Stiglitz i el preu de la desigualtat

Xavier Cunyat Rios

 

En un món on es vol fer passar el sistema capitalista com a natural i sense alternativa viable, hi ha una sèrie d’autors que des de l’economia i sense eixir-se’n estrictament de la lògica del sistema, pretenen o proposen donar raons per a fer-lo compatible amb uns mínims de dignitat per a la majoria i per a que ell mateix no s’ensorre a causa de les seues pròpies contradiccions. El llibre que vos vaig a ressenyar i que també vos enllace és d’un d’aquests economistes. Es tracta de «El preu de la desigualtat» de Joseph E. Stiglitz.

«El preu de la desigualtat» és una bona fotografia dels efectes del neoliberalisme imperant en les últimes tres dècades, accentuats per la crisi i la seua fase prèvia. Escrit per Josep E. Stiglitz, premi Nobel d’Economia, el llibre traça l’evolució de l’economia nord-americana i l’augment de les diferències socials, concloent que una minoria amb grans recursos econòmics controla l’actuació de l’Estat i dels agents econòmics, generant un augment de la desigualtat.

Per entendre l’enfocament del llibre cal conèixer a l’autor. Antic assessor econòmic de l’Administració de Clinton i ex membre de la direcció del Banc Mundial, Joseph E. Stiglitz és un economista neokeynesià crític amb el lliure mercat i que pretén “domesticar i moderar els mercats” a través de l’actuació de l’Estat. El poder públic ha de controlar l’economia perquè siga estable i eficient, perquè no genere desigualtats excessives.

L’autor centra el seu llibre en el concepte de desigualtat, però no en la desigualtat de classe tradicional -concepte molt poc arrelat en la cultura política dels Estats Units-, sinó que utilitza el concepte indignat de l’1% contra el 99% de la població. La que és la contradicció primera de la fase actual del sistema capitalista, la immensa majoria enfront d’aquesta part tan petita de la població que controla l’economia i, per tant, la política. Aquest 1% que ha augmentat exponencialment la seua riquesa en els darrers decennis alhora que el 99% ha vist com els seus sous s’estancaven.

Segons Stiglitz, la desigualtat generada com a recompensa pels diferents esforços i aportacions per a l’interès de la societat es troba dins del normal perquè es mantenen alineats amb els interessos social i privat. Però quan els dos interessos no estan alineats, sinó que preval l’interès privat, la desigualtat augmenta fora del permissible i, a més de perjudicar la vida de la majoria, és ineficient econòmicament. Això és el que està passant als Estats Units i Europa a causa de la influència d’una elit econòmica que busca augmentar les seues rendes i per la deixadesa del sistema polític, que acaba seguint els dictats de l’1%. Per tot això, tenim unes economies que funcionen malament.

En contra de la lògica neoliberal, per Stiglitz la desigualtat és ineficient perquè l’economia funciona a partir del consum i de les inversions productives. La majoria dels del mig i els de baix gasten tots els seus ingressos en la vida quotidiana o en els seus negocis, mentre que les elits acumulen riquesa i tenen gran part del seu capital en forma d’estalvis o inversions a l’estranger, per la qual cosa no generen riquesa al país i no augmenta el nivell de vida dels de baix. Traslladar la renda de baix a dalt redueix considerablement el consum, perquè els de dalt destinen molt menys a despeses i estalvien entre un 15 i un 25%. En traslladar la renda cap amunt i en disminuir el consum baixa la demanda de béns i serveis i augmenta l’atur, el que al seu torn fa que augmente la desigualtat i es reduïsca encara més el consum.

Segons l’autor, hi ha tres fonts de desigualtat: la desigualtat en ingressos (el salari), la riquesa i l’increment de rendes i ingressos de capital. Les dues últimes ens indiquen amb més fiabilitat com evoluciona la desigualtat en una societat, ja que la riquesa és l’acumulació de diferents anys i el gruix dels ingressos de capital no es troba entre el 99%. Pel que fa als ingressos en EUA, Stiglitz ressalta que en trenta anys el 90% ha augmentat només un 15% el seu salari i que el 2007 el 0,1% superior ingressava 220 vegades més que el 90% de baix. Pel que fa a la riquesa, cal destacar que abans de la crisi tothom s’enriquia (tot i que els rics ho feien molt més ràpid), mentre que, a partir del 2007, els de baix han perdut patrimoni perquè el seu únic bé era l’habitatge. Resultat: l’1% superior posseeix un terç de la riquesa dels Estats Units.

