per Xavier Cunyat Rios
Hui pràcticament tothom hem normalitzat l’ús de la tecnologia digital en la nostra vida quotidiana. L’època en que es parlava de «bretxes digitals», ja siga d’accés o d’ús, ha quedat enrere, encara que això no vol dir que no hi haja diferències, particularitats o jerarquies entre els usuaris en quant a domini i aprofitament dels recursos actuals per a tractar amb la informació. No obstant, es pot dir que hi ha un estàndard d’usuari, i que és tan normal i estès estar connectat com vore la tele o fregir un ou.
Ara bé, podem fer-nos algunes preguntes sobre la incorporació d’aquestes tecnologies al nostre entorn: Què hem guanyat i què hem perdut amb la transformació digital? Hem millorat com a persones individualment i col·lectiva des de que estem totes i tots hiper-connectats? Són útils per a la vida totes les coses noves en que ens hem ensinistrat? Ho eren aquelles que han caigut en desús o hem oblidat?
Sé que sobre aquestes qüestions hi haurà tantes opinions com experiències personals, i que el que per a uns ha estat un descobriment meravellós, per a altres ha sigut un mal viatge. En aquest sentit jo vull dir la meua, i per això, en el que segueix faré un repàs sobre la història de la Web i la transformació digital al nostre entorn tal com les he conceptualitzades en aquests darrers 25 anys, o tal com les comprenc, i diré per què pense que aquesta tecnologia de la informació i la comunicació encara ens pot millorar la vida, o té alguna cosa que aportar a la nostra condició en tant que essers humans.
Ciberespai i Utopia
Per a mi els primers anys de la Web i la seua expansió estan marcats per la visió utòpica. En 1994 va ser quan vaig vore per primera vegada una pantalla connectada a Internet, i va ser a un departament de la universitat. No coneixia a ningú que tinguera connexió a casa, i Telefónica encara tardaria en traure al mercat Teleline i la tarifa plana. Internet la coneixien quatre gats. Eixe mateix any del 94 es publicava un llibre, «Ciberia», d’un autor que després ha tingut molt de ressò amb llibres sempre relacionats amb el fet digital, Douglas Rushkoff.
El llibre descriu, de forma un tant romàntica, als personatges que poblaren els inicis (70’s i 80’s) d’una xarxa global d’ordinadors connectats i la propagació de la tecnologia digital. Hackers barbuts, drogues psicodèliques, contracultura i ambients underground, amb la música de Grateful Dead com a principal banda sonora, formen l’agar cultural en el que alguns visionaris ciberpunks trobaren en el «ciberespai» i les noves realitats que la tecnologia digital començava a deixar vore, una promesa de llibertat o un salt evolutiu de la humanitat.
Per a la majoria dels autors del moviment ciberpunk, en el ciberespai es podien crear comunitats ideals al voltant d’una cibercultura tecno-emancipatòria, en les que els subjectes socials compartiren sense friccions rellevants experiències, preocupacions, reivindicacions, interessos i aspectes identitaris. Aquestes propostes apunten a una realitat en el ciberespai com a alternativa radical a la física i quotidiana. En aquesta realitat les capacitats humanes són ampliades per efecte de la tecnologia com la forma de superació final de les contradiccions que persisteixen en la societat.
Hui, pràcticament tots els ciberpunks i visionaris, com Hakim Bey, que veien en aquestes tecnologies motius per imaginar utopies, han desistit d’aquests tipus d’exercicis, i troben més aviat que Internet s’ha convertit en un instrument de control panòptic, o en una mutació de la societat espectacular de sempre amb el seu fetitxisme mercantil. No obstant, vos recomane llegir el llibre perquè és una activitat divertida conèixer el folklore de la ideologia californiana que dóna pas a aquest gran invent que és la xarxa, o si més no, conèixer un poc de la seua història.
Nova economia, Web Social i P2P
Cap a finals dels noranta es donaren noves transformacions de la web en consonància amb el nou caràcter massiu que aquesta estava prenent. En efecte, la web dels hackers i els ciberpunks dels inicis, encara era cosa de minories, d’iniciats i entesos, però a finals dels noranta són molts milions els usuaris que arreu el món s’incorporen a la xarxa.
