El pensament de Karl Marx

xavier3 – 01-05-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

Hui, Primer de Maig, dia de la classe treballadora, no està de sobra que dediquem la nostra atenció a un dels pensadors que més influència a tingut en els esdeveniments polítics i socials del món contemporani. Aquest pensador és Karl Marx.

Karl Heinrich Marx (Trèveris, 5 de maig de 1818 – Londres, 14 de març de 1883) va ser un filòsof, economista polític, sociòleg i revolucionari alemany. Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seua anàlisi de la història en termes de lluita de classes, resumida en l’encapçalament del Manifest comunista: «la història de totes les societats és la història de la lluita de classes». Marx va ser el pare teòric del socialisme marxista i del comunisme, i junt a Friedrich Engels, és considerat una figura històrica clau per a entendre la societat i la política contemporània.

marx
Karl Marx

Les seues idees van començar a experimentar una gran influència en el moviment obrer poc després de la seva mort. A aquesta influència, se li va afegir l’ímpetu de la victòria del bolxevisme en la Revolució d’octubre russa.

La filosofia marxiana depèn en gran part de la seua visió sobre la naturalesa de l’ésser humà. De la dialèctica hegeliana, Marx va heretar un desdeny per la idea d’una variant de la naturalesa humana subjacent. Per a Marx, no existeix una essència humana en general: l’ésser humà es fa a si mateix, a través de la història, en la societat i transformant la natura: «L’home produeix l’home, a si mateix i l’altre home (…). Igual com és la societat mateixa la que produeix l’home en tant que home, així també és produïda per ell (…). Tota l’anomenada història universal no és altra cosa que la producció de l’ésser humà pel treball humà…».

Així doncs, l’ésser humà és, en primer lloc, un ésser actiu, pràctic, i és el treball la seua activitat principal. Marx entén que cal superar la concepció de l’individu com a ésser teòric, concepció que procedeix de la societat esclavista grega (en què el treball de transformació de la natura estava reservat als esclaus). L’ésser humà està per transformar la natura, i anomena aquest procés de transformació treball i la capacitat per transformar la natura força de treball. Per a Marx, aquesta és una capacitat natural per a l’activitat física que va íntimament lligada al rol actiu de la consciència humana: «una aranya dirigeix operacions semblants a les d’un teixidor, i una abella pot avergonyir un arquitecte en la construcció de les seues cel·les. Però el que fa diferent el pitjor arquitecte de la millor de les abelles és que l’arquitecte construeix la seua estructura en la imaginació abans de fer-ho en la realitat».

El treball posa l’individu en relació amb la natura i amb els altres individus: «la natura apareix com la seua obra i la seua realitat. Igualment, pel treball l’ésser humà construeix la societat i entra en relació amb els altres, de tal forma que l’essència humana no és una cosa abstracta inherent a cada individu; és, en la seua realitat, el conjunt de relacions socials».

alienacioLa alienació

És un complex concepte filosòfic pel qual un subjecte es desposseeix o perd una mica de si que es converteix en propietat d’un altre. Per a Marx el subjecte alienat és el treballador en realitzar tasques que no considera ni sent com a seues. En Manuscrits: economia i filosofia es planteja: ¿En què consisteix l’alienació en el treball? I respon: “Primerament, en què el treball és extern al treballador, no pertany al seu ésser; en el seu treball, el treballador no s’afirma sinó que es nega; no se sent feliç, sinó desgraciat; no desenvolupa una energia física i espiritual, sinó que mortifica el seu cos, arruïna el seu esperit. Per això el treballador només se sent en si fora del treball i, al treball, fora de si. Està en allò seu quan no treballa i quan treballa no està en allò seu. El seu treball no és, així, voluntari, sinó forçat; treball forçat”.

L’alienació també es refereix a l’activitat religiosa. Aquesta no és una necessitat ni una dimensió de l’ésser humà sinó un producte més de l’organització econòmica i social a la que justifica, legitima i perpetua. En Crítica de la filosofia del dret de Hegel, Marx afirma: “La misèria religiosa és, d’una banda, l’expressió de la misèria real, i, d’una altra banda, la protesta contra la misèria real (…). La religió és l’opi del poble”. La transformació de la situació material significaria la fi de la religió i evidenciaria el mite de l’anomenada dimensió religiosa de l’ésser humà.

capitalismoComunisme

“El que caracteritza el comunisme no és l’abolició de la propietat sense més, sinó l’abolició de la propietat burgesa”. Propietat entesa com “l’última i més perfecta expressió de la creació i apropiació de productes basada en enfrontaments de classes, en l’explotació d’uns per altres”. La societat comunista que va imaginar Marx propugnava no només l’abolició de la propietat privada sinó també la de les classes socials i de l’explotació. En ella, l’home no és un instrument de producció sinó algú realitzat que ha deixat enrere tota mena d’alienació. En l’última i més perfecta etapa de la societat comunista desapareix també l’Estat i la política, ja que totes les discussions i opinions només tindran com a objectiu avançar en les millores de la comunitat. Per això, molts autors han vist en aquest concepte els trets d’una utopia.

Consciència de classe

És el requisit inicial perquè es pose en marxa la revolució, la metxa que ha de moure el proletariat ben informat, mobilitzat i amb uns objectius clars i definits. En la concepció marxista, el proletari no només és algú explotat, sinó algú conscient de ser explotat i amb desitjos d’acabar amb aquesta situació. Gran part dels esforços de Marx es van dedicar a la conscienciació del proletariat. Una tasca ingent ja que l’equivalència o quasi-equivalència entre ser proletari i tenir consciència de classe no és un fet social. És més, si Marx escrivira hui, parlaria de la quantitat de filtres que el capitalisme ha establert per dificultar la consciència de classe, per fer creure que ací el qui no menja i gaudeix és perquè no vol o perquè és ximple” .

dictaduraDictadura del proletariat

És el règim posterior a la revolució i anterior a la implantació del comunisme. En ell, el poder adquirit pel proletariat permetrà expropiar els capitalistes els mitjans de producció. Si les característiques de la societat comunista estan nebulosament definides en els textos marxistes, les de la dictadura del proletariat són nítides. Entre elles, expropiació de la terra; supressió del dret d’herència; centralització del crèdit i els transports; imposició de l’obligació de treballar; educació pública i gratuïta; interacció entre educació i producció material, etc.

Humanisme marxista

Tota la concepció marxista gira al voltant de l’ésser humà. En Manuscrits: economia i filosofia, Marx declara l’home “no només ser natural, sinó ser natural humà”. Al conjunt de relacions biològiques que han donat lloc als éssers humans, Marx afegeix la història com “la veritable història natural de l’home”.

En aquest context és on es realitza la necessària “conversió de la naturalesa en home”. La seua característica essencial és l’activitat, la producció de la seua pròpia vida i de la història. L’home es basta a si mateix per a aquestes tasques. No necessita cap espiritualitat. L’humanisme marxista és ateu i afirma la primacia d’un ésser humà lliure, racional i autosuficient. A més, afirma la igualtat d’aquestes característiques per a tots els éssers humans.

karl-marx-friedrich-engels-en-la-imprenta-de-la-rheinische-zeitung-colonia-museo-marx-engels-moscc3ba-e29c86-e-chapiro-c2a9-c3b1c3a1ngara-marxIdeologia

“Els homes són els productors de les seues representacions, de les seues idees, etc (…)”. Aquest conjunt de representacions i idees manera la ideologia i la tasca que Marx assigna a l’ésser humà és la de desentranyar quines són aquestes idees. Una cosa gens fàcil ja que l’home està sempre “condicionat per un determinat desenvolupament de les seves forces productives i per l’intercanvi que a ell correspon”.

Amb Marx, el concepte es tenyeix d’un caràcter negatiu ja que es confon amb cultura adoptant valors deformants. La deformació és conseqüència de l’interès de la classe dominant per mantenir els seus privilegis. “Les idees de la classe dominant, són, en totes les èpoques, les idees dominants”. Per això, com a producte social que és, la ideologia no té una història ni un desenvolupament propi sinó que depèn de la societat i dels homes concrets que la comparteixen. És un mecanisme privilegiat de amagar o deformar la situació real de les persones, un eficaç mètode d’alienació.

Materialisme

En l’època de Marx, Alemanya bevia d’una tradició filosòfica marcada per l’idealisme de la qual Kant i Hegel eren els màxims representants. Enfront d’ells, Marx s’erigirà la seua oda a la matèria i dirà que l’únic que existeix és el que pot explicar-se en termes materials i de moviment. Hi ha dos tipus de materialisme: El dialèctic, en realitat, una concepció d’Engels sosté que l’esdevenir de la realitat, els seus canvis i transformacions es regeixen per lleis de la dialèctica com la de la quantitat a la qualitat, la lluita de contraris o la negació de la negació. L’històric, defensa una concepció de la realitat basada en la successió i alternança entre els diversos mètodes de producció. El veritable motor de la història no és la voluntat dels homes ni de les societats, sinó l’economia i les conflictives relacions que aquesta provoca. Com Marx afirma en el Manifest comunista: “En tota època històrica, la manera econòmic predominant de producció i intercanvi, i l’estructura social que deriva necessàriament d’ell, constitueix el fonament sobre el qual es basa la història política i intel·lectual d’una època, i únicament a partir d’ell pot explicar-; (…) Tota la història de la humanitat (…) ha estat una història de lluites de classes, de lluites entre classes explotadores i explotades, dominants i dominades”.

