Repunt de Nadal

 – 31-12-2016 –

per Josep L. Pitarch

M’agradaria no ésser tan negatiu com diuen que sóc, renyant-me per això alguns amics i amigues. Doncs, no senyor i no senyora, no me n’amague de dir-ho: vivim en una merda, conjugada i qualificada de totes les maneres possibles, com cantava Brassens: il y a les emmerdants, les emmerdeuses, les emmerderesses; ell m’emmerde... Com aquest era un misogin, en realitat es referia a les dones, i en concret a la seua, però això era el segle passat i la misogínia era molt freqüent en el món intel·lectual francès, malgrat Simone de Beauvoir (El segon sexe). Aleshores no era gaire difícil trobar-se intel·lectuals masclistes i agressius; avui tampoc ho és, per cert. El feminisme encara estava formulant-se, prolegòmens històrics a banda, i en realitat no començà a agafar embranzida fins la Segona Guerra Mundial.

Tracte de contenir el pessimisme, però, i ho faig cercant el consell dels savis. Sobre la política, que és un tema que m’interessa, deia Groucho Marx que és l’art de buscar problemes, de trobar-los, de fer un diagnòstic fals i d’aplicar després remeis equivocats. Això és tot el contrari del que sempre he intentat de fer, quan m’hi dediquí (he intentat, dic). Ben mirat, Groucho tenia molta raó i el dia a dia dels nostres polítics ho confirma. La política és decebedora, com estem veient i tots els partits són una decepció, fins i tot el meu, que és una cosa que lamente. En realitat els partits som com sectes i alguns són sectes de sectes. Els polítics lladres a banda, perquè són una altra cosa i sols afecta de manera important als populars, especialment als valencians, i als socialistes andalusos.

Sobre l’edat, deia Anatole France, que cadascú té la de les seues emocions. Em pertorba un poc, però sóc realista en aquest tema i sé que els anys no passen debades i accepte estoicament les poques emocions a què tinc dret, per l’edat. Ja no em preocupen, no m’emocionen, no em motiven tantes coses com abans. Goethe advertia que és feliç qui és capaç de reconèixer que els seus desitjos no van d’acord amb les seues facultats. O siga que cal aprendre a fer-se vell i acceptar-ho i jo en això estic d’acord i m’estic especialitzant.

Sobre la bondat, la maldat i la virtut, Ciceró deia que malament va la cosa quan es pot aconseguir amb diners, el que cal obtenir amb la virtut. Sèneca, per la seua banda, no anava amb romanços i advertia que del vici desenfrenat diem valor, o siga que algunes accions que semblen heroiques, en realitat son producte de passions inconfessables, (en llatí és preciós: vitium impotens, virtus vocatur). Segurament es referia als militars romans, i ara que tornen a estar a l’alça, de la mà de Trump i de Putin (també de la Cospedal, quina risa), em sembla molt oportuna la cita. I com hi ha tanta hipocresia en la societat, Marcial aclareix que una cosa és ésser bo i una altra voler-ho semblar.

Deixe els apunts de cites clàssiques de què m’he anat proveint al llarg dels anys. Ara intentaré fer una reflexió sobre les festes en què ens trobem immersos de Nadal, Cap d’Any i Reis (15 dies). Ni funcionen les escoles, ni les fàbriques i sols treballa l’hoteleria i el comerç, que són qui més les revifen i exploten. Són dies de dispendis i d’excessos, amb greus repercussions en les economies domèstiques i en la salut. Però hom diu que són dies familiars i sagrats i hi ha qui s’ho creu.

Els àpats familiars, i d’empresa i d’amics, no és gens estrany que no acaben tan bé com comencen i molta gent m’ha comentat que més aviat els fan una mica de fàstic. A banda que són una ocasió per a veure germans, cunyats i nebots, amics i col·legues, no agraden aquestes trobades a tothom. Molt sovint es fan per respecte als pares, si encara viuen, o com una excusa per anar de marxa, sense vigilàncies, llevat dels controls d’alcoholèmia i drogues, que jo aplaudisc.

No negaré que la tradició de Nadal (el solstici d’hivern) té una llarguíssima tradició que ve des del paganisme. El cristianisme convertí aquelles festes en les del naixement de Jesús i sempre ha tractat de moderar la tendència a la disbauxa, encara que han fracassat. El to pagà de les festes paganes motiva més la gent, que no el naixement de Jesús; siguem realistes. L’èxit d’aquestes festes és mundial, i no sols entre els cristians, perque a la Xina i al Japó també tenen molta acceptació i allí no saben qui és Jesús. Aquesta és una prova que qui ha triomfat és el paganisme, o el laïcisme.

Amb tot, reconec que la part folklòrica dels betlems, dels arbres, dels Pares Noël en les seues múltiples versions, dels Reis Mags, de les nadales, del Cant de la Sibil·la, etcètera, tenen el seu to entranyable i un xic màgic, ingenu i kitsch. Res a dir, doncs. A mi personalment tota aquesta parafernàlia m’és indiferent, llevat, però, dels reis, des que tinc néts, la il·lusió dels quals és una immensa alegria per als iaios. He acceptat que m’equivoquí amb els fills, perquè quan eren petits els vaig explicar que qui compraven les joguines eren els pares i que això dels reis era una tonteria.

El que és inacceptable són els enormes recursos que s’hi destinen a mantenir tanta pompa i ostentació, que signifiquen una autèntica malversació dels cabals públics, amb lluminàries que són fonts de contaminació, deixalles inútils i ingovernables en les plantes de reciclatge… Tants diners públics, evidentment, s’haurien d’esmerçar a ajudar la gent més desatesa, especialment de les criatures. No devem oblidar els informes de Càritas sobre la gent hi ha sumida en la pobresa o vorejant-la: som el segon país d’Europa en pobresa infantil, quina vergonya! A Belem pastores, a Belem chiquitos, que ha nacido el rey de los angelitos.

No tinc res a dir sobre l’alcohol i les altres drogues, llevat del seu abús, que trobe que és molt perillós. També trobe absolutament inacceptable la introducció d’aquestes drogues entre els jovenets i jovenetes, que s’han d’educar i controlar i no corrompre. Per acabar vull facilitar un proverbi xinès, amb el qual felicite les festes als qui les celebren: Viu avui. És més tard del que penses. I recordar la màxima llatina: post festum, festum, després de la festa venen els problemes. Fins l’any que ve, qui hi arribe.

Finalment vull recomanar un proverbi xinès, a tall de felicitació nadalenca i d’any nou: Viviu avui. És més tard del que penseu.

