Mai no estem preparats per a les inclemències del temps, i en el cas de sobrevindre’ns una meteorologia maldada, sols podem triar entre resistir la situació i confiar; lamentar-nos, netejar i mirar les pòlisses d’assegurances; aclamar-nos a santa Bàrbera, cosa que ara ja no es fa. Hem de recordar que a la Mediterrània, a un estiu molt calorós sol succeir-lo una tardor molt plujosa i un hivern molt rigorós (cerqueu al refranyer). Així que l’expectativa és tenir l’ai al cor. Haver previst les coses als barrancs, als desaigües, als boscos, etc. i tenir les patrulles de bombers suficientment preparades…, si no s’ha fet quan tocava, hem fet tard.
A nivell polític la tempesta encara serà més forta, començant pel cas de l’exhumació de Franco i no perquè s’oposen els seus nostàlgics, o els tardofranquistes del PP i Ciutadans. La família no tindrà massa opcions, sinó decidir on volen dur les despulles del dictador, fer alguna reclamació i alguna missa. El problema serà si en cap lloc volen rebre la mòmia (el Ferrol ja ha dit que al seu cementiri, ni pensar-ho; Madrid no m’estranyaria que fes el mateix amb el cementiri del Pardo).
L’ideal seria que la família digués que no volen fer-se’n càrrec, perquè no tenen diners: són capaços. Aleshores i amb la llei a la mà, el govern podria dur les despulles en un lloc discret, o a l’ossari comú, o simbòlicament cercar una cuneta de difícil accés, en una carretera marginal i remota i enterrar allí sigil·losament el dictador. És curiós que ara l’església (Carlos Osorio, sorprenentment) es despenge que les despulles de Franco, les han de dur en un lloc sagrat, perquè estava batejat. No deia Rouco que als morts en les cunetes i les fosses els havien de deixar tranquils i no obrir més ferides? Aquests no estaven batejats? Finalment hi ha el destí del monstruós mausoleu, que jo crec que si no és possible esborrar-lo del mapa, s’ha de neutralitzar al màxim… i en tot cas, que la basílica s’ha de dessacralitzar i treure els monjos franquistes.
Un altre motiu per a esperar una tardor trepidant serà les demandes de Catalunya: treure els presos polítics, acceptar que retornen els exiliats i pactar un referèndum. O s’accepten les tres coses, de manera pacífica, pactada i europea, o no hi haurà pau, ni pacte de res. Pedro Sanchez no tindrà pressupostos, doncs, i haurà de convocar eleccions… Supose que açò ja ho saben a Madrid. Catalunya ha guanyat les diverses batalles fins ara, però no la final, i no té res a perdre si hi ha eleccions generals, perquè abans seran les catalanes i ni la dreta espanyola, ni el socialisme català, tindran gaire èxit i tot quedarà com fins ara o pitjor per als constitucionalistes. I a Llanera, que ha actuat tan malament, segons la justícia belga, per què li ha de pagar el govern els advocats? No hi ha separació de poders? A Europa, on diuen que a Espanya no li ha, continuaran rient-se’n…
Aquest article ha estat extret de la web El Repunt.
Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Vicent Saragossà del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.
El Cresol
ENTREVISTA A VICENT SARAGOSSÀ
per Vicent San Ramon
Vicent Saragossà va ser estudiant de l’INEM, membre dels grups jovenívols Avant i Llavor, partícep de l’experiència de la Cooperativa de Consum i és profund coneixedor del sentiment obrer a la Transició.
Sé que va a ser difícil parlar de tot el que va ocórrer però potser jo vaig oferint pistes i vostè va contant-me.
Em sembla perfecte. I per on vols que comencem?
Per l´Institut, pel que va passar allí, per l´expulsió dels professors…
Per començar cal dir que l’Institut no estava acabat quan va començar el curs i estàvem (els alumnes) ací i allà. Nosaltres hi érem al Cinema de la Plaça i vam fer una colla d’allò més divertida: Albert Forner, Cristina González, Imma Calvo… Però després ja ocupàrem l’edifici que el van fer on abans hi havia un camp de futbol i s’havien deixat els vestidors per tirar a terra. Allí organitzàrem més d’una cosa per traure diners per fer algun viatge o excursió.
Els professors eren una molt bona influència. Pitarch, per exemple, ensenyava valencià els dissabtes, recorde que usàvem un llibre que es deia “Faristol”, i també era el promotor dels viatges. Després estaven Esperanza, Elia, Elisa… I el que descobrírem és que hi havia professors compromesos i professors que vivien en la seua Torre de Marfil. El contrast era molt evident. Amb Bermejo van vore al cinema “El espíritu de la Colmena” i analitzàvem la pel·lícula des d’aspectes que no podíem ni imaginar sense la seua ajuda.
Nosaltres vivíem al poble, érem pràcticament tots fills de llauradors, i ells (els professors) s’encarregaren d’ajudar-nos, de fer-nos conèixer coses noves.
Jo treballava i estudiava. I allò de l’expulsió dels professors va ocórrer quan cursava nocturn. La gent deia “si s’ha de fer alguna cosa, de segur que ho impulsen els de la nit”. Sí que va haver alguna resposta. La gent estava més o menys compromesa políticament. Decidírem fer una assemblea i deixarem d’assistir a classe durant tres dies. Vàrem redactar un pamflet i tot però tot allò havia desbordat el director i este havia cridat la Guàrdia Civil. Estaven allí, a la porta, controlant, i clar, allò va provocar una mena “d’espantada”.
A tot açò, Bermejo havia filtrat a un diari a Catalunya la notícia. Tots estaven molt nerviosos, més que ningú el director (Ferrando) que serà l’únic del que puc permetre’m parlar malament a esta entrevista. Era un home amb molta mala llet.
Finalment crec recordar que van ser despatxats quatre professors.
Després, les coses van continuar més o menys amb normalitat però allò havia ocasionat una situació molt tensa i vàrem ser injustos amb la substituta d’Esperanza a la qual boicotejàrem al llarg del curs. I és que s’havien establert entre professors i estudiants uns importants lligams afectius.
Però d’aquell conflicte (de l’expulsió) a l’Institut vull matisar una cosa, mai cap estudiant, que jo sàpiga, van parlar durant el mateix amb els professors expulsats. Les accions s’havien de produir de forma autònoma. Crec que així ho van entendre ells i nosaltres. Vicent Bermejo en alguna ocasió discretament i fora de l’institut va informar dels estats d’ànim.
L’etapa a l’Institut, finalment, la considere una època de descobriment, de portes que s’obrien, de cultura, de foment del pensament crític, d’autèntica formació i, d’alguna manera, de coneixement de la realitat que ens envoltava i també vàrem prendre consciència de la complexa realitat del món adult. Eixa és la importància que cal atorgar-li a l’Institut que no és poca cosa, però no pot afirmar-se que fóra un primer cicle obligatori en el camí dels joves antifranquistes. La implicació de la gent en activitats “subversives” no segueix un camí cronològic, són coses que van, més bé, en paral·lel. Per exemple, hi havia gent un parell d’anys majors que nosaltres que s’organitzaven per tal de muntar històries contra el règim i que gaudiren del nostre reconeixement, com era la colla de Lluís Martínez, Joan Iborra, les Casandres, Bonifaci Conde, etc. I també en paral·lel la creació del grup Avant i el moviment jovenívol…
Què pot contar-me sobre això?
Moltíssimes coses. Pense que aquella organització i en major mesura la posterior creació del grup Llavor van ser importantíssimes per a molts de nosaltres i d’alguna manera un nou camí de descobriment, d’indagació en la realitat, de conscienciació ideològica. En conseqüència, aquells grups eren alguna cosa més que el que puga semblar-li al que no coneix el tema. Avant és una iniciativa que naix de la mà de Pep Benlloch i Imma Calvo. La història és la següent:
Els Scouts, estretament vinculats a l’esglèsia, tenien una manera de funcionar que ratllava l’adoctrinament i també una estètica que recordava el militarisme. Els Scouts de Silla pertanyien a l’Associació d’Scouts d’Espanya i, d’altra banda, el moviment Junior, més feble quan a plantejaments ideològics i adoctrinants i amb connexió amb associacions valencianes, semblaven una opció més interessant per a la gent que et parle. Els Juniors van acollir Benlloch, Imma i uns altres i així va anar configurant-se el grup Avant. Vull contar-te que el grup humà que va coincidir a Avant era extraordinari. Benlloch coneixia gent de Tarragona i aquells joves baixaven a Silla amb regularitat, tots els dissabtes. A més de les activitats típiques d’un grup jovenívol vàrem ser capaços d’atorgar-li a l’Agrupació un valor afegit. L’habitual era allargar les nostres reunions dels dissabtes i dedicar-nos a parlar i debatre sobre temes diversos: Política, evidentment, i també Pedagogia (Freire, Piaget…), sobre la igualtat home/dona. Recorde llargues vesprades de conversa amb José Monzó, Lola Báguena, Pep Albentos, Boro Luzán, Avelino… No puc deixar de mencionar l’arribada al poble d’un jove de Benissa (Paco Ferrer) que vivia soles a un pis que va convertir-se per a nosaltres en un espai de llibertat on parlar i gaudir escoltant-nos. Mira, t’he de dir una cosa: Les circumstàncies d’aquells temps amb la manca de llibertats, la censura de l’esperit dels joves en combinació amb la radicalització dels posicionaments ideològics i el desencís post-transició va ocasionar o potser aguditzar, uns sentiments que han afectat la vida de tota una generació en dos sentits igualment negatius: Afavorint el fenomen del passotisme i/o alimentat la tendència a l’autodestrucció. No vull dir que el nostre moviment jovenívol ens va mantenir sans i estalvis d’aquests perills però d’alguna manera vam saber moure’s entre la injustícia social del règim i una formació ideològica plural que, en certa manera, ens mantenia a prop de l’anàlisi i la reflexió. Potser, al fil d’açò, podríem començar a parlar de Llavor.
Vicent Saragossà
Quan vullga, jo estic a punt…
El pas del Grup Avant a Llavor es va produir quasi sense que ens adonarem. En realitat tot ocorria igual en aquells temps. Sense saber molt bé per què, et trobaves involucrat en altra història. Però el grup Llavor és importantíssim en temps de Transició. No t’he parlat encara de dues persones que van calar-me ben a dins i que guarden relació en tot açò que vaig a contar-te. Es tracta de Ponxo (Juan Alfonso) i José Mª Corell, els rectors del Parc Sant Roc. Quan jo vaig conèixer els rectors tenia grans dubtes sobre la conveniència de fer colla amb gent vinculada a l’esglèsia. No volia escoltar doctrina. Però els amics que ja els coneixien va assegurar-me que eren persones implicades, que només eren gent conscienciada amb la lluita obrera i que treballaven per mantenir-se sense diners de l’esglèsia. I, en conèixer-los, vaig descobrir unes persones molt respectuoses, molt implicades en el moviment de resposta contra el règim i molt interessants també a nivell intel·lectual. Vas a permetre’m fer un incís i et contaré un parell de coses que recorde bé i que no vull deixar-me per contar. El pis de Ponxo i Corell era la casa de tots, ens reuníem, xerràvem i passàvem allí molt de temps. Un dia, com el que no vol la cosa, els rectors van comentar-me que podria assistir a una reunió de les J.O.C. (Joventuts Obreres Cristianes). Jo no volia anar pels meus prejudicis però ells van insistir que no jutjara abans de conèixer i, amb la companyia de Benlloch, em vaig plantar allí. El discurs d’aquella convenció era pur marxisme. Hi havia treballadors de tots els indrets del País Valencià: Alcoi, Bunyol, Vall d’Uixò… I el més important era el nivell organitzatiu, era una altra dimensió. La consciència de classe estava acompanyada d’una autèntica estructura sindicalista i, a més, l’espectre era plural. Hi eren els del MC, els d’USO, CNT, PC, Moviment Anticapitalista… La gent provenia de diferents indústries i sectors. Per exemple, gent de Segarra, una empresa en crisi on el moviment obrer era molt important. Per part de Segarra hi eren Conxa i Pilar Sebastián que, a conseqüència d’aquell conflicte, acabaren per vindre a viure a Silla. La segona cosa que volia contar va ser quan una vesprada, a poqueta nit, vaig visitar Corell i Ponxo al seu pis i els vaig vore preparant un fum de pamflets que valoraven una vaga a Shark, i em vaig quedar allí ajudant-los sense saber molt bé com era possible clavar-me en un fregat darrere d’altre.
Bé, per què et conte tot açò?
Era un incís.
Cert. Un autor va comparar una vegada el procés d’enamorament amb el procés revolucionari. Jo estava tan àvid de coneixement, de idees noves, tan replet d’il·lusió, que pensava: “la societat va a canviar d’ací a dos dies”. Tot aquell moviment ideològic em va atrapar com eixe nèctar dolç que va atraure als Deus… L’ambrosia. Tot allò va dirigir-me de cap als estudis de Dret. Vaig deixar Incusa, on treballava i havia fet amistat amb molta altra gent interessant com Pep Girona, Rafi Jareño i el Tio Pipa, i em vaig dedicar a estudiar. I també vaig ser collidor de taronja amb el meu company d’estudis Albert Peris. I tot açò té a veure, d’alguna o d’altra manera, amb Llavor perquè aquell grup representava el que passava en aquells temps.
Llavor era un grup obert, un lloc de lliure afluència on confluïen totes les idees. Era un centre de cultura i dinamització, un context per a l’impuls. I hi havia una màxima: No forçar a ningú més enllà d’on volguera arribar-hi. A Llavor, com sempre i des “d’Avant”, estaven Corell i Ponxo i persones que provenien de diferents tendències polítiques i que tenien el costum de deixar-se “l’etiqueta” a la porta. Recorde alguns d’ells i segurament em deixaré a molts per mencionar. Parle de memòria: Asensio, que era el President, Vicent Brocal, Abelard Saragossà, un que li deien “El Habas”, uns altres que es feien dir Pepe i Pepa (dinamitzadors de l´OIC), Vicent Soriano i Inés Felipe, Benito Floro i, per suposat, Benlloch i Imma Calvo…
El fet és que allí es respirava un ambient especial. Llavor havia fet possible l’ideal assembleari, la llibertat de idees i d’expressió. Pense que Corell també representava eixes idees. Era un home convençut de la revolució obrera, partidari de les Plataformes de Poder Obrer (però no de l’estructura que proposava l’OIC). Ni ell, i tampoc l’USO, practicaren el proselitisme. Mai no va intentar “vendre-nos” el sindicat, potser era massa respectuós amb les idees de la resta. Tant és així que ningú no va sospitar que ell hi representava l’USO a la Taula de FPS del PV fins que va produir-se la seua detenció. I això que havia organitzat una festa quan al 1975 va rebre al referent sindicalista Nicolás David després del seu exili.
Ens reuníem a un local parroquial que Corell i Ponxo ens havien cedit (a nosaltres i a Lluís Martínez que havia muntat l’AISO i realitzava la seua tasca des d’allí).
Nosaltres organitzàvem tot tipus d’activitats, de de cinema i xerrades fins altres coses de major pes reivindicatiu.
Recorde alguna coseta, des de Llavor i conjuntament amb altres organitzacions es va organitzar una manifestació l’1 de Maig de 1976. Hi havia planejat un parlament i un recorregut a peu pels carrers del poble però les forces de seguretat van dissoldre la manifestació a l’altura de La Rambleta. Serien unes tres-centes persones i tot el cos de la Guàrdia Civil, porra en mà. També el dia del Crist de 1977 es va produir una protesta a la Plaça perquè l’alcalde no havia deixat ballar els Porrots. Però tornem on estàvem…
En aquell moment jo era el Secretari i habitualment era requerit a la caserna de la Guàrdia Civil per rebre la negativa del Govern Civil quan intentàvem organitzar qualsevol acte.
I no tenia por? La por seria un sentiment molt intens en aquella època?
La por existia sempre, però potser la gent major la sentia més. Jo crec que la gent de més edat, potser resignada, exercia una resistència silenciosa. Moltes famílies havien experimentat fets traumàtics als primers anys del règim (pares i avis represaliats) però, tot i no abanderar cap causa ni clavar-se en embolics, no dubtaven en encobrir els més rebels, o queixar-se d’amagotis de la dictadura. Al camp, per exemple, els llauradors (quan hi havia confiança) no dubtaven en parlar de política. I a Silla (i a molt poques poblacions del País Valencià) es produeix un fenomen curiós que no és extrapolable a altres indrets. Parle del “enterros”, on curiosament els homes tradicionalment no entren a l’església, en una expressió potser heretada de l’anticlericalisme de principis del segle passat.
Parlem de la Cooperativa de Consum?
Aquella va ser una idea que va nàixer a Shark-Uniwall i, evidentment, Corell tenia molt a vore. Era la materialització d’eixa idea que parlava de les plataformes obreres, del avanç en la conscienciació com una arma revolucionària, de l’organització de les masses i del treball conjunt amb la gent. Però era, i açò és més important, el sumatori de tres eixos d’acció: el discurs, el lideratge (abanderar el moviment) i l’honestedat (cal creure’s el discurs i crear la confiança).
Entre el 1973 i el 1974 va posar-se en marxa la Cooperativa, d’obrers, per als obrers i autofinançada. Del projecte van participar també altres empreses, unes més i altres menys, com Ganal, Incusa, Maplex i Tableros Felipe. Tots participaven d’alguna o altra manera en la Junta o en el Consell de Vigilància.
El Cap de Recursos Humans de Shark, un home que era conegut com “El Ruso” va veure amb bons ulls aquella idea i va aconseguir una financiació de 100000 ptes i també vàrem obtindre el favor de COVABAL, comandada aleshores per Jesús Martínez que després va ser alcalde d’Alfafar. D’altra banda, Pepe Vedreño va cedir el local, a la Rambleta.
