“Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració?”, d’Immanuel Kant

“Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració?” (Beantwortung der Frage: Was ist Aufklärung?), sovint referit simplement com “Què és la Il·lustració?”, és un assaig de 1784 del filòsof Immanuel Kant. A la publicació de desembre de 1784 del Berlinische Monatsschrift (Berlin Monthly), editat per Friedrich Gedike i Johann Erich Biester, Kant va respondre a la pregunta plantejada un any abans pel reverend Johann Friedrich Zöllner, que també era un funcionari al govern prussià. La pregunta de Zöllner va ser dirigida a una àmplia comunitat intel·lectual pública, en resposta a l’assaig de Biester titulat: “Proposta, no involucrar més el clergat quan se celebren matrimonis” (abril de 1783) i diversos intel·lectuals destacats van respondre amb assajos, dels quals el de Kant és el més famós i el que més impacte ha tingut.

El paràgraf inicial de l’assaig de Kant és una definició molt citada de la manca d’Il·lustració com la incapacitat de les persones per pensar per elles mateixes degut no a la manca d’intel·lecte, sinó a la falta de coratge. L’assaig de Kant també va abordar les causes de la manca d’Edat de la Il·lustració i les condicions prèvies necessàries per fer possible que les persones s’il·lustraren. Va sostenir que calia que tota l’església i l’estat paternalista foren abolits i que les persones tingueren la llibertat de fer servir el seu propi intel·lecte. Kant va elogiar Frederic II de Prússia per crear aquestes condicions prèvies. Kant es va centrar en qüestions religioses i va dir que “els nostres governants” tenien menys interès a dir als ciutadans què pensar respecte a qüestions artístiques i científiques.

Reproduïm a continuació l’assaig de Kant.

IMMANUEL KANT

Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (1784)

La il·lustració és la sortida de l’home de la seua minoria d’edat auto-culpable. La minoria d’edat significa la incapacitat de servir-se de la seu propi enteniment, sense la guia d’un altre. Un mateix és culpable d’aquesta minoria d’edat quan la causa no resideix en la manca d’enteniment, sinó en la manca de decisió i valor per servir-se’n per si mateix sense la guia d’un altre. Sapere aude! Tingues valor de servir-te del teu propi enteniment! Heus ací el lema de la il·lustració.

La peresa i la covardia són les causes que una gran part dels homes romanga, gustosament, en minoria d’edat al llarg de la vida, malgrat que ja fa temps la naturalesa els va alliberar de direcció aliena (naturaliter majorennes): i per això és tan fàcil per a altres erigir-se en els seus tutors. ¡És tan còmode ser menor d’edat! Si tinc un llibre que pensa per mi, un director espiritual que reemplaça la meua consciència moral, un metge que em prescriu la dieta, etc, aleshores no necessite esforçar-me. Si puc pagar, no tinc necessitat de pensar: un altre assumirà per mi tasca tan fastigosa. Aquells tutors que tan bondadosament han pres sobre si la tasca de supervisió s’encarreguen que el pas cap a la majoria d’edat, a més de ser difícil, siga considerat perillós per a la majoria dels homes (i entre ells tot el bell sexe). Després d’haver entontit els seus animals domèstics, i procurar acuradament que aquestes pacífiques criatures no es puguen atrevir a fer un pas sense les cames en què han estat tancats, els mostren el perill que els amenaça si intenten caminar sols. La veritat és que aquest perill no és tan gran, ja que ells aprendrien a caminar només després de totes les caigudes: tanmateix, un exemple de tal naturalesa els espanta i, en general, els fa desistir de tot intent.

Per tant, és difícil per a tot individu aconseguir sortir d’aquesta minoria d’edat, gairebé convertida ja en naturalesa seua. Fins i tot li ha pres afició i se sent realment incapaç de valdre’s del seu propi enteniment, perquè mai no se li ha deixat fer aquest assaig. Principis i fórmules, instruments mecànics d’ús racional -o més aviat abús- dels seus dots naturals, són els grillons d’una minoria d’edat permanent. Qui se’n desprenguera amb prou faenes faria un salt insegur per salvar la rasa més menuda, perquè no està habituat a aquests moviments lliures. Per això, pocs són els que, per esforç del propi esperit, han aconseguit sortir d’aquesta minoria d’edat i continuar, però, amb pas segur.

Però, en canvi, és possible que el públic s’il·lustre a si mateix, cosa que és gairebé inevitable si es deixa en llibertat. Certament, sempre es trobaran alguns homes que pensen per si mateixos, fins i tot entre els establerts tutors de la gran massa, els quals, després d’haver-se auto-alliberat del jou de la minoria d’edat, difondran al seu voltant l’esperit d’una estimació racional del propi valor i de la vocació de tot home a pensar per ell mateix. Però ací s’ha d’assenyalar alguna cosa especial: aquell públic que anteriorment havia estat sotmès a aquest jou per ells obliga més tard, als mateixos tutors a sotmetre’s al mateix jou; i això és una cosa que passa quan el públic hi està incitat per alguns dels seus tutors incapaços de qualsevol Il·lustració. Per això és tan perjudicial inculcar prejudicis, ja que al final acaben venjant-se dels seus mateixos predecessors i autors. Per això el públic només pot assolir lentament la Il·lustració. Potser mitjançant una revolució siga possible enderrocar el despotisme, però mai s’aconsegueix la veritable reforma de la manera de pensar, sinó que tant els nous com els vells prejudicis serviran de regnes per a la major part de la massa sense pensament.

Però per a aquesta Il·lustració únicament es requereix llibertat, i, per cert, la menys perjudicial entre totes les que porten aquest nom, és a dir, la llibertat de fer sempre i arreu ús públic de la pròpia raó. Més escolte exclamar per tot arreu: No raoneu! L’oficial diu: No raones, ensinistra’t! El funcionari d’hisenda: No raones, paga! El sacerdot: No raones, tingues fe! (Només un únic senyor al món diu raoneu tot el que vulgueu, però obeïu.) Per tot arreu trobem limitacions de la llibertat. Però quina limitació impedeix la Il·lustració? I, al contrari, quina la fomenta? La meua resposta és la següent: l’ús públic de la raó ha de ser sempre lliure; només aquest ús pot portar Il·lustració entre els homes. En canvi, l’ús privat de la mateixa ha de ser sovint estretament limitat, sense que això obstaculitze, especialment, el progrés de la Il·lustració. Entenc per ús públic de la pròpia raó aquell que algú en fa en quant docte (Gelehrter) davant el gran públic del món dels lectors. Anomene ús privat de la mateixa a la utilització que li és permès fer d’un determinat lloc civil o funció pública. Ara bé, en alguns assumptes que transcorren a favor de l’interès públic cal un cert mecanisme, llegiu unanimitat artificial en virtut del qual alguns membres de l’estat s’han de comportar passivament, perquè el govern els guie cap a fins públics o, almenys, que impedisca la destrucció d’aquests fins. En aquest cas, no és permès raonar, sinó que s’han d’obeir, mentre que aquesta part de la màquina és considerada com a membre de la totalitat d’un Estat o, fins i tot, de la societat cosmopolita i, alhora, en qualitat de docte que, mitjançant escrits, s’adreça a un públic usant veritablement el seu enteniment, pot raonar, per descomptat, sense que per això es vegen afectats els assumptes en què és utilitzat, en part, com a membre passiu. Així, per exemple, seria molt pertorbador si un oficial que rep una ordre dels seus superiors volguera argumentar en veu alta durant el servei sobre la pertinència o utilitat de l’ordre; ell ha de obeir. No obstant això, no se li pot prohibir amb justícia fer observacions, com a docte, a propòsit dels defectes del servei militar i exposar-los davant del judici del seu públic. El ciutadà no es pot negar a pagar els impostos que li són assignats; fins i tot una mínima crítica a aquesta càrrega, en el moment en què ha de pagar-la, pot ser castigada com a escàndol (doncs podria donar ocasió de desobeiments generalitzats). Per contra, ell mateix no actuarà en contra del deure d’un ciutadans, com a docte, manifesta públicament el seu pensament contra la inconveniència o injustícia d’aquests impostos. De la mateixa manera, un sacerdot està obligat a ensenyar els seus catecúmens i la seua comunitat segons el símbol de l’església a què serveix, ja que hi ha estat admès sota aquesta condició. Però, com a docte, té plena llibertat i, fins i tot, el deure de comunicar al públic pensaments pensats, acuradament examinats, sobre els defectes d’eixe símbol, així com fer propostes per al millorament de les institucions de la religió i de la església. Tampoc ací no hi ha res que poguera ser un càrrec de consciència, ja que allò que ensenya la virtut del seu lloc com a encarregat dels assumptes de l’església ho presenta com una cosa que no pot ensenyar segons prescripcions i en nom d’un altre. Dirà: la nostra església ensenya això o allò, aquestes són les raons fonamentals de què es val. En aquest cas, extraurà tota la utilitat pràctica per a la seua comunitat de principis que ell mateix no acceptarà amb plena convicció; a l’exposició del qual, de la mateixa manera, es pot comprometre, ja que no és impossible que s’hi amague alguna veritat que, almenys, en tots els casos no es trobe gens contradictòria amb la religió íntima. Si ell creguera trobar això últim en la veritat, no podria en consciència exercir el seu càrrec; hauria de renunciar. Així doncs, l’ús que un predicador fa de la seua raó davant la seua comunitat és acuradament privat, ja que aquesta comunitat, per àmplia que siga, sempre és una reunió familiar. Tampoc no li està permès ser-ho, ja que executa un encàrrec aliè. En canvi, com a docte que parla mitjançant escrits al públic pròpiament dit, és a dir, al món; el sacerdot, en l’ús públic de la seua raó, gaudiria d’una llibertat il·limitada per servir-se’n i parlar en nom propi. En efecte, pretendre que els tutors del poble (en assumptes espirituals) siguen una altra vegada mentors d’edat constitueix un despropòsit que desemboca en l’eternització de desficacis.