La desigualtat es multiplica per la permissivitat del govern, per un sistema tributari cada vegada menys redistributiu i pel que Stiglitz diu la “recerca de rendes”. Aquesta és, per a l’autor, la gran explicació de l’augment desproporcionat de la desigualtat i que es podria resumir en aquelles accions de l’u per cent per aconseguir augmentar els seus beneficis més enllà del que aporta a la societat: comportaments monopolístics (posant barreres d’entrada en sectors econòmics), lògica a curt termini i egoista dels directius de les grans empreses, recerca de subvencions, subvencions ocultes, buits en el codi tributari per no pagar impostos i altres regals del govern (deixar explotar recursos naturals per preus molt baixos o, per exemple, comprar medicines sense negociar el preu). La recerca de rendes té unes pèssimes conseqüències per al conjunt de la societat i ha generat un joc de suma negativa. Ja no és que tot el que han deixat de guanyar els de baix ho haja guanyat l’u per cent, amb la qual cosa el resultat per al conjunt de la societat seria un joc de suma zero, sinó que els guanys il·legítims de l’1% han generat moltes més pèrdues al 99% en el terreny econòmic, però també en el social i en el polític.

La recerca de l’augment de la riquesa de manera il·legítima ha portat al fet que l’1% pressione al poder polític perquè actue al seu favor, d’ací la gran quantitat de recursos econòmics que els lobbies han invertit en el finançament dels partits i de les campanyes electorals americanes. Això és una cosa ineficient per al bon funcionament de l’economia, i ha comportat el fracàs de l’Estat en la seua funció de control de les fallades del mercat i el descrèdit del sistema polític. Stiglitz mostra la seua preocupació pel fracàs d’aquest últim. El poder públic ha sucumbit als interessos d’una minoria fruit de la desigual capacitat d’influir en el govern per part de la majoria i de la minoria poderosa. L’1% disposa de lobbies, pot finançar els partits i beneficiar-se del fenomen conegut com a “portes giratòries”: els directius de les grans empreses i bancs passen a ser alts càrrecs de l’administració pública i, un cop acabat el seu mandat, tornen a la direcció de les grans empreses.

L’autor dedica diverses pàgines a analitzar com la majoria es veu desincentivada a defensar els seus interessos. Les tàctiques per aconseguir-ho són diverses, com, per exemple, les traves per participar en les eleccions o la manca de pluralitat d’idees en els mitjans de comunicació. Aquestes tàctiques es proposen com a objectiu que els de baix assumisquen com a propis els interessos, valors i idees de la minoria de dalt, a saber: la desigualtat com una cosa positiva i normal, baixos salaris i flexibilitat laboral com a factor de competitivitat, escassa inversió pública i baixos impostos per incentivar l’activitat econòmica i, per descomptat, la mínima intervenció pública.

Per Stiglitz, l’Estat té un jugar un paper important a l’hora de definir el model econòmic, els nivells de desigualtat i la relació de forces entre els diferents agents socials i econòmics. L’Estat fixa les regles en tots els sentits: pot regular o desregularitzar els diferents sectors econòmics (i ja sabem les conseqüències de la desregularització del sector financer), pot posar límit a l’acció de les grans empreses i dels seus directius (Stiglitz atorga una gran importància a la governança de les grans empreses), pot garantir la competència o fer els ulls grossos amb les pràctiques monopolístiques, pot incentivar o desincentivar la sindicació dels treballadors, etc. A dia d’hui, el resultat que tenim és que l’acció o la inacció del govern ha fixat unes regles a benefici de l’1%.