Josep L. Piatrch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret de la web El Repunt.

Voluntaris de l’extrarradi

 – 28-12-2016 –

per Dori Raga Ferrer

Soc voluntària de la Pastoral Penitenciària. En aquestes dates en les quals totes i tots estem preocupats per quin dinar o sopar farem, o en quina casa ens reunirem per a celebrar els Nadals, uns 118 voluntaris d’aquesta pastoral estaran treballant per a que els presos que es troben privats de llibertat, o que estan en règim de semi-llibertat, o malalts a l’hospital, estaran preocupant-se per que el presos es senten arrupits pel sentiment d’amor al proïsme.

M’agradaria contar-vos què és el que ens mou als que fem aquest voluntariat. Aquest l’exercisc fora del Centre Penitenciari per circumstàncies personals, però han estat cinc els anys que he entrat cada divendres i cada diumenge per ensenyar-los que allí s’està per pagar un deute amb la societat, però que mai han de perdre la dignitat.

És molt dur la primera vegada que entres a una presó, com van passant els retens. Darrere de tu vas sentint com es tanquen les reixes amb un greu so. Crec que mai acabes d’acostumar-te.

El primer dia estàs un poc nerviosa, no saps qui vas a trobar-te. Perquè una de les regles del voluntari és no escodrinyar i mai preguntar el delicte per el qual estan allí. Per als reclusos som un sospir d’aire fresc, i, només per aquest fet ja et respecten. Però tot i aquest fet, la preocupació no se’n va del cap. La meua companya i jo rebíem a cinquanta homes en cada celebració de la eucaristia. Poc a poc vas creant uns llaços que intentes evitar que et puguen afectar, però la realitat és molt diferent. Crec que no ha hagut cap missa que no se’m m’escapara una llàgrima.

Sobretot al sentir com els reclusos demanen per la seua mare, pels seus fills o inclòs pels delictes que han comés. L’angoixa més gran la vaig passar quan ens van anunciar la mort d’un d’ells. L’únic delicte d’aquesta persona va ser la seua addicció a les drogues. Aquest fet em va ser molt difícil de superar, va ser una gran pèrdua. Pel que fa a les parts positives, que també tenim aquesta dedicació, són l’alegria dels acomiadaments dels que ja no han de tornar. Amb el flamenc com ha protagonista, del qual em vaig aficionar, amb el so de les caixes que acompanyaven els cors de les misses, rèiem i ploràvem amb les homilies que feia el meu gran amic i mentor Fra Javier Palomares (Frare Mercedari) ara en Panamà.

Però com bé et diuen en el voluntariat, per a fer-lo com cal, has de ser errant, després d’eixos tres anys em van dir que tenia que canviar de destí. Em van traslladar de penats a la infermeria amb presos problemes psiquiàtrics. Puc dir amb la veu molt alta, que allò era la presó de la presó. D’on estava que hi havien rialles i palmes, vaig passar a veure en els ulls dels reclusos la necessitat d’ajuda i un simple gest com voler que li dones la mà per alleugerir el seu dolor. Cada dia que entres et pots trobar en una sorpresa diferent; un trasllat al Casal de la Pau o no poder eixir a l’exterior amb un reclús perquè té un castig sobre ell. Passí de veure quasi cent cares a una vintena si arribava! Però quina vintena de caretes… les tinc gravades a la memòria; inquietes, sempre amb llàgrimes al seu rostre, alguns casos amb ceguera o amb cadira de rodes.

I la caixa en la que tocàvem les misses junt al cor és va transformar en una guitarra, en la que per a prendre la comunió tocava a U2, Antonio Flores, Dani Martín o Loquillo.

Un dia a l’eixir del centre, vaig girar la vista cap a darrere i em quedí parada reflexionant i em vaig dir a mi mateixa:

Tota la vida educada en la fe cristiana, Déu meu, i he tingut que vindre ací per a conèixer-te!
La teua paraula l’he trobat en aquest lloc! Quin regal més gran m’has fet en la vida, jo volia vindre a ensenyar religió, a ajudar a aquesta gent a donar-li esperança, i el cas ha estat que mentre la meua intenció era anar a evangelitzar, en realitat he trobat a Déu allí, en la presó, en cadascú dels que allí estan.

En memòria del Pare Ximo i de tots aquells que estan privats de llibertat per causes injustes.

Dori Raga Ferrer

Conte de Nadal

 – 25-12-2016 –

per M. Carmen Antich

Aquella nit Hahmed és va despertar sobresaltat perquè un potent resplendor es filtrava a través del tendal on pernoctava amb la seua família. Zaira, la germana major, l’acaronà entre els seus braços i li va dir: tranquil Hahmed, no passa rés, ja no som allí, ací estem del tot segurs. Temptada per la curiositat, Zaira aguaità per un dels forats de la tenda comprovant que aquella llum provenia d’una estrella que coronava el cel enlluernant el camp de refugiats.

En aquell precís instant, a molts kilòmetres de distància i en una ciutat espanyola, dos germans anomenats Marc i Josep desafiaven la son delerant que les hores passaren amb rapidesa i així poder obrir els regals que cada any rebien per Nadal.

Zaira, que mai no demanava res, en veure l’estrella brillant, no va poder resistir la temptació d’encomanar-li uns quants desitjos. Tancà els ulls i li demanà amb molta força poder retornar algun dia a Síria, el seu país. Demanà que el seu germanet, que tenia set anys, poguera descansar una nit sense somniar amb l’esclat de les bombes, doncs, durant moltes nits, aquell soroll havia estat la seua temuda cançó de bressol. Desitjà tenir notícies de son pare, i que sa mare es recuperara de la malaltia que la tenia impedida.

Quan el sol feu acte de presència i els milers de persones eixiren dels improvisats habitacles, comprovaren bocabadats que l’estranya llum encara persistia dalt del cel.

Mentrestant, molt lluny d’allí, Marc i Josep és despertaren, corregueren al menjador de sa casa, i davall d’un avet frondós perfectament decorat, trobaren tota mena de paquets embolicats amb papers de colors vistosos. Amb el convenciment que havien sigut molts bons xiquets i que, sens dubte mereixien tants regals, els obriren entusiasmats. Sa mare i son pare se’ls miraven feliços en comprovar la seua alegria. I tots plegats prepararen les viandes que més tard compartiren amb la resta de la família al caliu del confortable llar.