Plusvàlua

Marx construeix una teoria de la plusvàlua a partir de l’acostament d’Adam Smith i David Ricardo al concepte de valor. Totes les mercaderies tenen un valor d’ús –que permet satisfer necessitats i es mesura en termes utilitaris- i un valor de canvi que depèn de les condicions fluctuants del mercat i es mesura en termes monetaris. En el capitalisme, la força del treball és una mercaderia més amb valors d’ús i de canvi. El primer seria la capacitat de produir; el segon, el salari.

La plusvàlua és la diferència entre el valor de canvi del produït per la força de treball i la retribució de la mateixa. Es tractaria d’un compte que, en termes marxistes, redunda sempre en benefici del capitalista. D’ací derivaria el seu enriquiment. Marx propugna la desaparició de la plusvàlua i que el valor de l’objecte produït, bé directament o indirectament, torne al seu productor.

marx2El llegat de Marx

La importància del pensament de Karl Marx en el panorama intel·lectual i polític del món contemporani es prolongarà en diverses direccions al llarg de tot el segle XX, i provocarà reaccions contràries, adhesions i reinterpretacions diverses.

En el segle XIX, les principals crítiques provenien d’intel·lectuals i organitzacions del moviment obrer que sostenien postures polítiques diferents de les de Marx. Entre d’altres, Bakunin, anarquista i rival en la inspiració de la Internacional.

Durant l’últim terç del segle XIX i, sobretot durant el segle XX, la influència de Marx ha estat variable: a l’Europa de l’Est, fins a l’acabament de la guerra freda, la teoria sociològica s’ha identificat amb la teoria marxista; però en altres parts del món, especialment als Estats Units, Marx ha estat pràcticament ignorat com a pensador de rellevància sociològica. La influència de Marx a l’Europa occidental ha estat variable. La força del marxisme en els ambients intel·lectuals i organitzacions polítiques va fer que nombrosos pensadors conservadors i liberals intentaren refutar-lo.

Algunes crítiques se centren en elements concrets de l’obra de Marx, mentre unes altres s’oposen a alguna de les versions del cànon marxista elaborat per les organitzacions polítiques i els intel·lectuals socialistes o comunistes.

El fracàs de les societats anomenades comunistes i el seu gir vers una economia capitalista fa necessari replantejar el paper de la teoria marxiana tal com ha estat aplicada per aquestes, igual com les periòdiques crisis i contradiccions insalvables del capitalisme han donat renovada vigència a les seues teories. Alhora, un altre debat important és entre les diverses interpretacions que es fan de l’obra de Marx. En qualsevol cas, Marx va oferir una teoria filosòfica, històrica, econòmica i sociològica coherent que pot emprar-se per a analitzar els sistemes socials.

Xavier Cunyat és Professor.

IN MEMORIAM Marina Zaragozá

marinaceu
Marina Saragossà, durant la seua participació en la jornada dels Parlars Xurros (Enguera, 16 de novembre de 2013)

 – 28-04-2016 –

per Vicent F. Garcia Perales

Ens ha deixat una gran dialectòloga, etnògrafa de la cultura i millor persona. DEP. Les persones que l’hem coneguda sabem que Marina Saragossà (Silla, 1944) tenia valors profundament humans: atenta, observadora, però alhora inquieta i punyent. No hi havia tema a què no li traguera punta. En record i respecte d’ella va el meu escrit, basat més en les anècdotes personal, acadèmiques, que no pas en la seua història biogràfica, que caldrà fer algun dia.

De fet, vaig conéixer Marina Saragossà arran de la publicació que, juntament amb Heike Soennecken, vaig fer de la traducció de M. Sanchis Guarner, a presó estant, de l’obra de Max Thede, un alemanys que va vindre als anys 30 a l’albufera de València a fer la seua tesi doctoral. Sanchis va ser, de fet, el mestre i guia de Marina, qui va veure publicada la tesi sobre el cultiu de l’arròs a Silla, el seu poble, un any després de morir. L’entrevista amb Marina va ser molt esclaridora, ja que vaig descobrir que ella va ser l’encarregada de passar a màquina d’escriure (segons ella, “antidiluviana”) els originals de puny i lletra de Sanchis (els de la nostra edició de Denes de 2011).

Marina (Marinín, segons la mestra de costura) tenia sempre el somriure enganxat a la cara. No podia parar d’analitzar la realitat que l’envoltava. En un viatge a Itàlia vam coincidir el meu germà i jo amb ella a l’aeroport de Pisa. Bo, era al maig de 2008, durant un viatge a l’Alguer, on participàvem en el Col·loqui d’Onomàstica, organitzat per l’incombustible Emili Casanova, actual director del Departament de Filologia Catalana, al qual pertanyia Marina Saragossà. I és que l’Alguer encarna l’exotisme dins de la nostra llengua, i de la mà de Marina, amb el “Trenino Catalano”, coneixíem la ciutat, els restaurants, la gent… Marina era de les que no se’n perdia ni una.

La vida se li ha trucat uns dies abans del seu aniversari, però ben bé podem assegurar que el record i el llegat és per per emmarcar, per exhibir i per tindre dins de la col·lecció de gent que ha passat per la vida amb uns objectius i unes creences força humanístiques, cristianes i dignes de tindre en la memòria. Que Déu s’apiade de la seua ànima.

Vicent F. Garcia Perales és Director del Departament d’Humanitats – UCH CEU

Second round, art i lluita als instituts valencians

Second round – 28-04-2016 –

per Francesc Joan López Sánchez

L’institut Manuel Sanchis Guarner porta uns quants dies en ebullició; a les seues parets han començat a aparèixer de sobte cares, siluetes, arbres, ombres, imatges misterioses que el fan més atractiu, més valuós, més interessant. Les parets han cobrat vida i l’art s’ha apoderat del centre. Es tracta d’imatges que conviden a visitar-lo, imatges que ens recorden bodegons, quadres de pintors o escultores famoses, dibuixos que interpreten i transformen l’espai en què convivim i aprenem: l’escola pública.

No, no us penseu que sóc l’Iker Jiménez ni que parle de les “Caras de Belmez”. Potser “m’he ratllat” un poc en veure l’entusiasme que posa en el seu convit la professora Lola Bosch davant el Second Round, art i lluita als instituts valencians, un projecte que presenta el treball dels alumnes de Plàstica i del Batxillerat Artístic del nostre institut, coordinat extraordinàriament pels seus professors Lola Bosch, María José Expósito i Ferran Masià. Són els treballs que ara omplen les parets del centre i li donen vida; són els treballs amb què volen revolucionar, fent ús de l’art, l’ensenyament públic.
CARTEL_SECOND ROUND_SILLAEl projecte del Second Round, art i lluita als instituts, que se celebrarà al centre Manuel Sanchis Guarner de Silla a partir del proper dimarts 3 de maig, és un projecte dels instituts de Secundària valencians i que gira al voltant de l’activitat artística que s’hi realitza.
A la Plaça del Poble de Silla tindrem la sort dimarts, entre les 11 i les 11.15 hores, de gaudir del treball que es presentarà perquè els ciutadans del poble puguen contemplar en directe l’activitat artística. La música, la pintura, l’escultura i la dansa són representacions que s’escapen de la vida diària de les persones que, cada vegada més, insistim en un dia a dia reiteratiu i, de vegades, anodí. Dimarts serà l’hora de trencar al centre amb aquesta rutina una vegada més i, fins al dia 16 de maig, tots tindrem ocasió de gaudir de l’exposició que li dóna sentit i forma a la reivindicació artística.
Les activitats que tindran lloc a la Plaça del Poble començaran a les 11’00h amb un Action Painting (pintura en directe, amb música), al qual seguirà immediatament el Parlament d’inauguració del projecte Second Round i la Cercavila de l’ART amb el lliurament del nostre tresor a 3 personalitats presents. Durant la Cercavila, el grup de tabals i dolçaines, dirigit per David Reig, acompanyarà la primera dansa dels Cabuts, ballada pels alumnes de primer de batxillerat coordinats per Jesús Sevilla. Al mateix temps i abans de començar l’itinerari de la Cercavila pel carrer de València es lliurarà l’esmentat tresor a les autoritats i es mostrarà l’inici d’una Escultura col·lectiva. La dansa es tornarà a ballar a la cantonada del carrer Santa Teresa i a la del carrer dels Forns.
Cap a les 11.25h està prevista l’arribada al col·legi Desemparats on es realitzarà el segon Action Painting, es repartirà una altra part del tresor i s’hi ballarà la dansa dels Cabuts.

Cap a les 11.35h., la Cercavila arribarà a l’institut on aquelles persones que hagen rebut part del tresor tindran l’honor d’acabar l’Escultura col·lectiva. Tot seguit tindrà lloc un recorregut didàctic per l’Exposició acompanyats de l’alumnat i el professorat de Dibuix. En acabar el recorregut, cap a les 12.15h. està prevista, al Saló d’Usos Múltiples, l’actuació del Cor del centre, un primer parlament del Director, Jaume Tortosa, i un segon a càrrec de Ricard Huerta, del Departament de Didàctica de la UV (Universitat de València), i Jorge Hermosilla, Vicerector de Participació i Projecció Territorial de la UV. La cloenda d’aquesta activitat tindrà lloc amb una conferència a càrrec de David Mascarell, del Departament de Didàctica de l’Expressió Artística de la UV, sobre Dispositius mòbils i tecnologies online per a l’educació artística i, finalment, unes paraules a càrrec de la vicedirectora, Fani García.

Tot aquest treball ha requerit també de la comunicació escrita mitjançant cartells i textos que han estat revisats per la professora Anna Melià.

Esteu convidats a gaudir d’aquesta festa de l’art, d’aquesta lluita per la cultura feta amb il·lusió des de l’escola pública, des de l’institut Manuel Sanchis Guarner de Silla.

Comptem amb la vostra participació!

