La Renda Bàsica Universal: Un nou concepte de ciutadania

 – 31-08-2016 –

per Josep Melero Martí

“La Renda Bàsica Universal és una forma d’assegurar que els guanys produïts pel canvi tecnològic siguen distribuïts amb equitat i no colonitzats pel capital, mentre fa una important contribució a la presa de consciència del nou potencial que aporten les noves tecnologies…és una manera de garantir que el progrés tecnològic s’utilitza per al bé comú……Una renda bàsica fomenta una societat que permet una major llibertat, i que es respecta a si mateix, i on totes les opcions d’estil de vida són igual de valuoses, i les persones no són jutjades per aquestes decisions.”

Howard Reed and Stewart Lansley

 

Els avanços tecnològics i els canvis en les necessitats i gustos dels consumidors estan produint canvis significatius en la manera en que l’economia s’interrelaciona amb la ciutadania. Un dels canvis més significatius serà sens dubte la desaparició de llocs de treball com a conseqüència d’aquestes dinàmiques de canvi i l’alteració de la distribució de la riquesa derivant cap a un procés d’acumulació de la mateixa en un nombre cada vegada menor d’empreses i persones. Aquestes dinàmiques de no ser afrontades amb determinació i imaginació per part dels partits i moviments cívics de l’esquerra i la social-democràcia portaran cap a tensions socials i moviments migratoris cada vegada més globals i impossibles de gestionar per part dels Estats nació apareguts en les darreries del segle XIX.

 Segons l’informe The future of employment, realitzat pels professors de la Universitat d’Oxford Carl Benedikt Frey i Michael A. Osborne, el 47 per cent de l’ocupació total, és a dir la meitat dels treballs que ara coneguem, està en situació d’alt risc, ja que moltes de les ocupacions que ara coneguem són susceptibles de ser automatitzades en una o dues dècades. En una primera fase, la majoria dels treballadors del sector del transport i de la logística, així com els administratius i, en general, tots els relacionats amb l’oficina, i els vinculats als processos de fabricació i producció, són susceptibles de ser substituïts pel capital informàtic i pels robots que se’n derivaran d’aquestes aplicacions informàtiques.

 En aquest context però, caldria establir la definició del que és i no és treball, i qui considera que una activitat humana s’ha de qualificar com a tal. Resulta del tot evident que la definició del que és i el que no és treball ha estat establerta per les classes dominants que han imposat com a definició de treball aquella activitat que produeix un benefici econòmic i/o una rendibilitat financera oblidant de manera conscient aquelles activitats que produeixen beneficis i/o rendibilitats de caràcter social o mediambiental. Hi ha hagut una confusió, segurament intencionada, entre els conceptes de treball i ocupació remunerada. Qui té l’autoritat per a dir que una persona que toca la flauta travessera o fa mim al carrer no està treballant?, és el treball domèstic no remunerat que han fet les dones durant segles treball o no? Per què li atorguem a certes persones o institucions la capacitat de definir les activitats humanes com a treball o no? Per què ens resignem com a societat a definir una activitat com a treball única i exclusivament pel fet que produisca o no uns beneficis en l’àmbit d’intercanvi del mercat capitalista?

Perquè ens fem una idea les paraules treball i treballar, del antic trebejare (esforç, esforçar), no deriven de la usual llatina labor, sinó d’una tortura de l’antiga Roma que es deia tripalĭum (tres pals) i del verb tripaliare que significa torturar o torturar-se. La relació entre treball i tripalium no és de pegar sinó de patir. Quan es va inventar aquesta paraula la majoria de la població treballava al camp realitzant esforç físic i els feia sentir com si els estigueren pegant com als animals amb qui compartien esforços i càstigs.

En aquest context doncs és on s’emmarca el concepte de Renda Bàsica Universal, una renda que ve definida com un ingrés pagat per l’estat, com a dret de ciutadania a cada membre de ple dret o resident de la societat fins i tot si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra forma, independentment de quines siguen les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui convisca. En poques paraules: una renda bàsica és una assignació monetària pública incondicional a tota la població. Per a què ho entenguem de manera gràfica la gran diferència entre la renda bàsica i les prestacions monetàries públiques habituals dels Estats de Benestar, prestació per desocupació, subsidis…etc, és la incondicionalitat de la primera i la condicionalitat les segones a una situació de pobresa, discapacitat, desocupació o altres.

La Renda Bàsica Universal no es cobra per tindre una consideració definida per l’Estat que la proveeix, sinó pel simple fet de ser un ciutadà d’un determinat Estat. Aquest concepte porta intrínsec una revolució de càrrega de responsabilitat sobre el ciutadà, al temps que l’empodera, el fa més lliure i incrementa la seua capacitat de negociació social i econòmica, i és justament tot açò el que fa temible per a l’actual Status Quo, per als que manen, la introducció de la Renda Bàsica Universal.De fet, tots aquestos actors contraris a l’empoderament de la gent intentaran convèncer-nos de que és impossible pagar-la, que farà més ociosa la societat, que incrementarà el nombre de drogoaddictes i arguments per l’estil que el que amaguen no és altra cosa que por a l’alliberament socio-econòmic de les persones, perquè aquestos mateixa que utilitzaran aquestos arguments saben de sobra que és possible finançar-la, i que ja existeixen o estan en procés d’existir experiències encaminades a la introducció de la Renda Bàsica Universal com a mesura pal·liativa de la incapacitat de les economies occidentals per a continuar creant llocs de treball de manera indefinida, o fins i tot de mantenir els llocs de treball actuals.

Els treballs i models de protecció social han anat evolucionant al llarg de la història en funció del contextos econòmics, socials i polítics i de fet tant revolucionaria va ser la teorització del valencià Joan Lluis Vives respecte del primer model d’assistència social pública que substituiria a la caritat privada en Flandes, Lille o alguns municipis de l’actual Alemanya com ho pot ser huí a ulls del lector el concepte de Renda Bàsica Universal, però aquesta perplexitat que va causar els primers estudis i models d’assistència social no han impedit que malgrat les resistències de les classes dominants aquestos models acabaren imposant-se per necessitat imperiosa davant les revoltes, inestabilitat i guerra que provocava el no prendre-les en consideració. Segurament ara ens trobem en el moment de resistència per part de la classe dominant i de perplexitat i escepticisme per part d’aquells que justament se’n beneficiaran d’aquest salt qualitatiu en la concepció de la protecció social, però també del concepte de ciutadania i de la mateixa dinàmica democràtica que també haurà de poder triar com es reparteix la riquesa produïda en un determinat Estat i en un determinat moment històric.

Per a què ens fem una idea de que aquest moment històric ja és ací i comença a prendre forma a països del nostre entorn hem de fer referència a l’experiència posada en funcionament per l’institut de seguretat social finlandès (KELA) aquest mateix any i que està encaminat a instaurar una Renda Bàsica Universal de Ciutadania al llarg de 2017 o principis de 2018. L’objectiu d’aquest estudi és reformar de manera estructural la seguretat social finlandesa en resposta als canvis al mercat de treball, de manera que aquest ingrés ajude aquells treballadors amb baixa remuneració, i alhora servisca com a recompensa i incentiu a la resta de la societat finlandesa. Les proves analitzaran els efectes d’una Renda Bàsica Universal en diferents grups de població per fer una avaluació estimada dels costos que aquesta comportaria.

A més de l’experiència finesa a Suïssa es va portar endavant un referèndum mitjançà el sistema de democràcia directa que s’aplica habitualment al país transalpí en el qual quasi un de cada quatre ciutadans es va mostrar a favor de la introducció d’una renda bàsica de ciutadania de 2250 euros per als majors de 18 anys i de 650 euros per als menors. Una experiència que malgrat no eixir endavant va suposar que s’obrira un profund i incòmode debat per a les classes dominants sobre les limitacions de l’economia capitalista per a créixer de manera indefinida en un món de recursos finits i de la incapacitat de crear llocs de treball remunerats per a tots els ciutadans en un context de creixent automatització del treball. Els impulsors de la mesura van considerar la introducció del debat en si mateix com un èxit que senta les bases per a la introducció de la Renda Bàsica Universal en un futur.

Finalment, i per il·lustrar que aquesta experiència està lluny de ser una novetat impulsada per visionaris cal fer referència a l’experiència portada endavant pel govern de l’Estat d’Alaska als Estats Units d’Amèrica. Alaska va instituir el 1976 un fons d’inversió destinat a que les companyies petrolíferes deixaren al seu territori part dels beneficis obtinguts per l’extracció de petroli, com a manera de compensar als ciutadans per dos conceptes: per emportar-se un recurs no renovable, i per fer-se amb un material que era propietat, proindivís, dels ciutadans. En la pràctica el repartiment d’aquest fons d’inversió s’ha convertit en una Renda Bàsica Universal que es paga independentment del nombre de fills, de si el ciutadà té un sou alt o no o està a l’atur, i és indiferent si es va néixer o no a Alaska o de si s’és un nouvingut, amb només demostrar la residència ininterrompuda durant un any, ja es té dret a cobrar la part alíquota del dividend anual. Estudis que han analitzat els efectes d’aquesta experiència de repartiment de la renda de manera universal i incondicional com els realitzats pel Premi Nobel d’Economia Veron Smith conclueixen que lluny de desincentivar el treball els ciutadans d’Alaska treballen de mitjana un nombre d’hores similar als de la resta del Estats Units però amb algunes diferències significatives; les desigualtat mesurades per índexs com el de Gini demostren que a Alaska són molt inferiors que a la resta dels Estats Units i que els índexs de fracàs escolar també són menors, el que contradiu empíricament alguns dels predicaments apocalíptics dels que s’oposen a la introducció d’aquest sistema de repartiment de la riquesa entre els ciutadans.

