Rosaris, difunts i mòmies

per Josep L. Pitarch

Com ara poca gent va a missa, ni posen noms cristians a les criatures, fins i tot la beateria ja no sap dir-te ni perquè toquen les campanes, ni quin sant és avui. A mi aquestes ignoràncies em fan gràcia, però no em desplauen, perquè volen dir que la gent ha soltat amarres i cada dia va passant més de l´obsessió religiosa d´abans, producte de la ignorància i de la moral de l´estat franquista. La jerarquia catòlica, però, es resisteix a perdre poder i tracta d´orquestrar respostes catòliques, a les laiques dels governs progressistes. Ho fan per enredar i en defensa, especialment, dels temes que afecten la seua economia; compten amb el concurs de la dreta.

Aquest més d´octubre els qui tenim més anys, recordem que era el mes del rosari, perquè a les escoles ens el feien resar; recordem també el rosari de l´aurora pels carrers: «Dios te Salve Maria, llena eres de gràcia…». Allò era cosa de dones i qui en mormolava ho feia en casa i ben colgat al llit. Passat el temps, la resada matinera i pedestre ha anat amainant, tant que alguns rectors han decidit suprimir l´activitat, «porque la gente se rie de vosotras…», els ha dit el rector del meu poble.

A continuació venien els difunts, que també tenien la seua càrrega fastigosa, morbosa i cruel; la gent tenien por a les animetes que pul·lulaven aquella nit i ningú gosava eixir de casa. No se m´han esborrat del cap els versos tètrics que cantaven: «por las pobrecitas almas, todos debemos rogar, que Dios las saque de penas y las lleve a descansar. Allí tienes a tus padres, madres, hermanos y abuelos, conocidos y compadres, amigos y bisabuelos, sin alivio ni consuelo, por no quererte acordar…». En aquest sentit ens hem d´alegrar que amb el Halloween, la gent es pen a conya les animetes.

Recordar aquestes burdes maniobres dels capellans ve a compte de poder dir que és un abús la intromissió de l´Església en els assumptes civils, com estan fent en el cas de la mòmia de Franco. El Govern no n´ha de fer cas i aplicar la Llei de Memòria Històrica. Tampoc els netíssims han de poder imposar-se: Franco no pot anar a l´Almudena. Contràriament, tots patirem, l´església inclosa, tota mena d´ensurts i contrarietats per part dels feixistes. Els franquistes són feixistes i se n´ufanegen, i no tenen cabuda a la civilització. A més a més, la legislació espanyola, europea i internacional també estan contra el feixisme.

L´església, al llarg de la història, quan ha volgut o li ha convingut, s´ha negat a sebollir morts poc recomanables, pecadors, heretges, suïcides i assassins, i per tant, el millor que pot fer en aquest cas és no inhibir-se, sinó donar la cara i dir que no. Si Franco fou un dictador amb les mans brutes de sang pels milers de crims perpetrats, no entenc que això no siga motiu suficient per a negar-li el soterrament a l´Almudena. Altrament, l´església tindrà problemes durant dècades, precisament pels fatxes.

——————————————————————————————-

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.

A Cotino li va la marxa

 

per Jopi

A Cotino li va la bona vida
perquè és un home de sort,
és de l’Opus, té el cor fort,
i es confessa cada dia
ay padre, ave maria,
he pecado. Doncs, te absolvo,
y m’ayudas a fer missa.
Cotino no es fa de pregar
i diligent s’hi posa i frisa.

Com tot no ha de ser resar,
viure bé i fornicar,
els protegits del Senyor,
i si són de l’Opus millor
també es poden dedicar
a coses de corrupció,
a fer diners i a medrar.
Després s’han de confesar,
els donen l’absolució
i a continuar.
La cosa és si els enxampen
amb un negoci gens clar,
com és el cas de Cotino
amb tot el seu fangar.
Perquè la gent del Casino
beato i episcopal
és que no té atura
i la cara molt redura!

I com Cotino és un vibre
sense ninguna moral,
ha presentat un llibre
sobre l’Ètica i la policia
i això és un pecat mortal
com ho fou la simonia
de la visita papal.
Què en sabrà d’aixó Cotino
si l’ètica ni la coneix?
Que pregunten als del Metro
que sí que saben com menteix!