Francesc Joan López és Professor de l’IES Manuel Sanchis Guarner de Silla.

Reflexions entre Amsterdam i l’Albufera

xaran – 28-04-2016 –

per Vicent Zaragozá Huesa

Fa uns mesos, poc abans de les festes del Crist, just quan els camps d’arròs ensenyen al sol les seues primeres espigues, un grup d’amics decidirem viatjar en novembre a Amsterdam. M’atreia molt la idea de visitar aquella ciutat en alguns temps centre del comerç mundial. Navegar pels seus canals, admirar la singular traçada dels seus edificis, passejar per la Plaça Dam, l’estació Central, comprovar en primera persona l’horror nazi en la Casa d’Ana Frank, contrastar l’ambient en absolut degradant del barri roig. En definitiva, conviure amb els ciutadans d’unes terres guanyades a l’aigua i que hui per hui tenen un nivell de vida dels més alts.

El viatge estava organitzat. Un cuquet, en l’estómac hem feia recordar un altre assumpte del que no hem podia oblidar. Havia de volar per primera vegada. No tenia por i m’haguera agradat estar un poc nerviós, però res, com si tingués a agafar el “tren de cercanias Gandia-Valencia con parada en todas las estaciones”. Cosa estranya pel pànic que tinc a les altures.

Canal. Amsterdam. Netherland
Amsterdam. Netherland

L’avió enfilava la pista d’envol i jo sols desitjava que s’elevara per vore des de lo alt les terres que sempre hi havia vist a nivell. Manises, els xalets del voltant, la mar i de sobte, darrere l’ala, l’Albufera. El cor s’accelerà, la boca se’m va obrir, la veu em tremolava, un nuc en la gola no deixava passar l’aire i els ulls s’enrogiren per unes llàgrimes traïdores, que no vols que vegen els demés, perquè no les entendrien la majoria, però que son les més dolces. Era el paratge que més estime, tot en una imatge als meus ulls. Era el poble on viuré sempre, per primera vegada a l’objectiu de la meua càmera. Vaig fotografiar aquella imatge que sols durà uns segons. Duia tant sols un minut a l’avió i ja estava segur que seria una de les experiències mes extraordinàries que anava a viure.

El viatge durava dues hores. Desprès d’observar una estona la il·lògica imatge de tindre els núvols als peus, vaig buscar la foto de l’Albufera. No era el mateix. Aquella imatge la veia quasi diàriament en el Google Earth, però servia com a record digital del que havien vist els meus ulls. Mirant-la i ampliant-la en el zoom hem proposí un exercici per quant arribarem a la capital dels Països Baixos. Comparar la vida en dos ciutats que viuen en part del seu terme per baix del nivell del mar, Silla i Amsterdam.

Conforme l’avió descendia jo maleïa l’oratge que feia en aquell país. Havíem deixat el sol i la temperatura suau de València per uns núvols i un fred desconegut per a mi. No havia pogut vore en cap moment res d’aquella població holandesa des del cel. Vaig pensar que el que m’havia suggerit a mi mateixa en l’avió no tenia sentit, València o millor dit Silla no tenia res a veure en aquella malhumorada ciutat.

El viatge va ser curt però intens, d’aquells que com tens poc de temps, ho vols vore tot i no veus quasi res, però en el que caminant en els ulls ben oberts i observant les coses més banals et deixa la sensació d’haver conegut una cultura propera, però del tot diferent. En absolut pensí en buscar similituds com m’havia proposat a l’avió. Va ser després en arribar a Silla, contant el viatge a uns amics en la marjal, quant m’adoní de lo increïble d’aquell país dels tulipes i de la tristor del nostre llac de canyes i fang. Pensí en eixos moments: “ells no tenen bon clima, però son sensats en la terra on viuen, nosaltres tenim bon clima…”.

albufera--644x362
L’Albufera

Açò em va fer reflexionar i el reflexionar em va fer maleir. I pensant i maleint m’adoní que tenim molt poc que fer, que lo que tant estimem està hipotecat. La perfecta harmonia fluvial d’Amsterdam i la seua renovació anual de tota l’aigua dels seus canals, contrastava en el meu cap en la cada vegada menor aportació d’aigua al nostre llac. Els sillers i pobles riberencs em estat convivint durant tota la nostra historia en les aigües del llac, formant nuclis de població al seu voltant. El comerç i explotació des de fa centenars d’anys mai no havien ferit tant fort a l’Albufera com fa encara menys de 40 anys. En l’actualitat han desaparegut gran quantitat d’espècies animals i vegetals per la pobra qualitat de l’aigua. El comerç en pesquera i cacera es pràcticament inexistent. El tràfic fluvial es majoritàriament de recreació. Grans empreses i xicotets polítics convertiren en un comú el que sempre havia segut el menjador de la casa. Darrere dels grans projectes ecològics proposats pels polítics, sempre s’amaga el menyspreu als grans conservadors del llac, el llauradors. Ells son qui mes coneixen i respecten el llac perquè el necessiten per a viure. No han estat ells el que l’embrutaren fa uns quant anys. Però han estat ells els que mai no han deixat de treballar les seues terres, mai no han deixat de dragar els sequiols, de fer motes i marges, de demanar l’aigua justa que ens furten per dalt. Es a d’ells a qui es deuria cuidar. Però no en “subvencionetes” econòmiques que amaguen la realitat i afavoreixen sempre al que mes terreny té i en absolut al correcte cultiu de l’arròs. Deuríem valorar el seu treball i intentar conservar-lo perquè en menys de vint anys no ni haurà cap llaurador que sàpiga treballar l’arròs. Si no cultivem l’arròs (cada any es multipliquen el nombre de basses sense barrejar) la marjal es convertirà en un gran canyar, desapareguen-ne sequiols, camins, basses, fent perillar així la salut pública dels pobles del voltant. Haurem de tancar les comportes de la mar i impedir que arribe aigua per evitar que s’empantane. Sense aigua i el canvi climàtic l’Albufera es convertirà en un gran secà… ideal per a construir, apartaments, hotels i camps de golf. El que ara et pot semblar ironia i irrealitat et recorde que arreu del mon i d’Espanya està passant. El creixement demogràfic mundial ens farà ocupar zones pròximes als grans nuclis de població on les ofertes de prosperitat seran més segures. Per sort o per desgracia estem en un lloc privilegiat i com ja varen fer, continuaran en un procés de deteriorament que ens durà al vell refrany valencià “de fora vindran i de casa ens tiraran”. L’Albufera es nostra però no ens pertany.

Poden semblar un desenllaç un poc catastrofista, però davant el poc interès que demostren les autoritats en escoltar a la gent que cuida al llac, el futur el mes negre que el tarquim. La solució està en les seues mans, perquè jo no fique la meua en el foc per ningú dels propietaris de bases de la meua generació, tots acomodats en bon nivell de vida, on no menegem un dit si reialment no tenim un braç que guanyar. Els llauradors de l’actualitat son els últims que queden i se’ls està maltractant. Els compren l’arròs per baix del preu de cost del seu cultiu. Sols es trau escassos beneficis per una ajuda estatal que pot ser en pocs anys ja no donaran. En desaparèixer el llaurador, desapareixerà l’Albufera.

En la ràbia en les entranyes de pensar el malament que nosaltres ho em fet, en venen al cap els edificis i ponts fets fa centenars d’anys a Amsterdam. Però sobretot envege els seus canals plens de fotges, cignes i ànecs. La necessitat de l’home en adequar-se al seu entorn, no te perquè dur, en absolut, a la desaparició d’aquest. En aquella llunyana capital han estat els mateixos habitants els qui s’han encarregat de conservar al llarg dels anys l’encant de la ciutat. En l’Albufera nosaltres em fet el mateix. Però qui no l’estima i sols veu garbes de bitllets on deurien haver-hi garbes d’arròs, provocà fa uns anys i provoca en l’actualitat que la ferida oberta encara continue sagnant.

Sempre recordaré aquell viatge que em va fer comprendre, encara mes, que el futur de l’Albufera depèn de nosaltres… la gent de raça albuferenca.

Vicent Zaragozá és Tècnic de Cultura de l’Ajuntament de Silla.

Arqueologia de l’Horta Sud, l’origen d’una comarca històrica

Llorenç Alapont, Adrià Pitarch i Hèctor Orengo han posat a disposició del lectors interessats per conèixer les nostres arrels i la nostra cultura una monografia sobre el patrimoni arqueològic de l’Horta Sud, que serà presentada en tots el pobles de la comarca, començant per Silla, aquest proper dijous 28 d’abril a la Casa de la Cultura.

arqueologia3

Tot i que la informació i les dades que es mostren estan basades en la documentació aportada per les troballes i excavacions arqueològiques, interpretades des d’una metodologia científica i contrastada, l’obra esta destinada a la divulgació i el gaudiment del públic en general. No és necessari ser cap professional o especialista en la matèria per entendre i adquirir un valuós coneixement sobre la història del territori i el pobles de l’Horta, a través de la cultura material, que ens han deixat el nostres avantpassats des de la edat del bronze fins els segle XVI.

Amb un llenguatge senzill i comprensible, amb els mínims tecnicismes i mostrant sempre una vessant interpretativa i explicativa del objectes i els jaciments, els autors pretenen com principal objectiu que es conega veritablement la realitat del nostre patrimoni arqueològic i la evolució del nostre paisatge des de la prehistòria fins la modernitat, doncs resulta impossible estimar i prendre consciència d’allò que es desconeix.

arqueologia

El segon objectiu del llibre, és aquest que acabem de nomenar, que el patrimoni arqueològic de l’Horta siga estimat, valorat i sentit com propi, passant a formar part de la consciència col·lectiva, com les arrels d’allò que fórem i som actualment. Qui oblida els seus orígens oblida qui és en realitat, qui perd la memòria, perd la identitat.

