Les ciències polítiques i el nacionalisme

 – 28-11-2016 –

per Josep L. Pitarch

No vull molestar els qui creuen que existeixen unes ciències polítiques, però és inexplicable que els partidaris del si, no s’hagen posat d’acord amb la terminologia més elemental: país, nació i estat. La no precisió o imprecisió crea moltes confusions. Ho haurien de solucionar fixant la terminologia dels conceptes que manegen, com fan totes les ciències: cada concepte ha de tenir un terme, que ha d’ésser unívoc i universal. Per exemple, una disenteria és exactament la mateixa malaltia al Japó que a Catarroja; o un sulfat; o un meteor; o el teorema de Pitàgores…

Com els tres termes, país, nació i estat, volen dir coses iguals o distintes, segons els criteris particulars o els interessos “polítics” de cadascú, ara mateix, arran de la decisió dels socialistes bascos de començar a discutir si el País Basc és una nació o no, amb dret a decidir o sense, han saltat les primeres alertes. Hi ha els qui reclamen que sols hi ha una nació, que és l’espanyola, i s’espanten davant de’una altra consideració, emparant-se en la Constitució; criden a l’alerta i fins a les armes. Enfront els qui pensen que hi ha més d’una nació, l’espanyola que és la grossa (Espanya és una nació de nacions, diuen) i les altres, que són la catalana i la basca, que són subsidiàries i subordinades. Si d’alguna altra “nacionalitat o regió” no diuen res és perquè els nadius no piulen massa i qui no plora no mama.

La discussió que els socialistes bascos han de tenir amb els nacionalistes, amb els quals han format govern, sobre el tema evidenciarà la confusió de termes de què parlem. Els nacionalistes tenen molt clar que Euskadi és una nació, amb la incorporació de Navarra i d’Iparralde, a França (els francesos en diuen Pays Basque). Com s’entendran, doncs? Jo crec que no s’entendran, però que això no importarà molt a l’hora de governar, perquè els bascos són molt pragmàtics.

A Catalunya també tenen la discussió sobre el mateix assumpte, encara que allí han arribat una mica més lluny i el veïnat sembla que està dividit entre els qui entenen i volen, doncs, que Catalunya, s’independitze com a nació i cree el seu propi Estat, i els qui no. Entre els primers, la possibilitat dels Països Catalans l’han aparcada. Entre els qui no estan per aquesta solució, a banda dels irreductible espanyolistes, hi ha també els partidaris de la doble nacionalitat, concretament els socialistes catalans i, en part, els podemistes.

Nosaltres no som els únics marejats amb la terminologia, perquè a tot arreu del món existeixen aquestes confusions terminològiques. Els Estat Units d’Amèrica són una sola nació? Ells diuen que sí, però també reconeixen que a dins del seu imperi hi ha altres nacions, concretament les reserves índies. Aquestes són reconegudes com a nacions sobiranes, amb autoritat legal a existir i immunes a les lleis dels estats on resideixen. En citaré unes quantes d’aquestes nacions, de molt de renom cinematogràfic: apatxes, cherokee, sioux, omaha, wichita…

Al Canadà, els indis tenen l’estatut de Primeres Nacions i també viuen en reserves amb governs autònoms, amb drets a l’ús de l’idioma nadiu, a preservar llur cultura, a l’autogovern, a determinar qui és inclòs en la comunitat índia, de ciutadania i de vot, a les formes tradicionals de justícia indígena, de cacera i d’usar trampes per a animals… No tots els canadencs pensen igual i fou trista i famosa la proposta d’un senador “d’enviar els indis a Terranova i d’afusellar-los”. A Mèxic, als indis se’ls reconeix el dret a la lliure determinació i autonomia. El mateix passa a altres estats dels i del centre d’Amèrica.

En conclusió podem pensar que els indis ho tenen millor que nosaltres, o el que és el mateix, que nosaltres estem pitjor tractats que els indis. Quins collons que té la cosa. No som els únics al món que, estant a sa casa, hagen de passar per la humiliació de la submissió a un estat, que per això podem dir imperialista, o com es deia potència colonial. Aquest és el gran problema, que mentre no es resol provoca friccions i protestes, incloses les violentes.

Si fem una repassada pel món veurem que hi ha dues solucions: el reconeixent, per part de la potència colonial de la plena sobirania de les nacions sotmeses i de llurs llengües. O, contràriament, la seua negació i finalment l’extinció. És vergonyosa la manera de comportar-se de França i d’Espanya. Els francesos no és que no reconeguen altra cosa que la Republique que, en majúscula, és la Patrie i la Nation, tampoc han reconegut els drets lingüístics de llurs ciutadans no franco-parlants (bretons, occitans, corsos, bascos i catalans). A Espanya, ja ho hem dit, encara discutim qui és nació i qui no ho és, i si hi ha una sola nació de nacionalistes espanyols i bons (de l’España una, grande y libre) i unes altres nacions dolentes, perquè volen la independència o, més tímidament, la convivència.

La festa està servida i no ve d’ara. En realitat aquest és un tema pendent que la història no ha sabut resoldre, perquè la reivindicació ve des de molt lluny. Els valencians, per exemple, des del primer moment hem estat molt zelosos dels nostres furs, defensant-los davant dels nostres propis monarques i reclamant la seua devolució quan els Borbons ens els suprimiren por el derecho de conquista. I sobre tot, preservant la nostra llengua davant de l’interès d’Espanya de menystenir-la i suprimir-la.

Si, en lloc del DNI que tenim ara mateix, fórem indis ho tindríem més fàcil, com hem dit. No sé si no ens estaria més a compte, doncs, reclamar, com els indis del Canadà, el reconeixement de reserva d’indis valencians, com a Primera Nació. Sóc pessimista, però, que puguérem treure mai res en clar i de fet, el valencià que té el reconeixement de llengua pròpia dels valencians, front al castellà, que és llengua oficial perquè és la llengua d’Espanya, té reconeguts tots els drets? Té el futur assegurat? Que vinguen els apatxes!

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.

Discurs d’Abelard Saragossà en la concessió del Porrot d’Honor

Paraules d’Abelard Saragossà en la concessió del Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes. Silla, dia 25 de novembre del 2016.

Els mestres de la meua vida

Senyor alcalde de Silla, Vicent Saragossà Alberola; senyores regidores i senyors regidors; honorable senyor president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer; familiars, amigues i amics, veïns de Silla.

No cal dir que estic molt content d’haver rebut el 24 Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes. Estic tan content com agraït. Agraït pel premi i per les paraules tan amables que ha dit Josep Antich.

Si el Porrot d’Honor haguera vingut d’una altra població valenciana, m’hauria alegrat, no cal dir-ho. Però el premi em satisfà molt més perquè ve del meu poble, del poble a on m’he criat i m’he fet persona. Quan em mire a mi mateix, veig molts camins del terme de Silla. Em veig amb mon pare dins d’un rec d’aigua clara i fresca. Quan acabàvem de treballar en un camp, suats, ens tiràvem grapats d’aigua a la cara i al pit. També em veig amb amics en una barca; perxant per l’Albufera. La vida que u experimenta quan és jove es queda en el fonament de la persona per a tota la vida. Per això la claror dels camps de Silla és la claror de la meua vida.

Això és important. Però, per a mi, Silla és, en primer lloc, els seus carrers, que tinc tots en la memòria. Els carrers i, sobretot, moltes cares. En la meua memòria, veig molts hòmens i moltes dones de Silla. Quan era un xiquet, mirava i mirava moltes cares. Eren del carrer de Sant Vicent, del carrer del Toll, de molts carrers.

Més que mirar, admirava aquelles dones i aquells hòmens. Els mestres que he tingut per a fer-me un model de vida no eren personatges de pel·lícules; eren persones de carn i ossos: eren les dones de Silla que mirava i admirava; eren els llauradors de Silla en qui em sentia identificat. M’agradava que foren clars i plans, que foren valents i decidits, que foren honrats i lleals. M’agradava que foren treballadors i que miraren cap al futur amb confiança i optimisme.

