Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

superSobre veritat i mentida en sentit extramoral

Friedrich Wilhelm Nietzsche

         1

La condició humana: efímera irrellevància de l´animal cognitiu en el cosmos

         En algun llunyà racó de l´univers llampurnejant escampat en innombrables sistemes solars, hi hagué una vegada un astre en què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou l´instant més altiu i mentider de la “Història Universal”, però, al cap i a la fi, només un instant. Després de breus respiracions de la Naturalesa, l´astre es va gelar i els animals intel·ligents hagueren de morir. Algú podria inventar-se un conte semblant, però, tot i així, no expressaria suficientment l´estat llastimós, ombriu i efímer, l´estat estèril i arbitrari en què es troba l´intel·lecte humà dins de la Naturalesa. Hi hagué eternitats en què no existia; i quan tot s´acabe per a ell, no haurà succeït res, perquè no té cap missió ulterior que conduïsca més enllà de la vida humana. No és més que humà, i només el seu posseïdor se´l pren tan patèticament com si sobre ell giraren les frontisses del món. Tanmateix, si ens poguérem comunicar amb una mosca, arribaríem a la conclusió que ella també navega per l´espai posseïda d´aquesta mateixa passió (pathos) i es sent el centre volant d´aquest món. No hi ha res en la Naturalesa, per menyspreable i insignificant que siga, que, al més petit bufit d´aquell poder del coneixement, no s´unfle immediatament com un odre. I, de la mateixa manera que qualsevol cavallerís vol tenir admiradors, el filòsof, el més superb dels homes, està completament convençut que, des de tot arreu, els ulls de l´univers tenen fixada la seua mirada distant en les seues obres i pensaments.

         És digne de notar que siga precisament l´intel·lecte el que actue d´aquesta manera, quan ell no és sinó un recurs afegit als éssers més infeliços, febles i efímers per a conservar-los un instant en l´existència, de la qual, sense eixe afegitó, tindrien motius per a fugir tan ràpid com el fill de Lessing. Aquest orgull, lligat al coneixement i a la sensació, boira encegadora sobre els ulls i els sentits dels homes, els fa enganyar-se sobre el valor de l´existència, ja que els proporciona la més afalagadora visió sobre el mateix coneixement. El seu més general efecte és l´engany – encara que també els efectes més particulars aboquen al mateix resultat.

         L´intel·lecte, com a mitjà de conservació de l´individu, desenvolupa les seues forces principals fingint perquè aquest és el mitjà de supervivència que tenen els individus dèbils i poc robustos, individus als quals, en la lluita per la supervivència, els ha estat negat servir-se de banyes o de l´esmolada dentadura dels depredadors. Aquest art de fingir, fa el cim entre els homes: entre nosaltres, l´engany, l´adulació, la mentida i el frau, la murmuració, la farsa, el viure de la buida lluentor, la disfressa, el convencionalisme encobridor, l´escenificació davant els altres i davant un mateix, en una paraula, el voleteig incessant entorn la flama de la vanitat és fins a tal punt la norma i la llei, que és difícil de concebre que haja sorgit entre els homes una inclinació sincera i pura cap a la veritat. Es troben profundament submergits en il.lusions i ensomnis; la seua mirada es limita a lliscar sobre la superfície de les coses i percep “formes”, la seua sensació no condueix en cap cas a la veritat, només es limita a rebre estímuls, com si jugara a palpejar el dors de les coses. A més, durant tota la vida, l´home es deixa enganyar de nit pels somnis sense que el seu sentit moral haja fet res per impedir-ho; només alguns homes, i a força de voluntat, han aconseguit eliminar els seus roncs. En realitat, què sap l´home d´ell mateix?, és capaç de veure´s ell mateix, ni tan sols una vegada, com si estiguera estés dins d´una vitrina il·luminada?. No és cert que la naturalesa li oculta la major part de les coses, inclòs el seu propi cos, de manera que, a banda de les revoltes dels seus intestins, del ràpid fluxe de la circulació de la sang, de les complexes vibracions dels seus nervis,  queda desterrat i embolicat en una consciència supèrba i il·lusa?. La naturalesa ha tirat la clau i ai de la funesta curiositat que pogués mirar cap a fora per una esquerda de la cambra de la consciència i albirara aleshores que l´home descansa sobre la crueltat, la cobdícia, la insaciabilitat, l´assassinat, la indiferència de la seua ignorància i, per dir-ho d´alguna manera, cavalcant en els seus somnis al llom d´un tigre!

D´on pot procedir en el món sencer, en aquesta constel·lació, l´impuls cap a la veritat?

         1.- La veritat, mentida col·lectiva

         En l´estat de naturalesa, l´individu, si vol mantindre´s enfront dels altres individus, ha de fer servir l´intel·lecte, quasi sempre només per a fingir; però l´home, tant per necessitat com per fàstic, vol viure en societat, gregàriament, de manera que necessita un tractat de pau, d´acord amb el qual puga desaparéixer del seu món el més gran bellum omnium contra omnes. Aquest tractat de pau du amb ell el primer pas per a la consecució d´aquest misteriós impuls cap a la veritat. En eixe mateix moment queda fixat el que, a partir d´aleshores, ha de ser “veritat”, és a dir, s´ha inventat una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria, i el poder legislatiu del llenguatge proporciona també les primeres lleis de veritat en nàixer, per primera vegada, el contrast entre veritat i mentida. El mentider usa les designacions vàlides, les paraules, per a fer aparéixer allò irreal com a real. Diu, per exemple, “sóc ric”, quan la descripció correcta del seu estat seria “sóc pobre”. Abusa de les convencions consolidades fent canvis capriciosos, quan no inverteix els noms. Si ho fa de manera interessada i, a més, causa perjudicis, la societat no es refiarà més d´ell i l´expulsarà del seu si. Perquè els homes no fugen tant de ser enganyats com de ser perjudicats per l´engany; en aquesta etapa no rebutgen en realitat la mentida sinó les conseqüències pernicioses, hostils, de certa classe de mentides. De manera anàloga, l´home només desitja la veritat de forma limitada: desitja les conseqüències agradables de la veritat, les que mantenen la vida, però és indiferent al coneixement pur i sense conseqüències i fins i tot hostil enfront de les veritats susceptibles d´efectes perjudicials o destructius. I, a més, què succeeix amb eixes convencions del llenguatge?, són tal volta productes del coneixement, del sentit de la veritat?, és el llenguatge l´expressió adequada de tota la realitat?.

         Només mitjançant l´oblit pot l´home arribar a imaginar-se que està en possessió d´alguna “veritat” en el grau en què s´acaba d´assenyalar. Si no el satisfà la veritat tautològica, és a dir, una closca buida, aleshores canvia constantment les il.lusions per veritats. Què és una paraula?. La reproducció en sons d´un impuls nerviós. Ara bé, deduir a partir de l´impuls nerviós l´existència d´una causa exterior a nosaltres suposa usar falsament i injustificadament el principi de raó. Si la veritat fos allò únic decisiu en la gènesi del llenguatge, si la certesa ho fou respecte a les designacions, com, a pesar de tot, podríem dir legítimament: la pedra és dura, com si, a més, captàrem la “duresa” d´un altra manera i no només com una excitació completament subjectiva?. Dividim les coses en gèneres, caracteritzem l´arbre com a masculí i  la planta com a femení: quina extrapolació tan arbitrària¡, a quina alçada volem del canon de certesa¡. Parlem d´una “serp”: la designació es refereix només al fet de serpentejar, podria, per tant, atribuir-se també al cuc. Quina arbitrarietat en les delimitacions! Quina parcialitat en les preferències, de vegades una propietat d´una cosa, de vegades una altra!. Els diferents llenguatges, comparats els uns amb els altres, evidencien que amb les paraules mai no s´arriba a la veritat ni a una expressió adequada, perquè, altrament, no hi hauria tants llenguatges. La “cosa en si” (allò que seria la veritat pura, sense conseqüències) és totalment inabastable i no es desitjable en absolut per al creador del llenguatge. Aquest es limita a designar les relacions de les coses amb els homes i per a expressar-les recorre a les metàfores més agosarades. En primer lloc, un impuls nerviós extrapolat en una imatge!. Primera metàfora. La imatge transformada de nou en un so!. Segona metàfora. I, en cada pas, un salt des d´una esfera a una altra completament diferent. Podria pensar-se en un home que fóra completament sord i mai hagués tingut cap sensació sonora i musical; de la mateixa manera que un home d´estes característiques es quedaria esbalaït davant les figures acústiques de Chladni en la sorra, descobriria la seua causa en les vibracions de la corda i juraria en endavant que coneix el que els homes anomenen “so”, el mateix ens ocorre a nosaltres amb el llenguatge. Creiem conéixer la realitat quan parlem d´arbres, colors, neu i flors i no posseïm, tanmateix, més que metàfores de les coses que no es corresponen en absolut amb les essències primitives. De la mateixa manera que el so configurat en la sorra, l´enigmàtica x de la cosa en si es presenta en principi com a impuls nerviós, després com a imatge, finalment com a so. Per tant, en qualsevol cas, l´origen del llenguatge no segueix un procés lògic, i tot el material sobre el qual i a partir del qual treballa i construeix l´home la veritat, procedeix, si no dels núvols, en cap cas de l´essència de les coses.

         Però pensem en particular en la formació dels conceptes. Qualsevol paraula es converteix de manera immediata en concepte en tant que justament no ha de servir per a l´experiència singular i completament individualitzada a la qual deu el seu origen, per exemple, com a record, sinó que ha d´encaixar, alhora, amb innumerables experiències més o menys similars, però mai idèntiques estrictament parlant; en definitiva, amb casos completament diferents. Tot concepte es forma per equiparació de casos no iguals. De la mateixa manera que una fulla no es igual a una altra, també es cert que el concepte fulla s´ha format abandonant de manera arbitrària les diferències individuals, oblidant les notes distintives; aleshores es genera la representació, com si en la Natura hi hagués quelcom separat que fos la “fulla”, una espècie d´arquetip primigeni a partir del qual totes les fulles hagueren estat teixides, dissenyades, calibrades, colorejades, ondulades i pintades, però per unes mans tan maldestres, que cap exemplar fos una correcta i fidedigna còpia fidel de l´arquetip. Diem que un home és “honest”. Per què ha actuat avui tan honestament?, ens preguntem. La resposta sol ser: a causa de la seua honestedat. L´honestedat!. Açò significa: la “fulla” és la causa de les fulles. Tanmateix, no sabem res en absolut d´una qualitat essencial, anomenada “honestedat”, sinó d´una nombrosa sèrie d´accions individuals, i, per tant, diferents, que igualem oblidant les diferències, i que, aleshores, anomenem accions honestes. Al final, acabem formulant, a partir d´elles, una qualitas occulta anomenada “honestedat”.

         L´omissió d´allò individual i real ens proporciona el concepte de la mateixa manera que també ens proporciona la forma, mentre que la Naturalesa no coneix formes ni conceptes, ni tampoc cap classe de gèneres, sinó només una x que és per a nosaltres inabastable i indefinible. També l´oposició que fem entre individu i espècie és antropomòrfica i no procedeix de l´essència de les coses, encara que tampoc podem dir que no li corresponga: en efecte, seria una afirmació dogmàtica i, com a tal, tan indemostrable com la contrària.

         Què és aleshores la veritat? Una host en moviment de metàfores, metonímies i antropomorfismes, en resum, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades i adornades poèticament i retòricament i que, després d´un ús perllongat, un poble considera fermes, canòniques i vinculants; les veritats són il.lusions de què s´ha oblidat que ho són; metàfores ja gastades i sense força sensible, monedes que han perdut el seu encuny i que ja no es consideren monedes sinó simple metall.

