La filosofia del Pragmatisme

 – 27-07-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

 En un article recent, el meu amic Josep Pitarch ens exhortava als seus lectors i lectores a ser pragmàtics, i afegia, que si es volia saber què és el pragmatisme que li preguntaren a Xavier Cunyat. Afalagat per aquesta exhortació, en la que Josep em senyala com a referent en qüestions filosòfiques, si més no, per a les amigues i amics que freqüenteu aquesta pàgina, m’he decidit a fer en les línies que segueixen una semblança del pragmatisme filosòfic.

El pragmatisme filosòfic

El pragmatisme creu que l’home és incapaç de captar l’essència íntima de les coses, que la raó humana és incapaç de resoldre els enigmes metafísics i desvia llavors la seua atenció als resultats pràctics, vitals de les idees i creences. L’actitud del pragmatisme és de desprendre’s de les primeres coses, causes, categories, principis, substàncies, i fixar-se en els fruits, efectes, resultats pràctics de les idees. El pragmatisme creu que el pensament no té per finalitat conèixer les veritats metafísiques, sinó orientar-nos, ajustar-nos pròsperament a la realitat. El pensament és com una funció vital que té el seu paper en la conservació i preservació de la vida. Introdueix un nou concepte de la veritat. Per al pragmatisme un pensament és veritable quan és útil i fomentador de la vida. Aquest pensament pragmatista s’emmarca dins de les filosofies de la vida per a les quals la vida humana és el valor cimera, sent tots els altres valors mitjans útils per al foment de la vida: la veritat és l’útil i convenient a l’home; el conèixer i el pensar són funcions al servei de la conservació i promoció de la vida.

El pragmatisme va néixer als Estats Units, durant les últimes dècades del segle XIX. La seua força expansiva va arribar a un punt culminant en els primers quinze anys del segle XX. Des d’una perspectiva sociològica, el pragmatisme representa la filosofia d’una nació que avança amb confiança cap al futur; des del punt de vista de la història de les idees, es configura com l’aportació més significativa dels Estats Units a la filosofia occidental. El pragmatisme és la forma que va assumir l’empirisme tradicional a l’altra banda de l’Atlàntic. En efecte, l’empirisme tradicional -des Bacon fins Locke, Berkeley i Hume- considerava com a vàlid aquell coneixement que es basava en l’experiència i es reduïa a ella, concebent-la com una acumulació progressiva i una organització de les dades sensibles passades o presents. Per al pragmatisme, en canvi, l’experiència és obertura cap al futur, és previsió, és regla d’acció.

Els representants més prestigiosos del moviment pragmatista són Charles S. Peirce, William James, i John Dewey als Estats Units; Ferdinand Schiller a Anglaterra; Giovanni Papini, Giuseppe Prezzolini, Giovanni Vailati i Mario Calderoni a Itàlia; Hans Vaihinger a Alemanya, i Miguel de Unamuno a Espanya.

Charles S. Peirce

El pragmatisme lògic de Charles S. Peirce

El pragmatisme de William James va ser el més afortunat en la seua època, però el de Charles S. Peirce (Cambridge, Mass., 1839-Milford, 1914) va exercir i continua exercint en els nostres dies un influx molt més important sobre les investigacions metodològiques i semiològiques. Per diferenciar-se de la concepció de James, Peirce -que va ser el primer a utilitzar el terme «pragmatisme» en 1898- va proposar denominar a la seua pròpia teoria amb el nom de «pragmaticisme», paraula prou poc atractiva com perquè ningú se l’apropiara.

En contra de Descartes, Peirce afirma que el coneixement no és intuïció; contra la filosofia del sentit comú dels empiristes escocesos, sosté que el coneixement no és una acceptació acrítica de les suposicions del sentit comú; i contra Kant, diu que el coneixement no és una síntesi a priori.

Segons Peirce, el coneixement és recerca, i la recerca parteix des del dubte. La irritació del dubte és la que provoca una lluita per aconseguir un estat de creença, que és un estat de calma i de satisfacció. Tractem d’aconseguir creences perquè aquestes són hàbits que determinen les nostres accions: «La creença no ens fa actuar immediatament, però ens posa en condicions de comportem d’una determinada manera, quan sorgeix l’ocasió. El dubte no posseeix cap efecte d’aquesta classe, però ens estimula a l’acció fins que aquella desapareix».

El mètode per fixar les creences és el mètode científic. Aquest consisteix en formular hipòtesis i sotmetre-les a control, basant-se en les seues pròpies conseqüències. D’aquesta manera, Peirce aplicava a la lògica de la investigació científica la seua regla pragmàtica, que és vàlida també en l’àmbit de la teoria del significat i que el seu autor presenta en l’assaig How to make our Idees clear (Com aclarir les nostres idees), de 1878. En essència, Peirce sosté que «un concepte -el significat racional d’una paraula o d’una altra expressió- consisteix exclusivament en els seus reflexos concebibles sobre la conducta vital; per això, a partir del moment en què resulta obvi que res del que resulte de l’experiment té un reflex directe sobre la conducta vital, si un aconsegueix definir amb precisió tots els fenòmens experimentals concebibles que impliquen l’afirmació o la negació d’un concepte, es tindrà com a conseqüència una definició completa d’aquest concepte, i en aquest no hi ha absolutament res més».

Per tant un concepte es redueix als seus efectes experimentals concebibles; al seu torn aquests efectes experimentals es redueixen a accions possibles (accions que es poden dur a terme en el moment en què es presente l’ocasió). L’acció, per la seua banda, es refereix exclusivament a allò que afecta els sentits. Per exemple, el concepte de vi es redueix a determinats efectes controlables d’aquesta substància, que constitueixen per a nosaltres un anunci que ens hem de comportar d’una manera adequada a les qualitats que creiem que el vi posseeix. D’aquesta manera, per a nosaltres les creences són regles d’acció possible. Així es posa en clar la màxima pragmàtica: «Considerem quins són els efectes, les conseqüències pràctiques concebibles, que pensem que té l’objecte de la nostra concepció. Llavors, tota la nostra concepció de l’objecte consisteix en la concepció d’aquests efectes».

El que s’ha dit serveix per posar en evidència que el pragmatisme de Peirce no redueix en absolut la veritat a la utilitat, sinó que més aviat s’estructura com una lògica de la investigació o una regla metodològica que preveu la veritat in fieri, en el sentit que considera veritables aquelles idees els efectes concebibles de les quals resulten enfortits per un èxit en la pràctica, èxit que mai és definitiu i absolut. La veritat, escriu Peirce, resideix en el futur. Per això, el pragmatisme de Peirce és un empirisme que, a diferència de l’empirisme clàssic, manifesta una tendència cap al futur, i insisteix sobre el control continuat i el possible ús futur dels nostres coneixements.

Aquests no són fruit d’experiències autoevidents, ni tampoc proposicions absolutes i incontrovertibles, sinó idees sotmeses a un control (que mai és definitiu) sobre les seues conseqüències pràctiques concebibles.

William James

El pragmatisme moral de William James

John Dewey va dir que «Peirce va escriure com un lògic, i James, com un humanista». En efecte, amb Peirce ens enfrontem a la versió lògica del pragmatisme, mentre que amb James apareix la seua versió moral i religiosa, tot i que James fora doctor en medicina i haguera ensenyat fisiologia i anatomia a la universitat de Harvard.

William James (Nova York, 1842-Chocorua, New Hampshire, 1910) va ser qui va llançar el pragmatisme com a nova filosofia en 1898. Sota la seua direcció el pragmatisme es va fer famós a tot el món. A través de les concepcions propostes per James, el pragmatisme va arribar a gran quantitat de persones.

«EI pragmatisme -afirma James- representa una actitud molt corrent en filosofia, l’actitud empirista, però la representa al meu entendre d’una manera més radical i menys criticable que en el passat. Un pragmatista dóna resoltament l’esquena, d’una vegada per totes, a gran nombre de postures molt apreciades pels filòsofs professionals. Fuig de l’abstracció de les solucions verbalistes, de les males raons a priori dels principis fixos, dels sistemes tancats i dels falsos absoluts. Aspira a la concreció i a l’adequació, als fets, i per força a l’acció. Això vol dir que fa prevaler una actitud empirista sobre la racionalista, la llibertat i la possibilitat contra el dogma, l’artifici i la pretensió d’una veritat definitiva. El pragmatisme no es declara a favor d’un resultat en particular. No és més que un mètode. »

Per tant, el pragmatisme es configura en primer lloc com una actitud de recerca, com «una disposició a apartar la mirada de les coses primeres, dels principis, de les categories i de les preteses necessitats , per contemplar en canvi les coses últimes, els resultats, les conseqüències i els fets ». El pragmatisme és un mètode per obtenir claredat en les idees que posseïm sobre els objectes. Aquest mètode ens obliga a «considerar quins són els efectes concebibles que aquesta [idea] pot implicar, quines sensacions hem d’esperar i quines reaccions hem de preparar. La nostra concepció d’aquests efectes, ja siga immediata o remota, s’identifica amb la concepció que tinguem de l’objecte en la seua integritat, en la mesura en què aquesta concepció posseïsca un significat positiu».

En aquest punt, semblaria que les idees de James sobre el pragmatisme (exposades en el seu assaig Pragmatisme de 1907) no difereixen de les de Peirce. No obstant això, no és així exactament. Per a James, «les idees (que són part de la nostra experiència) es converteixen en veritables en la mesura que ens ajuden a obtenir una relació satisfactòria amb les altres parts de la nostra experiència, resumint-les per mitjà d’esquemes conceptuals […]. Una idea és veritable quan ens permet avançar i ens porta d’una part a una altra de la nostra experiència, enllaçant les coses d’una manera satisfactòria, actuant amb seguretat, simplificant i economitzant esforços».

En nombrosos escrits de James està present el problema ètic, que s’afronta de manera explícita a dos escrits fonamentals per a la seua concepció pragmatista: El filòsof moral i la vida moral, de 1891 i La voluntat de creure, de 1897. En aquest últim assaig James planteja qüestions relatives als valors, que no poden decidir-se apel·lant a les experiències sensibles. «En primer lloc, les qüestions morals no consenten que la seua solució provinga d’una prova sensible. En efecte, una qüestió moral no és una qüestió sobre el que existeix, sinó del que està bé o estaria bé que existira». La ciència pot dir el que existeix o no. No obstant això, pel que fa a les qüestions més urgents hem de consultar les «raons del cor». Hi ha decisions que ha de prendre cada home: es refereixen al sentit últim de la vida, al problema de la llibertat humana, la dependència del món respecte a una intel·ligència ordenadora i rectora, la unitat monista del món, etc., qüestions que en tots els casos són impossibles de solucionar en un pla teòric i que únicament poden afrontar-se a través d’una elecció pragmàtica.

Els fets físics existeixen o no existeixen, i com a tals, no són ni bons ni dolents: «L’ésser millor no és una relació física». La veritat és que el bé i el mal només existeixen en relació amb el fet que satisfan o no les exigències dels individus. Tals exigències, que reflecteixen una enorme diversitat de necessitats i impulsos diferents, generen un univers de valors que sovint resulten contradictoris. Llavors, com unificar i jerarquitzar aquests ideals diferents i sovint en contradicció? James respon a aquest interrogant decisiu el següent: caldrà preferir aquells ideals la realització dels quals comporte la destrucció de la menor quantitat possible d’altres ideals, i un univers més ric en possibilitats. Com és natural, un univers d’aquesta classe no és una dada de fet, no està en absolut garantit i es planteja com a simple regla que caracteritza la voluntat moral com a tal. Pocs filòsofs han exaltat tant com James les energies de l’individu, defensant-lo contra qualsevol forma d’autoritarisme i d’absolutisme ideològic.

L’altra gran obra de William James, La varietat de l’experiència religiosa, és de 1902, i en ella es proposa primer de tot una rica fenomenologia de l’experiència religiosa. James es mostra contrari als positivistes, que vinculaven la religió a fenòmens degeneratius. L’empirisme radical de James no vol que la comprovació de la riquesa de les experiències humanes es veja obstaculitzada per un judici de valor. La vida religiosa no dóna peu a equívocs: posa als homes en contacte amb un ordenament invisible i modifica l’existència humana. Segons James, l’estat místic és el moment més intens de la vida religiosa i actua com si ampliara el camp perceptiu, obrint-se possibilitats desconegudes per al control racional. L’actitud mística no pot convertir-se en garantia d’una teologia en particular. Al contrari, James pensa que l’experiència mística ha de defensar-se de la filosofia. Veiem ací com James passa des d’una descripció de l’experiència mística fins a la seua valoració, considerant-la com accés privilegiat -inalcanzable per mitjans ordinaris a un Déu que potencia les nostres accions i que és «l’ànima i la raó interior de l’univers», un univers pluralista en el qual Déu (que no és el mal ni és el responsable del mal) és concebut com una persona espiritual que ens transcendeix i ens crida a cooperar amb ell.

James es dirigeix cap a la religió amb una mirada profundament humana, com enfrontant-se amb un postulat pràctic o una hipòtesi vital, fruit d’una opció que no podem defugir. L’home religiós compromet en la seua fe els seus dies i el seu destí, i es descobreix a si mateix sense cap garantia, en tota la seua riquesa de possibilitats. A diferència d’altres filòsofs, per exemple, els positivistes, James -tot i les crítiques d’ordre teòric que es puguen formular contra ell- va elaborar una filosofia arrelada en la concreció; va tractar de captar els elements humans i les urgents exigències d’ordre pràctic que es trobaven vinculades amb la filosofia i amb la religió. I si bé és cert que en ell conflueixen i s’encarnen les esperances i els entusiasmes del nou món, les energies i les tensions d’una societat industrial en expansió, també és veritat que James mai va rendir culte a la ciència. La considerava com una fidelitat als fets, a la realitat, i com un baluard contra el pensament mancat de significació. No obstant això, per a James la vida va més enllà de la ciència. «La deshumanització de les ciències» significava per a ell una amenaça que penjava sobre la felicitat i la realització de l’individu.