Un Estat de “Villarejos” i pendejos

per Josep L. Pitarch

Amagueu els patos que venen els músics, era l’expressió que s’utilitzava per a referir-se al fet que, quan en un poble llogaven una banda i repartien els músics a dormir per les cases que els hostatjaven, com duien bona gana i encara l’augmentaven més tocant a destall en processons, passacarrers, balls de plaça, bous, etc., arramblaven amb tot el que trobaven, I per això, calia amagar-ho tot i simbòlicament s’al·ludia als patos (ànecs). Als pobles de la Mariola, per a aplacar-los la voracitat, inventaren l’olleta de músic, que és un plat molt energètic i econòmic, a base de fesols, penques, les entranyes dels animals o corada, cansalada i botifarra. Ara, aquesta expressió s’empra com una advertència perquè la gent tinga més precaució, davant les diverses amenaces dels polítics, dels inspectors d’hisenda, etc.

Per altra banda, com s’anuncien tronades electorals molt integrals (municipals, autonòmiques, generals, europees) i cap dels contendents no tenen la victòria assegurada, aniran a mata-degolla, uns contra els altres. De fet, la dreta (PP i C’s) ja s’ha posat a la feina, contra Pedro Sanchez i el PSOE, perquè contra Podem i contra els nacionalistes bascos i catalans ho han estat sempre i ho estaran. El Casado del màster regalado i el llança-pinyols Garcia, per una banda i per l’altra el tal Rivera, (de qui continue esperant que algú em diga si és de la família del falangista), no tenen altra feina a fer. El problema d’aquests dos, és que els seus programes són l’anticatalanisme, el franquisme, les posicions més reaccionàries contra el progrés i la justícia social, i res més.

Em dóna la impressió, però, que amb aquest bagatge no tenen massa a guanyar i que se’ls acaba la veta.  Haver anunciat l’enfonsament i/o desaparició de Catalunya i no haver-ho aconseguit, ha desinflat el tema. La defensa de la mòmia de Franco i de l’espantós mausoleu de la vergonya, no té cap justificació i la gent, especialment la més jove, passa de tot. Les seues posicions contra els jubilats, contra els avanços feministes, contra la immigració i els desvalguts, això els resta credibilitat davant del veïnat. I sobre tot, en el cas del PP, l’enorme corrupció i els tractes de favor a la banca. Tot plegat representa una enorme llosa sobre aquests dos partits, que en lloc de resignar-los els ha enervat enormement.

Només li faltava a la cort dels miracles que és l’Estat espanyol, l’aparició d’un comissari Villarejo, tot un pendejo sortit de la mateixa policia i recriat en les clavegueres del Gobierno. Quina vergonya de tio i quina vergonya d’Estat! El paio ha estat prestant grans serveis a l’administració central, espiant, gravant videos i converses, cercant documentació, en principi de l’enemic. Però ja posat, aquest pillard va decidir espiar també els que li pagaven i per això disposa de materials incriminatoris de les persones més importants: la família real, ministres, diputats i senadors, jutges, banquers, industrials…

Amb tota aquesta informació, obtinguda legal i il·legalment, i alguna des de prostíbuls dirigits per ell per a obtenir proves sexuals, Villarejo s’ha dedicat a l’extorsió i a fer diners, fins i tot des de la presó, perquè disposa d’una organització i de contactes importants. Així ha fet públics documents contra Juan Carlos, la ministra Delgado, el jutge Garzon, de jutges i fiscals en una reunió oficial a Colòmbia relacionant-se amb jovenetes menors d’edat… A Madrid tothom va de diarrea, perquè amenaça continuar delatant més gent i s’ha estès el pànic: tothom és sospitós.

Podríem dir que als espanyols encara els passa poc, perquè el menyspreable personatge que és el Villarejo, és una creació de l’Estat, un frankenstein que ara no saben controlar. Això ha passat al llarg de la història, com el Bin-Laden que entrenaren els nordamericans per a fer fora els russos d’Afganistan i que després es posà en la seua contra i els amargà la vida. Per tant, ara que porguen a Madrid, perquè el problema el tenen ells. Nosaltres ja fem prou suportant tanta màfia i corrupció. I els nostres diputats que vigilen els comptes, per si ens volen fer pagar entre tots, el xantatge a què estan sotmesos.

Així les coses, Pedro Sánchez, com ho té? Sembla que ha tranquil·litzat els seus barons, encara que amb aquesta tropa mai no se sap, i també la banca i les grans fortunes i que s’ha guanyat les confiances d’un Iglesias ara monàrquic, però té molt complicat aquietar el temporal nacionalista (bascos i catalans, els valencians no comptem). Els presidents Puigdemont i Torra ho han deixat molt clar: amb presos i exiliats, no hi haurà pressupostos. Això és tan lògic que Sanchez no s’ha de sorprendre, a més que estava advertit des del primer moment i, en lloc de cercar una solució, no se li ocorre altra cosa que responsabilitzar-nos, per veure’s obligat a convocar eleccions.