Pel que fa als socis calia pagar una quota de 3000 ptes i complir una única condició: ser treballador per compte propi o compte aliè. Va arribar-se a la xifra de set-cents socis dalt o baix i la cosa funcionava bastant bé. La idea d’una cooperativa per a gent humil amb la venda de productes més barats va agradar. Era com un somni complit.
Jo era el secretari d’aquella cooperativa i he de reconèixer que tot i els problemes d’organització i tot el que es treballava, estava orgullós del que s’havia aconseguit. No puc negar tampoc que va haver problemes. El sentiment obrer era molt fort i es va produir un fet que va crear contradiccions importants a la cooperativa. Alguns membres de la Junta van pensar que era una bona idea promocionar la cooperativa assistint al sopar del Càncer (abanderada a nivell estatal per Carmen Polo de Franco). I ho van fer. En la següent Assemblea allò va provocar un esclafit important entre els treballadors. Realment el que estava produint-se allí era l’expressió de la consciència obrera però potser la postura crítica de la majoria va resultar excessivament dura amb eixos membres de la Junta, que van abandonar els seus càrrecs.
Després, amb un nou President i un nou tresorer, les coses continuaren pel bon camí. És obvi que una cooperativa d’aquest tipus no podia estar exempta de dificultats. El nou tresorer va marxar perquè tenia projectes professionals també al sector comercial de l’alimentació i allò no va caure massa bé. El cas és que mesos després vaig desvincular-me de la cooperativa perquè tenia altres coses al cap i havia de marxar de Silla.
I finalment, va ocórrer el desastre. Una inundació va desfer el local i tots el productes. Un colp com aquell era insuportable per a l’economia de la cooperativa. Recorde que vaig ser testimoni de la magnitud de la desfeta i que vaig sentir una profunda tristesa. Podríem dir que aquella inundació havia ofegat també la il·lusió i l’esperit del projecte.
Sense entrar en detalls, la decisió va ser integrar-se en el que ara és Consum, els supermercats.
Què va fer vostè després?
Treballava a Burjassot primer, i després per a l’USO. Allò va ser també una experiència inoblidable. USO tenia a Silla una envejable xifra d’afiliats (unes 350 persones). I més tard van alliberar-me. Amb 23 anys vaig rodar per tot el País Valencià oferint cursos i desfent algun embolic. Però eixa és altra història.
Hem d’acabar valorant la Transició.
Bé, no puc jutjar tot el procés, només puc opinar del que vaig viure abans de marxar de Silla. Jo pense que va ser un temps d’il·lusió i esperança. Molta gent suposava (fent una anàlisi del que podia passar) que la dictadura s’esgotaria amb Franco perquè el rei no apostaria per la continuïtat del règim. Això seria com un suïcidi.
Supose que cadascú tenia un somni, una alternativa. La nostra era l’autogestió a través de la dinamització d’estructures socials. La idea era assolir l autogestió a nivell personal, grupal i col·lectiu.
Preteníem els moviments de masses organitzades perquè el treballador disposara del poder econòmic. Com es lluita contra el capitalisme? Controlant les empreses i socialitzant el capital. Combinàvem, no sé com dir-ho, un esperit cristià i un sentiment llibertari. L’USO va perdre eixe esperit entre el 1977 i el 1980 quan UGT i CCOO arraconaren la resta de sindicats i pretengueren engolir-los.
Guarde un molt bon record de tota la gent de Silla que va participar del moviment antifranquista. No estic decebut, potser perquè no vaig quedar-me i no vaig ser espectador de l’inevitable emergència del mercat polític. A hores d’ara continue pensant que a Silla hauria estat possible la col·laboració de les forces i dels seus líders, tots junts formant una esquerra plural.
Les Rondalles Valencianes són una sèrie de rondalles populars, recopilacions de narrativa tradicional d’arrel oral, replegades i literaturitzades per Enric Valor i Vives, essent un apartat importantíssim dins de la seua obra, i el més ben acollit pel públic lector. Estan considerades un referent ineludible de l’etnopoètica valenciana.
Durant molts anys, Enric Valor va recopilar a les zones rurals del País Valencià rondalles de la tradició oral. Els contes que s’expliquen estan replets d’històries meravelloses, llocs encantats i personatges increïbles, capaços de transportar-nos a un altre lloc o a una altra època. Aquests estan fent molt més que fascinar o divertir, ja que gràcies a ells, es pot arribar a conèixer altres formes de vida, uns altres temps i altres cultures. Les Rondalles Valencianes són un treball impecable que reflecteix la cultura popular valenciana a través d’un llenguatge i un estil perfectament cuidats.
Aquesta rondalla que hui publiquem és la segona d’una sèrie de cinc que anirem publicant. Valguen aquestes entrades com un humil reconeixement i homenatge al savi de Castalla.
El Cresol
JOAN ANTONI I ELS TORPALLS
per Enric Valor
Això va anar i era… un home que vivia a Castalla i tenia la dona feta un torpall. La pobra no en pegava cap en terrer: igual li socarrava l’olla un dia, com un altre li deixava crues les verdures; li posava pedaços de mil coloraines quan s’esqueixava els pantalons, i de feines del camp no cal ni parlar-ne…
―M’has eixit un torpall acabat, filla meua ―solia queixar-se ell.
Tan i tan avorrit es va veure de la beneiteria de la seua muller, que un diumenge de matí, tot dient renecs, se’n va anar per un camí cap a sol ixent, a veure si trobava o no trobava pel món gent tan ximple com la seua dona. Si no n’hi trobava, es descasaria sense remei, i si hi anava trobant-ne, es consolaria i se’n tornaria a casa.
Caminant, caminant, va arribar a un poble net i enlairat on hi havia molta alegria.
Com que era cap a les dotze, Joan-Antoni sentia ja desmai; però, així i tot, es va posar a parlar amb un home vell sobre la gent del poble, els seus costums… per veure si hi havia molts torpalls per aquelles rodalies. Com que la conversa es feia llarga, va dir l’home:
―Passe, passe, germà i xarrarem assentats dins ma casa.
Així ho feren. I, en això, la muller de l’home vell va eixir de la cuina a dir al seu marit que tenia el dinar a taula.
―Escolte ―féu llavors l’home vell―, ja que ha arribat tan a temps, dinarà amb nosaltres.
La muller saltà com un lluquet:
―Quines coses tens, Jordi!… ¡Sense dinar deu venir l’home!…
―Té raó la dona ―va dir Joan-Antoni―. No he dinat; però és igual, perquè adés m’he fet un bon esmorzarot. I tornant, oncle Jordi, al que anàvem: ¿tots en el poble són tan llestos com la seua dona?
―Què, home! ―respongué Jordi―. ¡Si jo m’he casat amb la més simpla!
Joan-Antoni se n’isqué dient-se a mitja veu:
―Ja no cal que m’hi entretinga més! ¡Ací són llestos com a dimonis!
Se n’anà del poble i prosseguí la caminada.
Al fer-se poqueta nit, albirà al peu d’una serra un llogaret de cinquanta o seixanta cases.
Arribà a la primera casa i, al temps que espentava la porta, va dir:
―Ave Maria!
Isqué una dona jove a veure qui era i el féu passar a la cuina on hi havia bastant personal.
―Què vol, germà? ―li demanà el pare de família.
―Se m’ha fet fosc anant cap a la Marina, i, com que no sé si hi ha hostal, he tocat ací. Pagant i agraint, ¿m’hi podria quedar?
―És clar, home, és clar. I sense pagar-nos res. Això calia!
Joan-Antoni els donà les gràcies i començaren, com de costum en aquests casos, a fer-li preguntats, i tots amb la boca badada, a escoltar les coses que ell contava del seu poble.
Els xicons més petits jugaven per allí. En això digué un a un altre de més xicotet.
―¿Saps què ha dit la mare avui quan estava entrecavant el sembrat?
―Què ha dit?
―Que a l’estiu comprarà un porcell.
―I què?
―Que el porquet creixerà, el pare el matarà i en farà un mullador, ¡i jo hi mullaré i tu no hi mullaràs!
El petit, només sentir allò, es va tirar per terra i començà a plorar i a pegar bracillades. ―Ai mare, ai pare! ―deia a crits―. ¡Que Pep mullarà i jo no mullaré! S’alçaren tots i tot va ser clam i confusió.
―Fills meus, fills meus!
―Ai, pare, que no em deixa mullar!
―Vine ací, grandebades! ―digué el pare tot agarrant el fill gran pel bascoll―. Et mana ton pare que el deixes mullar.
D’allí a un moment tota la família cridava:
―Bé, bé! Visca!
―A mullar, a mullar!
Joan-Antoni es quedava borrat de la imbecil·litat d’aquells muntanyesos que s’alegraven de deixar sucar d’un mullador del porc que encara no havien ni comprat. ¡Aquesta gent en donaven cent i ratlla a la seua dona!
Quan es féu tard, es gità a la pallissa i, l’endemà, s’acomiadà d’aquells llogarencs tot agraint-los la seua acollença, i féu camí cap a on devia trobar-se la mar.
Allà a mitjan matí, va fer cap en un poblet aixoplugat a l’entorn d’una superba església de pedra pi-cada.
Joan-Antoni entrà al poble i observà la cara d’albercocs que tenien quasi tots els veïns que hi troba-va. En arribar a la plaça de l’església, s’exclamà admirat:
―Quina església més lletjota! ¡Si no té cap finestra ni cap finestral!
Va adonar-se que hi havia molta gent enmig de la plaça, tots amb garbells de batre a les mans. S’acostà a un rogle i va veure que posaven els garbells de cara al sol, se’l miraven ben mirat, escapa-ven a córrer i es ficaven dins l’església sense soltar els garbells.
―Què fan vostés?
―Calle, foraster, que tenim un disgust… Van fer l’església i els va eixir fosca, i ara, per manament del batle, estem arreplegant sol en els garbells per veure si li’l podem anar ficant dins. Però en passar del llindar, se’ns en fuig.
Joan-Antoni es posava les mans al cap i va pensar a guanyar-se uns dinerets… ―Jo els ho podria arreglar. Ara… que m’haurien de donar cent lliures.
El portaren a casa del batle i quedaren d’acord. Joan-Antoni va demanar tres escales de fer olives, les va empalmar i va pujar amb la picola a la mà, dalt la teulada, on va llevar amb dos grapats vuit o deu teules, i a picolades féu un bon botern.
De seguida, barrejat amb la pols i els algepsots, va entrar un bellíssim raig de sol dins l’esglesiota.
―És el Nostre Senyor! ―deia la gent badant boca.
―Siga qui siga ―conclogué el batle―. ¡Aneu corrents, doneu-li els diners i que se’n vaja ell i el seu ferrament, que si li pega per amollar colps, en un dir Jesús ens derrocaria tot el poble! Joan-Antoni se’n va anar rient, cada volta més aconhortat de la ximpleria de la seua dona. Agafà una costa avall i vinga xiular la tonada d’aquella cançoneta que diu:
Mare, vull casar-me;
mare, no sé amb qui.
Més val que no em case
i em quede fadrí.
Si em case amb una alta,
semblarà un gegant;
no hi haurà prou roba
al moll d’Alacant.
Si em case amb xiqueta,
l’hauré de criar;
només que la toque
es posa a plorar.
Si em case amb beata,
pitjor que pitjor;
de matí va a missa,
de nit al sermó.
Si em case amb criada,
ja sé lo que fan;
d’amagat dels amos
es mengen la carn.
Si això fa amb els amos,
també ho farà amb mi.
Més val que no em case
i em quede fadrí.
Fent-se també els seus raonaments i després d’haver-se entretingut a dinar a la vora d’una fonteta, va arribar a un poble blanc com una serrada de coloms.
Hi arribà foscantet; els carrers eren solitaris i les portes tancades.
S’acostà a colpejar-ne una i sentí dins la casa crits i corregudes. Anà a una altra i el mateixet. A l’hostal va eixir-li l’hostaler amb els cabells estarrufats i un garrot a la mà.
―Passe, germà, passe… però és que tenim en tot el poble una desgràcia… Entrà i li ho contaren tot fil per randa: es tractava d’una invasió de ratolins. ―Però això com és? ―preguntà Joan-Antoni―; que no tenen gats? ―Gats? Això què és?
―Escolte el que li dic ―féu Joan-Antoni―: si em deixen un cavall corredor, aniré, aquesta nit mateixa, on puga trobar aqueix animal que es diu gat. Els en duré una parella per tal que crien, i ells acabaran amb les rates i els ratolins.
I així es va fer. A la matinada ja tornava cap al poble. El batle el rebé en una sala de dalt de sa casa. Joan-Antoni va traure els gats del sac i aquests, només olorar els ratolins, aquest vull aquest no vull, qui sap les dotzenes que se’n menjaren. La casa del batle quedà neta en més poc que canta un gall.
Passats un parell de dies, quan ja els gats havien fet una mortaldat de ratolins, Joan-Antoni ja se’n volia anar i el batle li va dir:
―El poble està molt content, i, si et deixes els gats ací, et regalem el cavall que vas muntar i, a més, cent lliures. Et quedes satisfet?
―Sí, gràcies, senyor batle ―respongué el castallut.
I embutxacant-se els diners, prengué comiat de tots els del poble i tirà cap avall. Encara no havia fet
un quart de camí des del poblet, quan va sentir a la seua esquena una cridòria estranya. I entremig de la
gatzara va poder distingir el seu nom:
―Joan-Antoniiiii, Joan-Antoniiiii!
Es va aturar.
―Quèeeee!
―Quan s’acabaran les rates, ¿què haurem de donar a aqueixos animals que has portaaaat? ―Allò que menjareu vosaltreees! ―cridà ell fent botzina amb les mans.
Però els d’allà avall entengueren: “Vos se menjarà a vosaltreees”. I sense més ni més, arrancaren a córrer esglaiats cap al poble a matar la pobra parella de gats.
Joan-Antoni continuà el viatge. A la seua esquerra s’alçava el Puig-Campana com una muntanya màgica pel seu color de guspira i la seua forma perfecta. Massa bonic era allò per a tornar-se’n. Correria un poquet més; ara que duia el cavall…
Després de dormir en un hostal, l’endemà arribà a un poble famós per la torpalleria dels seus habitants.
A la plaça Major, enfront de l’església, hi havia un pilot d’homes. S’hi va acostar i va veure un regidor que donava ordes:
―Res, res; no caldrà més preocupar-se’n. Avui s’ha acabat per sempre la lletjor de la serralla.
“Què deu ser això de la lletjor de la serralla?”, pensà Joan-Antoni parant l’orella el millor que po – dia.
Prompte va saber que es referien a una matota molt negra i lletja que creixia entre dues lloses del campanar.
―Sí, sí ―prosseguia el regidor―; ara lligarem, allà amunt, una corriola, i ací avall l’ase de Batistet l’Alficòs. Després passem la corda per la corriola, i… homes amb força! D’ací avall estirarem i l’apujarem on és la serralla. Ja sabeu que als ases els agrada molt l’herba. Se la menjarà!
Joan-Antoni no podia estar-se d’esclatar a riure.
A la fi, va veure com es duia a terme el pensament del regidor. L’ase fou hissat com un peix marraix.
L’animal anava enlairant-se arran de la paret del campanar. Com que el nuc que havien fet era es-corredor, la baga se li havia estret al coll, i el pobre començava a traure una llengua que feia temor.
―Ja llepa, ja llepa!
Què havia de llepar! El que passava és que l’ase s’havia ofegat.
El castallut no va voler veure més, i quan, tot decidit, es dirigia cap als afores del poble, va observar que nous veïns corrien cap a la plaça i va sentir de nou els crits i les ordes del regidor.
Joan-Antoni, encuriosit una altra volta, tirà cap a la plaça també.
―No se’ns en riurà la serralla de la guitza! ―feia el regidor tot vermell―. ¡Dugueu totes les botes del poble! En farem un carrell: dos fadrins s’hi aniran encamallant i arrancaran la matota.
I tots vinga de dur botes.
Passada una hora, quan ja el carrell arribava quasi a la campana, digué cridant algú:
―No en queden més!
―Doncs nosaltres no hi arribem encara ―informaven els de dalt.
El regidor aleshores es pegà una palmada en el front:
―Que sou retorpalls, amics. ¡Llevem-la del capdavall i posem-la al capdamunt!
I així ho feren. Joan-Antoni, al sentir allò, tingué compte d’esperonar el cavall, i isqué del poble al galop, cap a un altre.
A la plaça ja podeu imaginar tot el que succeí: tot el carrell de botes se’n vingué de nassos, i els dos fadrins costà Déu i ajuda de davallar-los sans i bons.
Després de dinar a l’ombra d’un garrofer, el castallut arribà a un poble en festes: el cor se li va eixamplar amb el so del tabalet i la dolçaina.
A la primera casa, arrimat al brancal, molt capficat i trist, hi havia un home. ¿Què feia allí, tan consirós, quan tots devien estar a la plaça ballant?
―Li passa res, germà?
―No me’n parle, amic, que estic en un entreval… ―Conte- m’ho, que al bo i millor encara té remei la cosa. ―Passe, amic, i ens farem un colpet de moscatell… Es van asseure i l’home trist començà a explicar-se.
―Doncs el que em passa, germà, és que la meua dona se n’ha volgut anar disfressada a ballar la dansa i m’ha manat que pastàs jo, jo!, jo que encara no havia pastat en ma vida. Perquè apedaçar la roba, fer l’olla i escurar sí que ho he fet bona cosa de voltes, però pastar…
―No s’ho prenga així ―intentà d’aconhortar-lo Joan-Antoni a punt de riure.
―Que no m’ho prenga! Mire, ella se n’ha anat ben bonica. Duia un giponet de “cos de podadora” que en diuen. I les mànegues… són d’allò més preciós. Es diuen “mànegues d’estral”. Estava encisadora. Ai! Però quan he abocat la farina en el llibrell per fer la pasterada i li he barrejat el llevat, allò se m’ha fet un envisc que no me’l treia de les mans.
Passaren i va mostrar-li-ho. Joan-Antoni, que no va fer més que ficar-hi la mà, quasi es queda allí a l’acte enganxat com un passerell.