John Dewey

El pragmatisme instrumentalista de John Dewey

Per Bertrand Russell, de la mateixa manera que per a altres especialistes, John Dewey (Burlington, Vermont, 1859-Nova York, 1952) va ser el filòsof nord-americà més destacat del segle XX: «Va exercir una influència profunda, no només sobre els filòsofs, sinó també sobre els experts en educació, estètica i teoria política. Va ser un home de gran talla, amb idees liberals, generós i afable en el tracte personal i infatigable en el treball».

La filosofia de Dewey ha estat definida com «naturalisme». Es tracta d’una filosofia que es mou dins les vies del pragmatisme i que se situa en el si de la tradició empirista. No obstant això, Dewey va preferir batejar la seua filosofia amb el nom de «instrumentalisme», que abans de res es diferencia de l’empirisme clàssic pel que fa al concepte fonamental de «experiència». L’experiència dels empiristes clàssics queda simplificada, ordenada, purificada de tots els elements de desordre i d’error: es veu reduïda a estats de consciència clars i distints. En Experiència i naturalesa (1925) Dewey sosté que «l’experiència no és consciència sinó història». «L’experiència és una cosa completament diferent de la consciència, que és allò que apareix de manera qualitativa i central en un moment determinat. L’home corrent no té necessitat que se li recorde que la ignorància és un dels principals aspectes de l’experiència; també ho són els costums a què ens lliurem sense consciència d’això, atès que actuen de manera hàbil i segura. No obstant això, la ignorància, el costum i l’arrelar de manera fatal, en el passat són precisament aquelles coses que l’autoproclamat empirisme, a través de la seua reducció de l’experiència a mers estats de consciència, nega a l’experiència». L’experiència, per tant, no es redueix a un estat de consciència clar i distint. L’experiència tampoc es redueix al coneixement, encara que el coneixement també forme part de l’experiència. «L’experiència inclou els somnis, la bogeria, la malaltia, la mort, la guerra, la confusió, l’ambigüitat, la mentida i l’horror; inclou tant els sistemes transcendentals com els empírics; abasta la màgia i la superstició, de la mateixa manera que la ciència. Inclou aquella inclinació que impedeix aprendre de l’experiència, així com l’habilitat que aprofita fins als seus més mínims elements».

Dewey no posseeix una concepció idíl·lica de l’experiència, la naturalesa i l’existència. En qualsevol cas, Dewey és realista: el món és una mica inestable, l’existència es mostra arriscada i precària, i les vicissituds dels éssers vivents no resulten segures. La lluita per enfrontar-se amb un món i una existència tan difícils exigeixen comportaments i operacions humanes intel·ligents i responsables. Ací és on s’introdueix l’instrumentalisme de Dewey i la seua teoria de la investigació.

La veritat, segons la majoria dels sistemes filosòfics tradicionals; és estètica i definitiva, absoluta i eterna. Dewey, però, no pensa així. A causa dels seus interessos biològics, considera que el pensament és un procés evolutiu; el coneixement, d’acord amb Dewey, és un procés anomenat indagació, que en el fons consisteix en una forma d’adaptació a l’ambient. El coneixement és una pràctica que ha tingut èxit, en el sentit que soluciona els problemes que planteja el medi ambient (entès en la seua accepció més àmplia).

En la seua gran obra Lògica: teoria de la indagació (1938) Dewey ordena de forma sistemàtica els resultats de les seues investigacions lògiques i gnoseològiques que apareixen en altres escrits, per exemple Com pensem (1910) i Assaigs de lògica experimental (1916). En aquella obra Dewey defineix la indagació com «transformació controlada o dirigida d’una situació indeterminada, que es converteix en una situació determinada en les seues distincions i relacions constitutives, fins al punt que els elements de la situació originària arriben a ser una totalitat unificada ».

En altres termes, «la funció del pensament reflexiu […] és transformar una situació en la qual es tinguen experiències caracteritzades per la foscor, el dubte, el conflicte, en definitiva, experiències pertorbades, convertint-la en una situació clara, coherent, ordenada i harmoniosa ».

En resum, la indagació parteix de problemes, de situacions que impliquen incertesa, pertorbació, dubte i foscor. Dewey es declarava desconcertat davant el fet que «persones que s’esforcen de manera sistemàtica a indagar qüestions i problemes (com és sens dubte el cas dels filòsofs) es mostren tan poc curioses sobre l’existència i la naturalesa dels problemes».

Les situacions d’aquesta mena, en què hi ha dubtes i foscor, esdevenen problemàtiques quan es transformen en objecte de recerca, en el sentit que es fa possible formular algun intent de solució, encara que siga vague, o d’una altra manera es cauria en el caos; o així mateix, es fa possible intel.lectualitzar aquest vague suggeriment, formulant el problema a l’interior d’una idea consistent en anticipacions o previsions d’allò que pot passar. La idea proposada es desenvolupa en els seus diferents significats pel raonament que exposa les conseqüències de la idea, posant-la en relació amb el sistema format per les altres idees i aclarint així en els seus aspectes més diversos. La solució del problema formulada i anticipada mitjançant la idea que més tard serà desenvolupada pel raonament, dirigeix i articula l’experiment. Aquest serà el que diga si la solució proposada deu ser acceptada, rebutjada o corregida, amb la finalitat de donar compte dels fets problemàtics. Pel que fa als fets, Dewey, a diferència del vell empirisme, assenyala que no són purs dades, que no hi ha dades en si. No existeixen les dades si no és en relació amb una idea o un pla operatiu que puga formular-se en termes simbòlics, des dels del llenguatge ordinari a aquells més precisos i específics, propis de la matemàtica, la física o la química. En definitiva, Dewey opina que tant les idees com els fets són de naturalesa operacional. Les idees són operacionals perquè no són més que propostes i plans d’operacions i intervenció en les condicions existents; els fets són operacionals en el sentit que són el resultat d’operacions d’organització i elecció.

La intel·ligència, doncs, és una cosa constitutivament operativa. La raó no és merament contemplativa: es tracta d’una força activa, cridada a transformar el món d’acord amb els objectius humans. No hi ha dubte que la contemplació és una experiència, però segons Dewey constitueix la part final, en la qual l’home gaudeix amb l’espectacle dels seus processos. El procés cognoscitiu no és una contemplació, sinó una participació en les vicissituds d’un món que cal canviar i reorganitzar sense pausa. La doctrina evolucionista -escriu Dewey- ens ha ensenyat que «la criatura vivent és una part del món que comparteix les vicissituds i les destinacions d’aquest i que únicament pot procurar seguretat, dins de la seua precària dependència, identificant-se intel·lectualment amb les coses que estan a seu voltant i preveient les conseqüències futures del que succeeix, per configurar de manera adequada la seua activitat. Només si l’ésser viu, que experimenta, participa íntimament a les activitats del món a què pertany, el coneixement es transforma en un món de participació que posseeix tant més valor com més actua efectivament. El coneixement no pot ser la vana opinió d’un espectador desinteressat».

Tot aquest seguit de factors de concebre el coneixement com a activitat eminentment pràctica i no com a contemplació, identificar la intel·ligència amb una força activa destinada a transformar el món, mesurar el valor de les idees en funció de la seua adequació a les situacions problemàtiques o concebre les idees com constitutivament corregibles era una cosa que no podia deixar d’innovar radicalment també la teoria dels valors. Si les idees demostren el seu valor en la lluita contra els problemes reals i si cada individu té el dret i el deure de contribuir a l’elaboració d’idees capaços de guiar positivament l’acció humana, es fa evident que tampoc les idees morals, els dogmes polítics o els prejudicis del costum posseeixen una especial autoritat. També aquests s’han de sotmetre al control de les seues conseqüències en la pràctica, i cal acceptar-los, rebutjar-los o modificar-los responsablement, basant-se en l’anàlisi dels seus efectes.

Dewey és un relativista: no pensa que siga possible fonamentar valors absoluts. Els valors són històrics. «Els valors són tan inestables com les formes dels núvols […]. Les coses que els posseeixen estan exposades a tots els atzars de l’existència». En relació amb els valors, el filòsof té la funció d’examinar d’una banda les seues «condicions generatives» interpretant les institucions, els costums i les polítiques en funció dels valors que han fet emergir en el transcurs de la història, com a fruit de l’enginy humà. D’altra banda, ha de valorar l’adequació i la funcionalitat d’aquests valors amb referència a noves exigències i a les necessitats que poc a poc van sorgint en la vida associada dels homes. En efecte, hi ha valors de fet, béns immediatament desitjats, i valors de dret, béns que són racionalment desitjables. La tasca de la filosofia i de l’ètica consisteix justament en promoure una continuada revisió crítica, a fi de conservar i enriquir els valors de dret. Per descomptat, en la perspectiva de Dewey ni tan sols aquesta última classe de valors poden aspirar a una dignitat.

En conseqüència, l’ètica de Dewey és històrica i social. També en ella, com en la teoria de la indagació, destaca aquell sentit d’interdependència i d’unitat interrelacional dels fenòmens, que es concretarà en la noció d’interacció entre individus i ambient físic i social. Així, també els valors són fets típicament humans, són plans d’acció, intents de resoldre problemes que es plantegen en la vida associada dels homes. L’objectiu de la filosofia és educar els homes «perquè reflexionen sobre els valors humans més elevats, igual que han après a reflexionar sobre aquelles qüestions que pertanyen a l’àmbit de la tècnica».

Dewey és un relativista perquè, segons la seua opinió, no hi ha mètodes racionals per determinar els fins últims. A La Recerca de la certesa (1929) sosté: «Abandonar la recerca de la realitat i del valor absolut i immutable pot semblar un sacrifici. No obstant això, aquesta renúncia és la condició per a comprometre en una vocació més vital. La recerca de valors que estan garantits i siguen compartits per tots -perquè es troben en connexió amb els fonaments de la vida social és una recerca en la qual la filosofia no trobara mai rivals, sinó col·laboradors, en els homes de bona voluntat».

Per això, Dewey es manifesta radicalment contrari als filòsofs utòpics: aquests, en propugnar les seues visions ideals, no s’han preocupat de dedicar una acurada investigació als mitjans necessaris per a la seua posada en pràctica i ni tan sols han valorat amb atenció a la seua efectiva desitjabilitat moral. La utopia sol generar l’escepticisme o el fanatisme. Segons Dewey, cal proposar-se metes concretes, descendir des de les fins remots als més pròxims, realitzables en les condicions històriques efectives. En conseqüència, Dewey proposa una actuació continuada en vista d’un major coneixement i una major llibertat, en el sentit que la llibertat conquerida hui crea situacions per a les quals hi haja demà més llibertat i en el sentit que la meua llibertat faça augmentar la dels altres.

Per tant, Dewey s’oposa a la societat totalitària i és un defensor convençut de la societat democràtica. Per a ell, pressuposar una fi última és una cosa que trunca el debat, mentre que la democràcia és un debat completament lliure; és un mètode que permet discutir totes les finalitats; és una discussió sense final, una col·laboració i una participació en objectius conjunts. La democràcia és aquella manera de vida en el qual «totes les persones madures participen en la formació de valors que regulen la vida dels homes en societat». Dita manera de vida «és una cosa necessària, tant des del punt de vista del bé social, com del ple desenvolupament dels éssers humans quant individus». En Liberalisme i acció social (1935) Dewey afirma que «el problema de la democràcia […] es converteix en el problema d’aquella forma d’organització social que s’estén a tots els terrenys i a tots els camins de la vida, a la qual les forces individuals no només s’haurien de veure alliberades d’imposicions mecàniques externes, sinó que haurien de ser alimentades, sostingudes i dirigides». La fe en la democràcia com a mètode és la fe en una norma de vida en què les forces d’iniciativa i de crítica de l’individu no només són tolerades sinó també estimulades, perquè les necessitats reals siguen afrontades mitjançant accions espontànies i originals, i no simplement integrades en el marc d’una tradició obsoleta.

A l’igual que un individu es transforma en subjecte cognoscent en virtut de la seua participació en operacions de recerca controlada de la mateixa manera el jo o persona només es constitueix a través de l’acte en el qual l’individu -al criticar ara una institució Política en nom d’una institució millor- emergeix a l’exterior de l’esperit del seu grup i de la seua època.

Del que s’ha dit fins ara cal deduir l’aversió de Dewey davant d’una societat planificada. En canvi, promou i defensa una societat que estiga constantment planificant des del seu interior, i que atenga en conseqüència al control social més ampli i articulat dels seus resultats. Dewey especifica en aquests termes la diferència que hi ha entre una societat planificada (a planned society) i una societat constantment planificant (a continuously planning society): «La primera requereix unes metes finals imposades des de dalt, i que per tant confien en la força física i psicològica per aconseguir que ens cenyim a aquestes metes. La segona vol dir alliberar la intel·ligència a través de la forma més àmplia d’intercanvi cooperatiu».

Vinculada amb la teoria de la investigació, la teoria dels valors i la teoria de la democràcia de Dewey es troba la seua teoria de l’educació, entesa com continuada reconstrucció i reorganització de l’experiència, que aconseguisquen augmentar la consciència dels vincles existents entre les activitats presents, passades i futures, les nostres i dels altres, i que siguen capaços d’augmentar en els individus la seua possibilitat de dirigir el curs de l’experiència ulterior.

 

El soldat que no sabia escriure

 – 26-07-2016 –

per Vicent San Ramon

La segona vegada que vaig néixer jo tenia 24 anys.

