Qui ha vist el cul d’una mona
entendrà millor per què dic
que la cara que posava
l’Ansar l’altra nit,
mig ridícula, mig bufona,
el retratava i el delatava,
com un mentider i un cínic,
orgullós i miserable
i sobretot molt descarat.
El paio, que és un cas clínic,
diu que ell no fou culpable
de la tràgica guerra d’Iraq.
Ni que permeté corrupcions
les més gran de tot l’Estat.
Ni que el partit cobrava en B
i sota mà les comissions
els xoriços del PP!
Com tot això ho ha negat
aquest franquista descarat
m’ha recordat una mona
i exactament el seu cul.
L’Ansar és mala persona,
és un falsari i un brut.
No era, doncs, al Congrés
on l’havien d’haver dut,
per a fer-li no dir res:
Aznar és un cas perdut,
un feixista impenitent,
maleducat i insolent.
Mon pare ha tingut una vida molt llarga, noranta set anys. Era un home bo de caràcter pacífic i tranquil que no coneixia el significat de les paraules vanitat, ambició, ni avarícia. Fins els vuitanta anys treballà de valent la terra, primer com a jornaler i després sembrant i collint, al seu tros de terra, tota mena de frivolitats que li encantava repartir entre nosaltres i que tant apreciàvem. De la terra treia la sàvia que necessitava per viure, i amb el treball i la seua estimada família en tenia prou per ser feliç. Conservà els mateixos amics d’infància i adolescència fins que, a poc a poc, tots han anat faltant. Li agradava contar-nos les peripècies i batalletes de la joventut. Es sentia orgullós dels seus quatre nets, i fascinat pels tres besnéts que, malgrat els dolors i la malaltia, aconseguien traure-li el somriure sincer que sempre l’ha caracteritzat.
Mon pare no tenia conviccions religioses més enllà dels costums i les tradicions, però tenia uns alts valors morals i ètics que han marcat la seua existència i que ens ha transmès al meu germà i a mi.
Els dos últims anys la seua salut s’havia ressentit i la qualitat de vida de la qual gaudia havia disminuït considerablement. Tot i això ha resistit tant com ha pogut sense deixar de lluitar, i no s’ha deixat vèncer fins no estar ben segur que podria descansar en companyia de ma mare, del amor de la seua vida, que acaba de fer cinc anys i dos mesos que ens va deixar.
El passat divendres dia 21 de setembre mon pare va morir a sa casa, a la mateixa habitació on va néixer fa quasi un segle, envoltat d’aquells que tant estimava. El seu cos ja no està entre nosaltres, però el seu esperit, el de tots dos, mare i pare, romandrà sempre al cor i la ment de la seua família que tant els enyorem i estimem, encara i sempre.
Ara ja descansen junts i en pau, perquè les seues ànimes no tenien taques.
Aquest poema dedicat als meus pares, José Antich Doménech i Dolores Brocal Alfonso, el vaig compondre fa uns anys. Hui els el torne a dedicar.
IMATGES
En mirar els vostres ulls estimats
trobe a faltar la llum que tingueren un dia.
En mirar-los avui, tan cansats,
buscant els meus amb tímida alegria
m’ofeguen a la gola les paraules,
tremolen els sentits,
passegen victoriosos els neguits
i la melancolia.
En mirar el vostre rostre, d’infinita bondat,
acudeix matiner aquell somriure
volant com un ocell enamorat,
albirant records d’allò que vareu viure.
En mirar les vostres mans, de sobte tremoloses,
veig que anhelen carícies d’altres dies.
Tan plenes de virtut i honestedat
reposen dignament i melangioses.
Els ferms pilars que foren vostres braços
s’han tornat de cristall.
Nacrada la pell.
Vulnerables els ossos.
De neu és el cabell.
En mirar el vostre cos, que recorde tan àgil,
s’amuntona en mi la pena,
la ràbia em desboca la paciència
i afligida es queda l’ànima
en presenciar la rutina disfressada de vals lent i cadenciós.
Jo voldria allisar-vos les arrugues,
esborrar-vos les taques,
retornar-vos les forces,
esvair les pors que sovint dissimuleu.
En veure-us tan a prop,
reviuen en mi les ànsies de tendresa,
de mots oblidats entre els plecs de la roba,
de paraules que ens pertanyen tan sols a nosaltres,
els meus mots…,
els vostres.
En tornar-vos a mirar, benvolguts meus,
escolte bategar al vostre pit un cor generós,
tant, que voldríeu donar-me’l.
I sent que habita amb mi la fortuna per tenir-vos
perquè sou, a la terra, un tros de cel.
Caminaré al vostre pas.
Vigilaré el vostre somni.
Dibuixaré als vostres llavis l’alegria.
Incompliré, si cal, les lleis i jo… seré vosaltres.
Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Josep Antich del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.
El Cresol
ENTREVISTA A JOSEP ANTICH
per Vicent San Ramon
Josep Antich va ser una persona implicada políticament en temps de la Transició. Les seues inquietuds van nàixer a l’àmbit obrer i després va decidir-se per l’acció antifranquista participant en diferents activitats reivindicatives de caire cívic i social com, per exemple, l’associacionisme veïnal. Destaca també la seua participació al CUIDES i el seu paper polític des del PSOE. Va ser alcalde de Silla, circumstancialment, durant sis mesos.
Josep, ara que li he explicat un poc el que estic fent m’agradaria escoltar el seu testimoni. Si li sembla una bona idea, crec que seria interessant abordar temes com la realitat obrera, la seua incorporació al PSOE, l’experiència del moviment associatiu veïnal, el Comitè Unitari i la seua vivència al capdavant de l’Ajuntament… Potser són moltes coses?
En realitat són coses que van de la mà i que resulta difícil abordar-les per separat. Jo vaig contant i tu m’assenyales el que més interessa.
El primer que he de dir-te es que la meua elecció política no va resultar fàcil. En el temps en que decidisc definir-me políticament jo dubtava entre dues opcions: El PSOE i el PC, perquè el meu ideal utòpic, quan era jovenet, venia marcat pels herois de la resistència antifranquista i açò m’apropava més als comunistes. El PSOE, quan va reviscolar, va fer una campanya molt interessant: Utilitzaren la imatge de Pablo Iglesias i llençaren missatges del tipus “cien años de honradez”… Pense que la meua militància a l’UGT va ser important per decidir-me. L’UGT va tindre un paper important al nodrir les files del PSOE, hi existia una mena d’obligació moral d’acabar engreixant el partit si havies estat vinculat a l’UGT. La meua alta contradicció però, era el valencianisme. Jo vaig créixer al si d’una cultura castellana i espanyolitzadora, d’educació religiosa i de tradició falangista. Als col·legis i centres formatius només es fomentava una filosofia, que era la del “espíritu nacional”. Vuit hores al dia entre frares i falangistes condicionen moltíssim. Quan vaig eixir al carrer vaig adonar-me’n que hi existia un món que era tot el contrari del que m’havien explicat. “I ara on vaig?”, em qüestionava. Vull assenyalar-te també una cosa important. El meu cas és el d’un localisme ideològic, al que van afegint-se altres coses de la realitat més ampla (van marcar-me d’alguna manera l’assasinat de Carrero Blanco, els moviments que es percebien a València, els missatges de la “nova cançó”), però a mi el que realment m’interessava era Silla. I ara és el moment de combinar el tema de la meua decisió política i un altre, que és de la realitat obrera.
Em sembla perfecte.
Parlar-te de la realitat obrera és, inevitablement, parlar-te de noms propis. Cal mencionar ací diferents persones arribades a Silla per motius de treball i que provenien de l’històric sindicalisme de RENFE. Són Ignacio Rodríguez i Diego Torres. I a més, cal mencionar un altre home, jubilat (i et parle dels anys 1973-1974) que acabà sent President de l’Agrupació Socialista: Bernat. El càrrec evidentment era honorífic i no executiu però era un homenatge perque havia lliurat la seua vida pel sindicalisme i la lluita obrera ferroviària. Bé, doncs Ignacio Rodríguez i Diego Torres ens aporten (als que tenim l’honor de conèixer-los) “l’escola” del moviment laboral a RENFE que, havia reviscolat molt abans que els conflictes laborals de Ford, i ja als 68, 69 i 70 havia estat capaç d’organitzar mogudes importants. Rodríguez i Torres no van dubtar en clavar-se de seguida en les accions socials de protesta al poble. A Ganal, d’altra banda, “l’alma mater” de totes les reivindicacions era Esteban Villagrasa Valero.