Però, no hauria d’estar autoritzada una societat de sacerdots, per exemple, un sínode de l’església honorable classis (com l’anomenen els holandesos) a comprometre’s sota jurament entre si un cert símbol immutable per dur a terme una interminable i suprema tutela sobre cadascun dels seus membres i, a través d’aquests, sobre el poble, eternitzant-la d’aquesta manera? Afirme que això és absolutament impossible. Un contracte semblant, que exclouria per sempre tota ulterior Il·lustració del gènere humà, és, sense més ni més, nul i sense efecte, encara que fora confirmat pel poder suprem, el congrés i els més solemnes tractats de pau. Una època no es pot obligar ni jurament per a col·locar la següent en una situació tal que li siga impossible ampliar els seus coneixements (sobretot molt urgents), depurar-los d’errors i, en general, avançar en la Il·lustració. Seria un crim contra la naturalesa humana, el destí primordial de la qual consisteix, justament, en aquest progressar. Per tant, la posteritat està plenament autoritzada per rebutjar aquells acords, acceptats de forma incompetent i ultratjant. La pedra de toc de tot el que es pot decidir com a llei per a un poble resideix en la pregunta següent: podria un poble imposar-se així mateix una llei semblant? Aquest seria possible si tinguera l’esperança d’assolir, en curt i determinat temps, una llei millor per introduir un nou ordre, que, al mateix temps, deixara lliure tot ciutadà, especialment els sacerdots, per, com a doctes, fer observacions públicament, és dir, per escrit, a propòsit de les deficiències del dit ordre. Mentrestant, l’ordre establert ha de perdurar, fins que la comprensió de la qualitat d’aquests assumptes s’haguera estès i confirmat públicament, de manera que mitjançant un acord aconseguit per vots (encara que no de tots) es poguera elevar al tro unes propostes per protegir aquelles comunitats que s’han unit per a una reforma religiosa, d’acord amb els conceptes propis d’una comprensió més il·lustrada, sense impedir que els que vulguen romandre fidels a l’antiga ho facen així. Però és absolutament il·lícit posar-se d’acord sobre una constitució religiosa incommovible, que públicament no hauria de ser posada en dubte per ningú, ni tan sols pel termini de durada d’una vida humana, ja que amb això es destruiria un període en la marxa de la humanitat cap a el millorament i, amb això, ho faria estèril i nociu. Pel que fa a la seua pròpia persona, un home pot eludir la Il·lustració, però només per un cert temps en aquelles matèries que està obligat a saber, doncs renunciar-hi, encara que siga en pro de la seua persona, i amb més raó encara per a la posteritat, significa violar i trepitjar els sagrats drets de la humanitat. Però, si a un poble no li està permès decidir per i per a si mateix, menys encara ho podrà fer un monarca en nom d’aquell, ja que la seua autoritat legisladora descansa, precisament, que reuneix la voluntat de tot el poble a la seua pròpia. Si no pretén una altra cosa que no siga que tota real o presumpta millora siga compatible amb l’ordre ciutadà, no podrà menys que permetre als seus súbdits que actuen per si mateixos en allò que consideren necessari per a la salvació de les seues ànimes. Això no concerneix el monarca; sí, en canvi, evitar que els uns i els altres se senten violents a la faena per a la seua promoció i destinació segons totes les seues capacitats. El monarca agreuja la seua pròpia majestat si es barreja en aquestes coses, en tant que sotmet a la seua inspecció governamental els escrits amb què els súbdits intenten posar en clar les seues opinions, tret que ho fes convençut que la seua opinió és superior, en tot cas s’exposa al retret «Caesar no est supra Grammaticos», o bé que rebaixe el seu poder suprem fins al punt de que empare dins del seu Estat el despotisme espiritual d’alguns tirans contra la resta dels súbdits.

Si ens preguntem si vivim ara en una època il·lustrada, la resposta és no, però sí en una època d’Il·lustració. Encara falta molt perquè els homes, tal com estan les coses, considerats en el seu conjunt, puguen ser capaços o estiguen en situació de servir-se bé i de seguretat de la seua pròpia entesa sense la guia d’un altre en matèria de religió. No obstant això, quan se’ls ha obert l’espai per treballar lliurement en aquest afany, i percebem inequívocs senyals que disminueixen contínuament els obstacles per a una Il·lustració general, o per a la sortida de l’auto-culpable minoria d’edat. Des d’aquest punt de vista, la nostra època és el temps de la Il·lustració o el segle de Frederic.

Un príncep que no troba indigne de si mateix declarar que considera com un deure no prescriure res als homes en matèria de religió, sinó que els hi deixa. plena llibertat i que fins i tot rebutja el pretensiós nom de tolerància, és un príncep il·lustrat i mereix que el món i la posteritat l’enaltisquen amb agraïments. Almenys, va ser el primer que des del govern va treure el gènere humà de la minoria d’edat, deixant a cadascú la llibertat de servir-se de la seua pròpia raó en totes les qüestions de consciència moral. Sota el govern del príncep, digníssims clergues -sense perjudicis dels seus deures ministerials- poden sotmetre a l’examen del món, en la seua qualitat de doctes, lliurement i públicament, aquells judicis i opinions que en certs punts es desvien del símbol acceptat; amb molta més raó això ho poden dur a terme els que no estan limitats per algun deure professional. Aquest esperit de llibertat s’expandeix també exteriorment, fins i tot on ha de lluitar contra obstacles externs d’un govern que equivoca la seua missió. Aquest exemple ens aclareix com, en règim de llibertat, no cal témer gens ni mica per la tranquil·litat pública i la unitat de l’Estat. Els homes surten gradualment de l’estat de rusticitat pel seu propi treball, sempre que no s’intente mantenir-los, arreu i de manera artificial, en aquesta condició.

Ha situat el punt central de la Il·lustració, és a dir, la sortida de l’home de la seua minoria culpable preferentment, en qüestions religioses, perquè pel que fa a les arts i les ciències els nostres dominadors no tenen cap interès a exercir de tutors sobre els seus súbdits. A més, la minoria d’edat en qüestions religioses és, entre totes, la més perjudicial i humiliant. Però el mode de pensar d’un cap d’Estat que afavoreix aquesta llibertat va encara més lluny i comprèn que, fins i tot pel que fa a la seua legislació, no és perillós permetre que els seus súbdits facen ús públic de la seua pròpia raó i exposen públicament al món els seus pensaments sobre una millor concepció d’aquella, encara que continga una franca crítica de l’existent. També en això disposem d’un brillant exemple, ja que cap monarca es va anticipar al que nosaltres honrem.