Aquestes eleccions les podran témer els constitucionalistes. Cadascú per una cosa distinta. Els socialistes i podemites, perquè les poden guanyar (malgrat la pugna larvada entre ambdós partits per tenir l’hegemonia), però necessitaran els vots nacionalistes. Els populars i els ciutadans, perquè no les podran guanyar, ni pactant entre ells. Per la part nacionalista he dit sempre que no tenim res a perdre i si molt a guanyar i ho explique d’una manera senzilla: si no tenim la independència, ni tenim una autonomia com la basca, ni els valencians els diners que ens corresponen, no tenim res. Què perdrem votant, si podem millorar els resultats, com diuen les enquestes?

Mentrestant, uns i altres han d’explicar per què protegeixen el comissionista Juan Carlos I;  per què no tallen radicalment la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i altres països agressors, tot i cercant alternatives a la gent que es quedarà sense feina  a les fàbriques; per què no apugen els impostos als rics i als milionaris, com digueren; per què no denuncien el concordat amb el Vaticà i fan pagar a l’església com tots… I per què no expliquen que coses com el preu de la llum és una herència del PP, concretament del pillastre Sória….

---

Aquest article ha estat extret de la web El Repunt.

El cul d’una mona

 

per Jopi

Qui ha vist el cul d’una mona
entendrà millor per què dic
que la cara que posava
l’Ansar l’altra nit,
mig ridícula, mig bufona,
el retratava i el delatava,
com un mentider i un cínic,
orgullós i miserable
i sobretot molt descarat.
El paio, que és un cas clínic,
diu que ell no fou culpable
de la tràgica guerra d’Iraq.
Ni que permeté corrupcions
les més gran de tot l’Estat.
Ni que el partit cobrava en B
i sota mà les comissions
els xoriços del PP!
Com tot això ho ha negat
aquest franquista descarat
m’ha recordat una mona
i exactament el seu cul.
L’Ansar és mala persona,
és un falsari i un brut.
No era, doncs, al Congrés
on l’havien d’haver dut,
per a fer-li no dir res:
Aznar és un cas perdut,
un feixista impenitent,
maleducat i insolent.

Escàndols que no acaben mai

per Josep L. Pitarch

Encara que el Papa té motius sobrats per a desesperar-se pels escàndols que ha protagonitzat el clero en el tema del sexe, convé que aguante tot el que siga menester i que intente posar ordre, entre tants monsenyors, capellans i vicaris de bragueta solta. Jo, si he de dir la veritat, com no sóc creient, sé que no pot comptar amb cap ajut celestial, però també crec que ho suportarà i que potser reeixirà en l’intent, perquè és valent i home de conviccions i podrà arrossegar la creu dels escàndols. Pel que es veu, Satanàs (com ja no hi ha infern, no sabem si existeix, però diguem que sí, per avançar), ha d’estar instal·lat en el prepuci dels reverends més que en cap altre lloc, com en els de la Manada, en el de Trump, etc. i per això la cosa és tan resistent entre aquesta gent, com ho era la sífilis abans del descobriment de la penicil·lina. Jo sé que al Papa no li farà falta que jo li diga res, però li recorde la famosa sentència romana: persevera, per severa, per se vera, que vol dir que persevere, a través de las dificultats, per grans que siguen.

La pregunta que cal fer-se és: per què van tan empalmats el clero, tant l’alt com el baix? Pense que el celibat i la repressió sexual, a què l’església sotmet els seus reverends, sols produeix desvariejaments i perversions i en conseqüència les agressions sexuals, que són especialment greus si les fan patir a les criatures. Això ho saben molt bé a l’Argentina, on disposen de psicoanalistes de tant de prestigi, com el Papa sap. Però, posats a la feina, encara que està bé i és just demanar perdó a les persones violentades, com fa el Papa, i deixar que actue la justícia i que es castigue els agressors, amb això no se soluciona el problema de fons ni definitivament, ni a mitges. Crec que al Vaticà s’han de plantejar seriosament algun remei i jo crec que si els homes consagrats a Déu isqueren cada dia de casa sexualment “satisfets” (ben follats, vaja) deixarien d’empaitar ningú, especialment els menors d’edat, tant en els col·legis i seminaris, com en les sagristies i cases abadia. I haurien de fer ús del sexe per obligació i , si cal, amb reiteració. Ja deia sant Pau que el matrimoni és el remei de la concupiscència i, per tant, si un clergue empalmat i amb tantes temptacions a l’abast, és un enorme i irrefrenable perill, que la posen a remull en casa i ben beneïda per Déu. O com a mínim que els dejen festear, com li digué un tio meu al bisbe de Terol, durant la visita pastoral i parlant del celibat. Aquell bisbe, que em recorda molt a l’actual Papa, obrí uns ulls com melons. El mossén, mon tio, sí que sabria el que deia.