Amb aquesta popularització d’Internet, si més no als països desenvolupats, es donen diversos efectes. Un d’ells és que comença a vore’s la dimensió econòmica de la web, la possibilitat de fer negocis. Apareix el concepte de «Nova economia» per a referir-se a les empreses que oferien serveis tecnològics o que radicaven la seua activitat a la xarxa.
El creixement de la nova economia va ser fulgurant fins a l’esclafit de la coneguda com «Bombolla Puntcom». Aquest és un terme que es refereix a un període de creixement en els valors econòmics d’empreses vinculades a Internet. Aquesta corrent econòmica especulativa molt forta es va donar entre 1997 i 2001. Durant aquest període, les borses de valors de les nacions occidentals van veure un ràpid augment del seu valor causa de l’avanç de les empreses vinculades al nou sector d’Internet i a la nova economia. En passar el temps, moltes d’aquestes empreses van fer fallida o van deixar d’operar. El període va ser marcat per la fundació (i en molts casos, espectacular fallida) d’un nou grup de companyies basades en Internet designades comunament empreses «Puntcom».
Una combinació d’un veloç augment de preus de les accions, l’especulació individual i la gran disponibilitat de capital de risc van crear un ambient exuberant. L’esclat de la bombolla va marcar el principi d’una relativament suau però llarga recessió en les nacions occidentals.
Aquesta crisi de l’economia va tindre efectes en la pròpia naturalesa de la web. Durant el període de propagació de l’ús de la xarxa havien aparegut moltíssimes empreses vinculades a Internet i amb aquesta crisi moltes feren fallida i desaparegueren. Les que varen sobreviure tenien algunes característiques comunes les quals per a molts eren la causa o raó d’aquesta supervivència. Aquestes conjunt de webs reberen un nom: Web Social o Web 2.0 .
«Web Social o 2.0» és un concepte que es va encunyar el 2003. El terme estableix una distinció entre la primera època de la web, on l’usuari era bàsicament un subjecte passiu que rebia la informació o la publicava, sense que existiren massa possibilitats perquè es generés la interacció, i la revolució que va suposar l’auge dels blogs, les xarxes socials i altres eines relacionades.
La Web 2.0, per tant, està formada per les plataformes per a la publicació de continguts, com Blogger, les xarxes socials, com Facebook, els serveis coneguts com wikis (Vikipèdia) i els portals d’allotjament de fotos, àudio o vídeos (Flickr, YouTube). L’essència d’aquestes eines és la possibilitat d’interactuar amb la resta dels usuaris o aportar contingut que enriquisca l’experiència de navegació.
Cal esmentar que les diferències entre la primera i la segona era de la web no es basaven en un canvi a nivell tecnològic en els servidors, encara que naturalment s’ha donat un considerable avanç en el maquinari; és l’enfocament de la xarxa, els objectius i la forma en què els usuaris van començar a percebre la informació en línia el que caracteritza aquest renéixer, que va tenir lloc silenciosa però veloçment, al començament del nou mil·lenni.
Fins llavors, Internet era un univers de dades majoritàriament estàtiques, una font de consulta revolucionària que atreia milions de persones a contemplar-la passivament. Si bé els fòrums i el xat daten de la web 1.0, aquests es trobaven ben diferenciats dels llocs tradicionals; navegar era similar a visitar un gran centre comercial, amb infinitat de botigues, en les quals era possible comprar productes, però no alterar els seus aparadors. Amb l’arribada de la Web 2.0, es va produir un fenomen social que va canviar per sempre la nostra relació amb la informació, principalment perquè ens va fer part d’ella.
Un altre efecte social de la xarxa el representa l’aparició de les xarxes de distribució de fitxers P2P. Una «Xarxa P2P» (Peer-to-peer), també coneguda en valencià com a xarxa entre parells o d’igual-a-igual, és una de les formes més importants i populars de compartir tot tipus de material entre usuaris d’Internet, independentment de la plataforma de programari utilitzada ni el lloc o moment en què es troben.