Josep Antich i Brocal
I, és cert que es produeix una mena de “parasitació” del Vertical?
Sí. A l’últim període del Vertical, les empreses, molt hàbilment, ja nodreixen el sindicat de persones d’esquerres, però no revolucionàries. Els patrons mateixos fomentaren eixa incorporació… Era millor tindre’ls dins que a fora. I les persones d’esquerra argumenten la seua decisió amb el pensament: “Preferisc entrar per a transformar que no ser fora i no fer res”. Les dos estratègies, podem dir, convergeixen. Evidentment el treballador mai no havia pensat firmar part d’aquell sindicat però és que a l’any 1973-74 la patronal ja detecta la necessitat de canviar-li la cara al sindicat i comencen a entrar gent que després va estar al camp de l’esquerranisme (UGT, CCOO, USO…). L’estratègia del treballador en aquest cas es: Rebre major informació, poder fer proselitisme i treballar per la causa.
Així i tot, l’evolució política va ser tan ràpida i les mobilitzacions en van ser tantes que el paper d’eixos “infiltrats”, tot i ser fructífer (a Ganal en mig any es van aconseguir coses que no s’havien pogut fer realitat en set o vuit anys) es veu complicat. Les vagues del metal i d´altres sectors i les protestes a Macosa o Renfe proliferen i causen un efecte multiplicador. La radicalitat del moviment és un problema per als obrers clavats al Vertical perquè si ells aguditzen la seua postura antisistema poden ser acomiadats amb facilitat.
Però sí, eixa va ser l’estratègia. És el cas de Porras, per exemple, que va entrar al Vertical (amb la crítica d’alguns companys perquè és obvi que ell no podia fer ban de la seua intenció) i des de dins va treballar per la causa.
A la fi, entre unes coses i altres, el Sindicat Vertical tirà la tovallola. Però en eixe moment la legislació no estava preparada per a l’altre sindicalisme. Hi existia un buit legal. D’aquesta manera s’organitzaven les eleccions espontànies de representants a les empreses al 1975 o 1976. L’empresa no reconeixia la legitimitat d’unes eleccions celebrades fora de llei i sense cap vigilància ni control del procediment, però açò no va impedir que els treballadors celebraren eleccions per tot arreu. En alguns casos en votava dins de caixes de cartró, urnes improvisades. Tampoc es disposava de cap model d’acta. A Ganal, l’acta la va dissenyar el delineant amb el sistema de plantilla de noms i creuetes.
La nova gent del sindicalisme era més radical o potser més compromesa. La il·legalitat dels nous sindicats creà situacions de tensió a les empreses i tot allò no va calmar-se fins que l’engranatge democràtic va posar-se efectivament a funcionar i els empresaris van adonar-se’n que la cosa havia canviat definitivament, que la força era al carrer i que no hi havia més remeï que acceptar la nova situació.
La Transició del Vertical al nou sindicalisme lliure i plural no va ser ni reglada ni lineal. Es va produir un trencament, una ruptura, un parèntesi d’indefinició de quasi un any de durada.
Per la meua part, jo vaig entrar a treballar a Ganal al voltant de l’any 1968 i és allí on conec Villagrasa, que és una de les persones més conscienciades al món laboral i polític que he tingut l’oportunitat de conèixer. Els esmorzars a Ganal eren especials perquè ens ajuntàvem deu o dotze persones (entre ells “Paquiu” i el “Pau”) que sempre trobàvem temps per parlar de política. Comencem a interessar-nos per les condicions de treball, pels salaris, per la seguretat laboral… Tot açò ens condueix a formar una plataforma reivindicativa per tal de pressionar el Vertical, i El Vertical pressionava l’empresa motivat per nosaltres. Però l’empresa sabia perfectament qui érem i ens “fitxà” a tots. Al 1974 convoquem una vaga (que resultà històrica a Ganal, i molt exitosa) i allò ens fa iniciar un camí més seriós. Els treballadors decidim buscar l’empar dels sindicats de València: Uns optem per l’UGT, uns altres opten per CCOO (que no era ni una sindicat sinó més bé una entelèquia, sense locals ni res, i allò era una cosa molt meritòria). El sentiment des de l’any 1974, per entendre’ns, era que calia passar a l’acció. Una persona que en aquella època tinguera idees progressistes i malgrat açò optara per militar “romànticament” des de la lectura i la conversa amb els amics, simplement estava cometent una traïció generacional. Pertocava passar a l’acció, una acció “senzilla” si vols, com mantenir viva la reivindicació al lloc de treball.
El pas de l’UGT al PSOE era aleshores l’opció lògica. Villagrasa em va comunicar llavors que s’havia afiliat clandestinament al partit. I jo darrere. Passat el temps, no massa temps, recorde un dia que València, de la nit al matí, va aparèixer plena de cartells de diferents partits demanant l’afiliació… Afiliar-se ens semblava una deure…
Però això seria després de la llei d’Associacions…
No, és que una cosa anava a “remolque” de l’altra. La legislació anava sempre un pas enrere de les demandes socials, i això no ho capgirava ningú. Els que manaven sabien que el que la gent demanava es convertiria en una realitat immediata. No els convenia dilatar les coses, era millor per a ells anticipar-se a una mobilització major.
El fet és que a Cirilo Amorós en van fer l’encàrrec formal de crear una agrupació local del PSOE a Silla. Nosaltres impulsàrem l’estructura i buscàrem gent del poble que coneixíem i de la qual sospitàvem la seua afinitat al PSOE. Açò seria l’any 1975, coincidint amb la mort de Franco. Tots nosaltres, la gent de l’agrupació, estàvem convençuts que havíem de fer política i treballar pel poble i com que no podíem anar per lliure havíem d’integrar-nos a eixa plataforma unitària, per ajuntar forces amb l’objectiu comú, que era el CUIDES.
Per favor, parle’m del Comitè.
En els inicis del CUIDES ens reuníem d’amagatotis a un xalet, crec que propietat d’uns familiars de Pitarch, a Picassent. Després, ja al poble, hi érem a un local del carrer Hernán Cortés. Evidentment, les autoritats no es refiaven. El cas és que recorde un dia que Cases projectava una pel·lícula del Cinema-Club i una altra persona hi era a la porta fent la doble funció de porter i de vigilància, per si de cas. El local era a fosques i no hi havia ningú perquè hi érem a la part del darrere reunits per parlar del que calia fer per respondre al govern local. Hi seriem un bon grapat de gent: Josep Ramón Bermell, Lluís Martínez, Pitarch, Ignacio Rodríguez, Villagrasa, Llucià i Conxa… (Per cert que Llucià va ser un dels expedientats de Shark en companyia d’altres com, per exemple, Manolo Soler, igual que “Paquiu” i Faubel que van ser expedientats a Ganal. Llucià era de l’USO i els altres de CCOO). Però, al que anem… Allí es plantejaven accions concretes com: Pintades, pamflets, la confecció d’una revista de la qual s’encarregaria Inés Felipe… Ens reuniem i ens portaven notícies de fora. Pitarch i Inés coneixien més coses potser pels amics i contactes que tenien… Eren tots antifranquistes i “antimalaena” i allò era el nexe d’unió. Quan el CUIDES va desaparèixer, alguns havien marxat perquè ho portaven dins (les sigles, el partit..) i el Comitè havia proporcionat l’única formula possible de ajuntar-se i de treballar junts, de canviar impressions… Recorda que no hi havia afiliació formal i que la propaganda era clandestina. Al CUIDES era possible ajuntar-se vint persones en una reunió i parlar només dels interessos del poble (mai no des de la perspectiva de cap partit). La idea era tan localista que resultava efectiva: La unificació d’esforços, la cohesió de les diferents ideologies (des dels conservadors fins els nacionalistes) era la clau de l’èxit. Però quan els partits van obrir legalment les portes, cadascú va anar-se’n a la seua casa ideològica.
