Acabar amb tot el PP a l’hora

Article publicat a SAÓ originalment el dia 29 de juny de 2018

 

 

 

per Josep Pitarch

L’incommensurable Pepe Mújica li contava a un periodista de la TV3 que, a Xile estant, en la presa de possessió de no sé quin president, hi hagué un terratrèmol  i tot començà a moure’s, tothom es quedà espantat (presidents visitants, personalitats, representants diplomàtics, ministres, la flor i nata…). Mújica, que estava al costat del príncep Felip, li digué: “açò és com un somni anarquista, acabar amb tots nosaltres a l’hora”. Allò no anà endavant i tothom tornà a casa sa i estalvi. Si un “somni anarquista” d’aquell calibre s’hagués materialitzat hauria estat una casualitat, evidentment, però no impossible i de fet al llarg de la història n’ha hagut casos ben notables que han fet acabar amb tothom a l’hora.

“Iaia, em contaràs un conte?”, de Mª Carmen Antich

per Mª Carmen Antich Brocal

 

Iaia, em contaràs un conte?

Això diu que eren milers i milers de persones, majors i menuts, que arreu del món fugien de la pobresa i de la guerra. Caminaren per sendes d’horror i d’impotència, es deixaren arrossegar per la mar en calma, i lluitaren contra el vent i les ones enfurides. Molts d’ells perderen la vida en aquell oceà que els conduïa cap a la delerada pau. La resta romanien junts, tan junts que els seus cossos s’amuntegaven en les xicotetes embarcacions sota el sostre estelat. Llavors, la por començà a governar aquelles naus, i la fam, la set, i la malaltia s’instal·laren a les costures dels seus vestits de víctimes atrapades en la indefensió.

A qui votaran els del PP de Silla?

per Nora Company

Em conta la tia Amparito que a la presentació d’un llibre de Joan Iborra (Àlex, per a la gent de la meua edat), sobre cuina, va assistir molt poca gent. És evident que en el poble ha desaparegut molt l’interès que hi havia fa anys per la cultura, pels llibres, per a assistir a actes d’aquesta índole. És evident també que els anys que fa que Àlex marxà de Silla l’han anat desdibuixant, llevat dels amics més íntims. És el que et passa a tu, filla, que des que te n’anares a treballar de mestra has anat desconnectant-te del poble, de les teues amigues. Tia, li dic, els castellans diuen que “una és de donde pace y no de donde nace” i “pacer” vol dir pasturar. Però filla, així com vols trobar novio al poble? Deixa la xiqueta tranquil-la, diu la mare.

Els versos de Jopi: La Bonig, què és el que llig?

 

FOTO D’INMA CABALLER – CORTS VALENCIANES

per Jopi

Pel que sembla, no llig res

i, si llig, ni s’assabenta.

A València diem coenta

a la gent inculta, que, a més,

s’ufana de la ignorància,

del seu pensament espés

i la seua intolerància,

emparats en l’arrogància

i el seu tarannà obsés.

Ara s’ha acabat això,

perquè qui llig els diaris

i veu els telediaris,

ací i a la Vall d’Uixó,

ja sap que la Gürtel

li pagava les campanyes

a la toca’m les castanyes

de la Bonig cara-de-mel.

No vulga fer-se l’estreta,

doncs, i vaja fent la maleta.

Tenen memòria els cavallets de mar?

per Francesc Giner

Els de l’espècie humana sí. En tenim dos, un a cada costat del cap, dins, molt dins de la molla del cervell, enforfoguits.

1 – Cavallets al mig de la mar de la memòria

Quan més al mig i amagades estan les coses més antigues son. El cervell és com una ceba, feta de capes noves que encerclen les més velles. Les capes noves es creen com a resposta evolutiva a les necessitats de cada generació, a les que s’adapten, troben resposta en forma de nou teixit nerviós i formen una nova estructura cerebral, sobre les anteriors. Aquestes capes més antigues, primitives, apareixeran després com les més difícils de trobar, de tant amagades que estan, cobertes per les capes més recents. Açò és l’evolució del cervell humà, que va fent-se poc a poc des de fa mil·lennis i es transmet a la descendència. Les parts més internes, enforfoguides per les noves, les coneguem com a cervell emocional, límbic o social. Ahí pasturen els nostres cavallets de mar.

