Els de l’espècie humana sí. En tenim dos, un a cada costat del cap, dins, molt dins de la molla del cervell, enforfoguits.
1 – Cavallets al mig de la mar de la memòria
Quan més al mig i amagades estan les coses més antigues son. El cervell és com una ceba, feta de capes noves que encerclen les més velles. Les capes noves es creen com a resposta evolutiva a les necessitats de cada generació, a les que s’adapten, troben resposta en forma de nou teixit nerviós i formen una nova estructura cerebral, sobre les anteriors. Aquestes capes més antigues, primitives, apareixeran després com les més difícils de trobar, de tant amagades que estan, cobertes per les capes més recents. Açò és l’evolució del cervell humà, que va fent-se poc a poc des de fa mil·lennis i es transmet a la descendència. Les parts més internes, enforfoguides per les noves, les coneguem com a cervell emocional, límbic o social. Ahí pasturen els nostres cavallets de mar. Continua la lectura de “Tenen memòria els cavallets de mar?”→
Una persona desitja alguna cosa d’ell mateix o d’alguna altra persona, com per exemple, escriure un article per a una revista electrònica del seu poble, Silla. L’acte d’escriure sabent que serà llegit provoca en ell emocions, pensaments i uns gestos i actes determinats. Al conjunt de pensaments, emocions i resposta corporal d’eixa persona en eixe moment donat li diem estat mental. Tots tenim estats mentals canviants segons les circumstàncies tant externes (rebre una bona notícia, assabentar-se de l’allunyament d’una persona volguda, escoltar pel carrer una cançó que fa recordar una situació passada) com internes (estar en bona forma física i notar–ho, o desfet com quan es patix un dolor intens, o la satisfacció després d’entregar un treball ben fet…). Els estats mentals canvien contínuament com a producte de la interacció entre nosaltres i els altres, com quan estem raonant tranquil·lament amb les persones més o menys significatives per a cadascú, o discutint, o quan notem en la nostra pell el vent de ponent un dia d’agost o la frescor d’una vesprada d’estiu a la marjal (vaig poc, enguany una o ninguna). Tots tenim i passem per diversos estats mentals al llarg del dia. Els estats mentals canvien i els canvis en els nostres estats mentals són percebuts pels altres de manera instantània, de seguida, a través de la nostra mirada, l’expressió de la cara, la mímica, l’actitud corporal i el to de la nostra veu. Dit d’una altra manera, intuïm els estats mentals de les persones amb les quals tenim relació en el moment ja de la primera mirada. Podem arribar a pensar i sentir que l’altre està en un estat mental que comporta alegria o tristesa, o que expressa ràbia, por, o que ha sentit ois (fàstic, oix, asco). Són les cinc emocions principals: por, alegria, tristesa, ràbia i ois.
Una digressió. No hi han emocions negatives o positives, les cinc tenen la seua funció per a preservar la supervivència de l’ésser humà. Autoenganyar-se negant l’autoodi, qui preserva, l’individu o el grup?, hui no n’escriuré més.
En una interacció entre dos persones, ràpidament, ens fem una idea general de l’altre en eixe instant, del perquè del què està fent. Ens fem una idea dels seus estats mentals en el moment de la interacció amb nosaltres. Fem contínuament hipòtesis sobre els estats mentals de les persones amb les quals interactuem, les que es presenten en les relacions socials o laborals, quan caminem pel carrer i veiem i saludem algú, en la plaça fent-se una cassalleta o mirant els que passen, llegint el diari i trobant una mirada d’un gest perdut en una cara bonica. Sobretot en les relacions familiars i amistoses fem hipòtesis o presumpcions del que pensa l’altre i què pot estar sentint en una relació actual, o passada si és de les que deixen traça. Ens preguntem constantment sobre els estats mentals de les persones importants per a nosaltres, o se’n fotem dels estats de les que no ens agraden. Ho formulem en expressions com: “què li passa a la meua filla?”, “què està tramant este o aquell?”, “xe, quina cara de felicitat!”, o bé, “quina cara més dura”. Quan més coneixem l’altre és quan més afinem, quan més “atinem” en les nostres prediccions sobre quin estat mental té l’altre, sense que faça falta que ens diga què pensa, què sent ni què pensa fer. Pensar, sentir i fer, els tres aspectes d’un estat mental humà. Es transmet pel llenguatge però també sense paraules, al primer colp d’ull se’n fem una primera opinió.