Arribats a aquest punt la pregunta que cal fer-se i que segurament intriga el lector és el cost a l’Estat Espanyol d’una Renda Bàsica Universal i si seria viable o no amb els actuals recursos disponible. En aquest sentit, un de tants estudis que s’han realitzat al respecte és el que es va presentar al XXII Encuentro de Economía Pública de Santander al febrer de 2015 pel professor Juan Gimeno Ullastres, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat Nacional d’Eduació a Distància. El estudi conclou que una Renda Bàsica Universal de una quantia propera als 400 euros mensuals per ciutadà, costaria en brut 163.000 milions d’euros, dels quals el 60% estaria autofinançat i seria viable a través d’arbitrar mesures que permetrien recuperar entorn del 40% del seu cost a través de l’IRPF. Com a conclusió, l’autor, va establir que els beneficis d’una Renda Bàsica a Espanya superarien els costos d’implantació doncs simplificaria i racionalitzaria el sistema de prestacions socials al temps que reduiria substancialment els nivells de pobresa i desigualtat uns objectius sens dubte necessaris d’assolir en una societat com l’espanyola on un de cada tres menors es troba en situació de pobresa i risc d’exclusió social.

Aquest és només un de tants estudis que demostren que podria ser viable una Renda Bàsica Universal, per al lector que vullga aprofundir en el tema recomane els estudis de professors com Jordi Arcarons, Daniel Raventós, Antoni Doménech i altres que publiquen de manera habitual en revistes de divulgació com Sin Permiso on es pot trobar un interessant monogràfic que ens permetrà vore fins quin punt el debat al voltant d’aquest tema està suficientment madur entre els intel·lectuals que s’hi dediquen per a què passe a formar part del debat polític i ciutadà del segle XXI.

Enllaços Recomanats:

http://www.sinpermiso.info/sites/default/files/iv_monografico_rb_last.pdf

http://www.redrentabasica.org/rb/

http://www.attacmadrid.org/?cat=14

http://basicincome.org/basic-income/

https://www.compassonline.org.uk/wp-content/uploads/2016/05/UniversalBasicIncomeByCompass-Spreads.pdf

Josep Melero és Economista i Regidor d’Obres i Projectes de l’Ajuntament de Silla.

Els burkinis de les musulmanes

 – 29-08-2016 –

per Josep L. Pitarch

A França, que és un estat dels més laics del món, estem assistint a una nova manifestació d’integrisme, no religiós però integrisme. En defensa, diuen, dels valors republicans, les dones musulmanes han de prendre el bany amb banyador occidental, d’una peça o de dos, però amb el vestit que s’han agenciat i que anomenen burquini, ni pensar-ho. Amb aquesta prohibició França ha demostrat que fins i tot un país tan cartesià pot perdre la raó. De fet, el Consell d’Estat ha dit que els drets universals de les persones han quedat conculcats amb aquesta prohibició i que les mores poden banyar-se com creguen convenient.

Quan els escàndols dels vels i dels xadors, ja passà el mateix que enguany i també volgueren impedir-los-en l’ús. Recorde que jo opinava que era una hipocresia voler imposar els costums occidentals a una gent d’una altra cultura i que cada dona ha de poder elegir la manera de vestir i de desvestir-se, pels seus motius religiosos o culturals o senzillament perquè els agraden més els seus vestits que els nostres. Continue pensant el mateix.

S’excusen els neointegristes francesos afirmant que les dones musulmanes es posen un burquini i amaguen el seu cos, per la submissió a l’home i per la seua manca de llibertat. La contemplació de les carns de les dones musulmanes són sols per als seus homes, segons lligen a l’Alcorà. La societat musulmana és molt patriarcal, però si la dona ha de reivindicar algun canvi en el seu estatus, hauran de fer-ho elles, no els nostres bans municipals. Són les dones musulmanes les qui s’han de rebel·lar, si volen, contra els seus homes i contra els seus ulemes. La dona sotmesa ho és tant si va vestida, com si no, de la mateixa manera que una dona alliberada i francesa ho és al marge de com vaja vestida.

Evidentment, en matèria de costums i en el vestir els musulmans estan prou endarrerits, sobre tot les dones; pràcticament com estàvem nosaltres fa 50 anys enrere i més. Recorde com vestien les dones quan jo era criatura i jove, com es banyaven a les platges, les dones amb banyadors complets i els homes, amb pantalons i samarreta. Uns anys abans encara anava la Guàrdia Civil a cavall per les platges, vigilant. Que ve la moral, que ve la moral… i la gent es tapava. A poc a poc, hem anat avançant i canviant.

Els musulmans i les musulmanes també evolucionaran i fet ja estem veient jovenetes amb shorts, acompanyant les seues mares, que van vestides de mores. En un país molt estricte com és l’Iran dels ayatollahs, les joves, que vesteixen ben tapades pels carrers, quan arriben a la casa on han organitzat un guateque, es canvien la roba, es pinten… i a ballar, a fumar i a beure, que el món s’acaba. Per tant, deixem que “canvien” elles (i ells) i no els vulguem obligar que ho facen amb decrets d’alcaldies. Contràriament, és la mateixa barbaritat que si a les dones occidentals les obliguen a posar-se un vel quan van en algun d’aquells països.

Recorde que fa uns 65 anys, jo era escolanet i passava l’estiu a un poblet de l’Espadà, on ajudava a missa. Alliçonat pel capellà del meu poble, que exigia que les dones anaren a missa con medias, manga larga, velo y traje honesto, com deia un cartell a la porta de l’església, vaig advertir a una senyora anglesa que passava els estius en aquell poblet i que pretenia entrar-hi, que no podia fer-ho. Com fan els talibans. Com volen fer els francesos. Tota la vida he tinguda en la memòria aquella senyora, de pell tan blanca, i me n’he avergonyit d’haver-ho fet.

Ara bé, el que més m’ha intrigat és la pèrdua de memòria de molta gent, que no recorden, o no volen recordar, que les nostres iaies vestien pràcticament com ho fan les mores. No anaven a les platges, quina vergonya, i si ho feien o no prenien el bany, o ho feien mig tapades i separades dels homes. Tampoc recorden que estaven sotmeses per llei a la voluntat dels seus homes, que no podien ni demanar un passaport, ni fer una compravenda… sense l’autorització dels homes, del pares primer i dels marits després.

També m’ha intrigat el desconeixement dels esforços que estan fent, en aquells països, les dones més progressistes, escriptores, professores, etc. Estan fent el mateix que feren ací les nostres dones que, pioneres, s’enfrontaren a la moral imperant i anaren conquerint els seus drets conculcats. I que encara continuen essent conculcats i qüestionats per alguns sectors més reaccionaris, arengats per alguns bisbes i capellans, que estan al nivell dels rabins i dels imams més reaccionaris (Joan Carles Martí, dixit).

No estaria de més, doncs, que començàrem a parlar dels esforços positius que estan fent en el món musulmà, i no tant dels negatius, perquè podem equivocar-nos pensant que nosaltres vivim en un paradís tot de llibertats, sense repressió, sense masclisme, ni violència de gènere, i això no és veritat.

En conclusió, deixem que les mores facen el seu camí i que assolisquen cada dia més llibertats… i que prenguen el bany com vulguen. Els qui s’escandalitzen de veure-les amb el burquini tenen la mentalitat dels qui ho feien quan les nostres dones començaren a usar el biquini. És la mateixa morbositat repugnant.

La nostra feina i la d’ells, sobre tot d’elles, ha de ser aconseguir la igualtat de gènere i que s’acabe la violència masclista i que les dones gaudisquen de la seua llibertat… En aquest sentit, també crec que hem d’insistir perquè facen callar al cardenal Canyissars, per repressor i antifeminista i per incitar els catòlics a rebel·lar-se contra les lleis més progressistes, com les de la igualtat de gènere. Per cert que, on va aquest eminent cardenal, lluint una capa de set metres de llarga, com la reina d’Anglaterra, però de color carmesí? Açò si que és un escàndol.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.

L’església en mans del clero i dels polítics

 – 28-08-2016 –

per Jesús Escorihuela Castells

Degudament informats, de fa molts anys, de la importància artística de l’església de la Mare de Déu dels Àngels, gràcies als articles de Josep Antich i de Josep Pitarch, constatem que fins ara no s’ha fet res per a la seua salvaguarda. Sense cap dubte, després de la important gestió de don Fernando Gómez, els dos rectors que l’han succeït no se n’han ocupat i per aquest motiu crec que és convenient fer-hi unes reflexions i compartir-les, aprofitant el canvi al front de la parròquia, que s’anuncia.

Recordem que fou en els darrers anys del rectorat de don Fernando, que coincidí amb l’alcaldia de Pitarch, que s’inicià un estudi de la situació de les pintures del creuer i el presbiteri, obra de Vicent Lopez, que aparentment estaven patint un progressiu deteriorament. L’acord entre el rector i l’alcaldia possibilità l’elaboració d’un estudi per a la seua restauració, del qual s’encarregà l’Institut de Restauració del Patrimoni, de la Universitat Politècnica de València.