M’hi he posat en aquest tema, i no és la primera vegada, perquè no paren de sortir nous casos de pederàstia. Com no se’n diu res de com posar-hi remei, i els capellans calents i violadors continuen tenint molta marxa, és just que tampoc deixem d’insistir els qui protestem. I, alerta que en aquest Estat espanyol passa alguna cosa rara, perquè se’n parla poc, en proporció a la quantitat de clergues, a la intensitat de la seua activitat i a les oportunitats que tenen. Se’n parla de casos a Austràlia, USA, Canadà, Xile, França, Irlanda… Com és que ací no hi ha denúncies, tenint tantes criatures a mà com tenen els il·lustres servidors del Senyor? Ací no passa res? Un càlcul de probabilitats és segur que dóna unes xifres més elevades que enlloc, però ací tothom prefereix callar i en els pocs casos que han eixit a la llum, s’ha optat pel silenci, de les víctimes i de llurs famílies. Perquè els dona vergonya o por que se sàpiga la veritat?

També he comentat, ací o en altre mitjà, el despropòsit que l’Església s’haja immatriculat al seu nom, “legalment” gràcies a Franco i a Aznar, però de manera absolutament immoral, enormes quantitats de finques, edificis, camps, solars… Han procedit com han volgut, apropiant-se’n del que no era d’ells i per decisió dels respectius bisbes, la qual cosa és un robatori a gran escala, que el Vaticà no pot permetre, si vol mantenir un mínim de crèdit moral. Ara té una bona oportunitat el Papa Francesc de demostrar que va de bo i de veres, perquè el govern s’ha compromès a fer la relació d’aquestes propietats “robades” als propietaris i a l’erari públic, que a més a més estan exemptes de tributar (IBI, ICIO, transmissions, i tots els aranzels) i el manteniment de les quals va a càrrec dels ciutadans, mentre que els diners que recapten per les visites a catedrals, museus, lloguers, serveis… se’ls embutxaquen. És lògic que la “legislació” a què es varen acollir en el seu moment, siga considerada nul·la, amb caràcter retroactiu. La pregunta és: l’Església reconeixerà el delicte que han comès i restituirà els béns, o no? Quin escàndol i quin desprestigi si el Vaticà s’inhibeix, senyor Papa!

I ja que he citat Franco, crec que Francesc podria col·laborar en el conflicte amb els benedictins que guarden les despulles del dictador, ex-sacralitzant la trista basílica on està injustament soterrat. Si han de convertir allò en un museu dels horrors de la guerra civil, cap altar hauria de tindre-hi cabuda, o seria una profanació. I encara més. Si com ha dit el bisbe de Madrid, a Franco l’han de soterrar en terra sagrada perquè era un batejat, la majoria dels soterrats a les fosses o abandonats a les cunetes, també havien estat batejats, i sobre això l’església no ha dit res o, a tot estirar, que deixen els morts en pau… per a no reobrir ferides (Rouco Varela).

Un altre escàndol mundial és el que estan patint els rohinyàs a Myanmar i Bangladesh, on hi ha més d’un milió de persones perseguides, fugitives, moltes eliminades i abandonades a la seua sort. El Papa els visità en el seu viatge a aquelles terres i s’hi va comprometre a ajudar-los. Ho tinc ben present perquè els d’ACNUR m’han demanat augmentar la quota per a contribuir en la seua ajuda. He acceptat, però m’he preguntat: i què fa el Vaticà, l’ONU, ni ningú, per aquella pobra gent, que estan patint una neteja ètnica atroç i morint de fam, llevat de una condemna política i/o moral? Allò és un enorme escàndol a nivell mundial, que ens afecta a tots i els rohinyans es moren. La gent més ingènua va creure i es va emocionar amb la pel·lícula Les Sandàlies del Pescador, que tot just el proper desembre farà 50 anys que s’estrenà; evidentment era un conte, però bonic, que no té res a veure amb la realitat: el Vaticà no solta el mos… ni per l’amor de Déu.

