Els acceleracionistes optimistes, en la tradició de Deleuze i actualitzats a partir de Negri, pensen en el Capitalisme com un paràsit que obstaculitza el desenvolupament emancipatori que el nou «cognitariat», neologisme que vincula coneixement amb proletariat, fent servir les noves tecnologies, pot desplegar. En aquesta vessant optimista els algoritmes i les matemàtiques no pertanyen al Capitalisme i poden constituir un instrument idoni per reorientar el Capitalisme a la transició a una societat post-capitalista.
Vet ací el text.
1. INTRODUCCIÓ: Sobre la conjuntura
1. En el començament de la segona dècada de segle XXI, la civilització global s’enfronta a un nou tipus de cataclisme. Les apocalipsi que s’acosten deixen en ridícul les normes i les estructures d’organització política que es van forjar amb el naixement dels estats-nació, l’auge del capitalisme i un segle XX marcat per guerres sense precedents.
2. El més significatiu és el col·lapse de el sistema climàtic de la planeta, que pot fins i tot posar en perill l’existència de tota la població mundial. Tot i que es tracta de l’amenaça més greu a la qual s’enfronta la humanitat, hi ha una sèrie de problemes de menor envergadura però potencialment igual de desestabilitzadors que coexisteixen i interactuen amb el problema principal. L’esgotament irreversible dels recursos, especialment de les reserves d’aigua i energia, pot provocar una fam massiva, el col·lapse dels paradigmes econòmics i noves guerres, fredes i calentes. La crisi financera continuada ha portat els governs a adoptar l’espiral mortal de les polítiques d’austeritat i a privatitzar els serveis públics de l’estat de benestar i ha provocat un atur massiu així com l’estancament dels salaris. La creixent automatització dels processos productius, inclòs el “treball intel·lectual”, posa de manifest la crisi secular del capitalisme i la seua ràpida incapacitat a l’hora de mantenir els nivells de vida actuals, fins i tot per a les classes mitjanes de l’hemisferi nord, ja en procés de desaparició.
3. En contrast amb aquestes catàstrofes en acceleració contínua, la política actual es caracteritza per un immobilisme que la incapacita per a generar les noves idees i models d’organització necessaris per a transformar les nostres societats de manera que siguen capaços de fer front a les amenaces d’aniquilació que es perfilen. Mentre la crisi s’accelera i reforça, la política s’alenteix i debilita. En aquesta paràlisi de l’imaginari polític, el futur queda anul·lat.
4. Des de 1979 la ideologia política hegemònica a nivell mundial ha estat el neoliberalisme, omnipresent amb algunes diferències de matís en totes les potències econòmiques que actualment dominen el món. Malgrat els desafiaments profundament estructurals que els nous problemes globals presenten a aquest sistema -els més apressants les crisis creditícies, financeres i fiscals que s’estan produint des de l’any 2007/2008- els programes neoliberals no han fet sinó aprofundir en els seus dogmes. Aquesta continuació de el projecte neoliberal, o neoliberalisme 2.0, ha començat a aplicar una nova ronda d’ajustaments estructurals dirigits, especialment, a facilitar noves i agressives incursions al sector privat en el que queda de les institucions democràtiques i els serveis socials. Tot això malgrat els efectes econòmics i socials negatius immediats i dels obstacles a més llarg termini que plantegen les noves crisis globals.
5. Que els sectors de la dreta governamental i no governamental i de l’àmbit corporatiu hagen estat capaços d’impulsar d’aquesta manera el neoliberalisme és, al menys en part, conseqüència de la paràlisi i la incapacitat permanents que afecten a gran part del que queda de l’esquerra. Trenta anys de neoliberalisme han despullat a la majoria dels partits polítics d’esquerra de pensament radical, continguts i un mandat popular. En el millor dels casos han respost a la present crisi amb crides per recuperar els principis econòmics keynesians, tot i l’evidència que les condicions de postguerra que van permetre el desenvolupament de les socialdemocràcies ja no existeixen. No podem tornar així sense més als postulats fordistes de producció en massa. Fins i tot els règims neo-socialistes de la Revolució Bolivariana d’Amèrica de Sud, malgrat la seua encoratjadora resistència a l’hora de combatre els dogmes del capitalisme contemporani, segueixen sent incapaços lamentablement de presentar una alternativa més enllà del socialisme de mitjan el segle XX. El treball organitzat, debilitat sistemàticament pels canvis que porta aparellats el projecte neoliberal, es fossilitza a nivell institucional i, en el millor dels casos, només pot mitigar lleument els nous ajustos estructurals. Sense un enfocament sistemàtic per construir un nou model econòmic ni la solidaritat estructural necessària per promoure canvis, les forces laborals segueixen sent relativament impotents. Els nous moviments socials que han sorgit des del final de la Guerra Freda i que des de 2008 han experimentant un ressorgiment han estat igualment incapaços de concebre una nova visió ideològic-política. Per contra, aquests moviments consumeixen una gran quantitat d’energia en els processos interns de democràcia directa i en l’autocomplaença afectiva per davant de l’eficàcia estratègica, i amb freqüència propugnen una variant de localisme neo-primitivista, com si per lluitar contra la violència abstracta del capital globalitzat fos suficient la “autenticitat” fràgil i efímera de la immediatesa comunal.
