Entrevista al dramaturg Paco Romeu

Paco Romeu (València, 1967) és dramaturg, bilingüe i autodidacta, i ha conreat altres facetes artístiques, com el guió, la composició musical o la narrativa breu. No té cap relació amb el teatre fins a l’any 2000, quan comença a compondre de manera habitual la banda sonora d’alguns muntatges per a la Escola Municipal de Teatre de Picassent i a escriure textos per als grups infantils i d’adults. El 2011 la seua obra «Iceberg» obté el Premi Ciutat d’Alzira. El 2012, «Vocabulario» (el seu primer text en castellà) guanya el Premi de Teatre Iberoamericà Tirso de Molina convocat pel Ministeri d’Afers Exteriors i «La extraordinària història del fantasma Quim Quinqué» es fa amb el Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent . El 2013 és seleccionat per al I Laboratori d’Escriptura Teatral de la Fundació SGAE, dirigit per Paloma Pedrero, pel seu projecte «Los panes», basat en els fets esdevinguts el 2007 al voltant de la parròquia vallecana de Sant Carles Borromeu. El 2015 rep dos nous premis: el de Teatre Juvenil Ciutat de Torrent per «Els medis», ambientada en el context de la Primavera Valenciana, i el Antonio Buero Vallejo Ciutat de Guadalajara per «Piel de cebolla». En 2018 rep el Premi Ciutat de València de Teatre en Valencià per l’obra «Play». Des 2016 és membre fundador de la companyia valenciana Teatre Corrent, amb la qual ha estrenat els muntatges “Iceberg” i “Xin”.

El Cresol.– Gràcies Paco per atendre’ns. Primer que res preguntar-te dues coses, vius i treballes a Picassent però… el teu origen és siller, quin és aquest vincle? I en segon lloc, com varen ser els teus inicis amb el teatre i la dramatúrgia?

Paco.- Mon pare era siller (Garro o Garret, mai no ho he tingut massa clar). Vaig viure a Silla fins als huit anys, primer al carrer Santa Teresa i més tard al Marqués de Sotelo (actual Av. País Valencià), just dalt de l’estanc. A Picassent dic que sóc de Silla i a Silla que sóc de Picassent, em trobe còmode així, sense acabar de pertànyer a cap lloc. El cas és que a Picassent vaig conèixer una altra sillera, Elsa Tronchoni, que em va inocular el verí del teatre. Jo havia fet abans moltes altres coses (narrativa curta, pop-rock…), però el que de veres m’agradava era el cinema. Als trenta anys no havia anat mai al teatre, més enllà d’un parell de funcions amb l’Institut. Ara, amb 52, Elsa i jo tenim tres fills i un bon grapat de muntatges escrits per mi i dirigits per ella. La vida pega moltes voltes.

astrolabio-sopa-de-libros-teatroEl Cresol.– Enguany ha estat un bon any pel que fa a les teues publicacions, i també has rebut diversos reconeixements. Comencem per «Astrolabio». Has estat el guanyador de el XIX Premi SGAE de Teatre Infantil, que convoca anualment la Fundació SGAE, per la teua obra «Astrolabi», i amb açò aconsegueixes la publicació del text en la Sèrie de Teatre Infantil i Juvenil Sopa de Libros, que el grup editorial Anaya coedita amb la Fundació SGAE, i la dramatització de el text guanyador dins el XXIII Cicle SGAE de Lectures Dramatitzades. Explica’ns un poc aquest esdeveniment per favor.

Paco,- Normalment, els premis de dramatúrgia comporten una dotació econòmica i la publicació del text. En aquest cas, a més a més, el text s’inclou dins del Cicle de Lectures Dramatitzades de la Fundació SGAE. El 10 de novembre vam estar amb la companyia Disparatario, d’Algemesi, fent una lectura de l’obra (per primera vegada en castellà) a la Sala Berlanga de Madrid. Un dies desprès es va fer una altra lectura, dins del mateix cicle, a Avilés (Astúries), per una altra companyia. Aquest tipus de lectures es situen a mitjan camí entre una lectura “a pel” i una representació teatral: s’afegeix música, alguns moviments, elements senzills de vestuari… És una experiència molt interessant i ens està servint per a tractar d’impulsar la versió en castellà del muntatge.

El Cresol.– També has estat molt recentment guardonat amb l’obra «Uns altres temps» en el II Premi Mallorca de Dramatúrgia del Departament de Cultura, Patrimoni y Política Lingüística del Consell de Mallorca. Què ens pots contar?

Paco,- Aquest premi m’ha fet especial il·lusió perquè és la primera vegada que un text meu en la nostra llengua és guardonat fora del País Valencià. Serà publicat en breu pel Teatre Principal de Palma i també serà objecte d’una lectura dramatitzada al mateix teatre. Estic mort d’impaciència per ambdues coses. Tinc una especial confiança en aquest text, nascut d’un concepte musical (el cànon) del qual adapte la tècnica a la dramatúrgia. Més tard faria el mateix amb “Play”, en aquesta ocasió amb la música electrònica. Em pega voltes pel cap completar la trilogia musical, tinc algunes idees voltant-me.

Xin-1-1024x752

El Cresol.– Has estrenat darrerament amb Teatre Corrent obres com «Xin» a València i amb Disparatario «Astrolabi» a Algemesí. Com anaren aquestes funcions?

Paco.- Teatre Corrent és el nostre projecte de companyia: Elsa dirigeix, jo m’encarregue de la dramatúrgia, i Inma Ruiz i Pep Laza són els actors fixes. Som una xicoteta família teatral i ens entenem a les mil meravelles. Malauradament, no tenim distribuïdor i és difícil aconseguir actuacions més enllà de les sales de petit format del Cap i Casal. “Xin” va ser estrenada a la Sala Carme Teatre a principis de 2018 con a projecte de residència i ha estat reposada enguany a la Sala Off. Pel que fa a “Astrolabi”, una producció de Disparatario dirigida per Elsa, va ser estrenada a Algemesí a finals de 2018 (just tres dies després de obtindré el Premi SGAE de Teatre Infantil) i, en aquest cas, sí ha rodat un poc pel País (València, Picassent, Onda, Bejí…). Sempre és més senzill vendre espectacles infantils que adults.

El Cresol.– Quins són els teus pròxims projectes?

Paco,- La meua relació amb l’escriptura sempre ha estat marcada per les meues limitacions personals. Treballe com a ordenança a l’Ajuntament de Picassent i sóc pare de tres fills; no tinc, per tant, massa temps per a dedicar a l’escriptura. D’una altra banda, sóc autodidacta i tracte de procurar-me les eines necessàries per a poder afrontar cada projecte des d’una nova perspectiva i això no és sempre senzill. De fet, fa uns mesos vaig decidir deixar d’escriure teatre per un temps, però la veritat és que ja hem trobe de nou tractant de tirar endavant amb un text que duc entre mans des de fa uns anys. Amb Teatre Corrent, estrenarem “Play” a finals d’any a la Sala Off, com a projecte seleccionat als Graners de Creació 2020-2022. Més enllà del teatre, porte un temps treballant en un guió cinematogràfic amb una altra sillera, la realitzadora Eva Marin. Tot molt il·lusionant.

Xin
Inma Ruiz i Pep Laza

El Cresol.– Com diries que és la situació del Teatre al nostre país, i a la nostra comarca? creus que podria millorar?

Paco.- El teatre no estrictament comercial ha d’estar necessàriament vinculat a les produccions i ajudes públiques. En eixe sentit, els últims quatre anys s’ha millorat prou (tampoc era molt difícil, veníem del més negre dels forats). Bona part de la programació de sales com el Rialto o el Principal, a València, són produccions valencianes, públiques i d’autoria també valenciana. També les ajudes s’han multiplicat i diversificat. Però, encara que el teixit teatral valencià és cada vegada més ample i divers, el gran problema continua estant en la consolidació de les companyies: per moltes ajudes que puga rebre un projecte, si després el muntatge no gira per les sales no hi ha possibilitat de continuïtat. Particularment, crec que els últims deu anys el teatre ha perdut bona part del públic menys fidel, sobretot per la reducció dràstica de la programació als pobles. Hi ha excepcions: el cas de Silla, per exemple, on ara es programa més i millor que fa uns anys.

El Cresol.– Moltes gràcies per atendre’ns Paco, esperem que aquesta onada de reconeixement dure bona cosa i que tingues molta fortuna.

Paco.- Moltes gràcies a tu, Xavi, pel teu interès. Ha estat un plaer.

paco romeu3

 

Entrevista al músic de Silla Abelard Alba

El Cresol– Hola Abelard, eres músic i cantant, a més de professor de filosofia, quina és la teua formació?

Abelard.- Hola Xavier, vaig estudiar amb Ángel Estellés, a L’Escola de la Lírica, el Micalet, Conservatori de València, Ateneo Jazz Madrid… pel que fa a música, és una formació heterodoxa al que cal afegir les experiències d’un munt de projectes i col·laboracions professionals, d’altra banda vaig estudiar paral·lelament a la Universitat de València on em vaig llicenciar en filosofia en juny de 1999.

El Cresol.- Durant uns anys has donat classes de guitarra a la Lírica de Silla, com valores aquesta experiència docent?

Abelard.- Després de molts anys fent classes a Silla (a casa, al taller de música moderna de l’associació cultural Karajas rock al Casal Jove, Nau jove) i fora de Silla (16 anys al taller de música moderna de l’associació Pro-rock de Quart de Poblet, Casa de cultura de Manises, Escola de persones adultes de L’Eliana,etc..) puc dir que ha estat una experiència molt gratificant. Ha estat el darrer lloc on he fet classes de guitarra: en gener no continuaré però tornar a casa i seguir alimentant les joves generacions com feren amb mi no té preu. Ha sigut un plaer.

El Cresol.- La Lírica Big Band, de la qual formes part, acabeu de publicar el disc “Figa de Ferro”, explica’ns un poc.