Però només qui per il·lustrat no tem les ombres i, alhora, disposa de nombrós i disciplinat exèrcit, que garanteix als ciutadans una tranquil·litat pública dir el que cap Estat lliure s’atreveix a dir: Raoneu tot el que vulgueu i sobre el que vulgueu, però obeïu! Es mostra ací un estrany i inesperat curs de les coses humanes, ja que succeeix que, si ho considerem amb deteniment i en general, aleshores cas tot en ell és paradoxal. Un major grau de llibertat ciutadana sembla avantatjosa per a la llibertat de l’esperit del poble i, tanmateix, li fixa barreres infranquejables. En canvi, un grau menys de llibertat li procura l’àmbit necessari per desenvolupar-se d’acord amb totes les facultats. Quan la natura, sota aquesta dura closca, ha desenvolupat la llavor que cuida amb extrema tendresa, és a dir, la inclinació i vocació al lliure pensar; aquest fet repercuteix gradualment sobre el sentir del poble (amb això es va fent cada cop més capaç de la llibertat d’actuar) i, finalment, fins a arribar a envair els principis del govern, que es troba ja possible tractar l’home, que és alguna cosa més que una màquina, d’acord amb la seua dignitat.

————————————————————————————————————————

Text traduït al valencià per Xavier Cunyat Rios a partir d’aquest text en castellà.

Conceptes del Temps (VII): Els mites i el temps sagrat en Mircea Eliade

per Xavier Cunyat Rios

Mircea Eliade (Bucarest, 9 de març de 1907 – Chicago, 22 d’abril de 1986) fou un estudiós romanès especialitzat en mitologia i història de la religió. Gran coneixedor d’idiomes i amb formació en filosofia, va divulgar i analitzar relats i símbols relacionats amb les creences del món europeu i oriental.

L’obra d’Eliade es divideix en dues categories: científica i literària. Es pot comprendre la seua obra científica a través d’aquestes àrees, idees religioses o aquests conceptes filosòfics: Homo religiosus, sagrat, hierofania, alquímia, xamanisme, ioga, símbol, mite com una història sagrada, la religió com una experiència, el cristianisme còsmic i el temps sagrat.

Des de la perspectiva del fet religiós va fer especial èmfasi a l’estudi dels símbols i els mites, als que va interpretar en les seues diverses funcions antropològiques. En contra de les interpretacions més difoses del pensament mític, Eliade pensava que en els mites, així com en la concepció d’allò sagrat i el profà (contrari al sagrat), es manifesten els trets específics d’allò humà. Els mites, lluny de ser simples fenòmens històrics, perviuen i han de ser utilitzats per l’home modern per a renovar-se i percebre, a través d’ells, l’etern. No obstant, aquesta pervivència no s’efectua només pel record dels mites ancestrals sinó que, en cada època, s’engendren mites propis, de manera que també existeixen mites propis de l’era contemporània. Per això, la seua investigació dels símbols està orientada cap a la recerca de les manifestacions del sagrat entre les realitzacions de l’home modern, aparentment dessacralitzades i secularitzades, però que segueixen conservant aspectes essencials del sagrat. Eliade, que va crear el terme «hierofania» per a referir-se a la manifestació d’allò sagrat, assenyala que fins i tot les nocions d’un espai sagrat -diferent de l’espai profà- són presents en l’home no religiós, com també ho està la noció d’un temps sagrat -diferent del temps profà-. Propugna un nou «humanisme» que adopta com a base el sagrat en tant que estructura la consciència humana.

El Gran Temps

En el marc de les grans intuïcions de Mircea Eliade, la forma de concebre el temps com a durada, elaborada sobretot des del camp de les filosofies occidentals, escapa a la manera d’entendre el temps a l’àmbit de les societats més tradicionals i arcaiques. Per a l’home primitiu amb prou faenes té algun sentit concebre el temps com a simple durada o com a història. El temps de la faena diària, de les accions vulgars i comunes, només té sentit en la mesura que aquestes imiten i repeteixen les accions exemplars paradigmàtiques, realitzades pels grans herois en el temps mític, en el «gran temps». Les accions de l’home són reals, és a dir, tenen sentit autèntic, en la mesura que reprodueixen els grans gestos d’aquell temps, en la mesura que participen d’una realitat que els transcendeix.

El valor de les accions de l’home no apareix vinculat a la condició física en si, sinó al fet que reprodueixen un acte primordial, repeteixen un exemplar mític. Per a l’home arcaic no hi ha cap acte que no haja estat realitzat i viscut anteriorment per un altre, per algú que no és un home. El que ell fa ja ha estat fet per un altre; la seua vida és la repetició ininterrompuda de gestos inaugurats per altres. Certament, en aquest cas la noció del que és «real» o del «no real» escapa a la conceptualització de les metafísiques occidentals.

Què és el temps mític? Evidentment, no cal identificar-ho ni amb l’eternitat, que transcendeix el temps, ni amb la prehistòria, concepte provinent del camp de la ciència. El temps mític és el temps primordial, el temps en què se situen les gestes prodigioses dels herois mítics. És el temps veritablement real, el temps paradigmàtic que confereix realitat i sentit a les accions dels homes al llarg de la història.

Aquest temps ni s’inventa ni s’institueix per decret, artificialment. És la memòria col·lectiva la que transforma, de manera inconscient però profunda, la història en mite. La memòria col·lectiva, com demostren els fenomenòlegs i historiadors de la religió, és capaç de transformar a l’espai de dos o tres segles un esdeveniment històric en una llegenda o en un mite. La memòria popular reté amb dificultat les connotacions “individuals” dels esdeveniments de la història. Perquè funciona amb diverses estructures: categories en comptes d’esdeveniments, arquetips en comptes de personatges històrics. El personatge històric s’identifica progressivament amb el model mític, amb l’heroi, i l’esdeveniment s’interpreta en termes de mite ancestral.

Aquest procés de «mitificació» o de transformació de la història en mite és freqüent i es troba en nombroses tradicions antigues. Els hebreus, per tal de poder «suportar la història», és a dir, les derrotes militars i humiliacions nacionals, interpreten els esdeveniments contemporanis mitjançant l’antiquíssim mite cosmogònic-heroic de la victòria provisional del drac, que, al seu torn, serà definitivament vençut pel Messies.

D’aquesta manera, el mite esdevé en un temps -valga l’expressió- intemporal, en un instant sense durada, com certs místics i filòsofs es representen l’eternitat.

Reproduïsc a continuació un breu text que és un fragment de la seua obra El sagrat i el profà, que explica de manera molt sintètica la diferència que existeix entre la concepció del Temps sagrat i la concepció de temps profà, la qual segur que trobeu interessant.

Duració profana i Temps sagrat

Mircea Eliade (1956)

Com l’espai, el Temps no és, per al home religiós, homogeni ni continu. Existeixen els intervals de Temps sagrat, el temps de les festes (en la seua majoria festes periòdiques); existeix, d’altra banda, el Temps profà, la durada temporal ordinària que s’inscriuen els actes desposseïts de significació religiosa. Entre aquestes dues classes de Temps hi ha, ben entès, una solució de continuïtat; però, per mitjà de ritus, l’home religiós pot «passar» sense perill de la durada temporal ordinària al Temps sagrat.

Una diferència essencial entre aquestes dues classes de Temps ens sorprèn abans que res: el Temps sagrat és, per la seua pròpia naturalesa, reversible, en el sentit que és pròpiament parlant, un Temps mític primordial fet present. Tota festa religiosa, tot Temps litúrgic, consisteix a una actualització d’un esdeveniment sagrat que va tindre lloc en un passat mític, «al començament». Participar religiosament en una festa implica el sortir de la durada temporal «ordinària» per reintegrar el Temps mític reactualitzat per la festa mateixa. El Temps sagrat és, per tant, indefinidament recuperable, indefinidament repetible. Des d’un cert punt de vista, podria dir-se d’ell que no «transcorre», que no constitueix una «durada» irreversible. És un Temps ontològic per excel·lència, «parmenidi»: sempre igual a si mateix, no canvia ni s’esgota. En cada festa periòdica es retroba el mateix Temps sagrat, el mateix que s’havia manifestat en la festa de l’any precedent o en la festa de fa un segle: és el Temps creat i santificat pels déus arran dels seus gesta, que es reactualitzen precisament per la festa. En altres termes: es retroba en la festa la primera aparició del Temps sagrat. Doncs aquest Temps sagrat que es desenvolupa la festa no existia abans de les gestes divines commemorades per ella. Al crear les diferents realitats que constitueixen hui dia el Món, els déus fundaven així mateix el Temps sagrat, ja que el Temps contemporani d’una creació quedava necessàriament santificat per la presència i l’activitat divina.