         2.- L´ impuls cap a la veritat

         Encara no sabem d´on prové l´impuls cap a la veritat, ja que, fins ara, només ens hem referit al compromís que la societat estableix per a existir: ser veraç vol dir usar les metàfores habituals; per tant només hem prestat atenció, dit en termes morals, al compromís de mentir d´acord amb una ferma convenció, mentir gregàriament, d´acord amb un estil obligatori per a tots. És el cas que l´home oblida que és aquesta la seua situació i acaba mentint inconscientment i en virtut d´hàbits seculars – i precisament en virtut d´aquesta inconsciència, precisament a causa d´aquest oblit, adquireix el sentiment de la veritat – . A partir del sentiment d´estar compromés a designar una cosa com a “roja”, altra com a “freda” i una tercera com a “muda”, es desperta un moviment moral cap a la veritat. El contrast amb el mentider, de qui ningú es refia, convenç l´home que la veritat és profitosa, honesta i digna de confiança. És aleshores quan l´home fica els seus actes com a ésser racional sota el domini de les abstraccions; ja no tolera veure´s arrossegat per les impressions sobtades, per les intuïcions: el que fa és generalitzar totes les impressions en conceptes més descolorits, més freds, per a junyir-los al carro de la seua vida i la seua acció. Tot allò que eleva l´home per damunt de l´animal depén d´eixa capacitat de volatilitzar les metàfores intuïtives en un esquema; de la capacitat de dissoldre una imatge en un concepte. En l´àmbit dels esquemes és possible quelcom que mai seria possible sota les primitives impressions intuïtives: construir un ordre piramidal per castes i graus; instituir un nou món de lleis, privilegis, subordinacions i delimitacions, que ara es contraposa a l´altre món de les primitives impressions intuïtives com allò més ferm, més general, més conegut i més humà i, per tant, com una instància reguladora i imperativa. Mentre que tota metàfora és individual, no en té cap d´idèntica i, per tant, no és susceptible de cap classificació, el gran edifici dels conceptes ostenta la rígida regularitat d´un columbarium romà i insufla en la lògica el rigor i la fredor peculiars de la matemàtica. Aquell a qui envolta l´alé d´aquesta fredor, li costa creure que també el concepte, ossi i octogonal com un dau i, com a tal, versàtil, no siga més que el residu d´una metàfora i que la il.lusió d´una extrapolació artística d´un impuls nerviós en imatges és, si no la mare, sí tanmateix l´àvia de qualsevol concepte. Ara bé, en el joc de daus dels conceptes, es denomina “veritat” l´ús de cada dau d´acord amb la seua designació: comptar exactament els seus punts, fer les classificacions correctes i no violar en cap cas l´ordre de les castes ni la successió jeràrquica. Així com els romans i els etruscos dividien el cel amb rígides línies matemàtiques i en cada espai delimitat conjuraven, com en un templum, un déu, de la mateixa manera, cada poble té al seu damunt un cel conceptual semblant matemàticament distribuït i la veritat significa que cada déu conceptual s´ha de buscar només en la seua pròpia esfera. És digne d´admiració, en aquest cas, l´home com a poderós geni constructor, ja que és capaç d´edificar sobre fonaments inestables, com sobre aigua en moviment, una catedral de conceptes infinitament complexa: certament, per a trobar recolzament damunt d´eixos fonaments, ha de tractar-se d´un edifici fet com de teranyines, suficientment lleuger per a ésser transportat pel corrent i suficientment ferm com per a resistir els bufits del vent. Com a geni de l´arquitectura l´home s´alça molt per damunt de l´abella: aquesta construeix amb la cera que recull de la natura, aquell, amb la matèria bastant més delicada dels conceptes que, en la seua totalitat, ha de fabricar ell mateix. En aquest sentit, l´home és digne de profunda admiració – però no certament per la seua inclinació cap a la veritat, cap al coneixement pur de les coses -. Si algú amaga alguna cosa darrere d´un matoll, tot seguit la busca allí on l´ha amagada i, a més, la troba, no hi ha massa de què vanagloriar-se amb aquesta recerca i aquest descobriment; tanmateix, és això el que ocorre amb la recerca i el descobriment de la “veritat” dins de la cambra de la raó. Si jo done la definició de mamífer i, tot seguit, després d´haver examinat un camell, dic: “Heus ací un mamífer”, no hi ha dubte que hem trobat una nova veritat, però de valor molt limitat. És a dir, una veritat antropomòrfica de cap a peus i que no conté un sol punt que siga “veritable en si”, real i universal, si prescindim dels homes. Aquell que busca tals veritats, en el fons, només busca la metamorfosi del món en els homes; aspira a una comprensió del món en tant que cosa humanitzada i, en el millor dels casos, només aconsegueix el sentiment d´una assimilació. Així com l´astròleg considera els estels al servei dels homes i en connexió amb la seua felicitat i la seua desgràcia, de la mateixa manera, un tal investigador considera que la totalitat de l´univers està lligat als homes; com el ressò infinitament repetit d´un so original, l´home; com la imatge multiplicada d´un arquetip, l´home. El seu mètode consisteix en prendre l´home com a mesura de totes les coses; però comet l´error de creure que té eixes coses davant seu de manera immediata, com a objectes purs. Oblida, per tant, que les metàfores intuïtives originals no són més que metàfores i les pren per les coses mateixes.

         Només mitjançant l´oblit d´aquest món primitiu de metàfores, només gràcies a l´enduriment i petrificació d´un fogós torrent primordial fet d´una massa d´imatges que brollen de la capacitat originària de la fantasia humana, només mitjançant la invencible creença que aquest sol, aquesta finestra i aquesta taula són una veritat en si, en resum: només gràcies al fet que l´home s´oblida d´ell mateix com a subjecte, i, en particular, com a subjecte artísticament creador, pot viure amb certa calma, seguretat i conseqüència; si pogués eixir, encara que només fos un instant, fora dels murs d´aquesta creença que el manté presoner, s´acabaria al moment la “consciència d´ell mateix”. Li costa treball reconéixer que l´insecte o l´ocell perceben altre món completament diferent al seu i que la qüestió de quina de les percepcions del món és la correcta manca totalment de sentit, ja que per a resoldre la qüestió hauriem de mesurar amb la mesura de la percepció correcta, és a dir, amb una mesura de què no disposem. De totes maneres, la “percepció correcta” – l´expressió adequada d´un objecte en el subjecte – em pareix un absurd ple de contradiccions, perquè entre dues esferes completament distintes, com ho són l´objecte i el subjecte, no hi ha cap causalitat, cap exactitud, cap expressió, sinó, com a màxim, una conducta estètica, vull dir: un extrapolar al·lusiu, un traduir balbotejant a un llenguatge completament estrany, per a la qual cosa, cal una esfera intermèdia i una força mitjancera, lliures totes dues per a poetitzar i inventar. La paraula “fenomen” comporta massa seduccions, per això, en la mesura del possible, procure evitar-la, ja que no és cert que l´essència de les coses es manifeste en el món empíric. Un pintor sense mans que volgués expressar per mitjà del cant el quadre concebut, revelaria sempre, en aquest pas d´una esfera a una altra, més sobre l´essència de les coses que el món empíric. La mateixa relació d´un impuls nerviós amb la imatge produïda no és, de per si, necessària; però quan la mateixa imatge s´ha produït milions de voltes i s´ha transmés hereditàriament a través de moltes generacions d´homes i apareix al final en tota la humanitat com a conseqüència del mateix motiu, acaba per tenir per a l´home el mateix significat que si fóra l´única imatge necessària, com si la relació de l´impuls nerviós original amb la imatge produïda fos de causalitat estricta; de la mateixa manera, un somni eternament repetit seria percebut i jutjat com quelcom absolutament real. Tanmateix, l´enduriment i la petrificació d´una metàfora no garanteix en absolut la necessitat i la legitimació exclusiva d´eixa metàfora.

         Sens dubte, qualsevol que estiga familiaritzat amb tals consideracions ha sentit una profunda desconfiança cap a tot idealisme d´aquest tipus, cada volta que s´ha convençut amb la claredat necessària de la conseqüència, ubiqüitat i infal·libilitat de les lleis de la Natura; i n´ha tret les seues conclusions: ací, a les alçades del món telescòpic tant com en els abismes del món microscòpic, tot és tan segur, tan elaborat, tan infinit, tan regular, tan exempt de llacunes; la ciència cavarà eternament amb èxit en aquests pous i tot el que trobe concordarà entre si sense contradiccions. Que poc es pareix açò a un producte de la imaginació; si ho fóra, hauria de quedar al descobert en alguna part la seua aparença i irrealitat. Però, en realitat, si cadascun de nosaltres tingués una percepció sensorial diferent, podríem percebre les coses unes voltes com a ocells, altres com a cucs i altres com a plantes o si algú de nosaltres veiés el mateix estímul com a roig, altre com a blau i un tercer, fins i tot, com a so, aleshores ningú parlaria de tal regularitat de la naturalesa, sinó que només se la concebria com una creació altament subjectiva. Aleshores, què és, en definitiva, per a nosaltres una llei de la naturalesa?. No la coneixem en si sinó només en els seus efectes, es a dir, en les seues relaciones amb altres lleis de la naturalesa que, al seu torn, només ens són conegudes com a conjunt de relacions. Per tant, totes aquestes relaciones no fan més que remetre contínuament les unes a les altres i ens són completament incomprensibles en la seua essència; en realitat només en coneixem d´elles el que nosaltres hi aportem: el temps, l´espai, per tant les relacions de successió, i els nombres. I tot allò meravellós, allò que precisament ens admira de les lleis de la natura, allò que reclama la nostra explicació i que podria inspirar-nos la desconfiança cap a l´idealisme, rau únicament i exclusivament en el rigor matemàtic i en la inviolabilitat de les representacions de l´espai i del temps. I resulta que totes aquestes nocions les produïm en nosaltres i a partir de nosaltres amb la mateixa necessitat que l´aranya teixeix la seua tela; de manera que, si només podem concebre qualsevol cosa sota eixes formes, no és cap meravella el que només captem en totes les coses precisament eixes formes: si cal que totes les coses duguen les lleis del nombre i el nombre és precisament allò més admirable de les coses. Tota la regularitat de les òrbites dels astres i dels processos químics, regularitat que tant de respecte ens infon, coincideix en el fons amb aquelles propietats que nosaltres hem introduït en les coses, de manera que, en realitat, ens infonem respecte a nosaltres mateixos. Perquè la mateixa producció artística de metàfores amb què comença en nosaltres qualsevol percepció, suposa ja aquestes formes i, per tant, té lloc en elles; només per la sòlida persistència d´aquestes formes primigènies podem explicar que l´edifici dels conceptes s´haja pogut construir sobre les metàfores mateixes. Aquest edifici és, efectivament, una imitació, sobre la base de les metàfores, de les relaciones d´espai, temps i nombre.

        2

         En la construcció dels conceptes, com hem vist, treballa originàriament el llenguatge i, més tard, la ciència. Així com l´abella construeix les cel·les i, alhora, les reompli de mel, de la mateixa manera la ciència treballa sense parar en aquest gran columbarium dels conceptes, necròpolis de les intuïcions; construeix sense parar noves plantes més elevades, apuntala, neteja i renova les cel·les velles i, sobretot, s´esforça en reomplir aquesta colossal bastida que ha apilat sense mesura i en ordenar dins d´ella tot el món empíric, es a dir, el món antropomòrfic. Si l´home d´acció lliga la seua vida a la raó i als conceptes per a no veure´s arrossegat i no perdre´s ell mateix, encara més l´investigador, que construeix la seua cabana vora la torre de la ciència buscant ajuda i protecció sota aquest baluard. De fet, necessita protecció davant forces terribles que constantment l´amenacen i que oposen a la veritat científica “veritats” d´un tipus completament diferent amb les més diverses etiquetes.

         Aquest impuls cap a la construcció de metàfores, aquest impuls fonamental en l´home del qual no podem prescindir ni un sol instant si no volem prescindir de l´home mateix, no queda subjecte ni a penes domat pel fet que, amb els seus evanescents productes, els conceptes, acaba per construir un nou món regular i rígid que li fa de fortalesa. Perquè, aleshores, busca un  nou camp per a la seua activitat i un altre buc i el troba en el mite i, sobretot, en l´art. Confon sense parar els títols i les cel·les dels conceptes introduint d´aquesta manera noves extrapolacions, metàfores i metonímies; mostra de continu l´afany per configurar el món diürn, fent-lo tant bigarradament irregular, tan inconseqüent, tan inconnex, tan encantador i eternament nou com ho és el món dels somnis. En realitat, l´home despert només adquireix consciència de trobar-s´hi per mitjà del rígid i regular teixit dels conceptes i, per això, quan alguna vegada el teixit dels conceptes és desgarrat per l´art, l´home es creu que somia. Tenia raó Pascal quan afirmava que si totes les nits tinguérem el mateix somni, ens preocuparíem tant d´ell com de les coses que veiem cada dia: “Si un artesà estigués segur que somia cada nit, durant dotze hores completes, que és rei, crec – diu Pascal -, que seria tan feliç com un rei que somiara cada nit durant dotze hores que és artesà”. La diürna vigília d´un poble míticament excitat, com el dels antics grecs, s´assembla més, de fet, gràcies al miracle que té lloc de continu i que el mite suposa, al món del somnis que a la vigília del pensador científicament desil·lusionat. Si cada arbre pot parlar com una nimfa, o si un déu, sota l´aparença d´un brau, pot rapir donzelles, si, de sobte, podem veure la mateixa deessa Atena recorrent les places d´Atenes en companyia de Pisístrat en un bell tir de cavalls – i l´honrat atenés ho creia -, aleshores, en cada instant, com en els somnis, tot és possible i la sencera naturalesa revoloteja entorn dels homes com si només fos un ball de disfresses dels déus, que només fan broma quan enganyen l´home amb totes les imatges.

         No obstant, l´home té una invencible inclinació a deixar-se enganyar i està com encisat per la felicitat quan el rapsode li narra contes èpics com si foren veritats, o quan, en una obra de teatre, el còmic, fent el paper de rei, actua més reialment que un rei real. L´intel·lecte, eixe mestre del fingir, es troba lliure i deslliurat de la seua esclavitud habitual tant de temps com pot enganyar sense fer mal, i és aleshores quan celebra les seues saturnals. Mai no és tan exuberant, tan ric, tan superb, tan àgil i tan audaç: posseït de plaer creador escampa les metàfores sense cap ordre i remou les fites de les abstraccions, per exemple, designant el riu com el camí en moviment que du l´home allà on va habitualment. Llança ben lluny el signe de la servitud: abans s´esforçava amb trist interés a mostrar el camí a un pobre individu que ansiava l´existència llançant-se, com un serf, en busca de presa i botí per al seu senyor, mentre que ara s´ha convertit en senyor i pot esborrar, per fi, de la seua cara l´expressió de la pobresa. Tot el que ara fa suposa, si ho comparem amb les accions anteriors, el fingiment, de la mateixa manera que les anteriors suposaven la deformació. Copia la vida de l´home però ho pren com quelcom bo i es dona per satisfet amb ella. Aquella enorme bastida i entramat de conceptes al qual s´aferrava l´home indigent per a salvar-se, és només una armadura per a l´intel·lecte alliberat i una joguina per a les seues més audaces obres d´art; i, quan la destrueix, la barreja en desordre i torna a juntar irònicament, unint allò més diferent i separant allò més afí, posa de manifest que no necessita d´aquells recursos de la pobresa i que ara no es guia per conceptes sinó per intuïcions. No hi ha cap camí regular que conduïsca des d´aquestes intuïcions a la regió dels esquemes espectrals, les abstraccions; la paraula no està feta per a les intuïcions, l´home emmudeix en veure-les o parla amb metàfores rigorosament prohibides o mitjançant concatenacions conceptuals mai oïdes, per a correspondre de forma creadora, encara que només siga destruint i escarnint els antics límits conceptuals, a la impressió de la poderosa intuïció present.