Al camp de refugiats, passat l’impacte que deixà l’estrella, Zaira hagué d’anar a buscar aigua, rentar sa mare i procurar algun aliment al seu germà. Als seus deu anys, feia temps que havia perdut el somriure, i els seus ulls negres havien deixat de brillar. La seua il·lusió ara consistia en esperar que sa mare tornara a caminar i que son pare fora viu i al seu costat. Però, en aquell lloc no hi havia festes, ni celebracions, ni regals… tan sols una escarnida lluita per la supervivència.

Marc i Josep gaudien dels seus joguets acabats d’estrenar, mentre a la televisió emetien imatges d’una de tantes ciutats en guerra, dels centenars de morts i ferits, de l’èxode de les persones fugint de l’horror, dels camps de refugiats. D’altres que es juguen la vida viatjant en pateres cap a la terra promesa, dels que han perdut el treball i la casa per no poder fer front a una hipoteca, de les llargues cues als menjadors socials, de les víctimes de la violència, dels hospitals atapeïts de malats… I de tanta gent ignominiosa que roba i estafa sense escrúpols. Per això alçaren el cap quan algú va dir: per favor, lleveu les noticies de la tele que estem a taula i és el dia de Nadal. Aleshores Marc, el més menut, preguntà tot sorprès: mare, que només és Nadal a casa nostra? Però, no va tindre resposta.

BON NADAL A TOTHOM, I UN ANY NOU PLE DE PAU I ESPERANÇA.

MªCarmen Antich Brocal

La plaça del meu poble

 – 23-12-2016 –

per Vicent San Ramon

Crec que va ser un nét de Napoleó el que va ordenar enderrocar mitja ciutat i construir a París unes avingudes amplíssimes. Aquelles artèries gegantines tenien dues funcions fonamentals. D’una banda, evitar que en les freqüents revoltes populars els rebels trobaren refugi en carrers estrets com trinxeres. D’altra banda, afavorir que la burgesia (que havia descobert els avantatges de l’activitat comercial urbana) hi trobara espai per establir-se i fer diners. Boudelaire, a “Els ulls dels pobres”, va inventar una parella d’enamorats que observaven les conseqüències d’aquella decisió de canviar la faç de la capital francesa. A la fi, aquella és la París que ara coneguem, que atrau un allau de turistes any rere any.

Qualsevol intervenció urbanística té, al seu darrere, una motivació política o econòmica. No cal anar a París per comprovar l’impacte de la planificació urbana. Barcelona va experimentar un canvi l’any 1992, la qual cosa va situar-la al rànquing de les ciutats europees més visitades. Hi haurà d’altres exemples que ens poden vindre a la memòria però jo vull parlar, a petita escala, del meu poble i, més concretament, de les obres de la plaça.

Amb les obres que s’han iniciat fa uns mesos es pretenen dues coses. La primera és guanyar la plaça per al vianants, la qual cosa sempre és positiva. La segona és convertir la plaça, que és el centre urbà del poble, en una zona viva i dinàmica que afavorisca la possibilitat de promocionar el comerç local. Ja hi ha ciutats del nostre voltant que han convertit la part més antiga del poble en centres comercials oberts. Gandia n’és un bon exemple i la cosa sembla que té sentit, i que activa la despesa dels ciutadans en un tipus de comerç més proper i amable que el de las grans superfícies.

Ací, tot i que les obres no estan acabades ja s’escolten opinions de tots els colors. Un amic meu em comenta que Silla té un problema important. El nostre relleu és pla i això ens provoca certa miopia. El que ens caldria, diu el meu amic, és un cim de muntanya a prop del poble per poder veure les coses amb perspectiva.

Us propose un exercici. Vaig a inventar un cim des d’on poder veure Silla amb la perspectiva que la qüestió reclama i, a més, imaginaré el que podria haver-hi i no hi ha.

Puc veure que des del Parc de l’Estació fins el Carrer del Port ja hi existeix una via gairebé peatonal per la qual podem caminar sense el trànsit intens dels cotxes. Observe, però, que al parc caldria intervindre: dotar la zona del quiosc amb més jocs infantils i potser convertir el casal de la discòrdia en un annexe al quiosc, per fer més atractiu aquell espai. He vist una cosa semblant al Parc de l’Alquenència d’Alzira, que és el pulmó verd de la capital de La Ribera.

Camí de la plaça hi és el Carrer del Castell, amb La Torre i el MARS. Ací caldria enderrocar la façana lateral de l’Ajuntament i deixar la torre i el museu al descobert. D’aquesta manera atorgaríem vertadera importància a la construcció musulmana i facilitariem l’accés al museu, per tal de gaudir dels seus tresors. També se m’ocorre obrir al públic la zona del darrere de La Nau de la Cultura, que és un jardí que combinaria el verd amb les troballes arqueològiques que hi han.

La Plaça del Poble és la connexió d’aquesta via amb el carrer de Sant Josep, que ja obliga a fer un ús més racional dels vehicles i afavoreix la seguretat dels vianants. Em sembla una llàstima que el Carrer del Port no tinga la mateixa consideració perquè des d’aquest carrer, creuant l’Avinguda d’Alacant a pas de vianant, ens trobariem amb el futur Parc de les Eres, amb la nova biblioteca i amb el Camí del Port.

El Port de Silla és la porta de L’Albufera, que és el nostre llac, el més valuós patrimoni natural del que disposem. Així les coses, també caldria dotar el port amb serveis per a l’esplai dels ciutadans i ciutadanes i aprofitar aquesta intervenció per promoure la sensibilitat de la ciutadania en la cura de l’entorn i en la reivindicació per la salut d’El Lluent.

L’altra via peatonal que puc contemplar des del meu cim s’enceta al Carrer de València i hauria d’acabar on el Carrer de Sant Roc conflueix amb el Carrer del Port. Aquesta mena d’avinguda, dissenyada per a que els vianants guanyen terreny als cotxes, seria a la fi una important artèria comercial que, amb la resta d’intervencions esmentades, convertiria Silla en un municipi per a passejar, comprar als establiments dels nostres propis veíns, gaudir de la nostra història i cultura i viure a prop de la natura.

Acabe d’imaginar un model de poble, un exemple par a la resta de pobles, però malauradament no he resolt la qúestió de La Plaça. La pregunta és: quina plaça volem?

Les obres de La Plaça estan condicionades per dos factors importants. El més important és l’econòmic. S’han aconseguit els diners que calien per realitzar una obra necessària per al poble i aquest ja és un gran èxit perquè sembla que el diners per a fer realitat aquesta intervenció urbanística solien passar de llarg. Potser és que els sillers i les silleres no érem una prioritat per als anteriors governs valencians o potser és que mai no havíem sabut defensar com cal els nostres interessos. El cas és que ja han arribat els calés, tot i que jo pense que en caldrien més.

