– 25-02-2016 –
per Josep Antich i Brocal
En aquest article tractarem les repercussions que va tindre per a l’agricultura local la construcció i utilització de la Sèquia Reial del Xúquer, i quina era la situació a Silla abans i després de l’arribada de la “sequiota” (així l’anomenaven els nostres besavis).
Quan eixim al terme, observem gran quantitat de canalitzacions equipades amb feses, vessadors, galzes i partidors. D’allí naixen centenars de reguerols associats a cadascun dels espais conreats, ja que, a ús de bon llaurador, un camp no es pot considerar camp si no disposa d’un rec al seu costat. Circulant mansament, l’aigua recorre el seu circuit, i només obrir la primera boquera acaronarà la collita, un acte que omple de goig els amants de l’agricultura, eixos homes entesos i treballadors que han sigut capaços d’aprofitar cada pam de terreny, fent-lo produir al màxim com un jardí permanent.
Però malauradament, anem oblidant el seu treball, els diners invertits, els sacrificis i els problemes de salut que patiren intentant conrear unes terres fèrtils, però molt eixutes… perquè cal explicar, que abans tot era diferent.
Tota aquesta enginyeria artesanal ha configurat un paisatge que sembla normal, com si sempre haguera estat així, però ha sigut obra de l’acció humana que l’ha modificat per a explotar al màxim els recursos de la terra: rebaixant alterons, anivellant, excavant, aterrant, plantant arbres i obrint nous camins. Podem assegurar que el terme actual no té res a veure amb el que contemplarien els primers colons romans que ocuparen Silla al segle I.
Foren ells els primers que intervingueren el paisatge rural aplicant la centuriació latifundista del blat, la vinya i l’olivera, cultius que tenien suficient irrigació amb les abundants pluges de primavera i la tardor, però a l’estiu, només un pou o una font natural podien assegurar una mínima tanda de regadiu.
En època islàmica ja eren famoses “les fonts de l’Algudor” que envoltaven l’actual Barranquet. Tenim documentada la “Sèquia de Na Rulla” (probablement, el barrancó de Tafarra). També s’aprofitava la Rambla d’Abenichant (la Rambleta), un barranc on hi havia diversos assuts equipats amb un sistema de retenció regulable, com el que inundava el fossat defensiu del castell de Silla (encara visible en la casa de la Palma).
Açò fa imaginar, que aleshores hauria una extensa zona verda i exuberant, però no era així. Sinó tot el contrari… Heu de saber, que al període medieval, el secà arribava fins el Camí Vell de Russafa, considerat la frontera fiscal de les collites d’enllà i d’ensà del camí. Poca gent té informació dels frondosos boscos de carrasques que havia al final del carrer de Sant Roc. De la mateixa manera, algunes pinades arribaven a les immediacions de la població, com l’anomenada “Devesa de la Baronessa”, desapareguda en construir el ferrocarril en 1852, restant un xicotet reducte d’arbres que va sobreviure fins a l’any 1954, conegut popularment com “la Pinaeta”, situada al cap del carrer de Sant Vicent.
Les plantacions de garroferes encara les hem vist al camí del cementiri i en les zones elevades de l’Algudor, la Villa Amparo i l’Aliaga. També era freqüent l’existència d’oliverars i vinyes vora marjal per les immediacions del Port, de la Torreta i la Bega.
Resulta difícil imaginar un paisatge de secà molt diferent a l’actual, que en alguns casos va arribar intacte al segle XX, vora la població, com la vinya de l’ermita de Sant Roc i els cinc oliverals: el de Clauets (on ara està el Bar Mauri), el de Planells i el del Providor (als inicis del camí del cementiri), el de Trinitari en el Cano de Toll, i el de la Sénia de Llusiano, on ara està l’Institut Sanchis Guarner. Sense oblidar el Moreral del Perol o la plantació de figueres al Fogueril.