L’hivern de 1937 els soldats hi estàvem angoixats perquè ens enviaven a la mort, al front de Terol, on l’exercit enemic ens rebria amb una poderosa artilleria i amb un bon nombre de combatents, convençuts de la seua victòria. A hores d’ara pense que ells tenien fe i nosaltres teniem por. El nostre era el bàndol de la justícia, el de l’obra de l’home sobre la terra, i el seu era el bàndol de Déu. És més fàcil lluitar quan penses que la vida no s’acaba en aquest món.

Els que hi arribaven a les trinxeres mai no tornaven: els nostres anaven caient i perdent posicions en cada atac dels rebels. Nosaltres ja sabíem que la guerra havia pràcticament acabat perquè la República havia perdut la major part del territori. La derrota total era imminent. La rendició era l’única solució possible per a mantenir-nos amb vida, però el govern mai no cediria. Només un miracle podia canviar l’avenir però els miracles no estaven pensats per als ateus.

Al camió de transport hi érem vint soldats. Circulàvem per carreteres de pedra, maltractades pel tràfic de vehicles pesants. Els més valents cantaven, espantant així el seu temor. Altres mantenien silenci, cercant refugi en pensaments que resultaren més amables que la realitat. Al meu costat, un company enrotllava amb destresa una cigarreta de tabac. Va ser el més jove dels companys de viatge qui va rompre el plor i va plorar amargament, agrament, mentre la resta de soldats l’observaven immisericordes. Les paraules no serien cap consol, això ho sabíem tots els que hi érem al camió. Va imposar-se el silenci fins que el jove soldat va entendre que calia detenir les llàgrimes i amagar el seu dolor. Després un altre company va cridar: visca la República, mort al feixisme! I tots cantàrem La Internacional.

El camió va aturar-se en trobar un enorme forat a la carretera. Hi érem a pocs quilòmetres del front i férem la resta del camí a peu. Anàvem carregats amb la motxilla i el fusell i havíem de suportar també el llast de la tristesa a l’ànima. I el fred. Mai no he conegut un fred com el d’aquell hivern. Vaig caminar una llarga estona sense parlar amb ningú. Cavil·lava sobre quina seria la meua sort, què m’ocorreria després de Terol, si escapava amb vida d’aquell infern. Suposava que, perduda la zona d’Aragó, només ens restaria defensar Catalunya. I en Catalunya acabaria definitivament la guerra i hauria d’encetar una nova vida, en l’exili.

Vaig adonar-me’n que al meu costat caminava el jove soldat plorós. Vaig oferir-li una cigarreta. Després vam caminar en silenci fins que ell va decidir-se a parlar. Havia escollit les paraules per tal de no semblar un covard:

-No tinc por de morir- va dir- però no puc evitar pensar que no m’he acomiadat de ma mare.

Era mentida. Tenia tanta por de morir com qualsevol altre i en aquells moments terribles enyorava l’amor que sa mare li oferia, quan era a casa. Era tan jove que potser no havia conegut altra mena d’amor.

– El problema- va afegir- és que mai no he tingut l’oportunitat d’aprendre a escriure…

-Jo escriuré les teues paraules, si vols- vaig contestar-li.

La veritat és que jo no desitjava escriure aquella carta d’acomiadament per a sa mare, ni per a cap altra persona. En aquells moments només podia pensar en mi. I només pensava en mi. Cap altre sentiment o emoció no hi cabia al meu esperit. No desitjava establir lligams emocionals, volia romandre el bastant lluny de tothom com per a no sentir compassió per cap persona. Era una manera d’assegurar-me de que, arribada l’hora, la meua supervivència havia d’estar per sobre d’altres interessos. No volia amics sinó soldats que, com jo, dispararen per salvar la vida. La cosa era senzilla: disparar, disparar, disparar i córrer. Mai no escriuria aquella maleïda carta però si ell pensava que sí, potser faria créixer el seu coratge i la seua moral, i això seria positiu per a mi. A la fi, una bala seua podia matar un enemic.

El seu gest va il·luminar-se per un moment, estava agraït i, a més, li calia trobar una persona amb la qual confiar. Ell pensava que potser jo era eixa persona. Vaig observar que desitjava parlar més, que potser em contaria que havia estat obligat a formar part de la tropa, o que em parlaria de les baixes patides per la seua família des que va començar la guerra… Per això vaig fingir un dolor a l’estómac i vaig fugir darrere d’uns arbres. Ell va seguir la marxa i ja no el vaig tornar a veure fins que vam arribar al front.

En arribar a la nostra destinació hi vam poder contemplar un paisatge que podia haver estat pensat únicament per al propòsit de fer la guerra. Hi érem a poca distància dels pobles que envolten Terol però semblava que hi érem en meitat del no res. En aquell lloc només podiem fer dues coses: matar o morir. Hi havia muntanyes darrere de nosaltres, al sud, i unes altres muntanyes uns quilòmetres al nord. Així que hi érem en una mena de clot gegant on feia una fredor que ens aterria, potser tant com els trets de l’enemic. Quan la nit caigué sobre nosaltres vam haver de suportar tot el fred del món sobre les nostres esquenes.

A l’alba ja hi érem a la trinxera, era un solc llarguíssim, quilomètric. Els homes havien excavat la trinxera cabàs a cabàs i des d’aquella escletxa al terra milers de soldats obriem foc. El pitjor era quan els enemics feien servir l’artilleria. Els projectils causaven moltes baixes i les trinxeres es convertien en rierols de sang. Els infermers corrien amunt i avall intentant socórrer els ferits. La seua era una tasca estèril perquè tard o d’hora tots acabaríem morts. Els caps ens enviaven al camp obert per a intentar guanyar uns metres, avançàvem a cara descoberta, exposant-nos a les bales enemigues i ens mataven com a conills. Unes hores més tard, sobtadament, l’enemic va cessar de disparar. Aprofitarem aquella mena de treva per netejar la trinxera de cadàvers .I per a fumar.

Només menjàvem quan era nit fosca. Carn russa. Era difícil mastegar-la. Els soldats patíem molta fam. Tampoc no podíem dormir. Teníem por i fred. Quan l’esgotament anestesiava l’esperit aconseguíem descansar però sempre hi érem alerta. Si escoltàvem qualsevol soroll agafàvem amb força el fusell, preparats novament per a l’acció.

Al sendemà, a la trinxera ens preparàvem per a defensar-nos d’un nou atac. Mai no sabíem si aquell dia anava a ser l’últim per a nosaltres. Els soldats mai no pensen en el futur. Va ser en aquell moment quan vaig escoltar els crits del jove que no sabia escriure. Havia trobat un full i una ploma i volia que l’ajudara a redactar la carta per a sa mare. Va córrer per la trinxera evitant tota mena d’obstacles fins que va arribar al meu costat. Va mirar-me emocionat i va estrènyer-me amb els braços, apretant el seu cos contra el meu amb força, de manera que ell i jo semblàvem un únic cos. Mai no havia rebut una abraçada tan intensa. En aquell gest hi cabia tota la tristesa, tot el terror i tot el patiment que ell havia experimentat en aquells dies. I, sobtadament, va escoltar-se un tret solitari i traïdor, i una bala va impactar en l’esquena del meu company. Amb els seus ulls clavats en els meus va voler dir-me alguna cosa, però de la seua boca no hi van sortir paraules sinó un vòmit de sang que anunciava la seua mort.

No ens calgueren les ordres per tal d’agafar els fusells i saltar al camp, disparant tantes vegades com podíem, al crit d’assassins, assassins, assassins!

Aquell jove innocent havia evitat la meua mort. Potser aquella bala fóra la meua bala, la que havia d’acabar amb mi. En meitat del camp de batalla, desafiant sense por la mort, vaig descobrir que havia nascut per segona vegada. Aprofitaria aquella segona oportunitat. Fugiria d’aquell infern i encetaria una nova vida, a l’estranger. Desertaria. Ho faria, de segur, però abans em calia tornar a disparar una, dues, tres vegades més.

Vicent San Ramon és Sociòleg.

Aquest relat ha estat extret de la web de Vicent San Ramon.

El “Camí de Llevant”

 – 26-07-2016 –

per Josep Antich i Brocal

Tothom coneix els dos trajectes que des de França apropaven els peregrins europeus a la catedral de Compostela, on diuen que reposen les restes de l’apòstol Santiago, un dels llocs emblemàtics més visitats de la cristiandat medieval. La imaginació ens evoca els devots abillats amb capa, barret, bastó, petxina i carabasseta trepitjant entre les boires espesses, els castanyars colorits i els ponts romànics de les valls de la Cantàbrica. Eixa és la imatge que tenim associada, però cal explicar que també existia una tercera ruta oriental, l’anomenat “Camí de Llevant”, que enmig d’un paisatge àrid i menys idíl·lic creuava tota la península en diagonal i enllaçava la mar Mediterrània amb les terres gallegues.

Aquesta ruta cultural i religiosa era utilitzada no sols pels valencians, sinó també per habitants de les illes mallorquines i els residents al Regne de Nàpols i Sicília, que aleshores formaven part de la Corona d’Aragó, mantenint-se amb total vigència fis el segle XVIII, quan van començar a decaure els antics hospitals i els costums medievals de peregrinació obligatòria. El camí de Llevant s’iniciava al port de València, i vorejant l’antiga Via Augusta recorria en direcció sud la nostra província. Continuava per Albacete, Toledo, Àvila i Salamanca, pujant cap al nord-est aprofitant la Via de la Plata. Es dividia en 41 etapes al llarg de 1.150 quilòmetres, calculades pensant en la distància a recórrer, entre 20 i 30 km al dia, i també en les possibilitats de fer nit a cada lloc.

Segons les investigacions de la filòloga Empar Sánchez Ribes (vicepresidenta de l’Associació d’Amics del Camí de Santiago), publicades al llibre: Presencia de peregrinos en el Hospital General de Valencia en el siglo XVI, va comprovar que en alguns hospitals valencians existia constància documental de l’estada en els dits centres de pelegrins italians que havien arribat al port per a iniciar la ruta, així com les distintes poblacions on també van acollir els pelegrins d’aquells temps. Sobre les restes o vestigis dels hospitals que es van edificar entre els segles XIII i XIV, afirma que s’han localitzat un total de tretze centres d’acolliment en la província de València, principalment en les poblacions d’Alzira (amb tres centres sanitaris), Algemesí, Xàtiva i Alberic, Alfafar, Canals, Vallada i Font de la Figuera. Tots ells atenien en exclusiva als pelegrins, encara que en l’actualitat només perduren a València l’antic Hospital General (actual Biblioteca), el monestir de la Trinitat, el convent de la Puritat i el monestir de Sant Vicent de la Roqueta.

Però a Silla, també tenia constància d’aquests peregrins, no només del seu pas creuant la població, sinó del seu allotjament, doncs hi havia dos elements directament vinculats: El primer era l’Hospital de Pobres, vigent des del temps de la conquesta en ser l’Orde de Sant Joan de l’Hospital la que va rebre les rendes fiscals i el patronatge del nostre poble, on com era de costum, al costat de la parròquia habilitaren una dependència per acollir els malalts, els necessitats, i els peregrins. El tenim descrit en diverses visites pastorals, la primera és de l’any 1401, i posteriorment les de 1596 a 1609, mantenint-se en servei fins a mitjan segle XIX.

El segon element a considerar és la desapareguda Ermita de Sant Roc, situada a l’eixida de la població junt a la Casa-Venta, un oratori que podem datar a les acaballes del segle XIV, el qual estava assistit per religiosos tonsurats que vivien de la caritat dels peregrins, tant els de la contornada com els de llarg recorregut. Aquest lloc també disposava d’allotjament, d’un pou d’aigua “miraculosa” amb bevedor per a les cavalleries, i una posada d’avituallament… i els tenim perfectament documentats en les visites pastorals que l’arquebisbe Ribera va efectuar al segle XVI. El culte i les imatges de l’ermita va desaparèixer l’any 1905 en edificar enfront mateix el nou escorxador municipal.

Antigament, la ruta dels peregrins entrava al terme de Silla pel camí de Beniparrell i discorria pels actuals carrers de València, la Plaça i Sant Roc. A l’alçada del carrer del Moreral girava a la dreta, cap al sud, pel camí de l’Algudor en direcció a Almussafes, travessant el Barranquet, el camí del Torissà i la Canyà de Ferrer. Eixa era la traça original, però les noves infraestructures de carreteres, ferrocarrils, urbanitzacions i polígons industrials fan impossible a hores d’ara la seua reconstrucció, i més difícil encara el poder transitar a peu amb seguretat, per la qual cosa s’han habilitat trajectes alternatius, com és el cas de Silla, on es fa servir el Camí Vell de Russafa. Tot aquest circuit es va senyalitzar amb uns indicadors de fusta que han instal·lat els alumnes de l’Escola Taller.

Pels esmentats antecedents resulta ben palesa la relació de Silla amb aquest camí, fins ara oblidat, el qual, novament retroba i documenta Empar Sánchez en una guia que porta el títol: “De València a Santiago, una altra ruta a Compostel·la”, editada per l’Associació d’Amics del Camí. Cada tramada de les 42 etapes són cartografiades assenyalant el seu itinerari, oferint també informació complementària sobre la història, el turisme i les dades de major rellevància de cadascuna de les 123 poblacions per on travessa. Aquesta obra ha rebut el guardó honorífic de Llibre d’Interés Turístic Nacional que concedeix amb caràcter extraordinari el Ministeri d’Indústria i Comerç. Així mateix, la producció cartogràfica va ser distingida amb el premi Bancaixa-Universitat Politècnica de València.

En l’actualitat, l’associació “Amics del Camí de Santiago de la Comunitat Valenciana” fundada en 1987, entre altres gestions divulgatives es va encarregar de materialitzar la senyalització de la ruta en col·laboració amb els respectius ajuntaments i cronistes locals, com va ser el meu cas, així com la possibilitat de què la policia local pogueren segellar la cartilla dels peregrins que transiten, una imatge que afortunadament ja torna, després de tres-cents anys, als nostres carrers. No obstant i una vegada més, el cerrilisme dels incontrolats i la manca d’interès dels responsables, han provocat la destrucció dels senyals, restant la ruta de Silla del tot irreconeixible.