L’impressionant estudi, en el qual intervingué un equip de més de quaranta investigadors, arquitectes, professors i el cronista de Silla, Antich, fou presentat en l’església el 20 de juliol de 2006, i en la Fira de Sant Sebastià de l’any següent, mitjançant uns panells informatius, divers material imprès i l’exposició a càrrec de l’equip investigador.

L’objectiu era summament ambiciós i anava molt més enllà del que preveien Don Fernando i Pitarch. S’hi estudiaven les estructures arquitectòniques i les seues patologies (esquerdes i fissures, filtracions i humitats, erosió, intervencions desafortunades, etc.); els elements pictòrics, esculturals i d’orfebreria, fixant l’atenció en el deteriorament de les pintures de Vicent López, per l’acumulació de pols, brutícia superficial i fums, pèrdues i erosió de la pel·lícula pictòrica i filtracions; el mobiliari i l’orfebreria, etc.

Era evident que aquell magnífic projecte havia de ser assumit per la societat sillera i per les forces polítiques i culturals, perquè per a la seua execució s’haurien d’invertir molts anys, sobrepassant als mateixos rector i alcalde promotors. I s’haurien d’obtenir recursos exteriors, d’institucions provincials, autonòmiques, del govern central i de l’europeu, de la UNESCO, etc. És per això que es proposà la creació d’una “Fundació pro-restauració de l’església de la Mare de Déu dels Àngels”, els patrons de la qual serien el rector de la parròquia, l’alcalde, un rector de cadascuna de les altres parròquies de la ciutat, el Cronista Oficial, l’Arxiver municipal, un representant de les associacions i congregacions religioses, un representant del Ple municipal i tres ciutadans o ciutadanes en representació del C.E.L. (Centre d’Estudis Locals), La Lírica, els Instituts Sanchis Guarner i Enric Valor i el Conservatori.

Lamentablement cap dels dos projectes arribà a rams de beneir, a conseqüència del canvi polític al municipi i de la jubilació del rector. El nou alcalde, Francesc Baixauli, va exigir al nou rector, Salvador Martorell, que havia de triar entre “el projecte de Pitarch o el meu”. El rector digué amén. Malgrat que havia arribat a convocar una reunió per a estudiar la represa del projecte, a celebrar el dia 4 de desembre, finalment la desconvocà per les pressions rebudes. La conxorxa político-eclesiàstica avortà l’únic projecte que hi havia, i a canvi no se n’ha fet cap altre, fins ara.

Sembla curiosa la coincidència dels dos principals partits del poble (PP i PSOE) i del clero en avortar el projecte. Cal tenir en compte que quan es presentà a l’opinió pública, les eleccions municipals de 2007 ja estaven a les envistes i que ni a uns ni als altres els interessava el protagonisme dels nacionalistes (Pitarch). El PP (Prieto) estava alteradíssim, per la influència que podria tenir el projecte entre els votants de dretes i més encara pel fet que el rector no s’amagava de mostrar les seues preferències per Pitarch. Només els faltava la representació de l’Auto Sacramental, que havia escrit Pitarch, sobre les Formes Incorruptes, de què ja parlarem altre dia.

Definitivament, doncs, ni durant els quatre anys de l’alcaldia de Baixauli, ni després durant els quatre de Serafí Simeon, no s’ha actuat en absolut, llevat de la lamentable bastida que durant tants anys ha estat plantada davant la façana de l’església, per evitar el seu enderrocament (?). Ha contribuït en aquest abandonament no sols l’actitud displicent dels polítics, sinó també la dels rectors, Salvador Martorell i Vicent Rovira. El primer es rentà les mans afirmant a la premsa que “havia vingut a salvar ànimes i no pedres”; del segon no se sap què ha dit, sols el que no ha fet.

He demanat a Pitarch la seua valoració de tot l’afer. Sobre don Fernando té una excel·lent opinió, “perquè malgrat la seua ignorància era molt honest i comprensiu i entengué, immediatament que li ho proposí, que el projecte era molt important. De fet, ja jubilat intentava escriure les seues memòries i, segons em va llegir, opinava que l’alcalde que més havia fet per l’església de Silla era jo y eso que Pitarch no cree en Dios, afegia”. Respecte dels altres rectors, la seua opinió és molt negativa.

I sobre les possibilitats que algun dia es reemprenga el projecte, confia que així serà, pel bé de Silla. Li han comentat, diu, que una fundació vinculada a Mercadona es podria interessar, però ningú ha confirmat res. “De fet, sols m’han demanat còpies d’aquell projecte, perquè les que hi havia a l’ajuntament i a la parròquia s’han extraviat. Jo mateix fiu còpies, fa més de quatre anys, per a tots els membres de la corporació, que també foren extraviades”.

Si a la tercera va la vençuda, encara podrem confiar que amb el nou rector es podrà treballar, especialment, segons Pitarch, en aprofundir en l’estudi del projecte, començant per evitar les filtracions actuals; també s’ha d’actuar en les pintures de López, desinsectar mobles i algun altar i recuperar l’orgue. Diu que hi ha feina per a molts anys, però que s’ha de començar a treballar seriosament.

De no fer-ho així es demostrarà, una vegada més, la falta general de sensibilitat i el menyspreu per part dels representants de les institucions: el clero i els polítics, cap al nostre patrimoni artístic i cultural.

Uns i altres tenen l’obligació de vetllar per la seua recuperació i salvaguarda, perquè és un dels valors i testimonis més rellevants del nostre conjunt patrimonial. L’església de la Mare de Déu dels Àngels ofereix un interessant i atractiu motiu per a recrear-se en l’art. Llàstima que les nostres autoritats no ho vegen així.

Un pastor, però de cabres

 – 22-08-2016 –

 per Josep L. Pitarch

 

La imatge dels bisbes pastors d’ovelles, a imatge del Bon Pastor, ve de les escriptures, o siga que està molt documentada. Jo m’he entretingut recercant en la Bíblia i no tinc cap dubte que la idea que els creients són un ramat d’ovelles i els seus bisbes i rectors són els pastors, és fundacional, paraula de Déu, doncs.

A partir d’aquesta constatació i a la vista que el cardenal Canyissars va a la seua bola, en matèries tan fonamentals com el paper de la dona en la societat i en l’església, o en els temes de la sexualitat, la pregunta que cal fer-se és si en lloc d’un pastor d’ovelles ell se sent més com un pastor de cabres, que no és igual, com tractaré d’explicar.

Els pastors d’ovelles són gent senzilla, bondadosa i solidària, com els ramats que menen. Ho sé de primera mà, perquè he tingut ocasió de parlar amb alguns d’ells. Els de cabres, també ho sé, són més solitaris i rústecs, com els seus ramats, avesats a la vida difícil d’uns animals indòcils que, a la més mínima, salten fora de la tanca i són difícils de menar.

Per les maneres i pels seus exabruptes, l’eminentíssim cardenal Canyissars s’assembla més, doncs, a un pastor de cabres que no a un d’ovelles. Mentre el ramader suprem o Sant Pare s’afirma en la seua doctrina d’amor al pròxim, dones i homosexuals inclosos, el cardenal proclama des de la trona, orgullós amb el que  diu, retronant, que els catòlics s’han de rebel·lar contra la llei, contra el govern, i que les dones mut i a la gàbia i que la igualdat de gènere és la fi del món…

No sé què en diuen les dones catòliques, perquè cap monja, cap catequista, cap congregació devota n’ha piulat. Tampoc hi diuen res els pastors de les ovelles parroquials, o capellans, que no pensen com ell. El Vaticà també calla. Canyissars és com Rita Barberà, que donen por i ningú gosa denunciar-los.

Em pregunte qui em dóna veu en aquest assumpte, perquè a mi no m’afecta en absolut el que diga o deixe de dir el famós cardenal, però si que em preocupen les repercussions polítiques de les seues paraules, perquè tenen o poden tindre una influència negativa en les consciències i influir en les conductes socials i fer-les esdevenir antisocials.

Hi ha també un altre motiu per a tenir alguna opinió i expressar-la, i és que, precisament si algú no pot fer “política” contra les lleis de l’Estat són els jerarques catòlics, que viuen a expenses de les dotacions pressupostàries, les subvencions i les exempcions fiscals. No m’explique per quina raó cap partit polític pren posicions per a esmenar la irregular situació i acabar amb els privilegis de què fa ús i abusa, en nom de Déu, la jerarquia catòlica. Quin temor els infonen? Supose que no tindran por a l’infern. O és que accepten la fal·làcia franquista que Espanya és catòlica, apostòlica i romana?

L’Estat és aconfessional segons la Constitució. Per molts ciutadans i ciutadanes que hi haja d’inscrits als llibres parroquials, en realitat els catòlics practicants són una minoria,  perquè la majoria ho són pel folklore familiar. O han deixat d’ésser-ho, amb tots els respectes per uns i per altres. També hi ha els creients d’altres religions i sectes i sobre tot els agnòstics i ateus. Com la Constitució és igual per a tots: o tots moros o tots cristians, però privilegis per a ningú.

