Cafè i altres líquids

per Francesc Giner

Irene para elegant, sempre. Dempeus i acotada a la pica, en barnús, me la mirava com si ens acabàrem de conèixer. Aquest matí a l’entrar a casa, en tornar de deixar la xiqueta cals sogres, l’he trobat encorbada mentre s’alleujava la ressaca. En girar el rostre i vore’m, m’assenyalà amb l’índex i acabà de vomitar. Tu! pareixia que diguera, i jo només li veia la figura felina i els ulls d’ametla.

M’havia parat al pas de la porta de la cuina i la veia, fràgil, a la meua dona.

Anit, Irene anava beguda, i aquest matí no li queda res de beure.

Mentre dormia, em vaig alçar i vaig tirar totes les botelles al contenidor més allunyat del xalet on vivim, en la urbanització L’Encontrada a quatre quilòmetres de Picassent. Els havia buscat de manera metòdica, els vidres plens, i els vaig trobar en racons insospitats. Vaig furonejar els llocs on sabia que podia amagar-ne d’alcohol. Al davall del gran sofà del saló, darrere del televisor de plasma, en la xemeneia que no enceníem i en el lavabo. Vaig retirar el líquid de cremar la llenya, inclús vaig regirar una mà dins del dipòsit del wàter i en vaig rescatar una de vodka rosa, que vaig buidar en la tassa. Me les vaig endur, encara de nit, carregat amb dos borses del CONSUM plenes de botelles de vi i de begudes fortes amb la xiqueta al braç. Irene no beu cervesa, no en prenem. La nena es va comportar com una doneta obedient. Fa res, a l’alba i endormiscada, l’he deixat cals sogres. Viuen a unes tres mançanes més avall. I me n’he tornat a peu amb les mans buides, descansat i lleuger, sense notar-me que no havia dormit gens. Com alliberat de l’esforç de cavil·lar-me el que havia de fer.

Irene s’ha despertat més prompte del que pensava i ha baixat a la cuina per buidar-se l’ànima. Quan he entrat per la porta principal, l’he sentit estossegar i he volgut acostar-me. M’ha frenat en sec amb el dit acusador. M’he quedat a un metre, dempeus i calm i flairant-la, perfilant-li les corbes. Mirant-me-la, endevinava l’estat en què es trobava.

Era una dona capaç de remenar-se el poal del fem, les papereres, el separador de residus a l’entrada del garatge, el portamaletes de la Mercedes, els armaris… per si haguera llançat endins les botelles plenes. Però no en quedava gens d’alcohol a casa.

M’insultà, m’amenaçà, fill d’una gossa —en castellà— apleguí a entendre-li, i no sé què més va dir d’un abandó, aquesta vegada en valencià. No vaig fer massa cas. Vaig suposar que volia espantar-me amb allò que se n’aniria amb la filla, que em deixaria. La xiqueta era d’un primer matrimoni seu. Té cinc anys.

S’alçà del seu metre vuitanta i es plantà, obrint les cames i mig nua, i es recolzà al banc de foguers. Uns ulls verds de gata inquieta em fitaren, callats, i me’ls vaig imaginar com si fos el primer dia que em miraven. A l’adolescència bullien, i hui esguitaven. Anàvem a la mateixa classe, un col·legi religiós dels afores de València ciutat amb separació de sexes i tota la pesca. No tant com per a fer impossible els contactes fora de les classes lectives.

Aquest matí, no he volgut tindre-li en compte el filet de bava que li s’escorria barbeta avall. M’he avançat per abraçar-la, de nou. M’ha girat la cara. Ha mogut cap endins de la planta baixa del dúplex, decidida i lenta, amb els braços primets per davant, palpant-se sa casa. En arribar al saló, s’ha recolzat al respatller del sofà d’esquenes a l’enemic, s’ha baixat el coll de la roba amb una mà i m’ha mostrat una amenaça. La blaüra que li vaig fer anit, quan vaig aconseguir arrancar-li dels llavis el darrer colpet de vodka.

Es va tornar cara a mi de seguida, va creuar els braços en una posició que no pogué mantindre i buscà el cau del sofà. Es va allargar fins a falcar-se, es va arreglar el camisonet i alçà el rostre, o la mirada. Ja no ho recorde, i fa d’això mitja hora o així. Només veia una esfinx eixuta que m’imantava.

Vaig agafar una cadira i em vaig asseure com els vaquers de pel·lícula. Col·loquí el puf entre els dos per fabricar un espai de negociació silenciosa. Va acollir el rebuig d’una puntada, feble, que no va voler respondre. Li passí una tovallola per a que es netejara la cara que no rebutjà, i s’acoblà al cau de defensa i d’atac.