A partir que al maig de 1999 sortira al mercat Napster, considerada com la primera aplicació que va inaugurar les xarxes Peer-to-peer, la tecnologia P2P no ha parat de créixer, tant en termes d’usuaris com d’avenços en la seua estructura.
Bàsicament, les xarxes P2P són una xarxa d’ordinadors que funciona sense necessitat de comptar ni amb clients ni amb servidors fixos, el que li atorga una flexibilitat que d’una altra manera seria impossible d’aconseguir. Això s’obté gràcies a que la xarxa treballa en forma d’una sèrie de nodes que es comporten com iguals entre si. Això en poques paraules vol dir que els ordinadors connectats a la xarxa P2P actuen al mateix temps com a clients i servidors respecte als altres computadors connectats.
Un altre dels avantatges associats a les xarxes P2P és que les mateixes poden aprofitar de millor manera l’ús de l’ample de banda disponible entre els usuaris per a l’intercanvi d’arxius, el que permet d’aquesta manera obtenir una millor performance i rendiment en les connexions, el que es tradueix en una millor velocitat de transferències, i per tant en una baixada d’arxius més ràpida.
Les xarxes P2P van ser i són molt útils per a tot el que té a veure amb compartir dades entre usuaris, i va ser i és molt utilitzada per compartir entre els usuaris que es connecten amb qualsevol dels clients que hi ha al mercat tot tipus de material, tant de vídeo, com d’àudio, programes i literatura, entre d’altres.
Malgrat tot el material subjecte a les diferents lleis de protecció de la propietat intel·lectual que podem trobar a les xarxes P2P, les mateixes en si no són il·legals, el considerat il·legal en molts països del món són els llocs que proveeixen dels enllaços per que es puguem descarregar aquest tipus de contingut.
La xarxa com Intel·ligència Col·lectiva
Aquesta dimensió social que esdevingué amb l’aparició de la web 2.0 i les xarxes P2P va fer que començaren a desenvolupar-se tot tipus de fenòmens al voltant de la «sociabilitat» que la xarxa permetia. Apareixen tot un seguit de comunitats distribuïdes d’intercanvi i tractament d’informació. La societat mateix comença a percebre’s i caracteritzar-se primàriament com un entramat de relacions sense centre. Dels sistemes de propagació d’informació clàssics moderns com són els diaris, les emissores de ràdio i la televisió, els quals tenen una estructura centralitzada i un missatge unidireccional, passàvem amb Internet a tota una atapeïda xarxa de nodes interconnectats de manera distribuïda i de missatge multidireccional.
Açò portà aparellat que es començara a parlar de noves formes de distribució d’intel·ligència, cultura, autoritat i identitat. Hi havia qui, tornant un poc als plantejaments utòpics dels inicis de la web, parlava de la xarxa com un gran cervell social (social brain), on els nodes es connecten a la manera com les neurones es relacionen al cervell humà i el seu sistema nerviós. Una de les obres que, al meu parer, millor tracta aquesta possibilitat d’una «ment comuna» és el llibre de l’antropòleg Pierre Lévy «Intel·ligència col·lectiva: per una antropologia del ciberespai», publicat el 2004.
Pierre Lévy està interessat pels ordinadors i per Internet en tant que mitjans capaços d’augmentar no només les capacitats de cooperació de l’espècie humana sinó també les dels col·lectius com ara associacions, institucions, empreses, col·lectius locals o grups que comparteixen afinitats. Sosté que, en tant que mitjà, el fi últim d’Internet és la «intel·ligència col·lectiva», concepte que centra els interessos de recerca del professor Lévy així com el seu impacte en les noves societats basades en el coneixement. Lévy és un pensador mundialment reconegut per les seues aportacions en el camp de la cibercultura.
En aquest llibre, Pierre Lévy parteix d’un precepte segons el qual les xarxes de comunicació i les memòries numèriques abastaran pròximament a la majoria de les representacions i missatges en circulació al planeta. El ciberespai, com a nou escenari de la construcció social i cultural planteja nombrosos interrogants. D’una banda es critica el control social encarnat en la data-vigilància, el registre de les persones, els poders anònims, la desaparició de la memòria tal com la coneixem. D’altra banda, hi ha una postura optimista que veu en el ciberespai l’oportunitat de constituir una intel·ligència col·lectiva, democràtica, on es poden descobrir nous àmbits del llenguatge i de la societat mateixa, al redefinir els vincles que hui es debiliten.