La comarca de l’Horta Sud conforma un extens territori de més de 300 Km2 repartit en 20 municipis situats al sud i oest de la ciutat de València. La nostra comarca posseeix una immensa riquesa patrimonial i monumental, etnològica, ecològica i natural. La comarca pot presumir d’un total de 85 jaciments arqueològics catalogats, una desena de Béns d’Interès Cultural i nombroses edificacions inventariades com Béns de Rellevància Local, a més de quatre museus d’Història i Arqueologia. Es tracta d’un entorn privilegiat, que s’estén al llarg d’una plana litoral flanquejada pels turons de les serres del ponent, com el Vedat de Torrent, la Coma i L’Alter a Picassent i la Serra Perenxisa. Espais d’alt valor natural i ecològic. La serra Perenxisa separa les aigües del riu Xúquer que van a confluir al barranc de l’Horteta, que travessa la comarca i que rep les aigües del riu Túria declarat Parc Natural, abastant els termes de Manises i Quart de Poblet. L’altre Parc Natural que flanqueja la comarca per Llevant és el llac de l’Albufera, el qual primitivament s’estenia entre el Túria i el Xúquer i que va nàixer precisament per l’aportació al·luvial de tots dos rius. Aquest especial espai físic, amb les seues particularitats i característiques pròpies, ha estat el lloc i el paisatge on han viscut i evolucionat els nostres avantpassats durant els darrers mil·lennis i on han deixat unes empremtes tretes a la llum per la recerca arqueològica.

arqueologia2

L’Horta de València en general i l’Horta Sud en particular resulten casos paradigmàtics de paisatge cultural. L’Horta, entesa històricament com l’àrea irrigada per les huit sèquies del riu Túria és reconeguda com un dels paisatges culturals més importants de la Mediterrània. És una de les set hortes periurbanes històriques que encara queden a Europa, i la que es troba al punt de partida de la “invenció” científica d’aquest tipus de paisatge agrari’. Elements associats a l’Horta, com ara el Tribunal de les Aigües inscrit al 2009 a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, els cultius tradicionals, la pesca ancestral de l’Albufera o la vela llatina són reconeguts pels valencians com a part important de la seua identitat i bagatge cultural. Totes aquestes tradicions, construccions hidràuliques, religioses i defensives, xarxes viaries, organització del territori, nuclis d’habitatge, etc. tenen el seu origen en ibers, romans, andalusins, i altres cultures i pobles que podem desvelar i traure a la llum mitjançant l’arqueologia i que ara aquest llibre es posa a l’abast de tothom.

arqueologia4

Crònica del Ple de l’Ajuntament de Silla 26-04-16

salvamestre – 27-04-2016 –

per Salva Mestre

 

Un aclariment important sobre un dubte persistent

El ple ha començat com sempre amb la ronda de control sobre el govern on la oposició fa les preguntes que considera pertinents. Entre altres preguntes sempre interessants (i que poden escoltar-se a la gravació audiovisual que es publicarà en breu) el representant d’Espanya 2000 ha tornat a fer una pregunta que fa de forma recurrent ignorant una i altra vegada la contestació clara i incontrovertible. La pregunta és si l’Ajuntament inclou clàusules per afavorir la contractació de treballadors del poble en el moment de licitar les obres públiques a empreses privades. La resposta és que eixe tipus de clàusula és il·legal i, encara que es volguera, seria impossible posar-la. Això és aixina perquè la llei considera que seria una discriminació que atempta contra la igualtat de tots els ciutadans espanyols front a la possibilitat d’optar a treball remunerat amb diners de les administracions públiques.

El dia de la marmota o la batalla d’Els Verds contra l’ampliació de drets de participació a la ciutadania

Començarem per la qüestió més polèmica. Com a darrer punt de l’ordre del dia, s’ha tractat un recurs de reposició del grup Els Verds on s’ha demanat la nul·litat de l’acord plenari en un punt de l’ordre del dia de la anterior sessió plenària sobre la corrupció, al·legant que se li havia vulnerat el seu dret a la participació com a representant polític. En el seu recurs de reposició s’expressa la circumstància que el representant d’Els Verds va ser expulsat del ple per ordre de l’Alcalde abans de la votació del punt perquè, en aplicació de la normativa municipal, serà expulsat del ple aquell representant que siga avisat 3 vegades per fer ús de la paraula sense tindre-la atorgada per l’Alcalde i resulta que el representant d’Els Verds va cometre aquesta actitud indisciplinada (tal com s’aprecia fàcilment a la gravació audiovisual). També s’expressa al recurs la circumstància que un veí va intervenir en la sessió plenària, abans de la votació d’eixe punt de l’ordre del dia i després dels torns de paraula dels representants polítics, acollint-se a l’article 6 del Reglament de Participació el qual habilita a intervenir en la deliberació d’un punt de l’ordre del dia a qualsevol veí o veïna que ho sol·licite formalment per registre d’entrada. En la seua argumentació jurídica cita diversos articles (el 23 de la constitució i els 88.3, 94 i 98 del ROF -Reglament d’Organització i Funcionament-) amb la pretensió de demostrar que l’article 6 del Reglament de Participació és il·legal. “Per tot això…”, tal com s’escriu el recurs de reposició, “sol·licitem la nul·litat del punt 7 del ple del 23 de febrer”.

El que se li contesta des de la Regidoria de Participació és que, precisament, l’article 6 del Reglament de Participació, al establir normativament un mecanisme pel qual un veí o veïna pot intervenir de forma reglamentada en la deliberació d’un punt de l’ordre del dia abans de la votació, aplica i concreta l’article 23 de la Constitució que diu que “els ciutadans tenen dret a participar en els assumptes públics, DIRECTAMENT o per mitjà de representants”. A més, la reglamentació de l’article 6 permet que un veí puga intervenir no ja en qualitat de públic assistent sinó, específicament, en qualitat d’intervinent autoritzat legalment de forma que no s’infringeix l’article 88.3 del ROF el qual, atès el seu caràcter disciplinari i d’ordre, diu que “el públic assistent a les sessions no podrà intervenir en aquestes, ni tampoc podran permetre’s manifestacions de grat o desgrat, podent el President procedir, en casos extrems, a l’expulsió de l’assistent que per qualsevol causa impedisca el normal desenvolupament de la sessió. Sense perjudici d’açò, una vegada alçada la sessió, la Corporació pot establir un torn de consultes pel públic assistent sobre temes concrets d’interès municipal”. El 88.3 tracta de immunitzar legalment al Ple per preservar la seua operativitat representativa. L’article 6 permet conjugar aquesta operativitat amb l’ampliació dels drets de participació dels ciutadans segons l’esperit de l’article 23 de la Constitució. D’aquesta forma, en base a normativa municipal, s’amplien els drets de participació omplint un buit legal atès que no hi ha cap lloc en la llei on es prohibisca que un particular puga intervenir directament dins d’una sessió plenària. Per tant, no procedeix anul·lar la validesa de la votació del punt 7 del Ple del 23 de febrer si més no perquè, a més, el representant d’Els Verds no sols va poder fer totes les seues intervencions reglamentàries sinó que si no va poder votar va ser pel fet d’haver sigut expulsat com a conseqüència de la seua actitud indisciplinada i mai no pel fet que un veí haguera intervingut després de tots els representants polítics. 

Per tant, el informe jurídic de la Secretaria de l’Ajuntament ha desestimat el recurs d’Els Verds per entendre que “no s’ha produït una vulneració dels drets reconeguts en l’article 23 de la Constitució Espanyola.” De qualsevol forma, el representant d’Els Verds ha afirmat que seguirà fent recursos de reposició i que anirà fins i tot a judici per intentar que un jutge anul·le l’article 6 del Reglament de Participació ja que considera que els serveis tècnics de l’Ajuntament han fet malament la seua faena i no han detectat els perills que ell veu. Perills que se xifren suposadament en termes de possibles demandes judicials per part de tercers sol·licitant la nul·litat dels punts de l’ordre del dia on hipotèticament intervingueren veïns de Silla. Des de la Regidoria de Participació confiem en el criteri i competència tècnica dels serveis jurídics de l’Ajuntament, especialistes i amb experiència en la matèria. Si eixos perills existiren haurien sigut detectats o haurien sigut reconeguts a la llum de les exposicions crítiques d’Els Verds de Silla. Però no és el cas ni una cosa ni l’altra. Que un jutge, aplicant una interpretació restrictiva de la llei, poguera determinar que l’article 6 no s’ajusta a dret és cosa que entra dins d’allò concebible, atès que s’està intentant ampliar els drets de participació ciutadana en els límits de lo establert positivament per la llei i en atenció a la voluntat compartida d’una demanda generalitzada de més mecanismes de participació per part de la ciutadania; i això, sense anar contra llei. També és perfectament concebible (i potser més encara) que un jutge no vera cap problema en l’article 6 reconeguent-li al Ple de l’Ajuntament la seua capacitat de reglamentar al respecte. Però, no obstant, allò que no és en absolut concebible és que l’aplicació de l’article 6 del Reglament de Participació poguera comportar la nul·litat legal dels acords plenaris adoptats per la votació dels representants polítics encara que, i pel simple fet que, un veí o veïna haguera intervingut en eixe punt de l’ordre del dia. Açò és una interpretació molt extrema que no comparteixen els serveis jurídics de l’Ajuntament i que forma part de la batalla “política” que desplega el representant d’Els Verds (secundat pel PP) contra l’article 6 del Reglament de Participació des del principi. Per este motiu l’article 6 ha passat per sessió plenària prou vegades i seguirà fent-ho, ja que el representant d’Els Verds aprofita tots els recursos de que disposa per a que així siga i mostra intenció de continuar presentant de forma reiterada recursos de reposició que involucren aquesta problemàtica (a més de l’amenaça d’anar a judici).

