La cotinia i el canyissarisme

REPUNT – 31-05-2016 –

per Josep L. Pitarch

Vaig suggerir no fa gaire que l’església hauria d’aprovar un nou pecat, la cotinia, incorporant-lo al catàleg dels més greus. Si hi ha el pecat de simonia, del fet que Simó el Mag volgué comprar el do d’imposar les mans i fer miracles, ara, del fet que Cotino aprofità la visita del Papa a València per a lucrar-se, podríem considerar la cotinia, com el pecat de mercadejar i lucrar-se amb les coses sagrades. Simonia i cotinia, dos pecats que s’assemblen, però no són el mateix, perquè la cotinia és més greu i actual.

De moment, no sé si li han dit res de la meua idea al Papa, però aprofitant que el director Boscà m’ha invitat a escriure en la revista, torne a insistir, perquè és segur que ara si que l’assabentaran, no debades Saó, a més d’una bona revista per a gent intel·ligent, també ho és de la gent més sana d’anar a missa, del clero progressista, dels capellans exclaustrats…

Crec convenient que al Vaticà accepten la meua proposta, per si tenen previst algun viatge papal a Miami, Nàpols, Panamà, Sicília, Xicago… o alguna república bananera, centre-africana o oriental. Arribat el cas, si s’hi troben amb algun personatge semblant a Cotino, tindran el mot oportú, la cotinia. Agrairé que els lectors de Saó em recolzen en la idea.

Un altre perill amenaça l’església, i també és de marca valenciana: el canyissarisme. El nom ve del cardenal Cañizares, traduït en Canyissars, perquè ja que ell no fa res per normalitzar lingüísticament l’església, en venjança el rebategem. De la mateixa manera que de Pelagi, d’Arrià, de Calví, de Luter, etc. ve el pelagianisme, l’arrianisme, el calvinisme, el luteranisme, etc. propose el canyissarisme. En què consisteix? En fer la contra a les directrius del Papa, si ell diu blanc, dir negre. Això si no és una heretgia, si que és una rebel·lió intolerable.

Tres exemples: el Papa s’ha mostrat a favor d’ajudar els fugitius de la guerra i la misèria, que venen a Europa cercant pau i treball. Canyissars, en contra de Francesc, ha advertit que no tots els fugitius “son trigo límpio” i que on anirem a parar els europeus, tan cristians com som. Exactament fa el mateix discurs que la dreta xenòfoba europea. Canyissars és xenòfob.

Altre exemple és que el Papa no condemna els gays, lesbianes, etc. Qui sóc jo per a fer-ho, diu. Canyissars, al contrai, sí que sap que vol condemnar-los sense pal·liatius. Francesc féu com Crist, quan salvà l’adúltera que anaven a lapidar a Jerusalem: qui siga net de pecat que llance la primera pedra. Canyissars no pensa el mateix i condemna immisericorde els gays… sense caure en el compte que l’església n’està plena a vessar.

El tercer exemple és que el Papa està disposat a consagrar dones diaconesses, Canyissars diu que ni pensar-ho, que Crist ja no volgué les dones i per alguna cosa seria. El cardenal menteix, sense voler o volent, perquè sap que la institució no l’ordenà Crist sinó els successors de Pere. També sap el protagonisme de les dones que seguien Jesús, i que fins i tot foren les primeres que arribaren al seu sepulcre i donaren la notícia que havia ressuscitat. Sobre això vull dir contar un succeït, que em passà a mi.

Tot just fa ara nou anys, el director teatral Benja Domènech (de Silla) s’havia compromès amb unes parroquianes, a organitzar una vetlada, per a commemorar el centenari del robatori del copó i les hòsties de l’església, retrobades a continuació i que, des d’aleshores, es conserven incorruptes. Em va comprometre a fer el text. Jo aleshores era l’alcalde del poble, radicalment partidari de la separació de l’església i l’estat.

Pensí amb un auto sacramental de Timoneda, El castell d’Emaús, del qual fiu una adaptació. Com em vaig haver d’empassar els evangelis, n’aprenguí molt. Hi ha l’escena en què un pastor es troba amb els deixebles de Jesús, que s’havien reunit amb les tres maries, i els demana explicacions del que estava passant a Jerusalem i què era allò de l’eucaristia. Qui li dóna les explicacions? En la meua adaptació foren les tres dones, Maria Magdalena, Maria Cleofàs i Maria Salomé; els homes no digueren ni piu.

Un bisbe, que havia llegit l’adaptació, em va advertir que s’havia adonat de la meua manipulació en aquest punt. M’excusí dient-li que ho havia fet a posta, per donar el màxim protagonisme a les dones, i superioritat. No foren les primeres en arribar a la tomba de Jesús, les tres maries? Li vaig dir que havia demanat al rector alguna explicació i que em digué totalment convençut: “perquè són unes furones i volgueren arribar abans que ningú”.

Tant el bisbe, com el clero assistent a l’auto, es feren un tip de riure de l’explicació teològica del bondadós don Fernando Gómez Císcar. De tota manera, l’església sempre les ha volgudes fora del sacerdoci.

El bisbe també advertí de la manipulació lingüística en la meua adaptació, fent que l’ama de l’hostal on soparen Jesús i els apòstols, que era una esposa dèspota i castellanoparlant en el text timonista, es convertira en una dòcil i simpàtica esposa i canviara de llengua, gràcies a la presència de Jesús. És que com vostès no fan res per la normalització lingüística, l’he feta jo, li diguí.

Tornant a Canyissars, encara podríem subratllar el seu deler per governar amb mà dura. Fa poc ha reordenat la Universitat Catòlica, perquè “no me hacen caso”, es lamentava i ell vol que tothom l’acate. El cardenal està afectat de cesarisme i no és l’únic entre els governants de l’església.

Com la desviació del cesarisme sols la cura la democràcia, que evidentment sa eminència no sap què és, crec que els fidels catòlics haurien de fer alguna cosa, perquè qui calla atorga. Poden preguntar-se sobre la poca traça, o el poc ull de l’Esperit Sant elegint aquest personatge, entre tanta bona gent que hi ha en el clero valencià. També poden preocupar-se per saber què pensa fer amb Canyissars, el Papa.

Els no creients també tenim feina, sobre tot perquè aquesta gent reben diners de l’Estat. Malgrat que són emparats pel Concordat, han de complir unes regles mínimes i democràtiques, començant per les lleis. Han de pagar l’IBI dels béns immobles que tenen, han de fer declaracions de renda, han de complir la legislació en matèria educativa…

És necessari que canvie la situació, perquè serà millor per a tots. S’ha de denunciar el Concordat, perquè se’ls acabe la mamella dels diners públics. Com digué Crist, cal donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret de la Revista Saó.

La fotografia

Els relats que estem publicant són d’alumnes de l’IES Manuel Sanchis Guarner de Silla. Es tracta dels guanyadors i finalistes en el Concurs de contes d’enguany celebrat amb motiu del Dia del Llibre. El certamen està organitzat per edats en tres categories: primer cicle d’ESO (12-14 anys), segon cicle d’ESO (14-16 anys) i Batxillerat i Cicles formatius (més de 16 anys). El departament de Valencià ja fa catorze anys que l’organitza amb la col·laboració inestimable de l’AMPA de l’institut. Es tracta, per tant, de treballs escolars; però alguns ja apunten alt i per això hem volgut aprofitar les pàgines de El Cresol de Silla perquè les seues històries tinguen major ressò.

Francesc Joan López

La fotografia

per Núria Santos Martí

Fa uns 50 anys, com cada dia, Fina es despertava per anar a treballar a casa de Don Alfred; altre dia a netejar les estances de la casa i obeir els capritxos de la senyora Cristina.

Encara recordava aquells dies en què anava a l’escola; i com jugava, amb el seu grup d’amigues, a les birles o les boletes… “Ai quins dies més feliços!”, pensava amb enyorança mentre desdejunava llet i café.

Núria Santos Picasso
Picasso

Treballava en una casa molt gran i luxosa, amb llums grans i daurats en totes les estances i allí on miraves hi trobaves quadres i figuretes molt elegants.

– Bon dia –li va dir Alfred a Fina.

– Bon dia, senyor.

– Avui et toca neteja completa, m’equivoque?

– No senyor, de seguida em pose a treballar.

Fina es va canviar amb desgana i començà pel menjador, on una taula llarguíssima i molt elegant del color de l’ivori, presidia la sala.

Es va dirigir fins al gran moble i, mentre netejava, es fixava en els retrats de la família de Don Alfred.

Després d’esmorzar va continuar per la gran habitació dels senyors. I mentre netejava per darrere d’un bonic quadre, s’hi va trobar, amagat, un sobre. Un sobre marró, molt discret i finíssim.

Fina es va asseure a la vora del llit i va contemplar el sobre uns instants mentre es decidia si l’obria o no.

El seu cap li deia que no, però la xiqueta de catorze anys atengué més a la curiositat que a la raó i obrí el misteriós sobre.

No podia creure el que els seus ulls miraven. Una fotografia va fer que tot el seu món es destruïra i com sentia, finalment, que s’ofegava al mirar la part posterior del sobre.

Justina, et vull, però saps

que el nostre amor és impossible,

sempre et portaré a tu i a la nostra filla

en el meu cor.

ALFRED, 1950

Núria Santos

Ja de nit, Fina es va fixar en la fotografia que li havia causat tantes emocions i la va comparar amb algunes de les que tenia a sa casa i les seues sospites es van confirmar. La dona de la imatge, que sostenia un petit bebé, era sa mare i la data coincidia amb l’any de naixement de Fina.

Al dia següent, decidida a parlar amb sa mare, va seure amb ella a la petita taula del menjador, una enfront de l’altra. La mare mirava preocupada la seua filla.

– Mare –va començar Fina- vull que li pegues una mirada a açò.

Amb el cap mirant a terra li va donar la fotografia i sa mare no va poder reprimir les llàgrimes.

– Filla, jo… no, no sabia com… com… -gemegava Justina.

– Mare, jo no et vaig a jutjar, però crec que meresc una explicació –va dir Fina amb el rostre seriós.

La mare, amb pèls i senyals, va començar a explicar el que ja feia temps Fina hauria d’haver sabut.

Quan Justina tenia dotze anys es va posar a treballar en amo, a casa d’un home com ara feia la seua filla. Don Joan, el senyor, tenia un fill de la mateixa edat que ella. Aquest era Alfred i Justina s’havia enamorat d’ell. A més, ell també ho estava d’ella.

Durant tres anys van ser tot mirades vergonyoses i paraules curtes, però un dia, quan els dos joves tenien quinze anys, el seu amor es va fer més intens; les tímides mirades es transformaren en dolces carícies amagades i les curtes paraules en llargues conversacions d’enamorats que acabaven amb besos plens de passió.

Un dia van comentar el seu amor als pares d’Alfred i aquest va reaccionar de mala manera, doncs ell volia que el seu fill es casara amb una dona de bé i va deixar sense treball Justina, que hi estava esperant un fill d’Alfred.