Tot això ha fonamentat la desigualtat en la desregularització i manca de control de l’economia. Però cal sumar-li dos factors més: un sistema tributari cada vegada menys redistributiu i la reducció de la inversió pública. Val la pena fixar-se en com els diferents governs han anat baixant la càrrega impositiva sobre la minoria poderosa, segons Stiglitz il·lògicament malgrat que és el que defensa el 1% a pensar només en els seus interessos i no en l’avanç econòmic del conjunt de la societat. A més, la lliure circulació de capitals i la globalització comercial han facilitat la competència fiscal a la baixa.

Segons Stiglitz, prescindir dels recursos procedents de les grans fortunes i les grans empreses redueix la inversió pública, el que no és eficient econòmicament perquè redueix la demanda agregada, augmenta la desigualtat i disminueix la productivitat (infraestructures, educació, etc.). Traslladar aquesta càrrega impositiva als del mig i els de baix suposa reduir molt la demanda afectant directament a l’economia. La majoria dedica tots els seus ingressos al consum, de manera que si paguen més impostos consumiran menys. Per contra, si apliquem augments impositius a les grans fortunes, la major part de capital no està dedicat al consum ni a la inversió productiva al país, augmentarà la recaptació i no disminuirà el consum.

Joseph E. Stiglitz fa una bona anàlisi de com ha avançat la desigualtat, a més d’explicar-nos els efectes negatius de la desigualtat en la societat i en l’economia, aquest llibre ens permet comprendre el paper del govern en l’economia, les conseqüències de les polítiques d’austeritat i la importància de la distribució dels impostos. Parla de tot això centrant-se en Estats Units, però sens dubte la seua anàlisi ens recordarà la realitat econòmica i política de l’altre costat de l’Atlàntic.

Cal comentar que la ideologia i pensament econòmic de l’autor no ens permet anar més enllà del que és un sistema polític i econòmic capitalista gestionat amb rostre humà. Malgrat això, la lectura de la seua obra ens ajuda a prendre consciència de la primera contradicció del sistema en la seua fase actual, a la qual -encara que no siga la contradicció fonamental o bàsica del model capitalista hem d’enfrontar.

Joseph Stiglitz
EL PRECIO DE LA DESIGUALDAD
https://bit.ly/2NKZy7U

Fukuyama i la Fi de la Història

Xavier Cunyat Rios

 

En aquest article vaig a ressenyar i comentar una obra que ha tingut molt de ressò en les darreres dècades. Es tracta de «La fi de la història i l’últim home» de Francis Fukuyama. Aquest és un llibre, publicat el 1992, argumenta que l’arribada de la democràcia liberal occidental seria el punt final de l’evolució sociocultural humana i la forma final del govern humà. El títol és una referència a una teoria de Hegel, el final de la història , que va influir en Fukuyama principalment mitjançant Alexandre Kojève.

Yoshihiro Francis Fukuyama (Chicago, 27 d’octubre de 1952) és un economista i economista polític japonès nord-americà. Una figura clau i un dels ideòlegs de l’administració de Ronald Reagan, Fukuyama és una figura important del conservadorisme. És considerat també el mentor intel·lectual de Margaret Thatcher. Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat de Harvard i professor d’Economia Política Internacional a la Universitat Johns Hopkins de Washington.

Es va fer reconegut mundialment el 1989 quan va llançar un article titulat «La fi de la història», convertit en un llibre (el qual ressenyem ací), convertint-lo en milionari. Actualment viu a Palo Alto i imparteix estudis internacionals a la Universitat de Stanford.

Per a Fukuyama, la major font de problemes són els estats fallits. En són exemples l’Afganistan, Somàlia i Haití. Aquests països no tenen, o fins ara fa poc, alguna cosa que es pot anomenar amb convicció del govern. La manca d’un govern que faça funcions bàsiques obre la porta a malalties com la sida, els refugiats i els abusos dels drets humans. Després de l’11/11 va quedar clar que un estat fallit també pot alimentar el terrorisme. Al segle passat, tots els nostres problemes estaven relacionats amb el fet que hi havia massa estats forts: l’Alemanya nazi, que va provocar la Segona Guerra Mundial, o la Unió Soviètica, que va provocar la Guerra Freda. El problema hui és al contrari. Massa estats caòtics són incapaços de mantenir l’ordre dins del seu propi territori. Aquests són els països més problemàtics del segle XXI. Després de la guerra de l’Iraq, trenca amb el neo-conservadurisme.