Els coneixements vius, la perícia i les competències dels éssers humans estan sent reconegudes com la font de totes les altres riqueses. Llavors, quina finalitat s’atorga a les noves eines de comunicació? La seua utilització més útil socialment seria sense dubtes subministrar als grups humans instruments per unir les seues forces mentals amb la finalitat de constituir intel·lectes o imaginants col·lectius. La informàtica comunicant es presentaria llavors com la infraestructura tècnica del cervell col·lectiu o de l’hipercórtex de comunitats vives. El paper de la informàtica i de les tècniques de comunicació de suport numèric no seria el de «reemplaçar la humanitat» ni d’acostar-se a una hipotètica «Intel·ligència artificial», sinó d’afavorir la construcció de col·lectius intel·ligents en els quals les potencialitats socials i cognitives de cadascú podran desenvolupar-se i ampliar mútuament. Segons aquest enfocament, el projecte arquitectural major del segle XXI serà imaginar, construir i condicionar l’espai interactiu i movent del ciberespai. Potser llavors serà possible sobrepassar la societat del espectacle per abordar una era post-mèdia, era en què les tècniques de comunicació serviran per filtrar els fluxos de coneixements, per navegar pel coneixement i per pensar en conjunt més que per arrossegar masses de informacions.
Aquest projecte convoca a un nou humanisme que inclou i eixampla el «Coneix-te a tu mateix» a «aprenguem a conèixer-nos per pensar junts» i que generalitza el «pense, per tant existisc» a «formem una intel·ligència col·lectiva, per tant existim com a comunitat eminent». Es passa del cogito cartesià al cogitamus. Lluny de fusionar les intel·ligències individuals en una mena de magma indistint, la intel·ligència col·lectiva és un procés de creixement, de diferenciació i de reactivació mútua de les singularitats. La imatge inestable que emergeix de les seues competències, dels seus projectes i de les relacions que els seus membres mantenen en l’espai del coneixement constitueix per a un col·lectiu una nova manera d’identificació, oberta, viva i positiva. Noves formes de democràcia, millor adaptades a la complexitat dels problemes contemporanis que les formes representatives clàssiques, podrien llavors sorgir. I açò ens porta a parlar de política.
Poder, Comunicació i Moviments Socials
Si hi ha una obra i un autor que ha investigat a fons i de manera rigorosa la xarxa telemàtica i la seua vinculació amb la societat, la política i les seues més recents transformacions, eixa obra és la de Manuel Castells.
Després de «L’era de la informació» (1996-98), en l’any 2009, Castells publica «Comunicació i poder», on aborda les particularitats de l’estratègica convergència entre tecnologia, comunicació i poder. Basant-se en diversos enfocaments socials, econòmics, polítics i psicològics, l’autor penetra en els bastidors on s’entreteixeixen i s’articulen relacions estratègiques de poder, control i supervisió de les pràctiques socials, culturals i polítiques per mitjà de processos que denomina com «auto-comunicació de masses», les noves formes de comunicació en xarxa.
Segons Castells, el poder i la política es decideixen en el procés de construcció de la ment humana a través de la comunicació. En el nostre tipus de societat, els mitjans de comunicació de masses són decisius en la formació de l’opinió pública que condiciona la decisió política. La política és sobretot política mediàtica, cosa que té conseqüències importants sobre la política mateixa, ja que condueix a la seua personalització i la política de l’escàndol. Ara bé, la comunicació de masses està sent transformada per la difusió d’Internet i la Web 2.0, així com per la comunicació sense fils. L’emergència de la «auto-comunicació de massa» desintermedia als mitjans i obri el ventall d’influències en el camp de la comunicació, permetent una major intervenció dels ciutadans, la qual cosa ajuda als moviments socials i a les polítiques alternatives. Però al mateix temps també les empreses, els governs, els polítics intervenen en l’espai d’internet. Per aquest motiu les tendències socials contradictòries s’expressen per un i altre costat tant en els mitjans de comunicació de masses com en els nous mitjans de comunicació. D’aquesta manera, el poder es decideix cada vegada més en un espai de comunicació multimodal. En la nostra societat, el poder és el poder de la comunicació.
