Quan Carmen Navarro Lahoz “la Morena”, natural de Silla, començava a ser una cantant famosa allà pels anys 50, a cada casa del poble hi havia un retrat seu a la paret, dedicat i emmarcat, com si fora una xica més de la família lluint tot l’esplendor de la joventut amb aquells cabells negres i uns ulls immensos. Les seues cançons sonaven als aparells de ràdio en competència amb la Piquer, i la gent estava orgullosa de tindre una conveïna tan popular triomfant a les ciutats més importants d’Amèrica, actuant a la televisió i gravant dotzenes de discs.
La primera vegada que va tornar a Silla era vespres de Nadal de 1956.El tio Monyera havia fet bando convidant els veïns a rebre a l’artista, i la resposta de la gent va sobrepassar totes les previsions.A mitjan matí, la comitiva d’autoritats, encapçalada per l’alcalde Elies Olmos, Vicent LLuesa, Jefe Local de Falange, Don Ubaldo el rector i el cap de la Guardia Civil, es desplaçaren a l’entrada del carrer de València seguits de la banda de música, la família i els parents més pròxims.I com que no arribava a l’hora prevista, va començar a acudir la gent que havia concentrada a la plaça, omplint-se el carrer de gom a gom.De sobte apareix un taxi, i darrere un Haiga color de rosa, un cotxe immens d’eixos de pel·lícula americana, que en realitat era un Lincoln conduït per ella mateix, el cotxe que posteriorment va subhastar en un acte benèfic.
Allò va ser indescriptible, digne d´haver-se filmat com a testimoni d’un esdeveniment socialhistòric.La gent va taponar la carretera mentre aplaudia i cridava: Guapa, guapa !!…Viva la Morena !!… i quan a penes podien avançar en direcció a la plaça, fins que els municipals obriren pas i el vehicle es posà en marxa caminant lentament.Els xiquets corrien darrere i les campanes començaren a voltejar en el moment que la comitiva es va aturar a la porta de l’església perquè Carmen volia donar gràcies al Crist de Silla.
Jo tenia sis anys, i encara recorde com un somni tota aquella gentada corrent per no perdre de vista a l’artista. Però l’emoció es va desbordar al carrer del Perol, on l’esperaven tots els seus veïns amb una pancarta que penjaren a la porta de sa casa, la gent plorava i reia al mateix temps, li oferiren un altre ram de flors, li’l portaren a Sant Roc i desprès es mantingueren a la porta de casa fins que Carmen va eixir a saludar tres vegades plorant d’emoció i donant gràcies al seu veïnat.
Al dissabte següent, al teatre de la plaça li varen fer un homenatge, que va aprofitar a benefici dels pobres de la localitat, als quals va entregar la recaptació íntegra, 9.000 pessetes. Una formula de col·laboració que utilitzarà moltes vegades durant la seua carrera, perquè cal dir, que si va guanyar molts diners, també va saber ajudar als qui li ho demanaven. Tenim notícia d’una altra actuació benèfica per a la Fundación Contra la Paràlisis Infantil, el regal d’un clarinet a un educand de la banda de Silla que no podia costejar-se’l… les donacions per als damnificats de la riuada de 1957… i més donatius que coneixem, però que ella no volia recordar per un sentit de modèstia. L’èxit era espectacular… Premis, gravacions de discs, entrevistes, noticies de premsa, “saques” d’honor al Mestalla… Tot això es repetia cada vegada que Carmen tornava a València, sempre rodejada d’autoritats, admiradors i curiosos.
És veritat que durant molts anys residia a Caracas, i després de finalitzar la carrera professional vivia entre Barcelona i València, acudint a la casa natalícia només algunes temporades durant les festes d’agost. Però l’absència no era motiu suficient per a què la gent l’oblidara, i quan passejava pels carrers era abordada contínuament per persones que la recordaven i l’admiraven, a la qual cosa, ella sempre mantenia el somriure i l’educació requerida. En un gest de reconeixement a la seua trajectòria i haver passejat el nom de Silla per tot arreu del món, l’any 2001, l’Ajuntamen la va distingir amb el Porrot d’Honor i li va dedicar un carrer. Fins ací veiem la part positiva, però falta el remat de la crònica, un final que em va decebre moltíssim:
El passat 27 de setembre va morir, perquè segons deien els familiars, Carmen estava bastant malalta. L’endemà vaig acudir al soterrar imaginant que la plaça estaria plena, però encara hi havia poca gent (faltaven 10 minuts per a l’hora prevista)… Passava el temps i tot seguia igual… Va arribar el fèretre quan a la porta de l’església només hi havia una vintena d’homes a rebre-la. Vaig entrar dins del temple i la sorpresa encara fou més gran en comprovar que les dones assistents a l’acte només omplien la meitat dels bancs… On estava la gent?…
Lògicament, moltes persones d’aquella generació ja han desaparegut, però la memòria col·lectiva transmesa de pares a fills encara funciona, almenys per a certes rancúnies.Com és costum, durant tot el matí, el cotxe de la funerària havia anunciat la defunció pels carrers del poble, despertant tota mena de comentaris, com el que vaig escolar a unes dones del meu veïnat:
Qui diu que sa mort?… la Morena…
La cantaora ?… Si, ella , Carmen Navarro…
Uei… pues no seria molt major…Huitanta i pico
Pobra… Veus, tot s’acaba…Tan artista que era…
A quina hora han dit?… Quatre i mitja
En poques hores la notícia anava divulgant-se, i de ben segur que la majoria de famílies de Silla ja eren sabedors del tema a l’hora de dinar, però, sembla que en aquesta ocasió la memòria va fallar i no foren massa les persones que acudiren a retre-li el darrer comiat i dedicar-li un fort aplaudiment com aquells que les multituds li obsequiaven quan era jove, guapa i famosa. Aleshores si que tenia acompanyants de sobra. No sé que passa al nostre poble, que de vegades ens dediquem a “fer el cul gros” a persones que no han fet rés digne de rellevància (tenim algun exemple recent), però en altres ocasions s’oblidem d’aquelles que han tingut una trajectòria humana i professional brillant, i a més a més, projectant amb orgull el nom de Silla per tot arreu del món.
Considere doncs, que Carmen Navarro mereixia una major presència en la seua última aparició pública, però està clar que Silla és diferent i necessita moltes vitamines per a recuperar la memòria col·lectiva.Per la part que em pertoca, com cronista, veí i admirador, vaig enviar al diari “Levante” un article d’homenatge que, segons s’han compromès, publicaran el proper diumenge dia 9 al suplement cultural. Esperem que així siga.
Ha faltat la coneguda artista de Silla Carmen Navarro “la Morena”. Reproduïm a continuació un article sobre ella publicat per Josep Antich a El Punt Avui en febrer de 2013. Des d’El Cresol volem expressar el nostre condol a familiars i aplegats de Carmen. Valga aquesta entrada com a homenatge pòstum.
El Cresol
Carmen Navarro “la Morena”
per Josep Antich i Brocal
Acabada la Guerra Civil, potser per ajudar a mitigar les misèries de la postguerra, esclataren a Silla un gran nombre d’aficionats al teatre, el cant, el ball i la poesia, agrupats en un moviment conegut com a “Cau d’artistes”. La majoria no anaren més enllà d’actuar ens les festes patronals dels pobles i en concursos de ràdio; en canvi, altres, més decidits, aconseguiren contractes a tot arreu del país i a l’estranger, com Francisco Serrador “Corbellot” als Estats Units; José Martínez “Raul Colet”, a França; Jaime Blanch, a Portugal i Àfrica; però el cas més emblemàtic és la cantant de copla Carmen Navarro Lahoz, coneguda popularment com “la Morena”.
Va nàixer en 1934, en la barraca d’una família treballadora del modest carrer del Perol, condició que sempre ha recordat orgullosa i que d’alguna manera justifica les ànsies de superació que han definit la seua carrera. Als 13 anys es va posar en amo, com deien quan una xica ajudava als quefers domèstics d’una casa benestant a canvi de menjar i allotjament. Als 14 va entrar a treballar al Molí de les Xiques, com ajudanta de telers.
Aleshores ja era aficionada a cantar el repertori de Juanita Reina i la Piquer, a les festes de carrer o, quan se’n anava la llum de la fàbrica, fent rogle amb les companyes. Fou així que don Plàcido, el propietari, la va escoltar i es va interessar per ella, pagant-li l’acadèmia de música. Treballava de matí i estudiava a València per les vesprades, i cap als 17 anys començà a cantar pels pobles de la rodalia en companyia dels aficionats de Silla, especialment amb Felipe el Sigronero, qui desinteressadament l’acompanyava i l’aconsellava.
Participà en el concurs d’aficionats Fiesta en el aire, que va guanyar competint amb els representants de Madrid. Després, en Decida Usted, on guanyaren els quatre representants de Silla; a Carmen li donaren una copa, un diploma i 1000 pessetes.
A continuació va ser nomenada Campeona de Campeones, un trofeu que definitivament la va conscienciar de les possibilitats i del futur que tenia.
Cada dia el seu nom anava destacant per damunt dels demès. Als vint anys (1954), havia aconseguit la preparació tècnica suficient i el carnet de professional, i va moure a Barcelona motivada per Amàlia Tortosa, de la qual mai es separaria, convertint-se en la millor amiga, secretaria i representant.
Va actuar en sales de festa de renom com Folies i el Romea, on conegué el gerent de la cadena Hoteles Plaza, el qual tenia relació amb una companyia artística veneçolana, que li proposaren una gira per diverses sales de festa d’Amèrica i no ho dubtà. En aquest i en altres aspectes, Carmen era valenta, decidida i molt independent, per a una dona jove i per aquells anys.
Actuà en la radio i la televisió de Caracas, batent tots els rècords d’audiència. Triomfà al complex hostaler de Coney Island, el més modern del país, i d’allí passà a Colòmbia rebent crítiques molt afalagadores. Va aprofitar la popularitat del moment, acceptant el patrocini en exclusiva de firmes comercials de prestigi, com rellotges de luxe, electrodomèstics, marques de tabac, etc. Això suposava el darrer pas a la fama, amb contractes, regals i quantitats desorbitades de dòlars, en comparació a les xifres que es barallaven a Espanya.