L’home religiós viu així en dues classes de Temps, de les quals la més important, el Temps sagrat, es presenta sota l’aspecte paradoxal d’un Temps circular, reversible i recuperable, com una espècie d’etern present mític que es reintegra periòdicament mitjançant l’artifici dels ritus Aquest comportament amb respecte al Temps basta per distingir a l’home religiós del no-religiós: el primer es nega a viure tan sols en el que en termes moderns s’anomena el «present històric»; s’esforça per incorporar-se a un Temps sagrat que, en certs aspectes, pot equiparar-se amb l’«Eternitat».

Seria més difícil precisar en poques paraules el que és el Temps per al home no-religiós de les societats modernes. No pretenem parlar de les filosofies modernes del Temps ni de conceptes que la ciència contemporània utilitza per a les seues pròpies investigacions. La nostra meta no és la de comparar sistemes o filosofies, sinó comportaments existencials. Ara bé: el que es pot comprovar amb relació a un home no-religiós és que també coneix una certa discontinuïtat i heterogeneïtat del Temps. Per a ell també existeix, fora del temps més aviat monòton del treball, el Temps de les alegries i dels espectacles, el «temps festiu». També viu d’acord amb ritmes temporals diversos i coneix Temps d’intensitat variable quan escolta la seua música predilecta o, quan està enamorat, espera o es troba amb la persona estimada i experimenta evidentment un ritme temporal diferent de quan treballa o s’avorreix.

Però, amb relació a l’home religiós, existeix una diferència essencial: aquest últim coneix intervals «sagrats» que no participen de la duració temporal que els precedeix i els segueix, que tenen una estructura totalment diferent i un altre «origen», doncs és un Temps primordial santificat pels déus i susceptible de fer-se present per mitjà de la festa. Per al home no-religiós aquesta qualitat transhumana del Temps litúrgic resulta inaccessible. Per a l’home no-religiós, el Temps no pot presentar ni ruptura ni «misteri»: constitueix la més profunda dimensió existencial de l’home, està lligat a la seua pròpia existència, doncs té un començament i un fi, que és la mort, l’anihilament de l’existència. Qualsevol que siga la multiplicitat dels ritmes temporals que experimente i les seues diferents intensitats, l’home no-religiós sap que es tracta sempre d’una experiència humana en què no pot inserir-se cap presència divina.

Per al home religiós, al contrari, la durada temporal profana és susceptible de ser «detinguda» periòdicament per la inserció, mitjançant ritus, d’un Temps sagrat, no-històric (en el sentit que no pertany al present històric). A l’igual d’una església constitueix una ruptura de nivell dins de l’espai profà d’una ciutat moderna, el servei religiós que se celebra a l’interior del seu recinte assenyala una ruptura en la durada temporal profana: ja no és el Temps històric actual el que en ella és present, aquest temps que es viu, per exemple, als carrers i les cases veïnes, sinó el Temps en el qual es desenvolupament la existència històrica de Jesucrist, el temps santificat per la seua predicació, per la seua passió, la seua mort i la seua resurrecció. Precisem, no obstant això, que aquest exemple no destaca amb la deguda claredat totes les diferències que existeixen entre el Temps profà i el Temps sagrat; en comparació a les altres religions, el cristianisme ha renovat, efectivament, l’experiència i el concepte del Temps litúrgic a l’afirmar la historicitat de la persona de Crist. Per al creient, la litúrgia es desenvolupa en un Temps històric santificat per l’encarnació del Fill de Déu. El Temps sagrat, reactualitzat periòdicament en les religions pre-cristianes (sobretot en les religions arcaiques), és un Temps mític, un Temps primordial (inidentificable amb el passat històric), un Temps original en el sentit que ha sorgit «de cop», que no està precedit per cap Temps, perquè no podia existir cap Temps abans de l’aparició de la realitat relatada pel mite.

Conceptes del Temps (VI): Heidegger i el concepte del temps

per Xavier Cunyat Rios

Martin Heidegger (1889 – 1976) fou un filòsof alemany que és àmpliament considerat com un dels filòsofs més importants del segle XX. És conegut sobretot per les seues contribucions a la fenomenologia, l’hermenèutica i l’existencialisme.

Al text fonamental de Heidegger «L’ésser i el temps» (1927), s’introdueix el terme ‘Dasein’ per al tipus d’ésser específic que posseeixen els humans. Dasein és un mode d’ésser que s’ha traduït com “existència”, “realitat humana” o principalment “ser ací”. Heidegger creu que Dasein ja té una comprensió “pre-ontològica” i no abstracta que dona forma a la seua vida. Els comentaristes han assenyalat que Dasein i “estar al món” són conceptes unitaris en contrast amb la visió “subjecte / objecte” de la filosofia racionalista, almenys des de René Descartes. Heidegger utilitza una anàlisi de Dasein per abordar la qüestió del significat de l’ésser, un mode d’estar “preocupat per allò que fa que els éssers siguen intel·ligibles com a éssers”.

El concepte de temps

«El concepte de temps» és el text de la conferència que Heidegger va pronunciar davant la Societat Teològica de Marburg el 1924. S’hi arriba una panoràmica summament interessant del període d’elaboració i maduració de la seva obra magna, «L’èsser i el temps», publicada el 1927.

Heidegger introdueix una sèrie de termes i temes fonamentals que ajuden a comprendre el significat de l’anàlisi de l’existència humana que més tard cristal·litza a «L’ésser i el temps», tals com l’ésser-en-el-món, la cura, la quotidianitat, l’un, la mort, la historicitat i la temporalitat.

A partir de la pregunta ‘què és el temps?’ s’elabora una exegesi crítica de la concepció tradicional del temps imperant en la física i en la filosofia en un diàleg fructífer amb Aristòtil i sant Agustí, per desembocar en el projecte d’una ontologia fonamental que afirma la radical historicitat de la vida humana des d’una suggestiva interpretació del fenomen de la mort.

Martin Heidegger – EL CONCEPTO DE TIEMPO – https://tinyurl.com/2fjybnah

L’ésser i el temps

Martin Heidegger va ser el filòsof més important del segle XX. És impossible comprendre la filosofia posterior a Heidegger sense conèixer a aquest filòsof alemany. L’obra fonamental de Heidegger és “L’ésser i el temps”, llibre de 1927, el qual és el que hui vos enllace. 1927, falten 6 anys perquè Hitler siga canceller d’Alemanya.

“L’ésser i el temps” ve a trencar amb les filosofies basades en una teoria del coneixement. Per Heidegger, no hi ha un subjecte i un objecte, ni el subjecte constitueix l’objecte ni l’objecte condiciona al subjecte. Per Heidegger, hi ha el Dasein, que per la seua traducció a l’alemany significa “ser-ací”. El Dasein és l’ésser humà existencial, que cau llançat al món, com ejectat cap al món. La relació ser-món és indissociable. Abans que el Dasein fora, hi havia món, i quan neix el Dasein, cau llançat cap a ell, però l’ésser no resideix en si mateix sinó que està-en-el-món.

El Dasein és l’ésser que s’angoixa, que mor i que assumeix que mor. És un ésser que no recorre a Déu per evitar pensar en la mort. És l’ésser que es va a preguntar pel ser. En aquest sentit, Heidegger recupera la pregunta pel ser, oblidada des de les ontologies dels filòsofs grecs. Heidegger posa en el centre al Dasein, com a ens fonamental a partir del qual la pregunta pel ser arriba a aquest món. Per tant, “L’ésser i el temps” no és una ontologia (estudi del ser), sinó una antropologia existencial, en la qual el Dasein té un lloc privilegiat en el món, davant del món còsic (animal, pedra, arbre …). Per Heidegger, l’ésser humà, el Dasein, és un ésser privilegiat perquè es pregunta pel ser.

El Dasein és el ser-per-a-la-mort, que no només mor, sinó que sap que morirà i s’angoixa per això. No obstant això, la filosofia de Heidegger no és una filosofia depressiva, sinó que parteix de l’angoixa de l’ésser per la seua finitud per aconseguir el que Heidegger va a anomenar “existència autèntica”.