A part que crec que la justícia no pot continuar protegint aquests bisbes casposos, pastors de cabres monteses. Per això, com estan arxivant les denúncies que es presenten als jutjats contra ells, l’obligació que tenim és d’exigir que la justícia siga igual per a tots. Demanar-ho no està de més, perquè no ha estat així en el cas de la infanta i ara dels bisbes…

Hi ha també el fet ben cridaner que el Vaticà deixa fer aquests personatges, quedant en evidència la comunió episcopal (es diu així? Escric de memòria). També deixen en evidència el papa Francesc i, de fet, si s’aclamen a algun papa no és a l’actual, sinó als antecessors més retrògrades, especialment a Joan Pau II. Per menys motius dels que fan aquests bisbes, a altres els han excomunicat. Aquests tenen butlla?

Seguint en la línia bíblica. sense mofar-me de res, i acceptant la hipòtesi que al darrere dels bisbes hi ha el mateix Esperit Sant, la pregunta que s’han de fer els qui s’ho creguen és: per què hi ha tantes contradiccions entre uns bisbes i altres? Per què tantes contradiccions entre les idees que llancen des de les trones uns i altres? A qui hem d’obeir? Per a evitar contradiccions, desviacions i males interpretacions, precisament el Vaticà sempre ha practicat el control més estricte i, per tant, per què no controlen Canyissars, Pla, etc?

Finalment vull reflexionar i fer-me unes preguntes, sobre dos fets, molt relacionats amb aquests pastors tan reaccionaris i sobre nosaltres els valencians. En primer lloc, per quina raó el País Valencià i especialment la diòcesi valenciana dóna un percentatge tan elevat de pastors de cabres com aquests. Quin dimoni s’emparà del Seminari de Montcada en els anys seixanta, que és quan tota aquesta gent s’hi formà. En quines pràctiques perverses foren ensinistrats.

La segona reflexió té a veure amb la relació negativa de tots aquests amb la llengua. Per què el seu menyspreu i el seu odi a la llengua, que els ha impedit fins ara i impedeix d’aprovar els missals i llibres litúrgics en valencià.

Totes aquestes preguntes tindran resposta si els capellans progressistes, que són més o menys coetanis dels pastors de cabres de què estic escrivint, s’ho proposen. Jo els anime a fer-ho i fins i tot a visitar coralment el Nunci, el Vaticà, la Haia i l’ONU, si cal. No percebeu la pudor de sofre que se sent, amics?

Aprofitant l’ocasió i per acabar, dedique uns versos al cardenal, i a les dones valencianes, sense mala intenció:

       L’eminent Canyissars / la igualtat d’homes i dones / es passa per l’engonal./

       ‘Les dones són esclaves / del senyor’,  diu / doncs que no siguen faves / i que no diguen ni   piu. /

        Piu, piu, piu, fa la gallina quica / piu, piu, piu, fa el gall quic…

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.

La reina llèpola

 – 18-06-2016 –

per Josep Antich Brocal

Da la reina Isabel I de Castella, de sobrenom “la Catòlica”, ens han contat moltes coses positives, sobretot a la sèrie de televisió que varem poder seguir fa un parell d’anys, on l’excel·lent interpretació de l’actriu Michelle Jenner va oferir la imatge que possiblement tindria: una expressió dolça en ser de pell fina i cabells rosos, que era una qualitat femenina molt envejable, però un caràcter ferm a l’hora d’exercir el càrrec, principalment en la defensa del seu regne en clau d’igualtat amb el “catalán” (així qualificaven al seu marit Ferran II d’Aragó) fins acunyar la frase Tanto monta, monta tanto… , sense oblidar la seua religiositat exacerbada, la generositat amb els vençuts, ser la impulsora de la unitat nacional i de la conquesta d’Amèrica, etc, etc…

Com a anècdota curiosa, per no dir negativa, només coneixem d’ella que va prometre de no mudar-se la camisa (que aleshores era la roba interior femenina) fins que no conqueriren als musulmans el regne de Granada, una decisió prou antihigiènica interpretada per la propaganda nacional-catòlica en forma de lloable sacrifici personal, justificat en una reina només si obeïa a una causa justa, com era acabar amb el darrer reducte islàmic de la península. Veiem com la descrivien alguns cortesans amb frases tan admirables com:

Fray Francisco Jiménez de Cisneros:  – Era ejemplar en todos los autos de virtud y del temor de Dios, de gran corazón y grandeza de alma –

Alfonso de Palencia:  – Estava llena de humanidad, bondadosa, mujer de pudor y pureza en sus costumbres, inteligente, de mirar gracioso y honesto –

Hernando del Pulgar:  –  Muy buena mujer; ejemplar y de loables costumbres. Nunca se vio en su persona cosa incompuesta… en sus obras cosa mal hecha, ni en sus palabras, palabra mal dicha.  Dueña de gran continencia en sus movimientos y en la expresión de emociones.  Castísima, llena de honestidad, enemicísima de palabras y de muestras deshonestas  –

Fins i tot, en l’època de major exacerbació isabelina, any 1960, va haver una proposta a Roma per a beatificar-la, la qual no va prosperar per decisió del papa Juan XXIII, el qual, ocupat en preparar el Concili no era partidari de fabricar sants només per què sí.  Però cal dir també, que ens ocultaren altres facetes menys edificants d’aquesta senyora tan “exemplar”, ja que ningun panegíric feia menció als seus acords polítics de dubtosa legalitat com l’expulsió dels jueus i la incautació dels seus bens, les donacions econòmiques en detriment dels súbdits i en favor del patrimoni del clergat, la recaptació exagerada d’impostos per a finançar la croada contra els infidels, les concessions jurídiques que eren competència de l’Estat en favor del tribunal de la Inquisició, creat per ella mateix… a més de les relacions tortuoses amb els fills, especialment les imposicions maritals a la infanta Juana, futura hereva de la corona, la qual va acabar la vida inhabilitada, declarada dement i reclosa en un castell… Així és la Història escrita pels vencedors, exagerant les virtuts i silenciant els defectes dels seus herois.

I casualment, m’arriba a les mans un document molt interessant, no per la seua transcendència històrica, que no la té en absolut, sinó perquè demostra una faceta poc coneguda de la reina: l’afició als dolços, els quals encarregava en quantitats industrials a diversos confiters del regne, un encàrrec que la ciutat corresponent es veia obligada a obsequiar a sa majestat.  Es tracta d’un compte de despeses pagat pels jurats de València, en el qual figuren diverses partides de serveis i subministres a la corona, com eren els jornals d’empeltar un hort en Sevilla, medicaments, perfums, vestits, sabates, joies, o la pólvora de les bombardes que es varen utilitzar durant la conquesta andalusa; unes mercaderies enviades en caravel·la al port de Màlaga, aleshores quarter general i residència temporal dels reis durant la campanya militar.  Fins i tot apareixen accessoris de cetreria, que era l’esport favorit del rei… i també hi ha una mona per a regal de la infanta. 

Però les factures més oneroses són l’abundant i variada confitura, de la més exquisida, per la qual cosa no es probable que la repartiren de postres en el “ranxo” dels soldats, ni tampoc entre els infants o els membres de la cort, que aleshores estaven molt lluny d’allí. Així doncs, a qui estaven destinades tantes llepolies?.  Deduïm que exclusivament als paladars reials que compensaven el sacrifici corporal de la campanya amb menjars extraordinaris; i si tenim en compte la fama d’auster i “gorromino” que tenia el rei Ferran, no es gens d’estranyar que l’encomanda fora un desig atribuïble només a la seua amantíssima esposa.  Veiem que conformava aquest enviament i els preus de les partides embarcades, segons el document custodiat a l’Arxiu Municipal de València en el Manual de Consells de l’any 1487:

Anno a Nativitate Domini MCCCCLXXXVII die sabati XXII setembris.

Fonch proposat en lo magnifich Consell, que per lo magnifich Batle general del present Regne sien pagats al Senyor Rey per manament d’aquell, deu milia trescents onze sous y set diners en certes despeses y provysions:

