“Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració?” (Beantwortung der Frage: Was ist Aufklärung?), sovint referit simplement com “Què és la Il·lustració?”, és un assaig de 1784 del filòsof Immanuel Kant. A la publicació de desembre de 1784 del Berlinische Monatsschrift (Berlin Monthly), editat per Friedrich Gedike i Johann Erich Biester, Kant va respondre a la pregunta plantejada un any abans pel reverend Johann Friedrich Zöllner, que també era un funcionari al govern prussià. La pregunta de Zöllner va ser dirigida a una àmplia comunitat intel·lectual pública, en resposta a l’assaig de Biester titulat: “Proposta, no involucrar més el clergat quan se celebren matrimonis” (abril de 1783) i diversos intel·lectuals destacats van respondre amb assajos, dels quals el de Kant és el més famós i el que més impacte ha tingut.
El paràgraf inicial de l’assaig de Kant és una definició molt citada de la manca d’Il·lustració com la incapacitat de les persones per pensar per elles mateixes degut no a la manca d’intel·lecte, sinó a la falta de coratge. L’assaig de Kant també va abordar les causes de la manca d’Edat de la Il·lustració i les condicions prèvies necessàries per fer possible que les persones s’il·lustraren. Va sostenir que calia que tota l’església i l’estat paternalista foren abolits i que les persones tingueren la llibertat de fer servir el seu propi intel·lecte. Kant va elogiar Frederic II de Prússia per crear aquestes condicions prèvies. Kant es va centrar en qüestions religioses i va dir que “els nostres governants” tenien menys interès a dir als ciutadans què pensar respecte a qüestions artístiques i científiques.
Reproduïm a continuació l’assaig de Kant.
IMMANUEL KANT
Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (1784)
La il·lustració és la sortida de l’home de la seua minoria d’edat auto-culpable. La minoria d’edat significa la incapacitat de servir-se de la seu propi enteniment, sense la guia d’un altre. Un mateix és culpable d’aquesta minoria d’edat quan la causa no resideix en la manca d’enteniment, sinó en la manca de decisió i valor per servir-se’n per si mateix sense la guia d’un altre. Sapere aude! Tingues valor de servir-te del teu propi enteniment! Heus ací el lema de la il·lustració.
La peresa i la covardia són les causes que una gran part dels homes romanga, gustosament, en minoria d’edat al llarg de la vida, malgrat que ja fa temps la naturalesa els va alliberar de direcció aliena (naturaliter majorennes): i per això és tan fàcil per a altres erigir-se en els seus tutors. ¡És tan còmode ser menor d’edat! Si tinc un llibre que pensa per mi, un director espiritual que reemplaça la meua consciència moral, un metge que em prescriu la dieta, etc, aleshores no necessite esforçar-me. Si puc pagar, no tinc necessitat de pensar: un altre assumirà per mi tasca tan fastigosa. Aquells tutors que tan bondadosament han pres sobre si la tasca de supervisió s’encarreguen que el pas cap a la majoria d’edat, a més de ser difícil, siga considerat perillós per a la majoria dels homes (i entre ells tot el bell sexe). Després d’haver entontit els seus animals domèstics, i procurar acuradament que aquestes pacífiques criatures no es puguen atrevir a fer un pas sense les cames en què han estat tancats, els mostren el perill que els amenaça si intenten caminar sols. La veritat és que aquest perill no és tan gran, ja que ells aprendrien a caminar només després de totes les caigudes: tanmateix, un exemple de tal naturalesa els espanta i, en general, els fa desistir de tot intent.
Per tant, és difícil per a tot individu aconseguir sortir d’aquesta minoria d’edat, gairebé convertida ja en naturalesa seua. Fins i tot li ha pres afició i se sent realment incapaç de valdre’s del seu propi enteniment, perquè mai no se li ha deixat fer aquest assaig. Principis i fórmules, instruments mecànics d’ús racional -o més aviat abús- dels seus dots naturals, són els grillons d’una minoria d’edat permanent. Qui se’n desprenguera amb prou faenes faria un salt insegur per salvar la rasa més menuda, perquè no està habituat a aquests moviments lliures. Per això, pocs són els que, per esforç del propi esperit, han aconseguit sortir d’aquesta minoria d’edat i continuar, però, amb pas segur.
