individuals a la província i 3 participacions en exposicions col·lectives. Els llocs on exposar són molt variats, des de sales culturals fins galeries d’art passant per restaurants i bars de copes. Tots són bons si tenen cura de l’obra i s’involucren en el projecte.

El Cresol– És recurrent en la teua obra el recurs a les icones de la cultura Pop, explica’ns una mica.

Salva.- La idea de recórrer a les Icones tant de cinema com de la música és intentar captar l’atenció de l’espectador i generar un interès per l’obra. A més, des de sempre he gaudit molt dels artistes que represente, així que prenc com un homenatge continu a la gent que han influenciat la meua vida. Un dels recursos que més m’agrada explorar és el de pintar a l’artista a través de la seua música. La idea és apropar-se al màxim a l’essència que aquesta persona ha deixat impregnada en les ones de les cançons i fer-la servir com a canal per arribar fins a la seua ànima. Aquest ànima es reflecteix en els ulls de cada persona i en la profunditat d’aquestes mirades és on m’agrada centrar l’atenció dels meus treballs. És important fer aquest exercici acompanyant a més de documentació sobre l’artista. El requisit que ha de complir per ser un dels escollits és que la seua música em demane que explore al seu interior.

El Cresol– En pocs dies inaugures una exposició a València centrada en la figura de David Bowie, explica’ns una mica.

Salva.- A Bowie i a la ciutat de Londres els dec molt, gràcies a la seua inspiració, vaig donar un pas endavant convençut que el meu treball artístic podia tenir algun valor. Al gener de 2017 vaig visitar la ciutat del Tàmesi coincidint amb l’aniversari de la mort de David. Van ser uns dies inoblidables i que van canviar la meua percepció de el món de l’art per complet. No sé molt bé que va ser el que es va encendre en el meu interior i que segueix cremant amb força. Des d’aquest any tots els mesos de gener vam celebrar a l’estudi aquest ressorgiment artístic dedicant tres dies al Duc Blanc, la seua música i la seua vida. Fins ara sempre ha estat de forma personal i privada però per al 2020 hem preparat una exposició que s’inaugura el 10 de gener a Ràdio City a la ciutat de València.

SuperBowie

El Cresol– Com veus l’ambient artístic a Silla i a València?

Salva.- És trist dir-ho però de vegades fa la sensació que a València tot el que se’n surt de les falles perd interès. Des de sempre s’ha dit que València és terra d’artistes, però la realitat és que la majoria han hagut de sortir d’ací per ser reconeguts encara que després els considerem com a fills de la terra. Per part de les administracions amb prou faenes hi ha oportunitats per desenvolupar projectes artístics. Un parell de biennals a la ciutat on és molt difícil ficar cap, tampoc la gent respon de forma massiva davant aquestes poques intervencions. Les galeries ja fa anys que van a pels diners de l’artista cobrant per exposar i el resultat és que la majoria d’elles han tancat. Cal dir que el món digital i la facilitat per desplaçar-se han obert el ventall d’opcions per als artistes.

El Cresol.- Consideres l’art des d’un punt de vista lúdic i de gaudi? Què et sembla la recent polèmica sobre l’obra de la banana i la cinta?

Salva.- Em fa molta ràbia quan algú es refereix a la meva feina d’artista i el compara amb un hobbie. És un concepte erroni de la nostra societat la qual no és capaç d’entendre que artista és una faena, una vocació com pot ser un metge o un policia. L’art i les humanitats són necessàries perquè l’ésser humà continue sent humà. Ser artista és un treball a temps complet, a vida completa. A la fi l’obra d’art és el resultat d’un treball previ que es materialitza en un quadre, una escultura, una cançó o una obra de teatre. L’espectador només veu el final de el procés i no el treball que hi ha darrere. En el cas recent de la banana enganxada amb cinta el que ens arriba com a espectadors és el final d’un procés, la materialització d’una idea. Per a uns pot resultar una genialitat i per a altres pot ser una burla a l’art. En aquest cas, i per generar més polèmica, els mitjans de comunicació es van encarregar de donar la notícia a so de bombo i platerets. El client no va comprar una banana, va comprar una idea, un concepte, un procés que es resumia en una obra efímera. Això no és el primer cop que passa al món de l’art, hi ha hagut moltes obres així de polèmiques al llarg de la història. Evolució ?, involució ?, hampart? Com a artista he de criticar la manca de ‘treball artesà’, però he de de lloar el procés de creació, desenvolupament i materialització de la idea i la seua exitosa venda per un elevat preu.

El Cresol.- Et mous molt bé en xarxes i has pujat molt de material al núvol, creus que la comunicació digital és beneficiosa per a creadors i públic?

Salva.- Les xarxes socials han canviat radicalment la forma de comunicar-se entre les persones. Les plataformes com Facebook i Instagram són un aparador perfecte i un mitjà que pot servir per donar molta visibilitat a la faena de qualsevol artista. Basar l’èxit del teu treball en la quantitat de likes i cors que reps és el pitjor error que podem cometre els artistes. Personalment m’agrada publicar els avenços de la meva faena i el faig servir com un mitjà de publicitat fàcil i ràpida tot i que al gestor li interessa que li contractes els paquets de promoció que ofereixen i si no ho fas cada vegada et van restant protagonisme. En conclusió, les xarxes poden servir per informar als teus cercles d’una propera exposició i a el mateix temps pots compartir i debatre amb algú a les antípodes.

El Cresol.- Tens pensat algun projecte per al futur?

Salva.- Per 2020 estem preparant un projecte a gran escala seguint la línia de el retrat com fins ara, la idea és fer alguna cosa a nivell nacional i donar-li molta repercussió. Mentrestant seguirem movent les sèries de ICONES allà on ens la demanen. Aquest any hem anat enganxant mostra després mostra per la ciutat de València sobretot i potser siga hora d’intentar saltar a ciutats més grans i amb més projecció, amb les dificultats que això comporta. Sobretot el pla és crear, evolucionar, aprendre, adquirir, compartir i donar visibilitat a la marca [Salva Rios].

El Cresol– Com es pot adquirir algun dels teus quadres?

Salva.- Tota la meua obra està a la venda, com se sol dir. És difícil separar-se de les teues criatures, normalment saps que van a parar a bones famílies o se’n van amb bona gent que les cuidarà i col·locarà en un lloc fora de perill on gaudir-ne fins i tot quan ja no hi siguem ací. Comprar una obra d’art és un exercici de sinceritat amb un mateix i crea un vincle automàticament amb l’obra i l’artista. Vos convide a visitar els meus perfils en xarxes socials on podreu descobrir la meua obra i si algú té interès en alguna d’elles només ha de posar-se en contacte amb mi. El tracte a l’hora d’adquirir una obra d’art és molt personalitzat i directe. En Facebook podeu trobar la botiga en el meu pàgina @salvariosart al meu perfil @salvarios sòl mostrar els avenços en obres i projectes. En Instagram em pots trobar com @salvacappo, aquesta xarxa l’use per mostrar els avenços, idees, viatges, una mica de la meua vida. Per correu electrònic podeu escriure a salrifor@gmail.com, vos atendré encantat.

El Cresol.- Moltes gràcies per respondre a les preguntes d’El Cresol, et desitgem molta sort en tot allò que et proposes.

Salva.- Moltes gràcies a tu Xavier per donar l’oportunitat de compartir i ajudar a difondre el treball de la gent del poble.

La fi del treball segons Jeremy Rifkin

xavi blanc i negreXavier Cunyat Rios

 

Jeremy Rifkin (Denver, Colorado, 26 de gener de 1945) és un sociòleg, economista, escriptor, orador, assessor polític i activista nord-americà. Rifkin investiga l’impacte dels canvis científics i tecnològics en l’economia, en la força de treball, en la societat i en el medi ambient. Un dels seus llibres de més èxit i reconeixement és “The End of Work”, de 1995.

En “La fi del treball”, obra que ressenyem i enllacem hui, Rifkin planteja que estem entrant en una nova fase de la història humana, caracteritzada pel que “ja sembla una permanent i inevitable decadència del que fins ara enteníem per faena”.

El punt de partida és la constatació del nivell assolit per l’atur, a escala mundial, que és el major des de la gran depressió de l’30. “El nombre de persones infraempleades o que no tenen treball està creixent a un ritme vertiginós … Més de 800 milions d’éssers humans estan en l’actualitat desocupats o subocupats al món “.

Per a l’autor, aquest fenomen seria una conseqüència d’una nova “revolució tecnològica”. Els més sofisticats ordinadors, la robòtica, les telecomunicacions i altres formes de l’alta tecnologia estan substituint ràpidament als éssers humans en la major part dels sectors econòmics. Marxem, segons les seues paraules, a un “món sense treball”.

Jeremy-Rifkin
Jeremy Rifkin


En el passat, en tant les noves tecnologies substituïen als treballadors d’un determinat sector econòmic, sempre apareixien nous sectors que permetien absorbir als treballadors acomiadats.

“En els inicis de el present segle, l’incipient sector secundari era capaç d’absorbir diversos dels milions de camperols propietaris de granges desplaçades per la ràpida mecanització de l’agricultura. Entre mitjans de la dècada dels 50 i principis dels 80, el sector de serveis va ser capaç de tornar a donar faena a molts dels treballadors de coll blau substituïts per l’automatització “.

La peculiaritat de la nova “revolució tecnològica” consistiria que tots els sectors han caigut “víctimes” de la reestructuració tecnològica i no ha irromput cap sector “significatiu” habilitat per a canalitzar la mà d’obra desplaçada.

L’únic sector expansiu que s’albira és el de el coneixement, una elit de indústries els professionals dels anomenats analistes simbòlics o treballadors del coneixement continuaran creixent en nombre “però seguiran sent pocs si els comparem amb el nombre de treballadors substituïts per la nova generació de “màquines pensants”.

robot2

Un panorama ombrívol

La conseqüència d’aquest procés, segons Rifkin, és un recent i irreversible procés de polarització. “El món s’acabarà polaritzant en dues tendències potencialment irreconciliables: per una banda, una elit ben informada que controlarà i gestionarà l’economia global d’alta tecnologia, i de l’altra, un creixent nombre de treballadors permanentment desplaçats, amb poques perspectives de futur i encara menys esperances d’aconseguir un treball acceptable en un món cada vegada més automatitzat”.

