Escacs estimat

ViCi -31-03-2016 –

per Vicente Alba Zaragozà

Escacs de reis, de tarats, de pobres, de savis, de xiquets o ancians, escacs de tots…doncs a ningú impedeixes lliscar les teues peces, entrar en les teues regles… irònic sembla tant d´odi deslligat entre els teus colors.

La teua màgia ens envolta en el misteri, quant de temps ha passat, quant s’ha escrit o pensat, quantes vegades l’error ens has mostrat…escacs estimat. Però ja veus… la teua llegenda en la nostra mà perdura, a milers es conten els aventurers que els teus senders explorem, sense por al fet que de nou ens humilies o ens perdes entre els secrets de la teua posició, doncs anhelem conèixer-te alhora que estimem el no saber-te conegut.

escacsEscacs, també amic en silenci de la nostra soletat, sempre disposat a endinsar-nos en històries de regnes caiguts, batalles glorioses, actes heroics o desesperats…quan la nostra ment inquieta reclama caminar. I llavors el temps es deté, el món deixa de girar quan en tu immersos estem…escacs estimat. Ja no hi ha més obligacions ni més problemes que els que tu ens planteges.

Curiosa és la metàfora de la vida que en tu es veu reflectida…quants camins, quantes opcions, quants errors i moviments que ja no podem retrocedir en el temps…quants objectius aconseguits o per aconseguir amb o sense atzar…sotmesos a les regles que formen en tu l’escenari que a diari es torna a caminar.

Escacs estimat i mil vegades recreat…

Dialèctica de la Il·lustració en la Teoria Crítica

xavierplaça – 31-03-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

Si hi ha una obra que ha influït en la categorització filosòfica i la reflexió històrica del segle XX, aquesta és la que realitzaren el conjunt de pensadors frankfurtians o Escola de Frankfurt. Es coneix com a Escola de Frankfurt a un grup d’investigadors que s’adherien a les teories de Hegel, Marx i Freud i el centre estava constituït a l’Institut d’Investigació Social, inaugurat el 1923 a Frankfurt. El nucli de la teoria crítica de l’escola de Frankfurt és la discussió crític-ideològica de les condicions socials i històriques en què ocorre la construcció de teoria, i la crítica d’aquestes condicions socials. La relació resulta de la pretensió de conceptualitzar teòricament la totalitat de les condicions socials i la necessitat del seu canvi. En la concepció de l’escola de Frankfurt la teoria s’entén com una forma de la pràctica. La denominació «teoria crítica» es remunta al títol de l’assaig programàtic Teoria tradicional i teoria crítica  de Max Horkheimer de l’any 1937. Es considera l’obra principal d’aquesta escola la col·lecció d’assajos Dialèctica de la Il·lustració, compilada i editada conjuntament per Horkheimer i Theodor W. Adorno entre 1944 i 1947. Aquesta obra és la que anem a comentar.

escola1

A les pàgines de Dialèctica de la Il·lustració trobarem una anàlisi crítica de la cultura de masses i del feixisme al mateix temps que es vincula el concepte de Raó amb el sistema social modern. Per entendre aquesta obra és necessari fer referència al concepte kantià d’Il·lustració. Aquesta obra, contextualitzada en 1944, circularà de manera underground durant els anys 50 i 60, convertint-se, però, en un text de capçalera.

La proposta central del llibre serà la defensa que l’Holocaust no és un esdeveniment casual sinó una conseqüència ideològica de la forma en què està constituït l’Imperi d’Occident. També cal reflexionar sobre el fet que tots dos filòsofs no sostenen en absolut la idea que la nostra societat només siga capaç de generar sistemes totalitaris. Des d’aquest punt de vista la Teoria Crítica hauria d’impulsar un canvi social. La societat hauria creat un concepte de raó definint-la com un instrument de domini de la naturalesa i l’humà. No ens donàvem compte del parany en què, en pensar això, estàvem caient. Perquè al dominar la naturalesa l’humà ha de dominar-se a si mateix, reprimir el que hi ha en ell de natura, amb això es dissol la individualitat creadora en la racionalitat econòmica. Com a conseqüència, un enfocament positivista de la ciència seria també una altra mesura de control. Així, la manera de pensar de la Il·lustració gira al voltant de la raó, i aquest sistema racional posa les bases d’una filosofia que donaria lloc a la societat moderna. L’anomenat racionalisme remet a una manera de pensar heretada i tractada com una veritat absoluta, la qual cosa és errònia. La societat moderna és, doncs, una societat on el coneixement científic adquireix un valor superior a qualsevol altre.


escola2Segons Adorno i Horkheimer, el que s’entén per Raó funciona com un mecanisme de domini sobre la naturalesa i l’altre. No obstant això, pensar de manera racional no suposa una actitud de despotisme. El concepte de raó dominant ha funcionat en relació amb un sistema de poder cultural i polític, en el qual, tenir raó suposa tenir autoritat. És per això pel que el poder del coneixement científic es posa al servei dels interessos dins d’un sistema autoritari.

En l’inici de la Dialèctica de la Ilustració hi ha, com en l’origen de la Teoria Crítica, una experiència històrica dolorosa, dramàtica per Horkheimer i Adorno: la humanitat -escriuen el 1944- no només no ha avançat cap al regne de la llibertat, cap a la plenitud de la Il·lustració, sinó que més aviat retrocedeix i «s’enfonsa en un nou gènere de barbàrie».

Horkheimer i Adorno es proposen comprendre les raons d’aquest drama, d’aquesta ombrívola «regressió», que significava per a ells el «la fi de la Il·lustració», més encara, «l’autodestrucció de la Il·lustració ». Impel·lits, sens dubte, per la tràgica experiència de la barbàrie, toquen a fons la seua anàlisi i arriben al convenciment de l’existència d’una paradoxa en la Il·lustració mateixa, paradoxa que formulen en la coneguda doble tesi: «El mite és ja Il·lustració; la Il·lustració recau en mitologia », i com a tal es converteix en la tesi central del llibre. Horkheimer i Adorno la desenvolupen, en efecte, en el primer assaig o capítol del llibre, al que ells mateixos consideren la base teòrica dels següents. Però, què significa realment aquesta tesi?

ulysses-and-the-sirens-1891-2Al principi era el domini

En una de les conferències que Horkheimer va donar a la Columbia University, coneguda com Crítica de la raó instrumental (1967), trobem la clau per a la comprensió d’aquesta primera tesi: «La malaltia de la raó –escriu Horkheimer– rau en el seu propi origen, en l’afany de l’home de dominar la naturalesa ». És a dir, la Il·lustració neix sota el signe del domini. El seu objectiu va ser, des d’un principi, «alliberar els homes de la por i constituir-los en senyors». I el seu programa: «el desencantament del món», per sotmetre’l sota el seu domini.

La Il·lustració dissol els mites i entronitza el saber de la ciència, que no aspira ja a «la felicitat del coneixement», a la veritat, sinó a l’explotació i al domini sobre la naturalesa desencantada. En el procés d’Il·lustració el coneixement es torna en poder i la naturalesa queda reduïda a «pura matèria o substrat de domini». La Il·lustració opera segons el principi d’identitat: no suporta allò diferent i desconegut. I això marca el curs de la desmitologització, de la Il·lustració, que acaba reduint tot a la «pura immanència».

La Il·lustració es relaciona amb les coses «com el dictador amb els homes»: les coneix en la mesura que pot manipular-les, sotmetre-les. En aquest procés, la «mimesi»  és desplaçada pel domini, que ara es converteix en «principi de totes les relacions». Però aquesta «malaltia de la raó», aquesta tirada de la Il·lustració al domini, que ha determinat el curs de tota la «civilització europea», està present ja -segons la tesi- en el mite mateix.

En el mite hi ha ja un moment d’Il·lustració, millor, el mite és ja el primer estadi de la Il·lustració: «Els mites que cauen víctimes de la Il·lustració eren ja producte d’aquesta». En ells batega ja l’aspiració al domini. Els mites, en efecte, volien «narrar, nomenar, explicar l’origen» i, per tant, «explicar», és a dir, en definitiva, controlar i dominar, tal com es fa explícit amb el pas del mite a les mitologies, de la narració a la doctrina, de la contemplació a la racionalització. S’imposa la lògica discursiva, el càlcul. La «substitució en el sacrifici» és ja un pas en aquest sentit.