Més per a què? Si volem respondre aquesta pregunta, cal parlar de la segona circumstància que condiciona la intervenció en la plaça.

Ja us he contat la ciutat que he imaginat i que, de segur, ja havíen pensat altres abans que jo. Les ciutats obertes a la ciutadania, pensades per als vianants, amb zones destinades per al comerç de proximitat, amb importants dotacions culturals i que posen en valor els recursos medi-ambientals presenten molts avantatges que ja han estat estudiats pels teòrics de l’urbanisme, de l’economia, de la sociologia…

Els criteris estètics no resten fora d’aquests plantejaments i La Plaça és el punt més important en l’entramat del disseny del poble. A La Plaça hauria d’haver continguts funcionals i artístics que li atorgaren la seua real importància urbanística. Els nostres majors ja pensaven en aquestes coses i, amb major o menor encert, ho intentaren amb una font o una farola. En altres pobles hi podem trobar bancs de fusta i arbres, o també podem trobar-hi obres escultòriques i altres elements simbòlics que identifiquen la plaça amb els arrels històrics de la població.

El fet és que la nostra plaça és l’espai on haurien de trobar-se les vies peatonals que hem descrit, el lloc des d’on tot ha de sortir o el lloc on tot ha d’arribar, i a l’actual projecte no hi ha possibilitat de dotar-la com cal.

No és possible perquè el projecte ve de lluny, el pressupost ha d’adequar-se al vell projecte i el projecte era i és presoner d’un condicionant històric que no ens deixa prosperar.

A Silla volem la nostra plaça per a plantar un artefacte de metall rovellat i fusta, amb arena sobre la superfície per on passejar vaques i bous. I treure eixos bous i eixes vaques als carrers del centre del poble. I pensar que així fem poble, i sentir-nos més sillers i silleres perquè no hi ha ciutat pensada o dissenyada pel bé comú que suporte la pressió de la festa taurina. Quan plantem l’artefacte limitem el pas dels vianants, condicionem les activitats comercials, atemptem contra els criteris estètics bàsics que fan més atractiva una ciutat i, fins i tot, ocupem el lloc on ens acomiadamem dels nostres morts.

En qualsevol altre lloc del món açò seria impensable. No imagine un circ plantat a la Plaça Vendôme però és clar que açò no és París. Pensem en altra ciutat més pròxima i menys sofisticada: a Picassent, per exemple, ja no fan bous a la plaça del poble i el resultat és força positiu.

Hauríem de plantejar-nos, si més no, la possibilitat del trasllat de la plaça de bous a un altre espai allunyat del centre. Hauríem d’imaginar el poble tal i com el volem, amb seny i perspectiva, i hauríem de demanar una transformació de la Plaça del Poble, fins i tot major que la que s’ha produït. Estic convençut de que els propis responsables polítics replegarien satisfets i amb il·lusió una proposta com aquesta. Els pobles han de ser pensats per a molts anys. Mai no per a sis dies.

Amarcord V: Monyicots

 – 21-12-2016 –

per Benja Domènech

Faig un esforç per intentar parlar dels joves i de les tecnologies. Parle de la meua experiència tant professional com política. No és molt positiva, ho sent.

L’any 1989 em vaig posar a treballar a l’Ajuntament de Silla. El nou alcalde, Francesc Baixauli, em truca per telèfon a casa i em diu: «M’agradaria parlar amb tu». Jo el coneixia de fa temps. Tenim la mateixa edat. Vam estudiar junts en l’antiga EGB i políticament vaig formar part de les joventuts socialistes durant set mesos. Vaig a la reunió i em comenta que li agradaria que organitzés, per a juliol, una escola d’estiu. Em pose a fer feina i amb el meu grup, Grup Cultura Maduixa, organitzem la primera Escola d’Estiu de Silla durant el mes de juliol de 1989 dirigida especialment als joves del poble. Durant un mes férem tallers de paper reciclat, fotografia, manualitats, màscares, taller de literatura en valencià… prop d’uns cinquanta joves entre 17 i 24 anys van assistir-hi. Durant un mes vàrem donar sentit a un mes calorós i vam sembrar la llavor fins avui, en què més de 300 xiquetes i xiquets formen part de l’Escola d’Estiu de Silla des de fa ja vint-i-set anys.

Però no sols vam fer això. No vam estar-nos quiets i vam organitzar les nits de juliol amb projeccions de cinema en 16 mil·límetres. Era un projector que l’Ajuntament de Silla tenia en propietat. Vicent Carbonell Pani, el bibliotecari, i jo ens vam dedicar a fer de projeccionistes: Primera plana (The Front Page -1974), La vaquilla (1985), Víctor o Victoria (1982)… Estàvem dalt d’un cadafal, que nosaltres muntàvem, i fèiem el cinema al parc. Al següent estiu, l’any 1990, també férem projeccions (Tras el corazón verde, Marinos a la fuerza i La Ley de la hospitalidad, El hombre tranquilo, West Side Story i Los cazafantasmas) però en meitat de West Side Story la pereta es va fondre. No teníem recanvi ni sabíem com fer-ho. Ací es van acabar les projeccions al parc. Deixàrem la màquina al magatzem del Teatre de la Plaça i un dia va desaparèixer. Algú la tindrà a sa casa.

Al mes de setembre l’Ajuntament em contractà com a informador juvenil. A Silla no hi havia res. Tot estava per inventar i per fer. Vaig entrar a la Casa de la Cultura d’aleshores que la teníem al carrer del Doctor Fléming (on hui en dia tenim el Conservatori) i vam començar a treballar el tema jove, perquè aquest era l’impuls que es volia donar des del govern. En pobles com Picassent o Quart de Poblet ens portaven anys llum i amb molta professionalitat foren líders, dels anys 90, amb els seus centres d’informació juvenil. Van ser l’única finestra oberta que aleshores tenien els joves. Com no podia ser d’una altra manera, vam copiar els models que ja existien.

En aquella època no existien ni els mòbils ni Internet. Tot ho teníem en paper. Teníem uns llistats enormes que ens enviaven de la Generalitat. Érem el centre de tot. Si algun jove volia saber alguna cosa sobre els estudis, sobre treball o vacances (Carretera i Manta) nosaltres érem l’epicentre de la informació. Ho teníem quasi tot.