Justina, quan es va veure en aquella situació, va fugir i, anys després de nàixer Fina, va tornar perquè Alfred coneguera la seua filla. Però ell ja s’havia casat, molt al seu pesar, i va fer que Justina se n’anara després de quedar-se amb un record d’ella i de la seua filla.

Justina, que no recordava res d’aquella fotografia, li explicà que volia que d’alguna manera la filla i el pare estigueren units i per això tornà al poble perquè Alfred ocupara Fina a casa.

***

Malgrat les ganes de Fina per conéixer son pare, mai no havia dit res a ningú perquè no havia volgut complicar-li la vida a sa mare. Ara que coneixia la veritat, ja no era el mateix. Va deixar passar un any i, finalment, va abandonar el seu treball perquè no s’hi sentia còmoda sabent que Alfred era el seu pare i ja no el mirava amb els mateixos ulls.

Núria Santos Martí

Categoria: Segon cicle d’ESO

A la nostra edat, és inútil resistir-se?

REPUNT – 29-05-2016 –

per Josep L. Pitarch

Parle amb un amic de la quinta, Francesc. Comentem que quan érem joves i érem rebels (també hi havia joves d’ordre) teníem la certesa que ens governaven els més dolents, que eren els franquistes-falangistes, als quals s’hi afegirien els de l’Opus. Així, vam estar més de quaranta anys sofrint el feixisme, o siga l’hòstia, tu.

Les coses han anat canviant i aquella mala gent s’ha anat morint; el caudillo, ho féu al llit, cosa singular, perquè la púrria dels dictadors solia acabar malament; ací no tinguérem collons per a liquidar-lo. Aquella gent, antidemòcrata per convicció i per dedicació, s’ha anat reproduint i continuen manant, ara més o menys camuflats de demòcrates.

La història és un cicle que es repeteix i sempre ha passat que hi ha els bons i els dolents, com a les pel·lícules. Els dolents són els qui guanyen més sovint, perquè els mou l’ambició, en molts casos desmesurada. Pel contrari, els altres, a més de bons són faves, molt sovint uns il·luminats; algú té vocació de màrtir. En general, l’esquerra anem avant i arrere, com els carrancs, i no remeiem res; això sí, posem pedaços.

Ara que ens hem fet vells i hem anat perdent facultats, i la història ens ha dut a on hi som, és el moment de preguntar-se: i ara què fem, on anirem a parar? Si mirem cap endavant la perspectiva és tenebrosa: més atur, més guerres, més contaminació, menys llibertats, menys cultura, més corrupció… I menys diners per a les pensions, hauríerm de dir els jubilats, que hauríem d’estar especialment amoïnats des que sabem que Rajoy s’ha gastat la meitat dels fons de les nostres pensions!

Si mirem cap endarrere, el passat és decebedor, la transició inclosa. Com és possible que els qui s’aprofitaren durant el franquisme, durant la transició, i sobre tot ara, hagen sabut embolicar la gent? Com els han votat i donat les majories absolutes, a l’empara de les quals han fet les depredacions que tots sabem? A aquesta gent que, com la Mare de Déu que és puríssima abans, durant i després del part, són corruptes abans, durant i després de cada elecció… I la gent els vota!

Coincidim que en la dreta tot és una pesta de corrupció, de malversació de cabals públics, d’evasió de capitals i d’enriquiment; entre ells, el més lladre és el millor. Mentre que en l’esquerra tot és un circ, a veure qui la té més llarga o és més guapo, més agut, més intel·ligent i tots volen ser els millors. I ser més d’esquerres que ningú.

Francesc opina que els dolents són molts, i més llestos que les rates, o més que molts, és que ens doblen, sempre ha estat així. Quan érem joves podíem pensar que acabaríem amb ells i férem alguna cosa, especialment equivocar-nos i per això estem on estem. Així que, què fem?

Jo propose que deixem fer als joves, perquè tenen la vida per davant i ja saben més que nosaltres, sobre tot en usar les noves tecnologies. Nosaltres hem de resistir, sense recança ni nerviosisme; sols així dormirem millor, i no dic si somiarem o no, perquè aquest és un altre entreteniment de joves, que ja no té sentit per a nosaltres. Somiar és patir l’endemà, i ja no estem per a trots. Quina parella d’andròmines!

Se’ns acaba la virtut, que és com deien dels cavalls envellits que ja no servien per a muntar l’egua. Ara són els més joves els qui, plens de virtut, han de rebel·lar-se. Nosaltres, si els recolzem, els ajudem i ens indignem amb ells, farem el que toca.

Els dolents, que formen com una pinya, ben units pels interessos que defensen, dominen mig món. Avancen cada dia a Europa, s’han enquistat en molts països africans i estan provocant cops d’Estat a sud-Amèrica: a l’Argentina, al Brasil, a Veneçuela… ara van a per Xile.

Nosaltres també som com una pinya, però oberta, assembleària, que va perdent els pinyons, a cada ventada. I no és el mateix. Per tot plegat, els qui tenim fills i més encara si tenim néts, tenim motius suficients per a estar preocupats. Açò sí que ens ha d’amoïnar. Quin món els deixem? Doncs, fatal. Amb tot el que ha passat, els deixarem un món pitjor del que rebérem!

Comentem les darreres notícies: el Rivera fent el mico a Veneçuela, i atacant Iglesias; Sánchez fent la mona, i atacant Iglesias; Rajoy, també, a Iglesias; tothom l’ataca, de tanta por que els fa.

Mentrestant, van endavant els judicis contra la màfia valenciana, amb Cotino al tall. Per la seua banda, Canyissars (el cardenal, normalitzat lingüísticament) ataca els fugitius i refugiats, els gays, les lesbianes i ja posats, a les dones en general. És una eminència en xenofòbia, en homofòbia i en ginefòbia.

Francesc torna a insistir que és molt curiós que ningú compte amb els partits nacionalistes bascos i catalans, com si no existiren, malgrat que seran vint-i-cinc diputats, o més, i hauran de comptar amb ells. Altres vegades ho han fet, els socialistes i els populars, pactant amb el PNV i CIU. És evident que ara hi ha el temor a l’independentisme, però, s’hauran de fer a la idea. A Espanya no es podrà detenir la història.

Mira, aquesta sí que la veuran els fills i els néts, s’exclama Francesc i per això hauran valgut la pena les penalitats que hem passat i passem. Ja tenim, doncs, un motiu per a reanimar-nos. Hem de resistir.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.

L’ètica i la llibertat segons Baruc Spinoza

xavier3 – 27-05-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

Segur que alguna vegada vos heu fet preguntes sobre si les coses que passen en general, és a dir els esdeveniments del món i els successos que li passen a u, ocorren perquè han d’ocórrer de manera inevitable, o per contra, són modificables per l’acció de la pròpia voluntat i caprici. Dit d’altra manera, podem controlar coses com la natura o el destí? No serà més aviat una il·lusió això de que som lliures i amos del que passa i en realitat estem sotmesos i determinats per l’ordre implacable de la natura o la providència? En resum, som lliures? I si ho som, en virtut de què i fins a quin punt?

Molts són els filòsofs que al llarg de la història s’han fet preguntes com aquestes, perfilant un tema filosòfic per excel·lència que es concreta en la dicotomia determinisme/llibertat. Hui, no obstant ens detindrem en examinar la solució que hi va trobar un filòsof modern racionalista que ha tingut molta influència en la nostra cultura. I reparem en aquest filòsof perquè aparentment, o vist de manera superficial, la seua és una solució contradictòria, la qual es resumeix dient que la llibertat consisteix precisament en el coneixement profund de l’absoluta necessitat que regna en la realitat. Aquest filòsof és Baruc Spinoza.

Spinoza
Baruc Spinoza

Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza (Amsterdam, 24 de novembre de 1632 – La Haia, 21 de febrer de 1677) fou un filòsof neerlandès nascut al si d’una família jueva d’origen portuguès. Educat per exercir de rabí, als quinze anys, la lectura de René Descartes li forjà una actitud crítica que li acabà provocant l’excomunió de la comunitat jueva d’Amsterdam pel seu perfil independent. Va haver d’abandonar el negoci familiar i es va fer tallador de lents. Va viure als afores d’Amsterdam, a Rijnsburg, a Voorburg i finalment a La Haia, on va morir als quaranta-cinc anys. A causa del seu pensament s’enemistà amb tots els estaments socials i religiosos de l’època: jueus, catòlics i protestants.

Deus sive natura

La tesi més coneguda de Baruc Spinoza fa: “Deus sive natura”; és a dir, “Déu o bé la natura”, també traduïble per “Déu o si tu ho prefereixes la natura”. Aquesta afirmació significà una revolució per a la filosofia en la mesura que obri una possibilitat tant a l’ateisme com a una nova comprensió racionalista del paper de la divinitat. En la tradició jueva, platònica i escolàstica, Déu se situa fora del món, en la mesura que és un esperit pur, immaterial; per això mateix el món té alguna cosa de degradat (“material”); en canvi el déu de Spinoza no és “exterior” a res ni no hi ha res exterior a Déu, que es confon estrictament amb l’Univers.

panteismoD’aquesta tesi en deriven, com a mínim, tres conseqüències importants per a qualsevol teologia posterior –i de retruc també per a l’ètica de la modernitat. La primera és que Déu no és una “persona” és a dir algú situat fora del món, perquè fora del món, extern a la Natura, no hi ha res. La segona és que, per tant, Déu no és “provident”, no consisteix en una voluntat que puga prendre decisions al marge, o més enllà, de les lleis de la Natura (o de les lleis que una raó natural puga comprendre o desvelar). La tercera és que, en conseqüència, creure que Déu pot modificar l’ordre del món o canviar d’opinió –fer miracles, mogut per la pregària, per exemple– resulta senzillament absurd.

D’aquesta manera tot el que succeeix en la Natura té un caire de necessitat. Resulta impensable el caprici, l’arbitrarietat o una suposada voluntat divina que faça un món diferent del que el món realment és. Segons la tesi espinoziana si Déu és perfecte no es perquè siga bo sinó perquè la realitat –la Natura– no pot ser diferentment a com ella és. Déu o la Natura és una “substància infinitament infinita” sense exterior i sense passions, que es mou segons la seua pròpia necessitat interna. Com diu Spinoza “per perfecció i per realitat entenc la mateixa cosa”. No hi ha res exterior a la realitat mateixa.

L’ètica i la justícia

Traslladada a l’àmbit de la moral, la tesi també té un seguit de conseqüències immediates: si l’home és “una part de la natura”, tot el que els humans pensem, sentim i desitgem no depèn ni deriva de la nostra voluntat subjectiva (o de la nostra suposada però inexistent llibertat), sinó de la necessitat que és la regla de la Natura. “La nostra ànima en tant que percep les coses veritablement és una part de l’enteniment infinit de Déu”. Déu o la natura tenen un caràcter necessari i l’acció humana també la té.