6. A falta d’una visió social, política, organitzativa i econòmica radicalment nova, els poders hegemònics de la dreta seguiran sent capaços d’impulsar el seu limitat imaginari malgrat totes les evidències en contra. En el millor dels escenaris, pot ser que l’esquerra siga capaç durant un temps de resistir parcialment algunes de les pitjors incursions. Però això poc podrà fer contra la inexorable marea final que s’acosta. Generar una nova hegemonia global de l’esquerra implica recuperar els futurs possibles perduts, és més: implica recuperar el futur com a tal.
2. Interregnum: Sobre l’acceleracionisme
1. Si hi ha algun sistema que s’haja associat amb idees d’acceleració, aquest és el capitalisme. El metabolisme essencial del capitalisme demana un creixement econòmic constant, una competència permanent entre entitats capitalistes individuals i un desenvolupament continu de les tecnologies per augmentar l’avantatge competitiu, tot això acompanyat d’una fractura social cada vegada més gran. En la seua forma neoliberal, la seua proclama ideològica és l’alliberament de les forces de destrucció creativa per aclarir el camí a les innovacions tecnològiques i socials, en constant acceleració.
2. El filòsof Nick Land va perfilar encara més aquest fenomen amb la creença miop, encara hipnòtica, que la velocitat capitalista per si sola podria generar una transició global cap a una singularitat tecnològica sense precedents. En aquesta visió del capital, l’ésser humà podria acabar sent una càrrega i un obstacle per assolir aquesta intel·ligència planetària abstracta ràpidament construïda ajuntant fragments de civilitzacions passades. El neoliberalisme de Land confon, però, la velocitat amb l’acceleració. Potser estem avançant ràpidament, però només ho fem dins d’un conjunt d’estrictes paràmetres capitalistes que mai oscil·len. El que estem experimentant és només la percepció de l’augment de velocitat d’un horitzó local, un simple espasme clínicament mort en lloc d’una acceleració navegable, d’un procés experimental de descobriment dins d’un espai universal de possibilitats. És aquesta última forma d’acceleració la qual considerem essencial.
3. El pitjor és que, tal com ja van detectar Deleuze i Guattari, el que la velocitat capitalista desterritorialitza d’una banda, ho territorialitza per l’altre; i això ha estat així des del principi. El progrés es veu limitat per un marc rígid de valor afegit, capital flotant i un exèrcit reservista de mà d’obra. La modernitat es redueix a mesures estadístiques de creixement econòmic i la innovació social s’encalla en les restes obsolets del nostre passat col·lectiu. La desregulació impulsada pel tàndem Tatcher-Reagan conviu en harmonia amb els valors familiars i religiosos victorians basats en el “retorn als orígens”.
4. Una de les tensions fortes que hi ha al neoliberalisme fa referència a l’autoimatge que projecta com a instrument de modernitat, de fet, directament com a sinònim de modernitat, prometent un futur que és incapaç de proporcionar. Per contra, a mesura que el neoliberalisme ha anat avançant, en lloc de fomentar la creativitat individual ha tendit a eliminar la inventiva cognitiva en benefici d’una línia de producció afectiva d’interaccions ajustades a un guió preestablert. Tot això combinat amb cadenes de subministrament globals i una zona de producció neo-fordista a l’Est. El reduït i exclusiu cognitariat de treballadors intel·lectuals s’empetiteix cada any que passa, i ho fa al ritme en què l’automatització algorísmica s’obre pas entre les esferes de la faena afectiva i intel·lectual. Tot i haver-se posicionat a si mateix com un esdeveniment històric necessari, el neoliberalisme era en realitat un conjunt de mesures de contingència per fer front a la crisi de valors que va emergir a la dècada dels setanta. Inevitablement, el neoliberalisme va esdevenir una sublimació de la crisi en lloc de en la seua derrota definitiva.