Fins i tot fou l’època de l’objecció de consciència. Silla va ser un dels pobles on més sol·licituds d’objectors es gestionaven de tot l’Estat espanyol. No hi havia límit. L’alcalde, que també era objector, no posava cap límit i vam superar les 200 sol·licituds, sols per darrere de Sevilla i Barcelona. Érem la tercera ciutat espanyola amb més objectors. Els teníem fent serveis en Cultura, Joventut, Esports, en la ràdio, en l’Ajuntament… En principi negociàvem què farien i quantes hores treballarien. L’objectiu era fer un tràmit el menys penós possible i ho vam aconseguir. Des de Madrid va vindre Manuel del Valle, que era el director de l’Oficina, per supervisar el tema de l’objecció a tot l’Estat espanyol, per veure com ho portàvem. Silla era una ciutat amb menys de 18.000 habitants que superava ciutats com Madrid, Bilbao o Còrdova. Manuel del Valle era una persona entranyable. Fa poc em vaig assabentar que ja no està entre nosaltres. Fou un bon home. Va vindre també perquè entre Picassent i Silla organitzàrem les primeres Jornades sobre la Prestació Social dels Objectors de Consciència en Municipis. El cartell el feu un objector de Silla, Miquel Matoses, que treballava en l’Àrea de Joventut i tenia molt bona mà amb els dibuixos com molt bé ho va demostrar en les publicacions del BIM i els programes i cartells de l’Àrea de Cultura i Joventut de l’Ajuntament.

Qualsevol temps passat mai és millor, però els joves d’aleshores no eren com els que hui van pul·lulant. Eren altres temps. No m’agrada comparar perquè sempre he lluitat pel present i per intentar que tot allò que ens rodeja, tant les persones com les tecnologies, ens ajuden a ser un poc millor. Crec que els joves d’avui estan bastant preparats acadèmicament parlant. Però sols això! No crec que siguen els més preparats de la història… com he escoltat molt sovint els darrers anys. Sols ho diuen aquells en què el seu ego personal està per damunt de tot allò que els rodeja.

I per què dic això? Fonamentalment perquè estic convençut que no estan preparats per a la convivència, ni per a estirar cap corda que no siga el seu propi cordó umbilical. No estan preparats per a escoltar ni per a aprendre més enllà que no siga allò que els rodeja a un pam d’ells.

És cert que fa uns anys els joves tenien altres prioritats: les amistats, les accions socials o polítiques, la natura, la cultura, la conversa… feien de tots aquests objectius el respecte cap a la societat i, fonamentalment, l’escolta per intentar canviar tot allò que no els agradava.

Hui tot va molt ràpid fonamentalment per les tecnologies. En poc menys d’uns 20 anys tot ha anat canviant amb una rapidesa vertiginosa. La informació, les respostes, l’oratge el tenim en menys de tres clics. Tenim més informació que mai. Podem saber, in situ, què està passant en aquests moments en qualsevol poble dels EUA o de la Xina. Podem dir que estem connectats contínuament amb els nostres amics i que gràcies a Twitter o Facebook realitzem infinites accions socials i polítiques en un temps rècord. La natura ja no és un lloc on dormir, gaudir, respirar, estimar… ara és, i informativament és espectacular, una notícia tipus: Els 10 millors llocs del món que no coneix ningú i, llavors, cliques i passeges virtualment per les deu fotografies esplèndides que el periòdic ha seleccionat per a tu. I en veure-les et diu: «Que imatges més xules!» i fas un somriure i cliques una altra notícia ràpidament.

La conversa són lletres que van passant d’un mòbil a un altre sense matisos, sense escoltar sons, sense cares ni ulls. Les rialles s’han convertit en hahaha o en emoji’s… També tenim l’opció de gravar missatges i és molt divertit veure els autòmats parlar a l’aparell electrònic sense esperar resposta immediata perquè s’intenta mantenir una conversa, però sense tindre un interlocutor davant, sense poder mirar-lo als ulls. Sols esperes una resposta monòtona i lineal. I la cultura? Sols és un esdeveniment de Facebook. Milers de persones diuen «M’agrada» o «Hi aniré» sols amb l’objectiu que els altres vegen que els interessa l’activitat en qüestió. Però, evidentment, no hi aniran. Vas amb tren i tots els usuaris van amb el seu mòbil amb el cap totalment fos en la pantalla. Ningú parla amb ningú sols s’escriu amb velocitat supersònica els milions de WhatsApp que no van a cap lloc.

L’any 2010 començaren a pul·lular vídeos en YouTube (com no!) sobre campanyes publicitàries: Disconnect to Connect on en un minut trenta segons ens fa una reflexió dels nous temps. A partir d’ací moltes veus han intentat conscienciar la ciutadania sobre la utilització dels mòbils, els jocs on line, els grups infinits de WhatsApp… En definitiva, sobre les connexions d’un instrument molt útil, però que ens està absorbint de tal manera que les relacions familiars, de companys o d’amics estan canviant vertiginosament cap al no-res.

Fa uns diens vaig escoltar aquesta conversa entre dues persones:

• Estic del Pokémon Go fins a la gorra. L’obsessió de la meua filla en el joc és terrible. El pitjor de tot és que no hi ha manera… Tots els seus amics l’utilitzen. No puc deixar-la sense mòbil. Ara ja no juga amb les seues joguines. Només arriba a casa, va directament a l’ipad i a veure vídeos del youtube!

• A mi em va genial ─va dir l’altra persona. Ara anem a la platja a cercar pokémons i quan en troba algun, ve corrent i em dóna besos i em diu: «Gràcies mare, gràcies mare…». Estic molt contenta. M’encanta. Feia temps que no me’n donava ni un. I no sols això, està aprenent cultura de la ciutat. Va cercant els monuments on estan els gimnasos dels pokémons.

Durant un temps em vaig desconnectar del Facebook, abans de l’existència del WhatsApp. Simplement li vaig dir que s’havia acabat la meua relació amb ell. La veritat, sols vaig clicar el botó de desactivar el compte. Ho vaig comentar i algú que em va dir com si fos una amenaça:

• Estaràs totalment desconnectat del món!

• No crec ─li vaig dir. No tinc cap necessitat de dir contínuament on estic, si vull orinar, si em fa mal el cap, si acabe de veure una formiga, si tinc fam…

• Estaràs sol i, si te’n vas del Facebook, no sabràs res del món! Eres una resta del segle passat. Antiquat i fora de la societat!