Martin Heidegger – SER Y TIEMPO – https://tinyurl.com/3w3mvt6f

Nyas-coca¡

per Francesc Giner

Hola Xavier,

Et faig cas. Repasse el post Novembre 100 anys, publicat en 2016 a la revista electrònica El Cresol de Silla. Hui, no escric amb eixe estil. És pompós. Dubte doncs. No sé si vull revisar l’article.

Em fa la impressió que visc una època on dubtar està mal vist. Si dubtem ens posem a tir del ZASCA: la porra de les xarxes socials. Qui dubta, a per ell. Llenya al mono. Com si dubtar fora ser feble. Podria ser que el nyas-coca! provoque orgasmes o sensacions ASMR* al bescoll.

Un exemple. Les xarxes van plenes de talibans que et corregeixen qualsevol falta d’ortografia amb la intenció d’humiliar. Aprecie les correccions que mostren allò que desconec de la meua llengua —que és molt. Sé com parlaven els meus pares, però— inclús si no les he demanat. El que importa és la intenció. El zasca és la guillotina que cau i talla un cap de seguida. El mecanisme d’una botija. L’acatxes i cau aigua, la poses dreta i no. És un tècnica dicotòmica. L’ús continuat provoca dogmes.

El talibà xarxaire s’acarnissa sobre la opinió que raspalla el seu dogma. La seua veritat. Un va canviar la seua premissa —hem de fomentar el valencià parlat pel poble— per a zascar-me. Quedaria com un déu davant la seua congregació. Em reprotxava que usara l’e eufònica castellana —no tinc ni idea del que és— i que havia d’aprendre dels pares. No tenia cap intenció d’ensenyar valencià, el Mocholí. Estava en la zona del zasca! Li’l torne, el nyas-coca.

La zona de pensament que m’interessa és la incertesa. I se n’eixim pel dubte metòdic. Xavier, tu ens saps molt més del tema. Podries fer un post, per favor. Encabotar-se amb la pròpia raó pareix un error fatal.

A veure que han fet els científics. Anem a vore:

A) Una rateta en una caixa de laboratori —la caixa del desig— dubtava. Anava tocant palanquetes fins que trobà la que li donà més plaer. Una satisfacció immediata. El Zasca! Després, la rata només punxava eixa palanca, i sempre la mateixa.
Científics nord-americans ho varen demostrar fa mig segle. Posaren cocaïna o morfina, poc importa, i aigua. Les substàncies eixien segons la palanca que les rates activaven. Preferien pegar-li a la de la morfina abans que punxar el botonet que els donava aigua. Les rates no dubtaven: Moriren.

I açò se va convertir en dogma als anys 70 i 80 del segle XX. En una certesa immutable. Si la droga enganxa i mata, tots els addictes a desintoxicar. I mut: cap dubte! Qui no volia o no ho podia fer, al carrer. Nyas-coca! Resultat: la major part de malalts se moriren (i les presons estaven plenes). No moriren només per sobredosi o per suïcidi, sinó per les infeccions apegades per les xeringues brutes i compartides. Al principi estava mal vist parlar de reducció de riscos. Era dubtar del dogma. El drama del SIDA va fer canviar el paradigma. I els metges preferírem que els nostres malalts visqueren a que deixaren la droga. Vàrem estendre el tractament de manteniment amb metadona —o altres opioides— i les xeringues netes de franc. I altres estratègies de reducció de riscos. I qui volia, a desintoxicar-se. El resultat fou que, si bé els heroïnòmans mantenien l’addicció, no se morien ni delinquien. No tant com abans.

B) Els investigadors de la caixa del desig de les rates no pensaren a on les havien tancat. Menysprearen la importància del ambient i de la satisfacció que procura relacionar-se.

L’experiment del Parc de les Rates paga la pena de ser compartit. Punxeu dos vegades ràpid dalt de la imatge —si voleu— i obtindreu satisfacció. Accedireu al vídeo (en què pensaveu?).

En resum, les rates prefereixen la interacció social a l’heroïna o a l’amfetamina. Açò és el que li titula un diari a NIDA: Agost 18, 2020. By William Ross Perlman, Ph.D., CMPP, NIDA Notes Contributing Write. Article aparegut a Nature Neuroscience. Mireu d’on hi he tret el text:

https://nida.nih.gov/es/news-events/nida-notes/2019/08/las-ratas-prefieren-la-interaccion-social-la-heroina-la-metanfetamina

Però no és la realitat. És un títol d’un diari. Un zasca menor. Una part de les rates renunciaren al consum de la substància d’abús i altra no. Quines sí i quines no? No ho sé. Aquesta incertesa obre noves portes a la investigació. Anem a pams i dubtem. Així que la rata en perill de mort —com el valencià/català a València. Neurociencetje de manera conscient— prefereix relacionar-se que punxar la palanca del zasca: la satisfacció immediata.

Un altre dogma seria que els nostres pares parlaven molt bé fins que els catalanistes vingueren per a fotre’ns. Tenen raó aquells que defenen aquesta hipòtesi? Ho dubte. Els nostres pares no parlaven millor que la meua generació. La del Baby-Boom. Nosaltres poguérem estudiar i eixir del país. Vore Món i comparar. Ells, no. Ells s’havien criat només a l’escola feixista (nosaltres menys). Potser que les nostres àvies i avis sí que parlaven com cal. No n’estic segur —no soc filòleg— però tal com els recorde escric. Els nostres pares deien calsonsillos, seniser i recibidoret —li ho he llegit a un feixbuquer—. Però feren el que havien de fer: parlar en el seu català de València a les filles. Tal com havien fet les seues mares. Pense: i com li deien els avis als calçotets? Calçons. I calces a les bragues de les dones? Com avui a Catalunya? O no n’usaven? Ni idea.

Fuster va escriure que si no tens ni idea d’un tema i ho dius és un mal argument. Fuster era advocat, i els advocats usen aquesta premissa per a defendre dels seus clients —psiquiatres i advocats no fem bona lliga als judicis. A la cafeteria sí. Açò és un altre tema, però. Disculpa, Xavier—. Fuster s’equivocava ací. Crec. Però si ho deia, potser, era perquè li arreaven canya al mono. Com quan va dir que no hem de fer faltes d’ortografia. La premissa impedeix l’accés a l’escriptura en les xarxes socials de massa valencians d’ara. Van plenes de talibans! No n’hi havia de Facebook i ni xarxes a l’època de Joan, és clar. L’home no podia preveure-ho tot. I no són arguments per a desqualificar-lo.

Està de moda desqualificar Fuster, que era advocat. No era filòleg. Però va escriure Nosaltres els valencians en català/valencià en plena dictadura. A Sanchis Guarner li posaren una bomba a sa casa. A Fuster, dos. Pompeu Fabra era enginyer, crec, i va atrevir-se a començar a normalitzar una llengua.

Mostre un argument-zasca que porta més de mig segle entre nosaltres. A Silla, a l’Horta-sud (abans La Ribera) del País Valencià. 2020: Yo aprenderé el valenciano, pero no el de Pompeo. Nyas-coca! I qui te parla en català oriental a Silla? Si no el parles és perquè no vols, amic d’adolescència. Si no l’escrius bé, no m’importa. Amic, portes cinquanta anys ací. Aquí, si vius a Dénia. És la mateixa falòria que diu: no vull que als meus fills els ensenyen el català. Castellà, sí. Nyas-coca!

No som a la mateixa època que Fuster i Fabra. Els intel·ligents actuals faran millor que ells? I, sense denigrar-los? Esperem els resultats. Pareix que passa com amb alguns deixebles de Freud. Quan va morir el mestre, li reprotxaren que no havia pensat en tal o qual aspecte de la Teoria. A aquella època, eixa doctrina estava en posició dominant, i acabà con la delicà de Gandia**. Morta per excessiva escrupolositat. Els analistes no volgueren fer passar el seu mètode pel filtre de la metodologia científica. La que és reproduïble per altres investigadors. I la convertiren en dogma. Els científics de les ratetes sí que ho feren. Nous autors analítics volen, ara, construir noves formulacions d’aquella tècnica. Açò és un altre tema, però, Xavier.

