Somiar d’una altra manera. Com vam perdre la utopia i de quina forma recuperar-la

lucas_emmanuel.misseri.pngLucas Misseri
————————————————————————————————————————————-
soñar
Ací es pot adquirir el llibre complet.
—————————————————-
– Traducció al valencià de la ressenya feta per Xavier Cunyat a partir d’aquest text original en castellà.

Hui per a les postres “sopà”

maise

Maise B. Senón

València, “la meua terreta”.

Silla, “el meu poble”.

La meua curiositat per tot el que fa a la meua terra natal, i per tant al nostre poble, fa que em tope amb aquesta pàgina “El Cresol de Silla”, i em porte una gran sorpresa quan veig que el seu mantenidor, Xavier Cunyat Rios, va ser i és el veí de la meua casa natal. Dues famílies que ens hem tingut durant anys un gran afecte i que perdura en l’actualitat.

Em demana la recepta de la “Sopà” i em veig encantada de fer-la.

Després documentar-me a fons, encara que ja la coneixia, sé de sobres que les receptes tradicionals pateixen molts canvis a través dels anys. I això precisament passa amb la sopà, a la qual també se la coneix com a “Collà” en altres pobles o comarques.

A casa meua sempre l’hem coneguda per “sopaetes”. La meua mare ens repartia un cassó a cadascun perquè si la menjàvem com la paella, tots al voltant, no teníem control i sempre hi havia baralles.

Molts recordareu que abans compràvem la llet en les pròpies vaqueries dels veïns. Era amb aquesta llet tan rica amb la qual la meua mare feia la crema. Guarde un record molt emotiu d’aquella imatge de la meua mare a la cuina i de com ens barallàvem els germans per la nata que sortia al bullir la llet fresca i que preníem amb sucre o entre pa i pa.

Tornant a la sopà, els seus ingredients bàsics eren les restes d’un bescuit (sobretot de la Tortà, o bé de la Mona o Panquemao, que abans es feien, sobretot per Pasqua, a les cases i que després es portaven a coure als forns), llet i uns rovells d’ou. De vegades posava una mica de farina d’arròs per espessir, però jo la recorde posant més rovells fins a trobar la textura que ella volia.

Amb les clares sobrants feia una merengue dolç amb el qual adornava aquella font de fang que tanta història tenia a casa.

He escrit aquesta introducció perquè crec que els bons records alimenten l’ànima, una cosa del que una s’adona amb el pas dels anys, i perquè no hi ha hui cap fotografia que puga capturar aquelles escenes meravelloses de la nostra memòria.

Els nostres pares, avis i besavis preparaven aquestes postres com a recepta d’aprofitament. Fins i tot feien la seua pròpia llet d’ametlles amb aigua per després espessir amb farina d’arròs.

Al meu entendre la sopà s’assembla molt a unes natilles, un arròs amb llet o la crema d’arròs, recepta aquesta última molt antiga que es pretén recuperar en l’actualitat.

sopa

Dit això, la meua recepta és aquesta:

Ingredients:

– Mona o panquemao que se’ns haja quedat una mica dura
– 1 litre de llet d’ametlles, lleugera o concentrada
– 150 grams de sucre
– 1 pal de canyella
– 2 tires de corfa de taronja (sense la part blanca de l’interior)
– 2 tires de corfa de llima (sense la part blanca de l’interior)
– 50 grams de farina d’arròs
– 2 rovells d’ou
– canyella mòlta per empolvorar

Preparació:

Barrejar la llet junt el sucre, el pal de canyella i les corfes de la llima i taronja en un pot o cassola. Deixem bullir suaument durant tres minuts. Retirem del foc i deixem que es refrede. Així aconseguim un major aroma en la llet. La colem i reservem.

Tallem les restes de mona en llesques d’un centímetre més o menys, i les repartim al fons d’una cassola o bols individuals. A gust de cadascú.

Agafem un gotet de la llet ja freda i barregem bé la farina d’arròs en ella. Posem la llet de nou a el foc i aboquem el got amb la mescla de farina. I sense deixar de remoure en cap moment, el tindrem fins que comença a bullir de nou. Uns minuts així amb bull suau i movent i retirem.

Cal recordar que totes aquestes preparacions espesseixen molt més a mesura que es refreden.

I és just al apartar-la del foc quan afegirem els dos rovells d’ou sense deixar de batre enèrgicament per uns instants.

Aboquem la sopà primer sobre els trossos de mona perquè s’empapen bé. I després a poc a poc fins a cobrir el bol. Deixem refredar i guardem a la nevera.

A mi m’agraden ben fredes però també es poden gaudir temperades.

“De les sobres és fa la festa”.

Gràcies Xavi per deixar-me compartir aquestes postres i les meues vivències a la pàgina.

Manifest Acceleracionista

xavi negre

Xavier Cunyat Rios

 

Segons un seguit d’intel·lectuals d’origen britànic, al menys en la seua gran majoria, el capitalisme en la seua etapa algorísmica i mega-conectada financerament s’ha produït un col·lapse antropològic on els relats simbòlics de l’esquerra són anacrònics. No tenen una operativitat real i són el mer testimoni del pes d’un llegat que ja no ens diu res del futur. En aquesta perspectiva, l’esquerra i els diferents relats emancipatoris com els moviments nacionals i populars estarien ancorats en una inclinació malenconiosa al passat.

Els acceleracionistes optimistes, en la tradició de Deleuze i actualitzats a partir de Negri, pensen en el Capitalisme com un paràsit que obstaculitza el desenvolupament emancipatori que el nou «cognitariat», neologisme que vincula coneixement amb proletariat, fent servir les noves tecnologies, pot desplegar. En aquesta vessant optimista els algoritmes i les matemàtiques no pertanyen al Capitalisme i poden constituir un instrument idoni per reorientar el Capitalisme a la transició a una societat post-capitalista.

Aquesta posició, clarament té un ressò del Marx del Capital, que també pensava que les relacions socials de producció capitalista constituïen un obstacle a el desplegament de la productivitat moderna. El Capitalisme, una vegada més, ací es presenta com el portador d’una «potència» que anirà més enllà del seu propi marc. Els treballadors connectats als dispositius d’intel·ligència digital estarien en condicions d’anar-se’n separant de la manera d’acumulació capitalista i organitzar un col·lectiu post-capitalista.

“Manifest Acceleracionista”, va ser llançat el 13 de maig del 2013 per Alex Williams i Nick Srniček, de la London School of Economics, i a continuació vos oferim el text complet traduït. L’obra ha generat moltes crítiques gràcies al seu contingut deliberadament polèmic. En contraposició a reduir la política radical a propostes d’horitzontalitat, consens, acció local i democràcia directa, els autors proposen radicalitzar les tendències d’alliberament que el capitalisme necessita posseir i controlar en tot moment.

Una alternativa dins el marc de desenvolupament i expansió del capitalisme, que accelera la velocitat de producció, circulació i consum fins a arribar a un punt de ruptura. Així, una esquerra acceleracionista no pot prescindir de les últimes tecnologies ni dels mètodes economètrics i d’intervenció sobre l’entorn més sofisticats; és a dir, de tot el que el capitalisme colonitza amb fins d’acumulació i explotació de la faena (el neoliberalisme).

És una proposta diametralment oposada a les vessants, moltes d’elles d’esquerra, que atribueixen d’entrada una connotació negativa al desenvolupament, el creixement i/o la productivitat global i que s’emmarquen dins el discurs dels límits, del decreixement o, en simetria al discurs neoliberal, de l’austeritat.

Vet ací el text.

MANIFEST PER UNA POLÍTICA ACCELERACIONISTA
Per Alex Williams i Nick Srnicek

1. INTRODUCCIÓ: Sobre la conjuntura

1. En el començament de la segona dècada de segle XXI, la civilització global s’enfronta a un nou tipus de cataclisme. Les apocalipsi que s’acosten deixen en ridícul les normes i les estructures d’organització política que es van forjar amb el naixement dels estats-nació, l’auge del capitalisme i un segle XX marcat per guerres sense precedents.

2. El més significatiu és el col·lapse de el sistema climàtic de la planeta, que pot fins i tot posar en perill l’existència de tota la població mundial. Tot i que es tracta de l’amenaça més greu a la qual s’enfronta la humanitat, hi ha una sèrie de problemes de menor envergadura però potencialment igual de desestabilitzadors que coexisteixen i interactuen amb el problema principal. L’esgotament irreversible dels recursos, especialment de les reserves d’aigua i energia, pot provocar una fam massiva, el col·lapse dels paradigmes econòmics i noves guerres, fredes i calentes. La crisi financera continuada ha portat els governs a adoptar l’espiral mortal de les polítiques d’austeritat i a privatitzar els serveis públics de l’estat de benestar i ha provocat un atur massiu així com l’estancament dels salaris. La creixent automatització dels processos productius, inclòs el “treball intel·lectual”, posa de manifest la crisi secular del capitalisme i la seua ràpida incapacitat a l’hora de mantenir els nivells de vida actuals, fins i tot per a les classes mitjanes de l’hemisferi nord, ja en procés de desaparició.

3. En contrast amb aquestes catàstrofes en acceleració contínua, la política actual es caracteritza per un immobilisme que la incapacita per a generar les noves idees i models d’organització necessaris per a transformar les nostres societats de manera que siguen capaços de fer front a les amenaces d’aniquilació que es perfilen. Mentre la crisi s’accelera i reforça, la política s’alenteix i debilita. En aquesta paràlisi de l’imaginari polític, el futur queda anul·lat.

4. Des de 1979 la ideologia política hegemònica a nivell mundial ha estat el neoliberalisme, omnipresent amb algunes diferències de matís en totes les potències econòmiques que actualment dominen el món. Malgrat els desafiaments profundament estructurals que els nous problemes globals presenten a aquest sistema -els més apressants les crisis creditícies, financeres i fiscals que s’estan produint des de l’any 2007/2008- els programes neoliberals no han fet sinó aprofundir en els seus dogmes. Aquesta continuació de el projecte neoliberal, o neoliberalisme 2.0, ha començat a aplicar una nova ronda d’ajustaments estructurals dirigits, especialment, a facilitar noves i agressives incursions al sector privat en el que queda de les institucions democràtiques i els serveis socials. Tot això malgrat els efectes econòmics i socials negatius immediats i dels obstacles a més llarg termini que plantegen les noves crisis globals.

5. Que els sectors de la dreta governamental i no governamental i de l’àmbit corporatiu hagen estat capaços d’impulsar d’aquesta manera el neoliberalisme és, al menys en part, conseqüència de la paràlisi i la incapacitat permanents que afecten a gran part del que queda de l’esquerra. Trenta anys de neoliberalisme han despullat a la majoria dels partits polítics d’esquerra de pensament radical, continguts i un mandat popular. En el millor dels casos han respost a la present crisi amb crides per recuperar els principis econòmics keynesians, tot i l’evidència que les condicions de postguerra que van permetre el desenvolupament de les socialdemocràcies ja no existeixen. No podem tornar així sense més als postulats fordistes de producció en massa. Fins i tot els règims neo-socialistes de la Revolució Bolivariana d’Amèrica de Sud, malgrat la seua encoratjadora resistència a l’hora de combatre els dogmes del capitalisme contemporani, segueixen sent incapaços lamentablement de presentar una alternativa més enllà del socialisme de mitjan el segle XX. El treball organitzat, debilitat sistemàticament pels canvis que porta aparellats el projecte neoliberal, es fossilitza a nivell institucional i, en el millor dels casos, només pot mitigar lleument els nous ajustos estructurals. Sense un enfocament sistemàtic per construir un nou model econòmic ni la solidaritat estructural necessària per promoure canvis, les forces laborals segueixen sent relativament impotents. Els nous moviments socials que han sorgit des del final de la Guerra Freda i que des de 2008 han experimentant un ressorgiment han estat igualment incapaços de concebre una nova visió ideològic-política. Per contra, aquests moviments consumeixen una gran quantitat d’energia en els processos interns de democràcia directa i en l’autocomplaença afectiva per davant de l’eficàcia estratègica, i amb freqüència propugnen una variant de localisme neo-primitivista, com si per lluitar contra la violència abstracta del capital globalitzat fos suficient la “autenticitat” fràgil i efímera de la immediatesa comunal.