―Açò cal consultar-ho a la dona. Jo tampoc m’hi entenc.
―I com? ―s’esglaià encara més el marit casolà―. Com vaig allí enmig de la dansa i li pregunte res?… A més, ella no vol que la coneguen. Per això porta màsquera.
―Calle, calle, que ja ho tinc ―va dir Joan-Antoni―. Vosté se’n ve ara amb mi a la dansa, i quan la seua dona passarà per davant nosaltres repicant les castanyetes, vosté li diu:
Cos de podadora,
mànegues d’estral:
a això que m’has encomanat,
l’aigua li ha fet mal.
La cara de l’home trist s’il·luminà.
―Anem, anem, que no tenim temps a perdre!
Isqueren i d’un bot es plantaren en la plaça, que era una ascla d’or en aquells moments, tots disfressats amb carassetes, vestits i guarniments de bells colors.
L’home trist, quan la seua muller ja passava per davant d’ells per segona vegada, soltà amb veu for-ta la lliçó apresa:
Cos de podadora,
mànegues d’estral:
a això que m’has encomanat,
l’aigua li ha fet mal.
La dona, molt graciosament, es girà i va respondre tot acompanyant-se del so de les castanyetes:
Xacarracatxac, xacarracatxac.
Posa-li farina i s’endurirà.
Ja en sabien el remei. Se’n tornaren i afegiren farina a la pasta. I allò fou com posar oli en un cresol.
L’home volia fer-li un regal; però Joan-Antoni no li ho acceptà, cosa rara en ell, tan profitós sempre.
I és que tot aquest cas l’havia trastocat.
Mentre que s’acomiadava amb un “adéu”, es va dir a si mateix en veu baixa.
―Uns no arriben i altres se’n passen. Ací, són les dones massa llestes, i estic veent pels meus ulls que potser val més que siguen torpalls.
En el nou poble al qual va arribar després, estava guaitant unes coses i altres quan li va cridar l’atenció una velleta que fregava i refregava un taulell i hi posava com un pegat.
―Es pot saber què fem, bona dona?
―Què haig de fer, jove? Que estic intentant llevar a aquesta post tan bonica de dur el pa al forn, un nuc que té en la fusta. Com que no sé com fer-ho, li estic posant un micapà dels que jo em pose quan m’ix un gra, a veure si se li reblaneix. Però de moment, no se li lleva, no…
―Ni se li llevarà mai tampoc, bona dona! ―declarà Joan-Antoni meravellat de la ximpleria de la vella―. Açò de les posts no es lleva com els grans de les persones, però jo porte un ferrament que, en un bell en sec, li’l pot llevar.
Joan-Antoni tragué un ribot dels que gasten els fusters i deixà a la dona la post llisa com ella la volia.
―Què vol que li done en agraïment?
I, en aquells moments, es sentiren uns grans crits.
―Què passa, què passa? ―preguntà el castallut.
―No res… és una boda ―digueren uns veïns amb gran indiferència―. A la núvia ara li estant posant les mitges.
I sabeu què va veure? Era una fadrina ben bonica: l’apujaven dalt d’un balcó; baix, en el carrer, unes dones sostenien les mitges pel capdamunt, obertes, i la núvia era tirada daltabaix, dreta, per tal que encertàs a ficar un peu en cada mitja.
―Déu del cel! Aquesta gent està per a tancar a les gàbies ―s’horroritzà Joan-Antoni―. Duguen, duguen, torpalls; jo li les posaré abans que la maten d’una baquinada ―va oferir.
I llavors isqué el nuvi:
―Escolte, desvergonyit. Què és això de posar-li-les vosté?
―No malpense, jove. Només vull salvar-li la núvia. Done’m una mitja; jo me la posaré i els ensenyaré com es fa.
Quan va acabar d’ensenyar-los-ho, se n’anà cap a una altra vila; li feia por de quedar-se allí, no fos cosa que li fessen alguna barrabassada.
A la vesprada, va passar pel costat d’un bancal d’alfals, on hi havia sis dones que tallaven herba, ni més ni menys que amb unes tisoretes d’aqueixes que es gasten per apanyar roba. ¡Es va quedar esbalaït!
―Escolten, dones; amb tisoretes no es sega, es sega amb açò ―i va traure una corbella que duia en el cabasset.
―Ui! ―cridaren totes avalotades―. Això sembla una serp. Amague’s aqueix animal!
Però, després, per tot i per tot, volgueren que els acompanyàs al poble. Allí el van presentar a molta gent i, per últim, prengué cartes en l’assumpte el senyor batle.
―Faça’m una demostració, germà ―demanà a Joan-Antoni.
Aquests i molts veïns anaren a l’horteta del batle, i en un buf tota l’herba d’alfals que hi havia restà panxa en amunt, segada.
Després de pagar-li vint lliures, el batle li va dir:
―Germà, a vosté li donarem tot el que calga donar-li; però l’animal que porta, l’havem de cremar.
I manà fer una foguera enmig de la plaça i féu que Joan-Antoni llançàs la corbella en la brasilada.
El mànec es va fer fum a l’acte; però la fulla, és clar, només anà calfant-se i calfant-se.
―Aqueix animal no mor. Mireu com està de calent ―assenyalava el batle. I li pegà un colp amb la punta de la vara; amb la qual cosa la fulla féu un bot, li saltà en el cap i el tocà amb la punteta en el
mig del front, on li espolsà una bona cremallada.
Tothom pegà a fugir quan van veure que el batle retrocedia espantat dient:
―Se m’ha tirat, ja ho heu vist! ¡Se m’ha tirat a picar-me!
Aquella nit Joan- Antoni començà a pensar i repassar tot el seu llarg viatge per diferents pobles i comarques, convençut ja que per l’ample món hi havia també molta gent tan ximple i endarrerida o molt més encara que la seua estimada muller.
I a la llum de la lluna, emprengué el camí de tornada, barranc amunt, en direcció a la remota Foia de Castalla.
Aquest text ha estat extret d’un document públic del portal gva.es (https://bit.ly/2erIC4p). Aquesta reproducció ha estat realitzada sense cap ànim de lucre.
Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Alberto Vedreño del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.
El Cresol
ENTREVISTA A ALBERTO VEDREÑO
per Vicent San Ramon
Alberto Vedreño va ser el primer alcalde democràtic després de l’etapa Franquista. La seua dimissió, al poc temps d’obtenir l’alcaldia, va suposar un fet d’especial importància als convulsos temps de la Transició.
Com va plantejar-se vosté entrar en política?
Bé, jo treballava a una empresa del sector de la fusta, als Quatre Camins. Quan el Sindicat Vertical va desaparèixer vaig passar a formar part de l’UGT. Era l’Enllaç Sindical. Des de l’UGT era fàcil implicar-se en política i, normalment, per afinitat el pas cap a la política havia de ser a les llistes del PSOE.
El fet que vostè siga familiar d’un antic alcalde republicà, tingué alguna cosa a veure amb la seua decisió?
No. Allò no va influir de cap manera. De fet, la meua família no volia que jo em dedicara a la política, i molt menys que encapçalara cap llista. Aquell familiar al que et refereixes ho va passar malament i va estar cinc anys tancat a la presó. L’experiència no aconsellava ostentar de nou un càrrec polític. I els temps de la Transició eren tan difícils com els últims de la República.
Alberto Vedreño
Tant?
Sí, i a totes hores es comentava que podia produir-se una sublevació militar. De fet, una anys després de les primeres eleccions va passar tot allò del Colp d’Estat.
I malgrat tot, vostè va presentar-se candidat pel PSOE, que aleshores acollia el grup del PSPV?
Sí, i a nivell nacional, també s’haviem ajuntat amb el PSE de Tierno Galván, que va ser alcalde a Madrid.
I van tenir problemes amb els “nous”?
Sí, no va resultar fàcil. En l’Assemblea per triar el candidat hi érem dos possibles persones per encapçalar la llista. D’una banda la gent del PSOE i d’altra banda Martínez Benaches i els seus. Dels de sempre hi érem Antich, Villagrasa, Martínez (el de la Falla) i jo. Amb Martínez Benaches hi era, que jo recorde, Helena Cubells i alguna persona més. Havíem de triar entre Lluís i jo.
I la majoria PSOE va triar-lo vostè?
Sí, però no sempre podia dir-se que érem dos grups clarament definits. Hi ha gent que no prenia part decididament per un bàndol o altre.
I van guanyar les eleccions.
Vam guanyar les eleccions. Vam obtenir vuit regidors. Això suposaven molts vots. Jo tenia una família llarga, molts amics i un bon “cartell” al poble. Lluís Martínez, no. L’Assemblea va pensar que jo podia fer-ho bé, si no fóra aixina per què em triaren candidat?
Acte d’investidura d’Alberto Vedreño, primer alcalde democràtic de Silla. 1979.
L’UCD també va traure molts vots.
Sis regidors. Però els comunistes en van traure tres. Governàrem amb ells. L’UCD tenia el referent de Suárez que resultava una bona imatge i per això el vot moderat del poble era per a ells.
I què tal va resultar l’experiència?
Malament, fill. A mi m’agradava la idea de treballar pel poble. Entre alguns de nosaltres no hi havia grans diferències, uns del PSOE i altres d’UCD…, però tots amb interessos similars. Tots podíem entendren’s. Però alguns del PSOE i els comunistes no pensaven igual. Tot era molt difícil al meu propi grup. I tot allò de les banderes…
Què era allò de les banderes?
Uf!, aquella legislatura era la més difícil. Hi havia molts conflictes i jo era moderat. Altra gent era més radical. Lluís i els seus (i també els comunistes, Llavata…) arribaren a organitzar una manifestació pels carrers i a la plaça per demanar la quadribarrada al balcó de l’Ajuntament. Jo no tenia res contra la quadribarrada però altra gent del poble volia el blau. Mentre jo era alcalde els dos pendons eren penjats. Ni per a uns ni per als altres, penjant les dues banderes, tots contents (diu amb un lleuger somriure). I això no ho va acceptar Lluís.
No tenien una bona relació.
No. Algunes persones campaven per l’Ajuntament com per sa casa i furtaren les banderes. També a l’àrea d’urbanisme vàrem tindre problemes. El meu temps a l’Ajuntament va ser sempre conflictiu amb Martínez Benaches i els seus. Jo no vaig poder aguantar perquè tenia molts problemes personals que s’afegien a la situació. Mira, jo no tenia dedicació exclusiva a l’Ajuntament i les hores que no treballava havia de tornar-li-les a l’empresa. Una vegada vaig demanar 25000 ptes per la dedicació al poble, allò no era com ara que ho cobren tot: reunions, comissions. Aquella quantitat també la demanava per a Antich que patia la mateixa situació que jo. Lluís Martínez va ser el primer en oposar-se. Ell deia que l’honor de ser alcalde n’era prou. I després va i quan jo dimitisc penja la blava perquè els de l’UCD li diuen que eixa era l’única manera d’aprovar-li un sou al mes. Unes 80000 ptes cobrava.
I jo, a fora de l’Ajuntament vaig tindre que tornar-li 300 hores a la meua empresa sense haver vist un duro d’Alcalde.
Però és que, a més, jo vaig passar una depressió abans de dimitir. El meu fill patia una greu malaltia sense cura possible i començava a experimentar els seus primers símptomes. I allò va ser la gota definitiva. En altres temps, amb la democràcia més rodada potser si que podia haver continuat, però aixina no podia ser. Massa problemes…, molts problemes.
I la gestió que havia fet Brocal, com la valora?
No sabria dir-te. Brocal era dels temps de Franco, tenia poder absolut i els seus regidors no s’oposaven a res. Simplement eren altres temps i ara arribaven noves maneres de governar, amb opinions diferents i més diàleg. Quan el seu equip va acomiadar-se jo vaig voler assistir a l’acte però el partit considerava que no era bona idea. El poble passava temps molt difícils, ideologies enfrontades i tot allò.
He de pensar que per a vostè ser alcalde no va resultar una bona experiència…
No. Bé, era bonic ser alcalde del teu poble i a l’acte de nomenament va vindre Albiñana… Jo sabia que era una gran responsabilitat. I més en aquells temps, que comptàvem amb 60 milions de pressupost. El justet per a reparacions i pagar treballadors.
Però no vaig poder aguantar. Entre el setembre i l’octubre de 1979 vaig signar la meua renúncia definitiva. I després, com Lluís era el número dos i no va renunciar, va ser alcalde. Jo crec que Antich haguera sigut millor alcalde.
Vostè ara no repetiria, veritat?
No, de cap manera. D’Alcalde, no. El meu paper va ser guanyar les eleccions. Lluís Martínez va guanyar les següents però, segurament, no haguera guanyat les primeres. I que vols que et diga fill? Jo sóc un home de pau i no m’agrada gens estar sempre en guerra.
(Som la trigèsima regió europea amb menys recursos)
Aquests, Fabi, ai dolor!, que veus ara
camps de soledat, erms i pansits
foren abans la València preclara.
De Zaplana el cartaginès,
queden deutes i descosits.
De l’Olivas, ni la Caixa.
De Camps, tenim la Gürtel,
i de Fabra, no sabem encara
si és que serví per a res.
Per terra tot escampat
jau l’honor de nostra història,
i com ens han informat,
tanta festa i tanta eufòria
i presumir de riquesa,
no era gens veritat
i més del 30% del veïnat
viu vorejant la pobresa.
Ens han empenyorat
per més de cents anys i un dia,
i la memòria del passat
de València, qui ho diria,
mireu en què ha quedat:
sols tenim les hipoteques
i les butxaques mig seques,
sols això ens han deixat.
Tenim dret i exigim
una neteja general
del carrer fins al corral,
pel que hem patit i patim.
Que torne per fi la moral
i que per fi es faça net
i que tornen el dineral
que han malversat i sostret.
Però tot put a socarrim
i no tornaran ni un gallet
Les Rondalles Valencianes són una sèrie de rondalles populars, recopilacions de narrativa tradicional d’arrel oral, replegades i literaturitzades per Enric Valor i Vives, essent un apartat importantíssim dins de la seua obra, i el més ben acollit pel públic lector. Estan considerades un referent ineludible de l’etnopoètica valenciana.
Durant molts anys, Enric Valor va recopilar a les zones rurals del País Valencià rondalles de la tradició oral. Els contes que s’expliquen estan replets d’històries meravelloses, llocs encantats i personatges increïbles, capaços de transportar-nos a un altre lloc o a una altra època. Aquests estan fent molt més que fascinar o divertir, ja que gràcies a ells, es pot arribar a conèixer altres formes de vida, uns altres temps i altres cultures. Les Rondalles Valencianes són un treball impecable que reflecteix la cultura popular valenciana a través d’un llenguatge i un estil perfectament cuidats.
Aquesta rondalla que hui publiquem és la primera d’una sèrie de cinc que anirem publicant. Valguen aquestes entrades com un humil reconeixement i homenatge al savi de Castalla.
El Cresol
EL JUGADOR DE PETRER
per Enric Valor
Açò va passar en aquells temps antics que hi havia dimonis ben abillats, els quals solien visitar els camps i les viles quan algú se’ls encomanava.
En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com un convent, vivia tot sol un fadrinot d’uns quaranta anys, que li deien don Pere Mestre.
Aquell senyor tenia una bona colla d’amics molt inclinats tots a moure tabola, organitzar soparots i passar les nits entre saraus i festes.
Don Pere tenia també un altre vici: el de jugar-se els diners, i, com sol esdevenir a tots el jugadors que hi ha hagut en el món, a la llarga perdia les orelles.
De primer es jugà tots els diners de les collites; després vengué un mas per jugar-se’l. Per fi es va quedar amb la casa del carrer Major com a única heretat.
Ell abans tenia una vella serventa ―Francisqueta― molt fidel, molt fidel… Però la Francisqueta morí quan ell es trobava més agoniat de diners.
Una nit, estava ell amanint-se un miserable sopar mentre que pensava: “Ah, si jo pogués jugar…!
Segur que em rescabalaria de tot el que he perdut”. Irritat, va bramar en veu alta:
―Però no tinc un clau! No tinc un clau i no podré jugar ja mai més de la vida, i em podriré ací dins, i un dia em trobaran en el meu llit, ert de fam i de misèria.
Una idea esgarrifosa va creuar pel seu cervell.
―Si em feia ric altra volta ―prometé en forta veu―, donaria la meua ànima al dimoni.
Com a resposta, un tro va fer tremolar la casa pairal dels Mestres fins als seus mateixos fonaments, i don Pere, esbalaït, a la mitja claredat que feia un llum d’oli, va distingir a la punta del corredor un cavaller alt, ben abillat, de refinat aspecte.
―M’heu cridat, don Pere? ―va dir inclinant-se en una lleugera reverència.
―Sí, sí, us he cridat ―va respondre l’hereu tot seré. I pensà de seguida: “Estic en presència del dimoni”, cosa que l’alegrà―. Passeu si us plau ―pregà polidament.
I va menar el misteriós personatge al seu escriptori.
―Encara que ja us ho deveu suposar, us haig de dir que jo sóc el dimoni i que em diuen Capralenc el Fi ―es presentà la visita.
Don Pere digué que se n’alegrava molt. I era la veritat.
―He sentit dir que voleu ser ric.
―Sí, no hi aneu gens enganyat. ¿Podeu dir-me, vós, dimoni muntanyenc, com puc tornar a ser ric? Us haig d’advertir que estic dispost a tot.
―Mireu, distingit cavaller ―informà Capralenc―, us convé, per no moure una dienda en el poble de Petrer, tornar a jugar. Sí… tornar al joc, perquè jo us hi duc diners… i ara guanyareu sense parar.
Capralenc el Fi tragué de davall la capa una bossa de monedes d’or de les que s’estilaven en aquella època, i la deixà damunt la taula escriptori.
―I açò, com m’ho doneu?
Capralenc somrigué i es retirà el serrell de cabells que li queia una mica damunt el front, i llavors se li van veure les puntes de les banyes. Es dugué una mà al cor per traure’s de davall del vestit un pergamí finament enrotllat.