         Hi ha períodes en els quals l´home racional i l´home intuïtiu caminen junts; aquell, angoixat davant l´intuïció, l´altre burlant-se de l´abstracció; i és tan irracional aquest com poc artístic el primer. Tots dos anhelen dominar la vida: el racional acarant les necessitats més elementals mitjançant la previsió, la prudència i la regularitat; l´intuïtiu, sense veure, com un “heroi desbordant d´alegria”, eixes necessitats i prenent com a real només la vida disfressada d´aparença i bellesa. Allí on l´home intïutiu, com en la Grècia antiga, fa servir les seues armes de manera més potent i victoriosa que el seu adversari, pot, si les circumstàncies li són favorables, configurar una cultura i establir el domini de l´art sobre la vida; el fingiment, el rebuig de la pobresa, la lluentor de  les intuïcions metafòriques i, en fi, la immediatesa de l´engany acompanyen totes les manifestacions d´una vida d´aquesta espècie. Ni la casa, ni el pas, ni la indumentària, ni la gerra de fang manifesten que ha estat la necessitat la que els ha concebut: pareix com si en tots ells es manifestara una felicitat sublim, una serenitat olímpica i, en certa manera, un joc amb la seriositat. Mentrestant, l´home guiat pels conceptes i les abstraccions l´únic que fa és conjurar amb ells les desgràcies, només aspira a alliberar-se del dolor en la mesura del possible sense extraure de les abstraccions cap tipus de felicitat; però l´home intuïtiu, assentat enmig d´una cultura i gràcies a les seues intuïcions, aconsegueix, a més de conjurar els mals, un flux constant de claredat, animació i alliberament. És cert que sofreix amb més vehemència quan sofreix; fins i tot ho fa més sovint perquè no sap aprendre de l´experiència i ensopega una i altra vegada amb la mateixa pedra. És tan irracional en el patiment com en la felicitat, s´esgargamella i no troba consol. Que diferentment es comporta l´home estoic davant les mateixes desgràcies, instruït per l´experiència i autocontrolat a través dels conceptes!. Ell, que només busca normalment la sinceritat, la veritat, emancipar-se dels enganys i protegir-se de les intrusions seductores, representa ara, en la desgràcia, com aquell en la felicitat, l´obra mestra del fingiment; no té un rostre humà, bategant i expressiu, sinó una espècie de màscara de faccions dignes i proporcionades; no crida i ni tan sols altera la seua veu; quan tot el núvol descarrega damunt d´ell, s´embolica amb la seua capa i se´n va caminant, lentament, sota la tempesta.

 Aquest text ha estat extret de la web Filoxarxa.

La Filosofia de Karl Jaspers

– 30-01-2017 –

Fragment deKarl Jaspers” de Hermann Horn

Traduït i editat per Xavier Cunyat Rios

La vida de Karl Jaspers es va desenvolupar en una època caracteritzada per transformacions decisives en l’esfera política. Va créixer aquest filòsof en el si d’una família benestant, d’orientació democràtica i liberal-conservadora, i va ser en aquell medi on van arrelar les seues reserves respecte a l’Estat autoritari i, amb ell, al militarisme i a la societat estamental que van prevaler en l’època imperial . Jaspers va veure en l’esclat de la I Guerra mundial una ruptura amb la tradició occidental. Va veure a la República de Weimar amenaçada, en allò polític, pel comunisme i pel feixisme; en allò social, per la massificació que la tècnica portava amb si; i, en l’espiritual, per les tesis simplificadores que el marxisme, la psicoanàlisi i la teoria de les races predicaven de l’ésser humà. Durant la dictadura de Hitler, tant la seua vida com la seua obra van estar en perill. En 1937 va ser obligat a acceptar la jubilació, i en 1938 se li va prohibir publicar. Només l’entrada de les tropes nord-americanes a Heidelberg, l’1 d’abril de 1945, va evitar que fora deportat, juntament amb la seua esposa jueva, a un camp de concentració. Les seues reflexions crítiques sobre la reconstrucció de la República Federal d’Alemanya i sobre la política desenvolupada per aquesta reflecteixen esperança i, al mateix temps, preocupació. Quan, el 1948, es va traslladar a Basilea (Suïssa), va poder conèixer de nou la llibertat de la tradició europea.

karl-jaspers

Per comprendre el discurs filosòfic de Jaspers és essencial tindre present que la seua trajectòria condueix a la filosofia a través de la ciència.

Després d’obtenir el títol de doctor en medicina el 1908, Jaspers va treballar fins a 1915, com a ajudant voluntari, a la Clínica psiquiàtrica d’Heidelberg. En la seua relació amb els malalts, en l’examen crític de la literatura mèdica i en la investigació de les complexes i múltiples facetes de la realitat en els malalts mentals madura en ell una idea transcendent: els fets coneguts i les teories interpretatives no es troben en un únic pla, sinó que depenen de les qüestions plantejades, dels supòsits i dels mètodes que, en cada cas, exploren únicament una dissecció específica de la realitat.

La Allgemeine Psychopatologie, obra que el 1913 li va permetre obtenir la docència en psicologia, exposa diverses vies que fan possible apreciar amb nitidesa, i en aspectes diferents, la realitat -en última instància, insondable- dels malalts mentals. La comprensió de la individualitat, la investigació de les relacions existents i l’aprehensió de la totalitat es condicionen i possibiliten mútuament. L’explicació i la comprensió són mètodes irrenunciables que, en la seua diversitat precisament, concorden amb la multidimensionalitat de l’ésser humà. Només la diversitat de teories fa justícia a l’ésser humà en la seua totalitat. És així com adquireixen forma, en la pràctica de la investigació concreta i de la seua reflexió crítica, les possibilitats i límits de la ciència, que Jaspers arriba a conèixer, i sobre les que teoritza, com una tasca inacabable i insubstituïble. A això seguirà vinculat de per vida, fins i tot quan, als quaranta anys, concep la filosofia com una perpètua reflexió sobre aquelles qüestions a les que la ciència encara no ha pogut donar una resposta adequada.

En la tercera edició de La Idea de la Universitat de 1961, Jaspers va definir de manera particularment convincent la relació recíproca entre ciència i filosofia. Per tal de posar en relleu l’essència de la ciència, destaca tres trets fonamentals. El saber científic és un saber metòdic; és a dir, coneix el conducte pel qual ha estat obtingut, i en quin sentit i amb quines limitacions és vàlid. A ell contraposa l’opinió no metòdica i l’apreciació inqüestionada. El saber científic és forçosament cert, és a dir, és raonable per a tot enteniment. És diferent de la convicció per la qual viu l’ésser humà, i de la qual respon amb la seua vida. El saber científic té una validesa general, és a dir, és reconegut sense limitacions per aquells que el comprenen en la seua relativitat. A ell es contraposa el saber que l’ésser humà professa sense excepció.

microbios-510x287

Jaspers passa després a examinar els límits de la ciència, i constata que «el coneixement científic objectiu no és el coneixement de l’ésser». Està orientat a l’individual, i no al tot. «El coneixement científic de cap manera permet postular fins per la vida». No proclama valors vàlids. «Tampoc la ciència permet donar resposta a la interrogació sobre el seu propi sentit». Els seus motius no són susceptibles de comprovació científica.

Finalment, Jaspers es pronuncia sobre la relació entre ciència i filosofia, disciplines que no coincideixen, sinó que tenen «un origen, mètodes i sentit de la veritat substancialment diversos» i entre les que hi ha, però, una vinculació.

La ciència s’absté pel que fa a la filosofia, ja que es resisteix a confondre amb ella, però li deixa «espai lliure en el seu propi camp» i exerceix una crítica tant de concepcions no fonamentades com de preteses demostracions. «Les ciències substancials són al mateix temps filosofia concreta» quan llancen llum sobre aquelles idees que es refereixen al que no cognoscible racionalment en els límits.

La filosofia s’absté pel que fa a la ciència, tot i que la reconega com a indispensable i es vincule a ella, i vol conèixer il·limitadament el que realment, i per força, és cognoscible.
«A la preservació de l’estil de pensament científic veu una condició indispensable de la dignitat humana».

Si es contempla l’obra filosòfica de Jaspers en el seu conjunt, es pot veure com les etapes i formes del seu pensament es conformen en una unitat diferenciada i rica en tensions.
Aquest filosofar té com a impuls permanent l’experiència que la psicologia general, com a ciència dels malalts mentals, només reconeix fenòmens de la realitat. Aquest mateix impuls es manifesta i intensifica a la Psychologie der Weltanschauungen [Psicologia de les concepcions del món] (1919), quan en l’exposició de les nocions cosmo-conceptuals les imatges del món i els tipus caracterials, la perspectiva únicament psicològica en les situacions límit (patiment, lluita, culpa, mort, infortuni) desemboca en una estructura antinòmica del món que no es conjuga. En 1932, en els tres volums de Philosophie [La filosofia] Jaspers desenvolupa la idea que l’ésser humà no només hi és, sinó que a més vol estar; aquesta obra es divideix en tres aspectes: l’orientació en el món com a recerca de la realitat objectiva, l’aclariment existencial com a crida a l’ésser autèntic (Selbstsein), i la metafísica com conjur de la transcendència. S’atorga en ella un paper predominant a l’ésser humà com a existència possible, que no cal aclarir racionalment mitjançant conceptes, sinó filosòficament, mitjançant signes. Només indirectament cal ocupar de l’ésser humà autèntic, que mai esdevé objecte, que cobra en canvi relleu i realitat en la «comunicació» amb els altres, que accepta la configuració «històrica», preserva la «llibertat» en la decisió no condicionada, es desperta davant les «situacions límit», cobra certesa en les «accions no condicionades» i es consuma com «consciència absoluta». L’existència, però, no és tot en si, sinó que està referida a la «transcendència», que parla «xifres».

blog_alejandro_oliveros_jaspers_02072015_640
Karl Jaspers i la seua dona Gretrud Meyer a sa casa de Basel, Suïssa, 1968

En 1935, en les seves lliçons «Vernunft und Existenz» [Raó i existència], Jaspers introdueix un èmfasi diferent en canviar la interrogació sobre l’ésser per la interrogació sobre el circunvalant (Umgreifende), descrit com allò que no és visible en si com a horitzó, però és el fons on es perfila tot nou horitzó. Aquest circunvalant es divideix reflexivament en l’ésser mateix, que tot ho és, en el qual i per mitjà del qual som, i que Jaspers anomena món i transcendència, i l’ésser que som nosaltres mateixos i en el qual se’ns presenta tota manera determinada de ser. Jaspers es representa aquest circunvalant com ser-ací [Dasein], consciència en general, esperit i existència possible.

En el nostre context, és revelador el que ara es vincule innegablement l’existència amb la raó com «el vincle de totes les maneres del que circunvalant». «L’existència s’il·lumina només per la raó; només mitjançant l’existència té contingut la raó ». Jaspers desenvolupa més tard aquesta trama de relacions en una més àmplia obra, que porta per títol Von der Wahrheit [Sobre la veritat] (1947).

Una perspectiva sorprenent del filosofar de Jaspers s’obre quan en la seua obra posterior a
1957 el filòsof de l’existència i de la raó es bolca cap al món i concep una història universal de la filosofia en la qual s’estudia i significa l’Índia, la Xina i l’Orient proper, al costat del Occident, com els camins originals del pensar filosòfic . El món com a espai de l’existència i de la raó cobra ara un significat imprevisible. La democràcia, la pau, l’ordre mundial just són els problemes al voltant dels quals gira ara el filosofar de Jaspers.

Qui vulgua conèixer la peculiaritat distintiva del filosofar de Jaspers ha d’aprehendre la relació essencial entre ciència, existència i raó. Cada vegada que s’aïlla o s’absolutitza un punt de vista es traeix la totalitat d’aquest pensament bolcat cap al món i superador del món. Precisament en aquesta vinculació rau la fertilitat d’aquest discurs filosòfic.

La teoria de la Justícia de John Rawls

xavier3 – 25-01-2017 –
per Xavier Cunyat Rios

Hui ens detindrem en l’obra principal d’un dels filòsofs de la política contemporanis que més influència ha tingut en les darreres dècades. Aquest filòsof és John Rawls.

John Rawls, el més gran pensador polític dels Estats Units, va morir en 2003, als 81 anys d’edat, a sa casa de Lexington. Professor de filosofia a Harvard des de 1962, Rawls va ser un mestre estimulant i una persona exemplar. Generós i amable, la seua vida encarnava el respecte a la humanitat, principi que impartia a través del seu pensament -original i sorprenent combinació de llibertat i igualtat, animat per la tolerància i la democràtica confiança en les possibilitats humanes-, el qual va transformar la base dels debats moderns sobre la justícia.

Durant gran part del segle XX, a moltes persones els semblava contradictori un pensament polític centrat alhora en la llibertat i la igualtat. Els igualitaris, indignats per les grans diferències que hi ha entre la vida dels rics i la dels pobres, van rebutjar el liberalisme clàssic de John Locke i Adam Smith, per considerar que concedien una importància indeguda als drets jurídics i les llibertats, sense prendre en compte la destinació de les persones comunes i corrents. El liberalisme tradicional, al·legaven, defensa la igualtat davant la llei, però tolera les profundes desigualtats del sinó de les persones. Els liberals clàssics, en canvi, defensaven la llibertat personal i criticaven als igualitaris pel seu paternalisme i per estar disposats a sacrificar la llibertat humana en nom d’alguna possible utopia futura.

maxresdefault-1-12-1022x475

En la pràctica, els Estats democràtics de benestar van intentar, amb més o menys èxit, garantir les llibertats personals i polítiques i alhora protegir les persones del mercat lliure. Però les opcions polítiques s’oposaven a forma contundent. Entre el liberalisme clàssic de Friedrich von Hayek i l’igualitarisme de Karl Marx tot eren concessions polítiques inestables, o un equilibri ad hoc de valors rivals. El llibre de Rawls Teoria de la justícia, publicat el 1971, va modificar aquest panorama. Proposava un concepte de justícia -que deia “la justícia com a equitat” – compromesa per igual amb els drets individuals associats al liberalisme clàssic i amb un ideal igualitari de distribució justa que se sol associar a les tradicions socialista i democràtica radical. La justícia com a equitat, deia, es proposa “reconciliar la llibertat i la igualtat”. Si bé el seu pensament no va tindre gran influència en la política dels Estats Units, la seua obra va promoure un considerable renaixement de la filosofia política en aquest país i a tot arreu (Teoria de la justícia s’ha traduït a més de vint idiomes) i ha establert les bases de tot el debat posterior sobre les qüestions fonamentals de la justícia social.

