El món virtual com a succedani del món real

Xavier Cunyat Rios

Una de les «maldats» que va executar Martí Luter en la seua lluita personal contra el Papa de Roma fou la traducció de la Bíblia del grec hel·lenístic al vernacle alemany a principis del segle XVI, la qual fins a eixe moment sols es llegia en llatí a la cristiandat occidental. Aquesta «malifeta» tenia un sentit i una intenció, trencar el monopoli que les autoritats eclesials tenien sobre la interpretació de les sagrades escriptures. En efecte, per a Luter qualsevol camperol alemany, artesà o comerciant havia de tindre accés al sentit dels textos bíblics.

La propagació de la impremta, que va coincidir en el temps, va fer la resta, ates que l’invent que Gutenberg havia ideat uns anys abans, feia que tècnicament els escrits foren molt més fàcils de produir i distribuir en massa. Les idees de Luter i la propagació de la tecnologia de fabricar llibres són fites indiscutibles dels albors de la Modernitat.

En altres termes podríem dir que Luter i la impremta varen eliminar mediacions autoritzades, varen desintermediar el sentit de les escriptures, fent competents i responsables a tots i cadascun dels individus, i la propagació de textos impresos va precipitar l’alfabetització de parts cada vegada més grans del poble, i fins i tot la regularització de l’idioma alemany.

Evidentment, per a molts, el domini del llatí suposava un avantatge, una forma de poder sobre el «vulgus», però aquests enginys que produïen textos de forma barata i fàcilment distribuïble suposà una hecatombe, la caiguda del monopoli interpretatiu.

Una cosa pareguda ha passat o està passant en els nostres dies amb l’aparició del «món virtual». L’accés massiu a les TIC’s, que ja té unes dècades d’edat, ha desintermediat a molts agents administradors del coneixement i els productes culturals.

Discogràfiques, editorials, capçaleres de diaris, cadenes de televisió i ràdio, escoles i universitats, etc… han vist com el seu públic s’ha tornat volàtil. La distribució telemàtica de bits de informació ha trencat els clàssics canals i contenidors de discursos i imatges, i hui qualsevol que vullga fer-ho pot consumir i produir els objectes culturals que estime convenient.

Aquesta desintermediació brutal que les TIC’s han ocasionat ha suposat per a molts monopolis i estructures comunicatives la caiguda en una greu crisi. Alguns veuen en aquest fenomen una autèntica barbàrie, un desastre incontenible en el que qualsevol «idiota» pot sortejar els controls sobre els continguts culturals, i en el que tot quisqui pot dir la seua.

Hi ha qui diu que el «món virtual» és sols un succedani del «món real», que la presencialitat és molt més rica que la comunicació digital, i que aquesta no ofereix tants avantatges com les relacions cara a cara, ja siga per a educar, treballar o comunicar-se en general. A mi això em sembla que és nostàlgia dels costums analògics. Segurament als clergues papistes als que Luter i l’impremta arravataren els privilegis que donava l’exclusivitat de l’autoritat interpretativa, també els sonava més autèntica la missa en llatí.

 

Carmen Valero Gimeno: Crònica d’una dona lluitadora – Documental complet

El Cresol.- Oferim a continuació, el recent documental sobre la mestra de Silla, Carmen Valero, estrenat el mes passat a Silla, i produït per Josep Aguado i Armando Zaragozà. Agraïm a aquests dos joves cineastes del nostre poble el fet que alliberen el documental per a general gaudi i coneixement. Enhorabona.

josep aguado i armando
Josep Aguado i Armando Zaragozá a l’estrena del documental.

“Retrobar la vida i obra de Carmen Valero Gimeno, no només suposa donar compte d’una excel·lent persona, una dona activa avantatjada per a la seua època, i una mestra que va ser recordada amb gratitud a tots els llocs on va exercir la docència, sinó que a més a més representa un exemple de modernitat, progressisme, compromís polític i unes inquietuds socials molt diferents de les idees que predominaven entre les dones de Silla a començament del segle XX, un temps de submissió i masclisme que els coartava la capacitat de decisió, convertint-se així i sense voler, en una precursora del feminisme. Però sobretot, cal dir que Carmen era una intel·lectual, eixe seria el qualificatiu més adequat de tots els que li pugem atribuir, doncs sempre es va caracteritzar per l’assimilació del saber i la difusió dels coneixements adquirits, d’una manera innovadora, però sense abandonar mai els principis que de ben jove la mogueren a donar la cara pel seu gènere i la seua professió”. (Josep Antich).

El Fan Art de Julio Tormo Baixauli

20200102_134543

El Cresol.- Eres siller i ben arrelat, quins són els teus orígens?

Julio.-  Hola Xavier, mon pare era Julio Tormo Tormo “Sariero”, el menut de cinc germans, Rosendo, Luís, José i Salvador, fill de Rosendo Tormo i Amparo Tormo, naturals d’Adzaneta i Villanova de Castelló respectivament, emigrats a Silla en la dècada dels 30 en busca de treball. El iaio Rosendo es dedicava a fer sàries, d’ací el malnom. La iaia Amparo es va quedar viuda quan mon pare tenia dos anys, l’any de la guerra civil i la mateixa nit del soterrar, la van despatxar al carrer, perquè segons el caser, no podria pagar-li el lloguer amb cinc fills i sense treball. Malauradament eixa nit van començar a dormir al carrer, però a mitjanit els va vore un bon amic del meu iaio, que els va acollir temporalment a sa casa. Després, van viure un temps darrere de la pantalla del cine de la plaça. Contava mon pare que tots els dies anaven al cine i que ma iaia tenia un seient al mig on sempre seia.

El que sí que era d’ací era el meu iaio José Baixauli, “El tio Pelo”, pare de ma mare Marina  Baixauli “la Pela”. El Tío Pelo era un home que prompte es va quedar viudo. Tenia fama per ser baixet i fort. Contaven els que el coneixien que era el “més fort de Silla”, pareix ser que de lluny, pel terme, se’l veia vindre carregat al llom en bales de menjar per als animals com si res. Es va casar de segones núpcies en la meua iaia Matilde Ciudad, manya, originaria d’una Aldea d’Osca, que va vindre a la regió valenciana en busca de feina.

Soc el major de dos germans, la meua germana, que ha dibuixat sempre millor que jo, es Amparo Tormo, que va estudiar Empresarials i treballa en una important multinacional de l’embalatge. Jo he treballat prou de 30 anys d’aministratiu encara que no tinc estudis superiors.

El Cresol.- Eres músic a més d’artista, ens podries explicar quina és la teua formació?

Julio: Vaig tindre l’honor i la gran sort de ser alumne del mestre de Carlet D. Roberto Forés Asénsi, Clarinet Baix de la banda Municipal de València, quan va vindre a dirigir a La Lírica de Silla allà pels anys setanta, jove i en ganes de menjar-se el mon, va crear una autèntica revolució a nivell musical formant grans músics que hui destaquen pel món i il·lusionant a l’afició local. Quan als onze anys em van donar el trombó, el meu mestre va ser D. Manuel Campos Vivó, nascut a Benaguasil, trompa principal de la banda Municipal de València, director en aquella època de la banda de Bétera i professor de metalls en la Banda “La Lírica” de Silla. Vaig realitzar estudis Superiors de música en la modalitat de Trombó de pistons i de vares; Solfeig, Conjunt Vocal i Armonía en el Conservatori Superior de Música de València .
L’EGB en el Col·legi Públic Verge dels Desemparats i el Batxillerat a l’Institut Manuel Sanchís Guarner de Silla. En el tema de pintura soc autodidacta, encara que la meua amistat amb el meu veí de vacances D. Salvador Esteve Toldrá, aquarel·lista nascut a Algemesí i  format a Suissa que va marcar molt la meua base artística sobretot a l’aquarel·la.