Com la comunicació, i en especial la comunicació socialitzada, la que existeix en l’àmbit públic, ofereix el suport per a la producció social del significat, la batalla de l’opinió de les persones es juga en gran part en els processos de comunicació. I això és encara més aplicable a la societat en xarxa, que es caracteritza per l’omnipresència de xarxes de comunicació en un hipertext multimodal. En efecte, l’actual transformació de la tecnologia de la comunicació en l’era digital amplia l’abast dels mitjans de comunicació a totes les esferes de la vida social en una xarxa que és a un temps global i local, genèrica i personalitzada segons un patró sempre canviant. Com a resultat, les relacions de poder, és a dir, les relacions que constitueixen els fonaments de tota societat, a més dels processos que desafien les relacions de poder institucionalitzades, es determinen i decideixen cada vegada més en el camp de la comunicació.
Els mitjans de comunicació de masses no són els dipositaris del poder, però en conjunt constitueixen l’espai en què es decideix el poder. En la nostra societat, els polítics depenen dels mitjans de comunicació. El llenguatge dels mitjans té les seues pròpies regles.
La difusió d’Internet, la comunicació mòbil, els mitjans digitals i una varietat d’eines de programari social han impulsat el desenvolupament de xarxes horitzontals de comunicació interactiva que connecten local i globalment en un temps determinat. El sistema de comunicació de la societat industrial es centrava en els mitjans de comunicació de masses, caracteritzats per la distribució massiva d’un missatge unidireccional d’un a molts. La base de la comunicació de la societat xarxa és la web global de xarxes de comunicació horitzontal que inclouen l’intercanvi multimodal de missatges interactius de molts a molts, tant sincrònics com asincrònics.
En efecte, ens trobem en un nou àmbit de comunicació i, en última instància, en un nou mitjà, l’eix principal està compost per xarxes informàtiques, el llenguatge és digital i els remitents estan distribuïts per tot el món i són globalment interactius. En veritat, el mitjà, fins i tot un mitjà tan revolucionari com aquest, no determina el contingut i l’efecte dels seus missatges. Però fa possible la diversitat il·limitada i l’origen en gran mesura autònom de la majoria dels fluxos de comunicació que construeixen i reconstrueixen a cada segon la producció global i local de significat en l’opinió pública.
En l’any 2012, Castells publicà «Xarxes de indignació i esperança». El 2011 va ser un any més en la crisi econòmica global, però, fonamentalment, va ser l’any de la primavera àrab, de la indignació, de les revolucions, de les protestes multitudinàries i de l’acolliment de nous moviments socials. En aquesta obra Castells analitza el paper de d’Internet i les noves tecnologies en la formació, dinàmica i perspectives de canvi social d’aquests moviments.
Van ser les xarxes socials del Internet sense fil, la difusió viral d’imatges i idees, les que van fer que aquests sentiments d’ira, indignació i esperança s’estengueren pel món com una forma de contagi. Castells és emfàtic en assenyalar que, si bé el paper de Internet i la comunicació sense fils han estat fonamentals en aquests moviments socials, en cap cas poden ser considerades com els seus referents causals. Assumir que els moviments han estat creats per Internet implicaria caure en el que alguns anomenen el «determinisme tecnològic». Les revoltes sorgeixen per les contradiccions i conflictes de diferent tipus que hi ha a cadascuna de les societats, bé siga pels règims autoritaris, per les crisis econòmiques o per la connivència entre la política i el capital, però és a través de la xarxes interactives de comunicació com la gent aconsegueix connectar entre si i compartir la seua indignació. En aquest sentit, Internet és un suport material, un instrument d’acció d’aquests moviments, en la mesura que els permet mobilitzar, organitzar, deliberar, coordinar i decidir.