Al final, «el mite es dissol en Il·lustració i la natura en simple objectivitat ». El procés d’Il·lustració és, doncs, un procés de «desencantament del món » que es revela com un procés de progressiva racionalització, abstracció i reducció de la sencera realitat al subjecte sota el signe del domini, del poder. Com a tal, aquest procés, que va voler ser un procés alliberador, va estar viciat des del principi i s’ha desenvolupat històricament com un procés d’alienació, de cosificació.

escola5

La Il·lustració recau en mitologia

Aquesta segona tesi sembla, d’entrada, contradir l’anterior, però en realitat no és sinó l’altra cara de la mateixa. La Il·lustració es va iniciar sota el signe del domini i de la reductio ad hominem i ha aplicat amb tal fúria i conseqüència aquests principis que el procés de tota la civilització europea, dominat per ella, ha acabat per eliminar no només el mite, sinó tot «sentit» que transcendisca els fets bruts: «En el camí de la ciència moderna –escriuen Horkheimer i Adorno– els homes renuncien al sentit». Amb la qual cosa, la Il·lustració mateixa ha caigut víctima de la seua pròpia lògica reductora i ha retornat a la mitologia, a la necessitat i la coacció de la qual pretenia alliberar els homes.

Horkheimer i Adorno ho expressen amb gran força en un dels passatges: «La pròpia mitologia ha posat en marxa el procés sense fi de la Il·lustració, en el qual tota determinada concepció teòrica cau amb inevitable necessitat de la crítica demolidora de ser només una creença, fins que també els conceptes d’esperit, de debò, i fins i tot el d’Il·lustració, queden reduïts a màgia animista … Com els mites posen ja per obra la Il·lustració, així queda aquesta atrapada en cadascun dels seus passos més profundament en la mitologia ». La recaiguda de la Il·lustració en mitologia és la recaiguda de l’esperit, que va emergir amb ella, sota el domini cec de la natura.

Aquesta es venja així de l’explotació a què ha estat sotmesa per l’home a l’exterior i de la repressió que ha patit a l’interior del mateix subjecte, configurat segons el principi de la autoconservació i el domini. En definitiva, la natura es rebel·la i es venja per haver estat oblidada per l’esperit en el procés d’Il·lustració, que, pel mateix, ha estat al mateix temps un procés d’alienació, de cosificació. En l’inici d’aquest procés, diuen Horkheimer i Adorno, hi va haver «una pèrdua del record» que ho va fer possible. En el fons, conclouen, «tota reificació és un oblit».

Aquesta és, en síntesi, la tesi del llibre. Els quatre assajos que segueixen no afegeixen cap contingut nou; només tenen la funció de «verificar» la tesi bàsica en la realitat històrica. Els dos primers, de manera directa i expressa. En ells es posa de manifest la dialèctica de la Il·lustració en dos moments històrics claus de la civilització europea: la Il·lustració grega (representada per l’Odissea d’Homer) i la Il·lustració moderna (reflectida en l’obra de Sade).

Els dos capítols següents recullen material de dos projectes de recerca de l’Institut d’Investigació Social sobre dos fenòmens de la realitat polític-social d’aquell moment, en què la dialèctica de la Il·lustració es manifestava en tota la seua cruesa: la cultura de masses (en la societat avançada d’Estats Units) i l’antisemitisme (a un i altre costat de l’oceà).

Finalment, en el llibre es recullen una sèrie d’aforismes que contenen ràfegues de pensament sobre punts o centelleigs de la dialèctica de la Il·lustració i són, alhora, esbossos del que podria ser aquell «concepte positiu» d’Il·lustració que Horkheimer i Adorno pretenien justament preparar amb el seu llibre i que expressament anuncien com una «antropologia dialèctica». Els aforismes tanquen, doncs, el llibre enllaçant amb el pròleg on s’explicitava aquest objectiu que en ells només quedava esbossat.

T. Adorno i M. Horkheimer
DIALÈCTICA DE LA ILUSTRACIÓN
https://bit.ly/1iifYA5

Crònica del Ple 29-03-16, Participació Ciutadana i intent d’agressió a un regidor

salvamestre – 30-03-2016 –

per Salva Mestre

Les qüestions controvertides d’aquest plenari han sigut bàsicament tres: lo relatiu a la modificació del Reglament de Participació Ciutadana, la moció del PP sobre l’assistència de l’Ajuntament als llauradors en la tramitació de les subvencions i la quasi agressió física al Regidor de Transparència, Comunitat i Participació (la meua persona) que ha protagonitzat un veí assistent al ple (en concret, el propietari del blog Sillanoticias). També afegirem una qüestió menor però interessant al final d’aquesta crònica.

Reglament de Participació Ciutadana

Sobre el tema del Reglament de Participació, el que cal dir és que l’article 6 tenia un redacció un tant imprecisa que podia donar peu a males interpretacions (encara que foren capcioses) i tampoc concretava de la millor forma possible com es pretenia habilitar la possibilitat d’ampliar els drets de participació dels veïns per tal que puguen intervenir en la deliberació d’un punt de l’ordre del dia en igualtat de condicions que els portaveus dels grups polítics municipals. No se’ls dona dret a vot, sinó a intervenir en la ronda deliberativa dels representants polítics. A la llum dels informes tècnics dels serveis jurídics de l’Ajuntament, el plenari ahir va decidir modificar aquest article mantenint i aclarint aquest nou dret ampliat de participació perquè s’entén que la legislació actual, tot i no expressar enlloc de forma expressa que un particular puga intervenir en el plenari, no diu tampoc enlloc que no puga fer-ho. Hi ha un principi legal que diu que tot allò que no és il·legal és legal i allò que és al·legal en l’àmbit de les competències municipals pot ser convertit en legal gràcies a la potestat de normativitzar que li és pròpia al plenari de l’Ajuntament.

Els representants de la oposició, per tal de negar-se a ampliar drets de participació ciutadana al plenari, fan fonamentalment arguments de tipus legalista intentant demostrar que l’article 6 és il·legal perquè la legislació vigent no recull la possibilitat de que un particular intervinga en la sessió plenària. Insisteixen bàsicament en interpretar que un article vigent al Reglament d’Organització i Funcionament de les Administracions Locals impedeix aquesta possibilitat al declarar que:

«El públic assistent a les sessions no podrà intervenir en aquestes, ni tampoc podran permetre’s manifestacions de grat o desgrat, podent el President procedir, en casos extrems, a l’expulsió de l’assistent que per qualsevol causa impedisca el normal desenvolupament de la sessió. Sense perjudici d’açò, una vegada alçada la sessió, la Corporació pot establir un torn de consultes pel públic assistent sobre temes concrets d’interès municipal.»

La qüestió és que aquest article s’està referint a l’ordre i la disciplina en el desenvolupament del plenari. Aquest article, per tant, no s’està referint a qüestions de participació ciutadana ni estipula la impossibilitat de reglamentar-la per tal que els particulars puguen intervenir directament en les sessions plenàries. En eixe article sobre qüestions d’ordre s’està contemplant als veïns no representants polítics en qualitat de públic assistent i no en una qualitat distinta que li atorgaria el fet d’acollir-se a una regulació municipal específica que possibilite intervenir de forma reglamentada prèvia sol·licitud i acceptació oficial. Forma part de les competències del plenari de l’Ajuntament fer regulacions normatives dins del seu àmbit d’actuació. I el Reglament de Participació és un d’aquests desenvolupaments normatius que cau dins de allò que pot fer perfectament el plenari. Així ho reflecteix l’informe jurídic dels serveis tècnics de l’Ajuntament i així es va reafirmar ahir pel plenari, modificant l’article 6 però mantenint-lo e inclús reforçant-lo en el seu esperit d’ampliar les possibilitats de participació ciutadana més enllà del que ja estipula el ROM (Reglament Orgànic Municipal), el qual contempla la possibilitat de que les associacions puguen intervenir al llarg d’una sessió plenària. Amb l’article 6 del Reglament de Participació aprovat el 29 de desembre i ara modificat parcialment, este dret se li reconeix als particulars el quals podran intervenir en la sessió plenària reconeixent-los en qualitat de veïns amb dret de participació i no merament com a públic assistent.

