Article publicat al Llibret de la Falla Port de Silla de 2024, pàgina 171 (https://tinyurl.com/56cwx9r8).
per Xavier Cunyat i Rios
En el text que segueix voldria fer una reflexió sobre la qüestió de per què hauríem de valorar i cultivar la nostra llengua, més enllà del fet palès de que és una ferramenta comunicativa essencial entre membres d’una comunitat humana, que és útil per a que les persones d’un mateix poble ens relacionem i comprenem, fet que per si sol no és poca cosa. Vull dir, em pregunte per les raons per les quals les valencianes i valencians hem d’emprar i cultivar la nostra llengua, el valencià.
La meua reflexió parteix del fet, i la idea que li correspon, de que al món hi ha una gran quantitat de llengües, i de la pregunta de si esta irreductible diversitat és bona o no. El nombre exacte de llengües al món pot variar, però dalt o baix, s’estima que hi ha al voltant de 7,000 llengües a tot el món. Algunes d’estes llengües són parlades per milions de persones, mentre que d’altres són parlades per comunitats molt menudes. D’estes 7.000 llengües, unes quantes tenen actualment un estatus internacional i s’utilitzen àmpliament a tot el món, com l’anglès, el castellà, el xinès mandarí, l’àrab, l’hindi, entre d’altres. El fet és que, siga com siga, existeix un gran diversitat lingüística.
Sobre si esta diversitat és bona o no hi han hagut al llarg de la història diferents perspectives, algunes de les quals tractaré de sintetitzar-vos a continuació, per a finalment, dir la meua visió del tema i la resposta que vos propose a les preguntes que vos deia que guien esta reflexió.
Una llengua única i universal
La cerca d’una llengua universal ha estat un objectiu que ha fascinat lingüistes, filòsofs i pensadors al llarg de la història. La idea darrere d’una llengua universal és la creació d’un idioma que puga ser comprès i utilitzat per totes les persones a tot el món, sense importar-ne la llengua materna. Esta cerca ha estat abordada de diverses maneres al llarg del temps.
Al segle XVII, el filòsof i científic alemany Gottfried Wilhelm Leibniz va proposar la creació d’un «llenguatge universal» basat en conceptes lògics i matemàtics. La seua intenció era desenvolupar un llenguatge que permetera la comunicació entre diferents cultures i nacions.
Durant el segle XIX, amb l’auge de la globalització i els avenços en les comunicacions, hi va haver un interès renovat en la creació d’una llengua internacional. Un dels intents més famosos va ser l’esperanto, desenvolupat per l’oftalmòleg polonès L. L. Zamenhof a finals del segle XIX. L’esperanto es va dissenyar com a idioma auxiliar fàcil d’aprendre, amb una gramàtica simple i un vocabulari derivat de diverses llengües europees.
Tot i estos esforços, cap llengua no ha aconseguit convertir-se en la llengua universal definitiva. L’anglès ha emergit com l’idioma dominant en la comunicació internacional i la tecnologia, però no es considera una llengua universal en el sentit ideal de ser la llengua adoptada per totes les cultures i les nacions.
Actualment, la tecnologia ha facilitat la comunicació global a través de traductors automàtics i aplicacions d’idiomes, fet que ha reduït en certa mesura la necessitat d’una llengua universal. Tot i això, el somni d’una llengua que connecte tota la humanitat continua sent un objectiu per a alguns, encara que és incert o dubtós si mai s’aconseguirà plenament.
Llengües franques
Tanmateix, encara que este ideal de llengua universal no s’ha pogut realitzar mai, hi existeixen llengües que al llarg del temps han operat com «llengües pont» o com també són conegudes, «llengües franques».