En aquelles circumstàncies, no oblidà la família, enviant els diners necessaris per construir una casa més confortable que la modesta barraca on havien viscut. I dos anys després, pel Nadal de 1956, visità Silla, fent una entrada triomfal, a bord d’un Lincoln conduït per ella mateix. Fou rebuda per les autoritats, amb banda de música, i una enorme multitud de sillers i de silleres, que li cridaven guapa, guapa, visca la Morena…
En arribar a la plaça, Carmen volgué entrar a la capella del Crist. L’arribada al carrer del Perol fou apoteòsic i hagué d’improvisar unes paraules, plorant d’emoció. El dissabte següent, al Teatre de la Plaça, va rebre un homenatge, la recaptació íntegra del qual donà a benefici dels pobres de la localitat.
Carmen tornà a Amèrica, mantenint una dinàmica de treball durant molt temps: Cuba, Miami, Los Àngeles, las Vegas, Chicago, Nova York, Puerto Rico, Buenos Aires, Bogotà… El seu repertori era de boleros, copla i samba, deixant sempre per al final el detall valencià, amb un decorat al·lusiu a la barraca i el taronger, mentre ella, vestida de llauradora, cantava el pasdoble Valencia de Padilla o la Maredeueta de la Piquer, que feia posar en peu al públic. En Mèxic rodà la pel·lícula El compadre de mi padre, un melodrama musical pensat per al lluïment de la protagonista.
En una gira per Europa actuà a Paris, Lucerna, Milà i Roma, i en 1957, quan en tenia 23, torna a Silla, amb una agenda repleta d’entrevistes i actes socials i és invitada per Bobby Deglané al programa Cabalgata Fin de Semana de Radio Madrid.
De retorn a Amèrica, mentre actuava a Bogotà, s’assabentà de la riuada que havia assolat València i immediatament organitzà una funció benèfica, la recaptació de la qual envià a l’ajuntament de València, que li va atorgar la medalla a la gratitud.
Pràcticament la seua vida la passà a Amèrica, i a Caracas concretament hi fixà la residència, però cada any tornava a Europa i sempre que podia a Silla. Així, Carmen anava madurant en bellesa i en elegància, alhora que evolucionava l’estil, introduint cada vegada més el folklore sud-americà, reviscolat per ella amb una frescor inèdita. La seua discografia compta amb més de dues-centes cançons.
Als 42 anys (1976) deixa les actuacions, reservant-se només per a ocasions molt concretes. Des d’aleshores comparteix habitatge entre Silla, València i Barcelona, viatja contínuament i de quan en quan torna a Veneçuela, on li queden amics i records. L’any 2001, l’ajuntament de Silla li atorgà el Porrot d’Honor a l’activitat artística.
Si una inflamació de l’aorta és l’aortitis, de les articulacions l’artritis, de la matriu la metritis, del peritoneu la peritonitis, de la bufeta urinària la cistitis, etc., com es podria dir la de Rita Barberà, rititis o barberitis? Jo propose rititis, perquè no es confonga la barberitis amb la inflamació dels barbers o la dels bàrbars. Les llengües necessiten que funcionen sense parar els recursos de formació de paraules noves per a conceptes nous, i un d’ells és recórrer a la formació de paraules amb afixos. En aquest cas, per a les malalties amb inflamació afegim el sufix grec –itis, que vol dir inflamació, al radical en qüestió. Per exemple, el radical vulva + –itis fa vulvitis, que és la inflamació de la vulva.
Rita Barberà fins ara sols coneixia la proclamació i l’exaltació, però ara, després de l’hòstia que es pegà, començà la inflexió i la deflació, fins a esdevenir en inflamació, o siga la rititis. Ara bé, una vegada identificada la nova malaltia inflamatòria i format el nou mot, el que cal saber és si aquesta s’encomana (contagia). Una apendicitis no s’encomana, però les malalties pròpies de la tardor sí que ho fan, per exemple per contacte amb una persona afectada: la bronquitis, l’otitis, la sinusitis o l’amigdalitis… Els metges aconsellen mesures preventives per a evitar els contagis. Aleshores, si la rinitis és de les que s’encomanen, quines mesures profilàctiques tenen previstes al Senat?
Observant algunes reaccions de les persones més pròximes, la rititis afecta de manera desigual a uns i a d’altres, però afecta. A Rajoy i Aznar els ha afectat la parla, perquè s’han quedat muts. Una parella que normalment diuen disbarats sense mesura ni vergonya, Hernando i la Camacho, ara tampoc no obren la boca. A altres, la rititis els ha alterat els nervis, especialment a la gent més jove i vulnerable, Maroto, Casado i Levy, que reclamen una profilaxi radical. Hi ha qui es queda estupefacte, com Maruhenda i, pixant fora de text com acostuma, tracta de derivar el tema cap els ERE andalusos (d’on ve l’eritis). També és cert que els hi ha més immunitzats i descarats, com Margallo i Cospedal, que no presenten cap símptoma. Finalment, els correligionaris més allunyats senten vergonya i atacs de neurosi.
Si la difusió de la rititis no va més enllà del cercle d’amistats de qui fou proclamada la millor alcaldessa d’Espanya, no hi ha motius per a preocupar-se’n, però com aquesta senyora va d’un lloc a un altre, ara seient amb els del PP, ara amb els mixtos, la cosa podria ésser preocupant, especialment per als disset senadors d’aquest grup. Seria dramàtic i irònic que el dos senadors de Compromís (Carles Mulet i Jordi Navarrete), els quatre de Convergència, el de Bildu, els quatre canaris i els tres ciutadans, l’asturià i el navarrès, tingueren una mala legislatura per culpa de la rinitis de la nova companya del popurri senatorial.
En els casos de les malalties més contagioses, els metges solen recomanar l’aïllament dels malats i l’adopció de mesures profilàctiques. En aquest cas crec que convindria l’aïllament de donya Rita. L’ONU mateix ho ha fet en el cas del president de Corea del Nord, Kim Jong-un (afectat de jong-unitis), contra el qual han adoptat mesures econòmiques i d’aïllament. Es podria fer res de paregut amb Rita Barberà? Deixar-la sense sou i en casa?
En qualsevol cas, serà imperdonable permetre que la causant carregue el cabàs amb 9.000 euros mensuals. Com és possible que puga cobrar més que el president de la Generalitat, que els Consellers, que la resta de senadors valencians? I seria vergonyós i un insult a la classe treballadora valenciana, als xicotets i mitjans empresaris, a les classes passives, a tots els jubilats valencians, que aquesta senyora cobrara una fortuna mensual i sense treballar, mentre que la majoria de valencians i de valencianes no arriben ni als mil euros. Permetre una barbaritat com aquesta seria abominable i els responsables de no evitar-ho haurien d’ésser considerats igualment abominables.
Lamentablement, estic convençut que cap iniciativa que s’hi presente per a esmenar la situació i privar Rita Barberà d’un sou tan descomunal com immerescut, arribarà enlloc. A aquesta senyora li passa com als ninots indultats i se salvarà de la cremà, perquè tot depèn de la majoria absoluta que té el PP al Senat, i ja sabem que estan agafats pels collons i no encendran la metxa. Rita Barberà sap massa coses i el preu perquè no cante és protegir-la, aquesta és la qüestió. Així que la Rita ni es mourà del Senat, ni deixarà de cobrar els 9000 euros mensuals, ni anirà a fer res.
Per altra banda i lamentablement, la gent anirà oblidant-se que aquesta dona ens ha estafat durant tants anys, durant tota la seua vida política. Com el bluf que és, ha volgut fer creure que ella no és el que és, sinó el que vol que la gent es crega, i la gent s’ha cregut que era tan magnífica. Tot ha estat, doncs, un engany, sustentat amb els diners que han rapinyat (Imelsa, Taula, Gürtel…).
Dic que la gent anirà oblidant-se, com s’ha oblidat que València fou la ciutat més franquista, com s’ha oblidat del frau del Plan Sur, de les espoliacions del patrimoni, de les humiliacions del govern central, de les mancances en infraestructures, de l’abandonament de l’agricultura valenciana, de que som l’autonomia que més paga i que menys cobra de l’Estat…
Pel que hem vist fins ara, als valencians ens diuen les veritats i no volem sentir-les, no fem cas, o ho deixem anar i ens oblidem quan venen les eleccions. Ja sabia sant Vicent Ferrer, que ens coneixia tant bé, que quan marxà de València espolsant-se les espardenyes, que no tornaria mai més (d’aquest personatge, a qui li tinc amor i odi, a parts iguals, ja en parlaré altre dia).
Tornant al cas de Rita Barberà, jo tinc algunes propostes a fer, per als sindicats, per als més combatents, per als polítics i per als ciutadans de la capital. Els sindicats podrien fer pública una comparativa entre el que cobrarà Rita Barberà al Senat, i el que cobrem els treballadors, mitjans empresaris i jubilats valencians. Per la seua banda, els aturats, els iaioflautes i els estudiants podrien organitzar escratges de denúncia, com en altres ocasions.
Els polítics haurien de presentar propostes concretes per a bloquejar Rita Barberà, com ja ha fet Enric Morera, i deixar-la sense sou, ara que sembla que això és possible. Com ja li he sentit dir a algun senador, raons no en faltaran, com la seua reiterada inassistència. Finalment esperem que els ciutadans de València obriran l’ull en les properes eleccions perquè no tornen a donar-nos, mai més, gat per llebre o rata per Rita.
Josep Pitarch fou Alcalde e Silla 2003/2007.
Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.
Fa 27 anys que treballe a Silla com a tècnic Cultural. La primera funció que vaig contractar amb la idea de fer una programació amb continuïtat fou el Quixot de Bambalina al mes de novembre de 1992. Una obra dirigida per Carles Alfaro l’any 1991 amb una sensibilitat, bellesa i poesia que fins avui, vint-i-cinc anys després de la seua estrena, encara commou allà on es programa. Tota una proesa.
Però no vull parlar de teatre. Vull parlar de la gent de teatre. Vull parlar d’aquells que creuen que per ser actors, directors o tindre alguna professió paral·lela a les arts escèniques diuen coses com: “jo no pense pagar mai una entrada per veure als meus companys… jo sóc actor (o director) i no vaig a comprar cap entrada…” Ho diuen amb l’ego pujat i amb els drets adquirits des de l’edat mitjana i demanen directament als programadors o a les companyies les “invitacions” per veure gratis la funció exigint, de vegades, un bon seient. És com si mon pare que és llaurador anés al Mercadora i s’emportara un quilo de creïlles o tomaques i diguera: “açò ho han fet companys meus i per tant no vaig a pagar-les…” Durant aquests més de 25 anys de professió n’he vist de tots els colors. Però també he de reconéixer que les coses han anant canviant poc a poc.