Finalment per avui, diré alguna cosa del conflicte del Iemen, on hi ha una guerra que, com en totes, la pateix més que ningú la població civil, que és de religió musulmana, com la potència agressora, que és Aràbia Saudí, que ataca la població civil amb les armes que els vingué a vendre el famós Juan Carlos I, el Comissionista. En aquest cas està bé que el Papa rese i pressione els governs implicats, que a més dels saudites, és l’Iran dels aiatol·lans. Saudites i iranians es disputen l’hegemonia d’aquella part del món, sobre tot pel petroli i encara que és Al·lah el Déu més implicat, el món tampoc no pot permetre el que hi està passant, o seria un escàndol imperdonable. El rei saudita, l’aiatol·là iraní i el rei comissionista, podrien quedar per a veure la mateixa pel·lícula, per si els entra vergonya pel que estan fent, acaben la guerra i ajuden els iemenites a refer-se’n.

—————————————————————————————————————————————-

Aquest text ha estat extret de la web El Repunt.

Petit manual per a una edutopia quotidiana

per Xavier Cunyat Rios

En pocs dies els engranatges que componen eixe gran mecanisme humà u organització social que coneixem com institucions educatives es posaran en moviment. Escoles i instituts, amb uns dies previs de preparació de programes i instal·lacions per part de professores i professors i dels equips directius, obriran les seues portes a la xicalla i la joventut per tal d’encetar un nou curs. He sigut profe de secundària durant quinze anys i per aquestes dates sempre m’entrava una sensació barreja de nervis, expectatives i il·lusions. Crec que aquest és un bon moment, tant si som alumnes, pares o mares, però sobre tot mestres i professors, per fer un pensament, una petita reflexió sobre què volem que siga l’educació, i com s’ho farem per a portar-ho a terme.

En primer lloc; els valors. Les pràctiques educatives han d’estar prenyades de valors perquè l’educació és primer que tot orientació, formació, ajuda i assistència de persones, i per tant la dimensió ètica de les nostres accions i relacions al si de la institució educativa ha d’impregnar-ho tot. En temps prou recents grans capitostos dels assumptes educatius posaven en dubte la pertinència d’assignatures que formaren els alumnes en qüestions ètiques o que ensenyaren els rudiments de la reflexió crítica. Argumentaven que educar és principalment una funció utilitària, un tema en el que allò que en realitat importa no és tant formar persones, si no instruir els alumnes fins aconseguir crear operaris eficients inseribles en el sistema productiu, previ pas per la regulació que estableix el mercat laboral. Pura conducta condicionada, pura obediència a unes ordres, i… pura ceguera moral. No, el món educatiu no ha de ser una espècie de centre d’instrucció on inserir el codi que conforma el software humà necessari per satisfer les necessitats de la producció i les demandes del mercat que origina. El món educatiu ha de ser un ecosistema on les persones puguen desenvolupar la seua humanitat, un lloc on puguen arribar a comprendre, mitjançant la generació d’hàbits i l’exercici de la raó, la naturalesa de la dignitat humana inherent a tota persona. I açò em porta al següent punt.

En segon lloc: raó instrumental i alienació. Max Weber ja va distingir entre dos tipus de racionalitat, distinció que van heretar Adorno i Horkheimer, i que sembla cada dia més pertinent de recordar. Aquesta distinció consisteix a reconèixer una acció racional d’acord amb fins u objectius en la que el que prima és el calcul dels mitjans necessaris per tal d’assolir el objectius, els quals es consideren ja donats o que es pressuposen, o siga, que no es pensen, es tenen. L’altre tipus d’acció racional és la que es regula o determina d’acord amb valors, determinada per la creença conscient en el valor propi i absolut d’una determinada conducta, sense cap relació amb el resultat. Doncs bé, per a molts filòsofs en la nostra civilització s’ha produït una hegemonia per part del primer tipus de racionalitat, és a dir, la instrumental, i açò ha estat així perquè la proliferació dels models de comprensió científic-tècnics ha portat a una extensió de la seua aplicabilitat a tota problemàtica possible. Aquesta mecanització racional i aquesta calculabilitat creixents s’estén a totes les formes de manifestació de la vida, colonitzant-les. L’alienació creixent de l’individu enfront del seu producte, enfront de si mateix i davant de tota la societat s’estén en tots els àmbits de la seua vida. La creixent racionalització parcial dels diferents elements de la societat es veu acompanyada d’una irracionalitat, també creixent, del conjunt de la societat. La racionalitat extrema dels mitjans coexisteix i reforça a una irracionalitat global cada vegada més preocupant. Les institucions educatives no són alienes a aquests processos globals d’irracionalitat en el si de les societats. L’administració de centres i aules porta aparellada una proliferació gegantina de burocràcia: normatives, programacions, índex de productivitat, qualificacions i avaluacions, notes, software de control i supervisió, graelles d’horaris i distribució d’espais, etc… Tot i que l’ordre és necessari cal escoltar i tindre flexibilitat, perquè una cosa és regular i administrar una institució o grup humà, i una altra és crear autèntiques micro-societats del control extrem verdaderament infernals.