Moció sobre assistència municipal en la tramitació de les subvencions

Sobre el tema de l’assistència de l’Ajuntament als llauradors en la tramitació de les subvencions: el PP manté que l’assistència hauria de seguir donar-se com s’ha vingut fent fins el moment. El ben cert és que fins ara eixa assistència s’ha vingut donant de forma “extra-legal” (per no dir il·legal perquè més bé seria “al·legal”) fins el moment en que ha vingut una ordre europea que ja no permet als Ajuntaments prestar aquest tipus de servei. Per tant, és cert que l’Ajuntament podria haver seguit donant un servei profitós mentre aquest no fora explícitament il·legal però més cert és que no deu seguir oferint-lo per tal de no anar directament contra una normativa provinent d’una administració de rang superior. S’ha d’assumir aquesta disposició legal com una ordre i acollir-se a la legalitat clara i directa. No obstant, el servei d’assistència en la tramitació de les subvencions pot seguir rebent-se sense cap problema als sindicats Associació Valenciana d’Agricultors i a La Unió de Llauradors i Ramaders a més de en la Cooperativa local. És cert que per aquells que no siguen afiliats als sindicats els suposarà un cost de 10 euros (per tal de poder accedir a subvencions de centenars o milers d’euros), però l’Ajuntament té les mans nugades per la qüestió legal ja explicada. El PP pretén que l’Ajuntament seguisca prestant aquest servei i ignore la legalitat vigent, lo qual és inacceptable. Una cosa és normativitzar a nivell municipal allí on hi haja buits legals que es puguen omplir per ampliar drets als veïns de Silla (com és el cas de l’article 6 del Reglament de Participació) i altra cosa molt distinta és anar frontalment contra legalitat. Això un Ajuntament no pot fer-ho, com és evident. El govern ha votat en contra i la oposició a favor.

Intent d’agressió a un regidor

Sobre el tema de l’incident amb el veí de Silla propietari del blog Sillanoticias, aquest senyor ha demanat torn de paraula en el torn de precs i preguntes que sempre s’obri al finalitzar la sessió plenària i l’ha utilitzat per a sostindre que el regidor de Participació (és a dir, la meua persona) és un corrupte i que ha utilitzat les seues influències donant ordre a treballadors de l’Ajuntament per anar a les tendes a prevenir als seus propietaris que no contractaren el mitjà de comunicació d’aquest senyor (un blog en internet) per tal de publicitar els seus negocis. Pràcticament no he pogut començar a contestar-li a aquest veí, intentant expressar-li que si algú té constància que algú és corrupte ha de denunciar-ho immediatament amb proves en el jutjat i que la resta de la seua història tenia un tal nivell de conspiranoia que resultava per complet inversemblant i revela algun tipus de problema de desordre de personalitat que sóc incapaç de diagnosticar. Inicialment aquesta persona ha tirat a abandonar la sala sense escoltar la meua rèplica i seguidament a tornat a entrar apropant-se a mi mentre exclamava agressivament contra mi. La policia ha hagut d’intervenir per evitar mals majors i ha evitat que aquesta persona ni tan sols em tocara. Ha sigut un episodi lamentable que ha quedat enregistrat en vídeo i que he aprofitat per tal de recordar el sentit dels filtres establerts a l’article 6 destinats a assegurar que la participació ciutadana al plenari siga profitosa i enriquidora per al normal desenvolupament de les sessions. Les excepcions no han de cegar-nos per tal d’obrir cada punt més les institucions als veïns amb sensatesa i responsabilitat.

Objeccions d’Intervenció sobre infracció en l’ordre de prelació en el pagament de factures

També hi ha hagut un parell de punts a l’ordre del dia relatius a objeccions del servei d’Intervenció municipal (per objeccions ens referim als “reparos” d’Intervenció). El PP ha vingut infringint repetidament la normativa sobre pagament de factures pendents, ja que la normativa estableix un ordre de prelació en funció de l’antiguitat de les factures. Cada vegada que açò s’infringeix se genera un informe de Intervenció (una objecció, un “reparo). Dit de forma senzilla: s’han de pagar primer les factures més velles i després les més noves. Aquesta decisió d’infringir l’ordre de prelació s’explica per la voluntat d’afavorir a aquells proveïdors xicotets o mitjans que no poden suportar amplis períodes d’impagament, cosa que si poden fer les grans empreses. És una decisió política pressa per damunt de consideracions tècnic-legals d’ordre menor. Aquesta pràctica ha sigut sensata tenint en compte la situació de crisi tant de l’Ajuntament com de la major part d’aquells proveïdors amb drets de cobrament sobre l’Ajuntament. Actualment, el govern continua amb aquest enfocament polític sobre aquesta qüestió particular.

A banda d’aquestes qüestions, han estat interessants (com solen ser-ho) la part inicial i final del ple on els representants de la oposició fan preguntes directes als regidors de govern. S’aclareixen diverses qüestions que poden resultar de profit per aquells interessats en la política local. El vídeo de la sessió es publicarà a la major brevetat.

Salva Mestre és Regidor de Transparència, Comunitat i Participació de l’Ajuntament de Silla per «Silla en Democracia».

Aquest article ha estat extret de la web de Silla en Democracia.

La fal·làcia del desenvolupament sustentable

0 vicentxu – 30-03-2016 –

per Vicent San Ramón

La definició acceptada pels pensadors, economistes i polítics sobre el concepte desenvolupament sustentable diu que és la capacitat de satisfer les necessitats actuals sense comprometre els recursos i les possibilitats de les generacions futures. En apariència és una definició que aporta una intencionalitat de protecció i conservació del medi i que expressa un compromís amb les pròximes generacions però eixe especial interès per no comprometre el recursos del futur delata que l’actual sistema pot posar en perill les possibilitats d’aquells que ens substituiran (els nostres fills i filles, els seus fills i filles…). És, en realitat, una acceptació explícita de que el sistema és perniciós per al medi. Alguna cosa hem d’estar fent malament si ens plantegem d’aquesta manera el futur. Si tenim en compte que aquest concepte és emès en un informe d’una primera ministra d’un país del primer món podem, fins i tot, esglaiar-nos.

Hi ha però una part de la definició que ens intenta proporcionar tranquil·litat. Podem continuar satisfent les necessitats actuals i podem aconseguir que les noves generacions també puguen satisfer-les. Els autors del concepte plantegen el problema i la solució en dos renglons. Així de fàcil.

SPAIN-ENERGY-SOLAR-ROYALS

En realitat ens caldria analitzar millor el concepte. Desenvolupar significa alguna cosa semblant a créixer. En economia, el desenvolupament és acceptar que hi ha diferents estadis de creixement i que el major dels graus és el desitjable. L’aspiració és millorar l’últim estadi i superar-lo, en un vertigen inesgotable d’augment de la capacitat econòmica. Sustentable és, al concepte que ens ocupa, l’afirmació que assegura la possibilitat de créixer segons el model econòmic que coneixem. Així les coses, la definició diu que el desenvolupament (necessàriament desitjable) és també possible. El concepte del desenvolupament sustentable és un discurs apologètic de l’actual sistema que, tot i acceptar que el planeta i els seus recursos són finits, defensa la continuïtat dels actuals processos econòmics. Observant els resultats de la difusió del concepte sembla que el desenvolupament sustentable és una formulació abstracta que pretén ofegar el discurs sobre les innegables contradiccions que ofereixen l’ecologia i l’economia. El concepte ha estat admès pels governs i per les agències mediambientals i forma part de les agendes polítiques, i també s’ha convertit en un indicador de l’excel·lència empresarial (una marca de qualitat en la seua gestió econòmica) i els ciutadans admiren l’esforç que, per tot arreu, es fa pel desenvolupament i la defensa de la natura, sense adonar-se’n que la conjugació és del tot impossible.

desenvolupament2
Pou Clar, Ontinyent

Els experts han conclòs que als últims 50 anys els éssers humans han transformat els ecosistemes més ràpidament i més extensament que en cap altre període de la història humana i ho han fet per tal de resoldre les demandes creixents d’aliment, d’aigua dolça, de fusta, de fibra i de combustible. Açò ha provocat una pèrdua considerable, i en gran mesura irreversible, de la diversitat sobre el planeta. Evidentment que s’han obtingut beneficis en benestar material i desenvolupament econòmic, però també s’ha produït una degradació de molts serveis dels ecosistemes i un major risc de canvis no lineals, i l’accentuació de la pobresa d’alguns col·lectius de persones (molt nombrosos si els considerem a escala planetària).