Partint d’aquesta consideració, Rifkin ens pinta un quadre absolutament desolador, on “els nivells econòmics de la majoria dels treballadors continuen el seu permanent deteriorament enmig del desconcert produït per la riquesa tecnològica”. A mesura que la tercera revolució industrial s’obre pas en tots i cadascun dels sectors industrials, el món passa a estar “ple de milions d’alienats treballadors que experimenten creixents nivells d’estrès en l’ambient tecnològic i una creixent inseguretat laboral”.

El constant i progressiu creixement de l’acomiadament té com a correlat creixents nivells de depressió psicològica i de deteriorament de la salut mental. “A la mort psicològica, sovint, li segueix la mort real, amb la multiplicació de el nombre de suïcidis. La mort de la massa laboral és interioritzada per milions de treballadors que experimenten les seues pròpies morts individuals … Són els que esperen l’acomiadament i es veuen forçats a acceptar treball a temps parcial amb reducció en els nivells salarials o viure de la beneficència. Amb cada indignació, la seua confiança i la seua autoestima pateixen un nou efecte. Es converteixen en elements substituïbles, després en innecessaris i finalment en invisibles en el nou món tecnològic “.

Tanmateix, prolifera un segon fenomen, que consisteix en el creixement espectacular de el crim i la violència. Rifkin ens descriu la correlació directa entre l’atur massiu i la incidència del crim a la vida quotidiana americana i en particular a la joventut, on les taxes de desocupació gairebé dupliquen la mitjana de la població total. La policia estima que més de 270.000 estudiants porten, cada dia, armes de foc a les escoles … Més de 3 milions de crims es produeixen cada any a les escoles. El 1992, prop d’un milió de joves van ser violats, robats o assaltats, sovint per gent de la seua mateixa edat. Com destaca l’autor, “els nivells salarials reduïts, el creixent atur i la cada vegada més gran polarització entre rics i pobres s’està convertint certes zones dels Estats Units en territoris sense llei”.

76-Diario-del-trabajador-de-IoT-II

Fetitxisme tecnològic

Les anomenades “revolucions tecnològiques” han estat presentades usualment com a palanques per a un creixement de la producció i l’ocupació en forma ininterrompuda. Ja, des de les albors mateixos del capitalisme, amb l’adveniment de la revolució industrial, es va alimentar aquesta il·lusió.

El positivisme va ser l’expressió, en el camp de les idees, d’aquest optimisme tecnològic.

Les previsions econòmiques tradicionals afirmaven que l’augment de la productivitat, com a conseqüència de les noves tecnologies, la reducció dels costos de producció i l’increment en l’oferta de productes barats que estimulen el nivell adquisitiu, ampliaven les dimensions del mercat i generaven un major nombre de llocs de treball. Aquesta premissa tenia el seu punt d’arrencada en l’anomenada Llei de Say, economista francès de principis de segle XIX, qui sostenia que l’oferta generava la seua pròpia demanda. Les idees de Say van ser assumides pels economistes neoclàssics. L’abaratiment dels productes, com a resultat dels avenços en la productivitat, estimula la demanda, la qual, al seu torn, estimula una producció addicional, creant d’aquesta manera un cicle sense fi de producció creixent i consum. La pèrdua inicial d’ocupació com a resultat de la introducció de tecnologia, seria compensada per l’expansió dels nivells de la producció.

El problema de la desocupació es resoldria per si sol, deixant actuar a les forces autocorrectives de mercat. El descens salarial, provocat per l’augment dels desocupats, temptarà els empresaris a contractar treballadors addicionals en lloc d’invertir en materials més cars, moderant també d’aquesta manera l’impacte de la tecnologia sobre els llocs de treball.

Malgrat els fracassos experimentats per aquestes concepcions, confrontades amb la realitat, això no ha estat obstacle perquè la imatge d’un “tecno-paradís” torne a tindre vigència. “Alguns dels nostres líders més importants, així com alguns dels nostres economistes més representatius, ens diuen que les xifres d’atur representen ajustos a curt termini produïts per importants forces de mercat que porten l’economia global cap a una tercera revolució industrial. Sostenen i defensen la arribada d’un excitant nou món industrial caracteritzat per una producció automatitzada a partir d’elements d’alta tecnologia, per un fort increment del comerç global i per una abundància material sense precedents “.

Aquesta visió idíl·lica parteix de considerar la ciència i la tecnologia al marge de les condicions socials i atorgar qualitats especials, una capacitat autònoma per a generar per si mateixes un progrés permanent. La ciència i la tecnologia són elevades a la categoria de fetitxe, amb atributs miraculosos, per sobre i amb independència del sistema social i les relacions de producció imperants.

Rifkin critica la imatge creada i recreada constantment d’un tecno-paradís, però comparteix el mateix punt de vista metodològic. Igual que els apologistes d’aquesta concepció, l’autor atribueix, aquest cop, els “mals” de l’actual societat a les innovacions tecnològiques. La desocupació té un caràcter “tecnològic”, és el resultat de la incorporació de les noves tecnologies a l’activitat econòmica. És a dir, Rifkin practica un fetitxisme però a l’inrevés: en lloc de ser el passaport per al paradís, ens està conduint a l’infern.

L’optimisme tecnològic ha cedit el seu lloc a el pessimisme del mateix caràcter, i Rifkin és un fidel exponent d’un corrent de pensadors que han de rendir-se davant l’espectacle catastròfic que es registra sota l’actual ordre social capitalista.

fin del trabajoJeremy Rifkin
EL FIN DEL TRABAJO
https://bit.ly/2qj3Bjq

D’un blau quasi transparent

mcantichM Carmen Antich

 

La infermera arrossega el petit bressol amb delicada destresa, posant la cura de qui és ben conscient de la fragilitat d’allò que transporta. En passar pel meu costat s’atura uns segons.

– A la sala de parts necessiten una auxiliar –em diu.

Aguaite i una criatura rosada em mira amb uns ulls molt blaus, quasi transparents.
Aquell lloc on he passat, dia rere dia, més de deu anys està tot envoltat de blanc: les parets, el sostre, la llum, els llençols, la roba… fins i tot les cares de les pacients es descoloreixen a causa de l’esglai. No obstant això, a mi aquest color m’aporta serenitat.

La mare del nadó és una xica molt jove que roman al quiròfan despertant-se de l’anestèsia. Li han practicat una cesària. Allí dins el blanc perd protagonisme, el color verd recorda la brossa humida i la por es converteix en un indici d’esperança.

En veure-la pense: aquesta és la xica de la 512 i encara no sap que té un fill que sembla un àngel. Complint amb el meu comés la rente i li canvie el camisó tacat de sang. En obrir els ulls li dic:¡Hola! ¿Te encuentras bien? A dures penes assenteix amb el cap.

El meu torn està a punt d’acabar. Em desprenc de l’uniforme, faig uns comentaris sobre la feina als meus companys, i m’acomiade fins l’endemà. En el camí de tornada a casa aquells ullets blaus continuen clavats a la meua retina.

A la vivenda tot està com ho havia deixat, la mare postrada al llit, el gat dormint al sofà, i les plantes un poc més marcides a causa de l’escalfor permanent de l’aire condicionat. Després de preguntar a la cuidadora com ha passat el dia la mare, em dispose a realitzar el ritual que dura ja dotze anys. Els dos primers, des que va patir l’ictus, em vaig dedicar a ella, amb el cos i l’ànima, les vint-i-quatre hores del dia.

Passat el temps, i per necessitats econòmiques intentí reprendre la meua activitat com infermera i només vaig trobar treball d’auxiliar en aquella clínica privada.

En apropar-me al llit articulat li done un bes al front com cada dia. Ella em mira. Amb aigua tèbia li rente el cos, li canvie els bolquers, li cure les úlceres, li done l’aliment a través de la sonda, li administre la medicació i la canvie de postura. Mentre ho fas li parle de la jove i del seu fill, dues llàgrimes li recorren la cara. Intente esquivar la seua mirada suplicant-me pietat i no ho aconseguisc. Un dia més comprove que el seu cos està ferit sense remei, que cada minut de la seva supervivència constitueix una condemna sense redempció.

A les huit del mati comença de nou el meu torn de treball. Deu minuts abans em dirigeixc a la cinquena planta i, com un autòmat, busque la historia clínica de la pacient de l’habitació 512. Comprove que procedeix d’un país de l’est d’Europa, que té vint i dos anys i que està ací sola. Sense dubtar-ho un minut entre a l’habitació. La xica està desperta i li pregunte: -Buenos dias, cariño ¿Como te encuentras?

-Bien -contesta amb un filet de veu.

-¿Te acuerdas de mi? Soy la que te preparó antes del parto.

Es queda mirant-me i dibuixa un tímid somriure.

-Tienes un niño precioso. –Supongo que estará en el nido.

-No lo se, dijeron que le pasaba algo. –contesta amb molta dificultat.

-¿Como dices? Tranquila, seguro que no será nada. Enseguida te traigo el desayuno.

Immediatament em posse en marxa. Després d’ocupar-me dels meus quefers amb la resta de pacients comence a investigar. No m’explique perquè em mou aquell impuls, aquella curiositat que va tornant-se en preocupació. Conec a la persona encarregada del departament de neonatologia i li pregunte directament. El preciós xiquet d’ulls blaus pateix una síndrome de nom impronunciable que consisteix en una malformació de venes, artèries, capil·lars, vasos limfàtics, etc. Ho han descobert a traves d’un sospitosa taca que tenia en una de les extremitats en el moment de nàixer.

La sang se’m gela, i malgrat l’experiència de tants anys no puc reprimir l’emoció. Posteriorment parle amb el ginecòleg per a interessar-me de l’estat de la mare. La cesària evoluciona bé, en un parell de dies li donaran l’alta.

-Però, això no pot ser! –Eixa xica no te ningú, i enviar-la tan prompte a casa…

El metge em mira als ulls i verbalitzà: farem el que podrem.

L’hora de repartir el dinar està pròxima i me les arregle per a portar-lo jo a l’habitació 512. La dona asseguda en la butaca plora desconsoladament.