Reciprocitat
I tot això de manera recíproca. Vol dir, l’altra persona també es fa una idea ràpida del nostre estat mental i si l’intercanvi de gestos facials, actituds corporals o variacions del to de la veu dura una estona, també ens assabentem del que pot voler o no voler de nosaltres, sense que ens ho diga de paraula de manera explícita. Ací ja entren altres factors discriminants, com la memòria,i un factor fonamental amb el qual interpretem el món a la nostra manera, el conjunt dels nostres trets de personalitat, factor que no esmentaré més. Si afegim el que diu, ja comprenem millor les possibles intencions de l’altre. Però el primer colp d’ull ja ha deixat la primera impressió, la base sobre la qual després, en el temps de reflexió lenta, de pensament lent, aplegarem a conclusions més sòlides del que ha passat entre l’altre i nosaltres. D’eixa “primera impressió” construïm el relat, més la memòria. Primer és l’emoció i després, la reflexió.
Tot això es transmet d’una persona a l’altra de sobte i sense “cable”, ni USB, com si tinguérem un bluetooth interconnectat entre els dos, o estiguérem en una wifi global amb un canal particular de comunicació a dos. La mirada, la veu, l’expressió facial i l’actitud corporal en un moment donat de la relació dual són els emissors d’una informació que és rebuda i emmagatzemada en un instant pel cervell de l’altre. I de manera recíproca, ell enregistra el que veu de nosaltres.
Necessitem un receptor en el cervell dels dos actors que treballe amb totes estes dades. El receptor és el sistema cerebral de neurones espill. Goleman, l’autor del best-sellerInteligència emocional, afirma que: “[…] aquestes neurones detecten les emocions, el moviment i també les intencions de la persona amb la qual parlem, i reediten en el nostre cervell l’estat mental detectat en aquell. Es crea un “contagi emocional”, és a dir, una persona nota en ella mateixa els sentiments de l’altra en eixe instant”. Penseu en situacions familiars com despedir el dol i veure l’expressió del parent que coneixeu, o quan el teu fill aprova un examen important i li veus la cara que fa. El fenòmens del contagi emocional mediat per les neurones espill es produïx en interaccions quotidianes.
Sistema de neurones espill
Les cèl·lules del cervell que pensa, sent i actua són les neurones o matèria gris. Les neurones espill són aquelles neurones que s’activen immediatament en els intercanvis humans per a interpretar el llenguatge no verbal. Només mirant el conjunt dels gestos motors, l’expressió de la cara i la postura del cos d’una persona podem detectar estats mentals i intencions en eixa persona. Les neurones espill són les que intermedien de manera necessària este procés. A tot això, altres models de pensament psicològic li diuen mentalitzar, o tindre una teoria de la ment (ToM), de la ment de l’altre en relació. Una ToM és una habilitat per a atribuir estats mentals a una altra persona.
Hi ha proves estructurals (que es poden veure en el cervell), a través de tècniques d’escaneig cerebral, que mostren com les reaccions neuronals són quasi idèntiques quan s’experimenten els sentiments propis i els de l’altre en interacció. Les connexions sinàptiques (entre les neurones) que s’activen, és a dir, els llocs del cervell que entren en joc quan es pregunta a una persona per les emocions que està sentint en eixe instant, són les mateixes que les que s’activen quan se li pregunta per les emocions que creu que està sentint un altre a qui està observant.
Ara veurem este vídeo de l’antic Canal 9: Empatia i neurones espill. Les emocions són contagioses (Marco Iacoboni).