El fet és que aquests problemes provocaran la disminució considerable dels beneficis que les generacions futures puguen obtindre dels ecosistemes i s’empitjoraran les condicions de vida al segle XXI. Desenvolupament, sí, però sustentable?

Les mesures per tal de pal·liar la situació han estat poc efectives. Hi ha més xifres que demostren que hem superat els límits: als últims segles els éssers humans han aconseguit augmentar mil vegades la taxa d’extinció de les diferents espècies (animals i vegetals) i la diversitat genètica dels cultius s’ha reduït a escala mundial. Ha ocorregut alguna cosa semblant amb l’ús de l’aigua i amb l’ús de la fusta dels boscos i, així les coses, les reserves disponibles són ben a prop d’exhaurir-se. Per exemple, la captura de peixos i la disponibilitat d’aigua dolça es situen a hores d’ara en nivells impossibles de sustentar i l’augment de la superfície conreada deteriora altres serveis dels ecosistemes com poden ser la disponibilitat d’aigua per a ús no agrari o la degradació de l’aigua (quants anys de vida li resten a L’Albufera?). A més és constatable la disminució de la coberta forestal, cosa que aguditza els perills de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle…Etc.

desenvolupament3
Serra Mariola

En definitiva, el 60% dels ecosistemes examinats pels experts s’han degradat o s’usen de manera no sustentable (cosa que afectarà les futures generacions), la probabilitat de canvis no linials (canvis no previstos, accelerats i irreversibles) tindran conseqüències importants per al benestar humà, i la degradació dels ecosistemes contribuirà a la desigualtat entre els pobles, cosa que causarà majors índexs de pobresa, de fam i de potencials conflictes socials.

El planeta és finit. Si intentem compensar l’efecte de les emissions de CO2 augmentant la massa forestal del planeta, ocuparem el sòl que les comunitats necessiten per produir aliments. Si usem alternatives vegetals per a combustible multiplicarem les explotacions per a l’ús industrial i mecànic i minvarà (hem arribat al mateix punt) la quantitat de sòl conreable per a l’alimentació de milions de persones. Acabem de descobrir la important limitació que presenta el discurs de la sostenibilitat.

Potser si el planeta fos dues vegades més gran… L’única solució possible (no imposada per la cultura sinó per la natura) ens remet a un sacrifici dels avantatges de la civilització industrial. Uns sacrificis que, evidentment, haurien de produir-se en major mesura a Occident. Caldria triar una qualitat material de vida menor, la qual cosa hauria de suposar una renúncia a la possessió i consum de molts béns i serveis mercantilitzats, i un augment d’una altra qualitat de vida nascuda lluny de la que ens han convençut que és l’única via possible de desenvolupament humà. Un model polític i econòmic diferent, profundament democratitzat, descentralitzat, i que defense la seua diferència cultural com un element antagònic del pensament homogeneïtzat, potser resultarà un context idoni per reflexionar sobre la idea de progrés.

Vicent San Ramón és Sociòleg

El tio de l’Havana

 – 29-03-2016 –

per Vicent Domingo Farinós

La penúria econòmica de la segona meitat del segle XIX, la demanda de mà d’obra, junt a la fascinació romàntica de les notícies que arribaven d’ultramar, feia que molts espanyols iniciaren una aventura viatgera que canviaria les seues vides. A diferència de gallecs, asturians i castellans que optaren per Argentina, Brasil o Mèxic, els valencians i catalans elegien com destí temporal les darreres possessions americanes fidels a la corona, principalment l’illa de Cuba, territori emblemàtic que generava una especial fascinació.

tiohavanaCal dir que entre ells també hi hagueren veïns de Silla, una remesa de gent jove que abandonà el poble entre 1890 i 1910, i que sense tindre la sort dels famosos “indianos” multimilionaris, la seua absència almenys aprofità per encunyar un terme: “el tio de la Havana”… personatge llunyà que moltes famílies evocaven confiant en un regrés triomfal, o bé desitjant participar d’una futura herència, somni que poques vegades es compliria, doncs els que pogueren tornar a casa arribaren molt sovint amb les mans buides, patint les conseqüències fiscals de la nova administració yanquee que governava Cuba des de la guerra del 98; mentre que la majoria no tornaren mai…

Aquest fou el cas de Federico Domingo Antich, “el pussero”, nascut el 16 de novembre de l’any 1882 al carrer sant Vicent num. 44; era el menut de tres germans: Vicent, Àlvar i Francisqueta, tots ells fills de Vicent Domingo Navarro i Francisca Antich Chardí. De caràcter extravertit i emprenedor, no volgué seguir la tradició familiar de treballar al camp, i molt jove es va col·locar d’́aprenent de barber a casa del “tio dentut”, que afaitava al carrer Sant Josep.

Segons la seua fitxa militar, l’any 1902 fou enllistat: “Tallado obtuvo un metro seiscientos treinta y cinco milímetros. No alegó ninguna excepción y el Ayuntamiento lo declaró soldado. Sin reclamación”. Açò suposava la marxa a Palma de Mallorca, servint al cos d’infanteria. Sembla que l’experiència a l’illa va ser positiva, tornant llicenciat a casa dos anys després. I tan convençut estava del seu destí, que va decidir embarcar a Cuba fins i tot per damunt d’una important renúncia, doncs li va demanar a la núvia que l’acompanyara, però la família no li ho va consentir, ni tampoc acceptà la solució legal de casar-se per poders i reunir-se amb ell alguns mesos més tard… trencant-se així una relació sentimental que el mantindria fadrí de per vida.

Per les notícies que enviava, sabem que l’any 1906 es va establir directament a l’Havana treballant de barber assalariat, i vuit anys després ja pogué inaugurar la pròpia barberia en el carrer de San Miguel 123, de la que existeix una foto que mostra una sala ampla i moderna amb quatre sillons giratoris (quan ací encara utilitzaven cadires de cul de boga) i tres treballadors afaitant i tallant cabells.

Allí es va relacionar activament amb la colònia espanyola, de la qual era soci fundador; apareix als retrats del casino ben rodejat de “personalitats”, que possiblement coneixeria gràcies als contactes de la seua professió.

Aquesta prosperitat fou confirmada per un veí de Catarroja, que quan tornà de Cuba pels anys vint entrà a treballar de tramvier en la línia de Silla, contant-li al “tio Coa” que havia conegut un barber de Silla que li anaven molt bé les coses… I tots dos visitaren a la família per assabentar-los de la bona notícia.

tiohavana2

No ens apareix cap referència fins a l’any 1929, quan caigué malalt de febres i va intentar tornar a Espanya, però el metge no va autoritzar l’embarcament per por al contagi dels passatgers i al risc de mort durant la llarga travessia, i va ser internat a l’hospital on morirà als nadals de 1930 quan tenia 48 anys. A partir d’aquest moment, al seu nebot Vicent Domingo López (nom de pila), pel seu paregut físic passaran a dir-li “Fede” en memòria del parent difunt.

Dos mesos després arribava a Silla un gran bagul. I en destapar-lo, aparegué un “pensamiento” de flors violeta amb les cintes negres del seu soterrar, junt a la roba i diversos objectes personals: sombreros, rellotges, bengaletes, cartes i fotografies, entre les quals havia una jove amb vestimenta antiquada i el monyo arreplegat en topo per damunt del cap…. era Loreto, la seua promesa que mai havia deixat d’estimar.

A banda del moble i els records no enviaren res de valor material, doncs com que no tingué descendència, el govern cubà s’encautà de la perruqueria, les joies i els diners, aprofitant-se del fet que totes les reclamacions dels hereus en segon grau s’havien de cursar per via diplomàtica mitjançant procuradors i notaris . Açò comportava una gran despesa que la família no podia costejar, donant per perduda qualsevol opció legal d’heretar. Així de tristes solien acabar les històries dels tios d’América.

————

Aquest article ha estat extret de l’original, publicat a la revista Algudor:

“El tio de l’Havana”. Revista Algudor, 2000.

La postmodernitat segons Gianni Vattimo

xavierplaça – 28-03-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

En la dècada dels noranta jo era estudiant de filosofia. En eixos anys universitaris dedicats a la iniciació en moltes qüestions filosòfiques, vaig tindre l’oportunitat, i a vegades l’imperatiu, de llegir multitud de llibres i autors, que reflexionaven o analitzaven molts temes, el conjunt dels quals conformava el que s’entenia per filosofia. Com tot el món sap, la filosofia mai s’ha caracteritzat per ser una disciplina unitària i canònicament ordenada, sinó que són molts els enfocaments que es poden tindre i els temes sobre els que versa el discurs.