―Teniu, don Pere, i llegiu.
―Sí que ho heu preparat en pocs segons ―observà el cavaller.
―No… És que en tenim ja redactats… dos o tres models. No m’ha calgut més que posar-hi el vostre honorable nom.
Don Pere va llegir el pergamí, que contenia les clàusules habituals: ell es faria càrrec de la bossa de monedes que el farien ric, i, barata això, signava el document i es comprometia a donar l’ànima al dimoni a partir del terme de deu anys.
―Us semblen prou deu anys? ―preguntà Capralenc.
―Bé.
―Teniu temps de ser feliç. Us podreu casar amb una rica hereva; podreu tenir fills i assegurar la dinastia. Jo no vindré per la vostra ànima sinó durant l’any onzé…
―Bé ―advertí don Pere―; però us vull posar una petita condició. Us la donaré tot volenter, a partir dels deu anys comptats des d’avui, però no podreu venir per ella més que quan no hi haurà garrofes en els garrofers.
―I quin capritxo? ―somrigué el diable.
―Manies de terratinent, bon collidor de garrofes…
―No hi tinc res a oposar ―atorgà el dimoni. I ho consignà com volia don Pere en el curiós perga-mí.
Després tots dos signaren el contracte. I, en aquell moment, amb una flameradeta de sofre, discreta i curta com les seues banyes, el diable va desaparèixer.
Llavors, don Pere, calculà que devia ser la mitjanit, l’hora de la partida a ca don Antoni, el del Pla de Dalt. Es vestí com corresponia i poc després ja li responien de darrere la porta de la mansió:
―Qui truca?
―Sóc don Pere.
Grinyolà el forrellat, rotllaren una clau, despenjaren una cadena i badaren la porta just per deixar-lo passar. A l’arribar al salonet on era la partida, don Pere saludà tothom.
―Quant de temps sense tenir l’honor!… ―va fer el més jove de tots, un baronet.
―Penseu de jugar? ―va dir don Antoni.
―A això vinc ―respongué don Pere després que hagué donat la capa al criat.
Quan tragué la bossa, la va mig obrir i féu lluir un grapat de monedes d’or. Tots se’n feren creus.
Començaren la partida i eixiren les quatre cartes.
―A la sota! ―féu don Pere. I hi va posar deu monedes com deu sols.
I va sortir la sota. Ell recordava aquella cançoneta de xic:
Sota manrota
s’empina la bóta
i no en deixa ni gota.
Seguí la partida. I va sortir un set. Don Pere, mentre que hi posava deu monedes més, pensava la cançó d’infant:
Set setaire,
set seràs,
a presidi
m’aniràs
i ja no
me n’eixiràs
tancadet
amb forrellat
Dues vegades guanyava ja quan cridà:
―Al rei! ―i amollà vint monedes vora la carta.
I aparegué l’altre rei
vestit de burell,
les calces arnades
i sense capell,
que cantaven els xics del poble.
―Al cavall d’espases! ―posà don Pere.
I no tardà a sorgir, de dins d’aquella maleïda
baralla, un altre cavall
botejant cap amunt,
botejant cap avall,
des del capdamunt,
fins al capdavall.
Don Pere guanyava tant, que necessitava que li deixassen una altra bossa on poder alçar-se les monedes.
―A mi ja no em queden diners ―confessà el baronet―, però demà ens heu de donar la revenja.
―Demà no ―clamà un altre―, deixem-ho per a dissabte.
Tots quedaren d’acord i s’alçà la partida.
Per a què contar més? Don Pere va tornar a ser ric en poc més de mig any. Comprà totes les seues antigues propietats amb els diners que guanyava, que, per cert, no eren tots de Petrer. Quan en aquest poble no quedà ja una moneda que jugar-li, anà a Monòver i a Novelda.
L’any següent va parar de jugar. La dienda era massa grossa, i a més a més, ja en tenia prou. Ara, a cercar promesa. I la trobà a Novelda, alta i ferma, rossa com l’or. Es casaren ben prompte i ella fou la brillant mestressa de la casa del carrer Major; tingueren tres fills i una filla i, mentrestant, passaren els deu anys que el dimoni havia posat de terme a la seua felicitat terrenal.
Ara el que el preocupava era saber fer complir el tracte al dimoni; si no, estava perdut.
“Ho sabré fer. I a més tinc tota la raó… de l’astúcia”, es deia.
I en aqueixes, va arribar l’any onzé, és a dir, l’any que es presentaria Capralenc el Fi a endur-se la seua ànima.
Aquell any la collita de garrofes havia estat magnífica. I el dimoni, allà a l’agost, una nit va deixar la serra de Castalla i baixà a la vall de Petrer.
Es parà davall d’un garrofer coput. Les garrofes eren ja madures i només tocar-les, pegaven en terra.
Capralenc es va dir molt fluixet:
―Dins quinze dies no en quedarà cap dalt i llavors m’enduré l’ànima d’aquell calavera de don Pere.
Millor… Li donaré un mes encara. Així ben cert que no hi haurà garrofa que ens destorbe el tracte.
A darrers d’octubre, don Pere, acabat de sopar, en tranquil·la companyia de tota la família, xarrant de sobretaula, va veure aparèixer a la porta del menjador l’elegant figura de Capralenc el Fi. El cor li féu un bot!
Per sort no el veia ningú més que ell, perquè ni la seua dona ni els fills, ningú no va fer cap escarafall. Veient-lo tan preocupat pels altres, el dimoni es posà a riure.
―No em veu ningú més que vós, hereu don Pere. I ningú no em sent tampoc. Si us alceu i dieu d’anar a casa de don Antoni, la vostra muller no ho estranyarà gens.
Don Pere es va alçar.
―Ara me’n recorde ―va fer tot natural―; aquesta nit tinc promesa una visita al meu amic del Pla de Dalt.
―No tardes a tornar, espòs meu! ―digué tota afectuosa Maria.
Don Pere va besar un per un fills i filla.
―Beseu la dona, si us plau ―va dir tot irònic Capralenc―, i així els teniu tots acomiadats. És dolorós, però no els tornareu a veure mai més.
Don Pere no es va immutar gens i isqué de la casa amb capa i capell i seguit del dimoni.
Pels carrers no passava ningú.
―Doneu-me ja l’ànima ―va dir el dimoni.
―Espereu, Capralenc… Els tractes són tractes ―s’oposà tot content i seré don Pere.
―Quins tractes? ¡Ja passa molt de temps del terme promès!
―Aneu a espai, amic! ―prosseguí tot cortesà l’hereu―. Vosaltres teniu fama de ser seriosos i formals.
―Ja, ja ―feu impacient Capralenc―. Però jo tinc pressa.
―I les garrofes? Hem de comprovar això de les garrofes.
―Ja no en queda cap ―rigué el dimoni―. He baixat tres o quatre vegades de la serra per veure com les arreplegaven els camperols.
Enfilaren carrer avall i eixiren al camí d’Elda i cavaller i diable es pararen davall del primer garrofer que els vingué al davant.
―Fa bona lluna ―digué el dimoni―. Vegeu si en veieu cap, de garrofa, ni dalt ni baix.
―Segons a què us referiu, dimoni Capralenc. Vós no és just que digueu solament garrofes a les que heu vist ensacar durant l’arreplegada. Doneu-vos-en compte; acosteu-vos ací.
I l’hereu, amb cara afable, mostrà al dimoni les garrofes tendres que hi havia agafades per totes les branques, des de les grosses fins a les fines.
―Què és això? ―botà el diable desconcertat.
―No s’ha complit el terme fixat, Capralenc ―sentencià en veu forta don Pere―, perquè el garrofer és un arbre que no para mai: ¡quan no en té de madures en té de verdes!
―Brrr! ―començà a bramular Capralenc―, jugador, més que jugador, ¡m’heu fet trampes en el joc del contracte!
I és que aquell dimoni vivia a les terres altes, on no hi ha garrofers, i li eren quasi per complet desconeguts, almenys en el detall de la collita.
―Si no us agrada el tracte, culpeu-ho a la vostra ignorància ―digué don Pere, que, tes com un fus, no sabia què fer: si anar-s’en com si fugís o quedar-se i veure en què parava la cosa. Llavors li vingué a la imaginació, d’encomanar-se al patró del poble, a sant Bonifaci gloriós.
―Sant Bonifaci, pare nostre… ―començà en veu alta.
I Capralenc es quedà quiet i tot tremolós.
―Teniu raó, don Pere! He perdut! Me’n vaig! ―escridassà.
S’obrí un forat enmig de terra i Capralenc el Fi, amb una gran flamerada, desaparegué per sempre. Don Pere tornà a pleret a casa seua. Hi regnava un gran silenci. Tots dormien un son tranquil i confiat.
Aquest text ha estat extret d’un document públic del portal gva.es (https://bit.ly/2erIC4p). Aquesta reproducció ha estat realitzada sense cap ànim de lucre.
Reproduïm a continuació el capítol dedicat a l’entrevista a Pau Lluesa del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”.
El Cresol
ENTREVISTA A PAU LLUESA
per Vicent San Ramon
Pau va ser estudiant a l’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà, va ser membre fundador del grup de teatre “Boira” i va formar part, més tard, de l’O.I.C.
Pau, conte’m coses de l’Institut i de tot el que va ocórrer allí.
Si em permets, primer volguera parlar-te de la meua escolarització per tal que pugues fer-te una idea de cóm eren les coses abans de la democràcia. Com tothom coneix, mon pare, Vicent Lluesa, va ser alcalde de Silla abans de l’arribada de Roberto Brocal. Aquell càrrec obligava en certa manera a que els seus fills acudirem a una escola catòlica. En el meu cas, per tant, vaig ser escolaritzada al col·legi de Les Monges. Era precís per evitar que “la gent parlara”. He de confessar que aquells primers anys d’escola van resultar una mica traumàtics per a mi. No guarde un bon record de la “pedagogia” de les monges. Després vaig passar a l’institut, però a Silla encara no hi havia cap centre de batxillerat i vaig acabar en Sant Vicent Ferrer, a València. Allí coincidirem altra gent del poble. Cristina Gonzàlez i jo, al contrari que Imma i Xelo Calvo, vam ser assignades a una aula on gràcies a l’opció de llengua estrangera hi estaven les xiquetes de famílies importants de la capital. El fet és que allò va resultar un autèntic calvari. Nosaltres érem per a elles una mena d’analfabetes perquè usàvem el valencià. Tant va ser així que optàrem per parlar castellà. El valencià era estigmatitzat a l’època de Franco.
Quan, finalment, a Silla va ofertar-se el batxillerat vam tornar-se’n a casa. L’Institut no era encara en peu però s’havien improvisat uns locals per a impartir docència. Recorde que un d’aquells locals era l’antic Cinema de la Plaça. Els professors parlaven mentre nosaltres hi érem a les butaques i hi havia un piano amb el qual Albert Forner matava el desfici i encenia les ires dels professors. Anècdotes, ja veus, que il·lustren bastant bé tota aquella època.
A la fi, poc després que Brocal ocupara el lloc de mon pare a l’alcaldia, l’Institut va ser definitivament inaugurat. No és precís aclarir que la gestió per a l’arribada de l’Institut no podem atorgar-li-la Brocal perquè els tràmits van ser fets abans que ell fora l’alcalde. Allí, és cert, vaig tenir la sort de trobar un professorat compromès i amb ganes de treballar, res semblant al que havia patit anys abans. La matèria de Filosofia la impartia Esperanza i recorde que als alumnes de lletres ens va regalar un llibre. Un per cap. A mi em va oferir un de Kafka. D’altra banda, després d’un curt període amb el rector En Fernando, els professors Leopoldo i Vicent Bermejo ens impartiren Religió. Fixa’t que les classes amb Leopoldo les dedicàvem a analitzar textes de Marx o Bakunin, tota una experiència. Pitarch ens va fer escoltar als intèrprets de “La nova cançó” i, fins i tot, va crear un cor que va deixar de funcionar en poques setmanes.
A l’Institut passaven moltes coses. Supose que la conjugació d’alumnes i professors era explosiva. D’entre els alumnes recorde Vicent Zaragoza “Canó”, Cristina González, Rafa Magalló, Albert Forner, Imma Calvo… Els dissabtes de vesprada, en horari no lectiu, s’organitzaven moltes activitats. Entre les que em venen al cap, un grup de guitarra i cançó, una revista de continguts polítics i culturals en la qual jo era responsable de la secció de cine… En aquells temps Llach era un cantant perseguit per la censura i les seues lletres no eren permeses. Jo vaig aconseguir la lletra de “L’Estaca” i vam fer un pamflet que repartirem per tot l’Institut. Altra cosa, per exemple, va ser la idea de formar un grup de teatre. Pitarch va impulsar la idea i nosaltres vam participar-hi perquè érem gent amb ganes de fer mil coses. Recorde alguns integrants d’aquell grup com Cristina González , Miguel “Cantarrana” o Albert Forner.
Amb tanta activitat “subversiva” no és estrany que molts professors foren expulsats…
Bé, els professors van ser expulsats per motius polítics però no pel seu procedir amb nosaltres. Elia Serrano (crec que va ser ella) va ser fitxada per la policia en una manifestació i allò, per qüestions de reglament docent no li permetia seguir a l’Institut. La resta dels professors expulsats van haver d’eixir-se’n perquè es van solidaritzar amb ella. Els alumnes també s’organitzàrem per tal de protestar. Vam decidir no entrar a classe i vam signar algun que altre escrit a favor de la professora.
El fet és que els professors van deixar l’Institut i van escollir altres itineraris professionals. Uns van acabar treballant a la Universitat, com és el cas de Pitarch. Altres van obrir llibreries. Crec que Esperanza i Elisa en van obrir una. Leopoldo va obrir la llibreria “La Nau”. A Silla, Pontxo?, amb un “rector” anomenat Corell, continuaren treballant amb els obrers, Corell treballava a Ford i era membre de l’USO. Alguns de nosaltres acabàrem col.laborant amb el sindicat. Volia també afegir que Corell i Pontxo? compartien casa i que compartirem, alguns estudiants i ells , intenses vetlades de sopar i xerrades ideològiques…
Molts dels entrevistats m’han parlat de Corell.
Aquelles persones treballaven per la democràcia i pel poble. Els Scouts, per exemple, van nàixer a la Transició. Corell estava en aquesta història, també hi era En Fernando. Després es va crear un altre grup, Llavor, que treballaven amb els més joves, però jo no vaig compartir aquella experiència massa temps.
Què pot contar-me de la seua experiència al “Boira”?
Doncs moltes coses. Aquell grup era una reunió de gent amb ganes i il·lusió per fer teatre. Però de primeres ja ens vam trobar amb la negativa de l’alcalde. Aleshores Vicent Martínez ens va oferir l’oportunitat de continuar fent teatre protegits per una entitat com la Falla del Poble. I acceptàrem.
En aquella primera època hi érem Forner, Melero, Cristina González, Bonifaci Conde, Joan Iborra (que dirigia el grup) i jo. No vull oblidar-me de Remigio i “El Veterano” que eren fallers i van voler sumar-se a l’experiència. I ara sí que espere no haver oblidat ningú. La nostra representació més exitosa va ser “Peret o els miracles de l’astúcia”, una obra d’Escalante. Amb aquella peça guanyàrem un segon premi a un concurs on participaven grups de tot el País Valencià. I actuàrem per tot arreu. Després, també sota el mant protector de la falla, es van celebrar unes Jornades de Teatre al cinema Rex.
Recorde molt aquells temps. Assajàvem després de sopar, a les onze de la nit. Tot per amor a l’art.
El “Boira” va encetar una segona època amb noves cares: Vicent Català, Paco “El Francés”, Vicent Alberola, Vicent Brocal, i els de sempre, amb Bonifaci com director i ja sense Joan Iborra. Amb el temps, el grup va desfer-se pel cansament, per les noves expectatives personals i professionals dels components…
El teatre havia guanyat la batalla a la censura de l’alcalde…
La cultura, en general, va guanyar aquella batalla. Paral·lelament al grup de teatre funcionaven altres activitats, com el Cine-Fòrum, a un baix del centre del poble on vaig ser espectadora de pel·lícules de Buñuel, Berlanga, cine italià…Venia gent d’altres pobles i després de la sessió s’encetava un col·loqui. Aquelles xerrades, de vegades, eren millor que les pròpies pel·lícules. Allò tenia una atmosfera de clandestinitat que s’aguditzava amb el soroll que feia la persiana metàl·lica quan la baixaven abans de la projecció.
També va vindre gent del món de la música a Silla. De la mà de Miquel Gil, que havia estudiat també a l’Institut, va actuar Pi De La Serra. També vingueren Paco Muñoz, El Sifoner, Els Pavesos i Llach, que va oferir un esplèndid concert al Cine d’Estiu.
I cóm va arribar a l’OIC?
Bé, alguna gent d’aquella organització es dedicava a cercar gent per ampliar el nombre de col·laboradors. Recorde una parella, Pepa i Pepe (segurament noms “de guerra”), que van informar-me sobre l’ideari de l’OIC. Aquesta organització funcionava assembleàriament, estava implicada en la lluita obrera i, evidentment, antifranquista. La seua referència filosòfico-política era un pensador anomenat Gramsci. També em cridava l’atenció que hi havia un grupuscle de caire feminista.
Vaig entrar a formar part de les Joventuts d’OIC. Treballàvem de manera clandestina. Teníem reunions als llocs més insospitats. Com que hi havia molta gent d’altres pobles, de vegades ens reuníem a fora de Silla. Quan s’organitzava qualsevol acció, el costum era reunir-se a Alcàsser. A les reunions parlàvem de l’actualitat obrera, i del poble… I preparàvem diferents accions. Sovint realitzàvem pintades, de nit, de matinada, i protegint els nostres rostres per tal de no ser reconeguts. En qualsevol cas, la majoria de les consignes venien de dalt, des de les instàncies superiors. Jo no coneixia els màxims responsables però ren ells el que marcaven l’estratègia.