Josep Antich és Cronista de Silla.

Neurones espill

per Francesc Giner

Estats mentals

Una persona desitja alguna cosa d’ell mateix o d’alguna altra persona, com per exemple, escriure un article per a una revista electrònica del seu poble, Silla. L’acte d’escriure sabent que serà llegit provoca en ell emocions, pensaments i uns gestos i actes determinats. Al conjunt de pensaments, emocions i resposta corporal d’eixa persona en eixe moment donat li diem estat mental. Tots tenim estats mentals canviants segons les circumstàncies tant externes (rebre una bona notícia, assabentar-se de l’allunyament d’una persona volguda, escoltar pel carrer una cançó que fa recordar una situació passada) com internes (estar en bona forma física i notar–ho, o desfet com quan es patix un dolor intens, o la satisfacció després d’entregar un treball ben fet…). Els estats mentals canvien contínuament com a producte de la interacció entre nosaltres i els altres, com quan estem raonant tranquil·lament amb les persones més o menys significatives per a cadascú, o discutint, o quan notem en la nostra pell el vent de ponent un dia d’agost o la frescor d’una vesprada d’estiu a la marjal (vaig poc, enguany una o ninguna). Tots tenim i passem per diversos estats mentals al llarg del dia. Els estats mentals canvien i els canvis en els nostres estats mentals són percebuts pels altres de manera instantània, de seguida, a través de la nostra mirada, l’expressió de la cara, la mímica, l’actitud corporal i el to de la nostra veu. Dit d’una altra manera, intuïm els estats mentals de les persones amb les quals tenim relació en el moment ja de la primera mirada. Podem arribar a pensar i sentir que l’altre està en un estat mental que comporta alegria o tristesa, o que expressa ràbia, por, o que ha sentit ois (fàstic, oix, asco). Són les cinc emocions principals: por, alegria, tristesa, ràbia i ois.

Una digressió. No hi han emocions negatives o positives, les cinc tenen la seua funció per a preservar la supervivència de l’ésser humà. Autoenganyar-se negant l’autoodi, qui preserva, l’individu o el grup?, hui no n’escriuré més.

En una interacció entre dos persones, ràpidament, ens fem una idea general de l’altre en eixe instant, del perquè del què està fent. Ens fem una idea dels seus estats mentals en el moment de la interacció amb nosaltres. Fem contínuament hipòtesis sobre els estats mentals de les persones amb les quals interactuem, les que es presenten en les relacions socials o laborals, quan caminem pel carrer i veiem i saludem algú, en la plaça fent-se una cassalleta o mirant els que passen, llegint el diari i trobant una mirada d’un gest perdut en una cara bonica. Sobretot en les relacions familiars i amistoses fem hipòtesis o presumpcions del que pensa l’altre i què pot estar sentint en una relació actual, o passada si és de les que deixen traça. Ens preguntem constantment sobre els estats mentals de les persones importants per a nosaltres, o se’n fotem dels estats de les que no ens agraden. Ho formulem en expressions com: “què li passa a la meua filla?”, “què està tramant este o aquell?”, “xe, quina cara de felicitat!”, o bé, “quina cara més dura”. Quan més coneixem l’altre és quan més afinem, quan més “atinem” en les nostres prediccions sobre quin estat mental té l’altre, sense que faça falta que ens diga què pensa, què sent ni què pensa fer. Pensar, sentir i fer, els tres aspectes d’un estat mental humà. Es transmet pel llenguatge però també sense paraules, al primer colp d’ull se’n fem una primera opinió.

Reciprocitat

I tot això de manera recíproca. Vol dir, l’altra persona també es fa una idea ràpida del nostre estat mental i si l’intercanvi de gestos facials, actituds corporals o variacions del to de la veu dura una estona, també ens assabentem del que pot voler o no voler de nosaltres, sense que ens ho diga de paraula de manera explícita. Ací ja entren altres factors discriminants, com la memòria, i un factor fonamental amb el qual interpretem el món a la nostra manera, el conjunt dels nostres trets de personalitat, factor que no esmentaré més. Si afegim el que diu, ja comprenem millor les possibles intencions de l’altre. Però el primer colp d’ull ja ha deixat la primera impressió, la base sobre la qual després, en el temps de reflexió lenta, de pensament lent, aplegarem a conclusions més sòlides del que ha passat entre l’altre i nosaltres. D’eixa “primera impressió” construïm el relat, més la memòria. Primer és l’emoció i després, la reflexió.

Tot això es transmet d’una persona a l’altra de sobte i sense “cable”, ni USB, com si tinguérem un bluetooth interconnectat entre els dos, o estiguérem en una wifi global amb un canal particular de comunicació a dos. La mirada, la veu, l’expressió facial i l’actitud corporal en un moment donat de la relació dual són els emissors d’una informació que és rebuda i emmagatzemada en un instant pel cervell de l’altre. I de manera recíproca, ell enregistra el que veu de nosaltres.

Necessitem un receptor en el cervell dels dos actors que treballe amb totes estes dades. El receptor és el sistema cerebral de neurones espill. Goleman, l’autor del best-seller Inteligència emocional, afirma que: “[…] aquestes neurones detecten les emocions, el moviment i també les intencions de la persona amb la qual parlem, i reediten en el nostre cervell l’estat mental detectat en aquell. Es crea un “contagi emocional”, és a dir, una persona nota en ella mateixa els sentiments de l’altra en eixe instant”. Penseu en situacions familiars com despedir el dol i veure l’expressió del parent que coneixeu, o quan el teu fill aprova un examen important i li veus la cara que fa. El fenòmens del contagi emocional mediat per les neurones espill es produïx en interaccions quotidianes.

Sistema de neurones espill

Les cèl·lules del cervell que pensa, sent i actua són les neurones o matèria gris. Les neurones espill són aquelles neurones que s’activen immediatament en els intercanvis humans per a interpretar el llenguatge no verbal. Només mirant el conjunt dels gestos motors, l’expressió de la cara i la postura del cos d’una persona podem detectar estats mentals i intencions en eixa persona. Les neurones espill són les que intermedien de manera necessària este procés. A tot això, altres models de pensament psicològic li diuen mentalitzar, o tindre una teoria de la ment (ToM), de la ment de l’altre en relació. Una ToM és una habilitat per a atribuir estats mentals a una altra persona.

Hi ha proves estructurals (que es poden veure en el cervell), a través de tècniques d’escaneig cerebral, que mostren com les reaccions neuronals són quasi idèntiques quan s’experimenten els sentiments propis i els de l’altre en interacció. Les connexions sinàptiques (entre les neurones) que s’activen, és a dir, els llocs del cervell que entren en joc quan es pregunta a una persona per les emocions que està sentint en eixe instant, són les mateixes que les que s’activen quan se li pregunta per les emocions que creu que està sentint un altre a qui està observant.

Ara veurem este vídeo de l’antic Canal 9: Empatia i neurones espill. Les emocions són contagioses (Marco Iacoboni).

Reproduïsc les idees formulades fins ara en termes acadèmics: “[…] existix en el cervell del macaco, i hi han indicis potents que també en el cervell de l’home, una xarxa de neurones que tenen propietats d’integració sensorial i motora, anomenada neurones espill (Rizzolatti, Sinigaglia, Iacobonni i altres en són els descobridors). Es caracteritzen per codificar les accions realitzades tant pel propi individu, com les observades en els altres. Serien el substrat neural de la comprensió del significat de les accions d’altres persones. Es plantegen també altres hipòtesis que vinculen el sistema de neurones espill amb la codificació d’habilitats apreses del comportament, la capacitat d’imitació dels humans, el comportament social, la formació i comprensió de conceptes abstractes, la comunicació i el llenguatge”.

El concepte de comprensió és clau. No sols s’entén l’altra persona de manera superficial, sinó que es pot comprendre fins i tot el que pensa. El sistema de neurones espill fa precisament això, et posa en el lloc de l’altre (empatia). La base del nostre comportament social és que existisca la capacitat de tindre empatia i imaginar el que l’altre està pensant.

Expectatives

Aplegats a este punt, si seguisc el corrent actual de pragmatisme cegallós, ja tindríem prou conceptes i de teories i aniríem a veure per a què servix tot això. Doncs no. Servix per al que cadascú vulga, n’hi ha fins vàlids molt personals, subjectius, en les coses que fem, en les idees que tenim, en les eleccions que fem, per exemple, que no necessiten justificació per la seua utilitat material. No tot ha de tindre una recompensa immediata i tangible, material, concreta, com pretenia aquell que brofegava del valencià perquè deia que no era útil per a trobar treball. L’idioma propi, el valencià i molt orgullós de tindre’n un i compartit amb alguns milions d’éssers humans, la llengua pròpia dic, servix per a sentir, pensar i fer el que senten, pensen i fan les persones que volem i ens volen, amb les quals ens relacionem, les que ens fan riure i disfrutar en vida i ens acompanyen en la mort. I també per viure els conflictes sans, no violents i creatius, amb les persones que no volem veure de prop i a les quals ens enfrontem, discutim i arribem a maleir en algun cas. Recorde que les emocions principals, ni bones ni males, són cinc: ràbia, alegria, tristesa, por i ois.

Això no és una nova digressió. El sistema de neurones espill està relacionat amb l’adquisició del llenguatge no verbal (gestos, onomatopeies, actituds corporals, expressions facials) per imitació i del verbal, expressat en la llengua pròpia de cada grup humà. Parlar en la teua llengua et fa sentir més a prop el que sent l’altre. Com a metge, tinc el costum de parlar en l’idioma en el qual el pacient millor expressa les emocions, si conec eixa llengua.

Hi ha altres expectatives de futur, tant en la recerca i la comprensió del funcionament del cervell com en la millora de la tecnologia de l’educació, el tractament de problemes mentals com l’autisme, les psicoteràpies, la comunicació i encara més possibilitats que s’obrin. Pare ací, el sistema de neurones espill per a alguns investigadors seria poc conegut pel públic i per a altres pensadors seria com el julivert que acompanya totes les salses, com la hipertròfia de l’us del concepte empatia. Ni una cosa ni l’altra. Com a mostra, ací teniu alguns dels enllaços que trobareu si googlejeu els mots: neurones espill, estats mentals, empatia, música, dansa, badallar, ToM (teoria de la ment). És un tema ben actual i que desperta interés tant en el món de les neurociències com en el públic informat.

https://bluesmarteurope.wordpress.com/2013/12/13/las-neuronas-espejo-base-neuronal-de-la-teoria-de-la-mente/

http://fundacionbelen.org/base-datos/neuronas-espejo/

http://psicoterapiarelacional.es/Portals/0/eJournalCeIR/V5N1_2011/02_C-Trevarthen_Psicobiologia-Intersubjetiva_CeIR_V5N1.pdf

http://www.solociencia.com/medicina/07030118.htm

A l’estiu, tot el món riu

Per a acabar, un experiment cercant proves de l’existència en l’home del sistema de neurones espill mostra que es recorden millor les persones que somriuen. La música és un element molt potent en la creació i en el record d’emocions compartides.

Ací, una cançó que evoca el que es pot sentir, pensar i dir pensant en una dona, expressat en l’accent particular de la llengua compartida, igual que les emocions.

Correcció de Mercè Tortajada (filòloga). Moltes gràcies Mercè, encara que: “Millor amb faltes d’ortografia que mut”.

 

Francesc Giner,

Silla, juliol 2016.

Comentaris a macpera@live.com

Endevina endevinalla, quin animal pon en la palla?

 – 24-07-2016 –

per Josep L. Pitarch

 

Evidentment, l’animal que pon en la palla és la gallina. Aquesta és molt fàcil. En sé una de més difícil, que me l’he inventada ara mateix: endevina, endevinalla, on hi ha més ninots de falla? Tothom contestarà que a València en falles, o a la Ciutat Fallera, o a les fogueres d’Alacant… Feu la prova.

Però, això no és cert, perquè tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat, on més ninots hi ha és, en sentit estricte, en el maremàgnum socialista i, en sentit més general, en la gloriosa esquerra espanyola (incloses les esquerres independentistes, o siga poc espanyoles). Tots plegats formen com una gran ninoteria. Veiem-ho amb exemples.

Fa uns dies jo afirmava que la dreta està més organitzada, perquè s’ho juga tot en defensa dels seus interessos de classe i posa tot l’interés. Així és com el PP, C’s, i les dretes nacionalistes catalana, basca i canària, s’han fet amb tot: la presidència del Congrès, la del Senat (que tenen assegurada a perpetuïtat) i ara van a per la presidència del govern, i faran president a Rajoy… Que us jugueu? Tot el que estan fent els polítics de la dreta són maniobres de distracció, mentre l’esquerra es mama el dit, torne a insistir.

Mamar-se el dit és com dir que són uns idiotes, o com diuen en castellà, uns tontos del culo. Per exemple, els socialistes no han tingut pit per a parlar amb els nacionalistes, ni tan sols amb els d’esquerra, per por que els populars els acusen de mals patriotes; els socialistes s’han acollonat, doncs, mentre que els populars, hipòcritament, si que ho han fet, n’han parlat i han arribat a acords. Quins ninots, els socialistes!

Un altre exemple és que mentre la dreta s’ha fet forta en defensa d’un suposat dret de Rajoy a governar, ‘perquè ha guanyat les eleccions’, l’esquerra no ha dit de manera contundent que això és una mentida, que cap partit té dret a governar mentre no disposa de la majoria de vots del Congrés, o siga mentre no arriba a pactar amb els suficients grups. Guanyar les eleccions, en el sistema electoral actual, no és condició suficient per a exigir el govern. L’esquerra no ha dit res, o ho ha dit en veu baixeta.