6. A falta d’una visió social, política, organitzativa i econòmica radicalment nova, els poders hegemònics de la dreta seguiran sent capaços d’impulsar el seu limitat imaginari malgrat totes les evidències en contra. En el millor dels escenaris, pot ser que l’esquerra siga capaç durant un temps de resistir parcialment algunes de les pitjors incursions. Però això poc podrà fer contra la inexorable marea final que s’acosta. Generar una nova hegemonia global de l’esquerra implica recuperar els futurs possibles perduts, és més: implica recuperar el futur com a tal.

2. Interregnum: Sobre l’acceleracionisme

1. Si hi ha algun sistema que s’haja associat amb idees d’acceleració, aquest és el capitalisme. El metabolisme essencial del capitalisme demana un creixement econòmic constant, una competència permanent entre entitats capitalistes individuals i un desenvolupament continu de les tecnologies per augmentar l’avantatge competitiu, tot això acompanyat d’una fractura social cada vegada més gran. En la seua forma neoliberal, la seua proclama ideològica és l’alliberament de les forces de destrucció creativa per aclarir el camí a les innovacions tecnològiques i socials, en constant acceleració.

2. El filòsof Nick Land va perfilar encara més aquest fenomen amb la creença miop, encara hipnòtica, que la velocitat capitalista per si sola podria generar una transició global cap a una singularitat tecnològica sense precedents. En aquesta visió del capital, l’ésser humà podria acabar sent una càrrega i un obstacle per assolir aquesta intel·ligència planetària abstracta ràpidament construïda ajuntant fragments de civilitzacions passades. El neoliberalisme de Land confon, però, la velocitat amb l’acceleració. Potser estem avançant ràpidament, però només ho fem dins d’un conjunt d’estrictes paràmetres capitalistes que mai oscil·len. El que estem experimentant és només la percepció de l’augment de velocitat d’un horitzó local, un simple espasme clínicament mort en lloc d’una acceleració navegable, d’un procés experimental de descobriment dins d’un espai universal de possibilitats. És aquesta última forma d’acceleració la qual considerem essencial.

3. El pitjor és que, tal com ja van detectar Deleuze i Guattari, el que la velocitat capitalista desterritorialitza d’una banda, ho territorialitza per l’altre; i això ha estat així des del principi. El progrés es veu limitat per un marc rígid de valor afegit, capital flotant i un exèrcit reservista de mà d’obra. La modernitat es redueix a mesures estadístiques de creixement econòmic i la innovació social s’encalla en les restes obsolets del nostre passat col·lectiu. La desregulació impulsada pel tàndem Tatcher-Reagan conviu en harmonia amb els valors familiars i religiosos victorians basats en el “retorn als orígens”.

4. Una de les tensions fortes que hi ha al neoliberalisme fa referència a l’autoimatge que projecta com a instrument de modernitat, de fet, directament com a sinònim de modernitat, prometent un futur que és incapaç de proporcionar. Per contra, a mesura que el neoliberalisme ha anat avançant, en lloc de fomentar la creativitat individual ha tendit a eliminar la inventiva cognitiva en benefici d’una línia de producció afectiva d’interaccions ajustades a un guió preestablert. Tot això combinat amb cadenes de subministrament globals i una zona de producció neo-fordista a l’Est. El reduït i exclusiu cognitariat de treballadors intel·lectuals s’empetiteix cada any que passa, i ho fa al ritme en què l’automatització algorísmica s’obre pas entre les esferes de la faena afectiva i intel·lectual. Tot i haver-se posicionat a si mateix com un esdeveniment històric necessari, el neoliberalisme era en realitat un conjunt de mesures de contingència per fer front a la crisi de valors que va emergir a la dècada dels setanta. Inevitablement, el neoliberalisme va esdevenir una sublimació de la crisi en lloc de en la seua derrota definitiva.

5. Marx, juntament amb Land, és el pensador per excel·lència de l’acceleracionisme paradigmàtic. Tot i les gastades crítiques i fins i tot de el comportament d’alguns contemporanis de Marx, cal recordar que Marx va utilitzar els instruments teòrics més avançats i les dades empíriques disponibles per intentar entendre i transformar el seu món. No era un pensador contrari a la modernitat, sinó un pensador que buscava analitzar-la i intervenir-hi i que era conscient que, malgrat tota l’explotació i corrupció que el capitalisme portava implícites, era el sistema econòmic més avançat de moment. Els seus beneficis eren irreversibles, però va accelerar fins a límits insospitats el valor de el model capitalista.

6. El 1918, en la seua obra titulada “Esquerranisme: Una malaltia infantil del comunisme”, Lenin va escriure fins i tot:

El socialisme és inconcebible sense la gegantesca maquinària capitalista basada en els últims avenços de la ciència moderna. És inconcebible sense una organització estatal planificada que sotmeta a desenes de milions de persones al més estricte compliment d’una norma única de producció i distribució.

Nosaltres, els marxistes, hem parlat sempre d’això, i no val la pena gastar tan sols dos segons en conversar amb gent que no comprèn ni tan sols això (els anarquistes i un part considerable dels revolucionaris de l’esquerra socialista).

7. Marx sabia molt bé que el capitalisme no pot ser identificat com el veritable agent de l’acceleració. De la mateixa manera, afirmar que les polítiques d’esquerra són l’antítesi de l’acceleració tecno-social és, al menys en part, una greu tergiversació dels fets. Si l’esquerra política es vol assegurar un futur, ha de ser un en què adopte al màxim aquesta tendència acceleracionista reprimida.

03: MANIFEST: Sobre el futur

1. Creiem que la divisió més important que hi ha hui a l’esquerra es troba entre els que tenen una política popular de caràcter local, d’acció directa i incansable horitzontalitat, i els que esbossen el que ha de començar a anomenar-se una política acceleracionista, que es sent còmoda amb una modernitat d’abstracció, complexitat, globalitat i tecnologia. Els primers es donen per satisfets amb establir petits espais temporals de relacions socials no capitalistes, defugint els problemes reals que comporta el fet d’haver de lluitar contra enemics intrínsecament no locals, abstractes i profundament arrelats en la nostra infraestructura quotidiana. El fracàs d’aquestes polítiques és la crònica d’una mort anunciada. Per contra, una política acceleracionista busca preservar les conquestes del capitalisme tardà al temps que va més enllà del que permet el seu sistema de valors, les seues estructures de poder i les seues patologies de massa.

2. Tots volem treballar menys. És intrigant saber per què l’economista més important del món de l’era de postguerra creia que un capitalisme il·lustrat comportaria inevitablement amb el temps una reducció radical de la jornada laboral. A “Perspectives econòmiques per als nostres néts” (escrit el 1930), Keynes va predir un futur capitalista en el qual les persones haurien reduït la seva jornada laboral a tres hores a el dia. El que ha passat, en canvi, és que s’ha anat eliminant progressivament la separació entre treball i vida privada i que el treball, amb el temps, ha acabat per impregnar tots els aspectes de les relacions socials.

3. El capitalisme ha començat a reprimir les forces productives de la tecnologia o, almenys, a dirigir-les cap a finalitats absurdament limitades. Les guerres de patents i la monopolització de les idees són fenòmens contemporanis que posen en relleu tant la necessitat del capital d’anar més enllà de la competència com la seua aproximació cada vegada més retrògrada a la tecnologia. Els èxits acceleracionistes del neoliberalisme no han resultat en menys faena ni en menys estrès. I en lloc d’un món carregat de futur, de viatges espacials i potencial tecnològic revolucionari, vivim en una època on l’únic que avança és una parafernàlia de coses lleugerament millorades per als consumidors. Una infinitat de repeticions dels mateixos productes bàsics sostenen la demanda marginal de consum a costa de l’acceleració humana.

4. No volem tornar a el model fordista. No és possible tornar al fordisme. La “edat d’or” capitalista partia del paradigma productiu de la fàbrica com a entorn industrial ordenat, on els treballadors (homes) rebien seguretat i condicions de vida bàsiques a canvi d’una vida d’avorriment anquilosant i de repressió social. Aquest sistema es sustentava en una jerarquia internacional de colònies i imperis i una perifèria subdesenvolupada, així com en una jerarquia nacional de racisme i sexisme i en una estricta jerarquia familiar de subjugació de la dona. Tot i la nostàlgia que molts poden sentir, la tornada a aquest règim és tan indesitjable com impossible en la pràctica.

5. Els acceleracionistes volen alliberar les forces productives latents. En aquest projecte, la base material del neoliberalisme no necessita ser destruïda. necessita ser reformulada per tal d’assolir uns objectius comuns. La infraestructura capitalista existent no és un escenari que haja de ser demolida, sinó una plataforma de llançament del post-capitalisme.

6. La submissió de la tecnociència als objectius capitalistes -especialment des de finals de la dècada dels setanta- impedeix conèixer a data de hui el que una maquinària tecnosocial moderna seria capaç d’aconseguir. A sobre de nosaltres reconeixen hui els potencials ocults que s’amaguen darrere de les tecnologies actuals? Nosaltres creiem que l’autèntic potencial transformador de molts dels avenços tecnològics i científics del nostre temps no s’ha explotat encara, carregats de característiques redundants (o pre-adaptacions). De produir un canvi més enllà de la miopia dels aliats capitalistes, aquests avenços podrien resultar decisius.

7. Volem accelerar el desenvolupament tecnològic sense caure per això en l’utopisme tecnològic. Sabem que la tecnologia mai serà suficient per salvar-nos. Necessària sí, però mai suficient sense l’acció sociopolítica. Les esferes social i tecnològica van sempre de la mà, i els canvis en una d’elles propicien i potencien els canvis en l’altra. Mentre que els tecnoutopistes creuen que l’acceleració tecnològica permetrà superar automàticament de per sí els conflictes socials, nosaltres pensem que el desenvolupament tecnològic ha d’accelerar-se precisament perquè la tecnologia és necessària per guanyar els conflictes socials.

8. Creiem que qualsevol post-capitalisme requereix una planificació post-capitalista. Voler creure que després d’una revolució la gent construirà espontàniament un nou sistema socioeconòmic que no constituisca un simple retorn al capitalisme és, en el millor dels casos, ingenu, i en el pitjor, ignorància pura. Per planificar aquesta fase hem de desenvolupar un mapa cognitiu del sistema existent i especular amb una possible imatge de el sistema econòmic futur.