També admirava aquelles persones perquè parlaven a tots de tu a tu. No hi havien dominants i dominats, superiors i inferiors. Lo que hi havia és molta dignitat. També hi havia molta dignitat entre les dones i els hòmens. Això de maltractar i pegar, jo no ho veia en les cases de Silla que coneixia.

No cal dir que també hi havien problemes, perquè la vida no és possible sense esforç i lluita. Però, en aquella Silla de fa cinquanta anys, la vida i la unió entre les persones eren els qui guanyaven el combat. Entre les dones i els hòmens que admirava, predominava un principi que em va ensenyar u dels meus avis, Quico l’Olier: «Xiquet, viu i deixa viure», em va dir un dia. «Viu i deixa viure»: un consell propi de persones sabudes, tranquil·les, equilibrades: propi de persones civilitzades.

Els puntals de la meua vida

Com és natural, la meua formació començà amb el meus pares. El seu afecte i la seua dedicació han sigut fonamentals per a mi. De mon pare, Abelardo el Motxilla, destacaria que procurava treballar bé i treballar a gust. El recorde mirant, satisfet, les seues collites. El treball en el camp era el mitjà per a viure. Però, al costat de l’esforç, estava la satisfacció. I la fusió de l’esforç i la satisfacció ¿no és una de les claus importants de la vida?

De ma mare, Lola la Masera, destacaria la memòria i la transcendència. Gràcies a la seua memòria, conec molts fets de moltes persones de Silla, persones d’ara i d’abans. La memòria va unida a un altra característica inherent de les bones civilitzacions: transcendir cap al futur. Realment, ¿no estudiem el passat per a poder interpretar el present i decidir cap a on volem anar? I la primera transcedència de totes ¿no és procurar que els fills tinguen una vida més bona que la dels pares?

M’agradaria contar coses que he aprés dels meus avis, i també dels germans dels meus pares, com ara de mon tio Paco l’Olier, sempre ple de vitalitat. Li agrairé tota la vida que, quan jo era un xiquet, em portara amb ell amunt i avall. També està ma tia Amparín la Motxilla, a qui sempre m’ha agradat sentir parlar: quan era un monyicot, ja m’agradava; i, ara, també, perquè ma tia és un riu potent de valencià viu.

En acabant, està el meu germà, Pep Saragossà. En la Caixa de Pensions, ha fet una carrera brillant treballant en Comissions Obreres. Ara que s’acaba de prejubilar, espere que les organitzacions cíviques de Silla sàpien aprofitar el saber social que ha adquirit en la faena sindical. Finalment, està la meua dona, Rosa, amb qui convixc cada dia des de fa més de trenta anys. La vida al costat d’ella és vital per a mi. A ella dec estabilitat i constància, que són tan bàsiques en la vida.

Encara estan els set cosins germans. Vos salude a tots des d’ací. I també estan els amics que quedem d’Els Garrufos. Tres han mort massa jóvens. Gràcies per haver vingut.

Amb la valencianitat, de Silla al món

He comentat que els mestres de vida que he tingut són dones i hòmens de Silla. També he dit que eren unes persones que no es consideraven ni superiors a ningú ni inferiors a ningú. Des de la igualtat, des de la dignitat, procuraven practicar el consell de viure i deixar viure. Realment, sóc fill de Silla. Ho sóc per fets i per voluntat. I, amb el bagatge que he adquirit ací, he anat pel món. Perquè el saber que he begut dels carrers de Silla és humà i és, també, universal.

A més, en Silla he desplegat un factor destacat de la meua vida i de la meua personalitat: la consciència i la voluntat de ser valencià. En ca Jesús Llopis, en el carrer de Sant Roc, un dia vaig vore, per primera volta, un llibre escrit en valencià. Era el diccionari de Francesc Ferrer Pastor. D’això, fa més de quaranta anys. Al cap de poc, vaig tindre la sort de conéixer un professor que, en l’institut de Silla, començava a fer classes de valencià. Era Josep Lluís Pitarch, que és una de les persones més nobles i més solidàries que he conegut. És una llàstima que, ara, no estiga en les Corts valencianes. Posteriorment, vindrien Lluís Martínez Benaches i la seua dona, Xelo, per qui sempre he sentit afecte. Crec que no exagere si dic que Pitarch i Lluís Martínez han sigut els pares del valencianisme de Silla.

Silla, un poble valencià que bull en convivència

Perdoneu que m’haja estés en detalls personals. Al principi, he dit que és una satisfacció immensa que m’hagen donat el Porrot d’Honor. Però jo diria que el premi no és tant per a mi com… per al poble de Silla, que ha millorat molt en els últims quaranta anys. Hui en dia, Silla disposa d’un planter intel·lectual molt bo. Tenim historiadors, com Josep Antich. Està el Musical, que ha tingut l’ajuda incondicional de Jesús Escorihuela. Tenim l’escola de teatre, a on ha treballat Benjamí Doménech. Disposem d’organitzacions que procuren que la igualtat entre les dones i els hòmens siga efectiva. Tenim moltes organitzacions esportives, sis escoles, dos instituts, i un grapat de falles (la primera fundada per un valencianiste que molts recordem, el tio Martínez). Entre els veïns de Silla, tenim poetes i cantants, com Ivan Brull. Tenim sociòlegs, metges, músics i més classes d’intel·lectuals. Disposem d’una revista electrònica ben atractiva, El Cresol de Silla, dirigida per Xavier Cunyat.

I, sobretot, Silla té molta vida local. Abans, també en tenia. Però, ara, la vinculació entre Silla i el món és més intensa. Com uns altres pobles de l’Horta i de la Ribera, Silla té una personalitat forta. I crec que, en eixa maduració social, el valencianisme ha tingut un paper destacat. La persona deu buscar l’equilibri entre les seues necessitats i desitjos i les necessitats de la seua societat. I, per a acostar-se a eixe objectiu, és molt útil sentir-se membre d’un poble, tant d’una manera immediata (el poble de Silla) com d’una manera mediata (el poble valencià).

Acabaré les meues paraules repetint que, més que per a mi, el Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes és per al poble de Silla, per a la personalitat que ha adquirit en els últims quaranta anys. Jo només he sigut un camí per a eixe reconeiximent. Torne a donar les gràcies a l’ajuntament de Silla per haver pensat en mi, i espere que l’acció de les organitzacions cíviques, culturals i esportives més l’actuació reflexiva i responsable dels polítics seguiran potenciant que Silla siga un poble valencià per a viure i conviure, per a viure i… deixar viure. Moltes gràcies a tots.

Persones a qui han donat el PORROT D’HONOR DE LES LLETRES VALENCIANES

1. 1992 – Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993)
2. 1993 – Ramon Lapiedra Civera (Almenara, 1940)
3. 1994 – Enric Valor i Vives (Castalla, 1911 – València, 2000)
4. 1995 – Francesc Ferrer i Pastor (La Font d’En Carròs, 1918 –
València, 2000)
5. 1996 – Vicent Ventura i Beltran (Castelló de la Plana, 1924 –
València, 1998)
6. 1997 – Eliseu Climent i Corbera (Llombai, 1940)
7. 1998 – Rosa Serrano i Llàcer (Paiporta, 1945)
8. 1999 – Matilde Salvador i Segarra (Castelló de la Plana, 1918 –
València, 2007)
9. 2000 – Manuel Bas Carbonell (València, 1942)
10. 2001 – Maria Beneyto i Cuñat (València, 1925 – València, 2011)
11. 2002 – Isabel-Clara Simó i Montllor (Alcoi, 1943)
12. 2003 – Carles Alberola Ortiz (Alzira, 1964)
13. 2004 – Vicent Torrent Centelles (València, 1945)
14. 2005 – Carme Miquel i Diego (Núcia, 1945)
15. 2006 – Pasqual Alapont Ramon (Catarroja, 1963)
16. 2007 – Alfons Cervera González (Gestalgar, 1947)
17. 2008 – Paco Muñoz Guarder (València, 1939)
18. 2009 – Manuel Boix i Àlvarez (L’Alcúdia, 1942)
19. 2010 – Ferran Torrent Llorca (Sedaví, 1951)
20. 2011 – Acadèmia Valenciana de la Llengua (València, 1998)
21. 2012 – Ramon Guillem Alapont (Catarroja, 1959)
22. 2014 – Enric Lluch i Girbés (Algemesí, 1949)
23. 2015 – Joan Francesc Mira i Casterà (València, 1939)

Novembre cent anys

 – 27-11-2016 –

per Paco Pera

Començant pel final, un exemple de l’ús de la por

La llengua que parlem els valencians és el valencià, també coneguda com català. Valencià, el que ens han parlat les nostres mares i pares i allò que parlem als nostres fills, als germans, als amics, als coneguts i als enemics, vius o morts, en privat i en públic, sense por. Xe, quina por que tenen moltes persones a dir-ho i altres a reconèixer-ho.