-Eiii, ¿Pero que pasa? ¿No te encuentras bien?

Conforme pot m’explica que l’han informat del problema que te el seu fill, sap que això suposa un risc per a la seua vida, a més de repetides intervencions quirúrgiques i molta atenció. La console i l’anime a menjar alguna cosa. En acabar amb el repartiment del dinar ja tornaré a veure-la. Ja amb tranquil·litat, quan la planta es queda en silenci perquè tot el mon dormita la mig diada, m’endinse en l’habitació.

-¿Como estas? -¿Creo que hoy has tenido una visita?

L’estat de solitud i tristor que te aquella dona la fa confiar en una desconeguda, i entre llàgrimes m’explica quina es la seua situació. Immediatament vaig a parlar amb la treballadora social, utilitze contactes, amistats i influències per a posar remei a aquella lamentable circumstància.

-¿Tienes a donde ir? –No, respon.

Quan propose a aquella persona desconeguda que ella i el seu fill vinguen a viure a ma casa només diu una cosa: ¿Porqué?- Jo ben bé tampoc no ho sé. Tan sols sé que l’única visita que ha rebut es de l’home que un dia li va prometre feina digna i una vida millor, que temps després li va assegurar que es faria càrrec del seu fill, probablement per a traficar amb ell com ho havia vingut fent amb la mare. Que li havia dit que pagaria el cost de la clínica, i li procuraria a la criatura una família on no li faltaria de rés. Les falses promeses es quedaren en això doncs, en assabentar-se de la malaltia de la criatura els havia deixat tirats com a una deixalla. I jo pensí que això últim havia estat una gran sort per a tots dos.

-Te invito a mi casa porqué allí hace falta vida- li dic.-

Considere que la por, la desesperació, i qui sap quantes coses més, l’obligen a contestar a la meua proposta afirmativament.

Aquesta vesprada torne a casa carregada de moltes coses materials i immaterials. Es com si tot allò que havia desitjat, dia rere dia, durant deu anys anara a complir-se de sobte.

Comence amb el ritual de costum. La mare, que normalment emet una mena de sorolls guturals, ara gemega i crida a cada moviment del seu cos.

-Ja ni ha prou! –exclame

Comence a buscar una vena en condicions per agafar-li una via, no es gens fàcil. Finalment aconseguisc introduir l’agulla i el líquid transparent comença a gotejar molt lentament.

Al cap d’unes hores aquell rostre crispat pel dolor està relaxat, seré, i la respiració en un principi accelerada va fent-se lenta. Ni un minut em separe del seu costat. Li prenc la ma deformada per l’artrosi fins que exhala el darrer sospir. Li retire la via. Passada una estona òbric les finestres, totes, i l’aire gelat em colpeja la cara com una tralla. Cride el seu metge que signa el certificat de defunció sense qüestionar res. Li pose la roba que més li agradava i li transforme el desagradable rictus en un lleu somriure. I la bese al front, a la cara, als ulls, al cabell, a les mans…

Passades 48 hores l’habitació de la mare està buida, i les parets de tota la casa son blanques com el paper. Les plantes tornen a ser verdes, l’aire fa olor a llima, a sucre escalfant-se, a talc, a llet, a vida, a un indici d’esperança.

Entrevista al dramaturg Paco Romeu

Paco Romeu (València, 1967) és dramaturg, bilingüe i autodidacta, i ha conreat altres facetes artístiques, com el guió, la composició musical o la narrativa breu. No té cap relació amb el teatre fins a l’any 2000, quan comença a compondre de manera habitual la banda sonora d’alguns muntatges per a la Escola Municipal de Teatre de Picassent i a escriure textos per als grups infantils i d’adults. El 2011 la seua obra «Iceberg» obté el Premi Ciutat d’Alzira. El 2012, «Vocabulario» (el seu primer text en castellà) guanya el Premi de Teatre Iberoamericà Tirso de Molina convocat pel Ministeri d’Afers Exteriors i «La extraordinària història del fantasma Quim Quinqué» es fa amb el Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent . El 2013 és seleccionat per al I Laboratori d’Escriptura Teatral de la Fundació SGAE, dirigit per Paloma Pedrero, pel seu projecte «Los panes», basat en els fets esdevinguts el 2007 al voltant de la parròquia vallecana de Sant Carles Borromeu. El 2015 rep dos nous premis: el de Teatre Juvenil Ciutat de Torrent per «Els medis», ambientada en el context de la Primavera Valenciana, i el Antonio Buero Vallejo Ciutat de Guadalajara per «Piel de cebolla». En 2018 rep el Premi Ciutat de València de Teatre en Valencià per l’obra «Play». Des 2016 és membre fundador de la companyia valenciana Teatre Corrent, amb la qual ha estrenat els muntatges “Iceberg” i “Xin”.

El Cresol.– Gràcies Paco per atendre’ns. Primer que res preguntar-te dues coses, vius i treballes a Picassent però… el teu origen és siller, quin és aquest vincle? I en segon lloc, com varen ser els teus inicis amb el teatre i la dramatúrgia?

Paco.- Mon pare era siller (Garro o Garret, mai no ho he tingut massa clar). Vaig viure a Silla fins als huit anys, primer al carrer Santa Teresa i més tard al Marqués de Sotelo (actual Av. País Valencià), just dalt de l’estanc. A Picassent dic que sóc de Silla i a Silla que sóc de Picassent, em trobe còmode així, sense acabar de pertànyer a cap lloc. El cas és que a Picassent vaig conèixer una altra sillera, Elsa Tronchoni, que em va inocular el verí del teatre. Jo havia fet abans moltes altres coses (narrativa curta, pop-rock…), però el que de veres m’agradava era el cinema. Als trenta anys no havia anat mai al teatre, més enllà d’un parell de funcions amb l’Institut. Ara, amb 52, Elsa i jo tenim tres fills i un bon grapat de muntatges escrits per mi i dirigits per ella. La vida pega moltes voltes.

astrolabio-sopa-de-libros-teatroEl Cresol.– Enguany ha estat un bon any pel que fa a les teues publicacions, i també has rebut diversos reconeixements. Comencem per «Astrolabio». Has estat el guanyador de el XIX Premi SGAE de Teatre Infantil, que convoca anualment la Fundació SGAE, per la teua obra «Astrolabi», i amb açò aconsegueixes la publicació del text en la Sèrie de Teatre Infantil i Juvenil Sopa de Libros, que el grup editorial Anaya coedita amb la Fundació SGAE, i la dramatització de el text guanyador dins el XXIII Cicle SGAE de Lectures Dramatitzades. Explica’ns un poc aquest esdeveniment per favor.

Paco,- Normalment, els premis de dramatúrgia comporten una dotació econòmica i la publicació del text. En aquest cas, a més a més, el text s’inclou dins del Cicle de Lectures Dramatitzades de la Fundació SGAE. El 10 de novembre vam estar amb la companyia Disparatario, d’Algemesi, fent una lectura de l’obra (per primera vegada en castellà) a la Sala Berlanga de Madrid. Un dies desprès es va fer una altra lectura, dins del mateix cicle, a Avilés (Astúries), per una altra companyia. Aquest tipus de lectures es situen a mitjan camí entre una lectura “a pel” i una representació teatral: s’afegeix música, alguns moviments, elements senzills de vestuari… És una experiència molt interessant i ens està servint per a tractar d’impulsar la versió en castellà del muntatge.

El Cresol.– També has estat molt recentment guardonat amb l’obra «Uns altres temps» en el II Premi Mallorca de Dramatúrgia del Departament de Cultura, Patrimoni y Política Lingüística del Consell de Mallorca. Què ens pots contar?

Paco,- Aquest premi m’ha fet especial il·lusió perquè és la primera vegada que un text meu en la nostra llengua és guardonat fora del País Valencià. Serà publicat en breu pel Teatre Principal de Palma i també serà objecte d’una lectura dramatitzada al mateix teatre. Estic mort d’impaciència per ambdues coses. Tinc una especial confiança en aquest text, nascut d’un concepte musical (el cànon) del qual adapte la tècnica a la dramatúrgia. Més tard faria el mateix amb “Play”, en aquesta ocasió amb la música electrònica. Em pega voltes pel cap completar la trilogia musical, tinc algunes idees voltant-me.

Xin-1-1024x752

El Cresol.– Has estrenat darrerament amb Teatre Corrent obres com «Xin» a València i amb Disparatario «Astrolabi» a Algemesí. Com anaren aquestes funcions?

Paco.- Teatre Corrent és el nostre projecte de companyia: Elsa dirigeix, jo m’encarregue de la dramatúrgia, i Inma Ruiz i Pep Laza són els actors fixes. Som una xicoteta família teatral i ens entenem a les mil meravelles. Malauradament, no tenim distribuïdor i és difícil aconseguir actuacions més enllà de les sales de petit format del Cap i Casal. “Xin” va ser estrenada a la Sala Carme Teatre a principis de 2018 con a projecte de residència i ha estat reposada enguany a la Sala Off. Pel que fa a “Astrolabi”, una producció de Disparatario dirigida per Elsa, va ser estrenada a Algemesí a finals de 2018 (just tres dies després de obtindré el Premi SGAE de Teatre Infantil) i, en aquest cas, sí ha rodat un poc pel País (València, Picassent, Onda, Bejí…). Sempre és més senzill vendre espectacles infantils que adults.

El Cresol.– Quins són els teus pròxims projectes?

Paco,- La meua relació amb l’escriptura sempre ha estat marcada per les meues limitacions personals. Treballe com a ordenança a l’Ajuntament de Picassent i sóc pare de tres fills; no tinc, per tant, massa temps per a dedicar a l’escriptura. D’una altra banda, sóc autodidacta i tracte de procurar-me les eines necessàries per a poder afrontar cada projecte des d’una nova perspectiva i això no és sempre senzill. De fet, fa uns mesos vaig decidir deixar d’escriure teatre per un temps, però la veritat és que ja hem trobe de nou tractant de tirar endavant amb un text que duc entre mans des de fa uns anys. Amb Teatre Corrent, estrenarem “Play” a finals d’any a la Sala Off, com a projecte seleccionat als Graners de Creació 2020-2022. Més enllà del teatre, porte un temps treballant en un guió cinematogràfic amb una altra sillera, la realitzadora Eva Marin. Tot molt il·lusionant.