Aleshores tinc un dubte, l’associació de Veïns del Poble Vell és anterior o posterior al CUIDES?
No, l’associació és anterior. És que tot açò va ser tan accelerat que és difícil ficar-li data a les coses. L’associació era anterior i es plantejava necessitats com, per exemple, l’impuls d’una altra associació com la del Parc Sant Roc. La del Parc Sant Roc era una associació veïnal més pragmàtica, que proposava reivindicacions derivades dels problemas d’habitatge i de serveis del barri. A la nostra associació la cosa era molt més ideològica, i hi havia també elements del món de la cultura com Marina Zaragozá, Carmen i Xelo “Les Casandres”…
Parlàvem de tot un poc i vàrem veure la necessitat també de fer un nou col·lectiu, que jo pense que va ser la idea que va donar cos al CUIDES. I així tornem al CUIDES. El Comitè naix del fet que calia donar-li al moviment de resposta antifranquista un caràcter, fins i tot, estatutari per tal d’organitzar-nos i no dispersar esforços, fixar un patró ideològic i d’acció. Després, com t’he comentat abans, amb la llei d’Associacions, Villagrasa, Ignacio Rodríguez i jo mateix (els representants del PSOE al CUIDES) dedicàrem la nostra activitat al partit. El CUIDES va tindre una vida aproximada d’un any i va passar les etapes pròpies de qualsevol organització: un inici il·lusionant, una etapa d’acció coordinada, més tard una inevitable descoordinació i, finalment, la seua dissolució. En aquell intent cohesionador el CUIDES va tindre dos referents clau, dues persones experimentades, Pitarch i Lluís Martínez. Ells sabien el que volien des del principi: Una entitat, un estatut i un reglament per tal que les coses funcionaren.
Doncs, si li sembla, parlem ara del PSOE, de la unió amb el PSPV, de Vedreño…
Al PSOE hi havia dos perfils diferents. D’una banda hi eren els majors, que havien viscut la Guerra Civil, amb idees molt sentimentals i que arrossegaven certa emoció d’amargura per tot el que havien passat (alguns van afiliar-se en contra de l’opinió de la seua família, dels seus fills): El tío Paco, Coa.. I d’altra banda hi havia un altre perfil de gent molt jove, entre els vint i quatre i els vint i sis anys. Tinguérem la sort (llevat de l’anècdota de la làpida i perquè els ho devíem als majors) de ajuntar-nos molts amb ganes de fer coses pel poble, programes d’actuació i temes a reivindicar com el de l’Ambulatori i d’altres…
Pot explicar-me un poc millor el tema de la “làpida”?
Sí, vàrem fer una placa reivindicativa pels morts de la República i recorde perfectament que allò va tindre moltíssimes conseqüències. Seguíem, en realitat, la línia reivindicativa i volíem deixar un recordatori dels caiguts del bàndol republicà. Clar, la Transició estava entre cotons (hi existia un subterrani pacte de no agressió entre dretes i esquerres) i varen arribar uns bojos de Silla i se’ls va ocórrer ficar una placa a les quatre de la matinada a la porta de l’església, tapar-la amb la quadribarrada i inaugurar-la al dia següent, després de misa major. Allò va ser una bomba. Va ser una iniciativa espontània de l’Agrupació Local que automàticament anava a ser censurada, Manolo Rivas, Secretari d’Organització de la Comarca va acudir a la seu del Carrer Doctor Peset i ens vàrem emportar un bon estiró d’orelles. És un exemple del que significaria més tard la manca d’autonomia dels partits polítics als pobles. Però continuem on ho havíem deixat…
En aquells temps es va produir la fusió amb el PSPV i amb una minoria del PSP. Al PSPV militaven Lluís Martínez, Cases, Joan Iborra, Bermell… Ells n’eren vuit o nou, i nosaltres uns quaranta, però cadascú d’ells valia per quatre de nosaltres per la seua experiència i perquè aportaven ganes i estratègia. Ells vingueren a desenvolupar una forma més “professional” de fer política. És clar que el PSPV volia obtindre protagonisme dins del partit i allò, evidentment, es va reflectir a la confecció de les llistes electorals. I potser el procés no va ser gestionat com calia i allò, segurament, va fer créixer alguns problemes interns als quals no vàrem saber donar solució. El fet és que Vedreño va ser triat el número un i que Lluís va ser el número dos. L’esquerra va guanyar les eleccions però al PSPV-PSOE ens calia un regidor més per tal de governar i, per això, el lligam lògic amb el PC va imposar-se i el govern socialista-comunista va ser el primer en democràcia.
El primer any de legislatura van prendre’s decisions polítiques importantíssimes com la retirada de la Creu dels Caiguts o la nova retolació dels noms dels carrers (gràcies que no tocàrem els carrers amb nom de Sants i optàrem per la toponímia local!). L’ultra dreta pressionava i creava tensió: Anònims, amenaces, pamflets… L’alcalde (Vedreño) no va resistir aquella situació perquè calia una gran calma de caràcter i ell, a més, afegia als problemes polítics altres de tipus personal. I va dimitir. Va presentar la seua dimissió al mes d’agost i jo m’assabentí pel diari…
Però ell li havia comunicat la decisió abans a Viñals (corresponsal)…
Sí, perquè dimiteix d’una manera poc ortodoxa i mentre no convocara un plenari per dimitir, jo havia d’ostentar el càrrec d’alcalde provisional, perquè era el primer tinent d’alcalde. Des d’agost fins gener o febrer vaig ser alcalde i vaig haver d’enfrontar-me a molts problemes.
Potser és que la decisió de triar Vedreño es basava només en el fet que ell arrossegava més vots que Martínez?
Vedreño era un home de família llarga, d’antecedents republicans, era una persona activa que venia del sector de la fusta de l’UGT i tenia quaranta anys, que era l’edat òptima en aquells moments per ser alcalde. És cert que després, al llarg de quatre anys, van passar moltes coses com la caiguda d’AP o l’auge del felipisme i és cert que tot això va afegir-li vots al PSOE però, tenint en compte i tot eixes circumstàncies, el fet que la següent legislatura Lluís Martínez obtinguera onze regidors (majoria superabsoluta) és molt meritori. Es que onze regidors en són molts.
I al seu temps d’alcalde va haver de viure l’experiència de Quart?
Sí, com alcalde accidental vaig viure i patir de ben a prop els efectes de la Batalla de València. A Catarroja, recorde que l’alcalde Cubillos ens va convidar a un acte del partit i, pel carrer, l’extrema dreta ens llençava de tot i ens insultava. La història de Quart va ser més impressionant però aquelles coses, en certa manera, m’encoratjaven (ser l’objectiu de l’extrema dreta em reafirmava en les meues conviccions polítiques). I la història del 23-F va ser més grossa encara: Aquella impotència, aquella incertesa… l’experiència sorpresiva d’observar reaccions, en un bàndol i el altre, que no “quadraven” als esquemes que prejutjaves… Com va ser el cas del recolzament de favor de la democràcia de Lluesa.
I vull fer referència al Cap de la Guàrdia Civil, José Soto, no per la seua actuació al 23-F, que també, sinó per la seua actuació al llarg d’aquella complicada primera legislatura. Era una persona capaç de mediar entre les forces antagonistes i va desenvolupar un paper important, com responsable de l’ordre públic, en el control de les accions ultra-dretanes i, fins i tot, amb l’actitud conciliadora que intentava contagiar-nos a la resta.
Josep, podria fer una valoració final d’aquells temps?