El Cresol– D’on et ve la habilitat de pintar?

Julio : Sempre m’han atret els pinzells i les espais en blanc. Certament de mon pare que com saps era pintor decorador. Home que disposava de poc de temps per a realitzar obres,  encara que de segur li hagues agradat. Ell no parava fins a tard a casa pel treball, la seua afició a la pesca en l’albufera (a l’anguila i a la llisa), i els seus menesters de vicepresident durant deu anys en La Lírica, i després de dos etapes com a músic, tocant el saxo baríton en la banda del Tío Calcetí (olvidades per cert en el llibre editat per la banda fa uns anys…). Quan aplegava sempre en veia amb la llapissera en la mà fent garabats. Es per això que al nadal del 77 em va donar una de les alegries més grans de ma vida regalant-me un cavallet de pintura i la meua primera caixa de pintures a l’oli. Gran aficionat al TBO, vaig fer les meues primeres il·lustracions. Temps després al 84, durant el Servici Militar en la Banda de música del Cir 10-San Gregorio de Zaragoza, com disposava de molt de temps lliure, vaig realitzar centenars de dibuixos i caricatures a companys i amics. Va ser allí on vaig experimentar per primera vegada amb el cafè com a material base.

El Cresol– Quina etiqueta li posaries a les teus obres?

Julio : M’agrada l’art en totes les seues disciplines, he pintat a l’oli, amb acrílics, esmalts , etc. , però el que més m’ha obert les portes al gran públic ha sigut el meu treball amb cafè. Podríem dir que faig Fan Art amb cafè. És un terme que utilitzen els americans per etiquetar els treballs temàtics dedicats a la Cultura dels fans, ja siga del cine, tv series, el còmic,  la música, l’esport, etc. Jo m’he especialitzat en pòsters de pel·lícules i series de TV, plasmant la meua personal versió d’elles. Jo mai havia pintat res per a vendre, tot ho feia com un col·lecció personal de la que mai voldria desfer-me, però arriba un moment en el que per circumstancies has de desapegar-te de les coses que t’agraden i mirar endavant i ara, després de cinc anys de viatges dins i fora d’Espanya, comte més de dos-centes obres catalogades, moltes de les quals ja tenen alguns dels meus fans incondicionals. El meus seguidors  es concentren majoritàriament a les fires, esdeveniments i convencions relacionades amb aquest món, ja siga en festivals de cine, Còmic-con’s, fires de Ciencia Ficció, salons de Manga, Otaku etc. Encara que a dia de hui, les xarxes socials tenen un paper molt important en el meu treball, on rep comandes de fans habituals, normalment aficionats que han vist la meua obra en viu en aquest esdeveniments.

El Cresol– Quina o quines tècniques apliques?

Julio: A més de les clàssiques de las que hem parlat, la del cafè, que es pareguda a la de l’aquarel·la però amb més dificultat, ja que es difícil de rectificar, el que fa de cada treball una obra pràcticament al primer traç. A la gent ens agrada tot del cafè, l’aroma, el tacte, el to suau. Es un producte que enamora i te moltíssims seguidors arreu el món.

El Cresol– Has fet alguna exposició a Silla en els últims anys? Has fet més exposicions?

Julio: Les primeres exposicions foren en Silla, destacant les de Sant Sebastià en 2011 en la seu del Bloc Jove amb gran assistència de públic. Seguiren les de Albal, València y Silla a la seu del PSPV-PSOE en 2012, la de Massanasa 2013 en l’Espai Cualladó, la de la Casa de la Cultura del Perellonet y la de Catarroja al 2014 i al hall del Teatre Serrano de Gandia en 2015. Després vingueren els esdeveniments temàtics: en Valencia, Cificom 2015 y 2016, també en salons del Manga de A Coruña, Màlaga, Múrcia, Estepona, Saragossa, Ubeda, Tarragona, Torrevella,  Manises, Albal… També he estat seleccionat entre els deu dibuixants de l’Artist Alley de la Comic-Con España, del 2016 en Jerez, Festival Cine Fan Ubeda del 2016. També forme part dels artistes habituals en la Valencia Zombi Party, en Plaça Tapineria de Valencia, en 2015, 2016, 2017, 2018 y 2019. En l’extranger he estat convidat com a membre del Artist Alley en dos dels esdeveniments més importants de Cine i Còmic d’Europa, com ara son la de Portugal, en la Cómic-Con Porto en 2015 i 2016, i a Londres a la London Films & Comic Con, en el 2016.

El Cresol.– El cine i les sèries són un tema recurrent en la teua obra, explica’ns un poc aquest interès.

Julio: No podia ser d’altra manera, el fet d’haver nascut a un poble en el que quan jo era menut contava amb tres cines és un vici que compartim molts sillers. Recorde no saber a quin cine anar un diumenge de tant on triar, això és un luxe per a una persona que veia tres pel·licules d’un tiró cada sessió. Després recorde de menut passar hores davant del televisor veient series com Bonanza, Super Agente 86, Misión Imposible, El Virginiano, Daniel Boone, El fugitivo, La Conquista del Espacio (Star Trek), etc., en aquelles bandes sonores tan excitans que ens clavaven al cap i no podia deixar de xiular a tot hora. Normalment  treballe les obres escoltant la seua música original, així es més fàcil.

El Cresol.- Com veus el panorama artístic a Silla? I en general?

Julio.- Crec que està millor que anys arrere, en Silla hi ha gent amb talent que necessita mostrar els seus treballs no sols en la pintura, si no en altres disciplines com puguen ser la música o l’escriptura. Alguns encara no hem tingut la oportunitat d’exposar la nostra obra institucionalment i, com en el meu cas, sí l’hem tingut a altres pobles. Encara falta recórrer molt de camí, disposem de més llocs que mai per a exposar, però humilment, crec que de moment, poc aprofitats.

El Cresol.- Tens projectes per al futur?

Julio.- Clar que sí,  jo soc de dormir poc, a banda del fan art, tinc en marxa un projecte d’un cómic, del que ja et parlaré més avant, en el que estic molt ilusionat i del que de moment m’estic documentant. També tinc altre de música en directe per a esdeveniments com els que expose les meus obres, es diu “Cantina Band Show Project” (https://bit.ly/2RnmBXR). Es tracta de quatre músics professionals interpretant música de bandes sonores clàssiques i modernes en directe, disfressats de cap a peus, dels populars músics de Star Wars que ixen en la primera pel·lícula de la saga i que ja hem estrenat en Cine Fan Ubeda (Jaén) amb molt bona acceptació. Un espectacle de cosplayers a la carta amb temàtica a elegir pels organitzadors.
Tinc més projectes musicals a la ment, coses molt xules, però per experiència, els aniré traient a cosa feta, per els mateixos motius que Woody Allen, ja m’entens.