Xin
Inma Ruiz i Pep Laza

El Cresol.– Com diries que és la situació del Teatre al nostre país, i a la nostra comarca? creus que podria millorar?

Paco.- El teatre no estrictament comercial ha d’estar necessàriament vinculat a les produccions i ajudes públiques. En eixe sentit, els últims quatre anys s’ha millorat prou (tampoc era molt difícil, veníem del més negre dels forats). Bona part de la programació de sales com el Rialto o el Principal, a València, són produccions valencianes, públiques i d’autoria també valenciana. També les ajudes s’han multiplicat i diversificat. Però, encara que el teixit teatral valencià és cada vegada més ample i divers, el gran problema continua estant en la consolidació de les companyies: per moltes ajudes que puga rebre un projecte, si després el muntatge no gira per les sales no hi ha possibilitat de continuïtat. Particularment, crec que els últims deu anys el teatre ha perdut bona part del públic menys fidel, sobretot per la reducció dràstica de la programació als pobles. Hi ha excepcions: el cas de Silla, per exemple, on ara es programa més i millor que fa uns anys.

El Cresol.– Moltes gràcies per atendre’ns Paco, esperem que aquesta onada de reconeixement dure bona cosa i que tingues molta fortuna.

Paco.- Moltes gràcies a tu, Xavi, pel teu interès. Ha estat un plaer.

paco romeu3

 

Entrevista al músic de Silla Abelard Alba

El Cresol– Hola Abelard, eres músic i cantant, a més de professor de filosofia, quina és la teua formació?

Abelard.- Hola Xavier, vaig estudiar amb Ángel Estellés, a L’Escola de la Lírica, el Micalet, Conservatori de València, Ateneo Jazz Madrid… pel que fa a música, és una formació heterodoxa al que cal afegir les experiències d’un munt de projectes i col·laboracions professionals, d’altra banda vaig estudiar paral·lelament a la Universitat de València on em vaig llicenciar en filosofia en juny de 1999.

El Cresol.- Durant uns anys has donat classes de guitarra a la Lírica de Silla, com valores aquesta experiència docent?

Abelard.- Després de molts anys fent classes a Silla (a casa, al taller de música moderna de l’associació cultural Karajas rock al Casal Jove, Nau jove) i fora de Silla (16 anys al taller de música moderna de l’associació Pro-rock de Quart de Poblet, Casa de cultura de Manises, Escola de persones adultes de L’Eliana,etc..) puc dir que ha estat una experiència molt gratificant. Ha estat el darrer lloc on he fet classes de guitarra: en gener no continuaré però tornar a casa i seguir alimentant les joves generacions com feren amb mi no té preu. Ha sigut un plaer.

El Cresol.- La Lírica Big Band, de la qual formes part, acabeu de publicar el disc “Figa de Ferro”, explica’ns un poc.

Abelard.- És el resultat dels dos anys que té la formació i del treball de tots els components espolejats pel seu director i fundador Kako Rubio. Mai hem tingut res similar a Silla: jazz clàssic i modern sonant a nivell nacional per les emisores de ràdio amb músics d’arreu del País Valencià tant com intèrprets com a compositors o arranjadors: Jesús Santandreu, Ramon Cardo, Perico Sambeat…El disc rep el nom d’un dels temes de Jesús escrit per a la Lírica Big Band. Sembla que era el malnom d’una dona del seu poble. En qualsevol cas quan vam provar el tema vaig tindre clar que era el tema que més m’agradava i al que volia fer un solo…i ahí està. Ha estat una gran i complexa experiència. Puc dir que un repte per a tots, amb resultats positius. Cal dir que vam tindre el recolzament de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Silla, sense la qual no hauria estat possible aquest cd.

figadeferro(El disc “Figa de Ferro” de la Lírica Big Band es pot adquirir ací)

El Cresol.- Recentment publicares un disc de cançons amb Ivan Brull, “Les cabres del matí”, com ha estat aquest projecte?

Abelard.- Després de presentar “Canvi dels àngels” i enregistrar “Propietats medicinals” Ivan Brull em va proposar aquest projecte. Vam quedar algunes nits al bar de la plaça i entre xarrades, risses i copes van anar sorgint conjuntament o separadament aquestes cançons que musiquen poetes de parla catalana. La meva voluntat era fer un disc nu, senzill, directe, íntim….malgrat poc comercial. I així ho férem. El presentarem al festival de música a la Torre de Silla i posteriorment enregistrarem i editarem amb l’ajuda de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Silla. De tot s’aprèn…si es vol.

El Cresol.- També sabem que col·labores amb la música del documental sobre la mestra Carmen Valero que estan produint la gent de Silla Audiovisual, com ha estat aquesta col·laboració?

Abelard.- En primer lloc, afalagadora: hi ha gent molt bona a Silla, que trien temes meus em va resultar sorprenent. En segon lloc, positiva i fàcil: vaig enregistrar algunes melodies amb la guitarra però pensí que el millor era deixar parlar als protagonistes i deixar només l’acompanyament, cosa que Josep i Armando van comprovar i acceptar. Totes les músiques provenen del disc “Les cabres del matí”.

El Cresol.- Has fet duets amb la cantant de Silla Marina Cerdán, que ens pots contar d’açò?

Abelard.- Una veu prometedora. Marina Cerdán i jo hem fet actuacions a la Festa Estellés organitzada per la Casa de la dona de Silla a l’octubre. Un autèntic goig. Com ja he dit hi ha gent molt bona a Silla.

El Cresol.- Tens algun projecte musical pensat per al futur?

Abelard.- Sí, des de fa temps…un disc de guitarra instrumental. Per feina sempre he estat involucrat en projectes de cantautors, grups, musicals….i he anat posposant-lo però tot arriba!

El Cresol.- Moltes gràcies per respondre a les preguntes d’El Cresol i molta fortuna en la teua trajectòria.

Abelard.- Moltes gràcies a tu Xavier.

Silla des del “Vol americà” de 1956

El Cresol.- Es coneix com a «vol americà» aquell vol fotogramètric que va ser realitzat pel servei cartogràfic de l’exèrcit nord-americà (l’Army Map Service) a través de la USAF entre març de 1956 i setembre de 1957. Es va tractar d’un projecte completament militar, tant en els mitjans utilitzats com en la seua finalitat. A la pràctica es va tractar del primer vol sistemàtic d’aquestes característiques que es va realitzar a nivell nacional, incloent també les possessions espanyoles del nord d’Àfrica i Canàries.

El «Projecte Espanyol», com així es va anomenar, va començar just després que l’USAF realitzara la mateixa faena a Itàlia. En aquells dies, els Estats Units estava en plena estratègia de combat del comunisme, i Espanya era un punt clau d’aquesta estratègia, tant a nivell geogràfic com a polític. En aquest marc hem d’entendre l’acord entre el govern de Franco i l’exèrcit americà per a la realització d’un projecte d’enorme envergadura i cost.

El pla establert eren utilitzar sis avions Beechcraft RC-45 amb seu a l’aeròdrom de Getafe (Madrid) i amb els de Lleó, Saragossa, Sevilla, Albacete, Palma de Mallorca, Barcelona, ​​València i nord del Marroc com a suport. Les càmeres muntades eren Fairchild T-11 de gran format per a fotografia aèria i lents Metrogon de 6 polzades amb un f / 6,3. El negatiu utilitzat era de 70mm, amb el que oferia una definició notable.

Fins fa molt poc temps, l’existència d’aquestes imatges aèries era desconeguda per a gairebé tothom. El 2011 les autoritats militars, a través del Centre Geogràfic de l’Exèrcit de Terra (CEGET), van dur a terme el projecte de digitalització dels 60.000 fotogrames emmagatzemats en 600 bobines que componen el «vol americà». Hui dia, tot aquest material ha estat transferit a les comunitats autònomes i a les confederacions hidrogràfiques que, generalment, les han posat a internet lliurement a disposició del públic en imatges de format TIFF d’alta qualitat (http://fototeca.cnig.es/).

La imatge adjunta és la foto del poble i terme de Silla en 1956.

vol

Somiar d’una altra manera. Com vam perdre la utopia i de quina forma recuperar-la

lucas_emmanuel.misseri.pngLucas Misseri
————————————————————————————————————————————-
soñar
Ací es pot adquirir el llibre complet.
—————————————————-
– Traducció al valencià de la ressenya feta per Xavier Cunyat a partir d’aquest text original en castellà.

Hui per a les postres “sopà”

maise

Maise B. Senón

València, “la meua terreta”.

Silla, “el meu poble”.

La meua curiositat per tot el que fa a la meua terra natal, i per tant al nostre poble, fa que em tope amb aquesta pàgina “El Cresol de Silla”, i em porte una gran sorpresa quan veig que el seu mantenidor, Xavier Cunyat Rios, va ser i és el veí de la meua casa natal. Dues famílies que ens hem tingut durant anys un gran afecte i que perdura en l’actualitat.

Em demana la recepta de la “Sopà” i em veig encantada de fer-la.

Després documentar-me a fons, encara que ja la coneixia, sé de sobres que les receptes tradicionals pateixen molts canvis a través dels anys. I això precisament passa amb la sopà, a la qual també se la coneix com a “Collà” en altres pobles o comarques.

A casa meua sempre l’hem coneguda per “sopaetes”. La meua mare ens repartia un cassó a cadascun perquè si la menjàvem com la paella, tots al voltant, no teníem control i sempre hi havia baralles.

Molts recordareu que abans compràvem la llet en les pròpies vaqueries dels veïns. Era amb aquesta llet tan rica amb la qual la meua mare feia la crema. Guarde un record molt emotiu d’aquella imatge de la meua mare a la cuina i de com ens barallàvem els germans per la nata que sortia al bullir la llet fresca i que preníem amb sucre o entre pa i pa.

Tornant a la sopà, els seus ingredients bàsics eren les restes d’un bescuit (sobretot de la Tortà, o bé de la Mona o Panquemao, que abans es feien, sobretot per Pasqua, a les cases i que després es portaven a coure als forns), llet i uns rovells d’ou. De vegades posava una mica de farina d’arròs per espessir, però jo la recorde posant més rovells fins a trobar la textura que ella volia.