Novembre de 1976

Que s’ho facen vore. Tots dos bàndols han estat sacsejant el personal durant milanta anys, per por pròpia o creant-la, eixa fotuda por, al poble pla, sorprès i desorientat en la transició per l’extrema centralitat de la política de l’època. Els prohombres de la pàtria (en minúscula) havien de donar llum i donaren fum, enfrontant famílies senceres i instal·lant la cultura de la ignorància i de la por, de la canya al mono, físicament a hòsties o per exclusió inquisidora dels llocs de decisió ciutadana. Com en el lideratge dels novells partits polítics, la gestió dels hospitals i altres serveis públics i privats, la direcció dels diaris (penseu en Vicent Andrés Estellés i un diari tal), l’única TVE i les ràdios d’aquells anys. Els partits polítics dominants disposaven d’altaveus mediàtics, la veu de l’amo.

Es va marcar socialment la persona curiosa, intel·ligent, exploradora del nou món que s’obria als ulls de la ment. A la joventut que llig, estudia i vol comprendre per ella mateixa els fets històrics tal com foren, ocults i substituïts pel bla-bla-bla dels insignes. Aquells que s’atreviren a pensar per ells mateixos i en valencià foren marcats per la indignació popular, expressió d’una voluntat de les elits bienpensantes per mantindre el control social. Origen: Madrid i Sevilla, no València. La Batalla de València al novembre de 1976, mireu la Viquipèdia:

“La Batalla de València és el nom que rep el conflicte identitari que va enfrontar la societat valenciana en la transició democràtica espanyola, caracteritzada per una notable conflictivitat i violència, i que provocà una fractura política i social al País Valencià, especialment pel que fa al relat del valencianisme i els símbols del País Valencià. El seu epicentre i on amb major intensitat es va viure va ser a la Ciutat de València”.

Usaren el mecanisme d’activació de la por massiva. Uns tals Lenin i Goebbels foren mestres en l’ús de la manipulació de masses amb arguments falsos i repetits. Designa un agressor siga de veres o no i repetix ad nauseam la mentida amb tots els medis possibles, que el 1976 eren quasi tots. Embrutint tot allò que ens han transmet els nostres avantpassats, els valencians que ens han parit i dels quals venim. El valencià, l’idioma dels valencians des del 1238, fa 700 anys. Som un poble molt antic, el valencià. Els manipuladors de la història confonen aquest fet, per fer creure el contrari.

La memòria canvia

He posat un exemple de la potència de la por quan s’inocula en un ambient que ho permet. Hem vist com és de potent l’ús massiu i amplificat (¡que vienen los polacos!) de la por en el país txecoslovac dels anys 70 del segle xx. Per canviar la veritat històrica <valencià, català, mallorquí tot és el mateix idioma> per l’aberració intel·lectual feixista per exemple. Amb l’objectiu de fotre al que parle valencià en públic, als fills, a la ciutat, “por educación, en castellano …”. Els collons del Montgó parlen valencià. O parlaven. Procés de substitució lingüística en curs.

L’any 1976 a València, eixe poble gran prop de Benetússer passant el riu, de la postveritat passaren al poc-trellat. Només feien el que havien fet durant 40 anys, ara somniant la resurrecció dels morts, desfogant l’odi als altres i aprofitant-se de la desmemòria d’un poble analfabet en la seua pròpia llengua i del monopoli dels medis de comunicació i dels llocs de poder social i econòmic.

Ara i ací, gaudint de bona i sana memòria històrica, trac d’ella i porte al present, avui un 20 de novembre, una cançó que recorda altres novembres. És un dia que molts joves saben que vol dir. Altres de mitjana edat continuen voluntàriament desmemoriats, en la postveritat de la ignorància volguda, empobridora. La por en forma d’esglai (susto) al veure el títol de la cançó es transforma en somriure escoltant aquestos xicons del Camp de Túria del País Valencià, valents.

 

 

Novembre de 1936

La guerra, el pitjor de l’ésser humà. La por, una de les emocions primàries, com la ràbia, que no s’ha de confondre amb l’odi. L’odi és un sentiment que empobrix les persones, ens priva de llibertat. Les emocions, al contrari, no són ni bones ni roïnes, existixen perquè s’han mostrat útils i valuoses per a l’evolució de l’espècie humana, que s’adapta a un món perillós. La por ens advertix del perill, passat, present o futur. Si no és massa intensa, fa que fixem la situació en la memòria de treball, espavila l’atenció i permet prendre les mesures que calen per vèncer o protegir-nos de l’agressor. És útil si vols i pots escoltar-la i parlar amb ella, eixa fotuda por, quan passa el temps.

Parlaren amb ella, la por humana, la seua, els que estaven en la llista negra del feixisme a Silla, en la postguerra. Gent bona i treballadora. No m’ho discutiu, he conegut algú d’ells i molt millor que els qui ens volen fer creure, a nosaltres els valencians, que som meninfots. Fals, mai, res de meninfots, que tenim memòria. Homes marcats com a “gente peligrosa” pels de sempre, al 36, al 1976 i al 2016, feren el que fan els homes amb la por, escoltar-la i anar endavant, viure. Pensar, treballar, lluitar i vèncer sentint les emocions pròpies i intuint les dels altres (veieu Les neurones espill). Protegint els febles, no deixant darrere ningú.

Gràcies, Antich

Tots la coneixem la por, és humana, primària, genètica. Així com el fàstic (asco), l’alegria, la tristesa i la ràbia, que primer es senten al cos i després es pensen. Una altra emoció s’ha afegit de fa poc al grup d’emocions primàries, la sorpresa. Anticipar la por i desfogar-se després:

 

Millor recordar amb humor que enfadat. L’odi i més encara l’autoodi, fa que els records es fixen de manera rígida en algun lloc amagat del cervell, enfosquits en el disc dur i lluny de la memòria ràpida i àgil de treball, la RAM podríem dir. Aquestos records ocults i foscos prenen vida pròpia, tornen i retornen a la consciència com si el fet traumàtic estiguera encara ahí, en el present. Millor recordar estant tranquil, atentament conscient. Això fa que els traumes passats es refresquen (reprocessen) i es puguen retraure sense odi.

Novembre de 2016

Ara va i resulta que s’ha renombrat el mateix procediment (la demagògia, el populisme) i Oxford Dictionaries ha designat com paraula de l’any 2016 el terme postveritat. Anem a la Viquipèdia.

“La postveritat és el substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals”.

És probable que l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units hagi pesat en la decisió, escriu X. Domènech en Abans de la postveritat (2016). També que:

“ … Com si abans d’ara no s’hagués fet constantment el mateix. En parlar de l’era postveritat donem per fet que abans la veritat objectiva presidia l’opinió pública, i això és més que discutible. Més cert seria assenyalar que els mitjans de comunicació tradicionals han perdut el monopoli en la transmissió de «les crides a l’emoció i a les creences personals» i han vist com les xarxes permetien als propagandistes establir un pont directe amb els electors. … Però abans de la revolució digital molts grans mitjans seriosos transmetien grans mentides fabricades pels poders polític, econòmic i religiós. Certament, enmig de la cridòria podem trobar a faltar una veu d’autoritat que ens tranquil·litzi exercint el paper de gran referència, però, posats a triar, el guirigall sense concert ni solista és preferible a la veu única que sonava per les ràdios i els altaveus d’Alemanya en temps de Joseph Goebels”.