Rajoy i les dretes, doncs, han anat a la seua, arribant a acords entre ells, a cara descoberta o sotamà. Mentre que per la seua part, Sànchez i els socialistes i Iglésias i els podemistes, s’han dedicat tirar-se els trastos al cap. Fins i tot llançant idees verinoses, com les que han destil·lat els tenors i les sopranos socialistes, Felipe Gonzàlez, Guerra, Borell, altres ex-ministres, barons i baronesses… A escala més pròxima a nosaltres, l’increïble Paco Romeu també s’hi ha afegit al cor de mòmies, com a triple provincial, contradient la prudència de Puig.

L’argument base de tots plegats és doble: primer, que els socialistes no poden pactar amb els partits independentistes, de manera que no pot haver cap alternativa a la dreta. Així és que viva Espanya i que governe Rajoy, perquè tot continue igual de malament, o pitjor. Aquests socialistes s’han entestat a entrar a la història per la porta que ho fan els ninots de falla. L’orella i el rabo serà per a Rajoy qui, encara que és un torero mediocre, eixirà per la porta gran. Porca misèria, amb tots aquests imbècils, doncs.

No sé si els socialistes s’han adonat de l’enorme frustració que han encomanat als milions de ciutadans i ciutadanes que els han votat, confiats que anaven a adreçar-ho tot. No els han votat tants com volien, però si que els suficients per a intentar ésser l’alternativa al fantasma popular. No volen ni intentar-ho. En quin món viuen, en quin núvol s’han instal·lat? Si per la seua incompetència ens deixen en mans dels rapinyaires, no s’hauran d’estranyar que les desafeccions en les seues files vagen en augment. Com pretenen que ningú confie amb ells, si ells no confien amb ells mateix?

Els podemites, amb tot el respecte que els tinc i confiança, han de trobar el punt ideal que els porte a recollir els votats socialistes neguitosos i irritats amb el seu partit. Jo els aconselle que no tiren més llenya al foc, perquè amb la pira que han encès els socialistes i on s’hi van a immolar, ja en tindran prou. La maniobra d’aparèixer més mansuets em sembla correcta, després d’haver esvalotat tant com ho han fet i innecessàriament.

Finalment, em ve de gust donar algun consell a l’esquerra nacionalista, a la qual estic adscrit, encara que a mi ningú no em fa cas, ni tampoc tenen per què. Ho faig com a simple militant de base, de pagar la quota i prou; tampoc no estic per a trots i, de tota manera, estic proscrit, un poc com li passà a Ovidi, quan els desterraren a Romania. El meu consell és també un lament, però d’altre caire que el del poeta romà.

Mantenir cap baralla interna o batalleta, en les actuals circumstàncies, és un suïcidi. Per això m’han desplagut les notícies que m’arriben de desunió, de parcialitat i de capelletes, de voler acabar amb ningú (a mi em volien tallar el coll), de malbaratar res. Així no s’arriba enlloc. Mireu el que els està passant als socialistes…

En concret, el meu consell és aplicar el sentit comú i la prudència; abandonar els dogmatismes (que tampoc són propis de l’esquerra); aplicar l’autocrítica (que sí que ho és); decidir-se sempre per fer allò que siga més convenient per al grup, deixant-se d’individualismes. I seguir les instruccions que assenyalen els òrgans del partit.

Si al remat el que compta són els resultats electorals, uns partits com Compromís, ERC, MÉS, etc. no haurien de tenir altra meta que aconseguir bons resultats, que sols es poden obtenir fent la guerra plegats, per poder ser decisius i formar governs, o formar-ne part. Si aspirem a transformar la societat haurem de començar per la nostra pròpia transformació, i al mateix temps per consolidar-se en la societat i ésser uns punts de referència positius. Aplicar-nos un poc de pragmatisme, doncs, pot ésser convenient en aquests moments (demaneu a Xavier Cunyat pel pragmatisme); deixar-se de fantasies i fugir dels cants de sirena dels messies salvapàtries i furtacarteres, que ja estan parant el cabàs (ja sabeu de qui parle).

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.

“La condemna” de Franz Kafka

Continuem amb la traducció al valencià de contes i relats d’autors clàssics moderns. En aquesta ocasió es tracta d’un conte de Franz Kafka. Esperem que gaudiu la lectura.

El Cresol

 

La condemna

Franz Kafka

Era diumenge al matí en el més bell de la primavera. Georg Bendemann, un jove comerciant, estava assegut a la seua habitació al primer pis d’una de les cases baixes i de construcció lleugera que s’estenien al llarg del riu en forma de filera, i que només es distingien entre si per l’altura i el color. Acabava d’acabar una carta a un amic de la seua joventut que es trobava a l’estranger, la va tancar amb lentitud juganera i va mirar després per la finestra, amb el colze recolzat sobre l’escriptori, cap al riu, el pont i els turons de l’altra riba amb el seu color verd pàl·lid.

Va reflexionar sobre com aquest amic, descontent del seu èxit a la seua ciutat natal, havia literalment fugit ja feia anys a Rússia. Ara tenia un negoci a Sant Petersburg, que al principi havia marxat molt bé, però que des de feia temps semblava haver-se estancat, tal com havia lamentat l’amic en una de les seues cada vegada més infreqüents visites.

D’aquesta manera es matava inútilment treballant a l’estranger, l’estranya barba només tapava amb dificultat la cara ben coneguda des dels anys de la infantesa, rostre la pell groguenca del qual semblava manifestar una malaltia en procés de desenvolupament. Segons explicava, no tenia una autèntica relació amb la colònia dels seus compatriotes en aquell lloc i amb prou feines relació social alguna amb les famílies naturals d’allà i, en conseqüència, es feia a la idea d’una solteria definitiva.

Què podia escriure-se-li a un home d’aquest tipus, que, evidentment, s’havia enclaustrat, de qui es podia tenir llàstima, però a qui no es podia ajudar? Se li havia potser aconsellar que tornara a casa, que traslladara ací la seua existència, que reprenguera totes les seues antigues relacions amistoses, per la qual cosa no existia obstacle, i que, d’altra banda, confiara en l’ajuda dels amics? Però això no significava altra cosa que dir-li al mateix temps, amb precaució, i per això ferint encara més, que els seus esforços fins ara havien estat en va, que devia, per fi, desistir d’ells, que havia de tornar i acceptar que tots , amb els ulls molt oberts de sorpresa, el miraren com a algú que ha tornat per sempre; que només els seus amics entendrien i que ell era com un nen vell, que havia de simplement obeir als amics que s’havien quedat a casa i que havien tingut èxit.

I fins i tot llavors era segur que tinguera sentit tota l’amargor que calia causar-li? Potser ni tan sols s’aconseguira portar a casa, ell mateix deia que ja no entenia la situació al país natal, i així romandria, malgrat tot, si estranger, amargat pels consells i una mica més distanciat dels amics. Però si seguira realment el consell i ací se li humiliara, naturalment no amb intenció sinó per la forma d’actuar, no es trobaria a gust entre els seus amics ni tampoc sense ells, s’avergonyiria i llavors no tindria de veritat ni llar ni amics. En aquestes circumstàncies, no era millor que es quedara a l’estranger tal com estava? Podria pensar-se que en aquestes circumstàncies sortiria realment endavant ací?

Per aquests motius, i si es volia mantenir la relació epistolar amb ell, no se li podien fer veritables confidències com se li farien sense por al conegut més llunyà. Feia més de tres anys que l’amic no havia estat al seu país natal i explicava aquest fet, tot just prou, mitjançant la inseguretat de la situació política a Rússia, que, en conseqüència, no permetia l’absència d’un petit home de negocis mentre que centenars de milers de russos viatjaven tranquil·lament pel món. Però precisament en el transcurs d’aquests tres anys havien canviat molt les coses per a Georg. Sobre la mort de la seua mare, ocorreguda feia dos anys i des de la qual Georg vivia amb el seu ancià pare a la mateixa casa, havia tingut notícia l’amic, i en una carta havia expressat el seu condol amb una sequedat que només podia tenir el seu origen en el fet que l’aflicció per semblant esdeveniment es feia inimaginable a l’estranger. Ara bé, des de llavors, Georg s’havia enfrontat al negoci, com a tota la resta, amb gran decisió. Potser el pare, en l’època en què encara vivia la mare, l’havia obstaculitzat per dur a terme una autèntica activitat pròpia, pel fet que sempre volia fer prevaler la seua opinió en el negoci. Potser des de la mort de la mare, el pare, tot i que encara treballava en el negoci, s’havia tornat més retret. Potser exercien un paper important felices casualitats, la qual cosa era fins i tot molt probable; en tot cas, el negoci havia progressat inesperadament en aquests dos anys, havia estat necessari duplicar el personal, les operacions comercials s’havien quintuplicat, sense cap dubte tenien davant seu una major ampliació.

Però l’amic no sabia res d’aquest canvi. Anteriorment, potser per última vegada en aquella carta de condol, havia intentat convèncer Georg que emigrara a Rússia i s’havia esplaiat sobre les perspectives que s’oferien precisament en el ram comercial de Georg. Les xifres eren mínimes pel que fa a les proporcions que havia arribat el negoci de Georg. Ell no havia volgut explicar a l’amic els seus èxits comercials i si ho haguera fet ara, amb posterioritat, haguera causat una impressió estranya.

És així com Georg s’havia limitat a explicar al seu amic coses sense importància de les moltes que s’acumulen desordenadament en el record quan es posa un a pensar en un diumenge tranquil. No desitjava altra cosa que mantenir intacta la imatge que, probablement, s’havia fet l’amic de la seua ciutat natal durant el llarg període de temps, i amb la qual s’havia conformat. Va ser així com Georg, en tres cartes bastant distants entre si, ha informat al seu amic sobre el compromís matrimonial d’un senyor qualsevol amb una noia qualsevol, fins que, finalment, l’amic, totalment en contra de la intenció de Georg, va començar a interessar-se per aquest assumpte.

Georg preferia explicar-li aquestes coses abans que confessar-li que era ell mateix qui feia un mes s’havia promès amb la senyoreta Frieda Brandenfeld, una jove de família acomodada. Sovint parlava amb la seua promesa d’aquest amic i de l’especial relació epistolar que mantenia amb ell.

-Llavors no vindrà al nostre casament -deia ella-, i jo tinc dret a conèixer a tots els teus amics.

-No vull molestar–contestava Georg-, entén-me, probablement vindria, almenys així ho crec, però se sentiria obligat i perjudicat, potser m’envejaria i segurament, afligit i incapaç de prescindir d’aquesta recança, tornaria sol, saps el que és això?

-Bé, no pot assabentar-se del nostre casament per un altre camí?

-Sens dubte no puc evitar-ho, però és improbable donada la seua forma de vida.

-Si tens aquesta classe d’amics, Georg, mai hauries d’haver-te compromes.

-Sí, és culpa de tots dos, però fins i tot ara no desitjaria que fos d’una altra manera.

I si ella, respirant precipitadament entre els seus petons, al·legava encara:

-La veritat és que sí que em molesta.

Llavors era realment quan ell considerava inofensiu explicar-li tot a l’amic.

-Així sóc i així ha de acceptar-me -es deia-. No pense convertir-me en un home a la seua mida, home que potser fos més apropiat a la seua amistat del que jo ho sóc.

I, efectivament, en la llarga carta que havia escrit aquest diumenge al matí, informava al seu amic del compromís que s’havia celebrat, amb les següents paraules: M’he reservat la novetat més important per al final. M’he promès amb la senyoreta Frieda Brandenfeld, una xica pertanyent a una família acomodada que es va establir ací molt temps després de la teua partida i a la qual tu tot just coneixeràs. Ja hi haurà oportunitat d’explicar-te més detalls sobre la meua promesa, n’hi ha prou hui amb dir-te que sóc molt feliç i que en la nostra mútua relació només ha canviat el fet que tu, en lloc de tenir en mi un amic corrent, tindràs un amic feliç. A més tindràs a la meua promesa, que et mana salutacions cordials i que t’escriurà pròximament, una amiga lleial, el que no deixa de tenir importància per a un solter. Sé que moltes coses t’impedeixen fer-nos una visita, però per ventura no seria precisament el meu casament la millor oportunitat de tirar per la borda, almenys per una vegada, tots els obstacles? Però, siga com siga, actua sense tenir en compte tota la resta i segons el teu bon criteri.

Georg havia estat molt temps assegut al seu escriptori amb la carta a la mà i la cara girada cap a la finestra. Amb un somriure absent hi havia a penes contestat a un conegut que, des del carrer, l’havia saludat al passar. Finalment, es va ficar la carta a la butxaca i, a través d’un curt passadís, es va dirigir des de la seua habitació a la del seu pare, en la qual no havia estat des de feia mesos. No existia, per la resta, necessitat d’això, perquè constantment tenia contacte amb ell en el negoci; menjaven junts en una casa de menjars, a la nit cadascú es prenia el que li venia de gust però després la majoria de les vegades s’asseien una estoneta, cada un amb el seu diari, en la sala d’estar comuna, tret que Georg, com passava amb molta freqüència, estiguera en companyia d’amics o, com ara, anara a veure la seua nòvia.

Georg es va estranyar del que fosca que estava l’habitació del pare fins i tot en aquest matí assolellat, tal era l’ombra que projectava l’alta paret que s’elevava a l’altre costat de l’estret pati. El pare estava assegut davant la finestra, en un racó adornat amb records de la difunta mare, i llegia el diari, que sostenia de costat davant els ulls, amb la qual cosa intentava contrarestar una certa manca de visió. Sobre la taula estaven encara les restes de l’esmorzar, del qual no semblava haver menjat molt.