Era tan extensa la zona eixuta, que sobre tots els productes destacava l’exportació de vi, per això, quan el cronista Gaspar Escolano, l’any 1609 visita Silla, conta que el lloc podria identificar-se amb la Centumcellas romana, que significa 100 cellers de fabricar vi. Aquell mateix any, el nostre terme produïa 11.800 cànters, i dels impostos de la seua venda subsistia el Consell municipal.
Les hortalisses estaven destinades a l’autoconsum i es cultivaven en parcel·les reduïdes allí on el nivell freàtic era més elevat i podien foradar un pou. Però l’aparell d’una sènia suposava una forta inversió econòmica, i “rodar-la”, requeria diverses jornades d’animal i només generava un xicotet corrent d’aigua; per la qual cosa, allà on no arribava la seua empenta, la collita d’horta era molt complicada. Tot açò indica, que durant segles, la majoria del terme, malgrat la bona qualitat de la terra, es deixava perdre si no s’assegurava un mínim servei d’aigua.
Mentre tant, la producció d’arròs, quan no estava prohibida era insignificant, ja que els voltants de l’Albufera estaven ocupats per extenses pastures de gram, canyota, borronars, i aiguamolls d’aigua salobrenca.
Segons l’inventari del Marqués de la Mina, que aleshores gaudia les rendes senyorials de Silla, l’any 1726 només havia 3.596 fanecades actives, repartides en 266 parcel·les amb una mitjana de 15 fanecades per propietari. Això indica dos coses: que el 80 % del terme estava improductiu, i que el minifundi ja era una realitat abans de l’arribada de la Sèquia.
També és veritat que estaven eixint de la crisi del segle XVII, on les epidèmies de pesta i les febres tercianes havien minvat la meitat de la població masculina, quan Silla era coneguda com el “poble de viudes”. Segurament havien coincidit la falta de braços amb la falta d’aigua, i la terra campa es degradava de tant resseca, conseqüència d’una situació molt curiosa.
El terme estava ubicat entre dos rius i un llac, però el Xúquer només arribava a Algemesí; el Túria a Catarroja; i l’aigua de l’Albufera, en estar més baixa de nivell resultava difícil d’elevar amb les nòries i palanganes d’aquella època. Atesa la delicada situació, al llarg del temps foren moltes les peticions desesperades demanant aigua dels dos rius, però no havia manera d’aconseguir la continuïtat de la Sèquia Reial fins als pobles de l’Horta.
Hagueren d’esperar més de 500 anys veient com se’ls negava l’aigua i rebutjaven qualsevol alternativa, mentre la xarxa de reg s’eixamplava per Sueca i Cullera. La invocació dels privilegis històrics i un egoisme exacerbat dels regants de la Ribera – cal dir-ho així de clar -, foren el motiu de tantes negatives, ja que les bases legals i els estudis tècnics sí que permetien la continuació del canal. Però que ningú s’ofenga per esta afirmació, perquè anys després, els regants de Silla també demostraren la mateixa insolidaritat amb els d’Alcàsser i Beniparrell. Com diu el refrany popular: Quan u està fart, no s’enrecorda del desmaiat…
Aleshores, la collita d’arròs era la més desitjada, convertint-se en l’objectiu dels inversionistes, a més a més, la terra d’horta tenia cinc vegades més valor que la del secà. Per poder atendre la demanda i per una disposició reial de 1744, l’Ajuntament procedeix a la fitació de tots els “perduts” de la marjal. La resposta fou majoritària, i al primer any d’autoritzar els aterraments, Carles III va adjudicar 243 sol·licituds només a Silla.
El nostre terme ja disposava de recursos humans i del capital necessari, de tal manera, que sense estar present la Sèquia Reial, els cronistes que visitaven Silla donaven testimoni d’una agricultura pròspera.
Els llauradors explotaven la terra al màxim, però feia falta un cabdal d’aigua abundant i regular, que malgrat les reiterades gestions encara no era possible. Varen ser els aristòcrates i el clergat de la capital, i principalment el Duc d’Hijar, senyor de Sollana, qui va obtindre l’autorització del Consejo de Castilla per a construir l’anomenada Segona Secció fins a Albal, encomanant el projecte a l’enginyer Juan Escofet.