–  A Miquel Bosch per ligar los orts de Sevilla ………………………………..  640  sous

–  A Martí dAlmansa per portar una carrega e mija de confits ………….    97    “

–  Per lo preu de certes conserves e confits …………………………………….  599    “

–  Per lo dret del general dels dits confits ……………………………………….     9     “

–  A Garcia de Huete per virtud de una lletra al Senyor Rey ……………..  200    “

–  A Domingo Barberà, patro de caravela, per nolit de portar

    vint gerres de pólvora a Malaca ………………………………………………..   62     “

–  A Matheu Abril per preu de fruyta portada a la ciutat de Malaca…..  155    “

–  A Bernardino, per portar les dites coses ……………………………………..   63     “

–  A Joan Divisa, patro de caravela, per lo nolit de portar

    les dites coses………………………………………………………………………….    60     “

–  A Francesch Manyes, per lo que bestragué en compra de

    exarpells per portar aygua rosa ………………………………………………     28     “

–   A Jacme Bonança, çucrer, per lo preu de certes conserves

     y maçapans e crostres de poncir …………………………………………….   142    “

–  A Guillem Torrella, per lo preu de conserva rosada

    e pastes reyals ……………………………………………………………………….   144    “

–  A Joan Pasqual, per obs de comprar drogues e medecines ………….  2000   “

–  Item.   Per lo preu de dotze dotzenes de pintes de fust  ………………..    96     “

–  Item.   Per la despesa que feu en casa sua a les sclaves

               que foren trameses de Malaca per a lo Senyor Rey ………….   1080   “

–  A Gaspar Gras, per lo preu de carvers e anelletes per

   als falcons e sparvers ………………………………………………………………   120    “

–  Per lo preu de cent lliures de carn de codony e per los ports ……….   383    “

–  Per lo preu de una moneta que fon comprada per a la Senyora

   Infanta …………………………………………………………………………………..     30    “

–  Per lo preu de cinquanta alnes de Olanda molt prima per a

   la Reyna ………………………………………………………………………………..    660    “

–  Per mija onza de almezch e mija de ambre per el Senyor Rey ……..   190    “

–  Per lo preu de sis dotzenes de guants de falcons e tres parelles

   de gats, e una dotzena de capells de falcons ………………………………   198    “

–  A Jacme Bonança per lo preu de conserves e confits de çucre …….. 1680    “

–  Per lo preu de 24 parells de borseguins e planttufes …………………..  260    “

–  Per lo preu de les aygues almesclades e pels bexells de vidre……….  706    “

–  Per lo preu de cinquanta parells de cascavells per als falcons

   del Senyor Rey ………………………………………………………………………..   62     “

–  Per sis marchs dargent comprats pera guardar hun relotge

    per a la Senyora Reyna …………………………………………………………..  600    “

Les quals quantitats prenen la suma de 10.311 sous y set diners, y no es poden admetre en compte sense asentiment de la ciutat, la qual hoyda la dita proposició, dona é presta son asentiment en lo pagament de les dites quantitats.

El document està redactat amb l’ortografia valenciana antiga, on localitzem mots que avui han desaparegut del nostre vocabulari, bé en canviar de nom o simplement perquè ja no s’utilitzen, per exemple: aygua rosa (vi rosat de molt baixa graduació), exarpell (bóta de cuir per a transportar vi), crostres de ponzir (corfa del pomelo confitada), almezch (almesc, perfum d’essències molt concentrat), ambre (perfum de resines), alna (mesura de longitud, vara de mesurar teles), capell de falcó (caputxeta que cobria els ulls a l’au), borseguí (calcer alt i embotonat), plantufes (calcer de dormitori per aixecar-se del llit), bexells (recipients de perfum amb la base ampla i el coll estret)…

Però l’anècdota del document no està en la gramàtica, sinó en la conclusió que podem traure:  En mig de la campanya militar i amb el país carregat d’impostos, sembla que la parella reial no es privava de res, al fi i al cap havien de ser agraïts i donar bon compte dels regals que rebien dels seus súbdits.

Josep Antich és Cronista de Silla.

El pensament salvatge en Claude Lévi-Strauss

 – 15-08-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

Quan vaig començar a estudiar antropologia social i cultural vaig començar també a caure en el compte de la quantitat de prejudicis que tenia respecte de les “altres cultures”. Aquesta perspectiva esbiaixada que compartia amb molts coetanis i paisans estava dominada per una visió jerarquizant de les societats i les cultures que, com vaig descobrir, tenia nom, i aquest era “etnocentrisme”.

Efectivament, la tendència al “Progrés”, i a considerar la pròpia cultura com si estiguera en un esglaó superior d’una suposada escala evolutiva de les cultures, ens portava a molts i moltes a creure que els anomenats “pobles primitius” es caracteritzen principalment per estar, comparativament amb Occident, en uns estadis endarrerits de desenvolupament, com si les cultures d’aquests altres pobles foren pobres, impotents i obtuses.

Aquestes creences impregnades de supremacisme eren fins a cert punt conseqüència lògica de la visió dels altres culturals que havíem heretat històricament del colonialisme imperialista i de l’evolucionisme que va ser hegemònic en Europa durant el segle XIX i bona part del XX.

Doncs bé, les millors argumentacions en contra del prejudici etnocèntric sobre la supremacia de l’Occident Civilitzat, les vaig trobar en els llibres d’un antropòleg francès anomenat Claude Lévi-Strauss, del qual provaré de fer en el que segueix una breu caracterització.

Claude Levi-Strauss

Claude Lévi-Strauss (Brussel·les, 28 novembre 1908-París, 31 de octubre de 2009) va ser un antropòleg i etnòleg francès, una de les grans figures de la seua disciplina en la segona meitat del segle XX. En introduir l’enfocament estructuralista en les ciències socials, va ser de fet el fundador de l’antropologia estructural, mètode basat en la lingüística homònima creada per Saussure i desenvolupada pel formalisme rus. Donat el pes de la seua obra, dins i fora de l’antropologia, va ser un dels intel·lectuals més influents del segle XX.

Com a fill d’una família d’artistes i intel·lectuals jueus de Brussel·les, Lévi-Strauss va tindre accés a una acurada educació. Va tindre temps d’estudiar dret i filosofia, encara que el van avorrir. Disposa d’una vasta cultura clàssica i literària i també amb profunds coneixements en música clàssica i contemporània. No obstant això, les seues “tres amants”, com ell les definia, van ser la geologia, el marxisme i la psicoanàlisi.

Tant la geologia, com el marxisme i la psicoanàlisi comparteixen una premissa: les coses consten d’estructures i aquestes estructures poden ser descobertes i analitzades en detall. En les formacions geològiques a través de l’estudi dels estrats i l’anàlisi mineralògic, en el marxisme a través de l’estudi de les relacions de classe i en la psicoanàlisi a través de la teràpia i la relació metge-pacient.

No obstant això, va ser l’antropologia el que va permetre a aquest erudit francès prendre contacte amb altres cultures diferents de l’occidental i qüestionar la pretesa superioritat de la mateixa. El seu contacte amb les cultures del Brasil, així com d’altres tribus sud i nord-americanes va ser intensíssim. Es pot afirmar que va passar més de 30 anys entre cultures diferents.

El concepte d’estructura va quedar definitivament arrelat a Lévi-Strauss gràcies a la gramàtica estructural de Ferdinand Saussurre. La lingüística estructural no es queda en l’anàlisi simple dels components de les oracions, sinó que penetra en la seua estructura profunda i pretén ser capaç de reconèixer pautes comunes a totes les llengües. És a dir, no es queda en el significat de les paraules, sinó que estudia com la ment ordena els significants, que són les unitats mínimes del llenguatge.

De la mateixa manera que el llenguatge consta d’unitats mínimes que, capa rere capa (com en la geologia) s’ordenen segons una sèrie de regles per a produir un significat, la cultura, que segons Lévi-Strauss és comunicació, també es constitueix d’unitats mínimes que es combinen segons certes regles en unitats més grans que formen un significat. Descompondre la cultura en les seues unitats bàsiques i comprendre les regles mitjançant les quals es combinen és entendre el significat de la cultura. Comptat i debatut aquest és el mètode estructural.

Segons Lévi-Strauss la ment humana organitza el coneixement en pols binaris i antagònics (bo-dolent; dins-fora; nosaltres-vosaltres; cru-cuit, etc.) que s’organitzen d’acord amb la lògica. Tant la ciència com el mite, com explicacions del món, estarien estructurats per parells d’oposats relacionats lògicament i per tant compartirien la mateixa estructura, només que aplicada a diferents coses.

Per Claude Lévi-Strauss, les regles per les quals les unitats de la cultura es combinen no són producte de la invenció humana, sinó que segueixen les pautes que es troben en el cervell humà. Expressat en termes més actuals, les pautes de la cultura serien genètiques. Per tant, en el pas de l’ésser humà d’animal natural a animal cultural (a través de l’adquisició del llenguatge, la preparació dels aliments, la formació de relacions econòmiques i unitats polítiques, etc.) l’ésser humà segueix unes lleis ja determinades per la seua estructura biològica. Per això l’ésser humà no seria l’espècie privilegiada que creiem que és, sinó una espècia més que passarà i que només deixarà algunes traces de la seua activitat quan s’extingisca.

Entre les obres més destacades de Claude Lévi-Strauss es poden citar “Estructures elementals de Parentiu” (1949), “Raça i Història” (1952), “Antropologia Estructural” (1958-1973) i “Totemisme” (1962). És imprescindible esmentar “Mythologiques”, un estudi estructural dels mites dels nadius americans, que es compon de diverses obres publicades entre 1964 i 1971, així com “Tristos Tròpics”, unes memòries que van ser un èxit de crítica i públic. Tanmateix una de les seues obres més conegudes fou “El Pensament Salvatge” (1962), la qual anem a ressenyar a continuació.

El Pensament salvatge

Lévi-Strauss dedica les 14 primeres pàgines del seu llibre El pensament salvatge a mostrar exemples de classificacions folk, recopilades principalment en estudis etnosemàntics de botànica, zoologia i medicina realitzats en diverses societats. En la seua opinió, l’objectiu d’aquestes classificacions no és d’ordre utilitarista sinó intel·lectual, és a dir, introduir ordre en el món natural. Classificar objectes (fer taxonomies) és, per a Lévi-Strauss, una de les formes bàsiques de conèixer.

Lévi-Strauss intenta demostrar que el pensament “primitiu” és tan lògic com el nostre i que gran part del saber primitiu és desinteressat. El que impulsa el pensament “primitiu” és una voluntat de saber. Considera equivocades les interpretacions de la mentalitat “primitiva” que havien ofert Lévy-Bruhl i Malinowski. A La mentalité primitive (1922) Lévy-Bruhl havia sostingut que el pensament dels pobles “primitius” era prelògic i precientífic. Malinowski, per la seua banda, creia que el pensament d’aquests pobles estava regit per les seues necessitats psicobiològiques.