El Cresol.- Com es pot adquirir algun dels teus quadres o làmines?

Julio.-  Ara mateix la millor manera es via Facebook (https://bit.ly/35Yddzn). A aquesta pàgina de Facebook es poden vore totes les meues obres, tant originals, reproduccions en quatre grandàries i fins i tot samarretes de les obres. També comandes personalitzades. També atenc via WhatsApp al telèfon: 34 693300433.

El Cresol.- Moltes gràcies per atendre’ns Julio i molta sort.

Julio.- Moltes graciès pel teu treball Xavier, ha segut un plaer.

 

Les Icones Pop de l’artista de Silla Salva Rios

Salva Rios, València 1977, artista, creatiu i desenvolupador de tècniques pictòriques, la seua vida sempre ha girat al voltant de les arts, la cultura i tot el relacionat amb la creativitat. Immers en un món d’aprenentatge continu, ha desenvolupat la seua pròpia expressió i el seu marcat estil.


El Cresol.– Hola Salva, gràcies per atendre’ns. El teu cognom és molt de Silla, ens podries dir quin és el teu vincle amb la nostra localitat?

Salva.- La meua família és de Silla de tota la vida. Tant per part de mare com per part de pare, el meu avi matern rebia el sobrenom de ‘Musiqueta’, per part del meu pare Salvador Rios, els meus avis tenien una botiga d’ultramarins al carrer Mestre Ribera. Sempre ha estat una família molt arrelada a el poble i les seues tradicions encara que jo sempre he estat una ànima més lliure.

El Cresol.- El teu interès per l’artístic és molt matiner, podries explicar-nos d’on ve i quina és la teua formació?

Salva.- Ja des de molt xicotet em vaig interessar pel dibuix, recorde que als 11 anys vaig rebre les meues primeres classes de dibuix al taller de Gradolí, al carrer Sant Roc. En aquells anys era conserge de la meua escola i encara que no sé molt bé com vaig acabar allà, vaig aprendre dibuix i em va iniciar en la talla de fusta. A aquesta edat gairebé tots els xiquets només tenien interès pel futbol, ​​a mi se’m donava millor difuminar que córrer. Des que tinc record sempre he tingut interès pel dibuix, la pintura, el disseny, la música, la creativitat i l’art en tots els seus estats. Per sort, més endavant a l’Institut Sanchis Guarner de Silla s’acabava d’implantar el batxillerat d’arts, les meues ganes per aprendre a dibuixar van fer que escollira aquest camí i mes tard el del disseny a l’Escola d’Arts i Oficis de València.

El Cresol– Quina etiqueta posaries a la teua obra? Quina o quines són les teues principals tècniques a l’hora de pintar?

Salva.- Tot treball evoluciona i encara que és cert que en aquests tres últims anys he notat com la meua obra anava d’una figuració expressionista cap a una figuració realista, no m’agrada etiquetar, preferisc deixar que cada obra em diga en quin punt vol que la deixe en pau. Durant molts anys l’aquarel·la i el pastís han estat les meues tècniques predilectes, només en aquests últims anys m’he decantat per l’acrílic per la versatilitat que dona a l’hora de realitzar obres de format gran. Per que acrílic i no oli? bàsicament per que té un assecat ràpid i no necessita cap tipus de preparació abans ni després, es dilueix fàcilment amb aigua i és força més estable que altres pigments naturals.

El Cresol.- Has exposat alguna vegada a Silla? En quins altres llocs has realitzat exposicions?

Salva.- Aquests dos últims anys han estat molt intensos, el 2018 vaig tindre l’oportunitat d’exposar la meua obra uns dies a la Nau de la Cultura de Silla, crec que la gent la va acollir molt bé i es va sorprendre de veure que algú del poble es dedicava a fer aquestes coses. Aquest últim any han estat 5 mostres individuals a la província i 3 participacions en exposicions col·lectives. Els llocs on exposar són molt variats, des de sales culturals fins galeries d’art passant per restaurants i bars de copes. Tots són bons si tenen cura de l’obra i s’involucren en el projecte.

El Cresol– És recurrent en la teua obra el recurs a les icones de la cultura Pop, explica’ns una mica.

Salva.- La idea de recórrer a les Icones tant de cinema com de la música és intentar captar l’atenció de l’espectador i generar un interès per l’obra. A més, des de sempre he gaudit molt dels artistes que represente, així que prenc com un homenatge continu a la gent que han influenciat la meua vida. Un dels recursos que més m’agrada explorar és el de pintar a l’artista a través de la seua música. La idea és apropar-se al màxim a l’essència que aquesta persona ha deixat impregnada en les ones de les cançons i fer-la servir com a canal per arribar fins a la seua ànima. Aquest ànima es reflecteix en els ulls de cada persona i en la profunditat d’aquestes mirades és on m’agrada centrar l’atenció dels meus treballs. És important fer aquest exercici acompanyant a més de documentació sobre l’artista. El requisit que ha de complir per ser un dels escollits és que la seua música em demane que explore al seu interior.

El Cresol– En pocs dies inaugures una exposició a València centrada en la figura de David Bowie, explica’ns una mica.

Salva.- A Bowie i a la ciutat de Londres els dec molt, gràcies a la seua inspiració, vaig donar un pas endavant convençut que el meu treball artístic podia tenir algun valor. Al gener de 2017 vaig visitar la ciutat del Tàmesi coincidint amb l’aniversari de la mort de David. Van ser uns dies inoblidables i que van canviar la meua percepció de el món de l’art per complet. No sé molt bé que va ser el que es va encendre en el meu interior i que segueix cremant amb força. Des d’aquest any tots els mesos de gener vam celebrar a l’estudi aquest ressorgiment artístic dedicant tres dies al Duc Blanc, la seua música i la seua vida. Fins ara sempre ha estat de forma personal i privada però per al 2020 hem preparat una exposició que s’inaugura el 10 de gener a Ràdio City a la ciutat de València.

SuperBowie

El Cresol– Com veus l’ambient artístic a Silla i a València?

Salva.- És trist dir-ho però de vegades fa la sensació que a València tot el que se’n surt de les falles perd interès. Des de sempre s’ha dit que València és terra d’artistes, però la realitat és que la majoria han hagut de sortir d’ací per ser reconeguts encara que després els considerem com a fills de la terra. Per part de les administracions amb prou faenes hi ha oportunitats per desenvolupar projectes artístics. Un parell de biennals a la ciutat on és molt difícil ficar cap, tampoc la gent respon de forma massiva davant aquestes poques intervencions. Les galeries ja fa anys que van a pels diners de l’artista cobrant per exposar i el resultat és que la majoria d’elles han tancat. Cal dir que el món digital i la facilitat per desplaçar-se han obert el ventall d’opcions per als artistes.

El Cresol.- Consideres l’art des d’un punt de vista lúdic i de gaudi? Què et sembla la recent polèmica sobre l’obra de la banana i la cinta?