Les seues posicions ideològiques s’han disputat des de la publicació de «The End of History and the Last Man», convertint-lo en una figura repudiada pels pensadors d’esquerres. Fukuyama creu que el seu llibre va ser mal entès en el món intel·lectual.

«La fi de la història i l’últim home», publicat en 1992, reproposa fonamentalment alguns temes i conceptes significatius de l’historicisme que, segons diu el mateix autor, havien estat descuidats en la producció filosòfica dels últims anys. Tota l’obra es basa, de fet, en la justificació de la validesa d’una nova “història universal”, en polèmica amb una filosofia del segle XX considerada excessivament pessimista i incapaç de rescatar la possibilitat d’un camí històric necessari i dirigit a l’afirmació del millor dels mons possibles. Aquesta nova història universal tindria, a més, (i aquest és segurament un dels punts més debatuts) un autèntic final, delineat en un precís sistema final, polític i econòmic, és a dir la liberal democràcia i, en particular, la versió hui existent en Estats Units.

Però quines són més precisament les justificacions de Fukuyama d’una idea tan radical com la de la fi de la història en el sistema liberal-democràtic actual? Ho desenvolupa paral·lelament en dues tesis: d’una banda intenta demostrar com el progrés cientificotecnològic és indici d’una història progressiva i direccional, de l’altra indica en el mecanisme del reconeixement hegelià, el motor del procés històric que condueix necessàriament a un sistema polític liberal-democràtic.

Entrant més en l’específic, Fukuyama parteix de la consideració que l’única activitat humana que pot ser definida com constantment cumulativa i progressiva és el desenvolupament de la ciència i de la tècnica. Una activitat tal esdevé, per tant, per reflex, en un indici d’un desenvolupament constant en l’àmbit de la història humana, perquè imposa, mitjançant l’augment qualitatiu i quantitatiu continuat de la producció de béns, una contínua i paral·lela ampliació del sistema de necessitats que es tornen cada vegada més refinades i complexes. D’altra banda, a més del desenvolupament de les necessitats, també hi ha un contemporani desenvolupament de les capacitats per a satisfer-les, vist l’augment constant de la producció facilitat, per exemple, per la creació de mitjans de comunicació cada vegada més veloços i precisos. Per Fukuyama, el desenvolupament tecnifico-científic expressa al màxim les seues possibilitats precisament en l’àmbit d’un sistema productiu capitalista i, en particular, en l’actual sistema neoliberal i globalitzat: aquesta convicció li arriba, en particular, de la victòria que el sistema capitalista ha registrat sobre el sistema comunista soviètic, capaç, aquest últim, de crear un potent aparell industrial gairebé del no-res, però intrínsecament incapaç d’aguantar a llarg termini la competència del sistema capitalista.

No obstant això, tal com apunta el mateix Fukuyama, si el progrés científic és capaç de justificar una història progressiva i dirigida al liberalisme econòmic, no és igualment eficaç per justificar el pas necessari a un sistema polític democràtic. De fet hi ha nombrosos països en què assistim a un desenvolupament impetuós de les capacitats productives, no acompanyat, però, d’un desenvolupament paral·lel cap a institucions polítiques democràtiques. Ací entra en joc el segon element considerat capaç de justificar la fi de la història en el sistema liberal-democràtic occidental: la lluita pel reconeixement. D’aquest concepte, fonamental en la filosofia hegeliana, Fukuyama recull, més que la visió original de Hegel, la reelaboració feta per Kojève i la “enriqueix” amb una reinterpretació de la doctrina platònica: si en efecte és la part més concupiscent de l’ànima humana la que porta a un desenvolupament constant dels mitjans de producció i de la ciència, es deu, en canvi, a la part timocràtica (caracteritzada pel tymhòs) l’empenta cap al sistema democràtic. El reconeixement recíproc i igual, que es dóna entre dos autoconsciències en l’àmbit d’un sistema democràtic, és per tant, segons Fukuyama, la millor solució possible de compromís per a tothom. En efecte, si en democràcia la “isotimia” garantida pel dret formal no permet el desenvolupament anormal de “megalotimias” individuals, també és veritat que el recíproc i igual reconeixement de cada un permet, precisament per la seua difusió universal, una satisfacció àmplia i per a tothom.