En Teoria de la justícia Rawls argumenta en favor d’una reconciliació dels principis de llibertat i igualtat a través de la idea de la justícia com a equitat. Per a la consecució d’aquest fi, és central el seu famós acostament a l’aparentment insuperable problema de la justícia distributiva.

rawls1


De forma medul·lar a aquest esforç correspon realitzar un recompte de les circumstàncies de la justícia (inspirat en David Hume), i d’una situació d’elecció justa (més propera en esperit a Kant) per a les parts enfrontades a tals circumstàncies i que es troben en la recerca de principis de justícia que guien la seua conducta. Aquestes parts s’enfronten a una escassetat moderada i no són ni naturalment altruistes ni purament egoistes: tenen fins que busquen promoure. Rawls ofereix un model d’una situació d’elecció justa, la posició original amb el seu vel d’ignorància, a l’interior de la qual les parts hipotèticament escollirien principis de justícia mútuament acceptables. Sota tals restriccions, Rawls argumenta que les parts trobarien particularment atractius els seus principis de justícia afavorits, superant a altres alternatives, incloent la utilitarista i la liberal-llibertària.

Teoria de la justícia

Com assenyala el títol de la seua obra, John Rawls es proposa desenvolupar una teoria de la justícia i, com tota teoria, aquesta deu estar sotmesa a les mateixes regles metòdiques que altres teories. És més, Rawls aspira, en les seues paraules, a una mena de “geometria moral amb tot el rigor que el seu nom indica”. La justícia, assenyala l’autor, és la virtut de la pràctica, en un món marcat per la competitivitat i on les diferents persones estan facultades per exercir els seus drets unes enfront d’altres.

Així, en una comunitat de sants, de persones desinteressades, amb una moral irreprotxable, on la cobdícia i el desig de millorar fins i tot a costa d’altres, no té sentit alguns debatre sobre la justícia. El fet és que el món no és perfecte i cal d’alguna manera arribar a elaborar un concepte de justícia que aconseguisca la difícil tasca d’organitzar les interaccions entre les persones, i on es respecten els drets considerats com a bàsics o mínims, com ara la llibertat i la igualtat. En paraules de Rawls, es requereixen un conjunt de principis de la justícia social per d’aquesta manera tindre un criteri que ens guie en l’assignació de drets i deures en les institucions bàsiques de la societat, així com la distribució de les càrregues i beneficis de la cooperació social. Per això, Rawls ens explica que el seu objectiu, tal com va ser assenyalat anteriorment, és la de presentar i explicar una concepció de la justícia “que generalitze i porte a un superior nivell d’abstracció la coneguda teoria del contracte social tal com es troba, diguem, en Locke, Rousseau i Kant”. Tal teoria ha de ser, en primer lloc, veritable i d’altra banda, ha de protegir-se de no sacrificar la veritat per l’elegància i eloqüència. Així, Rawls d’entrada assenyala que la justícia “nega que la pèrdua de llibertat per a alguns es torne justa pel fet que un major bé és compartit per altres”. Imposar sacrificis i càrregues a alguns només per que com a resultat molts es veuran beneficiats, no és part de la concepció de justícia de Rawls. D’acord a Rawls, l’únic que ens permet tolerar una teoria errònia és la manca d’una altra millor.

Rawls assenyala que cada persona té alguna cosa en comú pel que fa a una concepció de la justícia. Així, “les persones entenen la necessitat de disposar d’un conjunt característic de principis que assignen drets i deures bàsics i de determinar el que consideren la distribució correcta de les càrregues i beneficis de la cooperació social, i estan disposats a afirmar aquests principis”. D’aquesta manera conclou Rawls que les persones estarien d’acord “en què les institucions són justes quan no es fan distincions arbitràries entre les persones en assignar drets i deures bàsics i quan les regles determinen un equilibri degut entre pretensions competitives als avantatges de la vida social “.

Coordinació, eficàcia i estabilitat

Un altre problema identificat per Rawls té relació amb els conceptes de coordinació, eficàcia i estabilitat, que són claus per al bon funcionament d’una societat. En absència d’una concepció de què és el just, es fa complex per als individus coordinar els seus plans, així com trobar els mitjans més eficients per a la consecució de fins, sense que aquests xoquen contra altres fins amb un altre conjunt de fins. En absència d’una força estabilitzadora que previnga les violacions de contractes, respecte de la integritat física i la llibertat, la societat es veuria sumida en un caos. Per tant, una concepció de justícia ha de tenir en consideració aquests aspectes que són la coordinació, eficiència i estabilitat.

L’obra de Rawls no té a veure amb les diferents accions sobre les que es prediquen que són justes o no. Com assenyala l’autor, de diferents tipus de coses es diuen que són justes i injustes com les decisions, judicis, actituds, accions particulars, institucions i sistemes socials entre d’altres. Però l’objecte de Rawls no són aquestes parcel·les, sinó que el seu tema és la justícia social. Aquí vam incorporar un concepte important de Rawls i és el de “estructura bàsica de la societat”. En paraules de Rawls: “Per a nosaltres, l’objecte primari de la justícia és l’estructura bàsica de la societat o, més exactament, la manera en què les grans institucions socials distribueixen els drets i deures fonamentals i determinen la divisió dels avantatges provinents de la cooperació social”. Quan Rawls parla d’institucions socials es refereix a la constitució política, així com a les principals disposicions econòmiques i socials que tenen la missió de definir els drets i deures de les persones, influir sobre les seues perspectives de vida i sobre el que les persones fan.

rawls2Posició original

Ara arribem a un tema crucial que es refereix a com s’escolliran tals principis que s’apliquen a l’estructura bàsica de la societat. La resposta és que són fruits d’un acord original, o una “posició original”. És una situació hipotètica, un recurs al que acudeix Rawls per contemplar els objectius des d’una certa distància. En aquesta posició original els participants escolliran aquells principis que posteriorment regiran les relacions entre els individus, així com l’assignació de drets i deures i la divisió correcta de les avantatges socials. A la posició original les persones poden entrar en qualsevol moment. La posició original, assenyala Rawls, no ha de ser imaginada com una assemblea general que s’involucra en un moment donat a totes les parts que viuran en un moment determinat. Rawls adopta el procediment familiar en la teoria social, és a dir, la descripció d’una situació simplificada on els individus amb diferents finalitats deliberen a partir d’un raonament deductiu, per escollir aquells principis pels quals es regiran.

La posició original la podem prendre com una mena d’estat de naturalesa rawlsià. El mateix autor va escriure: “A la justícia com a imparcialitat, la posició original d’igualtat correspon a l’estat de naturalesa en la teoria tradicional del contracte social”. Però adverteix que la posició original no està pensada com un estat de coses històricament real o una situació primitiva de cultura. La característica essencial d’aquesta situació hipotètica anomenada posició original és la ignorància. Va escriure Rawls:

“Entre els trets essencials d’aquesta situació, hi ha el que ningú sap quin és el seu lloc en la societat, la seua posició, classe o estatus social; ningú sap tampoc quina és la seua sort en la distribució d’avantatges i capacitats naturals, la seua intel·ligència, la seua fortalesa, etc. Suposaré, fins i tot, que els mateixos membres del grup no coneixen les seues concepcions sobre el bé, ni els seus tendències psicològiques especials. Els principis de la justícia s’escullen després d’un vel d’ignorància. Això assegura que els resultats de l’atzar natural o de les contingències de les circumstàncies socials no donaran a ningú avantatges ni desavantatges a escollir els principis”.

Vel d’ignorància

El concepte de vel d’ignorància és clau en la filosofia de Rawls, si es vol fer de la posició original un mecanisme pel qual es pot establir un procediment equitatiu d’acord al qual els principis als quals s’arriben, siguen quins siguen, puguen ser considerats justos. A més, si es volen eliminar les contingències que generen diferències entre les persones, el vel d’ignorància és crucial. Recordem amb Rawls en què consisteix aquest vel:

“Ningú coneix el seu lloc en la societat, la seua posició o classe social; tampoc sap quin serà la seua sort en la distribució de talents i capacitats naturals, la seua intel·ligència i la seua força, etc. Igualment ningú coneix la seua pròpia concepció del bé, ni els detalls del seu pla racional de vida, ni tan sols els trets particulars de la seua pròpia psicologia, com ara la seua aversió al risc, o la seua tendència al pessimisme o l’optimisme. Més encara, supose que les parts no coneixen les circumstàncies particulars de la seua pròpia societat. Això és, no coneixen la seua situació política o econòmica, ni el nivell de cultura o civilització que han estat capaços d’aconseguir”.

Veiem que les parts es troben en una ignorància total sobre moltes dades de si mateixos, amb l’objectiu d’aconseguir que les deliberacions en la posició original donen origen a principis justos, que no beneficien a cap de les parts. Però Rawls assenyala que les parts sí que saben que la seua societat està subjecta a les circumstàncies de la justícia, i també coneixen fets generals de la societat humana. Les parts també coneixen els principis de la teoria econòmica, les qüestions polítiques, les bases de l’organització social i les lleis de la psicologia humana. Una altra característiques de les persones partícips en aquesta situació inicial és que es pressuposa que són racionals i desinteressades. La racionalitat de la qual parla Rawls és la tradicional, és a dir, la d’emprar els mitjans més efectius per a fins daus. En paraules de Rawls: “Així, és usual pensar que una persona racional tinga un conjunt preferent de preferències entre les alternatives que se li ofereixen. Aquesta persona jerarquitza aquestes opcions d’acord amb el graus amb que promoguen els seus propòsits; durà a terme el pla que satisfaça el major nombre dels seus desitjos, no el que satisfaça menys, i, al mateix temps, el que tinga més probabilitats d’executar amb èxit”. Aquests individus racionals, però ignorants, tenen coneixements suficients per jerarquitzar les alternatives que se’ls presenten. Les parts, assenyala Rawls, saben que han de “protegir les seues llibertats, ampliar les seues oportunitats i augmentar els mitjans per promoure els mitjans per promoure els seus beneficis, qualssevol que aquests siguen”. D’altra banda, Rawls suposa que les parts no estan motivades per l’enveja, són mútuament desinteressades, o com va escriure Rawls, són “éssers que no estan interessats en els interessos aliens”. Les parts no volen infringir danys, ni beneficiar-se a costa dels altres, no són ni envejoses ni vanes, no estan motivades pel rancor o l’afecció.

D’acord a l’autor, aquesta racionalitat mútuament desinteressada porta a que les persones en la posició original a intentar a reconèixer principis que promoguen tant com siga possible el seu sistema de fins. Cal advertir que aquesta no és una societat on predomina la màxima de l’utilitarisme, ja que Rawls és contundent en afirmar que el principi d’utilitat és incompatible amb la concepció de cooperació social entre persones iguals per a benefici mutu.

rawls3

Contra l’utilitarisme

També es mostra incongruent amb la idea utilitarista de reciprocitat implícita en la concepció d’una societat ben ordenada. En relació a l’utilitarisme, Rawls traça altres línies divisòries. En primer lloc, la justícia com a imparcialitat no inclou la idea que el desitjable és augmentar el benefici social en el seu conjunt, ja que passa portar un principi fonamental de l’arquitectura conceptual rawlsiana que és la llibertat. En paraules de l’autor: “Per tant, en una societat justa, les llibertats les llibertats bàsiques es donen per fetes, i els drets, assegurats per la justícia, no estan subjectes al regateig polític ni al càlcul d’interessos socials”.

Un altre contrast que presenta Rawls respecte a l’utilitarisme, és que en la visió contractual de Rawls, els principis d’elecció social i els principis de justícia són un objecte d’un acord original, mentre que en l’utilitarisme, assenyala Rawls, fa extensiu a la societat el principi de lliçó per cada home. És més, continua l’autor, l’utilitarisme no és individualista ja que “en fusionar tots els sistemes de desitjos, s’aplica a la societat el principi d’elecció per cada home”. És aquesta fusió, continua Rawls, i el principi basat en ella, “la qual sotmet els drets assegurats per la justícia al càlcul dels interessos socials.” Un tercer i últim contrast amb l’utilitarisme és que mentre aquest és una teoria teleològica, la justícia com a imparcialitat de Rawls és deontològica, volent dir que no especifica un bé independent de la justícia. Sota el vel de la ignorància si bé les parts accepten el principi d’igual llibertat, no saben ni tenen cap informació sobre els fins últims particulars.

Pel que fa a com s’escullen els principis pels quals la societat va a ser regida, Rawls porta a terme una primera aproximació als dos principis que les persones escollirien en la posició original. El primer és aquell que exigeix la igualtat en la repartició de drets i deures bàsics. El segon estableix que les desigualtats socials i econòmiques, només són justes si generen beneficis compensadors per a tothom. Recordem la situació d’ignorància en la qual es troben les parts que participen en la posició original, ignorància que ajuda a eliminar qualsevol factor que siga causant d’injustícies futures. És per aquesta via que Rawls arriba al vel de la ignorància, és a dir, escollir aquells principis, en una relativa ignorància sobre aspectes importants sobre nosaltres mateixos. Considerats d’aquesta perspectiva, les parts, considerades persones morals que tenen un sentit del que és bo i just, poden exposar en igualtat de condicions les seues opinions i propostes, i sotmetre-les a l’escrutini públic. La restricció informativa al costat de les característiques de les parts permeten, d’acord amb Rawls, definir “els principis de justícia com aquells que acceptarien com a éssers iguals, en tant que persones racionals preocupades per promoure els seus interessos, sempre que saberen que cap d’ells estava en avantatge o desavantatge per virtut de contingències socials o naturals”.

Aquestes contingències poden ser la família on un va néixer, el col·legi on es va estudiar, o capacitats i habilitats en alguna matèria on posseïsc un avantatge sobre els altres. Davant d’això la pregunta que emergeix és com anivellar la pista. Hi ha un punt a partir del qual promoure la igualtat significaria reprimir els subjectes. Però aquesta no és la postura de Rawls, ja que per al filòsof nord-americà, la llibertat té una primacia dins del seu sistema. Cal deixar clar també que per Rawls les distribucions naturals no són una cosa justa o injusta, igual com no ho pot ser el fet que una persona haja nascut en una determinada classe social. El que en realitat és just o injust per Rawls és la manera en què les institucions actuen respecte a aquests fets. En aquesta línia el filòsof nord-americà assenyala que en la justícia com a imparcialitat les persones en formar les seues institucions tindran en compte el com poder aprofitar els accidents de la naturalesa i circumstàncies socials per al benefici comú. Tornem al procés d’elecció, i com es pot arribar als principis que Rawls proposa. Les opinions sobre alguns temes pot ser que no generen major dificultat en arribar a acords, però hi ha problemes complexos, la solució requereix d’un procés de depuració fins arribar a un resultat en què les persones estiguen d’acord. Aquest procés requereix d’una constant revisió dels postulats esgrimits, com va escriure Rawls, els principis han de poder acomodar-se a les nostres més fermes conviccions i proporcionar-nos orientació quan siga necessària. Estem llavors en una fase d’ajust, desajustos, d’acords i desacords, a partir de la qual, en algun moment, a partir d’un procés reflexiu s’arriba a una solució. Rawls descriu aquest procés de la següent manera:

“Anant cap enrere i endavant, unes vegades alterant les condicions de les circumstàncies contractuals i altres retirant els nostres judicis i conformant als principis, supose que acabarem per trobar una descripció de la situació inicial que alhora expresse condicions raonables, i produïsca principis que corresponguen als nostres judicis degudament retocats i adaptats”.