Recordar, els valencians recordem, tenim memòria, estem ben parits. Els humans ho fem generalment en la llengua en la qual ens han parlat el pare i la mare, els que ens han cuidat, criat. Quan estem ben a prop de la mort, recordem la mare. Això escriuen tots els que han sobreviscut a una guerra (veieu Ramón J. Sender en Imán).

Dins de vint anys farà cent anys d’una guerra. Caldran homes de cent anys que conserven la memòria. Martí Domínguez deia que “quan els homes callen les pedres parlen”. Mentrestant, se fa pesant, diu l’home de cent anys d’aquestos valents de Pego, la Marina del País Valencià, Smoking Souls a tota llenya amollant tralla en la llengua de la mare que ens ha parit.

Paco Pera és ciutadà de Silla, l’Horta del País Valencià.

L’escriptora de Silla, Anna Rúbio Fandos, guanya el Premi Llegir 2016

El Cresol.- Anna Rúbio i Fandos va nàixer a Silla el 1975. Ensenyar i escriure són les seues grans vocacions i té la sort de poder-se dedicar a ambdues, tot i que haja de fer malabarismes per a compaginar-les.

Anna és professora de valencià i ha estat recentment la guanyadora del Premi Llegir 2016 per l’article “Bona nit, Tirant”, un text inèdit i molt literari que descriu els sentiments i les idees que provoca la lectura del llibre de Joanot Martorell. El text va estar escrit a Shanghai gràcies a una beca que l’autora va aconseguir i que l’ha portada a participar, durant els mesos de setembre i octubre, en el Shanghai Writing Program, «tan lluny de casa, en algun moment necessitava acaronar-me les arrels i Tirant, com sempre, m’estengué la mà».

Però aquest premi no és l’únic que ha rebut l’escriptora de Silla, la qual ja té diversos premis guanyats i varies obres publicades.

En 2008 va guanyar el Premi de Narrativa Curta «25 d’abril» de la Vila de Benissa amb l’obra “D’un fil de veu”,  la qual és un recull de vint-i-sis relats. El primer mostra l’esclat que s’esdevé quan s’ajunten la necessitat d’escriure i la por davant del full en blanc. El darrer descriu l’eclosió, la constatació que es pot escriure i que el devessall de lletres que fas rajar no és debades. Entre l’un i l’altre, vint-i-quatre narracions. Diferents estils. Diferents tons. Només un tret comú. Tots els personatges són éssers anònims que pateixen o somriuen, que miren, que estimen o s’amaguen, alguns rere el plor, altres sota la ràbia. (Es pot adquirir ací).

En 2011, Anna va guanyar el Premi de Narrativa Vila de l’Ametlla de Mar amb l’obra “De l’arbre al pinyol” la qual és un viatge des del bullir de sang d’un senyal d’il·lusió en plena vellesa, fins a la joia de plantar un pinyol d’oliva en l’ànima d’una parella que, tot buscant ser tres, s’han oblidat de trobar-se. L’itinerari recorre la incapacitat de parlar, lliurar-se al desig o gaudir d’un tros de cel. Sentirse òrfena de mare, primavera o bellesa. Plorar els adéus. Obrir-se a la passió. Trobar la lletjor més crua a la voreta de la mar, en un atzucac o en la pròpia llar. Gronxar-se d’infantesa. Buscar un nom per al cos que, a dintre seu, va buscant com sortir a la llum. (Es pot adquirir ací).

En 2014, va ser guardonada amb el premi Micalet de Teatre, convocat per la Societat Coral El Micalet per “Sense llambordes”. L’obra presenta un camí sense llambordes. Al final, una casa on viuen dues persones. Allotgen una visita del passat. Aquest volum ens mostra l’aroma de l’espígol i de la incomunicació. El suau tacte d’un cos en moviment ballant amb l’aire, d’una banda, i la fredor dels barrots d’una presó, d’una altra. El gust agredolç dels petons que es fan des dels ulls, però que no arriben als llavis i el gust amarg de les píndoles que pretenen guarir la demència. Com a música de fons, el soroll de la mar, un piano i un violí. I en el cel, la presència còmplice de la lluna, que vigila per la finestra per empeltar de plata aquesta estança lúgubre, habitada per tres ombres i un mocador fúcsia que no sap ballar. (Es pot adquirir ací).

Anna, com podeu vore, culmina amb el Premi Llegir de la Fundació Bromera una trajectòria literària ben carregada d’èxits, i a El Cresol, des del seu poble, volem felicitar-la  i desitjar-li molts més reconeixements en la seua carrera com a escriptora.

Un llibre que dóna què pensar

 – 22-11-2016 –

per Lluís Martínez i Benaches

Des de fa temps sabíem que el cronista de Silla, en Pepe Antich, preparava un treball sobre la segona República, la guerra civil i la postguerra i l’esperàvem amb expectant il·lusió. Les persones de la nostra generació, la d’ell i meua, som la generació del silenci segons ell mateix l’anomena, però, no de la ignorància, afegiria jo. Els que ara vivim al voltant de la setantena o camí d’ella hem tingut coneixement d’aquells enfrontaments socials, d’aquella violència, sempre lamentable, però, només ens ha arribat la propaganda dels vencedors i els honors que han dispensat a les persones caigudes del seu bàndol. Fins i tot recorde una placa a la façana de l’església amb la inscripció “Caidos por Dios y por España” seguida d’una llista de noms de persones assassinades pels que els vencedors de la confrontació etiquetaren de “rojos”.

De l’altra banda, però, tan sols hem oït els nostres majors fer comentaris sobre aquells temps, sempre a mitja veu, tancats a casa submergits en la penombra, entre poca gent de molta confiança i mirant que ningú no els escoltara a través dels barandats mitgers amb la casa del veí.

Les històries contades en la intimitat de la llar parlaven de morts afusellats, apallissaments, presons, exilis, amenaces i fam, quant no de persones que s’havien amagat en pous baix terra durant anys per evitar la violència irracional de la Guàrdia Civil o els falangistes de Franco. Aquelles converses d’amagatotis no eren altra cosa que laments en família per tot el sofriment que havien patit i embargats per una por que no els deixava viure.

Amb eixes fonts d’informació, emanades de la set de venjança d’uns i el pànic dels altres, ens mancava una visió de conjunt referida al nostre poble, i les dades necessàries per poder avaluar amb detall aquella trista i terrible època. Gràcies al treball de Pepe Antich hui coneguem amb tota classe de detalls (noms, cognoms, fets i dates) què va passar en els anys més tristos de la història de Silla.

Sempre hem sabut que la segona República va morir a mans d’una sublevació militar que va desembocar en una guerra, la més cruenta de totes les que hem patit en aquesta pell de brau des de Numància i Sagunt. També hem tingut coneixement de que la sublevació d’una part de l’exèrcit, amb mercenaris moros fent d’avantguarda i avions d’Hitler i Mussolini donant-los cobertura, va provocar l’enfonsament de l’autoritat del govern de la República i un esclat revolucionari davant la manca de poder institucional en aquells llocs on va fracassar l’alçament militar. A conseqüència d’això, a Silla varen morir assassinades per les cunetes de les carreteres, lamentablement, 14 persones víctimes de la violència revolucionària. L’Església de la Mare de Déu dels Àngels va ser assaltada i cremada en dues ocasions.

El treball “Silla en la memòria històrica 1801-1960” ens facilita una informació meticulosa, acurada, fruit d’una investigació històrica d’anys, que ens permet saber que aquella maleïda guerra es va emportar al front a combatre amb l’exèrcit republicà, al voltant de 1400 homes de Silla entre els 18 i els 42 anys, quant la població rondava només els 6.000 habitants. D’aquests en varen morir al front 83, els ferits de guerra amb recialles permanents en varen ser un bon grapat i el final del conflicte es va tancar amb internaments en camps de concentració dels ex combatents republicans, a França o Espanya, per terminis de temps variables, fins ser jutjats un per un, enviats a casa en uns casos, o integrats en batallons disciplinaris de l’exèrcit de Franco en no poques ocasions. Alguns d’aquest soldats, després de combatre en les files de l’exèrcit republicà, varen haver de servir a Franco durant un parell d’anys més encara, en temps de pau. D’altres, refugiats a França, acabaren enrolats en l’exèrcit francès o en la resistència contra els nazis. També n’hi varen haver d’internats als camps d’extermini de les SS d’Hitler.