La fi de la història estaria, en definitiva, segons Fukuyama, en l’actual sistema liberal-democràtic i, si bé en alguns països (EUA, Europa Occidental, etc.) assistiríem ja a una fase “post-històrica”, en altres parts del món ens trobaríem encara en una fase històrica més o menys avançada, però sempre emmarcable dins el camí ja recorregut per les liberal-democràcies occidentals.

Angelus novus de Paul Klee

Enfront de la radicalitat de les seues pròpies tesis, el mateix Fukuyama admet la possibilitat de crítiques i, en l’última part del seu llibre, intenta imaginar una possible crítica des de l’esquerra, reconduint al filó de pensament marxista, i una crítica des de la dret, remuntant al filó nietzscheà. El punt de referència per a aquestes crítiques és si la liberal-democràcia pot ser un efectiu punt d’arribada de la lluita pel reconeixement, o si en ella pot donar-se una efectiva satisfacció del thymos. A la hipotètica crítica marxista el reconeixement seria imperfecte perquè seria només formal i no acompanyat per una efectiva igualtat de possibilitats; en la hipotètica crítica nietzscheana, en canvi, la isotimia democràtica seria frustrant, ja que la igualtat del reconeixement no seria un reflex real de les diferències entre home i home. A la crítica marxista Fukuyama respon que, en realitat, el sistema capitalista garanteix igualtat de drets i de possibilitats d’èxit; a la nietzscheana (considerada més pertinent) que, si la isotimia pot ser frustrant per als més dotats, també és cert que el sistema liberal-democràtic permet en camps com l’esport i, sobretot, la política, la reproposició de reptes capaços de satisfer la megalotimia en els termes d’un reconeixement desigual, encara en l’àmbit més general de garanties dictaminades per una constitució democràtica.

En conclusió, el problema que planteja Fukuyama al llarg de les seues publicacions, a més de la validesa del “pensament únic” del qual es presenta com a alferes, és, més en general, la validesa hui d’un sistema historicista i de categories com les de “història universal” i “fi de la història”, qüestions plantejades amb força per estudiosos fins i tot molt diferents entre si, entre d’altres, a el xoc de civilitzacions de Huntington i en Imperi de Hardt-Negri, en l’àmbit de l’ences debat sobre la fi de la Història i l’últim home. D’altra banda, repensant en les crítiques imaginades per Fukuyama en l’última part del seu llibre i partint d’aquestes últimes, el rebuig de “dir a allò xinès sempre sí enfront de la potència de la història” expressat per Nietzsche, pot, i potser de procedir paral·lelament, si bé en un horitzó teorètic molt diferent, amb la necessitat de “raspallar la història a contrapèl” i de no “nedar amb el corrent” expressada per Benjamin i per gran part del marxisme del segle XX.

El problema és, en definitiva, partint de Nietzsche o de Benjamin, sempre el d’aconseguir imaginar una relació subjecte-història oberta i problemàtica, que no es resolga, per tant, en una passiva acceptació de la dada. En aquest sentit és indicatiu i encoratjador el fet que, fins hui, malgrat els nombrosos intents teòrics i pràctics en aquest sentit, li agrade o no a Fukuyama, la història sempre s’ha revelat refractària a tota clausura.

Francis Fukuyama

EL FIN DE LA HISTORIA Y EL ÚLTIMO HOMBRE

https://bit.ly/33clgrU

Breu història del neoliberalisme

Xavier Cunyat Rios

Hui vaig a ressenyar un llibre que he descobert recentment i que m’ha semblat extremadament interessant. Es tracta de «Breu història del neoliberalisme» i el seu autor és David Harvey.