Històricament en tots els contractes entre les companyies i els promotors hi havia, i hi ha, una clàusula com aquesta: “El Contractant facilitarà a la Companyia un mínim de 10 invitacions en espais tancats”. Durant tots aquests anys de programació aquesta clàusula ha estat utilitzada de moltes diverses maneres: amb prepotència, amb exigència o inclús amb molt de cabreig. Sempre ha esta un dret que jo mai he pogut entendre tot i què al estar signat en el contracte mai he dit res. Però sempre he pensat que si nosaltres, els promotors, paguem l’actuació al catxet pactat perquè tenim, també, que donar entrades debades? La resposta es que venen familiars dels actors o del personal tècnic, que venen companys de professió o que ve algun programador i els hem d’invitar per cortesia. I sempre he pensat: doncs pagueu-les vosaltres, no? Perquè cal dir que al teatre també venen familiars meus o de la taquillera que sempre han pagat la seua entrada. El meu fill, de set anys, sempre paga quan ve al teatre amb els seus 3 € que li done i ho faig perquè sàpiga que el que va a veure, a part de ser un espectacle artístic, és un treball d’uns professionals espectaculars i sobre tot per respecte al seu treball.
Al final sempre he pensat que el declivi de l’imperi sempre comença per petites coses, per detalls enquistats. Si tu com a professional no li dones valor al teu treball, en aquest cas escènic, com vols que els ciutadans li’n donen? Cinc euros de l’entrada d’un teatre d’un poble com el de Silla és un paquet de tabac, dos cerveses especials o un esmorzar valent i et sobra, encara, un euro. La cultura no pot ser mai gratuïta, és un error. La cultura és, també, un treball on uns grans professionals intenten dia a dia viure d’allò que estan fent amb molta cura i sensibilitat. Als ajuntaments ens consta molts diners i els paguem molt gustosament perquè creiem, en aquest cas, amb les arts escèniques i creiem amb els seus professionals. Però és trist veure com els propis col·legues no creuen en el seu treball. Mon pare és un professional del camp i quan compra, perquè ell les compra, unes tomaques les gaudeix i valora com si foren seues. De vegades quan compra tomaques del Perelló, perquè les compra, fa comentaris com: sonespectaculars, estan boníssimes… m’encantaria poder fer-ne d’iguals.
He vist moments esperpèntics com vindre un, anem a dir, professional i demanar les invitacions i al dir-li: “hosencno ens han deixat res” ràpidament ha agafat el mòbil i truca a l’actor que teòricament està preparant-se als camerinos per dir-li: “no m’has deixat les entrades? Em diuen que no estan!” I ràpidament posant-me al telèfon l’actor del moment em diu que li done, per favor, “dosentrades i en bona situació”. Però si son cinc euros per entrada! Però si està a punt de començar l’actuació!
Els temps van canviant i ara es porta molt allò de les sales alternatives i els comentaris canvien. Ara diuen: “Jo en les sales alternatives sempre pague. En les altres, evidentment, no”. I jo els dic: “que sort que tens que sols hi ha una sala alternativa en València!” En els ajuntaments també hi han canviat les coses perquè molts comencem a treballar “a taquilla” és a dir que les companyies sols guanyen allò que s’ingressa i per tant als professionals que venen tenen, anem a dir, remordiments de consciència i ens pregunten: “Van a taquilla, veritat?” Que és una manera de dir-te: “Hui vaig a pagar per solidaritat” com si foren una ONG. Encara que penses: però si tu ja saps que van a taquilla…. perquè m’ho preguntes cabró! Però li dius: “Si van a taquilla”. I ells rematen: “pobrets…. vaig a ajudar-los i vaig a pagar l’entrada”. Subratllant i deixant en negreta la paraula “pagar”.
També cal dir que en els contractes de les companyies ha anat desapareguent aquesta clàusula de les invitacions. La gran majoria ja no la utilitzen sols ho fan algunes per costum però s’ha de reconèixer que moltes ja no inviten a molts companys en les actuacions dels pobles fonamentalment perquè ja han estat convidats i invitats el dia de l’estrena oficial on l’acumulació de col·legues amb somriures eterns és infinita.
Mon pare no és actor. És llaurador. I, des de fa vuitanta-tres anys, té un respecte per la terra immens on l’ha estimat i treballat amb devoció. Ha tret collites espectaculars i les ha venut a bon preu. Ha fracassat per culpa del mercat o per les pedregades o perquè l’han enganyat i no ha tret cap euro. No té cap subvenció ni cap consideració política cap al seu treball. Ell és un professional agrícola. Però, la veritat, jo crec que és un artista perquè fa unes tomaques valencianes dolcíssimes i és un plaer veure com treballa la terra, com la neteja de les males brosses, com cuida els fruits… I a mon pare no se li ocorre anar al Mercadona i agafar les tomaques dels seus amics llauradors debades. Té molt de respecte pel seu treball i la dels seus companys.
Benja Domènech és Tècnic de Cultura de l’Ajuntament de Silla.
Hui en dia és habitual per a tothom entendre que política i comunicació estan íntimament lligades. En les democràcies contemporànies sabem que l’opinió pública informada és una condició sine qua non per a poder parlar de democràcia al segle XXI. Així, és natural per a nosaltres que els polítics facen campanyes, apareguen en televisió, usen xarxes socials o protagonitzen notícies. Hi ha qui fins i tot afirma que el fonament de la democràcia és la llibertat de pensament i d’expressió. És lògic doncs que als polítics, en general, se’ls demane domini de la paraula com una aptitud essencial per a tindre rellevància pública.
Doncs bé, els primers filòsofs (savis) que vincularen el domini de la paraula a les excel·lències que havia de tindre un aspirant a dirigir els assumptes públics van ser els Sofistes de l’Atenes il·lustrada del segle V a C. Fer una caracterització sintètica d’aquests personatges cabdals de la tradició cultural d’Occident és l’objecte d’aquest text.
Mort de Sócrates
Els Sofistes
Els sofistes han arrossegat mala fama a causa de les crítiques de Sòcrates i Plató als sofistes de la última generació en una Atenes ja en crisi. Tanmateix els sofistes van ser els gran educadors de la democràcia. Polemistes astuts i brillants, esperonen la crítica i la llibertat de pensament, fins i tot en defensar causes que poden semblar minoritàries i extravagants.
Els sofistes visqueren en l’Atenes democràtica, i en aquesta democràcia assembleària dominava la situació qui era capaç d’impressionar i convèncer els altres amb els seus discursos. Per aconseguir-ho calia una bona formació retòrica i cultural. Aquesta fou la que proporcionaven un conjunt de personatges que es van establir a Atenes i eren anomenats “sofistes”. Al principi (en Homer), aquesta paraula havia significat simplement hàbil o destre en qualsevol ofici. Més tard passà a significar savi en general i, després, s’hi afegí el matís d’educador, de manera que cap a mitjan segle V a C ja significava tècnic en saviesa i que sabia ensenyar-la. I, com que allò que ensenyaven els sofistes era l’areté (virtut) política, i aquesta es basava sobretot en el domini del llenguatge, a la fi el mot “sofista” passà a significar simplement mestre de retòrica.
Es poden distingir dos grans períodes de la sofística. En el primer, que correspon al moment de màxima esplendor política i cultural, els sofistes foren uns personatges de gran talla intel·lectual: Protàgores d’Abdera (485-410 aC), Gòrgies de Leontini (484-475), Pròdic de Queos, Hípies d’Elis, Antífont, etc.. En canvi, quan Atenes ja es debatia entre la guerra i la inestabilitat política, aparegueren un seguit de sofistes que eren simplement mestre de retòrica i perseguint interessos purament personals.
Els sofistes revolucionaren la concepció tradicional de l’educació. Foren els vertaders educadors de la nova societat democràtica. D’antuvi, plantejaren la qüestió de si l’areté (virtut), sobretot la política, es pot aprendre o no. Per a Protàgores, per exemple, l’educació necessita tant de disposicions naturals com d’exercici, però aquest últim és el determinant. Altres sofistes foren encara més radicals. El fonament d’aquesta nova concepció és el convenciment que l’areté no es rep per herència ni és exclusiva d’una classe, sinó que s’adquireix a través de l’exercici i tothom la pot assolir. El mateix concepte d’areté sofreix, a partir d’ells, un canvi. Abans significava la superioritat (l’excel·lència), corporal i espiritual, d’on es derivava la prepotència i la capacitat de domini que tenien els nobles. A partir d’ara s’entendrà com a habilitat o aptitud pràctica per assolir l’èxit a la vida pública i privada. Com que en una societat democràtica tothom pot, teòricament, aconseguir un estatus socioeconòmic elevat si és capaç de reeixir en els negocis, “triomfar en la vida” esdevingué l’aspiració de la majoria. Aconseguir-ho depenia bàsicament de les pròpies habilitats i sabers, però els aprenentatges que oferia l’educació tradicional eren de poca utilitat per a aquest objectiu.
Els sofistes donaven, en canvi, un sentit pràctic de l’educació. El coneixement no tenia valor en si mateix, com havien cregut els filòsofs anteriors, sinó que tenia valor mentre servia per a desenvolupar-se en la vida. Un dels sabers bàsics per aconseguir-ho, en la societat democràtica, era, com s’ha apuntat, l’eloqüència. Però per a enlluernar els altres amb un discurs cal que l’orador faça gala, també, de gran erudició. Per això, i per les aplicacions pràctiques que se’n deriven d’ells, els sofistes incloïen en el seu programa tota mena de sabers: científics i filosòfics, literaris, gramaticals, geogràfics, matemàtics, etc… Es tractava d’un saber enciclopèdic.