Em vaig quedar espantat i, al mateix temps, encantat de ser una resta del passat. Em feu mota gràcia. Vaig estar més de tres anys sense Facebook i com quan algú es deixa el tabac després del mono, amb una sensació de Robinson Crusoe dels primers dies, vaig superar-ho sense cap problema i he de reconèixer que no em va passar absolutament res de tot allò que em va presagiar el nostradamus. Vaig continuar estant connectat amb els meus amics. Vaig continuar estant assabentat de tot allò que passa al món. No vaig tindre cap problema en la meua vida diària. Després d’aquest temps de desconnexió voluntària, tres anys, vaig tornar per motius professionals. Vaig decidir fer campanya electoral, des del meu perfil, en les eleccions de 2011 quan feia dos anys una nova aplicació començà a canviar-ho quasi tot, el Whatsapp, que s’inicia al 2009 i ràpidament, fins avui, s’ha convertit en la missatgeria instantània més utilitzada a tot el món. Hui en dia més de mil milions d’usuaris utilitzen diàriament aquesta eina.

Per tant, amb una rapidesa de vertigen, estem en un temps en què, en la mateixa vida familiar, està més que present l’altra persona: el mòbil. Crec que és el moment de preparar-li un lloc per a ell amb el seu dormitori o el seu armari per als seus vestits. És un element fonamental en les relacions personals des dels més menuts fins als més majors. Hui en dia ja no es fa cap conversa interessant cara a cara sense escoltar la famosa frase:

• Puc fer diverses coses al mateix temps. Parla que jo t’escolte mentre escric i consulte diversos WhatsApp.

Crec, sincerament, que no s’ha d’anar en contra dels nous temps. Crec que s’ha d’aprendre a utilitzar les tecnologies tant actuals com les que vindran aviat. Crec que hem d’estar amb els ulls oberts i acceptar la realitat del canvi en les relacions personals i professionals. Crec que sempre hem d’anar en positiu cap a les noves tecnologies. Però també crec que hem d’aprendre a utilitzar-les.

Fa vuit anys el president americà Obama va guanyar, contra tot pronòstic, les eleccions americanes amb una presència mediàtica, Facebook, Twitter important. No sols això, sinó que es creu, i s’escriu, que Obama guanyà les eleccions gràcies a les xarxes socials perquè mobilitzà els joves i els progressistes dorments. Però no sols ho feu al seu país: també mobilitzà, per imitació, la resta del món i tot mitjançant les xarxes socials. Tot un esdeveniment que ràpidament s’importà a d’altres països i, com no, a casa nostra. Els partits, tant els grans com els que tenen pocs recursos econòmics, comencen a fer política directa des de les xarxes oblidant-se del carrer. Oblidant-se del tu a tu. Tot són notícies de pocs caràcters o vídeos de no més d’un minut. No dóna per a més. Els resultats electorals són importants i a tindre en compte. Partits històrics com els nacionalistes valencians, ara Compromís, utilitzen les xarxes amb molta imaginació i comencen a tindre representació política per tot arreu del país. Altres, com Podemos, que no són més que un experiment universitari de professors amb samarreta de marca, fan de les xarxes l’altaveu del descontent i aconsegueixen, irremeiablement, un poder espectacular amb un missatge senzill i retòric. Però aquest partit és un exemple perfecte per poder explicar l’oblit del carrer per part, tant dels partits clàssics com d’aquells autoanomenats la nova política. El 15M, va ser espectacular veure com la gent eixia al carrer i s’aturava a les places durant molts mesos per cridar ben fort: «NO». En les principals ciutats del país es fan reunions assembleàries amb les mans en rotació. En principi molta gent i, a poc a poc, com el suflé, es va desinflar fins a la desaparició. De fet hui en dia són una ombra televisiva i residual d’allò que van criticar i els van portar al poder. S’han convertit en tan sols dos anys en la casta amb una rapidesa paral·lela al fet tecnològic que ens ocupa. Els partits clàssics van tardar uns quaranta anys a convertir-se en casta. Per què? No sóc sociòleg per esbrinar aquesta pregunta, però l’instint em diu que els ha passat com al vertigen de les tecnologies d’aquests darrers anys: una moda, un mocador d’usar i tirar, unes ideologies velles i anquilosades amb perfum Channel 5 per transformar-se en una marca publicitària.

Els joves deixaran de ser joves, és una qüestió de temps. I què és el que ens espera? Doncs res, absolutament res.

Encara què com deia Miquel Martí i Pol vull pensar que encara tot és possible i tot està per fer. Eixe ha d’esser, sempre, el nostre objectiu: lluitar contra el no-res.

Què s’ha fet de l’enveja

Aquest article ha estat trobat i extret de la web de Josep Conill.

El Cresol

Què s’ha fet de l’enveja

per Lluís V. Aracil

Tema de tota mena d’històries (rondalles, faules, romanços, mites, epopeies, tragèdies, comèdies, novel·les, pel·lícules) i de no pocs proverbis, l’enveja és certament un lloc comú universal. No és cap ficció ni convenció literària, sinó una de les coses humanes més fonamentals i familiars. Val a dir que la idea mateixa d’enveja ha estat (fins ahir mateix) una de les més útils per entendre i tractar accions, trames i personatges.

Per començar, tothom sabia que l’enveja és equívoca i furtiva. Insidiosa i esquiva —perquè és intrínsecament vergonyosa i inconfessable. La foscor que l’envolta segurament no és tan impenetrable com la tenebra que ella mateixa és. Per consegüent, tenir notícia de la seva existència i una certa noció de la seva natura pèrfida i perniciosa ajuda a haver-se-les-hi. La tradició no donava respostes, sinó pistes que podien suggerir preguntes i experiments. La tradició ensenyava també que l’enveja, essencialment enganyosa i danyosa, és una desgràcia per als envejosos, els envejats, els circumstants i la posteritat. De fet, la seva víctima indefectible és la humanitat mateixa —que no és aquesta ni aquella persona, sinó la solidaritat íntima que les uneix. Doncs bé: gràcies a la tradició, la gent tenia en compte l’enveja com a possibilitat òbvia —i no havia de topar-hi i bregar-hi a les fosques.