Al llarg de la història, hi ha hagut diverses llengües que s’han considerat llengües franques, és a dir, idiomes utilitzats com a mitjans de comunicació entre persones que parlen diferents idiomes materns. Entre estes llengües podem assenyalar el llatí, el qual durant gran part de l’edat mitjana a Europa, era la llengua franca utilitzada en contextos eclesiàstics, acadèmics i polítics. També durant segles, l’àrab ha estat una llengua franca a vastes regions del món islàmic, utilitzada en assumptes comercials, culturals i religiosos. A l’Europa moderna, el francès es va convertir en una llengua franca en contextos diplomàtics i culturals, particularment als segles XVIII i XIX, i va estar considerada per molts com la llengua idònia per a la civilització i la cultura. En temps més recents, l’anglès s’ha establert com una llengua franca global a la diplomàcia, els negocis, la tecnologia i la cultura popular, en gran part a causa de la influència de països de parla anglesa com els Estats Units i el Regne Unit. El castellà també ha estat una llengua franca a moltes parts del món, especialment a Amèrica Llatina i algunes parts dels Estats Units, a causa de la influència històrica d’Espanya i la difusió de l’idioma a través del comerç i la cultura. Estes llengües han exercit influència i han estat utilitzades com a mitjans de comunicació entre persones de diferents orígens lingüístics en diferents moments de la història, a causa de raons polítiques, econòmiques, culturals i socials.
No obstant, encara que estes llengües han estat usades, imposades o difoses àmpliament, afectant a les altres llengües amb menys parlants, i produint formes d’homogeneïtzació lingüística i cultural, el fet és cap d’elles ha aconseguit instaurar-se com a llengua única i universal al món, resultant el fet que l’heterogeneïtat o diversitat lingüística i cultural al món perviu i sembla irreductible. I açò em porta a la idea següent: Què és la diversitat lingüística i com s’explica? És bona o no?
La diversitat com a càstig i confusió: Babel
Una de les explicacions més antigues que tenim sobre la diversitat de les llengües és la que es narra al mite de la Torre de Babel, i la perspectiva que dóna és que esta diversitat és dolenta, perquè és un càstig de Déu a la humanitat.
El mite de la Torre de Babel és una història bíblica que es troba al llibre del Gènesi a l’Antic Testament. Explica com va sorgir la diversitat d’idiomes al món. Segons la història, a l’antiguitat, la humanitat parlava un sol idioma i vivia a la regió de Mesopotàmia. La gent va decidir construir una torre molt alta, coneguda com la Torre de Babel, amb la intenció d’assolir el cel i fer-se nom.
Tot i això, Déu va considerar que això representava un desafiament a la seua autoritat i, per evitar que els éssers humans pogueren aconseguir qualsevol cosa si treballaven units, va decidir confondre les seues llengües. Com a resultat, la gent va començar a parlar en diferents idiomes, cosa que va portar el caos en la comunicació i la impossibilitat d’entendre’s entre si.
Esta història ha estat interpretada de diverses maneres al llarg del temps. Una de les interpretacions més comunes és que la Torre de Babel representa la supèrbia i l’ambició desmesurada de la humanitat, mentre que la confusió de llengües és vista com la manera com Déu limita l’abast d’esta arrogància. A més, el relat també explica la diversitat lingüística i cultural al món.
Independentment de les creences religioses, la història de la Torre de Babel ha tingut un impacte significatiu a la cultura, la literatura i l’art, i ha estat una font de reflexió sobre temes com la diversitat, la comunicació i la supèrbia humana.
Però esta visió negativa o dolenta de la diversitat que dóna el mite va ser corregida o matisada magistralment, ja en la modernitat, per un peculiar i genial filòsof, Gottfried Herder.
La pluralitat de llengües com a riquesa: Herder
Johann Gottfried von Herder, un filòsof i escriptor alemany del segle XVIII, és conegut per les seues idees sobre la diversitat cultural i lingüística. Herder va ser un defensor apassionat de la diversitat de llengües i cultures, i el seu enfocament es diferencia significativament d’altres pensadors de la seua època.
Herder creia que cada llengua era única i reflectia la identitat, l’esperit i la cosmovisió de la comunitat que la parlava. Segons ell, les llengües no eren simplement diferents sistemes per expressar conceptes universals, sinó que modelaven el pensament i la percepció del món d’una manera única per a cada cultura.
Per a ell, la diversitat lingüística no era simplement una qüestió de diferents paraules per als mateixos conceptes, sinó que cada llengua contenia un conjunt d’experiències, valors i maneres de vore el món propis de la comunitat que la feia servir. Cada llengua, segons ell, expressava la singularitat cultural i la història d’un poble.
Herder sostenia que la pluralitat de llengües no havia de ser vista com un obstacle o una barrera, sinó com una riquesa immensa per a la humanitat. Creia que la diversitat lingüística enriquia l’experiència humana en permetre diferents formes de pensament, expressió i creativitat. A més, considerava que la diversitat lingüística era essencial per preservar la riquesa cultural i el patrimoni de la humanitat.