9. Per a això, l’esquerra ha d’aprofitar tots i cada un dels avenços científics i tècnics que fa possible la societat capitalista. La quantificació no és un dimoni que haja de ser exterminat sinó una eina que ha de ser utilitzada de la manera més eficaç possible. Els models econòmics són, en paraules simples, una eina necessària per fer intel·ligible un món complex. La crisi financera de 2008 posa de manifest els riscos d’acceptar a cegues models matemàtics, encara que això és més un problema d’autoritat il·legítima que de matemàtiques. Les eines que ens ofereixen les disciplines d’anàlisi de xarxes socials, models basats en agents, anàlisi de grans conjunts de dades i models econòmics de no equilibri són necessàries a nivell cognitiu per entendre sistemes complexos com l’economia moderna. L’esquerra acceleracionista ha de formar-se bé en aquests camps tècnics.

10. Qualsevol transformació de la societat ha d’implicar l’experimentació econòmica i social. El projecte xilè Cybersyn és un paradigma d’aquesta actitud experimental. En ell es fusionen tecnologies cibernètiques avançades amb tècniques de modelització econòmica sofisticades i una plataforma democràtica materialitzada en la infraestructura tecnològica. En els anys cinquanta i seixanta també es van realitzar experiments similars en l’economia soviètica, emprant la cibernètica i la programació lineal per intentar resoldre els nous problemes als quals s’enfrontava la primera economia comunista del món. El fracàs d’aquests experiments es va deure en última instància a les limitacions tant polítiques com tecnològiques a què aquests pioners cibernètics estaven sotmesos en aquesta època.
11. L’esquerra ha de desenvolupar una hegemonia tecnosocial tant en l’àmbit de les idees com en l’àmbit de les plataformes materials, que són la infraestructura de la societat globalitzada. Les plataformes estableixen els paràmetres bàsics del que és possible tant a nivell conductual com ideològic, plasmant amb això la transcendència material de la societat. Són les que fan possible determinats grups d’accions, relacions i poders. Les plataformes globals actuals presenten una desviació tendenciosa cap a les relacions socials capitalistes, però no és una cosa que siga ni inevitable ni irreversible. Aquestes plataformes materials de producció, finances, logística i consum poden ser i han de ser reprogramades i reformatejades cap a paràmetres post-capitalistes.
12. No creiem que l’acció directa siga suficient per assolir cap d’aquests objectius. Les tàctiques habituals de manifestació amb pancartes i creació d’espais temporalment autònoms comporten el risc de convertir-se en substituts còmodes de l’acció realment eficaç i amb èxit. “Al menys fem alguna cosa”, és el crit unànime que llancen aquells que anteposen l’autoestima a l’acció realment eficaç. L’únic criteri que defineix una bona tàctica és si amb ella s’aconsegueix o no l’èxit. Hem d’acabar amb les formes d’acció individuals fetitxistes. La política ha de ser tractada com un conjunt de sistemes dinàmics dividits per conflictes, adaptacions i contra-adaptacions permanents juntament amb carreres armamentístiques estratègiques. Això vol dir que qualsevol forma d’acció política individual perd la seua eficàcia amb el temps perquè l’altra part s’adapta. No hi ha cap forma d’acció política històricament inviolable. És més: amb el temps es fa cada vegada més necessari abandonar algunes tàctiques de lluita tradicionals perquè les forces i les entitats que es pretén derrotar amb elles aprenen a defensar-se i a contrarestar-se molt eficaçment. La incapacitat de l’esquerra de hui de fer el mateix és un dels motius principals del malestar actual.
13. Cal posar fi a la priorització extrema que es fa de la democràcia com a procés. La idolatria de l’horitzontalitat, la inclusió i l’obertura que practica gran part de l’esquerra “radical” posa les bases de la ineficàcia. El secretisme, la verticalitat i l’exclusió també tenen el seu lloc en l’acció política efectiva (no com a eines úniques, òbviament).
14. La democràcia no pot ser definida simplement pels mitjans que empra: la votació, el debat o les assemblees generals. La democràcia de veritat ha de definir-se pel seu objectiu: l’emancipació i l’autodomini col·lectiu. És un projecte que ha de unir la política amb el llegat de la Il·lustració, en la mesura en què només mitjançant la nostra habilitat per comprendre’ns millor i entendre millor el nostre món (social, tecnològic, econòmic, psicològic) podrem arribar a governar-nos a nosaltres mateixos. Hem d’establir una autoritat vertical legítima controlada col·lectivament juntament amb models socials horitzontals i distribuïts per evitar convertir-nos en esclaus d’un centralisme totalitari i tirànic o, per contra, d’un ordre emergent capritxós que escapa al nostre control. L’autoritat de El Pla ha de casar-se amb l’ordre improvisat de La Xarxa.
15. No vam presentar cap organització en particular com l’instrument ideal per a integrar aquests vectors. El que es necessita -el que sempre s’ha necesitat- és un ecosistema d’organitzacions, un pluralisme de forces retroalimentant sobre la base dels seus avantatges comparatius. El sectarisme és la sentència de mort de l’esquerra de la mateixa manera que ho és el centralisme, i en aquest sentit recalquem de nou la importància d’experimentar amb diferents tàctiques (fins i tot amb aquelles amb les que no estem d’acord).
16. Tenim tres objectius concrets a mig termini. En primer lloc, hem de construir una infraestructura intel·lectual. Imitant a la Societat Mont Pelerin de la revolució neoliberal, es tracta de crear una nova ideologia i uns models econòmics i socials nous, així com una visió del que està bé per reemplaçar i superar els paupèrrims ideals que regeixen el nostre món actual. Estem parlant d’una infraestructura en el sentit de construir no només idees, sinó institucions i eines físiques que permeten materialitzar, inculcar i divulgar aquestes idees.
17. Hem d’impulsar una reforma dels mitjans a gran escala. Perquè, tot i l’aparent democratització que ofereixen internet i les xarxes socials, els mitjans de comunicació tradicionals segueixen sent claus per seleccionar i elaborar el discurs. Posseir els recursos necessaris per continuar impulsant el periodisme d’investigació és també un factor determinant. Sotmetre aquests ens a el màxim control popular és essencial per desmuntar el discurs actual sobre l’estat de les coses.

18. Finalment, hem de reconstruir les diverses formes de poder de classe. Aquesta reconstrucció ha d’anar més enllà de la idea que ja existeix un proletariat global generat de forma orgànica. En lloc d’això, hem de buscar la manera d’integrar una sèrie dispar d’identitats proletàries fragmentades, que sovint es manifesten sota formes post-fordistes de treball precari.

19. Hi ha molts grups i individus treballant ja en aquests tres objectius, però per separat els seus esforços són insuficients. El que es necessita és que els tres es retroalimenten mútuament, amb cada un modificant la conjunció contemporània de tal manera que els altres siguen més i més efectius. Un bucle de feedback sobre la transformació ideològica, social, econòmica i d’infraestructures que genere una nova hegemonia complexa, una nova plataforma tecnosocial post-capitalista. La Història demostra que sempre ha estat una àmplia amalgama de tàctiques i d’organitzacions la qual ha provocat un canvi sistèmic; hem d’aprendre d’aquestes lliçons.

20. Per aconseguir cada un d’aquests objectius, en el pla més pràctic, sostenim que l’esquerra acceleracionista ha de pensar més seriosament en els fluxos de recursos i de diners necessaris per construir una nova infraestructura política eficaç. Més enllà del “poder de la vila” que ostenten els agents que actuen al carrer, necessitem finançament, ja siga de governs, institucions, laboratoris d’idees, sindicats o benefactors individuals. Considerem que la localització i la gestió de tals fluxos de finançament són essencials per començar a reconstruir un ecosistema d’organitzacions d’esquerra acceleracionistes eficaços.

21. Només una política prometeica en la qual es tinga un domini absolut de la idiosincràsia de la societat i el seu entorn serà capaç d’abordar els problemes globals o aconseguir una victòria sobre el capital. Cal diferenciar aquest tipus de domini del tan estimat pels pensadors de la Il·lustració original. L’univers mecànic de Laplace, tan fàcilment dominat amb la suficient informació, ha desaparegut de l’agenda de la cognició científica seriosa. Però això no és per alinear-nos amb el que queda de la postmodernitat, condemnant el domini com una cosa proto-feixista o l’autoritat com de per si il·legítima. En el seu lloc, proposem que els problemes que amenacen el nostre planeta i la nostra espècie ens servisquen per atorgar a l’autodomini un aspecte i una complexitat totalment renovades. Si bé no podem predir el resultat exacte de les nostres accions, sí que podem determinar de forma probabilística rangs de resultats possibles. El que ha de associar-se a aquestes anàlisis de sistemes complexos és una nova forma d’acció: improvisada i capaç de confeccionar un disseny a partir d’un procediment pràctic que aborda les contingències amb les que es troba únicament a través de l’acció, dins d’una política de mestratge geosocial i astuta racionalitat. Una forma d’experimentació abductiva que busca les millors eines per actuar en un món complex.

22. Ens cal recuperar l’argument que tradicionalment s’ha fet valer per al post-capitalisme: el capitalisme no només és un sistema injust i pervers sinó també un sistema que frena el progrés. El nostre desenvolupament tecnològic està sent aniquilat pel capitalisme en la mateixa mesura en què va ser impulsat. L’acceleracionisme és el convenciment que aquestes capacitats es poden i s’han d’alliberar superant les limitacions que imposa la societat capitalista. Superar les nostres limitacions actuals implica molt més que una simple lluita per una societat global més racional. Creiem que també ha d’incloure recuperar els somnis que van embargar a molts des de mitjans de segle XIX fins a les albors de l’era neoliberal, recuperar la recerca de l’Homo Sapiens i transcendir els límits de la Terra i de les nostres formes corporals immediates. Aquestes visions són considerades hui relíquies d’una època més innocent. Les dues posen en relleu la sorprenent falta d’imaginació que caracteritza el nostre temps i ofereixen la promesa d’un futur estimulant des del punt de vista afectiu i vigoritzant des del punt de vista intel·lectual. Després de tot, només una societat post-capitalista feta realitat gràcies a una política acceleracionista serà capaç de complir les expectatives que van generar els programes espacials de mitjan el segle XX i anar més enllà d’un món de petites millores tècniques per provocar un canvi integral. Aquesta societat ens permetrà avançar cap a una era d’emancipació i autodomini col·lectiu, cap al futur alienígena pròpiament dit que en resulta. Cap a la culminació del projecte il·lustrat de l’autocrítica i l’autodomini, en lloc de cap a la seua eliminació.

23. L’elecció que hem de prendre és crítica: o un post-capitalisme globalitzat o una fragmentació lenta cap al primitivisme, la crisi perpètua i el col·lapse ecològic planetari.

24. Cal construir el futur. Perquè aquest ha estat demolit pel capitalisme neoliberal i reduït a una promesa de major desigualtat, conflicte i caos; això sí, una promesa en oferta. Aquest col·lapse de la idea de futur és simptomàtic de la situació històrica regressiva en què ens trobem i no, com molts cínics de tot l’espectre polític ens volen fer creure, un signe de maduresa escèptica. El que l’acceleracionisme persegueix és un futur més modern, una modernitat alternativa que el neoliberalisme és intrínsecament incapaç de generar. El futur ha de partir-se per obrir-se de nou, alliberant els nostres horitzons cap a les possibilitats universals que ofereix el de fora.

————————————————————————————————————————————
Text traduït al valencià a partir d’aquest text en castellà per Xavier Cunyat.

Inventar el futur. Postcapitalisme i un món sense treball, de Nick Srnicek i Alex Williams

xavi negreXavier Cunyat Rios

 

“Inventar el futur. Postcapitalisme i un món sense treball”, de Nick Srniceck i Alex Williams, dóna el que el seu títol promet: una reflexió sobre com construir un discurs polític alternatiu sobre un futur diferent a l’actual, diferent a aquell imposat des del neoliberalisme ideològic i el capitalisme actuals.