-Ah Georg! -va exclamar el pare, i immediatament es va dirigir cap a ell. La seua pesada bata s’obria al caminar i els baixos voleiaven al seu voltant.

El meu pare segueix sent un gegant, es va dir Georg.

-Això està insuportablement fosc -va dir a continuació.

-Sí, Sí que està fosc -va contestar el pare.

-També has tancat la finestra?

-Ho prefereixo així.A fora fa força calor -va dir Georg com a complement a l’anterior, i es va asseure.

El pare va retirar la vaixella de l’esmorzar i la va col·locar sobre una còmoda.

-La veritat és que només volia dir-te -va continuar Georg, que seguia els moviments de l’ancià totalment atordit- que, per fi, he informat a Sant Petersburg del meu compromís.

Va treure una mica la carta de la butxaca i la va deixar caure dins de nou.

-Com que a Sant Petersburg? -va preguntar el pare.

-Sí, al meu amic -va dir Georg, i va buscar els ulls del pare.

En el negoci és completament diferent, va pensar. Quant de lloc ocupa ací assegut i com es creua de braços!

-Sí, és clar, al teu amic -va dir el pare recalcant-ho.

-Ja saps, pare, que al principi volia silenciar el meu compromís. Per consideració, per cap altre motiu. Tu ja saps que és una persona difícil. Pot assabentar-se del meu compromís per altres vies, em vaig dir, i si bé això tot just és probable donada la seua solitària forma de vida, jo no puc evitar-ho, però per mi mateix no ha de saber-ho.

-I ara has canviat d’opinió? -va preguntar el pare.

Va posar el diari a l’ampit de la finestra i sobre el periòdic les ulleres que tapava amb les mans.

-Sí, ara he canviat d’opinió. Si veritablement es tracta d’un bon amic, m’he dit, llavors el meu feliç compromís és també per a ell motiu d’alegria i per això no he dubtat mai en comunicar-li-ho. No obstant això, abans de tirar la carta volia dir-t’ho.

Georg -va dir el pare, i va estirar la boca sense dents-, escolta per una vegada. Has vingut a mi per aquest assumpte, per discutir-me. Això t’honra sens dubte, però no serveix per a res, i menys encara que per a res, si no em dius ara mateix tota la veritat. No vull portar a col·lació coses que res tenen a veure amb això. Des de la mort de la nostra estimada mare han passat certes coses desagradables. Potser també els arribe el seu torn, i potser abans del que pensem. En el negoci se m’escapen algunes coses, potser no m’oculten, ara no vull de cap manera alimentar la sospita que se m’escapen, ja no estic prou fort, em falla la memòria, ja no puc abastar tantes coses. En primer lloc això és llei de vida i, en segon lloc, la mort de la teua mare m’ha afligit molt més que a tu. Però ja que estem tractant d’aquest assumpte de la carta, et demane, Georg, que no m’enganyes. És una petitesa, no val la pena, així doncs, no m’enganyes. Tens de veritat aquest amic a Sant Petersburg?

Georg es va alçar desconcertat.

-Deixem en pau als meus amics. Mil amics no substitueixen al meu pare. Saps el que crec?, que no et cuides prou, però els anys exigeixen els seus drets. En el negoci ets indispensable per a mi, bé ho saps tu, però si el negoci amenaça la teua salut demà mateix el tanque per sempre. Això no pot seguir així. Hem d’adoptar una altra manera de vida per a tu, però des del principi. Estàs assegut ací a la foscor i en la sala d’estar tindries bona llum. Prens un parell de mossos de l’esmorzar en lloc de menjar com cal. Estàs assegut amb les finestres tancades i l’aire fresc t’aniria bé. No, pare meu! Aniré a buscar el metge i seguirem les seues prescripcions, canviarem les habitacions. Tu et traslladaràs a l’habitació de davant i jo a aquesta. No suposarà una alteració per a tu, tot es portarà allà. Ja hi haurà temps d’això, ara te’n vas a dormir al llit una miqueta, necessites tranquil·litat a qualsevol preu. Anem, t’ajudaré a despullar-te, ja veuràs com sé fer-ho. O prefereixes traslladar-te immediatament a l’habitació de davant i allà et fiques provisionalment al meu llit? La veritat és que això seria el més assenyat.

Georg estava de peu just al costat del seu pare, que havia deixat caure sobre el pit el seu cap de blancs i despentinats cabells.

Georg -va dir el pare en veu baixa i sense moure.

Georg es va agenollar immediatament al costat del pare, va veure les enormes pupil·les en el seu cansat rostre dirigides cap a ell des de les comissures dels ulls.

-No tens cap amic a Sant Petersburg. Tu has estat sempre un bromista i tampoc has fet una excepció amb mi. Com anaves a tenir un amic precisament allà! No m’ho puc creure de cap manera.

-Pare, fes memòria una vegada més -va dir Georg, va alçar al pare de la butaca i li va treure la bata, hi era tan feble-, aviat farà ja tres anys que el meu amic va estar a casa de visita. Recorde encara que no et feia massa gràcia. Com a mínim dues vegades et vaig ocultar la seua presència, tot i que en aquests moments es trobava precisament a la meua habitació. Jo podia comprendre bé la teua animadversió cap a ell, el meu amic té les seues manies, però després conversares agradablement amb ell. En aquells moments em sentia tan orgullós que l’escoltares, asentires i preguntares… si fas memòria has de recordar. Ell va contar llavors històries increïbles de la revolució russa. Com, per exemple, en un viatge de negocis a Kíev, havia vist en un balcó a un sacerdot que s’havia tallat una ampla creu de sang al palmell de la mà, la va alçar i va invocar amb ella a la multitud. Tu mateix has explicat de tant en tant aquesta història.

Mentrestant Georg havia aconseguit asseure al pare i llevar-li acuradament els pantalons de punt que portava a sobre dels calçotets de lli, així com els mitjons. En veure la roba, que no estava precisament neta, es va fer retrets per haver descuidat al pare. Segur que també formava part de les seues obligacions el tenir cura que el pare es canviara de roba. Encara no havia parlat expressament amb la seua promesa de com anaven a organitzar el futur del pare, perquè tàcitament havien suposat que ell es quedaria sol al pis vell. No obstant això, ara es va decidir, de cop i volta i amb tota fermesa, a portar-lo al seu futur llar. Ben mirat, gairebé feia la impressió que la cura que el pare anava a rebre allà podria arribar massa tard.

Va portar al pare en braços al llit. Una terrible sensació es va apoderar d’ell quan, al llarg dels pocs passos fins a ell, va notar que el seu pare jugava amb la cadena del rellotge sobre el seu pit. S’agafava amb tal força a la cadena del mateix, que no va poder ajeure’l immediatament. Tot just es va trobar al llit, tot va semblar tornar de nou a la normalitat. Es va tapar sol i es va cobrir molt bé les espatlles amb el cobertor. No mirava a Georg precisament amb hostilitat.

-Oi que ja et recordes d’ell? -va preguntar Georg, i va fer que sí amb el cap fent un gest encoratjador.

-Estic ben tapat? -va preguntar el pare com si no poguera assegurar ell mateix que els seus peus es trobaven tapats.

-Així és que t’agrada estar al llit -va dir Georg, i va col·locar millor el cobertor al seu voltant.

-Estic ben tapat? -va preguntar el pare de nou, i va semblar prestar especial atenció a la resposta.

-Estigues tranquil, estàs ben tapat.

-No! -va cridar el pare de tal manera que la resposta va xocar contra la pregunta, va tirar enrere el cobertor amb una força tal que per un moment va quedar estès en l’aire, i es va posar dempeus sobre el llit. Només amb una mà es recolzava lleugerament al sostre.

–Volies tapar-me, ho sé, plançó meu, però encara no estic tapat, i encara que siga l’última força és suficient per a tu, massa per a tu. És clar que conec al teu amic! Seria el fill que desitja el meu cor, per això també l’has enganyat durant tots aquests anys. Per què si no? Per ventura creus que no he plorat per ell? Precisament per això et tanques a la teua oficina: el cap està ocupat, no se li pot molestar. Només per poder escriure les teues falses cartetes a Rússia. Però, afortunadament, ningú ha de donar lliçons al pare sobre com endevinar les intencions del fill. De la mateixa manera que ara has cregut haver-lo subjugat, subjugat de tal manera que podries seure amb el teu cul sobre ell i ell no es mouria, en aquest moment el meu senyor fill ha decidit casar-se.

Georg va alçar la mirada cap al espectre del seu pare. L’amic de Sant Petersburg, a qui de sobte el pare coneixia tan bé, s’apoderava d’ell com mai fins ara. El va veure perdut en la llunyana Rússia. El va veure a la porta del negoci buit i desvalisat, entre les ruïnes de les prestatgeries, entre els gèneres fets esquinçalls, entre els tubs de gas que estaven caiguts… i ell resta dret. Per què havia hagut de marxar tan lluny?

-Però mireu-me -va cridar el pare-. Georg va córrer, gairebé distret, cap al llit, amb la intenció de comprendre-ho tot, però es va quedar parat a mig camí.

-Perquè ella s’ha alçat les faldilles -va començar a parlar el pare-, perquè s’ha alçat així les faldilles de truja fastigosa -i per expressar plàsticament es va alçar la camisa de dormir tan alt que es veia sobre la cuixa la cicatriu dels seus anys de guerra -, perquè s’ha alçat així, i així les faldilles, t’has acostat i, per poder gaudir amb ella sense que ningú molestara, has profanat la memòria de la nostra mare, has traït a l’amic i has ficat al llit al teu pare perquè no es puga moure, però, es pot moure o no?

Romania en peu sense suport algun i llançava les cames en totes les direccions. Somreia amb entusiasme al comprendre-ho tot.

Georg estava de peu en un racó el més lluny possible del pare. Des de feia una estona havia decidit fermament observar-ho tot amb exactitud, per no ser indirectament sorprès d’alguna manera per darrere o des de dalt. Llavors es va recordar de nou de la decisió, ja feia estona oblidada, i tornar a oblidar-la tan de pressa com es passa un fil curt a través de l’ull d’una agulla.

-No obstant això l’amic no ha estat encara traït -va cridar el pare, i ho corroborava el seu índex mogut d’un costat a enllà- jo era el seu representant en aquest lloc.

Georg no va poder evitar cridar:

-Comediant!

Va reconèixer immediatament el dany i, massa tard, els ulls fixos, es va mossegar la llengua fins doblegar-se de dolor.

-Sí, és clar que he representat una comèdia! Comèdia! Bona paraula! Quin altre consol li quedava a l’ancià pare vidu? Digues, i durant el moment que dure la resposta sigues encara el meu fill viu. Quina altra sortida em quedava a la meua habitació interior, perseguit per un personal infidel, vell fins als ossos? I el meu fill anava amb goig per la vida, ultimava negocis que jo havia preparat, es recargolava de riure i passava davant seu pare amb el reservat rostre d’un home d’honor. Creus tu que jo no t’haguera volgut, jo, de qui vas sortir tu?

Ara s’inclinarà cap endavant, va pensar Georg, si es caiguera i s’estavellara! Aquesta paraula li va passar pel cap com un llamp.

El pare es va moure cap endavant, però no va caure. Ja que Georg no s’acostava com havia esperat, es va alçar de nou.

-Queda’t on ets, no et necessite! Penses que tens encara la força suficient per venir ací, i només et contens perquè així ho desitges, no t’equivoques! Encara sóc el més fort, jo només hauria tingut potser que retirar-me, però la teua mare m’ha donat la seua força, amb el teu amic em vaig aliar meravellosament i la teua clientela la tinc ací a la butxaca!

-Inclus en la camisa de dormir té butxaques! -es va dir Georg, i va creure que amb aquesta observació podria fer-lo quedar en ridícul davant de tothom. Va pensar en això només durant un moment, perquè immediatament tornava a oblidar-ho tot.

-Penja’t del braç de la teua núvia i vine cap a mi! L’agrane del teu costat i no saps com!

Georg feia ganyotes com si no poguera creure-ho. El pare només assentia amb el cap, ratificant la veritat del que deia i dirigint-se al racó en què es trobava Georg.

-Com m’has divertit hui quan has vingut i m’has preguntat si havies explicar al teu amic el del compromís! Si ho sap tot, estúpid, ho sap tot! Jo li escrivia perquè vas oblidar llevar-me les coses per escriure. Per això ja no ve des de fa anys, ho sap tot cent vegades millor que tu mateix, les teues cartes les arruga amb la mà esquerra sense haver-les llegit, mentre que amb la dreta es posa davant les meues cartes per llegir-les.

De pur entusiasme agitava el braç per sobre del cap.

-Ho sap tot mil vegades millor! -va cridar.

-Deu mil vegades -va dir Georg amb la intenció de burlar-se del seu pare, però encara a la boca aquestes paraules van adquirir un to profundament seriós.

-¡Des de fa anys estic a l’espera que em vingues amb aquesta pregunta! Creus que em preocupa alguna altra cosa? Creus que llegisc diaris? Mira! -I Va tirar a Georg un diari que, d’alguna manera, havia anat a parar al seu llit. Un diari vell amb un nom que a Georg li era completament desconegut.

-Quant de temps has trigat a arribar a la maduresa! Va haver de morir la teua mare, no va arribar a veure el dia de goig. L’amic pereix en la seua Rússia, ja fa tres anys estava groc de mort, i jo, ja veus com em va a mi, per això tens ulls.

-Llavors m’has espiat -va cridar Georg.

El pare, en to compassiu i incidental, va dir:

-Probablement això volies haver-ho dit abans, ara ja no ve al cas -i en veu més alta-: Ara ja saps el que hi havia a més de tu, fins ara no sabies més que de tu mateix. La veritat és que vas ser un xiquet innocent, però encara més certament vas ser un home diabòlic. Per això has de saber que jo et condemne a morir ofegat.