Amb les clares sobrants feia una merengue dolç amb el qual adornava aquella font de fang que tanta història tenia a casa.

He escrit aquesta introducció perquè crec que els bons records alimenten l’ànima, una cosa del que una s’adona amb el pas dels anys, i perquè no hi ha hui cap fotografia que puga capturar aquelles escenes meravelloses de la nostra memòria.

Els nostres pares, avis i besavis preparaven aquestes postres com a recepta d’aprofitament. Fins i tot feien la seua pròpia llet d’ametlles amb aigua per després espessir amb farina d’arròs.

Al meu entendre la sopà s’assembla molt a unes natilles, un arròs amb llet o la crema d’arròs, recepta aquesta última molt antiga que es pretén recuperar en l’actualitat.

sopa

Dit això, la meua recepta és aquesta:

Ingredients:

– Mona o panquemao que se’ns haja quedat una mica dura
– 1 litre de llet d’ametlles, lleugera o concentrada
– 150 grams de sucre
– 1 pal de canyella
– 2 tires de corfa de taronja (sense la part blanca de l’interior)
– 2 tires de corfa de llima (sense la part blanca de l’interior)
– 50 grams de farina d’arròs
– 2 rovells d’ou
– canyella mòlta per empolvorar

Preparació:

Barrejar la llet junt el sucre, el pal de canyella i les corfes de la llima i taronja en un pot o cassola. Deixem bullir suaument durant tres minuts. Retirem del foc i deixem que es refrede. Així aconseguim un major aroma en la llet. La colem i reservem.

Tallem les restes de mona en llesques d’un centímetre més o menys, i les repartim al fons d’una cassola o bols individuals. A gust de cadascú.

Agafem un gotet de la llet ja freda i barregem bé la farina d’arròs en ella. Posem la llet de nou a el foc i aboquem el got amb la mescla de farina. I sense deixar de remoure en cap moment, el tindrem fins que comença a bullir de nou. Uns minuts així amb bull suau i movent i retirem.

Cal recordar que totes aquestes preparacions espesseixen molt més a mesura que es refreden.

I és just al apartar-la del foc quan afegirem els dos rovells d’ou sense deixar de batre enèrgicament per uns instants.

Aboquem la sopà primer sobre els trossos de mona perquè s’empapen bé. I després a poc a poc fins a cobrir el bol. Deixem refredar i guardem a la nevera.

A mi m’agraden ben fredes però també es poden gaudir temperades.

“De les sobres és fa la festa”.

Gràcies Xavi per deixar-me compartir aquestes postres i les meues vivències a la pàgina.

Manifest Acceleracionista

xavi negre

Xavier Cunyat Rios

 

Segons un seguit d’intel·lectuals d’origen britànic, al menys en la seua gran majoria, el capitalisme en la seua etapa algorísmica i mega-conectada financerament s’ha produït un col·lapse antropològic on els relats simbòlics de l’esquerra són anacrònics. No tenen una operativitat real i són el mer testimoni del pes d’un llegat que ja no ens diu res del futur. En aquesta perspectiva, l’esquerra i els diferents relats emancipatoris com els moviments nacionals i populars estarien ancorats en una inclinació malenconiosa al passat.

Els acceleracionistes optimistes, en la tradició de Deleuze i actualitzats a partir de Negri, pensen en el Capitalisme com un paràsit que obstaculitza el desenvolupament emancipatori que el nou «cognitariat», neologisme que vincula coneixement amb proletariat, fent servir les noves tecnologies, pot desplegar. En aquesta vessant optimista els algoritmes i les matemàtiques no pertanyen al Capitalisme i poden constituir un instrument idoni per reorientar el Capitalisme a la transició a una societat post-capitalista.

Aquesta posició, clarament té un ressò del Marx del Capital, que també pensava que les relacions socials de producció capitalista constituïen un obstacle a el desplegament de la productivitat moderna. El Capitalisme, una vegada més, ací es presenta com el portador d’una «potència» que anirà més enllà del seu propi marc. Els treballadors connectats als dispositius d’intel·ligència digital estarien en condicions d’anar-se’n separant de la manera d’acumulació capitalista i organitzar un col·lectiu post-capitalista.

“Manifest Acceleracionista”, va ser llançat el 13 de maig del 2013 per Alex Williams i Nick Srniček, de la London School of Economics, i a continuació vos oferim el text complet traduït. L’obra ha generat moltes crítiques gràcies al seu contingut deliberadament polèmic. En contraposició a reduir la política radical a propostes d’horitzontalitat, consens, acció local i democràcia directa, els autors proposen radicalitzar les tendències d’alliberament que el capitalisme necessita posseir i controlar en tot moment.

Una alternativa dins el marc de desenvolupament i expansió del capitalisme, que accelera la velocitat de producció, circulació i consum fins a arribar a un punt de ruptura. Així, una esquerra acceleracionista no pot prescindir de les últimes tecnologies ni dels mètodes economètrics i d’intervenció sobre l’entorn més sofisticats; és a dir, de tot el que el capitalisme colonitza amb fins d’acumulació i explotació de la faena (el neoliberalisme).

És una proposta diametralment oposada a les vessants, moltes d’elles d’esquerra, que atribueixen d’entrada una connotació negativa al desenvolupament, el creixement i/o la productivitat global i que s’emmarquen dins el discurs dels límits, del decreixement o, en simetria al discurs neoliberal, de l’austeritat.

Vet ací el text.

MANIFEST PER UNA POLÍTICA ACCELERACIONISTA
Per Alex Williams i Nick Srnicek

1. INTRODUCCIÓ: Sobre la conjuntura

1. En el començament de la segona dècada de segle XXI, la civilització global s’enfronta a un nou tipus de cataclisme. Les apocalipsi que s’acosten deixen en ridícul les normes i les estructures d’organització política que es van forjar amb el naixement dels estats-nació, l’auge del capitalisme i un segle XX marcat per guerres sense precedents.

2. El més significatiu és el col·lapse de el sistema climàtic de la planeta, que pot fins i tot posar en perill l’existència de tota la població mundial. Tot i que es tracta de l’amenaça més greu a la qual s’enfronta la humanitat, hi ha una sèrie de problemes de menor envergadura però potencialment igual de desestabilitzadors que coexisteixen i interactuen amb el problema principal. L’esgotament irreversible dels recursos, especialment de les reserves d’aigua i energia, pot provocar una fam massiva, el col·lapse dels paradigmes econòmics i noves guerres, fredes i calentes. La crisi financera continuada ha portat els governs a adoptar l’espiral mortal de les polítiques d’austeritat i a privatitzar els serveis públics de l’estat de benestar i ha provocat un atur massiu així com l’estancament dels salaris. La creixent automatització dels processos productius, inclòs el “treball intel·lectual”, posa de manifest la crisi secular del capitalisme i la seua ràpida incapacitat a l’hora de mantenir els nivells de vida actuals, fins i tot per a les classes mitjanes de l’hemisferi nord, ja en procés de desaparició.

3. En contrast amb aquestes catàstrofes en acceleració contínua, la política actual es caracteritza per un immobilisme que la incapacita per a generar les noves idees i models d’organització necessaris per a transformar les nostres societats de manera que siguen capaços de fer front a les amenaces d’aniquilació que es perfilen. Mentre la crisi s’accelera i reforça, la política s’alenteix i debilita. En aquesta paràlisi de l’imaginari polític, el futur queda anul·lat.

4. Des de 1979 la ideologia política hegemònica a nivell mundial ha estat el neoliberalisme, omnipresent amb algunes diferències de matís en totes les potències econòmiques que actualment dominen el món. Malgrat els desafiaments profundament estructurals que els nous problemes globals presenten a aquest sistema -els més apressants les crisis creditícies, financeres i fiscals que s’estan produint des de l’any 2007/2008- els programes neoliberals no han fet sinó aprofundir en els seus dogmes. Aquesta continuació de el projecte neoliberal, o neoliberalisme 2.0, ha començat a aplicar una nova ronda d’ajustaments estructurals dirigits, especialment, a facilitar noves i agressives incursions al sector privat en el que queda de les institucions democràtiques i els serveis socials. Tot això malgrat els efectes econòmics i socials negatius immediats i dels obstacles a més llarg termini que plantegen les noves crisis globals.

5. Que els sectors de la dreta governamental i no governamental i de l’àmbit corporatiu hagen estat capaços d’impulsar d’aquesta manera el neoliberalisme és, al menys en part, conseqüència de la paràlisi i la incapacitat permanents que afecten a gran part del que queda de l’esquerra. Trenta anys de neoliberalisme han despullat a la majoria dels partits polítics d’esquerra de pensament radical, continguts i un mandat popular. En el millor dels casos han respost a la present crisi amb crides per recuperar els principis econòmics keynesians, tot i l’evidència que les condicions de postguerra que van permetre el desenvolupament de les socialdemocràcies ja no existeixen. No podem tornar així sense més als postulats fordistes de producció en massa. Fins i tot els règims neo-socialistes de la Revolució Bolivariana d’Amèrica de Sud, malgrat la seua encoratjadora resistència a l’hora de combatre els dogmes del capitalisme contemporani, segueixen sent incapaços lamentablement de presentar una alternativa més enllà del socialisme de mitjan el segle XX. El treball organitzat, debilitat sistemàticament pels canvis que porta aparellats el projecte neoliberal, es fossilitza a nivell institucional i, en el millor dels casos, només pot mitigar lleument els nous ajustos estructurals. Sense un enfocament sistemàtic per construir un nou model econòmic ni la solidaritat estructural necessària per promoure canvis, les forces laborals segueixen sent relativament impotents. Els nous moviments socials que han sorgit des del final de la Guerra Freda i que des de 2008 han experimentant un ressorgiment han estat igualment incapaços de concebre una nova visió ideològic-política. Per contra, aquests moviments consumeixen una gran quantitat d’energia en els processos interns de democràcia directa i en l’autocomplaença afectiva per davant de l’eficàcia estratègica, i amb freqüència propugnen una variant de localisme neo-primitivista, com si per lluitar contra la violència abstracta del capital globalitzat fos suficient la “autenticitat” fràgil i efímera de la immediatesa comunal.