Abelard.- És el resultat dels dos anys que té la formació i del treball de tots els components espolejats pel seu director i fundador Kako Rubio. Mai hem tingut res similar a Silla: jazz clàssic i modern sonant a nivell nacional per les emisores de ràdio amb músics d’arreu del País Valencià tant com intèrprets com a compositors o arranjadors: Jesús Santandreu, Ramon Cardo, Perico Sambeat…El disc rep el nom d’un dels temes de Jesús escrit per a la Lírica Big Band. Sembla que era el malnom d’una dona del seu poble. En qualsevol cas quan vam provar el tema vaig tindre clar que era el tema que més m’agradava i al que volia fer un solo…i ahí està. Ha estat una gran i complexa experiència. Puc dir que un repte per a tots, amb resultats positius. Cal dir que vam tindre el recolzament de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Silla, sense la qual no hauria estat possible aquest cd.

figadeferro(El disc “Figa de Ferro” de la Lírica Big Band es pot adquirir ací)

El Cresol.- Recentment publicares un disc de cançons amb Ivan Brull, “Les cabres del matí”, com ha estat aquest projecte?

Abelard.- Després de presentar “Canvi dels àngels” i enregistrar “Propietats medicinals” Ivan Brull em va proposar aquest projecte. Vam quedar algunes nits al bar de la plaça i entre xarrades, risses i copes van anar sorgint conjuntament o separadament aquestes cançons que musiquen poetes de parla catalana. La meva voluntat era fer un disc nu, senzill, directe, íntim….malgrat poc comercial. I així ho férem. El presentarem al festival de música a la Torre de Silla i posteriorment enregistrarem i editarem amb l’ajuda de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Silla. De tot s’aprèn…si es vol.

El Cresol.- També sabem que col·labores amb la música del documental sobre la mestra Carmen Valero que estan produint la gent de Silla Audiovisual, com ha estat aquesta col·laboració?

Abelard.- En primer lloc, afalagadora: hi ha gent molt bona a Silla, que trien temes meus em va resultar sorprenent. En segon lloc, positiva i fàcil: vaig enregistrar algunes melodies amb la guitarra però pensí que el millor era deixar parlar als protagonistes i deixar només l’acompanyament, cosa que Josep i Armando van comprovar i acceptar. Totes les músiques provenen del disc “Les cabres del matí”.

El Cresol.- Has fet duets amb la cantant de Silla Marina Cerdán, que ens pots contar d’açò?

Abelard.- Una veu prometedora. Marina Cerdán i jo hem fet actuacions a la Festa Estellés organitzada per la Casa de la dona de Silla a l’octubre. Un autèntic goig. Com ja he dit hi ha gent molt bona a Silla.

El Cresol.- Tens algun projecte musical pensat per al futur?

Abelard.- Sí, des de fa temps…un disc de guitarra instrumental. Per feina sempre he estat involucrat en projectes de cantautors, grups, musicals….i he anat posposant-lo però tot arriba!

El Cresol.- Moltes gràcies per respondre a les preguntes d’El Cresol i molta fortuna en la teua trajectòria.

Abelard.- Moltes gràcies a tu Xavier.

Silla des del “Vol americà” de 1956

El Cresol.- Es coneix com a «vol americà» aquell vol fotogramètric que va ser realitzat pel servei cartogràfic de l’exèrcit nord-americà (l’Army Map Service) a través de la USAF entre març de 1956 i setembre de 1957. Es va tractar d’un projecte completament militar, tant en els mitjans utilitzats com en la seua finalitat. A la pràctica es va tractar del primer vol sistemàtic d’aquestes característiques que es va realitzar a nivell nacional, incloent també les possessions espanyoles del nord d’Àfrica i Canàries.

El «Projecte Espanyol», com així es va anomenar, va començar just després que l’USAF realitzara la mateixa faena a Itàlia. En aquells dies, els Estats Units estava en plena estratègia de combat del comunisme, i Espanya era un punt clau d’aquesta estratègia, tant a nivell geogràfic com a polític. En aquest marc hem d’entendre l’acord entre el govern de Franco i l’exèrcit americà per a la realització d’un projecte d’enorme envergadura i cost.

El pla establert eren utilitzar sis avions Beechcraft RC-45 amb seu a l’aeròdrom de Getafe (Madrid) i amb els de Lleó, Saragossa, Sevilla, Albacete, Palma de Mallorca, Barcelona, ​​València i nord del Marroc com a suport. Les càmeres muntades eren Fairchild T-11 de gran format per a fotografia aèria i lents Metrogon de 6 polzades amb un f / 6,3. El negatiu utilitzat era de 70mm, amb el que oferia una definició notable.

Fins fa molt poc temps, l’existència d’aquestes imatges aèries era desconeguda per a gairebé tothom. El 2011 les autoritats militars, a través del Centre Geogràfic de l’Exèrcit de Terra (CEGET), van dur a terme el projecte de digitalització dels 60.000 fotogrames emmagatzemats en 600 bobines que componen el «vol americà». Hui dia, tot aquest material ha estat transferit a les comunitats autònomes i a les confederacions hidrogràfiques que, generalment, les han posat a internet lliurement a disposició del públic en imatges de format TIFF d’alta qualitat (http://fototeca.cnig.es/).

La imatge adjunta és la foto del poble i terme de Silla en 1956.

vol

Somiar d’una altra manera. Com vam perdre la utopia i de quina forma recuperar-la

lucas_emmanuel.misseri.pngLucas Misseri
————————————————————————————————————————————-
soñar
Ací es pot adquirir el llibre complet.
—————————————————-
– Traducció al valencià de la ressenya feta per Xavier Cunyat a partir d’aquest text original en castellà.

Hui per a les postres “sopà”

maise

Maise B. Senón

València, “la meua terreta”.

Silla, “el meu poble”.

La meua curiositat per tot el que fa a la meua terra natal, i per tant al nostre poble, fa que em tope amb aquesta pàgina “El Cresol de Silla”, i em porte una gran sorpresa quan veig que el seu mantenidor, Xavier Cunyat Rios, va ser i és el veí de la meua casa natal. Dues famílies que ens hem tingut durant anys un gran afecte i que perdura en l’actualitat.

Em demana la recepta de la “Sopà” i em veig encantada de fer-la.

Després documentar-me a fons, encara que ja la coneixia, sé de sobres que les receptes tradicionals pateixen molts canvis a través dels anys. I això precisament passa amb la sopà, a la qual també se la coneix com a “Collà” en altres pobles o comarques.

A casa meua sempre l’hem coneguda per “sopaetes”. La meua mare ens repartia un cassó a cadascun perquè si la menjàvem com la paella, tots al voltant, no teníem control i sempre hi havia baralles.

Molts recordareu que abans compràvem la llet en les pròpies vaqueries dels veïns. Era amb aquesta llet tan rica amb la qual la meua mare feia la crema. Guarde un record molt emotiu d’aquella imatge de la meua mare a la cuina i de com ens barallàvem els germans per la nata que sortia al bullir la llet fresca i que preníem amb sucre o entre pa i pa.

Tornant a la sopà, els seus ingredients bàsics eren les restes d’un bescuit (sobretot de la Tortà, o bé de la Mona o Panquemao, que abans es feien, sobretot per Pasqua, a les cases i que després es portaven a coure als forns), llet i uns rovells d’ou. De vegades posava una mica de farina d’arròs per espessir, però jo la recorde posant més rovells fins a trobar la textura que ella volia.

Amb les clares sobrants feia una merengue dolç amb el qual adornava aquella font de fang que tanta història tenia a casa.

He escrit aquesta introducció perquè crec que els bons records alimenten l’ànima, una cosa del que una s’adona amb el pas dels anys, i perquè no hi ha hui cap fotografia que puga capturar aquelles escenes meravelloses de la nostra memòria.

Els nostres pares, avis i besavis preparaven aquestes postres com a recepta d’aprofitament. Fins i tot feien la seua pròpia llet d’ametlles amb aigua per després espessir amb farina d’arròs.

Al meu entendre la sopà s’assembla molt a unes natilles, un arròs amb llet o la crema d’arròs, recepta aquesta última molt antiga que es pretén recuperar en l’actualitat.

sopa

Dit això, la meua recepta és aquesta:

Ingredients:

– Mona o panquemao que se’ns haja quedat una mica dura
– 1 litre de llet d’ametlles, lleugera o concentrada
– 150 grams de sucre
– 1 pal de canyella
– 2 tires de corfa de taronja (sense la part blanca de l’interior)
– 2 tires de corfa de llima (sense la part blanca de l’interior)
– 50 grams de farina d’arròs
– 2 rovells d’ou
– canyella mòlta per empolvorar

Preparació:

Barrejar la llet junt el sucre, el pal de canyella i les corfes de la llima i taronja en un pot o cassola. Deixem bullir suaument durant tres minuts. Retirem del foc i deixem que es refrede. Així aconseguim un major aroma en la llet. La colem i reservem.

Tallem les restes de mona en llesques d’un centímetre més o menys, i les repartim al fons d’una cassola o bols individuals. A gust de cadascú.

Agafem un gotet de la llet ja freda i barregem bé la farina d’arròs en ella. Posem la llet de nou a el foc i aboquem el got amb la mescla de farina. I sense deixar de remoure en cap moment, el tindrem fins que comença a bullir de nou. Uns minuts així amb bull suau i movent i retirem.

Cal recordar que totes aquestes preparacions espesseixen molt més a mesura que es refreden.

I és just al apartar-la del foc quan afegirem els dos rovells d’ou sense deixar de batre enèrgicament per uns instants.

Aboquem la sopà primer sobre els trossos de mona perquè s’empapen bé. I després a poc a poc fins a cobrir el bol. Deixem refredar i guardem a la nevera.

A mi m’agraden ben fredes però també es poden gaudir temperades.

“De les sobres és fa la festa”.

Gràcies Xavi per deixar-me compartir aquestes postres i les meues vivències a la pàgina.