Les nostres mascotes: Viatjar amb mascotes

 per Nacho Roca

 

 

 

A molta gent li ocorre que a l’hora de viatjar amb la seua mascota, el trajecte es torna més pesat del que hauria de ser, a causa que el gos no està del tot acostumat a anar amb cotxe, es posa nerviós i té mal comportament.

Per açò, aquests consells , salvaran els nostres viatges, convertint-los en idíl·lics.

El primer que hem de fer és quan el cadell té uns 3 o 4 mesos, començar a ensenyar-li a anar amb cotxe. Anar fent passejos curts perquè el gos vaja acostumant-se a poc a poc.

Els passejos han de ser al principi curts i a llocs agradables, com a la platja o al riu perquè puga per allí córrer, ja que d’aquesta forma associarà sempre viatjar amb cotxe a diversió.

En cas contrari, si el que fem és portar-ho amb cotxe sempre que necessita anar al veterinari o a la perruqueria canina, evitarà pujar en ell i començarà a portar-se malament, a estar inquiet etc.

D’altra banda, un viatge llarg sense previ avís i a més sent encara un cadell, no és bona idea i pot produir òbviament un mal comportament o que fins i tot el pelut es marege.

Un altre punt important és conèixer com hem de col·locar correctament al gos en el vehicle.

En primer lloc és imprescindible que no moleste al conductor i tres punts fonamentals a l’hora de portar-ho són:

– Col·locar-ho en la part posterior, amb una manta o tovallola perquè no ens embrute el seient o deixe pèls i lligat amb un arnés.

– També amb un transportín, i perquè es vaja acostumant a ell, dies abans deixar-ho obert a casa perquè vaja entrant i eixint i es vaja habituant, no que ho veja com alguna cosa dolent o tancat.

– Portar-ho en el maleter amb una xarxa de forma oberta, sobretot en aquest cas si el gos és de sobretot en aquest cas si el gos és de grandària gran.

Ara ja estem totalment preparats i disposats per a viatjar amb la nostra mascota.

Comencem a planificar la nostra pròxima escapada!

Nacho és adiestrador caní i presentador del programa mimomimascota a Gestiona Radio a la 107.1 FM

Entrevista al nou director del MARS de Silla, Llorenç Alapont

A continuació oferim una entrevista a Llorenç Alapont, qui ha estat recentment nomenat director del Museu d’Història i Arqueologia de Silla (MARS).

El Cresol.- En primer lloc Llorenç, moltes gràcies per accedir a realitzar aquesta entrevista a El Cresol de Silla, i en segon lloc dir-te que com a vell conegut d’El Cresol estem molt pagats del teu nomenament com a Director del MARS.

L. Alapont.- Gràcies a vosaltres per oferir-me l’oportunitat de donar-me a conèixer i sobre tot, de donar a conèixer el MARS. Tenim molta il·lusió en este projecte, anem a treballar de valent, posarem tot el nostre saber, la nostra experiència i també el cor en que el MARS siga un referent al nostre país, i sobre tot en que totes els sillers i silleres es senten orgullosos del seu museu.

El Cresol.- Però comencem pel principi. Molta gent al poble de Silla o fora d’ell et coneix com a un eminent arqueòleg, i açò és per la gran projecció mediàtica que han tingut alguns dels teus treballs i investigacions. Ens podries fer un resum de quina ha estat la teua formació i quins han estat els teus principals projectes realitzats fins ara?

L. Alapont.- Bé, jo soc un professional, arqueòleg i historiador molt polifacètic, per dir-ho planament, soc un tot terreny, i això perquè he tingut l’interès, la sort i el plaer de formar-me i treballar colze a colze amb grans professionals i arqueòlegs de prestigi mundial també de perfil polièdric. Això m’ha donat la capacitat de dominar la metodologia, i d’adquirir coneixements extensos, que m’han permès poder  excavar i documentar totes les èpoques i adscripcions culturals, elaborar i dissenyar exposicions temporals, realitzar projectes museogràfics, dirigir equips i projectes de recerca nacionals i internacionals i una vintena o trentena de coses més.