Ens fem càrrec així de com va quedar de desfet el poble, tant en el teixit productiu com també en els aspectes moral i social. Però, això no va ser tot. La victòria de Franco i els seus va portar com a conseqüència immediata una repressió brutal que alguns historiadors i juristes qualifiquen de crims contra la humanitat.

Els funcionaris municipals i els mestres d’escola varen haver de passar pel sedàs de tribunals polítics qualificadors (18 empleats de l’Ajuntament, és a dir, tota la plantilla, i 22 mestres). La majoria d’ells varen ser sancionats i només aquells que podien justificar que d’una o altra manera havien simpatitzat o col·laborat amb el “Glorioso Alzamiento” (de vegades com integrants de la quinta columna) varen ser readmesos en les seues funcions.

A aquesta porga cal afegir les 25 penes de mort (18 d’elles executades), 127 condemnes de presó i un nombre indeterminat de desterraments, sentenciades pels tribunals militars. La maquinària repressora tenia el seu primer escaló en les autoritats del poble (Ajuntament, Falange, clero catòlic i Guàrdia Civil), que tenien l’obligació de denunciar i informar a la justícia militar. També denunciaven els familiars directes de les víctimes de la revolució, i tot això es canalitzava cap als consells de guerra on els denunciats eren jutjats sense tan sols examinar les proves aportades en la seua defensa, ni tindre els acusats assistència lletrada.

Els responsables d’aquella màquina de terror no tindrien la consciència massa tranquil·la quan un personatge clau del moment que va ocupar càrrecs durant tota la dictadura, va assaltar i robar per destruir-la la documentació dels arxius municipals que provava la crueltat dels vencedors de la guerra, vespres de la presa de possessió del primer Ajuntament democràtic, el 1979.

Des del meu punt de vista, els mèrits de l’autor del treball no radiquen sols en l’immens i feixuc treball de recerca i anàlisi de documents i testimonis vius, i la seua senzilla, però, brillant exposició. Hi ha dos aspectes que afegits a les consideracions anteriors, li donen a aquesta aportació un valor incalculable. D’una banda, l’esforç en investigar i documentar els fets que podrien ser els antecedents del terrible enfrontament civil, la violència revolucionària d’una banda, i la posterior repressió contrarevolucionària.

El segle XIX i principis del XX són clau per avaluar tanta barbàrie. Per altra, el to equilibrat, didàctic, apartat de qualsevol apologia d’un o altre bàndol, que utilitza l’autor ens fa pensar i analitzar les causes objectives de tant de desastre, com un valuós instrument pedagògic. Les profundes i sagnants desigualtats socials, la misèria imposada per la classe dirigent durant segles, va acumular tant de dolor i tanta frustració en les capes socials més pobres que, al final, tot va esclafir. Després, els que sempre havien manat varen saber com tornar les coses al seu lloc, vaja que ho saberen fer, a base de crueltat.

El llibre, que dona molt que pensar, me l’he llegit en tres dies. Pràcticament d’una tirada. Us el recomane sincerament.

Lluís Martínez fou Alcalde de Silla 1979/1989.

La cara fosca de la web: la Internet Profunda

 – 22-11-2016 –

per Xavier Cunyat Rios

El que comunament anomenem la web o la xarxa en realitat és només la superfície. A sota d’ella hi ha un vast oceà, majoritàriament inexplorat anomenat Deep Web o Internet Profunda.

Per la seua pròpia naturalesa, la mida de la Internet Profunda és difícil de calcular. Però els millors investigadors universitaris diuen que la web que coneixem -Facebook, Wikipedia, les notícies- representa menys de l’1% de tota la World Wide Web.

Quan navegues per la web en realitat només estàs flotant a la superfície. Si et submergeixes trobaràs desenes de bilions de pàgines -un nombre incommensurable- que la majoria de la gent mai ha vist. I inclouen de tot, des d’avorrides estadístiques fins tràfic (il·legal) d’òrgans humans.

Cercadors

Tot i que la Internet Profunda no s’entén bé, el concepte és bastant simple. Imagina’l en termes de motors de cerca. Per donar-te resultats, Google, Yahoo i Bing indexen constantment les pàgines. Ho fan seguint els hipervincles entre els llocs, lliscant sobre els fils de la xarxa com una aranya, però això només els permet demanar pàgines estàtiques, com en la que estàs en aquest precís moment.

Quan s’ingressa a un cercador i es realitza una consulta, el cercador no recorre la totalitat d’internet a la recerca de les possibles respostes, sinó que busca en la seua pròpia base de dades, que ha estat generada i indexada prèviament. S’utilitza el terme «aranya web» (web crawler) o robots (comunament anomenats “bots”) intel·ligents que van fent recerques per enllaços d’hipertext de pàgina en pàgina, registrant la informació ací disponible.

El contingut que hi ha dins de la web profunda és en molt rares ocasions mostrat com a resultat en els motors de cerca, ja que les «aranyes» no rastregen bases de dades ni les extreuen. Les aranyes no poden tenir accés a pàgines protegides amb contrasenyes. Les «aranyes» són incapaços de mostrar pàgines que no estiguen creades en llenguatge HTML, ni tampoc pot llegir enllaços que inclouen un signe d’interrogació. Però ara llocs web no creats amb HTML o amb signes d’interrogació estan sent indexats per alguns motors de cerca. No obstant això, es calcula que fins i tot amb aquests cercadors més avançats només s’aconsegueix arribar al 16% de la informació disponible a la web profunda.

TOR

The Onion Router (abreujat com TOR) és un projecte dissenyat i implementat per la marina dels Estats Units llançat el 20 de setembre de 2002. Posteriorment va ser patrocinat per l’EFF (Electronic Frontier Foundation, una organització en defensa dels drets digitals). Al present, subsisteix com TOR Project, una organització sense ànim de lucre guardonada el 2011 per la Free Software Foundation per permetre que milions de persones al món tinguen llibertat d’accés i expressió a internet mantenint la seua privacitat i anonimat.

A diferència dels navegadors d’internet convencionals, Tor li permet als usuaris navegar per la web de forma anònima. Quan s’executa el programari de Tor, per accedir a la web profunda, les dades de l’ordinador es xifren en capes. El programari envia les dades a través d’una xarxa d’enllaços a altres equips -anomenats en anglès «relays» (nodes) – i els va retransmetent llevant una capa abans de retransmetre’ls de nou, aquesta trajectòria canvia amb freqüència.

El contingut que pot ser trobat dins de la web profunda és molt vast, es troben per exemple, dades que es generen en temps real, com poden ser valors de Borsa, informació del temps, horaris de trens; bases de dades sobre agències d’intel·ligència, dissidents polítics i continguts criminales.

Alguns ho fan servir per comunicar dades sensibles o delicades, incloent la dissidència política. Però en l’última dècada, s’ha convertit també en un espai on els mercats negres venen o distribueixen drogues (com Silk Road), targetes de crèdit robades, pornografia il·legal, continguts piratejats i molt més. Pots fins i tot contractar sicaris.

Tot i que la Internet Profunda roman majorment oculta a la vista del públic, la seua importància econòmica creix. Qualsevol motor de cerca que puga “pentinar” amb precisió i rapidesa tot el web podria ser útil per a la recol·lecció de grans quantitats de dades grans, l’anomenat Big Data, sobretot per als que investiguen els registres climatològics, financers o governamentals.

Bitcoin

Mercats il·legals estan allotjats en servidors que són exclusius per a usuaris de Tor. En aquests llocs, es poden trobar drogues, armes, o fins i tot assassins a sou. S’utilitza la moneda digital anomenada Bitcoin, que té els seus orígens el 2009, però que s’ha tornat tot un fenomen des 2.012, la qual s’intercanvia a través de carteres digitals entre l’usuari i el venedor, el que fa que siga pràcticament impossible de rastrejar.