6. A falta d’una visió social, política, organitzativa i econòmica radicalment nova, els poders hegemònics de la dreta seguiran sent capaços d’impulsar el seu limitat imaginari malgrat totes les evidències en contra. En el millor dels escenaris, pot ser que l’esquerra siga capaç durant un temps de resistir parcialment algunes de les pitjors incursions. Però això poc podrà fer contra la inexorable marea final que s’acosta. Generar una nova hegemonia global de l’esquerra implica recuperar els futurs possibles perduts, és més: implica recuperar el futur com a tal.

2. Interregnum: Sobre l’acceleracionisme

1. Si hi ha algun sistema que s’haja associat amb idees d’acceleració, aquest és el capitalisme. El metabolisme essencial del capitalisme demana un creixement econòmic constant, una competència permanent entre entitats capitalistes individuals i un desenvolupament continu de les tecnologies per augmentar l’avantatge competitiu, tot això acompanyat d’una fractura social cada vegada més gran. En la seua forma neoliberal, la seua proclama ideològica és l’alliberament de les forces de destrucció creativa per aclarir el camí a les innovacions tecnològiques i socials, en constant acceleració.

2. El filòsof Nick Land va perfilar encara més aquest fenomen amb la creença miop, encara hipnòtica, que la velocitat capitalista per si sola podria generar una transició global cap a una singularitat tecnològica sense precedents. En aquesta visió del capital, l’ésser humà podria acabar sent una càrrega i un obstacle per assolir aquesta intel·ligència planetària abstracta ràpidament construïda ajuntant fragments de civilitzacions passades. El neoliberalisme de Land confon, però, la velocitat amb l’acceleració. Potser estem avançant ràpidament, però només ho fem dins d’un conjunt d’estrictes paràmetres capitalistes que mai oscil·len. El que estem experimentant és només la percepció de l’augment de velocitat d’un horitzó local, un simple espasme clínicament mort en lloc d’una acceleració navegable, d’un procés experimental de descobriment dins d’un espai universal de possibilitats. És aquesta última forma d’acceleració la qual considerem essencial.

3. El pitjor és que, tal com ja van detectar Deleuze i Guattari, el que la velocitat capitalista desterritorialitza d’una banda, ho territorialitza per l’altre; i això ha estat així des del principi. El progrés es veu limitat per un marc rígid de valor afegit, capital flotant i un exèrcit reservista de mà d’obra. La modernitat es redueix a mesures estadístiques de creixement econòmic i la innovació social s’encalla en les restes obsolets del nostre passat col·lectiu. La desregulació impulsada pel tàndem Tatcher-Reagan conviu en harmonia amb els valors familiars i religiosos victorians basats en el “retorn als orígens”.

4. Una de les tensions fortes que hi ha al neoliberalisme fa referència a l’autoimatge que projecta com a instrument de modernitat, de fet, directament com a sinònim de modernitat, prometent un futur que és incapaç de proporcionar. Per contra, a mesura que el neoliberalisme ha anat avançant, en lloc de fomentar la creativitat individual ha tendit a eliminar la inventiva cognitiva en benefici d’una línia de producció afectiva d’interaccions ajustades a un guió preestablert. Tot això combinat amb cadenes de subministrament globals i una zona de producció neo-fordista a l’Est. El reduït i exclusiu cognitariat de treballadors intel·lectuals s’empetiteix cada any que passa, i ho fa al ritme en què l’automatització algorísmica s’obre pas entre les esferes de la faena afectiva i intel·lectual. Tot i haver-se posicionat a si mateix com un esdeveniment històric necessari, el neoliberalisme era en realitat un conjunt de mesures de contingència per fer front a la crisi de valors que va emergir a la dècada dels setanta. Inevitablement, el neoliberalisme va esdevenir una sublimació de la crisi en lloc de en la seua derrota definitiva.

5. Marx, juntament amb Land, és el pensador per excel·lència de l’acceleracionisme paradigmàtic. Tot i les gastades crítiques i fins i tot de el comportament d’alguns contemporanis de Marx, cal recordar que Marx va utilitzar els instruments teòrics més avançats i les dades empíriques disponibles per intentar entendre i transformar el seu món. No era un pensador contrari a la modernitat, sinó un pensador que buscava analitzar-la i intervenir-hi i que era conscient que, malgrat tota l’explotació i corrupció que el capitalisme portava implícites, era el sistema econòmic més avançat de moment. Els seus beneficis eren irreversibles, però va accelerar fins a límits insospitats el valor de el model capitalista.

6. El 1918, en la seua obra titulada “Esquerranisme: Una malaltia infantil del comunisme”, Lenin va escriure fins i tot:

El socialisme és inconcebible sense la gegantesca maquinària capitalista basada en els últims avenços de la ciència moderna. És inconcebible sense una organització estatal planificada que sotmeta a desenes de milions de persones al més estricte compliment d’una norma única de producció i distribució.

Nosaltres, els marxistes, hem parlat sempre d’això, i no val la pena gastar tan sols dos segons en conversar amb gent que no comprèn ni tan sols això (els anarquistes i un part considerable dels revolucionaris de l’esquerra socialista).

7. Marx sabia molt bé que el capitalisme no pot ser identificat com el veritable agent de l’acceleració. De la mateixa manera, afirmar que les polítiques d’esquerra són l’antítesi de l’acceleració tecno-social és, al menys en part, una greu tergiversació dels fets. Si l’esquerra política es vol assegurar un futur, ha de ser un en què adopte al màxim aquesta tendència acceleracionista reprimida.

03: MANIFEST: Sobre el futur

1. Creiem que la divisió més important que hi ha hui a l’esquerra es troba entre els que tenen una política popular de caràcter local, d’acció directa i incansable horitzontalitat, i els que esbossen el que ha de començar a anomenar-se una política acceleracionista, que es sent còmoda amb una modernitat d’abstracció, complexitat, globalitat i tecnologia. Els primers es donen per satisfets amb establir petits espais temporals de relacions socials no capitalistes, defugint els problemes reals que comporta el fet d’haver de lluitar contra enemics intrínsecament no locals, abstractes i profundament arrelats en la nostra infraestructura quotidiana. El fracàs d’aquestes polítiques és la crònica d’una mort anunciada. Per contra, una política acceleracionista busca preservar les conquestes del capitalisme tardà al temps que va més enllà del que permet el seu sistema de valors, les seues estructures de poder i les seues patologies de massa.

2. Tots volem treballar menys. És intrigant saber per què l’economista més important del món de l’era de postguerra creia que un capitalisme il·lustrat comportaria inevitablement amb el temps una reducció radical de la jornada laboral. A “Perspectives econòmiques per als nostres néts” (escrit el 1930), Keynes va predir un futur capitalista en el qual les persones haurien reduït la seva jornada laboral a tres hores a el dia. El que ha passat, en canvi, és que s’ha anat eliminant progressivament la separació entre treball i vida privada i que el treball, amb el temps, ha acabat per impregnar tots els aspectes de les relacions socials.

3. El capitalisme ha començat a reprimir les forces productives de la tecnologia o, almenys, a dirigir-les cap a finalitats absurdament limitades. Les guerres de patents i la monopolització de les idees són fenòmens contemporanis que posen en relleu tant la necessitat del capital d’anar més enllà de la competència com la seua aproximació cada vegada més retrògrada a la tecnologia. Els èxits acceleracionistes del neoliberalisme no han resultat en menys faena ni en menys estrès. I en lloc d’un món carregat de futur, de viatges espacials i potencial tecnològic revolucionari, vivim en una època on l’únic que avança és una parafernàlia de coses lleugerament millorades per als consumidors. Una infinitat de repeticions dels mateixos productes bàsics sostenen la demanda marginal de consum a costa de l’acceleració humana.

4. No volem tornar a el model fordista. No és possible tornar al fordisme. La “edat d’or” capitalista partia del paradigma productiu de la fàbrica com a entorn industrial ordenat, on els treballadors (homes) rebien seguretat i condicions de vida bàsiques a canvi d’una vida d’avorriment anquilosant i de repressió social. Aquest sistema es sustentava en una jerarquia internacional de colònies i imperis i una perifèria subdesenvolupada, així com en una jerarquia nacional de racisme i sexisme i en una estricta jerarquia familiar de subjugació de la dona. Tot i la nostàlgia que molts poden sentir, la tornada a aquest règim és tan indesitjable com impossible en la pràctica.

5. Els acceleracionistes volen alliberar les forces productives latents. En aquest projecte, la base material del neoliberalisme no necessita ser destruïda. necessita ser reformulada per tal d’assolir uns objectius comuns. La infraestructura capitalista existent no és un escenari que haja de ser demolida, sinó una plataforma de llançament del post-capitalisme.

6. La submissió de la tecnociència als objectius capitalistes -especialment des de finals de la dècada dels setanta- impedeix conèixer a data de hui el que una maquinària tecnosocial moderna seria capaç d’aconseguir. A sobre de nosaltres reconeixen hui els potencials ocults que s’amaguen darrere de les tecnologies actuals? Nosaltres creiem que l’autèntic potencial transformador de molts dels avenços tecnològics i científics del nostre temps no s’ha explotat encara, carregats de característiques redundants (o pre-adaptacions). De produir un canvi més enllà de la miopia dels aliats capitalistes, aquests avenços podrien resultar decisius.

7. Volem accelerar el desenvolupament tecnològic sense caure per això en l’utopisme tecnològic. Sabem que la tecnologia mai serà suficient per salvar-nos. Necessària sí, però mai suficient sense l’acció sociopolítica. Les esferes social i tecnològica van sempre de la mà, i els canvis en una d’elles propicien i potencien els canvis en l’altra. Mentre que els tecnoutopistes creuen que l’acceleració tecnològica permetrà superar automàticament de per sí els conflictes socials, nosaltres pensem que el desenvolupament tecnològic ha d’accelerar-se precisament perquè la tecnologia és necessària per guanyar els conflictes socials.

8. Creiem que qualsevol post-capitalisme requereix una planificació post-capitalista. Voler creure que després d’una revolució la gent construirà espontàniament un nou sistema socioeconòmic que no constituisca un simple retorn al capitalisme és, en el millor dels casos, ingenu, i en el pitjor, ignorància pura. Per planificar aquesta fase hem de desenvolupar un mapa cognitiu del sistema existent i especular amb una possible imatge de el sistema econòmic futur.