Aquesta plètora de lectures diverses em va proporcionar una formació marcada per l’eclecticisme, la qual m’ha vingut molt bé, i no sols per a qüestions acadèmiques i professionals. No obstant, ja en aquells anys hi havia d’entre tots els tòpics filosòfics un que em va interessar especialment, que va ser la reflexió al voltant del llenguatge. Era el que s’anomenava el «gir lingüístic» de la filosofia el qual comprenia corrents com el la de la filosofia analítica del llenguatge i el de l’anomenada hermenèutica filosòfica.

vattimoAquests corrents filosòfics, al capdavall, també tenien diversitat d’autors i fils discursius, però hi havia un autor de l’escola hermenèutica, que em va cridar l’atenció perquè filosofava sobre temes de forta actualitat. Aquest filòsof va ser Gianni Vattimo i el tema sobre el que parlava era «la fi de la Modernitat» o el que també es coneix com el debat de la Postmodernitat.

La postmodernitat és un conjunt de moviments artístics, culturals i filosòfics apareguts a partir del segle XX com a resposta als paradigmes de la modernitat, la ideologia heretada des de l’edat moderna i que inclou el racionalisme, l’existència d’una veritat única, absoluta i universal, el cientifisme, el patriarcalisme, l’androcentrisme i en general el punt de vista centrat en l’home blanc ric del món occidental actual, a més del capitalisme i la ideologia social conseqüent afegida a partir de la industrialització. Doncs bé, Vattimo ha estat en filosofia el principal autor del postmodernisme i el pensament feble la seua principal aportació d’eixos anys.

Postmodernitat

Vattimo està convençut que la modernitat ja ha complit el seu temps i que, si el postmodernisme és l’experiència d’un fi, ho és en primer lloc com a experiència de la “fi de la història”, és a dir, de la concepció moderna de la història com a curs unitari i progressiu d’esdeveniments a la llum de l’equació segons la qual ‘nou’ és sinònim de ‘millor’. Raons que no són només de tipus intel·lectual o filosòfic, sinó també de tipus històric-social, perquè van de l’ocàs del colonialisme i l’imperialisme, fins a l’adveniment de la societat complexa.

modernidadEn efecte, si el rescat dels pobles sotmesos ha tornat problemàtica la idea d’una història centralitzada i moguda per l’ideal europeu d’humanitat, el afirmar del pluralisme i de la societat dels media ha minat a la base la possibilitat mateixa d’una història unitària. Com demostra el fet que, si és veritat, que només en el món modern s’han creat les condicions per construir i transmetre una imatge unitària i global de la història humana, és també veritat que amb la difusió de les tecnologies multimedials, s’han multiplicat els centres d’apilament i interpretació dels esdeveniments: “la història ja no és més un fil conductor unitari, actualment és una quantitat d’informacions, de cròniques, de televisors que tenim a casa, molts televisors en una casa ” (Filosofia en el present).

Vattimo està convençut que els “grans contes” legitimats per la modernitat formen part d’una manera de pensar “metafísica” i “fundacionista” ja superada. De fet, ell creu que el pas de la modernitat a la postmodernitat es configura com el pas d’un pensament “fort” a un pensament “feble”. Com ‘pensament fort’ (o metafísic) Vattimo concep un pensament que parla en nom de la veritat, de la unitat i de la totalitat, (és a dir, un tipus de pensament il·lusori tendent a establir “fundacions” absolutes del conèixer i actuar). Com ‘pensament feble’ (o postmetafísic) ell concep un tipus de pensament que rebutja les categories fortes i les legitimacions omnicomprensives, és a dir, un tipus de raó que, al costat de la raó-domini de la tradició, ha renunciat a una “fundació única, darrera, normativa “(El pensament feble).

pensamentEl pensament feble

El pensament feble es presenta explícitament com una forma de nihilisme, vocable que el filòsof de Torí considera “una paraula-clau de la nostra cultura, una mena de destí del qual no podem alliberar-nos sense privar-nos d’aspectes fonamentals de la nostra espiritualitat” (Les mitges veritats). Amb aquest terme, que Vattimo no fa servir d’una forma pejorativa, com si fos un insult, sinó de manera positiva i propositiva, ell es refereix a la circumstància que havia profetitzat Nietzsche, és a dir , aquella específica condició d’absència de fonaments en la qual es troba l’home postmodern després de la caiguda de les certeses últimes i de les veritats estables. En conseqüència, ell creu que el nihilisme no s’ha de combatre com un enemic, mes ha de ser assumit com la nostra única possibilitat.

En efecte, als homes del segle XX no els queda més que acostumar-se a “conviure amb el no-res”, és a dir a “existir sense neurosi en una situació on no hi ha garanties ni certeses absolutes”. D’aquí la tesi-programa segons la qual “avui, no és que no ens sentim a gust perquè som nihilistes, sinó perquè som encara molt poc nihilistes, perquè no sabem viure fins al fons l’experiència de la dissolució de l’ésser” (Filosofia en el present), és a dir, perquè tenim encara unes formes de nostàlgia per les totalitats perdudes. El nihilisme del qual parla Vattimo no és un nihilisme ressentit o nostàlgic, és a dir, tràgic, obsessionat per l’ensorrament de l’absolut i pel pathos del no-sentit. No és tampoc un nihilisme fort, tendent a edificar un nou absolutisme sobre la runa de la metafísica, és a dir, un nihilisme que substitueix la voluntat de l’home a la voluntat creadora de Déu. El de Vattimo és un nihilisme feble, lleuger, que havent viscut fins al fons l’experiència de la dissolució de l’ésser, no té ni enyorances per les antigues certeses ni desig de noves totalitats.

Segons Vattimo, els inspiradors del postmodernisme són Nietzsche i Heidegger: “l’accés a les possibilitats positives que […] es troben en les condicions postmodernes d’existència, és possible només si es prenen seriosament els resultats de la destrucció de l’ontologia operada per Heidegger i, abans d’ell, per Nietzsche. Mentre que l’home i l’ésser siguen concebuts metafísicament i platònicament en termes d’estructures estables que imposen al pensament i a l’existència la tasca de ‘fundar’, d’establir-se (amb la lògica, amb l’ètica) dins el domini de allò que no esdevé, no serà possible per al pensament viure positivament aquella veritable i pròpia edat postmetafísica que és la postmodernitat “(La fi de la modernitat).

nietzsche-De Nietzsche, Vattimo hereta l’anunci de la “mort de Déu“, és a dir, la teoria de l’absència dels valors absoluts metafísics (inclosa la idea de subjecte). De Heidegger hereta la concepció epocal de l’ésser, és a dir, la tesi segons la qual “l’ésser no és, mes esdevé“, i el convenciment conseqüent, segons el qual, l’esdevenir de l’ésser no és més que l’obrir-se lingüístic de les diverses obertures històric-destinals, o siga dels diversos horitzons concrets dins dels quals els ens es tornen accessibles a l’home i l’home a si mateix.

Aquesta ontologia epocal comporta, segons Vattimo, una temporalització radical i un debilitament estructural de l’ésser. El procés de debilitament de l’ésser, la fi de la metafísica i el triomf del nihilisme són fenòmens interconnectats. No obstant això, Vattimo està convençut que la metafísica (així com el passat en general) no és una mena de “costum perdut”, és a dir, una cosa que estiga totalment a les nostres esquenes i amb el que no tinguem ja cap relació.

L’individu post-històric i post-modern és aquell que, després de passar a través de la fi de les grans síntesis unificadores i a través de la dissolució del pensament metafísic tradicional, aconsegueix viure “sense neurosi” en un món en el qual Déu és nietzschianament mort, és a dir, en un món en el qual ja no existeixen estructures fixes i garantides, capaços d’una fundació “única, darrera, normativa” per al nostre coneixement i la nostra acció. En altres termes, l’individu postmodern és el que, no necessitant ja “la seguretat extrema de tipus màgic que era donada per la idea de Déu“, ha acceptat el nihilisme com a possibilitat ‘destinal’ i ha après a viure sense ànsies en el món relatiu de les “mitges veritats”, amb la consciència que l’ideal d’una certesa absoluta, d’un saber totalment fundat i d’un món racional complert és només un mite assegurador per a una humanitat encara primitiva i bàrbara. Un mite que no és una cosa natural, sinó cultural, és a dir, adquirit i transmès històricament. En síntesi, l’individu postmodern és aquell que, assumint fins al fons la condició feble de l’ésser i de l’existència, ha après a conviure amb si mateix i amb la seua pròpia ‘finitud’ (és a dir, absència de fonament) més enllà de tota nostàlgia residual dels absoluts transcendents o immanents de la metafísica.