Amb tot, aquest discurs nou té la virtut de resultar, alhora, radicalment oposat però igualment compatible amb les realitats cap a les que sembla ens encaminem en el futur proper: l’automatització de la faena, la reducció de l’ocupació, especialment en llocs de baixa qualitat, la reducció dels salaris i l’augment de la precarietat, la crisi recaptatòria dels sistemes públics i les crisis profundes dels sistemes de benestar, etc. Un context en què l’augment de la productivitat aconseguit per l’ús intensiu de la tecnologia va acompanyat per una reducció de la faena assalariada.

Amb l’excepció, important, que Srnicek i Williams renuncien a la tradicional pessimisme, quan no catastrofisme, respecte a aquest horitzó. Per a ells l’automatització i el post-capitalisme representen un futur inevitable i un context d’oportunitat perquè l’esquerra ideològica recupere el seu domini intel·lectual i social d’abans. En aquest assaig ens explica: (1) quins són els riscos i dificultats amb què l’esquerra es troba per a l’aprofitament d’aquesta oportunitat, (2) com hauria de aprofitar-la per aconseguir realment una posició contra-hegemònica respecte a el neoliberalisme i el capitalisme, i ( 3) per tant una hipòtesi fonamentada sobre quina és la direcció socioeconòmica i cultural-política cap a la qual caminem amb pas ferm. Un repte majúscul, però ineludible per a qualsevol manifest digne de tal nom.

El mal endèmic: la política folk

El principal problema de l’esquerra política, per a aquests autors, resideix en el seu si. La política folk és la seua denominació a un enfocament segons el qual la lluita ideològic-política és viable únicament des de la resistència. L’alternativa resideix en el bloqueig, el sabotatge o la construcció d’espais reduïts neutres o alternatius al paradigma dominant, petites illes de realitat exemplificadora dins de l’immens oceà de dominació neoliberal-capitalista. Un paradigma que prefereix el local a l’universal, l’immediat als mitjans i/o llargs terminis, l’espontani al permanent, el consensuat al que organitzat amb algun tipus de metodologia no horitzontal, la democràcia directa a qualsevol forma de representació o de portaveu . Un paradigma que renuncia a ser alguna vegada hegemònic, mentre desitja ser perennement resistent, actiu i en lluita permanent.

Srnicek i Williams valoren aquesta alternativa com a imprescindible en tota lluita política, però no com un absolut, sinó com l’inici d’alguna cosa més gran i la part d’un tot més ampli i, especialment, més ambiciós. La política folk ha d’obrir-se a nous enfocaments, pot encastar en un sistema organitzatiu més ampli i plural on tinguen cabuda altres organitzacions i altres fins, orientats tots a un ideal universal i utòpic comú-compartit, capaç de mobilitzar valors universals i visions particulars amb la mateixa flexibilitat i adaptabilitat que el neoliberalisme ha aconseguit fer durant les últimes dècades. Una estratègia que no és imitar el rival, sinó adaptar-se igual de bé que ell a una lluita per l’hegemonia que no és ja més una disputa local sinó global.

L’esquerra política porta massa temps abonada a aquest paradigma folk i, en la renúncia a la seua voluntat contra-hegemònica, al seu conformisme en la humanització del capitalisme i ja no en el plantejament de noves solucions a noves realitats, va implícita la seua derrota.

Però hi ha una oportunitat extraordinària en el futur immediat d’un capitalisme en transformació, radical i veloç, cap a un model socioeconòmic i cultural-polític totalment diferent a què fins ara ha defensat i construït juntament amb el neoliberalisme. El post-capitalisme porta una nova i extraordinària oportunitat que l’esquerra pot aprofitar. Ara sembla ser, per fi, el moment.

nick srniceck
Nick Srniceck i Alex Williams


L’oportunitat ja està ací: l’automatització i la fi de la treball

El treball en el sistema capitalista està inherentment vinculat a la industrialització i al maquinisme. Això és, a la introducció de la màquina com a tàctica a través de la qual augmentar la productivitat i reduir els costos per a, així fent, augmentar el benefici net. Des de sempre, aquesta tàctica va portar tensions amb la mà obrera. D’una banda, des de la mà obrera van sorgir fins i tot moviments contraris a la màquina i la seua incorporació, com el ludisme. Mentre que, d’altra banda, des dels amos dels mitjans de producció sorgien intents de perfeccionament de la seua incorporació (com el fordisme o el toyotisme) o d’intensificació de la substitució obrera com a tàctica de fragmentació de les reivindicacions laborals i dissolució dels sindicats (com es va reconèixer des del thatcherisme). Les dues forces estan íntimament relacionades.

Les tensions no han impedit, però, que el procés d’automatització avance fins als nostres dies. Segons diversos estudis, com els de la Universitat de Cambridge i l’Organització Internacional del Treball (l’OIT), entre el 40% i el 80% dels treballs actualment existents són automatitzables. Només la reticència de les empreses a fer el salt, o l’encara excessiu cost d’algunes tecnologies, o l’abaratiment dels costos laborals (accelerat per la combinació de salaris a la baixa i incentius públics a la contractació), aconsegueix mantenir el fre parcialment fent fora a un procés que és, però, sostingut i imparable. No sabem quan en concret, però indefectiblement, la major part dels llocs de treball necessitats d’escassa o nul·la qualificació desapareixeran. Mentre que aquells necessitats d’alguna o bastant qualificació augmentaran, i per conseqüència d’això, pot ser que per primera vegada en moltes dècades, veuran sòlida i importantment reduïda la seua remuneració.

En altres paraules, l’automatització ens està portant a la fi de la faena assalariada i, amb això, a una nova societat completament diferent a l’actual que, denominada comunament per post-capitalisme, no sabem res d’ella llevat que no serà igual (ni semblant) a alguna de les que hàgem conegut fins ara. Amb tot el que això implica.

La porta a la utopia es troba, per tant, oberta de bat a bat. Davant l’escepticisme del “no hi ha alternativa”, davant el pensament cínic i possibilista del “pensa únicament en tu mateix”, es troba l’oportunitat de pensar i donar forma des de l’esquerra a la nova societat que s’aproxima.

Els autors proposen substituir el sentit comú neoliberal, fonamentat en aquestes premisses, per un altre nou basat en la tecnologia i les seues possibilitats: on el treball siga interpretat com una activitat i ja no com una obligació, amb una nova ètica de la feina capaç de vincular el treball al desig i ja no més a la frustració o a l’alienació, amb un Ingrés Bàsic Universal (IBU) capaç d’alliberar les persones del seu treball i obrir-los un horitzó nou d’oportunitats -més d’acord amb les seues habilitats i competències-, amb una jornada més breu i més temps per complementar aquesta activitat amb altres, i amb una consideració social més humana on no es criminalitze l’aturat ni es trivialitze a qui pateix les misèries de la desocupació.

Un nou paradigma contra-hegemònic que mira al post-capitalisme amb ulls tecnòfils i optimistes.

Conclusió: un punt de vista ambiciós per al post-capitalisme

Dels nombrosos assajos dedicats a el futur de la faena i al post-capitalisme, pocs s’atreveixen a realitzar una anàlisi audaç i a oferir alternatives concretes com les que ací ofereixen Srnicek i Williams. Menys freqüent encara si, a més, és l’esquerra política l’espai des del qual sorgeix aquesta proposta, assentada sobre les bases hegemòniques plantejades per Ernesto Laclau fa ja diverses dècades; bastant desaprofitades pels seus seguidors, entretinguts en la discussió en comptes de dedicar al seu desenvolupament.

Aquest assaig té actualitat, concreció, audàcia i esperança a orri. Encomana energia. Però, sobretot, equilibra molt bé l’anàlisi del que s’ha fet, amb el plantejament d’allò per fer, sent una de les propostes ideològic-polítiques més interessants dels últims temps. Agafa el guant de la modernitat i el reformula, per plantejar-nos una utopia per la qual lluitar, una metodologia per al combat i un objectiu assolible per conquerir. Una lectura edificant en el camp de la contra-hegemonia a un sistema que, contràriament al que ens volen fer pensar, ni ha estat etern ni durarà per sempre. De fet, pot ser que la nostra generació ho veja caure, i per això la nostra generació ha d’estar preparada davant el que ve després.

inventar el futuro
Nick Srnicek i Alex Williams
INVENTAR EL FUTURO

Utopia per realistes, de Rutger Bregman

xavi estiu 5Xavier Cunyat Rios

 

Una de les facultats més desitjables i, alhora, menys elogiades en un científic social és la imaginació. Aquesta capacitat, que regna en el món de la ficció, no s’aprofita com hauria en les ciències socials. Sense imaginació no es trencarien els paradigmes, i cada vegada que s’analitzara un fenomen ja estudiat amb prou feines hauria diferències amb els treballs anteriors més enllà d’alguns detalls i matisos.

El fet que la imaginació no siga valorada en disciplines com l’economia està estretament vinculat amb el seu afany desmesurat per ser reconegudes com a ciències dures. Arran d’aquesta tendència, es pot observar que en els últims anys el nombre d’equacions emprades en cada article d’investigació s’ha disparat. El llenguatge matemàtic, amb la seua precisió, ha desplaçat explicacions més difuses, tot i que potencialment més atrevides. En molts manuals d’economia obsolescents, però encara presents en els que expliquen la diferència entre economia positiva i normativa, se subratlla el caràcter més científic de la primera. D’aquesta manera, la descripció de la realitat ha rebut molta més atenció que la discussió sobre els canvis que podrien exercir-se sobre ella o, fins i tot, sobre la construcció de noves realitats. Aquest anhel cientificista empeny a molts a pensar que la realitat actual és immanent a la naturalesa humana, i no una conjuntura, resultat d’una infinitat de casualitats històriques i, sobretot, subjecta a canvis en funció de la voluntat de la ciutadania. Referent a això, ens vindria bé tornar a John Locke i prendre les regnes del nostre propi destí.

Una gran part de l’acadèmia opta per esprémer la realitat i representar-la amb un nombre ingent de dades que, convenientment torturades, confessaran una insignificant, però estadísticament robusta, correlació entre les variables analitzades, el que motivarà una explicació més detallada del fenomen. Les en altre temps considerades valuosíssimes propostes de canvi de la realitat social solen quedar relegades a les últimes línies de l’article o als segons finals de l’exposició, com a element ornamental. Si un reflexiona sobre el nombre de potencials investigadors que han tirat la tovallola defraudats per un context que desincentiva la proposta de construcció de nous ordres socials, es posa a tremolar de coratge.

rutger bregman
Rutger Bregman

“Utopia per realistes” no és el primer treball de Rutger Bregman, un jove historiador i periodista holandès que ja havia publicat tres llibres d’assaig. Aquesta experiència es tradueix en un plantejament madur. La seua invitació per construir un millor ordre social no és abstracta; es concreta en temes com la llibertat de moviment en un món sense fronteres, la consideració de jornades laborals de temps reduït i, el que sens dubte és el tema estrella, l’adopció de la renda bàsica universal: que tot ésser humà, pel simple fet de ser-ho, reba un ingrés. L’èmfasi en la part propositiva no nega les aportacions d’algunes de les últimes investigacions en relació amb les potencials conseqüències de l’adopció de les mesures proposades. A canvi, les incorpora i les fa servir com a elements necessaris per a justificar el debat, si bé s’aprecia que aquesta discussió té un objectiu definit: una proposta toral d’acció política.