5. Marx, juntament amb Land, és el pensador per excel·lència de l’acceleracionisme paradigmàtic. Tot i les gastades crítiques i fins i tot de el comportament d’alguns contemporanis de Marx, cal recordar que Marx va utilitzar els instruments teòrics més avançats i les dades empíriques disponibles per intentar entendre i transformar el seu món. No era un pensador contrari a la modernitat, sinó un pensador que buscava analitzar-la i intervenir-hi i que era conscient que, malgrat tota l’explotació i corrupció que el capitalisme portava implícites, era el sistema econòmic més avançat de moment. Els seus beneficis eren irreversibles, però va accelerar fins a límits insospitats el valor de el model capitalista.
6. El 1918, en la seua obra titulada “Esquerranisme: Una malaltia infantil del comunisme”, Lenin va escriure fins i tot:
El socialisme és inconcebible sense la gegantesca maquinària capitalista basada en els últims avenços de la ciència moderna. És inconcebible sense una organització estatal planificada que sotmeta a desenes de milions de persones al més estricte compliment d’una norma única de producció i distribució.
Nosaltres, els marxistes, hem parlat sempre d’això, i no val la pena gastar tan sols dos segons en conversar amb gent que no comprèn ni tan sols això (els anarquistes i un part considerable dels revolucionaris de l’esquerra socialista).
7. Marx sabia molt bé que el capitalisme no pot ser identificat com el veritable agent de l’acceleració. De la mateixa manera, afirmar que les polítiques d’esquerra són l’antítesi de l’acceleració tecno-social és, al menys en part, una greu tergiversació dels fets. Si l’esquerra política es vol assegurar un futur, ha de ser un en què adopte al màxim aquesta tendència acceleracionista reprimida.
03: MANIFEST: Sobre el futur
1. Creiem que la divisió més important que hi ha hui a l’esquerra es troba entre els que tenen una política popular de caràcter local, d’acció directa i incansable horitzontalitat, i els que esbossen el que ha de començar a anomenar-se una política acceleracionista, que es sent còmoda amb una modernitat d’abstracció, complexitat, globalitat i tecnologia. Els primers es donen per satisfets amb establir petits espais temporals de relacions socials no capitalistes, defugint els problemes reals que comporta el fet d’haver de lluitar contra enemics intrínsecament no locals, abstractes i profundament arrelats en la nostra infraestructura quotidiana. El fracàs d’aquestes polítiques és la crònica d’una mort anunciada. Per contra, una política acceleracionista busca preservar les conquestes del capitalisme tardà al temps que va més enllà del que permet el seu sistema de valors, les seues estructures de poder i les seues patologies de massa.
2. Tots volem treballar menys. És intrigant saber per què l’economista més important del món de l’era de postguerra creia que un capitalisme il·lustrat comportaria inevitablement amb el temps una reducció radical de la jornada laboral. A “Perspectives econòmiques per als nostres néts” (escrit el 1930), Keynes va predir un futur capitalista en el qual les persones haurien reduït la seva jornada laboral a tres hores a el dia. El que ha passat, en canvi, és que s’ha anat eliminant progressivament la separació entre treball i vida privada i que el treball, amb el temps, ha acabat per impregnar tots els aspectes de les relacions socials.
3. El capitalisme ha començat a reprimir les forces productives de la tecnologia o, almenys, a dirigir-les cap a finalitats absurdament limitades. Les guerres de patents i la monopolització de les idees són fenòmens contemporanis que posen en relleu tant la necessitat del capital d’anar més enllà de la competència com la seua aproximació cada vegada més retrògrada a la tecnologia. Els èxits acceleracionistes del neoliberalisme no han resultat en menys faena ni en menys estrès. I en lloc d’un món carregat de futur, de viatges espacials i potencial tecnològic revolucionari, vivim en una època on l’únic que avança és una parafernàlia de coses lleugerament millorades per als consumidors. Una infinitat de repeticions dels mateixos productes bàsics sostenen la demanda marginal de consum a costa de l’acceleració humana.
4. No volem tornar a el model fordista. No és possible tornar al fordisme. La “edat d’or” capitalista partia del paradigma productiu de la fàbrica com a entorn industrial ordenat, on els treballadors (homes) rebien seguretat i condicions de vida bàsiques a canvi d’una vida d’avorriment anquilosant i de repressió social. Aquest sistema es sustentava en una jerarquia internacional de colònies i imperis i una perifèria subdesenvolupada, així com en una jerarquia nacional de racisme i sexisme i en una estricta jerarquia familiar de subjugació de la dona. Tot i la nostàlgia que molts poden sentir, la tornada a aquest règim és tan indesitjable com impossible en la pràctica.