Salva.- Em fa molta ràbia quan algú es refereix a la meva feina d’artista i el compara amb un hobbie. És un concepte erroni de la nostra societat la qual no és capaç d’entendre que artista és una faena, una vocació com pot ser un metge o un policia. L’art i les humanitats són necessàries perquè l’ésser humà continue sent humà. Ser artista és un treball a temps complet, a vida completa. A la fi l’obra d’art és el resultat d’un treball previ que es materialitza en un quadre, una escultura, una cançó o una obra de teatre. L’espectador només veu el final de el procés i no el treball que hi ha darrere. En el cas recent de la banana enganxada amb cinta el que ens arriba com a espectadors és el final d’un procés, la materialització d’una idea. Per a uns pot resultar una genialitat i per a altres pot ser una burla a l’art. En aquest cas, i per generar més polèmica, els mitjans de comunicació es van encarregar de donar la notícia a so de bombo i platerets. El client no va comprar una banana, va comprar una idea, un concepte, un procés que es resumia en una obra efímera. Això no és el primer cop que passa al món de l’art, hi ha hagut moltes obres així de polèmiques al llarg de la història. Evolució ?, involució ?, hampart? Com a artista he de criticar la manca de ‘treball artesà’, però he de de lloar el procés de creació, desenvolupament i materialització de la idea i la seua exitosa venda per un elevat preu.

El Cresol.- Et mous molt bé en xarxes i has pujat molt de material al núvol, creus que la comunicació digital és beneficiosa per a creadors i públic?

Salva.- Les xarxes socials han canviat radicalment la forma de comunicar-se entre les persones. Les plataformes com Facebook i Instagram són un aparador perfecte i un mitjà que pot servir per donar molta visibilitat a la faena de qualsevol artista. Basar l’èxit del teu treball en la quantitat de likes i cors que reps és el pitjor error que podem cometre els artistes. Personalment m’agrada publicar els avenços de la meva faena i el faig servir com un mitjà de publicitat fàcil i ràpida tot i que al gestor li interessa que li contractes els paquets de promoció que ofereixen i si no ho fas cada vegada et van restant protagonisme. En conclusió, les xarxes poden servir per informar als teus cercles d’una propera exposició i a el mateix temps pots compartir i debatre amb algú a les antípodes.

El Cresol.- Tens pensat algun projecte per al futur?

Salva.- Per 2020 estem preparant un projecte a gran escala seguint la línia de el retrat com fins ara, la idea és fer alguna cosa a nivell nacional i donar-li molta repercussió. Mentrestant seguirem movent les sèries de ICONES allà on ens la demanen. Aquest any hem anat enganxant mostra després mostra per la ciutat de València sobretot i potser siga hora d’intentar saltar a ciutats més grans i amb més projecció, amb les dificultats que això comporta. Sobretot el pla és crear, evolucionar, aprendre, adquirir, compartir i donar visibilitat a la marca [Salva Rios].

El Cresol– Com es pot adquirir algun dels teus quadres?

Salva.- Tota la meua obra està a la venda, com se sol dir. És difícil separar-se de les teues criatures, normalment saps que van a parar a bones famílies o se’n van amb bona gent que les cuidarà i col·locarà en un lloc fora de perill on gaudir-ne fins i tot quan ja no hi siguem ací. Comprar una obra d’art és un exercici de sinceritat amb un mateix i crea un vincle automàticament amb l’obra i l’artista. Vos convide a visitar els meus perfils en xarxes socials on podreu descobrir la meua obra i si algú té interès en alguna d’elles només ha de posar-se en contacte amb mi. El tracte a l’hora d’adquirir una obra d’art és molt personalitzat i directe. En Facebook podeu trobar la botiga en el meu pàgina @salvariosart al meu perfil @salvarios sòl mostrar els avenços en obres i projectes. En Instagram em pots trobar com @salvacappo, aquesta xarxa l’use per mostrar els avenços, idees, viatges, una mica de la meua vida. Per correu electrònic podeu escriure a salrifor@gmail.com, vos atendré encantat.

El Cresol.- Moltes gràcies per respondre a les preguntes d’El Cresol, et desitgem molta sort en tot allò que et proposes.

Salva.- Moltes gràcies a tu Xavier per donar l’oportunitat de compartir i ajudar a difondre el treball de la gent del poble.

La fi del treball segons Jeremy Rifkin

xavi blanc i negreXavier Cunyat Rios

 

Jeremy Rifkin (Denver, Colorado, 26 de gener de 1945) és un sociòleg, economista, escriptor, orador, assessor polític i activista nord-americà. Rifkin investiga l’impacte dels canvis científics i tecnològics en l’economia, en la força de treball, en la societat i en el medi ambient. Un dels seus llibres de més èxit i reconeixement és “The End of Work”, de 1995.

En “La fi del treball”, obra que ressenyem i enllacem hui, Rifkin planteja que estem entrant en una nova fase de la història humana, caracteritzada pel que “ja sembla una permanent i inevitable decadència del que fins ara enteníem per faena”.

El punt de partida és la constatació del nivell assolit per l’atur, a escala mundial, que és el major des de la gran depressió de l’30. “El nombre de persones infraempleades o que no tenen treball està creixent a un ritme vertiginós … Més de 800 milions d’éssers humans estan en l’actualitat desocupats o subocupats al món “.

Per a l’autor, aquest fenomen seria una conseqüència d’una nova “revolució tecnològica”. Els més sofisticats ordinadors, la robòtica, les telecomunicacions i altres formes de l’alta tecnologia estan substituint ràpidament als éssers humans en la major part dels sectors econòmics. Marxem, segons les seues paraules, a un “món sense treball”.

Jeremy-Rifkin
Jeremy Rifkin


En el passat, en tant les noves tecnologies substituïen als treballadors d’un determinat sector econòmic, sempre apareixien nous sectors que permetien absorbir als treballadors acomiadats.

“En els inicis de el present segle, l’incipient sector secundari era capaç d’absorbir diversos dels milions de camperols propietaris de granges desplaçades per la ràpida mecanització de l’agricultura. Entre mitjans de la dècada dels 50 i principis dels 80, el sector de serveis va ser capaç de tornar a donar faena a molts dels treballadors de coll blau substituïts per l’automatització “.

La peculiaritat de la nova “revolució tecnològica” consistiria que tots els sectors han caigut “víctimes” de la reestructuració tecnològica i no ha irromput cap sector “significatiu” habilitat per a canalitzar la mà d’obra desplaçada.

L’únic sector expansiu que s’albira és el de el coneixement, una elit de indústries els professionals dels anomenats analistes simbòlics o treballadors del coneixement continuaran creixent en nombre “però seguiran sent pocs si els comparem amb el nombre de treballadors substituïts per la nova generació de “màquines pensants”.

robot2

Un panorama ombrívol

La conseqüència d’aquest procés, segons Rifkin, és un recent i irreversible procés de polarització. “El món s’acabarà polaritzant en dues tendències potencialment irreconciliables: per una banda, una elit ben informada que controlarà i gestionarà l’economia global d’alta tecnologia, i de l’altra, un creixent nombre de treballadors permanentment desplaçats, amb poques perspectives de futur i encara menys esperances d’aconseguir un treball acceptable en un món cada vegada més automatitzat”.