Va estar molt de temps amb ells?
Amb l’arribada de la democràcia, des del meu enteniment, la lluita perdia un poc el seu sentit. Tot i anar desvinculant-me de l’OIC local, vaig continuar amb ells a la facultat. Però en temps d’Universitat el meu pensament va tenyir-se de certa influència anarquista.
A més, vaig viure a València una temporada i allò va ser definitiu per trencar els vincles amb OIC a Silla. Només acudia quan les feministes, Rafi Jareño al cap, organitzaven qualsevol activitat.
Els obrers estaven fotuts…
Sí. Recorde que vaig poder presenciar la famosa manifestació de Ford al poble, en qualitat “d’observadora”. La imatge il·lustra bé la intensitat de la lluita obrera: A l’estació va arribar un tren carregat amb manifestants i en baixar del tren, d’una manera prèviament estudiada, van dispersar-se per tal d’acudir al lloc de la concentració. La policia es desesperava perquè no va poder controlar el obrers al mateix moment que baixaven del tren. En aquella manifestació hi havia més gent que els treballadors de Ford. L’ocasió, de segur, va servir per aglutinar obrers, sindicats i d’altres organitzacions clandestines.
Pau… I sent filla d’un ex alcalde franquista, cóm vivien a casa el seu activisme pro-democràtic?
Mon pare era una persona molt especial, res a veure amb el model autoritari franquista. Era un home respectuós, li agradava dialogar amb els fills. Amb l’educació que ens havia transmès a casa no podia prohibir-nos res. Allò haguera estat una mostra de incoherència. Evidentment, ens demanava que no cridàrem l’atenció. Una vegada em van identificar penjant cartells subversius i mon pare va molestar-se.
Però era ma mare la que més mostrava la seua preocupació, i ens manifestava el seu patiment i la seua por. Tots els fills ens havíem orientat cap l’esquerra.
Per deixar constància del tarannà de mon pare puc explicar-te algunes coses. Per exemple, el meu avi va ser afusellat a la Guerra Civil i mon pare no sentia cap sentiment de rancúnia, ni res semblant. Era tolerant i solidari. Tenia una molt bona relació amb famílies de diferents creences, cultura i ètnia. Allò no era molt habitual per a un representant del règim.
Altra cosa que recorde és que, als primers temps de democràcia, ell va treballar de comptable a l’Ajuntament i el dia del Colp d’Estat, al Febrer del 81, mon pare va acudir per oferir tota la col·laboració que el govern democràtic necessitara. Va ficar-se a disposició de l’alcalde.
Tot açò manifesta una personalitat que no era adient a la figura d’un alcalde franquista. Ell era una persona creativa, amb un sentit de l’humor excepcional. I va ser alcalde als temps de Franco, un llast que va haver d’arrossegar la resta de la seua vida.
I ara, què pensa de tots aquells temps?
Ara tot és diferent. La situació sembla més complexa si es tracta d’esbrinar on és l’enemic. Però això no ens ha de servir d’excusa. Hem de continuar lluitant, especialment la gent que tenim consciència i compromís per la justícia social. A hores d’ara apareixen nous grups feixistes que aprofiten el descontent o la confusió dels joves…
Personalment, aquells temps em van aportar molta vida. No em considere una persona “cremada” ni desil·lusionada.
Reproduïm a continuació el capítol dedicat a la justificació de les entrevistes i l’entrevista a Roberto Brocal del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”
El Cresol
LES ENTREVISTES
Ha arribat el moment de disculpar-me i donar explicacions. He intentat que aquest treball compte amb la participació de les persones que foren protagonistes d’aquella etapa de la història de Silla però, una vegada més, s’imposa el tòpic: Són tots els que hi estan però no hi estan tots els que són.
Sóc conscient que, en l’intent de cercar persones clau, he deixat d’escoltar altres testimonis tan importants com els que podeu llegir a les pròximes pàgines. Com ja he comentat al encetar aquest estudi, espere que tothom puga sentir-se representat per la gent que he pogut entrevistar. Si alguna persona pensa que l’elecció no és encertada o que hi ha aspectes que no he contemplat i són valuosos per a l’anàlisi, estaré disposat i agraït d’escoltar la seua opinió.
Amb tot, la pretensió d’aquest treball no és absoluta (repetisc el mateix que a la part introductòria) i espere sincerament que l’estudi no arribe al seu punt i final a l’última pàgina. La possibilitat de veure una continuació del treball, potser des del punt de vista d’altres ulls, seria per a mi motiu de satisfacció. Els protagonistes de la Transició en són molts i poden aportar tanta informació com per omplir més d’un llibre.
La meua és només una aportació a l’estudi d’aquells fets que ha comptat amb una sèrie de testimonis que servien per escriure aquesta modesta contribució al record des d’un prisma sociològic.
Espere que les meues disculpes siguen acceptades i que les meues explicacions siguen enteses perquè això significaria un autèntic descans per a mi i un antídot per a les meues preocupacions.
Les entrevistes que presente a continuació tenen un valor extraordinari per tot el que diuen i per tot el que silencien, pel que es pot llegir i pel que només pot intuir-se, pel valor històric de les paraules i pel seu valor emocional, i perquè es completen les unes a les altres donant-li forma a la Transició. A tots aquells que han compartit amb mi els seus records i han acceptat deixar ací el seu testimoni: Gràcies.
Vicent San Ramon
ENTREVISTA A ROBERTO BROCAL
Roberto Brocal va se l’últim alcalde a temps de Franco i va ser triat Procurador a Corts. La seua llarga trajectòria política li atorga un profund coneixement del que era la política abans de la democràcia.
Roberto, explique’m el funcionament de la tria d’alcalde i regidors. Els mecanismes eren diferents abans de la democràcia…
Hi havia diferents sectors de la societat que tenien l’oportunitat de presentar candidatura. D’una banda estava el terç familiar, una candidatura que el poble elegia entre els caps de família. Després estava el terç sindical, on el candidat pertanyia al sector agrícola i ramader, i finalment, estaven les corporacions: col·legis professionals, per exemple. Es tractava de representar tots els sectors de la societat al govern municipal. Aquell sistema era conegut com Democràcia Orgànica.
Puc afegir una cosa?
Pot afegir tot el que vullga.
Els ramaders i llauradors tenien una seu, “La Hermandad Sindical”, un edifici que hi ha al carrer de Santa Teresa, on antigament vivien “Els Manisseros”. En aquell carrer s’havien realitzat les vivendes de “La Obra Sindical del Hogar” i faltava per construir precisament el solar on avui està l’edifici. Aquell terreny el vaig aconseguir jo per al poble perquè vaig anar personalment a demanar-lo a la Delegació Nacional de Sindicats.
Vols que et conte més coses que tu no saps?
Ja sap que estem ací per a que m’ho conte tot…
Vaig a parlar-te de l’Institut…
Font de problemes per a vosté…
Deixa’m contar-te i voràs. L’obra havia estat projectada als temps de Lluesa (l’anterior alcalde), però va ser inaugurada quan jo vaig ser triat alcalde. L’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà estava en peu però faltaven unes llicències i uns diners que els constructors no havien cobrat del Ministeri. Allò era el Juliol de 1970, i en un parell de mesos els joves del poble, si no ficàvem remeï, tornarien a estudiar a Catarroja i Benetússer creuant les vies de RENFE cada dia amb el perill que allò suposava. Ja saps que no hi havia pas inferior sinó un pas a nivell. L’arquitecte de l’obra era Vicent Valls i precisament el seu germà, el dels Tallers Ocaña, havia fet les finestres metàl·liques de tot l’edifici. I allò era precisament el que no s’havia pagat. Jo no podia consentir que només uns detalls deixaren tancat l’Institut un curs més.
Vaig anar a Madrid i no vaig tornar-me’n a Silla fins que no vaig obtindre el permís i llicències de la “Dirección General de Educación Media”, que estava a Guzmán El Bueno, nº 94. La seua responsable era Mª Ángeles Galino però no estava i vaig haver d’arreglar-ho amb el subdirector. Tot aquell procès va costar quatre dies sencers. El Subdirector va prometre’m que elevaria el tema al Consell de Ministres i, davant meu, va telefonar per encarregar el mobiliari de l’edifici. La política és saber on has d’anar a demanar i treballar per al poble.
Sí, però una vegada obert l’Institut…
Tranquil, que jo sé per on vas. Tot va estar fet de presa i correguda. Teníem molt poc de temps. El Delegat d’Ensenyament a València, Juan Cuenca Naya, va recomanar-me que buscara gent per començar el primer curs, professors de diferents matèries. Allò no era molt ortodox però calia córrer. Jo coneixia, som veïns, a la dona de Pitarch i vaig pensar que potser ell podia ser un dels professors. Va acceptar. El mateix Pitarch coneixia altra professora: Esperanza. I l’Esperanza coneixia una altra persona, catedràtica, que va ocupar per este motiu el càrrec de Directora. Crec que ara treballa al que hi ha a prop de l’estació de València, el Lluis Vives. Ella era Rosa Fagoaga. Així que, ja veus, jo vaig col·locar Pitarch a l’INEM.
Després, mira per on, ell i la secretària del Col·legi de Filosofia i lletres es dedicaven a fer pintades per ahí i clar, el “Jefe Superior de Policia” de València, Conesa, anava darrere d’ell per “engarxar-lo”. I després també el “Jefe de Servicio de Información”, Salvador Parrilla. Els dos em van telefonar. No volien detindre’l abans que jo m’assabentara. Jo vaig defensar Pitarch: “Eixe xic és un gran valencianista i només es dedica a fer Teatre i altres activitats culturals”. Però poc després els que van telefonar van ser els de Govern Civil. L’amenaça de detenció era ja més que preocupant. I vaig decidir telefonar-li i citar-lo. Li vaig dir: “M’han avisat que un tal José Luis (aunque él dice que se llama Josep, aclarava el governador) va a ser detingut en breu, el que tu pugues fer és indiferent però pensa que tens una família i t’has de preocupar. Hauries de mantenir-te al marge una temporada perquè van a per tu”. I saps què va fer ell?
Estic expectant.
Va tornar-se’n a casa i va contar una versió ben diferent. Va fer-me responsable d’aquella situació. Eixe dia vaig conèixer Pitarch. A que açò no ho sabies? Que no t’ho creus?
Home, no tenia constància.
Quan tingues la meua edat sabràs que en esta vida les coses, i les persones, no són com semblen. Els socialistes, sense anar més lluny,… Perdó, puc fer un poc de història?
Història del socialisme?
Clar, dels que diuen que són socialistes… (en aquest moment encetem una conversa sobre llibres i personalitats que Brocal ha tingut ocasió de conèixer i que no vaig a escriure perquè no es refereixen al tram històric que ens ocupa en aquest treball)… Però el que ens interessa de tot açò és un fet fonamental: Després de l’any 1939 els socialistes fugen d’Espanya i només tornen de l’exili els que no han fet fortuna. Només els comunistes van lluitar contra el règim al llarg de quaranta anys. Els de PC atemptaven ací i allà, poca cosa perquè estaven sota vigilància i control. Els socialistes arribaren quan “l’abuelet” ja quasi tancava els ulls, al Congrés del Maresme on va ser triat Redondo que va cedir el seu lloc a González, i ara diuen: “Nosaltres que hem lluitat, nosaltres que hem patit…” Lluís Martínez ha vestit la camisa blava de Falange, que jo l’he vist.
Què més puc contar-te?
Doncs, podem continuar parlant dels socialistes. Al 1979 es fan càrrec de l’Ajuntament…
Sí, Vedreño, que va ser una titella en mans dels seus propis companys i va haver de dimitir.
Sí, primer amb Vedreño, però després va arribar Martínez i vostè va haver de rebre moltes critiques per la seua gestió. El tema de les Indústries per exemple. El govern democràtic afirmava que, amb vostè al govern municipal, s’aplicava una política mancada de planificació, sense complir amb el Pla General, fomentant l’especulació i el favoritisme…
No és cert. En arribar els socialistes al poder van encetar una investigació per “depurar” l’Ajuntament. Es va formar una comissió que encapçalava un socialiste de l’UGT vinculat a RENFE… No recorde el nom.
Potser Ignacio Rodríguez?
Sí, eixe mateix. Bé, quan va acabar aquella investigació el senyor Rodríguez va dir: “aquest home (referint-se a mi) era molt intel·ligent o molt honrat”. No cal afegir res més.
Però si que és cert que les Indústries van anar establint-se sense ordre ni concert…
Tampoc és cert. I t’ho explique. El cas d’Incusa, per exemple, és una industria que va arribar al poble a l’época de Lluesa. Hamprofester, altre exemple, no va obtenir, en principi, la llicència però tu sabràs que pel fet de dedicar-se a la transformació de residus de tipus animal havia estat declarada d’Interés Industrial Nacional. I evidentment, no podia instal·lar-se a prop del poble perquè crearia molèsties importants als veïns.
És graciós que els socialistes criticaren la gestió urbanística quan jo només seguia un Pla General aprovat abans de la meua arribada a l’alcaldia i precisament a mi que vaig deixar fet el polígon 3, “de tolerància industrial” i el polígon 6. Fes una miradeta ara al polígon de la Vega que està quatre anys en marxa i sense poder edificar-se, carregant així als propietaris d’unes despeses extraordinàries. Què trobem en aquesta situació: despreocupació, o pitjor, una política contrària al poble i a favor dels constructors que podran aprofitar l’asfixia econòmica dels propietaris?
Al fil d’açò, podríem parlar de la urbanització del Parc Sant Roc.
Al Parc Sant Roc vàrem urbanitzar perquè poguera viure un gran número d’emigrants que venien a treballar a Ford i altres llocs. La urbanització del Parc Sant Roc no va suposar cap problema, al contrari, l’única situació problemàtica la vàrem resoldre jo i el propietari de Valencia-Urbana, l’empresa que va fer les vivendes. Imagina una nova i nombrosa comunitat d’emigrants, i els fills que havien d’estar escolaritzats. Calia una solució. Així que li vaig traure al constructor uns terrenys on l’Ajuntament va fer un grup escolar de setze unitats.
Una data perquè pugues veure les diferencies d’aquell temps a l’actualitat. Abans eren 17000 veïns al poble i l’Ajuntament tenia 29 funcionaris. Ara som 18100 i hi ha 223 funcionaris. I la gestió, ja veus, no cal qualificar-la.
Saps què passa? És que tot el que jo vaig fer havia de ser desprestigiat.
Què em dius del Moviment al Llaurador?
Què em diu vosté? Es va organitzar un moviment de protesta. Va llegir la carta de Veremundo Martínez a “Valencia Fruits”? (la llegeisc en veu alta)
Mira, el monument va suposar unes despeses d’un milió vuit-centes mil pessetes. I pense que els llauradors mereixien eixe homenatge del poble. Els llauradors són avantpassats i coetanis, i els seus descendents han de conèixer què ha suposat l’agricultura per al poble, “El pueblo que olvida su historia està condenado a repetirla”. Què em dius de la Farola de la Plaça? Jo la vaig encomanar a una prestigiosa empresa de Madrid, Manufacturas Metálicas Madrileñas, perquè el poble aprofitara aquell bonic enllumenat a les festes. Si ara no està, no hi ha altre motiu que va ser una idea meua.
També hi hagueren moltes protestes a nivell cultural, com el cas del grup de teatre “Boira”, al qual vostè va oposar-se.
No és cert. Mai no m´he oposat a cap activitat ni acte cultural. L’Ajuntament no prohibia aquelles coses. De fet, ací va vindre a cantar Lluís Llach. Una part del poble combregava amb les idees del cantant. Jo havia de defensar els drets de tots el ciutadans, també els d’aquell grup de persones, tot i no ser del meu pensar. Ell va actuar sense cap problema. Marina Zaragozá vingué a demanar el permís corresponent, però també em va demanar els altaveus on anunciàvem el ban d’alcaldia, i això era de tot el poble i no podia deixar-los-els.
També va vindre “El Sifoner”.
Sí, a festes.
Ho organitzava la Falla del Port i el públic va xiular l’Ajuntament.
Molta gent es queixa sovint però fixar l’objectiu de les crítiques en l’Ajuntament és molt habitual. És com a costum social.
Però aquell mateix any, el 1977, els Porrots no van ballar la dansa i això pogué molestar el poble.
Eixa va ser una maniobra dels de l’oposició. Ells van omplir el cap de pardalets als dançaires. Nosaltres ajudàvem als Porrots, és a dir, rebien una xicoteta ajuda i l’Ajuntament va pagar els vestits, que calia canviar-los. I dos dies abans de la festa venen i diuen que si no cobren no ballen. Això era, pel poc temps que quedava per al dia del Crist, un xantatge en tota regla. No hi havia més que usar el Principi d’Autoritat. Saps en que es converteix una comunitat sense respecte a una autoritat? Imagina-t’ho. Res, allò va ser una maniobra malintencionada per desprestigiar-nos.
La Biblioteca Municipal va estar tancada uns anys, i això també ho criticava el poble.
La Biblioteca estava dins l’Ajuntament i estava tancada perquè no hi havia condicions físiques per tindre-la oberta. Calia una obra per reformar algunes estances de l’Ajuntament, i la zona de la Biblioteca n’era una.
I que em pot dir de la Manifestació de Ford i la càrrega policial pels carrers del poble?
Que jo era a Madrid. I res més. Si vols que et conte coses de Ford també puc fer-ho. Un dia, quan Ford va instal·lar-se a Almussafes ens vàrem reunir Carl Lewis (un roig lleig i baixet) i companyia, l’alcalde d’Almussafes i jo, al despatx de Garrigues Walker. Volien que Silla regalara a la multinacional els camins i vials del terme que Ford necessitava. L’alcalde d’Almussafes ja ho havia fet. Jo em vaig negar argumentant que la llei de Règim Local diu que cap camí que puga ser edificable pot ser cedit sense rebre un pagament. No pogueren fer res. Aquella era l’època en que jo era Diputat Provincial i des de la Diputació m’encarregava de la Comissió de Personal, i també de la de Indústria, precisament la que havia de vigilar i fer servir la legalitat a Ford i altres indústries.