Rawls denomina a aquest estat de coses com “equilibri reflexiu”. Equilibri en el sentit en què els principis i judicis coincideixen, sent un procés anàleg a la teoria dels preus, on s’arriba a un equilibri com a resultat dels acords lliures entre els individus. Rawls assenyala que el fet que una situació siga d’equilibri de tipus estable, no implica que siga justa o correcta, de manera que l’avaluació moral d’una situació d’equilibri dependrà de les causes que la determinen. L’equilibri és reflexiu, a causa que “sabem a quins principis s’ajusten nostres judicis reflexius i coneixem les premisses de la seua derivació”. Per suposat que aquest equilibri no està lliure de desestabilitzacions. Una vegada que s’ha arribat a un acord i es trien els principis suggerits per Rawls, aquest els posa en un ordre lexicogràfic. En relació a aquest ordre Rawls va escriure:

“Aquest és un ordre que ens exigeix satisfer el primer principi de la sèrie abans de poder passar al segon, el segon abans que considerem el tercer i així successivament. Cap principi pot intervenir llevat que els col·locats prèviament hagen estat plenament satisfets o que no siguen aplicables. Un ordenament social evita així haver de equilibrar principis: els situats anteriorment tenen un valor absolut, per dir-ho, pel que fa als que el segueixen, i es mantenen sense excepció”.

john_rawls2Els dos Principis de Justícia

Finalitzaré aquesta ressenya enunciant els dos principis de justícia de Rawls:

1-Primer: “Cada persona ha de tenir un dret igual a l’esquema més extens de llibertats bàsiques que siga compatible amb un esquema semblant de llibertats per als altres”.

2-Segon: “Les desigualtats socials i econòmiques hauran de ser conformades de manera tal que alhora que: a) s’espere raonablement que siguen avantatjoses per a tots, b) es vinculen a ocupacions i càrrecs assequibles per a tots”.

Per llibertats bàsiques Rawls es refereix a la llibertat política, com el dret a votar i ser elegible per ocupar llocs públics, la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió, la llibertat de consciència, llibertat de pensament, llibertat enfront de l’opressió i agressió física, dret a la propietat personal, llibertat respecte a l’arrest i la detenció arbitrària. Pel que fa al segon principi, aquest s’aplica a la distribució de la riquesa i l’ingrés, en el sentit que han de ser avantatjoses per a tots i a l’accessibilitat als llocs d’autoritat i responsabilitat. Més endavant Rawls afegeix que a l’aplicar el segon principi seria possible assignar una expectativa de benestar als individus, és a dir, les expectatives de les parts dependrien de la distribució de drets i obligacions.

Paco Baixauli presenta “La tiza”

– 20-01-2017 –

Ahir dijous es va celebrar al Teatre de la Plaça de Silla la presentació de la nova obra de Paco Baixauli Mena, “La tiza”, un assaig amb reflexions i raonaments el qual podríem titlar de filosòfic. En efecte en aquest llibre de Baixauli es nomenen filòsofs, començant per Joan Fuster i passant per Kant, Plató o Ferrer i Guàrdia. Però el llibre convida a guaitar més enllà de les tradicions que més ens toquen i demana una apertura a la filosofia i tradicions de l’Orient.

baixauli1

La presentació es va obrir amb l’intervenció de J. Romeu, membre de l’editorial Romeu Imprenta, la qual ha editat i imprès el llibre. Seguidament Xavier Cunyat, veí de Silla, va fer una breu caracterització introductòria del text de Paco. A continuació el propi autor parlà de la seua obra, i desvelà algunes de les intencions del text.

baixauli2

Com resa la seua contraportada: Estat voyeur, democràcies bonsai i democràcies a temps parcial, odiaris hispans, átomes i sompos, alienació del consumidor, Déu dels diners o tornes de l’esperit són algunes de les manufactures que ofereix l’autor des del seu obrador de paraules, siguen veus inèdites o transmutades al gust.

Paco Baixauli aborda els processos d’evolució personal i social, ací i ara. La creació de paràboles i la seua inserció en els textos, així com el color de les cites escollides per l’autor, impregnen “La tiza” d’una aroma oriental que assalta amb lleugeresa les tàpies de la Il·lustració. Unir Orient amb Occident, per raó d’amor, és una passió lògica perquè, com assenyala l’autor, l’únic misteri és la vida. En les seues paraules, fa un temps que “La ciència va fer embarrancar a la platja a la filosofia i a la religió, per escapolir-se al moment amb la poesia. Però no hi ha res a retreure a la ciència perquè només van naufragar dues mòmies: la filosofia sense respostes i la religió degradada a la carcassa del ritu.”

baixauli3

Un assaig que no deixa indiferent. Des d’El Cresol volem felicitar a Paco Baixauli per aquest retorn transmutat a la vida pública el qual esperem siga propici i enriquidor.

El Cresol

El Bushido, el codi ètic dels Samurai

xavi – 17-01-2017 –

per Xavier Cunyat Rios

La Modernitat té un origen històric en pobles dels que habitualment considerem propis de la Civilització Occidental. No obstant, la mundialització o propagació dels seus efectes històrics i socials (allò que hui anomenem Globalització) amb l’exploració total del globus primer, i conquesta i explotació del països no europeus desprès (colonialisme), va produir l’efecte que totes les civilitzacions i cultures del món patiren un impacte que, en certa mesura, les va transformar.

D’aquestes transformacions, una de les que més curiositat i interès em va despertar fa temps, va ser la transformació de Japó, en el període que es coneix com l’Era Meiji (1868-1912). En aquest període de la història d’aquest país es van donar una sèrie de canvis que en part modificaren l’estructura i costums socials, alhora que salvaguardava algunes característiques d’aquestes estructures i costums.

bushido1

En aquesta tensió entre societat tradicional i les novetats que arribaven d’Occident hi van haver uns actors, els quals són els protagonistes d’aquestes línies, els Samurai.

El govern format per l’Emperador Meiji va aplicar canvis radicals que pretenien reduir el poder de les esferes feudals, conduint a la dissolució de l’estat samurai, abolint el dret del samurai a ser l’única força armada a favor d’un exèrcit més modern i a l’estil occidental.

Els membres del govern Meiji van decidir seguir les passes del Regne Unit i Alemanya, basant-se en el concepte de la noblesa obligada. Amb les reformes de Meiji a finals del segle XIX, la classe dels samurais va ser abolida i va ser canviada per un exèrcit nacional a l’estil occidental. Els exèrcits japonesos imperials van ser reclutats, però molts samurais es van oferir per ser soldats i molts van ser entrenats per ser oficials. La major part de la classe d’oficials de l’Exèrcit Imperial era d’origen samurai, sent motivats, disciplinats i excepcionalment entrenats.

bushido10

Aquests Samurai foren una classe de guerrers molt especials, cosa que els ha fet mundialment coneguts. Doncs bé, en el que segueix examinarem el Bushido, el codi ètic que guiava l’acció i l’esperit d’aquests hòmens excepcionals.

El Bushido, que literalment significa “El Camí del Guerrer”, es va desenvolupar al Japó entre les eres Heian i Tokugawa (S. IX-XII). El Bushido era el codi, la llei, que regia les vides dels samurais, una classe de guerrers similars militarment als cavallers medievals europeus, però radicalment diferents a ells en les seues vides quotidianes, fora de la guerra. Els samurais seguien un cerimonial específic cada dia de la seua vida, així com en la guerra.

bushido4

Els factors que van fer el Bushido són pocs i senzills. El Bushido creà una manera de vida per mantindre unida a una nació en els seus temps més problemàtics, a través de guerres civils, desesperació i incertesa. Nascut a la vegada de la filosofia, la religió i les arts marcials orientals, el Bushido troba les seues principals fonts en les tres escoles de pensament oriental més influents del Japó feudal: el Budisme Zen, el Confucianisme i el Sintoisme, tres corrents filosòfic-religioses que, durant molt de temps (i encara hui dia) dividiran a la població japonesa en confucionistes, budistes i sintoistes.

No obstant això, al voltant del segle X d. c, aquests tres pensaments tan dispars i alhora tan semblants entre si farien alguna cosa sense precedents en la història de la filosofia mundial: concordarien per donar lloc a un codi ètic-moral-militar únic, tant en la concepció com en el seu missatge, ja que aquest codi posa l’èmfasi en la lleialtat, l’auto-sacrifici, la justícia, el sentit de la vergonya, l’educació, la puresa d’esperit, la modèstia, la humilitat, l’esperit marcial, l’honor i l’amor.

bushido21Del Budisme, el Bushido pren la relació amb el perill i la mort. El samurai no té por de la mort ja que creu, tal com ensenya el Budisme, que després de la mort es reencarnaran i tornaran a viure una altra vida a la terra. Els samurais són guerrers des de l’instant en què es transformen en samurais fins al moment de la seua mort, ells no tenen por al perill. A més a través del Zen, una escola del budisme, un pot arribar el definitiu “absolut”. La meditació Zen ensenya com concentrar-se i arribar a un nivell de pensament que no pot ser explicat amb paraules. El Zen ensenya com conèixer-se a si mateix i no limitar-te. El samurai utilitza això com una eina per desempallegar de la por, la inseguretat i finalment els errors. Aquestes debilitats podrien matar-lo.

Fushimi-inari TaishaEl Sintoisme, una altra doctrina japonesa, dóna al Bushido la seua lleialtat i patriotisme. El Sintoisme inclou la veneració als avantpassats, la qual cosa fa a la Família imperial la font de la nació. Això dóna a l’Emperador una reverència gairebé divina. Ell és la representació del Cel a la Terra. Amb semblant lleialtat, el samurai es compromet amb l’Emperador i al seu Daimyo (títol amb què es designava als samurais de major rang, generalment nobles i senyors feudals japonesos, que seguien al seu torn el codi Bushido). El Sintoisme també proporciona la columna vertebral del patriotisme i el respecte cap al seu propi país, Japó. Ells creuen que la Terra no està per satisfer les seues necessitats mundanes, és la residència sagrada dels déus, els esperits dels seus antecessors… Sota aquest convenciment La Terra és així respectada, acurada, protegida, alimentada i estimada per
el fet d’estar fent ús d’una meravella que no els pertany.

bushido22El Confucianisme proporciona les seues creences en les relacions amb el món humà, el seu entorn i la seua família. El Confucianisme dóna importància a les cinc relacions morals, entre mestre i servent, pare i fill, marit i esposa, germans major i menor, i amic i amic. Són aquestes relacions amb els altres el que persegueix el samurai. No obstant això el samurai no està d’acord amb molts dels escrits de Confuci. El samurai creu que l’home no ha de seure i passar-se tot el dia llegint llibres, ni hauria d’estar escrivint poesies tot el dia: un intel·lectual especialista era considerat com una màquina. En comptes d’això el Bushido creu que l’home i l’univers van ser fets per ser semblants tant en esperit com en actitud. Un samurai és doncs un home d’acció reflexiu.

Juntament amb aquestes virtuts, el Bushido també segueix amb molt de respecte la justícia, benevolència, amor, sinceritat, honestedat, i auto-control. La justícia és un dels principals factors en el codi del samurai: camins torts i accions injustes són considerades denigrants i inhumanes. L’amor i benevolència eren virtuts supremes i actes dignes d’un príncep, no hi havia major glòria per a un samurai que la de poder ajudar els altres. La sinceritat i l’honestedat eren tan valorades com les seues vides.

busido9

Bushi no ichi-gon o “La paraula d’un samurai” transcendeix a un simple pacte de confiança i completa fe. Quan un samurai donava la seua paraula era la seua pròpia vida el que posava com a garantia, raó per la qual cap pacte, tasca o missió d’un samurai va ser mai recollida per escrit. El samurai també necessitava un complet auto-control i estoïcisme per ser totalment honrós. No havien de mostrar en públic signes de dolor o alegria. Suporta tot interiorment, ja que té prohibit gemegar ni plorar. Sempre mostrava un comportament calmat i una maneres mentals que feien que cap passió de cap tipus poguera imposar-se-li. Aquesta educació tan dura era necessària per arribar a ser un veritable i complet guerrer, i els samurais ho acceptaven.

Els samurais preferien lluitar sols i cos a cos, només utilitzaven l’arc quan la batalla era massiva i mai ho feien de bon grat, doncs consideraven les armes a distància innobles d’un guerrer. Aquesta especial filosofia de combat feia que la gent veiés als samurais com l’antítesi dels ninjas (el ninja o shinobi era una altra classe de guerrer japonès, la qual era l’encarregada de l’espionatge i de cometre assassinats sense ser vistos). En batalla un Samurai “invocaria” el nom de la seua família, rang i gestes. Llavors buscaria un oponent de similar rang i batallarien. Un circumstància pròpia dels samurais que als occidentals ens sol horroritzar és el fet que, quan un samurai acaba amb el seu oponent, el decapita per així després de la batalla retornar amb els caps dels oponents vençuts que acrediten així la seua victòria. Els caps dels generals i aquells amb alt rang que el samurai havia vençut eren transportats de tornada a la capital i mostrats en les celebracions i similars per a glòria del guerrer vencedor.