A aquesta moneda electrònica li dedicarem altre dia un article que l’explique, perquè és un fenomen en creixement, nou i interessant.

Hi ha molts mites sobre la Internet Profunda. La web profunda no és una regió prohibida o mística d’internet, i la tecnologia relacionada amb ella no és malèvola, ja que en ella també s’alberga el que ara es coneix com AIW (Academic Invisible Web: ‘internet acadèmica invisible’) i es refereix a totes les bases de dades que contenen avenços tecnològics, publicacions científiques, i material acadèmic en general.

I si després de llegir aquestes línies et crema la curiositat, ets molt valent o valenta, i et decideixes a escodrinyar en la Internet Profunda fes-ho de manera responsable. No et refies mai i recorda que «de nit tots els gats són pardos».

Històries que cal recordar

 -20-11-2016 –

per Pau Lluesa i Calvo

Després d’haver llegit els teus articles sobre la biblioteca amb un somriure i un gran plaer per moltes coses, però principalment perquè parles del meu pare i perquè ho fas afegint a la historia de Silla eixes xicotetes veritats i eixes xicotetes revolucions (com tu dius: “les flors que surten entre les pedres”) que molt poca gent conta, però que és molt necessari per a la nostra historia propera, m’agradaria afegir aquest agraïment.

Gràcies, Lluís. Moltes gràcies per haver contat amb tanta claredat i d’una manera tant divertida aquella xicoteta aventura que tu i altres companys vareu protagonitzar durant aquells anys foscs del tardofranquisme, amb la complicitat de mon pare fins que els guardians de la foscor ho van llençar a perdre tot.

Sóc conscient que mon pare, Vicent Lluesa ha format part de la xicoteta historia de Silla perquè en va ser alcalde durant dotze o tretze anys . I puc afirmar, amb orgull, que mon pare va procurar durant tots els anys de la seua alcaldia, ser tant equànime com les circumstàncies – el règim – li van permetre. Durant la seua alcaldia, en temps magres de diners, mon pare feu el que va poder per a afavorir el seu poble i la seua gent.

Però la contribució més important de Vicent Lluesa i de la seua família a la història de Silla no va ser la seua alcaldia. Com tu ja saps, el meu avi José Lluesa va ser organista de l’esglèsia de Silla i director de la Carxofa durant molts anys. Així també van ser primer angelet de la Carxofa i més endavant director mon tio José (que més endavant va ser mestre). I mon pare, també angelet i també director de la Carxofa i mestre de capella. I el meu germà Vicent, que va ser angelet durant quatre anys seguits…. Entre tots ells, el meu avi, mon tio, mon pare i el meu germà, han mantingut el bé immaterial més preuat al poble de Silla durant 90 anys (que es diu ben prompte!!!) I tot això ho van fer, com tu ja saps, per amor a la música i al seu poble.

Vicent Lluesa dirigint La Carxofa

Tot i això (i com que me’n he anat de l’assumpte central dels teus articles), hauré de tornar al que ens interessa: moltes gràcies de nou per haver format part d’aquell grupet de gent àvid de lluitar pel seu poble i àvid e fer coses – de vegades gests quotidians i de vegades esforços més compromesos – per la llibertat i la democràcia. Passats uns anys jo també em vaig ficar en jardins semblants que em van retre moltes satisfaccions però també molts disgusts. A poc a poc i després de la biblioteca que vareu promoure vosaltres, va vindre també de la vostra mà el cine fòrum, amb les xarrades de Vanaclocha, les pel·lícules de Berlanga, de Buñuel, de Passolini, de Bergman (quasi rés!!!). I vosaltres, al capdavant de tot.

Tots aquest xicotets gests, aquestes xicotetes coses va empènyer els que vos seguíem en edat per ajuntar-nos i continuar treballant per a poder assolir majors graus de llibertat per Silla i per aquest País que envolta Silla. Moltes gràcies de nou, Lluís, per haver-nos obert el pas a la gent que veníem darrere, que vam fundar el grup de teatre, que fèiem revistes a l’institut, que ens reuníem en assemblees a portes tancades i que vam ajuntar-nos en grups d’acció política, que vam omplir el poble de graffitis i vam eixir al carrer en manifestació quan va caldre.

Moltes gràcies per tant, Lluís, per haver ajuntat aquell grupet de gent de vareu anar davant davant, obrint pas.

De què viu tanta gent? Què en pensen fer?

– 20-11-2016 –

per Josep L. Pitarch

La gent que treballa no compta en aquest article, perquè em vull referir als qui no penquen, i la pregunta és de què viu aquesta gent? Entre els qui no treballen hi ha els corruptes que viuen de les comissions, del 3%, de les subvencions camuflades, dels sobrecostos ficticis de les obres públiques, de les concessions i del nepotisme. En aquest grup els més perillosos són els polítics, els grans empresaris, els banquers, etc. Tota aquesta gent no cotitza pel que pispa i aleshores són una enorme sagnia per a la societat. Si no tenen la mala pata que els enxampen, com digué Feijoo referint-se a Camps, gaudeixen de prestigi i consideració.

També hi ha la gent que viu de la renda dels béns que ha heretat o ha aconseguit legalment o il·legalment, amb accions deshonestes, apropiacions, donacions… Són la gent rica de cuna, que cotitzen o no. Un subgrup, totalment legal, és la gent que ha tingut sort en la rifa i que, lògicament, són uns pocs, als quals hem de felicitar per la xamba, tot i recomanar-los que no es fien dels banquers, ni dels inspectors d’hisenda, perquè és segur que voldran estafar-los.

També queden al marge de la nostra consideració d’avui la gent que treballa al camp; a la indústria i en la construcció; es dedica a activitats intel·lectuals, artístiques, literàries, teatrals i cinematogràfiques, inclòs el periodisme; a la investigació; a la enginyeria; o presta serveis a la societat en l’ensenyament, en la medicina, en les atencions administratives i socials, inclosa la policia; i vull subratllar dos grups: els assessors de les gestories i els adobadors informàtics. Tots cotitzen a la seguretat social i viuen del que penquen. Podríem incloure els religiosos, mentre els mantinguen la clientela i cotitzen a la seguretat social pels seus sous i per les seues activitats econòmiques, sense excepcions catòliques. Dos articles de Jesús Escorihuela sobre els béns de l’església, publicats al Levante i a Saó i reproduïts pel Cresol, m’han fet pensar i no tinc clar en quin grup hem de situar els capellans.

També deixem a banda els pensionistes, que cobren dels diners que els retingueren quan treballaven. Tampoc els que cobren ajuts per l’atur o alguna ‘pensió no contributiva’, que sempre són magres i insuficients. Podríem incloure-hi les dones que no treballen fora de casa, sinó que ho fan a casa, criant els fills i els vells; aquesta és una de les situacions més injustes i cruels, perquè treballen sense cobrar, no cotitzen a la seguretat social i no tenen cap pensió de jubilació, sinó la de vídues; la seua activitat és la més pròxima a l’esclavitud.

Per descomptat, els milions de joves que no troben feina, malgrat l’esforç que hagen fet preparant-se en els estudis i que han de marxar a l’estranger o cobrar sous de misèria acceptant ocupacions miserables i ridícules, encara que la ministra de treball es vanta i agraeix a la Virgen del Rocio. Lamentablement hem d’incloure-hi els ni-nis, la joventut que ni treballa, ni estudia i que malviuen amb els pares, sense cap perspectiva raonable. Aquesta part de la societat, la de la joventut que no troba ocupació és un gran drama, d’enormes conseqüències negatives, immediatament i a la llarga.

Fins i tot també deixe de banda la gent que viu, o sobreviu, de fer treballs menors, els que diem en negre, que solen ser complements a uns jornals exigus o a unes pensions d’atur o de jubilació insuficients. No hi veig cap problema, ni cap situació injusta, en contra del criteri del ministre Montoro, que no sap el que vol dir criar una família amb 430 euros al mes, pose per cas, pensant en un amic amb el qual parle molt sovint. Cobrar o pagar en negre, o en B, és una altra cosa, com hem sabut que fan molts polítics i les colles d’amiguitos i alguns partits, concretament la majoria del PP. Amb aquests no ha d’haver cap justificació ni excusa, encara que la gent els continue votant.