Segons Castells, aquesta relació entre Internet i els moviments socials en xarxa no és merament instrumental, sinó que, a més, dóna lloc a una «cultura de l‘autonomia», entesa com la capacitat d’un actor social per convertir-se en subjecte definint la seua acció al voltant de projectes construïts al marge de les institucions de la societat, d’acord amb els valors i interessos de l’actor social. Castells assegura que hi ha un cercle virtuós entre les noves tecnologies i l’autonomia, ja que a través de la connexió en xarxa actors individuals construeixen la seua autonomia amb persones de similars idees a través de les xarxes que preferisquen.
Privacitat, Algoritmes i Post-veritat
Malgrat que en el tractat fins ací en referència a Internet la majoria de les fites ressenyades tenen un distintiu d’optimisme o utopisme emancipatori, he de dir que en els darrers anys s’han accentuat socialment alguns efectes negatius de la xarxa. Per exemple, la concentració del tràfic de dades en unes poques companyies o empreses, l’accés d’algunes d’elles a les dades personals i de múltiples aspectes com el hàbits de consum, les quals converteixen aquesta informació de milions de persones en mercaderia per a la mineria de dades (Big Data), així com l’aplicació no massa clara i raonada d’algoritmes a masses ingents de dades i persones, fan pensar en les facetes menys ètiques i més desagradables d’Internet respecte de drets fonamentals com el de «Privacitat».
Així mateix han aparegut, amb la popularització de l’ús de xarxes socials, efectes en el psiquisme social de dubtós benefici per a la integritat de la dignitat moral o dels usos socials. Per exemple l’anomenada «Extimitat». Aquest és un terme nou per al concepte oposat al de intimitat. És l’exposició dels aspectes íntims de la persona: les relacions, els costums privats, el propi cos, els pensaments, etc. L’individu no es mostra per compartir alguna cosa amb els altres, sinó que usa als altres com un mirall per reafirmar-se. Hui en dia, la gent té la necessitat d’exhibir i de construir un personatge que siga més acceptat que la persona mateixa. La nostra societat ja no només consumeix objectes sinó que nosaltres mateixos ens convertim en objectes a vendre i comprar. Llavors, els mitjans comunicatius funcionen com expositors d’individus que s’han de mantenir en el mercat i porten les seues regles a la pròpia vida.
La socialització virtual segueix el patró del màrqueting, i les eines electròniques d’aquest tipus de socialització estan fetes a la mida de les seues tècniques. Les xarxes socials mostren la intimitat que vol ser mostrada i la que els altres volen veure. Sura en l’ambient col·lectiu una mena de narcisisme exacerbat.
Recentment, el filòsof alemany d’origen coreà, Byung-Chul Han, ha tractat fenòmens com aquest en un interessant llibre, «La societat de la transparència» (2013). En ell el filòsof aprofundeix sobre les conseqüències que l’abandonament de la negativitat i de tota resistència a l’alteritat està operant en la societat actual, totalitzant el concepte de la transparència fins a convertir-la en un fetitxe.
Cap altre lema domina hui el discurs públic com la transparència, explica Byung-Chul Han. L’omnipresència d’allò transparent no pot reduir-se a un canvi en l’àmbit de la política o l’economia, sinó que troba la seua explicació dins d’un canvi de paradigma social, al qual l’autor anomena la nova «societat positiva». L’abolició d’allò negatiu ha inundat el torrent del capital, la comunicació i la informació, el càlcul, la direcció i el control, i sotmet hui les nostres accions tornant-les transparents.
La mirada absoluta de l’era digital ha destituït la imatge de control del panòptic dissenyat per Jeremy Bentham al segle XVIII, que era un sistema de visibilitat concebut per a la vigilància en les presons. El disseny comprèn una estructura circular amb una torre d’inspecció situada al seu centre, des de la qual els encarregats de la institució penal són capaços de controlar els reclusos, que es situen al voltant del perímetre del seu punt d’observació. Per a Han, el «panòptic digital» actual és no perspectivista, és a dir, sense que la despòtica vigilància omnipresent provinga d’una figura del centre. La distinció entre centre i perifèria s’ha diluït, el panòptic digital funciona sense cap òptica de perspectiva, la seua eficàcia és que es produeix des de l’exterior, des de tots els indrets.