En tercer lloc: cosificació i nihilisme. Íntimament lligada al conjunt de problemes als que ens acabem de referir és l’experiència de la cosificació i el nihilisme. L’educació és una activitat en la que tant els subjecte com l’objecte de la mateixa són éssers humans. Quin és el perill que es corre? Doncs que en una carrera per la productivitat mesurable i l’optimització del temps i els recursos, acabem convertint les persones en coses. En efecte, la universalització del paradigma científic-tècnic a tots els àmbits porta aparellada la tendència a reduir tot allò que es pot experimentar a la condició de matèria quantificable i mesurable. Com va assenyalar Heidegger, el fenomen de la instrumentalització-cosificació es comprèn des d’una prèvia concepció del concepte de “món” en la que aquest món assumeix els trets d’un co-estar que garanteix i justifica la relació o co-existència amb els altres. La disposició que possibilita la relació del Dasein mateix amb els altres Dasein o, dit d’una altra manera, de les diverses subjectivitats en un Dasein comú, és la sol·licitud. Per mitjà de la sol·licitud, l’ens particular que compareix en un món, ho fa com un ens en relació al qual el Dasein es comporta en quant co-estar. Aquest co-estar és una manera respectuosa amb el caràcter de persona humana de l’altre o de la seua natura de fi-en-si-mateix i no de mitjà per a un fi. Per a Heidegger l’emancipació respecte de les relacions de cosificació (en tant instrumentalització dels subjectes) en aquestes societats serà vinculada a la recuperació d’una relació ontològica fonamental; aquesta és la relació que el Dasein mateix manté amb si mateix quant reconeix i justifica la seua acció en un món de vida (ser-en), o des d’un rerefons intersubjectiu (ser-amb) emmarcat en un llegat històric. Aquest rerefons semàntic constitueix pròpiament la noció de ser. La reducció dels altres a la condició de útils o mitjans al meu abast porta a una violència en les societats i institucions modernes, inclosa l’escola, en forma de nihilisme. No concebre’s a un mateix com un ésser humà o persona que co-existeix amb altres éssers humans amb idèntiques expectatives, té un efecte nihilitzador. Aquest nihilisme finalment s’experimenta com angoixa davant l’absència de sentit. Hem de ser conscients d’aquests efectes globals en la particularitat de les nostres pràctiques. Hem de tindre present cada dia que les persones no són instruments a la mà, ni coses que podem mesurar i jutjar.

En quart lloc: el repte tecnològic i comunicatiu. Les generacions més actuals han nascut immerses en la digitalització, davant de les generacions anteriors que no havien entrat en aquest organisme digital o han hagut de fer-ho de formes més lentes, amb dificultats i limitacions diverses. És cert que hui, amb la proliferació d’Internet i la massificació del seu ús, han aparegut models de comunicació nous o, si més no, diferents als propis del segle XX, i que aquestes novetats han fet augmentar la complexitat de les societats en general i els seus problemes. Aquestes novetats han estat tematitzades per sociòlegs i comunicòlegs actuals, com per exemple és el cas de Manuel Castells. La web en general, les xarxes socials, les fake-news, el sexting, el ciberbullyng, la infoxicació, l’extimitat (sobreexposició pública d’intimitats) són fenomens nous que porten aparellats mals usos que porten a patologies individuals i socials respecte de les quals les institucions educatives han d’estar a l’aguait pel bé de les seues usuàries i usuaris, els alumnes. Tanmateix, no tot són perills i mals usos. La tecnologia digital i la hiper-comunicació obrin possibilitats a la pràctica educativa que fins fa pocs resultaven impensables. Cal estar al dia per a aprofitar aquestes possibilitats reciclant els nostres coneixements com a docents i transformant les nostres metodologies didàctiques cap a les exigències i necessitats de les generacions actuals. Tres quartes del mateix es pot dir respecte dels mitjans de comunicació de masses, principalment la televisió. El consum diari dels mitjans de comunicació no garanteix, per si sol, que s’adquirisquen competències mediàtiques o una comprensió assenyada del què són i com funcionen aquests mitjans. Per a que aquestes competències i comprensió es donen és imprescindible una formació crítica en alfabetització audiovisual i mediàtica, entenent aquestes com les destreses, habilitats, actituds i aptituds mínimes -que no professionals- per poder interpretar assenyadament el bombardeig d’imatges, continguts i aplicacions de comunicació, que formen part ja consubstancial del nostre hàbitat quotidià. El consum de mitjans de comunicació en la societat actual és un fet innegable. Les hores davant de les pantalles de tots els sectors socials copen gran part del temps d’oci dels ciutadans de qualsevol racó del món. No obstant això, davant aquesta presència massiva dels mitjans, els ciutadans han comptat amb poques experiències formatives de desenvolupament de les seues competències mediàtiques audiovisuals. Hi ha molt per avançar en educació mediàtica i la responsabilitat és de tota la societat, l’escola, la família, les empreses audiovisuals, les institucions i l’administració pública. La manca de formació al voltant de la competència mediàtica pot arribar a ser una nova forma d’analfabetisme que posarà en risc d’exclusió social als individus que no en tinguen.