Però sens dubte, el que més ens impressiona als occidentals d’aquesta classe guerrera era la disposició que tenien per morir, fins al punt que l’única sortida per a un samurai derrotat en combat i encara amb vida, era el suïcidi ritual: el Seppuku.

seppuku-copy

Seppuku, que significa “desentranyament”, és un ritual sagrat pel qual una persona lliura la seua vida a canvi de recuperar l’honor perdut en vida. Aquest ritual consta de dues fases, la primera és el tall en si, un tall profund al ventre, d’esquerra a dreta i amb un lleuger descens de la trajectòria, provocat amb una de les armes de la persona que desitja restaurar el seu honor i efectuat sempre per si mateixa. La mort es produeix per la pèrdua de sang. L’objectiu és que la persona que efectua el seppuku no només mora, sinó que les seues entranyes queden exposades, d’ací el nom. La segona fase és la decapitació del cos ja inert, i ho ha de fer una persona estimada de la persona que decideix fer-se el seppuku. En el cas dels samurais, el que efectuava la decapitació era un altre samurai amic seu. Aquesta forma de suïcidi també es realitzava quan un samurai anava a ser capturat i interrogat per l’enemic, tot i que no haguera estat derrotat en combat. Els samurais també recorrien al seppuku per donar exemple als seus semblants (en particular als seus superiors), ja que si un samurai rebia una ordre del seu Daimyo amb la qual no estava d’acord, el samurai no podia negar-se a complir-la, excepte, clar, si recorria al seppuku per advertir amb la seua mort al Daimyo de l’erroni de la seua conducta: ha de ser dur per un general de camp veure com els teus homes prefereixen morir a complir les teues ordres. No és estrany, i és que un samurai preferiria matar-se a si mateix abans de portar deshonor i desgràcia al nom de la seua família i al seu Senyor. Això era considerat un acte de veritable honor.

I així, amb aquest codi de conducta tan dur i alhora tan coherent, els samurais van aconseguir la seua màxima esplendor durant els anys 1400 i 1500 d. c. Entorn del 1600 els diferents feus del Japó es van unir per fi, i amb això la pau va arribar al país del Sol Naixent, les batalles havien cessat per fi. Llavors, avançat al final de la era Tokugawa, entre el 1700 i 1800 d. c, Japó va començar a obrir-se a la resta del món i es va encaminar cap a una vida més modernitzada, mes “occidental”, un món on els samurais (convertits ara en poc més que justiciers nòmades) ja no tenien cabuda.

bushido2

Els samurais i la seua manera de vida van ser oficialment abolits en els primers anys de 1870. No hi havia lloc per als homes d’honor, per als guerrers, per als samurais. I amb tot no han estat oblidats.

Les set Virtuts

En la seua forma original, es reconeix el Bushido amb set virtuts associades:

義 – Gi – Rectitud (decisions correctes)
Sigues honrat en els teus actes amb tothom. Creu en la justícia, però no en la que diuen els altres sinó la teua pròpia. Per un autèntic samurai no existeixen tons entre bé i mal, només existeix el correcte i l’incorrecte.

勇 – Yuu – Coratge
Alça’t sobre la massa de gent amb por d’actuar. Ocultar-se com una tortuga sota la closca no és viure. Un samurai ha de tenir el valor heroic. És absolutament perillós, és viure plenament, completa i meravellosa. El coratge heroic no és cec. És intel·ligent i fort. Canvia la por pel respecte i la prudència.

仁 – Jin – Benevolència
Mitjançant l’entrenament intens el samurai es converteix en ràpid i fort. No és com la resta d’homes. Ha de desenvolupar un poder que ha de ser usat pel bé de tots. Ha de tenir compassió. Ajudar als seus companys sempre que es pugui.

礼 – Rei – Respecte:
Els samurais no tenen motius per ser cruels. No necessiten demostrar la seua força. Un samurai és cortès fins i tot amb els seus enemics. Sense aquesta mostra directa de respecte, seríem igual que els altres animals. Un samurai és respectat no només per la seua força al camp de batalla, sinó també per la seua manera de tractar els altres. L’autèntica força interior del samurai es fa evident en moments de necessitat.

誠 – Makoto – Honestedat, Sinceritat absoluta
Quan un samurai diu que farà alguna cosa, és com si ja l’hagués fet. Res al món podrà aturar-lo de fer allò que ha dit que faria. No ha de donar “la seua paraula” ni ha de “prometre”, el simple fet de dir-ho és suficient. Parlar i fer és el mateix.

名誉「名譽」 – Meiyo – Honor
L’autèntic samurai només té un jutge i és ell mateix. Les decisions preses i com són dutes a terme reflecteixen qui és vertaderament. Ningú pot ocultar-se d’ell mateix.

忠 – Chuu – Lleialtat
Haver fet o dit alguna cosa significa que aquesta cosa li pertany. És responsable d’això i de totes les conseqüències que en seguisquen. Un samurai és intensament lleial amb aquells que té sota manament. Per aquells dels que són responsable, perdurant fidelment. Les paraules d’un home són com les seves empremtes, el segueixen sempre.

Uns versos per a Trillo

pitarch – 16-01-2017 –

per Josep L. Pitarch

Rep un correu del meu amic Pep Pons, poeta de qui he escrit alguna cosa, demanant-me si li puc facilitar paraules que rimen amb Trillo, perquè li han entrat unes ganes imperioses de dedicar-li un obús satíric, dels que sol escriure quan està de mala hòstia, diu. En té molts de versos d’aquest estil, com “La secretària de Rus”, “Un xoriço de Llombai”, “La infanta està trista”, “La iguana quicomira”, “Donya Rita feta un nyap”, i els dedicats a Blasco, Camps, Wert, Cotino, Canyissars…

M’hi pose a la feina que m’encomana i no trobe cap mot, llevat del tresillo (un sofà i dues butaques. També un joc de cartes). Altra cosa és si en lloc de Trillo li vols dir Trilla, li dic, perquè aleshores hi hauria pacotilla, camarilla, bacinilla, peladilla (amarga), etc. Li dic que si en lloc de la rima consonant, que és la que li agrada, vol intentar-ho amb la rima assonant, amb Trillo poden rimar xoriço, mico, pinxo i algun mot més. Pel merder en el tema dels lloguers fraudulents dels avions i de les assegurances fraudulentes dels militars, és possible que li puga treure punta a xoriço, directament o indirecta. També pot escriure versos lliures, sense rima, que són més moderns. Estic convençut que d’alguna manera tindrem els versos sobre Trillo que es proposa. Diu que me’ls enviarà.

La biografia de Federico Trillo-Figueroa Martínez-Conde, de molta prosàpia com es veu, és especialment curiosa. És natural de Cartagena (“monte sin leña, mar sin pescado, mujeres putas, hombres cabrones y niños maleducados”, dita agressiva i satírica, amb la qual no estic d’acord), d’on és confrare de Jesús el Nazareno. La seua és una història intensa, compromesa amb l’Opus Dei i amb l’administració espanyola, de la qual viu tota sa vida, legalment i il·legalment (sobresous en B, sospites de comissions). Jo pense que pensa que la qüestió és estar dalt del burro, i amb una vara sempre a mà. Veu de comandant no li’n falta: Viva Honduras! xillà per a encoratjar els soldats salvadorenys, que vingueren a tirar-nos una mà, a falta de tropa espanyola. Viva!… li respongueren, malgrat la pífia.

Encara que Trillo no és alacantí, és diputat per aquesta demarcació, des de sempre. No se li coneix cap altra gestió alacantina que visitar cada any al certamen d’havaneres de Torrevella, anar algun any a Alcoi i desfilar de mossàrab, organitzar un dinar cada estiu per a la camarilla i cada quatre anys a recollir la credencial de diputat. Viva Alicante, pensa el paio.

Sobre la seua responsabilitat en l’accident del Iak-42, que ha estat al remat el motiu que l’ha dut a la ruïna, el PP ha intentat eximir-lo, encara que la pressió de les famílies afectades, dels partits polítics i de la premsa, han obligat a Rajoy a canviar d’estratègia i l’ha forçat a deixar l’ambaixada de Londres. Aquesta era la bicoca amb què li premiaven la lleialtat a la causa popular, per a compensar-lo de la pèrdua del ministeri de Defensa, allunyar-lo de l’estigma del Iak-42.

Aquesta gent del PP és molt gregària i actuen com un ramat d’ovelles, tots junts. Gregarius vol dir ramat en llatí i d’ací ve gregari en català, gregario en espanyol i italià, gregarious en anglès, grégaire en francès i en moltíssimes més llengües. De la mateixa família i significat, hi ha el llatí grex, gregis, d’on els espanyols fan la grey, que és el ramat de cristians sota llurs pastors o capellans. Dic tot açò perquè el gregarisme del PP està íntimament relacionat amb la fe cristiana amb què es protegeixen dels seus pecats.  Ja ho deia el ministre de Justícia: i què hem de fer amb Trillo? Evidentment és el que més els preocupa: el que han de fer pels seus. Pels aturats, pels subempleats, pels pluriempleats i infrapagats, pels emigrats, pels mals jubilats, pels… Per aquests milions de ciutadans que s’ho passen tan malament, no pateixen: al cap i a la fi no són de la grey. Els seus patiments, doncs, són pels seus i no abandonen ningú. Recordem les bicoques amb què han premiat Wert, Soria, Rato, Rita, Bauzà, Fabra… Quina púrria!

Conseqüentment amb les trajectòries cristianes i amb la fe d’aquesta gent, molts d’ells tenen vinculació directa amb el Senyor, via l’Opus Dei, i és per això que, amb la garantia de ser il·luminats (veni creator Spiritus) i de ser perdonats i de tindre plaça reservada al cel, que fan el que fan. Ells estan predestinats, segons Escrivà de Balaguer. L’escàndol que causen entre la gent més ingènua i de bona fe, no la tenen en compte, ni els danys sobre les persones i famílies, com les dels militars morts en el cas del Iak-42. Dios mio, Dios mio, en Vos confio… i avant!

Acabant aquest article, m’arriba un correu de Pep Pons, amb el poema que m’havia promès i que transcric. M’explica que ha trobat la solució oblidant-se de rimar amb Trillo per a fer-ho amb els seus pecats. M’aconsella els dos darrers versos: Trillo ha caigut, al remat/ com un pinxo vergonyós/ dèspota i maleducat/ mentider i verinós/ Què farà el PP amb ell?/ I què farà l’Opus Dei?

No patisques Pep, que no es morirà de gana; alguna cosa li donaran perquè continue cobrant i vivint. Siga quina siga, la bicoca li la pagarem nosaltres. En aquestes circumstàncies propose de fer suggeriments; o fins i tot apostes, com els anglesos. Per descomptat, l’han d’amagar vergonyosament, i no li han de donar cap càrrec públic, encara que en tinga dret, com han anat dient. Séneca advertia que quod non vetat lex, hoc vetat fieri pudor, o siga que el que no veda la llei, ho veda el pudor. Aquesta gent del PP, però, no tenen vergonya. Wyoming suggeria que li feren una ambaixada a l’illa de Perejil i no està mal pensat, perquè els vestits ja els té, de Londres i això que ens estalviaríem.

Més dignament i amb tot el dret, les famílies dels militars morts (assassinats) en el Iak-42 es conformem amb què se’ls demane perdó i què s’honore el sacrifici dels seus familiars… Jo crec que, a la vista de l’informe del Consell d’Estat i de la reculada de Cospedal i Rajoy, s’hauria d’exigir el lliurament dels documents ocults en el Ministeri, i la reobertura del cas judicial, perquè serà l’única manera de conèixer la veritat i de fer justícia. La supèrbia, que és un pecat, d’aquesta gent del PP/Opus no ho permetrà, em tem.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del la web El Repunt.

Propera presentació de “A mi què em passa?”

marieta – 15-01-2017 –

per Maria Muñoz Lluesa

Carme va nàixer el 9 del 9 del 99 amb 9 dits als peus. Des del primer moment, els seus pares van intuir que ella seria diferent.

“A mi, què em passa?” (Carme Morera i Tona Català. Il·lustracions de Cristina Durán) narra en primera persona diverses vivències de Carme, anècdotes que de segur ens fan riure, però que també ens conviden a reflexionar i valorar les xicotetes coses importants que tenim a les nostres vides, i de les quals de vegades ens n’oblidem.

carme-i-tona

Aquest llibre sorprèn degut a la mescla d’emocions que aporta; l’alegria amb la qual Carme conta les seues freqüents i de vegades llargues estades a l’hospital, s’uneix amb l’amargor amb la que explica les penúries passades amb la diàlisi… Són, en definitiva, unes històries que fan somriure entre llàgrimes i amollar alguna riallada forta en els moments menys esperats.

Però aquestes dures històries són només un xicotet pessic del llibre. En ell, també trobem reflexions sobre els amics, amors inesperats, nits de concerts, opinions sobre política… En fi, un munt d’aventures i genialitats que sense cap dubte heu de llegir per poder gaudir tant com ho hem fet els lectors i lectores que hem tingut la sort de tindre aquest llibret a les nostres mans.

Però no tot s’acaba ací, i és que el proper 25 de gener a les 19,30, tindrem al Centre Ocupacional TOLA la pròpia Carme en persona per tal de presentar-nos el seu llibre i per contar-nos noves històries amb les quals, de ben segur, gaudirem moltíssim.

En aquesta presentació organitzada pel Centre Ocupacional Tola i l’Editorial Vincle, participaran les dues autores del llibre: Carme Morera i Tona Català. Per descomptat, podreu trobar el llibre, amb la compra del qual col·laborareu en la investigació i la lluita contra les malalties renals mitjançant la Federació Nacional ALCER.

Us esperem a tots i a totes!

Maria Muñoz

Parlem de tebeos: Paco Roca

aguado27

per Josep Aguado

Estrenem nova secció al Cresol per a parlar de còmics o tebeos, parlarem de Marvel, DC, Manga i nacional o dels que vosaltres ens proposeu. En aquest primer article m’agradaria apropar la figura d’un autor valencià que té moltíssimes obres publicades i de les que s’han adaptat fins i tot a la pantalla gran, aquest artista és ni més ni menys que Paco Roca.