David Harvey (Gillingham, comtat de Kent, Anglaterra, 1935) és un geògraf i teòric marxista anglès, professor d’antropologia a la Universitat de la Ciutat de Nova York (CUNY) i Miliband Fellow de la London School of Economics. Teòric social capdavanter de renom internacional, es va graduar a la Universitat de Cambridge en geografia. És el geògraf més citat, i l’autor de nombrosos llibres i assaigs que han marcat el desenvolupament de la geografia moderna com a disciplina acadèmica. El seu treball ha contribuït en gran manera al debat polític i social, més recentment ha estat reconegut per recuperar les classes socials com una seriosa eina metodològica en la crítica del capitalisme global, particularment en la seua forma neoliberal.

En el llibre que hui tractem descriu la genealogia del neoliberalisme com la construcció d’una arma de consens ideològic i d’un instrumental de gestió macroeconòmica i d’ordenació microeconòmica de l’empresa i de l’Estat.

Lluny de tractar-se d’una adaptació natural i d’una resposta tècnicament neutra a les dificultats experimentades per les economies occidentals i per les estratègies de desenvolupament del Sud global després de la crisi de la dècada de 1970, David Harvey demostra com el neoliberalisme va ser una contundent i articulada resposta política concebuda per les classes dominants globals per a disciplinar i restaurar els paràmetres d’explotació considerats «raonables» després de l’ona de lluites que van recórrer el planeta després de la Segona Guerra Mundial.

D’acord amb l’anàlisi efectuada per Harvey, l’objectiu del neoliberalisme era modificar l’equilibri polític i la relació de forces existent en el conjunt de l’economia-món capitalista recorrent per a això a tot l’arsenal de la violència econòmica, estatal i militar.

L’anvers i revers de l’estratègia neoliberal està constituït en opinió de Harvey per la profunda convicció que les relacions socials estan irremeiablement governades per la violència de classe i per la certesa que per obtenir la victòria en tal entorn complex les classes i les elits dominants han d’implementar un plantejament integral que puga assegurar un impacte suficient ampli com per modificar dràsticament les relacions socials vigents.

La violència dels mercats s’ha de conjugar amb la violència política, militar, ideològica i estatal si les transformacions nacionals i globals han de trobar una mateixa unitat de projecte i de disseny estratègic.

Lluny de debilitar l’Estat, l’estratègia neoliberal suposa, doncs, una reinvenció de la seua violència estructural per modificar en benefici de les classes dominants els paràmetres de convivència social i de dominació política.

L’edició original de «Breu història del neoliberalisme» va veure la llum el 2005, i la seua versió en castellà en 2007. El llibre sintetitza, de forma clara i rigorosa, les fites essencials i els escenaris del sistema econòmic que ha configurat el món en els últims decennis, posant de manifest les seues inconsistències i mentides, i tempteja les vies per superar-lo. Resulta per això imprescindible per a qualsevol interessat en comprendre i exorcitzar els mecanismes del “pensament únic”.

Harvey ens introdueix sense prolegòmens en la tesi fonamental de l’obra. Quan la crisi econòmica dels 70 va reduir dràsticament les taxes d’acumulació d’un capitalisme que a la postguerra havia funcionat amb models keynesians en els països desenvolupats, el neoliberalisme s’instaura com la solució òptima perquè les classes dirigents puguen seguir enriquint-se. D’aquesta manera, queda clara la idea central que aquest, més enllà del seu significat econòmic, és un mecanisme polític per a la restauració del poder de classe en les societats capitalistes. El marc teòric del neoliberalisme havia estat ja elaborat des de 1947 per la Mont Pelerin Society, reunida al voltant del filòsof i sociòleg austríac Friedrich von Hayek i l’economista nord-americà Milton Friedman, invocant el sagrat nom de la llibertat, que segons ells, aplicada estrictament a els mercats (desregulació, privatitzacions i cap intervenció estatal) seria la panacea del progrés econòmic. Les gràfiques presentades mostren amb claredat com l’accés al poder de Margaret Thatcher (1979) i Ronald Reagan (1980) i el seu assalt a l’FMI i el Banc Mundial, que comencen a imposar polítiques d’ajust estructural per tot el globus (la primera víctima va ser Mèxic), són el detonant d’un enriquiment de les elits dels països industrialitzats, cada vegada més concentrades en activitats especulatives que en l’economia productiva. Al final el “triomf de la llibertat” sembla haver estat exclusivament el de la llibertat d’uns pocs per enriquir-se sense cap condició ètica.