La renda bàsica universal, sense que puga ser considerada una novetat en si mateixa, és una de les propostes de política econòmica més revolucionàries. Resulta curiós que, tot i la gran controvèrsia que genera, rep suport des de diferents pols de l’espectre ideològic. D’una banda, és relativament comú trobar propostes en aquesta direcció en els programes electorals dels partits polítics d’esquerra més desafiadors. Entre els arguments esgrimits, a més del combat a la desigualtat i als problemes derivats per la falta d’ocupació, s’esmenta que aquesta renda induiria un augment salarial en els nivells més baixos. D’altra banda, per estrany que semble, aquesta idea va ser defensada per un dels paladins de l’anomenat neoliberalisme, Milton Friedman, qui veia en aquesta política una forma de reducció d’un estatisme exacerbat. Segons l’opinió del Premi Nobel, la burocràcia construïda al voltant de la provisió d’assistència social resulta ineficient i està motivada per la seua pròpia supervivència, del que es conclou la seua falta d’interès real per solucionar el problema en origen.

La proposta de Bregman no conforma una descripció completa d’una societat ideal, a canvi dels exercicis de clàssics renaixentistes com Thomas More o Francis Bacon, que gairebé van establir un cànon a això. L’autor opta per una discussió detallada de les propostes analitzades que, pel seu abast, pot provocar més a al lector que la suposada descripció d’una república ideal amagada en una illa remota. Els que falten a la proposta de construcció de la nova Arcàdia poden ser entesos com un oferiment per a la seua complementació. Les implicacions socials de multiplicar l’esperança de vida, per exemple, serien notòries i cada vegada menys fantasioses. En qualsevol cas, el lector ha de considerar que la pròpia perspectiva realista de Bregman és la que el motiva a adoptar aquest acostament; cadascun dels plantejaments realitzats pot ser considerat utòpic i part d’una construcció social futura que encara no coneixem. La factibilitat trenca amb una de les característiques de la utopia, la outopía, és a dir, el “no lloc”, ja que la renda bàsica universal, per esmentar la proposta més característica, ja s’ha aplicat amb anterioritat i el seu lloc futur està prenent forma.

Bregman executa amb rigor un exercici de mirada a el futur optimista i propositiu. No és casualitat que Zygmunt Bauman el cités a “Retrotopía”, la seua obra pòstuma. La reflexió resulta d’especial valor, una vegada que la situem en el seu context: una societat que posa tota la seua esperança en l’individu i que no té projectes col·lectius il·lusionants. L’èxit editorial del gènere d’autoajuda és un dels senyals d’aquesta esperança individualista. Hui dia, qui somia amb un futur millor tracta de materialitzar a través d’un canvi d’actitud o d’una nova dieta, és a dir, d’un canvi en un mateix, a partir de el qual s’assolirà l’èxit, la realització personal i la il·luminació espiritual. Per contra, les més reeixides referències de prospectiva col·lectivista cauen en un forat de pessimisme. Com a exemple de l’anterior tenim l’auge de vendes de clàssics de novel·les distòpiques com “1984” ( “casualment” després de l’última elecció presidencial nord-americana); d’èxits de la novel·la juvenil com “Els jocs de la fam” i les seues taquilleres adaptacions cinematogràfiques; o de la pertorbadora sèrie de televisió “Black Mirror”.

Finalment, un parell d’apunts sobre la posició ideològica de l’autor, per allò de la dissonància cognitiva i en cas que els potencials lectors volgueren assegurar-se que aquest llibre no trastocarà el sistema de valors. La veritat és que és difícil situar el posicionament ideològic del jove periodista holandès. La seua declarada simpatia per Friedrich Hayek o les seues referències a Adam Smith podrien fer-nos pensar en un sòlid constructe liberal. No obstant això, l’autor cita igualment a Karl Marx; no té problema a admetre que la crisi de 2008 va ser una crisi de les institucions del lliure mercat i que un recollidor d’escombraries hauria de cobrar més que molts dels financers. En definitiva, el seu eclecticisme se situa, de manera força indeterminada en qualsevol cas, entre els liberaldemòcrates i la socialdemocràcia europea.

Aquest llibre no només exposa ideals, sinó propostes que molt possiblement protagonitzaran el debat públic en un futur proper. “Utopia per realistes”, així com altres títols sobre la renda bàsica universal que estan per veure la llum, no és un llibre per somiar, és una eina necessària per a un ciutadà informat. Cal advertir, però, que amb temes tan revolucionaris nostres preconcepcions poden trontollar i pot canviar la nostra manera de pensar, el que, siguem sincers, fa vertigen, però un vertigen exquisit.

utpia para realistas2Rutger Bregman
UTOPÍA PARA REALISTAS – A favor de la Renta Básica Universal, la semana laboral de 15 horas y un mundo sin fronteras
https://bit.ly/2PceM6y

Nou documental sobre la figura de la mestra Carmen Valero

En breu podrem vore a Silla el documental “CARMEN VALERO: CRÒNICA D’UNA DONA LLUITADORA”. Per a que aneu fent un tast, vos enllacem el tràiler de la cinta i una entrevista a Josep Aguado, un dels principals valedors del projecte.

El Cresol

El Cresol-. Qui conformeu el projecte d’aquest documental i quina és la vostra formació?

Josep Aguado-. Treballem molta gent al projecte, però la part de producció del mateix la portem dues persones; Armando Zaragozá i jo mateix. Tots dos hem estudiat Comunicació Audiovisual i tots dos hem participat en diversos projectes.

El Cresol-. Per què un documental sobre Carmen Valero?

Josep Aguado-. Perquè veiem necessari que la gent del nostre poble conega la figura d’aquesta dona. I per a donar-li en aquest documental més dignitat si cap. Recordem que Carmen Valero va ser una precursora en els drets de la dona, els drets humans i la educació.

El Cresol-. Qui apareix al documental? Qui ens parla de Carmen Valero?

Josep Aguado-. Tot el mèrit i el reconeixement per a que no caiguera en el oblit és de Josep Antich, Joan Morell i Carmen Agulló i les seues investigacions a articles, llibres i demés.

El Cresol-. Heu rebut recolzament per part d’institucions i entitats?

Josep Aguado-. Per ara solament de la corporació municipal de Silla. Estem en conversacions amb altres entitats que estan interessades. També han col.laborat gent particular fent aportacions amb les quals hem pogut pagar diverses despeses de la producció.

El Cresol-. Quan i on serà l’estrena de la cinta, dalt o baix?

Josep Aguado-. La data de l’estrena encara no està tancada (estem ultimant la fase de post-producció) però serà a l’espai multifuncional que porta el nom de Carmen Valero al nostre poble. Probablement l’estrena serà a principis d’any. No puc concretar més.

El Cresol-. A més d’exposar la cinta a Silla, la presentareu a algun altre lloc o certamen?

Josep Aguado-. Doncs la idea és que tinga bona difusió, sobretot a escoles, centres d’ensenyament, sindicats o qualsevol que li puga interessar. Volem presentar-ho allà on tinga cabuda, no ens obsessionem amb premis i demés, el major premi es acabar-ho i que faça justícia a la figura de Carmen Valero.

El Cresol-. Si algú volguera col·laborar fent aportacions o el que siga, de quina manera podria fer-ho?

Josep Aguado-. Pot posar-se en contacte amb nosaltres a la nostra pàgina de Facebook o al correu sillaproav@gmail.com Les aportacions són lliures i totes tenen recompensa.

El Cresol-. Fan falta projectes com aquest que dignifiquen la nostra memòria històrica i acosten a les noves generacions les aportacions i lluites de la bona gent que ens ha precedit. Moltes gràcies i molta sort.

Josep Aguado-. Gràcies a tu Xavier, tu també fas faena per la cultura i la divulgació a El Cresol.

Stiglitz i el preu de la desigualtat

xavi negreXavier Cunyat Rios

 

En un món on es vol fer passar el sistema capitalista com a natural i sense alternativa viable, hi ha una sèrie d’autors que des de l’economia i sense eixir-se’n estrictament de la lògica del sistema, pretenen o proposen donar raons per a fer-lo compatible amb uns mínims de dignitat per a la majoria i per a que ell mateix no s’ensorre a causa de les seues pròpies contradiccions. El llibre que vos vaig a ressenyar i que també vos enllace és d’un d’aquests economistes. Es tracta de «El preu de la desigualtat» de Joseph E. Stiglitz.

«El preu de la desigualtat» és una bona fotografia dels efectes del neoliberalisme imperant en les últimes tres dècades, accentuats per la crisi i la seua fase prèvia. Escrit per Josep E. Stiglitz, premi Nobel d’Economia, el llibre traça l’evolució de l’economia nord-americana i l’augment de les diferències socials, concloent que una minoria amb grans recursos econòmics controla l’actuació de l’Estat i dels agents econòmics, generant un augment de la desigualtat.

Per entendre l’enfocament del llibre cal conèixer a l’autor. Antic assessor econòmic de l’Administració de Clinton i ex membre de la direcció del Banc Mundial, Joseph E. Stiglitz és un economista neokeynesià crític amb el lliure mercat i que pretén “domesticar i moderar els mercats” a través de l’actuació de l’Estat. El poder públic ha de controlar l’economia perquè siga estable i eficient, perquè no genere desigualtats excessives.

stiglitz

L’autor centra el seu llibre en el concepte de desigualtat, però no en la desigualtat de classe tradicional -concepte molt poc arrelat en la cultura política dels Estats Units-, sinó que utilitza el concepte indignat de l’1% contra el 99% de la població. La que és la contradicció primera de la fase actual del sistema capitalista, la immensa majoria enfront d’aquesta part tan petita de la població que controla l’economia i, per tant, la política. Aquest 1% que ha augmentat exponencialment la seua riquesa en els darrers decennis alhora que el 99% ha vist com els seus sous s’estancaven.

Segons Stiglitz, la desigualtat generada com a recompensa pels diferents esforços i aportacions per a l’interès de la societat es troba dins del normal perquè es mantenen alineats amb els interessos social i privat. Però quan els dos interessos no estan alineats, sinó que preval l’interès privat, la desigualtat augmenta fora del permissible i, a més de perjudicar la vida de la majoria, és ineficient econòmicament. Això és el que està passant als Estats Units i Europa a causa de la influència d’una elit econòmica que busca augmentar les seues rendes i per la deixadesa del sistema polític, que acaba seguint els dictats de l’1%. Per tot això, tenim unes economies que funcionen malament.

En contra de la lògica neoliberal, per Stiglitz la desigualtat és ineficient perquè l’economia funciona a partir del consum i de les inversions productives. La majoria dels del mig i els de baix gasten tots els seus ingressos en la vida quotidiana o en els seus negocis, mentre que les elits acumulen riquesa i tenen gran part del seu capital en forma d’estalvis o inversions a l’estranger, per la qual cosa no generen riquesa al país i no augmenta el nivell de vida dels de baix. Traslladar la renda de baix a dalt redueix considerablement el consum, perquè els de dalt destinen molt menys a despeses i estalvien entre un 15 i un 25%. En traslladar la renda cap amunt i en disminuir el consum baixa la demanda de béns i serveis i augmenta l’atur, el que al seu torn fa que augmente la desigualtat i es reduïsca encara més el consum.