Acte seguit, el Duc va enviar emissaris als ajuntaments afectats per a comprometre la major quantitat de regants. I el 30 de juny de 1771, els veïns reunits a l’església acorden assumir una llarga relació de compromisos, amb l’advertència de delicte en cas d’incompliment.
La necessitat d’aigua va ser el motiu per a acceptar, quasi per aclamació, les oneroses condicions econòmiques que els van imposar, com era perdre la vintena part de les collites, un nou pagament que havien d’afegir als impostos reials, senyorials i eclesiàstics que encara es mantenien des d’època feudal, com el delme, el lluïsme, l’equivalent, les bules papals, etc.
A Silla començaren la desmunta de terres l’any 1780, i de seguida varen aparèixer problemes tècnics deguts a les diferències de nivell que mostrava la zona muntanyenca, obligant a perforar alguns trams soterranis que precisaven de respiralls i bocamines, necessitant cinc anys per a executar els 2’ 7 quilòmetres del canal principal. Les obres van finalitzar en juny de 1789 (mentre esclatava la Revolució Francesa), encara que la xarxa continuaria eixamplant-se durant 20 anys més, fins alcançar els 48’6 quilòmetres actuals.
Cal dir, que el control de les obres fou un exemple de meticulositat, ja que a cada braçal corresponia un expedient amb les diligencies prèvies, els plànols, els jornalers de cada dia amb les quantitats que cobraven, així com les despeses de materials.
Tot açò ens ha permès fer un seguiment detallat, com els llistats de contractacions, on apareixen dies on havia treballant més de 200 homes. Existia una perfecta organització del treball amb diverses categories de jornals: de 2, 3, i 7 reals, en funció de l’edat, la diferència entre peó i oficial, o l’aportació de carro i cavalleria, que implicava jornal doble. També hi havia destall, com era l’excavació dels pous, a 2 reals el pam. No cal dir, que les obres van aportar molts ingressos extraordinaris a l’economia local, ja que en total s’invertiren 835.000 reals.
Cal destacar les importants actuacions en la zona immediata al Port, al punt on desaiguava el braçal del Toll. Allí es va construir l’anomenada “Bassa del Rei” als efectes de recollir les escorrenties, confrontant al camí anomenat precisament “del Desaigüe”, on encara es poden apreciar els murs originals, que segons algunes opinions, havien format part de l’antiga Torreta Estreta.
En el document fiscal més aclaridor, el capbreu utilitzat pel duc d’Híjar l’any 1812, ja apareixen 19.030 fanecades conreades. Això suposa, que en 25 anys s’havia duplicat la superfície útil i la quantitat de propietaris, molts d’ells, forasters de la rodalia.
Un altre element associat a la recuperació fou la construcció dels molins hidràulics. A les acaballes del segle XVIII, la farina i l’arròs blanc eren un bon negoci i açò motivarà la construcció d’una indústria moderna que centralitzara la mòlta de la collita del terme, la qual necessitava edificacions costoses i conduccions hidràuliques especials, una inversió econòmica només a l’abast de l’aristocràcia, en el nostre cas el duc d’Híjar, promotor del primer gran molí de Silla: El Molí de l’Algudor.
Formava un conjunt paisatgístic monumental amb el Mas del Plater, i estava considerat el més productiu de la rodalia amb una renta anual de 18.000 reals, pagant un sequiatge equivalent a 170 fanecades.
Estava equipat amb dos moles farineres i tres arrosseres, la qual cosa exigia un consum d’aigua molt important. Per esta raó, els mateixos que abans es queixaven de la insolidaritat de la Primera Secció, ara es comportaven de la mateixa manera protestant contra el molí. El resultat del litigi fou l’endarreriment de les obres durant 10 anys.