Els començaments de Paco Roca a la indústria del còmic van ser a poc a poc, des dels desset anys començà a treballar fent il·lustracions, a la publicitat i anant amunt i avall fins que va muntar el seu propi estudi. Rep algun que altra crítica per part d’algun dels editors més important del país com Josep Touitan, aquest li sugereix que dibuixe els penis més grans i amb multitud de venes i que ho exagere tot al igual que els japonesos ho fan amb el manga hentai, però no tira la tovallola i continua amb la seua màxima de ser un autor professional.

kiss1
Il·lustració de Paco Roca per a la revista Kiss Comix

 

Alterna aquests anys d’experimentació i treball dur amb encàrrecs per a revistes d’adults i de caràcter eròtic en El víbora o Kiss Comix, cosa que coarta d’alguna forma la seua creativitat, ja que les històries que conta sempre han d’acabar amb sexe explícit. Poc després comença una sèrie anomenada Road Cartoons una sèrie i de ciència-ficció i d’estètica ciberpunk acompanyat als guions amb Juan Miguel Aguilera, i es pot dir que eixe es el germen en el qual és planteja deixar a un costat la il·lustració i la publicitat per a començar a dedicar-se al cent per cent al món de la historieta.

road-526x700
Imatge de la sèrie Road Cartoons
scan01
Portada de la mítica revista de culte El Víbora

A finals dels 90’s i principis de l’any 2000, ja en solitari, publica  El juego lúgubre pensant en el concepte de novel·la gràfica,(una història que comença i acaba en eixe llibre) i arribant a un públic diferent de les seues anteriors publicacions, jugant amb el terror psicològic, contant els excessos i les extravagàncies del famós pintor Salvador Dalí,  que en aquest còmic l’anomena Salvador Delicias per a no xafar-se els dits amb possibles accions legals contra ell. L’èxit del juego Lugubre fa que el mercat francòfon més enllà del pirineus es fixe amb ell i publica Hijos de la Alhambra, canviant de registre i mostrant la seua versatilitat canvia busca la mescla del gènere d’aventures i l’època del romanticisme dels pintors francesos.

eljuegolugubre
Portada de El juego lúgubre

 

 

Pag2.jpg
A l’esquerra pàgina finalitzada de El juego lúgubre a la dreta els esboços abans de finalitzar-la

 

Més endavant arriba el Faro i l’autor planteja la història d’una forma més intimista, amb dos personatges únicament i amb la documentació per a recrear la historia i construir els personatges es casi anecdòtica, com bé diu Paco Roca en alguna entrevista;

-Molt diferent del que havia fet abans i en moltes formes el que he fet després en la meua trajectòria

Aquest recurs fa que la història estiga plena converses anecdòtiques que no tenen repercussió en la trama central i creant així un ritme pausat i menys ràpid que en obres anteriors.

comic001
Viñeta de l’album el Faro

Però realment la història que marca un abans i un després en la carrera d’aquest dibuixant valencià és sense cap dubte, Arrugas, publicat a França en un primer moment.
Aquest treball es transforma immediatament en el treball més reconegut de la seua carrera artística, l’impuls d’aquest el té els diversos premis obtinguts, destaca el Premi Nacional de Còmic. Aquesta novel·la gràfica tracta el tema de l’Alzheimer d’una manera molt humana i amb una sensibilitat fora dels paràmetres normals. Segons Roca, per a la documentació, va recórrer multitud d’asils i es va entrevistar amb malalts, familiars i experts en el tema, comenta en alguna entrevista;

-Em vaig veure en moltíssimes situacions que brodaven el surrealisme, molt encisadores algunes d’aquestes però que normalment no li passen a un autor de còmic.

arrugas-1
Pàgina del album Arrugas en la que ens mostra d’una manera molt simple i tendra com afecta l’alzheimer a la gent major

L’èxit d’aquest àlbum va propiciar la realització del llargmetratge d’animació que adapta aquesta meravellosa historia. Treballant en el procés de producció, es nota la sensibilitat que l’autor valencià dota als seus àlbums, col·locant més treball de documentació per a la filmació i treballant braç a braç amb el guionista de la pel·lícula i fent el disseny de tots els personatges que apareixen. Posteriorment l’any 2008 seria guardonat amb dos premis Goya i amb un èxit de públic relatiu per al qual estem acostumats en el territori espanyol, impulsant encara més la seua carrera i donant-lo a conéixer a un nivell internacional.

26-goya-gala-33
Paco Roca amb el Goya a millor guió adaptat per Arrugas la pel·lícula

I com Paco és un autor que es reinventa a cada obra que pareix, el seu treball no anava a deixar indiferent al seu públic, com a contraposició a Arrugas publicà Las calles de Arena explorant altre tipus d’història, narrant de manera menys realista , bordejant el realisme màgic i influenciat per Borges o Kafka. A manera de caixó de sastre, l’autor utilitza el mitjà de la novel·la gràfica per a com ell diu imprimir les seues pors i també les pors que tots sentim en la vida i les coses absurdes i que vivim dia a dia.

las-calles-de-arena-vin%cc%83eta-h-jpg
Preciosa viñeta de Las calles de Arena

La seua següent obra seria Emotional World Tour, un treball conjunt amb el català Miguel Gallardo i narrant les seues peripècies amb un toc d’humor el que els ha passat des que les seues obres foren premiades i contant al públic, les mil i una anècdotes que han viscut amb arran de viatjar d’ací cap allà presentant les seues obres.
Posteriorment publicà per al periòdic  Las Provincias una tira anomenada Memorias de un hombre en pijama un relat humorístic quasi autobiogràfic en el que conta al públic majoritari la experiència de ser dibuixant de còmics i treballar en casa literalment en pijama.

Memorias de un hombre en pijama V.jpg
Mostra d’una tira de  Memorias de un hombre en pijama publicada al diari Las Provincias

Més endavant publicaria amb un èxit paregut al de Arrugas i amb un treball mastodòntic de guió va ser El invierno del dibujante on l’autor se submergeix fins a les entranyes en l’extinta Editorial Bruguera, on els dibuixants de tebeos no eren precisament el concepte d’autor que tenim ara al segle XXI, eren mers obrers de la vinyeta i eren gent totalment anònima. Paco afronta aquesta obra per a retratar als seus idols de la seua infancia i la de molts que hi han i que hem llegit mil històries d’aquestes revistes, que tingueren el valor d’emancipar-se de la totpoderosa Bruguera i intentar complir el somni d’auto editar-se pròpiament les seues històries. El invierno del dibujante està basat en el fet real de cinc dibuixants que abandonaren l’editorial on treballaven en unes condicions deplorables i que eren tractats i menyspreats pels seus caps, i fundaren la revista  Tio Vivo  on volgueren complir un somni que a poc a poc es va convertir en un malson.

el-invierno-del-dibujante
Imatge dels cinc dibuixants protagonistes de El Invierno del dibujante

Un temps després s’embarcaria en un projecte anomenat Los surcos del azar, en aquesta novel·la gràfica esta el·laborada amb moltes entrevistes amb els supervivents de la Nueve ; militars republicans espanyols que s’exiliaren a França per a lluitar contra els alemans que ocuparen el país veí i que hasta fa ben poc no havien rebut cap homenatge ni per el govern francés ni el govern espanyol.

roca
Viñeta de los Surcos del Azar

Paco explica en alguna entrevista el fet de relatar aquesta història;

L’exili espanyol és un tema que sempre m’ha interessat. Aquestos solcs atzarosos que van prendre els espanyols al final de la Guerra Civil. Especialment el d’aquells republicans que van formar La Nueve, que van lluitar amb totes les seues forces contra el feixisme a Europa i que alliberarien París dels alemanys.

los-surcos-del-azar_h.jpg
Preciosa imatge promocional de Los surcos del azar 

L’últim album publicat ha segut La Casa,  en el qual es reconcilia amb els records i el que significa ser pare i fill, una idea que li va arribar quan estava acabant Los Surcos del azar . A partir del retorn de tres germans a la casa familiar en la qual van créixer, un any després de la mort del seu pare, per a vendre-la, Roca reflexiona sobre si el fet de desfer-se dels trastos vells que conté suposa desfer-se del passat, del record del seu pare i del seu propi. Aquesta obra va obtindre el Premi Nacional de còmic l’any 2015.

1448908973_011049_1448911995_noticia_normal
Pàgina interior de La Casa

A manera de curiositat, m’agradaria comentar-vos  que Paco Roca va tindre l’oportunitat de dissenyar un monument faller per a la falla General BarrosoLitógrafo Pascual y Abad demostrant així la seua versatilitat una vegada més, i, en la que mostra el seu enginy amb el lema Guanya la Banca una interpretació fallera de la crisi global financera del món que vivim actualment.

paco falla.jpg
Paco Roca junt a la Falla que va dissenyar

També cal destacar una exposició amb els originals de les seues obres i altres il·lustracions de la seua carrera professional anomenada Un dibujante ambulante i que s’ha exposat al Muvim a València i a diferents punts del territori espanyol, següent un èxit de públic. Molts dels seus originals i els seus albums  també els podeu comprar a la tenda online Yojimbo cómics del siller Jorge Cruz, el que vos tractarà amb moltissima amabilitat i professionalitat.

13118899_1378942545455638_5941205934334721228_n.jpg
Jorge Cruz amb camisa negra de Yojimbo Comics, amb els autors Manel Gimeno, Daniel Torres  i Sento dels que parlarem en propers articles i dels quals també disposa material original a la seua web

Per finalitzar sols vull comentar que és d’obligada cadascuna de les seues obres i entrar dins de les seues històries, carregades d’emocions, sensibilitat i amb una realització excepcional des dels guions fins als dibuixos amb línia clara i tanta delicadesa elabora per a cadascun dels seus àlbums.

Paco Roca és sense cap dubte un artista a tindre en compte, un valor per al nostre art i un motiu d’orgull per a tots els valencians, des d’ací vos anime si teniu oportunitat apropeu- se i navegueu dins de les seues històries, el viatge paga molt la pena, paraula d’un admirador d’aquest dibuixant ambulant.

pacorocafoto
Paco Roca al seu estudi

Josep Aguado és aficionat als tebeos 

 

Canyissars torna a insistir, obstinat

pitarch-estiu – 09-01-2017 –

per Josep L. Pitarch

 

D’una manera obstinada, l’eminent cardenal d’Utiel, representant del poder eclesiàstic, torna a prendre posicions contra el govern civil, ara cridant la feligresia a la rebel·lió i a la desobediència a la llei de la transsexualitat que s’està tramitant a les Corts. Aquest bel·licós home de l’església, que en el seu moment confessà tenir vocació de màrtir, no té atura en la seua tossuderia (en espanyol empecinamiento) i ara troba que aquesta llei pretén “adoctrinar els xiquets en ideologia de gènere, i això és una maldat”; també diu que Puig i Oltra són franquistes. Quien habló que su casa honró.

El cardenal, que sap tant de les maldats alienes i que les troba fins i tot on ningú les veu, ignora les pròpies maldats, les que han comés sacerdots i bisbes de tot arreu contra els escolars per exemple. Creu que atacant una llei que vetllarà pel respecte a la diversitat i la lliure elecció de la sexualitat, evitant discriminacions i maltractaments, conflictes psicològics, marginacions i patiments, a les criatures i a llurs famílies, podrà fer oblidar els milers d’agressions sexuals perpetrades als col·legis, amb la complicitat i el silenci dels bisbes.

Com és possible que una llei que respectarà i farà que es respecten els interessos sexuals dels xiquets i les xiquetes, puga ésser rebutjada i atacada per aquest príncep de l’església? Diu que ho fa en defensa de la família, perquè aquesta llei la destruirà. Quina barbaritat! Evidentment, la família que ell defensa és l’única que conceben, la cristiana d’un papà i d’una mamà fent criatures, duent-los a l’escola privada i cada diumenge a missa i a combregar, tots plegats. Les altres formes de formar les famílies són nefandes, encara que la llei les protegisca.

Curiosament no té en compte els milers de famílies (la major part, catòliques) que han estat “destruïdes” per la mateixa església o llurs representants, amb els escàndols sexuals que han protagonitzat i que han fet patir a llurs fills i filles. La llista de denúncies a tot arreu del món desautoritza l’església a dir ni una paraula al respecte, que no siga les que ha dit el Papa Francesc.

Precisament ha estat el Papa qui ha demanat perdó a les víctimes, reconeixent els pecats i els escàndols de l’església i ha ordenant a tots els ordinaris i superiors de les ordres religioses que no oculten cap cas de corrupció i d’abús de menors i manant-los que col·laboren amb la justícia en la persecució d’aquests delictes.

El cardenal faria molt bé, doncs, i crec que n’està obligat, si segueix els passos del Papa i, en lloc de trobar culpables i dimonis fora de casa, a recercar-los al si de les pròpies files. Però l’eminència de cardenal que els ha tocat als parroquians valencians, va a la seua bola, posant en evidència als mateixos creients i religiosos honestos, que són la majoria de la seua diòcesi, se suposa.

Ací passa una cosa ben estranya i vull fer una reflexió, per veure si li trobem trellat. Em pose en el paper d’un humil feligrès, de pocs estudis de teologia, però de molta fe, com són la immensa majoria de catòlics practicants que conec. Com jo seria un ingenu que m’ho creuria tot, acceptaria sense reserves que la gent que estudia per a rector és perquè han estat escollits per l’Esperit Sant. Més encara m’ho creuria en els casos dels bisbes. Per descomptat, molt més en els dels cardenals i, definitivament, en el cas del Papa. Al menys això és el que volen fer creure a la gent, com he pogut comprovar llegint els cerimoniala de consagrar diaques, preveres i bisbes: el protagonisme del Paràclit és absolut. Veni creator spiritus.

Ara bé, davant dels fets coneguts de corrupció i d’abusos sexuals per part d’aquesta gent elegida per l’Esperit, què podria pensar, des de la meua bona fe i ignorància, si em pegava per pensar i no per callar? Doncs podria pensar que l’Esperit Sant no s’ho pren a pit i que els pinxos se li colen fàcilment. O què ho fa a posta, com una estratègia per posar a prova la nostra fe. O que permet que les víctimes innocents (xiquets i xiquetes) sofrisquen a mans dels clergues, perquè així puguen guanyar el cel. O com em diu un amic, que no passa res i que l’Espirit tot ho té controlat… Em cabrege en sentir-lo i li suggerisc si no fou que el dia de les respectives consagracions, l’Esperit carregà massa de llavors de cànem…

Siga com siga el ben cert és que no es pot tolerar cap ingerència més d’aquest decrèpit senyor i crec que algú ha d’anar a cal Papa i advertir-lo. Ja he dit en un altre article que els capellans i monges valencians més progressistes i compromesos, haurien d’ encarregar-se. Tampoc no estaria de més visitar la Conferència Episcopal, amb el mateix dossier sota el braç… No m’hi vull posar on no em criden, sols són suggeriments.