5. Els acceleracionistes volen alliberar les forces productives latents. En aquest projecte, la base material del neoliberalisme no necessita ser destruïda. necessita ser reformulada per tal d’assolir uns objectius comuns. La infraestructura capitalista existent no és un escenari que haja de ser demolida, sinó una plataforma de llançament del post-capitalisme.
6. La submissió de la tecnociència als objectius capitalistes -especialment des de finals de la dècada dels setanta- impedeix conèixer a data de hui el que una maquinària tecnosocial moderna seria capaç d’aconseguir. A sobre de nosaltres reconeixen hui els potencials ocults que s’amaguen darrere de les tecnologies actuals? Nosaltres creiem que l’autèntic potencial transformador de molts dels avenços tecnològics i científics del nostre temps no s’ha explotat encara, carregats de característiques redundants (o pre-adaptacions). De produir un canvi més enllà de la miopia dels aliats capitalistes, aquests avenços podrien resultar decisius.
7. Volem accelerar el desenvolupament tecnològic sense caure per això en l’utopisme tecnològic. Sabem que la tecnologia mai serà suficient per salvar-nos. Necessària sí, però mai suficient sense l’acció sociopolítica. Les esferes social i tecnològica van sempre de la mà, i els canvis en una d’elles propicien i potencien els canvis en l’altra. Mentre que els tecnoutopistes creuen que l’acceleració tecnològica permetrà superar automàticament de per sí els conflictes socials, nosaltres pensem que el desenvolupament tecnològic ha d’accelerar-se precisament perquè la tecnologia és necessària per guanyar els conflictes socials.
8. Creiem que qualsevol post-capitalisme requereix una planificació post-capitalista. Voler creure que després d’una revolució la gent construirà espontàniament un nou sistema socioeconòmic que no constituisca un simple retorn al capitalisme és, en el millor dels casos, ingenu, i en el pitjor, ignorància pura. Per planificar aquesta fase hem de desenvolupar un mapa cognitiu del sistema existent i especular amb una possible imatge de el sistema econòmic futur.
9. Per a això, l’esquerra ha d’aprofitar tots i cada un dels avenços científics i tècnics que fa possible la societat capitalista. La quantificació no és un dimoni que haja de ser exterminat sinó una eina que ha de ser utilitzada de la manera més eficaç possible. Els models econòmics són, en paraules simples, una eina necessària per fer intel·ligible un món complex. La crisi financera de 2008 posa de manifest els riscos d’acceptar a cegues models matemàtics, encara que això és més un problema d’autoritat il·legítima que de matemàtiques. Les eines que ens ofereixen les disciplines d’anàlisi de xarxes socials, models basats en agents, anàlisi de grans conjunts de dades i models econòmics de no equilibri són necessàries a nivell cognitiu per entendre sistemes complexos com l’economia moderna. L’esquerra acceleracionista ha de formar-se bé en aquests camps tècnics.
10. Qualsevol transformació de la societat ha d’implicar l’experimentació econòmica i social. El projecte xilè Cybersyn és un paradigma d’aquesta actitud experimental. En ell es fusionen tecnologies cibernètiques avançades amb tècniques de modelització econòmica sofisticades i una plataforma democràtica materialitzada en la infraestructura tecnològica. En els anys cinquanta i seixanta també es van realitzar experiments similars en l’economia soviètica, emprant la cibernètica i la programació lineal per intentar resoldre els nous problemes als quals s’enfrontava la primera economia comunista del món. El fracàs d’aquests experiments es va deure en última instància a les limitacions tant polítiques com tecnològiques a què aquests pioners cibernètics estaven sotmesos en aquesta època.
11. L’esquerra ha de desenvolupar una hegemonia tecnosocial tant en l’àmbit de les idees com en l’àmbit de les plataformes materials, que són la infraestructura de la societat globalitzada. Les plataformes estableixen els paràmetres bàsics del que és possible tant a nivell conductual com ideològic, plasmant amb això la transcendència material de la societat. Són les que fan possible determinats grups d’accions, relacions i poders. Les plataformes globals actuals presenten una desviació tendenciosa cap a les relacions socials capitalistes, però no és una cosa que siga ni inevitable ni irreversible. Aquestes plataformes materials de producció, finances, logística i consum poden ser i han de ser reprogramades i reformatejades cap a paràmetres post-capitalistes.