Ha tingut vostè una carrera política intensa… Però vostè no tenia cap antecedent al món polític. Per què va voler ser alcalde?
A les darreries dels anys seixanta va haver un conflicte amb l’arròs. Era un conflicte on es van crear dos bàndols. El Governador, a través del Delegat Governatiu buscaven una figura neutral per solucionar aquell conflicte i vaig ser triat per mediar entre les diferents postures. Com que ja em coneixien, més tard vaig ser triat alcalde.
Però hi havia més gent interessada, gent vinculada més temps que vostè a la política.
Clar. Per exemple Llopis (Jesús).
Ah?
Sí, ell tenia moltes ganes de ser alcalde, però no va poder ser.
I com va ser triat Procurador a Corts?
El procediment era este: Es votava a la Diputació. Cada Ajuntament triava un representant, que normalment era l’alcalde, i entre tots els alcaldes en triaven un. Jo vaig tenir els vots de la majoria d’ells. Cada vot sumava el número d’habitants dels respectius pobles.
A Madrid jo formava part de la Comissió de Pressupostos Generals, per a la qual cosa calia l’opinió favorable del Ministeri d’Hisenda. Açò seria l’any 74, crec.
Vol dir que vostè va votar la llei de Reforma Política de 1976?
Sí. Amb aquella llei s’acceptaven les associacions polítiques, i va ser majoritàriament aprovada. Però molta gent va votar amb una fórmula diferent. S’escoltava molt dir: “Sí, por Franco”. I és que esta havia sigut una voluntat seua.
Tot estava arreglat. La reforma política de Fraga, el Jurament del Rei: “juro los Principios del Movimiento”, i també la Constitució de l´any 1978.
La Constitució també?
Sí, per això va ser acceptada per tot el món. I per això Arias Navarro als sis mesos de governar s’havia “carregat” el Jurament del Rei. I els que no accepten ara la Constitució és perquè es situen al marge de la justícia. No assumir la Constitució és com dir que cada qual faça el que li done la gana.
Què mes?
Alguna coseta. Tinc un dubte, a l´any 1977, vostè va dimitir o no del seu càrrec d’alcalde?
No. L’oposició estava tots els dies igual, difonent rumors sense cap fonament per desestabilitzar el poble.
Pot contar-me alguna cosa de Julio Carbonell?
Sí, que va ser Cronista Oficial de la Villa, ja ho era amb Lluesa, i corresponsal de Levante. Era un home que traduïa i divulgava el que estava passant. Un home que “feia” Història.
Per finalitzar, valore la seua tasca a l’Ajuntament.
Bona. A mi, que sóc amic dels que m’han ajudat encara em costa diners l’Ajuntament. Al llarg de l’any recorde els amics que he fet i la gent que m’ha ajudat, d’ací i de fora, i tinc detalls amb ells.
Entre les coses que he fet recorde la Rambleta, per exemple, que era un femer i varem aconseguir cobrir-la pel bé del poble. Quan no hi ha recursos cal inventar-los. El projecte d’enllumenat del poble tenia el doble de pressupost que el d’altres pobles. Sempre hi ha fórmules per treballar pel poble eficaçment.
I, a fi de comptes, saps que t’he de dir? Ací no es tracta de definir-se de dretes o d’esquerres. El que importa és el valor humà de cada persona. Les paraules són només paraules. “Por sus actos les conocereis”, diuen.
Això sí, quan parlem de la política a nivell general (no només al poble) la justícia cal assumir-la i ara açò no és freqüent. La situació no m’agrada gens. Em recorda als temps de Largo Caballero. Ja vorem què passa.
Reproduïm a continuació de manera íntegra (llevat d’algunes imatges) el capítol de mateix títol del llibre de Vicent San Ramon “El futur no és el que era”
El Cresol
EL MOVIMENT POLÍTIC
per Vicent San Ramon
Va ser arran de la Llei d’Associacions de 1976 que els partits polítics van tenir l’oportunitat, abans negada, d’encetar el camí de la legalització. I açò, evidentment, els va atorgar una força representativa que paulatinament anava a créixer fins el punt d’engolir o assimilar les organitzacions socials de les quals hem estat donant compte al llarg d’aquest treball. Evidentment, la desaparició de la resta de moviments socials no va produir-se de la nit al matí (tampoc la configuració, superada la clandestinitat, i la consolidació dels partits polítics va ser ràpida i espontània). I, a més, aquest fenomen d’inserció als partits polítics forma part d’un procés natural a la vida de qualsevol moviment social. Ara bé, el moviment polític marca un punt d’inflexió important en la dinàmica social de protesta i açò és el que cal analitzar en aquest moment.
Els moviments socials, ja ho he repetit al llarg d’aquests fulls, són potents forces de canvi i el seu vertader poder rau en el fet de mostrar-se independents de qualsevol institució, i utilitzar mètodes no formals o no convencionals per aconseguir ser escoltats. És a dir, la “no formalitat” i la “no submissió” són els pilars que sustenten el fenomen. La primera permet créixer democràticament creant noves formes de participació. La segona (“no submissió”) també, però aquesta afegeix un nou avantatge: la possibilitat de corregir la injustícia percebuda, lliures de limitacions i coaccions, per a convertir-se en motor de canvi.
El problema és que, inevitablement, el model formal representatiu presenta, per la seua pròpia naturalesa, obstacles per a la participació. La metamorfosi experimentada pels moviments socials amb la seua mutació de model de bases a model de partits implica l’adopció de formules convencionals per exercir pressió. És un fet provat que els partits presenten l’avantatge d’adquirir la competència d’agents negociadors (reconeguts com interlocutors vàlids), i no és menys cert que aquesta mena d’institucionalització s´associa al creixement de recursos financers, professionalització, jerarquització del procés decisori i pèrdua de trets participatius. A l’àmbit de les ciències socials aquesta situació ha provocat un intens debat, però, en qualsevol cas, és majoritària l’opinió que, després d’un procés d’institucionalització, els moviments socials haurien de perdre eixa consideració perquè no s’ajusten a la definició original del concepte.
El Comitè Unitari i Democràtic de Silla, CUIDES (1976)
El Comitè Unitari va ser l’última parada, natural i obligatòria, dels moviments socials antifranquistes en el seu procés de lluita per la democràcia. Abans del CUIDES cadascú havia triat ja les sigles que representaven el seu pensament. Al CUIDES tots coneixien sobradament l’opció de la resta. I després del CUIDES tothom havia fet pública la seua opció. El Comitè va suposar l’últim esforç comú de totes les forces, l’última acció conjunta abans d’encetar nous camins. Camins paral·lels al principi. Camins ben diferents, després. I finalment camins que marcaren un distanciament progressiu cap a posicionaments fins i tot irreconciliables en alguns casos.
El Comitè era l’última parada natural perquè així són els moviments socials, que perden el seu significat quan s’institucionalitzen i que, irremeiablement, han d’arribar a la seua fi d’aquesta manera. Podria pensar-se que aquesta institucionalització és la prova definitiva de l’èxit de les activitats realitzades abans: Açò significa assolir un caràcter de permanència, d’ordre intern i d’alternativa real per substituir les (institucions) que ostenten el poder. En democràcia manen els partits. I als ulls de molts historiadors els partits polítics derrocaren el franquisme.
L’esperit del CUIDES però, encara conservava els trets definitoris dels moviments socials, la seua carta de presentació. Les seues accions continuaven comptant amb eixe estil valent i amb eixa filosofia profundament dialèctica, potser dràstica, marcadament dramàtica i quasi utòpica (adjectius que el que escriu col·loca en el calaix de les coses bones) que els moviments heretaren de la seua obligada clandestinitat. Els nombrosos articles de premsa contra l’alcalde i a favor de la democràcia, l’impuls d’una Assemblea Popular i la forta convicció democràtica cantada (més que contada) al Manifest Cívic, en són bona prova del que parle.
L’origen del CUIDES és incert. Potser va ser conseqüència directa de llargues jornades de reflexió i debat a l’AISO. Açò connectaria, quasi directament, la creació del Comitè amb Lluís Martínez. O potser va ser la concreció d’un pensament: Aconseguir a Silla el que trigaven massa a fer la Junta Democràtica i la Plataforma de Forces Polítiques i Sindicals. I aleshores tot hauria nascut al cervell de Pitarch (veure entrevista). I el fet és que l’origen del CUIDES, la seua paternitat, no és el més important perquè a ningú no li preocupava atorgar-se cap mèrit, perquè en aquell moment els dos noms que he esmentat (i que a la ment de tots són els pares de la Transició a Silla) treballaven junts i amb un mateix objectiu, i perquè el realment important era posar fi a quaranta anys de franquisme i als que els opositors pensaven “fatídics” anys de govern de Roberto Brocal.
Josep Antich potser encerta quan afirma que la idea era tan localista que resultava efectiva: “La unificació d’esforços, la cohesió de les diferents ideologies, des dels conservadors fins els nacionalistes, era la clau de l’èxit”.
El CUIDES, efectivament, va crear-se uns mesos abans que la Platajunta, i va ser una experiència quasi única al País Valencià. No vull dir que en altres poblacions no fora possible una connexió entre els antifranquistes però no era fàcil construir un espai de trobada entre totes (repetisc, totes) les forces ideològiques, i molt menys que l’experiència poguera constituir-se formalment. Els estatuts del Comitè van fer-se públics perquè van prendre la forma d’un manifest. Aquelles lletres eren tota una declaració d’intencions i obrien d’una manera oberta i declarada un període d’enfrontament directe amb l’alcalde franquista. Seguidament esmentaré algunes de les accions impulsades des del Comitè: Articles d’opinió i notes de premsa que apareixien publicades a Levante, La Vanguardia, Las Provincias, Canigó o Valencia Semanal entre d’altres; revistes i butlletins informatius per als veïns; pamflets, i també pintades… Allò va fer impossible el govern de Brocal que, fins i tot, va querellar-se contra algun membre del CUIDES (Pitarch). La pressió era angoixosa per a l’alcalde i la cosa no va millorar a l’any 1977 amb la celebració de les Generals, i, amb tantes coses dolentes com van passar aquell any per al consistori franquista de Silla. Tot açò, en suma, va provocar la “presumpta” dimissió de Brocal de la qual tractaré més endavant.
En certa manera ja hem parlat del cóm, del quan, i del perquè. Només resta dir per a què va nàixer el CUIDES. El Comitè va crear-se per atorgar-li al moviment antifranquista un caràcter formal i estatutari, per organitzar la lluita i articular els esforços, per tal de fixar un model ideològic comú i, per damunt de tot açò, per a que el poble fóra el protagonista de la vida política.
Però per a parlar d’aquell Comitè les meues paraules no són les més adients. És preferible llegir als propis protagonistes. És millor llegir el que pensaven Ignacio Rodríguez, Williams Alba, Vicent Soriano, Veremundo Martínez, Benito Floro, Jesús Llopis, Lluís Martínez, Josep Pitarch i la resta de gent a la qual ells representaven. I les seues paraules són les que es poden llegir al document de constitució del Comitè Unitari i Democràtic de Silla, elaborat per tal de ser presentat públicament als veïns del poble. Aquest potser siga el document més important de la Transició a Silla, el recull de totes les idees comunes que van convertir el moviment social antifranquista en el fenomen més important al poble en les últimes dècades. Aquest és el Manifest Cívic.
Eleccions Generals de 1977
Les Eleccions Generals del 15 de Juny de 1977 suposaren per als ciutadans la seua primera participació democràtica des d’abans de la Guerra Civil. Amb el dictador mort i amb el consens dels partits polítics per impulsar el sistema democràtic, la gent (tots els que hi volgueren participar a l’Estat espanyol) va tenir l’oportunitat de triar un President del govern i afegir, a més, una oposició que poguera fiscalitzar l’actuació del nou representant electe. Les idees de la majoria dels ciutadans anaven a estar, quaranta anys més tard, presents al Parlament. Altre debat, del que no podem ocupar-nos ara, és si aquelles eleccions responien al desig del poble, si el fet que no s´hagués produït una ruptura radical amb l’anterior sistema i si el fet d´haver-se establert una monarquia i no una república, era desencisador per a la massa antifranquista. Siga com siga, la democràcia prenia forma a l’Estat espanyol i la ciutadania va exercir el seu dret per tal de triar els seus representants polítics.
A Silla, les Eleccions Generals, suposaven també una mena de test o assaig per a les Eleccions Municipals. Potser els més atents als resultats d’aquell passeig per les urnes eren les forces socials antifranquistes. Aquell dia anava a reflectir-se el pensament ideològic del poble i allò serviria per esbrinar definitivament el grau d’èxit de les organitzacions antifranquistes de Silla. I, a més, suposava també una mena de punt de partida per a la consolidació i plantejaments estratègics dels diferents partits polítics que substituirien efectivament els grups d’acció social pro-democràtica vigents des de set o vuit anys abans. La institucionalització dels moviments socials anava a convertir-se en un fet inevitable i irreversible amb el sistema democràtic tocant la porta del poble.
Fent una anàlisi dels resultats a la totalitat de l’Estat i al poble ens trobem amb diferències que potser caldria tenir en compte. A l’Estat les eleccions del 1977 atorgaren la majoria a la dreta, representada per l´UCD d’Adolfo Suárez. Unió de Centre Democràtic va obtindre un 34,6% dels vots, la qual cosa li va suposar ocupar 166 escons del Congrés dels Diputats. La segona força política era el PSOE amb 118 escons (29,3% dels vots), i a continuació hi era el PCE amb 20 escons (9,4% dels vots). Les forces d’esquerra aglutinaven així 138 escons, 28 menys que l’UCD.
Al poble les coses eren d’altra manera. Ací les forces d’esquerres van resultar guanyadores. El PSOE a Silla va sumar 3345 vots que representaven el 39,3% dels vots i UCD (guanyadora a l’Estat) va obtindre 1718 vots que van significar el 20,1% dels vots del poble. La diferència a favor del PSOE era extraordinàriament ampla però encara resultava més important si sumen el percentatge de vots de les altres forces d’esquerra. PCE i PSPV van aconseguir un 7,8% i un 4,5% respectivament, la qual cosa significa que l’esquerra de Silla va acumular el 51,6% del vots. La meitat del poble preferia l’opció de l’esquerra.
Hi ha més detalls que cal considerar. La quarta força més votada a Silla va ser AP, partit situat més a la dreta que Unió de Centre Democràtic. Però AP va sumar un 7,1% dels vots. Açò vol dir que entre els dos partits de dretes sumaven un 27,2% dels vots dels ciutadans de Silla, molt lluny de les opcions d’esquerra.
Seria una greu errada deixar d’assenyalar que UDPV, la força de la burgesia autonomista valenciana va obtindre 429 vots (5%) a Silla, mig punt pel damunt dels socialistes del PSPV.
D’altra banda cal fer referència al fet que entre un munt d’altres alternatives polítiques de diferents signes ideològics hi podíem trobar tres forces de caire obertament franquista: Falange Española Auténtica, Alianza Nacional 18 de Julio i Círculos José Antonio van obtindre, entre tots, l’1% dels vots de Silla. Els temps, sense cap dubte, havien canviat. Amb tot, l’opció que Silla preferia per a l’Estat era ben diferent a la que van triar majoritàriament els ciutadans espanyols. Silla es declarava, dos anys abans de les Municipals, un poble d’esquerres.
Els números ja indicaven el que podia succeir a les Eleccions Municipals i aquests resultats al poble, com ja he comentat, van ocasionar diferents efectes:
Un augment de la pressió per part dels moviments socials antifranquistes (els activistes dels quals anirien integrant-se en els diferents partits polítics des del 1977 fins el 1979, accelerant un procés iniciat a l’any 1976 amb l’aprovació de la Llei d’Associacions).
Un massiu recolzament (ara ja públic i notori) dels ciutadans als moviments socials antifranquistes i als partits demòcrates d’esquerra.
La perplexitat i el desordre del consistori franquista que no va poder (ni saber) afrontar la nova situació i que va haver de mantenir-se, per imperatiu legal, a l’Ajuntament fins la celebració de les Municipals de l´any 1979.
Aquest fet va originar una complexa etapa de desgovern a Silla.
Els anys de desgovern (1977-1979)
Tornem a parlar de Brocal. En aquest moment cal dedicar-li un nou espai en aquesta història.
L’alcalde franquista havia patit des l’any 1970 la pressió dels moviments socials. En l’origen del moviment antifranquista l’alcalde semblava defensar-se amb bastant solvència però amb el pas del temps la cosa va anar complicant-li-se. Primer, amb els professors de l’Institut als quals va fer fora (directa o indirectament). Després, amb el Grup d’Amics de la Cultura i més tard Llavor, l’AISO, la polèmica del monument… Els problemes es multiplicaven.
Quan va posar-se en marxa el CUIDES la cosa va tenyir-se d’un color més obscur per a Brocal però els problemes de l’any 1977 van convertir-se en un obstacle insalvable. L’any va començar amb la manifestació de Ford a Silla i va trobar el seu punt més àlgid amb la celebració de les Generals que sentenciaren definitivament Brocal perquè suposaven l’anunci definitiu i oficial del canvi de sistema i també per la magnitud dels resultats, que deixaven ben a les clares les intencions dels ciutadans per a la següent consulta democràtica del 1979. El poble no estimava l’alcalde franquista. Les activitats de la Falla del Port aquell “horrible” mes d’agost i la polèmica (mediàtica) sorgida amb la polèmica dels Porrots foren el detonant per tal que l’alcalde decidira passar pàgina i encetara noves iniciatives professionals que l’allunyaren d’un Ajuntament que havia estat sa casa des del 1969.