Manifest Acceleracionista

xavi negre

Xavier Cunyat Rios

 

Segons un seguit d’intel·lectuals d’origen britànic, al menys en la seua gran majoria, el capitalisme en la seua etapa algorísmica i mega-conectada financerament s’ha produït un col·lapse antropològic on els relats simbòlics de l’esquerra són anacrònics. No tenen una operativitat real i són el mer testimoni del pes d’un llegat que ja no ens diu res del futur. En aquesta perspectiva, l’esquerra i els diferents relats emancipatoris com els moviments nacionals i populars estarien ancorats en una inclinació malenconiosa al passat.

Els acceleracionistes optimistes, en la tradició de Deleuze i actualitzats a partir de Negri, pensen en el Capitalisme com un paràsit que obstaculitza el desenvolupament emancipatori que el nou «cognitariat», neologisme que vincula coneixement amb proletariat, fent servir les noves tecnologies, pot desplegar. En aquesta vessant optimista els algoritmes i les matemàtiques no pertanyen al Capitalisme i poden constituir un instrument idoni per reorientar el Capitalisme a la transició a una societat post-capitalista.

Aquesta posició, clarament té un ressò del Marx del Capital, que també pensava que les relacions socials de producció capitalista constituïen un obstacle a el desplegament de la productivitat moderna. El Capitalisme, una vegada més, ací es presenta com el portador d’una «potència» que anirà més enllà del seu propi marc. Els treballadors connectats als dispositius d’intel·ligència digital estarien en condicions d’anar-se’n separant de la manera d’acumulació capitalista i organitzar un col·lectiu post-capitalista.

“Manifest Acceleracionista”, va ser llançat el 13 de maig del 2013 per Alex Williams i Nick Srniček, de la London School of Economics, i a continuació vos oferim el text complet traduït. L’obra ha generat moltes crítiques gràcies al seu contingut deliberadament polèmic. En contraposició a reduir la política radical a propostes d’horitzontalitat, consens, acció local i democràcia directa, els autors proposen radicalitzar les tendències d’alliberament que el capitalisme necessita posseir i controlar en tot moment.

Una alternativa dins el marc de desenvolupament i expansió del capitalisme, que accelera la velocitat de producció, circulació i consum fins a arribar a un punt de ruptura. Així, una esquerra acceleracionista no pot prescindir de les últimes tecnologies ni dels mètodes economètrics i d’intervenció sobre l’entorn més sofisticats; és a dir, de tot el que el capitalisme colonitza amb fins d’acumulació i explotació de la faena (el neoliberalisme).

És una proposta diametralment oposada a les vessants, moltes d’elles d’esquerra, que atribueixen d’entrada una connotació negativa al desenvolupament, el creixement i/o la productivitat global i que s’emmarquen dins el discurs dels límits, del decreixement o, en simetria al discurs neoliberal, de l’austeritat.

Vet ací el text.

MANIFEST PER UNA POLÍTICA ACCELERACIONISTA
Per Alex Williams i Nick Srnicek

1. INTRODUCCIÓ: Sobre la conjuntura

1. En el començament de la segona dècada de segle XXI, la civilització global s’enfronta a un nou tipus de cataclisme. Les apocalipsi que s’acosten deixen en ridícul les normes i les estructures d’organització política que es van forjar amb el naixement dels estats-nació, l’auge del capitalisme i un segle XX marcat per guerres sense precedents.

2. El més significatiu és el col·lapse de el sistema climàtic de la planeta, que pot fins i tot posar en perill l’existència de tota la població mundial. Tot i que es tracta de l’amenaça més greu a la qual s’enfronta la humanitat, hi ha una sèrie de problemes de menor envergadura però potencialment igual de desestabilitzadors que coexisteixen i interactuen amb el problema principal. L’esgotament irreversible dels recursos, especialment de les reserves d’aigua i energia, pot provocar una fam massiva, el col·lapse dels paradigmes econòmics i noves guerres, fredes i calentes. La crisi financera continuada ha portat els governs a adoptar l’espiral mortal de les polítiques d’austeritat i a privatitzar els serveis públics de l’estat de benestar i ha provocat un atur massiu així com l’estancament dels salaris. La creixent automatització dels processos productius, inclòs el “treball intel·lectual”, posa de manifest la crisi secular del capitalisme i la seua ràpida incapacitat a l’hora de mantenir els nivells de vida actuals, fins i tot per a les classes mitjanes de l’hemisferi nord, ja en procés de desaparició.

3. En contrast amb aquestes catàstrofes en acceleració contínua, la política actual es caracteritza per un immobilisme que la incapacita per a generar les noves idees i models d’organització necessaris per a transformar les nostres societats de manera que siguen capaços de fer front a les amenaces d’aniquilació que es perfilen. Mentre la crisi s’accelera i reforça, la política s’alenteix i debilita. En aquesta paràlisi de l’imaginari polític, el futur queda anul·lat.

4. Des de 1979 la ideologia política hegemònica a nivell mundial ha estat el neoliberalisme, omnipresent amb algunes diferències de matís en totes les potències econòmiques que actualment dominen el món. Malgrat els desafiaments profundament estructurals que els nous problemes globals presenten a aquest sistema -els més apressants les crisis creditícies, financeres i fiscals que s’estan produint des de l’any 2007/2008- els programes neoliberals no han fet sinó aprofundir en els seus dogmes. Aquesta continuació de el projecte neoliberal, o neoliberalisme 2.0, ha començat a aplicar una nova ronda d’ajustaments estructurals dirigits, especialment, a facilitar noves i agressives incursions al sector privat en el que queda de les institucions democràtiques i els serveis socials. Tot això malgrat els efectes econòmics i socials negatius immediats i dels obstacles a més llarg termini que plantegen les noves crisis globals.

5. Que els sectors de la dreta governamental i no governamental i de l’àmbit corporatiu hagen estat capaços d’impulsar d’aquesta manera el neoliberalisme és, al menys en part, conseqüència de la paràlisi i la incapacitat permanents que afecten a gran part del que queda de l’esquerra. Trenta anys de neoliberalisme han despullat a la majoria dels partits polítics d’esquerra de pensament radical, continguts i un mandat popular. En el millor dels casos han respost a la present crisi amb crides per recuperar els principis econòmics keynesians, tot i l’evidència que les condicions de postguerra que van permetre el desenvolupament de les socialdemocràcies ja no existeixen. No podem tornar així sense més als postulats fordistes de producció en massa. Fins i tot els règims neo-socialistes de la Revolució Bolivariana d’Amèrica de Sud, malgrat la seua encoratjadora resistència a l’hora de combatre els dogmes del capitalisme contemporani, segueixen sent incapaços lamentablement de presentar una alternativa més enllà del socialisme de mitjan el segle XX. El treball organitzat, debilitat sistemàticament pels canvis que porta aparellats el projecte neoliberal, es fossilitza a nivell institucional i, en el millor dels casos, només pot mitigar lleument els nous ajustos estructurals. Sense un enfocament sistemàtic per construir un nou model econòmic ni la solidaritat estructural necessària per promoure canvis, les forces laborals segueixen sent relativament impotents. Els nous moviments socials que han sorgit des del final de la Guerra Freda i que des de 2008 han experimentant un ressorgiment han estat igualment incapaços de concebre una nova visió ideològic-política. Per contra, aquests moviments consumeixen una gran quantitat d’energia en els processos interns de democràcia directa i en l’autocomplaença afectiva per davant de l’eficàcia estratègica, i amb freqüència propugnen una variant de localisme neo-primitivista, com si per lluitar contra la violència abstracta del capital globalitzat fos suficient la “autenticitat” fràgil i efímera de la immediatesa comunal.

6. A falta d’una visió social, política, organitzativa i econòmica radicalment nova, els poders hegemònics de la dreta seguiran sent capaços d’impulsar el seu limitat imaginari malgrat totes les evidències en contra. En el millor dels escenaris, pot ser que l’esquerra siga capaç durant un temps de resistir parcialment algunes de les pitjors incursions. Però això poc podrà fer contra la inexorable marea final que s’acosta. Generar una nova hegemonia global de l’esquerra implica recuperar els futurs possibles perduts, és més: implica recuperar el futur com a tal.

2. Interregnum: Sobre l’acceleracionisme

1. Si hi ha algun sistema que s’haja associat amb idees d’acceleració, aquest és el capitalisme. El metabolisme essencial del capitalisme demana un creixement econòmic constant, una competència permanent entre entitats capitalistes individuals i un desenvolupament continu de les tecnologies per augmentar l’avantatge competitiu, tot això acompanyat d’una fractura social cada vegada més gran. En la seua forma neoliberal, la seua proclama ideològica és l’alliberament de les forces de destrucció creativa per aclarir el camí a les innovacions tecnològiques i socials, en constant acceleració.

2. El filòsof Nick Land va perfilar encara més aquest fenomen amb la creença miop, encara hipnòtica, que la velocitat capitalista per si sola podria generar una transició global cap a una singularitat tecnològica sense precedents. En aquesta visió del capital, l’ésser humà podria acabar sent una càrrega i un obstacle per assolir aquesta intel·ligència planetària abstracta ràpidament construïda ajuntant fragments de civilitzacions passades. El neoliberalisme de Land confon, però, la velocitat amb l’acceleració. Potser estem avançant ràpidament, però només ho fem dins d’un conjunt d’estrictes paràmetres capitalistes que mai oscil·len. El que estem experimentant és només la percepció de l’augment de velocitat d’un horitzó local, un simple espasme clínicament mort en lloc d’una acceleració navegable, d’un procés experimental de descobriment dins d’un espai universal de possibilitats. És aquesta última forma d’acceleració la qual considerem essencial.