Aplicada a l’anàlisi de l’acció humana aquesta tesi podria tenir un aspecte immoral o desesperant. Si el criminal o l’heroi no podrien actuar altrament a com ho fan, els judicis morals que ens podem plantejar sobre el bé o el mal en els humans són perfectament il·lusoris o fins i tot nefastos. D’ací neix la llegenda sobre el famós riure de Spinoza. Per què reia Spinoza quan parlava sobre moral? Doncs perquè si s’assumeix el seu plantejament no té cap sentit discutir sobre “el bé” o “el mal”. De la mateixa manera que un núvol quan porta pedra i destrueix les collites no pot ser considerat “bo” o “dolent”, perquè no té una voluntat pròpia i no pot evitar la seua pròpia necessitat, tampoc la conducta moral no pot ser jutjada en termes voluntaristes.

Quin espai resta, doncs, per a fonamentar ja no la teoria moral sinó l’ètica –entesa com una manera de viure– i per què Spinoza és tot el contrari d’un nihilista? Amb Spinoza es capgira el plantejament de la tradició clàssica que es fonamentava en les diverses teories més o menys subjectivistes sobre la virtut proposades des d’Aristòtil; a partir de Spinoza la qüestió que ha d’esbrinar l’ètica no és la “bondat” (fictícia perquè es basa en la hipòtesi a parer seu errònia segons la qual podríem actuar diferent de com ho fem) sinó –i això és fonamental– el que ens ha de preocupar és la justícia, en tant que previsió del mal futur.

Spinoza_EthicaL’ètica és aquella manera de viure tal que les falses perspectives desapareixen. Desembarassar-se de miratges com la reflexió sobre la “bondat” moral i subjectiva, vol dir optar per la justícia que és política i social. El món és com és (ni bo ni dolent, simplement necessari); de manera que per comptes de queixar-nos de la maldat humana el que cal fer és comprendre-la, perquè pertany a l’àmbit de la necessitat. Potser no podrem fer res per evitar les inclemències; però, com a mínim, conèixer per què s’esdevenen ens permet una acció més o menys eficaç –i en tot cas, més eficaç que la submissió a uns designis suposadament arcans.

El sacrifici moral, per posar només un exemple, no té cap sentit en un món en què Déu és la Naturalesa perquè no canviarà les coses; no hi ha escapatòria perquè el que és real (Deu o la Natura) ho ocupa tot; i desil·lusionar-nos (deixar de confiar en pures il·lusions) és la primera forma de la saviesa.

Per a Spinoza, creure que som castigats o posats a prova per la voluntat de Déu és un “refugi de la ignorància”. Ho explicarem amb un exemple. De la mateixa manera que quan plou podem posar-nos a cobert per resguardar-nos i que el llaurador pot buscar algun sistema per protegir les seues collites (tapant els encisams amb un plàstic o amb una lona, per exemple) –i actuem així perquè comprenem que la pedra ens pot arruïnar–, també podem buscar una manera de viure (no un sistema, ni us valors) en què les falses perspectives i l’autoengany desapareguen, substituïdes per una comprensió racional de la necessitat. Cal comprendre com són les coses per comptes de lamentar-nos de com són.

Hirszenberg_Spinoza_wyklêty_Excommunicated_Spinoza_1907

Spinoza considera que si la vella moral de les virtuts o de les religions no serveix és perquè suposa que l’home pot ser diferent a com realment és. El que resultaria significatiu no és la lamentació, sinó l’esforç racional de comprensió del que passa, i establir en la vida social regles de justícia per actuar de manera previsora davant el que és inevitable. No podem “esperar” en un Déu-Natura que actua per regles de caire necessari; el que podem és esforçar-nos a conèixer i a preveure el funcionament de la Natura. En aquest sentit la justícia no és una forma de reparar el mal, ni tampoc no pot impedir-lo; consisteix en tot cas en una forma de previsió del mal futur i, en aquest sentit, és també una forma de “salvar-nos” –entenent la salvació d’una manera que ja no és ultramundana, sinó profundament civil.

La proposta ètica espinoziana deriva de la seua comprensió del caràcter necessari de la Natura; ens convida a deixar de lamentar-nos per un món que és com és i a actuar amb previsió bastint un món més just, és a dir, participat per la raó. Hem de fer com el llaurador que sap que la pluja pot ser circumstancialment un incordi però que també és necessària, que té coses bones i que, en tot cas, sempre podem trobar una manera de resguardar-nos de les inclemències si obrem racionalment, resistint serenament l’adversitat. Aquesta és la lliçó que tota l’ètica posterior ha après de Spinoza.

La llibertat humana

Spinoza va concloure que l’experiència confusa, el raonament deductiu i la intuïció intel·lectual són els graus del saber humà, en relació al sistema únic format per Déu, exclusiva substància real subjacent en totes les coses. Va entendre que “l’home no és més que un imperi dins d’un imperi”, un microcosmos en un macrocosmos, una part de les parts connectades entre si que formen el Tot. Com tota la realitat, però, l’ésser humà tendeix a perseverar en el seu ésser, en mantenir i desenvolupar les característiques particulars com a unitat d’existència, i aquest esforç (conatus), pel que fa tant al cos com l’ànima, se li pot denominar apetència o passió: “La apetència no és altra cosa més que l’essència de l’home, la naturalesa segueix necessàriament el que serveix per a la seua conservació”.

aletrisEn l’home tot es pot reduir, simplement, a la raó i a les passions/afectes, dels quals reconeix tres tipus: l’alegria, la tristesa i el desig. Aquests afectes primaris (negatius i positius) sorgeixen de l’afany o impuls natural de totes les coses per perseverar en el seu ésser i, l’ésser humà, com a part d’un mateix sistema monista i panteista, no es guia en la seua existència per una moral o ètica basada en la idea de bé o mal, sinó a perseguir allò que consolide les seues particularitats i l’ajude a obtenir avantatge en general. Per tant, per Spinoza, en un primer moment de reflexió antropològica, la virtut no és més que l’esforç de l’home per perseverar en el seu ésser. “No ens esforcem per res, no volem ni ens abelleix res, ni volem cap altra cosa perquè la jutgem bona, sinó al contrari, jutgem que una cosa és bona perquè tendim cap a ella, la volem, l’abellim i la desitgem “.

Sembla, doncs, que tot el que ocasiona alegria és bo i, per tant, si s’harmonitza amb els dictats de la raó, s’inicia el camí de la virtut, que no és altre que conèixer la substància única i bé comú a totes les coses, és a dir, el que ve sent Déu: “Qui sap rectament que tot és producte de la necessitat de la naturalesa divina i passa segons les lleis i les regles eternes de la naturalesa, no trobarà res que siga mereixedor de l’odi, de la burla o del menyspreu “.

La llibertat humana, està unida a la necessitat encara que semble contradictori, perquè segons Spinoza una cosa que hi siga per necessitat pot ser al mateix temps lliure quan hi siga per necessitat exclusiva de la seua pròpia naturalesa. No obstant això, tot afecte pot deixar de tenir el seu efecte si ens formem una idea clara i distinta d’ell, és a dir, quan el coneixem: l’alliberament de les passions es produeix quan l’ànima té un coneixement clar i distint de les coses i les afeccions que provoquen. “Un afecte que és una passió deixa de ser passió tan aviat com ens formem d’ell una idea clara i distinta”. Així sembla ser, a la manera spinoziana, que la llibertat és coneixement de la necessitat, comprensió de la realitat, representació clara i distinta del que és necessari en l’ordre racional geomètric, general i natural (diví) de les coses, sota la llum de la raó, que recull els regnes dels sentits i els condueix per mitjà del coneixement. L’ésser humà lliure per antonomàsia és el savi que es lliura al “amor intel·lectual de Déu” (amor Dei intellectualis), intentant “no riure, no plorar, no odiar, sinó comprendre”, arribant a la fidedigna felicitat, que és la virtut en si mateixa. El savi, però, la aconseguirà no de forma individual aïllat del món, sinó en la col·lectivitat, interactuant amb les parts del Tot del qual forma part. Perquè no hi ha dita, delit o plaer intel·lectual més gran que conèixer a la substància o Déu, causa universal, a través de l’ordre de la realitat. Déu no és diferent del món i de l’ésser humà (en tant que manera finita en què es realitza la seua essència) i en aquesta identificació, l’amor de Déu per si mateix, l’amor de Déu pels homes i l’amor amb què aquests estimen Déu, són una i la mateixa cosa. “L’amor intel·lectual de l’ànima cap a Déu és l’amor mateix de Déu amb que Déu s’estima a si mateix, no en tant que Déu és infinit, sinó en la mesura que, considerat des de la perspectiva de l’eternitat, pot explicar-se a través de l’essència humana: és a dir, l’amor intel·lectual de l’ànima cap a Déu és una part de l’amor infinit amb què Déu s’estima a si mateix”.

D’ací se segueix que Déu estima els homes en la mesura que s’estima a si mateix i, per tant, que l’amor de Déu envers els homes i l’amor intel·lectual de l’ànima cap a Déu són una i la mateixa cosa. A partir d’això comprenem clarament en què es fonamenta la nostra salvació, o felicitat, o llibertat: en un constant i etern amor a Déu, és a dir, en l’amor de Déu envers els homes. Aquest amor o felicitat és anomenat “glòria” en els llibres sagrats, i no sense motiu. En efecte, aquest amor, ja es referisca a Déu o l’ànima, pot ser anomenat correctament “content de l’ànim”, que no es distingeix realment de la glòria.

Xavier Cunyat és Professor.

Concurs de fotografia matemàtica

2C_Ana_Lujan_punt dinterseccio multiangular – 26-05-2016 –

per Irene Alcolea

Enguany el departament de Matemàtiques de l’institut Manuel Sanchis Guarner ha organitzat el Concurs de fotografia matemàtica. Quan s’ha fet anteriorment, se li ha donat un títol diferent: La geometria en la vida quotidiana, El cos i les lletres de l’alfabet, Les matemàtiques en els objectes de cada dia… però l’objectiu sempre ha estat el mateix: demostrar a l’alumnat que les Matemàtiques, tan abstractes com són, ens ajuden a entendre les formes que ens envolten i ens permeten observar la realitat amb uns altres ulls, els de la ciència.

Des que el món és món que l’observació ha estat un dels elements de fixació del coneixement i d’explicació de la realitat i ací és on està el repte principal: trobar les constants que s’observen en l’univers, generar una certa visió artística i, especialment, canviar la forma de mirar, observar com allò que aprenem a l’aula es pot aplicar als objectes que es fabriquen artesanalment o industrialment, als utensilis de la cuina, als treballs realitzats al camp, a la pesca o en qualsevol dels oficis que trobem en el nostre entorn. Així per exemple, l’obrer construeix les cases que ha dissenyat l’arquitecte i ha de conéixer intrínsecament la geometria per formar murs, obrir finestres i portes, crear espais diferents. El mestre d’aixa ha de valorar els volums, el pes, la ductilitat dels materials i les formes perquè les barques puguen navegar millor. La pastissera ha de jugar amb les textures per donar forma als seus productes. La llista seria tan llarga com oficis podem imaginar.