Inequality-014

Segons l’autor, hi ha tres fonts de desigualtat: la desigualtat en ingressos (el salari), la riquesa i l’increment de rendes i ingressos de capital. Les dues últimes ens indiquen amb més fiabilitat com evoluciona la desigualtat en una societat, ja que la riquesa és l’acumulació de diferents anys i el gruix dels ingressos de capital no es troba entre el 99%. Pel que fa als ingressos en EUA, Stiglitz ressalta que en trenta anys el 90% ha augmentat només un 15% el seu salari i que el 2007 el 0,1% superior ingressava 220 vegades més que el 90% de baix. Pel que fa a la riquesa, cal destacar que abans de la crisi tothom s’enriquia (tot i que els rics ho feien molt més ràpid), mentre que, a partir del 2007, els de baix han perdut patrimoni perquè el seu únic bé era l’habitatge. Resultat: l’1% superior posseeix un terç de la riquesa dels Estats Units.

La desigualtat es multiplica per la permissivitat del govern, per un sistema tributari cada vegada menys redistributiu i pel que Stiglitz diu la “recerca de rendes”. Aquesta és, per a l’autor, la gran explicació de l’augment desproporcionat de la desigualtat i que es podria resumir en aquelles accions de l’u per cent per aconseguir augmentar els seus beneficis més enllà del que aporta a la societat: comportaments monopolístics (posant barreres d’entrada en sectors econòmics), lògica a curt termini i egoista dels directius de les grans empreses, recerca de subvencions, subvencions ocultes, buits en el codi tributari per no pagar impostos i altres regals del govern (deixar explotar recursos naturals per preus molt baixos o, per exemple, comprar medicines sense negociar el preu). La recerca de rendes té unes pèssimes conseqüències per al conjunt de la societat i ha generat un joc de suma negativa. Ja no és que tot el que han deixat de guanyar els de baix ho haja guanyat l’u per cent, amb la qual cosa el resultat per al conjunt de la societat seria un joc de suma zero, sinó que els guanys il·legítims de l’1% han generat moltes més pèrdues al 99% en el terreny econòmic, però també en el social i en el polític.

La recerca de l’augment de la riquesa de manera il·legítima ha portat al fet que l’1% pressione al poder polític perquè actue al seu favor, d’ací la gran quantitat de recursos econòmics que els lobbies han invertit en el finançament dels partits i de les campanyes electorals americanes. Això és una cosa ineficient per al bon funcionament de l’economia, i ha comportat el fracàs de l’Estat en la seua funció de control de les fallades del mercat i el descrèdit del sistema polític. Stiglitz mostra la seua preocupació pel fracàs d’aquest últim. El poder públic ha sucumbit als interessos d’una minoria fruit de la desigual capacitat d’influir en el govern per part de la majoria i de la minoria poderosa. L’1% disposa de lobbies, pot finançar els partits i beneficiar-se del fenomen conegut com a “portes giratòries”: els directius de les grans empreses i bancs passen a ser alts càrrecs de l’administració pública i, un cop acabat el seu mandat, tornen a la direcció de les grans empreses.

L’autor dedica diverses pàgines a analitzar com la majoria es veu desincentivada a defensar els seus interessos. Les tàctiques per aconseguir-ho són diverses, com, per exemple, les traves per participar en les eleccions o la manca de pluralitat d’idees en els mitjans de comunicació. Aquestes tàctiques es proposen com a objectiu que els de baix assumisquen com a propis els interessos, valors i idees de la minoria de dalt, a saber: la desigualtat com una cosa positiva i normal, baixos salaris i flexibilitat laboral com a factor de competitivitat, escassa inversió pública i baixos impostos per incentivar l’activitat econòmica i, per descomptat, la mínima intervenció pública.

favelas2

Per Stiglitz, l’Estat té un jugar un paper important a l’hora de definir el model econòmic, els nivells de desigualtat i la relació de forces entre els diferents agents socials i econòmics. L’Estat fixa les regles en tots els sentits: pot regular o desregularitzar els diferents sectors econòmics (i ja sabem les conseqüències de la desregularització del sector financer), pot posar límit a l’acció de les grans empreses i dels seus directius (Stiglitz atorga una gran importància a la governança de les grans empreses), pot garantir la competència o fer els ulls grossos amb les pràctiques monopolístiques, pot incentivar o desincentivar la sindicació dels treballadors, etc. A dia d’hui, el resultat que tenim és que l’acció o la inacció del govern ha fixat unes regles a benefici de l’1%.

Tot això ha fonamentat la desigualtat en la desregularització i manca de control de l’economia. Però cal sumar-li dos factors més: un sistema tributari cada vegada menys redistributiu i la reducció de la inversió pública. Val la pena fixar-se en com els diferents governs han anat baixant la càrrega impositiva sobre la minoria poderosa, segons Stiglitz il·lògicament malgrat que és el que defensa el 1% a pensar només en els seus interessos i no en l’avanç econòmic del conjunt de la societat. A més, la lliure circulació de capitals i la globalització comercial han facilitat la competència fiscal a la baixa.

Segons Stiglitz, prescindir dels recursos procedents de les grans fortunes i les grans empreses redueix la inversió pública, el que no és eficient econòmicament perquè redueix la demanda agregada, augmenta la desigualtat i disminueix la productivitat (infraestructures, educació, etc.). Traslladar aquesta càrrega impositiva als del mig i els de baix suposa reduir molt la demanda afectant directament a l’economia. La majoria dedica tots els seus ingressos al consum, de manera que si paguen més impostos consumiran menys. Per contra, si apliquem augments impositius a les grans fortunes, la major part de capital no està dedicat al consum ni a la inversió productiva al país, augmentarà la recaptació i no disminuirà el consum.

Joseph E. Stiglitz fa una bona anàlisi de com ha avançat la desigualtat, a més d’explicar-nos els efectes negatius de la desigualtat en la societat i en l’economia, aquest llibre ens permet comprendre el paper del govern en l’economia, les conseqüències de les polítiques d’austeritat i la importància de la distribució dels impostos. Parla de tot això centrant-se en Estats Units, però sens dubte la seua anàlisi ens recordarà la realitat econòmica i política de l’altre costat de l’Atlàntic.

Cal comentar que la ideologia i pensament econòmic de l’autor no ens permet anar més enllà del que és un sistema polític i econòmic capitalista gestionat amb rostre humà. Malgrat això, la lectura de la seua obra ens ajuda a prendre consciència de la primera contradicció del sistema en la seua fase actual, a la qual -encara que no siga la contradicció fonamental o bàsica del model capitalista hem d’enfrontar.

Joseph Stiglitz
EL PRECIO DE LA DESIGUALDAD
https://bit.ly/2NKZy7U

Fukuyama i la Fi de la Història

xavi estiu 5Xavier Cunyat Rios

 

En aquest article vaig a ressenyar i comentar una obra que ha tingut molt de ressò en les darreres dècades. Es tracta de «La fi de la història i l’últim home» de Francis Fukuyama. Aquest és un llibre, publicat el 1992, argumenta que l’arribada de la democràcia liberal occidental seria el punt final de l’evolució sociocultural humana i la forma final del govern humà. El títol és una referència a una teoria de Hegel, el final de la història , que va influir en Fukuyama principalment mitjançant Alexandre Kojève.

Yoshihiro Francis Fukuyama (Chicago, 27 d’octubre de 1952) és un economista i economista polític japonès nord-americà. Una figura clau i un dels ideòlegs de l’administració de Ronald Reagan, Fukuyama és una figura important del conservadorisme. És considerat també el mentor intel·lectual de Margaret Thatcher. Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat de Harvard i professor d’Economia Política Internacional a la Universitat Johns Hopkins de Washington.

Es va fer reconegut mundialment el 1989 quan va llançar un article titulat «La fi de la història», convertit en un llibre (el qual ressenyem ací), convertint-lo en milionari. Actualment viu a Palo Alto i imparteix estudis internacionals a la Universitat de Stanford.

fukuyama

Per a Fukuyama, la major font de problemes són els estats fallits. En són exemples l’Afganistan, Somàlia i Haití. Aquests països no tenen, o fins ara fa poc, alguna cosa que es pot anomenar amb convicció del govern. La manca d’un govern que faça funcions bàsiques obre la porta a malalties com la sida, els refugiats i els abusos dels drets humans. Després de l’11/11 va quedar clar que un estat fallit també pot alimentar el terrorisme. Al segle passat, tots els nostres problemes estaven relacionats amb el fet que hi havia massa estats forts: l’Alemanya nazi, que va provocar la Segona Guerra Mundial, o la Unió Soviètica, que va provocar la Guerra Freda. El problema hui és al contrari. Massa estats caòtics són incapaços de mantenir l’ordre dins del seu propi territori. Aquests són els països més problemàtics del segle XXI. Després de la guerra de l’Iraq, trenca amb el neo-conservadurisme.

Les seues posicions ideològiques s’han disputat des de la publicació de «The End of History and the Last Man», convertint-lo en una figura repudiada pels pensadors d’esquerres. Fukuyama creu que el seu llibre va ser mal entès en el món intel·lectual.

fukuyama2

«La fi de la història i l’últim home», publicat en 1992, reproposa fonamentalment alguns temes i conceptes significatius de l’historicisme que, segons diu el mateix autor, havien estat descuidats en la producció filosòfica dels últims anys. Tota l’obra es basa, de fet, en la justificació de la validesa d’una nova “història universal”, en polèmica amb una filosofia del segle XX considerada excessivament pessimista i incapaç de rescatar la possibilitat d’un camí històric necessari i dirigit a l’afirmació del millor dels mons possibles. Aquesta nova història universal tindria, a més, (i aquest és segurament un dels punts més debatuts) un autèntic final, delineat en un precís sistema final, polític i econòmic, és a dir la liberal democràcia i, en particular, la versió hui existent en Estats Units.

Però quines són més precisament les justificacions de Fukuyama d’una idea tan radical com la de la fi de la història en el sistema liberal-democràtic actual? Ho desenvolupa paral·lelament en dues tesis: d’una banda intenta demostrar com el progrés cientificotecnològic és indici d’una història progressiva i direccional, de l’altra indica en el mecanisme del reconeixement hegelià, el motor del procés històric que condueix necessàriament a un sistema polític liberal-democràtic.

Entrant més en l’específic, Fukuyama parteix de la consideració que l’única activitat humana que pot ser definida com constantment cumulativa i progressiva és el desenvolupament de la ciència i de la tècnica. Una activitat tal esdevé, per tant, per reflex, en un indici d’un desenvolupament constant en l’àmbit de la història humana, perquè imposa, mitjançant l’augment qualitatiu i quantitatiu continuat de la producció de béns, una contínua i paral·lela ampliació del sistema de necessitats que es tornen cada vegada més refinades i complexes. D’altra banda, a més del desenvolupament de les necessitats, també hi ha un contemporani desenvolupament de les capacitats per a satisfer-les, vist l’augment constant de la producció facilitat, per exemple, per la creació de mitjans de comunicació cada vegada més veloços i precisos. Per Fukuyama, el desenvolupament tecnifico-científic expressa al màxim les seues possibilitats precisament en l’àmbit d’un sistema productiu capitalista i, en particular, en l’actual sistema neoliberal i globalitzat: aquesta convicció li arriba, en particular, de la victòria que el sistema capitalista ha registrat sobre el sistema comunista soviètic, capaç, aquest últim, de crear un potent aparell industrial gairebé del no-res, però intrínsecament incapaç d’aguantar a llarg termini la competència del sistema capitalista.