Acabe. Em pareix que quan parlem dels pares eixim del pensament racional. Eixa paraula punxa palanques que activen xarxes al cervell emocional. Hi han mots que no són neutres, van carregats d’emoció. Pare, mare, filla, fill, germans… sobre tot Mare! Quan persones desconegudes parlen dels teus propis pares provoquen ràbia. Odi instantani. I ve el nyas-coca: No teniu dret a parlar en el nom dels pares! És com aquell. U que te el seu avi ben soterrat al cementeri, de segur que sí, però que s’atreveix a parlar dels desapareguts a la guerra. Siempre con la guerra del abuelo, deia: A la séquia fonda, xe!

Acadèmiques, podríeu usar altres conceptes per a transmetre el que voleu mostrar? Com que: les generacions anteriors parlaven correctament. Molt bé, diríem. I que això ha estat menyspreat pels educadors que volien una normalització homogènia. Per exemple. Els catalans de La Sénia de segur que m’entenen

No sé si m’he aclarit. Sobre el post d’El Cresol Novembre 100 anys: El que està fet està fet i no vull retocar-ho. Seria com si renegués dels granets de l’adolescència quan tinc la cara mig arrugada. Seria com si m’esborrara una part punxosa de la joventut. No renegaré de la faena dels pares, que m’han criat i m’han permés d’estudiar (treballe de psiquiatra. Ho saps, Xavier). Nostres mares i pares passaren el fred de la dictadura a pèl i nosaltres tenim aire condicionat. Deixe aquell post com està. Cap dubte.

Fins l’altra, amic.

Francesc Giner.

Silla. 05/02/2023.

* ASMR. Està a Google i al Youtube. A TikTok. Funciona millor que el nyas-coca.

** La delicà de Gandia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Delic%C3%A0_de_Gandia

Cafè i altres líquids

per Francesc Giner

Irene para elegant, sempre. Dempeus i acotada a la pica, en barnús, me la mirava com si ens acabàrem de conèixer. Aquest matí a l’entrar a casa, en tornar de deixar la xiqueta cals sogres, l’he trobat encorbada mentre s’alleujava la ressaca. En girar el rostre i vore’m, m’assenyalà amb l’índex i acabà de vomitar. Tu! pareixia que diguera, i jo només li veia la figura felina i els ulls d’ametla.

M’havia parat al pas de la porta de la cuina i la veia, fràgil, a la meua dona.

Anit, Irene anava beguda, i aquest matí no li queda res de beure.

Mentre dormia, em vaig alçar i vaig tirar totes les botelles al contenidor més allunyat del xalet on vivim, en la urbanització L’Encontrada a quatre quilòmetres de Picassent. Els havia buscat de manera metòdica, els vidres plens, i els vaig trobar en racons insospitats. Vaig furonejar els llocs on sabia que podia amagar-ne d’alcohol. Al davall del gran sofà del saló, darrere del televisor de plasma, en la xemeneia que no enceníem i en el lavabo. Vaig retirar el líquid de cremar la llenya, inclús vaig regirar una mà dins del dipòsit del wàter i en vaig rescatar una de vodka rosa, que vaig buidar en la tassa. Me les vaig endur, encara de nit, carregat amb dos borses del CONSUM plenes de botelles de vi i de begudes fortes amb la xiqueta al braç. Irene no beu cervesa, no en prenem. La nena es va comportar com una doneta obedient. Fa res, a l’alba i endormiscada, l’he deixat cals sogres. Viuen a unes tres mançanes més avall. I me n’he tornat a peu amb les mans buides, descansat i lleuger, sense notar-me que no havia dormit gens. Com alliberat de l’esforç de cavil·lar-me el que havia de fer.

Irene s’ha despertat més prompte del que pensava i ha baixat a la cuina per buidar-se l’ànima. Quan he entrat per la porta principal, l’he sentit estossegar i he volgut acostar-me. M’ha frenat en sec amb el dit acusador. M’he quedat a un metre, dempeus i calm i flairant-la, perfilant-li les corbes. Mirant-me-la, endevinava l’estat en què es trobava.

Era una dona capaç de remenar-se el poal del fem, les papereres, el separador de residus a l’entrada del garatge, el portamaletes de la Mercedes, els armaris… per si haguera llançat endins les botelles plenes. Però no en quedava gens d’alcohol a casa.

M’insultà, m’amenaçà, fill d’una gossa —en castellà— apleguí a entendre-li, i no sé què més va dir d’un abandó, aquesta vegada en valencià. No vaig fer massa cas. Vaig suposar que volia espantar-me amb allò que se n’aniria amb la filla, que em deixaria. La xiqueta era d’un primer matrimoni seu. Té cinc anys.

S’alçà del seu metre vuitanta i es plantà, obrint les cames i mig nua, i es recolzà al banc de foguers. Uns ulls verds de gata inquieta em fitaren, callats, i me’ls vaig imaginar com si fos el primer dia que em miraven. A l’adolescència bullien, i hui esguitaven. Anàvem a la mateixa classe, un col·legi religiós dels afores de València ciutat amb separació de sexes i tota la pesca. No tant com per a fer impossible els contactes fora de les classes lectives.

Aquest matí, no he volgut tindre-li en compte el filet de bava que li s’escorria barbeta avall. M’he avançat per abraçar-la, de nou. M’ha girat la cara. Ha mogut cap endins de la planta baixa del dúplex, decidida i lenta, amb els braços primets per davant, palpant-se sa casa. En arribar al saló, s’ha recolzat al respatller del sofà d’esquenes a l’enemic, s’ha baixat el coll de la roba amb una mà i m’ha mostrat una amenaça. La blaüra que li vaig fer anit, quan vaig aconseguir arrancar-li dels llavis el darrer colpet de vodka.

Es va tornar cara a mi de seguida, va creuar els braços en una posició que no pogué mantindre i buscà el cau del sofà. Es va allargar fins a falcar-se, es va arreglar el camisonet i alçà el rostre, o la mirada. Ja no ho recorde, i fa d’això mitja hora o així. Només veia una esfinx eixuta que m’imantava.

Vaig agafar una cadira i em vaig asseure com els vaquers de pel·lícula. Col·loquí el puf entre els dos per fabricar un espai de negociació silenciosa. Va acollir el rebuig d’una puntada, feble, que no va voler respondre. Li passí una tovallola per a que es netejara la cara que no rebutjà, i s’acoblà al cau de defensa i d’atac.

Durant un polsim de segon, vaig viure fora del temps mirant-la. Suficient per a envejar el motle on hi jeia i se m’escapava. La meua dona. Vaig voler ser la corda que la lligara i el nuc suau que la calmara. El tirant tibant que l’aferrara a terra, a la meua hostessa de l’aire en caiguda lliure. No podia parar de mirar-me-la ni pensar.

El temps passava lent.

—No la voràs més —em va dir, rogallosa, com si m’arrapara.

Va alçar els braços, els va entrellaçar per les monyiques i els col·locà en creu sota el bescoll. Em fità, els ulls mig clucs.

—Buscarem ajuda. Un metge. Altres psicòlegs —vaig dir.

—Ni ho somnies. La xiqueta és meua —i va apartar la mirada. Pensava.

No li vaig contestar.

Els ossos em cruixiren quan m’alcí. Des de la cuina, vaig esprémer un suc de taronja, vaig afegir una pastilla efervescent de vitamines i vaig esperar que es disolguera. Irene mirava l’infinit d’un matí de diumenge. A setembre, la primera llum del dia entrava en beis pel finestral, i ens dibuixava, ens difuminava.

—Et farà bé. Pren —li vaig dir, mentre s’acabaven de desfer les miquetes i bullia el líquid.

Va voler beure un traguet. S’alça amb el got a la mà i buscà els Diazepam de dins del caixonet de la tauleta, entre forquetes i ganivets, de la cuina. Dempeus al costat de la nevera, vaig notar com li augmentava el tremolor d’aquelles mans suaus i fermes. Va agafar els Valium. En prengué un parell del cinc i es va acabar el got de vitamines d’un glop. S’assegué en una cadira, al costat del finestral que donava al jardí. No em vaig adonar que vigilava l’interior de la casa. Vaig fer dos Nespressos, li’n vaig allargar un de ben dolç i em vaig asseure a l’altra banda de la taula. Altre espai de negociació i d’infinita paciència.

—Li l’has deixat a ma mare? —va preguntar.

La seua veu era decidida. La meua, cansada.

—Clar. No patisques per la xiqueta. Demà estaràs millor.

—No li hauràs dit res a són pare? Per telèfon?