Lévi-Strauss descriu als “primitius” com a observadors incansables del món natural que realitzen exhaustius inventaris notarials de les relacions que s’observen entre les coses per després traspassar-les als seus ritus i cerimònies, creant d’aquesta manera una mena de registre (memòria) d’aquestes observacions i reflexions .

Les classificacions d’objectes que realitzen els “primitius” són en últim terme intents de recerca de l’ordre que tenen les coses més enllà de la percepció subjectiva que els éssers humans tenen d’elles. No és estrany, per tant, que alguns d’aquests assajos encerten o mostren aproximacions a la realitat, encara que Levi-Strauss reconeix que hi ha diferències entre la precisió dels coneixements de la ciència moderna i del pensament màgic.

Tant la ciència com la màgia busquen el descobriment de relacions causals en els fenòmens, un ordre ocult amb forma d’estructures. Totes dues estan igualment motivades per una voluntat de saber.

La història de la ciència, segons Lévi-Strauss, hauria de remuntar-se al neolític, un període en què la humanitat creà la terrisseria, el teixit, l’agricultura i la ramaderia. Totes aquestes tècniques van ser producte de l’observació i el pensament humans. Darrere de totes aquestes innovacions tecnològiques no hi va haver una actitud utilitarista dels éssers humans, sinó un afany desinteressat.

Per a Lévi-Strauss hi ha una continuïtat entre el pensament científic del neolític i la ciència moderna. La diferència rau en l’allunyament progressiu de la ciència de la “intuïció sensible” que s’ha produït al llarg de la història. Lévi-Strauss denomina a aquest “primera” forma de pensament: “ciència del concret” (en lloc de primitiva).

Lévi-Strauss estableix una analogia entre aquesta forma de pensar primigènia i el bricolatge. El pensament mitològic consisteix en una mena de bricolatge intel·lectual. El que caracteritza el bricolatge és l’ús de mitjans heteròclits limitats per realitzar tasques diverses. Els mitjans utilitzats en el bricolatge no estan definits pel projecte que es va a realitzar, ja que són anteriors, sinó per la seua instrumentalitat. S’acumulen en funció de la seua possible utilitat. Cada eina o material de la caixa del bricoleur ha tingut ja un ús concret, però té altres múltiples usos potencials d’una certa classe.

Haver tingut un ús previ condiciona o restringeix les noves possibilitats d’ús dels materials i eines del bricoleur. Els elements que utilitza el bricoleur són signes: imatges (significants) als quals s’associen conceptes (significats). Lévi-Strauss pensa que el bricoleur treballa amb signes mentre que el científic modern ho fa amb conceptes. Els signes, a diferència dels conceptes amb els quals el científic elabora les seues hipòtesis i teories, arrosseguen amb si el significat d’un ús passat. La ciència moderna tracta de crear nous conceptes, mentre que la lògica del concret es conforma amb reagrupar els signes dels que ja disposa. Lévi-Strauss considera que el pensament mític construeix estructures a partir d’esdeveniments, mentre que la ciència moderna forja estructures a partir d’altres estructures.

Per a Lévi-Strauss les dues formes de procedir són igualment vàlides i coexisteixen. La ciència moderna no està interessada només en la comprensió de les qualitats primàries de les coses, sinó també de les secundàries. Per més que avancen els coneixements de la biologia dels éssers humans mai deixaran de preguntar-se pel sentit de la vida. De la mateixa manera, Lévi-Strauss pensa que no cal veure el pensament mític com una mera activitat rutinària que consisteix a combinar esdeveniments i experiències passades, sinó com un exercici alliberador i de protesta contra la falta de sentit i enteniment que afronten els éssers humans en la seua vida.

Lévi-Strauss considera que l’art ocupa un lloc intermedi entre la ciència i el pensament màgic o mític. L’artista té una mica de bricoleur i de savi. L’obra d’art és sempre segons Lévi-Strauss, un “model reduït”, ha suposat la renúncia de l’artista a alguna de les dimensions de l’objecte real: volum, colors, olors, textura, dimensió temporal …

En el procés artístic, segons Lévi-Strauss, s’inverteix el procés cognoscitiu habitual, anant de la totalitat a les parts, encara que siga de manera il·lusòria. L’anticipació de la totalitat i la possibilitat del seu maneig és el que produeix el gaudi estètic. La renúncia d’algunes de les dimensions sensibles de l’objecte és el que permet a l’espectador contemplar les seues dimensions intel·ligibles.

La ciència busca produir l’objecte (actua de manera metonímica, segons Lévi-Strauss, substituint un objecte per un altre), mentre que l’art només pretén reproduir-lo (actua de manera metafòrica). L’artista parteix d’un conjunt d’objectes i esdeveniments i es llança a la recerca d’una estructura mitjançant la creació d’un nou objecte.

Lévi-Strauss conclou la seua exposició de la ciència del concret, comparant l’obra d’art amb el joc, el mite i el ritu. Assenyala que mentre que el joc produeix esdeveniments a partir d’una estructura, els ritus i mites descomponen i recomponen esdeveniments per dur a terme ordenaments estructurals.

Influència i continuïtat

El pensament de Lévi-Strauss va influir en, va ser influït per i va ser part dels moviments socials dels anys 60. Oferia una alternativa, pessimista, però alternativa, als sistemes burgesos i religiosos imperants en la cultura oficial d’Occident. Qüestionant la supremacia de la cultura occidental i explicant “científicament” les regles de la cultura, Lévi-Strauss va construir una imatge de l’ésser humà pessimista: un ésser que es troba sol, abocat a la guerra i a la destrucció del planeta per la seua rapacitat i per al que no hi ha esperança ni tan sols en l’humanisme (no s’ha d’oblidar que Lévi-Strauss pertany a la generació que va viure la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust i que va produir la seua obra en el context de la Guerra Freda).

L’obra de Lévi-Strauss ha sobrepassat les fronteres de l’antropologia, influint profundament en la filosofia, la sociologia, la història, l’estudi de la literatura, la filologia, la ciència política, etc. No obstant això, amb el declinar de la contracultura i la fi de la Guerra Freda, la visió de Lévi-Strauss ha anat perdent força. També les seues teories antropològiques són qüestionades, encara que sens dubte l’anàlisi estructural és encara important en qualsevol estudi etnogràfic.

Tant les teories antropològiques de Lévi-Strauss com la seua imatge de l’ésser humà han estat criticades per nombrosos autors i també han estat superades en part. Però no hi ha dubte que es tracta d’un dels pensadors més profunds i originals del segle XX, l’obra del qual tanca les esperances, els horrors, el buit i l’angoixa d’una època després de la qual l’ésser humà ha perdut definitivament la innocència.

Maite Verdú, Mozart, bous i capellans

 – 14-08-2016 –

per Josep L. Pitarch

 

Connecte una emissora de ràdio de Toronto, que no fa altra cosa que emetre música de Mozart; en aquest moment, ho fan amb la impressionant òpera Don Giovanni. Amb aquest acompanyament musical, intente anar fent altres coses, ara mateix escriure aquest article. Fa uns dies connectí amb una emissora de Xile, també dedicada a Mozart, i tampoc fa gaire amb una altra de França. No trobe cap emissora mozartiana més a prop, perquè a tot el món van millor que nosaltres, en cultura musical. Algú em comenta que tampoc anem massa bé amb les medalles olímpiques, però d’això no en sé res ni m’interessa.

Curiosament (o no tant) en aquestes emissores mozartianes, fan els espais de propaganda en castellà. Fins i tot, quan hi ha eleccions, emeten propaganda electoral, cosa que em fa pensar que sí que hi ha gent que hi connecta, i que és inexplicable la poca atenció que presta l’administració i els mitjans de comunicació, a donar-nos uns serveis que són tan normals a tot arreu del món civilitzat. Això és el que hi ha.

Mentrestant, al carrer se sent la cridòria de la gent tauròfila, perquè a Silla hi ha els sis dies de bous, que fins l’any passat eren vuit. S’ha fet una retallada substancial dels diners municipals que s’hi destinen, s’han suprimit algunes parts dels espectacles (bous embolats i en corda) i s’han extremat un poc més les exigències de seguretat. En conseqüència, s’ha desinflat un poc aquest tema.

Crec, però, que tothom ha guanyat un poc i que ningú ha perdut massa. Per tant, tothom ha de sentir-se mitjanament satisfet, perquè uns i altres han salvat la camisa: ni guanyadors, ni vençuts. Com també crec que a llarg termini la societat anirà modificant la manera de manifestar l’afecció als bous, el camí és el de cercar maneres d’enteniment i no d’enfrontament entre uns i altres. Hi ha pendent, però, el tema de la instal·lació de la plaça portàtil al mig de la plaça del poble.

La modernització de la plaça que ha promès l’actual govern municipal haurà d’implicar un canvi d’ubicació de la plaça portàtil que s’hi instal·la actualment i els tauròfils haurien de tindre pensada ja una proposta. Jo, quan era alcalde, insinuí una possibilitat, que ara ja no defensaré: l’edificació d’una plaça fixa, a les Eres, per a dur-hi tots els espectacles dels bous, a canvi de deixar el centre del poble lliure i expedit. No pot ser que cada any els difunts, per exemple, hagen de ser introduïts a l’església en les circumstàncies lamentables que han de fer-ho ara.