En cinquè lloc; assertivitat i emocions. En el món actual l’educació ha de permetre als seus alumnes desenvolupar l’assertivitat i el coneixement de les emocions i l’equilibri que els és propi, nocions les quals havien estat menystingudes u oblidades i que hui es revelen més que necessàries. L’assertivitat és la capacitat d’auto-afirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres. Ser assertiu consisteix a ser capaç de plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d’una actitud de confiança en un mateix; encara que contradiga el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. És una habilitat comunicativa, molt emprada a la psicologia i que s’ha aplicat a tota mena de camps, inclòs la política. Com a estil comunicatiu, els comunicadors assertius es distingeixen dels passius i dels agressius. Els comunicadors passius no defensen els seus propis límits o drets, permetent que els comunicadors agressius els influencien i acaben acceptant o creient allò que l’agressiu els hi diu. Els comunicadors agressius no respecten els límits dels altres i intenten influenciar-los amb el propòsit que acaben defensant les seues postures. En canvi, els comunicadors assertius no tenen por de defensar les seues opinions o intentar influenciar els altres, però sempre respectant els límits dels altres i intentant aprendre de les seues opinions, encara que en un principi siguen oposades a les seues. Els assertius també són capaços de defensar-se davant l’intent d’invasió comunicativa que fan els comunicadors agressius. Tanmateix, també s’ha tornat actual parlar-ne de les emocions, i més encara en l’escola i la institució educativa. La psicologia hui en dia reconeix uns nous tipus d’intel·ligència que no es limiten als aspectes cognitius o instrumentals de la mateixa si no que fan incidència en la intel·ligència social o de les emocions. El clàssic concepte de motivació l’hem d’actualitzar i formar uns joves ben armats per a un món adult on les amenaces de la precarietat i la depredació laboral, comercial, social i personal seran més que probables troballes.

I en sisé i darrer lloc; dones i feminisme. El passat 8 de març un terratrèmol feminista sacsejà moltes consciències adormides que s’havien engronsat en la idea que el feminisme és una moda que prompte passarà. El feminisme i la perspectiva de gènere per a avaluar les relacions socials i les persones són una realitat incontestable. És un deure de les institucions educatives no sols formar i fomentar les relacions igualitàries si no que també han d’evitar que els estereotips i les deficiències d’un patriarcat omnipresent es reproduïsquen a les aules. Les alumnes han de conèixer els seus drets com a dones i la tendència històrica a la seua conculcació, i els alumnes han de ser conscients de les noves exigències socials respecte dels rols de gènere i les formes discriminatòries que s’havien conreat en èpoques anteriors.

He provat de fer un petit manual per a alumnes, pares/mares i profes que creuen en les potencialitats de les institucions i activitats educatives. Pot ser no siga exhaustiu (altre dia reflexionarem sobre altres aspectes, altres temes), però no és poca cosa per a una mestra o un profe novell tindre presents i pensats aquests temes. Si per contra ja ets una profe o un mestre avesat, pot ser aquestes línies t’animen a millorar o a introduir d’una vegada aquells canvis que tenies pensats i que encara no havies pogut implementar.

Que tingueu totes i tots un bon curs i, molta força¡¡

Salut.