L’any 1856 fou desamortitzat i venut en pública subhasta a Manuel Forés, del qual rebrà el nom de Molí Forès, qui posteriorment acoblarà al salt d’aigua un generador d’electricitat subministrador de la primera energia que va arribar a la plaça de Silla. També va allotjar una important fàbrica de mobles, que hem descobert recentment en una notícia de premsa de 1884.
L’any 1916 fou reconvertit per Joaquin Navarro, natural de Xella, en una fàbrica de filatures, abandonant l’activitat farinera per reconvertir-lo en fàbrica d’espardenyes, rebent aleshores el nom de Molí de l’Aixereta. Posteriorment es feu càrrec el seu fill, Don Plàcido, qui va implantar la confecció de sacs de jute, afegint les tres naus adjacents i els habitatges dels encarregats.
Als anys 50, arribaren a treballar 200 xiques fadrines de Silla, Alcàsser i Picassent. Conseqüència d’aquest fet, serà conegut definitivament com a Molí de les Xiques.
Moltes anècdotes i vivències personals podríem contar d’aquella indústria capdavantera, fins que va desaparèixer en la dècada dels anys 80. L’edifici estava protegit en previsió d’un futur Pla de restauració, mentre tant, anava sucumbint lentament, fins que el passat 13 de setembre, de forma casual o intencionada es va incendiar l’estructura més emblemàtica, arrancant-nos de sobte una enyorada pàgina de la nostra història.
El segon en importància va ser el Molí de Zaragozà o del Ratat, situat enfront del cementiri. El topònim correspon al malnom de Josep Saragossà Riera. Ell va ser el constructor final del molí, l’any 1862, però abans existiren altres intents, malbaratats per la inestabilitat política del moment i les desavinences familiars. L’activitat es va mantindre durant tres generacions, fins la dècada de 1960 quan comença a desaparèixer el cultiu del blat, i com estava al càrrec d’Evaristo Navarro, també era conegut com a Molí d’Evaristo. Desapareguda l’activitat inicial, fou reutilitzat per a granja i es van afegir noves construccions modificant les estructures interiors.
El següent molí va ser el de la Fillola, conegut com a Molí de Magalló. El promotor fou Batiste Zaragozà, fill de Meltxor, un terratinent local que també va trobar moltes dificultats, ja que aquesta indústria suposava la competència directa amb el molí de l’Algudor.
El molí va entrar en servei l’any 1855, però les obres patiren diverses paralitzacions i interdictes judicials, cosa que va degenerar en altercats físics i l’empresonament de Zaragozà al calabós de la torre acusat per desacatament a l’autoritat. Aquesta malaurada aventura va provocar la seua mort, i no va poder conèixer com l’any 1859 el Jutjat de Primera Instància va dictar sentència al seu favor. Aleshores, la viuda el va vendre a Vicent Tarazona per 170.000 reals. A partir d’ara s’anomenarà Molí de Mina pel sobrenom del nou propietari. Va romandre actiu fins a l’any 1956, quan era propietat de José Maria Magalló Ricart. Finalment va ser enderrocat i l’espai que ocupava s’ha convertit en un parc públic.
Un nou exemple, el més escandalós per la intromissió de la política, fou el Molí del Camí Vell. La víctima en aquest cas fou Josep Zaragozà Zaragozà, un advocat que, malgrat la bona posició de la família militava en el republicanisme radical, i com a bon emprenedor, l’any 1877 va presentar el projecte, que havia estat acceptat tècnicament per la Junta de la Sèquia.
Però la resposta de l’Ajuntament, controlat pels conservadors, va ser negativa, perquè temps enrere, durant els episodis revolucionaris de 1868 va assaltar la casa de l’alcalde Antoni Planells. Després de cinc anys de plets i totalment derrotat, Zaragozà va abandonar la idea. D’aquesta manera va pagar la seua adscripció política.
El darrer molí, de Bermell o de l’Amparo ja és més tardà. Fou construït per Ramón Bermell Garcés, l’any 1900, als sequers del Rajolar del Retor o de la Mocarra, una antiga regalia parroquial. L’any 1911 es va edificar al seu voltant l’anomenat Barri Lamberto.