Herder explicava la diversitat de llengües com una manifestació de la diversitat cultural inherent a la humanitat, cadascuna aportant una perspectiva única i valuosa sobre el món. Esta diversitat no sols enriqueix l’experiència humana, sinó que també és fonamental per a la preservació de la identitat cultural de les diferents comunitats al món.
Vos he nomenat les idees sobre les llengües d’este filòsof alemany perquè representen o inspiren, mutatis mutandis, la meua visió sobre la diversitat.
La pluralitat lingüística és un tresor de cultura
Considere que la pluralitat lingüística o l’existència de múltiples idiomes és fonamental per diverses raons. Cada idioma reflecteix la història, la cultura i les tradicions d’un grup de persones. La diversitat lingüística preserva i enriqueix la riquesa cultural, permetent que diferents comunitats s’expressen i desenvolupen en el seu propi idioma.
Els idiomes no són simples codis per comunicar, sinó que modelen la manera com pensem i percebem el món. Cada idioma té la seua estructura única, cosa que pot influir en la manera com es conceptualitzen certs conceptes o s’expressen idees. La pluralitat lingüística fomenta la diversitat de perspectives i enfocaments, enriquint així la comprensió del món.
Tanmateix els idiomes són portadors d’històries, mites, costums i tradicions. La preservació de diferents idiomes és clau per mantenir viva l’herència cultural de diferents comunitats al llarg del temps. I també la diversitat lingüística permet la comunicació entre persones de diferents orígens, afavoreix la comprensió intercultural, facilita la cooperació i contribueix a construir ponts entre comunitats.
Estudis recents han demostrat que ser bilingüe o multilingüe pot tindre beneficis per al desenvolupament cognitiu, com ara la millora en habilitats de resolució de problemes i habilitats lingüístiques en general.
Així mateix, la pluralitat lingüística també pot presentar desafiaments, com ara la preservació d’idiomes minoritaris davant de la dominància de llengües més esteses o l’accés a oportunitats limitades per a aquells que no parlen certs idiomes predominants en contextos polítics, econòmics o socials.
En definitiva, la pluralitat lingüística és valuosa per la seua contribució a la diversitat cultural, la comprensió intercultural i l’enriquiment de l’experiència humana, encara que també planteja reptes que requereixen esforços per preservar i valorar la diversitat d’idiomes al món.
La gràcia i el do de parlar una llengua pròpia i única al món
I finalment vos contestaré la pregunta que plantejava al principi del text: Per què hem de parlar o seguir parlant valencià les valencianes i valencians?
En primer lloc vos diré que crec que hem de parlar la nostra llengua senzillament perquè és nostra, sense més. De la mateixa manera que no aconseguisc saber o explicar per què m’estime més menjar-me un arròs en perol amb amigues i amics a l’ombra d’una parra en un motor de la marjal de Silla, que una hamburguesa a una gran via d’una gran ciutat, o una ració de formigues fregides a prop de la muralla xinesa (per molt mengívols que siguen estos plats, i bonics siguen estos entorns), de la mateixa manera deia, crec que parle el valencià simplement perquè és la meua llengua, perquè és la que he mamat des de que estic al món.
En segon lloc vos diré, seguint a Herder, que considere la diversitat, la pluralitat o l’heterogeneïtat com coses o fets intrínsecament bons o positius. De la mateixa manera que els biòlegs valoren molt positivament la biodiversitat dels ecosistemes, i xifren en termes de riquesa o valor el major nombre d’espècies possible en un entorn o paratge particular, crec que la diversitat de llengües és un patrimoni inestimable de la humanitat que cal preservar.
I en tercer lloc, i amb açò acabe, vos diré que hem de parlar, cultivar i transmetre la nostra llengua perquè esta suposa o constitueix una concepció o visió del món única, i tan digna o valuosa com qualsevol altra. La nostra llengua és la nostra herència, i mantindre-la viva i tractar-la dignament és un deure inexcusable que hem de complir, deixant a les generacions noves que venen i vindran un patrimoni molt valuós que nosaltres també vam rebre dels nostres avantpassats.
Salut, amigues i amics.
Silla, octubre de 2023.
per Josep Antich i Brocal
Per Maise B. Senón
El Cresol de Silla 