9. Per a això, l’esquerra ha d’aprofitar tots i cada un dels avenços científics i tècnics que fa possible la societat capitalista. La quantificació no és un dimoni que haja de ser exterminat sinó una eina que ha de ser utilitzada de la manera més eficaç possible. Els models econòmics són, en paraules simples, una eina necessària per fer intel·ligible un món complex. La crisi financera de 2008 posa de manifest els riscos d’acceptar a cegues models matemàtics, encara que això és més un problema d’autoritat il·legítima que de matemàtiques. Les eines que ens ofereixen les disciplines d’anàlisi de xarxes socials, models basats en agents, anàlisi de grans conjunts de dades i models econòmics de no equilibri són necessàries a nivell cognitiu per entendre sistemes complexos com l’economia moderna. L’esquerra acceleracionista ha de formar-se bé en aquests camps tècnics.

10. Qualsevol transformació de la societat ha d’implicar l’experimentació econòmica i social. El projecte xilè Cybersyn és un paradigma d’aquesta actitud experimental. En ell es fusionen tecnologies cibernètiques avançades amb tècniques de modelització econòmica sofisticades i una plataforma democràtica materialitzada en la infraestructura tecnològica. En els anys cinquanta i seixanta també es van realitzar experiments similars en l’economia soviètica, emprant la cibernètica i la programació lineal per intentar resoldre els nous problemes als quals s’enfrontava la primera economia comunista del món. El fracàs d’aquests experiments es va deure en última instància a les limitacions tant polítiques com tecnològiques a què aquests pioners cibernètics estaven sotmesos en aquesta època.
11. L’esquerra ha de desenvolupar una hegemonia tecnosocial tant en l’àmbit de les idees com en l’àmbit de les plataformes materials, que són la infraestructura de la societat globalitzada. Les plataformes estableixen els paràmetres bàsics del que és possible tant a nivell conductual com ideològic, plasmant amb això la transcendència material de la societat. Són les que fan possible determinats grups d’accions, relacions i poders. Les plataformes globals actuals presenten una desviació tendenciosa cap a les relacions socials capitalistes, però no és una cosa que siga ni inevitable ni irreversible. Aquestes plataformes materials de producció, finances, logística i consum poden ser i han de ser reprogramades i reformatejades cap a paràmetres post-capitalistes.
12. No creiem que l’acció directa siga suficient per assolir cap d’aquests objectius. Les tàctiques habituals de manifestació amb pancartes i creació d’espais temporalment autònoms comporten el risc de convertir-se en substituts còmodes de l’acció realment eficaç i amb èxit. “Al menys fem alguna cosa”, és el crit unànime que llancen aquells que anteposen l’autoestima a l’acció realment eficaç. L’únic criteri que defineix una bona tàctica és si amb ella s’aconsegueix o no l’èxit. Hem d’acabar amb les formes d’acció individuals fetitxistes. La política ha de ser tractada com un conjunt de sistemes dinàmics dividits per conflictes, adaptacions i contra-adaptacions permanents juntament amb carreres armamentístiques estratègiques. Això vol dir que qualsevol forma d’acció política individual perd la seua eficàcia amb el temps perquè l’altra part s’adapta. No hi ha cap forma d’acció política històricament inviolable. És més: amb el temps es fa cada vegada més necessari abandonar algunes tàctiques de lluita tradicionals perquè les forces i les entitats que es pretén derrotar amb elles aprenen a defensar-se i a contrarestar-se molt eficaçment. La incapacitat de l’esquerra de hui de fer el mateix és un dels motius principals del malestar actual.
13. Cal posar fi a la priorització extrema que es fa de la democràcia com a procés. La idolatria de l’horitzontalitat, la inclusió i l’obertura que practica gran part de l’esquerra “radical” posa les bases de la ineficàcia. El secretisme, la verticalitat i l’exclusió també tenen el seu lloc en l’acció política efectiva (no com a eines úniques, òbviament).
14. La democràcia no pot ser definida simplement pels mitjans que empra: la votació, el debat o les assemblees generals. La democràcia de veritat ha de definir-se pel seu objectiu: l’emancipació i l’autodomini col·lectiu. És un projecte que ha de unir la política amb el llegat de la Il·lustració, en la mesura en què només mitjançant la nostra habilitat per comprendre’ns millor i entendre millor el nostre món (social, tecnològic, econòmic, psicològic) podrem arribar a governar-nos a nosaltres mateixos. Hem d’establir una autoritat vertical legítima controlada col·lectivament juntament amb models socials horitzontals i distribuïts per evitar convertir-nos en esclaus d’un centralisme totalitari i tirànic o, per contra, d’un ordre emergent capritxós que escapa al nostre control. L’autoritat de El Pla ha de casar-se amb l’ordre improvisat de La Xarxa.
15. No vam presentar cap organització en particular com l’instrument ideal per a integrar aquests vectors. El que es necessita -el que sempre s’ha necesitat- és un ecosistema d’organitzacions, un pluralisme de forces retroalimentant sobre la base dels seus avantatges comparatius. El sectarisme és la sentència de mort de l’esquerra de la mateixa manera que ho és el centralisme, i en aquest sentit recalquem de nou la importància d’experimentar amb diferents tàctiques (fins i tot amb aquelles amb les que no estem d’acord).
16. Tenim tres objectius concrets a mig termini. En primer lloc, hem de construir una infraestructura intel·lectual. Imitant a la Societat Mont Pelerin de la revolució neoliberal, es tracta de crear una nova ideologia i uns models econòmics i socials nous, així com una visió del que està bé per reemplaçar i superar els paupèrrims ideals que regeixen el nostre món actual. Estem parlant d’una infraestructura en el sentit de construir no només idees, sinó institucions i eines físiques que permeten materialitzar, inculcar i divulgar aquestes idees.
17. Hem d’impulsar una reforma dels mitjans a gran escala. Perquè, tot i l’aparent democratització que ofereixen internet i les xarxes socials, els mitjans de comunicació tradicionals segueixen sent claus per seleccionar i elaborar el discurs. Posseir els recursos necessaris per continuar impulsant el periodisme d’investigació és també un factor determinant. Sotmetre aquests ens a el màxim control popular és essencial per desmuntar el discurs actual sobre l’estat de les coses.

18. Finalment, hem de reconstruir les diverses formes de poder de classe. Aquesta reconstrucció ha d’anar més enllà de la idea que ja existeix un proletariat global generat de forma orgànica. En lloc d’això, hem de buscar la manera d’integrar una sèrie dispar d’identitats proletàries fragmentades, que sovint es manifesten sota formes post-fordistes de treball precari.

19. Hi ha molts grups i individus treballant ja en aquests tres objectius, però per separat els seus esforços són insuficients. El que es necessita és que els tres es retroalimenten mútuament, amb cada un modificant la conjunció contemporània de tal manera que els altres siguen més i més efectius. Un bucle de feedback sobre la transformació ideològica, social, econòmica i d’infraestructures que genere una nova hegemonia complexa, una nova plataforma tecnosocial post-capitalista. La Història demostra que sempre ha estat una àmplia amalgama de tàctiques i d’organitzacions la qual ha provocat un canvi sistèmic; hem d’aprendre d’aquestes lliçons.

20. Per aconseguir cada un d’aquests objectius, en el pla més pràctic, sostenim que l’esquerra acceleracionista ha de pensar més seriosament en els fluxos de recursos i de diners necessaris per construir una nova infraestructura política eficaç. Més enllà del “poder de la vila” que ostenten els agents que actuen al carrer, necessitem finançament, ja siga de governs, institucions, laboratoris d’idees, sindicats o benefactors individuals. Considerem que la localització i la gestió de tals fluxos de finançament són essencials per començar a reconstruir un ecosistema d’organitzacions d’esquerra acceleracionistes eficaços.

21. Només una política prometeica en la qual es tinga un domini absolut de la idiosincràsia de la societat i el seu entorn serà capaç d’abordar els problemes globals o aconseguir una victòria sobre el capital. Cal diferenciar aquest tipus de domini del tan estimat pels pensadors de la Il·lustració original. L’univers mecànic de Laplace, tan fàcilment dominat amb la suficient informació, ha desaparegut de l’agenda de la cognició científica seriosa. Però això no és per alinear-nos amb el que queda de la postmodernitat, condemnant el domini com una cosa proto-feixista o l’autoritat com de per si il·legítima. En el seu lloc, proposem que els problemes que amenacen el nostre planeta i la nostra espècie ens servisquen per atorgar a l’autodomini un aspecte i una complexitat totalment renovades. Si bé no podem predir el resultat exacte de les nostres accions, sí que podem determinar de forma probabilística rangs de resultats possibles. El que ha de associar-se a aquestes anàlisis de sistemes complexos és una nova forma d’acció: improvisada i capaç de confeccionar un disseny a partir d’un procediment pràctic que aborda les contingències amb les que es troba únicament a través de l’acció, dins d’una política de mestratge geosocial i astuta racionalitat. Una forma d’experimentació abductiva que busca les millors eines per actuar en un món complex.

22. Ens cal recuperar l’argument que tradicionalment s’ha fet valer per al post-capitalisme: el capitalisme no només és un sistema injust i pervers sinó també un sistema que frena el progrés. El nostre desenvolupament tecnològic està sent aniquilat pel capitalisme en la mateixa mesura en què va ser impulsat. L’acceleracionisme és el convenciment que aquestes capacitats es poden i s’han d’alliberar superant les limitacions que imposa la societat capitalista. Superar les nostres limitacions actuals implica molt més que una simple lluita per una societat global més racional. Creiem que també ha d’incloure recuperar els somnis que van embargar a molts des de mitjans de segle XIX fins a les albors de l’era neoliberal, recuperar la recerca de l’Homo Sapiens i transcendir els límits de la Terra i de les nostres formes corporals immediates. Aquestes visions són considerades hui relíquies d’una època més innocent. Les dues posen en relleu la sorprenent falta d’imaginació que caracteritza el nostre temps i ofereixen la promesa d’un futur estimulant des del punt de vista afectiu i vigoritzant des del punt de vista intel·lectual. Després de tot, només una societat post-capitalista feta realitat gràcies a una política acceleracionista serà capaç de complir les expectatives que van generar els programes espacials de mitjan el segle XX i anar més enllà d’un món de petites millores tècniques per provocar un canvi integral. Aquesta societat ens permetrà avançar cap a una era d’emancipació i autodomini col·lectiu, cap al futur alienígena pròpiament dit que en resulta. Cap a la culminació del projecte il·lustrat de l’autocrítica i l’autodomini, en lloc de cap a la seua eliminació.