La tardor que ens espera

per Josep L. Pitarch

 

Mai no estem preparats per a les inclemències del temps, i en el cas de sobrevindre’ns una meteorologia maldada, sols podem triar entre resistir la situació i confiar; lamentar-nos, netejar i mirar les pòlisses d’assegurances; aclamar-nos a santa Bàrbera, cosa que ara ja no es fa. Hem de recordar que a la Mediterrània, a un estiu molt calorós sol succeir-lo una tardor molt plujosa i un hivern molt rigorós (cerqueu al refranyer). Així que l’expectativa és tenir l’ai al cor. Haver previst les coses als barrancs, als desaigües, als boscos, etc. i tenir les patrulles de bombers suficientment preparades…, si no s’ha fet quan tocava, hem fet tard.

A nivell polític la tempesta encara serà més forta, començant pel cas de l’exhumació de Franco i no perquè s’oposen els seus nostàlgics, o els tardofranquistes del PP i Ciutadans. La família no tindrà massa opcions, sinó decidir on volen dur les despulles del dictador, fer alguna reclamació i alguna missa. El problema serà si en cap lloc volen rebre la mòmia (el Ferrol ja ha dit que al seu cementiri, ni pensar-ho; Madrid no m’estranyaria que fes el mateix amb el cementiri del Pardo).

L’ideal seria que la família digués que no volen fer-se’n càrrec, perquè no tenen diners: són capaços. Aleshores i amb la llei a la mà, el govern podria dur les despulles en un lloc discret, o a l’ossari comú, o simbòlicament cercar una cuneta de difícil accés, en una carretera marginal i remota i enterrar allí sigil·losament el dictador. És curiós que ara l’església (Carlos Osorio, sorprenentment) es despenge que les despulles de Franco, les han de dur en un lloc sagrat, perquè estava batejat. No deia Rouco que als morts en les cunetes i les fosses els havien de deixar tranquils i no obrir més ferides? Aquests no estaven batejats? Finalment hi ha el destí del monstruós mausoleu, que jo crec que si no és possible esborrar-lo del mapa, s’ha de neutralitzar al màxim… i en tot cas, que la basílica s’ha de dessacralitzar i treure els monjos franquistes.

Un altre motiu per a esperar una tardor trepidant serà les demandes de Catalunya: treure els presos polítics, acceptar que retornen els exiliats i pactar un referèndum. O s’accepten les tres coses, de manera pacífica, pactada i europea, o no hi haurà pau, ni pacte de res. Pedro Sanchez no tindrà pressupostos, doncs, i haurà de convocar eleccions… Supose que açò ja ho saben a Madrid. Catalunya ha guanyat les diverses batalles fins ara, però no la final, i no té res a perdre si hi ha eleccions generals, perquè abans seran les catalanes i ni la dreta espanyola, ni el socialisme català, tindran gaire èxit i tot quedarà com fins ara o pitjor per als constitucionalistes. I a Llanera, que ha actuat tan malament, segons la justícia belga, per què li ha de pagar el govern els advocats? No hi ha separació de poders? A Europa, on diuen que a Espanya no li ha, continuaran rient-se’n…

---

Aquest article ha estat extret de la web El Repunt.

Superman Casado a Alemanya

per Jopi

El superman Casado, a Alemanya
no hauria fet el que a Espanya,
perquè allí són luterans
i mentir els deshonora,
i com que ningú es renta les mans
allí l’haurien fet fora.

Les colles de collidors de taronja

per Xavier Cunyat Rios

Hui vull recordar una activitat, bo en realitat una faena, que encara que era dura físicament la vaig fer a gust. Es tracta de la faena de collidor, en concret de collidor de taronges.

Era allà pel setembre de 1998. Eixe any acabí jo la llicenciatura en filosofia en juny, i a continuació pretenia preparar-me per a aprovar les oposicions a professor de secundària (quan es convocaren clar, cosa que ningú podia saber si era qüestió d’un any, dos o més). Els meus pares, sabedors de les meues intencions m’animaren a perseverar en eixe objectiu. No obstant, ates que m’havien aviat les despeses de la carrera (que no havien estat poques durant cinc anys), mon pare em feu la reflexió que hauria de guanyar algun duret per la meua manutenció els anys que estiguera opositant. Res d’una faena que m’ocupara tot l’any, però sí uns mesos a l’any o unes hores al dia; quelcom que fora compatible amb la dura preparació de l’oposició, la qual també requeriria les seues hores per a l’estudi.

Coses de reis i capellans

 

per Jopi

FOTO ECEMAL