Partint d’aquesta consideració, Rifkin ens pinta un quadre absolutament desolador, on “els nivells econòmics de la majoria dels treballadors continuen el seu permanent deteriorament enmig del desconcert produït per la riquesa tecnològica”. A mesura que la tercera revolució industrial s’obre pas en tots i cadascun dels sectors industrials, el món passa a estar “ple de milions d’alienats treballadors que experimenten creixents nivells d’estrès en l’ambient tecnològic i una creixent inseguretat laboral”.

El constant i progressiu creixement de l’acomiadament té com a correlat creixents nivells de depressió psicològica i de deteriorament de la salut mental. “A la mort psicològica, sovint, li segueix la mort real, amb la multiplicació de el nombre de suïcidis. La mort de la massa laboral és interioritzada per milions de treballadors que experimenten les seues pròpies morts individuals … Són els que esperen l’acomiadament i es veuen forçats a acceptar treball a temps parcial amb reducció en els nivells salarials o viure de la beneficència. Amb cada indignació, la seua confiança i la seua autoestima pateixen un nou efecte. Es converteixen en elements substituïbles, després en innecessaris i finalment en invisibles en el nou món tecnològic “.

Tanmateix, prolifera un segon fenomen, que consisteix en el creixement espectacular de el crim i la violència. Rifkin ens descriu la correlació directa entre l’atur massiu i la incidència del crim a la vida quotidiana americana i en particular a la joventut, on les taxes de desocupació gairebé dupliquen la mitjana de la població total. La policia estima que més de 270.000 estudiants porten, cada dia, armes de foc a les escoles … Més de 3 milions de crims es produeixen cada any a les escoles. El 1992, prop d’un milió de joves van ser violats, robats o assaltats, sovint per gent de la seua mateixa edat. Com destaca l’autor, “els nivells salarials reduïts, el creixent atur i la cada vegada més gran polarització entre rics i pobres s’està convertint certes zones dels Estats Units en territoris sense llei”.

76-Diario-del-trabajador-de-IoT-II

Fetitxisme tecnològic

Les anomenades “revolucions tecnològiques” han estat presentades usualment com a palanques per a un creixement de la producció i l’ocupació en forma ininterrompuda. Ja, des de les albors mateixos del capitalisme, amb l’adveniment de la revolució industrial, es va alimentar aquesta il·lusió.

El positivisme va ser l’expressió, en el camp de les idees, d’aquest optimisme tecnològic.

Les previsions econòmiques tradicionals afirmaven que l’augment de la productivitat, com a conseqüència de les noves tecnologies, la reducció dels costos de producció i l’increment en l’oferta de productes barats que estimulen el nivell adquisitiu, ampliaven les dimensions del mercat i generaven un major nombre de llocs de treball. Aquesta premissa tenia el seu punt d’arrencada en l’anomenada Llei de Say, economista francès de principis de segle XIX, qui sostenia que l’oferta generava la seua pròpia demanda. Les idees de Say van ser assumides pels economistes neoclàssics. L’abaratiment dels productes, com a resultat dels avenços en la productivitat, estimula la demanda, la qual, al seu torn, estimula una producció addicional, creant d’aquesta manera un cicle sense fi de producció creixent i consum. La pèrdua inicial d’ocupació com a resultat de la introducció de tecnologia, seria compensada per l’expansió dels nivells de la producció.

El problema de la desocupació es resoldria per si sol, deixant actuar a les forces autocorrectives de mercat. El descens salarial, provocat per l’augment dels desocupats, temptarà els empresaris a contractar treballadors addicionals en lloc d’invertir en materials més cars, moderant també d’aquesta manera l’impacte de la tecnologia sobre els llocs de treball.

Malgrat els fracassos experimentats per aquestes concepcions, confrontades amb la realitat, això no ha estat obstacle perquè la imatge d’un “tecno-paradís” torne a tindre vigència. “Alguns dels nostres líders més importants, així com alguns dels nostres economistes més representatius, ens diuen que les xifres d’atur representen ajustos a curt termini produïts per importants forces de mercat que porten l’economia global cap a una tercera revolució industrial. Sostenen i defensen la arribada d’un excitant nou món industrial caracteritzat per una producció automatitzada a partir d’elements d’alta tecnologia, per un fort increment del comerç global i per una abundància material sense precedents “.

Aquesta visió idíl·lica parteix de considerar la ciència i la tecnologia al marge de les condicions socials i atorgar qualitats especials, una capacitat autònoma per a generar per si mateixes un progrés permanent. La ciència i la tecnologia són elevades a la categoria de fetitxe, amb atributs miraculosos, per sobre i amb independència del sistema social i les relacions de producció imperants.

Rifkin critica la imatge creada i recreada constantment d’un tecno-paradís, però comparteix el mateix punt de vista metodològic. Igual que els apologistes d’aquesta concepció, l’autor atribueix, aquest cop, els “mals” de l’actual societat a les innovacions tecnològiques. La desocupació té un caràcter “tecnològic”, és el resultat de la incorporació de les noves tecnologies a l’activitat econòmica. És a dir, Rifkin practica un fetitxisme però a l’inrevés: en lloc de ser el passaport per al paradís, ens està conduint a l’infern.

L’optimisme tecnològic ha cedit el seu lloc a el pessimisme del mateix caràcter, i Rifkin és un fidel exponent d’un corrent de pensadors que han de rendir-se davant l’espectacle catastròfic que es registra sota l’actual ordre social capitalista.

fin del trabajoJeremy Rifkin
EL FIN DEL TRABAJO
https://bit.ly/2qj3Bjq

D’un blau quasi transparent

mcantichM Carmen Antich

 

La infermera arrossega el petit bressol amb delicada destresa, posant la cura de qui és ben conscient de la fragilitat d’allò que transporta. En passar pel meu costat s’atura uns segons.

– A la sala de parts necessiten una auxiliar –em diu.

Aguaite i una criatura rosada em mira amb uns ulls molt blaus, quasi transparents.
Aquell lloc on he passat, dia rere dia, més de deu anys està tot envoltat de blanc: les parets, el sostre, la llum, els llençols, la roba… fins i tot les cares de les pacients es descoloreixen a causa de l’esglai. No obstant això, a mi aquest color m’aporta serenitat.

La mare del nadó és una xica molt jove que roman al quiròfan despertant-se de l’anestèsia. Li han practicat una cesària. Allí dins el blanc perd protagonisme, el color verd recorda la brossa humida i la por es converteix en un indici d’esperança.

En veure-la pense: aquesta és la xica de la 512 i encara no sap que té un fill que sembla un àngel. Complint amb el meu comés la rente i li canvie el camisó tacat de sang. En obrir els ulls li dic:¡Hola! ¿Te encuentras bien? A dures penes assenteix amb el cap.

El meu torn està a punt d’acabar. Em desprenc de l’uniforme, faig uns comentaris sobre la feina als meus companys, i m’acomiade fins l’endemà. En el camí de tornada a casa aquells ullets blaus continuen clavats a la meua retina.

A la vivenda tot està com ho havia deixat, la mare postrada al llit, el gat dormint al sofà, i les plantes un poc més marcides a causa de l’escalfor permanent de l’aire condicionat. Després de preguntar a la cuidadora com ha passat el dia la mare, em dispose a realitzar el ritual que dura ja dotze anys. Els dos primers, des que va patir l’ictus, em vaig dedicar a ella, amb el cos i l’ànima, les vint-i-quatre hores del dia.