Aleshores, de qui parlem? Doncs jo em vull referir a la gent que viu de romanços insubstancials, del bla-bla, bla de les tertúlies televisives, del dolce far niente. Molta d’aquesta gent potser que cotitzen bé a la seguretat social i a hisenda, però fan res productiu? Ja sé que entretenen el personal, especialment les ties maries i tios, jo inclòs de vegades. Molta d’aquesta genteta són repulsius i abusius, indignants fins i tot, ocupant espai i temps per a no dir res, sinó per a confondre l’opinió pública i distorsionar els fets i llaurar cap a la casa que els paga.

Especialment fan ois els comentaristes polítics, al servei dels partits polítics o dels interessos de la patronal, que ‘actuen’ a les televisions, alguns en sessions dobles o triples, o siga acumulant més de dos i de tres sous; supose que Hisenda els controlarà. Si sols hi haguera el Marhuenda, o l’Inda, no em preocuparia tant, però hi ha molts més dels quals no recorde el nom o no em vull recordar, que em resulten igualment repulsius. A molts d’ells els hauria de pagar el partit (el PP) i no les televisions. La influència negativa que produeixen en els televidents hauria de fer reflexionar algunes cadenes, que volen ésser tan progres, si és bo o dolent facilitar a aquesta púrria que enverinen i confonguen el veïnat.

Com l’internet s’ha convertit en una instrument eficaç per a envair la nostra intimitat amb missatges de tot tipus i ofertes, algunes absolutament marcianes, que ens obliga a llençar a la paperera, com abans feiem amb els correus de paper que ens arribaven a casa, vull posar-ho de relleu, perquè la pregunta a fer-se és si la gent que mou aquests negocis cotitzen per llurs activitats. Per exemple, les ofertes sexuals que he de desestimar cada dia, que supose que rebrà tot el món. Copie les tretze ofertes d’avui mateix, que m’he trobat a l’ordinador, a les 6 del matí, quan m’he posat a escriure aquest article i que traduïsc: Estàs preparat per a follar l’esposa d’altri? Cerque esclau del sexe. L’amant que et pagarà pel sexe. Et presentem les xiques calentes. Ama de casa recercant un amant amb diners. Necessita una tia per al sexe? Xica guapíssima cerca un patrocinador… La pregunta que em faig és si totes aquestes activitats les controla hisenda.

També m’arriben cada dia i supose que a més gent, ofertes per a estudiar en alguna universitat, per a invertir els diners i doblar-los, per a fer creuers de cine, per a fer oposicions a policia, per a comprar un cotxe… No hi ha dret que ens aclaparen amb tot això i el govern hauria de posar-s’hi a regular tantes ‘activitats econòmiques’, ja que estic convençut que no fa. Per descomptat, no estic en contra dels avenços informàtics, sinó sols del seu mal ús i abús. Cada dia vivim més la confusió que ens provoca la vertiginosa vida moderna i el nostre entorn s’assembla a un bombardeig.

En aquest món, mentre uns vivim del que treballem, o del que hem treballat, hi ha tantíssima gent paràsita que viu sense treballar que, ben bé, no sabem cap on anem per culpa d’ells, ni si les contradiccions en què ens trobem no estan abocant-nos irremeiablement a un gran sotrac. Em referisc al greu perill a què ens pot abocar Trump i el feixisme que s’està instal·lant per tot arreu, amb la seua negació del canvi climàtic. Em propose llegir l’Apocalipsi, perquè possiblement entre línies s’hi puga trobar alguna eixida. Ja ho contaré la propera setmana.

Josep L. Pitarch fou Alcalde de Silla 2003/2007.

Aquest article ha estat extret del blog El Repunt.

Arqueologia de la Guerra Civil a Silla (1): El refugi antiaeri de La Sirena

 – 19-11-2016 –

per Llorenç Alapont

A l’any 2006 es va realitzar l’excavació arqueològica de la totalitat d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil Espanyola localitzat al carrer Mestre Ribera de Silla. L’esmentat Refugi es va excavar completament deixant la construcció en el seu estat original. Tota l’estructura subterrània es va documentar seguint la seqüència arqueològica i registrant-la mitjançant fitxes, fotografia, vídeo i planimetria digital.

El refugi es localitza en l’angle nord-oest del solar que estava destinat a la construcció de l’actual edifici “La Sirena”, entre els carrers Mestre Ribera i Ntra. Sra. dels Àngels de Silla. Anteriorment era un saló de banquets i celebracions denominat també “La Sirena”.

L’excavació va traure a la llum una construcció subterrània amb doble accés mitjançant escales paral·leles des del carrer Mestre Ribera. Part de les escales van ser destruïdes per les obres d’excavació arquitectònica, però es conservaven les entrades i l’últim tram que donava accés al recinte subterrani.

La llosa de formigó armat que cobria i protegia el recinte subterrani, també havia estat destruïda i retirada, tot i això, el propi refugi excavat a la roca natural es conservava intacte, farcit amb terra, apreciant-se els sostres de volta.

Les escales d’accés baixaven des del nivell del carrer fins a una cota de 5,30m permetent l’entrada per ambdós extrems a un recinte rectangular i de volta excavat a la roca natural de 10m. de llarg i una amplada del corredor que oscil·la entre 1m. i 1,5m. Tots dos corredors condueixen a una reduïda cambra central rectangular de 2,20m de longitud per 1,30m d’amplada, excavada també a la roca natural.

Els accessos estan excavats en un estrat argilós de color taronja fins a una cota de 3,20m. i, posteriorment, a la roca natural fins a una profunditat de 5,30 respecte al carrer. Les parets es troben construïdes en rajola massissa i enlluïdes.

Els graons estan realitzats amb rajola massissa d’unes dimensions de 22cm de longitud per 11cm d’amplada i 3 cm de gruix. L’escala d’accés nord conservava 15 graons i l’escala sud 13. Els esglaons tenen una amplada de 1m, una petjada de 33,6cm i una contra petjada de 21cm. A l’interior del refugi tampoc es van trobar materials originals in situ, ni s’aprecien grafits o restes o mostres de l’ús de llums d’oli o espelmes.

Imatge del vídeo documental, amb el que es va reconstruir l’ús del refugi al moment del bombardeig amb dos joves actors.

El valor històric dels refugis de la guerra civil cobra una major dimensió a Silla, ja que està documentat el fet que la població va ser bombardejada en diverses ocasions durant la guerra civil, i en conseqüència, aquest episodi històric, relacionat amb els refugis defensius té una especial rellevància en la memòria històrica de la ciutat.

L’arxiu municipal de Silla ens ha proporcionat un document de data del 25 d’agost de 1939  pel qual s’informa a la Comissaria d’Investigació i Vigilància de la província de València que els danys causats pels bombardejos de l’aviació es calculen en 23.000 pessetes i van provocar 23 morts.

La presència d’un nombre considerable de refugis en la població indica que Silla va patir nombrosos bombardejos de l’aviació. La raó que Silla fos un important objectiu dels atacs aeris la trobem en la seva situació com a enclavament ferroviari de primer ordre, ja que l’estació de ferrocarril funcionava com a enllaç i zona d’emmagatzematge, càrrega i descàrrega de mercaderies destinades al fronts bèl·lics i les zones assetjades.

Llorenç Alapont és Arqueòleg i Antropòleg. President del Col·legi d’Arqueòlegs de València.

L’immobiliari de l’església i els evangelis

 – 16-11-2016 –

per Jesús Escorihuela Castells

Un recent article que he publicat a Levante-EMV (2 de novembre) ha posat en marxa moltes consciències, pel que he vist i així m’ho han deixat veure amb tota la mena de missatges que m’han fet arribar molts lectors i dels quals transcric sols una mostra: “Sóc creient practicant, però, la veritat és que no sé on queda la doctrina social de l’església. Potser en la programació de 13TV, la Cope o Ràdio Maria”; “Clar que sí, té vosté molta raó, mentre fan acopi de propietats, sols cedeixen a Càritas 21 dels 992 milions que obtenen de l’IRPF”.