El punt econòmic sobre pressupostos

Un punt de l’ordre del dia important ha sigut l’aprovació de les transferències de crèdit proposades pel govern amb les quals es passa diners del capítol 1 del pressupost municipal (el capítol de “personal”) a altres partides on hi han necessitats a cobrir. Estos diners es poden canviar de partida pressupostària perquè corresponen a diners pressupostats per a la remuneració de llocs de treball que estan vacants. Eixos sous que haurien de pagar-se als treballadors de llocs de treball que no s’estan ocupant (per diversos motius) queden alliberats a mesura que van passant els mesos. En el moment en que s’alliberen eixos diners es poden destinar a altres finalitats i la transferència de crèdit és la forma tècnica de fer-ho. El fet de reflectir estos diners al capítol 1 en el pressupost anual, tot i saber que no van a ser gastats en sous perquè no estan ocupats alguns llocs de treball, respon a la decisió política d’ajustar-se a la legalitat vigent que marca que s’ha de fer així. No fer-ho seria cometre il·legalitat. Este tipus de transferència de crèdit ha de passar per sessió plenària també tal i com ho estableix la llei. Esta és la prova que les acusacions de l’oposició a l’equip de govern local quan deien que hi havia més de mig milió d’euros “ocults” en el pressupost eren falses. Ja se va avisar que eixos diners es reflectirien en el pressupost tal i com marca la legalitat i que se farien les transferències de forma transparent tal i com marca també la legalitat vigent.

Els diners “sobrants” del capítol 1 fins a la data són vora 92.000 € dels quals s’han destinat 45.000 € a la partida de festes (que estava completament infradotada), 7.870,3 € a dotar la partida destinada a reparacions i manteniment de les escoles del poble, 15.000 € a aportacions i subvencions mitjançant convenis amb associacions del poble, 5.000 € per a arbres i 20.000 € per la contractació d’una consultoria externa sobre la viabilitat i disseny de la estratègia per a re-municipalitzar el servei de l’aigua potable. Aquestes transferències de crèdit no necessàriament determinen prioritats del govern, ja que el pressupost municipal és més ampli i ja hi han partides dotades des del principi per a moltes altres qüestions (serveis socials, educació, etc.) sinó que responen a necessitats que hi ha que anar cobrint, siguen més o menys prioritàries.

Aquest últim punt ha despertat polèmica entre la oposició, ja que s’ha esgrimit que 20.000€ per contractar una consultoria suposa un cost desproporcionat e injustificat. Al govern li sembla absurda aquesta crítica quan s’està parlant que està en joc no sols la recuperació d’un servei tan bàsic i fonamental com és l’aigua potable (la privatització del qual ha dut tant de perjudici als veïns i veïnes) sinó també vora 5 milions d’euros que reclama l’actual empresa adjudicatària. Seria una completa irresponsabilitat prendre decisions sobre aquesta qüestió sense tindre el millor assessorament possible, per la qual cosa cal un estudi seriós i profund a càrrec d’especialistes en la matèria. No es tracta d’una problemàtica jurídica senzilla amb la qual els serveis tècnics de l’Ajuntament tinguen experiència i familiaritat i el poble de Silla es juga molt en aquest procés. Invertir 20.000 € en tindre certeses legals sobre aquesta problemàtica forma part d’una gestió responsable.

Tres propostes aprovades amb un ampli consens

S’han aprovat 3 mocions presentades pel grup municipal de Ciutadans sobre la creació d’espais “cardioprotegits”, sobre la eficiència energètica dels edificis municipals i una millora sobre transparència. Les dos primeres han tingut un clar consens en el sentit que són propostes que han de donar pas a estudis de viabilitat per vore de fer-ho realitat, atenent a molts aspectes: en el cas dels espais “cardioprotegits” hi haurà que estudiar les consideracions tècniques, jurídiques, de recursos humans, de formació de personal, econòmiques, de pla d’implementació, etc.; en el cas de la eficiència energètica, caldrà fer els estudis de diagnòstic en una primera fase i anar posant a punt els edificis municipals segons les possibilitats econòmiques vagen permetent-ho atès que el cost econòmic és més que significatiu. Per “espai cardioprotegit” cal entendre la implementació d’unes màquines en els espais públics que de forma automàtica poden ajudar a salvar la vida de persones que patisquen un problema cardiovascular agut (atacs al cor). Per eficiència energètica cal entendre la reforma dels edificis per disminuir el seu consum energètic (electricitat, calefacció) aconseguit d’aquesta forma disminucions significatives de costos econòmics.

La moció sobre transparència és una proposta interessant que, d’acord amb l’esperit de la llei de transparència vigent, apunta a oferir a la ciutadania de forma gràfica i senzilla l’històric de les propostes dels grups polítics al Ple de l’Ajuntament on figure el proponent, el text de la proposta, el resultat de la votació, l’estat d’execució i, quan siga procedent, la consignació pressupostària destinada per dur a terme la proposta. Aquesta proposta s’ha treballat de forma coordinada entre la Regidoria de Transparència i Ciutadans durant 5 setmanes per aconseguir un text amb garantia de poder ser correctament implementat pel personal de l’Ajuntament. A última hora, el grup d’Els Verds ha presentat una esmena que s’ha acceptat sense problemes perquè aportava una xicoteta millora segons la qual no sols es reflectiran les propostes aprovades sinó també totes les propostes presentades encara que no siguen finalment aprovades.

Torn de precs i preguntes

Com ja sembla habitual, la persona que acusa de corruptes a regidors de govern ha intervingut novament per a incidir en les seues elucubracions fent-les extensives en aquesta ocasió també a l’Alcalde a qui ha acusat de prevaricació. Aquesta persona ha sigut denunciada pels regidors de govern als qui ha calumniat sense proves i la primera citació judicial serà la pròxima setmana.

Un altre veí de Silla ha intervingut també de forma exemplar presentant un parell de queixes a les quals s’intentarà donar solució.

Salva Mestre és Regidor de Transparència, Comunitat i Participació de l’Ajuntament de Silla per «Silla en Democracia».

Aquest article ha estat extret de la web de Silla en Democracia.

La filosofia de Jean Jaques Rousseau

xavier3 – 27-04-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

Quan jo tenia dèsset anys i cursava COU a l’Institut Manuel Sanchis Guarner de Silla, un professor de filosofia que aconseguia fer bullir les nostres ments, despertà la meua curiositat pels assumptes filosòfics. El curs anterior, ja ens havia fet copsar el sentit del Discurs del mètode de Descartes provocant-nos preguntes i donant un espai per a intentar discutir que a mi m’entusiasmà. No obstant, en el curs següent ens esperava la lectura i estudi d’alguns autors més, que confirmaren el meu interès per això que deien «filosofia».

Un d’aquests autors em va agradar especialment, i en aquell moment no sospitava la quantitat de vegades que tornaria a sentir-ne a parlar d’ell. Aquest filòsof era Jean Jaques Rousseau i l’obra que vam llegir Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes. La crítica que l’autor fa a les convencions i la societat en general mitjançant la formulació d’una hipòtesi que mai havia pensat, va fer que aquesta em colpira. La hipòtesi era la de que hi ha un estat natural de la humanitat i, com dic, llavors no sospitava la influència que aquesta havia tingut en la història i cultura contemporània. Explicar-vos la hipòtesi de l’estat natural de la humanitat, quin sentit té en la seua filosofia, i el desenvolupament de teories posteriors és l’objecte d’aquestes línies.

rousseau1
Jean Jaques Rousseau

Tot el pensament de Rousseau es basteix sobre l’esquema del pas de l’estat natural a l’estat de societat, amb el projecte utòpic d’un retorn al primer sense abandonar el segon; fet que seria impossible. Rousseau inicia un discurs que marca la separació taxativa entre un progrés material i un progrés moral. Adverteix sobre els costos de la socialització i la seua advertència no té simplement un caràcter moral, sinó que implica un anàlisi sistemàtic de l’evolució de l’espècie humana i la formació de les societats. És el primer pensador que tracta d’explicar teòricament l’allunyament de sí i el malestar general d’una societat avançada. Aquest desarrelament entre allò que l’home voldria fer i allò que realment fa, és el nucli del malestar modern per a Rousseau. La novetat de l’autor ginebrí és que és l’orde social qui coacciona a l’home fins a fer-lo oblidar de la seua pròpia naturalesa, els seus orígens primitius, aquells que encara ara poden observar-se en part en els pobles salvatges. La polaritat societat-individu es desdobla en la de naturalesa i cultura. Les societats humanes resultants de l’evolució des d’un estat natural primitiu no són simplement la suma dels individus que les han constituït; la seua descripció es realitza seguint el desenvolupament de fets històrics d’orde tècnic i econòmic que s’ha interrelacionat amb les institucions i les convencions socials.

rousseau2L’estat natural i el pas a la societat

Segons imaginà Rousseau, l’home primitiu o natural vivia en aïllament; per tant no posseïa una sociabilitat natural ni vivia en guerra amb els altres. Era el bon salvatge; és a dir, la innocència natural sense el pecat original, absència de moral, bondat innata i igualtat. Però «aquesta condició natural és un estat que ja no existeix, que potser mai no ha existit, que probablement no existirà mai, però del qual és necessari tenir idees per jutjar rectament sobre el nostre present».