No dic que no hi hagués ofuscacions deplorables i odis mortífers. Dic que hi havia una certa sagacitat capaç d’escrutar i esbrinar coses tan obscures com l’ofuscació i tan malignes com l’odi. L’existència i la transmissió de textos sagrats i d’altres prova que la ceguesa no era universal. Els estudis successius de René Girard sobre el tema de la víctima expiatòria mostren que els Evangelis i altres parts de la Bíblia ensenyen grans lliçons —a qui s’avingui a aprendre-les. Ara: ¿què s’ha fet de tot allò que els nostres millors avantpassats aprenien i ensenyaven sobre l’enveja? ¿Direm que s’ha “perdut” (potser “oblidat”) en pocs anys el tresor de tants segles? Però no ens precipitem a respondre —que és acabar. Comencem —és a dir: observem—, i fem cas del que ja sabem. Notem almenys que moltes propagandes coincideixen amb els terrorismes en un punt capital: exploten les discòrdies i la misèria humanes que la saviesa tradicional procurava mitigar. La tradició veia en l’enveja una calamitat. Molts ideòlegs i propagandistes hi han vist un recurs utilitzable per “guanyar” ( = imposar-se). A aquesta nova línia pertany la publicitat comercial que excita l’enveja per vendre —una altra manera de guanyar.

La diferència entre la tradició i el sentit comú actual és més gran que no sospitàvem. Els mites antics sobre l’enveja semblen haver estat suplantats per mites inventats per ella —mentre la patologia de sempre es transformava en ideologies modernes. Alguns moviments de masses són “religions de l’enveja” —impressió que mereix almenys un comentari. És prou curiós que l’enveja (proverbialment antisocial i antihumana) hagi estat ingredient essencial de tantes pretensions i il·lusions de “salvació” col·lectiva de la història recent.

Si indaguem seriosament què se n’ha fet, de l’enveja, en regions especialment devastades per ella (com aquesta mateixa), no sols haurem de prendre nota de permanències i canvis patents, sinó que sobretot haurem de descobrir novetats i estabilitats importants que no salten a la vista.

Evitem almenys les pífies més estúpides. Una cosa és que parlem (o no) de l’enveja, i una altra que n’hi hagi (o no). Que el rètol i la noció tradicionals hagin caigut en desús darrerament no és cap prova de superació —sinó més aviat símptoma d’empobriment.

Segurament l’enveja s’ha transformat —i això podria afavorir terriblement els envejosos contra la humanitat.

Qui és Lluís V. Aracil?

Entrevista a José Manuel Ortuño

El Cresol.– Continuem amb les peces audiovisuals entrevistant a gent del nostre poble en aquest cas a; José Manuel Ortuño, periodista,  ens contarà anècdotes de la seua professió i ens explicarà com funciona la nova plataforma d’informació i comunicació a Silla anomenada Baandú i que ell mateix dirigeix. Des de El Cresol volem felicitar a José Manuel per l’iniciativa i ampliar encara més el panorama d’informació i comunicació local al nostre poble. Ací teniu l’enllaç al video:

Video realitzat i editat per Josep Aguado

Pluges, (im)moralitats i melancolia

 – 18-12-2016 –

per Josep L. Pitarch

Plou a bots i barrals i la gent està alarmada. Generalment, en un país on plou poc, com el nostre, rebem la pluja amb una certa desconfiança, malgrat que sabem que la necessitem, però ens preocupa pensar si se’n passarà de la ratlla. És el que canta Raimon: Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Per una sèrie de circumstàncies adverses, quan plou com aquests dies, Silla encara té més motius per a alarmar-se, per si es produeixen inundacions com les que hem patit darrerament. No vaig a tornar a repetir els motius perquè es produïsquen aquestes inundacions, ni qui són els culpables, perquè s’han explicat moltes vegades, encara que no tothom s’ha assabentat suficientment, com puc comprovar de tant en tant. De tota manera, estan en marxa les obres previstes per a esmenar els errors del passat, encara que no s’ha arribat ni a la meitat del projecte, que hem de suposar que no tornaran a ser interrompudes com passà amb el govern socialista de Baixauli i el popular de Simeón. Ara el govern actual ha trobat les subvencions.

Com és habitual, els dies de pluja el veïnat freqüenta encara més del que és habitual els bars. Les converses giren al voltant de les pluges i de les obres públiques que s’estan executant al respecte, i ara també de la remodelació de la Plaça del Poble. Si la gent sap poc del gran projecte de pluvials, és curiós constatar que tampoc en sap de la plaça. Sense cap dubte, la ignorància no és gens positiva i és una llàstima que no hi haja una política informativa activa i eficient, al respecte: de què va cada obra, qui l’ha dissenyada, qui l’ha aprovada, qui l’ha subhastada, qui la paga… Potser que si algú ho escrivira i es publicara en paper, i es penjara a la web municipal, la gent en sabríem més.

En una d’aquestes converses algú ha començat a parlar de moralitat i d’immoralitat, referint-se a com van tapant-se o demorant alguns casos judicials, o arxivant-se (el cas de l’exministre de l’Interior, crida al cel). També continuem sense saber la veritat de les actuacions de Montoro en les amnisties als grans evasors… Es que sols sabem el que volen que se sàpiga, segurament perquè és veritat que no hi ha prou pa per a tant de xoriço i van tapant tot el que poden, diu Paco.

Mentre anem parlant, algú cerca al mòbil opinions de grans pensadors, sobre la moral. Mireu el que diu Demòstenes: tot està perdut quan els dolents serveixen d’exemple i els bons de mofa. En efecte, és el que està passant actualment en aquest país i per això la gent vota a qui vota. El del mòbil continua cercant i troba dos pensaments de Gandhi : L’honestedat és incompatible amb amassar una fortuna. Exactament, estem esperant resultats dels casos de corrupció que tenen entre mans els jutges i la policia, i amb expectació esperem quan sortiran els sillers i silleres implicats en alguns d’aquests casos, si els hi ha.

Un altre pensament de Gandhi, que ve pintat per a aquests dies: Tot el que mengem sense cap necessitat, se li roba a l’estómac dels pobres. Lola, que està preparant un projecte per a una ONG, pregunta si ningú podria calcular la quantitat d’àpats nadalencs que farem, amb amics, companys o en família, innecessaris o excessius. I les cistelles. Tothom calla.

Com la pluja no cessa, sinó que augmenta per moments i la foscor s’ha emparat dels carrers, esperem que amaïne un poc per a marxar, uns al treball i altres a casa. La mateixa Lola continua, ara traient un nou tema sobre la violència de gènere, del qual tot el grup estem conscienciats. Lola, que és molt valenta i parla sense miraments, va més enllà, i concretament vol saber que opinem sobre la demanda del Parlament balear perquè no pagar les pensions, en els casos de divorcis, siga considerat violència de gènere. Silenci en el grup. Ha deixat de ploure i tothom agafa els paraigües i marxa corrents. Quan acabaran aquestes pluges perilloses, tothom s’oblidarà, perquè només ens recordem de santa Bàrbara quan trona; el que és menester, però, és que no se n’obliden els polítics.