Tolerància i no violència

En els últims anys Vattimo ha anat accentuant les valències ètiques del pensament feble, afavorint cap a una “superació de la filosofia en l’ètica” i mostrant com són, sobretot, connotacions morals aquelles que distingeixen a l’home postmodern de l’home modern. En particular, ell ha tornat a insistir sobre la naturalesa absolutista i violenta del pensament fort i sobre el caràcter tolerant i no violent del pensament feble; caràcter que el fa en una mena de secularització de l’ètica cristiana de la caritat.

Així que en “Creure que es creu” Vattimo s’ha proposat enfocar l’estreta connexió entre herència cristiana, ontologia feble i ètica de la no violència: “l’herència cristiana que torna en el pensament feble és també, i sobretot, l’herència del precepte cristià de la caritat i del seu rebuig a la violència. Sempre, de nou, ‘cercles’: des de l’ontologia feble […] es deriva una ètica de la no violència; però som conduïts per l’ontologia feble des dels seus orígens en el discurs heideggerià sobre els riscos de la metafísica de l’objectivitat, perquè actua en nosaltres l’herència cristiana del rebuig de la violència …”.

informacic3b3nLa Babel dels media

Més encara, contraposant-se a Lyotard, Vattimo ha seguit defensant la validesa del concepte de ‘postmodern’, posant-lo en relació estreta amb la societat dels mass-media i de la comunicació generalitzada. A aquest propòsit, la concepció de Vattimo està diametralment oposada a aquella sostinguda, al seu temps, per Adorno i pels frankfurtians. No solament els media no produeixen una homologació general, sinó, contràriament, “ràdio, televisió, diaris s’han tornat uns elements d’una explosió i multiplicació generals de Weltanschauungen, de visions del món” (La societat transparent). En conseqüència i de manera justa, l’aparent caos de la societat postmoderna, lluny de ser una societat “transparent”, és a dir, monolíticament conscient de si mateixa, és més aviat un “món de cultures plurals”, o siga una societat “babèlica” i “desubicada” en la qual es creuen llenguatges, races, formes de vida diversos. Açò constitueix la millor premissa d’una forma d’emancipació basada sobre ideals de pluralisme i de tolerància, és a dir, a un model d’humanitat més obert al diàleg i a la diferència.

D’una inicial actitud crítica derivada de Heidegger i de l’Escola de Frankfurth cap a la “tecnificació del món”, Vattimo ha anat assumint una actitud sempre més amigable cap a la societat avançada i els seus aparells tecnològics i informàtics, fins al punt d’identificar la societat postmoderna amb la societat dels media. Els media, precisa Vattimo, no són l’instrument diabòlic d’una inevitable esclavitud totalitària (a la manera del ‘Big Brother’ d’Orwell), sinó la premissa en acte del possible adveniment d’una humanitat desubicada capaç de viure en un “món de cultures plurals”.

La pèrdua del centre i l’erosió del principi de realitat, que operen en el pla tecnològic el que Nietzsche i Heidegger havien preconitzat en el pla filosòfic, implica la destrucció dels horitzons tancats, posen les premisses, ja siga per a un tipus d’home que no necessita ja recuperar neuròticament les figures reassegurants de la infància, ja siga per aquell alliberament de les diferències que és propi de la postmodernitat.

Xavier Cunyat és Profesor.

Ampliant drets de participació als veïns

salvamestre – 27-03-2016 –

per Salva Mestre

Aquest dimarts 29 de març, des de la Regidoria de Participació i com a regidor de participació d’un govern compromès amb el desenvolupament de la participació ciutadana en els assumptes públics de la comunitat, duc a ple una modificació del Reglament de Participació Ciutadana que es va aprovar definitivament el passat mes de desembre. L’article 6 habilita als veïns a poder intervenir en un punt de l’ordre del dia de la sessió plenària. Fins al moment, el criteri ciutadà dins de la sessió plenària, en relació a un dels punts del dia i abans de la votació dels grups polítics, solament podia fer-se sentir a través d’entitats cívic-associatives. Ara, també podrà fer-ho qualsevol veí que motive i justifique la conveniència de la seua participació en la deliberació dels grups polítics municipals abans de la votació d’un punt de l’ordre del dia.

L’actual modificació consisteix en una nova redacció millorada que no es puga prestar a males interpretacions que crítics com el senyor Antonio Navarro d’Els Verds de Silla han sostingut. He proposat reiterades vegades al senyor Navarro asseure’ns a redactar un article 6 consensuat entre els dos i aprovar-ho conjuntament per a així compartir el mèrit de garantir una ampliació dels drets de participació als veïns de Silla. No obstant açò, el senyor Navarro s’ha negat a dialogar. Malgrat les meues repetides ofertes de diàleg i consens, aprofite aquestes línies per a seguir mostrant la meua total disposició a consensuar l’article 6 amb el senyor Navarro i la resta de representants que així ho desitgen.

És més, el senyor Navarro va impossibilitar que l’article es millorara anteriorment perquè no va expressar les seues crítiques en el moment de les al·legacions després de l’aprovació inicial del Reglament de Participació. Açò requereix una breu explicació. Quan s’aprova un reglament municipal, es dóna en 3 fases: 1) aprovació inicial, 2) fase d’al·legacions, i 3) publicació definitiva. Després de l’aprovació inicial (el passat 27 d’octubre), el reglament únicament podia ser modificat sobre la base de les al·legacions que formalment es presentaren en la fase d’al·legacions. Açò ho coneix perfectament el representant dels Verds de Silla atès que porta més de 12 anys exercint com a polític. No obstant açò, l’al·legació presentada pel senyor Navarro a l’article 6 va ser simplement “eliminar-lo”. Sense més. Per aquest motiu, el tècnic jurídic de l’Ajuntament, en la resposta a les al·legacions, prèvia a l’aprovació definitiva del Reglament, escriu:

«En aquest punt el Sr. Navarro no fonamenta el motiu pel qual pretén eliminar la totalitat de l’article 6, per la qual cosa al no existir argumentació no podem valorar el sentit de la mateixa, per la qual cosa mantenim aquest article 6 en el Reglament de Participació Ciutadana.»

Si el senyor Navarro haguera exposat els seus dubtes i crítiques en la seua al·legació (a més de potser proposar redaccions alternatives, cosa que sí va fer pel que fa a altres articles), l’article 6 podria haver sigut millorat abans de la seua aprovació definitiva. I açò haguera sigut fer l’oposició política constructiva que tots els votants esperen dels seus representants i que tots els veïns de Silla mereixen.

En lloc d’açò, el senyor Navarro es va esperar al ple d’aprovació definitiva del Reglament de Participació del dia 29 de desembre per a expressar les seues crítiques verbalment en el debat plenari. Però açò ja és massa tard per a poder millorar el reglament. I el senyor Navarro ho sap. Conclusió: el senyor Navarro no volia millorar el Reglament de Participació. Volia fer creure que l’article 6 retallava drets, la qual cosa, d’altra banda, és completament fals tal com ho demostra el corresponent informe tècnic dels serveis jurídics de l’Ajuntament. Però una cosa és l’aspecte tècnic i una altra l’aspecte polític, i des de l’enfocament polític sempre he estat disposat, com a Regidor de Participació, a millorar les coses sobre la base del diàleg, ja siga reglaments (ampliar punts o millorar la redacció d’algun d’ells), estratègies o polítiques.

Seguint amb aquesta deslleialtat als veïns de Silla en la seua irresponsable forma d’actuar com a representant polític, el senyor Navarro ha presentat ara el que hauria d’haver exposat al novembre passat en la fase d’al·legacions, i ho fa en forma de moció plenària on exposa, ara ja sí per fi, els seus arguments en contra de l’article 6 per a sol·licitar novament la seua eliminació. Sobre la base d’aquests arguments erronis, es pot millorar la redacció de l’article 6 precisament per a excloure qualsevol mala interpretació sobre el mateix. El corresponent informe tècnic dels serveis jurídics de l’Ajuntament així ho avala. Per tant, amb la nova redacció proposada, ja no li pot quedar cap dubte al senyor Navarro que l’article 6 amplia drets de participació als veïns de Silla. Queda per veure si al senyor Navarro li sembla be aquesta ampliació o si està en contra. En el pròxim ple del dimarts 29 de març eixirem definitivament de dubtes.