3. El pitjor és que, tal com ja van detectar Deleuze i Guattari, el que la velocitat capitalista desterritorialitza d’una banda, ho territorialitza per l’altre; i això ha estat així des del principi. El progrés es veu limitat per un marc rígid de valor afegit, capital flotant i un exèrcit reservista de mà d’obra. La modernitat es redueix a mesures estadístiques de creixement econòmic i la innovació social s’encalla en les restes obsolets del nostre passat col·lectiu. La desregulació impulsada pel tàndem Tatcher-Reagan conviu en harmonia amb els valors familiars i religiosos victorians basats en el “retorn als orígens”.

4. Una de les tensions fortes que hi ha al neoliberalisme fa referència a l’autoimatge que projecta com a instrument de modernitat, de fet, directament com a sinònim de modernitat, prometent un futur que és incapaç de proporcionar. Per contra, a mesura que el neoliberalisme ha anat avançant, en lloc de fomentar la creativitat individual ha tendit a eliminar la inventiva cognitiva en benefici d’una línia de producció afectiva d’interaccions ajustades a un guió preestablert. Tot això combinat amb cadenes de subministrament globals i una zona de producció neo-fordista a l’Est. El reduït i exclusiu cognitariat de treballadors intel·lectuals s’empetiteix cada any que passa, i ho fa al ritme en què l’automatització algorísmica s’obre pas entre les esferes de la faena afectiva i intel·lectual. Tot i haver-se posicionat a si mateix com un esdeveniment històric necessari, el neoliberalisme era en realitat un conjunt de mesures de contingència per fer front a la crisi de valors que va emergir a la dècada dels setanta. Inevitablement, el neoliberalisme va esdevenir una sublimació de la crisi en lloc de en la seua derrota definitiva.

5. Marx, juntament amb Land, és el pensador per excel·lència de l’acceleracionisme paradigmàtic. Tot i les gastades crítiques i fins i tot de el comportament d’alguns contemporanis de Marx, cal recordar que Marx va utilitzar els instruments teòrics més avançats i les dades empíriques disponibles per intentar entendre i transformar el seu món. No era un pensador contrari a la modernitat, sinó un pensador que buscava analitzar-la i intervenir-hi i que era conscient que, malgrat tota l’explotació i corrupció que el capitalisme portava implícites, era el sistema econòmic més avançat de moment. Els seus beneficis eren irreversibles, però va accelerar fins a límits insospitats el valor de el model capitalista.

6. El 1918, en la seua obra titulada “Esquerranisme: Una malaltia infantil del comunisme”, Lenin va escriure fins i tot:

El socialisme és inconcebible sense la gegantesca maquinària capitalista basada en els últims avenços de la ciència moderna. És inconcebible sense una organització estatal planificada que sotmeta a desenes de milions de persones al més estricte compliment d’una norma única de producció i distribució.

Nosaltres, els marxistes, hem parlat sempre d’això, i no val la pena gastar tan sols dos segons en conversar amb gent que no comprèn ni tan sols això (els anarquistes i un part considerable dels revolucionaris de l’esquerra socialista).

7. Marx sabia molt bé que el capitalisme no pot ser identificat com el veritable agent de l’acceleració. De la mateixa manera, afirmar que les polítiques d’esquerra són l’antítesi de l’acceleració tecno-social és, al menys en part, una greu tergiversació dels fets. Si l’esquerra política es vol assegurar un futur, ha de ser un en què adopte al màxim aquesta tendència acceleracionista reprimida.

03: MANIFEST: Sobre el futur

1. Creiem que la divisió més important que hi ha hui a l’esquerra es troba entre els que tenen una política popular de caràcter local, d’acció directa i incansable horitzontalitat, i els que esbossen el que ha de començar a anomenar-se una política acceleracionista, que es sent còmoda amb una modernitat d’abstracció, complexitat, globalitat i tecnologia. Els primers es donen per satisfets amb establir petits espais temporals de relacions socials no capitalistes, defugint els problemes reals que comporta el fet d’haver de lluitar contra enemics intrínsecament no locals, abstractes i profundament arrelats en la nostra infraestructura quotidiana. El fracàs d’aquestes polítiques és la crònica d’una mort anunciada. Per contra, una política acceleracionista busca preservar les conquestes del capitalisme tardà al temps que va més enllà del que permet el seu sistema de valors, les seues estructures de poder i les seues patologies de massa.

2. Tots volem treballar menys. És intrigant saber per què l’economista més important del món de l’era de postguerra creia que un capitalisme il·lustrat comportaria inevitablement amb el temps una reducció radical de la jornada laboral. A “Perspectives econòmiques per als nostres néts” (escrit el 1930), Keynes va predir un futur capitalista en el qual les persones haurien reduït la seva jornada laboral a tres hores a el dia. El que ha passat, en canvi, és que s’ha anat eliminant progressivament la separació entre treball i vida privada i que el treball, amb el temps, ha acabat per impregnar tots els aspectes de les relacions socials.

3. El capitalisme ha començat a reprimir les forces productives de la tecnologia o, almenys, a dirigir-les cap a finalitats absurdament limitades. Les guerres de patents i la monopolització de les idees són fenòmens contemporanis que posen en relleu tant la necessitat del capital d’anar més enllà de la competència com la seua aproximació cada vegada més retrògrada a la tecnologia. Els èxits acceleracionistes del neoliberalisme no han resultat en menys faena ni en menys estrès. I en lloc d’un món carregat de futur, de viatges espacials i potencial tecnològic revolucionari, vivim en una època on l’únic que avança és una parafernàlia de coses lleugerament millorades per als consumidors. Una infinitat de repeticions dels mateixos productes bàsics sostenen la demanda marginal de consum a costa de l’acceleració humana.

4. No volem tornar a el model fordista. No és possible tornar al fordisme. La “edat d’or” capitalista partia del paradigma productiu de la fàbrica com a entorn industrial ordenat, on els treballadors (homes) rebien seguretat i condicions de vida bàsiques a canvi d’una vida d’avorriment anquilosant i de repressió social. Aquest sistema es sustentava en una jerarquia internacional de colònies i imperis i una perifèria subdesenvolupada, així com en una jerarquia nacional de racisme i sexisme i en una estricta jerarquia familiar de subjugació de la dona. Tot i la nostàlgia que molts poden sentir, la tornada a aquest règim és tan indesitjable com impossible en la pràctica.

5. Els acceleracionistes volen alliberar les forces productives latents. En aquest projecte, la base material del neoliberalisme no necessita ser destruïda. necessita ser reformulada per tal d’assolir uns objectius comuns. La infraestructura capitalista existent no és un escenari que haja de ser demolida, sinó una plataforma de llançament del post-capitalisme.

6. La submissió de la tecnociència als objectius capitalistes -especialment des de finals de la dècada dels setanta- impedeix conèixer a data de hui el que una maquinària tecnosocial moderna seria capaç d’aconseguir. A sobre de nosaltres reconeixen hui els potencials ocults que s’amaguen darrere de les tecnologies actuals? Nosaltres creiem que l’autèntic potencial transformador de molts dels avenços tecnològics i científics del nostre temps no s’ha explotat encara, carregats de característiques redundants (o pre-adaptacions). De produir un canvi més enllà de la miopia dels aliats capitalistes, aquests avenços podrien resultar decisius.

7. Volem accelerar el desenvolupament tecnològic sense caure per això en l’utopisme tecnològic. Sabem que la tecnologia mai serà suficient per salvar-nos. Necessària sí, però mai suficient sense l’acció sociopolítica. Les esferes social i tecnològica van sempre de la mà, i els canvis en una d’elles propicien i potencien els canvis en l’altra. Mentre que els tecnoutopistes creuen que l’acceleració tecnològica permetrà superar automàticament de per sí els conflictes socials, nosaltres pensem que el desenvolupament tecnològic ha d’accelerar-se precisament perquè la tecnologia és necessària per guanyar els conflictes socials.

8. Creiem que qualsevol post-capitalisme requereix una planificació post-capitalista. Voler creure que després d’una revolució la gent construirà espontàniament un nou sistema socioeconòmic que no constituisca un simple retorn al capitalisme és, en el millor dels casos, ingenu, i en el pitjor, ignorància pura. Per planificar aquesta fase hem de desenvolupar un mapa cognitiu del sistema existent i especular amb una possible imatge de el sistema econòmic futur.

9. Per a això, l’esquerra ha d’aprofitar tots i cada un dels avenços científics i tècnics que fa possible la societat capitalista. La quantificació no és un dimoni que haja de ser exterminat sinó una eina que ha de ser utilitzada de la manera més eficaç possible. Els models econòmics són, en paraules simples, una eina necessària per fer intel·ligible un món complex. La crisi financera de 2008 posa de manifest els riscos d’acceptar a cegues models matemàtics, encara que això és més un problema d’autoritat il·legítima que de matemàtiques. Les eines que ens ofereixen les disciplines d’anàlisi de xarxes socials, models basats en agents, anàlisi de grans conjunts de dades i models econòmics de no equilibri són necessàries a nivell cognitiu per entendre sistemes complexos com l’economia moderna. L’esquerra acceleracionista ha de formar-se bé en aquests camps tècnics.