12. No creiem que l’acció directa siga suficient per assolir cap d’aquests objectius. Les tàctiques habituals de manifestació amb pancartes i creació d’espais temporalment autònoms comporten el risc de convertir-se en substituts còmodes de l’acció realment eficaç i amb èxit. “Al menys fem alguna cosa”, és el crit unànime que llancen aquells que anteposen l’autoestima a l’acció realment eficaç. L’únic criteri que defineix una bona tàctica és si amb ella s’aconsegueix o no l’èxit. Hem d’acabar amb les formes d’acció individuals fetitxistes. La política ha de ser tractada com un conjunt de sistemes dinàmics dividits per conflictes, adaptacions i contra-adaptacions permanents juntament amb carreres armamentístiques estratègiques. Això vol dir que qualsevol forma d’acció política individual perd la seua eficàcia amb el temps perquè l’altra part s’adapta. No hi ha cap forma d’acció política històricament inviolable. És més: amb el temps es fa cada vegada més necessari abandonar algunes tàctiques de lluita tradicionals perquè les forces i les entitats que es pretén derrotar amb elles aprenen a defensar-se i a contrarestar-se molt eficaçment. La incapacitat de l’esquerra de hui de fer el mateix és un dels motius principals del malestar actual.
13. Cal posar fi a la priorització extrema que es fa de la democràcia com a procés. La idolatria de l’horitzontalitat, la inclusió i l’obertura que practica gran part de l’esquerra “radical” posa les bases de la ineficàcia. El secretisme, la verticalitat i l’exclusió també tenen el seu lloc en l’acció política efectiva (no com a eines úniques, òbviament).
14. La democràcia no pot ser definida simplement pels mitjans que empra: la votació, el debat o les assemblees generals. La democràcia de veritat ha de definir-se pel seu objectiu: l’emancipació i l’autodomini col·lectiu. És un projecte que ha de unir la política amb el llegat de la Il·lustració, en la mesura en què només mitjançant la nostra habilitat per comprendre’ns millor i entendre millor el nostre món (social, tecnològic, econòmic, psicològic) podrem arribar a governar-nos a nosaltres mateixos. Hem d’establir una autoritat vertical legítima controlada col·lectivament juntament amb models socials horitzontals i distribuïts per evitar convertir-nos en esclaus d’un centralisme totalitari i tirànic o, per contra, d’un ordre emergent capritxós que escapa al nostre control. L’autoritat de El Pla ha de casar-se amb l’ordre improvisat de La Xarxa.
15. No vam presentar cap organització en particular com l’instrument ideal per a integrar aquests vectors. El que es necessita -el que sempre s’ha necesitat- és un ecosistema d’organitzacions, un pluralisme de forces retroalimentant sobre la base dels seus avantatges comparatius. El sectarisme és la sentència de mort de l’esquerra de la mateixa manera que ho és el centralisme, i en aquest sentit recalquem de nou la importància d’experimentar amb diferents tàctiques (fins i tot amb aquelles amb les que no estem d’acord).
16. Tenim tres objectius concrets a mig termini. En primer lloc, hem de construir una infraestructura intel·lectual. Imitant a la Societat Mont Pelerin de la revolució neoliberal, es tracta de crear una nova ideologia i uns models econòmics i socials nous, així com una visió del que està bé per reemplaçar i superar els paupèrrims ideals que regeixen el nostre món actual. Estem parlant d’una infraestructura en el sentit de construir no només idees, sinó institucions i eines físiques que permeten materialitzar, inculcar i divulgar aquestes idees.
17. Hem d’impulsar una reforma dels mitjans a gran escala. Perquè, tot i l’aparent democratització que ofereixen internet i les xarxes socials, els mitjans de comunicació tradicionals segueixen sent claus per seleccionar i elaborar el discurs. Posseir els recursos necessaris per continuar impulsant el periodisme d’investigació és també un factor determinant. Sotmetre aquests ens a el màxim control popular és essencial per desmuntar el discurs actual sobre l’estat de les coses.
M Carmen Antich
El Cresol.– Enguany ha estat un bon any pel que fa a les teues publicacions, i també has rebut diversos reconeixements. Comencem per 
(El disc “Figa de Ferro” de la Lírica Big Band 
Lucas Misseri
Xavier Cunyat Rios
Xavier Cunyat Rios
Rutger Bregman
El Cresol de Silla 