Encara que la redacció de l’actual article 6 siga millorable, la veritat és que es referia clarament a la possibilitat d’intervenció dels ciutadans en la sessió plenària, la qual cosa exclou que s’estiga referint al torn de precs i preguntes perquè aquest torn, per llei, solament pot tenir lloc quan la sessió plenària ha finalitzat o ha sigut interrompuda. És evident, per tant, que aquest article amplia opcions de participació i no pot mai suplantar al torn de precs i preguntes (tal com sostenia falsament el senyor Navarro). En qualsevol cas, mai és tard per a seguir millorant qualsevol aspecte del Reglament de Participació i, per açò, aquesta és la nova redacció que concreta més i que garanteix millor un encaix adequat de la participació ciutadana en el ple de l’Ajuntament:

«Article 6. Dret d’intervenció als debats de les sessions públiques municipals.

Sense perjudici del torn d’intervencions del públic que es puga obrir al finalitzar la sessió plenària, aquelles persones que vulguen intervenir en les sessions públiques del Ple que siguen de caràcter ordinari, podran fer-ho d’acord amb les prescripcions següents:

a) La intervenció s’haurà de sol·licitar a l’Alcaldia per escrit (registre d’entrada) amb una antelació mínima d’1 dia hàbil previ a la realització de la sessió, explicant de forma motivada i justificada la conveniència i interès de la mateixa acreditant la seua condició de persona implicada i coneixedora de la matèria.

b) El contingut de la intervenció haurà d’estar directament relacionat amb el punt referit en la sol·licitud, el qual haurà d’estar inclòs en l’ordre del dia de la sessió plenària. De no ser així, l’Alcaldia podrà retirar la paraula.

c) L’Alcaldia podrà denegar la sol·licitud de forma motivada. L’objectiu ha de ser enriquir la deliberació racional al ple aprofitant criteri ciutadà que es demostre competent i profitós per a tots i no donar peu a utilitzacions partidistes o capcioses d’aquest mecanisme de participació ciutadana.

d) La persona interessada intervindrà al punt de l’ordre del dia sol·licitat en les mateixes condicions de temps que la resta de grups municipals i en les condicions de torn de paraula que li correspondria al grup municipal de menor representació, sempre que l’Alcaldia no estime convenient una ordenació diferent de les seues condicions d’intervenció (de torn i de temps) per motius d’ordre i/o conveniència de cara al normal funcionament i desenvolupament de les responsabilitats i obligacions del Ple de l’Ajuntament.

e) El màxim de punts de l’ordre del dia susceptibles de tindre intervencions d’este tipus per ple serà de 2, segons ordre d’entrada del registre municipal. Si hi haguera més d’una petició per a un mateix punt de l’ordre del dia, les persones peticionares compartiran el temps d’intervenció.

f) No s’admetran intervencions en les sessions convocades pel tràmit d’urgència.»

Finalment, cal assenyalar que en els últims mesos cada vegada més Ajuntaments estan proposant fórmules similars per a reconèixer als ciutadans particulars la possibilitat de participar en el ple tal com ja la llei ho permet per a les associacions. Estem parlant de municipis com Villareal, A Corunya, Galdar, el Cabildo insular de la Palma, Sant Andrés de Rabanedo, Andorra (Terol), entre uns altres, que han inclòs en els seus reglaments la possibilitat de participació del veïnat en els debats plenaris, arribant fins i tot en alguns casos a crear-se la figura de l’«escó ciutadà».

L’objectiu de «Silla en Democràcia» en assumir la regidoria de Transparència, Comunitat i Participació ha sigut innovar per a aprofundir la democràcia en el nostre poble. Ja hem donat mostres d’açò (amb la celebració de la primera Enquesta Popular de la història de Silla, amb la creació d’una Comissió Ciutadana d’Auditoria del Deute, amb l’aprovació d’un reglament de participació ciutadana, etc.) i seguirem fent-ho amb altres línies d’acció ja en marxa. L’article 6 del Reglament de Participació, ara millorat, és un pas més en aquesta direcció.

Salva Mestre és Regidor de Transparència, Comunitat i Participació de l’Ajuntament de Silla per «Silla en Democràcia».

Aquest article ha estat extret i traduït a partir de la publicació de la web de “Silla en Democràcia”:

Ampliando derechos de participació a los vecinos

La barbàrie contra la barbàrie

REPUNT – 28-03-2016 –

per Josep L. Pitarch

Les tràgiques agressions terroristes contra la població de Bruxel·les, París, Madrid, Londres, Nova York,… o siga contra el cor de la societat occidental, així com contra Túnis, Iemen, Bagdad, Egipte… han estat subvencionades, dirigides i/o inspirades bàrbarament pel Daesh (Estat Islàmic). En això tots estem d’acord. El dret a la defensa justifica, doncs, que els estats occidentals i els musulmans moderats contrarepliquen aquests atacs, perseguint i castigant els autors i els inductors.

Ara bé, s’arribarà enlloc a base d’aplicar la violència contra la violència? Arribarem mai a aconseguir la pau? Jo crec que no. Les potències occidentals, fins ara, han confiat únicament amb l’aniquilació dels terroristes i del Daesh, o siga amb la guerra total i no ho han aconseguit fins avui; per què hauria de ser ara d’altra manera?

Crec que ha estat el secretari d’Estat nord-americà qui ha dit, arran de la mort del segon comandant del Daesh pels bombardejos americans, que aquest és segur que serà substituït, o siga, que tot continuarà igual, de malament; evidentment. De la mateixa manera, quan cau un terrorista és substituït per un altre, i així etcètera, etcètera.

El que està passant a l’orient, el terror que s’hi genera, té unes arrels pregones i altres més immediates, de les quals ni els analistes, ni els comentaristes ni els politòlegs occidentals solen parlar. Són les actuacions interessades i erràtiques dels EEUU i Rússia, sobre tot, a l’Afganistan i a l’Irak i en general a la zona, amb enormes interessos econòmics i polítics vinculats, bàsicament el petroli.

Tampoc no parlen de les raons que mantenen i nodreixen la inestabilitat de la zona, que són les contradiccions internes entre xiites i sunnites, i l’enfrontament pel control de llurs territoris. Ni tampoc de com influeixen els interessos dels països productors d’armament, interessades en el seu “consum”. Per tot plegat, doncs, vivim i patim els abominables actes de terrorisme, que porten camí de no acabar.

Però, nihil novum sub sole, no hi ha res de nou sota el Sol. La roda de la història és un seguit d’errors, de fanatisme i d’interessos, similars als actuals. Per exemple, les agressions dels xiites i sunnites, tots ells musulmans, són l’equivalent de les guerres europees de religió, entre catòlics i protestants, tots ells cristians.

Si ens referim al terror d’estat, els europeus tenim una llista ben llarga: la inquisició, l’absolutisme, el feixisme. També som responsables de l’mperialisme que hem exercit i de les agressions contra el món indígena de tots els continents i de l’espoli de les seues matèries primes.

Els occidentals, doncs, tan civilitzats i bons xics, podríem començar per ser sincers i per reconèixer els propis errors, abans de donar lliçons, perquè no som exemple de res. És evident que no ho farem, perquè estem instal·lats en la supèrbia i en el maniqueisme de creure que al món hi ha els bons, o siga nosaltres, i enfront els dolents.

Per exemple, encara viuen els miserables personatges coneguts pel del trio de les Açores, (Bush, Blair i Aznar), que són els responsables directes de la situació actual, que continuen, ben instal·lats i ben pagats, presumint i dient impertinències, sense que a ningú li caiga la cara de vergonya.

Comente tot açò amb Vicent, que té les idees tan confuses que, fins i tot, és un poc xenòfob i viu incòmode i contradictori, com els passa a tanta gent. Ell em diu que accepta els xinesos i els negres, però que no pot fer-se a la idea dels “moros”, que és com es refereix a tot el món musulmà.