No obstant això, tal com apunta el mateix Fukuyama, si el progrés científic és capaç de justificar una història progressiva i dirigida al liberalisme econòmic, no és igualment eficaç per justificar el pas necessari a un sistema polític democràtic. De fet hi ha nombrosos països en què assistim a un desenvolupament impetuós de les capacitats productives, no acompanyat, però, d’un desenvolupament paral·lel cap a institucions polítiques democràtiques. Ací entra en joc el segon element considerat capaç de justificar la fi de la història en el sistema liberal-democràtic occidental: la lluita pel reconeixement. D’aquest concepte, fonamental en la filosofia hegeliana, Fukuyama recull, més que la visió original de Hegel, la reelaboració feta per Kojève i la “enriqueix” amb una reinterpretació de la doctrina platònica: si en efecte és la part més concupiscent de l’ànima humana la que porta a un desenvolupament constant dels mitjans de producció i de la ciència, es deu, en canvi, a la part timocràtica (caracteritzada pel tymhòs) l’empenta cap al sistema democràtic. El reconeixement recíproc i igual, que es dóna entre dos autoconsciències en l’àmbit d’un sistema democràtic, és per tant, segons Fukuyama, la millor solució possible de compromís per a tothom. En efecte, si en democràcia la “isotimia” garantida pel dret formal no permet el desenvolupament anormal de “megalotimias” individuals, també és veritat que el recíproc i igual reconeixement de cada un permet, precisament per la seua difusió universal, una satisfacció àmplia i per a tothom.

La fi de la història estaria, en definitiva, segons Fukuyama, en l’actual sistema liberal-democràtic i, si bé en alguns països (EUA, Europa Occidental, etc.) assistiríem ja a una fase “post-històrica”, en altres parts del món ens trobaríem encara en una fase històrica més o menys avançada, però sempre emmarcable dins el camí ja recorregut per les liberal-democràcies occidentals.

Klee-angelus-novus
Angelus novus de Paul Klee

Enfront de la radicalitat de les seues pròpies tesis, el mateix Fukuyama admet la possibilitat de crítiques i, en l’última part del seu llibre, intenta imaginar una possible crítica des de l’esquerra, reconduint al filó de pensament marxista, i una crítica des de la dret, remuntant al filó nietzscheà. El punt de referència per a aquestes crítiques és si la liberal-democràcia pot ser un efectiu punt d’arribada de la lluita pel reconeixement, o si en ella pot donar-se una efectiva satisfacció del thymos. A la hipotètica crítica marxista el reconeixement seria imperfecte perquè seria només formal i no acompanyat per una efectiva igualtat de possibilitats; en la hipotètica crítica nietzscheana, en canvi, la isotimia democràtica seria frustrant, ja que la igualtat del reconeixement no seria un reflex real de les diferències entre home i home. A la crítica marxista Fukuyama respon que, en realitat, el sistema capitalista garanteix igualtat de drets i de possibilitats d’èxit; a la nietzscheana (considerada més pertinent) que, si la isotimia pot ser frustrant per als més dotats, també és cert que el sistema liberal-democràtic permet en camps com l’esport i, sobretot, la política, la reproposició de reptes capaços de satisfer la megalotimia en els termes d’un reconeixement desigual, encara en l’àmbit més general de garanties dictaminades per una constitució democràtica.

En conclusió, el problema que planteja Fukuyama al llarg de les seues publicacions, a més de la validesa del “pensament únic” del qual es presenta com a alferes, és, més en general, la validesa hui d’un sistema historicista i de categories com les de “història universal” i “fi de la història”, qüestions plantejades amb força per estudiosos fins i tot molt diferents entre si, entre d’altres, a el xoc de civilitzacions de Huntington i en Imperi de Hardt-Negri, en l’àmbit de l’ences debat sobre la fi de la Història i l’últim home. D’altra banda, repensant en les crítiques imaginades per Fukuyama en l’última part del seu llibre i partint d’aquestes últimes, el rebuig de “dir a allò xinès sempre sí enfront de la potència de la història” expressat per Nietzsche, pot, i potser de procedir paral·lelament, si bé en un horitzó teorètic molt diferent, amb la necessitat de “raspallar la història a contrapèl” i de no “nedar amb el corrent” expressada per Benjamin i per gran part del marxisme del segle XX.

El problema és, en definitiva, partint de Nietzsche o de Benjamin, sempre el d’aconseguir imaginar una relació subjecte-història oberta i problemàtica, que no es resolga, per tant, en una passiva acceptació de la dada. En aquest sentit és indicatiu i encoratjador el fet que, fins hui, malgrat els nombrosos intents teòrics i pràctics en aquest sentit, li agrade o no a Fukuyama, la història sempre s’ha revelat refractària a tota clausura.

Francis Fukuyama

EL FIN DE LA HISTORIA Y EL ÚLTIMO HOMBRE

https://bit.ly/33clgrU

Breu història del neoliberalisme

xavi miliXavier Cunyat Rios

Hui vaig a ressenyar un llibre que he descobert recentment i que m’ha semblat extremadament interessant. Es tracta de «Breu història del neoliberalisme» i el seu autor és David Harvey.

David Harvey (Gillingham, comtat de Kent, Anglaterra, 1935) és un geògraf i teòric marxista anglès, professor d’antropologia a la Universitat de la Ciutat de Nova York (CUNY) i Miliband Fellow de la London School of Economics. Teòric social capdavanter de renom internacional, es va graduar a la Universitat de Cambridge en geografia. És el geògraf més citat, i l’autor de nombrosos llibres i assaigs que han marcat el desenvolupament de la geografia moderna com a disciplina acadèmica. El seu treball ha contribuït en gran manera al debat polític i social, més recentment ha estat reconegut per recuperar les classes socials com una seriosa eina metodològica en la crítica del capitalisme global, particularment en la seua forma neoliberal.

David_Harvey2

En el llibre que hui tractem descriu la genealogia del neoliberalisme com la construcció d’una arma de consens ideològic i d’un instrumental de gestió macroeconòmica i d’ordenació microeconòmica de l’empresa i de l’Estat.

Lluny de tractar-se d’una adaptació natural i d’una resposta tècnicament neutra a les dificultats experimentades per les economies occidentals i per les estratègies de desenvolupament del Sud global després de la crisi de la dècada de 1970, David Harvey demostra com el neoliberalisme va ser una contundent i articulada resposta política concebuda per les classes dominants globals per a disciplinar i restaurar els paràmetres d’explotació considerats «raonables» després de l’ona de lluites que van recórrer el planeta després de la Segona Guerra Mundial.

D’acord amb l’anàlisi efectuada per Harvey, l’objectiu del neoliberalisme era modificar l’equilibri polític i la relació de forces existent en el conjunt de l’economia-món capitalista recorrent per a això a tot l’arsenal de la violència econòmica, estatal i militar.

L’anvers i revers de l’estratègia neoliberal està constituït en opinió de Harvey per la profunda convicció que les relacions socials estan irremeiablement governades per la violència de classe i per la certesa que per obtenir la victòria en tal entorn complex les classes i les elits dominants han d’implementar un plantejament integral que puga assegurar un impacte suficient ampli com per modificar dràsticament les relacions socials vigents.

La violència dels mercats s’ha de conjugar amb la violència política, militar, ideològica i estatal si les transformacions nacionals i globals han de trobar una mateixa unitat de projecte i de disseny estratègic.

Lluny de debilitar l’Estat, l’estratègia neoliberal suposa, doncs, una reinvenció de la seua violència estructural per modificar en benefici de les classes dominants els paràmetres de convivència social i de dominació política.

THATCHER POP

L’edició original de «Breu història del neoliberalisme» va veure la llum el 2005, i la seua versió en castellà en 2007. El llibre sintetitza, de forma clara i rigorosa, les fites essencials i els escenaris del sistema econòmic que ha configurat el món en els últims decennis, posant de manifest les seues inconsistències i mentides, i tempteja les vies per superar-lo. Resulta per això imprescindible per a qualsevol interessat en comprendre i exorcitzar els mecanismes del “pensament únic”.

Harvey ens introdueix sense prolegòmens en la tesi fonamental de l’obra. Quan la crisi econòmica dels 70 va reduir dràsticament les taxes d’acumulació d’un capitalisme que a la postguerra havia funcionat amb models keynesians en els països desenvolupats, el neoliberalisme s’instaura com la solució òptima perquè les classes dirigents puguen seguir enriquint-se. D’aquesta manera, queda clara la idea central que aquest, més enllà del seu significat econòmic, és un mecanisme polític per a la restauració del poder de classe en les societats capitalistes. El marc teòric del neoliberalisme havia estat ja elaborat des de 1947 per la Mont Pelerin Society, reunida al voltant del filòsof i sociòleg austríac Friedrich von Hayek i l’economista nord-americà Milton Friedman, invocant el sagrat nom de la llibertat, que segons ells, aplicada estrictament a els mercats (desregulació, privatitzacions i cap intervenció estatal) seria la panacea del progrés econòmic. Les gràfiques presentades mostren amb claredat com l’accés al poder de Margaret Thatcher (1979) i Ronald Reagan (1980) i el seu assalt a l’FMI i el Banc Mundial, que comencen a imposar polítiques d’ajust estructural per tot el globus (la primera víctima va ser Mèxic), són el detonant d’un enriquiment de les elits dels països industrialitzats, cada vegada més concentrades en activitats especulatives que en l’economia productiva. Al final el “triomf de la llibertat” sembla haver estat exclusivament el de la llibertat d’uns pocs per enriquir-se sense cap condició ètica.

L’estat neoliberal garanteix sobretot la llibertat de les empreses i el comerç, i es resisteix a un control democràtic per corregir, per exemple, atemptats contra els drets humans o el medi ambient. Això afavoreix una tendència cap a règims autoritaris, mentre la frontera entre l’estat i el poder corporatiu es fa cada vegada més porosa. El resultat més notable del procés és l’acumulació de riquesa en els esglaons més alts del capitalisme, però el més sorprenent és que això es tracta de presentar com una conseqüència secundària i indesitjada. La genialitat de la teoria neoliberal resideix a camuflar amb dolces paraules el que no és més que la reconstrucció del poder de les classes dominants en el capitalisme global. D’altra banda, als Estats Units la convergència amb l’agenda neoconservadora és evident en els últims temps, amb èmfasi en l’ordre, supremacisme cultural i militarització contra els “enemics de la llibertat”.

caracteristicas-del-neoliberalismo

Tot i que els primers experiments neoliberals es van imposar ja als 70 en països com Xile i l’Argentina per mitjà de cops d’estat acompanyats d’una salvatge repressió, el gran salt va haver de fer-se amb “formes democràtiques” i per a això era necessari induir en les masses un canvi de mentalitat. Els intel·lectuals i els mitjans de comunicació van ser els instruments idonis per aconseguir aquest, i la seua arma, com vèiem, un ús esbiaixat i maliciós de la paraula “llibertat”. No obstant això, el desenvolupament del procés no va ser idèntic a tot arreu. Als Estats Units, les organitzacions empresarials, fortament conscienciades després de les protestes dels 60, van enrobustir la seua força en els 70 i van prendre a l’assalt dels departaments d’Economia de les universitats. Alhora, es va provocar la fallida dels governs municipals a Nova York i després en altres ciutats, obligant-les a privatitzar els serveis. Auge de religió i nacionalisme, amb generoses subvencions als polítics, van fer la resta. A Gran Bretanya mentrestant, la crisi econòmica i les vagues mineres dels 70 van ser un element decisiu. Thatcher va saber guanyar-se les classes mitjanes oferint-los ser propietàries dels habitatges estatals que habitaven i va imposar amb brutal energia la seua agenda de privatitzacions, establint una lliure competència que va provocar la desindustrialització del país. D’altra banda, en el desmantellament de l’Estat del benestar els progressos de Thatcher no van ser tan rotunds.