2C_Hui_Hui_Dinamica_Constructiva

El fet és que estem tan acostumats a veure el món que ens envolta que no ens fixem prou bé en les formes, en els figures, en com es repeteixen algunes constants que podem trobar en la pròpia natura. Gaudí, ho tenia clar, per alçar catedrals més estilitzades i més artístiques calia afinar l’observació, emprar el coneixement de les formes de les plantes i de les estructures que sostenen una tija o una flor sense anar més lluny. És així com arribà a una nova arquitectura, amb estructures equilibrades i més resistents.

Només si actuem com ell ho feia, observant la natura, serem capaços de mirar amb ulls matemàtics la nostra realitat i aprendre de l’observació al temps que donem sentit al que de forma abstracta aprenem a les aules.

A les fotografies que s’adjunten es poden observar figures geomètriques, rectes, simetries, espirals, girs, nombres, gràfiques de funcions i, fins i tot, diagrames estadístics! Ni més ni menys que el desenvolupament del llenguatge matemàtic.

Irene Alcolea és professora de matemàtiques

Un any d’aprofundiment democràtic a Silla

salva-mestre-concejal-participación-silla – 26-05-2016 –

per Salva Mestre

Fa un any la gent de «Silla en Democràcia» culminàvem una campanya repleta d’energia i empenta per les moltes ganes d’irrompre en les institucions i apuntalar també des d’ahí l’evolució imparable i accelerada que el 15M va inaugurar. Avui, un any després, ja hem aplicat pràctiques de nova política en el nostre poble i seguirem aprofundint en la democràcia per a no deixar a ningú arrere.

Abans de les eleccions

«Silla en Democràcia» hem innovat des del primer moment de la nostra existència com a nova força municipalista cridada a renovar les formes de fer política en el nostre poble des de la perspectiva d’un ciutadanisme transversal. Iniciàrem la nostra marxa política tendint la mà a totes les forces polítiques locals que respectaren els drets humans i no formaren part de l’immobilisme institucional, polític i social, per a tractar de conformar una llista unitària que garantira el canvi real de cara a les eleccions municipals del 24 de maig de 2015. Seguírem innovant en realitzar les primeres primàries obertes de la història de Silla, on qualsevol veí de Silla va poder presentar-se com a candidat i va poder participar per a designar als candidats de «Silla en Democràcia». El resultat de les primàries, ací.

El «Acord per Silla»

Comencem la legislatura sobre la base de l’«Acord per Silla», un projecte de futur per al poble avalat pel diàleg i la negociació entre les quatre forces polítiques locals compromeses amb el canvi polític (PSOE Silla, Compromís per Silla, Silla en Democràcia i Esquerra Unida Silla). «Silla en Democràcia» hem seguit innovant mitjançant la creació d’una Regidoria de Transparència, Comunitat i Participació per primera vegada en la història del nostre poble. Així doncs, començàrem a organitzar una regidoria inexistent i sense personal específic, disposats a confrontar l’apassionant repte d’assegurar que Silla estiga en l’avantguarda de l’aprofundiment democràtic en el nostre país. Per a consultar el “Acord per Silla”, ací.

Reglament de Participació

Abordàrem ràpidament l’objectiu de crear a Silla, per primera vegada en la seua història, un Reglament de Participació Ciutadana que dotara de cobertura legal a les Enquestes Populars que es realitzaren i que habilitara mecanismes per a ampliar drets de participació (com són la possibilitat que els veïns puguen intervindre en la deliberació plenària d’un punt de l’ordre del dia al costat dels representants polítics i, sobretot, la possibilitat que amb 100 signatures els veïns puguem convocar una Enquesta Popular). L’objectiu últim d’aquest Reglament de Participació Ciutadana és iniciar un procés que transforme la cultura política del poble cap a un Govern Obert on l’Ajuntament siga una extensió del sentir veïnal. Si la paraula “democràcia” figura en el nostre nom com a grup polític és perquè este objectiu és allò que més i millor ens defineix. El Reglament de Participació Ciutadana està disponible ací.

L’èxit de l’Enquesta Popular

A més de realitzar algunes consultes en les xarxes socials (propostes sobre intervencions en mobiliari urbà i manteniment de les vies públiques i també sobre suggeriments de possibles usos dels centres cívics inacabats que després van ser sotmeses a Enquesta Popular) vam fer història a Silla en realitzar per primera vegada en el nostre poble un procés de participació d’ampli espectre en forma d’Enquesta Popular on tots els veïns van poder votar sobre l’ús dels centres cívics inacabats (els “casals”) i sobre els espectacles taurins en el nostre model de festes.

Ha sigut un rotund èxit organitzatiu que repetirem i que es va gestar des de mesos abans, desenvolupant un know-how propi i sent pioners en l’aplicació del sistema de recompte Condorcet-Schulze per a les preguntes amb resposta d’ordenació preferencial. Aconseguírem un rècord impressionant de participació que va fer micoines totes les marques existents en processos similars en municipis espanyols (la mitjana usual ronda el 10% de participació mentre que a Silla aconseguírem el 27%). Silla participa. Silla és democràtica. El poble va parlar i ara el govern local respectarà escrupolosament el resultat decidit entre tots, un resultat que va marcar un punt intermedi confortable on tots podrem conviure millor. Els resultats es poden consultar ací.

Per a aprofundir en esta qüestió, entrevistes al nostre Regidor de Transparència, Comunitat i Participació: en TV7, en RNE i La SER, en POLITEIA radio i en Hortanoticias.

La Comissió Ciutadana d’Auditoria del deute i els comptes municipals

Una de les primeres accions, sempre innovant en aprofundiment democràtic, ha sigut la creació d’un mecanisme de transparència i participació per a promoure des de l’Ajuntament una Auditoria Ciutadana del deute i els comptes municipals. Ja al juliol de 2015, des de la regidoria de Transparència, presentàrem una proposta d’acord plenari per a constituir una plataforma d’Auditoria Ciutadana completament autònoma amb accés directe als serveis municipals. Des d’aleshores, la Comissió Ciutadana d’Auditoria del Deute de Silla ha realitzat activitats formatives, ha inspeccionat les liquidacions pressupostàries dels últims anys i es reuneix el primer dimarts del mes a les 19h30 en la Sala de Plens (c/ Castell) per a continuar amb la seua activitat de fiscalització ciutadana sobre l’activitat institucional de l’Ajuntament i dels seus polítics. Qualsevol veí pot integrar-se voluntàriament i sense cap requisit previ en la comissió en este contacte.

El Portal de Transparència

També ens adherírem ràpidament al conveni de Transparència amb el Ministeri de l’Interior per a comptar amb un Portal de Transparència que, després d’una fase de desenvolupament a punt de finalitzar, serà publicat en breu per a dotar a l’Ajuntament de Silla, per primera vegada en la seua història, d’una plataforma al servei dels veïns on puguen supervisar al seu Ajuntament i accedir a la informació institucional. Però no ens quedarem en el que marca la llei, sinó que anirem més enllà i no tardarem a implementar més mecanismes de transparència per a oferir la informació senzilla i totalment comprensible als veïns per tal que puguen revisar on van els seus impostos mitjançant l’accés a la comptabilitat municipal (el pressupost, les despeses per concepte i àrea, els ingressos, etc.). Una mostra de com serà aquesta web de transparència municipal, ací.

Modernització de l’Administració

Quan ens vam posar a treballar en la Transparència ens vam adonar de l’estreta relació existent entre l’augment de la transparència institucional i la modernització d’una administració que, després de diverses legislatures de desídia, es trobava antiquada, desfasada i amb seriosos dèficits de gestió. Per açò, poc després de començar la legislatura ampliàrem les nostres competències en el govern local a tot allò relatiu a la modernització de l’administració. L’objectiu és millorar els processos i procediments de gestió implementant les noves tecnologies per a aconseguir una administració àgil que permeta atendre millor al ciutadà i complir amb els més alts estàndards de transparència i d’administració electrònica. Els esforços en este sentit estan en ple desenvolupament després de planificar acuradament un pla d’actuació integral i dotar de recursos suficients a este objectiu. El nostre parc tecnològic estava pràcticament obsolet i s’estan dedicant els recursos necessaris per a posar-ho al dia (renovant equipaments informàtics, adquirint programari avançat de gestió i actualitzant tota l’estructura de telecomunicacions de l’Ajuntament). De tot este esforç sorgirà una administració transparent a la ciutadania, més àgil per a atendre als veïns i més eficaç en els seus procediments.

Assessoria als afectats per la hipoteca

En col·laboració amb la Regidoria de Benestar Social hem impulsat un pla de formació del personal de l’Ajuntament per a ajudar al màxim a les persones afectades per problemes hipotecaris. L’objectiu és aprofundir en la millora dels serveis comunitaris oferint un servei d’assessorament hipotecari avançat, específic i preventiu en fase pre-judicial. Es tracta de donar solució als problemes el més prompte possible mitjançant la negociació amb els bancs per a evitar el judicis i els processos de desnonament. Els veïns de Silla hem de saber que el nostre Ajuntament ens pot ajudar de la forma més ràpida i eficaç en la defensa del dret constitucional a l’habitatge. Més informació, ací.

«Somia Silla»

Conscients que la Participació Ciutadana ha de promoure’s a diversos nivells, eixírem al carrer a arreplegar propostes directes dels veïns. Què millor que el dia de Sant Sebastià quan el poble de Silla ix a passejar per la fira. Vam fer una convocatòria en forma de concurs (3 desdejunis per a 4 persones en establiments locals) i vam arreplegar 300 somnis per a Silla que es van recopilar posteriorment. La mostra estadística pel que fa al total de la població és suficientment representativa com per a marcar prioritats de forma fiable i per açò els seus resultats són i seran tinguts molt en compte pel govern local. Els resultats, ací.

Projectes en Participació Ciutadana

Acatant els resultats del procés participatiu «SOMIA Silla», on la voluntat popular va expressar la necessitat de prioritzar la finalització de les obres pendents, el govern local destinarà al centre cívic inacabat del Parc de l’Alteró la pròxima subvenció de la Diputació de València destinada a inversions, donant-li l’ús que va dictaminar l’Enquesta Popular (centre social juvenil i infantil -activitats lúdiques, d’oci, culturals, etc.-). Per a concretar el projecte, es durà a terme un procés de participació ciutadana amb presència directa dels veïns a peu d’edifici per a perfilar el projecte arquitectònic i definir el seu resultat final.

* * *

L’objectiu de «Silla en Democràcia» i de la Regidoria de Transparència, Comunitat i Participació és aprofundir en la democràcia perquè els veïns puguem orientar permanentment la direcció política del nostre municipi. Silla serà molt millor si la somiem entre tots i per açò seguirem implementant mecanismes democràtics innovadors. Desplegarem amb la mateixa il·lusió i empenta del primer dia projectes recolzats en les noves tecnologies i projectes que compten amb la participació presencial dels veïns a més d’impulsar mesures que cohesionen la nostra comunitat i potencien el benestar general. Perquè el nostre present i el nostre futur seran millors si decidim junts. Comptem amb tu!

Salva Mestre és Regidor de Transparència, Comunitat i Participació de l’Ajuntament de Silla per «Silla en Democracia».

Aquest article ha estat extret i traduït de la web de “Silla en Democràcia”.