En legislatures posteriors vaig tornar a la política i vaig fer-me càrrec de la gestió urbanística amb una vessant molt més tècnica, o totalment tècnica, i allò també requeria un alt nivell d’exigència, i tant l’experiència “ideològica” d’aquells primers anys com la següent experiència “tècnica” em demostren que la política absorbeix i esgota. No vull que s’entenga, de cap manera, que estic decebut amb la Transició, el que passa es que la política, des de meu punt de vista, s’ha vist reduïda en l’aspecte humà i ha guanyat excessivament en termes de mercat polític. I aquest tendència, malauradament, va encetar-se també als primers anys.
Hi ha, a hores d’ara, una dinàmica que afavoreix el conflicte personal i els interessos partidistes que allunya el polític de la realitat i del projecte de poble i, a la inversa, allunya als ciutadans dels polítics. La dinàmica de partits, el pes de les sigles, malbarataren des del principi una idea, un fenomen, que havia nascut de la il·lusió. Una il·lusió que, d’altra banda, ha anat esvaint-se i que potser no torne. Em pregunte cóm podia haver transcorregut tot allò, als últims anys de la Transició, si el fenomen haguera pres una altra orientació, recollint el millor i oblidant-se de les errades… Em plantege les possibilitats: I si..?, i si…?
Encara que el Papa té motius sobrats per a desesperar-se pels escàndols que ha protagonitzat el clero en el tema del sexe, convé que aguante tot el que siga menester i que intente posar ordre, entre tants monsenyors, capellans i vicaris de bragueta solta. Jo, si he de dir la veritat, com no sóc creient, sé que no pot comptar amb cap ajut celestial, però també crec que ho suportarà i que potser reeixirà en l’intent, perquè és valent i home de conviccions i podrà arrossegar la creu dels escàndols. Pel que es veu, Satanàs (com ja no hi ha infern, no sabem si existeix, però diguem que sí, per avançar), ha d’estar instal·lat en el prepuci dels reverends més que en cap altre lloc, com en els de la Manada, en el de Trump, etc. i per això la cosa és tan resistent entre aquesta gent, com ho era la sífilis abans del descobriment de la penicil·lina. Jo sé que al Papa no li farà falta que jo li diga res, però li recorde la famosa sentència romana: persevera, per severa, per se vera, que vol dir que persevere, a través de las dificultats, per grans que siguen.
La pregunta que cal fer-se és: per què van tan empalmats el clero, tant l’alt com el baix? Pense que el celibat i la repressió sexual, a què l’església sotmet els seus reverends, sols produeix desvariejaments i perversions i en conseqüència les agressions sexuals, que són especialment greus si les fan patir a les criatures. Això ho saben molt bé a l’Argentina, on disposen de psicoanalistes de tant de prestigi, com el Papa sap. Però, posats a la feina, encara que està bé i és just demanar perdó a les persones violentades, com fa el Papa, i deixar que actue la justícia i que es castigue els agressors, amb això no se soluciona el problema de fons ni definitivament, ni a mitges. Crec que al Vaticà s’han de plantejar seriosament algun remei i jo crec que si els homes consagrats a Déu isqueren cada dia de casa sexualment “satisfets” (ben follats, vaja) deixarien d’empaitar ningú, especialment els menors d’edat, tant en els col·legis i seminaris, com en les sagristies i cases abadia. I haurien de fer ús del sexe per obligació i , si cal, amb reiteració. Ja deia sant Pau que el matrimoni és el remei de la concupiscència i, per tant, si un clergue empalmat i amb tantes temptacions a l’abast, és un enorme i irrefrenable perill, que la posen a remull en casa i ben beneïda per Déu. O com a mínim que els dejen festear, com li digué un tio meu al bisbe de Terol, durant la visita pastoral i parlant del celibat. Aquell bisbe, que em recorda molt a l’actual Papa, obrí uns ulls com melons. El mossén, mon tio, sí que sabria el que deia.
M’hi he posat en aquest tema, i no és la primera vegada, perquè no paren de sortir nous casos de pederàstia. Com no se’n diu res de com posar-hi remei, i els capellans calents i violadors continuen tenint molta marxa, és just que tampoc deixem d’insistir els qui protestem. I, alerta que en aquest Estat espanyol passa alguna cosa rara, perquè se’n parla poc, en proporció a la quantitat de clergues, a la intensitat de la seua activitat i a les oportunitats que tenen. Se’n parla de casos a Austràlia, USA, Canadà, Xile, França, Irlanda… Com és que ací no hi ha denúncies, tenint tantes criatures a mà com tenen els il·lustres servidors del Senyor? Ací no passa res? Un càlcul de probabilitats és segur que dóna unes xifres més elevades que enlloc, però ací tothom prefereix callar i en els pocs casos que han eixit a la llum, s’ha optat pel silenci, de les víctimes i de llurs famílies. Perquè els dona vergonya o por que se sàpiga la veritat?
També he comentat, ací o en altre mitjà, el despropòsit que l’Església s’haja immatriculat al seu nom, “legalment” gràcies a Franco i a Aznar, però de manera absolutament immoral, enormes quantitats de finques, edificis, camps, solars… Han procedit com han volgut, apropiant-se’n del que no era d’ells i per decisió dels respectius bisbes, la qual cosa és un robatori a gran escala, que el Vaticà no pot permetre, si vol mantenir un mínim de crèdit moral. Ara té una bona oportunitat el Papa Francesc de demostrar que va de bo i de veres, perquè el govern s’ha compromès a fer la relació d’aquestes propietats “robades” als propietaris i a l’erari públic, que a més a més estan exemptes de tributar (IBI, ICIO, transmissions, i tots els aranzels) i el manteniment de les quals va a càrrec dels ciutadans, mentre que els diners que recapten per les visites a catedrals, museus, lloguers, serveis… se’ls embutxaquen. És lògic que la “legislació” a què es varen acollir en el seu moment, siga considerada nul·la, amb caràcter retroactiu. La pregunta és: l’Església reconeixerà el delicte que han comès i restituirà els béns, o no? Quin escàndol i quin desprestigi si el Vaticà s’inhibeix, senyor Papa!
I ja que he citat Franco, crec que Francesc podria col·laborar en el conflicte amb els benedictins que guarden les despulles del dictador, ex-sacralitzant la trista basílica on està injustament soterrat. Si han de convertir allò en un museu dels horrors de la guerra civil, cap altar hauria de tindre-hi cabuda, o seria una profanació. I encara més. Si com ha dit el bisbe de Madrid, a Franco l’han de soterrar en terra sagrada perquè era un batejat, la majoria dels soterrats a les fosses o abandonats a les cunetes, també havien estat batejats, i sobre això l’església no ha dit res o, a tot estirar, que deixen els morts en pau… per a no reobrir ferides (Rouco Varela).
Un altre escàndol mundial és el que estan patint els rohinyàs a Myanmar i Bangladesh, on hi ha més d’un milió de persones perseguides, fugitives, moltes eliminades i abandonades a la seua sort. El Papa els visità en el seu viatge a aquelles terres i s’hi va comprometre a ajudar-los. Ho tinc ben present perquè els d’ACNUR m’han demanat augmentar la quota per a contribuir en la seua ajuda. He acceptat, però m’he preguntat: i què fa el Vaticà, l’ONU, ni ningú, per aquella pobra gent, que estan patint una neteja ètnica atroç i morint de fam, llevat de una condemna política i/o moral? Allò és un enorme escàndol a nivell mundial, que ens afecta a tots i els rohinyans es moren. La gent més ingènua va creure i es va emocionar amb la pel·lícula Les Sandàlies del Pescador, que tot just el proper desembre farà 50 anys que s’estrenà; evidentment era un conte, però bonic, que no té res a veure amb la realitat: el Vaticà no solta el mos… ni per l’amor de Déu.