Reproduïsc les idees formulades fins ara en termes acadèmics: “[…] existix en el cervell del macaco, i hi han indicis potents que també en el cervell de l’home, una xarxa de neurones que tenen propietats d’integració sensorial i motora, anomenada neurones espill (Rizzolatti, Sinigaglia, Iacobonni i altres en són els descobridors). Es caracteritzen per codificar les accions realitzades tant pel propi individu, com les observades en els altres. Serien el substrat neural de la comprensió del significat de les accions d’altres persones. Es plantegen també altres hipòtesis que vinculen el sistema de neurones espill amb la codificació d’habilitats apreses del comportament, la capacitat d’imitació dels humans, el comportament social, la formació i comprensió de conceptes abstractes, la comunicació i el llenguatge”.
El concepte de comprensió és clau. No sols s’entén l’altra persona de manera superficial, sinó que es pot comprendre fins i tot el que pensa. El sistema de neurones espill fa precisament això, et posa en el lloc de l’altre (empatia). La base del nostre comportament social és que existisca la capacitat de tindre empatia i imaginar el que l’altre està pensant.
Expectatives
Aplegats a este punt, si seguisc el corrent actual de pragmatisme cegallós, ja tindríem prou conceptes i de teories i aniríem a veure per a què servix tot això. Doncs no. Servix per al que cadascú vulga, n’hi ha fins vàlids molt personals, subjectius, en les coses que fem, en les idees que tenim, en les eleccions que fem, per exemple, que no necessiten justificació per la seua utilitat material. No tot ha de tindre una recompensa immediata i tangible, material, concreta, com pretenia aquell que brofegava del valencià perquè deia que no era útil per a trobar treball. L’idioma propi, el valencià i molt orgullós de tindre’n un i compartit amb alguns milions d’éssers humans, la llengua pròpia dic, servix per a sentir, pensar i fer el que senten, pensen i fan les persones que volem i ens volen, amb les quals ens relacionem, les que ens fan riure i disfrutar en vida i ens acompanyen en la mort. I també per viure els conflictes sans, no violents i creatius, amb les persones que no volem veure de prop i a les quals ens enfrontem, discutim i arribem a maleir en algun cas. Recorde que les emocions principals, ni bones ni males, són cinc: ràbia, alegria, tristesa, por i ois.
Això no és una nova digressió. El sistema de neurones espill està relacionat amb l’adquisició del llenguatge no verbal (gestos, onomatopeies, actituds corporals, expressions facials) per imitació i del verbal, expressat en la llengua pròpia de cada grup humà. Parlar en la teua llengua et fa sentir més a prop el que sent l’altre. Com a metge, tinc el costum de parlar en l’idioma en el qual el pacient millor expressa les emocions, si conec eixa llengua.
Hi ha altres expectatives de futur, tant en la recerca i la comprensió del funcionament del cervell com en la millora de la tecnologia de l’educació, el tractament de problemes mentals com l’autisme, les psicoteràpies, la comunicació i encara més possibilitats que s’obrin. Pare ací, el sistema de neurones espill per a alguns investigadors seria poc conegut pel públic i per a altres pensadors seria com el julivert que acompanya totes les salses, com la hipertròfia de l’us del concepte empatia. Ni una cosa ni l’altra. Com a mostra, ací teniu alguns dels enllaços que trobareu si googlejeu els mots: neurones espill, estats mentals, empatia, música, dansa, badallar, ToM (teoria de la ment). És un tema ben actual i que desperta interés tant en el món de les neurociències com en el públic informat.
Per a acabar, un experiment cercant proves de l’existència en l’home del sistema de neurones espill mostra que es recorden millor les persones que somriuen. La música és un element molt potent en la creació i en el record d’emocions compartides.
Ací, una cançó que evoca el que es pot sentir, pensar i dir pensant en una dona, expressat en l’accent particular de la llengua compartida, igual que les emocions.
Correcció de Mercè Tortajada (filòloga). Moltes gràcies Mercè, encara que: “Millor amb faltes d’ortografia que mut”.
per Francesc Giner
El Cresol de Silla 