Deia que a Espanya, després de l’Estat, l’església catòlica és la institució que acumula més propietats immobiliàries, encara que estan fora del control de l’administració pública o, el que és el mateix, que l’Estat no té capacitat per a conèixer al detall el patrimoni que acapara la potent institució religiosa, del qual no existeixen registres. Però, sobretot, perquè l’església té la potestat d’inscriure béns en el Registre o immatricular-los, només fent servir la signatura dels bisbes. A més, està exempta de pagar els impostos de l’IBI i el de Successions, la qual cosa ve a detreure molts ingressos  públics i significa un augment del patrimoni eclesial, evidentment de manera deslleial. Jo em demanava si s’està incomplint el manament de Jesús (Evangeli de Mateu 22, 15-21), de donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu; el Cèsar és l’estat. Torne a insistir, té res d’evangèlic aquest afany possessiu de l’església?

Perquè ens fem una idea, des de 1998, l’església catòlica ha enregistrat com a seues més de 4500 propietats, segons fonts molt fiables pròximes als registres de la propietat. I açò gràcies a la Llei Hipotecària franquista de 1946, que el govern de José María Aznar es va encarregar de reformar aquell any, desobeint una Sentència del T. Constitucional, com veurem tot seguit. A partir d’aquella mesura aznarista, l’església té tota la llibertat per a immatricular a nom seu capelles, ermites, esglésies, catedrals, cementiris, col·legis, convents, pisos i palaus.

Mesquita de Còrdova

Així les coses, el rosari d’immatriculacions de l’Església i, en conseqüència, l’acumulació de propietats immobiliàries, no ha parat de créixer. La més sonada i coneguda, fou la perpetrada l’any 2006, quan el bisbe de Còrdova enregistrà la Mesquita, la qual ja havia estat declarada Patrimoni de la Humanitat en 1984 per la UNESCO. Malgrat que també era Bé d’Interés Cultural, Monument Nacional i Patrimoni Mundial, la jerarquia eclesiàstica se l’ha apropiada i l’ha rebatejada com a Mesquita-Catedral. L’argument del bisbat és que “havia estat consagrada”, però, això justifica o serveix per a acreditar cap títol i apropiar-se de res? Seguint aquest “criteri”, com Espanya fou consagrada al Cor de Jesús pel Borbó Alfons XIII el 1919, que després renovà el dictador Franco, això seria motiu suficient perquè l’església s’immatriculara tots els béns de l’Estat?

Legalment l’article 206 de la Llei Hipotecària i l’article 304 del seu reglament reconeix l’Església catòlica com administració i els bisbes com funcionaris, tot i posant en el mateix sac  “l’Estat, la Província, el Municipi, l’Església Catòlica i les Corporacions de dret públic quan hagen d’ocupar llurs pròpies finques per establir les seues oficines o serveis i no vindran obligats a justificar la necessitat…”. Però, es tracta d’una inconstitucionalitat, segons la Sentència del Tribunal Constitucional de 1993 sobre l’article 76.1 de la Llei d’Arrendaments Urbans. L’alt Tribunal “declara la inconstitucional i consegüent nul·litat d’aquest article pel que fa a la menció de “l’Església catòlica”, cosa que desoí Aznar, com he dit abans.

Mesquita de Còrdova

Continuant amb el cas de la Mesquita de Còrdova, el bisbat, que no paga cap impost pel seu usdefruit, tampoc ho fa pels beneficis dels 1.200.000 visitants que rep cada any, cadascú dels quals paga 8 euros per a poder accedir-hi; si la visita és guiada, 37 euros. És a dir, una fortuna que va a parar a les arques de l’església, sense cap control d’Hisenda. La situació encara és més surrealista, perquè les dues últimes reformes que se n’han fet no han estat sufragades pel bisbat, sinó per la Unió Europea i per la Junta d’Andalusia.

Hi ha més casos. El bisbat de Plasència, s’ha apropiat de les esglésies dels onze pobles de la comarca de la Vera i sols Madrigal, Villanueva i Pasarón, reaccionaren. En el primer cas, reclamant la devolució dels terrenys confrontants a l’església de Sant Pere Apòstol, que antigament eren utilitzats com cementeri, qüestió aquesta que no ha prosperat. En canvi, a Villanueva si que es va aconseguir la devolució de l’atri de l’església de Santa Maria, perquè el temple s’assenta sobre les restes d’una fortalesa del segle XIV. A Pasarón, els veïns també van replegar signatures però fou el propi rector de la localitat qui va amainar la protesta en amenaçar amb l’excomunió als fidels.

El Parlament de Navarra, en un informe referit al període entre 1998 i 2007, afirma que l’arquebisbat de Pamplona i Tudela havia enregistrat 1086 béns, dels quals sols el 60% eren llocs de culte, o siga esglésies, catedrals i ermites. Casos similars s’han enregistrat a Castella i Lleó, així com a Galícia i Madrid. Al País Valencià tenim l’església fortalesa de Sant Bertomeu de Xàbia, que en agost de 2009 l’arquebisbat de València va inscriure en el Registre de la Propietat, sense el coneixement ni el consentiment de l’ajuntament, el qual junt amb una iniciativa ciutadana, va portar el cas als tribunals. El mateix sistema s’ha emprat per a apropiar-se de l’ermita de la Muntanyeta d’Alberic, i la del Lluch d’Alzira.

Ermita del Lluch d’Alzira

Amb tot, i fent ús del Cadastre de 2016, el patrimoni immobiliari de l’església pel que fa al País Valencià, ha crescut en 238 milions en els darrers deu anys. En l’actualitat són 2419 béns immobles registrats per valor de 618 milions d’euros. I com ho ha fet? Doncs, mitjançant operacions mercantils exemptes d’impostos, com ara la venda de propietats i la inscripció d’adquisicions, que no de compra,  perquè l’església no compra sinó que immatricula propietats.

Per fer-se una idea, l’església catòlica “guanya”, entre exempcions i ingressos diversos, prop d’11.000 milions d’euros a l’any, que són l’1% del PIB (Producte Interior Brut). Tot açò clama al cel i mai més ben dit. En un Estat aconfessional com és l’espanyol (art. 16.3 de la Constitució) el propietari d’aquests béns no pot ésser un altre que l’Estat, i per suposat la ciutadania, que ha estat qui ha participat en la seua construcció i manteniment, però mai els bisbat, és a dir, l’església.

Cal assegurar una independència real i efectiva de l’Estat respecte de qualsevol confessió, i per això cal: la reforma de la Constitució, tot i modificant els articles 16 i 27; l’anul·lació dels acords amb la Santa Seu; l’exclusió del finançament de l’església Catòlica a través de l’IRPF; abordar reformes legislatives com la Llei Hipotecària i la Llei del Mecenatge que acaben amb els privilegis de la Conferència Episcopal; la prohibició de fer cap nova immatriculació a favor de l’església i l’estudi de les reversions de les fetes fins ara.

Tenim com a referent més a prop la llei francesa de 1905 que va posar fi al finançament de l’església, tota vegada que va declarar tots els edificis religiosos propietat de l’Estat i dels governs locals. El govern hi posa els edificis a disposició de les organitzacions religioses sense cost per a aquestes, sempre que siguen utilitzades amb finalitat de culte i no lucratiu.

En un Estat modern ha de prevaler la laïcitat i la llibertat de consciència, i per a això cal eliminar els privilegis fiscals de l’església, així com les prebendes que se li concedeixen en matèria educativa, de la qual cosa, inevitablement i necessària, caldrà parlar-ne també.

En aquesta línia fa temps que ve treballant la Plataforma contra les immatriculacions de  l’església, formada per organitzacions ciutadanes, com ara, la plataforma de Defensa del Patrimoni Navarrés, la plataforma per una Mesquita de Tots, Xarxes Cristianes, Comunitats Cristianes Populars i Europa Laica (www.europalaica.com).

---

Aquest text ha estat extret de la revista Saó.