Finalment per avui, diré alguna cosa del conflicte del Iemen, on hi ha una guerra que, com en totes, la pateix més que ningú la població civil, que és de religió musulmana, com la potència agressora, que és Aràbia Saudí, que ataca la població civil amb les armes que els vingué a vendre el famós Juan Carlos I, el Comissionista. En aquest cas està bé que el Papa rese i pressione els governs implicats, que a més dels saudites, és l’Iran dels aiatol·lans. Saudites i iranians es disputen l’hegemonia d’aquella part del món, sobre tot pel petroli i encara que és Al·lah el Déu més implicat, el món tampoc no pot permetre el que hi està passant, o seria un escàndol imperdonable. El rei saudita, l’aiatol·là iraní i el rei comissionista, podrien quedar per a veure la mateixa pel·lícula, per si els entra vergonya pel que estan fent, acaben la guerra i ajuden els iemenites a refer-se’n.
El passat dissabte partiren des de terres valencianes l’últim grup de xiquetes i xiquets sahrauís que han vingut a passar l’estiu amb famílies valencianes gràcies al programa de Vacances en Pau.
Aquest programa es va iniciar en els anys huitanta organitzat per les associacions que hi havia en aquell moment al llarg de tot l’Estat. Associacions compromeses amb la causa sahrauí i els refugiats sahrauís, que veien prioritari la necessitat de donar un estiu diferent als refugiats més menuts i evitar que patiren les dures condicions climatològiques que hi ha a l’hamada de Tindouf, al sud-est d’Algèria.
El que havia començat per a durar uns pocs anys fins a una prompta resolució del problema de l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental i el retorn dels refugiats, han passat ja més de 40 anys de l’exili i ocupació sense que les grans potències i l’ONU obliguen al Marroc a acatar les nombroses resolucions a favor de la descolonització de l’última colònia d’Àfrica.
Espanya com a potència administradora i l’única amb sobirania sobre el territori fins a dia de hui no ha volgut participar activament en la resolució d’aquest problema que s’està cronificant. Els diferents governs socialistes i populars no han volgut assumir la responsabilitat i es posicionaren amb la dictadura per tal de seguir amb l’ocupació.
Oblidant-se de que el Sàhara és la província número 53, de que els sahrauís tenen DNI espanyol i de la crisi humanitària causada per una mala descolonització, que fins i tot el rei Juan Carlos va prometre en Al-Aaiun ajudar i no permetre l’ocupació del territori per part de Mauritània i el Marroc. Una mentida al poble sahrauí perquè ja els havia traït signant amb el Marroc i Mauritània els Acords Tripartits de Madrid, que suposaven l’entrada militar dels països veïns i del repartiment dels recursos entre els tres països signants de l’acord.
Eixe mateix acord, va permetre el genocidi de bona part de la població sahrauí, de l’exili de més de 200.000 sahrauís i de les greus violacions dels drets humans dels sahrauís que hi quedaren als territoris ocupats.
És molt important que la ciutadania valenciana siga conscient d’aquesta problemàtica i participe pressionant als polítics per a que es busque una solució a aquest problema, com va fer Portugal amb Timor Oriental.
Es pot participar formant part de les diferents associacions que hi ha en tot el territori, acollint mitjançant el programa Vacances en Pau que porta a terme la Federació d’Associacions de Solidaritat amb el Poble Sahrauí del País Valencià (FASPS-PV), en les concentracions i manifestacions a favor de la causa sahrauí. FASPS-PV té facebook, twitter, gmail i instagram pel que podeu contactar: @faspspv.
Kaid Chej és sahrauí, activista de FASPS-PV i Metge.
Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Rafi Jareño del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.
El Cresol
ENTREVISTA A RAFI JAREÑO
per Vicent San Ramon
Important activista contra el règim franquista, Rafi Jareño va desenvolupar la seua tasca a l’àmbit de la lluita obrera i va participar també a les diferents accions de protesta impulsades per les associacions de veïns. Va ser militant de l’OIC i del MC i va jugar un paper important en el procés de creació d’un vertader moviment feminista a Silla. Aquella tasca de conscienciació va cristal·litzar anys més tard amb l’aparició i consolidació del Col·lectiu de Dones.
Per què va implicar-se en aquell moviment contra el regim?
En primer lloc he de dir-te que mai no ha estat el meu desig convertir-me en cap referent polític. Considere que en aquella època només vaig aportar la meua ajuda, com tants altres, arrossegats per la il·lusió i la motivació d’un canvi a la nostra realitat. Vaig treballar des de la base, muscle amb muscle amb els companys i companyes, sense cap intenció d’assolir protagonisme. I així ha estat sempre.
Rafi Jareño
Però és cert que el seu paper ha estat reconegut per la resta de protagonistes…
A mi la Transició em va sorprendre. Era una xica molt jove i, de sobte, les circumstàncies van voler que front als meus ulls s’obrira un món nou. Jo treballava i treballe a Incusa. Vaig voler estudiar, créixer intel·lectualment, i al Sanchis Guarner s’oferia la modalitat d’estudis de vesprada/nit, el “nocturn”. Amb aquella opció podia compatibilitzar el treball i els estudis.
Va ser allí (a l’institut) on vaig conèixer els que van convertir-se en referents per a mi, gent il·lusionada amb el canvi que s’anunciava, implicada en la lluita antifranquista. Parle de Joan Iborra, Elisa Montagud i Bonifaci Conde. D’altra banda hi eren els professors: Elia Serrano i Josep Pitarch. La major influència per a mi va ser la d’Elia. Ella militava a l’OIC i jo vaig decidir conéixer més d’aquell món. L’OIC defensava uns arguments obertament anticapitalistes i la seua organització i funcionament era assembleària. Totes aquelles idees van potenciar la meua actitud de lluita.
I aquelles idees eren oposades a les condicions laborals que patien els treballadors en aquells anys…
Era un moment de gran intensitat a l’àmbit de la lluita obrera. El sindicat vertical perdia força i, com que era un instrument del règim franquista, ningú no es sentia representat. A Incusa va assolir protagonisme el CSUD. Més tard aquell sindicat va ser desplaçat per UGT i CCOO que eren els sindicats majoritaris per la seua vinculació amb el PSOE i el PCE respectivament. A Incusa la nostra reivindicació era principalment salarial. Al 1978 vàrem iniciar un moviment de protesta importantíssim amb el qual vàrem obtindre els resultats esperats. Va resultar tot un èxit. Els treballadors vàrem romandre a les portes de l’empresa al llarg d’un mes i mig.
Això és molt de temps…
I tant, però en aquells temps eixes coses eren possibles. L’esperit de la democràcia hi era per tot arreu. Cal atorgar molta importància a l’arribada de Ford a València. La multinacional acollia un gran nombre de treballadors i, en conseqüència, una enorme sensibilització dels obrers per la consolidació dels sindicats democràtics. Podríem dir que a la resta dels treballadors, en moltes ocasions, ens servia l’exemple del que ocorria a Almussafes.
D’altra banda, els treballadors de Ford que vivien a Silla van tenir també un paper destacable en la propagació de les idees democràtiques. Molts d’ells vivien al Parc Sant Roc. En aquell barri es va crear una Associació de Veïns que va tindre el seu protagonisme al moviment de la Transició a Silla. La seu, si ho recorde bé, era en un local que després va ser Casal de la Falla.
Factoria de Ford Almussafes, 1979.
I vosté també va formar part d’aquella associació…
Els que participàvem dels moviments prodemocràtics teníem una energia sorprenent. A hores d’ara em pregunte com podíem estar a tots els llocs, no dormíem. En qualsevol cas, tot i pertànyer a l’associació, no vaig participar a totes les seues accions reivindicatives. En recorde una especialment en què els veïns del barri van deixar tot el fem d’aquells carrers a la porta de ca l’alcalde. Aquell barri patia grans mancances pel que fa als serveis públics i hi havia una gran polèmica amb l’Ajuntament i el constructor. Les vivendes tenien dèficits importants.
Definitivament, aquells eren temps de canvi, d’accions al carrer, de reivindicacions… Les idees ens apropaven els uns als altres. Jo formava part de l’OIC, altres pertanyien al PCE, altres al PSOE.. Però tots semblàvem units per un objectiu comú.
Què va passar amb l’OIC?