Durant un polsim de segon, vaig viure fora del temps mirant-la. Suficient per a envejar el motle on hi jeia i se m’escapava. La meua dona. Vaig voler ser la corda que la lligara i el nuc suau que la calmara. El tirant tibant que l’aferrara a terra, a la meua hostessa de l’aire en caiguda lliure. No podia parar de mirar-me-la ni pensar.

El temps passava lent.

—No la voràs més —em va dir, rogallosa, com si m’arrapara.

Va alçar els braços, els va entrellaçar per les monyiques i els col·locà en creu sota el bescoll. Em fità, els ulls mig clucs.

—Buscarem ajuda. Un metge. Altres psicòlegs —vaig dir.

—Ni ho somnies. La xiqueta és meua —i va apartar la mirada. Pensava.

No li vaig contestar.

Els ossos em cruixiren quan m’alcí. Des de la cuina, vaig esprémer un suc de taronja, vaig afegir una pastilla efervescent de vitamines i vaig esperar que es disolguera. Irene mirava l’infinit d’un matí de diumenge. A setembre, la primera llum del dia entrava en beis pel finestral, i ens dibuixava, ens difuminava.

—Et farà bé. Pren —li vaig dir, mentre s’acabaven de desfer les miquetes i bullia el líquid.

Va voler beure un traguet. S’alça amb el got a la mà i buscà els Diazepam de dins del caixonet de la tauleta, entre forquetes i ganivets, de la cuina. Dempeus al costat de la nevera, vaig notar com li augmentava el tremolor d’aquelles mans suaus i fermes. Va agafar els Valium. En prengué un parell del cinc i es va acabar el got de vitamines d’un glop. S’assegué en una cadira, al costat del finestral que donava al jardí. No em vaig adonar que vigilava l’interior de la casa. Vaig fer dos Nespressos, li’n vaig allargar un de ben dolç i em vaig asseure a l’altra banda de la taula. Altre espai de negociació i d’infinita paciència.

—Li l’has deixat a ma mare? —va preguntar.

La seua veu era decidida. La meua, cansada.

—Clar. No patisques per la xiqueta. Demà estaràs millor.

—No li hauràs dit res a són pare? Per telèfon?

—No, dona. Dorm tot el dia. O mirem la tele, alguna sèrie. Prepararé un bany d’espuma i et poses el pijama més còmode. Ho passarem junts, açò.

—Deixa’m en pau. Ves-te’n.

—No vull —vaig dir.

Irene s’alçà de sobte i trontollà. Es va agafar a la taula, la va bordejar i se’n va anar cap endins. La vaig sentir tancar-se al lavabo. De passada, havia llançat el got contra l’espill que ens compràrem per la boda. No el va trencar. Me’n vaig anar al banc de foguers i em vaig preparar un altre expresso. Estava tranquil. Voldrà dutxar-se i arreglar-se, em vaig dir. No vaig sentir el clic del forrellat quan va tancar la porta per dins. Era fluix, d’alumini mal clavat, i l’obriria d’una trompada quan jo voldria si calguera, em diguí. Vaig tornar a asseure’m a la cuina i la vaig esperar. La volia vestida i sensata.

Abans d’acabar-me el café, vaig saltar endavant com si tinguera escurçons punxant-me l’ànima, i vaig trencar la porta del lavabo amb una potada. M’havia adonat que, en un dels armariets, teníem la farmaciola. Irene estava asseguda a la banyera amb les cames obertes i nua, els colzes sobre els genolls. Li suportaven el pes del somriure. Amb el polze, em va llançar un tap de plàstic a la cara. Vaig vore com, entre els peus, jeia buida la botelleta d’alcohol de desinfectar. Vaig recordar de seguida què li podria passar, de quan estudiàvem Biologia en dos cursos diferents i ens coneguèrem. Després, cadascú va pegar per un costat i va fer la seua vida, fins que ens retrobàrem i me’n vinguí a viure a sa casa. Anit, va fer un any. Festejàrem l’aniversari.

L’he arrossegat pels muscles fins el sofà, fa un moment. L’he gitat de costat i li he cobert el cos amb un llençol. S’ha deixat fer, respirava, però m’ha tancat eixos ulls verds rabiosos que no paraven de cridar-me adés, mentre avisava al 112. Assegut com un sac faig guàrdia, des de la butaca d’enfront d’on hi jau la Irene elegant de sempre.