—No, dona. Dorm tot el dia. O mirem la tele, alguna sèrie. Prepararé un bany d’espuma i et poses el pijama més còmode. Ho passarem junts, açò.

—Deixa’m en pau. Ves-te’n.

—No vull —vaig dir.

Irene s’alçà de sobte i trontollà. Es va agafar a la taula, la va bordejar i se’n va anar cap endins. La vaig sentir tancar-se al lavabo. De passada, havia llançat el got contra l’espill que ens compràrem per la boda. No el va trencar. Me’n vaig anar al banc de foguers i em vaig preparar un altre expresso. Estava tranquil. Voldrà dutxar-se i arreglar-se, em vaig dir. No vaig sentir el clic del forrellat quan va tancar la porta per dins. Era fluix, d’alumini mal clavat, i l’obriria d’una trompada quan jo voldria si calguera, em diguí. Vaig tornar a asseure’m a la cuina i la vaig esperar. La volia vestida i sensata.

Abans d’acabar-me el café, vaig saltar endavant com si tinguera escurçons punxant-me l’ànima, i vaig trencar la porta del lavabo amb una potada. M’havia adonat que, en un dels armariets, teníem la farmaciola. Irene estava asseguda a la banyera amb les cames obertes i nua, els colzes sobre els genolls. Li suportaven el pes del somriure. Amb el polze, em va llançar un tap de plàstic a la cara. Vaig vore com, entre els peus, jeia buida la botelleta d’alcohol de desinfectar. Vaig recordar de seguida què li podria passar, de quan estudiàvem Biologia en dos cursos diferents i ens coneguèrem. Després, cadascú va pegar per un costat i va fer la seua vida, fins que ens retrobàrem i me’n vinguí a viure a sa casa. Anit, va fer un any. Festejàrem l’aniversari.

L’he arrossegat pels muscles fins el sofà, fa un moment. L’he gitat de costat i li he cobert el cos amb un llençol. S’ha deixat fer, respirava, però m’ha tancat eixos ulls verds rabiosos que no paraven de cridar-me adés, mentre avisava al 112. Assegut com un sac faig guàrdia, des de la butaca d’enfront d’on hi jau la Irene elegant de sempre.

Ens ha deixat Josep Almudéver Mateu, l’últim brigadista internacional

per Josep Antich i Brocal

Ha mort a França Josep Almudéver Mateu, als 101 anys d’edat, una font inesgotable de vitalitat, compromís polític i perseverança. El temps l’havia convertit en l’últim supervivent d’aquelles Brigades Internacionals, que mogudes per un ideal vingueren a combatre la sublevació franquista.

Vivia a Alcàsser, però va nàixer a Marsella quan els pares estaven treballant a França, per això posseïa la doble nacionalitat. Tornaren a casa 11 anys després i es va dedicar a treballar, però també a instruir-se. Era un lector infatigable, impartia classes d’adults i llegia els diaris als analfabets del poble.

Proclamada la República va fer seus els ideals de progrés i una setmana després del colp d’Estat de 1936, quan encara era menor d’edat es va allistar en la columna Germania, però no el deixaren combatre. Ho intentà en la Pablo Iglesias del Partit Socialista, estant destinat al Front d’Aragó, on va resultar ferit. Una vegada recuperat, amb el passaport francès va ingressar a les Brigades Internacionals en la bateria Carlos Roselli allotjada al Molí de Magalló de Silla. Amb ells va combatre fins que el Comitè de No Intervención els va desmobilitzar.

L’any 1938 es trobava refugiat a Marsella, però en seguir les noticies d’Espanya va decidir tornar al front. Després d’un temps de combat i davant la derrota imminent, va fugir en companyia de son pare al port d’Alacant, esperant un vaixell que mai arribaria.

L’1 abril de 1939 va ser empresonat en el camp d’Albatera, on va compartir penalitats amb altres 17.000 presos republicans, fins l’extrem, que avui encara el persegueixen els malsons d’aquell horrible trauma: Fam, malalties, pallisses, tortures, suïcidis, execucions… sense saber qui seria el pròxim en ser afusellat. D’Albatera és transferit a Portacelli; després a la Modelo, condemnat a mort pel delicte de «auxilio a la rebelión» (sentència commutada per 30 anys de presó). Posteriorment se li rebaixa a 12 anys, fins que per bona conducta, en novembre de 1942 ix en llibertat condicional.

Aleshores es va casar amb Carmen Ballester, de Silla, i semblava l’hora de descansar i formar una família. Però decideix continuar el combat contra la dictadura enrolant-se en l’Agrupació Guerrillera de Llevant. Allí actuarà d’enllaç fins a 1946, quan a ran de l’atemptat del ferrocarril a Catarroja, són detinguts la majoria dels companys, entre ells, tres veïns de Silla: els germans Victor i José Benedicto, i José Arévalo, afusellats a Paterna.

Es veu obligat a fugir a Barcelona, i clandestinament creua els Pirineus per establir-se definitivament a França. Allí va refer la vida relacionat amb els espanyols exiliats, les associacions franceses i participant en diversos aplecs internacionals. Totes aquestes vivències les relata en un llibre, en conferències i entrevistes de premsa i ràdio, i al documental ‘L’últim brigadista’.

Almudéver ha rebut homenatges per tot arreu dels instituts i les universitats valencianes i catalanes, on ha departit amb els joves, destacant especialment l’Alta Distinció que l’any 2016 li va atorgar la Generalitat posant en valor el seu compromís de valentia i dignitat. El novembre de 2017 també va rebre el Porrot d’Honor “Ciutat de Silla”.

Repose en pau.

Necrològica publicada per Levante-EMV el 25 de maig de 2021 per Josep Antich.

FOTO: Armand Zaragozà

Miracle Eucarístic de les Sagrades Formes de Silla – Documental complet

Hui enllacem el recent documental publicat per la Parròquia de Nostra Senyora dels Àngels, que narra el Miracle Eucarístic de les Sagrades Formes de Silla, que des de fa més de cent anys, des de l’any 1907, es mantenen incorruptes.

El miracle eucarístic de Silla és dels més nous que es celebren en aquest any jubilar de el Sant Calze. Amb poc més d’un segle d’antiguitat, el poble de Silla encara recorda el robatori i posterior troballa de les sagrades formes que hui es veneren a la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels. En dues ocasions, es va autentificar la veracitat dels fets.

Hui cuinem “arròs en perol”

Per Maise B. Senón

Encara que és més conegut com «arròs amb fesols i naps», en Silla, el nostre poble i els seus voltants el coneixem com “arròs en perol” perquè té algunes variants pel que fa al primer. A més segons la zona o regió se li coneix també per «arròs junt», «olleta»… entre d’altres. Sense oblidar que en algunes taules encara hui s’inclou l’ànec, com antany es feia, amb els ànecs de la nostra Albufera.

La meua mare, i em consta que moltes altres, feien servir pollastre o conill per alleugerir el plat perquè no hi ha dubte que és un plat molt nutritiu. Ella ho posava tot en cru, però jo he volgut fer-ho amb la meua manera de cuina habitual. No cal dir que és un arròs per llevar-se el barret.

Ingredients: Els que jo he posat perquè sens dubte a cada casa es posen a el gust dels comensals. A la meva som tres però ens agrada repetir:

– 250 g. d’arròs

– 1 peu de porc oberta en dos

– 1 cua de porc xicoteta

– 1 tros de corbet de porc

– 1 tros de costella de porc

– 2 botifarres de ceba

– 2 trossets de costella de vedella

– 1 tros de garreta de vedella

– 1 nap gran

– 2 napicols xicotets

– 1 carlota

– 1 moniato

– 200 g. de garrofó

– 1 manat de bledes (al voltant de 50 g.)

– 1 manat d’espinacs (al voltant de 50 g.)