La inèrcia de la fe

mcantich – 25-05-2016 –

per MªCarme Antich i Brocal

Al capvespre, en un interval de temps que hi ha entre l’emissió de la darrera telenovel·la i l’hora de sopar, agafe el vell rosari i amb una mena de litúrgia apresa i heretada, vaig pronunciant en veu baixeta els pertinents misteris. Els minuts van passant sense adornar-me’n, segurament, a causa de les absències que em provoca eixa somnolència que tant em costa controlar.

Cada dia, des que tinc us de raó, he dedicat un temps de la meua vida a resar, pregar, donar gràcies i fer lloances a Déu. De ben menudeta escoltava, a trenc d’alba, les campanes de l’església que cridaven les feligreses mes matineres. La mare i la seua germana estaven entre elles. Acabat el sant ofici, i amb la satisfacció del deure complit, tornaven a casa envoltades per un halo de merescuda santedat.

Ho se perquè m’ho contaren, que les primeres paraules que vaig pronunciar estigueren dedicades a ell; al pare celestial: Con Dios me acuesto, con Dios me levanto, la Virgen Maria y el Espiritu Santo. I amb aquell ritual nocturn i quotidià m’adormia convençuda de que res mal no em podia passar en tota la nit.

Quan vaig tindre edat per anar a l’escola les venerables monges de la caritat m’acolliren a les seues aules, previ pagament, és clar, de les estipulades mensualitats. A mi i a moltes altres xiquetes, de diferents edats, que vivíem atemorides a causa de la seua metodologia tan poc pedagògica, les seues constants amenaces, i en més d’una ocasió, de les seues agressions físiques i verbals. Les quals havíem d’interpretar com alliçonadors càstigs que ens infringien només que pel nostre bé.

Sobre totes les coses incidien a inculcar-nos el temor de Déu, creant-me seriosos conflictes interns que avui encara no he pogut resoldre. Però, malgrat tot això, el fet de ser alumna de col·legi privat i religiós era una senya de distinció entre la gent del poble, que en molts casos a dures penes podien pagar l’ensenyament de les seues filles. Motiu aquest que no semblava ser suficient per a que aplicaren la pregonada caritat cristiana.

Recorde les germanes eixint del convent puntuals a la seua cita diària. Caminaven de dues en dues amb les mans plegades i el cap baix. Aquells caps coberts amb una mena de barrets emmidonats i punxeguts que les obligava a situar-se de perfil per travessar portes estretes sense córrer perill. Allí, baix la preciosa cúpula de la gèlida església, posaven en pau les seues ànimes. El Senyor, escoltant les súpliques, els donava forces per continuar amb l’àrdua tasca d’educar-nos, ensenyar-nos, i treure’ns del cap els mals pensaments i les males accions que, la bona salut primer i la incipient pubertat després, ens obligaven a cometre.

Tots els dies, mentre fèiem labor, resàvem el rosari. Els dissabtes pel matí estudiàvem l’evangeli i els diumenges acudíem, sense mes remei, a escoltar la santa missa. El parc amic i veí, on ens reuníem a continuació, ens permetia alliberar-nos momentàniament del nostre uniforme gris i del ridícul vel de tul blanc, amb el qual ens havíem de cobrir el cap per poder xafar la casa de Déu. Blanc per a les fadrines i negre per a les casades, tan negre com el pecat. Celebrar el mes de Maria ens alegrava especialment. Maig ens portava llum, sol, i color concentrat en aquelles flors que, totes i cadascuna de nosaltres, buscaven al camp o al propi jardí per adornar l’altar de la mare de Dèu durant tot el mes. Venid i vámos todas con flores a Maria, con flores a Maria que madre nuestra es. Cantàvem fervorosament.

Durant la complicada adolescència, desvinculada ja de la influencia física, tot i que no psicològica, de las hermanas de la caridad continuava invocant a Déu d’una manera d’allò mes egoista: per favor Déu, fes que aprove aquest examen. Déu meu! que guapo que és ixe xic, si es fixara en mi jo… Per l’amor de Déu, que mon pare no es desperte ni m’escolte arribar a casa a estes hores. Ell, sempre ell, el tot poderós, tan present a la meua vida com la sal als menjars.

Convertida en una adulta, quan el meu marit s’havia cansat de treure’m a passejar i els fills ja eren grans, l’assistència a missa de dotze constituïa l’excusa perfecta per vestir-me de diumenge i lluir la roba nova amb les amigues que, com jo, estaven entradetes en anys i en avorriments. Juntes recordàvem sovint aquells temps, com si una selectiva amnèsia ens haguera esborrat de la memòria les males experiències. Justificàvem les conductes perquè les coses eren com eren i no podien ser de cap altra manera. I sense fer-nos plantejaments de cap tipus seguíem, com a bones cristianes, complint amb les normes establertes. Continuàvem amb les arrelades tradicions de casar-nos a l’altar major, batejar els nostres fills, i assistir emocionades a la seua primera comunió.

La que s’ho havia pogut permetre presumia, orgullosa, d’haver deixat l’educació del seus descendents en mans d’aquells col·legis que es regeixen per la doctrina i obra d’algun sant baró beatificat i canonitzat després a petició d’uns quants. El que no contaven era que a elles els havien buidat la butxaca, i als seus fills els havien omplit el cervell de despropòsits.

Afortunadament, hui en dia els mitjans de comunicació ens tenen ben informats d’allò que passa arreu del mon. Cada notícia que fa referència als comportaments reprovables de les persones em fa una ferida al cor. Sobretot d’aquelles que es diuen representants de Déu a la terra.

Quan la paraula pederasta es troba unida al nom d’algun membre de l’església catòlica és trenquen tots els esquemes. I quan llig en algun llibre que, fins fa molt poc de temps, a les residències d’ancians dirigides per religioses, es prohibia qualsevol tipus de relació intima entre els interns, fins i tot entre matrimonis, em pregunte: És que el seu no seria un amor digne als ulls de Déu? Doncs a mi m’ensenyaren que, per damunt de totes les coses, Déu es amor.

Les arrugues i el cansament s’han apoderat del meu cos, soc vella i estic malalta i sola. Durant la meua llarga vida he vist moltes coses que han fet esgarrifar els meus sentits: la fam al mon, les innecessàries guerres, les malalties causades per la pobresa, l’explotació dels innocents, la violència injustificada, la mort despietada i absurda… I no puc deixar de preguntar-me com Déu, l’omnipotent i únic Déu del cel i la terra permet aquestes coses i, malauradament, no trobe cap resposta.

Segurament ens queden encara molts pecats a redimir- Això és el que m’explica el pare Joaquim quan li pregunte el perquè d’aquest injust càstig. I la visió del Déu venjador m’acudeix novament a la retina com una imatge retrospectiva i temuda.

Possiblement –pense jo- la seua és una professió en vies d’extinció, però no li ho dic. I, una vegada mes, em deixe portar per la inèrcia de la fe.

Ara em trobe còmodament asseguda en la quietud de la meua habitació fent lliscar pels meus dits les boletes anacarades d’una en una i, en un tres i no rés, em deixe atrapar pels dolços braços de Morfeu, que al cap i a la fi no deixa de ser un Déu. A cada caboteig el tòs, que a cada dia cruix un poc més, em provoca un dolor que em retorna la consciència, i acudeixen a la meua boca un seguit de paraules en lletania: Oh Jesús, perdónanos nuestros pecados, sálvanos del fuego del infierno y guía todas las almas al Cielo, especialmente aquellas que necesitan más de tu misericordia.

Mentre vaig dient-ho, una veu que em surt de l’interior no para de repetir-me: però Maria, que fas parlant en la noble lengua de Cervantes? I és que, en allò que respecta a la religió, ni pensar puc en la meua pròpia.

Veritablement no se perquè ho fas tot això…, l’experiència vital m’ha ompli’t la ment de dubtes i contradiccions que ara no vull aclarir. És massa tard.

Supose que amb l’afany de salvar la meua ànima persistisc amb el costum que tinc tan arrelat i que, a més a més, em serveix per exercitar la memòria i aportar moviment a les meues mans artrítiques.

Per altra banda, -no deixe de preguntant-me- i si fora veritat que Déu, amb la seua infinita bondat, em reserva un lloc al seu costat per quan m’arribe la mort?

Així doncs he decidit que el poc de temps que em queda d’estar en aquest mon, no el perdré aprofundint en aquestes qüestions. I que… , per si de cas, de provar no costa res.

MªCarme Antich i Brocal

Valèria

 – 24-05-2016 –

Els relats que estem publicant són d’alumnes de l’IES Manuel Sanchis Guarner de Silla. Es tracta dels guanyadors i finalistes en el Concurs de contes d’enguany celebrat amb motiu del Dia del Llibre. El certamen està organitzat per edats en tres categories: primer cicle d’ESO (12-14 anys), segon cicle d’ESO (14-16 anys) i Batxillerat i Cicles formatius (més de 16 anys). El departament de Valencià ja fa catorze anys que l’organitza amb la col·laboració inestimable de l’AMPA de l’institut. Es tracta, per tant, de treballs escolars; però alguns ja apunten alt i per això hem volgut aprofitar les pàgines de El Cresol de Silla perquè les seues històries tinguen major ressò.

Francesc Joan López

Edgar-Degas-noticias-totenart3-573x1024
Edga de Gas

Valèria

per Celia de la Torre

Em dic Valèria, però tots em coneixen com a Val; visc a València i hui és el millor dia de la meua vida.

M’alce amb més ganes del que és habitual, amb un somriure radiant a la cara. Baixe a esmorzar ja preparada per anar-me’n a l’institut i m’acomiade dels meus pares i del meu germà. Els done un bes i agafe una poma; hui no em vull demorar esmorzant perquè vull eixir el més ràpid cap a casa de Laura, la meua millor amiga.

Us preguntareu per què tinc tanta alegria. Bé, doncs, sóc ballarina com Laura. Ballant és com ens vam conèixer. Res de ballarines professionals, estem en una acadèmia del nostre barri, però hui podria canviar tot. Aquesta nit tenim una audició al teatre de Sant Miquel. S’espera que vinga moltíssima gent i jurats molt reconeguts.

Arribe a casa de Laura i ja està esperant-me fora:

– Hola Val -diu amb una alegria molt notòria. Tinc la sensació que hui serà un dia molt interessant!

Somriu.

– Sí, sí; bé; però no t’enrotlles que farem tard.

El dia passa molt ràpid; tots a l’institut ens desitgen sort, però no m’esperava que Marc em diguera res. Literalment pensava que era invisible per a ell, per això quan se m’ha acostat no he articulat paraula; hauré semblat una inútil! Porte pillada d’ell fa molt de temps; és dos anys més gran que jo i el vaig conèixer a casa de Laura. És amic del seu germà. Per a mi és perfecte.

Arriba la vesprada i Laura i jo ens dirigim a l’últim assaig per a l’audició de la nit. Tot anava fantàstic, totes assajàvem amb la música a tot volum i la professora estava contentíssima… Fins que un gran estrèpit irromp en el teatre. No sé què ha passat, pareix que un focus s’ha despenjat del sostre.