Però com “qui molt abraça poc estreny” i és impossible saber molt de tot, vaig decidir especialitzar-me en arqueologia clàssica, romana i concretament en arqueologia funerària romana, els rituals i la   ideologia vers a la mort i també en antropologia física i l’estudi dels ossos i l’esquelet humà en contexts arqueològics, especialització que vaig obtenir en la Universitat de Leicester al Regne Unit.

Seguint la meua especialització i el meu àmbit de recerca he tingut la oportunitat de treballar i dirigir projectes de recerca en algunes de les necròpolis més importants del mon respecte a arqueologia clàssica,  a nivell nacional he treballat entre altres en la necròpolis de l’Almoina de València i en l’actualitat soc el cap de l’equip d’antropòlegs que estudia la necròpolis tardo-romana de Son Peretó en Manacor, a nivell internacional en actualitat soc codirector de dos projectes referents a nivell mundial en l’àmbit de l’arqueologia funerària romana un en Roma i l’altre en Pompeia.

El Cresol.- Fa un parell d’anys, ací mateix a El Cresol, publicares un article celebrant el dia dels museus en el que expliques quines són les característiques d’un bon museu contemporani, les quals situes més enllà de la de «magatzem de coses precioses». Serà el MARS quelcom més enllà d’una col·lecció museogràfica?

L. Alapont.- Evidentment, clar que ho serà, jo no ho entenc de cap altra manera. El MARS serà museu viu, un centre que irradiarà coneixement i una força centrifuga de cultura, i la nostra intenció és que ho faça de forma interessant, divertida, transversal, que done saber, però també plaer.

Tot museu deu contar amb una col·lecció permanent, allò que mostrem sempre en les sales i les vitrines, eixa el la mare i l’ànima del Museu, i la nostra es una ànima molt important, mostrem objectes únics que no es troben en altre lloc, ni museu del mon, des del segle I abans de Crist fins el segle XVIII, monedes, joies, pintures romanes, muralles, restes de la vida i la mort des de fa més de 2000 anys. La exposició permanent es renovarà i evolucionarà amb pròximes i noves troballes, però hui és la que dona sentit i motiu al Museu, transmetent la nostra història i reflectint la nostra identitat.

Però el MARS te uns fons molt més extensos que no caben en vitrines i sales, el MARS gestionarà eixos fons mobles i immobles per que tots els coneguen i gaudeixen. El MARS serà un museu actiu i que activarà a les persones. Volem que els protagonistes del MARS no siguen els objectes, sino les persones. Per està raó ja estem planificant una sèrie d’activitats perque el MARS tinga una vida més enllà de la seua col·lecció permanent. 

El Cresol.- Ens podries fer una avançament de les principals línies de la programació que oferirà el MARS?

L. Alapont.- El nostre primer i principal objectiu és que tots el sillers i sillers coneguen i visiten el MARS, solament es possible estimar i apreciar allò que es coneix. Me’n he adonat que molts comentaris que circulen per les xarxes socials sobre la Torre Musulmana i el MARS demostren el gran desconeixement i ignorància respecte al MARS, és clar que molta gent mai no l’ha visitat, o l’ha visitat malament. 

Anem a iniciar un programa de visites guiades i també teatralitzades, per a les associacions, els col·legis, les empreses, col·lectius, la nostra intenció es portar al MARS fins l’últim habitant de Silla,

Altra de les línies principals de la nostra programació es dotar a les principals festes i esdeveniments del nostre poble d’un caràcter cultural, històric, tradicional, identitari, les festes, del Crist, La Fira de Sant Sebastià, el 9 d’octubre, han de ser festes lúdiques i festives, però també son una gran oportunitat de gaudir de forma divertida i agradable de la nostra cultura i la nostra història.

Altre dels nostres fins és traure el MARS fora del Museu, portar la cultura i la història, al carrer i al veïnat, volem traure el MARS al aire liure, als llocs públics, fer partícips actius a les persones i crear activitats per a tots i totes. 

Volem fer exposicions temporals que traguen a la llum el nostre patrimoni cultural, les nostres tradicions i les nostres persones.

Finalment volem que el MARS siga el focus d’atracció i referent per a un turisme cultural i eco-natural, gastronòmic i etnològic tant territorial, com nacional i internacional, volem posar Silla en el mapa per les seus excel·lències que les té, i moltes.