La solitud, l’aïllament i la incomunicació pròpia del model panòptic que s’aplica en la instal·lació de Bentham, no és aplicable al model digital. Els habitants del panòptic digital es connecten i comuniquen entre si. El que garanteix la transparència no és la solitud mitjançant l’aïllament, sinó la hiper-comunicació. A més, els habitants del panòptic digital col·laboren activament en la construcció del mateix, i en la seua conservació, ells s’exhibeixen i es despullen. L’exhibicionisme i el voyeurisme alimenten les xarxes del panòptic. L’exhibició pornogràfica i el control panòptic es compenetren.
Segons Han, el desenvolupament actual del món s’orienta cap a un gran panòptic digital. Un panòptic total, sense separacions de dins o fora, sense murs. Google i les xarxes socials, que es presenten com a espais de llibertat, adopten formes panòptiques. Hui, contra tot el que se suposa normalment, la vigilància no es realitza com un atac a la llibertat. Més aviat cadascú es lliura voluntàriament a la mirada panòptica digital. L’habitant del panòptic digital és víctima i actor alhora. Ací està la dialèctica de la llibertat, que es fa patent com a control.
Altres efectes, al meu parer perniciosos que han dut l’ús massiu de xarxes socials són la Infoxicació, les Cambres d’Eco i la Post-veritat.
La «Infoxicació» afecta sobretot als usuaris d’Internet i els professionals del coneixement, pel que pot assegurar-se que són poques les persones que poden lliurar-se d’aquest fenomen. La infoxicació és la sobrecàrrega o excés d’informació originada per la profusió de continguts a la xarxa. Una víctima de la infoxicació pateix desconcert, angoixa i paràlisi davant l’elevat volum de dades i informació. Està considerada com la malaltia de la societat digital.
La infoxicació es produeix perquè recollim més quantitat d’informació de la que realment és necessària, que en ocasions ni s’ha sol·licitat ni resulta d’utilitat. La recerca d’informació es fa amb l’ànim de comprovar que el que realment diem és cert o per a justificar la presa de decisions. El fet que hi haja una quantitat d’informació sobre alguna cosa ens fa pensar que alguna cosa és més real.
Les «Cambres d’Eco» són un efecte estudiat recentment sobre sociabilitat, opinions polítiques i xarxes socials. Les xarxes socials són un mitjà molt interessant per analitzar les opinions i adherències polítiques dels seus usuaris, els que s’informen i comparteixen punts de vista amb persones del seu entorn o d’arreu el món al voltant de temes d’interès tant local com mundial. Però es tracta de mitjans realment democràtics, definint aquests com a mitjans on totes les veus siguen escoltades i la discussió fluïsca cap a un millor enteniment comú de l’organització social?
De nou, amb l’aplicació de «Algoritmes» a les xarxes socials els individus són exposats cada vegada mes únicament a la informació que reforça els seus punts de vista previs, evitant així la confrontació d’opinions, excloent la pluralitat en la deliberació sobre els problemes comuns a tota la societat. Això genera un ambient de caixa de ressonància, per dir-ho d’alguna manera, que fomenta l’extremisme i la polarització política. I açò ens porta a altre tema, la Post-veritat.
La «Post-veritat» o mentida emotiva és un neologisme que descriu la distorsió deliberada d’una realitat, per tal de crear i modelar l’opinió pública i influir en les actituds socials, a la qual els fets objectius tenen menys influència que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals.
En cultura política, s’anomena política de post-veritat (o política post-factual) a aquella en què el debat s’emmarca en apel·lacions a emocions desconnectant dels detalls de la política pública i per la reiterada afirmació de punts de discussió en els quals les rèpliques fàctiques -els fets- són ignorades.