Sortosament, ja eren altres temps, no havia competència en el sector i la seua construcció no mostra cap incidència. To el contrari, només trobem lloances, ja que Bermell era un significat republicà, i el diari El Pueblo li publicava elogioses ressenyes. Una vegada desapareguda l’activitat de mòlta, va ser reaprofitat com a magatzem de collites per a l’exportació. Tot el conjunt ha estat enderrocat per facilitar la urbanització de la zona.
A hores d’ara, aquests edificis són relíquies que han desaparegut o que ja no funcionen, oblidats com un testimoni del passat que tenim l’obligació de retrobar per la importància arquitectònica i la riquesa etnològica que tenien associada.
Faria falta una tesi doctoral per estructurar tota la documentació existent sobre l’organització, el personal, les ordenances, els comptes, i les obres d’ampliació i millora de la Sèquia al llarg del segle XIX, però també dels conflictes.
Més del 50 % d’expedients corresponen a “apremios” contra els regants que no tenien la preceptiva concessió o d’aquells morosos que no aportaven la vintena o no pagaven el sequiatge, un problema al qual es van dedicar amb contundència els futurs llogaters de la Sèquia, especialment l’administració de Carmen Canaleta Morales, que junt al governador civil, fomentaren noves ordenances i posaren ordre entre els infractors, exigint a les Juntes Locals més celadors i guardes de reg, ja que l’aigua era un bé escàs i havia de ser administrat amb justícia.
Però, resumint les conseqüències més rellevants de l’arribada de l’aigua, a diferència d’altres poblacions el nostre parcel·lari no es va modificar massa, ja que el minifundi era una característica pròpia dels del segle XVII, quan la meitat de les parcel·les no superaven les 10 fanecades. L’única propietat latifundista que es mantenia era el Mas de l’Algudor amb 950 fanecades. En realitat, la transformació es va manifestar més en l’increment de la superfície útil, que en l’aparició de nous cultius.
S’incrementaren les moreres, encara que la producció sedera i les filaneres de Silla ja eren famoses des del segle XV, quan a cada casa havia un quarto de filar i la cambra plena de canyissos amb cucs i fulles de seda. Varen ser les plantacions intensives d’arròs, fruites, cotó, tabac i cacau, les principals novetats, que malgrat disposar d’aigua nova, quan havia sequera també es llençaven a perdre, motivant la Junta a aportar noves solucions per abastar d’aigua el terme més castigat. Un intent molt comentat fou la canalització prevista per a elevar l’aigua de l’Albufera a la Canyà de Ferrer, seguint la traça del Camí del Torisà. Va ser aprovat l’any 1870 per la Comunitat de Regants, però mai es va dur a terme per les 47.500 pessetes que havien de pagar els usuaris.
Aleshores, regar la collita s’havia convertit en una aventura que durava hores i hores, aprofitant la nit i rellevant-se per guardar el torn. La solució era procurar-se una font alternativa excavant pous amb bombes de suficient potència, però la tecnologia del moment era costosa i el forn requeria un subministrament continuat de combustible vegetal. Per això, la majoria d’intents per construir un “vapor” fracassaven per falta de finançament, havent de confiar plenament amb la disponibilitat de la Sèquia. Només se’n construïren 5 a la partida del Comú, més el del Port i el del Mas de Baix.
Haurà de transcórrer quasi un segle per a complementar el reg amb els motors elèctrics, els quals reduïren la sequera de manera definitiva. Havia aigua suficient i els vells aparells ja no feien falta, però no oblidem que la lluita constant dels òrgans de govern de la Sèquia Reial també contribuïren al llarg període de prosperitat que va viure l’agricultura, convertida en la base de l’economia local.