Passat el temps, i per necessitats econòmiques intentí reprendre la meua activitat com infermera i només vaig trobar treball d’auxiliar en aquella clínica privada.

En apropar-me al llit articulat li done un bes al front com cada dia. Ella em mira. Amb aigua tèbia li rente el cos, li canvie els bolquers, li cure les úlceres, li done l’aliment a través de la sonda, li administre la medicació i la canvie de postura. Mentre ho fas li parle de la jove i del seu fill, dues llàgrimes li recorren la cara. Intente esquivar la seua mirada suplicant-me pietat i no ho aconseguisc. Un dia més comprove que el seu cos està ferit sense remei, que cada minut de la seva supervivència constitueix una condemna sense redempció.

A les huit del mati comença de nou el meu torn de treball. Deu minuts abans em dirigeixc a la cinquena planta i, com un autòmat, busque la historia clínica de la pacient de l’habitació 512. Comprove que procedeix d’un país de l’est d’Europa, que té vint i dos anys i que està ací sola. Sense dubtar-ho un minut entre a l’habitació. La xica està desperta i li pregunte: -Buenos dias, cariño ¿Como te encuentras?

-Bien -contesta amb un filet de veu.

-¿Te acuerdas de mi? Soy la que te preparó antes del parto.

Es queda mirant-me i dibuixa un tímid somriure.

-Tienes un niño precioso. –Supongo que estará en el nido.

-No lo se, dijeron que le pasaba algo. –contesta amb molta dificultat.

-¿Como dices? Tranquila, seguro que no será nada. Enseguida te traigo el desayuno.

Immediatament em posse en marxa. Després d’ocupar-me dels meus quefers amb la resta de pacients comence a investigar. No m’explique perquè em mou aquell impuls, aquella curiositat que va tornant-se en preocupació. Conec a la persona encarregada del departament de neonatologia i li pregunte directament. El preciós xiquet d’ulls blaus pateix una síndrome de nom impronunciable que consisteix en una malformació de venes, artèries, capil·lars, vasos limfàtics, etc. Ho han descobert a traves d’un sospitosa taca que tenia en una de les extremitats en el moment de nàixer.

La sang se’m gela, i malgrat l’experiència de tants anys no puc reprimir l’emoció. Posteriorment parle amb el ginecòleg per a interessar-me de l’estat de la mare. La cesària evoluciona bé, en un parell de dies li donaran l’alta.

-Però, això no pot ser! –Eixa xica no te ningú, i enviar-la tan prompte a casa…

El metge em mira als ulls i verbalitzà: farem el que podrem.

L’hora de repartir el dinar està pròxima i me les arregle per a portar-lo jo a l’habitació 512. La dona asseguda en la butaca plora desconsoladament.

-Eiii, ¿Pero que pasa? ¿No te encuentras bien?

Conforme pot m’explica que l’han informat del problema que te el seu fill, sap que això suposa un risc per a la seua vida, a més de repetides intervencions quirúrgiques i molta atenció. La console i l’anime a menjar alguna cosa. En acabar amb el repartiment del dinar ja tornaré a veure-la. Ja amb tranquil·litat, quan la planta es queda en silenci perquè tot el mon dormita la mig diada, m’endinse en l’habitació.

-¿Como estas? -¿Creo que hoy has tenido una visita?

L’estat de solitud i tristor que te aquella dona la fa confiar en una desconeguda, i entre llàgrimes m’explica quina es la seua situació. Immediatament vaig a parlar amb la treballadora social, utilitze contactes, amistats i influències per a posar remei a aquella lamentable circumstància.

-¿Tienes a donde ir? –No, respon.

Quan propose a aquella persona desconeguda que ella i el seu fill vinguen a viure a ma casa només diu una cosa: ¿Porqué?- Jo ben bé tampoc no ho sé. Tan sols sé que l’única visita que ha rebut es de l’home que un dia li va prometre feina digna i una vida millor, que temps després li va assegurar que es faria càrrec del seu fill, probablement per a traficar amb ell com ho havia vingut fent amb la mare. Que li havia dit que pagaria el cost de la clínica, i li procuraria a la criatura una família on no li faltaria de rés. Les falses promeses es quedaren en això doncs, en assabentar-se de la malaltia de la criatura els havia deixat tirats com a una deixalla. I jo pensí que això últim havia estat una gran sort per a tots dos.

-Te invito a mi casa porqué allí hace falta vida- li dic.-

Considere que la por, la desesperació, i qui sap quantes coses més, l’obligen a contestar a la meua proposta afirmativament.

Aquesta vesprada torne a casa carregada de moltes coses materials i immaterials. Es com si tot allò que havia desitjat, dia rere dia, durant deu anys anara a complir-se de sobte.

Comence amb el ritual de costum. La mare, que normalment emet una mena de sorolls guturals, ara gemega i crida a cada moviment del seu cos.

-Ja ni ha prou! –exclame

Comence a buscar una vena en condicions per agafar-li una via, no es gens fàcil. Finalment aconseguisc introduir l’agulla i el líquid transparent comença a gotejar molt lentament.

Al cap d’unes hores aquell rostre crispat pel dolor està relaxat, seré, i la respiració en un principi accelerada va fent-se lenta. Ni un minut em separe del seu costat. Li prenc la ma deformada per l’artrosi fins que exhala el darrer sospir. Li retire la via. Passada una estona òbric les finestres, totes, i l’aire gelat em colpeja la cara com una tralla. Cride el seu metge que signa el certificat de defunció sense qüestionar res. Li pose la roba que més li agradava i li transforme el desagradable rictus en un lleu somriure. I la bese al front, a la cara, als ulls, al cabell, a les mans…

Passades 48 hores l’habitació de la mare està buida, i les parets de tota la casa son blanques com el paper. Les plantes tornen a ser verdes, l’aire fa olor a llima, a sucre escalfant-se, a talc, a llet, a vida, a un indici d’esperança.

Entrevista al dramaturg Paco Romeu

Paco Romeu (València, 1967) és dramaturg, bilingüe i autodidacta, i ha conreat altres facetes artístiques, com el guió, la composició musical o la narrativa breu. No té cap relació amb el teatre fins a l’any 2000, quan comença a compondre de manera habitual la banda sonora d’alguns muntatges per a la Escola Municipal de Teatre de Picassent i a escriure textos per als grups infantils i d’adults. El 2011 la seua obra «Iceberg» obté el Premi Ciutat d’Alzira. El 2012, «Vocabulario» (el seu primer text en castellà) guanya el Premi de Teatre Iberoamericà Tirso de Molina convocat pel Ministeri d’Afers Exteriors i «La extraordinària història del fantasma Quim Quinqué» es fa amb el Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent . El 2013 és seleccionat per al I Laboratori d’Escriptura Teatral de la Fundació SGAE, dirigit per Paloma Pedrero, pel seu projecte «Los panes», basat en els fets esdevinguts el 2007 al voltant de la parròquia vallecana de Sant Carles Borromeu. El 2015 rep dos nous premis: el de Teatre Juvenil Ciutat de Torrent per «Els medis», ambientada en el context de la Primavera Valenciana, i el Antonio Buero Vallejo Ciutat de Guadalajara per «Piel de cebolla». En 2018 rep el Premi Ciutat de València de Teatre en Valencià per l’obra «Play». Des 2016 és membre fundador de la companyia valenciana Teatre Corrent, amb la qual ha estrenat els muntatges “Iceberg” i “Xin”.