Però, en canvi, és possible que el públic s’il·lustre a si mateix, cosa que és gairebé inevitable si es deixa en llibertat. Certament, sempre es trobaran alguns homes que pensen per si mateixos, fins i tot entre els establerts tutors de la gran massa, els quals, després d’haver-se auto-alliberat del jou de la minoria d’edat, difondran al seu voltant l’esperit d’una estimació racional del propi valor i de la vocació de tot home a pensar per ell mateix. Però ací s’ha d’assenyalar alguna cosa especial: aquell públic que anteriorment havia estat sotmès a aquest jou per ells obliga més tard, als mateixos tutors a sotmetre’s al mateix jou; i això és una cosa que passa quan el públic hi està incitat per alguns dels seus tutors incapaços de qualsevol Il·lustració. Per això és tan perjudicial inculcar prejudicis, ja que al final acaben venjant-se dels seus mateixos predecessors i autors. Per això el públic només pot assolir lentament la Il·lustració. Potser mitjançant una revolució siga possible enderrocar el despotisme, però mai s’aconsegueix la veritable reforma de la manera de pensar, sinó que tant els nous com els vells prejudicis serviran de regnes per a la major part de la massa sense pensament.
Però per a aquesta Il·lustració únicament es requereix llibertat, i, per cert, la menys perjudicial entre totes les que porten aquest nom, és a dir, la llibertat de fer sempre i arreu ús públic de la pròpia raó. Més escolte exclamar per tot arreu: No raoneu! L’oficial diu: No raones, ensinistra’t! El funcionari d’hisenda: No raones, paga! El sacerdot: No raones, tingues fe! (Només un únic senyor al món diu raoneu tot el que vulgueu, però obeïu.) Per tot arreu trobem limitacions de la llibertat. Però quina limitació impedeix la Il·lustració? I, al contrari, quina la fomenta? La meua resposta és la següent: l’ús públic de la raó ha de ser sempre lliure; només aquest ús pot portar Il·lustració entre els homes. En canvi, l’ús privat de la mateixa ha de ser sovint estretament limitat, sense que això obstaculitze, especialment, el progrés de la Il·lustració. Entenc per ús públic de la pròpia raó aquell que algú en fa en quant docte (Gelehrter) davant el gran públic del món dels lectors. Anomene ús privat de la mateixa a la utilització que li és permès fer d’un determinat lloc civil o funció pública. Ara bé, en alguns assumptes que transcorren a favor de l’interès públic cal un cert mecanisme, llegiu unanimitat artificial en virtut del qual alguns membres de l’estat s’han de comportar passivament, perquè el govern els guie cap a fins públics o, almenys, que impedisca la destrucció d’aquests fins. En aquest cas, no és permès raonar, sinó que s’han d’obeir, mentre que aquesta part de la màquina és considerada com a membre de la totalitat d’un Estat o, fins i tot, de la societat cosmopolita i, alhora, en qualitat de docte que, mitjançant escrits, s’adreça a un públic usant veritablement el seu enteniment, pot raonar, per descomptat, sense que per això es vegen afectats els assumptes en què és utilitzat, en part, com a membre passiu. Així, per exemple, seria molt pertorbador si un oficial que rep una ordre dels seus superiors volguera argumentar en veu alta durant el servei sobre la pertinència o utilitat de l’ordre; ell ha de obeir. No obstant això, no se li pot prohibir amb justícia fer observacions, com a docte, a propòsit dels defectes del servei militar i exposar-los davant del judici del seu públic. El ciutadà no es pot negar a pagar els impostos que li són assignats; fins i tot una mínima crítica a aquesta càrrega, en el moment en què ha de pagar-la, pot ser castigada com a escàndol (doncs podria donar ocasió de desobeiments generalitzats). Per contra, ell mateix no actuarà en contra del deure d’un ciutadans, com a docte, manifesta públicament el seu pensament contra la inconveniència o injustícia d’aquests impostos. De la mateixa manera, un sacerdot està obligat a ensenyar els seus catecúmens i la seua comunitat segons el símbol de l’església a què serveix, ja que hi ha estat admès sota aquesta condició. Però, com a docte, té plena llibertat i, fins i tot, el deure de comunicar al públic pensaments pensats, acuradament examinats, sobre els defectes d’eixe símbol, així com fer propostes per al millorament de les institucions de la religió i de la església. Tampoc ací no hi ha res que poguera ser un càrrec de consciència, ja que allò que ensenya la virtut del seu lloc com a encarregat dels assumptes de l’església ho presenta com una cosa que no pot ensenyar segons prescripcions i en nom d’un altre. Dirà: la nostra església ensenya això o allò, aquestes són les raons fonamentals de què es val. En aquest cas, extraurà tota la utilitat pràctica per a la seua comunitat de principis que ell mateix no acceptarà amb plena convicció; a l’exposició del qual, de la mateixa manera, es pot comprometre, ja que no és impossible que s’hi amague alguna veritat que, almenys, en tots els casos no es trobe gens contradictòria amb la religió íntima. Si ell creguera trobar això últim en la veritat, no podria en consciència exercir el seu càrrec; hauria de renunciar. Així doncs, l’ús que un predicador fa de la seua raó davant la seua comunitat és acuradament privat, ja que aquesta comunitat, per àmplia que siga, sempre és una reunió familiar. Tampoc no li està permès ser-ho, ja que executa un encàrrec aliè. En canvi, com a docte que parla mitjançant escrits al públic pròpiament dit, és a dir, al món; el sacerdot, en l’ús públic de la seua raó, gaudiria d’una llibertat il·limitada per servir-se’n i parlar en nom propi. En efecte, pretendre que els tutors del poble (en assumptes espirituals) siguen una altra vegada mentors d’edat constitueix un despropòsit que desemboca en l’eternització de desficacis.