L’OIC va acabar per integrar-se dins un moviment més important: l’MC Però els grans partits polítics d’esquerres (PSOE i PCE) aglutinaven el major nombre de militants. L’MC va tenir dificultats fins i tot per legalitzar-se. A les primeres eleccions vàrem replegar signatures per participar. A Silla no vàrem obtindre representació. Ens va votar molt poca gent.
En qualsevol cas, va ser al si d’aquell partit on va nàixer el germen del primer moviment feminista a Silla. Algunes dones teníem inquietuds i, un poc al marge de l’organització, encetàrem una tasca de conscienciació del feminisme. Va resultar un experiment sobre la base de la lliure participació, i va prendre força gràcies a que ens unirem dones que veníem de diferents trajectòries polítiques. Vull fer referència a Conxa Sebastián, i també a Xelo Zaragozá Millán i Inés Felipe.
L’èxit d’aquella idea, i potser també el seu major handicap, ha estat la mancança d’una estructura formal. En conseqüència, el naixement del Col·lectiu de Dones és molt més antic del que diu la data al registre d’associacions. Recorde que organitzàvem activitats al voltant de temàtiques com l’anticoncepció i l’avortament, i la celebració del dia de la dona, el 8 de març. Pel que fa al nostre funcionament, ens influenciava la dinàmica importada d’Europa basada en els grups d’autoajuda. Aquella és potser l’única organització vertaderament plural i independent que ha perdurat al món associatiu del poble.
L’MC va diluir-se en diferents coalicions, però del seu ideari van sorgir diferents organitzacions. Al País Valencià va nàixer Revolta. Jo, i alguns companys i companyes continuàrem fent camí dins d’aquesta organització.
Col·lectiu de Dones, Silla, en l’actualitat.
Què pensa a hores d’ara de tot el que va ocórrer a la Transició?
Va ser una etapa on el desig i les possibilitats de canvi es convertiren en motor per a l’acció. Realment, pensàvem que anàvem a aconseguir allò pel que lluitàvem. Potser molts objectius van ser assolits però, ara i des de la distància, podem afirmar que hem fet un pas enrere pel que fa als drets socials. La dinàmica democràtica ha perdut aquell esperit participatiu. La gent pensa que les coses només poden solucionar-se mitjançant el vot, però les polítiques dels partits de diferent signe sovint es confonen.
Supose que abans teníem clar contra què lluitàvem, i ara els joves no sabem què volen canviar.
En pocs dies els engranatges que componen eixe gran mecanisme humà u organització social que coneixem com institucions educatives es posaran en moviment. Escoles i instituts, amb uns dies previs de preparació de programes i instal·lacions per part de professores i professors i dels equips directius, obriran les seues portes a la xicalla i la joventut per tal d’encetar un nou curs. He sigut profe de secundària durant quinze anys i per aquestes dates sempre m’entrava una sensació barreja de nervis, expectatives i il·lusions. Crec que aquest és un bon moment, tant si som alumnes, pares o mares, però sobre tot mestres i professors, per fer un pensament, una petita reflexió sobre què volem que siga l’educació, i com s’ho farem per a portar-ho a terme.
En primer lloc; els valors. Les pràctiques educatives han d’estar prenyades de valors perquè l’educació és primer que tot orientació, formació, ajuda i assistència de persones, i per tant la dimensió ètica de les nostres accions i relacions al si de la institució educativa ha d’impregnar-ho tot. En temps prou recents grans capitostos dels assumptes educatius posaven en dubte la pertinència d’assignatures que formaren els alumnes en qüestions ètiques o que ensenyaren els rudiments de la reflexió crítica. Argumentaven que educar és principalment una funció utilitària, un tema en el que allò que en realitat importa no és tant formar persones, si no instruir els alumnes fins aconseguir crear operaris eficients inseribles en el sistema productiu, previ pas per la regulació que estableix el mercat laboral. Pura conducta condicionada, pura obediència a unes ordres, i… pura ceguera moral. No, el món educatiu no ha de ser una espècie de centre d’instrucció on inserir el codi que conforma el software humà necessari per satisfer les necessitats de la producció i les demandes del mercat que origina. El món educatiu ha de ser un ecosistema on les persones puguen desenvolupar la seua humanitat, un lloc on puguen arribar a comprendre, mitjançant la generació d’hàbits i l’exercici de la raó, la naturalesa de la dignitat humana inherent a tota persona. I açò em porta al següent punt.
En segon lloc: raó instrumental i alienació. Max Weber ja va distingir entre dos tipus de racionalitat, distinció que van heretar Adorno i Horkheimer, i que sembla cada dia més pertinent de recordar. Aquesta distinció consisteix a reconèixer una acció racional d’acordamb fins u objectius en la que el que prima és el calcul dels mitjans necessaris per tal d’assolir el objectius, els quals es consideren ja donats o que es pressuposen, o siga, que no es pensen, es tenen. L’altre tipus d’acció racional és la que es regula o determina d’acord amb valors, determinada per la creença conscient en el valor propi i absolut d’una determinada conducta, sense cap relació amb el resultat. Doncs bé, per a molts filòsofs en la nostra civilització s’ha produït una hegemonia per part del primer tipus de racionalitat, és a dir, la instrumental, i açò ha estat així perquè la proliferació dels models de comprensió científic-tècnics ha portat a una extensió de la seua aplicabilitat a tota problemàtica possible. Aquesta mecanització racional i aquesta calculabilitat creixents s’estén a totes les formes de manifestació de la vida, colonitzant-les. L’alienació creixent de l’individu enfront del seu producte, enfront de si mateix i davant de tota la societat s’estén en tots els àmbits de la seua vida. La creixent racionalització parcial dels diferents elements de la societat es veu acompanyada d’una irracionalitat, també creixent, del conjunt de la societat. La racionalitat extrema dels mitjans coexisteix i reforça a una irracionalitat global cada vegada més preocupant. Les institucions educatives no són alienes a aquests processos globals d’irracionalitat en el si de les societats. L’administració de centres i aules porta aparellada una proliferació gegantina de burocràcia: normatives, programacions, índex de productivitat, qualificacions i avaluacions, notes, software de control i supervisió, graelles d’horaris idistribució d’espais, etc… Tot i que l’ordre és necessari cal escoltar i tindre flexibilitat, perquè una cosa és regular i administrar una institució o grup humà, i una altra és crear autèntiques micro-societats del control extrem verdaderament infernals.
En tercer lloc: cosificació i nihilisme. Íntimament lligada al conjunt de problemes als que ens acabem de referir és l’experiència de la cosificació i el nihilisme. L’educació és una activitat en la que tant els subjecte com l’objecte de la mateixa són éssers humans. Quin és el perill que es corre? Doncs que en una carrera per la productivitat mesurable i l’optimització del temps i els recursos,acabem convertint les persones en coses. En efecte, la universalització del paradigma científic-tècnic a tots els àmbits porta aparellada la tendència a reduir tot allò que es pot experimentar a la condició de matèria quantificable i mesurable. Com va assenyalar Heidegger, el fenomen de la instrumentalització-cosificació es comprèn des d’una prèvia concepció del concepte de “món” en la que aquest món assumeix els trets d’un co-estar que garanteix i justifica la relació o co-existència amb els altres. La disposició que possibilita la relació del Dasein mateix amb els altres Dasein o, dit d’una altra manera, de les diverses subjectivitats en un Dasein comú, és la sol·licitud. Per mitjà de la sol·licitud, l’ens particular que compareix en un món, ho fa com un ens en relació al qual el Dasein es comporta en quant co-estar. Aquest co-estar és una manera respectuosa amb el caràcter de persona humana de l’altre o de la seua natura de fi-en-si-mateix i no de mitjà per a un fi. Per a Heidegger l’emancipació respecte de les relacions de cosificació (en tant instrumentalització dels subjectes) en aquestes societats serà vinculada a la recuperació d’una relació ontològica fonamental; aquesta és la relació que el Dasein mateix manté amb si mateix quant reconeix i justifica la seua acció en un món de vida (ser-en), o des d’un rerefons intersubjectiu (ser-amb) emmarcat en un llegat històric. Aquest rerefons semàntic constitueix pròpiament la noció de ser. La reducció dels altres a la condició de útils o mitjans al meu abast porta a una violència en les societats i institucions modernes, inclosa l’escola, en forma de nihilisme. No concebre’s a un mateix com un ésser humà o persona que co-existeix amb altres éssers humans amb idèntiques expectatives, té un efecte nihilitzador. Aquest nihilisme finalment s’experimenta com angoixa davant l’absència de sentit. Hem de ser conscients d’aquests efectes globals en la particularitat de les nostres pràctiques. Hem de tindre present cada dia que les persones no són instruments a la mà, ni coses que podem mesurar i jutjar.