10. Qualsevol transformació de la societat ha d’implicar l’experimentació econòmica i social. El projecte xilè Cybersyn és un paradigma d’aquesta actitud experimental. En ell es fusionen tecnologies cibernètiques avançades amb tècniques de modelització econòmica sofisticades i una plataforma democràtica materialitzada en la infraestructura tecnològica. En els anys cinquanta i seixanta també es van realitzar experiments similars en l’economia soviètica, emprant la cibernètica i la programació lineal per intentar resoldre els nous problemes als quals s’enfrontava la primera economia comunista del món. El fracàs d’aquests experiments es va deure en última instància a les limitacions tant polítiques com tecnològiques a què aquests pioners cibernètics estaven sotmesos en aquesta època.
11. L’esquerra ha de desenvolupar una hegemonia tecnosocial tant en l’àmbit de les idees com en l’àmbit de les plataformes materials, que són la infraestructura de la societat globalitzada. Les plataformes estableixen els paràmetres bàsics del que és possible tant a nivell conductual com ideològic, plasmant amb això la transcendència material de la societat. Són les que fan possible determinats grups d’accions, relacions i poders. Les plataformes globals actuals presenten una desviació tendenciosa cap a les relacions socials capitalistes, però no és una cosa que siga ni inevitable ni irreversible. Aquestes plataformes materials de producció, finances, logística i consum poden ser i han de ser reprogramades i reformatejades cap a paràmetres post-capitalistes.
12. No creiem que l’acció directa siga suficient per assolir cap d’aquests objectius. Les tàctiques habituals de manifestació amb pancartes i creació d’espais temporalment autònoms comporten el risc de convertir-se en substituts còmodes de l’acció realment eficaç i amb èxit. “Al menys fem alguna cosa”, és el crit unànime que llancen aquells que anteposen l’autoestima a l’acció realment eficaç. L’únic criteri que defineix una bona tàctica és si amb ella s’aconsegueix o no l’èxit. Hem d’acabar amb les formes d’acció individuals fetitxistes. La política ha de ser tractada com un conjunt de sistemes dinàmics dividits per conflictes, adaptacions i contra-adaptacions permanents juntament amb carreres armamentístiques estratègiques. Això vol dir que qualsevol forma d’acció política individual perd la seua eficàcia amb el temps perquè l’altra part s’adapta. No hi ha cap forma d’acció política històricament inviolable. És més: amb el temps es fa cada vegada més necessari abandonar algunes tàctiques de lluita tradicionals perquè les forces i les entitats que es pretén derrotar amb elles aprenen a defensar-se i a contrarestar-se molt eficaçment. La incapacitat de l’esquerra de hui de fer el mateix és un dels motius principals del malestar actual.
13. Cal posar fi a la priorització extrema que es fa de la democràcia com a procés. La idolatria de l’horitzontalitat, la inclusió i l’obertura que practica gran part de l’esquerra “radical” posa les bases de la ineficàcia. El secretisme, la verticalitat i l’exclusió també tenen el seu lloc en l’acció política efectiva (no com a eines úniques, òbviament).
14. La democràcia no pot ser definida simplement pels mitjans que empra: la votació, el debat o les assemblees generals. La democràcia de veritat ha de definir-se pel seu objectiu: l’emancipació i l’autodomini col·lectiu. És un projecte que ha de unir la política amb el llegat de la Il·lustració, en la mesura en què només mitjançant la nostra habilitat per comprendre’ns millor i entendre millor el nostre món (social, tecnològic, econòmic, psicològic) podrem arribar a governar-nos a nosaltres mateixos. Hem d’establir una autoritat vertical legítima controlada col·lectivament juntament amb models socials horitzontals i distribuïts per evitar convertir-nos en esclaus d’un centralisme totalitari i tirànic o, per contra, d’un ordre emergent capritxós que escapa al nostre control. L’autoritat de El Pla ha de casar-se amb l’ordre improvisat de La Xarxa.
15. No vam presentar cap organització en particular com l’instrument ideal per a integrar aquests vectors. El que es necessita -el que sempre s’ha necesitat- és un ecosistema d’organitzacions, un pluralisme de forces retroalimentant sobre la base dels seus avantatges comparatius. El sectarisme és la sentència de mort de l’esquerra de la mateixa manera que ho és el centralisme, i en aquest sentit recalquem de nou la importància d’experimentar amb diferents tàctiques (fins i tot amb aquelles amb les que no estem d’acord).
16. Tenim tres objectius concrets a mig termini. En primer lloc, hem de construir una infraestructura intel·lectual. Imitant a la Societat Mont Pelerin de la revolució neoliberal, es tracta de crear una nova ideologia i uns models econòmics i socials nous, així com una visió del que està bé per reemplaçar i superar els paupèrrims ideals que regeixen el nostre món actual. Estem parlant d’una infraestructura en el sentit de construir no només idees, sinó institucions i eines físiques que permeten materialitzar, inculcar i divulgar aquestes idees.
17. Hem d’impulsar una reforma dels mitjans a gran escala. Perquè, tot i l’aparent democratització que ofereixen internet i les xarxes socials, els mitjans de comunicació tradicionals segueixen sent claus per seleccionar i elaborar el discurs. Posseir els recursos necessaris per continuar impulsant el periodisme d’investigació és també un factor determinant. Sotmetre aquests ens a el màxim control popular és essencial per desmuntar el discurs actual sobre l’estat de les coses.

18. Finalment, hem de reconstruir les diverses formes de poder de classe. Aquesta reconstrucció ha d’anar més enllà de la idea que ja existeix un proletariat global generat de forma orgànica. En lloc d’això, hem de buscar la manera d’integrar una sèrie dispar d’identitats proletàries fragmentades, que sovint es manifesten sota formes post-fordistes de treball precari.

19. Hi ha molts grups i individus treballant ja en aquests tres objectius, però per separat els seus esforços són insuficients. El que es necessita és que els tres es retroalimenten mútuament, amb cada un modificant la conjunció contemporània de tal manera que els altres siguen més i més efectius. Un bucle de feedback sobre la transformació ideològica, social, econòmica i d’infraestructures que genere una nova hegemonia complexa, una nova plataforma tecnosocial post-capitalista. La Història demostra que sempre ha estat una àmplia amalgama de tàctiques i d’organitzacions la qual ha provocat un canvi sistèmic; hem d’aprendre d’aquestes lliçons.

20. Per aconseguir cada un d’aquests objectius, en el pla més pràctic, sostenim que l’esquerra acceleracionista ha de pensar més seriosament en els fluxos de recursos i de diners necessaris per construir una nova infraestructura política eficaç. Més enllà del “poder de la vila” que ostenten els agents que actuen al carrer, necessitem finançament, ja siga de governs, institucions, laboratoris d’idees, sindicats o benefactors individuals. Considerem que la localització i la gestió de tals fluxos de finançament són essencials per començar a reconstruir un ecosistema d’organitzacions d’esquerra acceleracionistes eficaços.

21. Només una política prometeica en la qual es tinga un domini absolut de la idiosincràsia de la societat i el seu entorn serà capaç d’abordar els problemes globals o aconseguir una victòria sobre el capital. Cal diferenciar aquest tipus de domini del tan estimat pels pensadors de la Il·lustració original. L’univers mecànic de Laplace, tan fàcilment dominat amb la suficient informació, ha desaparegut de l’agenda de la cognició científica seriosa. Però això no és per alinear-nos amb el que queda de la postmodernitat, condemnant el domini com una cosa proto-feixista o l’autoritat com de per si il·legítima. En el seu lloc, proposem que els problemes que amenacen el nostre planeta i la nostra espècie ens servisquen per atorgar a l’autodomini un aspecte i una complexitat totalment renovades. Si bé no podem predir el resultat exacte de les nostres accions, sí que podem determinar de forma probabilística rangs de resultats possibles. El que ha de associar-se a aquestes anàlisis de sistemes complexos és una nova forma d’acció: improvisada i capaç de confeccionar un disseny a partir d’un procediment pràctic que aborda les contingències amb les que es troba únicament a través de l’acció, dins d’una política de mestratge geosocial i astuta racionalitat. Una forma d’experimentació abductiva que busca les millors eines per actuar en un món complex.

22. Ens cal recuperar l’argument que tradicionalment s’ha fet valer per al post-capitalisme: el capitalisme no només és un sistema injust i pervers sinó també un sistema que frena el progrés. El nostre desenvolupament tecnològic està sent aniquilat pel capitalisme en la mateixa mesura en què va ser impulsat. L’acceleracionisme és el convenciment que aquestes capacitats es poden i s’han d’alliberar superant les limitacions que imposa la societat capitalista. Superar les nostres limitacions actuals implica molt més que una simple lluita per una societat global més racional. Creiem que també ha d’incloure recuperar els somnis que van embargar a molts des de mitjans de segle XIX fins a les albors de l’era neoliberal, recuperar la recerca de l’Homo Sapiens i transcendir els límits de la Terra i de les nostres formes corporals immediates. Aquestes visions són considerades hui relíquies d’una època més innocent. Les dues posen en relleu la sorprenent falta d’imaginació que caracteritza el nostre temps i ofereixen la promesa d’un futur estimulant des del punt de vista afectiu i vigoritzant des del punt de vista intel·lectual. Després de tot, només una societat post-capitalista feta realitat gràcies a una política acceleracionista serà capaç de complir les expectatives que van generar els programes espacials de mitjan el segle XX i anar més enllà d’un món de petites millores tècniques per provocar un canvi integral. Aquesta societat ens permetrà avançar cap a una era d’emancipació i autodomini col·lectiu, cap al futur alienígena pròpiament dit que en resulta. Cap a la culminació del projecte il·lustrat de l’autocrítica i l’autodomini, en lloc de cap a la seua eliminació.

23. L’elecció que hem de prendre és crítica: o un post-capitalisme globalitzat o una fragmentació lenta cap al primitivisme, la crisi perpètua i el col·lapse ecològic planetari.

24. Cal construir el futur. Perquè aquest ha estat demolit pel capitalisme neoliberal i reduït a una promesa de major desigualtat, conflicte i caos; això sí, una promesa en oferta. Aquest col·lapse de la idea de futur és simptomàtic de la situació històrica regressiva en què ens trobem i no, com molts cínics de tot l’espectre polític ens volen fer creure, un signe de maduresa escèptica. El que l’acceleracionisme persegueix és un futur més modern, una modernitat alternativa que el neoliberalisme és intrínsecament incapaç de generar. El futur ha de partir-se per obrir-se de nou, alliberant els nostres horitzons cap a les possibilitats universals que ofereix el de fora.

————————————————————————————————————————————
Text traduït al valencià a partir d’aquest text en castellà per Xavier Cunyat.