Però, no hauria d’estar autoritzada una societat de sacerdots, per exemple, un sínode de l’església honorable classis (com l’anomenen els holandesos) a comprometre’s sota jurament entre si un cert símbol immutable per dur a terme una interminable i suprema tutela sobre cadascun dels seus membres i, a través d’aquests, sobre el poble, eternitzant-la d’aquesta manera? Afirme que això és absolutament impossible. Un contracte semblant, que exclouria per sempre tota ulterior Il·lustració del gènere humà, és, sense més ni més, nul i sense efecte, encara que fora confirmat pel poder suprem, el congrés i els més solemnes tractats de pau. Una època no es pot obligar ni jurament per a col·locar la següent en una situació tal que li siga impossible ampliar els seus coneixements (sobretot molt urgents), depurar-los d’errors i, en general, avançar en la Il·lustració. Seria un crim contra la naturalesa humana, el destí primordial de la qual consisteix, justament, en aquest progressar. Per tant, la posteritat està plenament autoritzada per rebutjar aquells acords, acceptats de forma incompetent i ultratjant. La pedra de toc de tot el que es pot decidir com a llei per a un poble resideix en la pregunta següent: podria un poble imposar-se així mateix una llei semblant? Aquest seria possible si tinguera l’esperança d’assolir, en curt i determinat temps, una llei millor per introduir un nou ordre, que, al mateix temps, deixara lliure tot ciutadà, especialment els sacerdots, per, com a doctes, fer observacions públicament, és dir, per escrit, a propòsit de les deficiències del dit ordre. Mentrestant, l’ordre establert ha de perdurar, fins que la comprensió de la qualitat d’aquests assumptes s’haguera estès i confirmat públicament, de manera que mitjançant un acord aconseguit per vots (encara que no de tots) es poguera elevar al tro unes propostes per protegir aquelles comunitats que s’han unit per a una reforma religiosa, d’acord amb els conceptes propis d’una comprensió més il·lustrada, sense impedir que els que vulguen romandre fidels a l’antiga ho facen així. Però és absolutament il·lícit posar-se d’acord sobre una constitució religiosa incommovible, que públicament no hauria de ser posada en dubte per ningú, ni tan sols pel termini de durada d’una vida humana, ja que amb això es destruiria un període en la marxa de la humanitat cap a el millorament i, amb això, ho faria estèril i nociu. Pel que fa a la seua pròpia persona, un home pot eludir la Il·lustració, però només per un cert temps en aquelles matèries que està obligat a saber, doncs renunciar-hi, encara que siga en pro de la seua persona, i amb més raó encara per a la posteritat, significa violar i trepitjar els sagrats drets de la humanitat. Però, si a un poble no li està permès decidir per i per a si mateix, menys encara ho podrà fer un monarca en nom d’aquell, ja que la seua autoritat legisladora descansa, precisament, que reuneix la voluntat de tot el poble a la seua pròpia. Si no pretén una altra cosa que no siga que tota real o presumpta millora siga compatible amb l’ordre ciutadà, no podrà menys que permetre als seus súbdits que actuen per si mateixos en allò que consideren necessari per a la salvació de les seues ànimes. Això no concerneix el monarca; sí, en canvi, evitar que els uns i els altres se senten violents a la faena per a la seua promoció i destinació segons totes les seues capacitats. El monarca agreuja la seua pròpia majestat si es barreja en aquestes coses, en tant que sotmet a la seua inspecció governamental els escrits amb què els súbdits intenten posar en clar les seues opinions, tret que ho fes convençut que la seua opinió és superior, en tot cas s’exposa al retret «Caesar no est supra Grammaticos», o bé que rebaixe el seu poder suprem fins al punt de que empare dins del seu Estat el despotisme espiritual d’alguns tirans contra la resta dels súbdits.