23. L’elecció que hem de prendre és crítica: o un post-capitalisme globalitzat o una fragmentació lenta cap al primitivisme, la crisi perpètua i el col·lapse ecològic planetari.

24. Cal construir el futur. Perquè aquest ha estat demolit pel capitalisme neoliberal i reduït a una promesa de major desigualtat, conflicte i caos; això sí, una promesa en oferta. Aquest col·lapse de la idea de futur és simptomàtic de la situació històrica regressiva en què ens trobem i no, com molts cínics de tot l’espectre polític ens volen fer creure, un signe de maduresa escèptica. El que l’acceleracionisme persegueix és un futur més modern, una modernitat alternativa que el neoliberalisme és intrínsecament incapaç de generar. El futur ha de partir-se per obrir-se de nou, alliberant els nostres horitzons cap a les possibilitats universals que ofereix el de fora.

————————————————————————————————————————————
Text traduït al valencià a partir d’aquest text en castellà per Xavier Cunyat.

Inventar el futur. Postcapitalisme i un món sense treball, de Nick Srnicek i Alex Williams

xavi negreXavier Cunyat Rios

 

“Inventar el futur. Postcapitalisme i un món sense treball”, de Nick Srniceck i Alex Williams, dóna el que el seu títol promet: una reflexió sobre com construir un discurs polític alternatiu sobre un futur diferent a l’actual, diferent a aquell imposat des del neoliberalisme ideològic i el capitalisme actuals.

Amb tot, aquest discurs nou té la virtut de resultar, alhora, radicalment oposat però igualment compatible amb les realitats cap a les que sembla ens encaminem en el futur proper: l’automatització de la faena, la reducció de l’ocupació, especialment en llocs de baixa qualitat, la reducció dels salaris i l’augment de la precarietat, la crisi recaptatòria dels sistemes públics i les crisis profundes dels sistemes de benestar, etc. Un context en què l’augment de la productivitat aconseguit per l’ús intensiu de la tecnologia va acompanyat per una reducció de la faena assalariada.

Amb l’excepció, important, que Srnicek i Williams renuncien a la tradicional pessimisme, quan no catastrofisme, respecte a aquest horitzó. Per a ells l’automatització i el post-capitalisme representen un futur inevitable i un context d’oportunitat perquè l’esquerra ideològica recupere el seu domini intel·lectual i social d’abans. En aquest assaig ens explica: (1) quins són els riscos i dificultats amb què l’esquerra es troba per a l’aprofitament d’aquesta oportunitat, (2) com hauria de aprofitar-la per aconseguir realment una posició contra-hegemònica respecte a el neoliberalisme i el capitalisme, i ( 3) per tant una hipòtesi fonamentada sobre quina és la direcció socioeconòmica i cultural-política cap a la qual caminem amb pas ferm. Un repte majúscul, però ineludible per a qualsevol manifest digne de tal nom.

El mal endèmic: la política folk

El principal problema de l’esquerra política, per a aquests autors, resideix en el seu si. La política folk és la seua denominació a un enfocament segons el qual la lluita ideològic-política és viable únicament des de la resistència. L’alternativa resideix en el bloqueig, el sabotatge o la construcció d’espais reduïts neutres o alternatius al paradigma dominant, petites illes de realitat exemplificadora dins de l’immens oceà de dominació neoliberal-capitalista. Un paradigma que prefereix el local a l’universal, l’immediat als mitjans i/o llargs terminis, l’espontani al permanent, el consensuat al que organitzat amb algun tipus de metodologia no horitzontal, la democràcia directa a qualsevol forma de representació o de portaveu . Un paradigma que renuncia a ser alguna vegada hegemònic, mentre desitja ser perennement resistent, actiu i en lluita permanent.

Srnicek i Williams valoren aquesta alternativa com a imprescindible en tota lluita política, però no com un absolut, sinó com l’inici d’alguna cosa més gran i la part d’un tot més ampli i, especialment, més ambiciós. La política folk ha d’obrir-se a nous enfocaments, pot encastar en un sistema organitzatiu més ampli i plural on tinguen cabuda altres organitzacions i altres fins, orientats tots a un ideal universal i utòpic comú-compartit, capaç de mobilitzar valors universals i visions particulars amb la mateixa flexibilitat i adaptabilitat que el neoliberalisme ha aconseguit fer durant les últimes dècades. Una estratègia que no és imitar el rival, sinó adaptar-se igual de bé que ell a una lluita per l’hegemonia que no és ja més una disputa local sinó global.

L’esquerra política porta massa temps abonada a aquest paradigma folk i, en la renúncia a la seua voluntat contra-hegemònica, al seu conformisme en la humanització del capitalisme i ja no en el plantejament de noves solucions a noves realitats, va implícita la seua derrota.

Però hi ha una oportunitat extraordinària en el futur immediat d’un capitalisme en transformació, radical i veloç, cap a un model socioeconòmic i cultural-polític totalment diferent a què fins ara ha defensat i construït juntament amb el neoliberalisme. El post-capitalisme porta una nova i extraordinària oportunitat que l’esquerra pot aprofitar. Ara sembla ser, per fi, el moment.

nick srniceck
Nick Srniceck i Alex Williams


L’oportunitat ja està ací: l’automatització i la fi de la treball

El treball en el sistema capitalista està inherentment vinculat a la industrialització i al maquinisme. Això és, a la introducció de la màquina com a tàctica a través de la qual augmentar la productivitat i reduir els costos per a, així fent, augmentar el benefici net. Des de sempre, aquesta tàctica va portar tensions amb la mà obrera. D’una banda, des de la mà obrera van sorgir fins i tot moviments contraris a la màquina i la seua incorporació, com el ludisme. Mentre que, d’altra banda, des dels amos dels mitjans de producció sorgien intents de perfeccionament de la seua incorporació (com el fordisme o el toyotisme) o d’intensificació de la substitució obrera com a tàctica de fragmentació de les reivindicacions laborals i dissolució dels sindicats (com es va reconèixer des del thatcherisme). Les dues forces estan íntimament relacionades.

Les tensions no han impedit, però, que el procés d’automatització avance fins als nostres dies. Segons diversos estudis, com els de la Universitat de Cambridge i l’Organització Internacional del Treball (l’OIT), entre el 40% i el 80% dels treballs actualment existents són automatitzables. Només la reticència de les empreses a fer el salt, o l’encara excessiu cost d’algunes tecnologies, o l’abaratiment dels costos laborals (accelerat per la combinació de salaris a la baixa i incentius públics a la contractació), aconsegueix mantenir el fre parcialment fent fora a un procés que és, però, sostingut i imparable. No sabem quan en concret, però indefectiblement, la major part dels llocs de treball necessitats d’escassa o nul·la qualificació desapareixeran. Mentre que aquells necessitats d’alguna o bastant qualificació augmentaran, i per conseqüència d’això, pot ser que per primera vegada en moltes dècades, veuran sòlida i importantment reduïda la seua remuneració.

En altres paraules, l’automatització ens està portant a la fi de la faena assalariada i, amb això, a una nova societat completament diferent a l’actual que, denominada comunament per post-capitalisme, no sabem res d’ella llevat que no serà igual (ni semblant) a alguna de les que hàgem conegut fins ara. Amb tot el que això implica.

La porta a la utopia es troba, per tant, oberta de bat a bat. Davant l’escepticisme del “no hi ha alternativa”, davant el pensament cínic i possibilista del “pensa únicament en tu mateix”, es troba l’oportunitat de pensar i donar forma des de l’esquerra a la nova societat que s’aproxima.

Els autors proposen substituir el sentit comú neoliberal, fonamentat en aquestes premisses, per un altre nou basat en la tecnologia i les seues possibilitats: on el treball siga interpretat com una activitat i ja no com una obligació, amb una nova ètica de la feina capaç de vincular el treball al desig i ja no més a la frustració o a l’alienació, amb un Ingrés Bàsic Universal (IBU) capaç d’alliberar les persones del seu treball i obrir-los un horitzó nou d’oportunitats -més d’acord amb les seues habilitats i competències-, amb una jornada més breu i més temps per complementar aquesta activitat amb altres, i amb una consideració social més humana on no es criminalitze l’aturat ni es trivialitze a qui pateix les misèries de la desocupació.

Un nou paradigma contra-hegemònic que mira al post-capitalisme amb ulls tecnòfils i optimistes.

Conclusió: un punt de vista ambiciós per al post-capitalisme

Dels nombrosos assajos dedicats a el futur de la faena i al post-capitalisme, pocs s’atreveixen a realitzar una anàlisi audaç i a oferir alternatives concretes com les que ací ofereixen Srnicek i Williams. Menys freqüent encara si, a més, és l’esquerra política l’espai des del qual sorgeix aquesta proposta, assentada sobre les bases hegemòniques plantejades per Ernesto Laclau fa ja diverses dècades; bastant desaprofitades pels seus seguidors, entretinguts en la discussió en comptes de dedicar al seu desenvolupament.

Aquest assaig té actualitat, concreció, audàcia i esperança a orri. Encomana energia. Però, sobretot, equilibra molt bé l’anàlisi del que s’ha fet, amb el plantejament d’allò per fer, sent una de les propostes ideològic-polítiques més interessants dels últims temps. Agafa el guant de la modernitat i el reformula, per plantejar-nos una utopia per la qual lluitar, una metodologia per al combat i un objectiu assolible per conquerir. Una lectura edificant en el camp de la contra-hegemonia a un sistema que, contràriament al que ens volen fer pensar, ni ha estat etern ni durarà per sempre. De fet, pot ser que la nostra generació ho veja caure, i per això la nostra generació ha d’estar preparada davant el que ve després.

inventar el futuro
Nick Srnicek i Alex Williams
INVENTAR EL FUTURO