La seua tasca educativa la duien a terme a dos nivells. En primer lloc, com que en la societat democràtica l’ordre social depenia de l’acceptació per part de tothom de les regles del joc, això sols seria possible augmentant la cultura del poble. I aquesta era la finalitat dels discursos públics que feien en els esdeveniments en què es reunia molta gent (festes, olimpíades, etc.). Però creien també que el funcionament de la societat depenia, sobretot, de la capacitat dels dirigents i, per això, s’ocupaven més intensament de la formació d’aquests. Donaven classes a les persones desitjoses d’escalar llocs a la societat, classes que feien pagar, convertint-se així en els primers professionals de l’ensenyament. Com que cobraven un preu bastant elevat, només hi tenien accés les persones acomodades, de manera que, malgrat el seu aspecte revolucionari, els qui se’n beneficiaven eren, en definitiva, els mateixos de sempre: els privilegiats Els fills dels aristòcrates acolliren amb entusiasme aquesta nova educació, però fou mal vista per les velles generacions de la noblesa, que contemplaven amb hostilitat com es diluïen els valors tradicionals i es consolidava la nova mentalitat.
Assemblea atenenca
L’escepticisme
Com que per als sofistes el saber tenia un valor eminentment pràctic, no es dedicaven a la recerca de la veritat, sinó a recopilar els coneixements elaborats pels altres. Les mateixes teories sobre la physis es considerà que no tenien cap mena d’interès per a la vida pràctica: als grecs d’aquell moment, preocupats per l’organització de la polis, els importava ben poc saber si la matèria era indivisible o formada per infinits àtoms.
Els sofistes representaren la reacció contra aquesta estèril investigació física i dirigiren, en canvi, les seues reflexions sobre els assumptes que més preocupaven en aquell moment, com organitzar la vida pública i privada perquè la polis i els individus prosperaren en les seues empreses? Mostraren, doncs, una desconfiança no sols respecte a les teories que fins llavors s’havien formulat sobre la physis, sinó, fins i tot, sobre la possibilitat de la raó humana per assolir un coneixement vertader sobre el món extern (visió escèptica).
Aquest escepticisme fou compartit, amb més o menys intensitat, per tots els sofistes, però el grau màxim el trobem en Gòrgies, el qual defensà tres tesis: a)no existeix res; b) si existís alguna cosa, no es podria conèixer; c) si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar.
El relativisme
Els sofistes, doncs, dirigiren la seua atenció directament a l’home, a les seues produccions i a les seues institucions. Podríem dir que inauguren la filosofia de la civilització i la cultura, en oposició a la de la naturalesa. La majoria d’ells havien nascut lluny d’Atenes, i havien viatjat molt. Això féu que, amb el seu esperit enciclopèdic, anaren recollint moltes dades sobre les diferents cultures, religions, etc. Havien observat que cada poble tenia les seues pròpies tradicions, les seues formes de govern, les seues creences, etc. i que, lluny de coincidir, mostraven una gran divergència. Allò que unes comunitats consideraven bo, per a les altres era dolent; les accions que unes consideraven justes eren, per a les altres, reprovables. No es podia afirmar, però, que unes societats foren millors que les altres, i això els convencé que no tenia sentit cercar criteris o principis universals, vàlids per a totes les comunitats humanes: els valors (la bondat, la justícia, etc.) eren relatius a cada societat i a cada època.
A la desconfiança en la raó humana respecte de la seua possibilitat d’un coneixement absolut de la realitat, s’hi afegí, per tant, un relativisme respecte a la naturalesa dels valors. Aquest és el sentit d’aquella famosa frase de Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses…” . Demòcrit havia ja preparat el terreny en afirmar que les sensacions (colors, olors, temperatura, etc) no corresponien a les qualitats reals sinó a l’efecte que produïen sobre els nostres sentits: allò que a mi em sembla calent a un altre podia semblar-li fred. Si això era així en el món físic, molt més havia de ser-ho en el dels valors. És l’home, doncs, qui assigna els valors a les coses. Però, malgrat que alguns han entès aquesta frase com un subjectivisme extrem, sembla que Protàgores amb l’expressió “home” no es referia a l’individu sinó a les comunitats concretes, com les polis: cada una té la seua manera de considerar i valorar la realitat i no té sentit preguntar-se quina posseeix la veritat.
La contraposició physis-nomos
El mot “nomos” significava originàriament costum, norma de conducta. Amb els sofistes adquirí el sentit de convenció. Al principi, en la societat heroica i aristocràtica, es considerava que totes les lleis que regien la conducta humana, les institucions, la religió, etc.., tenien el seu fonament en el designi dels déus. Amb l’adveniment del pensament racional es considerà que les lleis humanes es fonamentaven en les lleis naturals. Si hi havia societats que no funcionaven bé, era perquè les seues lleis, els seus costums, no s’adequaven al funcionament de la naturalesa. Tant en una visió com en l’altra, doncs, el dret, la moral, la religió, tenien un fonament absolut, de manera que es podia decidir si unes accions o unes lleis concretes eren bones o dolentes.
Davant aquesta visió, els sofistes plantejaren la qüestió de si hi podia haver institucions humanes que tingueren validesa universal i intemporal, o totes eren un producte històric: les formes de conducta i les institucions, des del culte als déus fins a la diferència entre homes lliures i esclaus, nobles i plebeus, hel·lens i bàrbars, es fonamenten en la naturalesa i són, per tant, sagrades i inviolables o, per contra, han estat el resultat de convencions i són, en conseqüència, susceptibles de canvi? Les respostes a aquestes qüestions són també diferents en cada sofista però, en general, consideren que les lleis, almenys les actuals, són fruit de convencions: foren, doncs, els primes en formular la teoria del contracte social.
Protàgores, per exemple, afirma que les institucions sociopolítiques són el resultat de contractes que han anat fent els homes per aconseguir una convivència estable, ja que, al principi, imperava la llei del més fort. Gòrgies, però, creu que són, de fet, el resultat de la unió de la majoria dèbil per domesticar la minoria forta, però, quan l’home fort se n’adone de l’engany, trencarà aquest lligam i es convertirà en amo dels dèbils. Quant al concepte de justícia, és interessant l’opinió d’Antífont segons la qual les lleis de la naturalesa no es poden transgredir, en canvi, les dels homes sí, perquè són convencionals.
Pel que fa a la religió, les postures dels sofistes van des de l’agnosticisme fins a un ateisme més o menys declarat.
A partir dels sofistes, doncs, la controvèrsia sobre el sentit i el valor de les institucions polítiques i socials, i, en general, de les lleis i normes de conducta, se centrà sobre si es fonamentaven en la naturalesa (eren per physis) o en la pura convenció (per nomos).
El llenguatge i la retòrica
Com que, per als primers filòsofs, la veritat era en les coses, en la realitat, el coneixement consistia en descobrir-la a través de la investigació de la naturalesa. En canvi, per als sofistes, d’acord amb la seua visió escèptica i relativista, el coneixement no podia ésser altra cosa que opinió, i la força d’aquesta només podia dependre de l’argumentació amb què es presentés; a qualsevol afirmació, per tant, sempre se’n podia oposar una altra, si era defensada de manera prou convincent. Si abans el fonament últim de la veritat era la realitat, ara ho serà el llenguatge: tindrà raó, no qui expresse la realitat, sinó qui aconseguisca convèncer amb el seu discurs. Les tècniques de persuasió juguen ací un paper decisiu. Per això els sofistes es dedicaren fonamentalment a l’estudi del llenguatge i la retòrica. Foren els primers a tractar sistemàticament la gramàtica a fi de determinar les formes més eficaces d’utilitzar el llenguatge. La retòrica era la culminació d’aquests estudis. Tots es van dedicar intensament a ella, però cal fer un esment especial de Gòrgies, els discursos del qual han estat considerats el primer tractat de poètica.
Entre altres mentides que ens conten els populars, diuen que som l´únic país d´Europa que triga tant de temps a tenir govern. Això no és cert, perquè Bèlgica, Itàlia i Dinamarca varen estar més temps entretinguts en formar govern que ací. Com mentrestant els populars continuen ´en funcions´, cobrant i sense fer res, de què es queixen? Evidentment ho fan perquè no volen soltar la mamella.
Contràriament, jo crec que sense govern estem millor que quan ells tenien capacitat d´encolomar-nos, impunement aixoplugats en la majoria absoluta, tota la sèrie de putades, que no cal tornar a recomptar. Els qui som una mica anarquistes, valorem la manca o la feblesa d´aquest govern, com una oportunitat i ho dic amb totes les reserves. Els populars que es deixen de romanços, que comencen a fer les maletes i apa, a fer la mà.
I com són; fins el darrer moment fent putades! Per exemple el nomenaent per a un alt càrrec mundial, l´exministre Soria, malgrat haver-lo descobert amb diners als paradisos fiscal i mentint vilment, negant-ho. Fins i tot als seus mateixos col·legues de contuberni, si ens hem de creure el que diu el director de ´La Razón´ (paraula de Déu). Així són ells, amics dels amics, per damunt de tot, abans, durant i després de cada malversació o xoriçada. Sé fuerte, Luís!, li digué Rajoy a Bárcenas. Què li diria Fernandez Díaz a Rato, quan el va rebre al seu despatx? A la Rita, ni tocar-la, ni a l´Aguirre… No ho serà, però sembla que l´ordre impartida pels capos és que aquesta gent s´ha de protegir…
Enfront d´aquesta rècula que ni amb el concurs de C´ i canaris, han assolit suficients vots per a seguir ´manant´, qui hi ha? Doncs, tenim els socialistes, els partits progressistes espanyols i els independentistes perifèrics. Tots han dit que avant, que recolzaran els socialistes, perquè tots plegats són més que la dreta. Hauran d´espavilar-se, però, si volen constituir un govern de progrés i de canvi.
Per aconseguir-ho, tots ells han de tenir ´altura de miras´, com digué Pedro Sánchez. Jo entenc que volia dir que han de saber veure i preveure més a la llarga que a la curta, i deixar-se de banalitats, d´infantilismes i de fer el pàmfil. Han de deixar de mirar-se com enemics, per a ésser aliats. Per exemple, no superar el conflicte entre els espanyols progressistes i els independentistes bascos i catalans, seria imperdonable, perquè sols ho poden fer ells. Els partits de la unió patriòtica de l´Espanya profunda, carpetovetònica, tauròfila i apostòlico-romana, no podran fer-ho mai.