El Cresol.– Gràcies Paco per atendre’ns. Primer que res preguntar-te dues coses, vius i treballes a Picassent però… el teu origen és siller, quin és aquest vincle? I en segon lloc, com varen ser els teus inicis amb el teatre i la dramatúrgia?

Paco.- Mon pare era siller (Garro o Garret, mai no ho he tingut massa clar). Vaig viure a Silla fins als huit anys, primer al carrer Santa Teresa i més tard al Marqués de Sotelo (actual Av. País Valencià), just dalt de l’estanc. A Picassent dic que sóc de Silla i a Silla que sóc de Picassent, em trobe còmode així, sense acabar de pertànyer a cap lloc. El cas és que a Picassent vaig conèixer una altra sillera, Elsa Tronchoni, que em va inocular el verí del teatre. Jo havia fet abans moltes altres coses (narrativa curta, pop-rock…), però el que de veres m’agradava era el cinema. Als trenta anys no havia anat mai al teatre, més enllà d’un parell de funcions amb l’Institut. Ara, amb 52, Elsa i jo tenim tres fills i un bon grapat de muntatges escrits per mi i dirigits per ella. La vida pega moltes voltes.

astrolabio-sopa-de-libros-teatroEl Cresol.– Enguany ha estat un bon any pel que fa a les teues publicacions, i també has rebut diversos reconeixements. Comencem per «Astrolabio». Has estat el guanyador de el XIX Premi SGAE de Teatre Infantil, que convoca anualment la Fundació SGAE, per la teua obra «Astrolabi», i amb açò aconsegueixes la publicació del text en la Sèrie de Teatre Infantil i Juvenil Sopa de Libros, que el grup editorial Anaya coedita amb la Fundació SGAE, i la dramatització de el text guanyador dins el XXIII Cicle SGAE de Lectures Dramatitzades. Explica’ns un poc aquest esdeveniment per favor.

Paco,- Normalment, els premis de dramatúrgia comporten una dotació econòmica i la publicació del text. En aquest cas, a més a més, el text s’inclou dins del Cicle de Lectures Dramatitzades de la Fundació SGAE. El 10 de novembre vam estar amb la companyia Disparatario, d’Algemesi, fent una lectura de l’obra (per primera vegada en castellà) a la Sala Berlanga de Madrid. Un dies desprès es va fer una altra lectura, dins del mateix cicle, a Avilés (Astúries), per una altra companyia. Aquest tipus de lectures es situen a mitjan camí entre una lectura “a pel” i una representació teatral: s’afegeix música, alguns moviments, elements senzills de vestuari… És una experiència molt interessant i ens està servint per a tractar d’impulsar la versió en castellà del muntatge.

El Cresol.– També has estat molt recentment guardonat amb l’obra «Uns altres temps» en el II Premi Mallorca de Dramatúrgia del Departament de Cultura, Patrimoni y Política Lingüística del Consell de Mallorca. Què ens pots contar?

Paco,- Aquest premi m’ha fet especial il·lusió perquè és la primera vegada que un text meu en la nostra llengua és guardonat fora del País Valencià. Serà publicat en breu pel Teatre Principal de Palma i també serà objecte d’una lectura dramatitzada al mateix teatre. Estic mort d’impaciència per ambdues coses. Tinc una especial confiança en aquest text, nascut d’un concepte musical (el cànon) del qual adapte la tècnica a la dramatúrgia. Més tard faria el mateix amb “Play”, en aquesta ocasió amb la música electrònica. Em pega voltes pel cap completar la trilogia musical, tinc algunes idees voltant-me.

Xin-1-1024x752

El Cresol.– Has estrenat darrerament amb Teatre Corrent obres com «Xin» a València i amb Disparatario «Astrolabi» a Algemesí. Com anaren aquestes funcions?

Paco.- Teatre Corrent és el nostre projecte de companyia: Elsa dirigeix, jo m’encarregue de la dramatúrgia, i Inma Ruiz i Pep Laza són els actors fixes. Som una xicoteta família teatral i ens entenem a les mil meravelles. Malauradament, no tenim distribuïdor i és difícil aconseguir actuacions més enllà de les sales de petit format del Cap i Casal. “Xin” va ser estrenada a la Sala Carme Teatre a principis de 2018 con a projecte de residència i ha estat reposada enguany a la Sala Off. Pel que fa a “Astrolabi”, una producció de Disparatario dirigida per Elsa, va ser estrenada a Algemesí a finals de 2018 (just tres dies després de obtindré el Premi SGAE de Teatre Infantil) i, en aquest cas, sí ha rodat un poc pel País (València, Picassent, Onda, Bejí…). Sempre és més senzill vendre espectacles infantils que adults.

El Cresol.– Quins són els teus pròxims projectes?

Paco,- La meua relació amb l’escriptura sempre ha estat marcada per les meues limitacions personals. Treballe com a ordenança a l’Ajuntament de Picassent i sóc pare de tres fills; no tinc, per tant, massa temps per a dedicar a l’escriptura. D’una altra banda, sóc autodidacta i tracte de procurar-me les eines necessàries per a poder afrontar cada projecte des d’una nova perspectiva i això no és sempre senzill. De fet, fa uns mesos vaig decidir deixar d’escriure teatre per un temps, però la veritat és que ja hem trobe de nou tractant de tirar endavant amb un text que duc entre mans des de fa uns anys. Amb Teatre Corrent, estrenarem “Play” a finals d’any a la Sala Off, com a projecte seleccionat als Graners de Creació 2020-2022. Més enllà del teatre, porte un temps treballant en un guió cinematogràfic amb una altra sillera, la realitzadora Eva Marin. Tot molt il·lusionant.

Xin
Inma Ruiz i Pep Laza

El Cresol.– Com diries que és la situació del Teatre al nostre país, i a la nostra comarca? creus que podria millorar?

Paco.- El teatre no estrictament comercial ha d’estar necessàriament vinculat a les produccions i ajudes públiques. En eixe sentit, els últims quatre anys s’ha millorat prou (tampoc era molt difícil, veníem del més negre dels forats). Bona part de la programació de sales com el Rialto o el Principal, a València, són produccions valencianes, públiques i d’autoria també valenciana. També les ajudes s’han multiplicat i diversificat. Però, encara que el teixit teatral valencià és cada vegada més ample i divers, el gran problema continua estant en la consolidació de les companyies: per moltes ajudes que puga rebre un projecte, si després el muntatge no gira per les sales no hi ha possibilitat de continuïtat. Particularment, crec que els últims deu anys el teatre ha perdut bona part del públic menys fidel, sobretot per la reducció dràstica de la programació als pobles. Hi ha excepcions: el cas de Silla, per exemple, on ara es programa més i millor que fa uns anys.

El Cresol.– Moltes gràcies per atendre’ns Paco, esperem que aquesta onada de reconeixement dure bona cosa i que tingues molta fortuna.