El pas a l’estat de societat fa l’home menys feliç, lliure i bo. En conseqüència, segons Rousseau, no existeix el progrés. Sorgeix lentament la societat, i en els seus estats incipients és quan l’home se sent més feliç. Tanmateix es perd la llibertat i sorgeixen les desigualtats en el moment que s’estableix el dret de propietat i l’autoritat per salvaguardar-lo. La societat és, doncs, un engany: els homes s’uneixen perquè creuen defensar els febles però, de fet, solament defensen els interessos dels més rics. Per tant, Rousseau realitza una crítica a l’economia i política liberal.

Un fet específic va fer possible la creació de la societat civil i l’aparició de la desigualtat i les guerres: l’establiment de la propietat privada. Com Locke, també en Rousseau la creació de la societat, del govern i de les lleis, té com a fita salvaguardar la propietat dels individus. Tanmateix, la legitimitat és molt diferent; per a Locke, la propietat existeix des de l’estat de naturalesa i la societat es crea amb una continuïtat lògica i per a una major seguretat d’allò ja establert. Per a Rousseau, hi ha un trencament, una discontinuïtat no justificada. Aquest vell tema moralista de la propietat privada com origen dels mals socials i conseqüència d’una caiguda -el pecat original-, s’inscriu en un context diferent perquè analitza els fets socials específicament humans; és el desenvolupament material, econòmic i tècnic, i la seua interrelació amb el desenvolupament moral i intel·lectual, allò que explica la instauració de la propietat privada. Com explica Rousseau, la idea de la propietat privada no es va formar de colp, sinó que fou necessari un llarg procés.

rousseu3Foren fets fortuïts els qui van contribuir a l’allunyament del primitiu estat de naturalesa on l’home només vivia preocupat per la seua conservació, portant una vida molt semblant a la dels animals, limitada a simples sensacions, i satisfeia les seues necessitats amb els fruits que els hi donava la naturalesa. Però el creixement demogràfic, els treballs que es multipliquen, l’aparició de noves indústries i tasques provoquen una certa unió i relació amb els altres. Després, l’home construeix cases i comença a viure en família, s’uneixen unes famílies amb les altres, s’inventa el llenguatge i es crea la primera etapa del procés de socialització. És a dir, són les causes físiques les que obliguen a unir-se els homes per a la seua protecció i aquestes són els primers passos per a la posterior desigualtat. Comença la divisió sexual del treball, la dona es fa definitivament sedentària, mentre que l’home surt a proveir les necessitats comunes. És doncs, en el període Paleolític on apareixen el primer període socialitzador de la història humana. Cal insistir que per a Rousseau la societat és una creació artificial: l’home no és sociable per naturalesa, no estava determinat per a la unió amb els altres homes, res donava suport al naixement de les societats, ni la família és una institució natural una vegada que els fills poden procurar-se el seu sustent.

robinson_crusoe
Robinson Crusoe

L’Educació

El primer pas és la transformació de l’individu mitjançant l’educació. El programa de l’Emili, o De l’educació és una obra de maduresa de Rousseau. Hi exposa el seu pensament sobre l’educació que reflecteix la seua visió de la societat. És el primer text modern que aprofundeix en les característiques de l’infant, i fa una distinció de cinc etapes de maduració que encara hui es considera vigent.

Rousseau es basa en la bondat innata de l’individu, la immersió en la naturalesa, la no-transmissió dels prejudicis culturals, morals i religiosos i l’individualisme. L’Emili s’educa sol (amb el seu mentor) com el bon salvatge i reprodueix l’experiència de la novel·la Robinson Crusoe de Daniel Defoe (1719). Emili descobreix per si mateix el millor de la cultura. Sens dubte, una crítica de l’educació il·lustrada.

rousseau4El contracte social

L’any 1762, la publicació d’El contracte social de Jean-Jacques Rousseau li és motiu d’expulsió del regne de França perquè els seus plantejaments són llavor revolucionària atès que reflexiona sobre la sobirania de la voluntat del poble, els sobirans com a mandataris del poble, i de la república com a forma perfecta de govern. Rousseau trenca amb el liberalisme de Locke, ja que contra la idea de contracte individual amb un governant preconitza el contracte social: el pacte entre tots els ciutadans i el respecte de les lleis, com la millor garantia de llibertat per a tothom. Alhora defensa el principi de la sobirania nacional, és a dir, que el poder emana del lliure consentiment de tots els homes, expressat mitjançant el sufragi.

En conseqüència, Rousseau crea una nova naturalesa humana, fet que li permet superar la contradicció, inherent a l’estat social, entre les seues inclinacions individuals i els seus deures col·lectius. Aquesta és la primera i capital invenció de Rousseau. Té com a pivot la concepció mateixa del sobirà, de la sobirania i de la llei que l’autor fa derivar del contracte social. Rousseau es veu conduït, per aquesta via, a una distinció radical entre el sobirà i el govern. La voluntat general és la base de la institució de l’Estat: el «contracte» segons el qual un hom sol rep el poder que en principi pertany a tots.

L’obligació social no pot estar fundada legítimament en la força. L’únic fonament legítim de l’obligació es troba en la convenció establerta entre tots els membres del cos que es tracta de constituir en societat, i cada un dels quals contracta “per dir-ho així amb si mateix”, no lligant-se, en suma, més que a la seua pròpia voluntat. Tot deriva del lliure compromís de què s’obliga. El pacte social no pot ser legítim més que quan neix del consentiment obligadament unànime i en favor de la comunitat, cadascú es compromet amb la resta i donant-se a tots, no es dóna a ningú. Cadascú adquireix sobre qualsevol altre exactament el mateix dret que li cedeix sobre si mateix. Cadascú, unint-se a tots, només obeïx a si mateix i queda, en conseqüència, lliure com abans.

La llibertat està, doncs, fora de perill; però l’obediència, sense la qual no hi ha cos polític, també ho està. El poble en democràcia és, en certs aspectes, el monarca; en altres és el súbdit. No pot ser monarca més que pel seu sufragi, que són les seues voluntats. Cada membre del cos polític és al mateix temps ciutadà i súbdit: ciutadà membre del sobirà perquè participa en l’activitat del cos polític i súbdit perquè obeeix a les lleis votades pel cos polític, per aquest sobirà del qual és membre.

Amerikanska_folk,_Nordisk_familjebokImportància de la seua obra

La visió rousseauniana de l’educació natural del xiquet -seguint els passos de Locke- com educació «negativa», que deixa desenvolupar l’espontaneïtat infantil i considera la infància en la seua pròpia autonomia va inspirar tota una reforma social i pedagògica i una nova manera de comprendre la psicologia del xiquet. Pel que fa a la seua visió sobre l’individu com ciutadà prefigura els grans sistemes filosòfics del futur, de Kant a Hegel. Rousseau va demostrar que el desenvolupament intel·lectual i moral de l’home va paral·lel a un desenvolupament material i només es possible en la vida social. A més a més es considerat el primer gran teòric de la modernitat que afirma que la llibertat irrenunciable de l’home només pot desenvolupar-se dins d’un Estat organitzat i sota el sotmetiment a les lleis. Aquesta visió sobre l’individu rebrà la crítica dels liberals.

La crítica liberal acusa a Rousseau d’incoherència al sotmetre a l’individu -eix de la seua reflexió en els Discursos– a la voluntat col·lectiva d’un ens moral que es forma en el Contracte; per altra banda, la praxi del Contracte adquireix amb facilitat un biaix totalitari perquè el sobirà té la facultat de poder «obligar a ser lliures». A més, Rousseau no contempla i, fins i tot, rebutja qualsevol mena de sistema representatiu, de partits polítics, de tot cos intermedi entre l’individu i l’Estat, i, per altra banda, en la seua defensa d’una religió civil en les darreres pàgines del Contracte, apareix, al costat d’una clara defensa de la tolerància religiosa, un cert biaix d’intolerància civil. Tot plegat fa comprensible el temor liberal de què l’harmonia entre els interessos individuals i els col·lectius tinga alguna cosa a veure amb la perfecció i el final dels conflictes que s’assoleix a través de la mort i de l’ús de la força.

Per a acabar, la Il·lustració va formular una idea de la naturalesa humana que va ser enriquida per Rousseau amb la mirada oberta a totes les diferències entre els humans. Des d’ací postulava una relació d’alguna manera estètica amb els altres, per la via del sentiment i la pietat. Aquest gir queda simbolitzat en la figura del “bon salvatge”. Ací es troba el naixement de la teoria antropològica.

Jean Jaques Rousseau

DISCURSO SOBRE EL ORIGEN DE LA DESIGUALDAD DE LOS HOMBRES

https://bit.ly/2fwAOOv

El concert a València del 23 d’abril

mcarmenantich – 25-04-2016 –

per Mª Carmen Antich i Brocal

No pretenc fer una crònica dels actes esdevinguts dissabte passat a València en pro de la nostra llengua i la nostra cultura, doncs ja s’ha fet amb detall pels professionals i l’hem pogut llegir a primera hora del diumenge. Son les meues vivències, des que vaig veure la convocatòria a Internet i comprí l’entrada, les que m’agradaria compartir amb vosaltres.

A la meua joventut vaig acudir moltes vegades als aplecs i concerts de la plaça de bous motivada per la il·lusió i les de ganes de canviar-ho tot. Ahir em va semblar tornar-ho a reviure, malgrat que ara els joves eren uns altres.

El dia, en el seu inici, deixava de costat els núvols i les previsions de pluja per mostrar-nos un sol esplendorós. És un bon presagi, pensi, després de setze anys de prohibicions els bons déus ens han de premiar la nostra paciència. El que no esperava és que Ells tampoc s’ho volgueren perdre i, desafiant al sol que enllumenava la ciutat, ocuparen per uns minuts el cel de València. Des de la seua ubicació privilegiada mostraren la seua presència i la seua emoció, en forma de llàgrimes, per tot el temps que feia que no ens havien pogut veure junts. Els que hi érem allí no ens espantarem, sabíem que aquella aigua purificadora assentaria encara més la terra que xafàvem, la que tantes vegades fou testimoni del nostre cant i les nostres reivindicacions.