– Crideu una ambulància, ràpid! -sent que diuen.

M’hi acoste cap a la revolada i estesa a terra està Laura. Hi ha moltíssima sang que ix del seu cap. M’estic marejant.

– LAURA! -vaig cridar.

Comence a plorar; se sent l’ambulància i hi ha molta gent.

Agafen Laura en una llitera i se l’emporten cap a fora. Isc darrere corrent però no arribe a temps i l’ambulància ja està en marxa. Necessite saber si està bé.

Ningú m’agafa el maleït telèfon així que decidisc anar caminant; està lluny però puc arribar-hi. La nit s’imposa ràpid i fa fred. De sobte algú em xiula des d’un cotxe que para al meu costat; es baixa la finestra del copilot i veig Marc que em mira de dalt a baix. El germà de Laura condueix.

– Val corre, puja; anem cap a l’hospital. Els meus pares van de camí -diu molt agitat.

Durant tot el trajecte anem en silenci però note la mirada de Marc per l’espill i m’està incomodant. Nota que m’he adonat i retira la mirada; li ho agraïsc.

Una vegada a l’hospital, pugem a la planta els tres; ens hi trobem els pares de Laura amb els meus. La mare de Laura està desconsolada. Els meus pares s’acosten i m’abracen; em pregunten si estic bé, però a mi només m’importa Laura.

Passa el temps i ix un metge. En eixe instant el món s’afona davall dels meus peus. Laura ha patit un traumatisme cranial i està en coma. És increïble com tot pot canviar tan ràpid, com tot pot passar de ser perfecte a ser una catàstrofe.

edgar
Edgar de Gas

___________________________

Els dies següents, a l’institut, tot és molt incòmode; la gent em mira amb pena, amb compassió, com si pensaren que ella no tornaria mai, i això no m’agrada. Dia a dia la gent torna a la normalitat però jo no sé com fer-ho, em falta alguna cosa molt important i és ella.

No he anat a veure-la des d’aquell dia; no per què no haja volgut anar sinó perquè no m’han deixat; deien que havia d’assimilar les coses.

Però ja n’hi ha prou, aquesta vesprada aniré!

Arribe a l’hospital i puge a la seua habitació. Respire profund abans d’entrar. I ací està ella, estirada al llit amb la bata blanca de l’hospital que ressalta molt més la seua llarga cabellera rossa.

– Hola Laura, a la fi he pogut venir a veure’t no saps com de preocupada em tens –les llàgrimes amenacen amb sortir-, només vull que sàpigues que estaré amb tu sempre i que d’aquesta eixirem juntes. Et trobe moltíssim a faltar.

Li agafe la mà i em pose a plorar.

– Estàs molt més guapa quan no estàs plorant.

Sent una veu molt familiar, però és impossible. He d’estar al·lucinant. Alce la vista i la figura de Laura està de peu en una cantonada de l’habitació, mirant-me fixament. Gire el cap lentament cap al llit i el cos de Laura està immòbil al llit. Definitivament m’estic tornant boja.

– Sóc jo Val, no estàs boja -un somriure ix pels seus llavis-. No creus que si la bata fora blava em ressaltaria més a la cara? -diu amb la normalitat més gran del món.

– Com? Laura? -vaig mirar cap al passadís a veure si hi havia algú, qualsevol pensaria que estic mal del cap. Açò és real?

-Sí -assenteix amb el cap.

Em lleve de la cadira cap a on se suposa que està dreta, la seua presència es nota molt real. Si de veritat és real, necessite abraçar-la. I així ho faig, ens vam fondre en una abraçada que semblà durar segles.

– Ja Val; deixa de plorar. Estic ací, no passa res.

– Què et va passar?

La seua mirada s’entristeix.

– Bé, tot va passar molt ràpid, estàvem ballant i vaig sentir un soroll estrany i pesat, vaig mirar cap amunt i el següent que vaig veure va ser el focus caient, no em va donar temps a reaccionar. Ara simplement estic dormint, com la Bella Dorment, saps com m’agrada aquest conte, és qüestió de temps que desperte bonica, no has de preocupar-te.

– Temps? Quant? Et necessite ací amb mi.

– Em tens ací Valèria.

Estava parlant amb ella quan va entrar una infermera a fer-li les cures de la ferida; vaig tornar a girar-me però ja no hi era.

– Has d’eixir –em va dir la infermera.

Tot el camí a casa vaig estar molt inquieta per tot el que havia passat. Però una vegada allí, em vaig disposar a fer uns treballs que tenia pendents. Els vaig buscar fins que caiguí en el compte que els tenia Laura a sa casa. Vaig trucar sa mare a veure si m’hi podia acostar per recollir-los i em va dir que ella no hi era però que Pau, el germà de Laura, em rebria.

Em vaig posar en marxa cap allà i vaig trucar a la porta. Darrere d’ella va aparèixer Marc.

– Hola, què volies? -diu mirant-me als ulls.

– Està Pau? Necessite que em done unes coses.

– Doncs acaba de sortir un moment a correus a per un paquet; ha dit que tornava de seguida. Vols passar?

Passar? A la casa? Sola amb ell? Notava com el meu cor cada vegada bategava més ràpid. Al meu costat va aparèixer Laura, mirant l’escena divertida.

– Digues-li que sí, totxa; no va a menjar-te… O sí! -començà a riure.

Vaig assentir amb el cap i vam seure al sofà, en silenci, fins que va parlar.

– Vols alguna cosa de beure?

– No, gràcies, estic bé. Vaig a anar al bany, disculpa.

Entre al bany i Laura està asseguda al vàter.

– Va no poses eixa cara, és la teua oportunitat per parlar-li. Relaxa’t i treu aquesta cara, ni que hagueres vist un fantasma.

Respire profund i em dirigisc cap a la sala d’estar.

M’assec al seu costat i em parla.

– Escolta no he tingut oportunitat de dir-te que sent molt el de Laura; sé que és molt important per a tu. Si necessites alguna cosa, compta amb mi.

Ho deia amb tanta sinceritat i tranquil·litat que em vaig quedar amb cara de totxa.

– Però respon! No et quedes empanada -diu Laura.

– Gràcies, això espere. Ha sigut un colp dur per a tots.

Avui he anat a veure-la, ha sigut una mica… estrany.

Vaig mirar Laura i ella em va somriure.

– Estrany per què? -pregunta.

– Bé, és rar veure-la així; estava tan acostumada a veure-la plena de vida i sempre tan feliç que és difícil. Tu hauries de saber-ho, us portàveu molt bé, per a ella ets molt bon amic. Tu com l’has vist?

– Bé, és que… jo… no he anat a veure-la encara -diu una mica tens.

Em sorprenc bastant, ja que Marc es passava la vida a casa de Laura amb el seu germà i eren bastant propers.

-I això?

-Bé, no he vist l’ocasió i no em sent molt bé als hospitals. T’importa si canviem de tema?

-No, sense problema.

Li somric i em torna el somriure. La conversa transcorre fluida; parlem del ball i d’altres entreteniments, de l’institut i la família com si ens coneguérem de tota la vida. Finalment, som interromputs per Pau.

– Ui Val; no sabia que arribaries tan prompte. Portes molta estona?

– Una mica però ha estat entretingut –mentre mire Marc.

– Bé doncs vine i et done les coses -diu Pau.

Una vegada tinc les coses que buscava, em quede una estona parlant amb ells però ja es fa tard i he de marxar.

– Bé, jo me’n vaig a anar… xics. Ja ens veiem.

– Jo també me’n vaig, si vols puc portar-te a casa -diu Marc.

– Què? Sí clar; …és clar.

Ai, Déu meu. Ens acomiadàrem de Pau i pujàrem al cotxe. El trajecte va ser en silenci, però em sentia còmoda al seu costat. Vam arribar a ma casa i m’acompanyà fins la porta; és tot un cavaller.

– Bé, ací me quede -li dic.

– Que descanses.

Entre al meu portal i em gire a mirar-lo; si no fora perquè és real, pensaria que aquest xic no és d’aquest món. És perfecte! Quan entre a la meua habitació, Laura està asseguda al llit.

– Bé, què tal amb Marc? -comença a pujar i baixar les celles.

– Molt bé, hem parlat molt i de moltes coses. Però hi ha hagut una cosa que m’ha sorprès.

– El què? -pregunta curiosa.

– Que diguera que no ha anat a veure’t a l’hospital, i que es posara nerviós en parlar d’aquest tema, fins al punt de voler canviar de tema.

– De veritat? Guau, potser ha tingut males experiències amb els hospitals.

– No ho sé Laura; a veure si li agrades tu.

– Què? Ets boja? No has vist com et mira? Si et menja amb els ulls -comença a riure.

– Calla -li llance un coixí.

– Temps al temps bonica, les coses aniran sorgint.

Les coses semblen anar bé, Laura no ha empitjorat però segueix en coma i la situació amb Marc és complicada; jo sent que cada vegada m’enamore més d’ell i pense que ell també sent alguna cosa per com em mira i em tracta, però, quan intente apropar-me més, com que m’evita. És més, Laura m’ha dit que no li done més voltes però és que aquest xic sempre m’evita el tema de Laura o, si li dic que m’acompanye a l’hospital, sempre té alguna excusa.

No sé ja què pensar.

Aquella mateixa nit, tinc un somni en el qual aparesc en un apartament totalment a fosques. Comence a caminar per un passadís on, al final, es veu una tènue llum. Trec el cap per ella i veig una figura humana, un home, però amb una peculiaritat, de la seua esquena ixen unes belles i grans ales, d’un to blanquinós amb resplendors blaves; és preciós. En el sòl hi ha diverses plomes de les seues ales, però aquestes brillen amb molta més força. Vull saber qui és. Entre a l’habitació i l’home es gira. És Marc.

Em desperte agitada, suant, aquest somni el sentia molt real. Em calme i el meu cor torna a bategar amb normalitat pel que em torne a tombar. Veig un llum sota el meu coixí. El lleve i apareix una de les brillants plomes del meu somni.

L’endemà li ho vaig explicar a Laura i li vaig ensenyar la ploma. Ella m’escolta molt atentament.

-He de dir-te alguna cosa.

M’espantà el seu to de veu.

– Fa poc, vaig decidir anar darrere de Marc una estona; ja saps, coses que fan les amigues. En un moment, se’n va anar per un solitari carreró i, de sobte, va parar en sec, es va girar i em va dir “Seguir a algú és de mala educació”.

Jo em vaig quedar flipada Val, o m’havia vist o va notar la meua presència. Però el més curiós va ser que, en l’instant que ho va dir, una mena d’aura blava el va embolicar durant menys d’un segon, però ho vaig veure.

– Aquest xic, n’amaga una de grossa!

lacarra
Lucía Lacarra

Estava processant la informació, quan em va sonar el mòbil amb un missatge de Marc: “Hem de parlar, al pont dels caiguts a les vuit”.

Vaig mirar Laura; ella em va dir que no anara però havia d’esbrinar què estava passant.

Tenia por, no ho negaré, però no d’ell, sinó del que em poguera dir aquella nit.