Com sols amb un govern de progrés es podran esmenar totes les putades amb què ens han emmerdat els populars, podrem oblidar-los i recuperar tot els diners que han xoriçat. I podrem trobar la solució al conflicte independentista… Un govern així, sí que seria útil i fins i tot els qui som una mica anarquistes, l´aplaudiríem. Però, sobre tot, es recuperaria la fe en la democràcia que, ara per ara, trontolla per a molta gent.
Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.
Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.
L’any 1931, quan va proclamar-se la segona república espanyola, molts pensaven que hi érem a les portes d’una vertadera revolució social a l’estat. Va ser en aquell mateix moment que, sense abandonar la tàctica parlamentarista, les forces monàrquiques encetaren una dinàmica de resistència que va propiciar en el bàndol conservador una profunda deriva antidemocràtica. Les elits van mobilitzar-se usant la premsa fidel a les seues idees contrarrevolucionàries i era habitual llegir que els republicans atemptaven contra la família, la patria i la propietat. L’església no va trigar en posicionar-se i va triar el bàndol dels monàrquics i quan el 13 d’octubre van aprovar-se els articles laics de la Constitució, la dreta catòlica va mobilitzar-se. El seu argument: calia defensar Espanya d’un trencament que amenaçava la seua pròpia existència com un estat-nació. No es tractava d’un posicionament només polític i contrari als parlamentaris republicans, era una autèntica croada nacional-catòlica que pretenia fer fora del govern els qui havien estat triats pel poble, usant la força, com va dir Gil Robles, en “legítima defensa”.
Els conservadors van unir forces i van saber articular un discurs victimista que pretenia dividir la societat entre creients i no creients, i així qualsevol enfrontament amb el govern de la República era venut com un atac a eixa ampla comunitat emocional d’arrel catolicista. Però el sentiment cristià res no tenia a veure amb el conflicte. Aquell enfrontament entre dretes i esquerres tenia major relació amb la gestió del poder i amb el manteniment del tradicional statu quo que amb qualsevol altra cosa. Es tractava de combatre el laïcisme, controlar les escoles afavorint l’adoctrinament, establir un sistema autoritari que no invertira en el poble sinó en els negocis de les elits i controlar amb mà ferma les aspiracions igualitàries dels qui patien la fam i la misèria.
La dreta catòlica estava interessada en la restauració del borbó Alfonso XIII, l’últim rei absolutista a Europa. Potser aquest interès era major per allò de l’absolutisme que per una sincera defensa de la monarquia perquè, a la fi i com tots sabem, el nacional-catolicisme va ser còmplice de Franco al llarg de quaranta anys. I així va ser com, l’any 1936, un colp d’estat pensat i finançat per la dreta espanyola va interrompre el règim republicà i va provocar la guerra civil espanyola. Després vingueren quaranta anys de dictadura, on uns pocs van enriquir-se (cobrant-se així el servei oferit als colpistes) i altres van fer créixer la fortuna que ja tenien.
Franco va esborrar del mapa qualsevol cosa que poguera recordar la República: els sospitosos de simpatitzar amb l’anterior règim van ser represaliats, els comunistes pagaven amb la seua vida, els nacionalistes van deixar de fer soroll, els sindicalistes desaparegueren, els intel·lectuals van exiliar-se, els homosexuals hi eren fora de la llei i les dones hi eren a casa (tancades a la cuina). Hi existia un únic pensament possible i una única moral que vertebrava l’estat. Espanya era només una, molt gran… I lliure? La postguerra va ser molt dura.
Uns anys més tard, els franquistes van saber moure’s en un escenari internacional complex i van obtindre el tracte de favor de les potències del capital mundial. Els americans no vingueren a exportar la democràcia sinó a consolidar la seua hegemonia geopolítica i potser a preparar una transició que havia de semblar el que no era. En efecte, mort el dictador, l’estat va preparar una reforma (mai no una ruptura amb l’anterior règim), va acceptar l’última voluntat de Franco pel que fa al seu recanvi en el càrrec de Cap de l’Estat (la monarquia tornava al poder) i al 1978 va redactar una Constitució de consens en la línia reformista acceptada per totes les forces polítiques. No va ser casualitat que els comunistes trobaren majors dificultats que la resta de partits per tal d’aconseguir el seu reconeixement legal.
Recorde haver llegit, parle de memòria, que hi havien un parell de pensadors en aquella etapa històrica que van denunciar la mentida que amagava la nova democràcia. Alfonso Ortí i Jesús Ibáñez argumentaven que la transició havia estat dissenyada per a la incorporació de l’estat espanyol a l’Occident capitalista, eixe en que uns governs febles perdien poder decisori perquè les grans empreses transnacionals dominaven el mercat, l’economia, la política… L’any 1980 Bertram Gross escrivia: “El futur al qual tendeix acceleradament el capitalisme madur és el d’un nou totalitarisme que no tindria els trets més obertament violents del feixisme del segle XX i que, per això, se’ns acosta gairabé imperceptiblement. És el feixisme amable”.
Les coses no ocorren per casualitat. Felipe González (al qual no cal presentar) va organitzar un Congrés del seu partit on va aprovar-se la renúncia dels socialistes al marxisme, va incorporar-nos a la Comunitat Econòmica Europea i també a l’OTAN, després d’un referéndum en què va saber manipular la voluntat del poble. La Mandrágora cantava sobre el PSOE “¿es socialista, es obrero o español solamente? Pues tampoco cien por cien si americano también, gringo ser muy absorbente”.
Des d’aleshores i fins aquestes últimes llargues eleccions l’imperi del bipartisme ha governat en l’estat espanyol. Açò és com dir que canvien les cares però no les polítiques, que els espanyol són súbdits de les institucions europees i aquestes treballen per al gran capital (Franco també ho feia).
Com cal explicar el rescat a la banca, les reformes laborals, les lleis contra la llibertat d’expressió, el tracte preferencial de l’estat a l’església catòlica…?
I la impossibilitat legal dels pobles per exercir el seu dret a l’autodeterminació? Els últims intents de formular un referèndum per la independència de Catalunya han trobat obstacles legals que ens remeten a la Constitució, la mateixa que va modificar-se urgentment quan ho va exigir l’Europa de les transnacionals (recordeu l’article 135). Quan els pobles demanen decidir el seu futur, els governs de l’estat argumenten que cal defensar Espanya d’un trencament que amenaça la unitat, la concòrdia, la solidaritat i la pròpia existència d’aquesta gran nació. El discurs és el mateix que l’any 1931.
Finalment, caldrà reconèixer que aquest article admet matisos, altres arguments a favor i també opinions contràries. El debat i la reflexió són un símptoma de bona salut intel·lectual. Jo sóc de l’opinió de que els vertaders canvis socials, la desitjada vertebració moderna de l’estat, els drets ciutadans i l’aprofundiment de la democràcia són possibilitats que romanen enterrades sota les cendres del 39. Des de fa vuitanta anys els colpistes celebren la seua victòria.
Vaig a relatar un curiós succés relacionat també (en la part final) amb un tema de salut. Però que ningú s’escarote, ja que no vaig a parlar de l’arsènic en l’arrossar, ni del càncer de colon, ni de l’Alzheimer, ni tampoc de responsabilitats… Es tracta d’una anècdota intranscendent, però al menys ens permetrà conèixer els costums dels nostres avantpassats.
L’escenari
Transcorria l’any 1727 i aleshores Silla s’estava recuperant d’una forta caiguda demogràfica que li suposà començar aquell segle amb tan sols 400 persones empadronades. Tanmateix, el nivell de vida semblava reviscolar gràcies a una producció agrària més diversificada amb activitats complementàries com la cria del cuc de seda, la trena d’espart, els rajolars, la confecció de llata (palma), les filatures, etc., però sobretot, a conseqüència dels nombrosos “establiments” d’arrossar facilitats pel comanador de Silla, aleshores D. Jayme Miguel de Guzmán Avalos y Espinosa (marqués de Mina), el qual havia delegat la seua representació en un home de tota confiança: Pasqual Mas, el “bayle” local.
Marqués de Mina
Aquesta primera autoritat s’encarregarà de consensuar i anomenar alcalde ordinari durant aquell any a Josep Simeon; com almotazen (l´antic mostaçaf) a Vicent Baixauli, major. Així com també donarà el vist i plau a la contractació dels serveis necessaris per atendre al veïnat: un metge resident, Francisco Pérez y Ponze, i el cirurgià (fill de Silla) Bautista Serrador. De la mateixa manera anomenarà Luis Puig, una mena de funcionari polivalent que actuava com a mestre sastre, escrivà, “fiel de fechos” (l’antic síndic), organista i professor de la primera escola municipal, doncs les noves normatives borbòniques obligaven a l’ensenyament del castellano, la nova llengua oficial, i a més a més aconsellaven estudiar “doctrineta” i francés, matèries imprescindibles si algú volia triomfar en la vida.
Era evident la gran dependència política de la Senyoria de Montesa, que fins i tot participava en l’elecció del rector i el vicari, encara què a nivell del control econòmic, pressió fiscal i la redistribució de la propietat emfitèutica, les coses s’anaven alleugerant de la passada rigidesa medieval. Açò possibilitarà l’aparició d’una classe social benestant entre els llauradors de Silla, precisament aquells que assumiren el risc de treballar més fanecades de terra o pogueren accedir al comerç llogant un monopoli (taverna, fleca, forn, carnisseria, etc…)
El testament
Un d’aquells homes adinerats fou Nicolau Mas, un “matxutxo” empedreït que quan ja era bastant major va fer testament davant el notari local, aleshores Joan Molina, aprofitant també l’avinentesa per casar-se “in extremis” amb una jove veïneta que ja estava tres mesos plena d’amor. Aquesta acció semblaria una romàntica història de fidelitat amantíssima, a no ser per les sospitoses clàusules restrictives aparegudes a l’herència, de les que foren testimonis les forces vives del poble; doncs per preservar la reputació de la novia, sembla que hi hagueren fortes pressions familiars per forçar el casament. (transcripció literal i abreviada)
Silla 9 de Mayo de 1727
Sepase por esta escritura, como yo: Nicolas Mas, labrador vezino de esta Encomienda, estando enfermo en la cama de enfermedad natural de la que temo morir, con todo conosimiento, buena memoria y perfecto juycio, y por sanear mi conciencia, en el mejor modo que puedo y debo, Declaro:
Que es bien notorio en este lugar, que años ha tengo tratado de casarme con Maria Francisca Ferrer, donsella, vesina de este lugar de Silla e hija legitima de Josef Ferrer, y con dicha confianza he comunicado muchas y repetidas veces como a otorgado según se tenia palabra dada, y de dicho trato y comunicasion. Declaro que he tenido con ella algunos accesos, conociendola carnalmente, de lo que ha resultado quedar preñada, y considerando mi obligasion y que esta tenido a cumplirse mi palabra que le tenia dada, y que el preñado no se podia disimular, me determiné a sacar las amonestaciones… y estan corridas y publicadas por primera, segunda y tercera vez segun esta dispuesto por el sagrado Concilio de Trento…
Y antes de lograrlo me ha sobrevenido el accidente y enfermedad que me tiene postrado en la cama, y considerandome en peligro de perder la vida, y deseando salvar mi alma inmortal: Declaro que de dicha pregnancia es mia la causa por dichos accesos que he cometido, y como tal le confieso y reconosco que lo que pariere es mio, siendome concedida la devida licencia para desposarme.