Vilaweb-editorialVPartal

Tanmateix, la sensació no deixava de ser un poc estranya. A la nostra ment sembla que tot roman inalterable, però a mesura que va passant el temps el cos és el que és . A les graderies, una nombrosa quantitat de cabells blancs s’albiraven des de lluny, entremesclats amb la frescor dels rostres joves i fins i tot dels infants. Si, érem els mateixos que aleshores, i el dia 23 d’abril de 2016 també hi estaven. Al pati, els cossos àgils de molts dels seus fills i filles és movien al ritme de la música, fent onejar les banderes que, potser, s’havien rescatat d’algun calaix de casa i estaven carregades d’anys i d’històries que contar. Els cantants apareixien uns darrere d’altres mentre les muixerangues ens eriçaven els pèls amb la seua destresa i valentia, i les dolçaines i els tabalets ens provocaven un nus a la gola difícil d’empassar. Les danses tradicionals ens recordaven que som poble. Això si, mirares on mirares, els somriures dibuixaven les cares de tothom i la complicitat amb qui tenies al costat, davant o darrere, fluïa espontàniament convidant a conversar. Sabies que aquelles deu mil persones anònimes pensaven i sentien el mateix que tu.

llach-enderrock

De totes les actuacions, les dels llegendaris Al Tall i Lluis Llach ens feren emocionar-nos especialment, i cantar, i ballar, i esborronar-nos la pell. Sense desmerèixer a tots els demés grups i cantautors que ens regalaren la poesia de les seus lletres i la qualitat de la seua música. Foren més de cinquanta dels quals jo només en coneixia uns quants, ho confese, amb tot el mèrit que suposa obrir-se pas i mantenir-se en el panorama musical sense tindre el suport del mitjans de comunicació, dels quals no disposem perquè un dia ens se’ls llevaren. La ràbia també feu acte de presència en els moments en que és recordaven els noms i apareixien les imatges dels que caigueren en la lluita per defensar la llibertat, la cultura, la llengua…

Avui, amb la sang més freda, m’assalta la por de que és quede tot ahí, de que haguem de caminar enrere sobre els nostres passos, de que tot açò haja estat un somni del qual puc despertar-me en qualsevol moment.

Algú va dir, en un dels parlaments que és feren, que no hi érem allí per a celebrar derrotes del passat si no per reafirmar-nos en allò que sentim i pensem. No puc estar més d’acord.

Feliç 25 d’abril a tots els valencians i valencianes.

 

La Batalla d’Almansa

tapisDenia.previewLa Diada del 25 d’abril, commemora al País Valencià la derrota de la Batalla d’Almansa el 25 d’abril de 1707, i es considera la diada oficiosa del País Valencià, un dia de commemoració de les llibertats perdudes del poble valencià i de mobilització del nacionalisme valencià. Encara en l’actualitat perdura la dita Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança, rememorant aquesta derrota. Dins el marc de la Guerra de Successió a la corona espanyola, la desfeta d’Almansa va significar la fi de la derrota del bàndol austriacista, entre ells els maulets i això comportarà que Castella ocupe el Regne de València per dret de conquesta, i així aquest va perdre tots els seus Furs concedits fins aleshores i li són imposats els Decrets de Nova Planta.

Durant la Guerra de Successió els Borbó (Felip V) i els Àustries (amb l’Arxiduc Carles) varen lluitar per tota Europa per la corona d’Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil ja que els partidaris d’ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrant-se els filipistes a la part de la Corona de Castella (Castella, Andalusia i nord-oest de la península), i els austriacistes a la Corona d’Aragó (Regne d’Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca). Amb la victòria de Felip V, s’implantà un sistema polític uniforme a gairebé tots els seus dominis, que a partir d’aquell moment comprengueren, a més de la Corona de Castella, la d’Aragó. Es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les institucions d’autogovern abans respectades per la Casa d’Àustria a tots els regnes declarats austriacistes (Menorca, llavors sota domini anglès, se’n va escapar temporalment). Per això, el 25 d’Abril també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils valencianes.

arxiduc-carles-d-austria
Arxiduc Carles d’Austria

Antecedents de la batalla

Preveient la mort de Carles II de Castella sense descendència, les principals potències europees van proposar un príncep elector de Baviera, amb el consegüent repartiment de possessions entre aquestes potències. Però Carles II mor i en el seu darrer testament ha proposat Felip d’Anjou. Felip entra a Barcelona el 2 d’octubre i les Corts finalment es tanquen el 14 de gener de 1702 amb el jurament de les constitucions catalanes pel Rei. Els aliats proposen l’Arxiduc Carles i comencen les hostilitats.

Pres Gibraltar pels britànics, l’agost del 1705 l’arxiduc embarca a Lisboa en direcció al Mediterrani. S’atura a Altea on és proclamat Rei, i la revolta valenciana dels maulets es propaga liderada per Joan Baptista Basset. Mentrestant, i esperonats constantment pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, escamots armats barren el pas als borbònics a la plana de Vic i en la Batalla de Montjuïc capturen la fortalesa, que seria fortificada i usada per bombardejar la ciutat de Barcelona. Aquesta, envoltada de les tropes aliades de Lord Peterborough, va capitular el 9 d’octubre de 1705, de manera que el 22 d’octubre entra a Barcelona l’Arxiduc Carles, el qual el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes i adopta el nom de Carles III. Lord Peterborough avança cap a València i a finals d’any l’arxiduc ja controla la major part de Catalunya i el Regne de València.

Joan_baptista_basset
Joan Baptista Basset

Mentrestant els borbònics es reorganitzen i el seu exèrcit avança des de Lleida, Girona i pel mar en direcció a Barcelona. Felip V havia perdut els territoris de les Províncies Unides, Milà i el Regne de Nàpols. Tot i això, els filipistes rebien reforços castellans i les tropes comandades pel Duc de Berwick, i forcen l’exèrcit austriacista a abandonar Madrid i a refugiar-se al País Valencià. L’exèrcit aliat es va retirant fustigat per l’exèrcit borbònic, i finalment decideixen plantar cara i formen davant d’Almansa.

La batalla

Les unitats dels combatents són els batallons d’infanteria (400 homes) i els esquadrons de cavalleria (100 cavallers), que s’agrupen en regiments i en brigades. Els dos exèrcits es despleguen cara a cara al llarg de 6,5 km, on els aliats alineen 42 batallons d’infanteria i 60 esquadrons de cavalleria, enfront dels 50 batallons i 81 esquadrons de cavalleria dels franco-espanyols, ambdós en dues línies files de profunditat.

BatalladealmansaLa batalla s’inicia a les 15 hores, amb el foc de l’artilleria. Les tropes aliades, cansades, en inferioritat numèrica i mal dirigides, es trenquen entre el centre i el flanc dret amb els embats de la cavalleria francesa, mentre en el flanc esquerre la superioritat numèrica de la cavalleria francesa també determina la fugida de les tropes aliades. El flanc central durant els primers moments de la batalla infligeix moltes baixes, però acaba fugint una vegada perduts els flancs esquerre i separat del flanc dret, que es va rendir a les 17 hores.

Conseqüències

El Regiment d’Infanteria Ciutat de València, que es trobava de guarnició a Requena va caure presoner el 2 de maig de 1707. La victòria filipista a Almansa significà un gran pas en la consolidació de la dominació d’Espanya pels Borbons. Amb el principal exèrcit proHabsburg a la península, el duc d’Anjou va guanyar la iniciativa i James Fitz-James Stuart es va dirigir cap a l’Ebre mentre François Bidal d’Asfeld va rebre l’encàrrec de capturar les viles del sud del Regne de València. A partir de llavors, només Catalunya i les Illes continuarien fidels a Arxiduc Carles, car els anglesos i el mateix Arxiduc, el qual havia heretat l’Imperi a la mort del seu germà Josep I, es van desinteressar del conflicte i van firmar el Tractat d’Utrecht el 1713. La guerra s’allargaria fins al 1715 amb la rendició de les Pitiüses.

Retrat_de_Felip_Vé_exposat_cap_per_avall_al_Museu_de_l'Almodí_de_Xàtiva_per_haver_incendiat_la_ciutat_el_1707
Felip V

Finalitzada la guerra, el monarca va emprendre una profunda reforma administrativa de l’Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l’enfortiment del Consell de Castella i el 1716 el Decret de Nova Planta a la Corona d’Aragó, pel qual dissolia les seues principals institucions i reduïa al mínim (o més aviat eliminava) la seua autonomia.

La Batalla d’Almansa va suposar un punt important a la història. Successos posteriors com la crema de la ciutat de Xàtiva i posterior canvi de nom pel de San Felip, van distanciar encara més al poble dels territoris de la Corona d’Aragó dels Borbons i dels seus partidaris amb lluites a ciutats com Alcoi, Dénia o Alacant.

Els valencians davant un finançament autonòmic injust: cap a un Concert Econòmic Responsable

josep-melero – 24-04-2016 –

per Josep Melero Martí

Diversos estudiosos sobre fiscalitat pública i alguna que altra personalitat que no es podria qualificar de cap de les maneres de nacionalista radical, han qualificat la relació fiscal que existeix entre el País Valencià i l’Estat espanyol en el seu conjunt com de “quasi colonial” o “colonial”, per descriure com d’injust és el finançament autonòmic que aplica l’Estat Espanyol als valencians. En poques paraules, per als valencians, ser espanyols no és que siga un mal negoci, és que és realment un negoci ruïnós que està posant en serioses dificultats el manteniment de l’estat del benestar, és a dir, la capacitat que tenim per mantindre la sanitat i l’educació pública, el sistema de benestar social i la impossibilitat de fer front amb mínimes garanties a la resta de competències transferides.