Inventar el futur. Postcapitalisme i un món sense treball, de Nick Srnicek i Alex Williams

xavi negreXavier Cunyat Rios

 

“Inventar el futur. Postcapitalisme i un món sense treball”, de Nick Srniceck i Alex Williams, dóna el que el seu títol promet: una reflexió sobre com construir un discurs polític alternatiu sobre un futur diferent a l’actual, diferent a aquell imposat des del neoliberalisme ideològic i el capitalisme actuals.

Amb tot, aquest discurs nou té la virtut de resultar, alhora, radicalment oposat però igualment compatible amb les realitats cap a les que sembla ens encaminem en el futur proper: l’automatització de la faena, la reducció de l’ocupació, especialment en llocs de baixa qualitat, la reducció dels salaris i l’augment de la precarietat, la crisi recaptatòria dels sistemes públics i les crisis profundes dels sistemes de benestar, etc. Un context en què l’augment de la productivitat aconseguit per l’ús intensiu de la tecnologia va acompanyat per una reducció de la faena assalariada.

Amb l’excepció, important, que Srnicek i Williams renuncien a la tradicional pessimisme, quan no catastrofisme, respecte a aquest horitzó. Per a ells l’automatització i el post-capitalisme representen un futur inevitable i un context d’oportunitat perquè l’esquerra ideològica recupere el seu domini intel·lectual i social d’abans. En aquest assaig ens explica: (1) quins són els riscos i dificultats amb què l’esquerra es troba per a l’aprofitament d’aquesta oportunitat, (2) com hauria de aprofitar-la per aconseguir realment una posició contra-hegemònica respecte a el neoliberalisme i el capitalisme, i ( 3) per tant una hipòtesi fonamentada sobre quina és la direcció socioeconòmica i cultural-política cap a la qual caminem amb pas ferm. Un repte majúscul, però ineludible per a qualsevol manifest digne de tal nom.

El mal endèmic: la política folk

El principal problema de l’esquerra política, per a aquests autors, resideix en el seu si. La política folk és la seua denominació a un enfocament segons el qual la lluita ideològic-política és viable únicament des de la resistència. L’alternativa resideix en el bloqueig, el sabotatge o la construcció d’espais reduïts neutres o alternatius al paradigma dominant, petites illes de realitat exemplificadora dins de l’immens oceà de dominació neoliberal-capitalista. Un paradigma que prefereix el local a l’universal, l’immediat als mitjans i/o llargs terminis, l’espontani al permanent, el consensuat al que organitzat amb algun tipus de metodologia no horitzontal, la democràcia directa a qualsevol forma de representació o de portaveu . Un paradigma que renuncia a ser alguna vegada hegemònic, mentre desitja ser perennement resistent, actiu i en lluita permanent.

Srnicek i Williams valoren aquesta alternativa com a imprescindible en tota lluita política, però no com un absolut, sinó com l’inici d’alguna cosa més gran i la part d’un tot més ampli i, especialment, més ambiciós. La política folk ha d’obrir-se a nous enfocaments, pot encastar en un sistema organitzatiu més ampli i plural on tinguen cabuda altres organitzacions i altres fins, orientats tots a un ideal universal i utòpic comú-compartit, capaç de mobilitzar valors universals i visions particulars amb la mateixa flexibilitat i adaptabilitat que el neoliberalisme ha aconseguit fer durant les últimes dècades. Una estratègia que no és imitar el rival, sinó adaptar-se igual de bé que ell a una lluita per l’hegemonia que no és ja més una disputa local sinó global.

L’esquerra política porta massa temps abonada a aquest paradigma folk i, en la renúncia a la seua voluntat contra-hegemònica, al seu conformisme en la humanització del capitalisme i ja no en el plantejament de noves solucions a noves realitats, va implícita la seua derrota.

Però hi ha una oportunitat extraordinària en el futur immediat d’un capitalisme en transformació, radical i veloç, cap a un model socioeconòmic i cultural-polític totalment diferent a què fins ara ha defensat i construït juntament amb el neoliberalisme. El post-capitalisme porta una nova i extraordinària oportunitat que l’esquerra pot aprofitar. Ara sembla ser, per fi, el moment.

nick srniceck
Nick Srniceck i Alex Williams


L’oportunitat ja està ací: l’automatització i la fi de la treball

El treball en el sistema capitalista està inherentment vinculat a la industrialització i al maquinisme. Això és, a la introducció de la màquina com a tàctica a través de la qual augmentar la productivitat i reduir els costos per a, així fent, augmentar el benefici net. Des de sempre, aquesta tàctica va portar tensions amb la mà obrera. D’una banda, des de la mà obrera van sorgir fins i tot moviments contraris a la màquina i la seua incorporació, com el ludisme. Mentre que, d’altra banda, des dels amos dels mitjans de producció sorgien intents de perfeccionament de la seua incorporació (com el fordisme o el toyotisme) o d’intensificació de la substitució obrera com a tàctica de fragmentació de les reivindicacions laborals i dissolució dels sindicats (com es va reconèixer des del thatcherisme). Les dues forces estan íntimament relacionades.

Les tensions no han impedit, però, que el procés d’automatització avance fins als nostres dies. Segons diversos estudis, com els de la Universitat de Cambridge i l’Organització Internacional del Treball (l’OIT), entre el 40% i el 80% dels treballs actualment existents són automatitzables. Només la reticència de les empreses a fer el salt, o l’encara excessiu cost d’algunes tecnologies, o l’abaratiment dels costos laborals (accelerat per la combinació de salaris a la baixa i incentius públics a la contractació), aconsegueix mantenir el fre parcialment fent fora a un procés que és, però, sostingut i imparable. No sabem quan en concret, però indefectiblement, la major part dels llocs de treball necessitats d’escassa o nul·la qualificació desapareixeran. Mentre que aquells necessitats d’alguna o bastant qualificació augmentaran, i per conseqüència d’això, pot ser que per primera vegada en moltes dècades, veuran sòlida i importantment reduïda la seua remuneració.

En altres paraules, l’automatització ens està portant a la fi de la faena assalariada i, amb això, a una nova societat completament diferent a l’actual que, denominada comunament per post-capitalisme, no sabem res d’ella llevat que no serà igual (ni semblant) a alguna de les que hàgem conegut fins ara. Amb tot el que això implica.

La porta a la utopia es troba, per tant, oberta de bat a bat. Davant l’escepticisme del “no hi ha alternativa”, davant el pensament cínic i possibilista del “pensa únicament en tu mateix”, es troba l’oportunitat de pensar i donar forma des de l’esquerra a la nova societat que s’aproxima.

Els autors proposen substituir el sentit comú neoliberal, fonamentat en aquestes premisses, per un altre nou basat en la tecnologia i les seues possibilitats: on el treball siga interpretat com una activitat i ja no com una obligació, amb una nova ètica de la feina capaç de vincular el treball al desig i ja no més a la frustració o a l’alienació, amb un Ingrés Bàsic Universal (IBU) capaç d’alliberar les persones del seu treball i obrir-los un horitzó nou d’oportunitats -més d’acord amb les seues habilitats i competències-, amb una jornada més breu i més temps per complementar aquesta activitat amb altres, i amb una consideració social més humana on no es criminalitze l’aturat ni es trivialitze a qui pateix les misèries de la desocupació.

Un nou paradigma contra-hegemònic que mira al post-capitalisme amb ulls tecnòfils i optimistes.

Conclusió: un punt de vista ambiciós per al post-capitalisme

Dels nombrosos assajos dedicats a el futur de la faena i al post-capitalisme, pocs s’atreveixen a realitzar una anàlisi audaç i a oferir alternatives concretes com les que ací ofereixen Srnicek i Williams. Menys freqüent encara si, a més, és l’esquerra política l’espai des del qual sorgeix aquesta proposta, assentada sobre les bases hegemòniques plantejades per Ernesto Laclau fa ja diverses dècades; bastant desaprofitades pels seus seguidors, entretinguts en la discussió en comptes de dedicar al seu desenvolupament.

Aquest assaig té actualitat, concreció, audàcia i esperança a orri. Encomana energia. Però, sobretot, equilibra molt bé l’anàlisi del que s’ha fet, amb el plantejament d’allò per fer, sent una de les propostes ideològic-polítiques més interessants dels últims temps. Agafa el guant de la modernitat i el reformula, per plantejar-nos una utopia per la qual lluitar, una metodologia per al combat i un objectiu assolible per conquerir. Una lectura edificant en el camp de la contra-hegemonia a un sistema que, contràriament al que ens volen fer pensar, ni ha estat etern ni durarà per sempre. De fet, pot ser que la nostra generació ho veja caure, i per això la nostra generació ha d’estar preparada davant el que ve després.

inventar el futuro
Nick Srnicek i Alex Williams
INVENTAR EL FUTURO

Utopia per realistes, de Rutger Bregman

xavi estiu 5Xavier Cunyat Rios

 

Una de les facultats més desitjables i, alhora, menys elogiades en un científic social és la imaginació. Aquesta capacitat, que regna en el món de la ficció, no s’aprofita com hauria en les ciències socials. Sense imaginació no es trencarien els paradigmes, i cada vegada que s’analitzara un fenomen ja estudiat amb prou feines hauria diferències amb els treballs anteriors més enllà d’alguns detalls i matisos.

El fet que la imaginació no siga valorada en disciplines com l’economia està estretament vinculat amb el seu afany desmesurat per ser reconegudes com a ciències dures. Arran d’aquesta tendència, es pot observar que en els últims anys el nombre d’equacions emprades en cada article d’investigació s’ha disparat. El llenguatge matemàtic, amb la seua precisió, ha desplaçat explicacions més difuses, tot i que potencialment més atrevides. En molts manuals d’economia obsolescents, però encara presents en els que expliquen la diferència entre economia positiva i normativa, se subratlla el caràcter més científic de la primera. D’aquesta manera, la descripció de la realitat ha rebut molta més atenció que la discussió sobre els canvis que podrien exercir-se sobre ella o, fins i tot, sobre la construcció de noves realitats. Aquest anhel cientificista empeny a molts a pensar que la realitat actual és immanent a la naturalesa humana, i no una conjuntura, resultat d’una infinitat de casualitats històriques i, sobretot, subjecta a canvis en funció de la voluntat de la ciutadania. Referent a això, ens vindria bé tornar a John Locke i prendre les regnes del nostre propi destí.