A mitjan dels anys 50, la pràctica totalitat del terme es conreava. La taronja gaudia tot el seu esplendor; i les eres no oferien prou espai per a picar els fesols, enventar el cacau i assecar la dacsa i l’arròs… El sector capdavanter era el primari, del qual vivia el 90% de la població, ja que els elements bàsics no fallaven: bona terra, bon clima, aigua assegurada, preus raonables i molta sapiència en els llauradors.
A més dels habituals incidents i millores que calia resoldre dia a dia, els problemes més importants d’aquella època van ser urbanístics. A mitjan dels anys 60 el paisatge de Silla comença a canviar, primer amb la implantació de les primeres indústries i el creixement urbà d’un poble en expansió. És ara quan la Junta s’ha de personar com a interessada en les actuacions municipals de la zona residencial, com va ser la xarxa d’aigua potable i clavegueram, el desviament i cobriment de la sèquia del Toll, etc.
De la mateixa manera ocorrerà en els polígons industrials, on s’havia de compaginar els circuits de reg amb els desaigües de les fàbriques, la majoria contaminants. Sense oblidar els maldecaps que causaren les grans infraestructures viàries que alteraren traumàticament el terme i tallaren la permeabilitat transversal de la xarxa d’aigües, com el desviament del ferrocarril, l’estació de contenidors, el By Pass, el Col·lector Oest, l’AVE, i el darrer col·lector de Pinedo.
Tot açò requeria un gran esforç de gestió i un perfecte coneixement del territori, del parcel·lari i la planimetria, identificant el terreny que corresponia a la Séquia en cada nova urbanització. Això va ser possible gràcies a la dedicació meticulosa i efectiva de moltes persones d’aquella època, com Paco Gimeno o José Maria Ferrabràs, que defensaren els interessos de la Sèquia com una cosa pròpia. Però també hem de recordar altres noms vinculats al llarg del temps: Carlos Gastaldo i Francisco Domingo, sobrestants de les primeres obres, i Pasqual Saragossà i Telesforo Planells com a primers diputats de l’any 1803, fins als terratinents de Silla que ostentaren la presidència màxima de la Junta General a València: José Maria Bordalonga, José Fernández Olmos, Vicente Gadea Orozco, José Maria Planells Rodrigo, José Maria Fernández de Córdoba, Juan Antonio Delgado Aleixandre (del Mas del Plater) i José Manuel García de la Cuadra (del Mas de l’Algudor).
I molts altres que encara resten en la memòria: el tio Joliana, Clauets, Mina, Ximo Ferrer, Mosquitos, Mulet, Batiste el Palil, Pasqualet de Pollarrós, Belardino Benaches, Juan el de les Pequeñes… el tio Quicolo, els Piloteros, el Riolero, el Surdo Longinos, el tio Cresido, Paco el Suecà, el Beterano, el tio Cebolla… etc. etc. etc…
Una pàgina sencera podríem omplir de noms que destacaren pel seu coneixement del terme, homes entesos que varen assumir la responsabilitat de millorar el problema de l’aigua, reivindicant de l’administració i els organismes superiors aquelles solucions que el camp de Silla necessitava. Possiblement, si ara obriren els ulls no estarien contents de contemplar la situació de l’agricultura amb els preus ofensius de les collites i el progressiu abandonament d’unes terres fèrtils, que ja volgueren tindre en altres llocs del país.
Malauradament, les males polítiques, els cambalatges internacionals i la insaciable voracitat dels intermediaris, que ningú controla, estan arruïnant el sector tradicional de l’economia valenciana, aconseguint així, que les noves generacions rebutgen allò que els seus avantpassats tant estimaven.
Josep Antich és Cronista de Silla
– 29-02-2016 –
– 28-02-2016 –
– 27-02-2016 –
– 23-02-2016 –
Aquest allunyament de la política activa és un tret que diferencia aquesta generació de l’anterior, on les condicions del règim franquista van afavorir la resposta ciutadana. L’arribada al poder de les majories progressistes va suposar que la institució municipal decidira recolzar el desenvolupament cultural, un àmbit oblidat als temps anteriors a la democràcia.
El Cresol de Silla 