El Cresol.- En quant al model de gestió, voldríem preguntar-te, quina és la relació contractual que mantens amb l’Ajuntament? I també, disposaràs d’un pressupost suficient per a dur a terme tot el que et proposes realitzar al museu?

L. Alapont.- Respecte al pressupost, hem optat a una sèrie d’ajudes i subvencions, tan per a l’àmbit turístic, com específicament del museu, equipament i programa d’activitats que seran un bona base per poder treballar. Anteriorment sense cap direcció, el MARS no podia optar a cap d’aquestes ajudes. No obstant, hem demanat a la regidora de turisme una reserva pressupostaria complementaria i la resposta ha estat positiva.

Respecte al meu contracte, m’agradaria fer servir el símil i tòpic futbolístic, segur que tots ho entendran, per lo gastat. De moment hem signat per un any amb opció a renovar, si les dos parts estem d’acord i es compleixen els objectius. El nostre objectiu es que el MARS puje de categoria, potser la nostra no és la Champions del MARQ, o el MuVim, pero si la categoria primera dels museus del territori valencià. El MARS s’ha de convertir en un referent comarcal. Però el vertader objectiu i més important és aconseguir que la nostra gent estime els seu museu i siga motiu del seu orgull. Si es així segur que estarem molts anys, jo així ho espere i desitge.

Les claus de la remunicipalització de l’aigua a Silla

per Valentín Mateos

Voldria en el que segueix oferir  a la ciutadania de Silla les claus que al meu parer i el de EUPV de Silla, cal conèixer per tal d’entendre la problemàtica del servei municipal de l’aigua que actualment està debatin-se al poble, i que pròximament serà tractat al Plenari de l’Ajuntament.

Anem per passos:

És viable la remunicipalització?

Econòmicament: Sí. Les empreses d’aigua són les més rendibles i a penes requereixen inversió per a la seua gestió. Irònicament, una empresa pública pot obtindre millors preus contractant serveis en el mercat mentre que la privada unfla els costos contractant serveis d’empreses del seu mateix grup.

Tècnicament: Sí. De fet van ser els antics treballadors municipals els que van ensenyar a la nova empresa el “saber fer” de la gestió del servei.

Jurídicament: Sí. Segons la normativa europea de comptabilitat el deute d’una empresa pública no computaria amb la de l’ajuntament que segueix immers en el pla d’ajust en el qual ens va ficar el PP de Silla, i que en el pitjor dels escenaris per culpa de la Llei d’Estabilitat Pressupostària que va imposar Montoro als ajuntaments, no podríem assumir la gestió directa fins a 2021 quan acabem de pagar el pla d’ajust. El pagament de 600.000€ en 3 anys és el major obstacle que evitaria condemnar el servei altres 25 anys més en mans privades. D’altra banda fonts del Ministeri ens informen que en tractar-se el servei de l’aigua d’un bé de prestació obligatòria per l’ajuntament la llei es podria interpretar de manera més flexible i permetre la creació de l’empresa pública. Encara així amb Pedro Sánchez al govern esperem que s’elimine la injusta llei Montoro que escanya als ajuntaments.

És viable la privatització?

Silla porta des de març de 1999 amb l’aigua privatitzada, la mala gestió és evident, tenim les tarifes més cares, problemes amb els rebuts, no s’ha invertit a renovar una xarxa de canonades antiga fabricada amb amiant que hui és il·legal i l’empresa fins i tot va pujar les taxes sense l’autorització de l’ajuntament, operen amb opacitat i cada intent de control per l’ajuntament acaba embossant la gestió en els tribunals. No existeix un control efectiu sobre l’empresa com han reconegut els propis tècnics en els seus informes. És a causa que portar un correcte control d’un servei privatitzat obligaria a duplicar costos de personal, pagar a una empresa perquè ho faça i a funcionaris perquè revisen el que fan. No és més senzill fer-ho directament per part de l’ajuntament? A més la pròpia llei de contractes del sector públic ha canviat, és de dubtosa legalitat continuar licitant ara un contracte obsolet i que hui seria considerat com a abusiu ja que incompleix en moltes clàusules la normativa actual.

Què passarà amb el cànon de 5 milions d’euros?