– Hola Valèria.

– Hola Marc.

– Espere no haver-te inquietat, no era la meua intenció, només vull aclarir unes coses -va fer una breu pausa- estic perdudament enamorat de tu i sé que tu ho estàs de mi.

Vaig notar que el meu cor explotava al mateix temps que el meu cervell.

– Com? -vaig preguntar impressionada.

– Per favor, deixa que acabe i escolta amb atenció. Necessite que em cregues -respirà a fons- Sóc un àngel guardià, en concret el de Laura. Em vaig fer amic del seu germà per poder estar més a prop d’ella però tu no entraves dins dels meus plans. Mai havia sentit això per ningú, per això intentava evitar-te per centrar-me en allò que havia vingut a fer; però fracassava, no podia estar tant de temps sense veure’t. El cas és que Laura s’està morint Valèria i sóc aquí per endur-me-la quan arribe el moment.

– Això no és possible -les llàgrimes ixen- m’has estat mentint, sabies que la meua millor amiga es moria i no m’has dit res. No he d’importar-te tant com dius.

– Tot el que sent per tu és veritat -s’apropa més a mi- comprova-ho tu mateixa.

Tot just després agafa la meua mà i la col·loca sobre el seu pit i sent com els batecs del seu cor augmenten.

Alce la vista cap als seus ulls, s’acosta fins als meus llavis i em dóna un bes. La meua ment em diu que m’allunye però el meu cos no reacciona, vol més d’aquests llavis. Fins que obri els ulls i torne a la realitat.

– He de salvar-la, no m’ho perdonaré si no ho intente.

Marc baixa el cap.

– Per favor! -li dic alterada.

– Només hi ha una manera, però no et vaig a deixar fer-ho. Diuen que perquè algú puga viure, el seu ésser més proper i estimat ha de sacrificar-se i lliurar a canvi la seua ànima, només així podrà viure. En aquest cas, eixa ànima ets tu!

Sense pensar-ho dues vegades vaig sortir corrent. Al cap d’una estona vaig arribar a l’hospital sense alè. Em vaig trobar la família de Laura.

– Oh Val, just ara anàvem a cridar-te -em diu la mare de Laura plorant. Ens han comunicat que Laura, en aquestes últimes hores, ha empitjorat i no hi ha manera de salvar-la. Entra a acomiadar-te, nosaltres us deixarem soles.

Ja no podia més, això era massa. Havia de salvar-la.

Li vaig agafar la mà.

-No et preocupes, tot sortirà bé. No tinc por -li vaig donar un bes al cap.

Si per a salvar-la havia de morir, estava disposada a fer-ho, de manera que vaig entrar al bany a buscar alguna cosa eficaç. Vaig sentir un soroll i em vaig girar, per trobar-me a Marc injectant part de la seua sang en el degotador al qual Laura estava enganxada. La seua sang era blava, com les plomes del meu somni.

– Què estàs fent? -vaig preguntar nerviosa.

– No tinc molt de temps, però no deixaré que acabes amb la teua vida. La meua sang la curarà, t’ho asseguro, però aquest no era el seu destí, al no complir amb el meu deure, vindran a per mi.

Per mi no patisques, amb haver-te conegut he tingut prou en la vida.

En aquest instant va desaparèixer.

Estava en xoc i alguna cosa em deia que havia d’anar darrere seu. El meu cap em va dir que pujara al terrat. I allà estava ell, llevant-se la samarreta i deixant al descobert les ales que anteriorment havia vist en el meu somni. Eren impressionants. Es va agenollar i, mentre m’anava acostant cap a ell, unes figures van aparèixer al seu costat. Vaig poder llegir en els seus llavis “T’estime” i li van tallar les ales. Va caure a terra, i les seues ales es van tornar negres com el cel quan es cobreix de n-úvols en un dia de tronada. Vaig córrer cap a d’ell.

– NO! NO! No em deixes per favor -em vaig agenollar al seu costat i el vaig besar.

– No plores bonica, has de ser valenta.

En aquest moment el seu cos va començar a desfer-se en plomes molt petites que es va començar a emportar el vent fins que no en va quedar cap.

De sobte algú va obrir la porta del terrat. Pau, el germà de Laura.

– Val, Laura ha despertat.

Lautrec_la_troupe_de_mlle_eglantine_(poster)_1895-6

___________________________

Unes setmanes després.

– Bé hauràs de posar-me al dia, no? Mentre he estat en coma han d’haver passat moltes coses.

– Si jo et contara… A veure agafa cadira i prepara’t per a flipar.

Celia de la Torre

Categoria: Segon cicle d’ESO

L’experiència cubana de l’ebola

valentin – 23-05-2016 –

per Valentín Mateos

El divendres vam tindre el gran plaer de comptar amb la visita d’Enrique Ubieta, periodista i escriptor Cubà que va presentar el seu últim llibre “Zona Roja: La Experiencia Cubana del ebola”.

Aquesta activitat que formava part de la programació de la regidoria de Cultura i Memòria Històrica amb la col·laboració de l’Asociación de Amistad con Cuba José Martí que ha convidat a Enrique a fer una gira  pel País Valencià. La presentació es va fer a l’exterior aprofitant el bon oratge, en un entorn immillorable com es el patí de la Torre Musulmana; per tal de crear una experiència més immersiva es va preparar al mig del carrer Castell una exposició fotogràfica cedida per l’autor del llibre que il·lustrava la seua estança en Africa, i que ens mostrava, el mode de vida de una població que tenia que fer front a un mal que no comprenia, les mesures de seguretat que tenien que prendre els metges i  els rostres de l’esperança de una població agraïda,   amb l’objectiu de convidar als vianants a submergir-se en aquesta experiència de l’internacionalisme solidari que Enrique Ubieta va voler compartir amb nosaltres.

ebola2

Va començar la presentació a càrrec de Valentín Mateos el regidor de Cultura i Memòria Històrica amb unes paraules d’agraïment.

Enrique Ubieta ens va situar en el context, països africans dibuixats amb esquadra i cartabó pels colonialistes europeus que marcaven on començaven o acabaven les mines sense respectar les diferents cultures que es van veure atrapades o separades per les fronteres dibuixades. Ens va contar la seua experiència en Libèria, un país creat per a donar cabuda als esclaus alliberats, un país que de sobte tenia que fer front a una nova malaltia per a la qual no estaven preparats, i com les mesures que se intentaven posar des de els governs locals i la OMS eren rebudes amb desconfiança per una població majorment analfabeta que no comprenia els avisos dels cartells ni confiava en els homes blancs vestits de “cosmonauta” que s’emportaven als seus familiars i que probablement no tornaven a veure per que hi morien als hospitals de campanya.

En aquest context segons ens conta Enrique, des de la OMS es telefona a quatre presidents, el d’Estats Units, Regne Unit i França per les sues responsabilitats històriques amb els països que colonitzaren i que ara es veien afectats per l’epidèmia i també al president de Cuba, que no sols no ha segut mai un imperi colonialista, més ve al contrari va ser una colònia, espanyola; el motiu d’aquesta telefonada sol·licitant al país la seua col·laboració per a enfrontar-se a aquesta nova amenaça contra la salut es la llarga tradició històrica de Cuba amb la solidaritat internacional. ja que no tan sols van col·laborar amb els països Africans amb les sues guerres d’independència, si no que son el país que mes delegacions humanitàries te en tots els països que pateixen alguna emergència social, com pot ser el cas d’Haití on tenen una brigada permanent inclús des de abans del terratrèmol que va assolar el país. Aprofità per a comentar-nos la curiositat de que no sols es el país que mes metges “exporta” si no que fins i tot sense comptar els metges que estan a l’exterior Cuba seguix sent el país amb una major ràtio de metges per habitant, un motiu més per a comprovar perquè el sistema sanitari Cubà es un dels millors del món.

El fet de tindre que enviar a més de 600 metges a enfrontar-se contra el ebola sense saber quant tindrien que tornar, o si tornarien vius,  va provocar una gran exaltació de solidaritat entre els cubans que es volgueren presentar voluntaris i entre aquells que van donar el seu agraïment a les famílies dels metges. Malgrat això també hi va haver d’aquells que volgueren utilitzar l’excusa de la malaltia per a sembrar la por, com va succeir al nostre país.

L’autor ens va contar la capacitat de Cuba de crear tants metges voluntaris que  arrisquen la seua vida per ajudar als demés es deu a la inherent solidaritat de la revolució, per que  un país no pot ser solidari entre ells i no ser-ho amb els  demés. Aquesta forma de vida crea un benefici també per als cubans, per que aquell que se’n va a un altre país a ajudar retorna sent més solidari del que se’n havia anat, augmentant d’aquesta forma el valor humà.

El gran factor que determina l’èxit del metges cubans en aquestes zones, no es tal volta la fama històrica que s’han guanyat internacionalment, si no per la seua capacitat d’integració en les cultures locals així com fent-se valer de les estructures de poder establides. Un exemple es el d’aquell metge que va a una aldea que als nostres ulls podria parèixer primitiva i s’assenta a dinar dins duna cabanya amb un veí que el convida a menjar els mateixos aliments que ell menja i que a qualsevol de nosaltres ens faria qüestionar si s’ha cuinat amb unes mínimes normes de salubritat o caminar dos kilòmetres per a omplir aigua del pou; aquesta humilitat i respecte per la cultura local fa que es guanyen el respecte dels seus habitants i no els veien com a blancs colonitzadors; així i tot també es fan servir dels governants locals encara que en molts casos siguen de qüestionable reputació o anant a donar consells sobre salut a una missa, ja que mentre a uns els dona popularitat el fer-se la foto amb el metge o atraure més gent al sermó, els metges poden tindre accés a la major quantitat possible de persones per a fer el seu treball. Però encara que moltes voltes es deixe de costat la ideologia, les accions d’aquestos metges soscaven el sistema existent al mostrar que altra forma d’actuar es possible.

ebola1

Per finalitzar l’acte es va obrir un torn de preguntes, on el públic assistent va preguntar entre altres coses sobre l’origen del ebola que segons la versió oficial (deixant de costat les teories conspiratòries) es va originar a la frontera entre Libèria, Sierra Leona i Guinea al contagiar-se uns xiquets als que els va mossegar un rat-penat. També es va preguntar sobre com es financen aquestes brigades mèdiques, i si bé la major part es costegen amb els recursos propis cubans cada volta més molts països que no disposen del recursos humans per a fer front a aquestes emergències humanitàries costegen l’estança i l’equipament dels metges cubans.

D’aquesta presentació s’enduguem la lliçó de que la solidaritat genera més solidaritat, i encara que en totes les societats sempre sorgixen individus de bon cor i solidaris, mai ho faran en unes quantitats tan grans i suficients per atendre les necessitats internes i externes deixa societat a no ser que siga el propi estat que  amb valors solidaris fomente aquestes actituds.

Valentín Mateos és Regidor de Cultura i Memòria Històrica de l’Ajuntament de Silla.