Georg es va sentir com expulsat de l’habitació, el cop amb el qual el pare a la seua esquena havia caigut sobre el llit ressonava encara a les orelles. A l’escala, pels graons baixava tan de pressa com si es tractés d’una rampa inclinada, va sorprendre la criada que estava a punt de pujar per arreglar el pis.

-Jesús! -va cridar, i es va tapar la cara amb el davantal, però ell ja s’havia anat.

Va sortir del portal d’un salt, l’aigua l’atreia per sobre de la calçada. Ja s’agafava fermament a la barana com un afamat al menjar. Va saltar per sobre com l’excel·lent atleta que, per orgull dels seus pares, havia estat en els seus anys juvenils. Encara seguia subjecte amb les mans, dèbilment, quan va albirar entre les barres de la barana un òmnibus que cobriria amb facilitat el soroll de la seua caiguda. Va exclamar en veu baixa: Estimats pares, malgrat tot sempre els he volgut, i es va deixar caure.

En aquest moment travessava el pont un tràfic veritablement interminable.

FI

Aquest text ha estat traduït al valencià per Xavier Cunyat a partir d’un text en castellà.

Teruel existeix, amb dinosaures inclosos

 – 24-07-2016 –

per Josep L. Pitarch

 

Per raons familiars, he estat de sempre molt unit a Terol, especialment durant la meua infància i joventut. El nucli inicial familiar era el Racó d’Ademús, d’on procedia la família de la mare, però, per arribar-hi, s’havia d’anar a Terol i, des d’allí, continuar amb autobús. Teníem una comarca valenciana, que era inassequible des de València, i que ningú feia res per a remeiar. Finalment, al cap de tota la vida s’hi féu la carretera imprescindible.

La llista de pobles de Terol on hi vaig sojornar algunes temporades, visitant la família o acompanyant els dos oncles rectors i la meua àvia, que cuidava d’un d’ells, és llarga. Llevat d’Albarrassí, on un oncle fou canonge, tots els altres pobles són de les dues comarques més pròximes a València, la comarca a què la capital dóna el nom i la de Gúdar-Javalambre.

Els viatges, fins que vaig poder usar un cotxe, eren amb el tren, que tenia el seu punt d’origen a l’estació d’Aragó, que popularment dèiem l’estació xurra. Arribats al destí, d’aquells trens abaixàvem tant bruts de carbó, que semblàvem miners, quan les màquines eren de vapor. Després, amb locomotores més “modernes” el trajecte continuava durant una eternitat, perquè les condicions dels rails, les instal·lacions, els combois i les locomotores, tot era tercermundista. Recorde una nevada impressionant que ens caigué a sobre i ens aturà tota una nit al Port d’Escandón, com si fórem a la Sibèria (1957).

M’ha vingut tot açò al cap perquè estic organitzant un viatge a Terol amb els néts, a veure els dinosaures i tot allò del mudèjar. La intenció era anar amb tren, però hem desistit en veure que la durada és de més de dues hores i mitja! Per fer uns cent cinquanta kilòmetres, dues hores i mitja! O siga que el ferrocarril continua tan tercermundista, com quan jo era una criatura.

He comparat amb el viatge que vaig fer fa poc a Madrid amb l’AVE. Ja sé que no hi havia d’haver anat, però ho fiu per raons solament artístiques. Evidentment, no tenen res a veure un ferrocarril amb l’altre. A Madrid arribàrem en menys de dues hores, massa veloços per al meu gust i això que la distància és el doble que a Terol; el preu era prohibitiu per a moltíssima gent; el paisatge, una misèria. Els mateixos quilòmetres, de València a Barcelona, es fan amb tres hores i mitja

A mi sempre m’ha contrariat que aquest Estat, al qual continuem pertanyent, estiga tot organitzat radialment, amb el centre a la Puerta del Sol. Evidentment estic en contra del concepte centralista i que tot funcione per a major glòria de la famosa capital central, i del seu govern de torn. Si aquells polítics tingueren en compte que les autonomies altres que llur melic (comunitat de Madrid) no són centrípetes, sinó centrífugues econòmicament parlant, social i cultural. Si tingueren en compte que lesionant els interessos perifèrics, en profit propi, no aconsegueixen altra cosa que augmentar el refús de tots contra el centralisme que practiquen. Si a més de curts de vista no foren curts de gambals, possiblement ens aniria millor a tots.

Per exemple, a hores d’ara ja estaria fet el corredor mediterrani i haurien millorat les connexions d’Andalusia, Múrcia i el País Valencià amb Catalunya i Europa, que és l’estructura més important de totes les que preveuen a Madrid. I per anar de València a Barcelona, que són els mateixos quilòmetres que a Madrid, no trigaríem el doble. I Aragó i València tindrien millors connexions amb Europa.

No m’he volgut entretenir fent una comparativa dels trajectes de Madrid a qualsevol ciutat castellana i comparar-los amb els trajectes que afecten Terol, com aquest que l’enllaça amb València, perquè no crec que siga just aplicar solament els criteris de rendibilitat en els serveis públics, quan la mateixa administració de l’Estat és un desficaci, mantenint, per exemple, el Senat i les Diputacions. En realitat el que demostren a Madrid és que per ells Terol no és un problema. I Terol existeix.

A més de la bondat i de la simpatia de la gent de Terol, de la qual em podria estendre tant com fera falta, també podria parlar del pernil, de la fruita (bresquilles de Calanda), l’oli d’oliva, el pa, dels seus increïbles paisatges… És cert que el clima es sever i que la densitat de població és la penúltima de l’estat, i que molta gent ha hagut de marxar a cercar feina. Però també és cert que Terol ofereix magnífiques possibilitats de reindustrialització (energia, polígons…) i d’instal·lacions turístiques (turisme rural, esports de neu, excursionisme…), d’aprofitaments agropecuaris… Sols fa falta que hi haja més voluntat política al seu favor. No cal oblidar que els valencians, que a més de germans històrics i veïns, podem ser els més beneficiats recíprocament, amb una política d’inversions, especialment a la part meridional i occidental, que limiten amb València i Castelló.

Finalment vull fer un comentari sobre les instal·lacions de Dinòpolis, que ha estat l’objecte de la meua visita amb els néts. En conjunt ho hem trobat magnífic tot, ens hem il·lustrat en el Museu Paleontològic, hem assistit a interessants espectacles… Algunes coses es podem millorar, em comenta la nora, des del punt de vista pedagògic, com facilitar activitats participatives dels visitants. Evidentment, no té en compte, que, a més del gran parc que hem visitat a Terol, Dinòpolis té altres set centres a tota la província: Ariño, Albarrassí, Castellote, Penyaroja de Tastavins, Galve, Rubielos de Mora i Riodeva, que responen a les reserves pedagògiques que planteja N’Aina. Ho comprovarem en pròximes visites. Per la meua part, jo proposaria millorar, potser renovar, algun audiovisual, que ha quedat força endarrerit.

Però en conjunt, la nota que li hem posat a la visita és l’excel·lent. No sé si Dinòpolis és una activitat privada, o semiprivada, si l’administració pública hi col·labora molt, res o gens. Vaig a procurar interessar-me, per a quan hi torne. És evident, però, que Dinòpolis té una incidència notòria en la ciutat de Terol, econòmicament i social, i que també en tindrà en les ciutats subordinades que he comentat, que comprenen tota la província. Com a terolenc afectiu que sóc, em sent molt agraït i reconfortat per la visita.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.

“El cor delator” d’Edgar Allan Poe

Amb aquesta entrada anem a començar una sèrie de publicacions amb la traducció al valencià de contes i relats de clàssics de la literatura moderna, i hui toca Edgar Allan Poe. Pensem que una bona manera d’assolir competència lingüística és practicant la lectura.

La Carxofa de Silla

Aquest complet estudi sobre La Carxofa de Silla va ser publicat l’any 2000 a la Revista Algudor. A continuació reproduïm la primera part de l’article d’Andrés Valero-Castells, i seguidament enllacem el document complet. El Cresol vos desitja unes bones festes.

La Carxofa de Silla

per Andrés Valero-Castells

Aquest article forma part d’un estudi més ampli que en aquestos moments encara es troba en elaboració. Tot i que no tenim coneixement de cap treball precedent de caràcter general, sí que s’ha escrit sobre la Carxofa de Silla, però tot allò que s’ha publicat es redueix a algunes resenyes de nivell local. Algunes referències periodístiques en forma de cròniques, entrevistes publicades en el Butlletí d’informació Municipal, articles apareguts en el llibre de festes de Silla, un parell de breus relats literaris que situen l’acció al voltant de les festes populars del 6 d’agost, i poc més, conformen un precari “estat de la qüestió”.

Aquesta circumstància, unida a l’escassa i confusa documentació oficial trobada, fa imperiosa, necessària i urgent l’activitat investigadora sobre aquest tema. Com veurem, la major part de la informació que estem recollint prové de la memòria i records dels comunicants. Per sort, algunes de les persones que hem entrevistat han estat unides a la representació de Silla durant moltíssims anys, i han sigut testimonis directes i memòria viva de tot allò que ha passat. La urgència a què hem fet referència ens ve donada precisament per l’avançada edat d’algunes d’aquestes persones, que podrien desaparéixer sense testimoniar allò que han viscut tan a prop. A més, el context local, hui, és vertaderament propici per a una investigació d’aquestes característiques, perquè sembla que pren força la recentment creada Fundació Pública Municipal Patronat de la Carxofa de Silla; per altra banda, després de la celebració l’any 1998 del 750 Aniversari de la segona carta pobla de Silla, han hagut una sèrie d’iniciatives a càrrec d’una comissió que te el propòsit de potenciar aquest tipus de treballs, i que ja han donat els seus fruits amb la creació del Centre d’Estudis Locals i la pròpia edició d’aquesta revista.

Per la meua part és un gran plaer abordar un tema en el qual em sent involucrat plenament, no només per ser fill de Silla, sinó també per una sèrie de circumstàncies que veurem en el seu moment. En primer lloc anem a descriure, el més fidelment i objectiva possible, la famosa representació de Silla; tot seguit tractarem d’establir els vertaders precedents històrics de la nostra Carxofa, per a entendre i fonamentar la idiosincràsia d’aquestes representacions, per a centrar-nos finalment en l’anàlisi de la partitura amb la qual la nostra representació s’ha fet tan volguda i popular. Com que tenim diverses línies d’investigació obertes, deixarem per a un altre moment dos aspectes importantíssims que, a hores d’ara, no han pogut ser completats. És a dir: per una banda, situar en el temps l ́origen (una de les tasques més complexes) i la història de la representació, i per altra part, ja que com de tots és sabut, la Carxofa no només es representa a Silla, l’espinosa qüestió de la possible paternitat de l’acte.

Així, amb aquest article i un altre que haurà de ser posterior sobre les dos qüestions esmentades, tenim la intenció d’abordar el tema de manera integral, en tots els aspectes possibles, sent propòsit nostre donar llum sobre tot allò que gira al voltant de la Carxofa. Desitgem, també, que aquest article servisca com a punt de partida per a posteriors treballs més amplis i, si és possible, més documentats.

Descripció

Anem a tractar de realitzar una rigorosa descripció de l’acte que ens ocupa i que té lloc cada sis d’agost a la nostra població. És el dia de les Festes Majors en honor al Santíssim Crist de Silla i té el seu origen en el s. XVII. Aquesta celebració es va anar consolidant fins que en la dècada de 1720-30 es centraren les festes d’estiu en la figura del Crist, desbancant a les de Sant Roc que com a festes populars s’havien celebrat fins aleshores cada 16 d’agost. De la mateixa manera, la festivitat de Sant Sebastià (patró del poble) que es celebra el 20 de gener, va reemplaçar en el s. XIX a la celebració de Sant Antoni Abat, el 17 de gener. És curiós veure com en els pressupostos municipals per a la celebració de les festes van augmentant les quantitats assignades a les noves dates adoptades, en detriment de les antigues per decisió de l’administració i de l’església. No coneguem amb certesa el motiu per a l’elecció del sis d’agost; potser que poguera tractar-se d’una data significativa en la conquesta de Silla (sabem que va ser entre els mesos de juliol i agost), o bé que s’escollira de forma aleatòria, per proximitat amb les antigues festes de Sant Roc. Resulta anecdòtic que, a principis del s. XX, les corporacions municipals que s ́alternaven, competien per aconseguir el major esplendor en les celebracions del Santíssim Crist 2 . El conjunt de festes populars (religioses, culturals, esportives, taurines, etc.) realitzades en honor al Crist dura una vintena de dies.

Actualment els festejos van des de finals de juliol fins al 15 d’agost aproximadament, però al voltant de 1960 es realitzaven entre el 4 i el 24 d’agost, de la qual cosa dóna testimoni el periodista Emilio Beut Belenguer. Hi ha dues teories sobre qui va regalar la magnífica imatge del Sant Crist crucificat a la parròquia de Silla. Una, de Josep Antich Brocal, que considera que fou obra del patriarca Sant Joan de Ribera. L’altra, que ens diu que fou regalada aproximadament en el s. XVII pels cavallers de l’Orde de Santa Maria de Montesa, sustentada per Elias Olmos Canalda.

Així, cada 6 d’agost es celebra amb tot un seguit d’activitats. Des del volteig general de campanes i tronadors, cercavila de la banda de l’Agrupació Musical La Lírica per a recollir les dues cambreres del Santíssim Crist i acompanyar-les a la santíssima missa en honor al Crist a l’església de la Mare de Déu dels Àngels , mascletà, enramà de la murta, pregó de la processó, solemne processó del Santíssim Crist -culminada amb la representació de la Carxofa- i castell de focs artificials, sense oblidar que al llarg de tot el dia s’interpreta la popular i significativa dansa dels porrots 8 per un grup de vuit hòmens, acompanyats pel so de la dolçaina i el tabalet (en l’actualitat són uns quatre els grups que van ballant aquesta dansa per tot el poble, no només d ́hòmens, sinó també de dones i, fins i tot, de xiquets).