Si que he trobat encertada la resposta del govern, que els centres catòlics que no complesquen la llei de transsexualitat perdran l’ajuda pública. Molt bé. Això sí que els ha picat, de manera que s’han precipitat a dir que compliran la llei i que no deixaran sense atendre cap alumne transsexual. Fan la reserva, però, que confien que el PP i C’s aconseguiran l’exempció de la llei en els col·legis catòlics; ja saben amb qui poden confiar, amb la dreta més carca. La impunitat amb què s’han beneficiat, fins ara, les escoles catòliques la perderen en les passades eleccions, (què hòstia, què hòstia, li deia Rita Barberà a González Pons). Que es consolen pensant que Déu ho volgué així i alabado sea el Señor.

Pel que fa a les famílies que porten els fills a aquestes escoles, crec raonable suggerir, amb tots els respectes, que han de vigilar més estretament la situació, pel bé dels fills i les filles. I que pensen quin tracte voldrien que reberen els seus fills i filles en casos com els que contempla la llei i actuen pensant amb ells, quan els criden a la protesta.

Finalment vull creure que els nostres governants no faran figa, com en altres casos, per molt que protesten capellans i monges, papàs i mamàs i tota la dreta més negra i exaltada. Que pensen que han estat elegits per a governar i no per a deixar-se acoquinar per ningú.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret de la web El Repunt.

Zygmunt Bauman, el pensador dels Temps Líquids

xavi – 09-01-2017 –

per Xavier Cunyat Rios

Hui ha mort Zygmunt Bauman (Poznan, Polònia, 19 novembre 1925-Leeds, Regne Unit, 9 de gener de 2017), el qual va ser un sociòleg, filòsof i assagista polonès d’origen jueu. La seua obra, que va començar en la dècada de 1950, s’ocupa, entre altres coses, de qüestions com les classes socials, el socialisme, l’holocaust, l’hermenèutica, la modernitat i la postmodernitat, el consumisme, la globalització i la nova pobresa. Va desenvolupar el concepte de la «modernitat líquida», i va encunyar el terme corresponent. Juntament amb el també sociòleg Alain Touraine, Bauman va rebre el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats 2010.

bauman

Va néixer en el si d’una família humil; en la seua fugida del nazisme, es va traslladar a la Unió Soviètica i va tornar posteriorment a Polònia, on va militar en el Partit Comunista, i va ser professor de filosofia i sociologia a la Universitat de Varsòvia abans de veure obligat a anar-se’n de Polònia en 1968 a causa de la política antisemita desenvolupada pel govern comunista després dels successos de març de 1968. Posteriorment a la seua purga de la universitat d’aquesta ciutat, va ensenyar sociologia a països com Israel, Estats Units i Canadà. Des de 1971 va residir a Anglaterra. Era professor a la Universitat de Leeds, d’aquest país. I, des de 1990, era professor emèrit.

La seua investigació, entre altres coses enfocada en la modernitat, l’ha portat a definir la forma habitual de viure en les nostres societats modernes contemporànies com “la vida líquida”.

Una vida caracteritzada per no mantenir un rumb determinat, ja que en ser líquida no manté molt de temps la mateixa forma. I això fa que les nostres vides es definisquen per la precarietat i la incertesa. Així, la nostra principal preocupació és no perdre el tren de l’actualització davant els ràpids canvis que es produeixen al nostre voltant i no quedar aparcats per obsolets.

En el seu llibre La vida líquida, el diagnòstic sobre la societat de consum en la qual vivim és demolidor per precís i al mateix temps commovedor.

bauman2La societat líquida

Zygmunt Bauman defineix la societat moderna líquida com aquella societat on les condicions d’actuació dels seus membres canvien abans que les formes puguen consolidar-se en uns hàbits i en una rutina determinada. Això, evidentment, té les seues conseqüències sobre els individus perquè els èxits individuals no poden solidificar-se en alguna cosa durador, els actius es converteixen en passius, les capacitats en discapacitats en un obrir i tancar d’ulls.

Per tant, els triomfadors en aquesta societat són les persones àgils, lleugeres i volàtils com el comerç i les finances. Persones hedonistes i egoistes, que veuen la novetat com una bona notícia, la precarietat com un valor, la inestabilitat com un ímpetu i el híbrid com una riquesa.

El nou model d’heroi és el triomfador que aspira a la fama, al poder i als diners …, per sobre de tot, sense importar-li a qui se’n porta per davant.

Aquest “home light”, és definit amb quatre característiques: hedonisme, entronització del plaer; consumisme, acumulació de béns: s’és pel que es té i no pel que s’és; permissivitat, tot val; i finalment, relativisme, on res és bo ni dolent i en última instància tot depèn del pensament de cadascú.

Consumisme

La vida líquida assigna al món i a les coses, animals i persones la categoria d’objectes de consum, objectes que perden la seua utilitat en el mateix moment de ser usats. Els objectes de consum tenen una esperança limitada i, quan sobrepassen aquest límit, deixen de ser aptes per al consum, es converteixen en objectes inútils. Les persones, també som objectes de consum: pensem en el tracte que la nostra societat dóna als nostres majors o en les indústries del sexe. En una societat així la lleialtat i el compromís són motiu de vergonya més que d’orgull perquè són valors duradors.

En un món de caràcter empresarial i pràctic com el que vivim (un món que busca el benefici immediat), tot allò que no puga demostrar el seu valor amb xifres és molt arriscat. Per tant, matèries d’estudi com la història, la música, la filosofia …, que contribueixen al desenvolupament de l’ésser humà, més que un avantatge social, política o econòmica són un perill. Perquè l’ésser humà ha deixat de tenir valor “humà” per passar a ser un simple objecte de producció o consum.

bauman3

Individu assetjat, planeta assetjat

Com és l’individu que viu en aquesta societat de vida líquida? Zygmunt Bauman ens diu que és un individu assetjat. Perquè busca la seua individualitat, singularitat i ací ve la gran contradicció.
La individualitat seria l’autenticitat, com ser fidel a un mateix, ser el jo real. Però ja hem vist que per a la societat moderna líquida la fidelitat no és un valor sinó tot el contrari. Llavors, què és l’autenticitat que busca aquest individu assetjat?

L’autenticitat, la individualitat, la singularitat en una societat moderna líquida és ser com tots els del grup, ¡una autèntica i gran contradicció! És a dir, els individus han de ser sorprenentment semblants, han de seguir una mateixa estratègia vital i utilitzar senyals compartides, recognoscibles i intel·ligibles per la resta del grup (les marques de consum, el comportament, les modes, el gust per l’art …).

La societat obliga a ser únics, però ella mateixa dóna les pautes per aconseguir-ho. Per satisfer aquesta necessitat d’individualitat, res de cercar en el nostre interior: l’autenticitat es troba bevent un determinat producte, portant una marca de roba interior, parlant amb un determinat mòbil, conduint un determinat cotxe … Tots porten o volen portar les mateixes marques, van o volen anar de vacances als llocs que s’han posat de moda, llegeixen els mateixos best-sellers… i tots es creuen singulars.

Com diu Bauman, la lluita per la singularitat s’ha convertit en el principal motor, tant de la producció en massa com del consum en massa. Tots són singulars utilitzant les mateixes marques i aparells, i seran més o menys singulars depenent de la capacitat de compra i actualització dels objectes, i això, evidentment, requereix diners.

La recerca d’aquesta singularitat s’ha convertit en una cursa de consum on hi ha uns pocs guanyadors i molts perdedors. Això ha provocat la consegüent polarització no tan sols de les societats, sinó del planeta.

Engany, excés i malbaratament

Bauman ens diu que aquesta societat de consum justifica la seua existència amb la promesa de satisfer els desitjos humans (materials) com cap altra societat ho ha fet, tot i que aquesta promesa de satisfacció només resulta atractiva sempre que els desitjos no siguen del tot satisfets .

Per tant, la realitat és que la no satisfacció és el motor de l’economia. La societat de consum aconsegueix aquesta permanent insatisfacció per dues vies. Per una banda, denigrar i devaluar els productes al poc temps d’haver sortit, traient-ne de nous. Per altra, satisfer cada necessitat o manca de tal manera que done peu a noves necessitats o mancances.

Per mantindre les expectatives vives i perquè les noves esperances ocupen ràpidament el buit deixat per les obsoletes, la distància entre la botiga i la galleda de les escombraries ha de ser molt curta i la transició molt ràpida.

El consumisme és una economia d’engany, excés i malbaratament. Però, al mateix temps, són l’engany, l’excés i el malbaratament els que garanteixen el funcionament de la societat. La història avança hui com una fàbrica de residus.

Una societat de consumidors no és només la suma d’individus consumistes. És una totalitat, es tracta d’un autèntic síndrome: un cúmul d’actituds i estratègies, disposicions cognitives, judicis i prejudicis de valor, supòsits explícits i tàcits sobre el funcionament del món i com desenvolupar-se en ell, imatges de felicitat i com assolir-la.

L’extensió de pautes de consum és de tal amplitud que abasta tots els aspectes i les activitats de la vida. Això produeix un efecte secundari, potser involuntari: la penetrant mercantilització dels processos vitals. El mercat s’ha introduït en àrees de la vida que s’havien mantingut fora dels intercanvis monetaris. L’educació, la cultura, tot està supeditat a unes xifres econòmiques que fan que un objecte o servei, independentment de la seua qualitat, siga reeixit o no. Perquè l’èxit, la majoria de vegades, no depèn de la qualitat sinó de la campanya de màrqueting que tinga darrere. Fins i tot en les nostres relacions humanes ens tractem com a objectes de consum o producció.

Bauman explica que el consum seria una versió moderna del somni del rei Mides, fet realitat en el segle XXI. Tot el que el mercat toca es converteix en un article de consum, fins i tot les coses que tracten d’escapar al seu control.

bauman4

Pensar en temps foscos

Zygmunt Bauman alerta que les dues acusacions que va llançar Karl Marx contra el capitalisme, el seu caràcter malgastador i la seua iniquitat moral, segueixen totalment vigents. L’únic que ha canviat és l’abast del malbaratament i de la injustícia: tots dos han adquirit dimensions planetàries.

L’era del Primer, Segon i Tercer Món ha arribat a la seua fi per deixar pas a l’era de la Globalització.

Per a la major part d’habitants del planeta la globalització ha suposat un deteriorament de les seues condicions de vida. Això, fa anys, era molt patent en el Tercer Món, on la crisi alimentaria és endèmica des de fa dècades. Ara, amb la crisi econòmica que estem patint, el deteriorament de les condicions de vida ha arribat també al Primer Món. I és que la globalització ha estat eminentment empresarial.

Bauman considera que els problemes i patiments dels nostres dies tenen arrels planetàries i, per tant, requereixen solucions globals. Tots els que compartim el planeta depenem els uns dels altres per al nostre present i el nostre futur.

En lloc d’aspirar a limitar els danys locals i l’obtenció màxima de beneficis, cal buscar un nou escenari global on les iniciatives econòmiques deixen d’estar guiades pels beneficis monetaris sense prestar atenció als efectes secundaris.

L’ocàs dels valors

Queda prou clar que la vida líquida no dóna cabuda a la realització espiritual de la dona o de l’home, i que els valors que propugna, si els podem anomenar valors, són d’una altíssima volatilitat i relativisme; i del relativisme, on res és absolut, on res és dolent ni bo, d’aquesta tolerància interminable neix la indiferència pura.

La pèrdua de referents clars i forts ens fa caminar a cegues. Vivim en l’ocàs dels valors humans i això és realment un drama per a tots els éssers humans.

La societat moderna líquida és artificial, poc té d’humana perquè precisament no se sustenta en els valors humans atemporals, sinó en els materials. Ens fa creure que ens ho dóna tot a canvi de res, cosa que no és certa. El preu que es paga per això és convertir-se en aquest humà assetjat o aquest «home light» que simplement escull egoistament el que més li convé o agrada en cada moment. A poc a poc la caverna va apagant la seua llumeta humana, alhora que el encadena més i més.

Aquest homo eligens està a anys llum de la via del desinterès que ens allibera del dolor, segons ens transmeten els ensenyaments budistes, i de l’ésser humà realment lliure que es compromet per voluntat pròpia; perquè l’homo eligens de la societat moderna líquida és esclau de les seues passions i gustos subjectius, que l’impossibiliten per comprometre’s amb res i amb ningú.

Però la vida té un sentit que va més enllà del pla merament objectiu que anem vivint i aconseguint. I l’ésser humà és alguna cosa més que un cos que produeix i consumeix, que té tot, però mai acaba d’estar satisfet.

Bauman aclareix que aquesta insatisfacció forma part del mecanisme, però això no és mèrit de la maquinària de la societat de consum perquè l’ésser humà els objectes materials mai ho podran satisfer del tot, perquè no vénen del nostre interior.

Hui sembla que les coses estan del revés i costa una mica ser optimistes. L’actual crisi econòmica està fent aflorar conductes egoistes i mesquines a nivell de Governs i individus. Nosaltres donem suport a la idea d’assumir responsabilitats i de trobar solucions planetàries per a uns problemes que són globals. També s’està encenent moltes llumetes en els cors de la gent, que es tradueixen en solidaritat, generositat, entusiasme, coratge, valor, perquè hi ha persones que estan esquinçant els vels d’aquesta vida líquida intentant solidificar, treballant per canviar l’actitud cavernícola de tenir per la humana de ser.

Sí, és cert que vivim en l’ocàs dels valors humans, però darrere de cada ocàs ve una nova sortida del sol, una regeneració. I únicament depèn de nosaltres que els valors humans tornen a brillar i guiar el rumb de les nostres vides.

bauman5

Algunes obres de Zygmunt Bauman:

Modernidad líquida. Buenos Aires. Fondo de Cultura Económica. 1999.

Amor líquido: Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos. México. Fondo de Cultura Económica. 2005.

Ética posmoderna: Sociología y política. Madrid. Siglo XXI. 2004.

Temps líquids. Viure en una època d’incertesa. Barcelona: Viena, 2007.