L’estat neoliberal garanteix sobretot la llibertat de les empreses i el comerç, i es resisteix a un control democràtic per corregir, per exemple, atemptats contra els drets humans o el medi ambient. Això afavoreix una tendència cap a règims autoritaris, mentre la frontera entre l’estat i el poder corporatiu es fa cada vegada més porosa. El resultat més notable del procés és l’acumulació de riquesa en els esglaons més alts del capitalisme, però el més sorprenent és que això es tracta de presentar com una conseqüència secundària i indesitjada. La genialitat de la teoria neoliberal resideix a camuflar amb dolces paraules el que no és més que la reconstrucció del poder de les classes dominants en el capitalisme global. D’altra banda, als Estats Units la convergència amb l’agenda neoconservadora és evident en els últims temps, amb èmfasi en l’ordre, supremacisme cultural i militarització contra els “enemics de la llibertat”.

Tot i que els primers experiments neoliberals es van imposar ja als 70 en països com Xile i l’Argentina per mitjà de cops d’estat acompanyats d’una salvatge repressió, el gran salt va haver de fer-se amb “formes democràtiques” i per a això era necessari induir en les masses un canvi de mentalitat. Els intel·lectuals i els mitjans de comunicació van ser els instruments idonis per aconseguir aquest, i la seua arma, com vèiem, un ús esbiaixat i maliciós de la paraula “llibertat”. No obstant això, el desenvolupament del procés no va ser idèntic a tot arreu. Als Estats Units, les organitzacions empresarials, fortament conscienciades després de les protestes dels 60, van enrobustir la seua força en els 70 i van prendre a l’assalt dels departaments d’Economia de les universitats. Alhora, es va provocar la fallida dels governs municipals a Nova York i després en altres ciutats, obligant-les a privatitzar els serveis. Auge de religió i nacionalisme, amb generoses subvencions als polítics, van fer la resta. A Gran Bretanya mentrestant, la crisi econòmica i les vagues mineres dels 70 van ser un element decisiu. Thatcher va saber guanyar-se les classes mitjanes oferint-los ser propietàries dels habitatges estatals que habitaven i va imposar amb brutal energia la seua agenda de privatitzacions, establint una lliure competència que va provocar la desindustrialització del país. D’altra banda, en el desmantellament de l’Estat del benestar els progressos de Thatcher no van ser tan rotunds.

És important assenyalar que no va ser en aquests països que van assumir el programa neoliberal en els anys 80 on l’economia va créixer més espectacularment en aquesta època, sinó al Japó, els tigres asiàtics i Alemanya, que no ho van fer. No és fins als 90 quan, amb el Japó i Alemanya en crisi, la desregulació dels mercats financers, les noves tecnologies i la imposició a molts països del tercer món d’ajustos estructurals van portar als EUA a un ràpid creixement. Aquest va ser utilitzat per definir el “consens de Washington” que proposava implementar l’agenda neoliberal a escala global. A partir d’aquest moment, les crisis econòmiques i socials se succeeixen arreu del món. Harvey ens presenta exemples de l’evolució en diferents regions:

– La crisi de la economies de l’est d’Àsia a finals dels 90 es pot discutir si va ser provocada o no per les pròpies institucions financeres occidentals, però en tot cas queda palmàriament clar que aquestes van ser les grans beneficiàries d’ella, i que va afectar amb més força als països més involucrats en la deriva neoliberal.

– La fallida de Mèxic a l’agost de 1982 va ser tractada amb mesures neoliberals que van originar una caiguda de l’economia i les condicions de vida dels ciutadans. La privatització de terres comunals va provocar el 1994 la revolta zapatista de Chiapas. Del país devastat i la misèria rampant varen emergir algunes de les majors fortunes del món, com la de Carlos Slim.

– El 1992, Carlos Menem arriba a la presidència a Argentina i posa en marxa reformes neoliberals. No hi va haver d’esperar molt perquè el país s’enfonsara en una espiral de deute galopant i fuga de capitals que només va acabar quan Néstor Kirchner va decidir donar l’esquena a les institucions internacionals.