Son testigos, Frey Joseph Miquel Amposta, cura actual de esta parroquia, Juan Guiemet, presbítero, y el doctor D. Juan Ignacio Perez y Ponze.
En un segon document, redactat quan ja s’havia celebrat el matrimoni, es disposen els detalls del seu soterrament a l’interior de l’església (lloc reservat exclusivament als rics), les deixes pies, les misses d’aniversari i demés clàusules econòmiques dedicades a salvar l’ànima (estipulades en la quinta part dels bens). Va anomenar marmessor al seu germà, marginant totalment la novençana, qui malauradament no arribà a temps de mudar-se en la casa del testador, no obstant, conseqüent amb les responsabilitats i el càrrec de consciència, al futur fill li donarà la resta de l’herència, però amb una condició:
Y si susediese el caso (lo que Dios no permita) que dicha mi esposa Mª Fca. Ferrer abortase y no saliese bien su preñado, en tal caso yntituyo y nombro por universal heredera de mis bienes a mi madre y señora, para que pueda hazer y haga de mis bienes a su voluntad”.
Aquesta era una manera molt hàbil de desheretar la benvolguda Mª Francisca si per desgràcia avortava o malparia, introduint a més a més una clàusula que demostra el masclisme de la llei vigent i la poca llibertat que gaudien les dones en aquella societat:
Y si sacase a luz su preñado y alcanzase Alma de Santo Bautismo”, se entienderespecto de mi esposa, que ha de seguir viviendo casta y sin tomar nuevo estado,pues en caso contrario y tomando nuevo estado, en continente sea apartada de dicha cura según está establecido por derecho.
Ací ordenava clarament, que si la viuda es tornava a casar perdria la tutela del fill, deixant-li només una renda de manutenció.
A les poques setmanes de matrimoni va morir el desconfiat Nicolau, fent-se pública la voluntat final del testament, noticia que va fer créixer la morbositat dels veïns provocant el seguiment popular de l’embaràs. Per altra banda, legalment calia donar fe de què allò no fou un muntatge i que el procés biològic era autèntic fins al moment exacte de donar a llum, doncs estava en joc una de les majors fortunes de Silla.
En arribar el moment del naixement, tant la sogra per una banda, com la mare de la criatura per l’altra, exigiran la presència del notari Molina, el qual va redactar una autèntica retransmissió en directe de tot allò que anava succeint a l’habitació i els moviments de la gent que entrava o eixia, generant així un document propi de la “premsa del cor”, que no tindria cap curiositat a no ser per la constatació d’una pràctica increïble que es feia servir habitualment per les comares que assistien els parts: Utilitzar una gallina del corral per reanimar al nadó !!
El part
En el lugar y Encomienda de Silla, a los 20 dias de septiembre de 1727, a la que seria la una de la noche, yo, el escribano fui llamado por Josep Espuig, vesino de este lugar, disiendome que me confiriera a la casa de Josep Ferrer (pare de la novia), que era cosa que importava, y aviendome conferido a dicha casa, entrando en el aposiento que esta a la derecha vi en el puesto para parir a Mª Fca. Ferrer, viuda del ya difunto Nicolas Mas, que latendia Vicente Pastor y layudava Lorensa Pérez, madrina (comare), y en dicho aposiento estavan asistiendo Felicia, la mujer de Josep Machí, todos vecinos de este lugar, y otras mugeres que en diferentes tiempos de la dicha noche y mañana entravan y salian. Y la dicha Mª Fca. dixo que requeria me allase presente a todo lo que susediese y de ello diere fe y testimonio, recibiendo escritura publica para memoria en lo venidero y para los efectos que mas le convinieren.
Y asi constituhido lo restante de la noche y mañana siguientes sin faltar de dicho aposiento, despues de muchos dolores que le sobrevinieron a la dicha Mª Fca , a la que seria una ora el sol salido del dia veinte de setiembre, dio a luz una criatura, y al sacar la cabeza la criatura según dixo la madrina, se dio orden llamasen a dos testigos de la vesindad, y siendo dichos testigos presentes, acabo de nacer la criatura, y la vi yo, el escribano. Y vi con los testigos y todos los arriba mensionados toda ensangrentada, y vieron un intestino que seguia del ombligo de dicha criatura al vientre de su madre, dicha Maria, por no haver todavia hecho las parias (la plasenta) eo cama, e inmediatamente que dichas parias estuvieron en un barreño, las mugeres asistentes cogieron en brazos a la dicha Mª Fca. parida y la pusieron en la cama. Y dicha Lorensa Perez limpio a la criatura la sangre que tenia sobre sus carnes y corto y ato el intestino del honbligo, y hizieron traer una gallina viva y le pusieron el pico de ella a las posaderas de la criatura que estava esmortesida y sin sentido por motivo de lo penoso que fue el parto, y en ese instante volvio en sentido la criatura y lloro, y yo, el escribano y testigos vieron ser niña, y todos concordes por haverla reconocido con cuydado, assi lo asseveraron y certificaron.
Siendo presentes por testimonio: Josep Simeon, labrador, actualmente alcalde, i Vicente Pastor, labrador, ambos vesinos de Silla.
Aquella història tingué un final feliç, i gràcies a l’oportuna intervenció de la gallina. l’herència de Nicolau va passar legalment a mans de la criatura, actuant la mare com a tutora fins la majoria d’edat. Cal dir que la xiqueta va sobreviure i també serà mare vint i tres anys després, ja que trobarem el seu nom a un registre de batejos de 1751, però, si aquesta tècnica de reanimació era l’habitual de l’època, ara ens podem explicar millor les nombroses infeccions i les elevades taxes de mortaldat infantil que esdevenien pocs dies després del part.
En aquest text, que dividirem en tres articles que s’aniran publicant, em propose compartir amb vosaltres, una mostra d’allò que he aprés sobre la l’evolució humana, més o menys des dels avantpassats comuns que vam compartir els actuals homínids anomenats “Homo sapiens” amb els també actuals ximpanzés, bonobos, goril·les i orangutans, és a dir, amb els simis antropomorfs. Però no sols intentaré mostrar allò que sabem, sinó també les conclusions que hauríem d’obtindre a partir d’aquesta bella història que va començar fa, aproximadament, 7.000.000 d’anys. Sí: set milions d’anys que ens haurien d’ensenyar a ser uns humils mamífers que les hem passades “canutes” pera arribar on som hui, i que ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre on anem o on volem arribar.
Els orígens africans
Des de que l’ésser humà va prendre consciencia de si mateix, s’ha preguntat pels seus orígens. I han estat molts els mites i moltes les teories, des dels relats del Mahabharata el Ramayana o la Bíblia, passant pels mites tribals africans, asiàtics o americans o per les precioses “fantasies” dels grans filòsofs grecs sobre la nostra procedència.
Tot i això, potser la tesi més visionaria per avançada al seu temps i per encertada, va ser la de Charles Darwin, des de la primera seua gran obra “L’origen de les espècies” i sobretot des de la seua segona gran obra, publicada 12 anys més tard “L’origen de l’home” en les que, aplicant les tècniques de classificació taxonòmica mitjançant l’anatomia comparativa i les seues tesis sobre la selecció natural, va arribar a la conclusió que l’home descendia dels micos i que procedia del continent africà..
Tot i que, com més endavant comprovarem, aquesta afirmació no és ben bé exacta , per incompleta, era molt valenta perquè va enfrontar la ciència amb els prejudicis religiosos i socials; amb l’eurocentrisme i el racisme. Els grans senyors de la ciència, de la política i de la religió (tots ells europeus i blancs) no eren capaços – no estaven disposats – a admetre que l’ésser humà, els homes i les dones fórem descendents d’una quadrilla de micos i molt menys procedents de l’Àfrica. Allò atemptava el creacionisme judeo-cristià i per tant, la concepció del món de tota la societat occidental de l’època. Cal dir que molts pocs anys abans d’això, el Vaticà debatia sobre si els negres tenien o no ànima, i en aquest context, com haurien d’admetre els Lords britànics, els ducs francesos, els arxiducs austríacs i els terratinents i canonges espanyols que la humanitat fora hereva d’uns animals peluts que servien de diversió en les fires i els circs?
Raymon Dart
Allò ben cert no obstant, és que a les darreries del Segle XIX, es van fer a la Xina, troballes fòssils d’un ésser molt semblant als humans actuals que va ser batejat amb el nom molt poc encertat de “Pithecántorpus erectus” (el mico home vertical) o “Antropopithecus” (l’home-mico). Ben certament, en aquella època, els científics buscaven un home-mico o un mico-home, com si aquell hipotètic ésser haguera de ser el nexe entre els micos i els homes. Molts pocs anys més tard, en 1.924, Sir Raymond Dart va trobar a Sudàfrica el crani i diferents restes post cranials d’un xiquet de molt curta edat, amb una datació, tot i que dubtosa, d’aproximadament 3,5 milions d’anys. Allò més sorprenent de la troballa era que el seu rostre, tot i se rel rostre d’un mico, era molt semblant al dels nostres xiquets i que, tot i ser un mico, aquell mico caminava a dues potes. O cames. És a dir que caminava exactament igual que ho fem nosaltres. Tot i que molts anys abans, en el Segle XIX, s’havien documentat a la vall alemanya de Neander les restes d’un estrany homínid amb trets suposadament primitius que havien donat peu a aventurar l’origen evolutiu europeu de la humanitat en reconèixer que aquestes restes pertanyien a una humanitat primitiva, aquesta evidència semblava insuficient par als científics, polítics, intel·lectuals i líders religiosos – les forces vives – de l’època. En canvi, la troballa d’en Raymond Dart mostrava el fet de la bitedpestació com a un avantatge evolutiu i venia a demostrar, contra l’opinió de les forces vives, dues coses: que els primers ancestres de l’esser humà eren africans i que eren uns micos. Efectivament, Raymond Dart va llençar al món científic la notícia que aquell australopithecus africanus (mico africà del sud) o el xiquet de Taung, com es va batejar el fòssil, era un avantpassat directe dels ésser humans.