El fet que els partits polítics seguiren persistentment la seua lluita per la democràcia al poble va propiciar un major enfonsament de la figura de l’alcalde, que finalment va dimitir. O potser no. Aquest és un dels misteris de la Transició a Silla. Tot fa pensar que la dimissió era l’eixida més factible per a Brocal però en aquest assumpte hi ha dos versions totalment oposades. La versió oficial, publicada als diaris, diu que Brocal no va dimitir. Ell mateix va encarregar-se de desmentir el fet i acusar l’oposició de difondre rumors per desestabilitzar el govern municipal. L’altra versió, la dels opositors, afirma el contrari: L’alcalde va dimitir però la seua dimissió no va ser acceptada per l’ordre jeràrquic superior. Açò podia explicar que Brocal desmentira els fets, perquè una dimissió sense efectes podia haver estat devastadora per a la seua imatge pública (si més no, entre els seus adeptes). Lluís Martínez continua insistint que la dimissió de Brocal va ser un fet consumat: “…tinc un escrit signat per ell i els altres nou regidors. És una fotocòpia (l’escrit) i no conec si li van donar curs o no. Pel poble circulava la versió que les instàncies superiors van tornar-li la dimissió tan prompte com aquell paper va arribar-los a les mans”. És lògic i obvi pensar que les institucions governatives no admeteren cap dimissió dels alcaldes franquistes en el període que va des de les Eleccions Generals fins les Municipals. Cal pensar que, d’haver-se produït aquest fet, l’allau de dimissions i els seus efectes hagueren originat una situació caòtica als Ajuntaments. D’altra banda, la reforma impulsada per l’elit de l’Estat, des d’abans i tot de la mort de Franco, i el consens entre les forces polítiques, feien pensar que la situació als pobles estava acceptablement controlada.
Al fil d’açò caldria parlar de l’altre misteri que envolta la figura de l’alcalde franquista de Silla. Entre els opositors al règim es coneixia (i a hores d’ara encara ho esmenten) la notícia que Brocal havia votat en contra de la Llei d’Associacions de 1976. Aquest fet no encaixaria amb el perfil d’un alcalde de “nova generació” per més que la doctrina del Movimiento haguera calat al seu esperit. Així que si aquest fet fóra cert (cosa que podria intuir-se a l’entrevista que el lector podrà llegir més endavant, però que el que escriu no ha sigut capaç de detectar) ens trobaríem front un esdeveniment ben difícil d’entendre.
En qualsevol cas, l’única cosa irrefutable és que l’alcalde Brocal, tot i que oficialment continuava al seu càrrec, va decidir dedicar-se a altres afers i va desatendre l’Ajuntament. Allò, irremeiablement, va deixar un buit de poder que va encendre les ires dels partits democràtics, incapacitats per fer altra cosa que exercir el dret a queixar-se, de responsabilitzar Brocal d’haver creat una (altra) situació perjudicial per al poble, i preparar-se per afrontar les “seues” eleccions. El guanyador de la propera tria d’alcalde havia d’assumir, entre altres molts problemes, les conseqüències negatives que anaven a originar dos anys de desgovern.
Les Eleccions Municipals de 1979
El 3 d’abril de 1979 va celebrar-se el que els polítics i els mitjans de comunicació han batejat històricament com la festa de la democràcia, que no és altra cosa que el pas dels ciutadans per les urnes. Òbviament, si açò ha resultat alguna vegada una festa va ser aquell any (i el de la celebració de les Generals de 1977). Al poble, les eleccions significaren dues coses: D’una banda, la recompensa a tots aquells antifranquistes que havien lluitat al llarg de tants anys per veure complit aquest somni. D’altra banda, la fi de l’etapa de desgovern franquista, dos anys sense cap sentit (i sense cap gestió) que arribaren al seu punt i final després de 22 mesos d’angoixosa espera.
El 3 d’abril d’aquell any va culminar, a més, un procés a través del qual els integrants de la lluita per la democràcia havien anat ocupant el seu lloc ideològic, substituint paulatinament l’esperit comú per un altre de major pes “particular”, on l’interès de cada sector democràtic prenia major importància que l’activitat comuna que havia definit els anys anteriors, quan la democràcia o la possibilitat de les eleccions eren expectatives llunyanes.
Tot i no ser el punt i final de la Transició, la celebració de les eleccions pot considerar-se l’últim capítol del període dels moviments socials, la seua institucionalització definitiva. Els partits polítics, les diferents sigles, havien dividit els protagonistes d’aquesta investigació en diferents calaixos de diversos colors. D’aquella primera etapa només restava, tampoc íntegrament, el moviment obrer de Shark que, amb el seu trist final, va dibuixar perfectament l’ocàs d’un fenomen que havia pintat d’il·lusió i esperança els últims deu anys de història a Silla. I també el valencianisme polític que va resultar l’únic nexe d’unió entre els demòcrates contra el bàndol ultradretà, que va fer dels símbols l’última trinxera del totalitarisme. L’èxit de la democràcia era el premi dels moviments, i la il·lusió i l’esperança no s’havien perdut, només canviava el context, que carregava eixos sentiments amb el pes de la responsabilitat i dels deutes històrics amb la ciutadania.
Els resultats de les eleccions van ser els esperats (ja havien estat anunciats amb el recompte de les Generals) i l’esquerra va guanyar sobradament.
L’única força política de dretes era UCD, que aglutinava els vots dels més moderats i que aprofitava la influència positiva de la imatge de Suárez. UCD a Silla, tot i mantenir les consignes ideològiques dels representants autonòmics (Abril i Attard, o el Broseta de l’última etapa) no pot considerar-se com un exemple del sentiment ultradretà al nostre poble. Açò volia dir que la dreta franquista havia estat expulsada del consistori i romania al carrer en grups minoritaris que, això sí, anaven a fer molt de soroll en la primera legislatura.
El PSPV-PSOE, fruit de la recent fusió dels dos partits, va haver de pactar amb els comunistes per tal de governar. La fusió, en termes generals havia estat profitosa i l’èxit electoral n’era una bona prova però també s’havien creat tensions internes al nou partit perquè la confecció de les llistes electorals havia sigut problemàtica. Finalment, Alberto Vedreño, del sector del PSOE, va ser triat per encapçalar la llista i, en conseqüència, va convertir-se en el primer alcalde democràtic des de la República. Lluís Martínez, del PSPV, era el número dos.
Acte d’investidura d’Alberto Vedreño, primer alcalde democràtic de Silla. 1979.
El 3 d’abril de 1979 va convertir-se en el moment en que calia fer realitat les promeses que, des dels diferents àmbits d’acció antifranquista, s’havien enviat al poble. Cada acció havia resultat un missatge que rebia la població i ara que la població triava el projecte de l’esquerra, calia complir. Era el moment de fomentar la participació ciutadana en les decisions de l’Ajuntament, era el moment d’afavorir el desenvolupament de la cultura, era el moment de fer fora la corrupció i l’especulació (de la qual era acusat Brocal), i era el moment de planejar els següents quatre anys.
I també, malgrat no ser la millor notícia, era el moment d’enfrontar-se als elements de l’extrema dreta que campaven pel poble intentant desestabilitzar la recent estrenada democràcia a través de maniobres relacionades amb la batalla dels símbols. La valenciania, en aquells moments, era disputada pels uns (els demòcrates) i els altres (la dreta espanyolitzada). La història ens deixa contemplar de vegades fenòmens tan complexos i difícils d’entendre com els que vam viure els valencians en aquells temps. I que encara perduren.
La missió del nou Ajuntament era força complicada però calia esforçar-se per assolir els objectius. Uns mesos més tard, i de manera sobtada, l’alcalde Vedreño va presentar la seua dimissió i allò va complicar més el panorama polític al poble. D’aquest fet caldrà que ens ocupem a continuació.
En qualsevol cas, i abans de parlar de Vedreño, cal dir que als temps de la Transició, calia que es produïra eixa altra transició: Els moviments de protesta havien d’acoblar-se a les estructures polítiques perquè eixa era realment la manera de seguir optant a influir en les decisions locals, perquè eixe era el mecanisme defensat al llarg de tots eixos any de lluita, perquè cada activista havia compromès el seu esforç per la democràcia i perquè els partits polítics eren la forma en que la veu del poble havia d’organitzar-se en el nou sistema democràtic que anava a encetar-se després de quasi quaranta anys de dictadura
Alberto Vedreño
El primer alcalde democràtic de Silla (post Franco) va dimitir del seu càrrec pocs mesos després d’haver estat triat pel poble. La dimissió d’Alberto Vedreño, en plena Transició, significava una perillosa eventualitat en el context d’una feble democràcia. Calia una resposta immediata i el nomenament d’un nou alcalde per via d’urgència. Els fets van ser sorpressius fins i tot per alguns dels seus companys de partit. És el cas de Josep Antich que va assabentar-se de la notícia quan gaudia les seues vacances i que va haver d’interrompre-les per ocupar transitòriament el lloc de Vedreño.
Amb tot, la dimissió de Vedreño va suscitar molts comentaris i moltes possibles explicacions sobre els fets que provocaren la seua decisió. Algunes d’aquestes argumentacions apunten la possibilitat que Vedreño va ser víctima d’una maniobra política pensada i executada des del seu propi partit. Si fem cas d’aquesta possible explicació, Vedreño hauria sigut traït pels seus companys. Altra possibilitat que explicava aquesta prematura dimissió feia referència a la presumpta manca de preparació de l’alcalde per fer front, d’una banda a la complicada situació social del poble i, d’altra banda, a la pròpia gestió de l’Ajuntament. Finalment, la tercera possible explicació dels fets parlava dels problemes personals que arrossegava Vedreño i que impedien fer compatibles les funcions d’alcalde i la necessària atenció que la seua família requeria.
Després d’haver parlat amb diferents companys de Vedreño i, el que és més important, amb el propi protagonista, podria considerar-se que els motius de la seua dimissió no són explicables en exclusivitat des de cap de les hipòtesi formulades sinó, més bé, per una complexa i matisable interrelació de totes elles.
Alberto Vedreño era una persona moderada i ho era també a l’àmbit de la política. Potser excessivament moderada en una època convulsa on les ideologies marcaren ritme de la vida social a Silla. Podria dubtar-se sobre la conveniència o no de la seua candidatura però eixes coses, en política, troben la resposta a les urnes. I Vedreño va ser triat alcalde.
Potser caldria pensar que per alguns membres del seu partit, el càrrec requeria una persona amb conviccions més fortes i escorades a l’esquerra. I segurament eixe era el motiu que pot justificar els conflictes que van sorgir al PSPV-PSOE. El mateix Vedreño assegura que “tot era molt difícil al meu propi grup, i tot allò de les banderes(…). Lluis i els seus, i també els comunistes, arribaren a organitzar una manifestació pels carrers i la plaça per demanar la quatribarrada al balcó de l´Ajuntament (..). El meu temps a l’Ajuntament va ser sempre conflictiu amb Martinez Benaches” (entrevista nº 10).
Altres persones argumenten que la seua moderació política responia a una manca de capacitat per afrontar la complexa i tensa situació de la Transició. Simplement, pensaven que Vedreño no estava preparat per ser alcalde:”no tenia la capacitat política per desenvolupar la missió que li havíem encomanat” (Lluís Martínez). No és possible concloure afirmativament en aquest sentit per la senzilla raó que l’alcalde no va poder demostrar la seua capacitat al capdavant de l’Ajuntament. O potser la seua dimissió és la prova definitiva que serveix per valorar la seua manca de recursos? Segurament podríem passar una bona estona interrogant-nos sobre aquesta qüestió..
Tampoc no ajudava el fet que Vedreño no tenia dedicació exclusiva a l’Ajuntament i no ingressava cap gratificació pel seu esforç. Així les coses cal pensar que Vedreño (capacitat o no per governar a Silla) no gaudia d’unes circumstàncies afavoridores per desenvolupar el seu càrrec.
I sí, Vedreño patia problemes familiars que l’esgotaren (o acabaren amb el poc oxigen polític que li restava): “Jo vaig passar una depressió abans de dimitir. El meu fill patia una greu malaltia (…) I allò va ser la gota definitiva”.
Així que, com pot observar-se, valorar la dimissió del primer alcalde democràtic a la Transició resulta força complicat. Vedreño va ser una peça més de la història de Silla, una peça de difícil taxació. Amb tot, per als socialistes de Silla (açò no ho hem d’oblidar) Alberto Vedreño va significar la clau que obria la porta de l’Ajuntament. Vedreño ho explica asèpticament (qui sap el que s’amaga darrere de la seua afirmació?), tranquil, potser cansat: “El meu paper va ser guanyar les eleccions”.
La dimissió d’Alberto Vedreño del seu càrrec d’alcalde va provocar una situació delicada i complicada de resoldre. La dimissió no va produir-se segons els criteris establerts sinó més bé d’una manera poc ortodoxa. El primer en assabentar-se de la seua decisió va ser el corresponsal de Levante a Silla, Viñals. I el que sobre el paper havia de substituir-lo al càrrec provisionalment, perquè era primer tinent d’alcalde, va assabentar-se del cas al llegir la notícia al diari. El fet que Vedreño no convocara un plenari per presentar la dimissió va retardar considerablement la solució a la qüestió que aquell fet plantejava. Josep Antich, que en la confecció de les llistes electorals podia haver-se convertit en l’home de consens al PSPV-PSOE, havia manifestat reiteradament la seua negativa a ser alcalde perquè, en un clar exemple de responsabilitat política, pensava que era massa jove i inexpert per governar. La nova situació que provocava la dimissió de Vedreño obligava Antich a realitzar les tasques d’alcalde i ho va fer amb solvència al llarg del mig any que va transcórrer entre la dimissió del primer alcalde i l’arribada de Lluís Martínez al silló de l’alcaldia. Aquella primera legislatura no va ser fàcil, ja ho hem comentat sobradament. Josep Antich opina sobre la dimissió de Vedreño: “El primer any de legislatura van prendre’s decisions polítiques importantíssimes com la retirada de la Creu dels Caiguts o la nova retolació dels noms dels carrers (gràcies que no tocarem els carrers amb nom de Sants i optàrem per la toponímia local!). L’últra-dreta pressionava i creava tensió: Anònims, amenaces, pamflets… L’alcalde (Vedreño) no va resistir aquella situació perquè calia una gran calma de caràcter i ell, a més, afegia als problemes polítics altres de tipus personal” .
Josep Antich
En efecte calia resoldre molts problemes i calia, a més, suportar la pressió que exercien els grups ultradretans. La situació personal en la qual es va veure immers Josep Antich tampoc no era senzilla. Front la situació d’emergència que va crear aquella sobtada dimissió, el treball de l’alcalde accidental requeria la seua dedicació exclusiva a l’Ajuntament. La responsabilitat n’era molta i la situació política en eixe primer any de democràcia obligava a multiplicar esforços per fer una bona gestió. Antich va sacrificar fins i tot la seua ocupació laboral a fora de l’Ajuntament i allò el va fer patir una dolenta situació econòmica, atès que l’assumpte de les seues retribucions al càrrec no hi estaven resoltes. El fet que l’ambient al carrer fóra tens per la forta insubordinació dels nostàlgics dins el nou sistema democràtic afegia pes a la responsabilitat que Antich havia assumit. Afortunadament allò ho controlava l’alcalde accidental amb una envejable temperància. El mateix Antich ho confirma amb aquestes paraules: “Ser l’objectiu de l’extrema dreta em reafirmava en les meues conviccions polítiques”. Al fil d’açò cal afegir que Antich es va veure immers en diferents episodis que van fer perillar la pròpia integritat física dels demòcrates. La Batalla de València estava al seu moment més àlgid i la violència “blavera” es manifestava amb regularitat al carrer: “A Catarroja, recorde que l’alcalde Cubillos ens va convidar a un acte del partit i, pel carrer, l’extrema dreta ens llençava de tot i ens insultava”. Però potser la situació més tensa en la qual va veure’s immers l’alcalde accidental va ser la dels fets de Quart. A Quart de Poblet, una massa descontrolada d’agitadors ultradretans van provocar una resposta democràtica dels alcaldes de L’Horta que van decidir tancar-se durant tres dies a l’Ajuntament fins que el Delegat del Govern de València solucionara una situació de constant provocació, desacatament i desestabilització que els “blavers” oficiaven amb total impunitat. Aquells fets violents eren invisibles als ulls de les autoritats governamentals i qualificades “d’incidents” pel partit de la dreta (UCD) que semblava així donar suport moral als esmentats actes, potser a l’espera de traure rendibilitat o benefici polític. El cas de Quart de Poblet va ocupar primeres planes de diaris i revistes. Albiñana i Girona, que van ser el principal objectiu de les agressions de Quart, i una comissió d’alcaldes van desplaçar-se a Madrid per entrevistar-se amb el Ministre de l’Interior en una desesperada maniobra per tal d’estatalitzar un problema que no podia trobar solució al propi País Valencià.
Lluís Martínez
De la lluita dels símbols ens ocuparem de seguida perquè Silla no va ser un cas aïllat en aquesta problemàtica realitat del País Valencià. Abans cal aprovar, amb bona nota, el paper d’Antich al capdavant de l’Ajuntament des de la seua obligada arribada a l’alcaldia fins la seua retirada a un segon plànol. Lluís Martínez Benaches, número dos de les llistes del PSPV-PSOE, va accedir finalment a l’alcaldia a les darreries de 1979. Sobre la polèmica de la dimissió de Vedreño i els seus problemes personals amb Martínez Benaches, tot fa pensar que allò va ser la conseqüència d’una tensió interna al PSPV-PSOE, provocada pel difícil acoblament d’ambdues forces polítiques. Potser va ser el producte, gens sorprenent, d’un procés massa ràpid en un temps de dinàmiques accelerades. En qualsevol cas no és matèria d’aquest estudi esbrinar si aquella tensió ha estat ben resolta al llarg dels anys posteriors. Potser els resultats electorals, l’èxit del PSPV-PSOE al llarg de les següents legislatures democràtiques, tingué un efecte anestèsic sobre les friccions al partit. Cal no oblidar el fet que Vedreño va ser capaç de guanyar aquelles primeres eleccions democràtiques, però Lluís Martínez va obtindre en la següent legislatura un resultat excel·lent a les urnes. Ni més ni menys que onze regidors. Onze.