En quart lloc: el repte tecnològic i comunicatiu. Les generacions més actuals han nascut immerses en la digitalització, davant de les generacions anteriors que no havien entrat en aquest organisme digital o han hagut de fer-ho de formes més lentes, amb dificultats i limitacions diverses. És cert que hui, amb la proliferació d’Internet i la massificació del seu ús, han aparegut models de comunicació nous o, si més no, diferents als propis del segle XX, i que aquestes novetats han fet augmentar la complexitat de les societats en general i els seus problemes. Aquestes novetats han estat tematitzades per sociòlegs i comunicòlegs actuals, com per exemple és el cas de Manuel Castells. La web en general, les xarxes socials, les fake-news, el sexting, el ciberbullyng, la infoxicació, l’extimitat (sobreexposició pública d’intimitats) són fenomens nous que porten aparellats mals usos que porten a patologies individuals i socials respecte de les quals les institucions educatives han d’estar a l’aguait pel bé de les seues usuàries i usuaris, els alumnes. Tanmateix, no tot són perills i mals usos. La tecnologia digital i la hiper-comunicació obrin possibilitats a la pràctica educativa que fins fa pocs resultaven impensables. Cal estar al dia per a aprofitar aquestes possibilitats reciclant els nostres coneixements com a docents i transformant les nostres metodologies didàctiques cap a les exigències i necessitats de les generacions actuals. Tres quartes del mateix es pot dir respecte dels mitjans de comunicació de masses, principalment la televisió. El consum diari dels mitjans de comunicació no garanteix, per si sol, que s’adquirisquen competències mediàtiques o una comprensió assenyada del què són i com funcionen aquests mitjans. Per a que aquestes competències i comprensió es donen és imprescindible una formació crítica en alfabetització audiovisual i mediàtica, entenent aquestes com les destreses, habilitats, actituds i aptituds mínimes -que no professionals- per poder interpretar assenyadament el bombardeig d’imatges, continguts i aplicacions de comunicació, que formen part ja consubstancial del nostre hàbitat quotidià. El consum de mitjans de comunicació en la societat actual és un fet innegable. Les hores davant de les pantalles de tots els sectors socials copen gran part del temps d’oci dels ciutadans de qualsevol racó del món. No obstant això, davant aquesta presència massiva dels mitjans, els ciutadans han comptat amb poques experiències formatives de desenvolupament de les seues competències mediàtiques audiovisuals. Hi ha molt per avançar en educació mediàtica i la responsabilitat és de tota la societat, l’escola, la família, les empreses audiovisuals, les institucions i l’administració pública. La manca de formació al voltant de la competència mediàtica pot arribar a ser una nova forma d’analfabetisme que posarà en risc d’exclusió social als individus que no en tinguen.
En cinquè lloc; assertivitat i emocions. En el món actual l’educació ha de permetre als seus alumnes desenvolupar l’assertivitat i el coneixement de les emocions i l’equilibri que els és propi, nocions les quals havien estat menystingudes u oblidades i que hui es revelen més que necessàries. L’assertivitat és la capacitat d’auto-afirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres. Ser assertiu consisteix a ser capaç de plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d’una actitud de confiança en un mateix; encara que contradiga el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. És una habilitat comunicativa, molt emprada a la psicologia i que s’ha aplicat a tota mena de camps, inclòs la política. Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingeixen dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influencien i acaben acceptant o creient allò que l’agressiu els hi diu. Els comunicadors agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb el propòsit que acaben defensant les seues postures. En canvi, els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seues opinions o intentar influenciar els altres, però sempre respectant els límits dels altres i intentant aprendre de les seues opinions, encara que en un principi siguen oposades a les seues. Els assertius també són capaços de defensar-se davant l’intent d’invasió comunicativa que fan els comunicadors agressius. Tanmateix, també s’ha tornat actual parlar-ne de les emocions, i més encara en l’escola i la institució educativa. La psicologia hui en dia reconeix uns nous tipus d’intel·ligència que no es limiten als aspectes cognitius o instrumentals de la mateixa si no que fan incidència en la intel·ligència social o de les emocions. El clàssic concepte de motivació l’hem d’actualitzar i formar uns joves ben armats per a un món adult on les amenaces de la precarietat i la depredació laboral, comercial, social i personal seran més que probables troballes.
I en sisé i darrer lloc; dones i feminisme. El passat 8 de març un terratrèmol feminista sacsejà moltes consciències adormides que s’havien engronsat en la idea que el feminisme és una moda que prompte passarà. El feminisme i la perspectiva de gènere per a avaluar les relacions socials i les persones són una realitat incontestable. És un deure de les institucions educatives no sols formar i fomentar les relacions igualitàries si no que també han d’evitar que els estereotips i les deficiències d’un patriarcat omnipresent es reproduïsquen a les aules. Les alumnes han de conèixer els seus drets com a dones i la tendència històrica a la seua conculcació, i els alumnes han de ser conscients de les noves exigències socials respecte dels rols de gènere i les formes discriminatòries que s’havien conreat en èpoques anteriors.
He provat de fer un petit manual per a alumnes, pares/mares i profes que creuen en les potencialitats de les institucions i activitats educatives. Pot ser no siga exhaustiu (altre dia reflexionarem sobre altres aspectes, altres temes), però no és poca cosa per a una mestra o un profe novell tindre presents i pensats aquests temes. Si per contra ja ets una profe o un mestre avesat, pot ser aquestes línies t’animen a millorar o a introduir d’una vegada aquells canvis que tenies pensats i que encara no havies pogut implementar.
Que tingueu totes i tots un bon curs i, molta força¡¡
Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Francesc López del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.
El Cresol
ENTREVISTA A FRANCESC LÓPEZ
per Vicent San Ramon
Francesc López va ser estudiant a l’Institut Nacional d’Ensenyament (l’actual Manuel Sanchis Guarner), va col·laborar en ocasions amb el grup de teatre “Boira” i participà amb el grup “Llavor”.
Aquell va ser un període d’una important activitat contra el règim franquista…
Sí, hi havia un grapat de joves amb ganes de participar d’un canvi. Les coses que ocorrien no ens semblaven justes i calia implicar-se per fer oposició. En aquells temps començaren a obrir-se fronts a favor de la democràcia. Hi estava la gent vinculada als partits polítics en la clandestinitat i, sobretot, el sector sindical obrer.
El conflicte laboral més intens que recorde es visqué amb la vaga de Ford. Van ser interessants els canvis que sorgiren a Shark-Uniwall, que per la seua quantitat de treballadors agrupà a moltes persones lluitadores pels drets sindicals. El tancament de la fàbrica comportà una llarga crisi, però abans d’aquella tensió tingueren lloc algunes iniciatives de caire social. Els treballadors d’Uniwall van voler crear una mena de cooperativa de consum semblant als “economatos” de RENFE o Correus. La idea era l’adquisició de productes a un preu més just i contra les primeres grans superfícies que s’instal·laven a prop del poble. Els treballadors d’altres empreses com Ganal i Maplex també hi estaven interessats. Eren un important nombre de socis i la cooperativa la van obrir en un local de La Rambleta, amb tanta mala sort que una inundació quasi va propiciar la desaparició d’aquell projecte. Per solventar la situació calien més socis i la cooperativa hagué d’obrir-se a la participació d’altres capitals i dels ciutadans del poble que hi volgueren. Aquell va ser el naixement d’una important empresa de supermercats: Consum.