Tant si es privatitza com si es remunicipalitza, la nova empresa pública o privada podria demanar un préstec a un banc per a pagar aquest cànon per l’ajuntament.

El negoci de l’aigua és el més rendible que existeix a causa que té un percentatge de cobrament del 98%, els bancs no tenen cap problema a finançar a una empresa d’aigua.

Malauradament aquest cànon el pagarem entre tots en el rebut de l’aigua independentment del model de gestió.

Què passarà amb l’amiant en les canonades?

Cal invertir a renovar obligatòriament el 69% de les canonades d’aigua de Silla que són d’amiant, un material prohibit per la Unió Europea per ser cancerigen.

Si es privatitza: el cost es pot cobrir a través del rebut, pujant els impostos o bé l’ajuntament haurà de retallar d’altres serveis per a pagar això.

Si es remunicipalitza: Es cobrarà a través del rebut, només que no es notarà al compensar-se amb l’estalvi que suposa la gestió pública.

Es baixaran les tarifes?

No, independentment de la gestió. Però podem assegurar que amb una empresa pública cada euro pagat anirà 100% a millorar la qualitat del servei. Mentre que les privatitzacions solen vindre acompanyades de pujades de tarifes pròximes al 25% que no es tradueix en un millor servei, ja que a més pagarem pel benefici industrial, els seus sobrecostos i “les seues pèrdues” si no guanyen el mateix que l’any anterior (si guanyen més no ho retornen).

Perquè és important remunicipalitzar?

L’aigua és un dret humà bàsic i actualment aquest dret està en mans d’un oligopoli empresarial implicat a la majoria de casos de corrupció i que ha finançant il·legalment a partits especialment a la Comunitat Valenciana. A més s’ha evidenciat que cap ajuntament que ha privatitzat i menys el de Silla té control sobre la gestió de la seua aigua.

Des d’EUPV defensem que l’aigua pertany a la gent, ja és hora de canviar el xip i aprendre d’altres ciutats que han recuperat el control i milloren amb el servei públic. Sense aigua no hi ha vida.

Valentín Mateos és Regidor d’Urbanisme, Territori i Infraestructures de l’Ajuntament de Silla per Esquerra Unida.

La desmemòria

per Josep Antich i Brocal

Aquest matí he tingut que acudir a l’ambulatori a tramitar una analítica. Era al voltant de les onze i al mostrador només havia una xica per atendre, potser la resta estaria esmorzant (vaig pensar). El pacient que aleshores estava al tall era un home major i semblava que tenia dificultats per entendre les explicacions i acceptar la data que li proposaven, per la qual cosa la cua s’anava fent cada vegada més llarga. Mentre tant, la impaciència anava apareixent entre nosaltres i les mirades es creuaven llençant gestos reprovatoris. Finalment, una persona de la cua fa una pregunta amb veu alta i resolutiva:

– No hi ha més personal per atendre ?… Redéu, ací ens tocarà la una –

La resposta vingué a càrrec d’una altra que també tenia ganes de fer-se de notar:

– Ni infermeres ni metges, estan tots en la Fe atenent “els negritos”. Per a eixos si que es donen presa, i els espanyols a fer cola –

Aquell malintencionat missatge s’havia llençat espontàniament en mig d’un ambient d’espera i mal humor, per això s’afegiren més intervencions en el mateix sentit crític:

– El meu marit ja porta quatre mesos esperant que el criden a operar-lo, i els estrangers, que se les saben totes, arriben ací exigint i en seguida els tapen la boca. Mira… què hem de fer

– Què hem de fer ?… pues mirar bé a qui votem i que no ens prenguen el pèl – sentenciava la més cridanera. Només li faltà proclamar el nom del partit polític que, segons ella, solucionaria tanta injustícia.

La gent que em coneix sap que no m’agrada el protagonisme i que vaig defugint els debats en públic, sobretot si són polítics, però allò ja era massa gros per poder contenir-se. L’estómac em bullia pel silenci que en principi m’havia proposat, fins que de manera educada vaig recriminar a la dona que s’havia referit als “negritos”, què pensaria si fora ella la que haguera d’eixir de casa fugint de la misèria. Em va mirar fixament i va respondre amb eixa expressió iracunda que mostren aquells que creuen estar en poder la veritat absoluta:

– Em pareix bé que els atenguem i els donem roba, menjar, casa, medicines, subvencions i treball, però als espanyols primer, que per això paguem impostos – Va home va !!…

Vista l’actitud arrogant i que la cua es movia normalment vaig decidir finalitzar la conversa: – Senyora, deixem-ho aixina, però procure no trobar-se mai en eixa situació – D’aquesta manera va acabar l’episodi, sense més paraules i cadascú a la seua.