Per tot el dit fins ara, cal concloure que Martínez va ser el primer alcalde vocacional de la democràcia. La seua trajectòria anterior (Grup d’Amics de la Cultura, AISO, CUIDES…) l’havia convertit en un home experimentat i capacitat per fer front als problemes de l’Ajuntament i assumir els avantatges i els inconvenients del càrrec (ser conscient de la dificultat d’aquells temps i responsable de tot el que de bo i de dolent suposava convertir-se en el representant de la majoria dels ciutadans). Al llarg del seu govern hi podem trobar clars i obscurs, com en la trajectòria de qualsevol polític, i fets envoltats de polèmica que contrasten amb altres resolts amb convicció i coherència. En aquells temps, per exemple, era difícil entendre que el seu grup acceptara retirar del balcó de l’Ajuntament el pendó del Consell (la quadribarrada), precisament manant ell que va mostrar-se contrariat quan Vedreño va cedir a les pressions del carrer i va retirar la bandera per la insistència de l’extrema dreta, (Martínez Benaches explica el cas a l’entrevista). Supose que, a hores d’ara, amb la situació “normalitzada”, aquell afer no seria objecte de polèmica, però cal recordar que aquells eren els temps de l’enfrontament entre els valencians i la decisió de Martínez podia crear certa Confusió i perplexitat entre els seus simpatitzants. I malgrat l’esdeveniment comentat, Martínez Benaches va mantenir una postura clarament definida a favor del valencianisme “científic” (el dels filòlegs, el de la Universitat, el dels historiadors i pensadors del País Valencià) i contrària al valencianisme “regional” defensat per la dreta.
Comente tot açò perquè aquesta aproximació i anàlisi de la realitat a la Transició a Silla finalitza en la data exacta del 23 de Febrer de 1981 i la legislatura de Martínez és més llarga. El seu paper com alcalde, des d’aquests fulls, no pot ser jutjat més que en el període que va des del seu nomenament fins el dia del Colp d´Estat. I en aquest periode cal referir-se als dos problemes o situacions que resulten fonamentals en aquell curt espai de temps: Les conseqüències de la gestió de Brocal i el valencianisme polític, que propiciava un ambient de confrontació continuada i d’alerta permanent.
L’herència de Brocal (1979-1981)
Especuladors i polítics
ben agafats de la mà
han fet sense massa escrúpols
una bona morterà.
Lluís Martínez i Josep Pitarch.
El nou consistori democràtic de Silla havia d’heretar obligadament el resultat de la gestió i la manera de fer dels governs franquistes.
L’últim alcalde del règim, Roberto Brocal, no havia destacat per realitzar una gestió modèlica al capdavant de l’Ajuntament. Ans al contrari, els problemes sorgits arran de les seues decisions n’eren molts i molt importants. Assenyalaré els més greus:
El dèficit en infraestructures sociosanitàries (l’ambulatori, per exemple) i educatives (mancança significativa de places escolars i mal condicionament de les escoles).
La mancança de zones verdes i d’esbarjo.
La construcció irracional de barris d’alta densitat demogràfica sense planificació de serveis municipals bàsics per al benestar dels ciutadans.
L’especulació del sòl i la ubicació capritxosa de les indústries al llarg i ample del terme de Silla.
Tots aquells que pogueren derivar del llarg període de desgovern que va patir el poble al període 1977-1979.
A tots aquests problemes caldria afegir-ne d’altres que tenen a veure amb les circumstàncies econòmiques de l’època, com podia ser la mínima capacitat d’operar per part de l’Ajuntament pel curt pressupost municipal amb que comptava el nou govern (al voltant de 60 milions) que no permetia realitzar actuacions vertaderament rehabilitadores sinó, més bé, pal·liatives.
Potser els més greus dels llegats de Brocal van ser els que es referien a la planificació urbanística: La construcció irracional de nous barris i la lliure ubicació de les indústries, tots dos casos esdevinguts per l’absència d’un Pla d’Ordenació.
Construcció de Club Deportivo Saladar, Silla 1976.
L’afer del barri de Sant Roc va ser sagnant per diversos motius d’entre els quals destacaven la incoherència manifesta d’un projecte d’eixa magnitud demogràfica a la qual cal sumar-li un absolut desinterès per dotar el barri dels serveis i equipament adients a les necessitats de la població. Si afegirem a l’assumpte les deficiències a les pròpies vivendes, seria fàcil veure créixer el dubtes sobre la “transparència” de tota aquella operació. Doncs bé, el problema de Sant Roc va romandre a l’agenda dels governs municipals durant molts anys, i a hores d’ara encara forma part dels “deures” de l’administració local.
L’altre cas era el de la lliure ubicació de les indústries que arrossegava altres problemes (o efectes no desitjats) de tipus econòmic, comunitari i ecològic. No cal aturar-se a pensar molt de temps perquè ens vinguen al cap les empreses erròniament ubicades: Artierro, Incusa, Hamprofester i també el Poliesportiu del Saladar entre d’altres que van aprofitar la manera de gestionar el creixement industrial de Silla en temps de l’alcalde Brocal.
Tot aquest desgavell suposava un treball extraordinari per al primer govern democràtic. Algunes d’aquelles indústries no disposaven ni tan sols de llicències d’obertura i funcionaven sense un mínim control de les seues instal·lacions per part de l’Ajuntament. Les irregularitats semblaven ser la norma. L’ús de camins rurals per al transport de mercaderies pesants, i els vessaments incontrolats de materials tòxics i nocius per a l’atmosfera, per als cultius i per al medi ambient eren habituals en aquells anys. La caòtica situació heretada pels nous representants del poble es va convertir en un llast per a la seua gestió i va retardar l’impuls de noves iniciatives polítiques.
El tema es complicava molt més quan les possibles accions per la legalització implicaven el veïnat: Llocs de treball en perill, diners particulars invertits… Al Club Esportiu Saladar hi havia un gran nombre de socis del poble esglaiats per la possibilitat d’un enderrocament de les instal·lacions. Açò creava un intens conflicte, també ètic, perquè aquell centre esportiu s’havia alçat en meitat de La Marjal, molt a prop de L’Albufera. El “poli” del Saladar continua a hores d’ara en peu i gaudint de bona salut econòmica i social, una rendibilitat afavorida pel seu emplaçament únic i incomparable dins la zona d’un parc natural.
Hamprofester era i és un clar exemple de la manera en que una planificació nefasta influeix en el futurs plantejaments urbanístics. Amb l’arribada d’Hamprofester i la seua desafortunada ubicació es va malbaratar la possibilitat d’un ús urbà i/o comunitari d’una zona del terme amb magnífiques condicions per al seu aprofitament. Tot açò sense oblidar-nos dels efectes que l’activitat d’aquella empresa suposaven per al medi i per als llauradors.
Vull deixar constància també de la important funció com instrument de comunicació del Butlletí d’Informació Municipal, que als seus cinc primers números (fins el 1981) està replet de referències a l’herència de la gestió de Brocal en matèria urbanística i de planificació del territori, i on es parla ben a les clares dels (jo afegiré pressumptes) interessos especulatius d’uns pocs, de l’existència de grups de pressió i del foment del favoritisme mentre manava Roberto Brocal.
El Valencianisme polític
El tema del valencianisme resulta important en aquest estudi perquè és, per explicar-ho d’alguna manera, un fenomen transversal a tot el període de la Transició. La valenciania ha decorat tots els àmbits que hem analitzat: L’estudiantí evidentment de la mà d’aquella colla de professors i fonamentalment per les fortes conviccions nacionalistes de Josep Pitarch; l’àmbit cívic i cultural per les diferents activitats del Grup d’Amics de la Cultura i el seu foment i defensa de la llengua, però també per les accions desenvolupades a través de les Falles i especialment per la Falla del Port; l’obrer per la vinculació dels treballadors amb els partits polítics en la clandestinitat (als quals sempre hi existia, en major o menor mesura, un corrent nacionalista); el polític per la creença ferma dels principals actors en el fet diferencial valencià (només cal repassar l’article 5.2. del Manifest Cívic del CUIDES).
Els moviments socials d’oposició al règim compartien una valenciania que es definia per:
L’ús i defensa de la llengua valenciana, entesa com una manifestació autòctona d’una unitat lingüística i cultural que vertebra les comunitats de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.
L’adhesió intel·lectual a les institucions científiques expertes en filologia.
El concepte del País Valencià com una nacionalitat històrica que mereixia un Estatut d’Autonomia per la via del 151.
La creença en determinats símbols distintius per al País Valencià, com la pròpia denominació del territori o la bandera del Consell.
D’altra banda, els franquistes i la posterior dreta democràtica defensaven altre tipus de valenciania:
La defensa de la llengua valenciana (que no l’ús) entesa com una manifestació “folklòrica” de la regió.
El rebuig frontal a les institucions científiques expertes en filologia.
El concepte del País Valencià com una regió espanyola on l’Estatut d’Autonomia no era entès com un èxit identitari.
La creença en determinats símbols distintius com la denominació del territori (Regne o Antic Regne en contraposició a País) o la bandera (les quatre barres sota una franja blava).
L’enfrontament directe amb tots aquells que defensaren la valenciania definida abans (la dels opositors al règim) i la forta creença en l’amenaça d’un catalanisme imperialista que anava a engolir als valencians.
Aquests últims trets eren els que des de l´UCD s’expressaven com “regionalismo bien entendido”. Per tal de ser pragmàtics podrien dir que la valenciania dels moviments eren d’ideologia esquerrana i que l’altra era de dretes. El valencianisme va convertir-se en un instrument de confrontació a través del qual la dreta pretenia traure rendibilitat política. L’extrema dreta va atrinxerar-se en el conflicte dels símbols per desestabilitzar l’esquerra valenciana i com afirma Vicent Martínez: “Allò era una estratègia política més que una qüestió de certeses científiques”. Aquell fenomen va convertir-se en una realitat generalitzable a tot el País Valencià i Silla no va ser una excepció.
Al llarg d’aquest estudi ja he parlat de la valenciania dels moviments socials antifranquistes, però potser en aquells primers temps el conflicte es reduïa a la contraposició dictadura/democràcia i el fet identitari semblava secundari per als que ostentaren el poder. Va ser només percebre que s´apropava la fi, quan les dretes usaren el fantasma del catalanisme per posicionar-se clarament contra l’esquerra democràtica. És per açò que els episodis de major intensitat (fins i tot violents) es van produir des del 1979 fins l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia (però perduren sense fer tant de soroll als nostres dies).
El paper d´UCD a Silla en aquest assumpte és difícil de definir. No pot afirmar-se que la seua estratègia diferira excessivament de la del partit a nivell autonòmic perquè els seus votants potencials es movien en l’eix de la dreta i perquè les consignes anticatalanistes eren acceptades pel grup local sense problemes. Malgrat aquestes circumstàncies el comportament dels membres de l’UCD al poble va definir-se per la seua moderació, un fet que els permetia mantenir una bona relació amb l’esquerra de Silla i que els allunyava de la dreta més radical.
Els radicals de Silla van anar organitzant-se sense massa ordre ni disciplina fins l’arribada del Grup d’Acció Valencianista (GAV). La importància de GAV és matisable: Mai no va arribar a ser una organització d’un gran pes numèric al poble però el perill no residia en el nombre de gent que simpatitzava amb el Grup d’Acció Valencianista sinó en la radicalitat dels seus membres. Lluís Martínez comenta que “els incidents amb la bandera i els símbols van reproduir-se (…) amb més persistència des de la creació de GAV a Silla al 1979, que aprofitaren l’estructura de la Falla del Poble per créixer”. Des d’aleshores el GAV va desenvolupar una intensa activitat de desprestigi dels partits d’esquerra, als quals responsabilitzaven d’una presumpta difusió del pancatalanisme.
“Roig i catalanisme” eren els adjectius més usats pels radicals d’extrema dreta per tal de definir els nou governants. Banderes i símbols, significants i significats, certeses i creences, són els elements del conflicte identitari valencià que a Silla (com a la resta del País) va originar una crisi que va acabar sense resoldre’s. Alguna cosa va passar, perquè els partits polítics de l’esquerra, també ací, van perdre amb una sorprenent facilitat aquella batalla. Caldria fer unes últimes reflexions: On s’amaguen les idees i les conviccions quan aquestes s’institucionalitzen?, qui o què redueix a cendres l’esperit contestari dels últims anys del franquisme?…
El final dels moviments socials rebaixa sempre a la meitat els objectius plantejats des de la seua gènesi. En el cas que ens ocupa, el blau va imposar-se al roig.
El Coronel Tejero
El 23 de febrer de 1981
Ací acaba aquesta aproximació al fenomen de la Transició a Silla. Punt i final. El 23 de febrer d’aquell any va ser el de la por, i també el de la consolidació definitiva de la democràcia.
Els fets ocorreguts a Madrid van coincidir amb una reunió de la Comissió Permanent de l’Ajuntament de Silla. Els representants polítics van assabentar-se de la notícia del Colp d’Estat mentre parlaven del futur del poble, un futur que aquella nit era més incert que mai. El relat dels esdeveniments que van succeir-se el dia 23 està farcit d’anècdotes que els protagonistes recorden ara amb un lleuger somriure. Però els fets d’aquell dia eren massa seriosos com per mantenir-se tranquils. Cadascú dels membres d’aquella Comissió va veure perillar la seua vida i el dubte del que haguera pogut passar encara és present al seu cap. Quan l’alcalde va decidir posar fi a la sessió, tots el integrants de la Permanent van expressar el seu recolzament incondicional al sistema democràtic. Al saló de Plens de l’Ajuntament hi eren presents Josep Antich, Ignacio Rodríguez i Vicent Martínez pel PSPV-PSOE, també Ximo Magalló i Paco Espuig per l´UCD, i Francesc García “Llavata” per part del PC. Presidia la sessió l’alcalde i l’acompanyava el Secretari de l’Ajuntament.
L’alcalde va decidir romandre a l’edifici i la resta van marxar cadascú a sa casa o a la Seu dels partits o, qui sap, si a protegir dades confidencials que no podien caure en mans alienes. La por de tots els que aquella nit eren a l’Ajuntament i el temor de molts altres que formaren part dels diferents partits polítics (amb representació al consistori o sense) no era causat pel que poguera passar si l’intent colpista triomfava. Açò, en aquells moments resultava un assumpte menor. El vertader perill era la possibilitat que les forces incontrolades de l´extrema dreta es llençaren als carrers per cobrar-se la revenja.
Lluís Martínez va rebre el suport de molts i la visita inesperada d’alguns altres, només dues persones, que encoratjades pels fets de Madrid volien prendre possessió de l’Ajuntament. Afortunadament, la policia local, sota el comandament d’un fins aleshores “sospitós” Cap, va mantenir-se fent costat l’alcalde democràtic.
Finalment no es van produir manifestacions antidemocràtiques al carrer i els transistors i la televisió feren arribar als ciutadans la notícia del fracàs colpista.
La nit va ser llarga però la democràcia havia guanyat molts anys de vida perquè aquells esdeveniments van merèixer la condemna de partits polítics i ciutadans. Dies després, com en un miratge, tothom va mobilitzar-se al carrer donant suport a la democràcia.
Tot, absolutament tot el que va ocórrer després del 23 de febrer de 1981, és altra història. Potser tot fóra ja altra història abans d’aquella data.
Una de les preguntes més recurrents és la de l’obligació de vacunar a la nostra mascota, però la meua recomanació, més enllà de les exigibles és introduir un pla vacunal per prevenir malalties. S’entén per pla vacunal al disseny d’un calendari de vacunes que s’administra al llarg de la vida de l’animal.
El pla vacunal en un gos o en un gat comença pel que es coneix com aprimovacunació; que són les vacunes que es necessiten administrar a l’animal, independentment de l’edat per deixar-ho correctament immunitzat (protegit), enfront de les principals malalties infeccioses que poden afectar-lo. Continua la lectura de “Les nostres mascotes: He de vacunar a la meua mascota?”→
per Josep L. Pitarch
ENTREVISTA A VICENT SARAGOSSÀ
JOAN ANTONI I ELS TORPALLS
Joan-Antoni els donà les gràcies i començaren, com de costum en aquests casos, a fer-li preguntats, i tots amb la boca badada, a escoltar les coses que ell contava del seu poble.
Fent-se també els seus raonaments i després d’haver-se entretingut a dinar a la vora d’una fonteta, va arribar a un poble blanc com una serrada de coloms.
I sabeu què va veure? Era una fadrina ben bonica: l’apujaven dalt d’un balcó; baix, en el carrer, unes dones sostenien les mitges pel capdamunt, obertes, i la núvia era tirada daltabaix, dreta, per tal que encertàs a ficar un peu en cada mitja.
ENTREVISTA A ALBERTO VEDREÑO
EL JUGADOR DE PETRER
Tots quedaren d’acord i s’alçà la partida.
―I les garrofes? Hem de comprovar això de les garrofes.
ENTREVISTA A PAU LLUESA
LES ENTREVISTES
ENTREVISTA A ROBERTO BROCAL
EL MOVIMENT POLÍTIC
Els radicals de Silla van anar organitzant-se sense massa ordre ni disciplina fins l’arribada del Grup d’Acció Valencianista (GAV). La importància de GAV és matisable: Mai no va arribar a ser una organització d’un gran pes numèric al poble però el perill no residia en el nombre de gent que simpatitzava amb el Grup d’Acció Valencianista sinó en la radicalitat dels seus membres. Lluís Martínez comenta que “els incidents amb la bandera i els símbols van reproduir-se (…) amb més persistència des de la creació de GAV a Silla al 1979, que aprofitaren l’estructura de la Falla del Poble per créixer”. Des d’aleshores el GAV va desenvolupar una intensa activitat de desprestigi dels partits d’esquerra, als quals responsabilitzaven d’una presumpta difusió del pancatalanisme.
El Cresol de Silla 