De tots aquestos actes, són la dansa dels porrots i la carxofa els que donen més personalitat a la festa major de Silla. La resta són molt corrents en altres poblacions. No obstant això, veurem com la carxofa també es representa en altres llocs, així com també la dansa. En qualsevol cas, hem de centrar-nos en la processó del Crist i, evidentment, en la Carxofa, entenent-la com la seua culminació, ja que sense processó no tindria la mateixa significació interpretar, escenificar si cap, el motet Glòria a Déu a les altures, més conegut com la Carxofa de Silla.

És curiós comprovar com les tradicions es mantenen amb el pas del temps, adaptant-se a cada context i a cada moment històric. Veiem un exemple: la processó de 1999 va començar amb el pregó a càrrec dels gegants, els cabuts, els porrots, els romans i ·”l’auelo” Colomet, les danses Sila amb el ball de la Magrana. La pròpia processó va ser oberta per la creu i els cirialots, presidida per les dues cambreres del Crist, el clergat local i les autoritats municipals. L’acompanyà la Banda Simfònica de Música La Lírica de Silla, participant també la Casa d’andalusia, les cinc falles locals (Port, Poble, Mercat, Sant Roc, i Reis Catòlics), els xiquets i xiquetes de la primera comunió i les confraries de les tres parròquies.

En una processó de mitjans del s. XIX, segons ens diu Elías Olmos Canalda en la seua obra La Carchofa de Silla (Reflejo de tradición popular), editada en 1939, participaren en la desfilada els dolçainers i tamborilers, els dos estendarts, la creu parroquial d’argent, i els xiquets del catecisme (i aspirants a Lluïsos). Entre els xiquets anava la imatge de Sant Roc, a més de les de Sant Antoni Abad, Sant Isidre Llaurador, Sant Pere, Sant Josep, la Immaculada (presidida por la junta de les Filles de Maria), la Verge del Carme, la Mare Dolorosa amb el seu fill diví en braços, altres imatges, personatges i misteris de l’Antic Testament, “l’auelo” Colomet, Set, Jàfet i Cam, fills de Noé, Moisés amb les Taules de la Llei, quatre sacerdots de la tribu de Leví, Josué, Judit, Joan Baptista, els evangelistes Mateu, Marc, Lluc i Joan, els 24 ancians amb cirials, els apòstols Sant Pere, Sant Pau, Sant Andreu, San Bartomeu, Jaume, Tomàs, Felip, Simó el Zelós, Tadeu i Maties. Per suposat, la imatge del Crist crucificat, les cambreres, els sacerdots, l’ajuntament i fills il.lustres del poble, la banda de música, fidels descalços i una gran quantitat de gent.

“Ram, cataplan, cataplan, plan, plan, plan, plan… s’ou el tambor que ja ix del carrer de Sant Róc, entrant en la plaça, després d’haver complit la seua missió, obrint marxa a la processó, que el seguix per tot el póble. Els xagants ja fa déu minuts qu’aplegaren”. Efectivament, la processó que ix al voltant de les 22:00 h. de la plaça del Poble, pel carrer de València en sentit nord, arriba de nou a la plaça pel carrer de Sant Roc (aproximadament una hora i mitja després, encara que antigament la duració podia ser fàcilment de tres hores, per la major monumentalitat de la processó), i en el moment en el qual la imatge del Crist s’acosta a uns metres del pòrtic del temple “la Plaça de l’església abarrotada de públic, conté la respiració i els cors es detenen a l ́uníson que la processó, mentre l’aire es trenca amb l’agut i emotiu motet del jove infantet Glòria a Déu a les altures, enmig d’un sepulcral silenci”. En arribar la processó a la plaça comença la “CARXOFA”. A un costat de la porta de l’església hi ha muntat un entarimat en el qual estan els músics (cor i orquestra), preparats per a acompanyar un infant vestit d’àngel celestial (amb túnica blanca o blava, amb ornaments daurats i amb una diadema al cap en forma de corona) que es troba dins de l’aparell en forma de carxofa, amb el tall cap amunt. L’infant, durant la seua actuació, està lligat amb una corretja a l’eix de l’aparell, en posició vertical. Això, no obstant, no ha estat sempre així ja que fins a l’any 1952 aproximadament, l’àngel cantava assegut en una cadira, lligada també a l’eix de la fusta. El canvi es va deure a qui, aleshores era director de la Carxofa, Vicente Lluesa Martínez. L’aparell o peanya, situat a quatre metres d’altura, està construït en fusta i pintat de color verd (com pertoca a la popular planta del gènere Cynara de Linneus) i compta amb un sistema de cordes que, en ser accionades per uns hòmens que també estan dalt del cadafal, obrin lentament cap amunt les fulles de l’aparell, quedant l’àngel davant la imatge del Crist. En la part interior de les fulles hi ha pintat un cel amb diversos querubins, el qual queda també desplegat. En aquest moment es produeix a la plaça un silenci impressionant pels milers de persones que es reuneixen a la plaça (en són molts els forasters que cada any hi acudeixen) per assistir al moment culminant de l’acte. El director dóna l’entrada a l’orquestra i comencen a sonar les notes del motet que Rigoberto Cortina va composar per a l’ocasió. I ja només queda esperar el clímax que es produeix quan l’infant culmina la seua actuació amb un agut so. Conclosa la peça musical, la gent irromp en clamorosos aplaudiments (fins i tot abans de finalitzar la interpretació, quan l’àngel ha arribat a l’agut). Finalment, la Banda de Música interpreta la Marxa Reial, mentre la imatge del Santíssim Crist és introduïda novament en el temple.

Des del nostre punt de vista, és absolutament injust que l’èxit de la representació anual de la Carxofa siga atribuït, en un percentatge molt elevat, a l’obtenció nítida per part de l’àngel del so agut abans esmentat. Cal valorar més el conjunt de la representació. El propi angelet ha d’aconseguir una bona entonació, una correcta dicció i fraseig dels dos textos (el musical i el literari), una expressió adequada amb tots els seus matisos i, també, un bell i innocent timbre angelical. Tampoc no hem d’infravalorar el treball del director, dels músics de l’orquestra i del cor, ni el dels tramoistes encarregats de l’aparell. No hauríem de concedir, potser, tanta rellevància al fet que el xiquet arribe més o menys fort a l’agut, o a que el mantinga durant més o menys segons, i valorar més el conjunt de la representació. En última instància, no hem d’oblidar que l’infantet dedica moltíssimes hores per a preparar la seua actuació i, tenint en compte la seua condició de xiquet, hem d’admirar l’esforç i sacrifici que sempre exigeix la seua preparació, en detriment de les seues hores de joc.

Hem mencionat abans l’autor del motet, Rigoberto Cortina, i a Vicente Lluesa Martínez, director, durant molts anys, de la seua representació. Són dos noms imprescindibles per a aquest estudi que seran tractats amb més detall en el moment adequat. Com a conclusió podem dir que, si bé la imatge escènica és pròpia de la major solemnitat i plasticitat, el contingut dramàtic es redueix a l’himne que l’infant canta a la imatge des del seu lloc privilegiat. El fet que no intervinga de manera activa en l’acció cap altre personatge, fa que tota l’atenció es concentre en l’angelet i, potser per això, siga tan popular aquesta breu però simbòlica i preciosa representació.

Continua a “La Carxofa de Silla”, Revista Algudor, any 2000 (document complet en pdf)

Andrés Valero-Castells és Director de la Banda Simfònica de la Lírica de Silla des de 2012.

De la festa la vespra

 – 21-07-2016 –

per Mª Carme Antich Brocal

Aquesta dita popular reflexa, en molts casos, la importància dels actes que precedeixen al dia de la festa grossa de qualsevol poble o ciutat. Jo n’he conegut ja unes quantes de vespres i de festes d’agost del nostre poble, ja que si no recorde malament he estat present a totes o quasi totes al llarg de la meua vida, podent comprovar els esdeveniments que perduren en el temps.

Des de fa molts anys un acte que donava rellevància al dia 5 d’agost, vespra del dia del Crist, era el concert que oferia a la plaça del poble la banda de l’Agrupació Musical “La Lírica” de Silla, i posteriorment alguna altra banda convidada.

En la meua infantesa la banda de música era per a mi un element que invariablement representava la festa, que desfilava pels carrers del poble fent eixir de les cases els veïns i les veïnes, i que als xiquets i les xiquetes ens treia un somriure de la boca.

Em ve especialment a la memòria quan els músics es detenien al número 26 del carrer de Planells, el meu, perquè allí tenia el seu domicili Eleuterio Gimeno Pérez (el tio Ceba) que tocava els plats, i ha estat avi i besavi de músics actuals de “La Lírica” que sempre el recorden amb molta estima i orgull. En arribar la banda a la porta, la tia Amparo, la seua esposa, ja tenia la taula parada i oferia als músics pastes, beguda fresca i meló d’Alger per tal d’apaivagar la insuportable calor, cosa que tots agraïen. Tot seguit interpretaven algun pasdoble que, fins i tot, incitava a posar-se a ballar als espectadors més desinhibits.

Posteriorment, a la dècada dels anys 70, quan ja quedava ben poc de la xiqueta que jo havia sigut , mira per on, un joveníssim músic de la banda despertaria en mi inquietuds que fins aleshores desconeixia.

Aquell dia d’agost el meu cor bategava amb rapidesa. L’entaulat estava preparat al costat de la porta de l’església, aprofitant l’ombra que oferia el campanar, quan es feien els concerts a mitjan vesprada. A dins i fora dels bars, reblerts de gom a gom, el soroll era ensordidor. Aleshores, jo hauria volgut tindre poders màgics per tal de deixar muts, momentàniament, a tots aquells desconsiderats que estava segura que no guardarien silenci en el moment que la banda començara a tocar, o també per immobilitzar el cambrer graciós que de manera premeditada deixava caure al terra la safata metàl·lica, provocant un estrèpit que et feia saltar esglaiat de la cadira. Quan don Roberto Forés Asensi, aquell mestre jove i atractiu que havia assumit la direcció de la banda va alçar els braços i la música va començar a sonar, me vaig quedar imbuïda per la música, i per un xic que havia conquerit el meu cor a força de solfejar-me, a cau d’orella, les lliçons que aprenia al Conservatori de Música de València. Encara ressona al meu oït la melodia, mai no l’oblidaré. De sobte s’escoltaren les primeres notes d’un pasdoble: Pepita Greus. Com he dit abans el meu cor estava a punt d’eixir-se’n per la gola, i una sensació desconeguda d’emoció, admiració i d’orgull em va envair en escoltar el “solo” que el meu enamorat interpretava al requint. Mai no vaig saber si mentrestant, aquell públic que atapeïa la plaça va romandre en silenci o no, poc m’importava, doncs en aquell moment que esdevenia màgic, el món es va aturar per a mi sola perquè no hi havia enllà més ànimes que les nostres dues.

Us assegure que no era la meua intenció explicar ací la meua història d’amor d’adolescència, ni molt menys caure en la cursileria, però les paraules han fluït a soles, mecànicament, i ha estat impossible evitar-ho. Simplement hi ha records que son incontrolables. Tan sols pretenia recalcar la important tasca que la nostra banda de música ve fent al llarg dels anys per la nostra festa més representativa i, per què no dir-ho, per a cadascun dels qui en algun moment ens hem parat a escoltar-la i, d’alguna o d’ altra manera, ens ha canviat la vida.

En un principi m’havia penedit de contar històries personals i havia canviat els anteriors paràgrafs, però, finalment he decidit deixar-ho com estava, perquè en aquestos temps tan convulsos marcats pel terrorisme, la barbàrie, la incomprensió, i per tanta mort sempre injustificable, considere que paga més la pena parlar de sentiments nobles que no inspiren ràbia, impotència, ni tristor.

Alguns d’aquells joves que aleshores componien la banda, han continuat en ella de manera ininterrompuda, i d’altres han reprès l’activitat ara després de molts anys. Potser faran el seu nou “debut” en el Festival del proper dia 23 de juliol. Em consta que als seus ulls es reflexa la il·lusió que José Giner, l’actual mestre director, els ha fet retornar. Uns pujaran a l’escenari acompanyats pels seus fills, i d’altres, en breu, potser pels seus nets o netes. Tota una experiència que mai no oblidaran. Enhorabona! i endavant xavals!

Enguany fa quaranta anys que “La Lírica” organitza el Festival de Bandes amb motiu de les festes d’agost. Son moltes les formacions musicals que els han acompanyat al llarg d’aquest temps, i molts els compromisos complits amb el nostre poble i els nostres veïns. A hores d’ara ja no es celebra l’esmentat concert del dia 5 ni del 6 d’agost, doncs a diferència d’abans son molts els actes que se n’organitzen. Amb el temps aquests concerts han derivat en festivals que es realitzen junt a una o més bandes convidades a finals del mes de juliol, i que propicien el retrobament de molts músics professionals que estan dispersos arreu del mon, i que no dubten a col·laborar gustosament en aquest esdeveniment.

Tanmateix, les bandes i el Festival compten any rere any amb el seu públic incondicional, que dóna bona mostra de respecte i suport al treball dels músics. I, com tots sabem, el dia del Crist “La Lírica” continua amb la seua tasca des de les 10 del matí fins passades les 12 de la nit.

A través d’aquest mitjà he volgut recordar-ho com testimoni que sóc i he sigut de la seua trajectòria, i també per fer públic el meu agraïment com veïna de Silla i sòcia d’aquesta més que centenària Societat que el proper any 2017 celebrarà el seu 150 aniversari.

Moltes gràcies a la “La Lírica” per alegrar-me la vida.