Lola i jo ens quedem una mica més. Aprofite per a donar-li uns versos de Catul, dels quals ja li havia parlat, perquè els incloga a la seua col·lecció de cites literàries. Es tracta d’un llarg poema de 405 versos, Peliaco quondam. A Ariadna, filla del rei Minos de Creta, l’han casada amb l’heroi Teseu, que havia matat el Minotaure del Laberint. L’endemà de la boda, l’abandona a la costa de Naxos sense donar-li cap explicació.

Aleshores, Ariadna exclama: que una dona no crega mai en juraments de l’amant, que no espere paraules fidels. Quan un home vol obtenir allò que desitja no tindrà por de jurar ni de fer falses promeses, perquè un cop han satisfet el desig del seu àvid coratge, no acompliran el que han dit…

Li done a Lola el text en llatí, amb la traducció al català, al castellà i a l’italià. Parlem de sa mare, que havia estat alumna meua a l’institut de Silla, precisament de llatí. T’assembles molt, li dic. Encara guarda els seus apunts i llibretes, que era una molt bona estudiant. Em diu que li feia molta gràcia sentir-li algunes paraules en llatí, que no sap recordar i mira per on, de vegades les enyora. M’he posat melancòlic. Estem parlant dels anys 1970 a 1972, quan tinguí alumnes com Albert Forner, Imma Calvo, Vicent Zaragozà, Pau Lluesa, M. José Benaches, Paco López, Joan Perales, Voro Ferrer… Bones festes a tots!

Josep L. Piatrch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.

El valor de l’amistat. Dedicat al meu amic Macareno.

 – 18-12-2016 –

per Lluís Martínez Benaches

Diuen que cadascú té la família que li ha proporcionat l’atzar i que els amics se’ls tria ú mateix. En el primer cas són els vincles de sang els que uneixen les persones. En canvi l’amistat es basa en sentiments d’estima recíproca que fan augmentar la tolerància als defectes que tots tenim i diluir els antagonismes i misèries morals pròpies dels humans.

La família sempre és família encara que la distància física separe els seus membres o l’egoisme acabe destruint la relació afectiva entre el grup familiar. En qualsevol cas, sempre els quedaran uns ancestres comuns, un temps més o menys llarg compartit, un espai físic que marca els orígens del clan familiar. Però, l’amistat és com una planteta que un dia sembren per pròpia voluntat un grup de persones i caldrà regar-la, alimentar-la i protegir-la dia a dia entre tots fins que es faça gran i siga capaç de sobreviure, ajudant els membres del grup a superar les tensions normals en qualsevol col·lectiu humà o la separació física imposada pels avatars de la vida. La vertadera amistat és tan sòlida que només el pas per la porta de la mort de tots els que la compartixen podrà extingir-la. 

Un grup de xiquets sillers nascuts en els anys quaranta del segle passat visqueren el procés de socialització en plena infància compartint espais de joc pels carrers del poble, les eres dels voltants i el parc municipal. Entraren en l’adolescència i els interessos respectius, les aficions, les inclinacions, començaren a divergir entre ells, però, els va quedar en comú una necessitat compartida: la de gaudir en comandita dels temps d’oci i esbarjo. Es divertien tots plegats, vaja que si es divertien! I va arribar un moment en què deixaren de ser xiquets i sentiren la necessitat d’obrir-se a noves experiències i incorporar altre tipus de relacions personals. Eren els anys de buscar altres companyies impulsats per la força de la naturalesa. Obrir les relacions de cadascú a d’altres persones creant parelles que en el futur serien l’origen de noves famílies.

Era l’any 1961 quan el primer d’ells es va agarrar a festejar i de sobte es donaren compte de que la separació i dissolució del grup era qüestió de temps. La planteta de l’amistat havia tret arrels i tenia un aspecte bonic, però, corria el perill de quedar-se en el magatzem dels records privant el grup del plaer de seguir junts. 

Fou en aquell moment quan decidiren deixar un espai per a que la relació entre ells, l’amistat, seguira vivint i proporcionant-los plaer i benestar. Acordaren que cada any, el dissabte abans del dia 6 d’agost (la festa del Crist), sense convocatòria prèvia, tots acudirien a la plaça del poble i se n’anirien a sopar junts. Dit i fet, eixe mateix any, el 1961, tots compliren el compromís adquirit, fins el que ja festejava, que va haver de demanar permís a la novia.

Any per any, se n’han fet ja 56 de sopars; és a dir, “el sopar dels amics” (així ens entenem tota la colla, com si no hi hagueren més sopars en la vida) ha estat celebrat de manera ininterrompuda al llarg de 55 anys. Esta ha estat la manera de cuidar i protegir la planta de l’amistat en este grup de sillers. Podeu estar convençuts de que ha valgut la pena. Més enllà dels moments d’estar junts, compartint menú, conversa i d’altres activitats que a ningú li importen, això ens ha servit per arribar a vells acumulant una motxilla de records que ningú no ens podrà robar mai, ni privar del plaer d’evocar-los.

Hui ja quasi tots hem arribat a la setantena i algú està a les portes. Pel camí se n’han quedat ja cinc d’amics. És llei de vida. El darrer, Vicent Vedreño, Macareno, que ha faltat fa uns dies. L’amistat, forta com un roure, ens provoca dolor i pesar cada vegada que per força ens hem d’acomiadar d’un amic. Però, la seua absència física no ens impedix sentir la seua companyia com si estiguera present.

Si és que hi ha una altra vida i en ella hi ha llocs on reunir-se i poder anar de sopar, mantindrem el compromís de la convocatòria. Per què no?

 

Lluís Martínez fou Alcalde de Silla 1979-1989.

   

      

El Cresol assisteix a la gravació del segon disc d’Ivan Brull “Propietats Medicinals”

El Cresol.– Fa uns dies vàrem tindre la sort d’acompanyar al poeta i cantautor local, Ivan Brull, en la gravació del seu nou disc Propietats Medicinals. Els assistents a la gravació vam poder constatar amb quin entusiasme, passió i cura última els detalls l’Ivan per a tindre preparat la que serà la seua segona incursió en el món musical. L’anterior disc Canvi dels Àngels va rebre multitud d’elogis per part del públic i el reconeixement per part de la crítica musical en rebre la nominació als premis Ovidi l’any 2015. Des d’El Cresol volem continuar animant a Ivan tant en la seua faceta literària com en la musical, en Silla tenim molta sort de tindre una persona amb tant de talent i vàlua artística. Us deixem amb un xicotet reportatge gràfic de què va ser el dia de la gravació.

                                                              Fotografies de Josep Aguado