Una gran part de l’acadèmia opta per esprémer la realitat i representar-la amb un nombre ingent de dades que, convenientment torturades, confessaran una insignificant, però estadísticament robusta, correlació entre les variables analitzades, el que motivarà una explicació més detallada del fenomen. Les en altre temps considerades valuosíssimes propostes de canvi de la realitat social solen quedar relegades a les últimes línies de l’article o als segons finals de l’exposició, com a element ornamental. Si un reflexiona sobre el nombre de potencials investigadors que han tirat la tovallola defraudats per un context que desincentiva la proposta de construcció de nous ordres socials, es posa a tremolar de coratge.

rutger bregman
Rutger Bregman

“Utopia per realistes” no és el primer treball de Rutger Bregman, un jove historiador i periodista holandès que ja havia publicat tres llibres d’assaig. Aquesta experiència es tradueix en un plantejament madur. La seua invitació per construir un millor ordre social no és abstracta; es concreta en temes com la llibertat de moviment en un món sense fronteres, la consideració de jornades laborals de temps reduït i, el que sens dubte és el tema estrella, l’adopció de la renda bàsica universal: que tot ésser humà, pel simple fet de ser-ho, reba un ingrés. L’èmfasi en la part propositiva no nega les aportacions d’algunes de les últimes investigacions en relació amb les potencials conseqüències de l’adopció de les mesures proposades. A canvi, les incorpora i les fa servir com a elements necessaris per a justificar el debat, si bé s’aprecia que aquesta discussió té un objectiu definit: una proposta toral d’acció política.

La renda bàsica universal, sense que puga ser considerada una novetat en si mateixa, és una de les propostes de política econòmica més revolucionàries. Resulta curiós que, tot i la gran controvèrsia que genera, rep suport des de diferents pols de l’espectre ideològic. D’una banda, és relativament comú trobar propostes en aquesta direcció en els programes electorals dels partits polítics d’esquerra més desafiadors. Entre els arguments esgrimits, a més del combat a la desigualtat i als problemes derivats per la falta d’ocupació, s’esmenta que aquesta renda induiria un augment salarial en els nivells més baixos. D’altra banda, per estrany que semble, aquesta idea va ser defensada per un dels paladins de l’anomenat neoliberalisme, Milton Friedman, qui veia en aquesta política una forma de reducció d’un estatisme exacerbat. Segons l’opinió del Premi Nobel, la burocràcia construïda al voltant de la provisió d’assistència social resulta ineficient i està motivada per la seua pròpia supervivència, del que es conclou la seua falta d’interès real per solucionar el problema en origen.

La proposta de Bregman no conforma una descripció completa d’una societat ideal, a canvi dels exercicis de clàssics renaixentistes com Thomas More o Francis Bacon, que gairebé van establir un cànon a això. L’autor opta per una discussió detallada de les propostes analitzades que, pel seu abast, pot provocar més a al lector que la suposada descripció d’una república ideal amagada en una illa remota. Els que falten a la proposta de construcció de la nova Arcàdia poden ser entesos com un oferiment per a la seua complementació. Les implicacions socials de multiplicar l’esperança de vida, per exemple, serien notòries i cada vegada menys fantasioses. En qualsevol cas, el lector ha de considerar que la pròpia perspectiva realista de Bregman és la que el motiva a adoptar aquest acostament; cadascun dels plantejaments realitzats pot ser considerat utòpic i part d’una construcció social futura que encara no coneixem. La factibilitat trenca amb una de les característiques de la utopia, la outopía, és a dir, el “no lloc”, ja que la renda bàsica universal, per esmentar la proposta més característica, ja s’ha aplicat amb anterioritat i el seu lloc futur està prenent forma.

Bregman executa amb rigor un exercici de mirada a el futur optimista i propositiu. No és casualitat que Zygmunt Bauman el cités a “Retrotopía”, la seua obra pòstuma. La reflexió resulta d’especial valor, una vegada que la situem en el seu context: una societat que posa tota la seua esperança en l’individu i que no té projectes col·lectius il·lusionants. L’èxit editorial del gènere d’autoajuda és un dels senyals d’aquesta esperança individualista. Hui dia, qui somia amb un futur millor tracta de materialitzar a través d’un canvi d’actitud o d’una nova dieta, és a dir, d’un canvi en un mateix, a partir de el qual s’assolirà l’èxit, la realització personal i la il·luminació espiritual. Per contra, les més reeixides referències de prospectiva col·lectivista cauen en un forat de pessimisme. Com a exemple de l’anterior tenim l’auge de vendes de clàssics de novel·les distòpiques com “1984” ( “casualment” després de l’última elecció presidencial nord-americana); d’èxits de la novel·la juvenil com “Els jocs de la fam” i les seues taquilleres adaptacions cinematogràfiques; o de la pertorbadora sèrie de televisió “Black Mirror”.

Finalment, un parell d’apunts sobre la posició ideològica de l’autor, per allò de la dissonància cognitiva i en cas que els potencials lectors volgueren assegurar-se que aquest llibre no trastocarà el sistema de valors. La veritat és que és difícil situar el posicionament ideològic del jove periodista holandès. La seua declarada simpatia per Friedrich Hayek o les seues referències a Adam Smith podrien fer-nos pensar en un sòlid constructe liberal. No obstant això, l’autor cita igualment a Karl Marx; no té problema a admetre que la crisi de 2008 va ser una crisi de les institucions del lliure mercat i que un recollidor d’escombraries hauria de cobrar més que molts dels financers. En definitiva, el seu eclecticisme se situa, de manera força indeterminada en qualsevol cas, entre els liberaldemòcrates i la socialdemocràcia europea.

Aquest llibre no només exposa ideals, sinó propostes que molt possiblement protagonitzaran el debat públic en un futur proper. “Utopia per realistes”, així com altres títols sobre la renda bàsica universal que estan per veure la llum, no és un llibre per somiar, és una eina necessària per a un ciutadà informat. Cal advertir, però, que amb temes tan revolucionaris nostres preconcepcions poden trontollar i pot canviar la nostra manera de pensar, el que, siguem sincers, fa vertigen, però un vertigen exquisit.

utpia para realistas2Rutger Bregman
UTOPÍA PARA REALISTAS – A favor de la Renta Básica Universal, la semana laboral de 15 horas y un mundo sin fronteras
https://bit.ly/2PceM6y

Nou documental sobre la figura de la mestra Carmen Valero

En breu podrem vore a Silla el documental “CARMEN VALERO: CRÒNICA D’UNA DONA LLUITADORA”. Per a que aneu fent un tast, vos enllacem el tràiler de la cinta i una entrevista a Josep Aguado, un dels principals valedors del projecte.

El Cresol

El Cresol-. Qui conformeu el projecte d’aquest documental i quina és la vostra formació?

Josep Aguado-. Treballem molta gent al projecte, però la part de producció del mateix la portem dues persones; Armando Zaragozá i jo mateix. Tots dos hem estudiat Comunicació Audiovisual i tots dos hem participat en diversos projectes.

El Cresol-. Per què un documental sobre Carmen Valero?

Josep Aguado-. Perquè veiem necessari que la gent del nostre poble conega la figura d’aquesta dona. I per a donar-li en aquest documental més dignitat si cap. Recordem que Carmen Valero va ser una precursora en els drets de la dona, els drets humans i la educació.

El Cresol-. Qui apareix al documental? Qui ens parla de Carmen Valero?

Josep Aguado-. Tot el mèrit i el reconeixement per a que no caiguera en el oblit és de Josep Antich, Joan Morell i Carmen Agulló i les seues investigacions a articles, llibres i demés.

El Cresol-. Heu rebut recolzament per part d’institucions i entitats?

Josep Aguado-. Per ara solament de la corporació municipal de Silla. Estem en conversacions amb altres entitats que estan interessades. També han col.laborat gent particular fent aportacions amb les quals hem pogut pagar diverses despeses de la producció.

El Cresol-. Quan i on serà l’estrena de la cinta, dalt o baix?

Josep Aguado-. La data de l’estrena encara no està tancada (estem ultimant la fase de post-producció) però serà a l’espai multifuncional que porta el nom de Carmen Valero al nostre poble. Probablement l’estrena serà a principis d’any. No puc concretar més.

El Cresol-. A més d’exposar la cinta a Silla, la presentareu a algun altre lloc o certamen?

Josep Aguado-. Doncs la idea és que tinga bona difusió, sobretot a escoles, centres d’ensenyament, sindicats o qualsevol que li puga interessar. Volem presentar-ho allà on tinga cabuda, no ens obsessionem amb premis i demés, el major premi es acabar-ho i que faça justícia a la figura de Carmen Valero.

El Cresol-. Si algú volguera col·laborar fent aportacions o el que siga, de quina manera podria fer-ho?

Josep Aguado-. Pot posar-se en contacte amb nosaltres a la nostra pàgina de Facebook o al correu sillaproav@gmail.com Les aportacions són lliures i totes tenen recompensa.

El Cresol-. Fan falta projectes com aquest que dignifiquen la nostra memòria històrica i acosten a les noves generacions les aportacions i lluites de la bona gent que ens ha precedit. Moltes gràcies i molta sort.

Josep Aguado-. Gràcies a tu Xavier, tu també fas faena per la cultura i la divulgació a El Cresol.