Si ens preguntem si vivim ara en una època il·lustrada, la resposta és no, però sí en una època d’Il·lustració. Encara falta molt perquè els homes, tal com estan les coses, considerats en el seu conjunt, puguen ser capaços o estiguen en situació de servir-se bé i de seguretat de la seua pròpia entesa sense la guia d’un altre en matèria de religió. No obstant això, quan se’ls ha obert l’espai per treballar lliurement en aquest afany, i percebem inequívocs senyals que disminueixen contínuament els obstacles per a una Il·lustració general, o per a la sortida de l’auto-culpable minoria d’edat. Des d’aquest punt de vista, la nostra època és el temps de la Il·lustració o el segle de Frederic.
Un príncep que no troba indigne de si mateix declarar que considera com un deure no prescriure res als homes en matèria de religió, sinó que els hi deixa. plena llibertat i que fins i tot rebutja el pretensiós nom de tolerància, és un príncep il·lustrat i mereix que el món i la posteritat l’enaltisquen amb agraïments. Almenys, va ser el primer que des del govern va treure el gènere humà de la minoria d’edat, deixant a cadascú la llibertat de servir-se de la seua pròpia raó en totes les qüestions de consciència moral. Sota el govern del príncep, digníssims clergues -sense perjudicis dels seus deures ministerials- poden sotmetre a l’examen del món, en la seua qualitat de doctes, lliurement i públicament, aquells judicis i opinions que en certs punts es desvien del símbol acceptat; amb molta més raó això ho poden dur a terme els que no estan limitats per algun deure professional. Aquest esperit de llibertat s’expandeix també exteriorment, fins i tot on ha de lluitar contra obstacles externs d’un govern que equivoca la seua missió. Aquest exemple ens aclareix com, en règim de llibertat, no cal témer gens ni mica per la tranquil·litat pública i la unitat de l’Estat. Els homes surten gradualment de l’estat de rusticitat pel seu propi treball, sempre que no s’intente mantenir-los, arreu i de manera artificial, en aquesta condició.
Ha situat el punt central de la Il·lustració, és a dir, la sortida de l’home de la seua minoria culpable preferentment, en qüestions religioses, perquè pel que fa a les arts i les ciències els nostres dominadors no tenen cap interès a exercir de tutors sobre els seus súbdits. A més, la minoria d’edat en qüestions religioses és, entre totes, la més perjudicial i humiliant. Però el mode de pensar d’un cap d’Estat que afavoreix aquesta llibertat va encara més lluny i comprèn que, fins i tot pel que fa a la seua legislació, no és perillós permetre que els seus súbdits facen ús públic de la seua pròpia raó i exposen públicament al món els seus pensaments sobre una millor concepció d’aquella, encara que continga una franca crítica de l’existent. També en això disposem d’un brillant exemple, ja que cap monarca es va anticipar al que nosaltres honrem.
Però només qui per il·lustrat no tem les ombres i, alhora, disposa de nombrós i disciplinat exèrcit, que garanteix als ciutadans una tranquil·litat pública dir el que cap Estat lliure s’atreveix a dir: Raoneu tot el que vulgueu i sobre el que vulgueu, però obeïu! Es mostra ací un estrany i inesperat curs de les coses humanes, ja que succeeix que, si ho considerem amb deteniment i en general, aleshores cas tot en ell és paradoxal. Un major grau de llibertat ciutadana sembla avantatjosa per a la llibertat de l’esperit del poble i, tanmateix, li fixa barreres infranquejables. En canvi, un grau menys de llibertat li procura l’àmbit necessari per desenvolupar-se d’acord amb totes les facultats. Quan la natura, sota aquesta dura closca, ha desenvolupat la llavor que cuida amb extrema tendresa, és a dir, la inclinació i vocació al lliure pensar; aquest fet repercuteix gradualment sobre el sentir del poble (amb això es va fent cada cop més capaç de la llibertat d’actuar) i, finalment, fins a arribar a envair els principis del govern, que es troba ja possible tractar l’home, que és alguna cosa més que una màquina, d’acord amb la seua dignitat.
————————————————————————————————————————
Text traduït al valencià per Xavier Cunyat Rios a partir d’aquest text en castellà.