– La ràpida industrialització de Corea del Sud en els anys 60 i 70 va estar lligada a un model econòmic de planificació estatal. El país es va veure fortament afectat per la crisi de finals dels 90, i el rescat impost va significar el seu lliurament a les corporacions internacionals i una caiguda de les condicions de vida dels ciutadans.

– A Suècia, els anys 60 van ser enormement creatius a l’hora de dissenyar estratègies per reconduir el capitalisme cap a una via de democràcia obrera i autogestió, però la reacció del capital no es va fer esperar i va aconseguir fabricar un consens acadèmic i social al voltant de que tots els mals econòmics s’havien de l’Estat del benestar. La subsegüent adopció de mesures neoliberals va tenir efectes desastrosos, però la inexistència d’un pensament d’esquerres a l’altura del moment va impedir abandonar aquesta via. Cal assenyalar que ací no es van assolir els nivells de desigualtat d’altres llocs.

– A la Xina, les reformes de Deng Xiaoping, implementades a partir de 1978, van crear una economia capitalista amb un control autoritari i centralitzat. El resultat va ser un espectacular creixement i una millora notable de les condicions mitjanes de vida dels ciutadans, però també augment de les desigualtats i degradació mediambiental. Els detalls que Harvey proporciona mostren els desequilibris entre camp i ciutats, i l’èxode originat, així com l’evolució trepidant de l’economia, amb un auge progressiu d’un sector privat que coexisteix amb ambicioses polítiques keynesianes de finançament d’obra pública. Xina, amb el seu immens mercat, és un actor decisiu de l’economia mundial, i amb la seua mà d’obra barata i altament qualificada, s’ha convertit en la destinació ideal per a les empreses que volen deslocalitzar la seua producció. Hi ha una crònica també de les protestes que la sobreexplotació de la força del treball i la corrupció galopant estan provocant.

Una síntesi sobre el que ha significat la irrupció del neoliberalisme ha de considerar en primer lloc la paradoxa que els dos motors de l’economia mundial en el nou mil·lenni, els EUA i la Xina, han treballat en gran part amb models keynesians, finançant amb dèficit pressupostari el seu militarisme i consumisme en el primer cas, i grans infraestructures amb crèdits de arriscat cobrament en el segon. Assumit això, els gràfics aportats mostren que el neoliberalisme ha portat un descens continuat del PIB global per càpita, amb caigudes catastròfiques en alguns llocs. Per què llavors la persistent idea que aquesta és l’única via? Sens dubte una raó important és l’enorme millora en les condicions de vida de les classes altes, que són les que posseeixen i controlen els mitjans de comunicació i propaganda. L’empobriment dels més pot fàcilment ser atribuït al seu mandra i incapacitat en una “terra d’oportunitats”.

Harvey defineix el que ha passat en aquests anys com un procés de “acumulació per despossessió”, que es manifesta en pràctiques com la privatització de la terra i expulsió de camperols o les liberalitzacions d’indústries i serveis, que porten atur, precarització i pèrdues de drets per els treballadors. El procés va acompanyat d’una financiarització especulativa i depredadora i de crisi d’endeutament. Les protestes que sorgeixen per tot arreu generen un augment de la repressió i control social.

La mercantilització de tot és una de les cares més abjectes del neoliberalisme. Les condicions de treball deriven implacablement cap a una semi-esclavitud i la degradació del medi ambient progressa imparable, mentre els recursos naturals són exhaurits. La defensa dels drets conculcats queda en mans d’ONG que no tenen una perspectiva global per tallar els problemes.

El final del llibre es dedica a explorar les formes que pot prendre la inevitable crisi sistèmica que ha d’engegar a rodar amb l’embogida dinàmica del neoliberalisme i també a repassar els grups d’oposició que proliferen actualment, des de partits obrers a moviments socials o experiències de noves formes de producció i consum. El repte que es planteja és despullar les contradiccions d’un sistema econòmic que apel·la a la llibertat per emmascarar el robatori del que de tots per part d’una minoria, i saber articular la lluita contra aquesta bogeria, perquè sense cap dubte un altre món és possible.

David Harvey
BREVE HISTORIA DEL NEOLIBERALISMO
https://bit.ly/2oBStha