No obstant, aquella xicota morena, robusta i de mitjana edat em resultava coneguda, i he cavil·lat intentant identificar-la fins recordar el cognom familiar (bastant singular i diferent dels llinatges autòctons). La curiositat m’ha mogut a investigar perquè pressentia un fet que calia comprovar documentalment, i no m’he equivocat.

Consultant un llistat de 512 evacuats de guerra que van arribar a Silla a final de 1936 i 1937, m’apareix el seu avi amb l’esposa, una filla i dos xiquets (un d’ells era el seu pare). Procedien d’un poblet de la provincià de Còrdova, i arribaren al nostre poble en camions, amb una mà davant i una darrere. Aleshores, la Comissió Executiva municipal i el Comitè, apel·lant a la solidaritat dels veïns va assumir l’ajuda alimentaria i l’allotjament en cambres particulars, en els “motors” i casetes del terme i en la mateixa església parroquial. Un gran esforç econòmic per a la partida pressupostaria de Beneficència, originant moltes privacions a la gent del poble en haver de destinar una important reserva de fons per atendre els nouvinguts de Madrid, Andalusia i Extremadura. Pregunta: Què haguera passat si els hagueren negat l’ajuda discriminant-los socialment ?

Finalitzada la guerra, moltes d’aquelles famílies van tornar al seu origen, però d’altres es van quedar a Silla on van poder refer la vida, entre elles, la seua. Òbviament, no vaig a publicar la identitat, encara que s’ho mereix, però si algun dia la trobe pel carrer li recordaré de quina manera van fugir de casa els seus ascendents, i de pas li recomanaré pindoletes de fòsfor per a la memòria i una cremallera per als llavis.

Com deien els vells: “Sempre parla qui més té que callar”.

Josep Antich i Brocal és Cronista de Silla.

“L’animeta”, un conte de Paco López

per Francesc J. López

Han passat quasi vuitanta anys des que isquí d’aquesta cova on salví la vida; hui torna a obrir per refrescar-nos la memòria. Aquell dia, els avions italians carregats de bombes deixaren una gran desolació a València. Nosaltres, per sort, estàvem a escola.

Sonava la sirena mentre, per una rampa que acabava dins del refugi, els mestres ens hi portaven directes; els més grans parlaven de la ‘pava’ fins que tornava la tranquil·litat i podíem regressar a les aules. Aquell dijous, però, hi passàrem moltes hores.

Recorde encara la calor i humitat que feia que la roba s’apegara a la pell tant com la por a les ninetes dels ulls, apagades i tristes, mentre retenien llàgrimes que volien esdevenir un rierol. Quan eixírem al carrer, el silenci i la pols s’havia ensenyorit del barri que romania quasi en runes; només quedava en peu l’escola amb les parets plenes de forats com formatge de gruyère i els vidres trencats.

La població s’aixoplugava on podia, anava desordenada buscant un lloc segur mentre sonava la sirena i la ‘pava’ llençava els ous podrits que tenia als seus ventruts avions. Alguns familiars i amics no l’escoltaren a temps, estaven lluny de la boca del refugi o no volgueren deixar les poques pertinences que tenien en vida i romangueren a casa on hi trobaren la mort.

Sort d’aquell refugi antiaeri escolar! Molt després coneguí que el bombardeig d’agost del 1938 fou un dels més terribles. Les bombes caigueren des de 5.200 metres d’alçada sobre el port, el moll de la fruita i del carbó, la duana, el pont del grau i nou edificis de vivendes; un d’ells el nostre.

A la porta de l’escola, estirada a terra, vaig veure ma mare, amb un regalim de sang que li eixia del front i pensí: “Cura’t prompte que se t’escaparà l’animeta”. Però la d’ella ja havia fugit. I, en comprendre-ho, soltí els rius de llàgrimes reprimits anteriorment.