I entretingut amb aquestes cabòries, i reconfortat amb unes cerveses i un piscolabis (rabo de bou, precisament) que he pres amb Xavier Cunyat, al bar La Llimera, que han obert uns bons xinesos veïns, he comentat la meua preocupació pel tema dels béns artístics de l’església del poble, abandonats a la desídia pels darrers capellans que la regenten i la usufructuen, evidentment poc sensibles.

No cal que torne a explicar que entenc que els béns de l’església són del poble, perquè s’han fet amb els diners del poble i el seu consentiment i que, per tant, trobe il·lògic i absurde que els polítics es desentenguen. A França, que és un estat veritablement laic, tots els edificis de culte són de la nació i és l’administració que se n’ocupa de la seua conservació. A Espanya, que és un estat tan ple de mentides, com que és aconfessional, una d’elles és la d’Aznar, qui legalitzà l’apropiació d’aquests béns per part de l’església, deixant-los exempts de pagar contribucions. Ací hi ha tema per a pensar-hi.

El poble dorm tranquil, després de l’estridència en què ha estat sumit la nit passada, entre els espectacles de la plaça portàtil, que se sentien en tot el poble, i la desfilada de la gent, cridant pel carrer. Ara tothom dorm, jo escolte Mozart i intente acabar aquest article.

MAITE VERDÚ

Obric el correu i m’assabente pel Cresol que Maite Verdú, que és una jove sillera que viu i treballa als Estat Units (Carolina del Sud), ha publicat una novel·la: ‘Los ángeles no tienen alas’. M’he endut una agradable sorpresa, pròxima a la commoció.

Conec Maite i la seua família, des que aquesta era una xiqueta. Sabia de les seues ambicions i de la seua capacitat per afrontar la vida. Per son pare, Joan, també sabia de les vicissituds americanes, però mai me n’havia parlat del seu treball literari. Per tant estic tractant de localitzar la novel·la, que he de comprar per internet (on line), cosa que no sé com fer, perquè si mai hi he intentat alguna operació internàutica, quasi sempre he fracassat. Per això no estic ni en facebook, ni en cap comboi d’aquestos, i en faig ús de la mínima expressió (escriure, el correu, entrar al google i prou).

Pel que informa El Cresol, la novel·la de Maite promet ser molt interessant i m’agradarà fer una crítica. Com diuen que els escriptors, en les seues obres, el que fan és escriure la seua autobiografia, crec que ja puc recomanar la seua lectura, perquè la biografia de Maite és la d’una dona valenta i lluitadora.

Hi ha, arreu del món, sillers i silleres amb biografies molt interessants i engrescadores, que hem de conèixer els qui hem romàs al poble. Músics, professors, artistes, dissenyadors, escriptors… Des de la pionera i mítica Carme Navarro, passant per la increïble Cèlia Forner i tanta gent, fins arribar, de moment, a Maite Verdú. A partir de la nostra escriptora, m’hi posaré a escriure sobre tots els qui localitze, tenint en compte el que ja ha fet i està fent el cronista Pepe Antich, o Jesús Escorihuela amb els músics… Ja tenim feina per aquests hivern i qui vulga col·laborar ja pot començar. Hi ha El Cresol que pot servir de mitjà de comunicació, supose.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.

“Los ángeles no tienen alas”, una novel·la de Maite Verdú

A El Cresol hem tingut notícies des de l’altra banda de l’Atlàntic. Es tracta de Maite Verdú, una sillera que molts de vosaltres coneixeu o recordareu. Ara viu als Estats Units i acaba de publicar una novel·la, Los ángeles no tienen alas, que seguidament vos anem a presentar.

Valenciana de naixement, Maite es va llicenciar en Ciències de la Comunicació per la Universitat de la Florida Central en Orlando (Florida). Inicià la seua carrera al món de la comunicació com a presentadora en ràdios i televisions locals espanyoles als 13 anys d’edat. La seua passió per viatjar i descobrir noves cultures la va portar a la cerca de noves històries. Los ángeles no tienen alas, la seua primera novel·la, reflectix les seues experiències ajudant a alcançar somnis. En l’actualitat viu a Charleston (Carolina del Sud) junt al seu marit Shane i la seua filla Mikha, on dirigeix la seua pròpia empresa MVF Communications Ltd.

Los ángeles no tienen alas

Un viatge a Nova York amb motiu de celebració, va donar un gir inesperat a la vida de Maria, que s’acabava de graduar com a periodista. Molts anys després, a punt de ser desnonada, esgotada i en plena solitud durant els seus últims dies de vida, Maria fa l’impossible per complir la seua promesa i es refugia en l’esperança de poder acabar el seu llibre. Un llibre ple de secrets i experiències inoblidables durant els seus viatges a Tlaxcala (Mèxic), Marràqueix (Marroc), i Jerusalem (Israel) com a periodista on va acabar trobant el seu veritable destí i alguns àngels sense ales pel camí.

Los ángeles no tienen alas és una experiència única que transforma cada capítol en moments extraordinaris. Reflecteix la recerca de la nostra pròpia identitat i de com el destí intervé durant el procés.

El llibre ens recorda que, de vegades, cal rendir-se i deixar-se portar per aprendre a trobar el nostre camí de nou i reescriure el nostre destí amb l’ajuda de persones molt especials. Los ángeles no tienen alas marcarà el teu propòsit i et guiarà al racó on estan gravats el teu propi mapa de l’ànima dibuixat per les estrelles d’aquests àngels sense ales que ens van ensenyar a viure cada moment ordinari i convertir-lo en extraordinari, a desxifrar els somnis que ens pertanyen i que ens han estat robats, a creure que és possible volar sense ales quan sembla impossible. Uns àngels que es queden per sempre vivint en aquest espai sagrat de moments compartits i mai confessats.

Des d’El Cresol volem felicitar a Maite i desitgem que tinga molt d’èxit amb aquesta novel·la. També esperem que sols siga la primera d’una llarga llista de títols publicats que li reporten reconeixement. Un abraç des de Silla.

La novel·la es pot adquirir ací.

Duració profana i Temps sagrat segons Mircea Eliade

 – 09-08-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

 

En el mes d’agost es celebren a molts pobles les festes. Aquestes, normalment tenen aspectes lúdics i pròpiament festius en el sentit de l’excés i la desinhibició característics de les col·lectivitats gaudint de l’oci i la pròpia socialitat. Però també és cert que normalment aquestes festes tenen un ingredient de religiositat. En el cas del nostre poble, Silla, el dia gran de les festes és el 6 d’agost, conegut com Dia del Crist, en el qual es poden viure al poble manifestacions folklòriques i populars diverses com la Dansa del Porrots i la Disparà, seguides de la Processó del Crist que culmina a la Plaça amb la interpretació del motet de La Carxofa.

La veritat és que trobe interessant i curiós que molta gent que conec, la qual no es caracteritza per ser fervorosa creient, participa de bona gana en totes aquestes manifestacions populars de religiositat. I aquest contrast em recorda els textos d’un antropòleg i pensador de les religions com és Mircea Eliade.

En concret, reproduïsc a continuació un breu text que és un fragment de la seua obra El sagrat i el profà, que explica de manera molt sintètica la diferència que existeix entre la concepció del Temps sagrat (el de les festes) i la concepció de temps profà, la qual segur que trobeu interessant.

Duració profana i Temps sagrat

Mircea Eliade (1956)

Com l’espai, el Temps no és, per al home religiós, homogeni ni continu. Existeixen els intervals de Temps sagrat, el temps de les festes (en la seua majoria festes periòdiques); existeix, d’altra banda, el Temps profà, la durada temporal ordinària que s’inscriuen els actes desposseïts de significació religiosa. Entre aquestes dues classes de Temps hi ha, ben entès, una solució de continuïtat; però, per mitjà de ritus, l’home religiós pot «passar» sense perill de la durada temporal ordinària al Temps sagrat.

Una diferència essencial entre aquestes dues classes de Temps ens sorprèn abans que res: el Temps sagrat és, per la seua pròpia naturalesa, reversible, en el sentit que és pròpiament parlant, un Temps mític primordial fet present. Tota festa religiosa, tot Temps litúrgic, consisteix a una actualització d’un esdeveniment sagrat que va tindre lloc en un passat mític, «al començament». Participar religiosament en una festa implica el sortir de la durada temporal «ordinària» per reintegrar el Temps mític reactualitzat per la festa mateixa. El Temps sagrat és, per tant, indefinidament recuperable, indefinidament repetible. Des d’un cert punt de vista, podria dir-se d’ell que no «transcorre», que no constitueix una «durada» irreversible. És un Temps ontològic per excel·lència, «parmenidi»: sempre igual a si mateix, no canvia ni s’esgota. En cada festa periòdica es retroba el mateix Temps sagrat, el mateix que s’havia manifestat en la festa de l’any precedent o en la festa de fa un segle: és el Temps creat i santificat pels déus arran dels seus gesta, que es reactualitzen precisament per la festa. En altres termes: es retroba en la festa la primera aparició del Temps sagrat. Doncs aquest Temps sagrat que es desenvolupa la festa no existia abans de les gestes divines commemorades per ella. Al crear les diferents realitats que constitueixen hui dia el Món, els déus fundaven així mateix el Temps sagrat, ja que el Temps contemporani d’una creació quedava necessàriament santificat per la presència i l’activitat divina.