En la seua visió, els qualifica de traïdorencs, terroristes, assassins i mil coses. Li dic que recorde i compare el terrorisme i els assassinats que cometeren Hitler, Mussolini, Stalin, Franco o Pinochet. Doncs, aquests no eren moros, sinó blancs i alguns de missa diària, li dic.

Parlem de fanatisme i de l’ois que sent quan veu els ayatollahs, o els imams, predicant d’Al·là i de Mahoma, atacant els transsexuals, per exemple, forçant les dones… Doncs, li dic, no veig la diferència amb Rouco, o els bisbes que acaben d’atacar aquests col·lectius. Li recorde l’actitud antifeminista dels catòlics i de les incitacions a l’odi que feien els bisbes i retors franquistes, en nom de Crist Rei, contra els republicans i els rojos…

Clarificar els caps enterbolits de la gent com Vicent, és una qüestió prioritària, perquè hi ha tota una política d’enverinament de la societat, que ja fem tard. Crec que els grans líders religiosos tenen l’obligació d’intervenir-hi. Ja que tots diuen que parlen en nom de Déu, que es posen a la feina d’arribar a una entente entre ells, per a donar exemple als seus seguidors o clients. Han de manifestar que ni Déu, ni Jahvé, ni Al·là, ni Rastafani, ni Vishnú… ni els profetes Mahoma, ni Crist, ni Buda, ni Luter… emparen la violència. O siga, que han de deixar sense arguments religiosos els violents.

Vicent m’insisteix que li preocupa veure que entre els “moros”, no hi ha separació entre la religió i la política. Li insistisc que no tot el món musulmà és el mateix i que ací i sense anar més lluny, al Regne Unit, la reina és el cap de l’església i que els bisbes són membres nats de la cambra alta del Parlament, com els ayatollahs iranians. Em diu de la teocràcia de l’Aràbia Saudita i jo li responc amb la del Vaticà.

Finalment recordem que els dos vam ser escolanets en la postguerra i coincidim que aquells foren anys repressius, sense democràcia, instal·lats en el terror del franquisme, tots muts i a la gàbia, i en la regressió moral i social. L’homosexualitat era un delicte, les dones no tenien drets, la religió era obligatòria, els capellans excomunicaven els qui ens rebel·làvem o “descarrilàvem”…

A poc a poc hem anat aconseguint les llibertats perdudes, hem anat, molt a poc a poc, esborrant el franquisme i llevant-nos de sobre la llossa de la pressió religiosa. Hem anat avançant, li dic a Vicent, com han de fer també els “moros” que tu dius. La diferència entre ells i nosaltres són cinquanta anys i el que ells han de viure i passar, nosaltres ho hem viscut i superat. Nihil novum sub sole.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt

Sobre l’unicorn, d’Ivan Brull

ivan2El poeta i cantautor de Silla Ivan Brull, va ser guardonat a Catarroja en 2015 amb el Premi Benvingut Oliver pel seu llibre de poemes “Sobre l’unicorn”. Aquest llibre està a punt de ser publicat per l’editorial Perifèric i serà presentat d’ací a pocs dies a València i a Silla.

A València, serà presentat a la llibreria 3i4 el 6 d’abril a les 19 h. A Silla serà presentat el dijous 21 d’abril a la Casa de la Cultura a les 20 h, i la presentació serà a càrrec de Josep Antich.

Des d’El Cresol volem felicitar a Ivan Brull pel reconeixement que està assolint la seua obra, i més en concret per l’edició i publicació d’aquest llibre. A continuació reproduïm un dels poemes de l’autor de Silla.

MARJAL

«Clava l’índex i el cor dessota la

xufera.» El Sol es pon. «Ara l’espolses,

dins l’aigua, mira, aixina.» Són ja grans

els manolls i li pesen, al xiquet.

Sóc un xiquet deixant la cabellera

birbada sobre el marge. «Ai, els carrancs,

si en fan, de mal…» Tot de forats, bocanes

de túnels, i els crustacis jaspiant

l’estructura del gram, bronqui verd i ocre,

que cobreix el darrer marge de terra.

(Posem que el moviment és de fugida.

«Pels voltants de la torre, els passadissos

àrabs en ziga-zaga s’acontenten

amb romandre colgats.» Lluny de la llum,

les galeries d’aire respirable

ja no esperen humans. Els xiquets noten

un tuf a densitat patibulària,

un hàbitat de monstre versemblant

i inofensiu alhora.) «Què fas, fill?»

El pare s’ha aponat ran la boquera

i neteja la falç; jo mire el poble

i els camins amb els erms del rodament

(la cresta verda enmig): són grutes tenses

de zitzània i fam en emfiteusi.

«Ai, si mon pare vera aquesta bassa.»

L’orgull de posseir: altra caverna

dels fats suaus. Mires aquesta terra

(com fer possible aquella veu del pare?):

el fang i la poquesa. Deixa el plor

sobre el camper de gules de l’ocàs.

Ets un avenc penjant de l’extraradi,

un passat fosc de mosquits i epidèmies.

Pau Diaz Antich, un dels nostres

jesusescorihuela – 26-03-2016 –

per Jesús Escorihuela Castells

Pau Diaz Antich, és un dels nostres. Llicenciat en comunicació audiovisual, també està en possessió del Títol Professional de Música en l’especialitat de violí, domina vàries llengües i és un de tants joves que va haver de marxar fora fa quatre anys per buscar nous horitzons i trobar feina. Dos de cada tres joves busquen una oportunitat fora de casa nostra, un comportament que és el reflex de l’actual situació d’ocupació al país en què els joves són els més afectats.

Podem assegurar  que Pau és un exiliat laboral més, amb una formació acadèmica especialitzada i amb competència i acreditació per a desenvolupar un treball, però que malauradament ve a augmentar la xifra dramàtica de joves que han de marxar per obligació per forjar-se un futur, tot i que en paraules de la ministra d’Ocupació “en funcions”, Fátima Báñez, considera que la massiva eixida a l’estranger de joves que busquen feina és una qüestió de “mobilitat exterior”. Sense comentaris.

IMG-20160322-WA0004Siga com siga, Pau és un emprenedor i un lluitador, i així ho ha demostrat amb escreix. La seua residència la té a Praga,  República Txeca, ciutat màgica on se sent la seua història i cultura passejant pels seus carrers que semblen estar creats per al delit dels ulls dels visitants.

Pau és sobretot músic, i porta la música molt a dins seu. Té l’increïble necessitat de fer-la i interpretar-la. Així doncs, el trobem com integrant d’una banda de rock que s’està fent un lloc en el panorama musical en el gènere post-grunge, el referent del qual fou Soundgarden, banda mítica formada a Seattle, Washington, el 1984, i que va destacar per la seua progressió musical en el gènere grunge després de Nirvana o Alice In Chains. Pau, Johnny, Lautr i Pražmen, són Nevereasy, Banda de Rock a Praga.

Johnny, que posa la veu, té influències de Creed, Pearl Jam, Soundgarden, Alice In Chains. Pau és l’únic guitarrista, amb influències de Led Zeppelin, Soundgarden, Alice In Chains, Metallica, STP, GnR, Cult. Lautr, baixista, ha begut de Placebo, U2, Nickelbeck, Depeche Mode, i per últim, Pražmen, bateria,  que ho ha fet de Metallica, Slayer, Sepultura, Soundgarden, Nirvana.

FB_IMG_1458900301435
Pau, tot i que es va formar com violinista a La Lírica i va formar part de la Jove Orquestra, on sempre té un lloc, posa la mateixa emoció quan fa vibrar la guitarra i li esgarra el cor. Johnny i Pau treballen nou repertori buscant sons nous,  mentrestant el grup es projecta i anuncia actuacions immediates i concerts. A hores d’ara estan a punt d’enregistrar un disc compacte.

Les coses van eixint com estaven previstes i la banda es consolida. Una conjunció entre quatre músics i amics que volem qualitat i gaudeixen fent música. Això és Nevereasy, malgrat que de vegades el camí és espinós i tortuós, però, això és rock and roll.

FB_IMG_1458900307311

Bon vent i barca nova, Pau. Esperem veure’t prompte per Silla. Ah ! si voleu saber com sonen aquests xicots, teniu una cita el 5 de maig a Hard Rock Café Prague, Malé náměstí 1. Serà a les 20:00 h.
Anem-hi ?

Jesús Escorihuela és President a l’Agrupació Musical La Lírica de Silla