Amb una antiguitat d’entre 12 i 9 milions d’anys, s’han documentat altres simis bípedes fins i tot a Europa: Oreopitecs, amb uns 9 milions d’anys, a la Toscana italiana i Pierolapithecus Catalaunicus, a l’actual Catalunya interior, amb 12 milions d’anys. Se sap que almenys l’Oropithecus era un mico bípede. Però aquests simis no van prosperar, caient en un “cul de sac” evolutiu, per la qual cosa, finalment van desaparèixer sens deixar descendència de cap tipus.
El continent africà es va omplir, en acabar la II Guerra Mundial, d’arqueòlegs i paleoantropòlegs a la recerca del orígens de la humanitat. Àfrica es trenca, i mostra una gran nafra a la seua part central, des de la banya africana fins a l’actual Zimbabwe, aproximadament, en forma de gran i ampla vall tectònica, on fa entre 7 i 3 milions d’anys, es van vore aïllades diverses famílies de micos, molt semblants i potser també avantpassats dels actuals ximpanzés, que van haver d’evolucionar per tal de sobreviure: les zones boscoses i arbrades on aquells micos s’alimentaven i se sentien protegits dels seus depredadors es van aclarir convertint-se en grans extensions de sabana, tal com la que hui per hui podem vore als parcs naturals africans de Masai Mara o de Ngoro-Ngoro. En aquell entorn, la gran adaptació que tenien aquells micos per a trepar als arbres no es servia gairebé per a rés i en canvi, el fet de poder posar-se drets els confegia una millor visibilitat del seu entorn i una major eficiència en l’optimització dels seus recursos energètics, perquè caminar sobre dues potes consumeix moltes menys calories que fer-ho sobre quatre. A més a més, sota un sol que ho cremava tot, aquells micos verticals oferien, al sol del migdia, únicament el cap, estalviant-se així excessos de temperatura corporal gens desitjables en temps d’escassesa d’aigua. Va ser en aquella Gran Vall del Rift on van anar sent trobats i identificats durant els anys 60 i 70 del passat segle, diverses espècies d’Australopitecs, i parantrops. Entre ells l’esquelet gairebé complet de la famosa Lucy, la vedette del món fòssil, al 1.974 i les petjades de Laetoli al 1.978. Les petjades de Laetoli són un recorregut fòssil que van deixar un altre grup d’australopitecs fa 3.600.000 anys. Tant l’esquelet de Lucy com aquelles petjades deixades en el fang de cendra volcànica venien a demostrar que els australopitecs caminaven exactament igual que ho fen nosaltres hui per hui.
Però allò més important de totes les grans troballes fetes al continent africà és que fa entre 7 i 2 milions d’anys l’Àfrica oriental estava poblada de diverses espècies de micos antropomorfs (amb una anatomia semblant a la humana) que van compartir un entorn, van competir per uns recursos i van conviure, en major o menor mesura, durant centenars de milers d’anys. Els micos bípedes que tenim documentats hui per hui son: Sahelantropues Tchadensis i Orrorin Tugenensis, amb 6 milions d’anys; Ardipithecus Ramidus, amb 4,5 milions d’anys, Australopithecus Anamensis, amb 4,2 milions d’anys; Australopithecus Afarensis, amb 4,1 milions d’anys; Australopithecus Africanus, amb 3,5 milions d’anys,; Australopithecus Barhelghazali, amb 3,5 milions d’anys; Australopithecus Garhi, amb 2,5 milions d’anys; Kenyanthropus Platyiops, amb 3,5 milions d’anys, Australopithecus Sediba, amb 2 milions d’anys… Qualsevol d’aquestes espècies podria ser el nostre avantpassat directe, però també hem de tindre en compte que és ben segur que hi van existir altres espècies que encara no han sigut descobertes; i per tant, qualsevol d’aquestes hipotètiques espècies encara no descobertes, o l’encreuament entre algunes d’elles – conegudes i no conegudes – també podria ser el nostre avantpassat directe. La meua conclusió és que entre fa sis i fa dos milions d’anys, a la Gran Vall del Rift, va haver una gran diversitat d’espècies de micos bípedes que van obtindre major o menor èxit evolutiu. Nosaltres, som, per tant, hereus d’aquella diversitat.
El següent gran pas evolutiu d’aquest micos, molt semblants als actuals bonobos, amb la diferència importantíssima que caminaven sobre dues potes, va ser segurament el tornar-se carnívors o omnívors. Se sap per les empremtes que la seua alimentació va deixar en les peces dentals, que els australopitecs eren herbívors; la dieta herbívora en un secà terrible com ho seria l’Est Africà en aquella època exigia moltes hores a la recerca d’aliments no sempre disponibles, molts esforços físics i, finalment, un gran tracte digestiu, és a dir: una panxa com un tabal que consumiria una gran part de les calories, en forma de glucosa, obtingudes en l’alimentació. Però hi va haver un d’aquests micos, probablement Australopithecus Afarensis sense descartar-ne altres, que prompte va trobar una altra font d’energia: la medul·la dels ossos d’animals morts, a la que ni els depredadors més poderosos podien accedir. Aquests australopitecs haurien aprés a trencar els ossos amb l’ajut de pedres per tal d’aprofitar la rica aportació en greixos i proteïnes que ofereix la medul·la. Però també van aprendre, ben segur, a foragitar de les restes d’eixos animals morts i sens dubte amb l’ajut de pals i pedres, els voltors, les hienes, els corbs i altres carronyaires, per tal de tindre accés a la carn, abans que aquesta haguera sigut consumida per altres animals. Aquest avenç evolutiu és un dos-en-un: perquè van aprendre a usar ferramentes per tal de garantir-se un aliment més ric, però al mateix temps, el fet de tornar-se mig carnívors, els hauria possibilitat, amb el pas de generacions, reduir el tracte intestinal, que consumeix moltíssima energia, en favor de la grandària del cervell; és a dir: que el tornar-nos carnívors ens va tornar més intel·ligents. La cadena ja estava oberta i no havia d’aturar-se: cervell més gran, utilització d’armes i ferramentes molt rudimentàries, millor aprofitament dels escassos recursos, millor adaptació a l’entorn: major èxit evolutiu.
Més o menys per aquell temps, havien aparegut uns altres micos bípedes que van obtindre també un gran èxit evolutiu, però exactament a l’inrevés: els parantrops es van especialitzar en menjar vegetals que qualsevol altre mico rebutjava. I van desenvolupar uns potents cranis amb grans maxil·lars i queixals, acompanyats d’una potentíssima musculació mastegadora, per tal de poder empassar-se les duríssimes arrels que menjaven. Però això exigia igualment un gran tracte digestiu, és a dir: una panxa con un bou i un crani reduït i amb una gran cresta on s’inseria la poderosa musculatura mastegadora (no es pot tindre tot!!!). I és que l’evolució no és ni ho serà mai lineal i finalista, sinó al contrari: atzarosa i oportunista. Gràcies a la seua especialització els parantrops (Paranthropus Robustus i Paranthropus Boisei) van ocupar un important nínxol evolutiu, convivint amb els australopitecs i amb els primers “homo” durant gairebé un milió d’anys. I en canvi, gràcies a la diversificació de la seua dieta i dels seus costums, gràcies al seu oportunisme i a la seua adaptabilitat, algú o alguns australopitecs van evolucionar d’una altra manera i van donar eixida als primers homínids.
Un esdeveniment climàtic global va afectar el nostre planeta fa entre 3 i 2,5 milions d’anys. La variació dels pols i la deriva planetària va provocar grans pertorbacions en les corrents oceàniques, provocant un radical canvi climàtic que va afectar a tot l’hemisferi nord del planeta en forma d’una terrible glaciació i, de retruc, l’hemisferi sud: mentre la major part de l’aigua es concentrava en forma de gel sobre Europa, Àsia i Amèrica del nord, la resta del món patia una gran sequera, perquè l’aigua ja no prenia forma de núvols, no plovia, no regava les terres del sud… A poc a poc, els australopitecs van anar desapareixent, quedant els parantrops i els primers exemplars de gènere “homo”. Tot i això, alguns científics i jo mateix, tenim els nostres dubtes, com podreu vore més endavant.
Louis i Mary Leakey
Al Juliol de 1.959 els Leakey, una família de paleoantropòlegs mítica per la seua gran tasca d’investigació i les seues troballes, van identificar l’artífex més probable, per la proximitat de les dues troballes, d’un instrument lític, tallat en pedra presumptament per algun membre del gènera “homo” que havien torbat més de vint anys enrere, al 1.935. Es veu que la família Leakey havia obtingut la recompensa a la seua rigorositat i la seua constància en trobar l’autor d’aquelles ferramentes tallades en pedra. La sorpresa però va ser que el presumpte artesà no era un “homo” sinó un Australopithecus Robusts. Tot i això, la troballa era magnífica perquè confirmava les tesis de Darwin que l’esser humà procedia d’Àfrica i que procedia d’algun mico (i tant mico!!!).