Els mitjans o xarxes socials afegeixen una dimensió addicional, ja que les xarxes que els usuaris creen poden convertir-se en cambres d’eco on domina un únic punt de vista polític i l’escrutini de les reivindicacions falla, permetent l’existència d’un ecosistema mediàtic paral·lel de llocs web, editorials i canals informatius que acaben repetint afirmacions post-fàctiques sense refutació. La manipulació de la informació fa que el públic no puga conèixer què és veritat i què falsedat. Això es deuria a la transformació de la comunicació política en propaganda, la pèrdua de principis ètics pel periodisme actual i la seua submissió a interessos totalment particulars, així com la posada en escena dels polítics cap a l’espectacle, la manipulació i la fragmentació de la ciutadania.
La recent elecció de Donald Trump com a president dels EUA i l’estil de la seua política comunicativa, així com l’estratègia comunicativa i posterior la pujada electoral de partits xenòfobs d’ultradreta a diversos països, en serien una mostra d’aquest fenomen.
Epíleg: La Biblioteca de Babel
He fet un repàs prou extens, si bé no exhaustiu, de com he experimentat i conceptualitzat la xarxa digital en els meus darrers vint-i-cinc anys com a usuari de la mateixa. I ara recupere alguna de les preguntes que em feia al principi de l’escrit: Què he guanyat i què he perdut amb totes aquestes coses? Probablement he perdut moltes hores fent el babau consumint estupideses i frivolitats, però pense, honestament, que he tret d’Internet molts més beneficis que pèrdues.
Fa dos dècades, quan era estudiant, si volia llegir un clàssic de la filosofia i no tenia prou diners per a compra-me el llibre havia d’anar a la biblioteca, trobar-lo (si estava), endur-me’l en préstec per uns dies limitats i tornar-lo en acabar. Si tenia els diners me’l comprava clar, adore els llibres, però havia d’anar a la llibreria i buscar-lo o encarregar-lo si no estava exhaurit. Tot açò cada exemplar. La lectura era solitària i podia intercanviar impressions sobre el text amb dos o tres persones del meu entorn més immediat com a molt.
Amb Internet la cosa de llegir canvià bastant. Puc cercar l’exemplar en varies pàgines si vull comprar-lo. Hi ha pàgines i revistes sobre novetats a orri. Si busque clàssics o llibres que tenen ja un temps son fàcilment trobables a la xarxa gratuïtament (per què no dir-ho). Puc cercar comentaris a blogs, resums, sinopsis i investigacions. Puc compartir el fitxer del llibre amb molta gent d’ací i d’allà. Puc tindre un blog on fer ressenyes o articles. I serà per llibres, pel·lícules o música?
Per a mi Internet és com «La Biblioteca de Babel» que imaginà J. L. Borges, infinita i atapeïda de llibres que tracten de milions de temes i conten una multitud inacabable de històries.
A més a més, l’experiència comunicativa en els diversos formats de la informació de la que faig ús a la xarxa és tremendament més colpidora e interessant que la que oferien i ofereixen els mitjans de comunicació tradicionals. Encara consumisc ràdio i televisió, però lluny queden els temps en que era un espectador passiu incrustat en una butaca. Preferisc la interactivitat i el retorn d’informació de la xarxa, i la capacitat de triar i filtrar els continguts més enllà de les opcions disponibles del dial radiofònic o de la TDT.
A les xarxes socials, tot i l’agressivitat que desprenen a vegades, procure viure amb serenitat i ser constructiu aportant materials i informacions que crec poden beneficiar d’alguna manera als contactes amb qui em relacione. En definitiva, intente mantindre una comunicació el més rica i complexa possible, que alhora siga equilibrada i saludable.
La comunicació, siga a través de la tecnologia digital o no, està relacionada amb el llenguatge, sense el domini del qual no seria possible. Doncs bé, m’ha vingut al cap un aforisme del gran filòsof Ludwig Wittgenstein que diu: «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món». M’agradaria pensar que sempre tindré a l’abast una Biblioteca de Babel on puga trobar nous horitzons que amplien els límits del meu món, i on sempre puga gaudir de la companyia d’algú amb qui poder raonar i desplegar llargues conversacions.
per Xavier Cunyat Rios
per Josep L. Pitarch
El Cresol de Silla 