L’home religiós viu així en dues classes de Temps, de les quals la més important, el Temps sagrat, es presenta sota l’aspecte paradoxal d’un Temps circular, reversible i recuperable, com una espècie d’etern present mític que es reintegra periòdicament mitjançant l’artifici dels ritus Aquest comportament amb respecte al Temps basta per distingir a l’home religiós del no-religiós: el primer es nega a viure tan sols en el que en termes moderns s’anomena el «present històric»; s’esforça per incorporar-se a un Temps sagrat que, en certs aspectes, pot equiparar-se amb l’«Eternitat».

Seria més difícil precisar en poques paraules el que és el Temps per al home no-religiós de les societats modernes. No pretenem parlar de les filosofies modernes del Temps ni de conceptes que la ciència contemporània utilitza per a les seues pròpies investigacions. La nostra meta no és la de comparar sistemes o filosofies, sinó comportaments existencials. Ara bé: el que es pot comprovar amb relació a un home no-religiós és que també coneix una certa discontinuïtat i heterogeneïtat del Temps. Per a ell també existeix, fora del temps més aviat monòton del treball, el Temps de les alegries i dels espectacles, el «temps festiu». També viu d’acord amb ritmes temporals diversos i coneix Temps d’intensitat variable quan escolta la seua música predilecta o, quan està enamorat, espera o es troba amb la persona estimada i experimenta evidentment un ritme temporal diferent de quan treballa o s’avorreix.

Però, amb relació a l’home religiós, existeix una diferència essencial: aquest últim coneix intervals «sagrats» que no participen de la duració temporal que els precedeix i els segueix, que tenen una estructura totalment diferent i un altre «origen», doncs és un Temps primordial santificat pels déus i susceptible de fer-se present per mitjà de la festa. Per al home no-religiós aquesta qualitat transhumana del Temps litúrgic resulta inaccessible. Per a l’home no-religiós, el Temps no pot presentar ni ruptura ni «misteri»: constitueix la més profunda dimensió existencial de l’home, està lligat a la seua pròpia existència, doncs té un començament i un fi, que és la mort, l’anihilament de l’existència. Qualsevol que siga la multiplicitat dels ritmes temporals que experimente i les seues diferents intensitats, l’home no-religiós sap que es tracta sempre d’una experiència humana en què no pot inserir-se cap presència divina.

Per al home religiós, al contrari, la durada temporal profana és susceptible de ser «detinguda» periòdicament per la inserció, mitjançant ritus, d’un Temps sagrat, no-històric (en el sentit que no pertany al present històric). A l’igual d’una església constitueix una ruptura de nivell dins de l’espai profà d’una ciutat moderna, el servei religiós que se celebra a l’interior del seu recinte assenyala una ruptura en la durada temporal profana: ja no és el Temps històric actual el que en ella és present, aquest temps que es viu, per exemple, als carrers i les cases veïnes, sinó el Temps en el qual es desenvolupament la existència històrica de Jesucrist, el temps santificat per la seua predicació, per la seua passió, la seua mort i la seua resurrecció. Precisem, no obstant això, que aquest exemple no destaca amb la deguda claredat totes les diferències que existeixen entre el Temps profà i el Temps sagrat; en comparació a les altres religions, el cristianisme ha renovat, efectivament, l’experiència i el concepte del Temps litúrgic a l’afirmar la historicitat de la persona de Crist. Per al creient, la litúrgia es desenvolupa en un Temps històric santificat per l’encarnació del Fill de Déu. El Temps sagrat, reactualitzat periòdicament en les religions pre-cristianes (sobretot en les religions arcaiques), és un Temps mític, un Temps primordial (inidentificable amb el passat històric), un Temps original en el sentit que ha sorgit «de cop», que no està precedit per cap Temps, perquè no podia existir cap Temps abans de l’aparició de la realitat relatada pel mite.

Aquest text de Mircea Eliade ha estat extret de FiloXarxa.

A favor de les terceres eleccions, si fan falta

 – 07-08-2016 –

per Josep L. Pitarch

 

Sembla que cap partit vol que hi haja unes terceres eleccions, això juren. Possiblement és que tenen por a tornar a fer el ridícul, més del que estan fent fins ara. També poden tenir por al cabreig del veïnat i, en conseqüència, a que molta gent deixe d’anar a votar-los. Però, com la incapacitat dels partits a arribar a cap acord, ja ha quedat en evidència davant de tot el món, amagar-ho ara ja és inútil.

En aquestes circumstàncies, Rajoy diu que a Europa se’n riurien de nosaltres, si tornàvem a repetir unes eleccions. Això és mentida, perquè ja se’n riuen i especialment d’ell. Rajoy també diu que sense ell no pot haver cap govern i això és una altra mentida. Amb ell no s’acaba el món, ningú és imprescindible i ell no és cap lumbreras. El que li passa és que, si torna a fracassar, s’haurà acabat la seua carrera política i, de moment, llevat de Rivera, no compta amb ningú més que el recolze. Per tant, Rajoy té motius de sobra , més que ningú, per a estar tan nerviós i amoïnat.

Desesperats com estan els populars, i com no tenen on agarrar-se, ho fan amb la fantàstica proposta que els socialistes els salven la cara, per sentido d’estado. Una imbecil·litat, evidentment. Quina barra i quin cinisme la d’aquesta gent popular. Només faltava la zitzània que van sembrant les mòmies socialistes (González, Bono, Borrell, Guerra…) que estan d’acord que Sánchez ha de fer que governe Rajoy: per a cagar-se i no torcar-se! En realitat, els qui estan d’acord són els empresaris, de les canongies dels quals depenen aquestes mòmies.

Cada dia, la púrria de comentaristes i de periodistes de pa sucat o beneficiats, repeteixen els mateixos arguments, per tal d’engalipar el veïnat. Totes les cadenes de televisió, totes les tertúlies, totes les columnes periodístiques estan en el tema. Llevat d’unes poques excepcions, tothom es dedica a pressionar els socialistes, explícitament o implícita, perquè facen bondat, a favor de Rajoy. Jo també vull dir la meua, doncs, encara que sense cobrar.

L’esquerra no ha de fer cas a les pressions i encara menys ha de tindre por a repetir les terceres eleccions, amb què tracta d’amenaçar-los el PP. L’esquerra no té res a perdre, mentre que és la dreta que en té, de por i de cagueroles, perquè tornar a fracassar, per a ells si que seria un desastre. Així que, si Rajoy no fa ambo, Sanchez ho ha d’intentar al seu torn. I si fracassen els dos, que es facen unes terceres eleccions, com passa a tot el món.

És evident que, en aquest cas, els partits haurien de facilitar les coses, suspenent definitivament Rajoy i Sanchez, i possiblement Iglesias i Rivera, per haver esgotat les dues convocatòries sense cap èxit. Tots suspesos, doncs, i carn fresca al tall. El veïnat ens mereixem alguna satisfacció.

Ara bé, tant si és ara, o en les terceres eleccions, l’esquerra haurà de deixar de fer més cagades i, comptant amb els nacionalismes, han d’arribar a uns punts d’acord, immediatament. No és la primera vegada que dic que estic a favor d’un front popular, de la mateixa manera que la dreta ja té la seua “unió patriòtica”.

Han d’arribar a acords, com no fer-se la guerra entre si; recolzar el candidat més votat; comprometre’s a derogar la llei laboral i l’educativa; dotar la justícia de mitjans perquè els corruptes tornen el que han furtat i els tanquen a la presó; evitar cap vet als partits nacionalistes… Tots plegats, el 26J fórem més d’onze milions, dos-cents seixanta-cinc mil vots. Més que els vots de la dreta.

Per cert que la dreta té un sol líder i un sol pacte entre els pòpulo-ciutadans, els empresaris i la jerarquia catòlica. I tenen acords per a no canviar les polítiques reaccionàries actuals i per a atacar els nacionalismes… Nosaltres en tenim més de vint, de líders i no un pacte, sinó una dotzena. Així és que, senyors de l’esquerra i nacionalistes de tota mena, si hem de renunciar a res, fem-ho. Serà molt poca cosa en comparació a la possibilitat d’acabar amb les malifetes dels populars i posar en marxa projectes progressistes de veritat. Posats en pla molt solemne, la història ens contempla i serà implacable amb els tèrbols, els cagadubtes i/o els traïdors.

Em preocupen, però, les actituds estretes, de mirada curta, els recels, les desconfiances entre les esquerres, i entre aquestes i els nacionalismes. Sé que són respostes humanes a problemes humans, alguns històrics, però paga la pena de fer l’esforç i superar aquestes misèries humanes. S’ha de posar sentit comú i intel·ligència o estem perduts.

Ara mateix estic a la porta de casa, mentre passa la processó del Santíssim Crist de Silla. Parle amb una il·lustre esquerrana, que li sembla bé tot el que li dic, encara que al remat s’exclama que els de Podem s’han portat molt malament amb ells. Ahir era un veterà socialista qui em malparlava dels nacionalistes. Aquest matí, esmorzant en la plaça, que és el que fan els homes de Silla mentre les dones van a la missa solemne, un company nacionalista em deia coses paregudes sobre els podemites i sobre els sociates. Així no arribarem enlloc…

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.