Tan diferents, tan semblants

iesmanuel – 23-05-2016 –

Els relats que es publicaran durant els propers dies són d’alumnes de l’IES Manuel Sanchis Guarner de Silla. Es tracta dels guanyadors i finalistes en el Concurs de contes d’enguany celebrat amb motiu del Dia del Llibre. El certamen està organitzat per edats en tres categories: primer cicle d’ESO (12-14 anys), segon cicle d’ESO (14-16 anys) i Batxillerat i Cicles formatius (més de 16 anys). El departament de Valencià ja fa catorze anys que l’organitza amb la col·laboració inestimable de l’AMPA de l’institut. Es tracta, per tant, de treballs escolars; però alguns ja apunten alt i per això hem volgut aprofitar les pàgines de El Cresol de Silla perquè les seues històries tinguen major ressò.
Francesc Joan López

Tan diferents, tan semblants

per Natàlia Alfonso

Era ja divendres i Jordi estava assegut en un banc de pedra grisa enfront de l’institut del poble; era orfe i només sabia llegir i escriure perquè s’havia deixat l’escola ben prompte. A falta de pares, es va criar amb el seu iaio, un home molt major que reparava rellotges. Vivien els dos i el seu gos en un barri marginal, en una casa xicoteta i molt humil.

Cada divendres, Jordi hi anava per veure tots eixos adolescents que eixien eufòrics amb ganes d’anar a casa després d’haver finalitzat ja l’horari escolar. Un bon dia, el destí va fer que una jove s’acostara al banc. Tenia els cabells obscurs i ondulats, unes fines cames i una delicada cintura. La cara li recordava la d’una nina de porcellana que es trobà una vegada al fem, amb uns ulls profunds i tristos, els més sincers que mai no havia vist. La mirada d’ella es fixà en ell per un instant i Jordi somrigué, va fer un pensament i s’alçà amb un poc de vergonya. Tot i que no creuaren cap paraula, aquells dos joves tenien més coses en comú que no s’imaginaven.

Com tenia fam, va decidir anar al forn de la cantonada per veure si li donaven un tros de pa per menjar. En creuar el camí sense mirar, es va xocar amb un xic que hi passava. Jordi molest li va dir: “Ie tio, mira per on vas!” I no content encara li replicà pejorativament “Què no t’hi veus o què?” L’altre xic, avergonyit, baixà la cara com si la culpa fora d’ell i encara va demanar-li disculpes. Jordi s’adonà que havia sigut ben injust i el va ajudar a arreplegar els llibres que li havien caigut a terra mentre li preguntava:.

– Com et diuen?

I tremolant l’altre jove li va respondre:

Llu llu Lluís, em dic llu Lluís.

Lluís era un xic amb una gran sensibilitat i un excel·lent expedient acadèmic. A diari sofria les mofes dels companys de classe i la seua família, adinerada i prepotent, tampoc no l’ajudava massa. No acceptava cap de les seues amistats si eren fills de treballadors i gent humil. Allà on anaven sempre havien viscut en grans cases amb totes les comoditats i amb criats que els ho feien tot. Lluís, no obstant, era més humil i, contínuament, s’escapava de casa per passar hores i hores a la biblioteca on s’evadia de tots els seus problemes.

Jordi el va veure tan apocat i nerviós que li hagué de dir que no es preocupara, que ell no es menjava ningú. En arreplegar els llibres, van parlar durant una estona i Lluís el va convidar a berenar. Com els dos anaven sobrats de temps i necessitat d’amistat, decidiren pegar una volta pel parc i allí es van trobar amb la xica que s’havia acostat al banc on seia Jordi. Estava plorant en un dels bancs que paraven més retirats del passeig. En arrimar-se ella va alçar el cap i ells van veure que tenia un ull blau.

Ella coneixia Lluís de vista i es va deixar dur per la seua amabilitat; els va contar la seua història sense parar de plorar. Es deia Neus; era germana de Sergi, un xic amb pinta d’agressiu, insegur, inquiet, prepotent i desconfiat. Per fer-se el valent davant dels amigots ratllava els cotxes, robava material escolar dels companys o menjar de les botigues del barri… qualsevol bogeria possible que cridara l’atenció que no tenia a casa.

Els tres adolescents estigueren parlant durant hores al parc perquè cap d’ells tenia res millor a fer. Neus els va contar que des dels 5 anys vivien sols amb son pare perquè sa mare havia mort de càncer. Son pare a penes els feia cas i quan ho feia era per escridassar-los, pegar-los o fer-los xantatge emocional. Deia que Neus li recordava la seua dona i no podia resistir-ho. Mentre parlaven al parc, va aparèixer Sergi i els va mirar amb menyspreu; era la seua pose habitual. No obstant això, els seus eren ulls tristos i estaven plens de soledat. Sergi es va presentar a Jordi; a Lluís ja el coneixia perquè anava a la seua classe. Se’ls feu de nit, es van acomiadar i cadascú va marxar a sa casa. Van quedar per al dia següent per la vesprada.

En arribar a casa, Jordi va veure el seu iaio molt enfadat, tant que li va soltar una bufetada.

– Que no saps quina hora és? Aquesta vesprada no havies d’ajudar-me? Vinga, parla! Saps que el negoci va malament i no fas res!

El jove, avergonyit, es va dirigir a l’altra habitació sense no dir ni piu. Es deixà caure sobre la màrfega on ell dormia i on el seu cadell de gos li donava calor cada nit d’hivern. Va estar tota la nit pensant en Neus, en la seua veu, en el seu somriure i en els seus plors. Allò el confortava i neguitejava alhora.

_______________________________________________

__________________________________

Va eixir el sol i una vegada més em vaig despertar abans d’hora. M’hauria alçat de no ser per la invalidesa que patia des de l’accident. Vaig haver d’arrossegar-me fins arribar a la cadira de rodes per poder baixar la persiana. Em vaig allitar de nou però ja no em vaig poder adormir.

Poc després sonà el despertador. “Genial, un dia més a classe amb gent per a qui no existisc!”

Després d’una hora per vestir-me i estar més o menys decent, per fi vaig eixir de casa. En creuar el semàfor la roda es va enganxar en un clot; em vaig esglaiar i em posí molt nerviós; no podia avançar ni retrocedir, els conductors feien sonar els clàxons. Quan més angoixat estava, algú, amb força, m’hi va traure i em deixà a la vorera. Quan vaig poder, em vaig girar i era un xaval poc més major que jo, duia la roba bruta però tenia un gran somriure al rostre.

Moltes gràcies! No sé què hauria fet… Sóc Carles, encantat.

Jordi -va dir seriós. On vas?

I em va acompanyar fins a la porta de l’institut on es van trobar amb Sergi, Neus i Lluís.

Aquell salvament va crear nous llaços d’amistat. Jordi anhelava poder anar a l’institut però no s’ho podia permetre. No obstant això, quan no treballava amb el iaio, es colava a l’hora del pati per estar més temps amb Neus i fer bromes amb nosaltres.

Els dimecres per la vesprada no teníem mai classe i decidírem anar a la biblioteca. Allà Lluís ens donava classes de matemàtiques per ajudar-nos. Jordi s’hi apuntà, també volia aprendre. Lluís li dedicava tantes hores com podia; també li ensenyava català, història i música. Van passar els mesos i, un dia, a l’hora de l’eixida del migdia, Jordi ens esperava per anar a dinar junts al parc. Jugaven al baló, gaudien del sol, dibuixaven a l’arena… Neus i Jordi es miraven a tota hora i es besaven amb innocència. Segons em contava, passava els millors moments de la seua vida en les escapades amb la moto de Lluís fins a la platja.

Un bon dia tot es va complicar, Sergi va començar a tindre problemes amb les drogues i amb uns xicons gens simpàtics. Una vesprada, a l’eixida de l’institut, aquells joves van fer acte de presència a la porta de l’institut; esperaven l’eixida de Sergi que, quan els va veure, començà a córrer. Els xics, darrere seu; i Jordi, sorprès per aquella escena, a continuació. Jo no ho vaig veure, però em contaren que van rodejar Sergi en un carreró i Jordi, en defensar-lo, també es va endur una bona pallissa que el deixà inconscient.

Jordi es despertà en una habitació diferent a la seua, la de Neus, qui, en despertar-se, li va donar un bes dolç. No parava d’agrair-li que l’haguera acollit i ella el va fer callar amb altre bes i li va curar les ferides que tenia a la cara i a les costelles. Avisàrem l’avi perquè no patira i, uns dies més tard, quan ja es trobava amb forces, se’n va anar a sa casa i va agrair a Neus tot el que havia fet per ell.

Sergi no va aprendre la lliçó i, dos setmanes més tard, quan Jordi i jo jugàvem a bàsquet, va lluir el seu orgull i el seu cigarret; ens va mirar i continuà caminant com si no ens coneguera de res. Jordi ja coneixia aquella imatge de “perdonavides” i li va dir que ell s’ho perdia, que mai no tindria uns altres amics de veritat.

Al poc de temps, Neus ens comunicava que s’havia fugat de casa i que havia deixat una nota per a son pare. “No em busqueu. No pense tornar mai més”. Des d’aleshores Jordi observà que els blaus a la cara i al cos de Neus eren més constants; veia patir Neus perquè son pare s’havia tornat més agressiu i la culpava també del que havia fet el germà. Un dia, farta dels abusos, va intentar suïcidar-se però no ho aconseguí. Jordi l’animà i anaren a l’ambulatori i ho denunciaren tot a la policia.

En acabar el curs, Lluís tornà a mudar-se de casa; els pares havien aconseguit un nou treball lluny d’aquell poble, una bona excusa per a allunyar-lo de nosaltres, uns amics, als seus ulls, tan impresentables. Mon pare m’aconseguí plaça en un institut privat que estava millor condicionat per a discapacitats amb cadira de rodes i em portà amb el cotxe cada dia. Animat per Lluís, Jordi es va matricular per lliure i es va presentar als exàmens d’accés a un cicle de mecànica. Va aprovar i, quan no tenia classe, ajudava el seu iaio a la rellotgeria, un negoci que no tenia gens de futur amb dos rellotgers en un poble tan menut com el nostre. Dos anys més tard, poc després d’acabar els estudis, el seu iaio va morir. Es quedaren sols el gos i ell en una casa que no els agradava gens. Neus, després que el pare rebera l’ordre d’allunyament, vivia amb una família d’acollida però sempre amb por.

Jordi va decidir vendre la casa i amb els pocs diners que tragué, començà de nou la vida amb Neus en un altre lloc; allà no tenien res més que els records d’una dura adolescència i d’uns amics ben particulars que també havíem fugit del poble. Tingué sort i va aconseguir treball de mecànic en un taller; estava prop de l’habitació que tenien llogada i que compartien amb Taques, el seu gos que, segons deien, s’havia fet enorme. Neus i Jordi van aprendre que calia ser forts i lluitaren per ser feliços. Aquells dos últims cursos tots entenguérem que si mai no t’alçaves, no podries tirar endavant!

De tant en tant ens escrivim i, per festes, ens trobem al poble. Quina ironia! Veient-los ara, qui diria que mai havien tingut una vida dolça i agradable!

Natàlia Alfonso

Categoria: 2n cicle d’ESO