Ens hem ofegat “ofrenant noves glòries a Espanya” de tal manera que qualificar que podem ofrenar cap “glòria” en aquest context és tota una ironia, una cosa de molt mal gust. Cal denunciar-ho una vegada més i de manera clara: els valencians som una autèntica anomalia democràtica en l’Europa occidental i, probablement, en el món. Som l’únic territori que està per sota en la mitjana de renda per capita de l’estat que acaba pagant com si estiguérem per damunt. En poques paraules: som “pobres” que paguem a “rics”.

Aquest maltractament fiscal és estructural no obeeix a canvis de govern en l’Estat i a la bona o mala sintonia entre els governs a Madrid i a la Generalitat, sinó a una manera d’entendre la relació política entre l’estat i els valencians, ens han condemnat a pagar un estat que saben que sense l’aportació de valencians, catalans i balears seria inviable. Els valencians som discriminats en finançament i en inversions ja mane a Madrid el PSOE i a València també, ja mane el PP en les dues administracions, ja mane un o altre ací o allà. Aquesta situació tampoc obeeix a cicles econòmics; en temps de creixement els valencians hem estat discriminats i en temps de crisi els valencians hem estat discriminats. L’única constant que es pot traure del tracte fiscal que rep el País Valencià de l’Estat espanyol és el de la discriminació permanent amb l’única finalitat de mantindre un status quo que s’arrossega des de la mateixa transició i on la manca de influència política dels valencians a Madrid ens va portar a la situació que ens trobem a hores d’ara.

Parlem clar, la Generalitat, l’autonomia valenciana, i la mateixa existència dels valencians com a poble europeu no és viable amb aquest sistema de finançament i amb aquesta estructura de relacions polítiques. Hem arribat a un punt sense retorn, per donar només una dada, a hores d’ara els fons que ens arriben des de l’estat no cobreixen ni el 80% del cost de la sanitat i la educació públiques, és a dir el nostre sistema de benestar bàsic no està garantit, el que ens aboca a una espiral d’acumulació de deute que ens obliga a pagar només en interessos del mateix cinc mil milions d’euros anuals en interessos. La situació és crítica i comparable a països que han sigut rescatats com ara Grècia o Argentina. Ens juguem la nostra supervivència com a poble amb institucions pròpies, i tot just quan fa poc menys de trenta anys que les vàrem recuperar dins d’un marc autonòmic de descentralització en l’Estat espanyol.

Per entrar en una situació de recuperació del nostre estat del benestar necessitaríem vint mil milions d’euros anuals, disset mil per a fer front al pressupost i la resta per poder anar pagant el deute acumulat per culpa d’aquesta situació provocada pel mal finançament. Els valencians no podem ser aportadors nets a l’estat, som una comunitat pobra en termes econòmics i hauríem de ser receptors nets com els andalusos o els extremenys. El mite del “levante feliz”, és una mentida repetida mil vegades que ha fet pensar a una part important de valencians que ací estem per a lligar els gossos amb llonganisses quan la realitat és un altra ben distinta, som una de les regions més pobres d’Europa, tal i com es pot comprovar als rankings publicats per les dades oficials que fa públiques l’Eurostat.

A l’Estat espanyol es dóna una paradoxa que mostra a les clares el mal disseny de l’arquitectura territorial. Un disseny fet a pedaços, sense coherència i forçat per les circumstàncies i els equilibris polítics. I és que a l’Estat espanyol certa part de la despesa està descentralitzada mentre que els ingressos estan centralitzats. No és cert, com alguns ens volen fer creure, que Espanya siga un Estat federal en la pràctica. Espanya és en el seu disseny institucional un Estat centralista que cedeix la gestió de certs serveis. Però per dir-ho amb una imatge clara, la clau de la caixa no es comparteix. Dit en altres paraules, no existeix la corresponsabilitat fiscal que caracteritz els estats federals, i on els territoris gestionen els seus recursos, repleguen els seus impostos i liquiden amb l’estat en funció de la capacitat de finançament dels seus serveis bàsics. Es a dir, només aporten a la solidaritat interterritorials després de pagades totes les necessitats bàsiques calculades a un cost igual en tot el territori.

En aquest sentit, des d’un avançament a una fiscalitat federal és imprescindible una Agència Tributària Valenciana que recapte i gestione els impostos del nostre territori. Això es podria explicar des d’un punt de vista federal, sí, però també des d’un punt de vista de simple racionalització i optimització de l’actual Estat de les Autonomies, perquè el que ha quedat clar en aquesta dècada i mitja que s’ha produït el que es denomina l’harmonització de competències –és a dir, el desenvolupament del famós “cafè per a tots”-, és que l’actual sistema no funciona i està sotmès a opacitat i capricis polítics i electoralistes.

Segons dades de les balances fiscals publicades, la diferència entre el que aportem i rebem de l’estat, els valencians aportem al tresor de l’estat entre 4000 i 6000 milions d’euros nets, quan en un sistema federal amb càlculs racionals no hauríem d’aportar res o el que és més greu encara hauríem de ser receptors nets de recursos per part de l’estat. Per a fer palès el maltractament sistemàtic i malaltís de l’estat espanyol contra els valencians, ara el que fan és fer-nos un préstec a través del FLA el que significa per a què tots ho puguem entendre que ens cobren interessos per prestar-nos els nostres propis diners empobrint-nos més si cap i assegurant-se per eixa via que serem submisos i no reivindicarem el que és nostre. És precís una condonació de deute d’almenys quinze mil milions d’euros, un deute que s’ha produït pel mal finançament atès que els valencians som eficients en la despesa dels recursos públics com demostren les dades. Som de les autonomies amb un cost més baix per llit hospitalari o per alumne per aula i així i tot acumulem un deute que mai no podrem pagar, i això ho saben de sobra els tecnòcrates del regne.

Tot l’anterior s’agreuja si més no amb la discriminació sistemàtica de l’estat en inversions en territori valencià que es produeix any rere any als pressupostos de l’estat. Els valencians suposem el deu per cent de la població de l’estat i el deu per cent del producte interior brut el que significa que agafant aquestes dades com a base per al repartiment de les inversions en el territori ens hauria de tocar el deu per cent de les inversions totals quan la realitat ens diu que any rere any la quantitat invertida està molt per sota d’aquesta magnitud. El endarreriment en infraestructures, com ara el corredor mediterrani ferroviari que ens unisca a Europa per la Jonquera, fa que l’economia valenciana siga incapaç de desenvolupar tot el seu potencial, de manera que, ens lleven els recursos que tenim i ens impedeixen amb les seues polítiques centralistes i irracionals crear-ne de nous. Un despropòsit que està convertint-se en cas d’estudi a universitat d’arreu Europa com a exemple del que no s’ha de fer.

Cal, per tant, establir un ordre de prioritats clar en aquest sentit. No hi haurà possibilitat de desenvolupar polítiques de rescat de persones o polítiques de redreçament de la nostra indústria sense un nou finançament que siga just. Que l’actual sistema de finançament és injust i ens castiga és un consens en la societat valenciana, i ens podem felicitar per això, ja que ha sigut el valencianisme en el seu conjunt qui, en la seua persistència en la denúncia, ha aconseguit que allò que era vist com una dèria d’una minoria acabara per ser assumit per allò que és: una constatació que necessita d’un ampli consens per canviar.

La societat civil valenciana i tots els partits polítics han de treballar per canviar l’estat de les coses i per consolidar una visió en la gestió dels recursos públics. Hem d’apostar perquè el centre de decisions estiga el més prop possible del ciutadà, perquè quan més prop del ciutadà es prenguen les decisions més qualitat democràtica tindran aquestes. Per això en la proposta que vaig redactar per al meu partit per a un Concert Econòmic Responsable s’estableixen les bases d’una relació racional entre territoris on prime la igualtat entre ciutadans dins d’un mateix Estat sense oblidar la solidaritat interterritorial, però establint que aquesta solidaritat s’ha de produir a posteriori i no a priori com ara, es a dir, després de liquidar el que es recapta restant-li el cost efectiu dels serveis que es presten. No ens podem quedar només amb allò que ens correspon com a dret –ser tractats amb justícia-, sinó que volem administrar i ser sobirans amb la gestió dels nostres recursos, i corresponsables amb l’obtenció i liquidació de mateixos.

El Concert Econòmic –de què ja gaudeixen la comunitat autònoma basca i la comunitat foral navarresa- és l’assumpció de la responsabilitat pròpia sobre la matèria fiscal. I la responsabilitat fiscal i econòmica és un primer pas imprescindible per a una maduració com a poble: ser responsables i decidir sobre la fiscalitat pròpia amb la consciència que tota despesa ha de tindre aparellada un ingrés.

La conjuntura actual demana propostes valentes. Per una banda, ens veiem en la urgència de proposar solucions per a la nova arquitectura estatal que s’obri amb la mobilització popular catalana, i, per l’altra, tenim un fort ancoratge sobre el qual podem fer valdre la importància de la sobirania fiscal: la reivindicació d’un finançament just.

Josep Melero és Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, Màster en Economia Ambiental i en Consultoria Ambiental. Ha sigut Secretari d’Organització i de Finances del BLOC i de Compromís. Actualment és regidor de Projectes i Inversions, Promoció Econòmica i Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Silla.

Per consultar el document que estableix les bases de la política de Compromís en aquesta matèria: Concert Econòmic Responsable