– 4 o 5 grans d’alls grans

– 2 tomates xicotetes madures

– 1 cullerada de pibe-roig

– Uns brins de safrà

– Oli, sal i aigua

Com ho prepare jo: Primerament daurem bé tota la carn amb sal al costat dels grans d’all en una cassola gran. Portem els trossos de carn i el garrofó ficat en una malla de cocció (el meu era sec i el vaig tenir a remull des del dia anterior), a una altra cassola amb aigua freda i deixem coure suaument uns 90 ‘. El tractem com qualsevol altre caldo, llevant la bromera bé des del seu primer bull. Retirem els alls de la primera cassola i en aquest mateix oli sofregim els tomates ratllades fins que s’evapore tota la seua aigua. Tirem la cullerada de pibe-roig i després d’un vaivé ràpid li afegim part del caldo de la carn per evitar que se’ns creme. Afegim també tots els trossos de carn, el garrofó ja sense la malla, el nap gran, el moniato i la carlota al costat del napicol xicotets ratllats, (truc que em va compartir la meva amiga d’infància i també natural de la vila Maite Soto Zaragozà i a la qual des d’ací de nou li ho agraïsc; seria una veritable llàstima que els secrets o truquets de les nostres àvies, no compartits, es perderen). Comprovem de sal i tirem el safrà. Deixarem de nou bullir fins que el nap i moniato estiguen quasi tendres. Llavors afegim les botifarres prèviament punxades perquè durant la cocció no se’ns desfacen, encara que si passa tampoc ens importa molt, contràriament ens agrada. Afegim també les bledes netes, desfilatxades i tallades. Els espinacs nets i tallats. Deixem coure tot el conjunt uns minuts més per així integrar tots els sabors. Jo ací afegisc més caldo de l’altra olla. No gaire, però sí el suficient perquè l’arròs que vaja a fer es coga amb comoditat i em quede un arròs amb caldo. Quan bull una altra vegada afegisc l’arròs i el deixe coure al voltant de 18 ‘. Ens anem a la taula amb el “l’arròs en perol” i amb un pot amb caldo restant ben calent per si ens volem fer més. (En el meu cas m’agrada desgreixar tot el caldo prèviament). Podríem esmicolar la carn i així presentar la cassola sense entrebancs. Això a gustos, a casa ens agrada així.

Agraïsc també des d’ací a les meues amigues Nela García Navarro i Rosa Estruch pels seus regals enviats d’alguns productes autòctons imprescindibles per aquest arròs com són les botifarres, el garrofó i el napicol, aquest últim tan nostre i durant algun temps oblidat. Visc fora de la Comunitat i això m’impossibilita el trobar-los per ací. I per descomptat agrair a Xavier Cunyat per deixar-me aquest espai a El Cresol.

M’agradaria animar els lectors d’aquesta pàgina a publicar també les seues receptes perquè com ja he esmentat abans compartir és NO oblidar la nostra gastronomia, la qual continuarà enriquint més si cap a les futures generacions.

Acabe amb aquesta frase que un dia em va recordar també un altre amic: “És més Feliç aquell que proporciona Felicitat als altres amb una mica d’Arròs”.

El programa “Clar i valencià”, per Abelard Saragossà

per Abelard Saragossà

Objectius i mitjans del programa Clar i valencià, (Televisió Mediterráneo)

Orgull pel valencià que hem heretat

Hui, comença el programa Clar i valencià. La finalitat que tenim és mostrar que qualsevol comarca valenciana practica una llengua molt bona, una llengua que té una personalitat clara en relació al castellà. El valencià té personalitat en la fonètica, en té en les paraules que usem assovint en la vida quotidiana. I això des de la comarca del Maestrat (al nord de la Comunitat Valenciana) fins a les Valls del Vinalopó (al sud, al costat d’Oriola, que era una de les ciutats més importants del Regne de València).

La qualitat del valencià viu comporta que els professionals de la llengua hauríem d’actuar d’una manera constructiva: fent que els parlants siguen conscients de característiques positives del valencià que parlen en la vida diària. La manera positiva s’oposa a la negativa, que consistix en rectificar i rectificar els parlants.

Ser conscients de la qualitat del valencià que parlem fa sentir-nos orgullosos de la llengua que hem heretat. Que hem heretat o que hem deprés, perquè no pocs dels valencianoparlants som fills de pares castellanoparlants; però hem decidit fer nostre el valencià i practicar-lo en la vida de cada dia.

Un model lingüístic digne (ni vulgar ni elitiste)

En l’episodi anterior de Clar i valencià, diguérem que la finalitat és remarcar quantes coses positives té el valencià popular. Un model lingüístic valencià fonamentat en la llengua viva augmenta la nostra identificació com a valencians, i fa confiar en la personalitat del poble valencià.

Però el programa també vol aconseguir un segon objectiu. El valencianisme (que naixqué cap a 1860) partia de la llengua viva fins a 1939. Però, en els anys 50, aparegué un model que confiava poc en el valencià popular, i com a conseqüència es separava innecessàriament de la forma espontània de parlar. Era un valencià elitiste, poc identificador per als valencians, i els efectes negatius que tingué arriben als nostres dies.

I bé, el segon objectiu del programa és contribuir a recuperar l’ideari del primer valencianisme. No tenim interés per un valencià vulgar, perquè a ningú li agrada ser vulgar. Però també volem evitar el valencià elitiste. Treballem per un model valencià que siga digne i natural per a la immensa majoria dels valencians, que siga identificador i assimilable, i per això mateix que siga practicable en la comunicació pública. En definitiva, volem un model que siga clar i valencià.

Un model que potencie la identitat valenciana

En el programa Clar i valencià, partirem de les persones, dels parlants: dels valencians. Buscarem potenciar la identitat valenciana; procurarem augmentar la consciència i la voluntat de ser valencians; treballarem per un model lingüístic valencià que incremente la cohesió de la societat valenciana. La nostra perspectiva és constructiva, és democràtica, és humanista. I la nostra manera de mirar el valencià té eixes característiques perquè confiem en el poble valencià.

El programa no el farà una persona, sinó un equip obert de professionals de la llengua. Som membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; som professors universitaris i d’institut; som tècnics lingüístics d’institucions públiques; som autors de manuals i correctors d’editorials.

Comentarem paraules i pronunciacions; farem observacions sobre escriptors i sobre com s’hauria d’ensenyar el valencià; i, en general, parlarem sobre característiques que hauria de tindre el model lingüístic valencià. També tractarem criteris de la normativa lingüística (com hem fet en els dos episodis anteriors). Per cert, esperem les vostres opinions, esperem preguntes: esperem les vostres intervencions.

“Historia del Apellido Luz en el Reino de Valencia”, per Javi Luz

No recorde el moment exacte en el qual vaig decidir traslladar a un llibre tota la informació aconseguida sobre el meu cognom i ancestres. Potser no va existir un moment concret, i la idea va nàixer i creixent per si mateixa fins que finalment es va convertir en la publicació que ara està entre les meues mans. Però una vegada decidit a fer-ho, va ser per a mi -que mai havia tingut una estreta relació amb la literatura- un repte que en principi em va semblar de una gran dificultat, quasi impossible. Per altra banda, a més de les meues limitacions, constantment em preguntava si mereixia la pena fer l’esforç, per que … ¿A qui pot interessar un llibre genealògic sobre un cognom tan poc comú? Durant molt temps li vaig anar donant forma al meu cap, i al temps que trobava ancestres, descobria fets històrics ocorreguts a la meua terra, València. Així que finalment vaig decidir estructurar-lo de forma en què, a través dels meus avantpassats, donar a conèixer la geografia, la forma de vida, i els successos ocorreguts en aquells temps i llocs en que van habitar. Per allò que un treball que pretenia ser un homenatge familiar es va anar convertint poc a poc en alguna cosa més, traient a la llum fets de la història local i regional valenciana pràcticament desconeguts per a gran part de la societat. Fins i tot m’he atrevit a exposar la meua humil opinió sobre un tema tan controvertit com la llengua valenciana. Com a fil conductor, he intentat ser fidel a la cronologia dels meus propis descobriments, procurant d’aquesta manera que la trama es desenrotlle amb un cert sentit, i que la lectura siga lo més amena possible. El lector trobarà a més de arbres genealògics, o biografies i imatges de personatges destacats que portaren el cognom, referències a la història de València, Espanya i Europa Occidental.

Per als veïns de Silla, el llibre es pot demanar en Gráficas Fortuny (Rambla Independència, 70, Silla – Telf. 961200938), i per a familiars o demés interessats que esteu lluny, en la tenda on-line de Amazon*, en el següent enllaç: https://cutt.ly/lhZ2Sw5

Independentment del canal de compra elegit, qualsevol que el vulga signat o en dedicatòria de l’autor, només te que demanar-me-la. *També disponible en format electrònic Kindle per a e-book (sense arbres ni imatges, per 2,99€).