No vull oblidar-me de les activitats culturals que s’organitzaven com el grup de teatre “Boira” i m’agradaria afegir que molts dels implicats en aquells moviments vam obrir els ulls gràcies al nostre pas per l’Institut.
Què passava a l’Institut?
A l’Institut, inaugurat el curs 70-71, van coincidir un grup de professors conscienciats pel canvi. Aleshores les contractacions eren responsabilitat del director. El Ministeri demanava, a l’inici de cada curs escolar, un Certificat de Bona Conducta dels contractats.
Paco López, 1980.
Què era allò?
Allò era la prova que el professor havia mantingut una conducta correcta des de la perspectiva de “règim”, que no s’havia clavat anteriorment en cap ‘embolic’, polític contra el règim s’entén; en realitat, es tractava d’un Certificat de penals. Els defensors d’aquell ‘control’ explicaven que així era garantida una bona educació per als alumnes quan només era un mecanisme de control ideològic.
Crec que els fets importants van ocórrer al voltant del 1974. Aquell grup de professors estava composat, entre d’altres, per Elia Serrano, Elisa Sanchis, Josep Lluís Pitarch, Vicent Bermejo. El cas és que els alumnes, pense que en major mesura els de nocturn pel fet d’estar ja treballant i, en algun cas, patint certes situacions d’abús per part d’alguns patrons, es van veure influenciats per les seues idees. Recorde que amb Elia, professora de Filosofia, vàrem fer un treball de camp on entrevistàvem alguns patrons d’empreses situades al municipi. El fet és que en aquell qüestionari introduíem preguntes sobre seguretat laboral. Ja pots imaginar la cara de molts gerents quan escoltaven allò. Sense ser-ne molt conscients, Elia ens formava en matèria de Dret del Treball. D’altra banda, Elisa impartia Manualitats i, entre d’altres, va aprofitar l’assignatura per ensenyar-nos a fer fitxers i fitxes de lectures o matèries que obligava l’alumnat a aprendre a estudiar d’una nova manera. Pitarch, per exemple, aprofitava algunes hores de Tutoria que li cedia Vicent Sarrión per ensenyar Valencià als alumnes que de manera voluntària n’estàvem disposats.
I la majoria d’aquells professors van ser expulsats…
Sí, uns per manifestar la solidaritat amb els qui no havien rebut aquell Certificat de penals i altres perquè no reberen aquell certificat de “Bona conducta”. Crec que a Elisa no li’l donaren perquè havia participat en una manifestació i va ser fitxada per la policia. Allò li suposà un expedient i la impossibilitat d’obtindre el Certificat de Bona Conducta. La resta de professors es va solidaritzar amb ella. Van estar, si més no, tres setmanes sense entrar a classe. Alguns alumnes vam solidaritzar-nos també i s’afegirem a la protesta. Finalment, aquell grup de professors va haver d’abandonar l’Institut.
Entre la resta de professors no implicats en els fets alguns manifestaren que “no volien més embolics”.
Elia i Elisa van obrir una llibreria. Altres professors, com Pitarch que, posteriorment, treballà a Acció Cultural, van obrir una acadèmia.
I què va ser dels alumnes?
Els alumnes no vam tirar la tovallola. Entre les activitats que es van ficar en marxa hi hagué un Cineclub. Aquella idea va ser prompte neutralitzada i es decidí continuar en un local del poble.
En aquell any 74 es projectà part de la filmografia de Buñuel o “Fahrenheit 541”, sobre els perills de la censura. Així que, quan no es podien anunciar obertament aquelles pel·lícules, l’estratègia era anunciar títols espanyols de cine “amable”. L’espectador sabia perfectament el que venia a veure.
Parle’m del “Boira”.
L’activitat teatral no comptava amb el vist i plau de l’Ajuntament. Els que formaren aquell grup volien assajar i fugir del nucli del conflicte. La Falla del Poble, aleshores amb Vicent Martínez, va oferir la possibilitat de continuar amb aquella activitat a la comissió fallera. L’única condició era que els actors foren fallers. “Boira” era el nom triat pel grup per distingir-se de la resta de la comissió. En una representació van fer una crítica als polítics locals franquistes i allò suposà un gran control sobre el grup de teatre per part de la policia local i la Guàrdia Civil. Vull aclarir que, tot i estar vinculat per amistat amb els membres del grup, la meua presència activa al “Boira” va ser molt posterior a la seua creació. El grup, finalment vinculat a la Falla del Port sempre de la mà de Martínez, va estrenar “Tres forasters de Madrid” i l’obra va ser representada també als Vivers de València. Crec rercordar que aquella va ser l’última obra escenificada pel “Boira”. Els seus components, corria l’any 81, van optar alguns per la militància política i altres van continuar al teatre des d’una perspectiva menys “amateur”.
Els noms del teatre a Silla són els de Xelo Carbonell, Pau Lluesa, Vicent Alba, Bonifaci Conde, Manolo Melero i Albert Forner entre d’altres.
Francesc López
Va participar de cap altra activitat en aquells temps?
Sí, a l’any 1980 vaig formar part d’altre grup cultural. Els Scouts estaven fortament vinculats a l’església i aquella organització no ens omplia després de l’eixida de Corell. Pots adonar-te’n de la importància d’aquell home a la Transició al poble.
A més, els Scouts acollien els xiquets i nosaltres preteníem influir a la gent més majoreta. Vam crear el Club Cultural “Llavor”. Alguns dels components del grup eren Llucià, Boro Luzón, Lluís Cases, Xelo i Imma Calvo, Joan Perales… Organitzàrem activitats de senderisme, teatre, cineclub, i editàvem una revista.
Al 79-80, o potser abans, es va organitzar un concert de Paco Muñoz. No comptàvem amb els permisos adients (era la manera de censurar de l’època) i, crec, la Guàrdia Civil va prohibir l’audició. Tot i que l’Ajuntament ja era democràtic, hi existien alguns residus històrics del règim que feien la guitza sempre que podien. El concert es va celebrar després.
Mai no tingueren por? I les famílies, eren conscients del que estàveu fent?
Sí, en ocasions; però les ganes de canvi ens feien que la vencérem.
Les famílies era una altra cosa, mantenien la por per tot el que havien passat en les primeres dècades de la dictadura. El franquisme havia colpejat fort al llarg de quaranta anys. Jo vaig assabentar-me tard que el meu avi havia estat empresonat. Ell va estar empresonat i a punt de ser afusellat en dos ocasions. Tant és així que en un d’eixos “passejos”, van assassinar Peset Aleixandre, company seu a la presó. Mon pare, des de l’any 40 fins al 53 havia de presentar-se setmanalment a la caserna de la Guàrdia Civil per ser fill d’un represaliat. Comptant amb aquestes circumstàncies, hem d’entendre que les nostres famílies patiren per nosaltres.
Per acabar, Francesc, què va suposar la Transició a la seua vida?
Tot allò que va passar em va servir per formar el meu pensament crític. Vaig ser capaç de pensar i prendre decisions que m’allunyaren d’un estil de comportament dòcil o políticament “correcte”. Vaig tenir diversos treballs mentre estudiava i, finalment, vaig optar per l’educació; volia influir, també ideològicament, a millorar el meu entorn. És per això que vaig deixar d’usar el castellà habitualment; ma mare no era valenciana i a casa no usàvem massa el valencià. Dedicar-me a l’ensenyament em va permetre també lluitar en la defensa de la nostra llengua…
La Transició em va ajudar a refusar els models repressius i optar per altres modes de viure i conviure: escoltar i dialogar són valors fonamentals per a mi.
per Mª Carmen Antich Brocal
ENTREVISTA A JOSEP ANTICH
Aleshores tinc un dubte, l’associació de Veïns del Poble Vell és anterior o posterior al CUIDES?
per Josep L. Pitarch
ENTREVISTA A RAFI JAREÑO
per Xavier Cunyat Rios
ENTREVISTA A FRANCESC LÓPEZ
El Cresol de Silla 