Paco.- Moltes gràcies a tu, Xavi, pel teu interès. Ha estat un plaer.

paco romeu3

 

Entrevista al músic de Silla Abelard Alba

El Cresol– Hola Abelard, eres músic i cantant, a més de professor de filosofia, quina és la teua formació?

Abelard.- Hola Xavier, vaig estudiar amb Ángel Estellés, a L’Escola de la Lírica, el Micalet, Conservatori de València, Ateneo Jazz Madrid… pel que fa a música, és una formació heterodoxa al que cal afegir les experiències d’un munt de projectes i col·laboracions professionals, d’altra banda vaig estudiar paral·lelament a la Universitat de València on em vaig llicenciar en filosofia en juny de 1999.

El Cresol.- Durant uns anys has donat classes de guitarra a la Lírica de Silla, com valores aquesta experiència docent?

Abelard.- Després de molts anys fent classes a Silla (a casa, al taller de música moderna de l’associació cultural Karajas rock al Casal Jove, Nau jove) i fora de Silla (16 anys al taller de música moderna de l’associació Pro-rock de Quart de Poblet, Casa de cultura de Manises, Escola de persones adultes de L’Eliana,etc..) puc dir que ha estat una experiència molt gratificant. Ha estat el darrer lloc on he fet classes de guitarra: en gener no continuaré però tornar a casa i seguir alimentant les joves generacions com feren amb mi no té preu. Ha sigut un plaer.

El Cresol.- La Lírica Big Band, de la qual formes part, acabeu de publicar el disc “Figa de Ferro”, explica’ns un poc.

Abelard.- És el resultat dels dos anys que té la formació i del treball de tots els components espolejats pel seu director i fundador Kako Rubio. Mai hem tingut res similar a Silla: jazz clàssic i modern sonant a nivell nacional per les emisores de ràdio amb músics d’arreu del País Valencià tant com intèrprets com a compositors o arranjadors: Jesús Santandreu, Ramon Cardo, Perico Sambeat…El disc rep el nom d’un dels temes de Jesús escrit per a la Lírica Big Band. Sembla que era el malnom d’una dona del seu poble. En qualsevol cas quan vam provar el tema vaig tindre clar que era el tema que més m’agradava i al que volia fer un solo…i ahí està. Ha estat una gran i complexa experiència. Puc dir que un repte per a tots, amb resultats positius. Cal dir que vam tindre el recolzament de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Silla, sense la qual no hauria estat possible aquest cd.

figadeferro(El disc “Figa de Ferro” de la Lírica Big Band es pot adquirir ací)

El Cresol.- Recentment publicares un disc de cançons amb Ivan Brull, “Les cabres del matí”, com ha estat aquest projecte?

Abelard.- Després de presentar “Canvi dels àngels” i enregistrar “Propietats medicinals” Ivan Brull em va proposar aquest projecte. Vam quedar algunes nits al bar de la plaça i entre xarrades, risses i copes van anar sorgint conjuntament o separadament aquestes cançons que musiquen poetes de parla catalana. La meva voluntat era fer un disc nu, senzill, directe, íntim….malgrat poc comercial. I així ho férem. El presentarem al festival de música a la Torre de Silla i posteriorment enregistrarem i editarem amb l’ajuda de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Silla. De tot s’aprèn…si es vol.

El Cresol.- També sabem que col·labores amb la música del documental sobre la mestra Carmen Valero que estan produint la gent de Silla Audiovisual, com ha estat aquesta col·laboració?

Abelard.- En primer lloc, afalagadora: hi ha gent molt bona a Silla, que trien temes meus em va resultar sorprenent. En segon lloc, positiva i fàcil: vaig enregistrar algunes melodies amb la guitarra però pensí que el millor era deixar parlar als protagonistes i deixar només l’acompanyament, cosa que Josep i Armando van comprovar i acceptar. Totes les músiques provenen del disc “Les cabres del matí”.

El Cresol.- Has fet duets amb la cantant de Silla Marina Cerdán, que ens pots contar d’açò?

Abelard.- Una veu prometedora. Marina Cerdán i jo hem fet actuacions a la Festa Estellés organitzada per la Casa de la dona de Silla a l’octubre. Un autèntic goig. Com ja he dit hi ha gent molt bona a Silla.

El Cresol.- Tens algun projecte musical pensat per al futur?

Abelard.- Sí, des de fa temps…un disc de guitarra instrumental. Per feina sempre he estat involucrat en projectes de cantautors, grups, musicals….i he anat posposant-lo però tot arriba!

El Cresol.- Moltes gràcies per respondre a les preguntes d’El Cresol i molta fortuna en la teua trajectòria.

Abelard.- Moltes gràcies a tu Xavier.

Silla des del “Vol americà” de 1956

El Cresol.- Es coneix com a «vol americà» aquell vol fotogramètric que va ser realitzat pel servei cartogràfic de l’exèrcit nord-americà (l’Army Map Service) a través de la USAF entre març de 1956 i setembre de 1957. Es va tractar d’un projecte completament militar, tant en els mitjans utilitzats com en la seua finalitat. A la pràctica es va tractar del primer vol sistemàtic d’aquestes característiques que es va realitzar a nivell nacional, incloent també les possessions espanyoles del nord d’Àfrica i Canàries.

El «Projecte Espanyol», com així es va anomenar, va començar just després que l’USAF realitzara la mateixa faena a Itàlia. En aquells dies, els Estats Units estava en plena estratègia de combat del comunisme, i Espanya era un punt clau d’aquesta estratègia, tant a nivell geogràfic com a polític. En aquest marc hem d’entendre l’acord entre el govern de Franco i l’exèrcit americà per a la realització d’un projecte d’enorme envergadura i cost.

El pla establert eren utilitzar sis avions Beechcraft RC-45 amb seu a l’aeròdrom de Getafe (Madrid) i amb els de Lleó, Saragossa, Sevilla, Albacete, Palma de Mallorca, Barcelona, ​​València i nord del Marroc com a suport. Les càmeres muntades eren Fairchild T-11 de gran format per a fotografia aèria i lents Metrogon de 6 polzades amb un f / 6,3. El negatiu utilitzat era de 70mm, amb el que oferia una definició notable.

Fins fa molt poc temps, l’existència d’aquestes imatges aèries era desconeguda per a gairebé tothom. El 2011 les autoritats militars, a través del Centre Geogràfic de l’Exèrcit de Terra (CEGET), van dur a terme el projecte de digitalització dels 60.000 fotogrames emmagatzemats en 600 bobines que componen el «vol americà». Hui dia, tot aquest material ha estat transferit a les comunitats autònomes i a les confederacions hidrogràfiques que, generalment, les han posat a internet lliurement a disposició del públic en imatges de format TIFF d’alta qualitat (http://fototeca.cnig.es/).

La imatge adjunta és la foto del poble i terme de Silla en 1956.

vol

Somiar d’una altra manera. Com vam perdre la utopia i de quina forma recuperar-la

lucas_emmanuel.misseri.pngLucas Misseri
————————————————————————————————————————————-
soñar
Ací es pot adquirir el llibre complet.
—————————————————-
– Traducció al valencià de la ressenya feta per Xavier Cunyat a partir d’aquest text original en castellà.