És important assenyalar que no va ser en aquests països que van assumir el programa neoliberal en els anys 80 on l’economia va créixer més espectacularment en aquesta època, sinó al Japó, els tigres asiàtics i Alemanya, que no ho van fer. No és fins als 90 quan, amb el Japó i Alemanya en crisi, la desregulació dels mercats financers, les noves tecnologies i la imposició a molts països del tercer món d’ajustos estructurals van portar als EUA a un ràpid creixement. Aquest va ser utilitzat per definir el “consens de Washington” que proposava implementar l’agenda neoliberal a escala global. A partir d’aquest moment, les crisis econòmiques i socials se succeeixen arreu del món. Harvey ens presenta exemples de l’evolució en diferents regions:

– La crisi de la economies de l’est d’Àsia a finals dels 90 es pot discutir si va ser provocada o no per les pròpies institucions financeres occidentals, però en tot cas queda palmàriament clar que aquestes van ser les grans beneficiàries d’ella, i que va afectar amb més força als països més involucrats en la deriva neoliberal.

– La fallida de Mèxic a l’agost de 1982 va ser tractada amb mesures neoliberals que van originar una caiguda de l’economia i les condicions de vida dels ciutadans. La privatització de terres comunals va provocar el 1994 la revolta zapatista de Chiapas. Del país devastat i la misèria rampant varen emergir algunes de les majors fortunes del món, com la de Carlos Slim.

– El 1992, Carlos Menem arriba a la presidència a Argentina i posa en marxa reformes neoliberals. No hi va haver d’esperar molt perquè el país s’enfonsara en una espiral de deute galopant i fuga de capitals que només va acabar quan Néstor Kirchner va decidir donar l’esquena a les institucions internacionals.

– La ràpida industrialització de Corea del Sud en els anys 60 i 70 va estar lligada a un model econòmic de planificació estatal. El país es va veure fortament afectat per la crisi de finals dels 90, i el rescat impost va significar el seu lliurament a les corporacions internacionals i una caiguda de les condicions de vida dels ciutadans.

– A Suècia, els anys 60 van ser enormement creatius a l’hora de dissenyar estratègies per reconduir el capitalisme cap a una via de democràcia obrera i autogestió, però la reacció del capital no es va fer esperar i va aconseguir fabricar un consens acadèmic i social al voltant de que tots els mals econòmics s’havien de l’Estat del benestar. La subsegüent adopció de mesures neoliberals va tenir efectes desastrosos, però la inexistència d’un pensament d’esquerres a l’altura del moment va impedir abandonar aquesta via. Cal assenyalar que ací no es van assolir els nivells de desigualtat d’altres llocs.

– A la Xina, les reformes de Deng Xiaoping, implementades a partir de 1978, van crear una economia capitalista amb un control autoritari i centralitzat. El resultat va ser un espectacular creixement i una millora notable de les condicions mitjanes de vida dels ciutadans, però també augment de les desigualtats i degradació mediambiental. Els detalls que Harvey proporciona mostren els desequilibris entre camp i ciutats, i l’èxode originat, així com l’evolució trepidant de l’economia, amb un auge progressiu d’un sector privat que coexisteix amb ambicioses polítiques keynesianes de finançament d’obra pública. Xina, amb el seu immens mercat, és un actor decisiu de l’economia mundial, i amb la seua mà d’obra barata i altament qualificada, s’ha convertit en la destinació ideal per a les empreses que volen deslocalitzar la seua producció. Hi ha una crònica també de les protestes que la sobreexplotació de la força del treball i la corrupció galopant estan provocant.

neoliberalisme

Una síntesi sobre el que ha significat la irrupció del neoliberalisme ha de considerar en primer lloc la paradoxa que els dos motors de l’economia mundial en el nou mil·lenni, els EUA i la Xina, han treballat en gran part amb models keynesians, finançant amb dèficit pressupostari el seu militarisme i consumisme en el primer cas, i grans infraestructures amb crèdits de arriscat cobrament en el segon. Assumit això, els gràfics aportats mostren que el neoliberalisme ha portat un descens continuat del PIB global per càpita, amb caigudes catastròfiques en alguns llocs. Per què llavors la persistent idea que aquesta és l’única via? Sens dubte una raó important és l’enorme millora en les condicions de vida de les classes altes, que són les que posseeixen i controlen els mitjans de comunicació i propaganda. L’empobriment dels més pot fàcilment ser atribuït al seu mandra i incapacitat en una “terra d’oportunitats”.

Harvey defineix el que ha passat en aquests anys com un procés de “acumulació per despossessió”, que es manifesta en pràctiques com la privatització de la terra i expulsió de camperols o les liberalitzacions d’indústries i serveis, que porten atur, precarització i pèrdues de drets per els treballadors. El procés va acompanyat d’una financiarització especulativa i depredadora i de crisi d’endeutament. Les protestes que sorgeixen per tot arreu generen un augment de la repressió i control social.

La mercantilització de tot és una de les cares més abjectes del neoliberalisme. Les condicions de treball deriven implacablement cap a una semi-esclavitud i la degradació del medi ambient progressa imparable, mentre els recursos naturals són exhaurits. La defensa dels drets conculcats queda en mans d’ONG que no tenen una perspectiva global per tallar els problemes.

El final del llibre es dedica a explorar les formes que pot prendre la inevitable crisi sistèmica que ha d’engegar a rodar amb l’embogida dinàmica del neoliberalisme i també a repassar els grups d’oposició que proliferen actualment, des de partits obrers a moviments socials o experiències de noves formes de producció i consum. El repte que es planteja és despullar les contradiccions d’un sistema econòmic que apel·la a la llibertat per emmascarar el robatori del que de tots per part d’una minoria, i saber articular la lluita contra aquesta bogeria, perquè sense cap dubte un altre món és possible.

David Harvey
BREVE HISTORIA DEL NEOLIBERALISMO
https://bit.ly/2oBStha

Una aproximació a la religiositat popular de Silla

Aquest article de l’any 2001, que reproduïm parcialment i que enllacem en el seu format original, es va publicar en la primera revista Algudor, per l’antic CEL (Centre d’Estudis Locals) del qual encara existeix la web.

El Cresol

Una aproximació a la religiositat popular de Silla

antich esglesiaper Josep Antich i Brocal

 

El costumari, la festa i les antigues tradicions, tan sovint ignorades pel convencionalisme academicista, també foren elements conformadors de les col·lectivitats, en haver generat al seu voltant complexes reaccions socials tan mereixedores d’atenció com els grans paradigmes històrics. L’anàlisi d’aquests comportaments gregaris moltes vegades ens conduirà a la submissió i la debilitat humana, des de segles instrumentalitzades en benefici de la trama eclesiàstica, l’assignatura pendent de totes les historiografies locals en haver estat considerada una temàtica controvertida, que al cas de Silla caldrà escorcollar a fons precisament per la identitat dels seus dominadors feudals, doncs sembla que els frares i bisbes foren més importants que el rei o el Costum (l’u desobeït, i l’altre ignorat).

Malgrat la manipulació de què foren objecte, interessaria retrobar les arrels sociològiques que ens eren pròpies, doncs mantenint-les en l’oblit correm el perill de què n’apareguen altres noves volent usurpar-les… o tal vegada extingir-les. De totes elles, la més arrelada al poble fou l’advocació a Sant Roc, una tradició medieval força paradigmàtica que romandrà activa durant cinc segles com a consol i remei sobrenatural contra les desgràcies; manifestant el grau de religiositat d’uns camperols sotmesos a un poder que els atemoria mentre subsistien en condicions extremes, aclamant-se a qualsevol sant per implorar salut, l’única protecció que aleshores podien demanar de franc.

La seua transcendència fou tan evident, que per tot arreu encara ens apareixen testimonis, doncs de molt antic tenim documentat el camí a Sant Roc, nomenat així perquè conduïa a un lloc concret: “tomando el camino tal i com vamos hacia San Roque, al cabo de la calle”, tanmateix llegim “por el camino real que va a San Roque”… Expressions que demostren l’entitat pròpia d’un nucli allunyat de la població amb suficients característiques singulars per haver cedit el seu nom. Aquella passera s’integrava en l’antiga ruta que més tard anomenaren “camino Real de San Phelipe” (Xàtiva), sobre la qual anirien assentant-se els primers edificis particulars configurant l’actual carrer de Sant Roc, ja present als documents de mitjan segle XVI.

En construir-se la Séquia Reial del Xúquer, trobarem als plànols del projecte “el brazal de San Roque”, una de les branques secundàries que s’adreçaven de l’Algudor a la Vega. I si visitem l’Albufera, només eixir al lluent topa-rem amb “la mata de Sant Roc”, l’exuberant illa de canyes batejada pels pescadors de Silla i enregistrada amb aquest nom a la cartografia oficial del llac.

Amb el creixement demogràfic sobrevingut, es consolidaria un tercer barracam anomenat “las Barracas de San Roque”, popularment coneguda com: “bario de Sant Roc” (sic), corresponent al nucli conformat per la Plaça de Ribera i els trams inicials dels carrers Moreral i Caritat (el Perol), un petit poblament envoltat d’eres i plantacions de moreres fins als ribassos de la Rambleta.

I a hores d’ara tenim amb el mateix topònim el “Parc de Sant Roc”, una barriada d’aluvió migratòria amb elevada densitat poblacional, que en precisar d’un temple propi donarà lloc a la fundació de la “Parròquia de Sant Roc”, a més d’un centre d’E.G.B que deliberadament també batejaren “Col·legi Sant Roc”.

Però sense dubte, l’element historic-geogràfic generador d’aquesta reiterada toponímia fou l’ERMITA DE SANT ROC, que malgrat la popularitat assolida segles enrere, avui resta totalment ignorada per la majoria dels veïns de Silla. Si volem donar compte d’ella, haurem d’assabentar-nos dels motius concrets que justificaren la fundació, del perquè elegiren aquesta advocació i no altres més apropiades… del paper mediàtic que representava, així com de les causes que motivaren el posterior abandó d’un espai sacralitzat, trencant una tradició de romiatge que no tornarà a reviscolar ni als anys de nacional-catolicisme de postguerra, període que recuperarà per tot arreu velles al·legories devocionals en forma de peirons de pedra, restauració d’antigues ermites, creus de “caidos”, coves santes, calvaris, viacrucis, etc., fomentant-se l’afluència a uns indrets rurals determinats on la gent s’aplegava des d’èpoques precristianes, barrejant la festa pagana amb les devocions religioses (la muntanyeta dels sants a Sueca, Santa Anna d´Albal, castell de Cullera, la Murta d’Alzira, el Puig de Xàtiva, etc.).

Centrarem la investigació en tres objectius bàsics: Els aspectes materials com la tipologia i dimensions de l’edifici. La cronologia activa, a partir d’una hipòtesi que situaria la fundació del santuari a les acaballes del segle XIV, preveient el termini del culte durant la dècada final del XIX. Sense oblidar el context cultural dels anys d’esplendor amb les diverses expressions de religiositat popular que es donaren. Però prompte comprovarem una carència d’informació, tant bibliogràfica com arxivística, doncs ni tan sols apareix esmentada als llibrets de festes que solien glossar el santoral casolà, evidenciant-se així l’escàs interès suscitat pel tema.

Continua a…

algudor“Una aproximació a la religiositat popular de Silla”, Revista Algudor n. 2, nov. 2001. (Article complet)