Tot i que al 1.964 es va identificar un altre presumpte fabricant de ferramentes – Homo Habilis – amb una datació de 2,5 milions d’anys allò ben cert és que molts científics han posat en dubte que aquell artesà poguera ser considerat tal qual, un membre del gènere “homo” i no un altre australopitec. Però aquestes mateixes cauteles vindrien igualment a provar que, si els autors d’aquelles ferramentes no eren homes, sinó micos, la evolució cap a la hominització, que sempre havia sigut considerada, des de l’antropocentrisme una evolució lineal i dirigida a un suposat perfeccionament evolutiu de l’espècie dirigida al resultat que oferim nosaltres en l’actualitat, en realitat no era així sinó tot al contrari: aquesta evolució es mostrava molt transversal i enredada en diverses branques que, fins i tot es creuarien en una gran diversitat, enriquint el panorama; altres branques d’aquest gran arbre desapareixen o es bifurquen enriquint i complicant molt més el panorama. El fet és que en l’actualitat no passa un any sense que es faça una o varies grans troballes en el món de la paleoantropologia i que aquestes troballes, tot i que solen aportar molta informació nova i molt valuosa, també compliquen la història de la humanitat i per tant, desperten noves preguntes. I sobretot mostren que la filogènia de l’esser humà es transversal, diversa, atzarosa, accidentada, fràgil, intensa, voluble… qualsevol adjectiu, excepte el de lineal o finalista.
Homo Habilis
Malgrat que Homo Habilis mostrava una estatura poc superior a la d’un australopitec dels que compartirien entorn amb ell, i fins i tot era més xicotet que alguns d’ells, el seu crani tenia més capacitat (entre 550 i 680 centímetres cúbics front a una capacitat màxima, de 500 centímetres cúbics que mostrarien els australopitecs més avançats), la qual cosa implica un cervell més gran; igualment, les mans d’Homo Habilis eren més gràcils, la qual cosa els permetria, sens dubte una motricitat fina molt necessària per a la manipulació i elaboració de ferramentes. I amb l’ús de pals que usarien com a armes i eines de pedra tallants que usarien com a rudimentaris ganivets, aquets éssers omnívors i oportunistes s’haurien convertit en uns supervivents de luxe; en uns xicotets triomfadors. Però els “homes hàbils” no estaven sols. Contemporanis a ells i compartint en certa manera el mateix territori, Homo Rudolfensis, amb 2,4 milions d’anys li feia competència. Homo Rudolfensis tenia, fins i tot, més capacitat craniana que els seus parents hàbils. per acabar d’engrescar-ho tot, La darrera gran troballa, feta l’any 2.015 i publicada el 2.016, “Homo Naledi” (l`home estrella), amb aproximadament dos milions d’anys d’antiguitat, ens ha mostrat també una gran capacitat craniana i el que és més important: una suposada pràctica funerària. La pràctica d’enterraments (o de qualsevol estratègia destinada a preservar els cadàvers dels seus congèneres de la intempèrie i de l’acció dels rapinyaires pressuposa la consciència d’espècie i l’existència, tot i que potser remota, d’un pensament simbòlic. Per tant, quina d’aquestes tres espècies (o potser cap d’elles sinó alguna altra que encara no hem descobert) seria la que degué donar pas al proper “homo” conegut?
A l’any 1.985, la troballa a la vora del llac Turkana d’un esquelet gairebé complet, d’un xaval d’uns dotze o tretze anys va convulsionar el món de la paleoantropologia. El Xaval de Turkana, com es va batejar el fòssil, tenia una antiguitat de gairebé dos milions d’anys i una capacitat craniana d’entre 800 i 950 centímetre cúbics, i una estatura d’un metre vuitanta, la qual cosa el convertia en el primer homínid bípede amb una estatura semblant a la nostra o fins i tot, més alt que nosaltres. “Homo Ergaster”, l’home que treballa, com es va identificar aquella nova espècie, va ser definida com el primer “Homo” tal qual, és a dir: decididament, el primer membre indiscutible de la família dels humans.
Vull referir-me a la situació del camp de Silla, que és un tema que coneixia molt bé, quan tinguí la responsabilitat política, com regidor d’Agricultura i com alcalde (1999-2007). Ara que ja estic jubilat i sense cap obligació directa, sols em queda l’enyorança d’aquells temps i, sobre tot, el compromís de continuar defensant els agricultors i el camp de Silla, que sempre jurí, ni que siga testimonialment. Per aquest motiu faig els comentaris d’avui, amb les millors intencions.
Abans d’escriure res, he fet el que sempre: m’he informat directament de Pepe Alapont l’estellaor. Aquest il·lustre personatge i amic està com jo, jubilat de la responsabilitat directa com a president executiu del Consell Agrari i de la Séquia Real del Xúquer, a nivell local. A nivell general, forma part de la Junta Directiva d’aquesta institució, a València. Ell també manté el mateix compromís de sempre de defensar els interessos dels agricultors i del poble.
Josep Alapont i Josep Pitarch. FOTO: Raquel Sánchez
Esmorzem i fem una repassada, ben trista, del desinterès dels polítics, de la ineficàcia del Consell Agrari, de la deficient neteja de sequiols i barrancs, de la nul·la inversió en el manteniment dels camins rurals, de l’abandonament de tants camps, i en general de la desinformació dels temes del camp, a excepció d’algun projecte d’agricultura ecològica.
Recordem i comparem els anys en què ocupar-se del camp era un actiu per als polítics locals, especialment esperonats o forçats a prestar-hi atenció, com fèiem nosaltres dos. Sense cap dubte, la nostra jubilació, jo primer i ell després, no ha tingut relleu, ni entre els polítics, ni entre els llauradors i, en conseqüència, el camp ha desaparegut dels pressupostos municipals, cosa que no ocorregué mai quan nosaltres dos hi érem, cadascú en la seua posició, cordial, crítica o enfrontada, però sempre segura. Podriíem dir, doncs, que els polítics actuals, tenen una ignorància absoluta del camp, a excepció de la litúrgica de presidir algun acte o reunió, fer-se alguna fotografia i proveir d’algun projecte, immediatament poc segur?
En aquestes circumstàncies no és d’estranyar la fossilització progressiva del Consell Agrari, per a la renovació del qual no s’ha trobat cap candidat, ni candidatura. Cosa ben distinta de quan n’hi havia dues, la imbatible que encapçalava Alapont, i la que sempre perdia. Finalment sols se’n presentava la d’Alapont i finalment cap, quan aquest ho ha deixat estar: el buit més absolut. Què podria fer, però, un Consell sense pressupost per a fer res? Precisament, aquest fou el motiu de la retirada d’Alapont, a qui pregaven que continuara, però que ell trobà inacceptable: o hi ha diners per a fer coses, o res!
Actualment es mantenen algunes accions d’aquelles, perquè hi ha subvencions externes que les permeten, com la neteja de sequiols i barrancs. Poca neteja, però, en comparació a les que es pogueren fer quan el Consell i l’ajuntament aconseguien la implicació més efectiva de la Confederació Hidrogràfica, per als barrancs i de l’ajuntament de València, per a les parts finals dels sequiols i motes de tanca de l’Albufera. També, i per la gestió personal d’Alapont, s’aconseguí la col·laboració de les màquines de Sollana. Cal dir que aquestes tasques de neteja són de vital importància per a la prevenció de desbordaments i inundacions en casos de pluges intenses. Li pregunte a l’estellaor si la feina que està fent-se ara és com quan s’encarregava José Maria Hostalet el parrantó. En absolut, em contesta. Ara mateix llegim a la premsa que l’ajuntament de la capital va a netejar els sequiols i ens preguntem si el de Silla haurà exigit que també netegen els nostres, com férem nosaltres.
El manteniment i les millores dels camins rurals, que era una altra de les preocupacions d’aleshores, també ha amaïnat o desaparegut. Ja no hi ha cap projecte d’eixamplament dels camins més importants, o de consolidació del ferm de cap d’ells. Ni la possibilitat de forçar inversions importants, com les que aconseguí Alapont d’Aquamed, a canvi de facilitar-los la col·laboració de la Séquia per a les canalitzacions de Pinedo-Benifaió, que, per altra part, ell criticava. Durant les negociacions, els responsables municipals eren tan sols espectadors i, a tot estirar, comensals de gorra, perquè qui pagava era Alapont. Des de fa temps, als camins sols es fan alguns parxes i para de comptar.
Donades aquestes circumstàncies, que coincideixen amb les jubilacions de tants llauradors de les nostres edats, que no han tingut relleu generacional, no és d’estranyar l’abandonament de moltíssims camps, absolutament perduts, amb pinets de més d’un metre, males herbes, argelagues… i brutícia, que són nius de plagues de caragols i d’insectes. Recordem que en la nostra època, el Consell Agrari obligava al manteniment en condicions d’aquests camps, els propietaris dels quals rebien una primera carta d’advertència i posteriors requeriments. Així mateix s’obligava als productors de quequis i d’altres arbres, a la recollida de la fulla caduca, per a evitar molèsties als camps veïns, sorregades, etc. Tot això ara ja no es fa? Precisament allò no costava ni un euro a l’erari públic, perquè era cada propietari qui se n’havia d’ocupar.
Tenim el sentiment que tants esforços que férem no han garantit la continuïtat de la gestió. El camp es mor, li dic. Anem morint-nos nosaltres… No ens posem tristos, perquè ja som massa majors i, a més a més, coincidim que tenim la consciència tranquil·la d’haver fet el que crèiem just i “sense cobrar”. Ho fèiem pel morro, li dic, perquè ens crèiem en l’obligació. Molta gent no ho ha vist així i encara manté els seus dubtes o maledicències, però és més inquietant el desinterès dels polítics locals actuals.
Comentem sobre la situació dels polítics i sobre on han anat a parar alguns d’ells. I sobre els casos de corrupció que estan eixint als diaris cada dia, perquè finalment ja estan els casos instruïts als jutjats. Jo emfatitze sobre la corrupció dels populars i ell afegeix la dels socialistes. Estem d’acord. Li recorde que el PP de Silla està implicat en el cas Gürtel, per la campanya electoral de 2007; en el de Ciegsa, per la construcció de col·legis; en el cas d’Aquamed…
Ens fem una cassalla, Rios evidentment i marxem a la feina. Alapont continua treballant els seus camps, encara que sense l’èmfasi que uns anys enrere, hi posa la mateixa dedicació de llaurador fi i professional. Jo me’n torne a casa, a escriure aquesta mena de necrologia del camp de Silla.
Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.
Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.
Carmen Navarro “la Morena”
– 20-09-2016 –
– 26-09-2016 –
– 24-09-2016 –
– 20-09-2016 –
– 19-09-2016 –
– 18-09-2016 –
– 17-09-2016 –
El Cresol de Silla 