Stiglitz i el preu de la desigualtat

xavi negreXavier Cunyat Rios

 

En un món on es vol fer passar el sistema capitalista com a natural i sense alternativa viable, hi ha una sèrie d’autors que des de l’economia i sense eixir-se’n estrictament de la lògica del sistema, pretenen o proposen donar raons per a fer-lo compatible amb uns mínims de dignitat per a la majoria i per a que ell mateix no s’ensorre a causa de les seues pròpies contradiccions. El llibre que vos vaig a ressenyar i que també vos enllace és d’un d’aquests economistes. Es tracta de «El preu de la desigualtat» de Joseph E. Stiglitz.

«El preu de la desigualtat» és una bona fotografia dels efectes del neoliberalisme imperant en les últimes tres dècades, accentuats per la crisi i la seua fase prèvia. Escrit per Josep E. Stiglitz, premi Nobel d’Economia, el llibre traça l’evolució de l’economia nord-americana i l’augment de les diferències socials, concloent que una minoria amb grans recursos econòmics controla l’actuació de l’Estat i dels agents econòmics, generant un augment de la desigualtat.

Per entendre l’enfocament del llibre cal conèixer a l’autor. Antic assessor econòmic de l’Administració de Clinton i ex membre de la direcció del Banc Mundial, Joseph E. Stiglitz és un economista neokeynesià crític amb el lliure mercat i que pretén “domesticar i moderar els mercats” a través de l’actuació de l’Estat. El poder públic ha de controlar l’economia perquè siga estable i eficient, perquè no genere desigualtats excessives.

stiglitz

L’autor centra el seu llibre en el concepte de desigualtat, però no en la desigualtat de classe tradicional -concepte molt poc arrelat en la cultura política dels Estats Units-, sinó que utilitza el concepte indignat de l’1% contra el 99% de la població. La que és la contradicció primera de la fase actual del sistema capitalista, la immensa majoria enfront d’aquesta part tan petita de la població que controla l’economia i, per tant, la política. Aquest 1% que ha augmentat exponencialment la seua riquesa en els darrers decennis alhora que el 99% ha vist com els seus sous s’estancaven.

Segons Stiglitz, la desigualtat generada com a recompensa pels diferents esforços i aportacions per a l’interès de la societat es troba dins del normal perquè es mantenen alineats amb els interessos social i privat. Però quan els dos interessos no estan alineats, sinó que preval l’interès privat, la desigualtat augmenta fora del permissible i, a més de perjudicar la vida de la majoria, és ineficient econòmicament. Això és el que està passant als Estats Units i Europa a causa de la influència d’una elit econòmica que busca augmentar les seues rendes i per la deixadesa del sistema polític, que acaba seguint els dictats de l’1%. Per tot això, tenim unes economies que funcionen malament.

En contra de la lògica neoliberal, per Stiglitz la desigualtat és ineficient perquè l’economia funciona a partir del consum i de les inversions productives. La majoria dels del mig i els de baix gasten tots els seus ingressos en la vida quotidiana o en els seus negocis, mentre que les elits acumulen riquesa i tenen gran part del seu capital en forma d’estalvis o inversions a l’estranger, per la qual cosa no generen riquesa al país i no augmenta el nivell de vida dels de baix. Traslladar la renda de baix a dalt redueix considerablement el consum, perquè els de dalt destinen molt menys a despeses i estalvien entre un 15 i un 25%. En traslladar la renda cap amunt i en disminuir el consum baixa la demanda de béns i serveis i augmenta l’atur, el que al seu torn fa que augmente la desigualtat i es reduïsca encara més el consum.

Inequality-014

Segons l’autor, hi ha tres fonts de desigualtat: la desigualtat en ingressos (el salari), la riquesa i l’increment de rendes i ingressos de capital. Les dues últimes ens indiquen amb més fiabilitat com evoluciona la desigualtat en una societat, ja que la riquesa és l’acumulació de diferents anys i el gruix dels ingressos de capital no es troba entre el 99%. Pel que fa als ingressos en EUA, Stiglitz ressalta que en trenta anys el 90% ha augmentat només un 15% el seu salari i que el 2007 el 0,1% superior ingressava 220 vegades més que el 90% de baix. Pel que fa a la riquesa, cal destacar que abans de la crisi tothom s’enriquia (tot i que els rics ho feien molt més ràpid), mentre que, a partir del 2007, els de baix han perdut patrimoni perquè el seu únic bé era l’habitatge. Resultat: l’1% superior posseeix un terç de la riquesa dels Estats Units.

La desigualtat es multiplica per la permissivitat del govern, per un sistema tributari cada vegada menys redistributiu i pel que Stiglitz diu la “recerca de rendes”. Aquesta és, per a l’autor, la gran explicació de l’augment desproporcionat de la desigualtat i que es podria resumir en aquelles accions de l’u per cent per aconseguir augmentar els seus beneficis més enllà del que aporta a la societat: comportaments monopolístics (posant barreres d’entrada en sectors econòmics), lògica a curt termini i egoista dels directius de les grans empreses, recerca de subvencions, subvencions ocultes, buits en el codi tributari per no pagar impostos i altres regals del govern (deixar explotar recursos naturals per preus molt baixos o, per exemple, comprar medicines sense negociar el preu). La recerca de rendes té unes pèssimes conseqüències per al conjunt de la societat i ha generat un joc de suma negativa. Ja no és que tot el que han deixat de guanyar els de baix ho haja guanyat l’u per cent, amb la qual cosa el resultat per al conjunt de la societat seria un joc de suma zero, sinó que els guanys il·legítims de l’1% han generat moltes més pèrdues al 99% en el terreny econòmic, però també en el social i en el polític.

La recerca de l’augment de la riquesa de manera il·legítima ha portat al fet que l’1% pressione al poder polític perquè actue al seu favor, d’ací la gran quantitat de recursos econòmics que els lobbies han invertit en el finançament dels partits i de les campanyes electorals americanes. Això és una cosa ineficient per al bon funcionament de l’economia, i ha comportat el fracàs de l’Estat en la seua funció de control de les fallades del mercat i el descrèdit del sistema polític. Stiglitz mostra la seua preocupació pel fracàs d’aquest últim. El poder públic ha sucumbit als interessos d’una minoria fruit de la desigual capacitat d’influir en el govern per part de la majoria i de la minoria poderosa. L’1% disposa de lobbies, pot finançar els partits i beneficiar-se del fenomen conegut com a “portes giratòries”: els directius de les grans empreses i bancs passen a ser alts càrrecs de l’administració pública i, un cop acabat el seu mandat, tornen a la direcció de les grans empreses.

L’autor dedica diverses pàgines a analitzar com la majoria es veu desincentivada a defensar els seus interessos. Les tàctiques per aconseguir-ho són diverses, com, per exemple, les traves per participar en les eleccions o la manca de pluralitat d’idees en els mitjans de comunicació. Aquestes tàctiques es proposen com a objectiu que els de baix assumisquen com a propis els interessos, valors i idees de la minoria de dalt, a saber: la desigualtat com una cosa positiva i normal, baixos salaris i flexibilitat laboral com a factor de competitivitat, escassa inversió pública i baixos impostos per incentivar l’activitat econòmica i, per descomptat, la mínima intervenció pública.

favelas2

Per Stiglitz, l’Estat té un jugar un paper important a l’hora de definir el model econòmic, els nivells de desigualtat i la relació de forces entre els diferents agents socials i econòmics. L’Estat fixa les regles en tots els sentits: pot regular o desregularitzar els diferents sectors econòmics (i ja sabem les conseqüències de la desregularització del sector financer), pot posar límit a l’acció de les grans empreses i dels seus directius (Stiglitz atorga una gran importància a la governança de les grans empreses), pot garantir la competència o fer els ulls grossos amb les pràctiques monopolístiques, pot incentivar o desincentivar la sindicació dels treballadors, etc. A dia d’hui, el resultat que tenim és que l’acció o la inacció del govern ha fixat unes regles a benefici de l’1%.

Tot això ha fonamentat la desigualtat en la desregularització i manca de control de l’economia. Però cal sumar-li dos factors més: un sistema tributari cada vegada menys redistributiu i la reducció de la inversió pública. Val la pena fixar-se en com els diferents governs han anat baixant la càrrega impositiva sobre la minoria poderosa, segons Stiglitz il·lògicament malgrat que és el que defensa el 1% a pensar només en els seus interessos i no en l’avanç econòmic del conjunt de la societat. A més, la lliure circulació de capitals i la globalització comercial han facilitat la competència fiscal a la baixa.

Segons Stiglitz, prescindir dels recursos procedents de les grans fortunes i les grans empreses redueix la inversió pública, el que no és eficient econòmicament perquè redueix la demanda agregada, augmenta la desigualtat i disminueix la productivitat (infraestructures, educació, etc.). Traslladar aquesta càrrega impositiva als del mig i els de baix suposa reduir molt la demanda afectant directament a l’economia. La majoria dedica tots els seus ingressos al consum, de manera que si paguen més impostos consumiran menys. Per contra, si apliquem augments impositius a les grans fortunes, la major part de capital no està dedicat al consum ni a la inversió productiva al país, augmentarà la recaptació i no disminuirà el consum.

Joseph E. Stiglitz fa una bona anàlisi de com ha avançat la desigualtat, a més d’explicar-nos els efectes negatius de la desigualtat en la societat i en l’economia, aquest llibre ens permet comprendre el paper del govern en l’economia, les conseqüències de les polítiques d’austeritat i la importància de la distribució dels impostos. Parla de tot això centrant-se en Estats Units, però sens dubte la seua anàlisi ens recordarà la realitat econòmica i política de l’altre costat de l’Atlàntic.

Cal comentar que la ideologia i pensament econòmic de l’autor no ens permet anar més enllà del que és un sistema polític i econòmic capitalista gestionat amb rostre humà. Malgrat això, la lectura de la seua obra ens ajuda a prendre consciència de la primera contradicció del sistema en la seua fase actual, a la qual -encara que no siga la contradicció fonamental o bàsica del model capitalista hem d’enfrontar.

Joseph Stiglitz
EL PRECIO DE LA DESIGUALDAD
https://bit.ly/2NKZy7U